Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
↧

SCHUYT, Cornelis (1557-1616) - Padovane et Altretante Gagliarde

June 8, 2016, 11:09 pm
$
0
0
Jan Brueghel the Elder - Flemish Fair (1600)
Obra de Jan Brueghel el Vell (1568-1625), pintor flamenc (1)


- Recordatori de Cornelis Schuyt -
En el dia de la commemoració del seu 400è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jan Brueghel el Vell (Brussel, 1568 - Antwerpen, 13 de gener de 1625), va ser un pintor flamenc, fill de Pieter Brueghel el Vell i pare de Jan Brueghel el Jove. Va ser anomenat Brueghel "el Vellut", "la Flor" o "el Paradís", fruit de la seva temàtica preferida així com del seu costum de vestir vellut. Prolífic pintor de naturaleses mortes, sovint de flors i paisatges, va crear un estil més independent del que el seu pare havia creat i no tant proper al del seu germà Pieter el Jove. Les seves primeres obres van ser paisatges amb escenes bíbliques o històriques, en particular escenes boscoses mostrant la influència del mestre Gillis van Coninxloo. Més tard va evolucionar a pintura de paisatge pur, o vistes urbanes, i cap a naturaleses mortes al final de la seva carrera. Molts dels seus quadres van ser col·laboracions en els quals altres autors, com Peter Paul Rubens, Hendrick de Clerk, Franken II, Paul Brill, Joost de Momper i Hendrick van Belin hi van pintar figures o altres elements. Va morir a Anvers el gener de 1625.

Font: En català: Jan Brueghel el Vell (1568-1625) - En castellano: Jan Brueghel el Vell (1568-1625) - In english: Jan Brueghel el Vell (1568-1625) - Altres: Jan Brueghel el Vell (1568-1625) 


Parlem de Música...

Cornelius Schuyt (Leiden, 1557 - Leiden, 9 de juny de 1616) va ser un organista i compositor holandès. Es va formar probablement com a cantant d’un cor a l’església de St Pieterskerk de Leiden on el seu pare, Floris Schuyt, va ser-ne l’organista entre els anys 1558 i 1572. En un llibre de madrigals que va publicar el 1600, Cornelius va descriure la seva joventut en la qual va viatjar a Itàlia a mitjans de la dècada del 1570. El 1584 el seu pare va ser novament nomenat organista i Cornelius va ser ascendit al càrrec de segon organista el 11 de març de 1593. A Leiden va ser organista, juntament amb el seu pare, de la Hooglandse Kerk. Com a compositor va escriure nombrosa música per als banquets de la ciutat. També va ser responsable de l’entrenament musical de dos cors de nens. El 1601 i després de la mort del seu pare, va ser nomenat organista titular de la St Pieterskerk. Va romandre en aquest càrrec fins el juny de 1616, l’any de la seva mort. Jan Pieterszoon van Reynsburch va ser el seu substitut.

OBRA:

Published in Leiden:

Il primo libro de madrigali, 5vv (1600);
3 madrigals ed. in UVNM, v (1873);
9 madrigals, puzzle canon ed. in UVNM, xlv (1937–8);
canon ed. in A i
Hollandsche madrigalen, 6–8vv (1603), inc.
Hymneo, overo Madrigali nuptiali et altri amorosi, 6vv, con un echo doppio, 12vv (1611); A ii
12 padovane et altretante gagliarde … con 2 canzone alla francese, a 6 (1611); A iii
Lute arrangement, 1601;
madrigal, 1605
Picture motet, 6vv, copper engraving by Z. Dolendo after J. de Gheyn, NL-Au;
motet and engraving in Niederländische Bildmotetten, ed. M. Seiffert, Organum, xix–xx (Leipzig, 1929); picture in Seiffert (1919–20); A i

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Cornelis Schuyt (1557-1616) - Altres: Cornelis Schuyt (1557-1616)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Tot i el desconeixement que en tinc, Cornelius Schuyt va ser un dels principals madrigalistes holandesos que gràcies als seus viatges per Itàlia durant la dècada del 1570 va poder cultivar amb èxit les formes italianes. Per exemple, les seves col·leccions de cançons dels anys 1600 i 1611, per a cinc i sis veus respectivament, van ser un clar reflex del madrigal italià clàssic fruit del seu cromatisme sobri i de la configuració dels texts de Torquato Tasso, el seu gran referent poètic. Però el Schuyt que avui ens ocupa, i que gustosament commemorarem 400 anys després, té poc a veure amb el madrigal ja que explorarem una edició monogràfica d’una més que interessant producció instrumental. Per nom Dodeci Padovane et Altretante Gagliarde, de 1611, és una col·lecció de balls homofònics en parelles de pavan i galliard en la característica forma canzone alla francese. Ben aixoplugats sota el paraigua d’aquesta magnífica interpretació, ens trobarem cara a cara amb una divertida revolució instrumental en forma de danses i balls de naturalesa festiva i perfectes per a les celebracions més irreverents i desenfrenades del seu temps, que tot em fa pensar que no devien ser precisament poques, tot i que també hi escoltarem pavanes més contingudes i d'emotiva expressivitat melòdica. En definitiva, un gustós festí musical per a recordar-nos que la música renaixentista també va ser, i més enllà del madrigal i l'eucaristia, un pertinent motiu de plaer i alegria!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 
↧
Search

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Te Deum

June 9, 2016, 11:07 pm
$
0
0
Genaro Pérez Villaamil - The Chapel of the Benavente Family in Medina de Rioseco (1842)
Obra de Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854), pintor espanyol (1)



Parlem de Pintura...

Jenaro Pérez Villaamil (Ferrol, 3 de febrer de 1807 - Madrid, 5 de juny de 1854) va ser un pintor espanyol i el més gran mestre espanyol del paisatgisme pintoresc romàntic. Va ingressar de ben petit a l'Acadèmia Militar de Santiago de Compostel·la però gràcies al trasllat de la seva família a Madrid va canviar la milícia pels estudis literaris. El 1919 va ser ferit en la lluita contra les tropes absolutistes del rei Ferran VII i va ser traslladat a Cadis com a presoner de guerra, sent allà on va començar a desenvolupar les seves qualitats artístiques. El 1830 va viatjar a Puerto Rico on van realitzar la decoració del Teatre Tàpia de Sant Joan. De retorn a Espanya tres anys més tard, va viatjar per Andalusia on va conèixer l'escocès David Roberts, un dels grans mestres del paisatgisme romàntic anglès, qui va marcar definitivament l'estil de Villaamil i la seva concepció del paisatge, destacant-així de la resta dels pintors espanyols del seu temps especialistes en aquest gènere. El 1834 es va establir a Madrid, i un any més tard va rebre el títol d'acadèmic de mèrit, en l’especialitat de Paisatge, a l'Acadèmia de San Fernando, institució de la qual seria nomenat el 1845 tinent director, sent a més fundador del Liceu Artístic i Literari de Madrid. En els anys següents els nomenaments es van succeir fins assolir el de pintor honorari de cambra de la reina Isabel II, per a qui va realitzar algunes de les obres mestres. Entre el 1840 i el 1844 va viatjar per l'estranger visitant Bèlgica i Holanda, països en els quals va realitzar nombrosos quadres de petit format, aquarel·les i dibuixos de les seves ciutats i monuments, romanent durant força temps a París, on va iniciar la publicació de la seva Espanya artística i monumental, la col·lecció litogràfica de vistes monumentals de ciutats espanyoles més important d'aquest gènere realitzada per un artista espanyol, i esplèndid testimoni de la concepció monumental i pintoresca del viatge en el món romàntic. En tornar a Espanya va ser nomenat cavaller de l'ordre de Carles III i de la de Leopold de Bèlgica, rebent així mateix la Legió d'Honor francesa. A partir d’aleshores, va viatjar intensament per terres espanyoles per recollir noves vistes per les seves obres, morint a Madrid el juny de 1854. 

Font: En català: Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854) - En castellano: Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854) - In english: Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854) - Altres: Jenaro Pérez Villaamil (1807-1854)


Parlem de Música...

Felix Mendelssohn Bartholdy (Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847) va ser un pianista, compositor i director d’orquestra alemany. Fill del banquer Abraham Mendelssohn, i nét del famós filòsof jueu Moses Mendelssohn, van tractar de renunciar a la religió jueva i la seva formació inicial va ser transversal i secular, tot i ser batejats com a luterans el 1816. El 1812 la seva família es va traslladar a Berlín on la seva germana Fanny Mendelssohn, més tard Fanny Hensel, es va convertir en una reconeguda pianista i compositora. Felix, a qui sovint se’l va considerar com el més gran prodigi després de Wolfgang Amadeus Mozart, va començar a rebre lliçons de piano de la seva mare quan tenia 6 anys, i als 7 ja va estar sota la tutela de Marie Bigot a París. A partir del 1817 va estudiar composició amb Karl Friedrich Zelter a Berlín. Va ser allà on probablement va fer la seva primera aparició, amb 9 anys, en un concert públic quan va participar en un recital de música de cambra. També va ser un compositor prolífic ja des de nen, i va escriure la seva primera obra publicada, un quartet de piano, quan tenia 13 anys. Poc després Zelter el va introduir a Goethe la cultura de qui el va marcar profundament. Més tard va ser alumne del compositor i pianista Ignaz Moscheles, amb qui va compartir amistat la resta de la seva vida i qui va reconèixer no obstant que tenia ben poc a oferir-li com a professor. Durant l'adolescència, les seves obres es van realitzar, sovint, en un context de classes altes, de socis d’orquestres privades i d'elits intel·lectuals de Berlín. Va ser en aquell temps que va escriure les seves primeres simfonies. I si bé aquests primers treballs van ser ignorats durant més d'un segle, a partir del segle XX van renéixer de l’oblit.

El 1824, i amb 15 anys, va escriure la seva primera simfonia reconeguda per a gran orquestra, el seu opus 11 en do menor. I als 16 anys va escriure el seu famós Octet per a cordes en Mi bemoll major, el primer treball en què va demostrar el seu geni i, juntament amb la seva música de El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, que va escriure un any després, la més coneguda de les seves primeres obres. El 1827 va estrenar la seva primera òpera, Die Hochzeit des Camacho. El 1829 va realitzar la seva primera visita a Anglaterra on Moscheles, resident a Londres, el va introduir en els cercles musicals influents. Allà va tenir un èxit immediat tant gràcies a la realització de la seva primera simfonia com tocant el piano en concerts públics i privats. En visites posteriors es va reunir amb la reina Victòria i el seu marit el príncep Albert, ambdós grans admiradors de la seva música. Els viatges successius a Anglaterra van inspirar Mendelssohn en diverses de les seves obres, com la famosa Simfonia Escocesa. Va ser allà on també va estrenar, el 1846, el seu oratori Elies. El 1835 va ser nomenat director de la Gewandhaus de Leipzig, sent un càrrec molt important per a ell ja que va sentir per primera vegada l’estima sincera dels alemanys procurant aportar el seu geni i creativitat en la vida musical del seu país. Reconegut arreu, el rei de Prússia va tractar d’atreure’l a Berlín sense èxit ja que Mendelssohn va desenvolupar la seva vida musical a Leipzig i el 1843 va fundar el Conservatori de la ciutat. En general, la vida personal de Mendelssohn va ser convencional. El seu matrimoni amb Cécile Jeanrenaud, del març de 1837, va ser aparentment feliç i la parella va tenir cinc fills. Alhora, va desenvolupar altres facetes artístiques sent un pintor consumat d’aquarel·les i un hàbil escriptor. Tanmateix, Mendelssohn va patir una salut precària en els darrers anys, probablement agreujada per problemes nerviosos i per un excés de treball, i que va decaure críticament degut a la mort de la seva germana Fanny el maig de 1847 fins el punt que Felix va morir el novembre d’aquell mateix any a Leipzig.

Font: En català: Felix Mendelssohn (1809-1847) - En castellano: Felix Mendelssohn (1809-1847) - In english: Felix Mendelssohn (1809-1847) - Altres: Felix Mendelssohn (1809-1847) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

A vegades penso en tots aquells músics que van patir una mort sobtada i m’imagino com seria el seu repertori si l’infortuni no s’hagués creuat en les seves vides. Mozart, Schubert, Arriaga o Mendelssohn, per citar els més coneguts, van abandonar prematurament aquest món però abans de fer-ho van deixar un llegat difícilment superable. I en el cas de Mendelssohn, traspassat als 38 anys, la genialitat va assolir quotes realment inimaginables. Alhora, el seu perfil d’intel·lectual transversal i total, amb amplitud de coneixements en disciplines dispars i amb un ferm compromís tant cultural com moral, el van convertir en una de les personalitats més fascinants de la història de la civilització. Com a compositor va viure en la permanent excel·lència tant per la formalitat, acadèmia i precisió com per la desbordant creativitat o la innata curiositat, elements que va ser capaç d’integrar a la perfecció en la majoria de les seves obres. I si bé al seu temps va ser celebrat i elevat al cel en centenars d’ocasions el cert és que algunes de les seves partitures van romandre inèdites en vida o fins i tot en l’oblit pocs anys després de la seva mort. I d’aquestes cal destacar precisament la cinquantena d’obres corals que va escriure de les quals únicament els dos oratoris, Elies i Sant Pau, i la seva solemne Simfonia-Cantata, van resistir la dura competència de l’època. Les restants, tot i gaudir d’un fugaç ressò, ràpidament van quedar apaivagades i oblidades fins als nostres dies en què el Mendelssohn més coral ha renascut amb tota la vigorositat que sens dubte mereix.

En aquest sentit, Mendelssohn va treballar amb pulcritud i va fer gala d’una virtut que al final remarcaré ja que va ser determinant per entendre l’essència del seu geni. En qualsevol cas, tot i la formació secular que va rebre, Mendelssohn va mostrar una especial atenció per la música religiosa ja fos per l’església protestant, per l’església romana, i en llatí, o pels luterans alemanys. Aquesta diversitat ja ens traça un perfil de profunda espiritualitat i alhora sensibilitat per les diferències de discurs i d’arguments entre congregacions. L’exemple, clarivident, el Te Deum d’avui que va compondre quan tenia 17 anys, és a dir, el 1826, en un any en què precisament havia sorprès al món amb dues obres mestres, l’Octet de cordes i la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu. Per tant, la joventut de Mendelssohn no va ser una frontera a l'hora d'escriure una de les seves primeres grans obres corals religioses. De fet, des de l’inici de l’obra es pot observar el domini complet i precís de l’escriptura coral en un Te Deum que defuig l’opulència orquestral per tal de potenciar les veus limitant la instrumentació a tres efectius de caràcter barroc com són el violoncel, el contrabaix i l'orgue. Un Te Deum en llatí i en què la imponent obertura inicial també l’escoltarem en el final solemne. I com deia prèviament, la virtut de la seva obra coral va ser la dualitat d'escoltar Bach i Mendelssohn alhora, sense marge d’error possible. Perquè en definitiva, quan un compositor assoleix la marca d’estil pròpia automàticament el seu geni es transforma en immortal. I Mendelssohn, evidentment, ho és i ho serà!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Péter Sirák (organ); Budapest Bach Chorus; István Ella
SPOTIFY: MENDELSSOHN, F. - Te Deum



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

SEIXAS, Carlos (1704-1742) - Sonatas para cravo

June 11, 2016, 1:21 am
$
0
0
Jean-Baptiste Pillement - View of the Tagus, Portugal, with Ships and Boats in a Rough Sea
Obra de Jean-Baptiste Pillement (1728-1808), pintor francès (1)


- Recordatori de José Antonio Carlos de Seixas -
En el dia de la celebració del seu 312è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Jean-Baptiste Pillement (Lyon, 24 de maig de 1728 - Lyon, 26 d’abril de 1808) va ser un pintor francès. Va néixer en una família d'artistes, es va formar primer a la seva ciutat natal amb Daniel Sarrabat, i va marxar posteriorment a París per treballar en la manufactura dels Gobelins. A la capital gala va adquirir un ampli coneixement del rococó a través de les escenes de gènere de Jean-Antoine Watteau i François Boucher. Va treballar amb tonalitats brillants, que va posar al servei d'una pintura preciosista i rica en detalls, de tècnica molt acabada i característiques pròpies també de la seva feina com a dissenyador i decorador. El 1745 va partir cap a Madrid, si bé posteriorment va treballar a Portugal i va viure, a més, a Anglaterra altres 10 anys. A Londres va gaudir d'un mecenatge fructífer i de contactes excel·lents amb gravadors i editors, que van publicar el 1767 una àmplia col·lecció de les seves escenes de gènere, dels seus paisatges i dels seus motius decoratius. Va dissenyar sèries per ornaments i adorns, va realitzar dissenys xinesos per a l'estampació de sedes i va decorar les residències de la noblesa. Va exposar durant la dècada de 1770 amb freqüència a Londres i a París, atenent al mateix temps diversos encàrrecs per Maria Antonieta a Versalles. El 1780 va viatjar a Portugal, on va tornar el 1783. L'èxit del pintor francès es va deure en gran part als seus paisatges, entre ells un nombre de representacions espectaculars amb vistes dramàtiques de naufragis. Influït per Claude-Joseph Vernet, els desastres marítims van ser un tema habitual entre els pintors d'aquest gènere, que van incloure al mateix Francisco de Goya. Va morir a Lyon l’abril de 1808.

Font: En català: No disponible - En castellano: Jean-Baptiste Pillement (1728-1808) - In english: Jean-Baptiste Pillement (1728-1808) - Altres: Jean-Baptiste Pillement (1728-1808)


Parlem de Música...

José Antonio Carlos de Seixas (Coimbra, 11 de juny de 1704 - Lisboa, 25 d’agost de 1742) va ser un organista i compositor portuguès i un dels músics més importants del seu país durant el segle XVIII. Fill de Francisco Vaz i Marcelina Nunes, es desconeix el perquè del cognom Seixas. La seva formació no està documentada i la primera referència data del 1718 any que va assolir el càrrec d’organista de la Catedral de Coimbra en substitució del seu pare. Dos anys després va viatjar a Lisboa on va obtenir el lloc d’organista de la capella reial, càrrec que va mantenir la resta de la seva vida. Pels seus mèrits, va ser condecorat amb el títol de cavaller per part de Joao V. Com a compositor va destacar per la seva música instrumental per a clavecí tant en sonata com en concert. Aquestes obres van mostrar una evident proximitat d’estil amb les de l’italià Domenico Scarlatti amb qui va coincidir a Lisboa durant un temps. Va morir en aquesta ciutat l’agost de 1742. Anys més tard, el terratrèmol de 1755 va destruir gran part del seu repertori, a l’entorn d’una 1000 obres, fet que va motivar el seu ràpid oblit.

OBRA:

Vocal religiosa:

Masses;
Tantum ergo;
Ardebat vincentius: both P-Lf;
Conceptio gloriosa;
Gloriosa virginis Mariae;
Hodie nobis caelorum;
Sicut cedrus: all Vs;
Verbum caro, Em;
Dythyrambus in honorem et laudem Div. Antonii Olissiponensis, EVp

Instrumental:

Ov., D, ed. in PM, ser. B, xvi (1969);
conc., A, hpd, str, ed. in PM, ser. B, xv (1969);
sinfonia, B , ed. in PM, ser. B, xvii (1969)

Kbd:
64 authenticated sonatas in P-Cug, La, Ivo Cruz private collection, Ln, ed. in PM, x (1965);
24 authenticated sonatas in Ivo Cruz private collection;
16 non-authenticated sonatas in P-Cug, La, Ln, ed. in PM, x (1965)

Font: En català: Carlos Seixas (1704-1742) - En castellano: Carlos Seixas (1704-1742) - In english: Carlos Seixas (1704-1742) - Altres: Carlos Seixas (1704-1742)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Domenico Scarlatti was one of those lucky composers to be ennobled for his musical achievements. (In the US, we don't even name highways after them. Politicians reserve that right mainly for themselves and their supporters.) What's not generally known is that in the same year, 1738, José António Carlos de Seixas received the identical honor, and for identical reasons. There's even been speculation that Seixas, who was the organist at the Royal Chapel in Lisbon, took lessons in some fashion from Scarlatti, harpsichord teacher to Princess Maria Barbara. At the very least, they respected one another's competence highly, in a floridly courteous manner that has been passed down to us by relatively reliable sources, and which cannot conceal their mutual admiration. Unfortunately, Seixas was not as lucky as Scarlatti. While the latter's monumental collection of harpsichord sonatas survived after a timely move to Spain (thanks once again to Maria Barbara, who married the Spanish heir to the throne and moved to her husband?s native land), most of the compositions of Seixas are believed to have perished in the terrible Lisbon Earthquake of 1755. Contemporary accounts mention 700 keyboard toccatas, and surely, the organist must have supplied a large number of ecclesiastical compositions for the Royal Chapel. Of this, only 95 authenticated harpsichord sonatas and 10 sacred compositions (plus a few miscellaneous concerted items) remain; but the former reveal a musical language that ranges from Scarlatti to contemporary French masters, with an advanced formal structure involving a large number of themes and a depth of thematic transformation. Christian Brembeck is a conductor, harpsichordist, pianist, and organist, headquartered in Munich. He led the Cappella Istropolitana of Bratislava for five years, and remains director of the Parthenia Vocal & Baroque, which he formed back in 1992. Though not well known outside of Germany, he has taken part as soloist or leader in a host of recordings over the last 20 years. Technically, he is certainly up to the demands of this music, whose formal difficulty is commensurate with Scarlatti's later sonatas. 

