ReciClassíCat

Paul Theodor van Brüssel - Still life of fruits and flowers together with a birds nest arranged upon a stone ledge (c.1794)

Obra de Paul Theodor van Brussel (1754-1795), pintor holandès (1)

- Recordatori de Václav Vodička -

En el dia de la commemoració del seu 242è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Paul Theodor van Brussel (Zuid-Polsbroek, 1754 - Amsterdam, 1795) va ser un pintor holandès. Es va formar amb Jean Augustin i amb Hendrik Meyer d’Haarlem. Va treballar inicialment en una empresa de manufactures de tapís realitzant dissenys pels estampats. Ben aviat i potser motivat pels temes florals que havia creat, es va orientar vers la pintura de natures mortes, especialment flors, fruites i animals. El 1774 es va casar i es va traslladar a Àmsterdam on va establir el seu taller i on va treballar activament des del 1778 fins el 1794 assolint un gran èxit i admiració pels seus quadres de gran realisme, color i elegància. Va morir a Àmsterdam el 1795.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Paul Theodor van Brussel (1754-1795) - Altres: No disponible

Parlem de Música...

Václav Vodička (Bohemia, c.1716 - München, bur. 1 de juliol de 1774) va ser un violinista i compositor bohemi. Es desconeix la seva vida inicial i la primera referència el situa com agent de finances del comte Franz Xaver Wieznik. El 1732 va entrar al servei de l’elector Karl Albrecht de Bavària, més tard emperador Carles VII, com a violinista i amb un salari de 380 monedes d’or, que posteriorment es va incrementar fins a les 500 monedes d’or. El 1739 va publicar el seu primer treball a París, una col·lecció de Sei sonate. El 1745 va rebre una feina al servei de la princesa Maria Anna Carolina i el 1747 va ser nomenat, sota supervisió de l’elector Maximilià III Josep de Baviera, Konzertmeister i conseller electoral. Allà i a banda de compondre, va treballar com a professor encarregant-se de la formació dels violinistes del Seminarium Gregorianum de Munich. Poc després va ser un dels fundadors de la Fraternitat Cecilia. La seva família va mantenir una estreta relació amb la família Mozart. Vodička va morir a Munich el juny de 1774.

OBRA:

Instrumental:

Orch:
24 syms., D-Mbs;
other syms., DS, DK-Kk, I-Vlevi;
3 vn concs., US-BE;
Vn Conc., DK-Kk

Chbr:
6 sonate, vn, b, op.1 (Paris, 1739/R1991 in ECCS, ii), ed. in MAB, liv (1962);
8 sonates, op.2, nos.1–4 for vn, b, nos.5–8 for fl, b (Paris, 1742 or later);
6 sonatas, fl, vc, b, op.3 (Paris, 1753)

Doubtful;
2 concs., va d'amore, 1762, Partita, va d'amore, 1762, Vc Conc., 1771, all listed in Breitkopf catalogue under ‘Wentzel’

Lost:
4 sinfoniae e pastorelli;
24 syms.;
2 vn concs., listed in Breitkopf catalogue, 1752;
Fl Conc.;
3 solos, 2 for vn, 1 for vc, listed in Breitkopf catalogue, 1766;
Solo, vc, b, listed in Breitkopf catalogue under ‘Wenzel’, 1771

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Václav Vodička (c.1716-1774) - Altres: Václav Vodička (c.1716-1774)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Inesperada i curiosament, Vodička o Wodiczka segons els cas, només va escriure música instrumental tot i viure en un temps en què l’obra vocal era considerablement més valorada, ja fos sacra o secular. No obstant i potser, no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que essencialment va ser, abans que compositor, un violinista l’estil de qui va ser un aiguabarreig dels mètodes ‘arcaics’ barrocs amb els de l’emergent classicisme. I potser hauríem de destacar, observant el seu repertori, les 48 simfonies que va compondre de les quals actualment en sobreviuen 24, la majoria d’elles pensades en un sol moviment, com si d’una obertura es tractés. I abans que m’ho pregunteu ja us avançaré que d’aquestes simfonies, de moment, ni rastre. Per tant, haurem d’explorar altres finestres del seu repertori com, per exemple, l’obra de cambra en so d’aquestes fascinants Sonates Op.1 per a violí, viola de gamba i violoncel (si bé en la versió d'avui el continuo correspon al clavecí) on la característica evident, ja d’entrada, és la reiterada afició de Vodička pel minuet en unes sonates presentades, excepte la número 5, en tres moviments. Alhora, les constants referències al model italià poden ser un indici clar de la seva formació la qual, a priori, roman desconeguda. Unes sonates per cert publicades, amb dedicatòria efusiva al duc Karl Albrecht de Bavaria, el 1739 a París. El resultat final, també i evidentment fruït de la benaurada interpretació, és immillorable convertint aquesta edició, primícia mundial, en un tresor del segle XVIII!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Bohuslav Matousek (violin); Petr Hejny (viola da gamba); Jaroslav Tuma (harpsichord)
NAXOS: WODICZKA, W. - Sonatas for Violin, Viola da Gamba and Cello, Op. 1

IMSLP: Václav Vodička (c.1716-1774)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: WODICZKA, W. - Sonatas for Violin, Viola da Gamba and Cello, Op. 1

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Francesco Bassano - Adoration by the Shepherds

Obra de Francesco Bassano (1549-1592), pintor italià (1)

- Recordatori de Philippe de Monte -

En el dia de la commemoració del seu 413è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Francesco Bassano (Bassano del Grappa, 1549 - Venezia, 4 de juliol de 1592) va ser un pintor italià. Fill de Jacob, Francesco va ser el primogènit del fundador d'aquesta saga d'artistes, així com el més dotat d'entre els quatre germans, tots pintors, que van formar el taller dels Bassano. Aquest va funcionar amb una coordinació gairebé industrial, seguint una i altra vegada els models paterns que tant èxit van obtenir, primer a Venècia i després a tot Europa. Francesco va ser l'únic d'entre els seus germans que va aconseguir emancipar-se lleument de l'ombra de les composicions del seu pare i, sobretot a partir de 1570, quan va realitzar les seves pròpies creacions. Va ser un pintor de gran èxit, que es va instal·lar a Venècia el 1579 i prestigiat en el seu temps tant a Roma com a Florència, ciutat a la qual va viatjar poc abans del 1587 i on va realitzar diversos encàrrecs. A més de les obres atribuïdes per la col·laboració de Francesco i el seu pare, va realitzar una gran varietat de llenços de diferents motius religiosos, sempre densament poblats de gran riquesa zoològica que actuava com si d'una denominació d'origen del taller es tractés. De la seva obra cal destacar la sèrie de ‘Els mesos de l'any’, erròniament atribuïts i actualment considerats obra de Francesco, qui va morir a Venècia el juliol de 1592.

Font: En català: No disponible - En castellano: Francesco Bassano (1549-1592) - In english: Francesco Bassano (1549-1592) - Altres: Francesco Bassano (1549-1592)

Parlem de Música...

Philippe de Monte (Mechelen, 1521 - Praha, 4 de juliol de 1603) va ser un compositor flamenc, un dels més prolífics compositors de madrigals de tots els temps i proper en qualitat a Palestrina i De Lassus. Nascut el 1521, es desconeix bona part de la seva vida de joventut i es creu que va ser cantant d’un cor a la Catedral de Sant Rombout de Mechelen. Posteriorment va viatjar a Itàlia on va treballar-hi intermitentment al llarg de la seva vida. El 1550 va col·laborar activament amb la capella musical del rei Felip II d’Espanya. Va ser en aquells anys també en què va viatjar a Anglaterra on va participar en la cerimònia matrimonial de Maria Tudor i Felip II, i on va conèixer a William Byrd. El 1567 va entrar en contacte amb la cort de l’emperador Maximilià II per a qui va treballar la resta de la seva vida. De Monte va ser considerat com un dels representants més il·lustres de l'escola flamenca i es va distingir, especialment, per la puresa de l'harmonia, la senzillesa d'estil i la gran creativitat. De Monte va morir a Praga el juliol de 1603.

OBRA:

Printed works published in Venice unless otherwise stated

Vocal secular:

Madrigals:
Madrigali … libro primo, 5vv (Rome, 1554); L ser.D, i
Il primo libro de madrigali, 4vv (1562)
Il secondo libro de madrigali, 5vv (1567); L ser.D, ii; 1 ed. in DTÖ, lxxvii, Jg.xli (1934/R)
Il primo libro de' madrigali, 6vv (before 1569, lost; 2/1569)
Il secondo libro delli madrigali, 6vv (1569)
Il secondo libro delli madrigali, 4vv (1569)
Il terzo libro delli madrigali, 5vv (1570); L ser.D, iii
Il quarto libro delli madrigali, 5vv (1571)
Madrigali … libro quinto, 5vv (1574)
Il sesto libro delli madrigali, 5vv (1575)
Il terzo libro de madrigali, 6vv (1576)
Il settimo libro delli madrigali, 5vv (1578)
Il quarto libro de madrigali, 6vv (1580)
L'ottavo libro delli madrigali, 5vv (1580)
Il nono libro de madrigali, 5vv (1580)
Il terzo libro de madrigali, 4vv (before 1581, lost; 2/1585); 2 ed. in MAM, liii (1988)
Il decimo libro delli madrigali, 5vv (1581)
Il quarto libro de madrigali, 4vv (1581); B xix
Il primo libro de madrigali, 3vv (1582)
Il quinto libro de madrigali, 6vv (1584)
L'undecimo libro delli madrigali, 5vv (1586); L ser.D, iv
Il duodecimo libro delli madrigali, 5vv (1587)
Il terzodecimo libro delli madrigali, 5vv (1588)
Il quartodecimo libro delli madrigali, 5vv (1590)
Il sesto libro de madrigali, 6vv (1591)
Il settimo libro de madrigali, 6vv (1591)
Il quintodecimo libro de madrigali, 5vv (1592)
Il sestodecimo libro de madrigali, 5vv (1593)
L'ottavo libro de madrigali, 6vv (1594)
Il decimosettimo libro delli madrigali, 5vv (1595), ed. B.O. Szabolcs and D. Janos (Budapest, 1987)
Il decimottavo libro de madrigali, 5vv (1597)
Il decimonono libro delli madrigali, 5vv (1598)
La fiammetta … libro primo, 7vv (1599); 2 ed. in DTÖ, lxxvii, Jg.xli (1934/R)
Musica sopra Il pastor fido … libro secondo, 7vv (1600)
Il nono libro di madrigali, 6vv (1603)
Madrigals, ?incl. some reprints, in 1558, 1561, 1562, 1567, 1568, 1568, 1570, 1573, 1576, 1577, 1579, 1583, 1583, 1583, 1584, 1585, 1585, 1586, 1588, 1589, 1590, 1591, 1591, 1592, 1593, 1593, 1596, 1601
Madrigals, 3rd book, 7vv, lost (cited in Einstein, 1949)

Chansons:
Sonetz de P. de Ronsard mis en musique, 5–7vv (Paris and Leuven, 1575)
22 chansons, 4–6vv, 1567, 1570, 1570, 1570, 1572, 1575, 1576, 1577, 1583, 1597

Vocal religiosa:

Masses:
Missa ad modulum ‘Benedicta es’, 6vv (Antwerp, 1579);
M, and ed. in UVNM, xxxviii (1920), also ed. J. Dixon (Carshalton Beeches, 1995)
Liber primus [7] missarum, 5, 6, 8vv (Antwerp, 1587);
M, 2 in B xxiv, xxvii, 4 in L ser.B, i
Mass, 5vv, 1590
Anchor che col partire, 4vv, B-Bc, D-Bsb, YU-Lu (inc., T only), B viii;
Aspice Domine, 6vv, A-Wn, D-Mbs, Z, H-Bn, B xxvi;
Cara la vita mia, 5vv, A-Wn, YU-Lu, B xxi;
Inclina cor meum, 5vv, B-Bc, B i;
La dolce vista, 8vv, A-Wn, B-Bc, B xiv;
Nasce la pena mia, 6vv, A-Wn, B-Bc, D-Bsb, PL-WRu, Kaplanské Knihovny, B x;
O altitudo divitiarum, 5vv, B-Bc, B iv;
Missa pro defunctis, 5vv, A-Wn, B xiii;
Quando lieta speray, 5vv, Wn, B xxiii;
Reviens vers moi, 4vv, B-Bc, B ix;
Ultimi miei sospiri, 6vv, A-Wn, B-Bc, B v
Missa sexti toni, 6vv, PL-WRu;
Missa septimi toni, 5vv, WRu;
Missa septimi toni, 6vv, WRu;
Missa ad tonum peregrinum, 6vv, WRu
5 untitled, 4vv, B-Bc, Cologne, Chapel of St Maria im Kapitol, 3 in B iii, xi, xvi;
4 untitled, 5vv, D-Bsb, PL-WRu, 1 in B xxviii;
5 untitled, 6vv, A-Wn, CZ-Pnm, D-Bsb, Nla, PL-WRu, 4 in B vii, xviii, xxx, xxxi;
1 untitled, 8vv, A-Wn, B xxix

Motets:
Sacrarum cantionum … liber primus, 5vv (1572); L ser.A, i
Sacrarum cantionum … liber secundus, 5vv (1573); L ser.A, ii
Sacrarum cantionum … liber tertius, 5vv (1574); L ser.A, iii
Libro quarto de motetti, 5vv (1575); B xxii
Sacrarum cantionum … liber quintus, 5vv (1579); L ser.A, iv
Sacrarum cantionum … liber sextus, 5vv (1584), lost
Sacrarum cantionum … liber primus, 6, 12vv (1585); L ser.A, v
Sacrarum cantionum … liber secundus, 6vv (1587); L ser.A, vi
Sacrarum cantionum … liber primus, 4vv (1596) [B only]
Sacrarum cantionum … liber septimus, 5vv (1600); B xvii
28 motets, 3–6vv, 3 odes, 2 litanies, 1564, 1580, 1583, 1590, 1591, 1596, 1598, 1600, 1605, 1609, c1610, 1611, 1621, Florilegium musicum motectorum (Bamberg, 1631)
Asperges me, 5vv, A-Wn, B xv;
Audi, filia, et vide, 7vv, PL-Kj, L ser.A, vii;
Ave regina coelorum, 4vv, E-Bc (doubtful);
Beati omnes, CZ-Pnm (inc., A only);
Expurgate vetus, Pnm (inc., A only);
Laudate Dominum, 8vv, D-Bsb, B xv;
Magnificat, 4vv, A-Gm, D-As, B xii;
Pulchra es et decora, 7vv, PL-Kj, L ser.A, vii;
Salve regina, 5vv, YU-Lu (anon., inc., A only);
Super flumina Babylonis, 8vv, CZ-Pnm (inc., A II only), GB-Lbl, T (inc., A I only), B xv

Madrigali spirituali:
Il primo libro de madrigali spirituali, 5vv (1581); ed. in Nuten (1958), ii
Il primo libro de madrigali spirituali, 6vv (1583/R1972); B vi
Il secondo libro de madrigali spirituali, 6, 7vv (1589/R1972); ed. in Nuten (1958), iii
Il terzo libro de madrigali spirituali, 6vv (1590)
Eccellenze di Maria vergine, 5vv (1593) [A, B, quintus only]
1 madrigale spirituale, 6vv, I-Rsc (inc.)

Font: En català: Philippe de Monte (1521-1603) - En castellano: Philippe de Monte (1521-1603) - In english: Philippe de Monte (1521-1603) - Altres: Philippe de Monte (1521-1603)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Monte's sacred output is large, though he was not as prolific here as in his secular music. While most of his approximately 40 masses remained in manuscript during his lifetime, the majority of his surviving motets, numbering about 250 pieces, appeared in prints dating from 1572 to 1600. The preponderance of his masses are parody compositions; the seven masses in his first book (1587), for example, are all based on motets. For models he turned not only to his own compositions, but also to those of Jacquet of Mantua, Josquin, Lassus, Palestrina, Rore, Alessandro Striggio (i), Verdelot and Wert. Although motets predominate as models, there are also masses based on chansons and madrigals, his own and those of others. In spite of the variety of sources, Monte's models have in common a certain stylistic gravity, perhaps most evident in his choice of Josquin's Benedicta es. In this his approach to parody technique differed slightly from that of Lassus, who occasionally turned pointedly to frivolous models (see, for example, his ‘Missa Je ne mange poinct de porcq’). Typical of Monte's approach to his models is a thorough appropriation and exploration of their materials (both melodic and harmonic), and a tendency to spin out the greater part of his music from the models. Freely composed passages are made to resonate stylistically with the chosen models (see ex.1). Contrapuntal writing prevails; his music unfolds in unhurried, sometimes quite melismatic lines, and there is little evidence of post-Tridentine concerns about textual clarity.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: The Choir of New College Oxford; Edward Higginbottom
AMAZON: De Monte - Mass si Ambulavero

IMSLP: Philippe de Monte (1521-1603)

CPDL: Philippe de Monte (1521-1603)

SPOTIFY: De Monte - Mass si Ambulavero

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Jean-Joseph-Xavier Bidauld - Paysage classique avec des personnages

Obra de Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846), pintor francès (1)

- Recordatori de Michèl Yost -

En el dia de la commemoració del seu 230è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Jean-Joseph-Xavier Bidauld (Carpentras, 10 d'abril de 1758 - Montmorency, 20 d'octubre de 1846) va ser un pintor francès de l'època clàssica. Va estudiar pintura amb el seu germà gran Jean-Pierre-Xavier, a Lió. El 1783 va viatjar a París on va conèixer un marxant d'art que el va finançar i l'hi va pagar viatges d'estudis a Itàlia on hi va viure durant cinc anys. El 1790 va tornar a París i el 1791 va exposar al Salo d'Art de la ciutat per primera vegada. El 1792 va començar a rebre encàrrecs oficials i el 1823 es va convertir en membre de l'Académie des Beaux-Arts. El 1825 va rebre la prestigiosa Legió d'Honor. Tanmateix, els nous models romàntics van fer decaure la seva obra formada principalment per vistes i paisatges clàssics. Els seus últims anys va ser criticat i va viure en la misèria tot i haver rebut, en el seu dia, l'admiració pública de Camille Corot. Va morir a Montmorency l'octubre de 1846.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846) - Altres: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846)

Parlem de Música...

Michèl Yost (Paris, 1754 - Paris, 5 de juliol de 1786) va ser un clarinetista, professor i compositor francès. Es va formar amb Joseph Beer fent la seva primera aparició pública el 1777 en el Concert Spirituel. Ràpidament la seva tècnica i virtuosisme van atraure l'atenció del públic francès realitzant més de 38 interpretacions, entre els anys 1781 i 1786 i sovint amb partitures pròpies, en el mateix Concert Spirituel. I si bé no va rebre estudis formals en composició, va ser capaç de construir un repertori amb una quinzena de concerts i un centenar d'obres de cambra, moltes de les quals van ser editades i publicades pel seu bon amic J.C. Vogel. També va treballar com a professor tenint com alumnes, entre altres, el famós clarinetista i compositor Xavier Lefèvre. Yost va morir a París el juliol de 1786.

OBRA:

Instrumental:

Orch:
14 concs, incl. no.9, ed. C. Stevens (Provo, 1963), J. Michaels (Hamburg, 1976);
no.10, ed. I. Chai (Baton Rouge, 1984);
no.11, ed. P. West (Lincoln, 1991)

Chbr:
48 duos, 2 cl, incl. nos.2 and 4, ed. J. Michaels (Hamburg, 1967), 6 duos, op.5, ed. H. Voxman (London, 1979), 12 kleine Duos, ed. F.G. Holy (Lottstetten, 1992);
12 duos, cl, vn;
12 airs variés, 2 cl;
12 airs variés, cl, va;
3 trios, 2 cl, bn, incl. no.1, ed. H. Voxman (Chicago, 1966);
Trio, ed. K. Schultz-Hauser (Mainz, 1968);
27 trios: 3 for 2 cl, vc, 3 for 2 cl, va, 3 for fl, cl, bn, 3 for fl, cl, va, 3 for fl, cl, vc, 3 for cl, hn, bn, 3 for cl, vn, bn, 3 for cl, hn, vc, 3 for cl, vn, vc;
18 qts, cl, vn, va, b;
Rondo, 3 cl, bass cl, ed. J. Lancelot (Paris, 1989);
op.1, ed. J. Lancelot (Paris, 1994);
12 airs variés, cl, vn, va, b

Font: En català: Michèl Yost (1754-1786) - En castellano: Michèl Yost (1754-1786) - In english: Michèl Yost (1754-1786) - Altres: Michèl Yost (1754-1786)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Michel Yost (1754–1786) was a famous clarinetist who died at an early age. Yost, the co-founder of a French clarinet school, was a brilliant and dazzling instrumentalist, a virtuoso in every sense of the 18th Century meaning of this word. He was a composer of concertos, quartets, and duets for his instrument. He was better known by his first name than his last name. Michel was his trademark, and works under this name were published throughout Europe. The Extraordinary beauty of his tone and the accuracy of his playing made him famous outside France as well. No less a figure than Xavier Lefevre numbered among his pupils. Many lexicon entries praise the careful craftsmanship of his compositions, while also indicating that he was incapable of setting forth his musical ideas in the proper form. This was probably why he teamed up with Johann Christoph Vogel. Vogel had a hand in most of Yost’s works but left the design of the figurations up to him. Vogel owed his fame not only to his dramatic compositions but also to instrumental works published under the name of Michel. The fact that such works were team efforts was at first not reflected at all on the title pages. It was only in later years, with the reissuing of works such as those for clarinet and string trio, that this matter was corrected with both Vogel and Yost being credited with their composition. Michel Yost’s father, who was a native of Switzerland, played the trumpet for the French cavalry. The younger Yost also learned the musical basics from the military masters. Today we may recoil from the fact that a virtuoso made such a beginning, but in the 18th Century this was the usual practice for wind instruments.

