ReciClassíCat

Obra de Benedetto Gennari 'el Jove' (1633-1715), pintor italià (1)

- Recordatori de Giacomo Antonio Perti -

En el dia de la commemoració del seu 260è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Benedetto Gennari 'el jove' (Cento, bap. 19 d'octubre de 1633 - Bologna, 9 de desembre de 1715), va ser un pintor italià. Pertanyent a una dinastia de pintors, va ser el nét de Benedetto Gennari 'el vell' i fill d'Ercole Gennari i Lucia Barbieri, la germana de Guercino, amb qui es va formar. En conseqüència, el seu estil va ser proper al de Guercino i quan va morir va heretar els seus béns així com la direcció del seu estudi juntament amb el seu germà Cesare Gennari. El 1672 va viatjar a París on va ser rebut amb tots els honors rebent diversos encàrrecs. El 1674 va viatjar a Londres on va assolir la condició de pintor de cambra del rei Carles II i posteriorment de Jaume II. Va pintar escenes al·legòriques i mitològiques, però sobretot retrats. Caterina de Bragança i Maria de Mòdena, esposes catòliques de reis oficialment protestants, van sol·licitar els seus serveis per aconseguir obres d'art destinades a la seva devoció particular. El 1692 va tornar a Itàlia on es va establir a Bolonya. Allà va engrandir la seva fama com a retratista tot desenvolupant un estil propi, diferenciat del seu mestre. El 1709 va ser membre fundador de l'Accademia Clementina. Va morir a Bolonya el desembre de 1715.

Font: En català: No disponible - En castellano: Benedetto Gennari 'el Jove' (1633-1715) - In english: Benedetto Gennari 'el Jove' (1633-1715) - Altres: Benedetto Gennari 'el Jove' (1633-1715)

Parlem de Música...

Giacomo Antonio Perti (Bologna, 6 de juny de 1661 - Bologna, 10 d'abril de 1756) va ser un compositor italià. Es va formar a la Universitat de Bolonya abans d’entrar a estudiar cant, orgue i composició. El 1680 va ser l’encarregat de dirigir les seves primeres obres, una missa, un oratori, diverses obres religioses i una òpera. Un any més tard, als 19 anys, va entrar com a membre de l’Acadèmia Filharmònica, ens que va presidir fins en cinc ocasions. Aquell mateix any es va establir a Parma, ciutat on hi va viure fins el 1690. Allà va compondre diverses òperes que va exportar amb èxit a Bolonya, Venècia, Milà i Roma. El seu èxit, rotund, va motivar el seu nomenament com a mestre de capella de la Catedral de San Pedro i després de la Basílica de San Petronio, ambdues a Bolonya. A partir d’aleshores va compondre principalment música religiosa de la qual se’n van documentar més de 600 obres, moltes d’elles només conservades en manuscrit. Va rebre la influència de Carissimi i Cesti si bé el seu talent per assumir les noves tendències emergents van ser determinants per assolir l’èxit en el qual va viure la quasi totalitat de la seva vida. Va treballar també com a professor de cant i contrapunt amb alumnes com Torelli, el Pare Martini, D. Gabrielli, Jacchini i els germans Manfredini. Posteriorment, Giovanni Battista Martini va incloure exemples del contrapunt de Perti en la seva obra Esemplare ossia Saggio fondamentale pratico di contrappunto (1774-75). Giacomo Antonio Perti va morir a Bolonya l’abril de 1756.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
lost unless otherwise stated
dm dramma per musica
Atide [Act 3] (dm, 3, T. Stanzani), Bologna, Formagliari, 23 June 1679, lib (Bologna, 1679) [Act 1 by G.F. Tosi, Act 2 by P. degli Antoni]
Marzio Coriolano (dm, 3, F. Silvani), Venice, SS Giovanni e Paolo, 20 Jan 1683
Oreste in Argo (drama [per musica], 3, G.A. Bergamori), Modena, Spelta, carn. 1685, I-MOe
L’incoronazione di Dario (dm, A. Morselli, rev. G.M. Rapparini), Bologna, Malvezzi, 13 Jan 1686
La Flavia (dm, 3, Rapparini), Bologna, Malvezzi, 16 Feb 1686, MOe
La Rosaura (dm, 3, A. Arcoleo), Venice, S Angelo, carn. 1689, D-SWl, I-MOe
Dionisio Siracusano (dm, A. Salvi), Parma, Ducale, carn. 1689
Brenno in Efeso (dm, 3, Arcoleo), Venice, S Salvatore, 1690
Il Pompeo (dm, N. Minato), Genoa, Falcone, carn. 1691
L’inganno scoperto per vendetta (dm, Silvani), Genoa, Falcone, 1691, MOe
Furio Camillo (dm, 3, M. Noris), Venice, S Salvatore, carn. 1692, D-Bsb
Nerone fatto cesare [Nerone infante] (dm, 3, Noris), Venice, S Salvatore, 1693, SWl, I-Rsc (inc.); sinfonia by Giuseppe Torelli
La forza della virtù (dm, 3, D. David, with alterations), Bologna, Malvezzi, 25 May 1694
Laodicea e Berenice (dm, Noris), Venice, S Salvatore, 26 Dec 1694; rev. as L’inganno trionfante in amore
Penelope la casta (dm, Noris), Rome, Tordinona, 25 Jan 1696
Fausta restituita all’impero (dm, 3, N. Bonis), Rome, Tordinona, 19 Jan 1697
?Perseo (P.J. Martello), Bologna, 1697, collab. others
Apollo geloso (Martello), Bologna, Formagliari, 16 Aug 1698
La prosperità di Elio Sejano (drama musicale, Minato), Milan, Ducale, carn. 1699, collab. A.F. Martinenghi and A. Vanelli
Ariovisto [Act 1] (drama musicale, 3, P. d’Averara), Milan, Ducale, Sept 1699, collab. F. Ballarotti and P. Magni
Lucio vero [Acts 2 and 3] (dm, 3, A. Zeno), Bologna, 1700
Astianatte (dm, Salvi, after J. Racine: Andromaque), Florence, Pratolino, 1701; sinfonia by Giuseppe Torelli
Dionisio rè di Portogallo (dm, Salvi), Florence, Pratolino, Sept 1707
Il Venceslao, ossia Il fratricida innocente (dm, Zeno), Bologna, Malvezzi, 19 May 1708
Ginevra principessa di Scozia (dm, Salvi, after L. Ariosto: Orlando furioso), Florence, Pratolino, aut. 1708
Berenice regina d’Egitto (dm, Salvi), Florence, Pratolino, Sept 1709
Demetrio (Salvi), Florence, Pratolino, 1709 [according to G.B. Martini]
Il riso nato tra il pianto (drama da rappresentarsi, ?A. Aureli), Bologna, 11 Feb 1710, collab. others
Rodelinda regina de’ Longobardi (dm, Salvi, after P. Corneille: Pertharite, roi des Lombards), Florence, Pratolino, aut. 1710
Faramondo (Zeno), Bologna, 1710
Il più fedele tra i vassalli (dm, Silvani), Bologna, 1710, collab. others
Il Cortegiano (A. Basili), Palestrina, 1739, prol only
Foca, Munich
Rosinda ed Emireno (Arcoleo), A-Wn, never perf.

revs. of ops by others:
L’eroe innocente, ovvero gli equivoci del sembiante by A. Scarlatti, Bologna, 1679;
Pompeo Magno by D. Freschi, Bologna, 1687;
Teodora Augusta by D. Gabrielli, Bologna, 1687;
Il re infante by C. Pallavicino, Bologna, 1694

Other:
Cantate morali e spirituali, 1–2vv, vn, op.1 (Bologna, 1688; 4 /R1969 in BMB, lxxxv–lxxxvi)
93 cants. (dialogues, serenades, accademie), solo vv, bc;
49 cants., solo vv, bc, insts;
30 arias: I-Ac, Bsp

Vocal religiosa:

Oratorios:
S Serafia [I due gigli porporati nel martirio de S Serafia e S Sabina] (L. Lotti), Bologna, 23 Feb 1679
Abramo [Abramo vincitore; Agar; Agare scacciata; Sara] (G. Malisardi), Bologna, 10 Dec 1683, score also in I-MOe (facs. in IO, iv, 1986)
Mosè (G.B. Giardini), Modena, 1685, score also in MOe
Oratorio della Passione [Gesù al Sepolcro] (G.A. Bergamori), Bologna, 1685, score also in Ac (facs. in BMB, section 4, 85, 1977), Bc
La Beata Imelde Lambertini, Bologna, late March 1686, score also in Bc
La passione di Cristo [Oratorio sopra la passione del Redentore; Affetti di compassione alla morte del Redentore], Bologna, 1694
S Galgano (Bergamori), Bologna, 1694
Cristo al limbo, Bologna, 28 March 1696
La morte del giusto overo Il transito di S Giuseppe (B. Sandrinelli), Venice, c1700, lost
La sepoltura di Cristo, Bologna, 21 March 1704
S Petronio (G.B. Rampognani), Bologna, 17 March 1720, score also in Bc
La passione del Redentore, Bologna, 11 April 1721
L’amor divino [I conforti di Maria Vergine] (C.I. Frugoni), Bologna, 26 March 1723
La nascita del Signore
Il figlio prodigo

Pasticcio orats:
La morte delusa, Milan, 1703, lost;
I trionfi di Giosuè [Giosuè in Gabaon], Florence, 1704
?8 other orats
Profetia à 8, score also in Bc, D-MÜs;
Profetia di Nabucodonosor, score also in I-Bc

Masses:
Messa e salmi concertati, 4vv, insts, chorus, op.2 (Bologna, 1735)
28 masses, 1v, chorus, bc, insts [Ky, Gl only];
11 Cr, 1v, chorus, bc, insts

Other:
7 canzonette in aria marmoresca sopra le 7 principali feste di Nostra Signora (Bologna, 1780)
c120 pss, cantica, hymns, solo vv, chorus, bc, insts
54 motets, solo vv, chorus, bc, insts
83 versetti;
miscellaneous sacred works, I-Bsp
1 motet, B, 2 vn, bc, 16951

Instrumental:

Sonata, d, in Sonate per camera a violino e violoncello di vari autori (Bologna, c?1700)
15 sinfonie avanti la messa;
2 sinfonie avanti il prologo;
2 sinfonie avanti l’oratorio;
3 sinfonie
1 sonata à 4
3 adaptations of concs. or sonatas by G. Torelli

Font: En català: Giacomo Antonio Perti (1661-1756) - En castellano: Giacomo Antonio Perti (1661-1756) - In english: Giacomo Antonio Perti (1661-1756) - Altres: Giacomo Antonio Perti (1661-1756)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

« Questi nacque in Bologna, ma oriondo di Crevalcore, e sotto la parrocchia di Santa Maria Maggiore da Vincenzo Perti da Crevalcore e da Angiola Beccantini, a' 6 giugno, lunedì di Pentecoste, l'anno 1661; e fu batezato in S. Pietro, essendo stato suo padrino Gio. Pozzi; nel 1668 fu cresimato dal Card. Girolamo Boncompagni Arcivescovo; nel 1670 studiò il canto sotto D. Lorenzo Perti suo zio, che era mansionario di S. Petronio sin dall'anno 1655 a' 14 gennaio, e nel 1671 studiò gramatica sotto i padri Gesuiti; nel 1675 si applicò al contrappunto sotto lo stesso suo zio, e poscia sotto Petronio Franceschini. Si applicò alla logica sotto il canonico Magnani di S. Petronio e lettor pubblico. Nel 1679 compose il 3° atto dell'opera intitolata Atide e l'oratorio di S. Serafia e S. Sabina. Nel 1681 a' 13 maggio fu aggregato all'Accademia de' Filarmonici, e nel mese di Ottobre si portò in Parma, ricominciando sotto D. Giuseppe Corso detto Celano, maestro di cappella della Steccata, lo studio del contrapunto. Nel 1682 si portò in Modona ove compose il drama intitolato L'Oreste, nel 1683 in Venezia il Coriolano; nel 1687 fu Principe de' Filarmonici, così pure nel 1693, 1697, 1705 e 1719. Nel 1688 stampò la prima opera intitolata Cantate Morali e Spirituali a 1 e 2 voci con violini e senza (Bologna, Monti, in 4°), dedicata a Leopoldo I Imperatore, dal quale dopo vari anni fu riconosciuto con una collana d'oro di valore 100 ungari. Nel 1690 in luogo di suo zio D. Lorenzo Perti fu a pieni voti eletto maestro di cappella di S. Pietro, a' 30 agosto 1696 fu fatto maestro di capella della Collegiata di S. Petronio senza alcuna di lui ricerca; si presentò in capitolo a' 28 settembre e pregò i Canonici di darli il permesso di portar la veste lunga e la cotta, e promise obbedienza nelle cose che a lui spettavano e al suo officio.