He isn't thrown by the left-hand octaves and right-hand runs of the D-Major Sonata, nor by the arepeggios, battery and echo effects of the first G-Minor Sonata. (The latter might be called a binary form sonata on Rameau's Rondeau, Les cyclopes . Though music seldom left the Iberian courts in those days, much came in, and Seixas surely must have heard Rameau's 1724 collection of pieces before writing this curious piece.). His tempos are judiciously chosen, with a wider range than the standard designation of allegro indicates. The only two opening andante movements in the collection, the second Sonata in A Minor and the F -Minor Sonata, are closer to allegretto, though perhaps the sheer length of the latter (it lasts nearly 7:45 on this release) and the lack of surviving autograph manuscripts led Brembeck to this decision. On the other hand, I have no problem with his use of borrowed time in several of the minuet movements that form pendants to the main sonata sections. One example will suffice: the short Minuet to the E-Minor Sonata with its strumming guitar chords moving between the hands would seem to call for this treatment, normally associated with the French Baroque, but here clearly possessing folk origins. Two instruments are used on this recording: a full-bodied instrument based on a French model designed by Blanchet in 1746, and a softer one with a sweet but burnished tone that imitates Merzdorf harpsichords of the early 1700s. There are no register changes within any given piece, and sadly, no information provided about the instruments other than this. Curiously, the producers have chosen to place most of the sonatas using the Merzdorf harpsichord towards the end of the program; only one occurs in the first eight selections (two out of the first 14 cuts on the album). A certain degree of aural fatigue occurs, despite the fascinating material. The liner notes are generalized but effective, while the sound is close, crisp, and rich in overtones. As Seixas's 300th birthday occurred last year, would it be too late to hope that this might be turned into an integral series? Regardless, it's well worth the purchase. 

Barry Brenesal (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Christian Brembeck (cembalo)
AMAZON: SEIXAS, C. - Sonatas para cravo
CPDL: No disponible
SPOTIFY: SEIXAS, C. - Sonatas para cravo



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

ANERIO, Giovanni Francesco (c.1567-1630) - Missa Pulchra es

June 12, 2016, 12:51 am
$
0
0
Antiveduto Gramatica - The Madonna and child
Obra d'Antiveduto Grammatica (1571-1626), pintor italià (1)


- Recordatori de Giovanni Francesco Anerio -
En el dia de la commemoració del seu 386è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Antiveduto Grammatica (Siena, 1571 - Roma, 1626) va ser un pintor italià i un dels precursors de l'estil Barroc. Segons Giovanni Baglione, el curiós nom de l'artista ‘Antiveduto’ (vist abans d'hora en un sentit de profecia) li va ser donat pel seu pare, qui havia tingut una premonició del seu naixement mentre viatjava de la seva Siena natal cap a Roma, ciutat on el seu fill va ser batejat i on va créixer i va desenvolupar la seva carrera. Es va formar amb Giovanni Domenico Angelini, qui el va educar en artesania a petita escala i principalment sobre coure. No obstant i ben aviat es va guanyar el títol de 'Gran Capocciante' degut a l’especialització en la pintura de caps d'homes cèlebres. A partir del 1591 es va independitzar com a artista. El 1593 va ingressar a l'Accademia di San Luca des d’on va promocionar el seu nom fins assolir el mecenatge dels cardenals Federico Borromeo i Francesco María del Monte. No obstant i després d’assolir la condició de ‘príncep’ de l’Acadèmia, fou destituït per una disputa amb el seu col·lega Tommaso Salini. Aquell any va entrar en contacte breument amb Caravaggio, amb qui probablement va col·laborar abans de morir a Roma el 1626.

Font: En català: No disponible - En castellano: Antiveduto Grammatica (1571-1626) - In english: Antiveduto Grammatica (1571-1626) - Altres: Antiveduto Grammatica (1571-1626)


Parlem de Música...

Giovanni Francesco Anerio (Roma, c.1567 - Graz, bur. 12 de juny de 1630) va ser un organista i compositor italià. Germà petit de Felice Anerio, va néixer a Roma en una data indeterminada, ciutat on va rebre formació i on va viure bona part de la seva vida. Va ser allà on a partir del 1583 va entrar en contacte estretament amb la Congregazione dell'Oratorio di Filippo Neri. Allà va rebre el vots i va realitzar tots els procediments per tal de ser nomenat sacerdot el juliol de 1616, celebrant la primera eucaristia l’agost d’aquell any amb tots els músics dels quals va disposar a Roma. A partir del 1595 va entrar al servei del cardenal Antonio Maria Gallo any en què apareixen les primeres referències de les activitats musicals d’Anerio. El 1599 va entrar a treballar al servei del duc Massimiliano Caffarelli a Roma i possiblement va ser mestre de capella a San Giovanni in Laterano, en substitució de Francesco Soriano, entre els anys 1600 i 1603. A partir del gener de 1608 va ser mestre de capella a Santo Spirito in Sassia. També i a partir del 1608 va ser nomenat mestre de capella de la Catedral de Verona i el 23 de desembre de 1610 va ser mestre de música de l’Accademia Filarmonica de la mateixa ciutat italiana si bé no hi va romandre gaire temps a Verona marxant a Roma el març de 1611. Allà va ser prefecte de música al Collegio Romano (1611-1612) i mestre de capella de Santa Maria dei Monti (1613-1620). A partir del 1624 va treballar com a mestre de cor pel rei Sigismund III de Polònia a Varsòvia sent un dels primers italians en assolir un càrrec en aquest país. El 1628 es va jubilar i va entregar el seu càrrec al seu alumne Marco Scacchi. Dos anys més tard i de camí a Roma va morir a Graz.

OBRA:
printed works published in Rome unless otherwise stated

Vocal secular:

Il primo libro de madrigali, 5vv (Venice, 1599), inc.
Madrigali, libro secondo, 5, 6, 8vv (Venice, 1608)
Recreatione armonica: madrigali, 1, 2vv (Venice, 1611)
Diporti musicali, madrigali, 1–4vv (1617), inc.
La bella clori armonica, arie, canzonetti, e madrigali, 1–3vv, bc (1619)
I lieti scherzi, cioè arie, villanelle, madrigali, 1–4vv (1621)
Gagliarde … intavolate per sonare sul cimbalo et sul liuto, libro primo (n.p., n.d.)
1 madrigal, 10 other secular vocal works, some 1v, bc, 5, 6vv, 1609, 1616, 1618, 1621, 1622

Vocal religiosa:

Dialogo pastorale al presepio di nostro signore, 3vv, lute/cembalo (1600); ed. A. Morelli (Rome, 1983)
Motecta, 1–3vv, bc (org) (1609)
Motectorum, liber secundus, 1–6vv, bc (org) (1611)
Litaniae deiparae virginis, una cum quatuor illis antiphonis, quae pro varietate temporum post completorium cani solent, 7, 8vv (1611, 3/1626 as Litaniae deiparae virginis, maiores de ea antiphone temporales, & motecta, una cum aliis sacris cantionibus varie modulatis)
Motectorum, una cum litaniis Beatae Virginis, liber tertius, 1–6vv, bc (org) (1613)
Antiphonae, seu sacrae cantiones, quae in totius anni vesperarum ac completorii solemnitatibus decantari solent … prima, secunda, tertia pars, 2–4vv, bc (org) (1613)
Sacri concentus, liber primus, 4–6vv, bc (org) (1613)
Responsoria Nativitatis Domini, una cum invitatorio, et psalmo Venite exultemus, ac Te Deum laudamus, 3, 4, 8vv, bc (org) (1614, 2/1629 as Responsorii della natività di nostro Signore Giesu Christo … con una messa, & motettini del Sig. Abundio Antonelli)
Psalmi vesperarum, qui in totius anni solemnitatibus decantari solent, nec non duo cantica Beatae Virginis, 3, 4vv, bc (1614)
Missarum, missa quoque pro defunctis una cum sequentia, et responsorium Libera me domine, liber primus, 4–6vv, bc (org) (1614, partial repr., 1630, as Missa pro defunctis, cum sequentia, responsorum Libera me domine); mass, 4vv, and responsory ed. A.G. Petti (London, 1966); masses ed. in Williams
Sacri concentus, liber quartus, 1–6vv, bc (org) (1617)
Selva armonica, dove si contengono motetti … arie, 1–4vv, bc (org) (1617)
Sacrarum cantionum, liber quintus, 1–5vv, bc (org) (1618)
Ghirlanda di sacre rose, 5vv (1619)
Teatro armonico spirituale di madrigali, 5–8vv, bc (org) (1619)
Rime sacre concertate, 2–4vv, bc (org) (1620), inc.
Missa Paumina Burghesia ad canones, 5vv (n.p., n.d.)
3 masses (1 arr. from Palestrina);
83 motets, 1–4, 8vv, bc; 2 psalms, 8vv;
9 other sacred vocal works, some 3, 5, 8vv, bc: 1599, 1604, 1614, 1615, 1616, 1618, 1619, 1620, 1621, 1621, 1623, 1624, 1627, 1627, 1628, 1638, F. Costantini: Salmi, himni et Magnificat concertati, 8vv, op.11 (Venice, 1630);
masses ed. in Williams
Masses, 4–6, 8, 12vv, bc (2 dated, 1606, 1608);
2 Benedictus, 4, 5vv;
2 Miserere, 4vv;
Te Deum, 4vv;
5 Magnificat, 4vv;
2 Marian antiphons, 4vv;
2 other antiphons;
27 responsories, 4vv;
St Matthew Passion, 5vv;
2 other Passions, 4vv;
hymns, 4vv 1596;
falsobordoni: D-MÜs, I-Bc, Rli, Rn, Rvat;
masses ed. in Williams;
1 mass ed. in Musica divina, xi (1955)

Font: En català: Giovanni Francesco Anerio (c.1567-1630) - En castellano: Giovanni Francesco Anerio (c.1567-1630) - In english: Giovanni Francesco Anerio (c.1567-1630) - Altres: Giovanni Francesco Anerio (c.1567-1630)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Anerio's liturgical music is generally more conservative and was less influential. This is specially true of his masses, which in general follow the principles of the Palestrina style, with prominent use of imitation, including canon, and of parody technique (as in the Missa ‘Surge illuminare’); he made a four-part arrangement of Palestrina's Missa Papae Marcelli (RISM 16192). Cantus-firmus technique is prominent only in the Missa pro defunctis (1614). The structure of the three missae breves is freer, and they include a few passages in which the text is set in an almost parlando manner. Parlando technique, and word-painting too, are specially characteristic of the four-part mass La battaglia (in D-MÜs dated 1608). The ideals of classical vocal polyphony still dominate Anerio's polychoral masses (e.g. Missa Constantia in I-Bc); each choir includes a succession of imitative sections, and the echoing between the choirs of whole sections of music is tantamount to the imitative treatment of individual vocal parts in non-polychoral works. In contrast to the comparatively uniform style of his masses, Anerio's psalms display a fairly wide range of styles. Most of the four-part psalms in the 1614 collection have basically homophonic textures but with a few imitative verses; several end with deviations from the specified psalm-tone cadences. The three-part works in the same volume bear witness to the stylistic changes occurring in early 17th-century Italy. The two upper parts (two sopranos or soprano and alto) often move in parallel 3rds or 6ths and have short subjects, often treated sequentially, and piquant rhythms – all of them features that were gradually transforming the Palestrina style – and there are occasional passages that would not be out of place in madrigals and canzonettas of the time; as in the antiphons of 1613, embellishments and chromaticism are introduced with restraint.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 
↧

PEUERL, Paul (1570-1625) - Suites & Canzonas

June 12, 2016, 11:07 pm
$
0
0
Pietro Paolini - Bacchic Concert (1625)
Obra de Pietro Paolini (1603-1681), pintor italià (1)


- Recordatori de Paul Peuerl -
En el dia de la celebració del seu 446è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Pietro Paolini (Lucca, 3 de juny de 1603 - Lucca, 12 d'abril de 1681) va ser un pintor italià. Nascut a Lucca, el seu pare el va enviar a Roma a estudiar amb el caravaggista i cèlebre falsificador Angelo Caroselli. Al seu costat va entrar en contacte amb la pintura de Caravaggio i els seus immediats seguidors, influït especialment per Bartolomeo Manfredi, però va tenir també l'oportunitat d'estudiar altres escoles, com la bolonyesa o la florentina. El 1628 va viatjar a Venècia per aprofundir en l'estudi de la pintura vèneta, però la mort del seu pare el va obligar a retornar a Lucca, on la pesta del 1630 va afectar dramàticament la seva família. Establert definitivament a Lucca, el 1652 va fundar l'Accademia del naturale, centrada en l'estudi i representació de la natura, a la qual van assistir artistes com Antonio Franchi o Girolamo Scaglia. La seva obra és rica i variada, fortament influïda pel corrent caravaggista en les seves obres del període romà com l'Al·legoria dels cinc sentits (Walters Art Museum), El Concert bàquic (Dallas Museum of Art), 3 o l'Al·legoria de la Mort (Museu Cerralbo, Madrid), que en el passat va estar atribuïda al mateix Caravaggio. Després de passar per Venècia, atret especialment pel Veronés, va buscar introduir efectes atmosfèrics en la seva pintura, tal com s'observa en algunes de les seves obres posteriors, principalment religioses, com els Despossessoris místics de santa Caterina d'Alexandria (Galleria Nazionale d'Arte Antica, Roma), sense renunciar al naturalisme que es fa present en el Naixement del Baptista (Vila Guinigi, Lucca). Va morir a Lucca l'abril de 1681.

Font: En català: No disponible - En castellano: Pietro Paolini (1603-1681) - In english: Pietro Paolini (1603-1681) - Altres: Pietro Paolini (1603-1681) 


Parlem de Música...

Paul Peuerl (Stuttgart?, bap. 13 de juny de 1570 - c.1625) va ser un organista i compositor alemany. A partir del 1602 i en endavant va ser organista a Horn i a partir del novembre de 1609 a l’església de l’escola protestant de Steyr si bé no va ser nomenat oficialment en aquest càrrec fins a mitjans de febrer de 1614. També va treballar com a constructor i renovador d’orgues sent el responsable, entre altres, dels instruments de Steyr (1613), Enns (1615) i Horn (1606 i 1615) i dels dos orgues manuals de l’abadia de Wilhering (1619). A partir del 1625, i per motius desconeguts, va fugir des de Steyr a un refugi religiós desconegut.

OBRA:

Newe Padouan, Intrada, Däntz unnd Galliarda, a 4 (Nuremberg, 1611);
3 in Amoenitatum musicalium hortulus (Leipzig, 1622), lost;
9 intabulated for kbd, A-LIm
Weltspiegel, das ist neue teutsche Gesänger … sampt zweyen Canzonen, 5vv (Nuremberg, 1613)
Ettliche lustige Padovanen, Intraden, Galliarden, Couranten und Däntz, a 3 (Nuremberg, 1620), inc.
Gantz neue Padouanen, Auffzüg, Balletten, Couranten, Intraden und Däntz, a 3 (Nuremberg, 1625), ?lost, D-Bgk according to Eitner

Font: En català: Paul Peuerl (1570-1625) - En castellano: No disponible - In english: Paul Peuerl (1570-1625) - Altres: Paul Peuerl (1570-1625)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Què seria de nosaltres i de la nostra irrefrenable passió musical sense el segell CPO... realment ens hauríem perdut centenars de tresors els quals des de fa anys, i amb una regularitat exemplar, van recuperant principalment dels milers d’arxius musicals alemanys. Per tant, el nostre suport a la bona feina ha d’anar més enllà de l’amabilitat retòrica per a traduir-se en fets més empírics com, per exemple, donant, en la mesura de les nostres possibilitats, el nostre suport econòmic a la boníssima feina que fan. Fet aquest incís, pertinent observant l’edició que avui escoltarem, situem-nos en context per a presentar, novament, un nou planeta inèdit de l’inacabable univers musical. Paul Peterl, organista, artesà i compositor circumstancial, va ser un alemany que va alternar la construcció i revisió d’orgues amb la feina d’organista pròpiament i compositor. En aquest sentit, el seu escàs repertori, publicat principalment a Steyr, la ciutat on va viure la totalitat de la seva vida fins el dia que va fugir abominat per alguna raó desconeguda, ens mostrarà la brillant creativitat del seu art. Musicalment, el seu nom va estar vinculat a una forma musical que avui recuperarem en tot el seu esplendor; la suite de variació. Una tipologia en general bastant desconeguda fins aleshores i que possiblement va tenir els seus antecedents en la música de llaüt italiana de principis del segle XVI i en les variacions del ‘virginalists’ anglesos. Aquestes suites, que també van explorar autors com Schein i Posch, entre altres, es van caracteritzar per quatre balls: paduana, intrada, däntz (dansa) i galliard. La dansa és, precisament, la que estableix el tema principal i els altres tres moviments es desenvolupen en forma de variacions sobre aquest primer tema introductori. I si bé Peuerl va ser autor de canzonas i madrigals, ambdues en les formes típiques italianes, el cert que el seu plat fort i més creatiu va ser, sens dubte, aquesta sorpresa en forma de suites de les quals avui n’escoltarem, plaentment, algunes mostres!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Armonico Tributo; Lorenz Duftschmid (Conductor)
AMAZON: PEUERL, P. - Lieder, Suites & Canzonas
CPDL: No disponible
SPOTIFY: PEUERL, P. - Lieder, Suites & Canzonas



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

MAICHELBECK, Franz Anton (1702-1750) - Kammermusik

June 13, 2016, 11:05 pm
$
0
0
Jacob Philipp Hackert - Parklandschaft mit dem Goldfischteich im Berliner Tiergarten I (1761)
Obra de Jacob Philipp Hackert (1737-1807), pintor alemany


- Recordatori de Franz Anton Maichelbeck -
En el dia de la commemoració del seu 266è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jacob Philipp Hackert (Prenzlau, 15 de setembre de 1737 - San Piero di Careggi, 28 d'abril de 1807) va ser un pintor alemany. Va començar la seva formació al taller del seu pare i més endavant amb un oncle, un pintor de Berlín on Jacob es va desplaçar el 1758 per ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts. El 1761 va despertar l'interès amb dos dels seus paisatges. Convidat pel baró Adolf Friedrich Olthoff, va viatjar a Stralsund, al nord d'Alemanya, Rügen i Estocolm, on va treballar en pintures murals. Del 1765 al 1768 va treballar a París amb un altre pintor paisatgista alemany, Balthasar-Antoine Dunker. Allà va tenir l'oportunitat d'estudiar la pintura de Claude Joseph Vernet, que en aquells temps ja era un pintor consagrat gràcies als seus esplèndids paisatges. El 1767, en el curs d'un viatge per França, va passar diversos mesos a la vila que el bisbe de Mans, Louis André de Grimaldi, tenia al camp, a La Chaussée-d'Ivry. Aquell paisatge el va captivar i el va plasmar en diverses aquarel·les. El 1768 va viatjar a Itàlia amb el seu germà Georg. Allà va pintar nombrosos paisatges que van augmentar la seva reputació. Alguns dels seus clients van ser el Papa Pius VI, Catarina la Gran de Rússia i la Cort de Nàpols entre altres. Va ser precisament a Nàpols on va conèixer a Goethe amb qui, a partir d'aleshores, va compartir amistat. Va seguir pintant, establert a Itàlia, fins l'abril de 1807, any de la seva mort.

Font: En català: No disponible - En castellano: Jacob Philipp Hackert (1737-1807) - In english: Jacob Philipp Hackert (1737-1807) - Altres: Jacob Philipp Hackert (1737-1807) 


Parlem de Música...

Franz Anton Maichelbeck (Konstanz, 6 de juliol de 1702 - Freiburg, 14 de juny de 1750) va ser un clergue i compositor alemany. Fill de Sebastian Maichelbeck i Anna Maria Koch, el 1721 es va matricular en estudis de teologia a Freiburg. El 1725 va viatjar a Roma on va estudiar música per tornar novament a Freiburg el 1727 o 1728, on va treballar com a organista de la catedral de la ciutat. A partir del 1730 va ser professor d’italià a la Universitat de Freiburg. Com a compositor va publicar principalment obra instrumental per a clavecí amb acompanyament. També va ser autor de diverses misses, entre elles, la Missa Sanctissimae matris Scholasticae. Va ser una persona estimada pels seus contemporanis. Va morir a Freiburg el juny de 1750.

OBRA:

Die auf dem Clavier spielende … Caecilia … VIII Sonaten, op.1 (Augsburg, 1736)
Die auf dem Clavier lehrende Caecilia, op.2 (Augsburg, 1738)
Der auf dem Clavier lehrende Caecilia Dritter Theil in Exempeln derer Versen und Tonen bestehet (Augsburg, 1738)
VI … Missen (Freiburg, 1739)
Locutus ite a Deo factus, S, A, org, formerly A-Wgm, now lost

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Franz Anton Maichelbeck (1702-1750) - Altres: Franz Anton Maichelbeck (1702-1750)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Maichelbeck’s most important published works, Die auf dem Clavier spielende … Caecilia op.1, and Die auf dem Clavier lehrende Caecilia op.2, were directed towards the amateur keyboard player and present both theoretical instruction and material for performance. The study pieces, labelled as sonatas, each consist of a series of binary movements in the style of a dance or variation; in this format they are more in the realm of the keyboard suite than of the sonata. The pervasive two-part texture offers ample opportunity for the performer to fill in harmonies and ornamentation, as Maichelbeck suggested in the preface, but there is little evidence of the Italian style to which he referred in the title. In his op.2 (1738), Maichelbeck was among the earliest composers to specify in a printed work the use of the thumb within designated keyboard patterns, perhaps a ramification of the work’s didactic purpose. His attention to fingering patterns and their implications for performance have led some to place him in the company of other 18th-century keyboard tutors such as François Couperin.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Raimund Hug (orgel); Slobodan Jovanovic (cembalo); Christian Ostertag (violine); Verena Fötterer (blockflöte)
AMAZON: Maichelbeck - Kammermusik
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

WOOD, Charles (1866-1926) - The Anthems

June 14, 2016, 11:08 pm
$
0
0
George Lawrence Bulleid - Annunciazione (1903)
Obra de George Lawrence Bulleid (1858-1933), pintor anglès.