Here we need only recall the compositional background of the serenades and partitas by Johann Christian Bach, Joseph Haydn, and other composers. The musicians who performed these works either were borrowed from the military bands very often stationed in the royal household or taken from the ranks of town musicians. Joseph Beer (1744–1811), Yost’s teacher, was the first clarinetist to use an inverted reed. It is held to the lower lip in contrast to the practice of holding the reed to the upper lip. The inverted reed created a sensation throughout Europe. Heinrich Baermann (1784–1847), Carl Maria von Weber’s friend, was also among Beer’s pupils. Mozart also knew the gifted instrumentalist Beer, a native of Bohemia, and dedicated a virtuoso variation work to him. It is a well-known fact that Michel Yost’s performances at the Concerts Spirituel in Paris were major cultural events. His gentle, nimble tone and his virtuoso gifts inspired French composers to rewrite their oboe parts for clarinet and to feature this instrument in their symphonies and concertos. Owing to their great popularity, Michel Yost’s clarinet concertos circulated throughout Europe. A fruitful synthesis between the musicality of musician Johann Christoph Vogel and the technique of the gifted virtuoso Michel Yost. It is not surprising that their joint efforts continued to serve as models for many clarinetists into the Romantic Era. The charm and grace of their themes have much of Mozart in them, and the fine craftsmanship of their scores is reason alone enough for instrumentalists of the present day to take a new look at this highly talented classical team.

MUSICALICS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Jiri Kotal (clarinet); Petr Zdvihal (violin); Karel Untermuller (viola); David Havelik (cello)
PRESTOCLASSICAL: YOST - Clarinet Quartets

IMSLP: Michèl Yost (1754-1786)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

William Crotch - Windsor Castle, Windsor and Maidenhead

Obra de William Crotch (1775-1847), músic i pintor anglès (1)

- Recordatori de William Crotch -

En el dia de la celebració del seu 241è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

William Crotch (Norwich, 5 de juliol de 1775 - Taunton, 29 de desembre de 1847) va ser un organista, teòric, pintor i compositor anglès, i un dels més destacats del seu temps. Veure biografia musical.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: William Crotch (1775-1847) - Altres: William Crotch (1775-1847)

Parlem de Música...

William Crotch (Norwich, 5 de juliol de 1775 - Taunton, 29 de desembre de 1847) va ser un organista, teòric, pintor i compositor anglès, i un dels més destacats del seu temps. Fill de Michael Crotch, un artesà de la fusta, i de la seva dona Isabella, va mostrar un interès musical a partir dels 2 anys ja va aprendre a interpretar la famosa God Save the King a l’orgue. Als 3 anys ja va formar part d’una companyia musical de Norwich motivant els seus pares per tal d’explotar el seu prematur talent musical. A tal efecte es va formar a Cambridge, Oxford i Londres. A la capital va interpretar, el 1 de gener de 1779, davant de la reialesa al Buckingham Palace. A partir d’aleshores, els seus pares van realitzar diverses gires per Anglaterra i Escòcia i el mateix 1779 van fer amistat amb la família de dos infants prodigis, Charles i Samuel Wesley, amb qui va compartir amistat. No obstant, i com anys més tard va reconèixer el mateix Crotch, aquesta infantesa el va perjudicar greument i el va condicionar la resta de la seva vida fruit de l’enorme expectativa creada a l’entorn del seu nom. Entre els anys 1786 i 1788 va treballar com ajudant del professor Randall a Cambridge, mentre paral·lelament tocava l’orgue a l’esglésies de Trinity i St Mary the Great.

El setembre de 1790 va ser nomenat organista a la Christ Church d’Oxford i el 1793 músic suplent de Philip Hayes. El març de 1797 va succeir el mateix Philip Hayes com a professor de música i organista del St John’s College i de l’església St Mary the Virgin. El 1806 va renunciar als llocs d’Oxford per instal·lar-se a Londres on va començar una carrera activa com a professor i compositor. Allà va col·laborar habitualment amb Samuel Wesley i Benjamin Jacob interpretant obres de Bach. El 1812 va representar la seva obra mestra, l’oratori Palestine, el qual va ser rebut amb entusiasme arreu del país. En aquells anys va treballar com a director participant en la fundació de la Philharmonic Society de Londres i en el Birmingham Festival. Precisament a la Philharmonic Society va interpretar la seva Simfonia en Fa major el 1814. A partir del 1822 va treballar a la Royal Academy of Music tenint com alumne, entre altres, a Sterndale Bennett. El 1832 es va retirar definitivament dedicant-se els darrers anys de vida a la composició, la literatura i la pintura, ja que també en aquest camp va destacar notablement tot realitzant vistes i paisatges en un estil proper als de Turner i Constable, amb qui va coincidir a Londres. William Crotch, l’infant prodigi, va morir a Taunton el desembre de 1847.

OBRA:

Vocal Religiosa:

The Captivity of Judah (orat, A.C. Schomberg and J. Owen), 1786–9, Cambridge, 4 June 1789, GB-Lbl
Messiah, A Sacred Eclogue (cant., Pope), Lbl
Palestine (orat, R. Heber), 1805–11, London, 21 April 1812, Lbl, Ob; vs (London, 1814, 2/1839)
The Captivity of Judah, orat, 1812–28, Oxford, 10 June 1834, Lbl, NWr 11260

Others:
Ten Anthems in Score (Cambridge, 1798):
Be merciful unto me [excerpt, Comfort O Lord the soul of thy servant, 1794, Och, pubd separately];
Blessed is he whose unrighteousness is forgiven;
God is our hope (2nd version);
How dear are thy counsels, 1796, Och;
My God, my God, look upon me;
O Lord God of hosts;
Rejoice in the Lord [excerpt, Behold thy king cometh, pubd separately];
Sing we merrily, 1794, Och;
The Lord, even the most mighty God, hath spoken;
Who is like unto thee
2 anthems in An Original Collection of Sacred Music, ed. A. Pettet (London, 1825):
O Lord, from whom all good things do come;
Weep not for me
Holy, holy, holy, Lord God Almighty (R. Heber), 1827 (London, 1859);
O come hither and hearken (London, c1838);
The Lord is King, vv, orch, 1838 (London, 1843)
10 anthems, 1796–1803, GB-Ob;
God is our hope (1st version), Lbl;
I will cry unto God, 1796, Och;
Lo, cherub bands, Ob; O give thanks, vv, orch, Lbl;
The joy of our heart is ceased, vv, orch [for the funeral of the Duke of York], NWr 11270
Gloria Patri (canon 2 in 1), in Harmonicon, ix (1831);
Chants in Crotch, ed., A Collection of … Chants (London, 1842);
9 hymn tunes in C.D. Hackett, The National Psalmist (London, 1842);
Kyrie, F, in R. Fawcett, Lyra Ecclesiastica (London, 1844);
Chants, NWr 5288, 11234;
TeD, B , 1790, Lbl

Vocal secular:

Chorus to Humanity (from W. Mason: Elfrida), 1790–91, Lbl
Ode to Fancy (J. Warton), 1799, Oxford, 21 Nov 1799 (London, 1800), Ob
Ode for the installation of Lord Grenville as Chancellor of the University of Oxford, 1810, Ouf
Spirit of the golden lyre (ode, J. Conybeare), on the King’s accession, May 1820, Lbl
When these are days of old (ode, J. Keble), for the installation of the Duke of Wellington as Chancellor of the University of Oxford, Oxford, 10 June 1834, Lbl;
3 airs (Oxford, 1834)
The Bells, ode, 1836, NWr 11275

Songs:
Liberty (London, c1785);
Sycamore Vale, 1787;
The rose had been wash’d (London, c1790)

Others:
9 glees, pubd singly, incl. Methinks I hear the full celestial choir (London, 1800)
20 glees;
32 rounds;
33 canons;
6 madrigals (motets): all in Ob

Instrumental:

Orch.:
Concerto, hpd/pf, orch (London, 1784)
3 Concertos, org, orch F, A, B (London, c1805)
Ovs.: A, 1795; G, 1815; both in Lbl
Sinfonia, E , 1808, rev. 1817, Lbl;
Sinfonia, F, 1814, Lbl
March and Waltz (London, 1832); arr. pf duet (London, 1833), ed. in LPS, xix (1986)

Chbr.:
2 Sonatas, pf/hpd, vn (London, c1786)
Quartet, str, 1788, rev. 1790, Lbl
3 Sonatas, pf/hpd (London, 1793); no.3 ed. in LPS, vii (1985)
Sonata, G, pf, 1795, Lbl
Milton Oysters, with Variations, pf (London, c1795)
[3] Original airs … by John and William Crotch, pf (London, c1804–5)
Fugue on a Subject of T. Muffat’s, org/pf (London, 1806)
Prelude and Air, pf (London, 1807, 2/1812); ed. LPS, vii (1985)
Sonata, E , pf (London, 1808)
30 Rounds, pf (London, 1813)
Preludes, pf (London, 1822)
Fantasia, pf (London, before 1824)
3 Divertimentos, pf (London, c1825)
Introduction and Fugue, pf/org (London, c1825)
Fugue on a subject of 3 notes, org/pf (London, c1825)
[12] Fugues, the Subjects taken from Chants, org/pf (London, 1835–7)
Juvenilia, sketches etc., NWr

Editions and arrangements:
Tallis’s Litany … a Collection of Old Psalm Tunes … Tallis’s ‘Come, Holy Ghost’ (London, 1803, 2/1807)
Specimens of Various Styles of Music, 3 vols. (London, c1808–c1815, 3/c1845)
Psalm Tunes Selected for the Use of Cathedrals and Parish Churches (London, 1836)
Chappell’s Collection of National English Airs (London, 1838–40) [collab. others]
A Collection of 72 Original Single and Double Chants (London, 1842)
G.F. Handel: Anthems for the Coronation of King George II, The Works of Handel [Handel Society], i (London, 1843)
Arrangements of Handel’s oratorios, and symphonies, concertos and quartets by Haydn, Mozart, and Beethoven etc., pf solo/duet (London, c1800–45)
‘Old Hundredth’ psalm tune arr. orch, MS Croydon, Royal School of Church Music

Literatura:

Only those on music:
‘Remarks on the Terms at Present Used in Music, for Regulating Time’, Monthly Magazine, viii (1799–1800), 941
Elements of Musical Composition Comprehending the Rules of Thorough Bass and the Theory of Tuning (London, 1812, rev. 3/1856 by T. Pickering)
Preface to Preludes for the Piano Forte (London, 1822), 1–24
Practical Thorough Bass (London, c1825)
Questions for the Examination of Pupils (London, 1830)
Rules for Chanting the Psalms of the Day (London, 1842)
Lectures on the History of Music (MS, NWr 11063–7, 11228–33; written 1798–1832); excerpts as Substance of Several Courses of Lectures (London, 1831); extracts ed. in P. le Huray and J. Day, Music and Aesthetics in the Eighteenth and Early-Nineteenth Centuries (Cambridge, 1981), 427–42
Letters, 13 vols., 1801–45, NWr 11214–26; memoirs NWr 11244

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: William Crotch (1775-1847) - Altres: William Crotch (1775-1847)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

La immersió, tant musical com biogràfica, a l’entorn de la figura de William Crotch m’ha provocat notable commoció fruit de l’ampli ventall de disciplines que satisfactòriament va tractar així com de la inesgotable energia que va demostrar. I ho va fer musicalment, evidentment, però també en el camp de la ciència, la literatura, la docència o la pintura, per citar-ne algunes de les més destacades. Des d’una perspectiva històrica, i observant l’enorme talent musical des de ben petit, el qual va ser documentat exhaustivament per Charles Burney, queda clar que probablement Crotch va ser una ment superdotada, capaç d’organitzar-se eficaçment per tal d’abordar una existència bullent d’activitats de tota mena i condició. I avui en tindrem dues mostres, una pictòrica i l’altra musical. En qualsevol cas, com a compositor va ser moderadament prolífic, unes 200 obres, de les quals van destacar els himnes i oratoris, especialment la seva aclamada Palestine (Londres, 1812) i de la qual, per cert, en desconec actualment cap edició disponible. En tot cas, i potser la sorpresa com talment ha estat per mi ho serà per vosaltres, l’edició monogràfica amb què avui el celebrarem és possiblement una de les millors cartes de presentacions dels últims temps.

Ni més ni menys que les dues simfonies que va compondre, 1808 i 1814, una obertura de 1815 i un concert d’orgue de l’entorn del 1805. Un repertori instrumental que escoltarem en so de l’espectacular Simfonia en Fa major i que sobtadament ens situarà a un nou actor anglès dins de l’extensa i complexa cartografia musical del classicisme europeu. Perquè inevitablement el model, o millor dir-ho en plural, és clar i precís; Mozart i Haydn. Comprensible tenint en compte que una de les tantes feines que Crotch realitzava era la d’arranjar obres simfòniques, tant d’Haydn com de Mozart, per la qual cosa es va familiaritzar amb el llibre d’estil d’aquestes partitures. I si bé la seva obra orquestral ens resultarà més o menys previsible, i pel que diuen les cròniques que ara per ara no podrem contrastar no va arribar a assolir el nivell dels seus oratoris, la seva creativitat i ús de la instrumentació van ser arguments prou sòlids i interessants com per avui poder dimensionar i contextualitzar la seva fortalesa com a compositor. I si en darrera instància ens trobem amb una interpretació de luxe, el resultat ens obligarà a frenar la marxa, mirar al cel i fer una reverència d’absoluta admiració al fins avui desconegut William Crotch!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Milton Keynes Chamber Orchestra; Hilary Davan Wetton
AMAZON: CROTCH, W. - Symphonies, Organ Concerto & Overture

IMSLP: William Crotch (1775-1847)

CPDL: William Crotch (1775-1847)

SPOTIFY: CROTCH, W. - Symphonies, Organ Concerto & Overture

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Jan Verkolje - An elegant couple making music in an interior

Obra de Jan Verkolje (1650-1693), pintor holandès (1)

Parlem de Pintura...

Jan Verkolje (Amsterdam, bap. 27 de febrer de 1650 - Delft, 8 de maig de 1693) va ser un pintor holandès. Fill de Benjamin Verkolje, segons Arnold Houbraken es va formar amb Jan Andries Lievens, al taller de qui va ajudar a acabar diverses obres mitològiques de Gerrit Pietersz van Zijl. El 1672 va viatjar a Delft, ciutat on vivia Judith Voorheul, amb qui es va casar l’octubre d’aquell mateix any. Amb ella va tenir 5 fills, dos dels quals, Nicolaes Verkolje i Johannes Verkolje (1683-1760), van ser pintors. El 1673 va entrar al Gremi de Sant Lluc de la ciutat, on hi va servir com a pintor entre els anys 1677 i 1688. Allà va tenir nombrosos alumnes entre els quals van destacar Albertus van der Burch (b. 1672), Joan van der Spriet, Thomas van der Wilt i Willem Verschuuring. Jan Verkolje va morir a Delft el maig de 1693.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jan Verkolje (1650-1693) - Altres: Jan Verkolje (1650-1693)

Parlem de Música...

Cataldo Amodei (Sciacca, c.1650 - Napoli, c.1695) va ser un compositor italià. De ben petit va viatjar a Nàpols on va rebre formació musical i on va decidir viure-hi la resta de la seva vida. Va treballar com a maestro del coro de San Paolo Maggiore i posteriorment al Conservatorio di San Onofrio (1681-1688). El 14 de setembre de 1687 va ser nomenat segon mestre de capella del Conservatorio di Santa Maria di Loreto. El 1689 va renunciar als seus càrrecs sent substituït per Alessandro Scarlatti. Com a compositor va compondre principalment obra vocal, dedicant el seu Primo libro de' mottetti (1679) a l’emperador Leopold I d’Àustria. Al seu temps va ser molt admirat i reconegut a Nàpols i va rebre condecoracions de les autoritats locals. Posteriorment, el seu rastre es va perdre i se creu que va morir a Nàpols a l’entorn del 1695.

OBRA:

Vocal religiosa:

Orats:
L'innocenza infetta dal pomo, 1685;
Il flagello dell'empietà, 1685;
La Susanna, 1686;
Il trionfo della purità di Maria, 1687;
Il Giosuè vittorioso: all perf. in Naples, music lost, libs I-MOe, Nc, Nn, Pci

Others:
Primo libro de' mottetti, 2–5vv, op.1 (Naples, 1679)
Cantate, libro primo, 1v, op.2 (Naples, 1685)
Cants., 3vv, spiritual canzoni, other sacred works, pastorali, duets, 2vv, bc, Nf

Instrumental:

La sirena consolata (serenata) (Naples, 1692), lost

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Cataldo Amodei (c.1650-c.1695) - Altres: Cataldo Amodei (c.1650-c.1695)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Sicilian-born in 1649, Cataldo Vito Amodei, something of a child prodigy, entered Holy Orders in Naples. Concurrently he held teaching positions as choirmaster and in colleges. He wrote a considerable amount of sacred music for which there was seemingly an unending demand and equally it seems to have worn Amodei down because he resigned his positions in the city in 1688. His successor was the decade-younger Alessandro Scarlatti (who lasted five months). Amodei’s greatest interest was in devotional music and his Op.1 contained a number of motets for 2, 3, 4 and 5 voices (the parts of which have come down to us incomplete) .His Op.2 was printed as Cantate a voce sola in 1685 and contained thirteen pieces for soprano and basso continuo. The texts are anonymous though conventional – primarily secular and Arcadian though three are products of the devotional genre so popular at the time. Amodei employs a rich harmonic palette throughout and often deploys rather florid, melismatic vocal lines. Su l’ore che l’aurora, the longest setting here at nearly twelve minutes in length, uses a sort of vocalise recitativo as well as colouristically and graphically word-painting through melismatic undulations. The colour he can use is, though, better heard in Tra l’erbette il piè sciogliea where he boldly colours expressive-pictorial lines, uses unaccompanied recitative passages, and spins pensive melismas with almost operatic economy. The yearning strain is completed by the finale in which, in ascending lines, in differing registers, Amodei draws to a perfect close – textual explication matched by musical understanding.

Similarly a setting such as Va’, ché l’hai fatto a me is notable for its intensity and compression – and lest one gives the impression that Amodei preferred Arcadian Vocalise, he lets rip with a taxing fast section in Già col manto dell’ombre. He learned what, say Caldara learned from Alessandro Scarlatti, in terms of pictorialism and close attention to textual detail. We can hear this in the fluttering and expressive melsimatic lines of Colà dove il Sebeto. The disc is happily rounded out with one work each by little known composers Zamboni and Storace, so little known in fact that we know neither the years of their birth nor death. Zamboni’s Sonata for archlute is in the expected five dance movements and is effectively written with a particularly lithe and free-flowing fourth-movement Sarabanda. Storace wrote his Passacagli sopra Alamire for harpsichord solo and it formed part of his only published collection – from which we know, at least, that he worked in Messina. It’s a well-argued and cogent series of variations that shows a level of invention well above the normal. These three little-known composers receive performances of perception from three well-known interpreters of the early muse. Even Kirkby is sometimes stretched by some of Amodei’s considerable demands – in something like Va’, ché l’hai fatto a me the technical difficulties in the higher register are pronounced. Altogether however BIS have uncovered a notable composer and brought him back to sometimes startling life.