In quest'anno compose per Roma il drama intitolato La Penelope coll'onorario di 400 scudi, e 40 per il viaggio ed altre tanti per il ritorno, 20 scudi il mese per la spesa; fece anco la 2a opera intitolata Il Furio Camillo, per cui li furono dati 100 scudi. Nel 1697 fu ricercato per maestro di capella da Leopoldo Imperatore. La quantità delle composizioni ecclesiastiche, oratori, cantate, e specialmente drami da esso posti in musica per Bologna, Venezia, Roma, Genova, Modona, Firenze, Pratolino in Toscana per commodo del gran Principe Ferdinando, dal quale fu ricercato per maestro di capella, il carteggio coi principi, signori, professori di musica sono innumerali e dimostrano un uomo instancabile alla fatica, stimato e amato da tutti. Nel 1735. stampò la 2a opera, e dedicolla a Carlo VI Imperatore, il quale l'onorò d'una collana d'oro di valore di 100 ungari, e lo dichiarò suo consigliere, come dal Diploma in data degli 11 febbraio 1740. Diede il suo voto per cinque concorsi delle più raguardevoli capelle d'Italia. [...] Nel 1740 a' 25 novembre fu dato al Perti il coadiutore, e fu il Sig. D. Giuseppe Carretti; e in qualità tale servì sino al 1756 a' 10 aprile, nel qual giorno morì il Perti; a' 18 maggio 1756 fugli fatto il solito officio da' musici e, dove agli altri della capella suol farsi all'altar della B. V. della Pace, si fece all'altar maggiore, ove erano adobate le pilastrate; e strato mortorio fu invitato il Capitolo ad intervenirvi, e ciò per parte de' musici, al che acconsentì il Capitolo in riguardo d'un tanto uomo e in benemerenza di avere nel suo testamento sotto li 10 aprile 1756 (rog. Tommaso Lodi) sostituito il Capitolo alla sua eredità, quando gli eredi non avessero eseguito ciò che ordinava. Cantò la messa il sacrista, essendo l'officio che si fa a tutti li musici della capella a spese della Fabrica, in cui canta la messa il sacrista. »

Nota biografica di Giacomo Antonio Perti redatta da Padre Giovanni Battista Martini (source/font: aquí)

---

Every music lover knows about the polychoral tradition in Venice, of which Andrea and Giovanni Gabrieli are the most renowned representatives. There were other cities in Italy with their own tradition of polychoral writing, though. One of them was Rome, another one Bologna. The huge basilica San Petronio provided the maestri di cappella ample opportunities to perform music for three or four groups of singers and instrumentalists. Pieces of such texture have created the term "colossal baroque". This should be taken with a grain of salt, though, as there are not that many pieces of which we can be absolutely sure that they were performed by large numbers of singers and instrumentalists. This disc is devoted to two composers from Bologna. The disc opens with Laudate Dominum by Giovanni Paolo Colonna. He was born in Bologna and studied some time in Rome, where Carissimi and Benevoli were among his teachers. After his return he acted as organist in San Petronio and in 1662 he was appointed maestro di cappella, a post he retained until his death. It was in Rome that he became acquainted with the polychoral style, and this was to become a major part in his compositional oeuvre. Another important feature of his style was the increasing independence of the instrumental parts. These two features are also part of the oeuvre of Giacomo Antonio Perti. He was also from Bologna and studied with Petronio Franceschini, who played the cello in San Petronio. When Colonna died he succeeded him as maestro di cappella. In 1681 he was admitted as composer to the Accademia Filarmonica. That is especially noteworthy in regard to this disc. The main work is the Messa à 12 which was performed at San Giovanni in Monte on 26 June 1687.

The occasion was the feast of St Anthony, who was the patron saint of the Accademia Filarmonica. During Lent the members of the Accademia elected their Principe who acted as president and artistic director. It was also his duty to organise the celebrations for the feast of St Anthony, which consisted of Mass and Vespers. He could choose the composers who should write the music for the liturgy, and usually composed the Kyrie and Gloria himself. In 1687 Perti was chosen Principe for the first time. Among the composers whom he chose to contribute to the liturgical music were Giovanni Bononcini, Giovanni Battista Vitali and Domenico Gabrielli. Perti himself composed the Messa à 12, consisting of Kyrie and Gloria. It was written for 12 voices divided over three choirs. In his liner-notes Michele Vannelli mentions 80 performers, which justifies to rank this work into the category of 'colossal baroque'. The Mass begins with a Sinfonia, which is interestingly written according to the concerto grosso principle. The Kyrie is in three sections: Kyrie I and II are for 12 voices, the Christe for six solo voices, three sopranos and three basses. It should be noted, though, that the episodes for 12 voices include passages for reduced forces, which are performed here by the soloists. The Gloria is divided into 11 sections, alternately for 12 voices or for two to nine solo voices. The 'Quoniam tu solus Sanctus' is for four voices, but as these come from the three choirs all twelve solists are involved. Perti had a strong preference for counterpoint, and his skills come impressively to the fore in the last section, 'Cum Sancto Spiritu', which is a double fugue. The instrumental scoring of the Mass is for strings and bc, whereas the other works on this disc include parts for two trumpets. That is explainable from the long tradition of trumpet playing which goes back to the early renaissance.

It was in Bologna that the Concerto Palatino was founded in the 16th century. In the second half of the 17th century music for trumpet and strings was written in Bologna which contributed to the development of the solo concerto. In the Sinfonia avanti la Serenata the second trumpet acts as echo of the first. Plaudite mortales is a motet for eight voices: two solo voices, two choirs and an ensemble of two trumpets, strings and bc. It belongs to the category of the motetto grosso which was common to Bologna. It has the structure of chorus - aria - aria - chorus dacapo. The two solo sections, for soprano and alto respectively, are rather short. This motet dates from 1678 and if it was performed in San Petronio it is unlikely the number of performers will have been very large. When Perti became maestro di cappella there was no fixed ensemble in the San Petronio. This situation changed during his term of office (which ended with his death), and in 1723 he had 36 musicians at his disposal. Only for special occasions could the number of musicians be increased. This situation makes it unlikely that Colonna's motet, whose scoring is indicated as a 3 cori di voci and dates from 1672, will have been performed with such large forces as Perti's Mass in 1687. The fact that this is the recording of a live performance in 2006 explains a lack of synchronization between the choirs and the orchestra now and then, probably also due to the problematic acoustical circumstances (the San Petronio is renowned for its large reverberation). The performances are admirable, though; the soloists have fine voices and they sing their solos very well. This disc is an interesting contribution to our knowledge of music practice in Bologna and in particular San Petronio. Michele Vannelli is maestro di cappella of the basilica since 2006, and successor of Sergio Vartolo, who in his time has paid much attention to the music of Perti. It is good to note that his work is continued by his successor, and that will hopefully result in further recordings of music by Perti and other masters from Bologna. This is a most intriguing disc which I strongly recommend. Don't be put off by the short playing time, as regrettable as it is. Michele Vannelli has written the informative liner-notes.

Johan van Veen (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Color Temporis; Cappella Musicale di San Petronio; Collegium Musicum Almae Matris; Michele Vannelli
RECICLASSICAT: PERTI, Giacomo Antonio (1661-1756)
PRESTOCLASSICAL: PERTI, G.A. - In San Petronio

IMSLP: Giacomo Antonio Perti (1661-1756)

CPDL: Giacomo Antonio Perti (1661-1756)

SPOTIFY: PERTI, G.A. - In San Petronio

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Adélaïde Labille-Guiard - Self-Portrait with Two Pupils, Marie Gabrielle Capet (1761–1818) and Marie Marguerite Carreaux de Rosemond (died 1788)

Obra d'Adélaïde Labille-Guiard (1749-1803), pintora francesa (1)

- Recordatori de Louis Emmanuel Jadin -

En el dia de la commemoració del seu 163è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Adélaïde Labille-Guiard (Paris, 11 d'abril de 1749 - Paris, 24 d'abril de 1803) va ser una pintora francesa. La petita de vuit germans d'una família pertanyent a la burgesia parisenca, es desconeix la seva formació inicial si bé va rebre instruccions de François-Elie Vincent i el seu fill François-André Vincent en l'art de la miniatura i l'oli respectivament. Gràcies a la influència d'aquests, la jove pintora va ser admesa a l'Académie Saint-Luc el 1769, on va exposar les seves primeres obres cinc anys després. Seguidament va treballar un temps de professora abans de ser admesa a l'Acadèmia Francesa el 1783. Allà va coincidir amb la pintora més famosa del seu temps, Élisabeth Vigée-Lebrun, amb qui ràpidament la van comparar. Anys més tard, ambdues van ser reconegudes en un valor semblant. Labille-Guiard va entrar a treballar per la princesa Maria Adelaida, emparentada amb el rei Lluís XVI. Aquest mecenatge va ser determinant i va motivar nombrosos encàrrecs, sobretot de membres de la família reial. La Revolució Francesa va condicionar la seva vida tot i les seves conviccions republicanes, posant en risc la seva vida. No obstant, el fet d'acceptar encàrrecs dels revolucionaris va permetre-li seguir vivint a París la resta de la seva vida, morint l'abril de 1803.

Font: En català: Adélaïde Labille-Guiard (1749-1803) - En castellano: Adélaïde Labille-Guiard (1749-1803) - In english: Adélaïde Labille-Guiard (1749-1803) - Altres: Adélaïde Labille-Guiard (1749-1803)

Parlem de Música...