- Recordatori de Charles Wood -
En el dia de la celebració del seu 150è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

George Lawrence Bulleid (Glastonbury, 1858 - 1933) va ser un pintor anglès. Fill d’advocat, es va integrar de ben petit al negoci familiar però el 1881 es va matricular a l’escola d’art de Marylebone i de Londres on va estudiar amb George Simpson. Format en art clàssic, ben aviat es va decantar per temàtica antiga amb especial èmfasi en figures en un fons d’estructures arquitectòniques. El 1889 es va unir a la Royal Water Colour Society. Poc després va tornar al seu poble natal on va obrir un taller i on el seu estil va evolucionar del neo-classicisme al prerafaelisme emergent de l’època si bé la seva temàtica es va mantenir fidel a la dels seus orígens. Més tard va explorar també el retrat i les natures mortes de flors en clara inspiració del mestres holandesos del segle XVII. Va treballar principalment en aquarel·la i va exposar regularment a les diferents acadèmies angleses. Va morir la tardor de 1933.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: George Lawrence Bulleid (1858-1933)


Parlem de Música...

Charles Wood (Armagh, 15 de juny de 1866 - Cambridge, 12 de juliol de 1926) va ser un compositor i professor irlandès. Es va formar com a corista a la Catedral d’Armagh on també va rebre formació a la seva escola. A partir del 1880 va rebre classes d’harmonia i contrapunt de l’organista T.O. Marks i va rebre l’estímul del seu germà gran i músic William Wood (1859-1895) per tal que es dediqués professionalment a la música. El 1883 va estudiar amb Parry i Stanford rebent poc després un premi al Selwyn College de Cambridge. El 1888 va ser nomenat professor d’harmonia de la Royal College of Music i el 1889 triat lector en harmonia i contrapunt a Caius. A Cambridge va ser premiat amb diverses condecoracions i va ser assistent de Stanford com a director de la Cambridge University Musical Society (1888-1894). En reconeixement a la seva contribució a la vida musical del seu país, el 1904 va rebre un doctorat honorari de la Universitat de Leeds i més tard de la Universitat d’Oxford. El 1924 va ser nomenat professor de música de Cambridge en substitució del seu mestre Stanford, mort aquell any. No obstant, poc després va morir a Cambridge.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
Ion (incid music, Euripides), 1890;
Iphigenia in Tauris (incid music, Euripides), 1894;
A Scene from Pickwick (chbr op), 1921;
The Family Party (chbr op), 1923

Solo songs:
The Splendour Falls (A. Tennyson), 1886;
Up-hill (C. Rossetti), 1886, also with orch;
Goldthred's Song (W. Scott), 1886;
They are All Gone into the World of Light (H. Vaughan), 1888;
Lament of an Irish Mother (F.D. Hemans), 1890;
The Windflower (H. Boulton), 1890;
Darest Thou Now, O Soul (W. Whitman);
By the Bivouac's Fitful Flame (Whitman), 1897;
O Captain! My Captain (Whitman), 1898;
Ethiopia Saluting the Colours (Whitman), 1898, also with orch

Folksong arrs.:
Irish Folk Songs (A.P. Graves) (1897);
Irish County Songs, vols. i–iii (A.P. Graves and P.J. McCall) (1914–28);
Anglo-Irish Folk-Songs, vol. i (1931), collab. P. Gregory;
many folksong arrs. for mixed voices
Many part-songs, madrigals, unison songs

Vocal religiosa:

SATB and organ unless otherwise stated
St Mark Passion, Tr, T, Bar, B, SATB, org, 1920
Mass, F, SATB, org, 1922

Cants:
Spring's Summons (A.P. Graves), S, T, Bar, SATB, orch, 1885;
Song of Welcome (Sir F. Cook), SATB, vn, hp, org, RCM 1887;
Psalm 104, S, A, T, B, Bar, SATB, org, orch, 1886–7;
Unto Thee Will I Cry, S, SATB, org, str, 1889;
Ode to the West Wind (P.B. Shelley), T, SATB, orch, 1890;
Music: an Ode (A.C. Swinburne), S, SATB, orch, 1892–3;
The White Island (R. Herrick), S, A, T, B, SATBSATB, orch, 1894;
On Time (J. Milton), SATB, orch, 1897–8, 1898;
Dirge for Two Veterans (W. Whitman), B, SATB, orch, 1900–01, 1901 (1901);
The Song of the Tempest (W. Scott), S, SATB, orch, 1902;
A Ballad of Dundee (W.E. Aytoun), B, SATB, orch; ?1904;
Eden Spirits (E.B. Browning), female vv, pf, ?1915

Anthems:
Be Thou Exalted, 1882;
O Lord, Rebuke Me Not, 1885;
Praise God From Whom All Blessings Flow, SATBSATB, 1886;
O God of Hosts, the Mighty Lord, SSAATTBB, 1886;
Through the Day Thy Love has Spared Us, SATB, 1886;
O Rex gloriae, SATB, 1889;
Try Me, O God, ?1890;
Precamini felicitatem, 1890;
I Will Arise, ?1893–4;
Heaven, 1898;
Oculi omnium, SATB, 1905;
I Will Call Upon God, ATB, 1905;
Glorious and Powerful God, 1910;
Never Weather Beaten Sail, 1910;
Great Lord of Lords, ATBATB, ?1912;
O Thou, the Central Orb, ?1914–15;
Summer Ended, 1917;
Expectans expectavi, 1919, also with orch;
Haec dies, SSATBB, 1919;
Hail Gladdening Light, SATBSATB (1919);
Glory and Honour and Laud, SSAATTBB (1925);
Tis the Day of Resurrection, SATBSATB (1927);
How Dazzling Fair (1929); Father All Holy, SATBSATB (1929);
O King Most High, SATBSATB (1932);
Once He Came in Blessing, SATBSATB (1935)

Other church music:
Many settings of the Magnificat and Nunc Dimittis;

Mag and Nunc settings:
E  (1891);
D (1898);
c (1900);
F (1908);
Tones VI, V, ?1910–11;
G (1911);
E (1913);
A (1915);
F ‘Collegium Regale’, SATBSATB, 1915;
E (Sternhold and Hopkins metrical version), 1918;
G, SATBSATB, 1915;
Nunc (Lat., Eng.), B , SSATBB, 1916;
Nunc (Lat., Eng.), a, SSATTB, 1916;
Tones IV, I (1923);
E  (1927);
Founded on melodies of Pss civ and cxxxlv (Genevan psalter) (1927)

Communion Service Settings:
Phrygian mode (1923);
c, SATB (1927);
F ‘Missa Sancta Patricii’ (Ionian mode), 1922
TeD, Bs, Jub Deo and Nicene Creed settings;
hymn tunes, carol arrangements

Instrumental:

Orch:
Pf Conc., F, 1885–6;
Much Ado about Nothing, ov., 1889;
Iphigenia in Tauris, suite, ?1894;
Patrick Sarsfield: Sym. Variations on an Irish Air, 1899

Str qts:
d, 1885;
E  ‘The Highgate’, 1892–3;
a, 1911–12;
E  ‘The Harrogate’, 1912;
F, 1914–15;
D, ?1915–16;
Variations on an Irish Folk Song, str qt, ?1917;
numerous individual qt movts

Other chbr:
Sonata, G, vn, pf, 1886;
Sonata, A, vn, pf, n.d.;
Septet, c, cl, bn, hn, str, 1889;
Quintet, F, fl, ob, cl, hn, bn, 1891
Various movts for pf trio, vn and pf, vc and pf
Works for pf, org

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Charles Wood (1866-1926) - Altres: Charles Wood (1866-1926)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Wood is known today primarily as a composer of Anglican church music. His numerous settings of the evening canticles derive in part their thematic cohesion and textural variety from the example of Stanford though he rarely adopted the symphonic conception of his teacher. In his later settings, he showed a marked inclination towards contrapuntal and harmonic archaisms as demonstrated in his frequently performed Magnificat and Nunc dimittis in F ‘Collegium Regale’ for double choir with its elements of verse structure, antiphony and diatonic simplicity. A more intense antiquarianism, verging on the austere, is apparent in his a cappella settings of the Nunc dimittis for R.R. Terry at Westminster Cathedral (both 1916), his Communion Service in the Phrygian mode (pubd 1923) and the St Mark Passion, a preoccupation reinforced by his collaboration with the Rev. G.R. Woodward in the 1890s, which resulted in the publication of The Cowley Carol Book, The Cambridge Carol Book, An Italian Carol Book and the hymn book Songs of Syon. Wood's thorough assimilation of 16th-century models also assisted him in the production of a series of fine large-scale anthems, Hail, Gladdening Light (1919), Tis the Day of Resurrection (1927) and O King Most High (1932), though it is in his anthems with organ, notably O Thou, the Central Orb (?1914–15) and the exquisite Expectans expectavi (1919), that Wood's harmonic imagination is given full rein.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: The Choir of Gonville & Caius College Cambridge; Geoffrey Webber (conductor)
AMAZON: Wood - The Anthems Vol.1
IMSLP: Charles Wood (1866-1926)
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

POPPER, David (1843-1913) - Cello Concertos

June 15, 2016, 11:07 pm
$
0
0
Arturo Michelena - Miranda en la Carraca (1896)
Obra d'Arturo Michelena (1863-1898), pintor veneçolà (1)


- Recordatori de David Popper -
En el dia de la celebració del seu 173è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Francisco Arturo Michelena Castillo (Valencia, 16 de juny de 1863 - Caracas, 29 de juliol de 1898) va ser un pintor veneçolà, i un dels més importants pintors veneçolans del segle XIX. Va néixer en el si d'una família vinculada a l'art, la qual cosa va influir de manera definitiva en la seva vocació per la pintura. En aquest sentit, el seu pare, el pintor Juan Antonio Michelena, va ser el seu principal mentor durant la seva infància. Així mateix, la seva mare Socorro Castillo, era filla de Pedro Castillo, retratista i autor dels murals de la casa de José Antonio Páez a València. El 1874, va fer una sèrie de dibuixos que van il·lustrar l'edició novaiorquesa de Costumbres venezolanas, llibre de Francesc de Sales Pérez, qui el va presentar en el cercle d'amics d’Antonio Guzmán Blanco amb la intenció de gestionar-li una pensió d'estudis. Entre 1879 i 1882, Michelena i el seu pare van obrir una Acadèmia d'Art a València, en la qual van realitzar retrats per encàrrec. Durant aquest temps, el jove Arturo va pintar murals, va copiar quadres antics, va elaborar retrats infantils, entre altres, i ben aviat va participar amb èxit al Saló del Centenari, que se celebrava a Caracas, on hi va enviar el seu primer llenç important, ‘La entrega de la bandera al batallón sin nombre’ (1883), amb el qual va guanyar el segon premi. El 1885, va viatjar a París en companyia de Martín Tovar i Tovar, per inscriure’s a l'Acadèmia Julian. En aquest institut va rebre formació de Jean Paul Laurens. Gràcies a les recomanacions de Laurens, va enviar al saló de 1887 l’obra ‘El niño enfermo’, amb la qual va guanyar la Medalla de Segona Classe i el reconeixement Hors concours, màxima distinció que el saló atorgava a un artista estranger. 

Entre els anys 1885 i 1889, la seva obra es va caracteritzar per l'adopció del realisme oficial i per l'ambiciós propòsit de l'ambientació documental i arquitectònica dels assumptes narrats, ja fossin escenes de gènere o episodis històrics. En aquest període va pintar successivament: Una visita electoral (1886), La caridad (1887), La joven madre y Carlota Corday (1889), obtenint amb aquest últim quadre la Medalla de Or en l’Exposició Universal de París (1889). El 1889 va tornar a Veneçuela on va ser rebut amb alegria. Després d'una temporada d'èxit social a Caracas, es va casar amb Lastenia Tello Mendoza i va retornar a París per iniciar un nou període en la seva carrera. Durant aquest temps, va adquirir una major destresa com a dibuixant, en l'ús del color i en la captació del moviment natural; apareixen certes notes impressionistes i certa inclinació religiosa. Michelena va tornar a Veneçuela després d'haver contret tuberculosi a París. Allà es va convertir en un retratista de moda i en pintor oficial del seu país. Però la seva salut, cada vegada més delicada, va perjudicar el seu temps per a obres ambicioses com Miranda en la Carraca (1896), Berruecos (1895), Descendimiento (1897) i La última cena (1898), quedant inacabades algunes d'aquestes. Finalment, va morir a Caracas el juliol de 1898.

Font: En català: Arturo Michelena (1863-1898) - En castellano: Arturo Michelena (1863-1898) - In english: Arturo Michelena (1863-1898) - Altres: Arturo Michelena (1863-1898)


Parlem de Música...

David Popper (Praha, 16 de juny de 1843 - Baden, 7 d’agost de 1913) va ser un violoncel·lista i compositor txec. Va néixer a Praga, fill del cantor Angelus Popper, i es va matricular en violoncel als 12 anys al Conservatori de Praga. Allà va ser alumne de Julius Goltermann i va mostrar un talent immediat amb el seu instrument motivant el seu nomenament com assistent del violoncel·lista principal de l’orquestra de la cort de Löwenberg. Un any després, als 19 anys, va assumir el càrrec principal i poc després va ser contractat per Von Bülow a la Filharmònica de Berlín per a una interpretació solista d’una obra de nova creació de Robert Volkmann. El 1868 va ser nomenat violoncel·lista principal de la Vienna Hofoper i més tard es va unir al Hellmesberger Quartet. El 1872 es va casar amb Sophie Menter, la filla del violoncel·lista Joseph Menter, i antiga alumne de Franz Liszt. El 1886 va ser proposat pel mateix Liszt com a professor de la Reial Acadèmia Nacional de Música d’Hongria on va crear les divisions de música de cambra. Va romandre en aquest lloc fins l’agost de 1913, l’any de la seva mort.

OBRA:

Instrumental:

Orch.:
4 concertos, vc, orch:
d, op.8 (Offenbach, 1871);
e, op.24 (Leipzig, 1880);
G, op.59 (Hamburg, 1880);
b, op.72 (Leipzig, 1900)
Requiem, 3 vc, orch, op.66 (Hamburg, 1892)

Chbr.:
String Quartet, c, op.74, ed. B. Schmidt (Leipzig, 1905)
Suite, 2 vc, op.16 (Leipzig, 1876); Andante serioso, vc, op.27 (Leipzig, 1880)
Pf pieces, songs, transcriptions

Cadenzas for vc concs.:
Haydn, D;
Saint-Saëns, op.35;
Volkmann, op.33;
Schumann, op.129;
Molique, op.45: ed. G. von Vikar (Vienna, 1924)

68 character- and salon pieces, mostly vc, pf, incl.:
Elfentanz, op.39 (Leipzig, 1881);
Im Walde, suite, op.50 (Hamburg, 1882);
Wie einst in schöner’n Tagen, op.64 (Leipzig, 1892);
Ungarischer Rhapsodie, op.68 (Leipzig, 1894)

Tutors:
Hohe Schule des Violoncello-Spiels, op.73 (Leipzig, 1901–5)
10 mittelschwere grosse Etüden, op.76 (Leipzig, c1905)
15 leichte Etüden in der ersten Lage, op.76a (Leipzig, c1905)

Font: En català: David Popper (1843-1913) - En castellano: David Popper (1843-1913) - In english: David Popper (1843-1913) - Altres: David Popper (1843-1913)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

David Popper va ser un violoncel·lista que ràpidament va ser admirat pel seu talent innat fins al punt que Von Bülow el va seleccionar per a la seva Filharmònica de Berlín quan només tenia 19 anys. A partir d’aquí el seu ascens fou meteòric i la seva carrera brillant tant per la seva condició d’intèrpret però també per la seva labor docent, manifestada brillantment en el seu tractat Hohe Schule des Violoncello-Spiels. No obstant, tot i que potser d’una forma més esquiva, també va ser compositor amb un llegat de més de 75 obres de les quals van destacar, especialment, els 4 concerts de violoncel i un desconegut, i certament inesperat, Rèquiem per a 3 violoncels i orquestra, considerada la seva partitura més commovedora. De tècnica superior i de to càlid i potent, paraules de Bülow, Popper va tenir diverses influències sent les més destacades les de Bernhard Romberg i Adrien-François Servais però també la del seu mestre a Hamburg Julius Goltermann. Van ser aquests els pilars amb els quals es va construir a sí mateix treballant des d’una perspectiva de precisió tècnica com des de la cerca de l’anhelat domini virtuós del seu instrument, característiques que va assolir i que amb el temps va consolidar. L’edició d’avui serà descriptiva dels arguments exposats i serà esplèndid testimoni de l’excel·lència que Popper va assolir amb el violoncel però també a l’hora de compenetrar-lo amb els efectius de l’orquestra. Una edició en què es recuperen els tres primers concerts de violoncel dels quals n’escoltarem el primer, el Concert en Re menor No.1 opus 8 de 1871. Acadèmicament perfecte, el va escriure en plena ebullició d’activitats i amb relativament poc temps lliure per a compondre. De tècnica exigent, l’estètica i l’estil són inconfusiblement romàntics si bé alguns crítics de l’època el van considerar excessivament dòcil i de discurs pla tot i destacar-ne la impecable l’escriptura acadèmica. En tot cas, Popper tenia un objectiu ferm a la vida, si més no des d’una perspectiva de l’intèrpret, la d’emular autèntics mestres del violí com De Beriot i Vieuxtemps però en el seu cas amb el violoncel. Els testimonis de l’època confirmen que ho va aconseguir i, 173 anys més tard, nosaltres gaudirem del seu art com a compositor ja que a tenor d'aquests concerts i personalment va ser un veritable geni!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Wen-Sinn Yang (cello); WDR Funkhausorchester Köln; Niklas Willén
LAQUINTADEMAHLER: POPPER, D. - Cello Concertos 1-3
CPDL: No disponible
SPOTIFY: POPPER, D. - Cello Concertos 1-3



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

GALUPPI, Baldassarre (1706-1785) - Magnificat

June 16, 2016, 11:05 pm
$
0
0
Giovanni Paolo Panini - Gesù tra i dottori (c.1725)
Obra de Giovanni Paolo Pannini (1691-1765), pintor italià.



Parlem de Pintura...

Giovanni Paolo Pannini (Piacenza, 17 de juny de 1691 - Roma, 21 d'octubre de 1765) va ser un pintor, arquitecte i paisatgista italià de l'Escola Romana. Va néixer a Piacenza, on va estudiar com a escenògraf teatral, fins que el 1711 es va desplaçar a Roma, on va començar a estudiar dibuix amb Benedetto Luti. Va assolir la fama com a decorador de palaus, entre ells la Vila Patrizi (1718-1725) i el Palau de Carolis (1720). Com a pintor, es va fer molt conegut per les seves vistes de la ciutat de Roma, en què es va interessar sobretot per les restes més antigues de la ciutat. El seu treball més conegut va ser l'interior del Panteó de Roma i les seves vedute, pintures que representen una galeria de quadres que al seu torn cada un és una vista de la ciutat de Roma. El 1719 va ser admès a la Congregazione dei Virtuosi al Pantheon. Va ensenyar a Roma a l'Accademia di San Luca, on va influenciar a Jean-Honoré Fragonard. Pannini va destacar com a pintor en el seu temps no només per ser el primer artista italià que va afrontar amb interès la pintura de les ruïnes romanes, sinó també perquè va saber unir, en el seu estil, l'herència de la pintura renaixentista italiana amb les noves tendències pictòriques que arribaven de França. Va ser molt productiu i cotitzat, raó per la qual existeixen exemples de les seves obres en molts dels principals museus europeus, com el Prado. Va morir a Roma l'octubre de 1765. 

Font: En català: No disponible - En castellano: Giovanni Pannini (1691-1765) - In english: Giovanni Pannini (1691-1765) - Altres: Giovanni Pannini (1691-1765) 


Parlem de Música...

Baldassare Galuppi (Burano, 18 d'octubre de 1706 - Venècia, 3 de gener de 1785) va ser un compositor italià. Conegut tota la seva vida amb el nom de 'Il Buranello', es va formar amb el seu pare, un barber i violinista amateur. Pocs detalls es coneixen de la seva adolescència més enllà de la publicació, amb 16 anys, de la seva primera òpera Gli amici rivali for Chioggia, un autèntic fracàs i un 'escàndol' a la seva època. Marcello va orientar i alliçonar al jove Galuppi per haver intentat una empresa com aquella amb tant poca experiència. A partir d'aleshores va esdevenir estudiant d'Antonio Lotti, un fet cabdal en la vida del jove compositor. Aquests primers estudis, en contrapunt i orgue el van ajudar a consolidar la base teòrica de la seva posterior carrera com a compositor. I si bé va prometre a Lotti que s'abstindria uns quants anys d'escriure o relacionar-se amb el món de l'òpera el cert és que ben aviat se'n va desdir convertint-se en clavicembalista en els teatres d'òpera de la ciutat veneciana fins el punt que amb 20 anys ja havia consolidat la seva fama com a intèrpret d'aquest instrument. Pocs després va ser contractat als teatres de S Angelo (on Vivaldi es va fer famós), S Samuele i S Giovanni Grisostomo. Allà va col·laborar amb Giovanni Battista Pescetti escrivint àries i les seves primeres òperes, ara sí, amb major fortuna. 

El 1734 va escriure el seu primer oratori Tobia il giovane, el primer intent en aquest gènere. El 1738 va entrar a treballar al servei de Michele Bernardo a Venècia. Amb la seva música per el festival de S Maria Magdalena del 1740 es va guanyar el càrrec musical a l'Ospedale dei Mendicanti on va dedicar el seu esforç a la docència i a la música religiosa. En aquell temps, i el fet que Vivaldi era el dominador absolut a Venècia, van fer que Galuppi es replantegés la seva vida a la ciutat italiana. El 1741 va viatjar a Londres on va ascendir musicalment amb l'estrena d'un mínim de 10 òperes si bé el seu èxit fou desigual, amb crítiques àcides del mateix Händel. No obstant, i en termes generals, va ser ben rebut i va rebre un impuls definitiu a la seva carrera. El 1743 va tornar a Venècia on va recuperar els seus càrrecs musicals si bé el seu èxit a Venècia seguia sent molt limitat. Curiosament, la seva fama es va estendre en altres ciutats i països més nòrdics, estrenant òperes a Milà i a Roma. De retruc va facilitar que a Venècia se'l considerés amb més estima assolint, el 1748, un càrrec de vicemestre de capella a la Basílica de Sant Marc. Allà hi va contribuir amb una descomunal producció religiosa si bé la seva passió per l'òpera romania intacta. Aquell mateix any va viatjar a Viena on va estrenar Demetrio i Artaserse assolint un gran èxit. 