Jonathan Woolf (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Emma Kirkby (soprano); Jakob Lindberg (tiorba); Lars Ulrik Mortensen (clavecí)
AMAZON: AMODEI, C. - Cataldo Amodei

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: AMODEI, C. - Cataldo Amodei

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Giovanni Battista Caracciolo - Two youths with grapes (c.1610)

Obra de Giovanni Battista Caracciolo (1578-1635), pintor italià (1)

- Recordatori de Giulio de Ruvo -

En el marc de la commemoració del seu 300è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Giovanni Battista Caracciolo ’Battistello’ (Napoli, 1578 - Napoli, 1635) va ser un pintor italià. Es va formar inicialment amb Francesco Imparato si bé l’arribada a Nàpols de Caravaggio no només va revolucionar la ciutat sinó que va condicionar la posterior obra de Caracciolo. En aquest sentit i juntament amb pintors com Carlo Sellitto i Artemisia Gentileschi, va adoptar amb devoció el nou estil tenebrista del mestre llombard. Les seves obres ràpidament van assolir una gran expressivitat i monumentalitat alhora que un profund contrast propi de la tècnica caravaggista. Entre els anys 1614 i 1618 va viatjar a Florència, Bolonya i Roma on el seu estil es va enriquir amb nous matisos incorporant noves possibilitats cromàtiques apreses, entre altres, dels Carracci que es van fer paleses en la seva obra al final de la seva carrera com a pintor. De tornada Nàpols va realitzar alguns frescs que van mostrar una darrera influència de l’escola de pintura de Bolonya. Va morir en aquesta ciutat el 1635.

Font: En català: No disponible - En castellano: Giovanni Battista Caracciolo (1578-1635) - In english: Giovanni Battista Caracciolo (1578-1635) - Altres: Giovanni Battista Caracciolo (1578-1635)

Parlem de Música...

Giulio de Ruvo (Ruvo?, c.1650 - 1716) va ser un compositor italià. Es desconeix bona part dels seus orígens i es creu que va romandre actiu a Nàpols i el seu entorn, dedicant algunes de les seves obres al Duc de Bovino, un noble Apulià en aquell temps resident a Nàpols. Alhora, moltes de les indicacions en els seus manuscrits van ser clars indicadors de la seva estada a la ciutat italiana, on possiblement hi va morir el 1716.

OBRA:

Vocal secular:

Dori, Nisa, Nerina (serenata), 3vv, vns, violetta, bc, 1707
Lucina, Gloria et Cervaro (serenata), 3vv, str, lute, bc, for the birth of the Spanish infante, Luigi, on 24 August 1707
8 cants., 1v, bc
1 aria and cant., 1707, ?autograph
7 arias, 3 for S, 2 vn, bc;
1 for S, 2 vn, va, bc;
2 for S, vn, bc;
1 for A, bc

Instrumental:

5 sonatas, vc solo, bc, 3 dated 1703, 1 (g) anon. but probably by Ruvo
Balletto, 2 vn, bc, 1 May 1716, autograph
Danze, vc solo

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giulio de Ruvo (c.1650-1716) - Altres: Giulio de Ruvo (c.1650-1716)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Other indications that he was active in Naples are his use of the tarantella, the inscription ‘Napoli’ at the end of his second romanella, the mention of the shores of Mergellina (on the northern outskirts of Naples) in his serenata Dori, Nisa, Nerina, and the use of the term ‘alla spagnola’ in the serenata Lucina, Gloria et Cervaro and in the aria Se l’amarti è colpa o cara. The easy cantabile of his melodies and his use of the lowered second are also characteristic of the Neapolitan school. His cello sonatas contain tempo indications such as ‘piano’ and ‘amoroso’ that were also used by Alessandro Scarlatti in his cello sonatas and by Domenico Sarro (‘amoroso’ only) in his cantatas. The brilliant writing in these sonatas, technically adventurous for their time, reveals Ruvo’s familiarity with the cello, an instrument on which he was probably a virtuoso. His name appears as ‘Don Giulio di Ruvo’ in his three-part balletto of 1716, suggesting that he had perhaps taken holy orders.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Gaetano Simone (cello); Simone Colavecchi (tiorba); Gaetano Magarelli (clavicembalo)
AMAZON: Le muse napolitane

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Le muse napolitane

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Francisco de Goya - La merienda a orilla del Manzanares

Obra de Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828), pintor espanyol (1)

- Recordatori de Blas de Laserna -

En el dia de la commemoració del seu 200è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 30 de març de 1746 - Bordeus, 16 d'abril de 1828) va ser un pintor i gravador espanyol considerat un dels grans mestres de la pintura del seu país. Marcat per l'obra de Velázquez, hauria d'influir, al seu torn, a Edouard Manet, Picasso i gran part de la pintura contemporània. Format en un ambient artístic rococó, va evolucionar a un estil personal i va crear obres que, com el famós El 3 de maig de 1808, els Afusellaments a la muntanya del Príncep Pío (1814, Museu del Prado, Madrid), segueixen causant, avui dia, el mateix impacte que en el moment en què van ser realitzats. Goya va néixer a la petita localitat aragonesa de Fuendetodos. El seu pare era pintor i daurador de retaules i la seva mare descendia d'una família de la petita noblesa d'Aragó. Poc se sap de la seva infantesa. Va assistir a les Escoles Pies de Saragossa i va començar la seva formació artística als 14 anys, moment en què va entrar com a aprenent al taller de José Luzán, pintor local competent encara que poc conegut, on Goya va passar quatre anys. El 1763 el jove artista va viatjar a Madrid, on esperava guanyar un premi a l'Acadèmia de San Fernando (fundada el 1752). Encara que no va aconseguir el premi desitjat, va fer amistat amb un altre artista aragonès, Francisco Bayeu, pintor de la cort que treballava en l'estil acadèmic introduït a Espanya pel pintor alemany Anton Raphael Mengs. Bayeu (amb la germana, Josefa, s'hi casaria Goya més endavant) va tenir una enorme influència en la formació primerenca de Goya, i a ell es deu que participés en un encàrrec important, els frescos de l'Església de la Verge del Pilar a Saragossa (1771, 1780-1782), i que s'instal·lés més tard en la cort.

El 1771 va anar a Itàlia on va passar aproximadament un any. La seva activitat durant aquesta època és relativament desconeguda, se sap que va passar alguns mesos a Roma i també que va participar en un concurs de l'Acadèmia de Parma en què va aconseguir una menció. Al seu retorn a Espanya, al voltant del 1773, es va presentar a diversos projectes per a la realització de frescos, entre ells el de la Cartoixa d'Aula Dei, prop de Saragossa, el 1774, on les seves pintures prefiguren les dels seus millors frescos realitzats a l'Església de Sant Antoni de la Florida a Madrid, el 1798, data en què va començar a fer gravats a partir de l'obra de Velázquez que, juntament amb la de Rembrandt, seria font d'inspiració durant tota la seva vida. El 1789 Goya va ser nomenat pintor de cambra per Carles IV i el 1799 va ascendir a primer pintor de cambra, decisió que el va convertir en el pintor oficial de Palau. Goya va gaudir d'una posició especial en la cort, fet que va determinar que el Museu del Prado de Madrid heretés una part molt important de les seves obres, entre les quals s'inclouen els retrats oficials i els quadres d'història. Aquests últims es basen en la seva experiència personal de la guerra i transcendeixen la representació patriòtica i heroica per a crear una salvatge denúncia de la crueltat humana. Els cartrons per a tapissos que va realitzar a finals de la dècada de 1780 i començaments de la de 1790 van ser molt apreciats per la visió fresca i amable que ofereixen de la vida quotidiana espanyola. Amb ells va revolucionar la indústria del tapís que, fins a aquest moment, s'havia limitat a reproduir fidelment les escenes del pintor flamenc del segle XVII David Teniers.

Alguns dels retrats més bells que va realitzar dels seus amics, de personatges de la cort i de la noblesa daten de la dècada del 1780. Obres com Carles III de caçador (1786-1788), Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788) o el quadre La Marquesa de Pontejos (c.1786, Galeria Nacional, Washington) demostren que en aquesta època pintava amb un estil elegant, que en certa manera recorda al del seu contemporani anglès Thomas Gainsborough. Dos dels seus quadres més famosos, obres mestres del Prado, són La maja nua (1800-1803) i La maja vestida (1800-1803). A l'hivern del 1792, en una visita al sud d'Espanya, Goya va contreure una greu malaltia que el va deixar totalment sord i va marcar un punt d'inflexió en la seva expressió artística. Entre els anys 1797 i 1799 va dibuixar i va gravar a l'aiguafort la primera de les seves grans sèries de gravats, Els capritxos, en els quals, amb profunda ironia, satiritza els defectes socials i les supersticions de l'època. Sèries posteriors, com els Desastres de la guerra (1810) i els Disbarats (1820-1823), presenten comentaris encara més càustics sobre els mals i bogeries de la humanitat. Els horrors de la guerra van deixar una profunda petjada en Goya, que va contemplar personalment les batalles entre soldats francesos i ciutadans espanyols durant els anys de l'ocupació napoleònica. El 1814 va realitzar El dos de maig de 1808, la Lluita contra els mamelucs, El tres de maig de 1808, Els afusellaments a la muntanya de Príncep Pío.

Aquestes pintures reflecteixen l'horror i dramatisme de les brutals massacres de grups d'espanyols desarmats que lluitaven als carrers de Madrid contra els soldats francesos. Aquestes estan pintades, com moltes de les últimes obres de Goya, amb pinzellades de gruix empastament de tonalitats fosques i amb punts de groc i vermell brillant. Senzillesa i honestedat directes també s'aprecien en els retrats que va pintar a la cúspide de la seva carrera. Les cèlebres Pintures negres (c.1820, Museu del Prado) reben el seu nom pel seu espantós contingut i no tant pel seu colorit. Originalment estaven pintades al fresc en els murs de la casa que Goya posseïa als afores de Madrid i van ser traslladades a llenç el 1873. Destaquen, entre elles, Saturn devorant el seu fill (c.1821-1823), Aquelarre (escena sabàtica, 1821-1823). Predominen els tons negres, marrons i grisos i demostren que el seu caràcter era cada vegada més ombrívol. Possiblement, es va agreujar per l'opressiva situació política d'Espanya pel que després de la primera etapa absolutista del rei Ferran VII i el Trienni constitucional (1821-1823), va decidir exiliar-se a França el 1824. A Bordeus va treballar la tècnica, llavors nova, de la litografia, amb la qual va realitzar una sèrie d'escenes taurines, que es consideren entre les millors litografies que s'han fet. Encara que va fer una breu visita a Madrid el 1826, va morir dos anys més tard a l'exili, a Bordeus, el 16 d'abril de 1828. Goya no va deixar hereus artístics immediats però la seva influència va ser determinant en els gravats i en la pintura de mitjans del segle XIX i en l'art del segle XX.

Font: En català: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828) - En castellano: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828) - In english: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828) - Altres: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828)

Parlem de Música...

Blas de Laserna (Corella, 4 de febrer de 1751 - Madrid, 8 de juliol de 1816) va ser un compositor espanyol. Poques són les notícies sobre els seus primers anys. El 1774 es situa a Madrid com "músic de companyia" i tres anys després com a "compositor de companyia" treballant per a empreses teatrals de la capital. El 1790, després de la jubilació d'Esteve, va quedar com a únic compositor titular de les companyies del Teatro del Príncipe i del Teatro de la Cruz. Durant la Guerra de la Independència va treballar com a copista musical i mestre de música. El seu treball com a compositor es va centrar quasi exclusivament en la música escènica, sent un dels principals impulsors del gènere de la tonadilla escènica, que va assolir gràcies al seu esforç una breu edat d’or. En aquest sentit, Laserna es va recolzar en els gèneres "hispànics" davant de la forta influència italiana que dominava l'escena musical, proposant fins i tot la creació d'una escola de cantants de tonades, per ensenyar a cantar als còmics, si bé aquesta proposta no va prosperar. També va ser autor de tonades, concerts, òperes, sarsueles i molts sainets amb llibrets de Ramón de la Cruz. Algunes de les seves cançons, com les seguidillas del Triunfo de las mujeres, o la Tirana del Trípili, van adquirir tanta fama i popularitat que van passar al patrimoni popular. Blas de Laserna va morir a Madrid el 8 juliol 1816.

Font: En català: Blas de Laserna (1751-1816) - En castellano: Blas de Laserna (1751-1816) - In english: Blas de Laserna (1751-1816) - Altres: Blas de Laserna (1751-1816)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Bajo el título Teatro Musical de Cámara, la Fundación Juan March inició en 2014 una línea de programación centrada en un vasto corpus teatral que por sus características (obras de pequeño formato destinadas a un número reducido de intérpretes), no suele tener cabida en los teatros de ópera convencionales. La opereta de salón Cendrillon de Pauline Viardot inauguró este nuevo formato. A esta iniciativa se sumó luego el Teatro de la Zarzuela forjando una alianza institucional que cristalizó la temporada pasada en la coproducción de tres títulos: la recuperación moderna de Fantochines de Conrado del Campo, Los dos ciegos de Francisco Barbieri y Une éducation manquée de Emmanuel Chabrier. Esta nueva coproducción amplía los horizontes cronológicos y se adentra en el teatro breve español de finales del siglo XVIII con la representación de tres tonadillas escénicas hasta ahora inéditas de Blas de Laserna (1751-1816), figura clave de la historia de la música española. De manos de Laserna, de cuyo fallecimiento se conmemora ahora el segundo centenario, la tonadilla alcanzó sus máximas cotas de popularidad. Y se convirtió en un género imprescindible que, a modo de intermezzo, se interpretaba en los entreactos de obras escénicas de mayores dimensiones. Su íntima vinculación con el teatro madrileño dieciochesco y su naturaleza cómica asociada a códigos sociales del momento son algunos de los principales rasgos de este particular género, que desapareció por completo de los escenarios a comienzos del siglo XIX. Justo un siglo después, los intentos por revivir la tonadilla promovidos por musicólogos y compositores como José Subirá y Julio Gómez (autor de la tonadilla El Pelele, que precisamente se repondrá en esta misma sala el próximo mes de abril), no acabaron por dotar de continuidad a una incipiente tradición interpretativa. Y de este modo, la recuperación para el público del siglo XXI de este género de excepcional importancia para la historia del teatro musical y de la cultura española afronta retos de envergadura que pasan necesariamente por actualizar sus códigos sin desvirtuar su esencia.

Fundación Juan March - Teatro de la Zarzuela (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Ruth Iniesta (soprano); Juan Manuel Padrón (tenor); Manuel Mas (barítono); Forma Antiqva
IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Anonymus - Maharaja Abhai Singh of Jodhpur (1724-49) listening to music

Maharaja Abhai Singh of Jodhpur (1724-49), obra d'autor anònim (c.1750) (1)

- Recordatori de Charles-Simon Catel -

En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

---

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: No disponible

Parlem de Música...

Charles-Simon Catel (L'Aigle, 10 de juliol de 1773 - Paris, 29 de novembre de 1830) va ser un teòric i compositor francès. De ben petit es va traslladar amb la seva família a París on va estudiar composició amb Gossec i piano amb Gobert. Amb l’esdevenir de la Revolució Francesa, es va unir a la banda de la Garde Nationale de Paris on va col·laborar aportant música pròpia de caràcter revolucionari. Allà també va treballar com a professor d’harmonia i solfeig i més tard va assolir el càrrec de répétiteur a l’Òpera de París. El 1795 va ser nomenat professor d’harmonia i contrapunt al Conservatori de París en uns anys en què també va escriure un mínim de 25 obres (himnes, marxes i simfonies militars) per a la Festes Nacionals Revolucionàries. El 1802 va publicar el seu Traité d’harmonie, una obra que va esdevenir de referència al seu temps i que es va traduir a l’alemany, italià i anglès. Va ser també a partir d’aquell any que va començar a escriure òperes les quals van tenir rebudes desiguals al llarg del període 1802-1819. Abans, el 1810, va guanyar dos mencions per les seves obres Sémiramis i L’Auberge de Bagnères. Aquell mateix any va ser proposat com a inspector del conservatori. El 1817 va ser admès com a membre de l’Académie des Beaux Arts. El 1819 i fruit del desencant del públic per la seva darrera òpera, es va jubilar com a compositor dedicant els darrers anys de la seva vida a l’horticultura. El 1825, i pels mèrits assolits, va ser condecorat amb la Legió d’Honor. Va viure quasi tota la seva vida a París, ciutat on va morir el novembre de 1773.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
all first performed in Paris
Sémiramis (tragédie lyrique, 3, P. Desriaux, after Voltaire), Opéra, 4 May 1802
Les artistes par occasion (opéra bouffon, 1, A. Duval), OC (Feydaeu), 22 Jan 1807
L’Auberge de Bagnères (opéra bouffon, 3, C. Jalabert), OC (Feydaeu), 23 April 1807
Alexandre chez Apelles (ballet, 2, Gardel), Opéra, 20 Dec 1808
Les bayadères (op, 3, E. Jouy), Opéra, 8 Aug 1810
Les aubergistes de qualité (oc, 3, Jouy), OC (Feydaeu), 17 June 1812
Bayard à Mézières (oc, 1, Chazet, Dupaty), OC (Feydaeu), 12 Feb 1814; collab. Boieldieu, Cherubini, Isouard
Le premier en date (oc, 1, M.A. Desaugiers), OC (Feydaeu), 3 Nov 1814
Wallace, ou Le ménestrel écossais (opera héroïque, 3, Saint-Marcellin), OC (Feydaeu), 24 March 1817
Zirphile et Fleur de Myrte, ou Cent ans en un jour (opéra féerie, 2, Jouy and N. Lefebvre), Opéra, 29 June 1818
L’officier enlevé (oc, 1, Duval), OC (Feydaeu), 4 May 1819

Revolutionary music:
Hymne à l’égalité (M. Chénier) (1791);
De profundis (1792);
Ode patriotique (1792);
Hymne sur la reprise de Toulon (1793);
Stances pour la fabrication des canons, poudres et salpètres (1794);
Hymne à la victoire sur la bataille de Fleurus (1794);
La bataille de Fleurus (1794);
Stances pour l’anniversaire du 9 thermidor (F. Pillet) (1795);
Hymne du 10 août (Chénier) (1795);
Chant du banquet républicain (Le Brun) (1796);
Hymne a la souveraineté du peuple (V. Boisjoslin) (1799);
Chant pour l’anniversaire de la fête de la république (n.d.);
Ode sur la situation de la république (n.d.);
Hymne à l’Etre Suprême (n.d.);
Ode sur le vaisseau le Vengeur (n.d.);
Chant triomphal (1807);
Cant. in honour of the empress (1813), lost
For wind insts: numerous military marches, syms.

Instrumental:

Symphonie concertante, fl, ob, hn, vc (1793), lost;
Symphonie concertante, fl, cl, hn (c1800), lost;
Symphonie concertante, 2 harps (1808, from Alexandre chez Apelles);
3 qts, fl, cl, hn, vc, 1796;
3 qts, cl, vn, va, vc, c1796;
6 qnts, 2 vn, 2 va, vc, 1797;
6 kbd sonatas, 1799
Recueil de 2 duos bachiques et de 6 canons, 2–3vv (Paris, c1820)

Literatura:

Traité d’harmonie (Paris, 1802, enlarged 2/1848 by L. Leborne)
with P. Baillot, C.N. Baudiot and J.H. Levasseur: Méthode de violoncelle et de basse d’accompagnement rédigée (Paris, 1805/R)

Font: En català: Charles-Simon Catel (1773-1830) - En castellano: Charles-Simon Catel (1773-1830) - In english: Charles-Simon Catel (1773-1830) - Altres: Charles-Simon Catel (1773-1830)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The latest addition to the Palazzetto Bru Zane’s series of once well-known, now forgotten, French operas takes us to a fascinating example of early orientalism. Dating from 1810, Charles-Simon Catel’s Les bayadères sits midway chronologically between Mozart’s Entführung and the more lavish evocations of the East that would become a staple of grand opéra. Musically, however, it often feels much closer to the Mozart, with just a sprinkling of ‘Turkish’ effects to offer local colour, and passages of priestly solemnity that sound like offcuts from Die Zauberflöte. As Gerard Condé’s excellent accompanying essay explains, there’s a great deal borrowed from that paragon of Second Empire opera, Spontini’s La vestale (1807), both in terms of the Gluckian sincerity of its score and its plot. Here the earlier work’s vestal virgin becomes a favoured bayadère, Laméa – a sacred dancer who, like Spontini’s Julia, is also sworn to celibacy. The Rajah Démaly loves her but is obliged to marry a member of his harem. A subplot, though, sees her and her fellow bayadères save their kingdom from invaders with their charms, an episode that must have set pulses racing at the time, especially uncomplicated by the colonial angst that would colour later exoticism. Catel’s score wafts along decorously at first, offering a delightful semi-comic number for a trio in which three catty members of the harem enumerate each other’s faults. But the music gains in stature as the plot unfurls. There are some impressive set-piece scenes, including two powerful marches (one seems to echo Figaro, the other to look forward to Les Troyens), and the whole thing builds up impressive dramatic momentum. Didier Talpain draws punchy if slightly relentless playing from the combined forces of Solamente Naturali and Musica Florea. There are fine soloists, too, led by Philippe Do’s eloquent, clean-voiced Démaly and Chantal Santon’s Laméa, sung with commitment if not an ideally bright timbre. The vivid chorus is often balanced a little far back but otherwise the engineering is clear. I’m not sure if Les bayadères would stand up in the theatre but it’s a fine work, and this lavishly presented set is most welcome for letting us hear it.