Louis Emmanuel Jadin (Versailles, 21 de setembre de 1768 - Paris, 11 d’abril de 1853) va ser un professor i compositor. Fill de François Jadin, es va formar inicialment amb el seu pare abans d’estudiar amb Piccini a París. A l’entorn de 1783 es va unir a la companyia teatral de Montansier on es creu va donar lliçons de piano a Marie-Antoinette. Durant la Revolució Francesa, es va unir a la Guàrdia Nacional i va prendre part dels festivals musicals del seu temps. El 1795 va visitar Rouen, on va fer una gira concertant amb Boieldieu, i més tard Nancy, Lyon i Bordeaux. El juliol de 1796 va ser nomenat professor de solfeig del Conservatori de París i més tard professor de piano a la mateixa institució, càrrecs que tot just va mantenir fins el 1798, renunciant degut a retallades pressupostàries. El 1802 hi va tornar com a professor de solfeig i el 1805 de piano, mantenint aquests càrrecs fins el gener de 1816. El 1804 va fer diverses representacions al Théâtre Molière, on va dirigir la seva orquestra. El gener de 1815 va rebre el nomenament de gouverneur des pages de la Capella Reial, càrrec que va mantenir fins el 1830. Abans, el maig de 1821, va rebre el títol de cavaller de la Legió d’Honor. El 1830 es va jubilar definitivament vivint a Montfort-l'Amaury, Versailles i finalment París, on va morir l’abril de 1853.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
opéras comiques, first performed in Paris unless otherwise stated
Guerre ouverte, ou Ruse contre ruse (cmda, 3, Dumaniant [A.-J. Bourlin]), Versailles, 1788, excerpts F-PN; (1789)
Constance et Gernand (1, P. Desriaux), Français Comique et Lyrique, 15 July 1790
Joconde (3, Desforges [P.-J.-B. Choudard], after La Fontaine), Monsieur, 14 Sept 1790, excerpts (1790)
La religieuse danoise, ou La communauté de Copenhague (3, A.-L. Bertin d’Antilly), Montansier, 13 Dec 1790; also as Le duc de Waldeza
La vengeance du bailli, ou La suite d’Annette et Lubin (cmda, 2, C.-S. Favart and C.-N.-J. Favart), Monsieur, 30 April 1791
L’heureux stratagème (comédie lyrique, 2, G. Saulnier), Opéra, 13 Sept 1791, Po, ov. Pc*
Amélie de Monfort (3, Cottereau, after N.B. de La Dixmerie), Feydeau, 13 Feb 1792
Il signor di Pursognac (after Molière), Feydeau, 23 April 1792, Pc*, excerpt Pc*
L’avare puni (1, Verneuil), Feydeau, 4 Aug 1792
Les talismans (opéra à grand spectacle, 3, P.-U. Dubuisson), Louvois, 12 Jan 1793
Le coin du feu (comédie, 1, E.-G.-F. de Favières), OC (Favart), 10 June 1793 (n.d.)
Le siège de Thionville (drame lyrique, 2, Saulnier and Dutilh), Opéra, 14 June 1793, Po, 1 air (n.d.)
Le congrès des rois (cmda, Desmaillot [A. F. Eve]), OC (Favart), 26 Feb 1794, collab. Dalayrac, Grétry, Méhul and 8 others
Alisbelle, ou Les crimes de la féodalité (3, Desforges), National, 27 Feb 1794, A, excerpt (n.d.)
L’apothéose du jeune Barra (tableau patriotique, 1, F.-P.-A. Léger), Feydeau, 5 June 1794
Agricol Viala, ou Le jeune héros de la Durance (fait historique et patriotique, 1, L. Philipon de la Madeleine), Amis de la Patrie, 1 July 1794, ov. and airs (n.d.)
L’écolier en vacances (comédie, 1, L.B. Picard), OC (Favart), 13 Oct 1794
Le cabaleur (cmda, 1, J.-A. Lebrun-Tossa), OC (Favart), 11 Jan 1795
Le lendemain de noces (1, Léger), Feydeau, 18 April 1795
La supercherie par amour, ou Le fils supposé (comédie mêlée de musique, 3, C.-J. Loeuillard d’Avrigny), OC (Favart), 12 May 1795
Loizerolles, ou L’héroïsme paternel (1, Ducaire), Amis de la Patrie, 25 Dec 1795
Le mariage de la veille (1, Loeuillard d’Avrigny, after Voltaire: La femme qui avoit raison), OC (Favart), 2 Jan 1796, excerpts (n.d.)
Le négociant de Boston (comédie mêlée de musique, 1, Loeuillard d’Avrigny and Dejaure, after Mercier: Le libérateur), OC (Favart), 23 March 1796
Les deux lettres (1, E.-J.-B. Delrieu), OC (Favart), 4 Aug 1796
Le défi hasardeux (2, Delrieu), Louvois, 8 Aug 1796 (1797), Mc
Les bons voisins (fait historique, 1, B. Planterre), Feydeau, 1 Nov 1797
Candos, ou Les sauvages du Canada (3, Delrieu), Feydeau, 2 Jan 1798, ov. Pc
Mahomet II (tragédie lyrique, 3, Saulnier), Opéra, 9 Aug 1803, Po, Acts 1 and 2 Pc*, excerpts Pc*
Jean Bart et Patoulet (1, Léger), OC (Feydeau), 21 Jan 1804
Mon cousin de Paris (oc, 1, Léger) Molière, 23 June 1804, Pc*
La grand-mère (2, E.-G.-F. de Favières), Molière, 17 Oct 1804 Pc*
Les trois prétendus (1, T. Pein), Montansier, 29 April 1805
Le grand-père, ou LeS deux âges (oc, 1, A. de Favières), OC (Feydeau), 14 Oct 1805, Pc*; (n.d.)
Charles Coypel, ou La vengeance d’un peintre (1, Léger), Montansier, 26 Oct 1805
Les arts et l’amitié (oc, A. de Bouchard), OC (Feydeau), 9 June 1807
La partie de campagne (comédie mêlée de chants, 1, J.H.F. Lamartelière), OC (Feydeau) 26 June 1810, Pc*; (n.d.)
L’auteur malgré, lui, ou La pièce tombée (1, Claparède, after J.-F. Marmontel: Le connoisseur), OC (Feydeau), 16 May 1812, ov. Pc*
L’inconnu, ou Le coup d’épée viager (oc, 3, Vial and E.-G.-F. de Favières), OC (Feydeau), 30 March 1816, ov. Pc*
Fanfan et Colas, ou Les frères de lait (1, A. Jadin, after Beaunoir [A.-L.-B. Robineau]), OC (Feydeau), 29 Oct 1822 (n.d.)

Unperf:
Jean et Geneviève, 1 air pubd

Doubtful:
La rosière de Cholet (1), Montansier, 16 Aug 1796

Lost:
Mélusine et Gerval ou Mélinde et Ferval, Feydeau, 20 Feb 1796;
La paix, ou Le triomphe de l’humanité, Théâtre de Nancy, 14 Dec 1798;
Les deux aveugles de Tolède (op, 1), OC (Feydeau), 30 May 1806;
La gueule du lion, ou La mère esclave (mélodrame, 3, Cuvelier and Léopold), Gaîté, Dec 1816/Jan 1817, lib F-Pn

Attrib.:
Claudinet, ou Les absents ont toujours tort (2, C.A.B. Serwin), Artistes, 21 Jan 1797, lost

Other:
Secular (texts by A. Jadin and pf/hp acc. unless otherwise stated):
Recueil de 2 duos et 2 rondeaux (1803);
c17 nocturnes, incl. La cloche du matin, 3vv, Onde limpide et pure, 3vv, 2e recueil, 2vv; Le chasseur, tyrolienne;
Duo du vin, Pc;
Prières des exilés de Gallicie (Chazot), chant polonais, Pc;
Vous dont les âmes, ariette dialoguée, acc. orch, Pc

Songs, 1v:
over 60 pubd, incl.:
Un poison, c’est la tristesse (1796);
Rondeau (Saint-Laurent) (1802);
Il est à lui (Coupigny) (1822);

c100 unpubd in Pc, incl.:
Les cheveux de ma toute belle, séguedille espagnole (E. Fouinet), 1831;
Jeannette et Pierre (Chazot), 1848;
Le bandit (Arago), acc. orch/pf;
L’invocation à la paix, acc. orch

Collections incl. Jadin’s songs, 1v (most acc. pf/hp):
2 Recueils de six romances (c1787, 1793);
3e recueil de romances et petits airs (Boucher) (1794);
8 nocturnes (P. Metastasio) (1801);
4 romances (1811); 8 Canzonetten (Leipzig);
4e recueil de romances et petits airs (Florian, after Gonzalve de Cordouë);
3 romances (A. Jadin);
6 romances nouvelles;
2e suite de romances et petits airs

26 occasional works incl.:
Chant d’une esclave affranchie (Coupigny), perf. Opéra, 1794;
Ode/Hymne à J.-J. Rousseau (T. Desorgues) (1794);
Le serment français (A. Jadin), cant, perf. Feydeau, 1814;
Le canon du 29 septembre 1820 (C. Plantade);
Prière pour la duchesse de Berry (A. Jadin) (1820);
Chant des gardes au baptème du nouvel Henry (F.L. Janillion) (1821);
Hymne à la République;
Citoyens, levez-vous

Vocal religiosa:

Messe solennelle, 4vv, orch, 1828;
Les prix de l’année 1846 aux frères de l’école chrétienne (P. de Chazot), 4vv, org;
Le mois de Marie, ou 7 cantiques français fait pour les demoiselles de la Maison Royale de la Légion d’Honneur de Saint Denis (J. Racine, P. Corneille, J.-B. Rousseau and others), 1–4vv, pf/hmn/org;
Requiem and Libera me, 3vv, 3 trbn, db;
6 Domine salvum, 1–3vv, org/orch;
2 Ecce panis, 1–4vv, insts and/or org/pf, autograph;
10 Ky, incl. pour la Maison Royale de Saint Cécile, 3vv, org, orch;
17 O salutaris;
3 San, 2–4vv;
other works, incl. 45 hymns and sacred songs, some unacc., many autographs

Instrumental:

Orch:
Symphonie concertante, 2 solo cl, perf. 1788;
Bn Conc., perf. 1797, lost;
Symphonie concertante, solo cl, hn, bn, perf. 1803;
Symphonie concertante, 2 solo pf (1803);
La bataille d’Austerlitz, symphonie à grand orchestre (1806);
Symphonie concertante, solo ob, hn, perf. 1809;
Symphonie concertante, solo pf, fl/cl/ob (c1819), arr. fl, hn, bn (c1820);
Fantaisie concertante, solo hp, pf (c1820);
4 pf concs.: no.1, op.9 (c1792); no.2, C (1802); no.3, d, lost; no.4 (1811);
Première fantaisie concertante, pf, cl/fl/vn/ob;
Symphonie concertante, pf, ob

Chbr.:
Wind ensemble:
Marche, F (1794);
Ouverture, C (1794);
Pas de manoeuvre, F (1794);
Symphonie, F (1794);
Suites d’harmonies militaires, mentioned by Fétis

4-6 insts:
6 quatuors concertants, 2 vn, va, vc, op.3, livre 1 (1787);
3 quatuors concertants, pf, vn, va, vc (1801);
3 nouveaux quatuors, livre 2 (1805);
Grand quintette, 2 vn, va, 2 vc/2 vn, 2 va, vc (?1829);
Introduction et menuet, 2 vn, va, vc, 1836, Pc;
Andantino et Allegro, hn, vn, va, b, GB-Lbl;
3 grands quatuors; Harmonie, 2 cl, 2 hn, 2 bn, mentioned by Fétis;
other works

Trios:
3 sonates, pf, vn, vc (1803);
nocturnes ou divertissements, pf, fl, vn/pf, cl, ob (1806);
Fantaisie, pf, hp, hn/vn, no.9 (1811);
18e pot-pourri, pf, hp/vn, hn (1811);
Grande sonate, pf, vn, vc ad lib (Leipzig, c1815);
3 grands trios, pf, hn, vc (c1815);
Trio concertant, pf, hp, vc, 1843, Pc;
3 sonates, pf, fl, b, op.10;
3 sonates, pf, fl/vn, vc, op.13;
3 trios, fl, vn, vc, op.125;
other works

2 insts:
3 sonates, pf/hp, vn obbl. (1784);
Duo, pf, hp (1801);
3 fantaisies, pf, hn/fl/cl/vn (1808);
Potpourri, pf, hn, vn obbl. (1803);
2 books of Nocturnes concertants, pf, fl/vn/ob/cl (c1806);
2 books of Nocturnes, pf, ob/fl/cl/vn (c1806);
Grand nocturne concertant, pf, vn/fl/cl/ob (1813);
4 airs, hp, hn, Pc;
other works

Pf (solo unless otherwise stated):
more than 40 fantaisies and variations, incl. Fantaisie sur Ninon de Berton (1809), Fantaisie on airs by Grétry (1810), Variations sur ‘Vive Henri IV’ (1814), Fantaisie suisse, fl/vn ad lib (1818);
more than 20 potpourris or mélanges;
c33 sonatas (1787–1810);
Le retour du bien-aimé, scène allégorique (1814);
other works, some in Pc

Other insts:
Sonate, op.1, hp;
3 fantaisies, hp;
3 nocturnes, fl;
22 andantes, org, Pc;
Marche funèbre, org, Pc

Pedagogical:
Méthode complète de piano, with A. de Garaude (1822);
Méthode d’harmonium (1845)
Many arrs. of works by H.-M. Berton, Boieldieu, Carafa, Catel, Chapelle, J.B. Cramer, Dalayrac, Deshayes, H. Georgeon, Grétry, Kreutzer, Méhul, Mélesville, Mozart, Paër, Sacchini and others

Font: En català: Louis Emmanuel Jadin (1768-1853) - En castellano: No disponible - In english: Louis Emmanuel Jadin (1768-1853) - Altres: Louis Emmanuel Jadin (1768-1853)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