El 1749 va iniciar la col·laboració amb el llibretista Carlo Goldoni canviant el gènere dramàtic pel còmic. Aquest canvi de registre va determinar l'èxit definitiu de Galuppi convertint-se en el compositor d'òperes més popular arreu d'Europa. El 1751 va renunciar al seu càrrec a Ospedale dei Mendicanti per atendre les incomptables peticions teatrals. El 1762 va ser designat unànimement mestre del cor a Sant Marc i mestre del cor a l'Ospedale degli Incurabili. El seu nom s'havia fet internacional i el 1764 va rebre una petició formal de Caterina la Gran de Rússia per treballar a la seva cort. El 1765 es va instal·lar a Sant Petersburg on va tenir un èxit desmesurat. Allà va coincidir amb Traetta i Sarti, compositors de la cort russa. Fou tanta la fama que va assolir que a la seva tornada a Venècia el 1768 va ser rebut amb tots els honors possibles. El 1769 va estrenar Il Re Pastore en honor al futur monarca, Josep II. El 1773 Galuppi es va jubilar teatralment i va dedicar la resta de la seva vida a la música religiosa i a la interpretació de l'orgue a Sant Marc i a les esglésies venecianes. El 1784 la seva salut va empitjorar si bé va poder finalitzar la seva Missa de Nadal. Poc després, el gener de 1785, va morir a Venècia i va ser enterrat amb tots els honors a l'Església de San Vitale.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
La fede nell’incostanza, ossia Gli amici rivali (favola pastorale, 3, G. Neri), Chioggia, Boegan; Vicenza, delle Grazie, 1722, 1 aria B-Bc
Gl’odi delusi dal sangue [Acts 1 and 3] (os, 3, A.M. Lucchini), VA, 4 Feb 1728 [Act 2 by G.B. Pescetti]
Dorinda (pastorale, 3, anon. rev. D. Lalli), VS, 9 June 1729, collab. Pescetti
L’odio placato (os, 3, F. Silvani), VS, ?27 Dec 1729, 1 duet I-Bas
Argenide (os, 3, A. Giusti), VA, 15 Jan 1733
L’ambizione depressa (os, 3, G. Papis), VA, Ascension 1733
La ninfa Apollo (favola pastorale, 3, F. de Lemene with addns by G. Boldini), VS, 30 May 1734
Tamiri (os, 3, B. Vitturi), VA, 17 Nov 1734
Elisa regina di Tiro (os, 3, A. Zeno and P. Pariati), VA, 27 Jan 1736
Ergilda (os, 3, Vitturi), VA, 12 Nov 1736, B-Bc
L’Alvilda (os, 3, Lalli, after Zeno: L’amor generoso), VS, 29 May 1737, 1 aria I-Gl
Issipile [1st version] (os, 3, P. Metastasio), Turin, Regio, 26 Dec 1737
Alessandro nell’Indie [1st version] (os, 3, Metastasio), Mantua, Nuovo Arciducale, ?Jan 1738, US-Wc (for later setting, revival or pasticcio; copy of lost MS, D-Dl)
Adriano in Siria [1st version] (os, 3, Metastasio), Turin, Regio, ?Jan 1740, B-Bc (with addns from later productions)
Gustavo I, re di Svezia (os, 3, C. Goldoni), VS, 25 May 1740, D-Dl
Didone abbandonata [1st version] (os, 3, Metastasio), Modena, Molzo, 26 Dec 1740, B-Bc (convoluted MS from different periods), P-La (1752, Madrid), RUS-SPtob, US-Wc (?1751)
Oronte re de’ sciti (os, 3, Goldoni), Venice, S Giovanni Grisostomo, 26 Dec 1740
Berenice (os, 3, Vitturi), VA, 27 Jan 1741
Penelope (os, 3, P.A. Rolli), LKH, 12 Dec 1741, Favourite Songs (London, 1741)
Scipione in Cartagine (os, 3, F. Vanneschi), LKH, 2 March 1742, RUS-Mcm, Favourite Songs (London, c1742)
Enrico (os, 3, Vanneschi), LKH, 1 Jan 1743, B-Br, Favourite Songs (London, 1743)
Sirbace (os, 3, C.N. Stampa), LKH, 5 April 1743, Favourite Songs (London, 1743)
Arsace (os, 3, A. Salvi), Venice, S Giovanni Grisostomo, 16 Nov 1743
Ricimero [1st version] (os, 3, Silvani), MRD, 26 Dec 1744
La forza d’amore (dg, 3, Panicelli), VC, 30 Jan 1745
Ciro riconosciuto [1st version] (os, 3, Metastasio), MRD, 26 Dec 1745
Il trionfo della continenza (pastorale, 3), LKH, 28 Jan 1746, 1 aria I-Fc, Favourite Songs (London, 1746)
Scipione nelle Spagne (os, 3, A. Piovene), VA, Nov 1746, F-Pn (2 acts), RUS-Mcm
Evergete (os, 3, Silvani and Lalli), Rome, Capranica, 2 Jan 1747, Act 1 P-La
L’Arminio (os, 3, Salvi), VC, 26 Nov 1747, arias I-MOe, Nc,PLcon, PS, Vc and Vnm (1747, Rome)
L’olimpiade (os, 3, Metastasio), MRD, 26 Dec 1747, D-Dl, I-Mc (facs. in IOB, xli, 1978), Act 1 Tf (1758)
Vologeso (os, 3, Zeno), Rome, Argentina, 13 or 14 Feb 1748, D-Bsb (‘Berenice di Galuppi, 1742’)
Demetrio [1st version] (os, 3, Metastasio), Vienna, Burg, 16/27 Oct 1748, A-Wn, F-Pc (2 copies)
Clotilde (os, 3, F. Passarini), VC, Nov 1748 (? with addns)
Semiramide riconosciuta (os, 3, Metastasio), MRD, 25 Jan 1749, Pc
Artaserse [1st version] (os, 3, Metastasio), Vienna, Burg, 27 Jan 1749, A-Wn, D-Bsb*, F-Pc, ov. I-Rc (1756, Venice),TLp (1757, Lucca)
L’Arcadia in Brenta (dg, 3, Goldoni), VA, 14 May 1749, B-Bc,I-MOe
Demofoonte [1st version] (os, 3, Metastasio), Madrid, Buen Retiro, 18 Dec 1749, Nc
Alcimena principessa dell’Isole Fortunate, ossia L’amore fortunato ne’ suoi disprezzi (os, 3, P. Chiari, after Molière: La princesse d’Elide), VC, 26 Dec 1749
Arcifanfano re dei matti (dg, 3, Goldoni), VM, 27 Dec 1749 (? with addns), ov. MAav (1759, Venice).

Arias Tf:
Il mondo della luna (dg, 3, Goldoni), VM, 29 Jan 1750, D-Dl, W,F-Pc, I-Gl, US-Wc, Favourite Songs (London, 1760)
Il paese della Cuccagna (dg, 3, Goldoni), VM, 7 May 1750
Il mondo alla roversa, ossia Le donne che comandano (dg, 3, Goldoni), VC, 14 Nov 1750, A-Wgm, B-Bc (1752, Venice), D-Dl, DS,F-Pc (1755, Dresden), GB-Lbl, Lcm, I-MOe, MAav, TLp, Vlevi, US-Wc
Issipile [2nd version] (os, 3, Metastasio), Bologna, 1750, D-Dl, P-La (1755, Parma), US-Wc
Antigona (os, 3, G. Roccaforte), Rome, Dame, 9 Jan 1751, B-Br, D-Wa (1754, Brunswick), GB-Lbl (as Antigono); as Antigona in Tebe, Naples, 1755, B-Br
Dario (os, 3, G. Baldanza), Turin, Regio Ducal, carn. 1751, arias I-Rsc
Lucio Papirio (os, 3, Zeno), Reggio nell’Emilia, Pubblico, fair 1751
Artaserse [2nd version] (os, 3, Metastasio), Padua, Nuovo, 11 June 1751, 1 aria MAav
Il conte Caramella (dg, 3, Goldoni), Venice, aut. 1751, A-Wn, D-W,Wa, I-Gl, Mr
Le virtuose ridicole (dg, 3, Goldoni, after Molière: Les précieuses ridicules), VS, carn. 1752, D-W
La calamità de’ cuori (dg, 3, Goldoni), VS, 26 Dec 1752, A-Wn,?D-Bsb, W, F-Pc, Acts 1 and 2 GB-Lbl, US-Wc
I bagni d’Abano (dg, 3, Goldoni), VS, 10 Feb 1753, Act 2 D-W and MGmi; collab. F. Bertoni (?pasticcio)
Sofonisba [1st version] (os, 3, Roccaforte), Rome, Dame, c24 Feb 1753
L’eroe cinese (os, 3, Metastasio), Naples, S Carlo, 10 July 1753, P-La, PL-Wn
Ricimero re dei goti [2nd version] (os, 3), Naples, S Carlo, 4 Nov 1753, F-Pc, I-Nc, Favourite Songs (London, 1755)
Alessandro nelle Indie [2nd version] (os, 3, Metastasio), Naples, S Carlo, 20 Jan 1754, P-La
Siroe (os, 3, Metastasio), Rome, Argentina, 10 Feb 1754, B-Bc, GB-Lbl, Ob, P-La
Il filosofo di campagna (dg, 3, Goldoni), VS, 26 Oct 1754, A-Wn, D-Bsb, Dl, SWl, W (as La serva accorta), F-Pc, GB-Cfm, Lbl, I-Fc, Mr, Rdp, Sac,Vnm, P-La, US-Bp, Wc, Favourite Songs (London, 1761); rev. Rome, 1757, as La serva astuta
Il povero superbo (dg, 3, Goldoni, after La gastarda), VS, Feb 1755; rev. Brescia, 1755, as La serva astuta
Alessandro nelle Indie [3rd version] (os, 3, Metastasio), VS, Ascension 1755, D-Mbs (incl. changes for Munich, 12 Oct 1755)
Attalo (os, 3, ?Silvani or ? A. Papi), Padua, Nuovo, 11 June 1755, LEmi (Parma), F-Pn
Le nozze (dg, 3, Goldoni), Bologna, Formagliari, 14 Sept 1755, A-Wn, D-W, ?I-Fc, P-La, US-Wc; as Le nozze di Dorina, Perugia, 1759, I-Gl; (int) Rome, 1760; as O casamente de Lesbina, Lisbon, 1766; rev. Reggio nell’Emilia, 1770 (as Le nozze di Dorina), P-La, US-Wc
La diavolessa [L’avventuriera; Li vaghi accidenti fra amore e gelosia] (dg, 3, Goldoni), VS, Nov 1755, A-Wn (facs. in IOB, xliv, 1978), D-Bsb, W, Wa, GB-Lbl, I-MOe, RUS-Mcm, US-Wc; rev. Leipzig and Prague, 1756
Idomeneo (os), Rome, Argentina, 7 Jan 1756, P-La
La cantarina (farsetta, 3, Goldoni), Rome, Capranica, 26 Feb 1756
Ezio (os, 3, Metastasio), MRD, 22 Jan 1757, La
Sesostri (os, 3, Pariati), Venice, S Benedetto, 26 Nov 1757, D-LEmi, P-La (1759, Venice), S-Skma (1760)
Ipermestra (os, 3, Metastasio), MRD, 14 Jan 1758, P-La (3 copies, incl. 1761, Pisa)
Adriano in Siria [2nd version] (os, 3, Metastasio), Livorno, spr. 1758,La (3 copies, incl. 1759, Naples: facs. in DMV, xxiv, 1983), D-Dl and P-La (1760, S Luca); B-Bc, S-Skma
Demofoonte [2nd version] (os, 3, Metastasio), Padua, 1758, B-Bc (arias autograph), D-Dl, I-MOe (attrib. Caldara), P-La; rev. Venice, S Benedetto, 1759, La
Ciro riconosciuto [2nd version] (os, 3, Metastasio), Rome, carn. 1759, F-Pc,P-La
Melite riconosciuto (os, 3, Roccaforte), Rome, Dame, 13 Jan 1759, La (2 copies)
La ritornata di Londra (int, Goldoni), Rome, Valle, c19 Feb 1759
La clemenza di Tito (os, 3, Metastasio), Venice, S Salvatore, carn. 1760, F-Pc, I-CMbc, P-La (2 copies)
Solimano (os, 3, G.A. Migliavacca), Padua, Nuovo, 11 June 1760, La (2 copies)
L’amante di tutte (dg, 3, A. Galuppi), VM, 15 Nov 1760, A-Wn, B-Bc, D-Dl (1770, Dresden), W (Act 2), F-Pc, I-Gl, Mr, MOe, Vc, P-La, US-Wc
Li tre amanti ridicoli (dg, 3, A. Galuppi), VM, 18 Jan 1761, A-Wn,D-W, Wa (1762, Venice), F-Pn, I-MOe, US-Wc
Demetrio [2nd version] (os, 3, Metastasio), Padua, June 1761, P-La
Il caffè di campagna (dg, 3, Chiari), VM, 18 Nov 1761, La
Antigono (os, 3, Metastasio), Venice, S Benedetto, carn. 1762, La
Il marchese villano (dg, 3, Chiari), VM, 2 Feb 1762, A-Wn, B-Bc,I-Nc, P-La; rev. as La lavandara, Turin, 1770; as La lavandara astuta, Mantua, 1771; as Il matrimonio per inganno, Venice, S Giacomo di Corfù
L’orfana onorata (int), Rome, Valle, carn. 1762, 1 aria I-TLp
Il re pastore (os, 3, Metastasio), Parma, Ducal, spr. 1762, 1 aria Gl (1779, Genoa); ?rev. St Petersburg, Sept 1766; ?rev. Venice, S Benedetto, 10 July 1769
Viriate (os, 3, Metastasio: Siface), Venice, S Salvatore, 19 May 1762, P-La
Il Muzio Scevola (os, 3, C. Lanfranchi Rossi), Padua, Nuovo, June 1762, arias I-Fc and Nc, ov. Vc, Act 2 P-La
L’uomo femmina (dg, 3), VM, aut. 1762, La
Il puntiglio amoroso (dg, 3, [? C. or G.] Gozzi), VM, 26 Dec 1762, A-Wn, US-Wc
Arianna e Teseo [1st version] (os, 3, Pariati), Padua, Nuovo, 12 June 1763, P-La (3 copies)
Il re alla caccia (dg, 3, Goldoni), VS, aut. 1763, F-Pc, I-Nc,Vc, P-La, US-Wc
Sofonisba [2nd version] (os, 3, M. Verazi), Turin, Regio, carn. 1764, I-Tf, P-La (3 copies), US-Wc
Cajo Mario (os, 3, Roccaforte), Venice, S Giovanni Grisostomo, 31 May 1764, P-La
La partenza e il ritorno de’ marinari (dg), VM, 26 Dec 1764, ?D-Bsb, Dl, I-Vc
Didone abbandonata [2nd version] (os, 3, Metastasio), Naples, 1764, Nc, P-La (1765, Venice)
La cameriera spiritosa (dg, 3, Goldoni), MRD, 4 Oct 1766, rev. Prague, ?1768–9, as Il cavaliere della Piuma
Ifigenia in Tauride (os, 3, M. Coltellini), St Petersburg, court, 21 April/2 May 1768, RUS-SPtob, US-Wc
Arianna e Teseo [2nd version] (os, 3, Pariati), Venice, carn. 1769, P-La (2 copies)
Amor lunatico (dg, 3, Chiari), VM, Jan 1770
L’inimico delle donne (dg, 3, G. Bertati), VS, aut. 1771, B-Bc, P-La (facs. in DMV, xxi, 1986)
Gl’intrighi amorosi (dg, 3, G. Petrosellini), VS, Jan 1772, B-Bc
Motezuma (os, 3, V.A. Cigna-Santi), Venice, S Benedetto, 27 May 1772, Bc, D-Dl (lost; copy in US-Wc), P-La
La serva per amore (dg, 3, F. Livigni), VS, Oct 1773, Act 1 B-Bc and F-Pn*

Doubtful: 
Teodorico (os, 3, Salvi), Genoa, 1737; 
Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno, VM, 27 Dec 1748; 
La mascherata (dramma comico, 3, Goldoni), VC, 26 Dec 1750 [? part or all by G. Cocchi]; 
La finta cameriera (dg, 3, G. Barlocci), Brunswick, 1751, D-Wa; 
Astianatte, 1755; 
Alceste, F-Pc; 
La fausse coquette, D-DS

Revs. and addns: 
Didone abbandonata [after D. Sarro] (os, 3, Metastasio), Venice, S Giovanni Grisostomo, aut. 1730; 
Siroe re di Persia [after L. Vinci] (os, 3, Metastasio), Venice, S Giovanni Grisostomo, carn. 1731, collab G.B. Pescetti; 
Ciro riconosciuto, Genoa, 1737; 
Le muse in gara [after D. Paradies] (divertimento musicale), Venice, 4 April 1740; 
Alessandro in Persia, 1741; 
L’ambizione delusa [after Rinaldo di Capua] (dg, 3, Vanneschi, after C.A. Pelli: 
La commedia in commedia), VC, aut. 1744, B-Bc, D-Bsb, I-B; 
Madama Ciana [after G. Latilla] (dg, 3, Barlocci or Pelli), VC, ?aut. 1744; 
La libertà nociva [after Rinaldo di Capua] (dg, 3, ?, after Barlocci), VC, 22 Nov 1744; 
Antigono, 1746; 
? Il protettore alla moda [after anon., Chi non fa non falla] (dg, 3, ? G.M. Buini), VC, aut. 1749; 
Il villano geloso, 1769

Serenatas etc.
L’Adria festosa (serenata), Naples, 1738
Li amori sfortunati di Ormindo (serenata, B. Vitturi), Burano, 1738
La vittoria d’Imeneo (festa teatrale, G. Bartoli), Turin, Teatro Regio, 7 June 1750, GB-Lbl
I presagi (cant., G. Gozzi), Venice, 1755
Le nozze di Paride (spettacolo poetico e musicale, P. Chiari), Venice, Teatro S Giovanni Grisostomo, Oct 1756
L’oracolo del Vaticano (cant., C. Goldoni), 3vv, Venice, Oct, 1758
L’arrivo di Enea nel Lazio (componimento drammatico, V. Alamanni), Florence, Teatro Pergola, 15 Nov 1765
La virtù liberata (cant., L. Lazzaroni), St Petersburg, 1765, F-Pc*
La pace tra la Virtù e la Bellezza (componimento drammatico, P. Metastasio), St Petersburg, 28 June 1766
Flora, Apollo, Medoaco (cant.), 1769, D-Mbs
Venere al tempio (cant., Chiari), Venice, after 1775
L’Anfione (cant., G. da Ponte), Venice, 1780
La scusa (cant.), 1780, I-Vnm*
8 cants., GB-Cfm

Vocal religiosa:

Oratorios
Tobia il giovane (D. Giupponi), Macerata, Chiesa della Compagnia di Gesù, 1734
S Maurizio e compagni martiri, Genoa, S Filippo Neri, 1737
S Maria Magdalena, Venice, Mendicanti, 22 July 1740
Prudens Abigail (Pasquali), Venice, Mendicanti, 22 July 1742
Isaac, Venice, Mendicanti, 1745
Judith, Venice, Mendicanti, 1746
Adamo, Rome, Chiesa Nuova, 19 Feb 1747, I-CHf (arias), Tf,Vnm (facs. in IO, xix, 1986), Vsmc (as Adamo caduto), S-Uu (as La caduta di Adamo)
Rhythmi sacri, Venice, Mendicanti, Holy Week 1747
Jabel, Venice, Mendicanti, 1747, ?D-Bsb; Venice, Incurabili, 24 May 1770, CH-Lmg, Zz
Devoti affectus erga lignum sanctae crucis et Jesu Christi sepulchrum (after P. Metastasio), Venice, Mendicanti, Holy Week 1748
Devoti sacri concentus, Venice, Mendicanti, 22 July 1748
Sagrifizio di Jefte, Venice, S Maria della Consolazione detta Della Fava, 1756, US-SFsc
Maria Magdalena, Venice, Incurabili, 1763, ?SFsc [text differs]
Sacer dialogus arcangelum inter Michaelem et spiritum Adae, Venice, Incurabili, 1763 (doubtful)
Sacrificium Abraham, Venice, Incurabili, 1764
Transfiguratio dominica, Venice, Incurabili, 1764
Triumphus divini amoris, Venice, Incurabili, 1765, F-Pn*
Tres Mariae ad sepulchrum Christi resurgentis, Venice, Incurabili, 1769
Canticorum sponsi, Venice, Incurabili, 1770
Nuptiae Rachelis, Venice, Incurabili, ?1770
Parabola coenae, Venice, Incurabili, 1770
Adam, Venice, Incurabili, 1771
Dialogus sacer, Venice, Incurabili, 1771, Pn* (as Jephte et Helcana)
Debora prophetissa, Venice, Incurabili, 1772
Daniel in lacu leonum, Venice, Incurabili, 1773
Tres pueri hebraei in captivitate Babylonis, Venice, Incurabili, 1774
Exitus Israelis de Aegypto, Venice, Incurabili, 1775, I-Gl, Tf (?arias, as Israel liberato)
Moyses de Synai revertens, Venice, Incurabili, ?1775
Mundi salus, Venice, Incurabili, 1776
Il ritorno di Tobia (sacred cant., G. Gozzi), Venice, Incurabili, 18/19 May 1782