Hugo Shirley (source/font: aquí)

---

Admirador de Mozart y gran reformador de la educación musical desde su plaza en el Conservatorio de París (1795), Charles-Simon Catel compuso en 1810 Les Bayadères, una obra maestra operística cuya acción se sitúa en La India, hecho que la llevó a competir directamente con la exitosa La Vestale de Spontini, uno de los dramas líricos que contribuyó a poner de moda las historias situadas en países lejanos y exóticos. Teñida de especias orientales, la partitura de Catel pasa la página del Clasicismo para adentrarse en un nuevo y emocionante lenguaje al servicio de una trama protagonizada por la heroina Laméa, una vedette de una India fabulosa en torno a la cual pivota una trama rebosante de acción y giros dramáticos. Prueba de la enorme calidad de esta ópera en tres actos fue el entusiasmo que le despertó a Hector Berlioz a su llegada a París en la década de 1820. La exquisita edición, como siempre presentada en rigurosa tirada limitada y tapa dura, aporta una selección de ensayos a cargo de especialistas en Catel y la ópera francesa tales como Gérard Condé, Didier Talpain, François-Joseph Fétis y José Pons.

LAQUINTADEMAHLER (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Solamente Naturali; Musica Florea; Svetoslav Obretenov National Bulgarian Choir; Didier Talpain
AMAZON: CATEL, C.S. - Les Bayadères

IMSLP: Charles-Simon Catel (1773-1830)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: CATEL, C.S. - Les Bayadères

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Obra d'Adolph Tidemand (1814-1876), pintor noruec (1)

- Recordatori de Sigismund Neukomm -

En el dia de la celebració del seu 238è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Adolph Tidemand (Mandal, 14 d'agost de 1814 - Cristianía, 25 d'agost de 1876) va ser un pintor romàntic noruec. Diverses de les seves pintures es troben entre les obres més conegudes del nacionalisme romàntic noruec de les dècades del 1840 i 1850. Entre les seves obres representatives es troben La Processó nupcial en Hardanger (1848, Hans Gude) i Els Haugianos (1852). La seva obra romàntica inclou motius sentimentalistes i dramàtics, inclosos en una sèrie de paisatges on es reflecteix la intensitat de la natura, així com temes històrics i escenes típiques de la cultura rural de Noruega. Adolph Tidemand va ser fill de l'inspector fiscal i congressista Christen Tidemand i de la danesa Johanne Henriette Haste, nascuda a Copenhaguen. Adolph va rebre classes particulars de dibuix a casa seva. En comptes d'ingressar a l'Escola d'Art de Cristiania, la institució acadèmica de la seva ciutat, Adolph va viatjar a Copenhaguen, ciutat on estudiaria entre els anys 1832 i 1837. El 1837 va començar a estudiar a l'Acadèmia d'Art de Düsseldorf. El 1841 va realitzar un viatge d'estudis a Itàlia amb el seu germà Emil. Entre el 1842 i el 1845 va efectuar diversos viatges d'estudis a Noruega; d'aquests viatges daten diversos quadres que il·lustren els paisatges i la cultura dels pobles de Noruega. El 1848, en la seva estada a Noruega, Tidemand i Hans Gude van rebre un encàrrec del Teatre de Cristiania per pintar diversos quadres. D'aquests, l'exemple més notable és La processó nupcial a Handanger (1848) que il·lustrava la posada en escena d'una composició musical d'Andreas Munch i Halvdan Kjerulf. A partir del 1850 va tornar a viure a Düsseldorf. Va participar en la categoria honorífica de l'Exposició Universal de París del 1867 i el 1869 va obtenir el grau de professor emèrit de l'Acadèmia de Düsseldorf. Va morir a a la ciutat alemanya el 1876.

Font: En català: No disponible - En castellano: Adolph Tidemand (1814-1876) - In english: Adolph Tidemand (1814-1876) - Altres: Adolph Tidemand (1814-1876)

Parlem de Música...

Sigismund Neukomm (Salzburg, 10 de juliol de 1778 - Paris, 3 d’abril de 1858) va ser un pianista, organista i compositor austríac. El seu pare David Neukomm (1749-1805) va ser professor i director d’escola i la seva mare Cordula (1753-1814), familiar de Michael Haydn, va ser cantant al servei de l’Arquebisbe de Salzburg. Neukomm es va formar a partir dels 7 anys amb Franz Xaver Weissauer, l’organista de la Catedral de Salzburg, i més tard amb Michael Haydn. El desembre de 1790 va entrar al Gymnasium benedictí de Salzburg i més tard a la Universitat de Salzburg, on va estudiar filosofia i matemàtiques. A l’entorn del 1792 va esdevenir organista de l’església de la universitat i el 1796 mestre del cor del teatre de la cort de Salzburg. A finals de març del 1797 va viatjar a Viena on va ser alumne de Joseph Haydn durant 7 anys. En agraïment, Neukomm va fer incomptables referències i dedicatòries al seu mestre així com diversos arranjaments de les seves obres, com per exemple la transcripció per harmonium i piano de les simfonies d’Haydn. A Viena també va donar classes de piano i de cant tenint com alumnes, entre altres, aAnna Milder i Franz Xaver Mozart. El maig de 1804 va viatjar a Sant Petersburg on va assolir el càrrec de mestre de capella del Teatre Alemany. El 1808, de tornada a Viena, va fer escala a Berlín on va conèixer a Karl Friedrich Zelter. El novembre de 1809 va viatjar a París, on hi va establir la seva residència principal i on va fer amistat amb Cherubini, Gossec, Grétry i Monsigny. El 1814, com a pianista del príncep Charles Maurice de Talleyrand, va participar en el Congrés de Viena on també va estrenar, amb gran èxit, el seu Rèquiem en Do menor. El 1816 va ser reclamat pel Duc de Luxembourg a Rio de Janeiro on va treballar com a professor de la cort de Joao VI de Portugal i on va divulgar amb gran èxit la música de Mozart i Haydn. L’abril de 1821 va tornar a París on va ser rebut amb tots els honors i on va rebre mecenatge del duc d’Orleans, posteriorment rei Louis Philippe. A partir del 1826 i fins el 1842 es va dedicar a viatjar per Europa i Anglaterra estrenant, entre moltes altres obres, el seu Grand Military Te Deum a Mainz el 1737. Els darrers anys va viure a París, on va morir l’abril de 1858.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Die Nachtwächter (komisches musikalisches Zwischenspiel, 1, F. Treitschke and F.W. Hunnius), Vienna, 12 Jan 1804
Die neue Oper, oder Der Schauspieldirektor (komische Operette, 1, Hunnius), Vienna, 15 March 1804
Alexander am Indus (op, 1, Hunnius), St Petersburg, 15/27 Sept 1804; rev. version, St Petersburg, 30 Jan/11 Feb 1805
Sittah Mani oder Karl XII (incid music, Bender), St Petersburg, 13/25 Feb 1805
Die Braut von Messina (incid music, F. von Schiller), St Petersburg, 1805
Totenfeier (incid music, Bormann), Moscow, 4/16 March 1806
Musikalische Malerei (Posse, 1, Neukomm), Moscow, 19 April/1 May 1806
Arkona (melodrama, L.T. Kosegarten), Würzburg, 21 Sept 1808
Niobé (tragédie lyrique, 1, F. Rossel), Montbéliard, 28 May 1809
Athalie (incid music), Paris, Odéon, 1822 (Paris, 1822)

Other vocal:
texts, mostly secular, in English, French, German, Italian, Latin, Spanish
12 cants. and odes, incl. 3 pubd
36 choruses, incl. 3 pubd separately and Zwölf Chöre für Singvereine (Leipzig, 1853)
Over 150 canons, mostly 4vv, incl. 2 pubd
Over 160 qts and trios, incl. 66 pubd; 45 duets, incl. 10 pubd
Over 275 arias, songs, romances, canzonets etc., 1v, acc., incl. c50 pubd separately and Sieben Gesänge (Leipzig, 1825); Die Trennung ed. in DTÖ, lxxix, Jg.xlii/2 (1935)

Vocal religiosa:

Der Ostermorgen (cant., C.A. Tiedge), 3 solo vv, chorus, orch (Leipzig, 1824)
Christi Grablegung (orat, F.G. Klopstock) (Leipzig, 1827)
Das Gesetz des alten Bundes (orat, C.K.J. von Bunsen, Neukomm), vs (London, 1832)
David (orat, J. Webbe), vs (London, 1834)
Christi Auferstehung (orat, Klopstock), vs (Mainz, 1841)
Christi Himmelfahrt (orat, Klopstock), vs (Mainz, 1842)
Pfingstfeier (cant., Bunsen), solo vv, chorus, orch, vs (Bonn, 1846)
Lobet den Herrn (cant.), solo vv, chorus, orch, 1843, vs (Friedberg in der Wetterau, n.d.)
9 other orats, cants. and odes, incl. 5 pubd

48 masses, incl. 30 pubd;
3 Bs, incl. 1 pubd;
27 offs, incl. 7 pubd;
3 grads;
2 Passions, both pubd;
9 Ave verum corpus;
15 O salutaris hostia, incl. 8 pubd;
4 Sub tuum praesidium, incl. 2 pubd;
31 Tantum ergo, incl. 8 pubd;
11 TeD, incl. 1 (Mainz, 1837);
3 Mag, incl. 1 pubd;
7 Ave Maria, incl. 4 pubd;
18 Marian ants, incl. 2 pubd;
18 other ants, incl. 5 pubd;
5 Stabat mater, incl. 2 pubd, 1 (Leipzig, 1823);
73 Motets and anthems, incl. 5 pubd;
173 Psalms, incl. 15 pubd;
236 hymns and chorales, incl. 94 pubd;
243 chants and songs, incl. 14 pubd;
over 60 other pieces, incl. 23 pubd

Instrumental:

2 syms, both pubd, 1 (Leipzig, 1822)
5 ovs., incl. 3 pubd; 1 pf conc.
6 phantasies, orch, incl. 3 pubd Leipzig: op.9 (1809), op.11 (c1810), op.27 (1821)
7 marches, orch, incl. 2 pubd;
10 marches, wind band, incl. 1 pubd
2 phantasies, wind insts; 6 marches, wind insts
1 nonet, 1 octet, 2 septets, 1 sextet, mostly wind insts
Qnt, cl, str, op.8 (Leipzig, 1809);
str qnt ‘L’amante abandonée’ (Bonn, n.d.);
str qnt ‘Une fête de village en Suisse’ (Bonn, 1818);
4 other str qnts, incl. 1 pubd; 1 qnt, fl, hn, vn, va, hp
3 qts: hn, vn, pf, hp; 3 hn, b trbn; 3 fl, fl d’amour
1 trio, ob, hn, pf
14 duos, various combinations of vn, fl, cl, hn, pf, hmn, incl. 6 pubd
Phantasie, pf, op.1 (Vienna, 1804)
Le retour à la vie, grande sonate, pf, op.30 (Leipzig, 1820)
O amor brasileiro, caprice, pf, op.38 (Leipzig, 1825)
17 other pf pieces, incl. 10 pubd
24 morceaux, hmn (Paris, c1842)
Over 100 other hmn pieces, incl. over 60 pubd
Various other works, pf arrs. of own orchestral works, solfeggios and studies
Arrs. for orch or for pf, hmn of over 40 works of Bach, Handel, J. Haydn, M. Haydn, Mozart, Beethoven and Hummel, incl. c30 pubd

Literatura:

Anleitung, sich des musikalischen Chronometers zu bedienen (Vienna, 1815)
Esquisse biographique (Paris, 1859)

Font: En català: Sigismund Neukomm (1778-1858) - En castellano: Sigismund Neukomm (1778-1858) - In english: Sigismund Neukomm (1778-1858) - Altres: Sigismund Neukomm (1778-1858)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Neukomm’s name is closely associated with the festivities on the occasion of the unveiling of the Mozart monument in Salzburg (4–6 September 1842). Neukomm himself delivered the panegyric at the unveiling ceremony, he conducted Mozart’s ‘Coronation’ Mass (k317) and Requiem, and also composed for the celebrations the hymn Österreich. For Mozart, as for Haydn, he had lifelong admiration. His desire to introduce seldom-played works by Mozart to his contemporaries led to his transcribing much of Mozart’s music for harmonium and piano. For the rest of his life Neukomm continued to travel widely. He was buried in the Montmartre cemetery in Paris. In 1804 Neukomm embarked on a thematic catalogue of all his own works in chronological order, which he maintained until his death. The catalogue of 1265 items gives details of the place and date of composition of each individual piece, and also contains autobiographical information. Allowing for compositions dating from earlier than 1804 and others that he forgot to enter into his catalogue, Neukomm was the composer of some 1300 works. His output as a whole still remains to be investigated. On the one hand Neukomm represents the continuation of the Classical tradition up to Brahms. But on the other hand his oratorios were an important early stage of the sort of dramatic approach that is found in Wagner: firstly in the involvement of the composer in shaping the text; secondly in the displacement of the aria in favour of accompanied recitative; and thirdly in the … exploitation of … instrumental colours. Neukomm’s songwriting is particularly indebted to the Classical tradition, especially to Haydn; but Romantic traits appear, notably in the middle-period and late songs. As an author Neukomm made a name for himself principally in the Revue et gazette musicale de Paris. Neukomm’s sister Elisabeth (1789–1816) was a renowned soprano, who ‘filled all circles of Vienna with rapture’. One of his nephews, Edmond Neukomm (1840–1903), was a French writer on music.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Edith Mathis (soprano); Ernst Haefliger (1919-2007, tenor); Claudio Brizi (organ); Kusatsu Academy Chorus & Festival Orchestra; Festival Brass Ensemble; Jörg Ewald Dähler

RECICLASSICAT: NEUKOMM, Sigismund (1778-1858)

AMAZON: NEUKOMM, S. - Messe de Requiem

IMSLP: Sigismund Neukomm (1778-1858)

CPDL: Sigismund Neukomm (1778-1858)

SPOTIFY: NEUKOMM, S. - Messe de Requiem

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Eugene Boudin - Beach at Villerville [1864]

Obra de Louis-Eugène Boudin (1824-1898), pintor francès (1)

- Recordatori d'Edward Loder -

En el dia de la celebració del seu 206è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Louis-Eugène Boudin (Honfleur, 12 de juliol de 1824 - Deauville, 8 d'agost de 1898) va ser un pintor francès, considerat un dels precursors del moviment impressionista. Amb 10 anys, Boudin, fill d'un mariner, va ser grumet al vaixell del seu pare. Tot i que aviat abandonaria l'ofici patern, el pintor va mantenir un fort vincle amb el mar, que es va convertir en temàtica recurrent en moltes de les seves obres. Va treballar a El Havre amb un impressor local i posteriorment en una papereria. Durant aquest període va entrar en contacte amb els artistes Théodule Ribot, Thomas Couture, Jean-François Millet, Constant Troyon i Eugène Isabey, que van influir en la seva decisió de dedicar-se completament a la pintura i de traslladar-se a París el 1847. Durant la seva primera etapa va rebre la influència de la pintura holandesa del segle XVII i de l'obra dels seus contemporanis de l'Escola de Barbizon. A partir del 1855 va fer diversos viatges a Bretanya on els seus paisatges, costums, carrers, esglésies i mercats es convertirien en tema de la seva pintura. Des d’aleshores, els seus viatges a la costa de Normandia i Bretanya es van intercalar regularment amb estades a París i Deauville, on hi va viure a partir del 1884. El 1859 va conèixer a Gustave Courbet, va exposar per primera vegada al Saló de París i la seva pintura va ser lloada per Charles Baudelaire. Durant la dècada de 1860, va realitzar un gran nombre d'obres que tenien com a protagonistes grups d'estiuejants a les platges de Trouville i que van ser molt ben rebudes dins el panorama artístic francès. El 1874 va participar en la primera exposició dels impressionistes al Bulevard des Capucines. Al final de la seva vida, entre 1892 i 1895, va realitzar tres viatges a Venècia a la recerca de nous temes d'inspiració. El 1895, tres anys abans de la seva mort, va rebre la medalla d'or de l’Exposition Universelle. Va morir a Deauville l’agost de 1898.

Font: En català: Louis-Eugène Boudin (1824-1898) - En castellano: Louis-Eugène Boudin (1824-1898) - In english: Louis-Eugène Boudin (1824-1898) - Altres: Louis-Eugène Boudin (1824-1898)

Parlem de Música...

Edward Loder (Bath, 10 de juliol de 1813 - London, 5 d’abril de 1865) va ser un compositor anglès. Fill del violinista John David Loder, es va formar inicialment amb el seu pare. El 1826 va viatjar a Frankfurt on va estudiar amb Ferdinand Ries, bon amic de la seva família. El 1828 va tornar a Anglaterra on va començar a treballar realitzant alguns arranjaments musicals. Poc després va tornar a visitar Ries a Alemanya qui el va motivar a escriure una primera òpera que va estrenar amb notable èxit el 1830. No obstant, Loder va tenir posteriorment poques oportunitats per a desenvolupar el seu prometedor inici com a compositor. Això es va deure principalment al fet que va dedicar bona part del seu temps a malvendre a tercers les seves cançons, també algunes òperes d'escàs ressò, i algunes composicions orientades a un públic amateur. El 1846 va assolir el càrrec de director musical al Princess's Theatre reiniciant la composició d’òperes tot estrenant The Night Dancers (1846) la qual va rebre bones crítiques. El 1851 va ser nomenat director musical del Teatre Reial de Manchester on va estrenar la que seria la seva obra mestra, l’òpera Raymond and Agnes (1855). Tanmateix, poc després no va ser capaç de retenir el públic del teatre fet que va provocar-li la ruïna financera, l’angoixa i finalment la pobresa. Ajudat per familiars, amics i músics, va tornar a Londres on tot i les dificultats va publicar una darrera òpera de títol prou eloqüent: Never Judge by Appearances (1859). Tot i l’entusiasme de la crítica, va tenir escàs èxit. Va morir en soledat l’abril de 1865.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
first performed in London unless otherwise stated; publications are vocal scores
EOHEnglish Opera House [Lyceum Theatre]
PTPrincess's Theatre
TRMManchester, Theatre Royal
†partly adapted
**wholly adapted
**Blackeyed Susan (play, D. Jerrold), Bath, Theatre Royal, 18 Nov 1830 [from airs by Charles Dibdin]
Nourjahad (grand romantic op, 3, S.J. Arnold), EOH, 21 July 1834, GB-Lbl (1835)
The Widow Queen (historical drama, T.J. Serle), EOH, 9 Oct 1834
†The Covenanters (Scottish ballad op, 2, T. Dibdin), EOH, 10 Aug 1835 [from Scottish airs]
The Dice of Death (romantic drama, 3, J. Oxenford), EOH, 14 Sept 1835, Lbl
The Foresters, or Twenty-Five Years Since (drama, 3, Serle), Covent Garden, 19 Oct 1838, 1 song (?1845)
†Francis the First (grand op, McKinlan), Drury Lane, 6 Nov 1838 (1839)
†The Deer Stalkers, or The Outlaw's Daughter (Scottish operatic melodrama, M. Lemon), EOH, 12 April 1841 [from Scottish airs]; 1 song (?1845)
The Night Dancers, or The Wilis (grand romantic op, introduction, 2, G. Soane), PT, 28 Oct 1846, US-Wc (1847)
†The Sultana (play, R. Toff), PT, 8 Jan 1848
†The Andalusian, or The Young Guard (operetta, Soane), PT, 20 Jan 1848, selection (1849)
Robin Goodfellow, or The Frolics of Puck (ballad op, E.J. Loder), PT, 6 Dec 1848 (1849)
Dick Whittington and his Cat (pantomime), TRM, Dec 1852
Balcony Courtship (farce), TRM, 6 May 1853
Raymond and Agnes (romantic op, 4, E. Fitzball), TRM, 14 Aug 1855, Wc, rev. (3), St James's, 11 June 1859 (1859; ed. N. Temperley, 1966)
Never Judge by Appearances (operetta, 1, H. Drayton), Adelphi, 7 July 1859, selections (1857–8)

Not produced:
Little Red Riding Hood, 1839;
Pizzaro;
Sir Roger de Coverley (M.D. Ryan);
**The Beggar's Opera

Other vocal:
[3 sets of] 6 songs (1837–8)
[9] Sacred Songs and Ballads (M.D. Ryan) (1840); 1 ed. in MB, xliii (1979)
4 hymn tunes, 1 chant, 1 set of responses, in Improved and Select Psalmody, ed. Loder (1840)
[12] Songs of the Poets (1841–4)
[6] Songs of the Cities (J.E. Carpenter) (1842)
6 Bass Songs (1843)
[4] Songs of the Seasons (G.D. Thompson) (1844)
2 anthems: I will arise, 1839 (1847); Enter not into judgment (Manchester, 1855)
The Island of Calypso (operatic masque, Soane), perf. Exeter Hall, 14 April 1852 (1850)