His works for piano, written during a period when the instrument was undergoing many new developments, provide a wealth of information about the various styles prevalent in Paris from the 1780s to the 1820s. While he was one of the very first to publish a work indicating the use of a damper (con sordini in three sonatas dedicated to Madame Victoire of France, 1784), his moderation in using the pedals was praised by the Correspondance des amateurs musiciens on 1 January 1804, in an account of one of his concertos: the writer of the piece compared his style to that of Clementi and Hüllmandel, adding that ‘he knows the resources of his art and of the piano’. In the opinion of Fétis, his work as a whole lacked verve and novelty, although ‘at the age of 60 he composed violin quintets deserving more success than they have had’. His string quartets also exhibit fine writing. He was one of the first French composers to write an opera to an Italian text, Il signor di Pursognac (1792). His first opera (Guerre ouverte, given its première in 1788) already contained music in the Italian style. While some of his operas are more French in style (e.g. Le défi hasardeux, 1796), others present a stylistic ambiguity falling between the French and Italian manners (Le coin du feu, 1793). Mahomet II, his only attempt to write a tragédie lyrique, was produced at the Opéra in 1803 but was not a success. According to the writer of an obituary that appeared in the Revue et gazette musicale de Paris of 17 April 1853, a Libera me for three male voices ‘marked by very religious feeling’, was performed by the students of the Conservatoire, conducted by Elwart, at Notre-Dame-de-Lorette on 13 April 1853 during the offertory of his funeral mass.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Frédéric Chatoux (flute); Bertrand Giraud (piano)
RECICLASSICAT: JADIN, Louis Emmanuel (1768-1853)
AMAZON: Jadin LE - Sonates pour Piano et Flute

IMSLP: Louis Emmanuel Jadin (1768-1853)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Jadin LE - Sonates pour Piano et Flute

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Giuseppe Zocchi - Capriccio architettonico con rovine antiche, una sfinge e figure presso una fontana

Obra de Giuseppe Zocchi (c.1716-1767), pintor italià (1)

- Recordatori de Felice Giardini -

En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Giuseppe Zocchi (Fiesole, c.1716 - Firenze, 22 de juny de 1767) va ser un pintor italià. Segons la breu vida del pintor escrita per Francesco Maria Niccola Gaburri, Zocchi va ser aprenent d'un dels mestres barrocs florentins, Ranieri del Pace. A la mort d'aquest el 1738, Gabburri va oferir el seu suport al pintor, qui al seu torn va rebre mecenatge del marquès Andrea Gerini. Segurament va estudiar perspectiva i va enriquir els seus coneixements a través de diversos viatges a Roma, Bolonya i el nord d'Itàlia. El 1737 va rebre el premi per a joves estudiants de classe de pintura de l'acadèmia, i el 1741 va ser admès entre els aprenents. Entre els anys 1739 i 1741, va viatjar a Venècia, on va estudiar amb Joseph Wagner i on va aprendre l'art del gravat, introduït anteriorment per Gaburri a l'encarregar dibuixos de pintures d'esglésies de Florència, per a realitzar gravats. Cal remarcar, però, que si bé Zocchi és conegut actualment i principalment pels seus dibuixos i les seves vistes, va ser al seu temps un prominent pintor de figures fins i tot dins d'obres arquitectòniques i paisatges. Prova d'aquest fet, ens el proporciona Gaburri, quan comenta com Zocchi passaria a pintar paisatges 'després d'haver pintat figures a l'oli i arquitectures al fresc'. Va morir a Florència el juny de 1767.

Font: En català: No disponible - En castellano: Giuseppe Zocchi (c.1716-1767) - In english: Giuseppe Zocchi (c.1716-1767) - Altres: Giuseppe Zocchi (c.1716-1767)

Parlem de Música...

Felice Giardini (Torino, 12 d'abril de 1716 - Москва, 8 de juny de 1796) va ser un violinista i compositor italià. Format com a cantant del cor de la Catedral de Milà, posteriorment va tornar a Torí on, a partir del 1730, va començar a formar part d'algunes orquestres com a violinista. Després va viatjar a Roma i Nàpols on també va treballar com a violinista. A l'entorn del 1750, va fer una extensa gira europea assolint notable èxit pels seus recitals a París, Berlín i Londres. Allà va tocar a la societat de concerts Bach-Abel i posteriorment al Three Choirs Festival. També va servir durant un temps com a music master del Duc de Gloucester. Més tard va decidir tornar a Itàlia on va tenir èxit com a compositor d'òperes motiu pel qual fou sol·licitat a Rússia el 1796. No obstant, i potser degut al clima advers, va emmalaltir i va morir a Moscou el juny de 1796.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Rosmira (os, 3, S. Stampiglia), King’s, 30 April 1757, lost
Enea e Lavinia (os, 3, G. Sertor), King’s, 5 May 1764; excerpts (London, 1764)
Il re pastore (os, 3, P. Metastasio), King’s, 7 March 1765, lost
Sappho (lyric drama), c1778, lost (if written); incid music to W. Mason, Elfrida, Covent Garden, 23 Feb 1779, lost

Music in:
Cleonice, 1763;
Siroe, 1763;
Didone, 1775;
Astarto, 1776

Other:
6 arie, 1v, orch, op.4 (1755);
La libertà [13 songs], 1v, b (1758);
6 arie, 1v, orch (1762);
6 duetti, 2vv, b (1762);
In dimostrazione d’affetto [1 duet, 6 glees] (1765);
many single songs, glees, catches, hymns, MS, pubd separately, and in M

Vocal religiosa:

Ruth (orat), Lock Hospital Chapel, 15 April 1763 (pt 2 by Giardini, pts 1 and 3 by Avison), 13 Feb 1765 (pts 2 and 3 by Giardini, pt 1 by Avison), 25 May 1768 (all by Giardini), lost;
addns to Hasse, I pellegrini, Drury Lane, 25 March 1757, lost

Instrumental:

Orch.:
6 vn concs., op.15 (1771–2);

Chbr.:
Vn, b:
6 sonate, op.1 (1751);
6 sonate, op.4 (Paris 1755–6);
12 sonates, op.6 (?1755–6);
6 soli, op.7 (probably 1759);
12 sonate, [op.10] (1765);
6 Solos, op.16 (1772);
6 Solos, op.19 (1777);
6 Favourite Solos (1790); 1 in M

Duets:
6 for 2 vn, op.2 (1751);
6 for 2 vn, op.13 (1767), 1 ed. in K. Schultz-Hauser (Mainz, 1965);
6 for vn, vc, op.14 (1769);
1 for vn, va, in M

Trios:
6 for gui, vn, b (probably 1760);
6 for vn, va, vc, op.17 (1773);
6 for (gui, vn, pf)/(hp, vn, vc), op.18 (1775);
6 for vn, va, vc, op.20 (1778);
6 for vn, va, vc, op.26 (1784);
6 for 2 vn, b, op.28 (1789–90);
6 for 2 vn, pf/vc, op.30 (1790);
1 for vn, va, vc, in M

Qts:
3 for hpd, vn, va, vc, 3 for hpd, 2 vn, vc, op.21 (1778–9);
6 for 2 vn, va, vc, op.22 (1779–80);
2 for vn, 2 va, vc, 2 for 2 vn, va, vc, 2 for vn, ob, va, vc, op.23 (1782);
3 for vn, ob/fl, va, vc, 3 for 2 vn, va, vc, op.25 (1783);
6 for 2 vn, va, vc, op.29 (1790);
1 in 6 Quartettos by Bach, Abel and Giardini (1776)

Other works:
6 sonate, hpd, vn/fl, op.3 (1751);
4 ovs. and qt for 2 vn, bn, b (1755);
6 quintetti, hpd, 2 vn, vc, b, op.11 (1767);
Devonshire Minuet, pf, vn (c1781);
2 Sonatas, pf/hpd, vn, op.31 (1790–91);
2 sonatas, hpd/pf, vn, 1 for hpd/pf, vn, va/vc, in M

MSS:
3 qts, 9 trios, 12 duets, GB-Lbl;
other works in D-Bsb, KA, Mbs, I-Gl, Mc

Pedagogical:
Esercizii per il cembalo, Istruzioni per violoncello, Istruzioni ed esercizii per il violino, all I-Mc

Font: En català: Felice Giardini (1716-1796) - En castellano: Felice Giardini (1716-1796) - In english: Felice Giardini (1716-1796) - Altres: Felice Giardini (1716-1796)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Felice Giardini va ser un talent prematur amb el violí motiu pel qual el seu pare, observador d'aquest afortunat designi diví, va decidir enviar-lo a Milà on amb el violí i una solvent formació va assolir la condició de virtuós. Tanta fou la seva fama que va ser considerat com el més gran violinista entre els anys 1755 i 1770, si més no a Itàlia. Reclamat arreu, es va establir bona part de la seva vida a Londres, on va treballar com a concertino i director de l'Òpera italiana de la ciutat, i a on també va fer amistat amb el fill petit de Bach, el galant Johann Christian Bach. Sent un dels favorits del Bach londinenc, va fer nombrosos recitals en la Societat de Concerts Bach-Abel on va ser aclamat i admirat sistemàticament. Com a compositor, Giardini va ser considerablement prolífic en gran diversitat de gèneres però especialment en òperes i obra de cambra sent el violí, i els instruments de corda en general, els seus preferits. El seu estil, en funció de la data de composició de cadascuna de les seves obres, va bascular entre el so de Mannheim i el clàssic llenguatge de J.C. Bach sent, sovint, una declaració d'intencions de com remarcar les qualitats inherents dels instruments solistes. Obres que a vegades va escriure en combinacions diverses, com els dos quartets, el Quartetto en Si bemoll major opus 21 No.2 per a clavecí, violí, viola i violoncel i el Quartetto en Si bemoll major opus 25 No.5 per a oboè, violí, viola i violoncel, que avui escoltarem. I talment com podrem comprovar, les funcions i protagonismes instrumentals varien constantment en un intercanvi de papers i un domini precís tant de l'escriptura per a tots ells i del so resultant de la combinació d'un o altre instrument com del derivat del seu rol solista. La qualitat del conjunt, enlluernadora, ens permet admirar i degustar amb delit l'exquisida gastronomia del gran violinista Giardini a qui avui, feliçment, celebrem!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: L'Astrée (ensemble)
AMAZON: Giardini: Cinque quartetti dedicati ai duchi di Devonshire

IMSLP: Felice Giardini (1716-1796)

CPDL: Felice Giardini (1716-1796)

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Elias Martin - Mountain Landscape with Banditti (c.1780)

Obra d'Elias Martin (1739-1818), pintor suec (1)

Parlem de Pintura...

Elias Martin (Stockholm, 8 de març de 1739 - Stockholm, 25 de gener de 1818) va ser un pintor suec, especialitzat en pintura de gènere, històrica i paisatgística i considerat el primer pintor important de paisatges de la història del seu país. Fill de fuster, el seu pare va procurar que el seu fill seguís l'empresa familiar però ràpidament va mostrar interès en l'art. En aquest sentit, es va formar amb el pintor F.C. Schultz. Abans d'acabar la seva formació, va ser contractar per l'arquitecte naval Fredrik Henrik af Chapman per tal de dissenyar adorns en els vaixells. Allà va conèixer el coronel i pintor Augustin Ehrensvärd qui el va animar a fer vistes dels paisatges d'aquell entorn. El maig de 1766 va viatjar a París on va decidir treballar pel seu compte, primer intentant imitar l'estil de François Boucher per després prescindir-ne per tal de desenvolupar el seu estil. El 1770 es va traslladar a Londres viatjant a diferents regions angleses per tal de plasmar els diferents paisatges. Sota la inspiració de Claude Lorrain i dels pintors de l'escola anglesa, van ser alguns dels millors anys de Martin, tant des d'una perspectiva de paisatges com de pintura històrica, de gènere i retrats. El seu èxit fou recompensat amb el seu nomenament com a membre de la Royal Academy of Arts i el 1781 de la Reial Acadèmia Sueca de les Arts. El 1782 va tornar a Suècia on va realitzar les seves millors obres abans de tornar a visitar Anglaterra el 1788. El 1791, reclamat per Gustav III, va tornar a Suècia quedant-se a Estocolm la resta de la seva vida. Allà va realitzar nombroses composicions de paisatge, gravats i aquarel·les. El seu germà Johan Fredrik Martin va ser pintor. Elias va morir a Estocolm el gener de 1818.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Elias Martin (1739-1818) - Altres: Elias Martin (1739-1818)

Parlem de Música...