Other:
Messe breve, 1744, 1775
7 Ky, 4vv, 1745 (2 choirs), 1757, 1758, 1764, 1777, 1779, 1782; 
4 Gl, 4vv, 1764, 1771, 1775, 1782; 
2 Gloria in excelsis, 4vv, 1777, 1781; 
2 Gl–Cr, 4vv, 1766, 1767; 
5 Cr, 4vv, 1752, 1771, 1772, 1781, 1782
Alma Redemptoris mater, 1775; 
Ave regina, 1775; 
Beatus vir, 8vv, 1777; 
2 Confitebor, 2vv, 1757, 1771; 
2 Confitebor tibi Domine, 1770, 1775; 
Dixit, 4vv, 1774; 
Dixit Dominus, 4vv, 1750; 
Dixit Dominus, 1770; 
Dixit pieno, 1781; 
Domine, 2 choirs, 1756; 
Domine, 4vv, 1762; 
Domine, 1778; 
Domine ad adiuvandum, 4vv, 1753; 
2 Ecce nunc, 4vv, 1751, 1772; 
Ecce sacerdos, 1782; 
In cordis jubilo, in dulcis modulo, 4vv, 1777; 
In exitu Israel de Egypto, 4vv, 1775; 
Lauda Jerusalem, 4vv, 1779; 
2 Laudate Dominum, 4vv, 1749, 1785; 
5 Laudate pueri Dominum, 1770, 1777, 1780, 1785, 1787; 
Mag, 4vv, 1778; 
Nisi Dominus, 3vv, 1777; 
3 Salve regina, 1746, 1770, 1775
15 works for Russian Orthodox Church, 4vv, 1765–8, RUS-Mrg

Instrumental:

[6] Sonate per cembalo, op.1 (London, 1756, 2/1760 with extra movt in no.1)
[6] Sonate per cembalo, op.2 (London, 1759)
A Favourite Overture, hpd (London, n.d.)
3 sonatas, kbd, in Raccolta musicale (Nuremberg, 1756, 1757, 1765); 
11 movts in XX sonate per cembalo da varri autori (Paris, 1758–60); 
other works pubd singly, mainly in Paris and London
Sinfonie a 4, I-MOe, Vmc
Sinfonias, ovs., D-Bsb, SWl; I-Gl, MOe, Nc, Vmc; S-Skma, Uu; ?USSR-KA
Concs., D-Bsb, Dl, SWl, I-MOe, S-Uu
Trios, A-Wgm, S-Uu
c130 sonatas, toccatas, divertimentos, lessons etc., hpd, A-Wgm; B-Bc, Lc; D-Bsb, Dl, DS; 
F-Pa, Pn; 
GB-Cfm, Lbl; 
I-Bsf, Fc, Gl*,Nc, Rsc, Vc, Vlevi, Vmc, Vsm

Font: En català: Baldassarre Galuppi (1706-1785) - En castellano: Baldassarre Galuppi (1706-1785) - In english: Baldassarre Galuppi (1706-1785) - Altres: Baldassarre Galuppi (1706-1785) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Galuppi was an extraordinarily popular composer of both serious and comic operas and a prolific composer of sacred and keyboard music. His facile, elegant and flexible melodic style, joined to Goldoni’s witty and sometimes poignant poetry, created the central watershed for the dispersion of drammi giocosi throughout Europe after 1749; works such as Il filosofo di campagna have few peers in that regard. Yet his serious operas were no less important; their performances exceeded his comic operas in number. Galuppi’s sacred compositions span his creative career and have not been systematically inventoried or studied. Because of his long association with the Mendicanti, the Incurabili, S Marco and other religious institutions, his liturgical music and oratorios (or azioni sacre) are plentiful – though at the peak of his career (the late 1740s to the early 1760s) they took a subservient role to works for the stage. There are probably at least 200 liturgical works, including masses, motets, antiphons and psalms. In his petition to the Mendicanti to go to London in 1741 he mentioned the works written over the past year: 16 motets, four Salves, two antiphons and six psalms as well as nine others to be left behind and performed in his absence. This is probably typical of the demands of his regular employment. 

The liturgical music varies from conservative works using the stile antico (favoured at S Marco) to the more operatic, stile moderno works for the Venetian conservatories; the four Magnificat settings range from the anachronistic, chant-based counterpoint of that in C major (I-Gl) to the more galant G major setting (D-Bps, Dl). The Salve regina written for the Mendicanti soprano Buonafede in 1746 reveals his early allegiance to the rising galant idiom of Neapolitan comic opera, an arrangement of movements similar to the sinfonia and his typical care in writing for specific voices. Liturgical music is for all vocal combinations, including mixed choir of four to six voices and multiple choirs, as well as works for women’s voices alone (for the ospedali) and more operatic solo works. It is usually accompanied by an orchestra, primarily of strings, although a cappella works are also found (including complete masses). Burney reported that at S Marco he heard a mass for six choirs and six orchestras composed and conducted by Galuppi. His liturgical music is less chromatic and varied than that of Hasse and Jommelli, and favours homophony over polyphony, although fugal writing is found. In Russia he wrote Orthodox church music for Catherine the Great and continued to send a Christmas Eve mass each year to S Marco. After his return, his duties at the Incurabili (writing psalms, motets, and a yearly Vespers or oratorio) and S Marco (including a mass for Christmas completed only weeks before his death) occupied most of his time.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Ana-Maria Miranda (soprano); Ria Bollen (alto); South-West German Chamber Orchestra; Berne Chamber Chorus; Jörg Ewald Dähler
RECICLASSICAT: GALUPPI, Baldassarre (1706-1785)
AMAZON: Magnificat in G Major & Gloria
SPOTIFY: Magnificat in G Major & Gloria



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

NIEMANN, Walter Rudolph (1876-1953) - Piano Music

June 18, 2016, 1:00 am
$
0
0
Savely Sorine - Portrait of a Lady with a Terrier (1948)


- Recordatori de Walter Rudolph Niemann -
En el dia de la commemoració del seu 63è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Savely Abramovitch Sorine [Савелий Абрамович Сорин] (Polotsk, 26 de febrer de 1878 - New York, 22 de novembre de 1953) va ser un pintor rus. Nascut en una família pobre en una ciutat petita, el jove Sorin no va assistir a cap escola fins que als 16 anys es va escapar de casa a Odessa, on es va inscriure en una escola d'art, guanyant una medalla després de la seva graduació el 1899. Poc després es va traslladar a Sant Petersburg on va ingressar a l'Acadèmia Imperial de les Arts i on va tenir de professor el famós pintor Ilya Repin. El 1920, quan Sorin va marxar de Rússia, ja se’l considerava un retratista professional. Les seves primeres exposicions, durant la dècada de 1920, van ser un gran èxit a París i Londres, fet que va motivar diversos encàrrecs, entre els que van destacar els de la família reial britànica. Es va fer molt conegut a Europa i Amèrica, si bé a Rússia no va acabar d’arrelar. En el seu testament, l'artista va llegar 30 retrats d'escriptors i poetes als museus russos. Va morir a Nova York el novembre de 1953.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Savely Abramovitch Sorine (1878-1953)


Parlem de Música...

Walter Rudolph Niemann (Hamburg, 10 d’octubre de 1876 - Leipzig, 17 de juny de 1953) va ser un musicòleg i un compositor alemany. Provinent de família musical, el seu pare Rudolph Niemann va ser un pianista i compositor i alumne de Moscheles i David a Leipzig, Marmontel i Halévy a Paris (premier prix, 1858), i Von Bülow a Berlin, es va formar inicialment amb ell. Poc després amb Humperdinck, a partir del 1898 amb Reinecke al Conservatori de Leipzig i finalment amb Riemann a la Universitat de Leipzig, on es va graduar. Va treballar com a professor a Hamburg (1906-1907) i després a Leipzig. Va ser durant poc temps l’editor de la Neue Zeitschrift für Musik per després treballar com a pianista, escriptor, compositor, professor i també com a crític a la Leipziger neueste Nachrichten (1907-1917). Com a compositor va ser notablement prolífic, especialment en obres per a piano. Va morir a Leipzig el juny de 1953.

OBRA:

Literatura:

Über die abweichende Bedeutung der Ligaturen in der Mensuraltheorie der Zeit von Johannes de Garlandia (Leipzig, 1902/R)
Musik und Musiker des 19. Jahrhunderts bis zur Gegenwart (Leipzig, 1905)
ed.: A. Kullak: Die Ästhetik des Klavierspiels (Leipzig, 4/1905, 5/1916, 7–8/1920
Die Musik Skandinaviens (Leipzig, 1906)
Das Klavierbuch: Geschichte der Klaviermusik und ihre Meister (Leipzig, 1907, 3/1913)
with G. Schjelderup: Edvard Grieg: Biographie und Würdigung seiner Werke (Leipzig, 1908)
Das Nordlandbuch (Weimar, 1909)
‘Rudolph Niemann’, Neue Musik-Zeitung, xxx (1909), 275 [with work-list]
Die musikalische Renaissance des 19. Jahrhunderts (Leipzig, 1911)
Taschenlexikon für Klavierspieler (Leipzig, 1912, 3/1917 as Klavier-Lexikon: Virtuosen, Komponisten, Pädagogen, Methodiker und Schriftsteller des Klaviers)
Die Musik seit Richard Wagner (Leipzig, 1913; 5th and later edns. to 18–20/1922 as Die Musik der Gegenwart der letzten Vergangenheit bis zu den Romantikern, Klassizisten und Neudeutschen)
Jean Sibelius (Leipzig, 1917)
Die nordische Klaviermusik (Leipzig, 1918)
ed.: O. Klauwell: Die Formen der Instrumentalmusik (Leipzig, 2/1918)
Die Virginalmusik (Leipzig, 1919)
Meister des Klaviers (Berlin, 1919, 2/1921)
Brahms (Leipzig, 1920, 15/1933; Eng. trans., 1929/R)
Articles in KJb, Neue Musik-Zeitung, ZfM etc.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Walter Rudolph Niemann (1876-1953) - Altres: Walter Rudolph Niemann (1876-1953)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Highly respected in his day as a composer and pianist, Walter Niemann’s prolific output for piano is romantic in style, with an underlying sense of passion and impressionist exoticism. This idiom fell out of favour after the Second World War, but today we can rediscover the generous expressiveness in Niemann’s First Sonata and the plangent and consolatory emotions of the ‘Nordic’ Second Sonata. Bing Bing Li was, at the age of eight, given the accolade of ‘Star of the Future’ by the Government of Jilin Province in China. Her inherent musical sense and dazzling technique provided early opportunities to perform on concert platforms throughout China. At the age of ten she won China’s National Piano competition, making her recording début on the National label. She studied at the Royal Academy of Music in London, graduating in 2011 with distinction, and gaining her DipRAM. She was the only pianist to receive a full scholarship at Undergraduate and Postgraduate levels and was the recipient of most prizes to be awarded at the RAM during her studies. She has since taught at the RAM and Kings College, and is in constant demand for her piano master-classes. Now resident in Britain, she enjoys a successful career as a soloist and recitalist there, elsewhere in Europe, in North America and in China. In addition to her wide ranging repertoire, she has a real passion for ‘rediscovering’ music of composers celebrated in their lifetime, but currently neglected.

PRESTOCLASSICAL (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Bing Bing Li (piano)
PRESTOCLASSICAL: NIEMANN, W. - Piano Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: NIEMANN, W. - Piano Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

LEVENS, Charles (1689-1764) - Messe des Morts

June 19, 2016, 1:00 am
$
0
0
Louis-Jean-François Lagrenée - Allegory on the Death of the Dauphin (1765)


Parlem de Pintura...

Louis-Jean-François Lagrenée (París, 30 de desembre de 1724 - París, 19 de juny de 1805) va ser un pintor francès. Va ser deixeble de Charles van Loo, va estar pensionat a Roma, va ser membre i professor de l'Acadèmia Reial de Pintura de París, pintor de cambra de l'emperadriu Isabel de Rússia, director de l'Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg i director de l'Acadèmia Francesa de Roma. En temps de la república va ser professor de l'Escola Especial de Belles Arts, i Napoleó el va nomenar després cavaller de la Legió d'Honor i conservador del Museu del Louvre. Va destacar a l'hora de pintar nimfes, deesses i amors, qualitat que va fer que se l'anomenés 'l'Albano francès'. Els seus quadres més notables són: José explicant els somnis; Deyanira robada pel centaure Neso; La vídua d'un indi; Les Gràcies molestades pels amors; Alexandre consolant a la família de Darío; El sacrifici de Polixena; Mort del Dofí; La casta Susana; Ceres ensenyant l'agricultura a Triptoleno; La desesperació d'Armida. Va morir a París el juny de 1805.

Font: En català: No disponible - En castellano: Louis Jean François Lagrénée (1724-1805) - In english: Louis Jean François Lagrénée (1724-1805) - Altres: Louis Jean François Lagrénée (1724-1805) 


Parlem de Música...

Charles Levens (Marseille, 24 de setembre de 1689 - Bordeaux, 11 de març de 1764) va ser un compositor francès. Va cantar en diversos cors de la Provença. El 1718 va començar a treballar a Vannes i el 1723 va viatjar a Toulouse. El 1738 va assolir la direcció del cor de la Catedral de Saint André de Bordeaux on va romandre-hi la resta de la seva vida. Tot i treballar lluny de París, el cert és que les seves obres van arribar a ser molt conegudes a la capital francesa. La seva col·lecció de Grands Motets, entre altres, es van representar en el famós Concert Spirituel de París així com a la Capella Reial de Versailles. Altres registres documenten representacions de l'obra de Levens a Mònaco, Lyon i Marsella. El seu repertori va ser quasi exclusivament vocal religiós. De fet, el seu gènere preferit va ser el conegut com el Motet en symphonie. Va morir a Bordeaux el març de 1764.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Charles Levens (1689-1764) - Altres: Charles Levens (1689-1764) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Recordo amb especial emoció el dia que vaig descobrir la primera edició d’un desconegut Charles Levens en què es recuperava un Te Deum (escoltar aquí). Des d’aleshores i amb certa regularitat, he anat cercant el seu nom per veure si amb sort trobava un altre dels seus inèdits treballs. Afortunadament, l’exploració va donar els seus rèdits i avui n’exposarem els resultats. Però abans d’anar directament en matèria, ens situarem en context per a recordar que Levens va ser, i més enllà de la pertinent etiqueta de compositor, una autoritat musical de primer nivell a França, reconegut i admirat tant pels seus col·legues com per tot el reguitzell de nobles, eclesiàstics i reis amb els quals es va relacionar al llarg de la seva dilatada existència. Musicalment, es va formar sota l’estela dels Gilles, Campra, Rameau, etc., per la qual cosa va seguir amb l’herència tant característica i ‘oficial’ de l’època, és a dir, la imposada per Versalles. Complementàriament, va ser també un teòric compromès i més proper al caràcter il·lustrat de l’artista curiós i obert que al pròpiament conservador. Per tot això i segurament moltes més coses que se m’escapen, recuperar a Levens de nou ha de ser un pertinent motiu d’alegria. I així serà en so d’aquestes dues Messe des Morts, de les quals n'escoltarem la primera, i estructurades en cors de cinc parts, quatre solistes i instrumentació d’orgue, fagots i un violoncel ad libitum. Amb especial atenció al text sagrat, l’elecció de les seqüències musicals cedeix clarament en favor de la força de les paraules per tal de reforçar el realisme de la literatura del rèquiem. L’obra, amb passatges de patiment però també d’esperança en un Déu just i misericordiós, es mostra esplendorosa en tot el seu recorregut tot magnificant el poder hipnòtic de la pròpia naturalesa d’una missa de difunts. Un regal absolutament imprescindible i preciosament interpretat que ens situarà a les portes del cel, allà on hi va fer vida el misteriós però fantàstic mestre Charles Levens!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Sagittarius; Michel Laplénie
RECICLASSICAT: LEVENS, Charles (1689-1764)
AMAZON: Levens - Messe des Morts
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Levens - Messe des Morts



















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

KRAUS, Joseph Martin (1756-1792) - Symphonies

June 19, 2016, 10:50 pm
$
0
0
Bernardo Bellotto - View of Warsaw from Praga (1770)
Obra de Bernardo Bellotto (1721-1780), pintor italià (1)


- Recordatori de Joseph Martin Kraus -
En el dia de la celebració del seu 260è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Bernardo Bellotto, o "Canaletto el jove" (Venezia, 30 de gener de 1721 - Warszawa, 17 d'octubre de 1780) va ser un pintor i gravador vedutista italià. Nebot de Canaletto, Bellotto va començar la seva formació artística als 15 anys al taller del seu oncle Giovanni Antonio Canal i no només va adoptar la seva especialitat, la pintura de veduta, sinó també el seu estil i fins i tot el nom Canaletto. Com el seu oncle, va viure a Venècia fins al 1742, data en què es va traslladar a Roma i potser també a la Toscana. Va treballar en diferents llocs d'Itàlia, a Llombardia i a Torí abans de viatjar a Anglaterra el 1746. Un any després va ser rebut a Dresden per l'aleshores Príncep Elector Frederic August II el Fort, que va mostrar un viu interès per la seva obra. A Viena va treballar per a María Teresa I i l'aristocràcia austríaca, passant per Munich, i retornant el 1762 a Dresden, on després de perdre el seu lloc a la cort, va treballar com a professor de perspectiva a l'acadèmia fundada el 1764. Bellotto no es va establir definitivament fins el 1768, any en què va ser nomenat pintor de la cort d'Estanislau II Poniatowski a Varsòvia. L'estreta col·laboració entre oncle i nebot fan difícil la delimitació entre les obres de joventut d'un i les de maduresa de l'altre. Les obres personals Bellotto es va diferenciar de les de Canaletto per un cromatisme més fred, per un predomini del clarobscur i per una realista precisió topogràfica. Les seves obres principals, com les 14 vedute de Dresden i la Vista de Varsòvia, van mostrar una qualitat semblant a les del seu oncle. Les seves vistes de capitals europees van constituir, per la seva precisió i fidelitat a l'original, una important font històrica, fins el punt que es van utilitzar per a la reconstrucció d'edificis històrics de Dresden i Varsòvia que havien patit danys durant la Segona Guerra Mundial. Va morir a Vàrsovia l'octubre de 1780.

Font: En català: Bernardo Bellotto (1721-1780) - En castellano: Bernardo Bellotto (1721-1780) - In english: Bernardo Bellotto (1721-1780) - Altres: Bernardo Bellotto (1721-1780) 


Parlem de Música...

Joseph Martin Kraus (Miltenberg am Main, 20 de juny de 1756 - Stockholm, 15 de desembre de 1792) va ser un compositor alemany, actiu principalment a Suècia. Es va formar inicialment a Buchen im Odenwald i posteriorment a Mannheim. El 1773 va entrar a la Universitat de Mainz on va estudiar Filosofia, el 1774 a la d’Erfurt on va estudiar Dret i finalment el 1776 a la de Gottingen on va estudiar Jurisprudència. En aquell temps va publicar una col·lecció de poemes per nom Versuch von Schäfersgedichte (Mainz, 1773), el drama Tolon (Frankfurt, 1776) i un nombre indeterminat de música religiosa, inclosos els oratoris Die Geburt Jesu i Der Tod Jesu. El 1778 va rebre la proposta per part de Carl Stridsberg d’acompanyar-lo a Estocolm per tal de provar fortuna a la cort de Gustav III. Els primers anys a Suècia van ser difícils fins el 1781, l’any en què va ser admès a la Reial Acadèmia Sueca de Música. Poc després, l’èxit de la seva òpera Proserpin va facilitar el seu accés com a assistent del mestre de capella de l’Òpera Reial. Va iniciar en aquell temps una gira per Europa entrant en contacte amb Joseph Haydn, Salieri i Gluck. A Itàlia va realitzar curoses descripcions dels seus teatres i a Londres va ser el responsable de la Segona Commemoració d’Händel. A finals del 1786 va tornar a Suècia on el 1787 va ser nomenat administrador de la Reial Acadèmia de Música. Un any després va succeir a Uttini com a mestre de capella de la Cort Reial. Convertit en una figura de referència, les seves obres teatrals van despertar l’interès del públic suec. Van ser aquells els millors anys de Kraus qui va compartir estreta amistat amb el famós poeta i cantant Carl Michael Bellman, amb qui va fundar la Diktarkretsen, un cercle musical i literari. No obstant i poc després de la mort de Gustav III, Kraus va morir de tuberculosis el desembre de 1792.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Azire, 1778 (Spl, 3, C. Stridsberg), unperf., only autograph frags. extant
Proserpin (Op, 1, J.H. Kellgren, after Gustavus III and P. Quinault), Ulriksdal Castle, 1 June 1781, S-St
Aeneas i Cartago, eller Dido och Aeneas, 1782–91 (lyric tragedy, prol., 5, Kellgren after Gustavus III and J.-J. le Franc de Pompignan: Didon), Royal Opera, 18 Nov 1799, A-Wn, S-Skma, St; 2 ovs., ed. W. Lebermann (Wiesbaden, 1956)
Le bon seigneur, 1784–6 (oc, 1)
Oedip, 1785 (lyric tragedy, 3), 1 act completed, lost
Zélia, ou L’origine de la félicité (melodrama, 1, J. d’Invilliers), Paris, 1786, lost
Fintbergs bröllop [Fintberg’s Marriage] (comedy with song, 2, C.G. von Holthusen), Munkbro, 7 Jan 1788
Fricorpsen, eller Dalkarlarne [The Free Corps, or Men from Dalacarlia] (comedy with song, 1, D. Björn), Bollhuset, 1 Nov 1788, lost
Fiskarena [The Fishers] (pantomine-ballet, choreog. A. Bournonville), Stockholm, Royal Opera, 9 March 1789, St
Soliman II, or The Three Sultanas] (drama with music, 3, divertissement, J.G. Oxenstierna, after C.S. Favart), Royal Dramatic, 22 Sept 1789, St, Skma
Marknaden [The Market Place] (Spl, 1, Björn), Munkbro, 8 Oct 1792, lost

Entr’actes and ballet for Amphitryon (tragedy, Molière), Paris, 1784;
2 ballet movts for Gluck: Armide, Stockholm, 24 Jan 1787, St;
1 aria for Visittimman [The Visiting Hour] (comic play, after Poisinet: Le cercle), in Musikaliskt tidsfördrif (1789);
1 aria for Mexikanska systrarna [The Mexican Sisters] (play with songs, Sparrschöld), Stockholm, Bollhuset, 13 Oct 1789, in Musikaliskt tidsfördrif (1790);
music in Födelsedagen [The Birthday] (comedy with song, 1, Gustavus III and Björn), Royal Opera, 20 Nov 1790, lost;
music in Äfventyraren, eller Resan till månens ö [The Adventures, or The Journey to the Isle of the Moon] (Spl, 2, J. Lannerstierna), 1791, St;
9 choruses for Oedipe (tragedy, 3, G.G. Alderbeth), Stockholm, 10 March 1792;
2 arias, 2 trios, qt for Le bon seigneur (comic play with music);
incid music for Olympie (tragedy, Kellgren);
2 pantomines, 1768–72