Separately pubd:
39 glees and partsongs, incl. 18 listed in Baptie, 1896;
1 trio, 18 duets;
c150 songs, 3 ed. in MB, xliii (1979)

Instrumental:

2 concert ovs., E, E : GB-Lbl
6 theatre ovs.: Fairy Page, Gil Blas, Les frères corses, Ivanhoe, Pauline, Uncle Tom’s Cabin
String Quartet no.4, E , pf 4 hands score (1841), perf. Society of British Musicians, 29 Oct 1842
Flute/Violin Sonata, Lcm, ed. N. Temperley (Oxford, 1990)
Theme and Variations, fl, pf (1828)

Pf:
Introduction and Rondo brillant, op.17 (Bath, 1829) repr. in LPS, xvi (1985);
3 Tarantellas, op.19 (1847);
[3] Musical Devotions (1859);
fantasias, variations, valses, melodies
Modern Pianoforte Tutor (1839)

Arrangements:
The First Principles of Singing, with popular airs (1838)
A Selection of Standard Songs, 41 nos. (1840–55)
Divine lyrics (c1840)
Dr Watts's Sacred and Moral Songs (c1840)
A Selection of … Songs of Handel (1841)
Locke: Macbeth (1843)
Many others for pf, pf 4 hands, 2vv

Font: En català: Edward Loder (1810-1865) - En castellano: No disponible - In english: Edward Loder (1810-1865) - Altres: Edward Loder (1810-1865)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Little of the rest of Loder's large output is of value. He was clearly a victim of the circumstances of his time. In the absence of any effective law of copyright, he was compelled to sell his music to publishers outright for a small sum, and gained nothing from the subsequent popularity of some of his songs. Most of his music was therefore written not only in great haste, but in deliberate denial of his true musical inclinations. He forced himself to write plain, obvious tunes such as the public wanted, Shakespeare songs in close imitation of Bishop, church music in the accepted church manner. When he wrote as he wanted to, critics acclaimed him, but the public was unimpressed. Many of his best songs were composed for the theatre. A few others, such as ‘Invocation to the Deep’, ‘I heard a brooklet’, Sacred Songs and Ballads, display something of his full powers. The string quartet, which is not extant, was highly praised by musicians who heard it. A fine flute sonata in E , commissioned by Walter Broadwood, survives in a manuscript with the last page missing. Loder's reputation did not last out the century; The Night Dancers, with other fairy operas of the English Romantic school, succumbed to the satire of Iolanthe. By 1900 only a few of the popular ballads were known. ‘I heard a brooklet’, Loder's setting of Longfellow's of the text of Schubert's Wohin?, did receive exaggerated admiration: Husk (Grove2) said it was ‘quite worthy to stand beside Schubert's setting’, and Walker called it ‘a solitary, but very real, masterpiece … an almost incredible effort’. Apart from this nothing was done for Loder until the revival of Raymond and Agnes at the Arts Theatre, Cambridge, on 2 May 1966. The music was edited by Nicholas Temperley. As Fitzball's libretto could not be found, the story was reconstructed and new dialogue written by Max Miradin. A shortened version was broadcast by the BBC on 18 December 1966. Since then, a copy of the original printed libretto has been discovered at the Library of Congress, Washington.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Ian Hobson (piano)
TOCCATA: LODER, E. - Piano Music

IMSLP: Edward Loder (1810-1865)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: LODER, E. - Piano Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Pompeo Batoni - Portrait of a Young Man (c.1760-65)

Obra de Pompeo Batoni (1708-1787), pintor italià (1)

- Recordatori de Johann Joachim Quantz -

En el dia de la commemoració del seu 243è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Pompeo Girolamo Batoni (Lucca, 25 de gener de 1708 - Roma, 4 de febrer de 1787) va ser un pintor italià. Fill d'orfebre, el 1727 es va traslladar a Roma on es va guanyar inicialment la vida dibuixant estàtues antigues. Aviat va començar a rebre encàrrecs importants per a realitzar pintures històriques, principalment de temàtica religiosa. El 1755 va finalitzar La caiguda de Simó el Mag per a la Basílica de Sant Pere de Roma, però l'obra va ser rebutjada i traslladada poc després a l'església de Santa Maria degli Angeli. Desil·lusionat, Batoni va començar a realitzar retrats, especialment de viatgers britànics que visitaven Roma, gènere en el qual va assolir un èxit immediat. Les seves primeres pintures històriques van posar de manifest una varietat d'influències. Des de pintors de la primera meitat del segle XVII, com Guido Reni i Domenichino, o inspirat pel ric cromatisme d'artistes com Federico Barocci i Benedetto Luti. La influència més important en la seva obra va ser, tanmateix, la de Rafael, pintor al qual va admirar per l'elegància expressiva de les seves figures i per l'harmonia i el classicisme de les seves composicions, qualitats que van ser particularment evidents en els seus retrats. Realitzats en un estil clàssic, els retrats de Batoni presenten normalment al model amb un fons d'escultures antigues, com en el seu Retrat d'un cavaller (c.1758, National Gallery, Londres). També posen en relleu el notable domini de la tècnica del dibuix que va caracteritzar tota la producció artística de Batoni. El seu mestratge com a retratista i coneixedor de l'estil clàssic va exercir una enorme influència en altres artistes, particularment en els primers neoclàssics com Anton Raphael Mengs. Va morir a Roma el febrer de 1787.

Font: En català: Pompeo Batoni (1708-1787) - En castellano: Pompeo Batoni (1708-1787) - In english: Pompeo Batoni (1708-1787) - Altres: Pompeo Batoni (1708-1787)

Parlem de Música...

Johann Joachim Quantz (Scheden, 30 de gener de 1697 - Potsdam, 12 de juliol de 1773) va ser un compositor i flautista alemany. Fill d'un ferrer, va començar els seus estudis musicals després de la mort dels seus pares l'any 1708, amb el seu oncle Justus Quantz, membre de l'orquestra de la ciutat de Merseburg. Després de la mort d'aquest, el seu gendre Johann Adolf Fleischhack va acceptar-lo com a alumne. En finalitzar els seus estudis, havia après a tocar els principals instruments de corda, l'oboè i la trompeta. El març de 1716, va integrar-se en la orquestra de la ciutat de Dresden, i un any més tard es va traslladar a Viena, per tal d'estudiar composició amb Jan Dismas Zelenka i Johann Joseph Fux. L'any 1718 va esdevenir oboista de la capella d'August II de Saxònia a Dresden. No va ser fins a l'any 1718 que va tenir el seu primer contacte amb la flauta, prenent lliçons d'aquest instrument amb el flautista francès Pierre-Gabriel Buffardin. Durant un viatge a Roma va perfeccionar l'art del contrapunt amb Francesco Gasparini. En altres viatges al llarg d'Europa va conèixer Alessandro Scarlatti i Georg Friedrich Händel. L'any 1728 ja se'l cita com a flautista de la capella de Dresden. Arran d'una visita de la capella a Berlín, Quantz va cridar l'atenció de Frederic II de Prússia, qui va esdevenir el seu alumne a partir de l'any 1728. Fins a la mort d'August II, Quantz no tenia autorització per viatjar a Berlín, així que era el mateix príncep Frederic qui el visitava regularment a Dresden. El 1740, el príncep Frederic va esdevenir rei de Prússia i va oferir a Quantz una remuneració tres vegades superior a la que percebia a Dresden i una exempció dels càrrecs a l'orquestra de l'Òpera.

Va ser aleshores quan va entrar al servei directe del rei i li va donar lliçons diàries de flauta i composició. Fins i tot va acompanyar el rei en les campanyes militars. Com a músic de cambra del rei i compositor de la cort de Potsdam, va ser l'encarregat d'organitzar els concerts nocturns del rei durant trenta anys. Carl Philipp Emanuel Bach i Franz Benda van formar part d'aquest cercle elitista de músics de cambra si bé només Quantz va gaudir del 'privilegi' de criticar el rei, ja fos en un sentit positiu com negatiu. Com a compositor va escriure al voltant de 500 obres que van mostrar la influència de l'estil italià, particularment d’Antonio Vivaldi. També la seva obra i el seu estil interpretatiu van rebre la influència del violinista Johann Georg Pisendel i de Johann Adolph Hasse. Per al projecte Storia della Musica del Pare Martini, Quantz va redactar l'any 1762 una autobiografia. A més, va dissenyar flautes travesseres i va aportar-ne millores importants en els aspectes tècnics i sonors, principalment per l'ajut d'una segona clau. Els compositors Johann Sebastian Bach i Georg Philipp Telemann coneixien els instruments de Quantz i van adaptar les seves composicions a les noves possibilitats tècniques de l'instrument. Les seves obres estan generalment dedicades a la flauta, instrument per al que va compondre més de 200 sonates, al voltant de 300 concerts i 45 sonates en trio. La major part de les seves obres estan en manuscrits i es troben a la Staatsbibliothek a Berlín. Va deixar un tractat sobre flauta titulat: Versuch einer Anweisung die Flöte traversière zu spielen. Va morir a Postdam el juliol de 1773.

OBRA:

Vocal:

Padre perdonna, aria, S, str, bc, Dlb Sembra che il ruscelletto, aria for ‘Sigra. Astrua’ in Serenata fatta per l’arrivo della Regina Madre a Charlottenburgo, 1747, Bim

6 songs, v, bc:
Ach ich verschmachte – Schenket ein;
Holde Phyllis, die Göttinnen;
Welche Gottheit soll auch mir einen Wunsch gewähren;
Wenn ich mir ein Mädchen wähle, all in Oden mit Melodien I. Theil (Berlin, 1753);
Kleine Schöne, küsse mich!, in Neue Lieder zum Singen beym Clavier (Berlin, 1756);
Gewiss! der ist beklagenswerth, in Berlinische Oden und Lieder I. Theil (Leipzig, 1756)

22 hymns, with bc, in Neue Kirchen-Melodien zu denen geistlichen Liedern des Herrn Professor Gellerts (Berlin, 1760)

Instrumental:

Over 305 concs., fl, str, bc, c250 survive (some inc.), D-Bsb, for further sources see Vester
5 concs.: 2 solo fl/ob/vn, 2 ob, bn, str, bc, Dlb: 2 solo fl, 2 ob, bn, str, Dlb; 2 solo fl, 2 vn, va, b, Bsb; 2 solo fl, 2 ob, 2 hn, bn, str, bc, Dlb; 2 solo fl, 2 ob, bn, str, bc, Dlb
3 concs., 2 solo fl, 2 ob, bn, str, bc, Bsb, Dlb
2 concs., ob, str, bc, private collection, ed. G. Frotscher (Heidelberg, 1968)
2 concs., hn, str, bc, S-L, 1 doubtful
3 concerti grossi, lost, formerly in Bibliothek der Singak-Ademie, Berlin
Conc., ob d’amore, str, bc, lost, listed in Breitkopf Catalogue (Leipzig, 1763)
Pastoralle, prelude to J.F. Agricola’s Die Hirten bei der Krippe zu Bethlehem, 2 fl, 2 ob, 2 vn, va, org obbl, D-LEm
11 caprices, 6 fantasias, and 43 variations, suite movts and other movts, solo fl/fl, bc, DK-Kk, ed. W. Michel and H. Teske (Winterthur, 1980), some doubtful
Solfeggi , solo fl, MSS, formerly D-Bsb lost; some survive in Dk Kk, ed. W. Michel and H. Teske (Winterthur, 1978), some in Das Flötenbuch Friedrichs des Grossen (Leipzig, 1934)
Over 235 sonatas, fl, bc, mainly Bsb, c35 pubd in 18th-century edns, of which only 6 sonate a flauto traversiere solo, op.1 (Dresden, 1734) authorized by Quantz, for further MS sources see Vester
Variations on Ich schlief da träumte mir, fl, bc, Bim
6 Sonatas or Duets, 2 Ger. fl/2 vn, op.5 (London, 1750)
6 duetti, 2 fl, op.2 (Berlin, 1759/R)
Duet, 2 fl, DK-Kk
Minuet, 2 fl, Select Aires or Duets (London, 1737)
7 duets, 2 fl, lost, listed in Breitkopf catalogue (Leipzig, 1763)
c55 trio sonatas (2 fl, bc)/(fl, vn/ob/ob d’amore/va d’amore/rec, bc), mainly D-Dlb, some with duple attribs., 9 pubd in 18th-century edns, for further MS sources see Vester
Qts, lost, mentioned by Vester
4 sonatas, 3 fl: 3 in DK-Kk (1 with duple attrib.); 1 pubd by G. Billaudot (see Vester)
Arioso ma un poco Andante, fl, 2 vn, va, D-Dlb
Divertimento a 5, fl, other insts, lost, fl pt partially quoted in Solfeggi

Literatura:

Versuch einer Anweisung die Flöte traversiere zu spielen (Berlin, 1752/R, 3/1789/R) [various edns and trans. incl. On Playing the Flute (London, 1985)]
‘Herrn Johann Joachim Quantzens Lebenslauf von ihm selbst entworfen’, in F.W. Marpurg: Historisch-kritische Beyträge zur Aufnahme der Musik, i (1754–5/R), 197–250; repr. in W. Kahl:
Selbstbiographien deutscher Musiker des XVIII. Jahrhunderts (Cologne, 1948/R), 104–57; Eng. trans. in P. Nettl: Forgotten Musicians (New York, 1951), 280–319
‘Hrn. Johann Joachim Quanzens Antwort auf des Herrn von Moldenit gedruckten so genanntes Schreiben an Hrn. Quanz, nebst einigen Anmerkungen über dessen Versuch einer Anweisung die Flöte Traversiere zu spielen’, in F.W. Marpurg: Historisch-kritische Beyträge zur Aufnahme der Musik, iv (1759/R), 153–91
Vorbericht, in Sei duetti …, op.2 (Berlin, 1759/R; Eng. trans. in Reilly, 1964)
Quantz may have written a series of articles under the pseudonym ‘Neologos’ in F.W. Marpurg: Kritische Briefe über die Tonkunst, i (1760)

Font: En català: Johann Joachim Quantz (1697-1773) - En castellano: Johann Joachim Quantz (1697-1773) - In english: Johann Joachim Quantz (1697-1773) - Altres: Johann Joachim Quantz (1697-1773)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The majority of Quantz’s output awaits publication and exact dating. Most of the trio sonatas seem to date from the Dresden period, and for the works listed in Frederick’s catalogues, low numbers probably indicate an early date of composition. Although Quantz never carried stylistic simplification as far as his younger contemporaries, his works reflect the transition from a late Baroque to an early Classical idiom. In spite of their uneven quality and frequent reliance on clichés, they display excellent craftsmanship, and writers have drawn attention to several compositions that contribute to an understanding of works by J.S. Bach (Rampe, 1993; Swack, 1995). The concertos suggest a debt to Vivaldi; they usually follow the three-movement fast–slow–fast form and adapt string figurations to the limited range and flexibility of the flute. The later concertos introduce stronger rhythmic contrasts between the motifs of the ritornellos, from which the solo material is increasingly derived. The majority of the trio sonatas and the early solo sonatas follow the four-movement plan of the sonata da chiesa, but incorporate French dance types characteristic of Quantz’s ‘mixed taste’. Most of the trio-sonata movements make use of contrapuntal devices, confirming Quantz’s technical proficiency. In accordance with contemporary developments, however, he tended to conceal his contrapuntal learning. In the solo sonatas he had by 1734 adopted the slow–fast–fast pattern that characterizes most of the Berlin sonatas. In formal organization the sonata movements tend towards the expansion of binary designs to include in the second part an increased return from the first. With their emphasis on simple melodic writing and on thematic variety, their renunciation of contrapuntal complexities while still maintaining a melodic bass line and their frequent use of appoggiaturas and trills, these works show Quantz’s mastery of the galant style.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Jed Wentz (flauta); Musica & Rhenum
RECICLASSICAT: QUANTZ, Johann Joachim (1697-1773)
AMAZON: QUANTZ - Concerti from Dresden & Berlin
IMSLP: Johann Quantz (1697-1773)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: QUANTZ - Concerti from Dresden & Berlin

Pietro Fabris - Villagers Preparing to Depart for the festival of the Madonna Dell'arco (1773)

Obra de Pietro Fabris (c.1740-1792), pintor italià (1)

Parlem de Pintura...

Pietro Fabris (Nàpols, c.1740 - 1792) va ser un pintor italià. Com a artista, a petició del geòleg i diplomàtic Sir William Hamilton, va destacar especialment per la representació i l'observació geològica de l'entorn dels volcans del Vesuvi i l'Etna. Va compartir amistat amb el també pintor italià Antonio Joli l'estil del qual va adaptar a la seva obra. Va recopilar la seva obra en nombroses edicions com "Observations on Mount Vesuvius, Mount Etna, &c.," (London, 1774); i "Campi Phlegraei: Observations on the Volcanoes of the Two Sicilies," (Naples, 1776). A banda de la seva observació més científica, va practicar pintura de gènere i fins i tot va ser autor d'una pintura amb un jove Mozart al clavicordi, possiblement quan aquest va visitar Itàlia. Les seves pintures i dibuixos van ser exhibits el 1768 a la London Free Society i el 1772 a la London Society of Artists of Great Britain. Va morir en una ciutat desconeguda el 1792.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Pietro Fabris (c.1740-1792) - Altres: Pietro Fabris (c.1740-1792)

Parlem de Música...

Vincenzo Benatti (1767 - Mantova?, 1797) va ser un organista i compositor italià. Es desconeix bona part de la vida i formació de Benatti qui es creu que va ser organista a Mantova, població on va compondre nombrosa obra per a orgue i on va morir el 1797.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: No disponible

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

He de reconèixer que Vincenzo Benatti m'agafa a contrapeu i en plena desconnexió prèvia a les ànsiades vacances d'estiu. No obstant i personalment la sorpresa ha esdevingut majúscula principalment per tres raons. Una per la raresa del compositor, un tal Benatti de qui en prou feines en podem ensumar la seva existència i que probablement va néixer, viure i treballar els breus 30 anys de vida a la ciutat italiana de Màntova, ja que ha estat allà on s'ha recuperat aquest interessantíssim repertori d'orgue i clavecí. La segona, la derivada de la interpretació, espectacular tot i ser conscients que l'edició prové del segell Bongiovanni, les recuperacions del qual sovint no són gaire satisfactòries pel que fa a la qualitat del so i/o intèrprets. Afortunadament, avui no és el cas. La tercera és la inherent del repertori recuperat, obra per a orgue i clavecí en què ràpidament establirem un enllaç, en positiu, amb els estimadíssims amics Da Bergamo, Morandi, et al. Regal, per tant, d'un gran desconegut italià que farà les delícies de tots aquells a qui l'orgue ens emociona intensament. I mentre en gaudim, deixeu-me citar altres mestres italians a qui encara hem de descobrir com per exemple, i entre molts altres, Ignazio Spergher, Paolo Altieri (1746-1820), Giuseppe Gherardeschi, Niccolò Moretti, Bartolomeo Franzosini, Girolamo Barbieri o Giovanni Battista Candotti. Queda clar, evidentment, que la feina serà llarga però en qualsevol cas musicalment divertida!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Carlo Benatti (organ)
JPC: BENATTI, V. - Maestri d'organo e compositori a Mantova

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: BENATTI, V. - Maestri d'organo e compositori a Mantova

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Alexander Roslin - The Comtesse d'Egmont Pignatelli in Spanish Costume (1763)

Obra d'Aleksandr Roslin (1718-1793), pintor suec (1)

Parlem de Pintura...

Alexander Roslin (Malmö, 15 de juliol de 1718 - París, 5 de juliol de 1793) va ser un pintor suec. Es va formar al seu país natal, Suècia. Durant dos anys va estar treballant a la cort del marcgravi de Bayreuth (1745-1747). Després va passar per Itàlia, on va poder estudiar la història i la obra dels pintors manieristes (Ticià, Veronès) i la dels classicistes (Carracci, Guido Reni). El 1752 va marxar a París, gràcies a la recomanació de Lluïsa Isabel de França, duquessa de Parma. Allà es va fer famós com a pintor retratista. Va retratar a l'aristocràcia europea de mitjans del segle XVIII. Es va casar el 1759 amb Marie-Suzanne Giroust. Va gaudir de l'amistat de François Boucher. Des del 1750 en endavant, va treballar principalment a París, però hi va haver períodes en què va treballar en altres llocs, sol·licitat per les diferents corts de l'època: Estocolm (1774), Sant Petersburg (1775, on va pintar una sèrie de retrats d'homes d'estat de la Rússia Imperial, incloent-hi els d'Iván Betskói i Ivaán Shuvalov), Varsòvia i Viena (1778). Va morir a París el juliol de 1793.