Josef Martin Kraus (Miltenberg am Main, 20 de juny de 1756 - Stockholm, 15 de desembre de 1792) va ser un compositor alemany, actiu principalment a Suècia. Es va formar inicialment a Buchen im Odenwald i posteriorment a Mannheim. El 1773 va entrar a la Universitat de Mainz on va estudiar Filosofia, el 1774 a la d’Erfurt on va estudiar Dret i finalment el 1776 a la de Gottingen on va estudiar Jurisprudència. En aquell temps va publicar una col·lecció de poemes per nom Versuch von Schäfersgedichte (Mainz, 1773), el drama Tolon (Frankfurt, 1776) i un nombre indeterminat de música religiosa, inclosos els oratoris Die Geburt Jesu i Der Tod Jesu. El 1778 va rebre la proposta per part de Carl Stridsberg d’acompanyar-lo a Estocolm per tal de provar fortuna a la cort de Gustav III. Els primers anys a Suècia van ser difícils fins el 1781, l’any en què va ser admès a la Reial Acadèmia Sueca de Música. Poc després, l’èxit de la seva òpera Proserpin va facilitar el seu accés com a assistent del mestre de capella de l’Òpera Reial. Va iniciar en aquell temps una gira per Europa entrant en contacte amb Joseph Haydn, Salieri i Gluck. A Itàlia va realitzar curoses descripcions dels seus teatres i a Londres va ser el responsable de la Segona Commemoració d’Händel. A finals del 1786 va tornar a Suècia on el 1787 va ser nomenat administrador de la Reial Acadèmia de Música. Un any després va succeir a Uttini com a mestre de capella de la Cort Reial. Convertit en una figura de referència, les seves obres teatrals van despertar l’interès del públic suec. Van ser aquells els millors anys de Kraus qui va compartir estreta amistat amb el famós poeta i cantant Carl Michael Bellman, amb qui va fundar la Diktarkretsen, un cercle musical i literari. No obstant i poc després de la mort de Gustav III, Kraus va morir de tuberculosis el desembre de 1792.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Azire, 1778 (Spl, 3, C. Stridsberg), unperf., only autograph frags. extant
Proserpin (Op, 1, J.H. Kellgren, after Gustavus III and P. Quinault), Ulriksdal Castle, 1 June 1781, S-St
Aeneas i Cartago, eller Dido och Aeneas, 1782–91 (lyric tragedy, prol., 5, Kellgren after Gustavus III and J.-J. le Franc de Pompignan: Didon), Royal Opera, 18 Nov 1799, A-Wn, S-Skma, St; 2 ovs., ed. W. Lebermann (Wiesbaden, 1956)
Le bon seigneur, 1784–6 (oc, 1)
Oedip, 1785 (lyric tragedy, 3), 1 act completed, lost
Zélia, ou L’origine de la félicité (melodrama, 1, J. d’Invilliers), Paris, 1786, lost
Fintbergs bröllop [Fintberg’s Marriage] (comedy with song, 2, C.G. von Holthusen), Munkbro, 7 Jan 1788
Fricorpsen, eller Dalkarlarne [The Free Corps, or Men from Dalacarlia] (comedy with song, 1, D. Björn), Bollhuset, 1 Nov 1788, lost
Fiskarena [The Fishers] (pantomine-ballet, choreog. A. Bournonville), Stockholm, Royal Opera, 9 March 1789, St
Soliman II, or The Three Sultanas] (drama with music, 3, divertissement, J.G. Oxenstierna, after C.S. Favart), Royal Dramatic, 22 Sept 1789, St, Skma
Marknaden [The Market Place] (Spl, 1, Björn), Munkbro, 8 Oct 1792, lost

Entr’actes and ballet for Amphitryon (tragedy, Molière), Paris, 1784;
2 ballet movts for Gluck: Armide, Stockholm, 24 Jan 1787, St;
1 aria for Visittimman [The Visiting Hour] (comic play, after Poisinet: Le cercle), in Musikaliskt tidsfördrif (1789);
1 aria for Mexikanska systrarna [The Mexican Sisters] (play with songs, Sparrschöld), Stockholm, Bollhuset, 13 Oct 1789, in Musikaliskt tidsfördrif (1790);
music in Födelsedagen [The Birthday] (comedy with song, 1, Gustavus III and Björn), Royal Opera, 20 Nov 1790, lost;
music in Äfventyraren, eller Resan till månens ö [The Adventures, or The Journey to the Isle of the Moon] (Spl, 2, J. Lannerstierna), 1791, St;
9 choruses for Oedipe (tragedy, 3, G.G. Alderbeth), Stockholm, 10 March 1792;
2 arias, 2 trios, qt for Le bon seigneur (comic play with music);
incid music for Olympie (tragedy, Kellgren);
2 pantomines, 1768–72

Secular, orch acc.:
Cant. for the king’s birthday (C.C. Gröning), 4vv, 1782;
Den frid et menlöst hjerta njuter [An Innocent Heart Enjoys Peace] (cant.), 1782, Skma;
Begravningskantat for Gustavus III (C.G. Leopold), 4 solo vv, 4vv, 1792, vs (Stockholm, 1792), ed. in MMS, ix (1979);
Chorus, 3 solo vv, 4 vv, from Prol for birthday of Duke Carl of Södermanland, Stockholm, 7 Oct 1791;
4 small cants. (P. Metastasio);
20 concert arias and duets, incl. Son Pietosa (Leipzig, 1797) and Ma tu tremi (Stockholm, 1883), pubd as Plus de crainte, vs (Paris, c1900)

Secular, pf acc.:
7 small cants., 1–4vv (Bellman), incl. Elegie, in Musikaliskt tidsfördrif (1793), Fiskarstugan [The Little Fishing Hut] (Stockholm, 1794), ed. (Stockholm, 1964);
56 Lieder in Dan., Dutch, Fr., Ger., It., Swed., incl. 20 airs et chansons (Leipzig, 1797/R), Atis och Camilla (G.P. Creutz), in Musikaliskt tidsfördrif (1793), Se källen, se bålen [See the Spring, See the Grove], zither acc., in Musikaliskt tidsfördrif (1794), Ynglingarne, pubd as Meerstrum, AMZ, iii/3 (1801), ed. in Engländer (1943);
Die Mutter bei der Wiege (Die Nase), attrib. Mozart, Cäcilia, xxv (1846);

Other works:
Canons: Meine Mutter hat Gänse (M. Claudius), 4vv;
Sumus hic sedentes (Carmen biblicum), canon and choruses, 4vv;
Amici r’in tavola (S. Maffei), canon and choruses, 4vv

Vocal religiosa:

Der Tod Jesus (orat, J.M. Kraus), 1776, ed. B. van Boer (Madison, 1987);
Die Geburt Jesu (orat, Kraus), lost;
Kom din herdestaff att bära [Come Bear your Shepherd’s Crook] (cant., C.M. Bellman), D, 1790, St;
Fracto demum sacramento, motet, D, 1776;
Stella coeli, motet, C, 1783, A-Wn;
2 sacred arias, 1776;
Mot en alsväldig magt [Towards an Almighty Power], aria, E , 1782, S-Skma;
Förkunnom högt [Proclaim on High], contrafactum motet on lost Kraus original, C, Sk;
Miserere, c/F, 1774, D-Bsb;
Requiem, d, 1775; TeD, D, 1776;
TeD finale, g/E , 1785–7, S-Skma;
other miscellaneous and lost works

Instrumental:

Syms.:
6, F, C, C, c , E , D (Riksdagssymfoni), 1775–89, ed. in The Symphony 1720–1840, ser. F, ii (New York, 1982);
c, 1783, (Leipzig, 1797), ed. W. Lebermann (Wiesbaden, 1956), ed. in MMS, ii (1960);
Symphonie funèbre (Stockholm, 1792), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1957), ed. in MMS, ix (1979); D, 1782–3 (Paris, c1787–8), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1956);
e, attrib. G. Cambini (Paris, 1787);
F, attrib. Cambini (Paris, 1787);
Sinfonia con fugato per la chiesa, 1789, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1957–8);
Ov. per la chiesa, d, 1789–90, S-Skma, St;
Sinfonia buffa, F, 1769–72;
A, 1769–72; 6, 1776, lost;
other syms., 1769–75, 1784–6, lost

Other orch:
Vn Conc., C, 1777, rev. 1783, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959);
Conc., 2 vn, 1769–72, lost;
Fl Conc., 1777, lost;
2 symphonies concertantes, 1777, lost;
Riksdagsmarsch, rev. march from Mozart, Idomeneo (1.ii), D, Skma, L, St;
Contradances, lost

Chbr:
Qnt, D, fl, str qt, op.7, 1783 (Paris, c1799), ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959), ed. A. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
6 quatuours concertants (Berlin, 1784), ed. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
2 qts, HÄ, before 1778;
Qt, C, 1782, Skma, ed. Hoffmann (Wolfenbüttel, 1961);
Pf trio, D, 1788, Skma, ed. Lebermann (Wiesbaden, 1959);
5 sonatas, vn, pf;
sonata, D, fl, va, 1778, ed. in NM, lxxvi (1931), ed. H.-J. Kraus (Frankfurt, 1981)

Pf solo:
Due sonate per il Forte Piano (Stockholm, 1788);
Sonata for Countess Ingelheim, lost; Rondo, F (n.p., n.d.);
Svenska dans, C;
2 Scherzenminuetten, C, c;
Allegro, D, pf, vn, acc., Skma
Larghetto, G;
Tema con variazioni (Scherzo), C, in Musikaliskt tidsfördrif (1793), also pubd as Minuetto con XII variazioni, pf, vn acc. (London, 1791), attrib. I. Pleyel, also as Sonatina with 12 Variations (London, c1805), attrib. J. Haydn

Org:
6 preludes, Skma

Font: En català: No disponible - En castellano: Josef Martin Kraus (1756-1792) - In english: Josef Martin Kraus (1756-1792) - Altres: Josef Martin Kraus (1756-1792)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Kraus can be considered the most original and notable composer in Sweden during the Gustavian period. His German education, coupled with his experiences during his grand tour, gave him a cosmopolitan outlook that was absorbed into his music. As early as 1778 he declared himself an ardent admirer of Gluck and Grétry, who served as his models and whose works he knew from memory. His participation in the debate on opera in the Stockholm newspapers Stockholms Posten and Dagligt Allehanda, 1778–82, shows much concern with the fusion of drama and music. He had difficulty, however, in getting his own major operas performed. Azire, written to give the Swedes ‘something original’, as he put it, was ignored, and Proserpin probably had only a single private performance. Because of intrigues, his greatest work, Aeneas i Cartago, had its première only in 1799, seven years after his death. During the period 1787–92, on the other hand, he was a popular composer whose other music for the stage was highly prized. Kraus’s musical style is highly original, with a distinctive sense of lyrical melody, bold harmonies which often anticipate Beethoven or Schubert, and a complex rhythmic structure, particularly in the inner voices. His overriding compositional premise was the infusion of drama into all genres of music, a notion that stems from his contact with the literary Sturm und Drang. His operas, with their through-composed recitatives and extensive use of choruses and ballet, show his relationship with Gluck; he developed dramatic unity through the use of motivic devices, and he had a keen sense of the inner feelings of his characters, whose moods are often underscored at the expense of virtuoso display. In the serious operas his writings can be terse and emotional, while the comic ones show lightness of touch. A master at developing the operatic epic, Kraus’s major works Proserpin and Aeneas i Cartago create realistic scenas that give life and drama to classical stories; in the latter, the tragic love between Dido and Aeneas is played out against gigantic storms, temple sacrifices, a hunt and a final battle with three armies on stage.