Secular, orch acc.:
Cant. for the king’s birthday (C.C. Gröning), 4vv, 1782;
Den frid et menlöst hjerta njuter [An Innocent Heart Enjoys Peace] (cant.), 1782, Skma;
Begravningskantat for Gustavus III (C.G. Leopold), 4 solo vv, 4vv, 1792, vs (Stockholm, 1792), ed. in MMS, ix (1979);
Chorus, 3 solo vv, 4 vv, from Prol for birthday of Duke Carl of Södermanland, Stockholm, 7 Oct 1791;
4 small cants. (P. Metastasio);
20 concert arias and duets, incl. Son Pietosa (Leipzig, 1797) and Ma tu tremi (Stockholm, 1883), pubd as Plus de crainte, vs (Paris, c1900)

Secular, pf acc.:
7 small cants., 1–4vv (Bellman), incl. Elegie, in Musikaliskt tidsfördrif (1793), Fiskarstugan [The Little Fishing Hut] (Stockholm, 1794), ed. (Stockholm, 1964);
56 Lieder in Dan., Dutch, Fr., Ger., It., Swed., incl. 20 airs et chansons (Leipzig, 1797/R), Atis och Camilla (G.P. Creutz), in Musikaliskt tidsfördrif (1793), Se källen, se bålen [See the Spring, See the Grove], zither acc., in Musikaliskt tidsfördrif (1794), Ynglingarne, pubd as Meerstrum, AMZ, iii/3 (1801), ed. in Engländer (1943);
Die Mutter bei der Wiege (Die Nase), attrib. Mozart, Cäcilia, xxv (1846);

Other works:
Canons: Meine Mutter hat Gänse (M. Claudius), 4vv;
Sumus hic sedentes (Carmen biblicum), canon and choruses, 4vv;
Amici r’in tavola (S. Maffei), canon and choruses, 4vv

Vocal religiosa:

Der Tod Jesus (orat, J.M. Kraus), 1776, ed. B. van Boer (Madison, 1987);
Die Geburt Jesu (orat, Kraus), lost;
Kom din herdestaff att bära [Come Bear your Shepherd’s Crook] (cant., C.M. Bellman), D, 1790, St;
Fracto demum sacramento, motet, D, 1776;
Stella coeli, motet, C, 1783, A-Wn;
2 sacred arias, 1776;
Mot en alsväldig magt [Towards an Almighty Power], aria, E , 1782, S-Skma;
Förkunnom högt [Proclaim on High], contrafactum motet on lost Kraus original, C, Sk;
Miserere, c/F, 1774, D-Bsb;
Requiem, d, 1775; TeD, D, 1776;
TeD finale, g/E , 1785–7, S-Skma;
other miscellaneous and lost works

Instrumental:

Syms.:
6, F, C, C, c , E , D (Riksdagssymfoni), 1775–89, ed. in The Symphony 1720–1840, ser. F, ii (New York, 1982);
c, 1783, (Leipzig, 1797), ed. W. Lebermann (Wiesbaden, 1956), ed. in MMS, ii (1960);
Symphonie funèbre (Stockholm, 1792), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1957), ed. in MMS, ix (1979); D, 1782–3 (Paris, c1787–8), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1956);
e, attrib. G. Cambini (Paris, 1787);
F, attrib. Cambini (Paris, 1787);
Sinfonia con fugato per la chiesa, 1789, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1957–8);
Ov. per la chiesa, d, 1789–90, S-Skma, St;
Sinfonia buffa, F, 1769–72;
A, 1769–72; 6, 1776, lost;
other syms., 1769–75, 1784–6, lost

Other orch:
Vn Conc., C, 1777, rev. 1783, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959);
Conc., 2 vn, 1769–72, lost;
Fl Conc., 1777, lost;
2 symphonies concertantes, 1777, lost;
Riksdagsmarsch, rev. march from Mozart, Idomeneo (1.ii), D, Skma, L, St;
Contradances, lost

Chbr:
Qnt, D, fl, str qt, op.7, 1783 (Paris, c1799), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959), ed. A. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
6 quatuours concertants (Berlin, 1784), ed. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
2 qts, HÄ, before 1778;
Qt, C, 1782, Skma, ed. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
Pf trio, D, 1788, Skma, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959);
5 sonatas, vn, pf;
sonata, D, fl, va, 1778, ed. in NM, lxxvi (1931), ed. H.-J. Kraus (Frankfurt, 1981)

Pf solo:
Due sonate per il Forte Piano (Stockholm, 1788);
Sonata for Countess Ingelheim, lost; Rondo, F (n.p., n.d.);
Svenska dans, C;
2 Scherzenminuetten, C, c;
Allegro, D, pf, vn, acc., Skma
Larghetto, G;
Tema con variazioni (Scherzo), C, in Musikaliskt tidsfördrif (1793), also pubd as Minuetto con XII variazioni, pf, vn acc. (London, 1791), attrib. I. Pleyel, also as Sonatina with 12 Variations (London, c1805), attrib. J. Haydn

Org:
6 preludes, Skma

Font: En català: No disponible - En castellano: Joseph Martin Kraus (1756-1792) - In english: Joseph Martin Kraus (1756-1792) - Altres: Joseph Martin Kraus (1756-1792) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Fa pocs dies, al parlar de Mendelssohn, feia referència a alguns dels compositors que tot i viure poc temps, van deixar un llegat immortal. Incaut de mi, no vaig esmentar a un dels més grans del segle XVIII, l’alemany Joseph Martin Kraus, mort de tuberculosi als 36 anys però amb un repertori a l’abast, únicament, dels genis. No obstant, tot i ser contemporani de ple de Mozart, el seu nom va quedar injustament encapsulat pels mestres a qui avui ràpidament identifiquem. Kraus, alemany de naixement però suec per obligació, va ser un dels primers ideòlegs, musicalment parlant, del famós Sturm und Drang, principi pre-romàntic per definició i elevat a la seva màxima dimensió per Goethe. Doncs bé, Kraus va procurar adaptar aquest moviment la definició del qual era, en termes generals, la del retorn a la natura, en cap cas des d’una perspectiva hippie, sinó en un sentit d’autenticitat, de prioritzar el sentiment per damunt de l’acadèmia, en definitiva, de naturalitat. En música el canvi, especialment a nivell simfònic, té a veure amb la tonalitat, sovint materialitzada en claus menors que alhora servien al compositor per mostrar un caràcter més apassionat i un ritme més intens sense diluir, en cap cas, les bones maneres clàssiques. Per tant va ser potser una estètica més subtil que evident però explorada, sens dubte, per autors com Kraus però també per Mozart i Haydn. De les dues simfonies que escoltarem, una d’elles, la Simfonia en Do sostingut menor fa gala, pertinentment, d’aquest principi pre-romàntic i que Kraus va compondre a l'entorn de 1780. I pel que fa a l’edició que avui ens ocupa, citaré a Joseph Haydn quan va afirmar en relació amb una de les tantes simfonies que Kraus va escriure a Viena: ‘La simfonia que va compondre, especialment per mi, s’haurà de considerar com una obra mestra pels segles dels segles. Creieu-me, hi ha poca gent capaç d’escriure una simfonia com aquesta.’ Efectivament, per molts i potser també per nosaltres, arribarà el dia de reconèixer-ho, Kraus va ser un dels millors compositors, entre altres, de simfonies. Escoltant aquesta esplèndida edició, de dalt a baix i de dreta a esquerra, només puc aplaudir i ratificar la pertinent afirmació d’Haydn... Felicitats Joseph Martin Kraus!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Capella Savaria; Nicholas McGegan (conductor)
RECICLASSICAT: KRAUS, Joseph Martin (1756-1792)
AMAZON: KRAUS, J.M. - Symphonies & Violin Concerto
CPDL: No disponible
SPOTIFY: KRAUS, J.M. - Symphonies & Violin Concerto



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FUMAGALLI, Polibio (1830-1900) - Opere per Organo

June 20, 2016, 10:50 pm
$
0
0
Giuseppe Canella - Küstenlandschaft (1840)
Obra de Giuseppe Canella (1788-1847), pintor italià (1)


- Recordatori de Polibio Fumagalli -
En el dia de la commemoració del seu 116è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Giuseppe Canella (Verona, 28 de juliol de 1788 - Firenze, 11 de setembre de 1847) va ser un pintor italià. Es va formar inicialment a Verona amb el seu pare, l’arquitecte i pintor Giovanni Canella. A partir del 1815 va viatjar a Venècia on va descobrir el seu encant i, alhora, la nombrosa comunitat de pintors vedutistes, tant del seu temps com anteriors. Des d’allà va emprendre viatges d’estudi a Espanya, França i Holanda. A Espanya va estudiar a la famosa Academia de Bellas Artes de San Fernando entre els anys 1822 i 1823, on va coincidir i col·laborar amb el pintor Mariano Alcaide. El 1822 va exhibir diverses obres realitzades a Madrid, ciutat que va plasmar tant en pintures com en litografies. Va romandre a Espanya fins el 1827, any que probablement va viatjar a França, on va exposar al Saló de París. El 1832 va tornar a Milà on va realitzar diverses vistes de la ciutat les quals van rivalitzar amb les del seu col·lega Giovanni Migliara. Els darrers anys va viatjar a Roma i Nàpols on també va realitzar incomptables obres de gran valor artístic i històric pel grau de detall i la precisió del seu dibuix. El seu germà Carlo Canella va ser també pintor. Giuseppe va morir a Florència el setembre de 1847.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giuseppe Canella (1788-1847) - Altres: Giuseppe Canella (1788-1847)


Parlem de Música...

Polibio Fumagalli (Inzago, 26 d’octubre de 1830 - Milano, 21 de juny de 1900) va ser un organista, pianista i compositor italià, germà de Disma Fumagalli. Va estudiar orgue, piano i composició al Conservatori de Milà on el 1873 va ser nomenat professor d’orgue, càrrec que va mantenir la resta de la seva vida. També va ser mestre de capella a l’església de San Celso de Milà. Va treballar durant molts anys com a professor de piano. Com a compositor va escriure nombrosa obra per a orgue així com diversitat de música de cambra, incloent el Trio de bravoure op.281. La seva col·lecció més coneguda va ser Ascetica musicale, amb 15 peces d’orgue del seu opus 235. Va morir a Milà el juny de 1900.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Polibio Fumagalli (1830-1900) - Altres: Polibio Fumagalli (1830-1900)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

For some time now, the recording scene in and out of Italy has focused on the rediscovery of the most outstanding Italian organ works composed between the 19th and the 20th centuries, now performed with philological rigor on historical instruments. This renewed interest explains the choice to dedicate a monographic recording to Polibio Fumagalli (1830-1900), a prominent figure of the second half of the 19th century, and a link between the old and the new concept of organ construction and composition in Italy. An organ teacher at the Conservatory of Milan (among his students was Marco Enrico Bossi), Fumagalli composed numerous excellent organ works, and succeeded in moving from the Italian opera style to the neoclassical, symphonic tendencies of the German and French styles. In order to highlight this shift, organist Giovanni Feltrin offers a chronological promenade through Fumagalli’s entire production - from his early “Six original Marches” to the “Sonata in E minor” opus 290 (composed in 1892), utilizing two different organs: an 1858 Serassi and a 1932 Farinati.

PRESTOCLASSICAL (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Giovanni Feltrin (organ)
PRESTOCLASSICAL: Fumagalli - Opere per Organo
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Fumagalli - Opere per Organo



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

DE SYLVA, Johann Elias (1716-1798) - Missa Solemnis in D-Dur (c.1760)

June 21, 2016, 10:51 pm
$
0
0
Joseph-Marie Vien - Saint Thibaut offrant à Saint Louis et Marguerite de Provence un lys à onze branches
Obra de Joseph-Marie Vien (1716-1809), pintor francès (1)


- Recordatori de Johann Elias de Sylva -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Joseph-Marie Vien (Montpellier, 18 de juny de 1716 - Paris, 27 de març de 1809) va ser un pintor francès. Protegit pel Comte de Caylus, es va formar inicialment a l’estudi de Natoire. El 1745 va obtenir el Prix de Roma i va viatjar a Itàlia on va viure i estudiar a l’Acadèmia Francesa de Roma. De tornada a París va presentar la seva obra Daedalus i Icarus provocant l’admiració però també el rebuig, especialment de François Boucher. El 1776 va ser nomenat director de l’Escola de França a Roma on va desistir de rebre com a alumne a Jacques-Louis David. Va ser un dels darrers pintors en tenir el títol de Premier peintre du Roi, càrrec que va exercir entre els anys 1789 i 1791. Poc després Napoleó el va nomenar senador. Com a professor va tenir molts alumnes entre els que van destacar François-André Vincent, Jean-Antoine-Théodore Giroust i Jean-Baptiste Regnault. Va morir a París el març de 1809.

Font: En català: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - En castellano: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - In english: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - Altres: Joseph-Marie Vien (1716-1809)


Parlem de Música...

Johann Ferdinand [Elias] de Sylva (Innsbruck, 21 de juny de 1716 - Innsbruck, 8 de maig de 1798) va ser un organista i compositor austríac. Es va formar com a cantant d’un cor del Königlichen Damenstift on el seu mestre va ser el seu oncle Elias de Sylva. L’admiració que va mostrar pel seu mestre va motivar el canvi de cognom de Ferdinand per el d’Elias. Més tard va rebre la influència, a través del seu oncle, del compositor Johann Jakob Walther. Poc després va entrar al Seminari de Teologia sent ordenat sacerdot el 1741 si bé professionalment es va dedicar la resta de la seva vida a la música. En aquest sentit va treballar com a violinista, professor i organista de la cort d’Innsbruck. Com a compositor va escriure abundant obra religiosa però també nombrosos simfonies les quals van formar part dels oficis litúrgics. A partir del 1748 va treballar com a músic de la Pfarrkirche per assolir, el 1759, el nomenament de mestre de capella i del cor en un càrrec que va mantenir fins el 1798, l’any de la seva mort.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Johann Elias de Sylva (1716-1798)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

La regió del Tirol austríac va ser un important nucli de creació musical el qual actualment es preserva i divulga amb envejosa naturalitat. I en aquest sentit i per fortuna dels seus vilatans, allà des de fa anys i sistemàticament estant recuperant noms i més noms que van formar part de la brillant cultura musical dels segles XVII, XVIII i XIX. Un d’ells va ser un desconegut, que aquest any mereix festa grossa, Johann Elias de Sylva qui va dedicar la seva vida a dues devocions, la fe catòlica i la música. Complementades, van motivar un repertori carregat de paraules sagrades però també de simpàtiques melodies musicals les quals van sovint adornar el seu treball, clarament emmarcat en el context clàssic vienès. Autor de simfonies i obra de cambra, i segurament d’excel·lent manufactura, De Sylva va ser conegut en bona part gràcies al seu treball a la Pfarrkirche d’Innsbruck, ciutat de la qual en prou feines va moure’s al llarg de la seva vida. Allà, plàcidament instal·lat, va escriure a l’entorn del 1760, les dues misses solemnes que recupera aquesta edició i de les quals n’escoltarem la segona. La Missa solemne en Re major per a solistes, cor i orquestra, preservada als arxius del Monestir de Stams, s’ha de situar en plena efervescència musical clàssica i de clara connotació festiva tot i l’evident solemnitat amb què es presenta palpable des del primer compàs del Kyrie, amb una breu i 'oboista' introducció instrumental, fins al Sanctus final ja que ambdues misses prescindeixen, desconec per què, del Benedictus i Agnus dei. Treballs inèdits, i en primeres gravacions, que tot i patir certs desajustos d'afinació en alguns instruments de corda, se'ns presenten amb notable dignitat, suficient per a dimensionar l'obra del misteriós Johann Elias de Sylva!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Kammerchor des Ferdinandeums; Kammerorchester des Ferdinandeums; Josef Wetzinger
TIROLER: De Sylva - Sakralwerke
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

MÉHUL, Étienne Nicolas (1763-1817) - Symphony No. 1 (1808)

June 22, 2016, 10:55 pm
$
0
0
Karl Brullov - The Last Day of Pompeii (c.1830)
Obra de Karl Pàvlovitx Brullov (1799-1852), pintor rus (1)


- Recordatori d'Étienne Nicolas Méhul -
En el dia de la celebració del seu 253è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Karl Pavlovich Bryullov [Карл Павлович Брюллов] (Sant Petersburg, 12 de desembre de 1799 - Roma, 11 de juny de 1852) va ser un pintor rus, un dels més importants del seu temps. Va néixer en el si d'una família d'origen francès. Malgrat haver estudiat a l'Acadèmia Imperial de les Arts (1809-21), Bryullov no es va decantar completament per l'estil clàssic après dels seus mestres i també del seu germà Aleksandr Bryullov. Després de reconèixer-se a si mateix com una figura prometedora i finalitzar la seva formació, va viatjar a Roma, on va treballar fins el 1835 com a retratista i pintor costumista. No obstant, la seva fama va començar a créixer a partir de la realització dels seus primers quadres històrics, especialment un d’ells, l’obra L'últim dia de Pompeia (1830-1833). Aquesta va ser una vasta composició comparada per Pushkin i Gogol amb els millors treballs de Rubens i Van Dyck. La pintura va causar estupor a Itàlia i el va consolidar com un dels millors pintors europeus del seu temps. Després d’aquest treball, va tornar triomfalment a la capital russa, on va fer amistats entre l'aristocràcia i l'elit intel·lectual, a més d’obtenir un càrrec a l'Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg. Allà va exercir de professor entre els anys 1836 i 1848 i va desenvolupar un estil de retrat que va combinar proporcionalment la simplicitat neoclàssica amb la tendència romàntica de l’època. Els darrers anys i mentre treballava a la cúpula de la Catedral de Sant Isaac, la seva salut es va deteriorar sobtadament. Seguint el consell del seu metge, el 1849 es va traslladar a Madeira per poc després tornar a Roma, ciutat on va morir el juny de 1852.

Font: En català: Karl Pàvlovitx Brullov (1799-1852) - En castellano: Karl Pàvlovitx Brullov (1799-1852) - In english: Karl Pàvlovitx Brullov (1799-1852) - Altres: Karl Pàvlovitx Brullov (1799-1852)


Parlem de Música...

Étienne Nicolas Méhul (Givet, 22 de juny de 1763 - Paris, 18 d’octubre de 1817) va ser un compositor francès i un dels més importants del seu temps a França. Fill de Jean-François Méhul, es va formar inicialment amb un organista d’un convent franciscà. Poc després va rebre classes de Wilhelm Hanser a l’abadia de Laval-Dieu i ben aviat es va convertir en el seu assistent. A l’entorn del 1778 va arribar a París on va conèixer i estudiar amb Jean-Frédéric Edelmann mentre treballava com a professor de teclat i organista. Amb Edelmann es va introduir a l’òpera tot realitzant alguns primers arranjaments que van ser interpretats al Concert Spirituel de 1782. Va ser en aquella dècada que va entrar en contacte amb amistats d’alt nivell. També va ser triat membre de la distingida Société Académique des Enfants d’Apollon on va tenir l’oportunitat de representar algunes de les seves obres. A finals del 1789 va començar a treballar en les seves primeres òperes fent estrena del seu primer treball, per nom Euphrosine ou Le tyran corrigé, el 1790. El seu èxit immediat va motivar el seu ràpid ascens com a compositor teatral a París. Durant la dècada del 1790 va viure la glòria amb constants representacions de diverses òperes. Durant la Revolució Francesa, Méhul va potenciar la seva labor patriòtica tot escrivint nombroses cançons i himnes a tal efecte i del gust revolucionari.

Va ser també el 1797 quan va publicar el seu primer intent simfònic així com algunes obertures. El 1795 va ser un dels membres fundadors de l’Institut de França i el 1796 va ser condecorat per la seva valuosa contribució a la causa revolucionària sent nomenat inspector del reorganitzat Conservatori de París. Entre els anys 1799 i 1804 va continuar escrivint òperes si bé de temàtica més dramàtica les quals no van resistir l’embastida de l’emergent òpera còmica. També va compondre ballets, música incidental i més cançons. A partir del 1804 i fins a el 1815 es va especialitzar en òpera còmica si bé no va assolir l’èxit de la dècada del 1790. Per tant, va explorar altres gèneres potenciant la creativitat simfònica que es va traduir en la publicació de 5 noves simfonies. També va publicar cantates solemnes, algunes en honor a Napoleò, fet que va despertar l’admiració de l’emperador que va atorgar-li una pensió vitalícia. Tot i aquest vincle proper amb Napoleò, Méhul va gaudir d’alta estima durant la restauració reial sent fins i tot nomenat surintendant honoraire de la musique du Roi, fet que va celebrar amb el cant reial Lève, Bordeaux, la tête altière. Els darrers anys, tot i patir una malaltia terminal, va seguir lluitant per preservar la independència del conservatori com a una institució revolucionària i imperial. La seva mort, esdevinguda l’octubre de 1817 a París, va causar gran commoció a França.