Font: En català: Aleksandr Roslin (1718-1793) - En castellano: Aleksandr Roslin (1718-1793) - In english: Aleksandr Roslin (1718-1793) - Altres: Aleksandr Roslin (1718-1793)

Parlem de Música...

Carl Michael Bellman (Estocolm, 4 de febrer de 1740 - Estocolm, 11 de febrer de 1795) va ser un poeta, trobador i músic suec, famós sobretot pels seus dos cicles de cançons Epístoles de Fredman (1790) i els Cants de Fredman (1791). Se'l considera un dels poetes nacionals suecs; la seva influència sobre la literatura sueca ha estat comparada amb la que Shakespeare ha tingut sobre la literatura anglesa. És probablement la figura més influent del període romàntic primerenc suec. Nascut el 4 de febrer de 1740 a Estocolm, va estudiar a la Universitat d'Uppsala i va treballar pel govern, on va ocupar diversos càrrecs, entre ells el de secretari de la loteria nacional. Bellman va començar a escriure poesia des de molt jove i aviat es va guanyar una reputació per les seves paròdies, sàtires i poemes "ocasionals" escrits per celebrar esdeveniments concrets. Va voler que els seus poemes es poguessin cantar i a la majoria els hi va posar música, adaptant-los a melodies conegudes. El 1760 les seves cançons eren molt populars a tot el país. Sovint cantava en tavernes i festes acompanyat d'un llaüt. Pels vols del 1765, Bellman va començar a treballar en les famoses Epístoles de Fredman, un recull de 82 cançons que presenten un panorama únic i divers de la classe mitjana d'Estocolm. La música va ser una adaptació de cançons i balls tradicionals de l'època. El seu segon cicle, els Cants de Fredman de 1791, consisteixen, principalment, en cançons de taverna, moltes d'elles paròdies bíbliques. Encara avui les seves cançons segueixen essent molt populars a Suècia i el 26 de juliol de cada any, el dia de Bellman, es celebra una desfilada musical a Estocolm. La seva obra és molt diversa i rica, i inclou poemes, cançons, salms i paròdies basades en jocs de paraules. Les seves cançons presenten diversos personatges que s'han convertit en entranyables, entre ells el rellotger Fredman, el músic-pastor Movitz, el caporal Mollberg i la prostituta Ulla Winblad, així com d'altres figures extretes de les mitologies nòrdiques, greco-romanes i bíbliques. Va morir a Estocolm el febrer de 1795.

Font: En català: Carl Michael Bellman (1740-1795) - En castellano: Carl Michael Bellman (1740-1795) - In english: Carl Michael Bellman (1740-1795) - Altres: Carl Michael Bellman (1740-1795)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Bellman was one of Sweden’s most gifted poets of all time. His preferred medium was parody (the re-use of popular melodies to new poetry); but with his bold verses, intricate metrical patterns and improvements in his borrowed melodies he created an inimitable song form that has retained its popularity to the present day. He has been compared with Hogarth, but his message is more subtle than that of the artist, and his moral position is not as easy to determine. His best-known song collections are Fredmans epistlar (Stockholm, 1790; ed. G. Hillbom and J. Massengale, Stockholm, 1990) and Fredmans sånger (Stockholm, 1791; ed. G. Hillbom and J. Massengale, Stockholm, 1992): the former is a collection of fictional letters portraying imaginary scenes in the lives of known contemporary drunkards and loose women, and the latter is a mixed group of drinking-songs, satires and lyrical pieces. The transcriptions for the melodies in both cases were provided by Olof Åhlström, who was also Bellman’s publisher. Much of the music for both collections has been traced to France. Bellman used ariettes from the opéra comique, instrumental dances and airs that have been found in old songbooks and in Swedish ‘dance books’ containing melodies transcribed for one or two violins. Less frequently, he took simple melodies by such well-known composers as Haydn and Handel. He often extensively revised his melodies, and the sources of more than a quarter of the tunes to his two popular song collections have not been identified. We have no concrete evidence that Bellman composed music in the traditional sense of the word, but an occasional melody or two, such as the interestingly awkward setting to Fredmans sång no.34, may be his own composition. The majority of his some 1700 poems have been published, with their music, in the standard edition, Bellmans skrifter (Stockholm, 1921).

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Autors diversos
AMAZON: Bellman - Sanger och Epistlar

IMSLP: Carl Michael Bellman (1740-1795)

CPDL: Carl Michael Bellman (1740-1795)

SPOTIFY: Bellman - Sanger och Epistlar

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Rembrandt van Rijn - Christ and St Mary Magdalen at the Tomb (1638)

Obra de Rembrandt van Rijn (1606-1669), pintor holandès (1)

- Recordatori de Gaetano Veneziano -

En el dia de la commemoració del seu 300è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Rembrandt Harmenszoon van Rijn (Leiden, 15 de juliol de 1606 - Àmsterdam, 4 d'octubre de 1669) va ser un pintor i gravador neerlandès i possiblement un dels més grans pintors de la història de l'art. Va ser un intèrpret excepcional de la naturalesa humana i un mestre de la tècnica, no només pictòrica sinó també del dibuix i del gravat. La seva obra va produir un gran impacte en els seus contemporanis i va influir en l'estil de molts artistes posteriors. És probable que no existís cap pintor capaç d'igualar a Rembrandt en la seva utilització dels efectes del clarobscur o de l'empastament vigorós. El seu pare era moliner. Malgrat el fet de provenir d'una família amb escassos mitjans, els seus pares li van procurar una bona educació. Rembrandt va començar els seus estudis a l'Escola Llatina, i a l'edat de 14 anys va ser admès a la Universitat de Leiden. No obstant això la va abandonar aviat per estudiar art, al principi amb un mestre local, Jacob van Swanenburch i després, a Àmsterdam, amb Pieter Lastman, cèlebre per les seves pintures històriques. Després de dominar tot el que havia après, Rembrandt va tornar a Leiden, on aviat se'l va començar a tenir en molt alta consideració i amb 22 anys, va començar a acceptar els seus primers deixebles, entre els quals va destacar Gerrit Dou. El 1631 Rembrandt es va traslladar a Àmsterdam. Va pintar nombroses obres mestres de gran dramatisme, com El cegament de Samsó (1636, Städelsches Kunstinstitut, Frankfurt). La seva gran fama com a mestre, va proporcionar un enorme nombre de deixebles, alguns dels quals, com Carel Fabritius, ja eren artistes experimentats. Molts dels seus quadres són, en certa forma, obra de molts pintors dels seu taller. Esbrinar quines obres són les de Rembrandt i identificar-les és una tasca difícil.

En contrast amb la fortuna de la seva carrera pública, la vida familiar de Rembrandt va estar marcada per la desgràcia. Entre els anys 1635 i 1641 Saskia va donar a llum quatre nens, dels quals només va sobreviure l'últim, Titus. Saskia va morir el 1642. Hendrickje Stoffels, contractada com majordoma al voltant de 1649, va acabar convertint-se en la seva concubina i en model de moltes de les seves obres. Malgrat el seu èxit financer tant en el camp de l'art, com en el de professor i marxant, la seva inclinació a la vida ostentosa el va dur a la ruïna el 1656. L'inventari de la seva col·lecció d'art i antiguitats, realitzat abans que celebrés la subhasta pública per pagar els seus deutes, posa en relleu l'amplitud dels seus gustos artístics, escultura antiga, pintura flamenca i italiana del renaixement, art oriental, obres holandeses coetànies, armes i armadures. Per desgràcia, els resultats obtinguts en la subhasta, inclosa la venda de casa seva, no van poder sufragar tots els deutes. Aquests problemes no van afectar al treball de Rembrandt, i si algun canvi es percep és el de l'increment de la seva mestria artística. Algunes de les grans obres pertanyents a aquest període són La núvia jueva (1666), Els síndics del gremi de drapers (1661, Rijksmuseum, Àmsterdam), Bathsheba (1654, Louvre, París), Jacob beneint Efraïm i Manassès (1656, Staatliche Gemäldegalerie, Kassel) i un autoretrat (1658, Frick Collection). La seva vida personal va continuar, però, marcada per la desgràcia, ja que la seva estimada Hendrickje va morir el 1663 i el seu fill Titus el 1668. L'estil de les seves primeres pintures, realitzades en la dècada de 1620, denota la influència del seu mestre, Pieter Lastman, en l'elecció de temes de gran dramatisme, composicions amb gran profusió d'elements i contrastos molt marcats de llums i ombres. A El noble eslau (1632, Museu d'Art Metropolità, Nova York) s'aprecia la seva predilecció pels vestits exòtics, element característic de moltes obres de la seva primera època.

La magnífica obra Retrat de marit i dona (1633, Isabella Stewart Gardner Museum, Boston), posa en relleu l'estil dels seus primers retrats, preocupació pels trets dels personatges retratats, els detalls de la roba i els mobles de l'habitació, aquesta acurada representació dels interiors desapareixerà en les seves obres posteriors. També els membres de la seva família que posaven per a ell apareixen retratats amb diferents disfresses, com en el cas de la mare de Rembrandt com la profetessa Anna (1631, Rijksmuseum), o la malenconiosa Saskia com Flora (1634, Hermitage, Sant Petersburg). Potser no hi hagi un artista que hagi pintat tants autoretrats, al voltant de 60, o s'hagi sotmès a una anàlisi tan profund de sí mateix. Les obres de tema bíblic representen un terç de tota la producció artística de Rembrandt, la qual cosa era una cosa inusual en l'Holanda protestant del segle XVII, ja que no existien encàrrecs per part de l'Església i l'art religiós no es considerava important. Les seves primeres obres de tema bíblic presenten un accentuat dramatisme, dins la tònica del gust barroc. Un dels primers encàrrecs públics importants que va rebre Rembrandt a Amsterdam va ser La lliçó d'anatomia del doctor Tulp (1632, Mauritshuis, l'Haia), obra que retrata els membres del gremi de cirurgians reunits en una classe pràctica de dissecció. Aquests retrats en grup van constituir un gènere únic a Holanda i van proporcionar voluminosos ingressos als artistes en un país en què ni l'Església ni la casa reial actuaven com a mecenes de l'art. Rembrandt va pintar més de 600 quadres i va produir nombrosos dibuixos i gravats. Rembrandt va morir l'octubre de 1669 a Àmsterdam.

Font: En català: Rembrandt Harmenszoon van Rijn (1606-1669) - En castellano: Rembrandt Harmenszoon van Rijn (1606-1669) - In english: Rembrandt Harmenszoon van Rijn (1606-1669) - Altres: Rembrandt Harmenszoon van Rijn (1606-1669)

Parlem de Música...

Gaetano Veneziano (Bisceglie, 1665 - Napoli, 15 de juliol de 1716) va ser un professor i compositor italià. Als 10 anys va entrar al Conservatori de Santa Maria di Loreto de Nàpols on va estudiar-hi fins el 1676 amb el mestre Francesco Provenzale. Al llarg de la seva productiva carrera va ocupar, en èpoques diferents, els càrrecs de mestre de capella de la Cort de Nàpols, de l'església de Carmine Maggiore de Nàpols i del mateix Conservatori de Santa Maria di Loreto on s'havia format. El 1703 va ser un dels mestres que va postular per accedir al càrrec en substitució d'Alessandro Scarlatti, lloc que va guanyar gràcies a la composició d'una Missa. Va romandre en aquest lloc entre l'octubre de 1704 i el 1707, any en què Nàpols va caure en mans de les tropes austríaques motiu que va derivar en la seva destitució del càrrec. Prèviament i des del juliol de 1684, va ser professor del Conservatori de Santa Maria di Loreto, en un càrrec que va mantenir fins el 1716, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal religiosa:

Oratorios and passions:
Il sacrificio d'Elia (orat, A. Perrucci), SS Trinità della Redenzione de Cattivi, Naples, 1704, lib I-Nn
La Vergine in figura (melodramma, I.M. Mancini), Conservatorio di S Maria di Loreto, Naples, 1713, lib Nn
4 Passions, 4vv, Matthew, Mark, Luke, John, Nf
Passio del Venerdi Santo, Nf

Cants.:
6 for S, bc;
1 for S, A, bc;
1 for S, vn, bc

Other works:
all in I-Nf; with instruments unless otherwise stated
3 messe, 4–16vv: Ky-Gl, 4–8vv;
Graduali per le Domeniche di Quadragesima e del primo giorno delle ceneri, 4vv, bc
Invitatory and responses for the 1st Nocturn of the Office of the Dead, inc.;
4 lessons for Christmas Nocturns;
22 lessons for Holy Week Nocturns;
7 lessons for Office of the Dead Nocturns;
11 lessons for other Nocturns
2 Mag, 2vv, 10vv;
Nunc, 4vv;
Litanie BVM, 5vv;
3 Salve regina, 4vv;
2 Confitebor, 1v, 9vv;
Laudate, 5vv;
2 Laudate pueri, 9vv;
Miserere, 4vv:
Versetto del miserere, S, bc;
Stabat mater, 3vv;
3 Iste confessor, 1v, 2vv, 10vv;
2 Pange lingua, 5vv, 8vv;
TeD, 5vv;
4 Veni Creator Spiritus, 3vv, 5vv, 5vv, 9vv;
Veni sponsa Cristi, 5vv;
Versetto del Benedictus, S, bc;
28 other hymns;
6 motets
Pastorale in festo S Mariae Magdalenae, 5vv;
Pastorale ‘Vos pastores’, 4vv;
Obstupescite caeli, 5vv;
Laudamus, S, vn, bc

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Gaetano Veneziano (1665-1716) - Altres: Gaetano Veneziano (1665-1716)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Con la publicación del oratorio sacro La Santissima Trinità de Gaetano Veneziano, fechado en 1693, Antonio Florio e I Turchini presentan otro significativo redescubrimiento dentro de su exploración de la música napolitana del Barroco. La dedicación de Gaetano Veneziano a la música litúrgica es bien conocida, pero hasta la fecha había sido prácticamente imposible apreciar ninguna de las composiciones a gran escala que se sabía que este alumno predilecto de Francesco Provenzale había escrito. Gracias al impecable trabajo de investigación de Dinko Fabris (que aporta un ensayo al disco) y Antonio Florio, ahora se han identificado nada menos que cuatro de estos oratorios, que a lo largo de los siglos habían viajado desde la biblioteca privada de Veneziano al Conservatoire Royal de Bruselas. Como su contemporáneo Alessandro Scarlatti, Veneziano fue a menudo requerido para producir música teatral de contexto religioso, como en el caso de esta La Santissima Trinità para cinco voces solistas, que el propio compositor definió como una cantata espiritual en un acto en forma de oratorio. En esta nueva grabación de Glossa, realizada en la Chiesa dei Servi di Maria en Sorrento, los cantantes Leslie Visco, Cristina Grifone, Filippo Mineccia, Rosario Totaro y Giuseppe Naviglio asumen de forma espléndida tres papeles alegóricos que defienden los derechos de la Virgen ante el demonio. La dirección de Antonio Florio al frente de los instrumentistas de I Turchini demuestra una vez más su extraordinaria comprensión del universo barroco, y muy particularmente del de Nápoles.

---

Gaetano Veneziano (1665-1715) trained in Naples and taught for most of his life at the city’s Conservatorio di S Maria di Loreto. Most of his music seems to be lost but recently four hitherto unknown oratorios turned up in the composer’s own manuscript, now in the library of Brussels Conservatoire; the first of these is La Santissima Trinità (1693). It is a single-act allegory in which God the Father (Omnipotence), the Son (Divine Love) and the Holy Spirit (Wisdom) defend the Blessed Virgin against Sin (the bass, who represents Satan). Sapienza’s ‘Quanto so, voglio crearla’ (sung ardently by Filippo Mineccia) and the Virgin Mary’s ‘Il più bello, il più nobile oggetto’ (sung with chaste purity by Leslie Visco) reveal an attractive and concise aria style that bears close comparison to Alessandro Scarlatti. The Blessed Virgin’s longer aria ‘Il tuo stral divino arciero’ features an obbligato violin, played compassionately by Alessandro Ciccolini. Cristina Grifone’s Divine Love sometimes sings a little harshly and sharp, and I would like to hear a more mellifluous tenor than the nasal Rosario Totaro singing Onnipotenza’s benign expressions of wisdom, but the arrival of Giuseppe Naviglio’s menacing Sin gives proceedings a dramatic shot in the arm, and all five singers declaim their texts with crystalline clarity. As befits their years of experience in his repertoire, Antonio Florio and I Turchini present valuable evidence of the musical merits of a neglected generation of Italian composers.

David Vickers (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: I Turchini; Antonio Florio
LAQUINTADEMAHLER: VENEZIANO La Santissima Trinità

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Edward Matthew Ward - London Flower girls (1895)

Obra de Edward Matthew Ward (1816-1879), pintor anglès (1)

- Recordatori de Benjamin Bilse -

En el marc de la celebració del seu 200è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Edward Matthew Ward (London, 14 de juliol de 1816 - Windsor, 15 de gener de 1879) va ser un pintor anglès. De jove, va crear il·lustracions per al famós llibre 'Rejected Addresses', escrit pels seus oncles James i Horace Smith. Així mateix, va crear il·lustracions per a les obres de Washington Irving. El 1830, va guanyar la 'silver palette' de la Society of Arts. Amb el suport de David Wilkie i de Francis Leggatt Chantrey, va ser estudiant de la Royal Academy of Arts. El 1836 va viatjar a Roma, on va guanyar una medalla de plata a l'Acadèmia de Sant Lluc el 1838 per la seva 'Cimabue i Giotto'. Sent estudiant a la Royal Academy, Ward es va convertir en membre de The Clique, considerant-se seguidor d'Hogarth i Wilkie i contrari al Prerrafaelisme. De fet, durant la dècada de 1850, Ward va entrar en conflicte amb els prerrafaelistas, especialment amb Millais, l'estil artístic de qui va considerar anti-britànic. El 1843, amb 27 anys, va conèixer a Henrietta Ward, de només 11 anys i amb qui es va casar en secret el maig de 1848. Anys més tard, Henrietta també va esdevenir una pintora d'èxit. Com a seguidor d'Hogarth i Wilkie, moltes de les primeres obres de Ward van commemorar el segle XVIII. També va pintar episodis del segle XVII, influenciat pel pensament del seu amic l'historiador Thomas Babington Macaulay. A partir de la dècada de 1870, va pintar alguns temes sobre la vida moderna. Va ser en aquesta època en què va començar a patir una dolorosa malaltia que va provocar-li una profunda depressió i el posterior suïcidi el gener de 1879.

Font: En català: No disponible - En castellano: Edward Matthew Ward (1816-1879) - In english: Edward Matthew Ward (1816-1879) - Altres: Edward Matthew Ward (1816-1879)

Parlem de Música...

Benjamin Bilse (Liegnitz, [ara Legnica], 17 d'agost de 1816 - Liegnitz, 13 de juliol de 1902) va ser un director i compositor alemany. Es va formar al Conservatori de Viena sota la direcció del violinista Joseph Böhm per entrar com a intèrpret de l'orquestra de Johann Strauss. Poc després va tornar a Liegnitz on va esdevenir mestre de capella el 1842. A partir del 1867 va participar regularment amb la seva Bilse'sche Kapelle al Concerthaus del Leipziger Straße de Berlín. El seu èxit va motivar una extensa gira de concerts per Europa i Rússia així com a la mateixa Exposition Universelle de 1867 de París. El 1873 Richard Wagner va ser l'encarregat de la direcció de l'orquestra en un concert davant de l'emperador Wilhelm I. Anys més tard va ser un dels membres fundadors de la "Former Bilse's Band" anys més tard rebatejada amb el nom de Fhilarmònica de Berlin. Els darrers anys es va retirar a Liegnitz, on va morir el juliol de 1902.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Benjamin Bilse (1816-1902) - Altres: Benjamin Bilse (1816-1902)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

It is the Strauss family that comes to mind when dance music of the middle nineteenth century is mentioned, but other continental cities had their composer/orchestra leaders who ruled their local scenes when it came to the waltz, polka, galopp, and numerous lesser dance crazes. The relevant figure for Berlin was Benjamin Bilse, largely ignored nowadays but successful enough in his own time to have controlled his own concert hall, known as the Bilse. The thoroughly enjoyable booklet notes for this release by Germany's CPO label quote Tchaikovsky's description of the place: "The large magnificent hall, in which one could smell bad cigars and food and in which women knitting stockings and men drinking beer passed the time, made a peculiar impression on me." His orchestra was well drilled, indeed; in fact, one of the two branches into which it split after a disagreement (the notes tell the whole story) evolved into what is now the Berlin Philharmonic Orchestra. The somewhat militaristic strain in the music of various composers in this style is magnified with Bilse, who employs march-like fanfares even in polkas that have a lighter overall tone. His best-known hit was Mit Bomben und Granaten (track 8). But he was also a very seductive melodist, and many pieces have the sharp but carefully controlled contrast of rhythm and tune that makes Sousa's music so attractive. Hear the Catharina Quadrille (track 6), and you may be convinced that Arthur Sullivan knew Bilse's music; indeed, Bilse was popular enough in his own time that Sullivan might have found it hard to avoid. The weak point here is the plain playing of the West German Radio Orchestra of Cologne under Christian Simonis, which makes it hard to imagine the rock-concert-like audience reactions Bilse's music inspired in its day. But the group has nevertheless done a service by resurrecting this composer, whose output would seem to offer a rich source of selections for pops concerts and the like.