Kraus’s sacred works, written mostly during his early career, frequently use plainchant as the musical foundation, in addition to having highly complex counterpoint. The oratorio Der Tod Jesu, to which Kraus himself wrote the text, is based upon Graun’s more famous work, although it consists mostly of philosophical reflections on the Crucifixion. A motet, Stella coeli, written in 1783 for the Benedictine monastery in Amorbach, contains an extraordinarily complex fugue and was apparently written in only two days, while Handel’s influence can be felt in the Te Deum finale of 1785. Kraus was a sensitive and precise orchestrator, using a rich palette to create varying textures and moods in both dramatic and symphonic music. The Symphony in C minor, hailed by Haydn as one of the most ingenious works of the period, borrows from Gluck’s Iphigénie en Aulide in the opening before devolving into powerful, driving rhythms and extensive internal thematic development. The symphonic music often has a dramatic function; one of the earliest works is characterized as a Sinfonia buffa, while the final two, the Riksdagsmusik (a march derived from Mozart’s Idomeneo and a Sinfonia da chiesa) and the Symphonie funèbre, were written for state occasions, the former for the parliament of 1789 and the latter for the funeral procession of his patron Gustavus III. Kraus was also active as a song composer, writing works in seven languages. As a poet himself, he was always sensitive to the emotions evoked by the text, from the cynical philosophy of Die Welt nach Rousseau to the Romantic through-composed ode Skulda winkt and the poignant Farväl mitt kära barn. Of particular note are the short piano cantata series Fiskarstugan to texts by Bellman. Kraus’s chamber works include five sonatas for violin and fortepiano, including one with scordatura, a trio, ten string quartets (including six published in 1784 as his op.1 by Hummel) and a flute quintet. These are characterized by considerable rhythmic freedom, extensive use of concertante writing, particularly of the viola and cello, and long lyrical lines. The keyboard music shows the influence of C.P.E. Bach.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: L'Arte del Mondo; Rias Kammerchor; Werner Ehrhardt
RECICLASSICAT: KRAUS, Josef Martin (1756-1792)
AMAZON: KRAUS, J.M. - Begrabnis Kantate & Trauersinfonie

IMSLP: Josef Martin Kraus (1756-1792)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: KRAUS, J.M. - Begrabnis Kantate & Trauersinfonie

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

John Frederick Kensett - Lake George (1869)

Obra de John Frederick Kensett (1816-1872), pintor nord-americà (1)

- Recordatori de William Sterndale Bennett -

En el dia de la celebració del seu 200è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

John Frederick Kensett (Cheshire, 22 de març de 1816 - New York, 14 de desembre de 1872) va ser un pintor nord-americà, membre de la segona generació de pintors de l'Escola del Riu Hudson. Fill d'un gravador anglès emigrat a Amèrica, es va formar amb el seu pare. Va entrar a treballar des de ben jove a New Haven i després a Nova York introduint-se progressivament en la pintura de paisatges. Va ser a partir del 1840 que es va decidir de ple per la pintura viatjant a Europa amb John Casilear, Asher B. Durand i Thomas P. Rossiter. El 1847, i després d'un llarg recorregut, va tornar als Estats Units on es va instal·lar a Nova York. Va ser els entorns de la ciutat americana els que va plasmar amb més intensitat, especialment els de la costa de Newport i els del llac de George. Va ser triat membre de la National Academy, on va tenir una vida molt activa. El 1870 va col·laborar en la creació del Metropolitan Museum of Art on també hi va exposar. La seva obra va ser un reflex de la influència dels pintors Thomas Cole i John Constable, entre altres. Posteriorment el seu estil pictòric es va fer més simple, contagiat per l'obra del seu amic Durand i pel luminisme de l'època. Aquesta tendència a la reducció va ser una de les constants de la seva evolució artística i, al començament de la dècada del 1870, les seves composicions es van convertir en franges de color que dividien terra, mar i cel. Va morir a Nova York el desembre de 1872.

Font: En català: No disponible - En castellano: John Frederick Kensett (1816-1872) - In english: John Frederick Kensett (1816-1872) - Altres: John Frederick Kensett (1816-1872)

Parlem de Música...

William Sterndale Bennett (Sheffield, 13 d'abril de 1816 - St. John's Wood, 1 de febrer de 1875) va ser un compositor i organista anglès. Orfe de pare quan era molt petit, es va criar amb el seu avi a Cambridge, de qui també va rebre les primeres lliçons musicals. El 1824 el van inscriure en el cor de la capella del King College i el 1826 a l'Acadèmia Reial de Música, on va ser alumne d'aquesta institució durant 10 anys, estudiant piano amb W. H. Holmes i Cipriani Potter, i composició amb Charles Lucas i el Dr. Crotch. Durant aquest temps va compondre alguns treballs que van ser molt apreciats, en els quals en van destacar les influències del romanticisme alemany, país que va visitar sovint entre els anys 1836 a 1842. En un dels festivals musicals de Rhenish a Düsseldorf, va conèixer a Mendelssohn, a qui va tornar a trobar ben aviat a Leipzig, on els músics principals de la generació del renaixement musical el van acollir. En un dels concerts celebrats a l'Gewandhaus, Bennett va interpretar el seu Concert No.3, que va ser rebut amb entusiasme. Mendelssohn val a dir va ser la influència més intensa, un bon exemple d'això es pot veure en el seu Capriccio in Re menor. El seu gran èxit en el continent establí la seva posició per retornar a Anglaterra. El 1834 fou elegit com a organista de la capella de St. Anne. Aquest mateix any va compondre l’Obertura Parisina i el Concert en do menor amb l'estil de Mozart. Un inèdit Concert en fa menor i l’Obertura The Naiads, impresa per Broadwood & Sons, que ja li havien ofert al compositor el 1836 a Leipzig, i després li van oferir un concert a la Gewandhaus el 13 de febrer de 1837. Bennett va visitar Leipzig per segona vegada el 1840-41.

De tornada a Londres, es va dedicar principalment a l'ensenyança pràctica. El 1844 es va casar amb Marie Anne, filla del capità James Wood. El 1856 va ser nomenat professor de música a la Universitat de Cambridge, any en què també el van contractar com a director permanent de la Societat Filharmònica. En aquest lloc hi va romandre fins el 1866, any en què el van nomenar director de la Royal Academy of Music. Degut als seus deures professionals, els seus últims anys no van ser els més creatius, i en prou feines va escriure obra nova. L'encant principal de les composicions de Bennett, sense mencionar la seva mestria absoluta de la forma musical, va derivar de la dolcesa del seu concepte. Amb l'excepció de l’òpera, Bennett va provar fortuna en quasi totes les formes diferents tant de gèneres vocals com instrumentals. Els seus millors treballs van incloure la música per a piano (tres esborranys: El llac, The Millstream i La font, i el seu Concert de piano n.º 3); música per a orquestra (la seva Simfonia en sol menor i la seva Obertura The Naiads); i música vocal (la Cantata The May Queen, escrita per al festival inaugural de Leeds de 1885). I pel Jubileu d'Or de la Philarmonic Society, va escriure l'Obertura Paradise and the Peri, l'any 1862. També va escriure la cantata sagrada, La muller de Samaria, escrita per al Festival Triennal de Birmingham de 1867. El 1870 la Universitat d'Oxford li van atorgar el grau honorari de D.C.L.; un anys més tard, el Knighted, i el 1872 va rebre testimoni públic al St. James Hall, a Londres. Poc temps abans de morir, va escriure una sonata anomenada The Maid of Orleans, i va compondre una peça programa-música basada en la tragèdia de Friedrich von Schiller. Va morir a St. John's Wood el febrer de 1875.

OBRA:

Vocal secular:

With orchestra:
wo26In radiant loveliness (canzonet, J. Montgomery), S, June 1834, vs (c1835)
wo39Chorale (textless), A major, SSATB, 19 May 1839
2 choruses in The Woman of Samaria, op.44
39The May-Queen (pastoral, H.F. Chorley), S, A, T, B, 4vv, Leeds Festival, 8 Sept 1858 (1858) [incl. ov.,wo46]
40Ode Written Expressly for the Opening of the International Exhibition, 1862 (A. Tennyson), 4vv, Dec 1861–April 1862 (1862)
41Cambridge Installation Ode (C. Kingsley), S, T, 4vv, 1862
wo83,u26Ajax (incid music, Sophocles, trans. H. Snow): ov., 1871–2; funeral march chorus, TB, Aug 1873–Aug 1874, inc.

Songs and partsongs
for voice and piano unless otherwise stated
op.
wo35Ch’io speri! padre amato (P. Metastasio), canzonetta, 1v, pf, hn, c1831
wo30Resignation (J. Edmeston), acc. pf/org, in The Sacred Melodist (1836)
wo36Herr Schumann ist ein guter Mann (?Bennett), canon, 2vv, Feb 1837
wo41The Better Land (F. Hemans) (1839)
wo65Tell me where, ye summer breezes, 1861, rev. 1866
wo70Lord, to thee our song we raise, 4 S, unacc., A
wo78Sweet stream that winds (W. Cowper), partsong, SATB (1871)
wo85Of all the arts (J. Hogg), partsong, SATB, 1873 (1874)

Six Songs, June 1837–Feb 1842 (Leipzig and London, 1842):
Musing on the roaring ocean (R. Burns);
O’er the woodlands (May-Dew) (L. Uhland, trans. H.H. Pierson);
Wave that wand’rest (Forget-me-not) (L. Landon);
Long is the night (To Chloe in Sickness) (Burns), E;
Wilt thou forget (The Past) (P.B. Shelley), E;
Gentle Zephyr (P. Metastasio), pubd separately (1838), E
wo47Come live with me (C. Marlowe), partsong, SATB, in J. Hullah’s Vocal Scores (1846)

Six Songs (1855):
Tell me not (Indian Love) (B. Cornwall);
Winter’s gone (J. Clare), E;
Dawn, gentle flower (Cornwall), Oct 1853;
Loud blaw the frosty breezes (Castle Gordon) (Burns), pubd separately (1848) as The Young Highland Rover;
As lonesome through the woods (Waldeinsamkeit) (C. Klingemann, trans. H.F. Johnston);
Sing, maiden, sing (Cornwall)

Four Songs (1875):
Maiden mine (H. Heine, trans. T. Case), 1861, rev. 1866;
Sunset (Case);
Dancing lightly comes the summer (Case);
Stay, my charmer (Burns), ?1839

Vocal religiosa:

u14Zion (orat), 1839–44;
44The Woman of Samaria (sacred cant. Bennett), S, A, T, B, 4vv, Birmingham Festival, 28 Aug 1867; with addl chorus, Therefore with joy, and quartet, God is a spirit, London, St James’s Hall, 21 Feb 1868 (1868) [incl. 2 choruses from Zion,u14]

Anthems, with organ:
wo54Remember now thy creator, S, S, 4vv, Aug 1855 (c1856), A [from op.30 no.1]
wo57Lord, who shall dwell in thy tabernacle?, S, T, B, 8vv, 1856, A
wo84In thee, O Lord, have I put my trust, 8vv, 1856–73, A [partly from Sym. no.1]
wo58Oh that I knew where I might find him, 4vv, in F.A.G. Ouseley: Special Anthems for Certain Seasons and Festivals of the United Church of England and Ireland (1861), A
wo59Great is our Lord, 4vv, A
wo61The fool hath said in his heart, 4vv, in Novello’s Collection of 31 Anthems (1864), A
wo72Now, my God, let, I beseech thee, 4/4vv, 1869 (1870), A

Other:
wo75The Lord bless thee and keep thee, int, 4vv, org, 1870
11 hymn tunes:
Boulcote,wo38, 1839, A;
St Lawrence, wo49, 1849;
St Junia, wo51, 1853, A (as Day of Wrath);
Russell Place, wo52, 1854, A;
God, who madest earth and heaven, wo63, 1864, A;
Holy, holy, holy, wo64, 1864, A;
Peace be to this habitation, wo68, 1866;
From all thy saints, wo76, 1870, A (as Inverness);
The radiant morn, wo77, 1870, A;
Watching all through the weary night, wo81, 1871, A (as Courage, my sorely tempted heart);
Jesu, solace of my soul, wo82, 1872, A
12 Anglican chants
30Six [recte 4] Sacred Duets (1849–51), 2 S, pf:
Remember now thy creator, April 1848, rev. as anthem wo54;
Do no evil, 1849;
And who is he that will harm you, 1849;
Cast thy bread upon the waters, ?1850

Instrumental:

Orch.:
op.
wo20 Symphony no.1, E , completed 6 April 1832
wo22 The Tempest, ov., Dec 1832
1 Piano Concerto no.1, d, 1832 (1833)
wo23 Symphony no.2, d, Nov 1832–Feb 1833
wo24 Overture, d, Oct 1833
4 Piano Concerto no.2, E , July–Nov 1833 (1835)
wo28 Symphony no.4, A, Dec 1833–Feb 1834, ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, vii (New York, 1982)
wo25 The Merry Wives of Windsor, ov., May 1834
wo27 Adagio, g, pf, orch, 24 Sept 1834
9 Piano Concerto no.3, c, July–Oct 1834 (1836)
3 Parisina, ov., completed 20 March 1835 (1836), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, vi (New York, 1984)
wo29 Concerto, C, 2 pf, 1835; collab. G. Macfarren
u5 Dramatic Overture, A, Jan 1836
wo31 Symphony no.5, g, Oct 1835–Feb 1836, ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, vii (New York, 1982)
wo32 Piano Concerto, f, 12 Feb–4 May 1836; orig. 2nd movt ‘A Stroll through the Meadows’, wo37, replaced 1 July 1836 by ‘Barcarole’
15 The Naiades, ov., May–Sept 1836 (Leipzig, 1837), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, vi (New York, 1984)
wo37 A Stroll through the Meadows, pf, orch, 1836, orig. 2nd movt of wo32, lost; rev. 1838 as 2nd movt of op.19
22 Caprice, E, pf, orch, 1836–8 (Leipzig, 1840)
19 Piano Concerto no.4, f, July–Sept 1838 (London and Leipzig, 1839); orig. 2nd movt rev. version ofwo37, replaced by ‘Barcarole’ from wo32
20 Die Waldnymphe (The Wood Nymph), ov., Nov 1838 (London and Leipzig, 1839)
wo48 Piano Concerto (Concert-Stück), a, 1841–3, rev. 1848
wo46 Marie du Bois, ov., 1842–3, rev. 1844; later incl. in The May-Queen, op.39
42 Paradise and the Peri, fantasia-ov., July 1862 (Leipzig, 1870)
43 Symphony, g, Aug 1863 – 21 June 1864, addl movt, Romanza, 1867;
Minuetto and Trio (1865), full score (Leipzig, 1872), ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, vii (New York, 1982)

Chbr.:
wo17 String Quartet, G, completed 15 Oct 1831, perf. London, 22 Nov 1885
8 Sextet, f , pf, 2 vn, va, vc, db, ?July–Dec 1835 (Leipzig and London, 1846)
26 Chamber Trio, A, pf, vn, vc, July 1839 (London and Leipzig, 1845), B
32 Sonata Duo, A, pf, vc, 1852 (1852), B

Keyboard:
for piano unless otherwise stated
wo15Minuetto and Trio, f, 1831/2
wo21Lady Georgina, A, 1832
2Capriccio, d, 1834 (1835), LPS xvii
11Six Studies in the Form of Capriccios, c, E, B , f, D, g, 1834–5 (1836), LPS xvii
10Three Musical Sketches: The Lake, E, The Millstream, e, The Fountain, B; 1835/early 1836 (1836), LPS xvii
wo33Romance, b, 28 May 1836, LPS xvii
12Three Impromptus, b, E, f , 1836 (1836), LPS xvii
13Sonata, f, 1836–March 1837 (Leipzig, 1837), B, LPS xvii
14Three Romances, b , E , g, ?4 Dec 1836–10 April 1837 (Leipzig, 1837), LPS xvii
16Fantaisie [in 4 movts], A, 1837 (Leipzig, 1837), LPS xvii
18Allegro grazioso, A, Nov–Dec 1838 (London and Leipzig, 1839), LPS xvii
17Three Diversions, A, E, a, pf duet, Dec 1838 (Leipzig and London, 1839), LPS xix
wo42Genevieve, notturno, B, 10 Nov 1839 (ed. facs. in AMZ, 29 April 1840), LPS xvii
wo40Waltz, E , in The Harmonist (1839), LPS xvii
wo43Fandango, 22 June 1840, LPS xvii
29Two Characteristic Studies: L’amabile, E , L’appassionata, g; Jan 1841 (1841), LPS xviii
24Suite de pièces: Presto leggiero, c , Capricciosa, E, Agitato assai, e, Alla fantasia, A, Presto agitato, f , Lento-Allegro con bravura, B; ?1841 (Leipzig and London, 1842), B, LPS xviii
25Rondo piacevole, E, Aug 1842 (1842), LPS xviii
wo45Prelude, a, 31 July 1844
27Scherzo, e, 1845 (Leipzig and London, 1846), LPS xviii
28Introduzione e pastorale, A (1846), Rondino, E (Leipzig, 1852), Capriccio a, March 1853 (London and Leipzig, 1853), LPS xviii
31Tema e variazioni, E (1850), LPS xviii
33[30] Preludes and Lessons [in all keys], 1842–53 (1853), LPS xviii
38Toccata, c, 13 Jan 1854, in Album van de Maatschappij tot Bevordering der Toonkunst (Amsterdam, 1855), LPS xviii
34Pas triste, pas gai (rondeau), g, Nov 1854 (1855), LPS xviii
wo53Minuetto espressivo, E , ?1854 (1854), LPS xviii
wo55January, 11 Jan 1856 (1876), LPS xviii
wo56February, 1856 (1876), LPS xviii
37Rondeau à la polonaise, c, Aug 1857 (Leipzig, 1858), LPS xviii
wo60Praeludium, B , 1863 (1863), LPS xviii
wo74Adagio a 4 voci, voluntary, org, in The Village Organist (1870), Jan
wo79Sonatina, C, Aug 1871 (London and Leipzig, 1876), LPS xviii
wo80Andante, E, ?1871 (1892)
46Die Jungfrau von Orleans, sonata, A , 1869–73 (1873), LPS xviii

Font: En català: William Sterndale Bennett (1816-1875) - En castellano: William Sterndale Bennett (1816-1875) - In english: William Sterndale Bennett (1816-1875) - Altres: William Sterndale Bennett (1816-1875)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Anglès i fill d'organista, Bennet va desenvolupar un talent natural que ràpidament va ser reconegut arreu. Des de Mendelssohn (escoltar aquí), de qui va dir que era la millor promesa musical que mai havia conegut, fins a Schumann (escoltar aquí), que va lloar intensament la seva musicalitat i forma de tocar el piano. Però Bennett lluny de presumir de les bones crítiques rebudes, va optar per l'ensenyament, en aquest sentit va perseverar fins assolir el càrrec de professor de música a la Universitat de Cambridge, i la composició. I si bé en termes de creativitat els seus darrers anys van ser menys fèrtils i enlluernadors, en general les seves obres es van caracteritzar per la tendresa de la seva concepció, pel domini absolut de les formes musicals i per una profunda intensitat, tant lírica com expressiva. I val a dir que, amb l'excepció de l'òpera, Bennett va explorar la majoria de gèneres del seu temps, també el de cambra com avui escoltarem. El Sextet en Fa sostingut major Op. 8 per a piano, dos violins, dos violoncels, viola i contrabaix, escrit el 1838, mostra d'entrada un perfil proper al del seu bon amic Mendelssohn. Cal recordar que en aquell temps la popularitat de Mendelssohn era total fins el punt que se'l considerava el compositor viu més important i influent. Per tant, no és d'estranyar que Bennett s'emmirallés en l'alemany fins el punt de considerar l'obra d'avui, tot i l'originalitat i la frescor que desprèn, especular i propera al millor Mendelssohn. I dic millor perquè realment és una partitura esplèndida, de principi a final, amb desenes de detalls i recursos musicals que ens demostren, si més no en aquest tast d'avui, que Bennett va ser un compositor impol·lut i impecable que mereix, evidentment, el nostre reconeixement pòstum permanent i especialment avui, el dia del seu aniversari!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Ilona Prunyi (piano); András Kiss& Ferenc Balogh (violins); László Bársony (viola); Károly Botvay& György Kertész (cellos); Péter Kubina (double bass)
RECICLASSICAT: BENNETT, William Sterndale (1816-1875)
NAXOS: Bennett - Piano Sextet & Sonata

IMSLP: William Sterndale Bennett (1816-1875)

CPDL: William Sterndale Bennett (1816-1875)

SPOTIFY: Bennett - Piano Sextet & Sonata

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Obra de Rosalba Carriera (1675-1758), pintora italiana (1)

Parlem de Pintura...

Rosalba Giovanna Carriera (Venècia, 12 de gener de 1675 - Venècia, 15 d'abril de 1758) va ser una pintora italiana. La seva família, de classe baixa, va incitar-la en la pintura tot començant la seva carrera artística realitzant patrons d'encaix per a la seva mare. Amb la popularitat del tabac en pols o rapé, va començar a pintar miniatures per a les tapes de les capsetes de rapè i va ser la primera pintora que va usar ivori amb aquest propòsit. Gradualment, es va iniciar en la tècnica del retrat, sent pionera en l'ús exclusiu del pastel. Entre els retrats d'aquest primer període, es troben els de Frederic IV de Dinamarca, o Les 12 dames més belles de la cort veneciana. El 1705, va ser acceptada com accademico di merito per l'Acadèmia de Sant Lluc romana, un títol reservat als pintors no romans, amb la miniatura sobre ivori Fanciulla con colomba, gràcies també a un intermediari, el seu amic Cristiano Cole. El 1720 va ser admesa a l'Acadèmia de Bolonya. El 1721, durant el seu primer viatge a l'estranger, els seus retrats van despertar gran interès. Mentre estava a París, com a convidada del gran aficionat i col·leccionista d'art, Pierre Crozat, va pintar a Watteau, a la noblesa i a la reialesa, des del rei i el regent fins a la jerarquia inferior, i va ser triada membre de l'Acadèmia Francesa per aclamació. També va conèixer a Jean-Étienne Liotard i Maurice Quentin de la Tour. El seu cunyat, el pintor Antonio Pellegrini, es va casar amb la seva germana Angela, que també residia a París en aquells anys. Va tornar a Venècia el 1721 abans de visitar Mòdena el 1723, on va retratar la Família d'Este. També va estar a Parma, va ser hoste dels comtes Lantieri de Goritzia i, el 1730, va viatjar a la Cort de Viena on va retratar diversos membres de la família reial. Va ser rebuda amb entusiasme per governants i cortesans. Va visitar Polònia, on va ser professora de la reina. Des d'allà va tornar a Venècia on va seguir rebent innombrables encàrrecs. Els darrers anys va patir ceguesa i va morir en soledat, sense descendència ni família, a Venècia l'abril de 1758.

Font: En català: Rosalba Carriera (1675-1758) - En castellano: Rosalba Carriera (1675-1758) - In english: Rosalba Carriera (1675-1758) - Altres: Rosalba Carriera (1675-1758)

Parlem de Música...

Alessandro Scarlatti (Palermo, 2 de maig de 1660 - Napoli, 22 d'octubre de 1725) va ser un compositor italià i el més cèlebre representant de l'Escola Napolitana. Va estudiar música a Roma, probablement amb el compositor Giacomo Carissimi. A la capital italiana va arribar a estrenar amb gran èxit la seva primera òpera, Gli equivoci nel sembiante (1679), que li va valdre el nomenat com a mestre de capella de la reina Cristina de Suècia. Després va ocupar el mateix lloc a San Gerolamo della Carità (1683). El 1684 va viatjar a Nàpols, on va dirigir la companyia del teatre San Bartolomeo i va ser nomenat mestre de la Capella Reial d'aquesta ciutat, en un càrrec que va ocupar fins el 1703. Des d'allà va intentar guanyar-se el favor del príncep Ferdinando de Medici de Florència per obtenir una feina, però en fracassar en aquest intent es va traslladar a Roma, on va tenir com a patrons al príncep Ruspoli i als membres del clergat Pietro Ottoboni i Benedetto Pamphili. A la capital italiana va escriure sobretot cantates i serenates, degut que en aquell temps l'òpera era un gènere poc considerat pel Vaticà. El 1707 va compondre dues òperes que van ser estrenades a Venècia, Il trionfo della Libertà i Mitridate Eupatore. Scarlatti va tractar de sorprendre el públic d'aquesta ciutat, que era el centre operístic més important d'Itàlia, però no ho va aconseguir. Aquest mateix any va tornar a Roma i va acceptar el lloc de mestre de capella a l'església de Santa Maria la Major. A finals del 1708 va decidir tornar a Nàpols per tornar-se a fer càrrec de la Capella Real i el 1715 va ser nomenat cavaller pel pontífex Climent XI. El 1717 va estrenar amb gran èxit la seva òpera Il trionfo dell'onore, que va ser representada diverses vegades a Nàpols. A principis de la dècada del 1720 va escriure una de les seves grans misses, la Missa de Santa Cecília, per a solistes, cor i cordes. La seva última òpera, titulada La Griselda, va ser estrenada a Roma el 1721. A partir d'aquesta data es va dedicar a la composició d'obres instrumentals algunes d'elles dedicades al flautista i compositor J.J. Quantz, que el va visitar a 1724. i a l'ensenyament. Entre els seus deixebles van destacar seu propi fill, Domenico Scarlatti, i l'alemany Johann A. Hasse. Va morir a Nàpols l'octubre de 1725.