OBRA:

Vocal:

Opera:
Euphrosine et Corradin ou le Tyran corrigé (1790)
Alonzo et Cora (1791)
Adrien.
Stratonice (1792)
Le Jeune sage et le vieux fou (1793)
Horatius Coclès (1794)
Le Congrès des rois (1794)
Mélidore et Phrosine (1794)
Doria ou La Tyrannie détruite (1795)
La Caverne (1795)
Le Jeune Henri (1797)
Le Pont de Lodi (1797)
La Taupe et les papillons (1797-1798; no estrenada)
Adrien (1799)
Ariodant (1799)
Epicure (1800)
Bion (1800)
L'Irato ou l'Emporté (1801)
Une Folie (1802)
Le trésor supposé ou Le danger d'écouter aux portes (1802)
Joanna (1802)
Héléna (1803)
Le Baiser et la quittance ou Une aventure de garnison (1803)
L'Heureux malgré lui (1803)
Les deux Aveugles de Tolède (1806)
Uthal (1806)
Gabrielle d'Estrées ou Les Amours d'Henri IV (1806)
Joseph (1807)
Valentine de Milan (1807-1808)
Les Troubadours, ou La Fête au château (1810)
Les Amazones ou La Fondation de Thèbes (1811)
Sésostris (1812)
Le Prince troubadour ou Le Grand Trompeur de dames (1813)
L'Oriflamme (1814)
La Journée aux aventures (1816)

Other stage:
Le jugement de Paris (ballet-pantomime, 3, P.G. Gardel), 5 March 1793, Po [incl. music by Gluck, Haydn, R. Kreutzer, ‘Michel’ [Yost], I. Pleyel and others], rev. in 1 act
Timoléon (incid music, 3, M.J. Chénier), République, 11 Sept 1794, Pcf, Pn, US-Bp
La dansomanie (ballet-pantomime, 2, Gardel), Opéra, 14 June 1800, F-Po, arr. pf, vn (1800) [incl. music by Mozart and others]
Daphnis et Pandrose (ballet-pantomime, 2, Gardel), Opéra, 14 Jan 1803, Po [incl. music by Dalvimare, Devienne, Duvernoy, Gluck, Haydn, Himmel, R. Kreutzer, Martini, Miller, Winter]
Guillaume le conquérant (incid music, 5, Duval), Français, 4 Feb 1804, arr. from his compositions, with Chanson de Roland, hymne guerrier; arr. B, chorus, pf, Pn*, pubd in La décade philosophique (10 May 1804), suppl.
Les Hussites, ou Le siège de Naumbourg (incid music, 3, Duval), Porte-St-Martin, 14 June 1804
Persée et Andromède (ballet-pantomime, 3, Gardel), Opéra, 8 June 1810, Po [incl. music by Haydn, Paer, Steibelt, Méhul (from Ariodant)]

Choral:
wb – wind band accompaniment
Ode sacrée (J.-B. Rousseau), with 2vv, orch, 1782, lost;
Duo de Zoroastre, 1786, lost;
Invocation à Apollon (Quel tumulte! quel bruit!) (N.G. Léonard), scène lyrique, with 3vv, orch, 1787, Pn (inc.);
Philoctète à Lemnos, scène lyrique, with 3vv, orch, 1788, Pn (inc.);
Messe solennelle, A , orch, 1804 [for Napoleon’s coronation, but not perf. there], A-KN, Wgm, CS-BRm, US-NYp, vs (c1789)
Chant national du 25 messidor (L.J.P. Fontanes), solo vv, 3 choirs, 3 inst ensembles, 1800;
Hymne à la paix, 1801, lost;
Domine salvum fac rempublicam, 2 choirs, 2 orchs, 1802, Pn*;
Jetez des fleurs, kbd acc., pubd in P.J.B. Chaussard: Fêtes et courtisanes de la Grèce, i, 2nd edn only (1803), 187, and in Masson (1934);
Chant lyrique pour l’inauguration de la statue votée à Sa Majesté l’Empereur et Roi (Arnault), with 5vv, orch, 1807 (1807);
Chant du retour pour la Grand Armée (Arnault), with solo vv, orch, 1807 (1807)
Chant funèbre (Chaussard), with 3vv, inst ensemble, 1808, Pn*;
Cantate pour le mariage de l’Empereur (O doux printemps) (Arnault), acc. orch, 1810, Po;
Cantate [pour le mariage de l’Empereur] (Du trône ou jusqua’à Toi), with 4vv, orch, 1810, Pn (inc.);
Comblé de bonheur (Chant triomphale) (?Arnault) [on the return of Napoleon and Marie-Louise from their tour], acc. orch, 1810, Po;
Toi qui veilles sur cet empire (J.A. Esménard), with B, orch, 1810 [to announce Marie-Louise’s pregnancy at a command perf. of Gluck’s Alceste], Po (inc.)
Le chant d’Ossian (Arnault), with T, orch, 1811 [on the baptism of Napoleon’s son, the King of Rome], lost;
Pourquoi sous un ciel aussi beau (cant., Arnault), with 5vv, orch, 1811 [on the birth of the King of Rome and the inauguration of the new concert hall at the Conservatoire], collab. Catel and Cherubini, Pn*;
O France! à tes destins prospères (Arnault), acc. orch, 1811 [on the birth of the King of Rome], Po;
Lève, Bordeaux, la tête altière (Chant royal), with 3vv, orch, Bordeaux, 1815 [in honour of the Bourbons], Pn*; Salve regina, c1816, Pn* (inc.);
La naissance d’Oscar Leclerc (L.M. Revellière-Lepeaux), with 2 solo vv, orch

Choral hymnes:
wb – wind band accompaniment
Hymne à la raison [later, Hymne patriotique] (Chénier), with 3vv, orch, 1793 (1794);
Le chant du départ (Hymne de guerre) (Chénier), wb, Pn, arr. v, pf (1794);
Hymne chanté par le peuple à la fête de Barra et Viala (C.J.L. Davrigny), kbd acc. (1794);
Le chant des victoires (Hymne de guerre/à la victoire) (Chénier), with insts, 1794 (1798), arr. v, pf (1794); Hymne des vingt-deux (Chénier), with 1v, wb, Pn; arr. v, bc (1795);
Le chant du retour (Hymne pour la paix) (Chénier), with 1v, wb, 1797 (1798); arr. v, pf (1798);
Enfin il est chassé de la belle Italie, 1797, Pn* (inc.);
Hymne pour la fête des époux (J.F. Ducis), with wb (1799); arr. v, pf (1799)

Songs, revolutionary works for one Voice:
accompanied by piano or harp unless otherwise stated
wb – wind band accompaniment
Scène française, S, orch, 1789, lost;
Le petit Nantais (L.F. Jauffret) (1795), pubd in Gougelot (1937–43);
Hymne à l’Eternel (‘Quelle solennité’) (Hue) (1794);
L’ordre du jour (Lille), v, bc (1794);
Chant funèbre à la mémoire du représentant du peuple Féraud (Baour-Lormian), acc. wb, Pn; arr, v, pf (1795);
Réponse du vieux pasteur (A.F. Coupigny), sung in L. Jadin: Le cabaleur (1795);
Hymne du 9 thermidor (‘Salut neuf thermidor’) (Chénier), v, wb; arr. v, bc (1795);
Loizerolles, ou le triomphe de l’amour paternel (Jauffret) (1795);
L’infortunée Lyonnaise (Jauffret) (1795), pubd in Gougelot (1937–43)
Le chien victime de sa fidélité (Jauffret) (1795), pubd in Gougelot (1937–43);
Oscar et Dermide (Arnault, after Ossian), pubd in 6 romances anacréontiques, ii (1796), also in Gougelot (1937–43);
Hymne à la paix (‘O jour de gloire’) (C. Pipelet de Leury), acc. orch (1797);
Théophilantropes (‘O Dieu, dont l’univers publie’) (J.F. de Laharpe), c1797, Pn;
Anniversaire du 9 thermidor, acc. wb, 1798;
Le 18 fructidor (‘Un vaste deuil’) (Lebrun-Tossa [J.A. Brun]), acc. wb; arr. v, bc (1798)
La naissance de mon fils Adolphe (Jauffret) (1798);
Chant montagnard (‘Vous qui sur ces montagnes’), c1799, Pn*;
Romance de Falkland (Jauffret) (1798);
Ode XXXIX: Les plaisirs d’un buveur (Anacreon, trans. J.-B. Gail), Ode XIX: E g’e me lai na pi nei [La terre noire boit], both pubd in 9 odes d’Anacréon;
3 songs (Chaussard): Chant d’amour et de douleur, La chanson de l’hirondelle, Le bain, all pubd in Fêtes et courtisanes de la Grèce (Paris, 1801);
Guillaume le conquérant (J. Lablée) (1804);
Chanson de Roland, sung in Guillaume le conquérant (1804);
Le baiser (Saint-Amand), pubd in Le chansonnier des grâces (1808), 231–2 and suppl.7
Le bouquet d’une amie (Saint-Amand), pubd in La chansonnier des grâces (1808), 26 and suppls.6–7;
Stances (‘Mère des braves’), 1810 [in honour of the marriage of Napoleon and Marie-Louise];
Bayard mourant (C. Brifaut), pubd in Le souvenir des menéstrels (1814), 150–51;
Charles Martel!, ou La parisienne (Jauffret) (1814);
Le retour de l’exilé (Brifaut), pubd in Le souvenir des menéstrels (1815), 260–63;
Eginhard et Emma (Brifaut), pubd in Le souvenir des menéstrels (1816), 222–4;
Ternaire (E. Deschamps): Adieux du pélerin, Retour au foyer, Le vieux pâtre, [all pubd posth. with new texts by Deschamps]
Other songs (Jauffret), probably pubd 1790–95 in the series Feuilles de Terpsichore or by Cousineau:
Julie et Volmar, ou Le supplice de deux amants;
La jeune Avignonaise, Ou Emilie Chaussande;
La caverne de la Sainte-Baume, ou La mère malheureuse;
L’orphelin adopté par sa nourrice;
Victoire Négrier-Lavergne, ou L’héroïne de l’amour conjugal;
Joséphine Kelly et ses deux enfants [see Gougelot, 1937–43]

Instrumental:

Orch:
Sym., C, 1797, Pn* (last 2 mvts);
Sym. no.1, g, 1808 (1809), ed. D. Charlton (Madison, WI, 1985);
Sym. no.2, D, 1809 (1809), ed. F. Oubradous (Paris, 1957);
Sym. no.3, C, 1809, Pn (parts);
Sym. no.4, E, 1810, Pn (parts);
Sym. no.5, A, 1810, ed. D. Charlton (with A. Caston) (New York, 1982)

Wind ensemble:
Ouverture, F, 1793, Musique à l’usage des fêtes nationales (1794), ed. W.S. Dudley (1968)

Chbr:
Grande ouverture, pf, vn, 3 mirlitons, perc, 1808, Pn* [also known as Ouverture burlesque, 1875]

Kbd:
3 sonates, pf/hpd, op.1 (Paris, 1783);
3 sonates, pf/hpd, vn ad lib, op.2 (Paris, 1788);
Sonate, C, pf, pubd in Journal de clavecin par les meilleurs maîtres (1784), no.3 [last mvt used in third sonata op.2]

Kbd arrs.:
2 airs de ballet from Gossec’s Thésée and gavotte from Gluck’s Orphée, pubd in Journal de clavecin par les meilleurs maîtres (1782), nos.1, 4, 7;
ov. and dances from Edelmann: Le feu (1782);
music from Lemoyne’s Phèdre (1787)

Other Works:
4 contributions to Principes élémentaires de musique arrêtés par les membres du Conservatoire (1799–1800), 243–6, 254–5, 275–6, 294–7, and Solfèges pour servir à l’étude dans le Conservatoire ... seconde partie (1801–2), 202–3, 252–3, 277–8

Spurious:
incl. Chant triomphal, 1809 [by Catel], Nouveau recueil de 22 canons (Brussels, n.d.) [all by Berton], several romances;
many items by Méhul’s student and nephew joseph Daussoigne have been miscatalogued under Méhul’s name in Pn and D-Bsb
Various writings

Font: En català: Étienne Nicolas Méhul (1763-1817) - En castellano: Étienne Nicolas Méhul (1763-1817) - In english: Étienne Nicolas Méhul (1763-1817) - Altres: Étienne Nicolas Méhul (1763-1817)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El 2017 m’ensumo festa grossa a França quan s’adonin que un dels seus commemora bicentenari i que nosaltres celebrarem pertinentnment. Perquè tot i parlar d’un revolucionari i amic íntim de Napoleò, la seva història ens transmet patriotisme francès en totes direccions, admirat a parts iguals per ciutadans d’ideologies diverses i gràcies, únicament, al fet diferencial de la seva música, d’una intensa passió nacionalista. Per tant i segurament proper al que va representar Gossec, a Méhul l’hem de situar a la cúspide musical del seu temps i espai. I com bé sabem, el seu repertori va ser principalment vocal, tant teatral com cerimonial, amb gran diversitat d’espectres i matisos en aquest sentit. No obstant, Méhul també va ser un dels compositors de simfonies més transcendentals durant el regnat de Napoleò. I en aquest sentit, i després d’un primer intent simfònic del 1797, Méhul va tenir un clar projecte a llarg termini, el d’escriure sis simfonies per a ser representades al Conservatori de París, institució per el qual va treballar tota la seva vida amb devoció. Del seu enèrgic esforç en van néixer 5 simfonies, la sisena tot i existir se'n desconeix el seu destí, de les quals avui n'escoltarem la primera d'elles, la Simfonia en Sol menor escrita a l'entorn del 1808. Publicada a París juntament amb la Simfonia No.2, el cert és que va ser rebuda amb certa fredor per un públic avessat a l'òpera i a les simfonies clàssiques d'Haydn i en menor mesura de Mozart. De fet, no va ser fins l'any 1838 que Mendelssohn la va interpretar amb la Gewandhaus de Leipzig, rebent una pluja d'elogis desenfrenats tot i els 30 anys que havien passat de la seva composició. En qualsevol cas, la simfonia es presenta clarament en la configuració clàssica, és a dir, en quatre moviments característics i amb orquestra completa, timbales incloses. Schumann va admirar especialment l'enginy en l'ús del pizzicato en el tercer moviment, considerant-lo certament innovador i proper al Beethoven de la cinquena simfonia, la qual va ser escrita, també, a l'entorn del 1808. En definitiva, Méhul es va iniciar en el camí simfònic amb grans pretensions, amb un so noble i greu que va accentuar el caràcter solemne d'una obra fantàstica, de principi a fí!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensembles Philidor; Concerto Polacco; Didier Talpain
PRESTOCLASSICAL: Symphonies No. 1 sur instruments anciens
SPOTIFY: Symphonies No. 1 sur instruments anciens



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

HAYDN, Johann Michael (1737-1806) - Mythologische Operette

June 23, 2016, 9:30 pm
$
0
0




 Festa de Sant Joan - St. John Festivity 
- I come back next week -



Font (on trobareu informació addicional així com dels discs on podeu trobar aquestes obres):

















Tant si us ha agradat com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

STRAESSER, Ewald (1867-1933) - Piano Concerto Op. 8 (1897)

June 27, 2016, 11:02 pm
$
0
0
Gottlieb Theodor Kempf Von Hartenkampf - Little red riding hood


- Recordatori d'Ewald Straesser -
En el dia de la celebració del seu 149è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Gottlieb Theodor von Kempf Hartenkampf (Wien, 1871 - Wien, 1964) va ser un pintor austríac. Entre els anys 1888 i 1896 va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena sota la direcció de Julius Victor Berger, Leopold Karl Müller, Josef Matthias von Trenkwald i August Eisenmenger. Aquells anys també va realitzar diversos viatges d’estudis a Roma i París. A partir del 1900 va començar a presentar els seus primers treballs, principalment retrats, paisatges i escenes de gènere, a la Vienna Künstlerhaus per més tard fer exposicions a Munich i Dresden. El seu art, depurat i realista, va ser condecorat diverses vegades rebent, entre altres, la Medalla d’Or de la Vienna Künstlerhaus, la màxima condecoració de la ciutat de Viena i el premi Waldmüller. Va treballar com a il·lustrador de la monarquia austro-hongaresa. Va morir a Viena el 1964. 

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Gottlieb Theodor von Kempf Hartenkampf (1871-1964)


Parlem de Música...

Ewald Straesser (Burscheid, 27 de juny de 1867 - Stuttgart, 4 d’abril de 1933) va ser un compositor i professor alemany. Es va formar inicialment amb Franz Wüllner a la Hochschule für Musik und Tanz de Köln. Poc després de la seva graduació va rebre un càrrec al mateix conservatori on s’havia format. Allà va tenir com alumnes a Georg van Albrecht i a Erwin Schulhoff. Com a compositor aquella va ser una etapa productiva escrivint fins a 6 simfonies, de les quals només en va publicar 3, un concert de piano i nombrosa obra de cambra. El 1921 va succeir a Joseph Haas com a professor de composició de la Hochschule für Musik und Tanz, va ser professor a la Universitat de Köln i va ser membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Prússia. Els darrers anys es va traslladar a Stuttgart on va ser professor de la Württembergischen Hochschule für Musik. Va morir en aquesta ciutat l’abril de 1933.

Font: En català: Ewald Straesser (1867-1933) - En castellano: No disponible - In english: Ewald Straesser (1867-1933) - Altres: Ewald Straesser (1867-1933)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Ewald Sträßer wurde am 27. Juni 1867 im Bergischen Land, nämlich in Burscheid - rund 25 Kilometer nordöstlich von Köln - geboren. Nach einer musikalischen Grundausbildung in der Region gelangte er als 17-Jähriger an das unter der Leitung von Franz Wüllner aufblühende Kölner Konservatorium. Wüllner wurde ihm zum Freund und Mäzen. 1892 berief ihn Wüllner als Musiktheorielehrer an das Institut. Ab 1900 tritt Sträßer auch verstärkt als Komponist an die Öffentlichkeit; überregional bekannt wurde er, als Wüllners Nachfolger Fritz Steinbach am 23. März 1909 seine 1. Sinfonie innerhalb eines Gürzenich-Konzertes zur Uraufführung brachte. Von 1910 bis 1920 stand Ewald Sträßer im Zenit seines Erfolges. Zahlreiche berühmte Dirigenten führten seine Werke auf, darunter Nikisch, Abendroth, Busch, Hausegger, Strauss, Mengelberg, Weingartner, Furtwängler und Pfitzner. Die Listen der Kammermusik-Ensembles und Solisten sind ebenso namhaft bestückt. 1917 wagt Sträßer den Sprung in die Selbstständigkeit als freischaffender Künstler - die Nachkriegszeit vereitelt jedoch alles Weitere, und Sträßer ging 1921 als Nachfolger von Josef Haas an die Württembergische Hochschule für Musik Stuttgart, um dessen Meisterklasse für Komposition zu übernehmen. Nur ein Jahr nach Eintritt in den Ruhestand, am 4. April 1933, starb Sträßer nach schwerer Krankheit in seiner zweiten Heimat Stuttgart.

Christoph Dohr (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Oliver Triendl (piano); Symphony Orchestra of the North German Radio; Klaus Tennstedt (1926-1998, conductor)
IMSLP: Ewald Straesser (1867-1933)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

ZEBROWSKI, Marcin Józef (1702-1770) - Magnificat

June 28, 2016, 11:07 pm
$
0
0
Anton Raphael Mengs - The Dream of St. Joseph (c.1773)
Obra d'Anton Raphael Mengs (1728-1779), pintor txec (1)


- Recordatori de Marcin Józef Zebrowski -
En el dia de la commemoració del seu 246è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Anton Raphael Mengs (Aussig, 22 de març de 1728 - Roma, 29 de juny de 1779) va ser un pintor i teòric bohemi, que va desenvolupar bona part de la seva obra a Espanya. Es va formar a Dresden sota la direcció del seu pare, Ismael Mengs, per viatjar més tard a Roma (1741) per tal de completar la seva educació artística. Pintor del rei August III de Polònia des de 1746, va tornar de nou a Itàlia el 1748, on va alternar l'activitat artística amb la difusió de les seves idees estètiques de retorn a l'antiguitat clàssica (va escriure l'obra Reflexions sobre la bellesa), establint-se definitivament a la ciutat el 1752, després de contraure matrimoni amb una italiana. El 1761 va pintar, en el sostre de la Villa Albani de Roma, el fresc de El Parnaso, que es va convertir en un manifest del neoclassicisme pel seu ús, evident, de solucions preses dels mestres del Renaixement, en particular de Raffaello. Aquell mateix any va ser reclamat a Espanya, on hi va romandre fins el 1769, sent nomenat Primer Pintor del rei Carles III, per a qui va treballar en l'embelliment del Palau Reial. Els seus frescos freds, de colors esvaïts i desproveïts d'emoció, segons el gust de l'època, van triomfar sobre els de Tiepolo, a qui Mengs va aconseguir superar. Va ser un dels pintors més famosos i considerats del seu temps i va exercir en els seus coetanis una influència notable. La seva repercussió en l'art espanyol va ser notable, especialment a la cort de Madrid on la seva influència va ser evident en els germans Francisco i Ramón Bayeu, i també en algunes obres de Goya, per a qui va intercedir a l’hora de trobar feina a la capital espanyola. Mengs va tornar a Madrid entre el 1774 i 1776 any en què, sentint-se malalt, va marxar a Roma on va morir el 1779.

Font: En català: Anton Raphael Mengs (1728-1779) - En castellano: Anton Raphael Mengs (1728-1779) - In english: Anton Raphael Mengs (1728-1779) - Altres: Anton Raphael Mengs (1728-1779) 


Parlem de Música...

Marcin Józef Żebrowski (Magnuszewie, c.1702 - Wieluniu, 29 de juny de 1770) va ser un violinista i compositor polonès. Pocs són els detalls coneguts de la seva vida més enllà del fèrtil període comprès entre els anys 1748 i 1765 en què va treballar al Monestir de Jasna Gora com a violinista de la seva orquestra i també com a cantant, compositor i professor. Va ser autor d’abundant obra religiosa, entre misses, vespres i altres obres, així com de diverses composicions instrumentals, principalment sonates "pro processione". Va morir a Wieluniu el juny de 1770.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Marcin Józef Zebrowski (1702-1770) - Altres: Marcin Józef Zebrowski (1702-1770)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The work of the composer which has come down to us represents a richer output, of which the greatest part is kept in the archives of the Paulite Fathers at Jasna Góra in Częstochowa: thirty entries under twenty one catalogue numbers. Moreover, fragments of Żebrowski's work are to be found in the collections of the following chapel music establishments: the parish musical establishment in Szalowa and the musical establishment of the Dominican Fathers in Gidle. In respect of the volume of preserved works Żebrowski belongs thus among the foremost l8th century Polish composers known today. This applies not only to vocal-instrumental, but also to purely instrumental music: his Sonatae pro processione are an exceptionally valuable part of the heritage of Polish instrumental music of the pre-classical period. Among the vocal-instrumental works, which form the main current of Żebrowski's output, his Mass compositions deserve particular attention. At present there are five known manuscripts containing his Masses, out of which four, kept at Jasna Góra, are complete, and one - belonging to the collection of the parish musical establishment in Szalowa - incomplete. All the Jasna Góra manuscripts have been preserved in very good condition. These are: Missa ex D, Missa Pastoralis, Missa Pastoritia, Missa in B. These compositions were still part of the repertoire of the Kapelle in 1819. Comparing Żebrowski's work with the preserved output of other contemporary composers we can see that he is superior to them in his mastery of compository technique, and above all in inventiveness and creativity in shaping the melodic line.