James Manheim (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: WDR Sinfonieorchester Köln; Christian Simonis
AMAZON: Benjamin Bilse: Waltzes; Marches; Polkas

IMSLP: Benjamin Bilse (1816-1902)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Albert Anker - Kleinkinderschule auf der Kirchenfeldbrücke (1900)

Obra d'Albert Anker (1831-1910), pintor suís (1)

- Recordatori d'August Söderman -

En el dia de la celebració del seu 184è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Albert Anker (Ins, 1 d'abril de 1831 - Ins, 16 de juliol de 1910) va ser un pintor suís. Fill de veterinaris, es va formar, a partir del 1845, en dibuix amb Louis Walhinger si bé els primers anys no va destacar de la resta de companys. El 1851 va entrar a la Universitat de Berna i posteriorment a la de Halle per estudiar Teologia, però el 1853 els va abandonar per a dedicar-se a la pintura. Ben aviat va viatjar a París on va ser alumne del pintor Charles Gleyre i més tard de Renoir. Entre el 1853 i el 1860 va viure en contacte amb l'Escola Imperial de Belles Arts. A partir del 1861 va viatjar a Itàlia, geografia de gran atractiu pels pintors d'aquella època. El 1864 va tornar a França, on es va casar, i on va començar a destacar per les seves pintures de gran realisme i precisió en el dibuix. El 1870 va diversificar la seva vida social convertint-se en diputat del Gran Consell de la regió de Berna, va treballar en diverses revistes i el 1878 va organitzar la secció suïssa de l'Exposició Universal de París. En agraïment, aquell any va ser condecorat amb la Legió d'Honor. El 1890 es va traslladar a Ins, renunciant a la seva vida a París a la cerca d'ambients més tranquils. El 1900 va rebre el títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Berna. Com a pintor es va fer conegut pels seus retrats infantils així com per les escenes de gènere i natures mortes totes elles caracteritzades per un realisme intens i pel seu naturalisme. Va morir a Ins el juliol de 1910.

Font: En català: No disponible - En castellano: Albert Anker (1831-1910) - In english: Albert Anker (1831-1910) - Altres: Albert Anker (1831-1910)

Parlem de Música...

Johann August Söderman (Stockholm, 17 de juliol de 1832 - Stockholm, 10 de febrer de 1876) va ser un compositor suec. Fill de Johan Wilhelm Söderman, es va formar inicialment amb ell abans d'entrar a la Reial Acadèmia Sueca de Música. Allà hi va estudiar entre els anys 1847 i 1850, formant-se en harmonia amb Erik Drake i piano amb Jan van Boom. També es va formar de forma autodidacta en violí i oboè assolint ràpidament un lloc en algunes orquestres de la ciutat. El 1851 va ser contractat per Stjernström com a director musical per a un teatre, càrrec que va ocupar diversos anys. Allà va compondre i arranjar música diversa i va fer nombroses gires pels països escandinaus. El 1856 va sol·licitar una excedència per a viatjar a Leipzig on va rebre classes de E.F. Richter i on va entrar en contacte amb la música de l'escola alemanya. Al seu retorn a Estocolm va tornar a la companyia teatral de Stjernström però el 1860 va ser nomenat mestre del cor i director adjunt de Ludvig Norman a l'Opera Reial d'Estocolm en un càrrec que ja va mantenir pràcticament fins el final de la seva vida, esdevinguda a Estocolm el febrer de 1876.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
incidental music unless otherwise indicated
Erik XIV (J. Börjesson), Turku, 15 March 1852
Urdur, eller Neckens dotter (operetta, J. Granberg), Helsinki, 19 Sept 1852
Regina von Emmeritz (Z. Topelius), Helsinki, 13 April 1853
Zigenarhöfdingen Zohrab [Zohrab, the Gipsy Chief] (operetta), Gothenburg, 19 April 1854
Hin Ondes första lärospån (operetta, F. Arlberg, after E. Scribe: Le diable à l’école), Stockholm, Mindre, 29 June 1856
Några timmar på Kronoborgs slott [A Few Hours in Kronoborg Castle] (O. Fredrik), 27 Sept 1858; ov. later used for Orleanska jungfrun (after F. von Schiller), 1867, and pubd as Svenskt festspel, vs (1858), fs (1867)
Folkungalek (L. Josephson), Stockholm, Kungliga, 20 Sept 1864
Bröllopet på Ulfåsa [Wedding in Ulfåsa] (F. Hedberg), Stockholm, Kungliga, 1 April 1865
Marsk Stigs döttrar [Marshal Stig’s Daughters] (Josephson), Stockholm, Kungliga, 19 March 1866
Peer Gynt (H. Ibsen), 1870, partly lost, never perf. with the play
Richard III (Hedberg, after W. Shakespeare), Stockholm, Kungliga, 17 Dec 1872
Music for c70 other works

Choral:
Die Wallfahrt nach Kevlaar (H. Heine), Bar, 4vv, orch, 1859–66 (1867)
Ett bondbröllop [A Peasant Wedding] (R. Gustavsson), male vv (1868)
Signelills färd [Signelill’s Journey] (L. Josephson), solo vv, 4vv, orch, 1869; vs, ed. V. Svedbom (1892)
Ur idyll och epigram (J.L. Runeberg), 4vv (1869)
Hjertesorg (K. Wetterhoff), solo vv, 4vv, orch, 1870 (1883)
Trenne sånger (Quanten, Z. Topelius), male vv (1871)
Tre visor i folkton, male vv (1872)

Ballads and songs:
Tannhäuser (E. Geibel), Bar, orch, ?1856–7 (1860)
Die verlassene Mühle/Qvarnruinen [The Abandoned Mill] (A.F.A. Schnetzler), Bar, orch, 1857 (1867)
Arme Peter (H. Heine), 1v, orch, 1857–67 (1870)
Kung Heimer och Aslög [King Heimer and Aslög] (F. Hedberg), 1v, orch, c1870 (1883)
Der schwarze Ritter (L. Uhland), B, orch, 1874; ed. J.P. Carstensen and E. Ellberg (1886)
c65 songs, some pubd in collections, incl. Tre ballader, 1855–69 (1871);
Heidenröslein (Heine), 1856–7 (1859);
Värvningen (after Reder: Der Landsknecht), 1859 (1860);
Serviska folksånger (J.L. Runeberg) (1871);
Digte og sange, i–ii (B. Bjørnson) (1871–3);
Tre tyska visor i folkton (1875);
others in MS and pubd singly; some ed. A. Helmer, August Söderman: Sånger med piano (Stockholm, 1981)

Vocal religiosa:

Katolsk Messa [Missa solemnis], solo vv, 4vv, orch, 1875, vs (1881)
Andeliga sånger [Spiritual Songs], 4vv, org (1872)
Du går, Guds lamm, du milda
Guds Hus
Herre Kär
Lovsång
O Guds lamm
Pingstpsalm

Instrumenal:

Concert ov., F, ?1855–68, pf score (Stockholm, 1881)
Scherzo, E, 1856
Nordiska folkvisor och folkdansar (1870)
2 festival marches, 1869, 1873;
2 funeral marches, 1871, 1872;
Festival polonaise, 1873
Qt, e, pf, vn, va, vc, 1856
Fantasier à la Almqvist, pf, 1868 (1885)

Font: En català: Johann August Söderman (1832-1876) - En castellano: No disponible - In english: Johann August Söderman (1832-1876) - Altres: Johann August Söderman (1832-1876)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Söderman’s works occupy a position of central importance in Swedish music, and exerted a great influence on later generations of Swedish composers. Not only his personal use of stylistic elements from folk music (for instance, in his realistic portrayal of peasant life) but also many other traits of his music were for a long time valued for their authentic Swedish qualities. His instrumental works are few, and unequal in quality. His scoring, however, shows an assured feeling for orchestral colouring. In spite of his great admiration for works of Liszt and Wagner, which can be observed in his last ballad, Der schwarze Ritter, and in his mass, he did not develop major continuous forms but came into his own in epigrammatically concentrated works, often with dance-like rhythms and a clearcut strophic form. In this, as in certain melodic and harmonic details, he has much in common with Grieg. Especially in his vocal works, Söderman shows a highly developed feeling for pregnant psychological and dramatic expression.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Malmo Chamber Choir
AMAZON: Scandinavian Choral Music
AMAZON: Pastoral Suite et al.

IMSLP: Johann August Söderman (1832-1876)

CPDL: Johann August Söderman (1832-1876)

SPOTIFY: Scandinavian Choral Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Sir Alfred James Munnings - British Marjory

Obra de Sir Alfred James Munnings (1878-1959), pintor anglès (1)

- Recordatori d'Antoni Torrandell -

En el dia de la celebració del seu 135è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Sir Alfred James Munnings (Mendham, 8 d'octubre de 1878 - Dedham, 17 de juliol de 1959) va ser un pintor anglès. De talent artístic precoç, es va formar en una empresa de litografia de Norwich, ciutat on també va rebre classes a l'Escola d'Art. El seu èxit el va motivar a presentar les seves primeres obres, el 1899, a la Royal Academy. Aquell mateix any es va establir novament a Mendham on un accident va provocar-li la pèrdua de visió en un ull. Aquells anys es va guanyar la vida com a dibuixant de cartells per més tard ampliar la seva formació a París. El 1901 va assistir en una fira de cavalls la qual va influenciar decisivament en la posterior temàtica de les seves obres. El 1913 va realitzar la seva primera exposició monogràfica a Leicester en què va mostrar alguns primers exemples de cavalls, temàtica amb la que es faria mundialment famós. El 1918 es va instal·lar a Dedham, on també es va casar. El 1925 va ser triat membre de la Royal Academy of Arts i el 1929 de la Royal Watercolor Society. Entre els anys 1944 i 1949 va ser president de la Royal Academy of Arts on va fer un dur al·legat vers la nova pintura moderna la qual va menysprear sistemàticament. El seu art eqüestre, però també rural i de gènere va causar sensació al seu temps sent considerat com un dels millors pintors del seu temps. Va morir a Dedham el juliol de 1959.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Sir Alfred James Munnings (1878-1959) - Altres: Sir Alfred James Munnings (1878-1959)

Parlem de Música...

Antoni Torrandell Jaume (Inca, 17 de juliol de 1881 - Palma, 15 de gener de 1963) va ser un compositor, pianista i professor. Després d’iniciar els estudis musicals amb el seu pare, Joan Torrandell Campamar, organista de l’església parroquial d’Inca, els va continuar a Palma amb Josep Balaguer i Bartomeu Torres. Posteriorment, a Madrid, va ser alumne de piano de José Tragó i d’harmonia de Pedro Fontanilla, i va obtenir, per unanimitat, el primer premi de piano l’any 1900 i el d’harmonia l’any 1903. El gener de 1905 es va instal·lar a París, on va ampliar els estudis de piano amb Ricard Viñes i els d’orgue, contrapunt, fuga i orquestració amb Charles Tournemire, catedràtic del Conservatori de París, membre de l’Schola Cantorum, deixeble i successor de César Franck. A partir de 1908, el compositor mallorquí va començar a oferir recitals a les sales parisenques més prestigioses i va publicar les seves primeres obres per a piano. En el concurs internacional de la Société Nationale des Beaux-Arts de París, va ser premiada la seva obra Sonata op. 21 per a violoncel i piano, la qual va ser interpretada el 3 de juny de 1913 al Grand Palais des Champs-Élysées. Va viure a la capital francesa fins el 1914, any en què va veure's obligat a tornar a Mallorca degut a la Primera Guerra Mundial. A Palma va seguir fent concerts i component, entre altres obres, la "Missa Pro-Pace", que va ser estrenada a la Catedral de Palma el 1916 en versió per a orgue, cor i solistes. El desembre de 1918 va tornar a la capital francesa, on va recuperar els seus contactes i va reprendre l’activitat com a intèrpret i compositor. Amb motiu del naixement del seu primer fill, Joan, el 12 d’agost de 1920, Torrandell va compondre "Nativité".

El 24 de desembre de 1921 va néixer el seu altre fill Bernat, a qui Torrandell va dedicar "Berceuse pendant la tempête", amb text de Georges Blanchard. Però el 2 de març de 1923, la mort de Joan va sumir la família en el dolor, i el mestre va escriure la lletra i la música de "Sûpreme Spoir" i va compondre els primers compassos del "Rèquiem", la seva obra mestra, que va reprendre el 1933. El 5 de març de 1924 va néixer el seu tercer fill, que va rebre el nom de Joan en memòria del germà desaparegut. Dos anys després va escriure, amb motiu d’aquesta efemèride, "Sommeil paisible". El 1929 la Société Génerale et Internationale de l’Edition Phonographique et Cinematographique va subscriure un contracte amb el compositor, per un període de deu anys, per a tota la seva producció. Torrandell va compondre algunes obres inspirades en cants de la seva terra natal, "Chant de l’élagueur", "Copeo" i "Sonatine Majorquine". El dia de Pasqua de 1932 es va estrenar a la Catedral d’Orleans, amb gran èxit, la "Missa Pro-Pace" que ja havia donat a conèixer prèviament a Mallorca. El desembre de 1932, la Salle Debussy de París va dedicar una sessió al músic mallorquí, la qual va comportar-li crítiques molt positives. L’any 1933, amb motiu de la mort de la seva mare, Torrandell es va veure obligat a tornar a Mallorca per atendre el seu pare, octogenari i malat. A l’illa va actuar en recitals i va continuar component; també es va retrobar amb Manuel de Falla, que en aquells moments era de viatge a Mallorca.

Després de la mort del seu progenitor, el febrer de 1935, Torrandell va viatjar novament a París a fi de tornar a fixar la residència a França, però com que no va voler nacionalitzar-se francès, arran de les guerres, primer la Guerra Civil Espanyola i després la Segona Guerra Mundial, va haver de retornar a la seva illa natal, amb la idea de reincorporar-se al futur Conservatori de Palma. El 1935 es va crear aquest centre i sorprenentment es va prescindir de Torrandell, amb l’argument que la càtedra que requeria el seu nivell artístic no havia estat autoritzada, perquè a l’illa encara no hi havia alumnes que necessitessin ensenyaments superiors. Durant la Guerra Civil, la docència va ser gairebé nul·la i Torrandell va passar llargs períodes a la seva casa de camp, dedicat a la composició de la Marxa heroica i del Concert per a piano i orquestra i a completar el Rèquiem. Finalitzada la guerra, la duresa de la postguerra va motivar la seva retirada de la vida activa com a concertista per dedicar-se a la docència i a la composició. Els seus darrers concerts els va fer a Barcelona i a Palma el març de 1941. La Segona Guerra Mundial el va fer desistir de tornar a París. L’obra torrandelliana va ser divulgada a poc a poc, amb les limitacions dels mitjans locals. L’any 1959, Torrandell va aconseguir el Premi Ciutat de Palma de composició pel seu "Rèquiem", obra que no va ser estrenada fins el 1984, 23 anys després de la seva mort, esdevinguda a Palma el gener de 1963.

Font: En català: Antoni Torrandell (1881-1963) - En castellano: Antoni Torrandell (1881-1963) - In english: No disponible - Altres: Antoni Torrandell (1881-1963)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Torrandell és un dels representants més autèntics de l’Schola Cantorum de París, la característica principal de la qual es fonamenta en un sincer fervor i en una severíssima escola harmònica i contrapuntística. El sòlid procés de formació del compositor balear, el seu estil musical, el complex treball harmònic, la rica textura o la perfecció melòdica a favor del text, són elements que situen Torrandell en el grup de compositors universalistes, que fugen d’allò que resulta fàcil i cultiven una música continguda, plena de veritat i compromesa. El catàleg del compositor revela una estètica musical que, com la seva indestructible personalitat introspectiva i el seu elevat nivell d’exigència personal, fuig de la facilitat i troba en el virtuosisme i, alhora, en l’austera virtut el llenguatge adequat, al marge d’ismes de la vida efímera i de l’experimentació avantguardista. Torrandell es manté fidel a la seva estètica al llarg de tota la vida. Torrandell ha deixat una important producció orquestral, de cambra, i d’obra coral amb orquestra. La seva formació, entre romàntica i impressionista, es reflecteix en les composicions per a piano, la majoria editades a França. En paraules de Joan Moll, un dels pianistes que més l’ha interpretat i reivindicat, la seva música és “austera, formalment acurada, tonal i dotada de foc interior. S’inspira en els sentiments derivats de les seves experiències vitals i en temàtica mallorquina”. I com apuntà la musicòloga Montserrat Albet, “l’atractiu dels temes populars i l’espontaneïtat amb els quals els utilitzà el salvaren d’un excessiu formalisme... al llarg de la seva producció utilitzà procediments acadèmics com la fuga que proporcionaren elements clàssics a una obra d’inspiració exaltada i a la vegada de caràcter íntim.

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Joan Moll (piano)
AMAZON: TORRANDELL, A. - Obres per a piano

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: TORRANDELL, A. - Obres per a piano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Antoine Watteau - The Love Lesson (1716)

Obra de Jean-Antoine Watteau (1684-1721), pintor francès (1)

- Recordatori de Johann Krieger -

En el dia de la commemoració del seu 281è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Jean Antoine Watteau (Valenciennes, 10 d'octubre de 1684 - Nogent-sur-Marne, 18 de juliol de 1721) va ser un pintor francès, considerat un dels principals artistes del període rococó i precursor de l'impressionisme del segle XIX. Als 14 anys va començar a estudiar a la seva ciutat natal de la mà d'un pintor local. El 1702 va viatjar a París, on va viure com a pintor gràcies a les còpies i amanerats quadres devocionals que li comprava un marxant. Més tard va estudiar amb el gravador i escenògraf Claude Gillot, que el va fer interessar-se pels tipus i les formes de la commedia dell arte italiana tant en voga aleshores. A l'entorn de l'any 1708 va començar a treballar amb l'artista decoratiu Claude Audran, conservador de les col·leccions del Palau de Luxemburg. Gràcies aquest contacte, Watteau va tenir l'oportunitat d'estudiar el cicle de quadres barrocs de Petrus Paulus Rubens sobre La vida de Maria de Medicis. El 1709 va guanyar el segon premi del concurs Prix de Rome, i va rebre després importants encàrrecs. El 1717 va ser triat membre de l'Acadèmia Reial a París. Els seus llenços van ser un reflex de la influència dels grans pintors flamencs, especialment de Rubens i de l'escola veneciana. El seu estil, però, va posar de manifest una sensibilitat en el tractament de la llum i el color, una sensualitat, una delicadesa i un lirisme fins aleshores desconeguts. L'estil de Watteau va ser imitat per altres pintors del seu temps, però cap va assolir la qualitat de la seva pintura. Amb l'arribada del neoclassicisme a l'art francès, la seva reputació va entrar en declivi, tot i que, després de la Revolució Francesa i, sobretot, durant el romanticisme, va tornar a rebre l'interès dels pintors. Watteau, de fràgil constitució i caràcter malaltís, va morir de tuberculosi el juliol de 1721 a Nogent-sur-Marne.

Font: En català: Jean-Antoine Watteau (1684-1721) - En castellano: Jean-Antoine Watteau (1684-1721) - In english: Jean-Antoine Watteau (1684-1721) - Altres: Jean-Antoine Watteau (1684-1721)

Parlem de Música...

Johann Krieger (Nuremberg, bap. 1 de gener de 1652 - Zittau, 18 de juliol de 1735) va ser un organista i compositor alemany, germà petit del també compositor Johann Philipp Krieger. Es va formar, segons Mattheson, amb Heinrich Schwemmer a la Lateinschule de l'església de St Sebaldus. Allà també es creu que Krieger hi va cantar en el cor diversos anys i on va participar en un ballet el 1664. Entre els anys 1661 i 1668 va rebre formació d'orgue amb G.C. Wecker, qui també va formar a Pachelbel. Els primers anys de la seva carrera va acompanyar el seu germà Johann Philipp Krieger amb qui va col·laborar en diverses ocasions i amb qui estudiar composició a Zeitz. A Bayreuth va ser nomenat organista en un càrrec que va preservar fins el 1677. L'any següent va ser nomenat Kapellmeister de la cort d'Heinrich I a Greiz. El 1680 i degut a la mort del seu protector, va assumir el càrrec de Kapellmeister de la cort del duc Christian a Eisenberg. El 1682 es va traslladar a Zittau on va ser nomenat organista de la Johanniskirche i director chori musici. Allà hi va romandre fins el juliol de 1735, l'any de la seva mort.

OBRA:

c225 lost works listed in DTB, xxx; see instrumental

Vocal secular:

Stage:
unless otherwise stated, all are Singspiels, first performed in Zittau and now lost † — printed in Neue musicalische Ergetzligkeit: see vocal above
Jakobs doppelte Heirat, 1682;
Der verfolgte David, 2 March 1683, 3 arias†;
Die sicilianische Argenis, 3 March 1683, 3 arias†;
Von der verkehrten Welt (Lustspiel), 4 March 1683, lib D-ZI;
Nebucadnezar, 15 Feb 1684, 7 vocal and inst movts†;
Der schwedische Regner, 16 Feb 1684, 3 arias†;
Der politische Quacksalber, 17 Feb 1684, 2 arias†;
Die vierte Monarchie, ? Eisenberg, 1684 [see Böhme];
Der Amandus-Tag, 26 Oct 1688, lib ZI;
Friedrich der Weise, 23 Nov 1717, arias and lib ZI;
Die vormahlige zittauische Kirchen Reformation (Dramate), 4 Nov 1721, lib ZI

Arias and songs:
Neue musicalische Ergetzligkeit, das ist Unterschiedene Erfindungen welche Herr Christian Weise, in Zittau von geistlichen Andachten, Politischen Tugend-Liedern und Theatralischen Sachen bishero gesetzet hat (Frankfurt and Leipzig, 1684/R), 2 pieces ed. in Eitner;
19 occasional songs for weddings or funerals, pubd individually (1684–97);
1 song, ZI

Vocal religiosa:

Cantatas:
Confitebor tibi Domine, 1686, D-Bsb, GB-Lbl;
Danket dem Herrn, 1687, ed. in DTB, x, Jg.vi/1 (1905/R);
Danksaget dem Vater, 1688, D-Bsb;
Der Herr ist mein Licht, 2vv, Bsb, S-Uu;
Dies ist der Tag, 1687, D-Bsb;
Dominus illuminatio mea, 1v, 1690, Dlb, S-Uu;
Frohlocket Gott in allen Landen, before 1717, D-ZI;
Gelobet sey der Herr, 1698, ed. in DTB, x, Jg.vi/1 (1905/R);
Gott ist unser Zuversicht, ZI;
Halleluja, lobet den Herrn, 1685, ZI;
Nun dancket alle Gott, 1717, ZI;
Rühmet den Herrn, Bsb;
Sulamith, auf, auf zum Waffen, 5vv, 1717, ZI;
Zion jaucht mit Freuden, 1v, 1717, ZI

Motets:
Also hat Gott die Welt geliebet, 4vv, insts, 1717, D-Bsb;
Delectare in Domino, GB-Lbl;
Ihr Feinde weichet weg, 4vv, insts, 1717, D-ZI;
In te Domine speravi, 1v, S-Uu;
Laudate Dominum omnes gentes, 5vv, D-Bsb;
Laudate pueri Dominum, 3vv, insts, Dlb

Mass movements:
2 Magnificat a 4, insts, D-Bsb;
5 Sanctus, 2, 4vv, insts, Bsb

Instrumental:

Edition: Johann Krieger, Franz Xaver Anton Murschhauser und Johann Philipp Krieger: Gesammelte Werke für Orgel und Klavier, ed. M. Seiffert, DTB, xxx, Jg.xviii (1917) [S]
Allein Gott in der Höh sei Ehr, a 4, S;
6 musicalische Partien (Nuremberg, 1697), S;
Anmuthige Clavier-Übung (Nuremberg, 1698), S;
3 fugues, fantasia, 3 preludes, 3 toccatas, US-NH: ed. in Die Orgel, ii/3 (Leipzig, 1957);
Fuga, D-Mbs, S;
13 other kbd works, S

Font: En català: No disponible - En castellano: Johann Krieger (1651-1735) - In english: Johann Krieger (1651-1735) - Altres: Johann Krieger (1651-1735)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Johann Krieger has been praised for his contrapuntal skill, especially for his double fugues. Mattheson wrote in his Critica musica: ‘Of the old excellent masters, I know of none who surpasses the Zittau Kapellmeister Johann Krieger in this [the writing of double fugues]. Of the younger composers, I have come across none who has such a skill in this as the Kapellmeister Handel’. Handel took a copy of Krieger’s Anmuthige Clavier-Übung with him to England; he later gave it to his friend Bernard Granville, who wrote the following note in it: ‘The printed book is by one of the celebrated Organ players of Germany; Mr. Handel in his youth formed himself a good deal on his plan, and said that Krieger was one of the best writers of his time for the Organ’. In contrast to the collections of the same name by Kuhnau (1689 and 1692) and Bach, which consist chiefly of partitas, Krieger’s Clavier-Übung (published in 1698 but written about 1680) contains preludes, ricercares, fugues, fantasias, toccatas and a chaconne, which are not grouped together by key. The fugues have what were to be the essential traits of Bach’s fugues – episodes, a restriction to one subject and an individuality of subject and answer – but they lack his ambitious harmony and especially his gift for melodic invention.

Krieger’s other published volume, Neue musicalische Ergetzligkeit (1684), is a large collection of songs for one to four voices, all to texts by Christian Weise. Part i contains 30 strophic sacred songs, some with instrumental ritornellos. While these are in the simple lyrical style of songs written in Nuremberg at the time, the 34 secular strophic songs of part ii have freer, more ornamented melodic lines, which are appropriate to Weise’s often satirical texts. Part iii contains arias – in fact strophic songs – from five Singspiels performed during the traditional Zittau Shrovetide festival in 1683 and 1684. There also survive some texts and arias from three other dramatic works by Krieger, performed at Zittau in 1688, 1717 and 1721 respectively, and he probably wrote at least one opera for the Eisenberg court. Zittau did not have its own opera; the Singspiels were performed by the pupils of the Gymnasium. Titles of about 235 sacred vocal works by Krieger are known, but only 33 are extant, comprising 12 German cantatas, two Latin cantatas, several settings of the Sanctus, miscellaneous motets, Magnificat settings and solo and choral concertos. Five of the German cantatas are, for a composer working within the orbit of the Nuremberg school, rare examples of the late madrigal and mixed madrigal types, but they were all written in 1717, and by that time recitative, da capo arias and madrigal texts – the identifying features of these types of cantata – had become common practice. Krieger was thus no innovator, but compared with those of his brother, his cantatas are distinguished for their fugal movements, such as the triple counterpoint in the final movement of Gelobet sey der Herr, performed at Weissenfels (during Johann Philipp’s tenure as Kapellmeister) in 1689.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Jan Kobow (tenor); United Continuo Ensemble
PRESTOCLASSICAL: KRIEGER Neue musicalische Ergetzligkeit

IMSLP: Johann Krieger (1651-1735)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: KRIEGER Neue musicalische Ergetzligkeit

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Jean-Baptiste Monnoyer - Holy Family within the Garland of Flowers

Obra de Jean-Baptiste Monnoyer (1636-1699), pintor francès (1)

- Recordatori de Johann Georg Rauch -

En el dia de la commemoració del seu 306è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Jean-Baptiste Monnoyer (Lille, 19 de juliol de 1636 - London, 16 de febrer de 1699) va ser un pintor francès. Sobre la seva formació es tenen poques dades si bé es pensa que va estudiar a la ciutat flamenca d'Anvers. Allà va conèixer l'obra de Davidsz. d'Heem, Fyt i Hieronymus Galle. A partir del 1650 està documentat a París treballant a l'Hotel Lambert. Entre les seves primeres decoracions amb flors es troba la de l'Hotel de Lauzun a Anjou. Des del 1658 va estar associat a l'equip de Le Brun, protector de l'artista. El 1665, i gràcies a l'èxit de la seva pintura, va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de la qual en va ser nomenat conseller el 1679. Des del 1666 va col·laborar amb regularitat en els Gobelins, dibuixant garlandes i vores per cartrons en col·laboració amb el seu cunyat, Jean-Baptiste Belin, i en la de Beauvais, amb Jean Bérain. El 1690, tot i la bona clientela que tenia a França, va viatjar a Londres per ocupar-se de la decoració de la residència de Ralph Montagu. Dos anys més tard va tornar a la capital britànica realitzant pintures per, entre altres, la Burlington House, el Kensington Palace (Charles Beauclerk) i Hampton Court. A Anglaterra va passar els últims anys de la seva vida morint a Londres el febrer de 1699.

Font: En català: No disponible - En castellano: Jean-Baptiste Monnoyer (1636-1699) - In english: Jean-Baptiste Monnoyer (1636-1699) - Altres: Jean-Baptiste Monnoyer (1636-1699)

Parlem de Música...

Johann Georg Rauch (Sulz, 1658 - Strasbourg, 21 de juliol de 1710) va ser un organista i compositor alemany. La primera constància documental de Rauch va aparèixer el 1687 quan va ser nomenat organista de la Catedral de Strasbourg en un any en què també va publicar la seva primera col·lecció per títol Novae sirenes sacrae harmoniae (Augsburg, 1687). A Strasbourg va procurar accedir fins en tres ocasions diferents al càrrec de mestre de capella, si bé mai ho va assolir. Com a compositor va publicar principalment obra religiosa. Va morir a Strasbourg el juliol de 1710.

OBRA:

Novae sirenes sacrae harmoniae, motets, 2–8vv, insts, op.1 (Augsburg, 1687)
Novae sirenes sacrae harmoniae, motets, 3–7vv, insts (Strasbourg, 1690)
Harmonicus missarum concentus, masses, 4–8vv, 5 inst pts, op.3 (Strasbourg, 1692)
Cithara Orphei duodecim sonatorum, 4 pts (Strasbourg, 1697), lost

Font: En català: Johann Georg Rauch (1658-1710) - En castellano: No disponible - In english: Johann Georg Rauch (1658-1710) - Altres: No disponible

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Curiosament en aquest espai ja havíem fet referència al cognom Rauch (escoltar aquí) si bé en aquella ocasió el protagonista poc o gens tenia a veure amb el nostre convidat d'avui, un tal Johann Georg Rauch que va viure i treballar quasi íntegrament a Estrasbourg, ciutat on va procurar per activa i passiva accedir, sense èxit, al sol·licitat càrrec de mestre de capella (primer sobrepassat per Sebastian de Brossard i posteriorment per Thomas Bourgeois). Tot i l'infortuni, Rauch no va desistir de treballar com a compositor des de la seva posició d'organista a la Catedral d'Estrasbourg. Allà va compondre un mínim de tres col·leccions, una de misses, una de motets i una de sonates. Abans, però, havia publicat una primera col·lecció de motets a Augsburg (1687). Precisament avui seran alguns d'aquests motets, del llibre Novae sirenes sacrae harmoniae, i algunes de les seves sonates del llibre Cithara Orphei duodecim sonatorum, les que podrem escoltar en una edició monogràfica i prou interessant a l'entorn del seu univers. Recordarem, per tal de situar-lo en context, que Rauch va ser el primer d'una família de músics alemanys que va tenir continuïtat en els seus fills Joseph Michel Rauch (c.1685-1738), organista i compositor, i Johann Georg Rauch (1702-1779), també organista i compositor. Finalment, hi trobarem un desconegut Johann Baptist Rauch (actiu 1779-1796) de qui en prou feines se'n coneixen detalls més enllà de la seva relació amb Johann Georg Rauch Jr. i de la seva condició d'organista a la mateixa Catedral d'Estrasbourg. En conseqüència, i musicalment parlant, queda clar que a Estrasbourg, i potser al seu entorn, i durant ben bé un segle, el cognom Rauch va gaudir d'una certa consideració tenint en compte la llarguíssima trajectòria dels seus membres a la ciutat. Pel que fa pròpiament a la música que escoltarem, Rauch va mostrar una familiaritat amb els estils contemporanis del seu temps, com per exemple el duo melòdic o l'estil concertant cerimonial, i una evident influència de les formes italianes. I possiblement el secret més ben guardat d'aquesta edició rau pròpiament en el segell discogràfic que l'edita ja que són, atenció (!), els hereus dels amics extraordinaris de K617, probablement un dels millors editors de música inèdita de tots els temps... Irresistible!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Dulcis Melodia
AMAZON: RAUCH, J.G. - Musiques pour la Cathedrale de Strasbourg

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: RAUCH, J.G. - Musiques pour la Cathedrale de Strasbourg

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Isaac de Moucheron - Bathers in the Tiber with Saint Peter in the background

Obra d'Isaac de Moucheron (1667-1744), pintor holandès (1)

- Recordatori de Christoph Nichelmann -

En el dia de la commemoració del seu 254è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Isaac de Moucheron (Amsterdam, 23 de novembre de 1667 - Amsterdam, 20 de juliol de 1744) va ser un pintor holandès. Fill del pintor paisatgista Frederik de Moucheron i de Maria Magdalena de Jouderville, la filla del pintor Isaac de Jouderville, al seu temps alumne de Rembrandt, es va formar inicialment amb els seus pares abans de viatjar a Itàlia el 1695, on va entrar en contacte amb la pintura de Nicolas Poussin. De tornada a Holanda, ràpidament es va fer conegut en els cercles aristocràtics per les seves decoracions de tapissos i per les seves vistes. Allà va rebre nombroses peticions i va col·laborar amb el pintor Jacob de Wit. Va gaudir de notable popularitat a Amsterdam, la ciutat on hi va viure bona part de la seva vida i on hi va morir el juliol de 1744.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Isaac de Moucheron (1667-1744) - Altres: Isaac de Moucheron (1667-1744)

Parlem de Música...

Christoph Nichelmann (Treuenbrietzen, 13 d'agost de 1717 - Berlin, 20 de juliol de 1762) va ser un compositor alemany. Es va formar inicialment a Treuenbrietzen abans de viatjar a Leipzig on va entrar a estudiar a la Thomasschule el 1730 sota la supervisió de J.S. Bach. Allà va estudiar orgue i composició amb W.F. Bach abans de viatjar a Hamburg el 1733 fruit del seu interès per l'òpera. Allà va estudiar els estils francesos i italians així com les tècniques teatrals amb Keiser, Telemann i Mattheson. Durant un temps va compaginar el seu estudi musical amb diverses feines variades com la de secretari de famílies benestants. El 1739 es va traslladar a Berlin per tal de potenciar la seva carrera musical. Allà va estudiar amb Quantz i amb C.H. Graun i va ser allà on també va publicar algunes primeres obres per a clavecí. El 1745 va ser, juntament amb amb C.P.E. Bach, un dels dos clavicembalistes oficials de la comitiva reial. El 1755 va publicar el seu tractat Die Melodie, nach ihrem Wesen sowohl, als nach ihren Eigenschaften que ràpidament va assolir notable ressò pel fet de centrar l'estudi de la música des d'una perspectiva melòdica i no tant acadèmica i en clara sintonia amb el compositor francès J.P. Rameau. A partir del 1756 Nichelmann va sol·licitar una excedència del seu càrrec reial i va dedicar els seus darrers anys a la composició, morint a Berlin el juliol de 1762.

OBRA:

Vocal secular:

La Galatea (P. Metastasio), 1740
Il sogno di Scipione, serenata (Metastasio), Berlin, 1746; Sinfonia, ed. M. Schneider (Leipzig, 1957)
Zeffirretti, cant., S, 2 vn, va, b, US-Wc
Il fiume spre, aria in Il rè pastore (remainder by Frederick II, Quantz, C.H. Graun), D-Bsb
22 Lieder, 1v, kbd, in contemporary collections: see Lee (Detroit, 1971)

Vocal religiosa:

Requiem, 4vv, 2 fl, 2 ob, 2 vn, va, b, D-Bsb

Instrumental:

17 concs., hpd, str, 1740–59, A-Wgm, B-Bc, D-Bsb, Dlb, ROu, GB-Ckc, US-BE; 2, A, E, ed. D. Lee (Madison, WI, 1974)
Conc., vn, str, D-Bsb
Ouverture, B , 2 ob, 2 vn, va, bc, D-Bsb [dance suite]
2 sinfonias, F, G, str, GB-Lbl
Sinfonia, E , 2 fl, 2 hn, 2 ob, str;
orig. ov., Il sogno di Scipione, score D-ROu

Keyboard:
6 brevi sonate da cembalo massime all’uso delle dame (Nuremberg, 1745/R Geneva, 1986)
[6] Brevi sonate da cembalo all’ uso di chi ama il cembalo, op.2 (Nuremberg, c1745/R Geneva, 1986); repubd as Six Short Sonatas or Lessons, hpd (London, c1770)
Sonata, a, hpd, in Tonstücke für das Clavier (Berlin, 1774)
6 additional hpd sonatas in autograph MSS: 4 in VI sonate, D-Bsb; 1, A, F-Pn; 1, G, D-ROu
2 Allegros, E, hpd, in Raccolta delle più nuove composizioni di clavicembalo (Leipzig, 1756)
Rondo, G, in Kleine Clavierstücke nebst einigen Oden von verschiedenen Tonkünstlern (Berlin, 1760)
4 pieces in Musikalisches Allerley, i–vi (Berlin, 1761–3): La gaillarde, La tendre, i; Claviersuite, v; Allegro in E , vi
Allegretto in E , Allegro in G, Presto in e, in Clavierstücke mit einem practischen Unterricht (Berlin, 1762)
6 menuets, 6 polonaises, Fantas in E , Variations, D-Bsb

Literatura:

Die Melodie, nach ihrem Wesen sowohl, als nach ihren Eigenschaften (Danzig, 1755)
Die Vortrefflichkeit der Gedanken des Herrn Caspar Dünkelfeindes über die Abhandlung von der Melodie (c1756)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Christoph Nichelmann (1717-1762) - Altres: Christoph Nichelmann (1717-1762)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

I have a Harpsichord concerto, in my collection performed by Christine Schornsheim, which I liked enormously, and thus when I saw these original Brilliant recordings I jumped at them right away. It is a shame that Nichelmann faded into complete obscurity after his death. And today, well there is little recorded and what there is was not taken up by other companies, until Brilliant came with this recording. I still do not think that this recording will revive interest in this composer though. Thats reality. A man that had lessons by J.S. Bach a hard taskmaster, composition lessons with Wilhelm Friedemann Bach, and took up studies with such luminaries as Telemann, Johann Mattheson and Reinhard Keiser. And among this list are also the composers Quantz and Graun. So with this baggage one would say its enough to stay alive over the centuries. Not so alas. Much of what Nichelmann composed is lost. You could say that his music is eclectic to a large extent, with hints of the Baroque in it, and thus its far from simple or bearing traces of undue vanity, but shows him to be a creative composer, with works that are well written, after all he was famous as a theoretical musician who even wrote a treatise for which he was acclaimed. A sensitive and expressive language he has indeed, as the booklet states. I never heard a copy of a Oesterlein Harpsichord, but I can tell you that it is a lucid and characterful instrument, that is tuned quite high, although the pitch is not mentioned. You need to play this at a low level, otherwise it gets nerving to your ears, but once you have found the right volume, its a wonderful treat. In the booklet we are promised a more substantial recording of Nichelmann's oeuvre. I for one am looking forward to it, and this double cd, is a good step in that direction. Again plaudits to Brilliant for digging up this composer and putting him in the limelight.

Harry van der Wal (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Michele Benuzzi (harpsichord)
AMAZON: NICHELMANN, C. - Harpsichord Sonatas

IMSLP: Christoph Nichelmann (1717-1762)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: NICHELMANN, C. - Harpsichord Sonatas

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

VODICKA, Václav (c.1716-1774) - Sonatas Op.1 (1739)

DE MONTE, Philippe (1521-1603) - Mass 'Si Ambulavero'

YOST, Michèl (1754-1786) - Clarinet Quartets

CROTCH, William (1775-1847) - Symphony in F (1814)

AMODEI, Cataldo (c.1650-c.1695) - Cantate a voce sola (1685)

DE RUVO, Giulio (c.1650-1716) - Romanella, Ciaccona & Sonata

DE LASERNA, Blas (1751-1816) - Tonadillas escénicas

CATEL, Charles-Simon (1773-1830) - Les Bayadères (1810)

NEUKOMM, Sigismund (1778-1858) - Messe de Requiem (1814)

LODER, Edward (1810-1865) - Piano Music

QUANTZ, Johann Joachim (1697-1773) - Flute Concertos

BENATTI, Vincenzo (1767-1797) - Opera per tastiera

BELLMAN, Carl Michael (1740-1795) - Sanger och Epistlar

VENEZIANO, Gaetano (1665-1716) - La Santissima Trinità (1693)

BILSE, Benjamin (1816-1902) - Waltzes, Marches & Polkas

SODERMAN, August (1832-1876) - Andeliga sånger (1872)

TORRANDELL, Antoni (1881-1963) - Obres per a piano

KRIEGER, Johann (1651-1735) - Neue musicalische Ergetzligkeit

RAUCH, Johann Georg (1658-1710) - Novae sirenes sacrae harmoniae

NICHELMANN, Christoph (1717-1762) - Sonate da cembalo (1745)