PWM (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Coro Sine Nomine; Concerto Polacco; Marek Toporowski
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Jasna Gora

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

ROSETTI, Antonio (1750-1792) - Symphonies

June 29, 2016, 11:08 pm
$
0
0
Gaetano Gandolfi - Diana and Callisto (c.1790)
Obra de Gaetano Gandolfi (1734-1802), pintor italià (1)


- Recordatori d'Antonio Rosetti -
En el dia de la commemoració del seu 224è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Gaetano Gandolfi (San Matteo della Decima, 31 d’agost de 1734 - Bologna, 20 de juny de 1802) va ser un pintor i escultor italià. Membre d'una distingida família d'artistes, va ser el germà del també pintor Ubaldo Gandolfi. Als 17 anys va ingressar a l'Accademia Clementina, on va tenir com a professors a Felice Torelli i Ercole Lelli. Va ser allà on va guanyar, entre el 1751 i 1756, diverses medalles en dibuix i escultura. A partir d’aleshores va rebre diversos encàrrecs de particulars mostrant un estil fidel al del model de l’escola de Bolonya, és a dir, cromatisme fred, figures estàtiques i acabats de gran pulcritud. A partir del 1760 va viure a Venècia on va entrar en contacte amb l’escola d’art d’aquesta ciutat. Va ser aleshores que va combinar l’art après a Bolonya amb l’estudi dels mestres venecians adaptant el seu estil i fent-lo proper al d’autors com Pittoni, Ricci i especialment Tiepolo. Va ser de la barreja d’estils que en va néixer la seva gran obra mestra Les Noces de Canà (Pinacoteca Nacional, Bolonya). Més tard es va interessar per l’art francès establint contacte amb el pintor Jean-Honoré Fragonard si bé, i en general, Gandolfi es va mostrar crític amb l’evolució neoclàssica francesa. Al final de la seva vida se’l va considerar com una de les figures més importants, i alhora de les últimes, de la corrent d’art nascuda a Bolonya, ciutat on va morir el juny de 1802.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gaetano Gandolfi (1734-1802) - In english: Gaetano Gandolfi (1734-1802) - Altres: Gaetano Gandolfi (1734-1802)


Parlem de Música...

Antonio [Anton] Rosetti [Rössler] (Leitmeritz, c.1750 - Ludwigslust, 30 de juny de 1792) va ser un compositor bohemi. Es creu que va néixer el 1750 fruit de l’anotació de 42 anys en el registre de defunció. Es va formar inicialment amb els jesuïtes per poc després entrar al seminari a Praga. El setembre de 1773 es documenta la seva admissió a la Hofkapelle de Kraft Ernst, príncep d’Oettingen-Wallerstein on va servir com a intèrpret de contrabaix. Un any després va ser promocionat a la posició oficial d’Hofmusikus. Segons Gerber, va ser aleshores quan va començar a compondre música, especialment obra de cambra i religiosa. Va ser en aquell temps quan va adaptar el seu nom i cognom a l’italià, signant com Antonio Rosetti. El 1776 i després de la mort de Maria Theresa de Thurn und Taxis, va escriure un Rèquiem al seu honor que va ser representat el 26 de març de 1776. Durant la dècada del 1780 va visitar París on va promocionar activament la seva obra rebent l’atenció i interès del públic francès. Allà es va centrar en la música per a orquestra escrivint simfonies i concerts els quals van rebre primeres interpretacions al Concert Spirituel. Aquest èxit va afavorir una immillorable rebuda durant el seu retorn a Wallerstein el 1782. El període comprès entre el 1782 i 1789 va ser el més fèrtil i important de la seva carrera destacant la sèrie de concerts per a trompa, molts d’ells escrits pel duet format per Franz Zwierzina i Joseph Nagel (c.1750-1802). Pels seus mèrits va ser premiat amb el càrrec de Kapellmeister on va dur a terme la reorganització de la música religiosa de Wallerstein. No obstant, va acumular alguns deutes que van precipitar la cerca d’una feina més ben pagada. Va ser aleshores que va rebre, el 1789, una oferta de Kapellmeister de Friedrich Franz I, duc de Mecklenburg-Schwerin. Gràcies al salari generós que va rebre, va poder viure amb certa comoditat la resta de la seva vida i va gaudir d’alta admiració fins el punt que el seu Rèquiem de 1776 es va interpretar, en record a Mozart, el desembre de 1791 a Praga. Pocs mesos més tard, Rosetti va caure malalt a Ludwigslust, on va morir el juny de 1792.

OBRA:

Vocal secular:

Gesegnet sei die Stunde, G10 (birthday ode, Tode), Ludwigslust, 1790;
Auf Teutschlands Genius, G4 (cant.), 1790;
O Segne sei, G11;
various arias and duets, solo vv, orch;
82 lieder in numerous pubns and MSS

Vocal religiosa:

Der sterbende Jesus, G1 (orat, K.F.B. Zinkernagel) (Vienna, 1786)
Jesus in Gethsemane, G2 (orat, H.J. Tode), Ludwigslust, 1790
Hallelujah, G7 (cant., H.J. Tode), Ludwigslust, 1791
Mit Preis und Ruhm gekrönet, G3 (cant.) [German parody of Mass in D]
13 masses, H1–13;
4 Requiem settings, H14–17;
Ewig dir singen wir, G6 [Ger. parody of Requiem H15];
2 chorale settings, H21–2;
2 grads, H24–5;
4 off motets, H26–9;
2 hymns, H30–31;
TeD, H36;
3 lits, H37–9;
Miserere, H40;
7 Salve regina, F84–9, F100;
Pastorale, F101;
various arias and duets, solo vv, orch
Das Winterfest der Hirten, G8 (chbr op), Ludwigslust, 10 Dec 1789

Instrumental:

Orch.:
44 syms.:
A1/I:8, A29/I:9, A32/I:10 as op.1 (Paris, 1779);
A10/I:3;
A23/I:5, A45/I:14 as op.1 (Amsterdam, 1780);
A5/I:6 (Paris, 1781) [with syms. by J. Haydn, I. Holzbauer];
A6/I:11, A12/I:12, A17/I:15, A19/I:13, A23/I:5, A45/I:14 as op.3 (Paris, 1782), A6/I:11 and A12/I:12 ed. in K i; A16/I:7 (Paris, 1783) [with syms. by H.-J. Rigel and C.D. von Dittersdorf];
A4/I:4, A36/I:41, A38/I:40 as Nouvelle suite (Paris, c1785);
A9/I:21, A28/I:23, A40/I:22 as op.5 (Vienna, 1786), A9/I:21 and A28/I:23 ed. in K i; Simphonie de chasse, A20/I:18 (Paris, 1786), ed. S. Murray (Holzkirchen, 1997);
A21/I:20, A43/I:19 as op.4 (Paris, c1786), A43/I:19 ed. in M i;
A7/I:17, A39/I:16 as op.6 (Paris, 1787);
A33/I:24, A49/I:25 as op.13 (Offenbach, 1794), A33/I:24, A22/I:28 (Berlin and Amsterdam, 1796) [ov. to Das Winterfest der Hirten];
A39/I:16 as no.5 (Amsterdam, 1796);
A3/I:43, A10/I:3, A11/I:2, A24/I:5a, all c1773–6;
A32/I:10, 55, c1777–8, ed. in M i;
A30/I:34, c1778–80; A2/I:46, before 1783;
A8/I:26, 1786;
A42/I:27, 1787, ed. in K i;
A13/I:30, c1788–9, ed. in M i;
A14/I:29, c1789–92;
A48/I:31, c1790–91;
A27/I:32, 1792;
A15/I:33, ‘Pastorale’, ed. H. Schultz (Leipzig, 1988);
A26/I:35;
A34/I:45;
A35/I:1;
A37/I:37;
A41/I:44;
A44/I:38

4 kbd concs.:
C2/III:1 as op.3 (Frankfurt, 1781–2), ed. W. Koch (Holzkirchen, 1996);
C3/III:2, C4/III:3 (Speyer, 1783)

6 vn concs.:
C7/III/7, before 1778;
C5/III:8, before 1779;
C6/III:9, before 1781;
C9/III:5, before 1785, ed. W. Martin (Kirchheim, n.d.);
C10/III:6;
C11/III:4
Va Conc., C15Q

12 fl concs.:
C23/III:11, C18/III:12, C22/III:13, C19/III:23, C16/III:14, C28/III:21 as bks 1–6 (Berlin and Amsterdam, 1781–2), C23/III:11, C20/III:18, before 1776;
C17/III:16, before 1778, C21/III:20, before 1778;
C24/III:19, before 1779;
C25/III:17, before 1782;
C27/III:22, before 1782

7 ob concs.:
C33/III:28, 1778;
C30/III:27, c1779–80, ed. W. Martin (Kirchheim, 1996);
C29/III:32, C36/III:30, both c1781–2;
C31/III:29, C34/III:31, C37/III:25

4 cl concs.:
C62/III:55, C63/III:57, C27 (arr.)/III:22, C66/III:56 (Paris, 1782), C63/III:57

5 bn concs.:
C69/III:60, C75/III:63, both before 1782;
C73/III:61, c1789–92;
C74/III:62, c1789–92, ed. D. Stevens (Mainz, 1955);
C68/III:64

12 hn concs.:
C52/III:45, C49/III:36, C41/III:39 (Paris, 1782), C49/III:36 ed. in K ii;
C41/III:39, C53/III:38, C51/III:42, C39 (Paris, 1786), C53/III:38, C51/III:42, C50/III:44 (Paris, 1796–7), C38/III:43 as op.20 (Brunswick, n.d.), ed. B. Krol (Hamburg, 1959);
C48/III:37, before 1784;
C40/III:35, c1784–6; C42/III:41, c1786–7 C47/III:40, ed. B. Paumgartner (Vienna, 1973)

5 symphonies concertantes:
C14/I:36, 2 vn (Paris, 1801);
C57/III:53, 2 hn (Paris, 1786);
C60/III:52, 2 hn, c1785–8;
C61/III:49, 2 hn, 1787;
C58/III:51, 2 hn, c1789–92

38 partitas, serenades, dances (for wind insts except where otherwise stated):
Sextett, vn, fl, 2 hn, va, b, op.1, B24/II:19, 21 (Speyer, 1783), ed. M. Bělský (Prague, 1966), arr. for kbd, vn (Offenbach, 1784);
Harmonie, 2 cl, 2 ob, 2 bn, 2 hn, B11/II:1 (Paris, 1796–7);
Notturno, 2 vn, va, b, 2 fl, 2 hn, B27/I:58, c1773–8;
B6/II:17, c1778–9;
B1/II:9, 1781, ed. in M ii;
B2/II:10, 1781, ed. in K ii;
B3/II:8, 1781, ed. in M ii;
B4/II:11, 1784, ed. in M ii;
B21/II:12, c1784–5;
B18/II:13, ‘La chasse’, 1785, ed. R. Hellyer (Oxford, 1964);
B5/II:14, 1787, ed. in M ii;
B20/II:15, c1787–8, ed. in M ii; Serenade, B25/I:56, 1788;
B7/II:20;
B8/II:22;
B9;
B10/II:6;
B13/II:4;
B14/II:7;
B15/II:3;
B16/II:5;
B17;
B19/II:16, ed. in K ii;
B22/II:2, ed. in K ii; Septet, vn, 2 va, b, fl, bn, hn, B26/II:18;
12 minuets, str, wind, timp, B29–40/I:59

Chbr.:
5 str trios:
D1–4/IV:5

12 str qts:
D15–17/IV:4 (Paris c1780);
D8/IV:1(3) as no.2 (Amsterdam, c1781);
D6–8/IV:1 as op.2 (Paris, c1781–2), ed. in Little;
D9–14/IV:2 as op.6 (Vienna, 1787), as op.7 (Paris, 1788), ed. in K ii
Quartetto, vn, va, vc, bn, D18/IV:3, ed. H. Bartholomäus (Holzkirchen, 1997)

13 kbd trios:
D26–8/IV:7 as op.1 (Speyer, 1782);
D34/IV:8(6) as op.5 (Paris, 1782);
D29–31/IV:8(1–8) as op.4 (Mannheim, c1784);
D29–34/IV:8 as op.5 (Paris, 1786);
D35–8/IV:9 as op.7 (Mainz, c1790), D38/IV:9(4) ed. in K ii

7 kbd sonatas:
D19–24/IV:13 as op.1 (Mainz, 1783)

4 kbd sonatas:
E3/V:3, 1790;
E2/V:5, 1791;
E1/V:6, 1792;
E4

Other kbd:
solo pieces in numerous collections, 12 ed. B. Päuler (Zürich, 1975)

Font: En català: No disponible - En castellano: Antonio Rosetti (1750-1792) - In english: Antonio Rosetti (1750-1792) - Altres: Antonio Rosetti (1750-1792)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Rosetti’s early works are written in a pleasing style that emphasizes diatonic melodies cast in a regular and repetitive phrase structure, supported by a predictable harmonic vocabulary. His music of the early 1780s demonstrates the first signs of a stylistic maturity that is brought to full bloom in the works composed after about 1784. These are characterized by a greater reliance on chromatic inflection in melodic lines, a richer harmonic and tonal language, skilful handling of counterpoint and imaginative and colourful orchestration. Throughout Rosetti’s output, two distinctive features distinguish his style: an economical treatment of materials, which often results in tight musical structures held together by discernible motivic relationships, and a sure and imaginative employment of wind instruments.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Fundacja Akademia Muzyki Dawnej; Paweł Osuchowski
RECICLASSICAT: ROSETTI, Antonio (1750-1792)
AMAZON: ROSETTI, A. - Symphonies Vitae Pomeranorum, Vol. 1
CPDL: No disponible
SPOTIFY: ROSETTI, A. - Symphonies Vitae Pomeranorum, Vol. 1



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

INGEGNERI, Marc'Antonio (1547-1592) - Feria Quinta in Coena Domini ad Matutinum

June 30, 2016, 11:35 pm
$
0
0
Carletto Veronese - S. Agata (1590-93)
Obra de Carletto Veronese (c.1570-c.1596), pintor italià (1)


- Recordatori de Marc'Antonio Ingegneri -
En el dia de la commemoració del seu 424è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Carlo Caliari ‘Carletto Veronese’ (Venezia, c.1570 - c.1596) va ser un pintor italià, fill del famós mestre Paolo Veronese. Segons Carlo Ridolfi va completar la seva formació al taller dels Bassano. Amb el temps Carletto va continuar l'estil patern i va ser l’encarregat de completar alguns dels treballs del seu pare després d'heretar, juntament amb el seu oncle Benedetto i el seu germà gran Gabriele, la nombrosa col·lecció d'esbossos i dibuixos. Aquesta circumstància va fer difícil delimitar la part que va correspondre a Carlo en l'abundant producció del taller ja que en la mort de Il Veronese el 1588, va continuar funcionant amb el títol «haeredes Pauli» . No obstant, se’l va considerar el més dotat dels hereus, sent capaç de crear, malgrat la seva prematura mort, un estil propi atenent els detalls i al paisatge d’acord amb el que havia après amb Francesco Bassano, sense abandonar en cap cas l'elegància de l'estil patern. Carlo va morir en una data desconeguda a l’entorn del 1596.

Font: En català: No disponible - En castellano: Carletto Veronese (c.1570-c.1596) - In english: Carletto Veronese (c.1570-c.1596) - Altres: Carletto Veronese (c.1570-c.1596)


Parlem de Música...

Marc'Antonio Ingegneri (Verona, 1536 - Cremona, 1 de juliol de 1592) va ser un compositor italià i un dels mestres de madrigals més importants del seu temps la influència de qui va marcar el camí de Monteverdi. Fill d’Innocenzo Ingegneri i de Giulia Foscari, es va formar com a cantant del cor de la Catedral de Verona on va rebre classes de Jacquet de Berchem i Giovanni Brevio. Es creu que més tard va estudiar amb Vincenzo Ruffo, mestre de capella de la mateixa catedral a partir del 1551. En la mort del seu pare el 1557, va decidir marxar de Verona rumb a Venècia on va treballar com a ‘suonadoro di violino’ per les processions de la Scuola Grande de Sant Marc. Durant la dècada del 1560 es creu que va estudiar amb Cipriano de Rore a Parma fruit de la dedicatòria d’un llibre de madrigal a M. Cipriano. El 1566 es va traslladar a Cremona on va rebre una feina al monestir de San Abbondio al servei del prevere Giovanni Gadio. Més tard, i com a mínim des del 1576, va treballar a la Catedral de Cremona assolint el càrrec de mestre de capella oficial el 14 de gener de 1580. Un any després es va casar amb la cantant Margherita Soresina. I si bé es va instal·lar definitivament a Cremona, va seguir en contacte amb la majoria dels seus antics patrons dedicant les seves obres a la majoria d’ells. El seu renom va créixer i es va fer conegut arreu d’Itàlia fins el punt d’assolir la condició d’un dels millors músics d’Itàlia. Els darrers anys va ser tutor de Monteverdi i de Benedetto Pallavicino i entre els anys 1576 i 1586 va publicar desenes de madrigals. La dissolució de la Accademia degli Animosi de Cremona el 1586 li va fer perdre l’interès en la composició secular i Ingegneri es va dedicar la resta de la seva vida a escriure música religiosa. Va morir a Cremona el juliol de 1592.

OBRA:

Vocal secular:

[Il primo libro de madrigali], 5, 8vv, lost
Il secondo libro de madrigali, 5vv (1572)
Il primo libro de madrigali, 4vv (?1570, lost; 2/1578); SCMad, xvi (1992)
Il secondo libro de madrigali … con due arie di canzon francese per sonare, 4vv (1579); SCMad, xvi (1993)
Il terzo libro de madrigali … con due canzoni francese, 5vv (1580); M ser.2, iii
Il quarto libro de madrigali, 5vv (1584); 13 in C
Il primo libro de madrigali, 6vv (1586); 1 in H
Il quinto libro de madrigali, 5vv (1587); 2 in H
Il sesto libro de madrigali, 5vv (1606)
10 madrigals, 4–8vv, 1577, 1579, 1582, 1583, 1586, 1588, 1590, 1594, 1595;
1 canzonetta, 1591

Vocal religiosa:

Liber primus missarum, 5, 8vv (1573); M ser.1, i
Sacrarum cantionum … liber primus, 5vv (1576)
Sacrarum cantionum … liber primus, 4vv (1586)
Liber secundus missarum, 5vv (1587)
Responsoria hebdomadae sanctae, Benedictus, & improperia … & Miserere, 4, 6vv (1588); ed. L. Virgili (Rome, 1942)
Lamentationes Hieremiae, 4vv (1588); ed. G. Acciai (Milan, 1993)
Liber sacrarum cantionum, 7–10, 12, 16vv, insts (ad lib) (1589); 1 ed. in Musica sacra, xv (Berlin, 1874)
Sacrae cantiones … liber primus, 6vv (1591); M ser.1, v
Liber secundus hymnorum, 4vv (1606)
2 sacred works, 3, 5vv, 1586, 1591
[Liber primus hymnorum], 4vv, lost

Font: En català: Marc'Antonio Ingegneri (1547-1592) - En castellano: Marc'Antonio Ingegneri (1547-1592) - In english: Marc'Antonio Ingegneri (1547-1592) - Altres: Marc'Antonio Ingegneri (1547-1592)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Ingegneri’s music reveals that he was a highly competent polyphonist; his contemporary, Pietro Cerone, hailed him as a master of counterpoint, and attributed to him the invention of a number of devices including ‘double and inverted counterpoint at the 10th and 12th’. His sacred music catered admirably to the musical demands of the post-Tridentine church. Many of his motets, for example, are based on plainchant melodies which are occasionally used as strict cantus firmi, and his choice of texts shows a gradual inclination towards liturgical verse. Yet he seems not to have been greatly concerned with the intelligibility of the text, an issue that was prominent among reformers; this is by no means unusual, and may even reflect the prevailing attitude in Cremona. During Sfondrato’s bishopric no specific mention of music, or the principles by which it should be governed, appear in the otherwise exacting and detailed synodal decrees. Ingegneri favoured polyphonic textures in his motets, the most extreme example of which is the four-voice Noe noe, a double canon by inversion with two different resolutions of the canonic voices. The masses also show evidence of the increasing influence of Tridentine reform. The first book, published in 1573, contains four parody masses. The works are freely contrapuntal in the oltremontano style, perhaps revealing the influence of his teachers, Berchem and Rore. By contrast, the masses in the second book, published in 1587, are based entirely on liturgical or freely invented material, and make much fuller use of syllabic text-setting and homophonic textures. But this development in his musical treatment of text may not have been due solely to current religious thinking. Ingegneri’s later sacred works demonstrate the growing popular concern that musical settings should reflect the sense of the text. His responsories for Holy Week and their companion Lamentations correspond to Pietro Pontio’s advice to use slow-moving homophony, with occasional dissonance ‘to make the composition more lachrymose’. On the other hand, the celebratory book of polychoral motets, dedicated to Sfondrato upon his elevation to cardinal, was published for 7–12 or 16 voices, ‘together and separately adaptable for various concerted musical instruments’.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 
↧
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
Search
<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>