OBRA:

Veure aquí.

Font: En català: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - En castellano: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - In english: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - Altres: Alessandro Scarlatti (1660-1725)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Alessandro Scarlatti is justly famed for his contributions to the opera seria and cantata, and indeed it may even be said that he was one of the main progenitors of the Neapolitan style of the early 18th century. In Naples and earlier in Rome he was obligated to write a considerable amount of sacred music, much of it for smaller settings that would be useful in the local churches. Since his music is now becoming more common on disc, it is good to have this recording of a set of four pieces -a gradual, a Marian antiphon, a motet, and a Psalm- all of which reflect rather different approaches to each portion of the liturgy and yet contain a certain commonality in form and structure. Interspersed within these, and no doubt both to provide a transition between then and to fill out the disc, are three organ works, two of which are of substantial length. Given that Scarlatti’s pieces for this instrument are not common, their appearance here is a real treat. Three of the four pieces are scored for two solo voices and choral punctuation, chorus in this case being additional solo voices. In the recording of the gradual Benedicta et venerabilis es , they weave in and out of the soloists, providing a nice foil for the “Quae sine tactu” second movement, or a nice bit of counterpoint to the Nisi Dominus’ s final Amen. The solo parts are the focus, however, from the Vivaldian pastoral of the former, to the lyrical parallels of the Mortales non auditis or the antiphonal responses in the “Et mundo genuisti” of the Benedicta. In the solemn processional of “Qui manducatis” of the Nisi Dominus , the alto voice merges into the choral parts, rising out of the homophonic line with ease and grace.

All of these works demonstrate that Scarlatti was a master of vocal music, knowing when to unleash the often tortuous melismatic coloratura and when to hold it back for simplicity. Of the organ pieces, if one is expecting a North German sound of a Buxtehude or Bach, these will seem rather more simple, but the careful unfolding of the lines is elegant, restrained, and altogether more integrated to a musical service than extensive virtuosity. You might notice that I have avoided the antiphon Salve Regina in this brief excursus. The reason is that, of the five vocal items attributed to Scarlatti, this one is the most problematic. Not only is it bound alongside a Pange lingua attributed to Francesco Provenzale, another minor figure of Neapolitan church music, the first thing that strikes one immediately upon listening is that sections of the Salve Regina and “Ad te clamamus” are practically note-for-note equal to Giovanni Pergolesi’s justly famed Stabat Mater . Indeed, comparatively speaking, the style of this work is so Pergolesian that it could only have been written in the 1730s, several years after Scarlatti’s death. The writer of the booklet notes, Luca della Libera, hints that this might be the case, but he stops short of saying so; I would venture to guess that Scarlatti has little to do with this Salve Regina , though this does not of course have a bearing on the quality of this highly dramatic work with its gorgeous vocal suspensions in the “Ad te suspiramus” or the mournful “Eja ergo.”

The performances are extremely accurate and, what is more, bring this music to life. Gemma Bertagnolli’s soprano is crisp and clear, and her ornamentation, sometimes difficult and extensive such as the sinuous “Sicut sagite” in the Nisi Dominus, is sharp and focused. Her soprano counterpart, Adriana Fernandez, has a slightly darker tone to her voice, but she too handles the rapid-fire ornaments with skill and ease, for example in the “Eja surgite” of the Mortales non auditis . What is more, both blend well together completely in tune with the running violin lines. Add to this a fabulous pair of contraltos, Sara Mingardo and countertenor Martin Oro, who are equally adept, and you have an absolutely first-rate ensemble. Mingardo’s “Sicut sagittae” in the Nisi Dominus makes it clear where Vivaldi got his notion of the coloratura in his Psalm setting of the same name. Add to this a secure tenor in Furio Zanasi and you have the makings of a first-rate group of voices (basso Antonio Abete is likewise fine but has a limited role as a soloist). Andrea Coen’s registration in the organ works is extremely subtle with nice contrasts and no bombast. As for Concerto de’ Cavalieri, Marcello di Lisa delivers a group that is precise, accurate in terms of pitch, and blends well. His tempos are spot-on, never rushing but always creating an atmosphere that is musical. This allows for this wonderful music to speak for itself. While a couple of the works have been recorded before, mainly the Nisi Dominus with Suzanne Rydén and Nicholas McGegan on Avie and the Salve Regina by the Ensemble Gradiva on Accord back in 2002, this recording sets a new standard. My only desire is that this group begin to explore the huge amount of music of the Neapolitan region; that would be a real service to the world of music. One disc that will appear on my Want List for this year!

Bertil van Boer (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Gemma Bertagnoli& Adriana Fernández (sopranos); Sara Mingardo (contralto); Furio Zanasi (barítono); Concerto de' Cavalieri; Marcello di Lisa (conductor)
RECICLASSICAT: SCARLATTI, Alessandro (1660-1725)
LAQUINTADEMAHLER: Scarlatti A - Nisi dominus & Salve Regina

IMSLP: Alessandro Scarlatti (1660-1725)

CPDL: Alessandro Scarlatti (1660-1725)

SPOTIFY: Scarlatti A - Nisi dominus & Salve Regina

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Martin Drolling - Painting and Music (Portrait of the Artists Son) (1800)

Obra de Martin Drolling (1752-1817), pintor francès (1)

- Recordatori de Giovanni Andrea Fioroni -

En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Martin Drolling (Oberhergheim, 19 de setembre de 1752 - Paris, 16 d'abril de 1817) va ser un pintor francès. Va rebre les primeres lliçons d'un pintor desconegut de Schlettstadt abans de viatjar a París, on va entrar a l'École des Beaux-Arts. Allà va rebre el reconeixement per la seva obra "Interior d'una cuina" pintat el 1815 i exposat al Saló de París de 1817. La seva obra restant va ser principalment de temàtica costumista, de gènere i d'interiors i en general les seves pintures van ser ben rebudes durant la seva vida per la qual cosa moltes d'elles van ser gravades i litografiades. El seu fill Michel Martin Drolling i la seva filla Louise-Adéone Drolling van ser també pintors. Va morir a París l'abril de 1827.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Martin Drolling (1752-1817) - Altres: Martin Drolling (1752-1817)

Parlem de Música...

Giovanni Andrea Fioroni (Pavia, 1716 - Milano, 19 de desembre de 1778) va ser un compositor italià. Es creu que va néixer el 1716 i va estudiar amb Leonardo Leo a Nàpols durant més de 15 anys. El 10 de juny de 1747, encara a Pavia, va enviar una sol·licitud per accedir al càrrec de mestre de capella de la Catedral de Milà, on els jutges en aquell temps eren el Pare Martini i G.A. Perti que van examinar la seva composició en stile antico‘sopra canti fermi ambrosiani’ i que va ser reconeguda amb l'accés al càrrec sol·licitat. El 16 de desembre del 1747 va accedir al lloc de mestre de capella, càrrec que va ocupar la resta de la seva vida. A banda, va ser nomenat mestre de capella a San Marco (1762), a San Alessandro (1775) i a Santa Maria della Visitazione (1775), on va succeir a G.B. Sammartini. A més a més, i sota petició expressa, va compondre nombroses obres per les catedrals de Como, Bérgamo i Vimercate. Va ser nomenat membre de l'Accademia Filarmonica de Bolonya el 24 de novembre de 1765. Còpies de la seva música es van seguir imprimint anys després de la seva mort i obra seva era representada amb regularitat i fins a principis del segle XX a l'església de S Maria presso S Celso de Milà. Va ser també professor amb alumnes com Alessandro Rolla, Quirino Gasparini i Tommaso Marchesi. Va morir a Milà el desembre de 1778.

OBRA:

Vocal secular:

Dramatic: lost unless otherwise stated
Il padrone e l’agricoltore della vigna evangelica (orat), Milan, S Dalmazio, 1750, lib I-Ma, Mb
La Didone abbandonata (op, P. Metastasio), Milan, Ducale, carn. 1755, lib B-Bc, I-Bc, Ma, Mb, Rn, US-Wc
Cantata per musica, nella pubblica accademia del Pontificio Collegio Gallio per l’assunzione al vescovado di Como di Monsignor Giambattista Mugiasca, lib only (Como, 1766)
Cantate nel solenne ottavario che si solenniza, Milan, S Maria, 17–24 April 1768, Mb
Passione di Gesù Cristo Signore Nostro (orat), Milan, S Fedele, 9 March 1770, lib and 1 aria, S, orch, Mc
Se mai alma (cant. sacra), A, orch; Veni o sponse chare (aria), A, orch: CH-E
Piango mia cara e peno, 2 S, bc; Se il padre cadente rimira (aria), B, orch: I-Gl

Vocal religiosa:

in I-Md unless otherwise stated: many are autograph
Ingressae et responsoria missarum pro quibuscumque anni festivitatibus (Milan, 1766)

Masses:
2 for 2vv, orch, I-Gi(l);
3 for 4vv, org;
11 for 8vv, org;
requiem, 8vv;
1 for 8vv, I-VIMvr;
Missa pro defunctis, F-Pn;
requiem, Ky, CH-E

Mass movts:
4 Ky for 4vv, orch;
1 Ky for 8vv, org;
1 Ky for 3vv, E;
3 Ky for 4vv, orch, I-VIMvr;
1 Ky for 5vv, VIMvr;
3 Gl for 4vv, orch;
4 Gl for 8vv, org, F-Pn;
1 Gl for 4vv, 1753, CH-ZZ,
1 Gl for 4vv, I-OS;
18 Gl for 8vv, org;
5 Gl for 4vv, CH-E;
2 Gl for 8vv, E;
1 Gl for 5vv, E;
7 Gl for 4vv, orch, VIMvr;
3 Gl for 5vv, VIMvr;
2 Gl for 8vv, VIMvr;
2 Cr for 4vv, F-Pn;
2 Cr for 8vv, Pn;
6 Cr for 8vv;
1 Cr for 8vv, CH-E;
3 Cr for 4vv, orch, E;
1 Cr for 3vv, E;
1 Cr for 4vv, orch, I-VIMvr;
1 Cr for 8vv, VIMvr

Ingressae:
36 for 4vv;
5 for 4vv;
1 for 5vv: VIMvr

Post epistolam:
1 for 4vv;
2 for 5vv

Offs:
8 for 4vv;
14 for 5vv;
2 for 6vv;
3 for 8vv;
1 for 5vv: D-Bsb;
2 for 4vv, A-Wgm;
1 for 4vv, orch, CH-ZZ;
2 for 4vv, orch, I-VIMvr

Ants:
5 for 1v;
3 for 2vv;
8 for 4vv;
1 for 5vv;
2 for 8vv;
1 for 4vv: VIMvr

Hymns:
22 for 4vv;
1 for 5vv;
20 for 8vv;
5 for 4vv: VIMvr;
1 for 4vv, CH-E;
1 for 8vv, GB-Lbl

Pss:
2 for S, org;
3 for 3vv;
2 for 4vv;
35 for 8vv;
2 for 3vv, 6 for 4vv, 5 for 8vv: CH-E;
1 for 3vv, I-VIGsa;
1 for 3vv, Bc;
2 for 2vv, BGi;
3 for 1v, 9 for 4vv, 4 for 5vv, 1 for 8vv, VIMvr

Motets:
13 for 1v;
38 for 2vv;
1 for 3vv;
14 for 8vv;
1 for 1v, 6 for 2vv, 1 for 4vv, 1 for 8vv: VIMvr;
1 for 1v, BGi;
1 for 1v, Gl;
2 for 2vv, Ma;
1 for 1v, Mz;
1 for 8vv, 1 for 4vv: A-Wn;
1 for 2vv, CH-E

Canticles:
12 Mag for 8vv, 4 Mag for 4vv, 1 Mag for 8vv: I-VIMvr;
2 Mag for 4vv, 1 Mag for 5vv, 1 Mag for 8vv: CH-E;
1 Mag for 4vv, GB-Lbl;

Canticles for extreme unction, 2vv;
21 songs, CH–E

Responsories for lessons of 3 nocturns:
1 for 8vv;
1 for 4vv, 3 for 8vv: I-VIMvr;
1 for 8vv, F-Pn

Vesper music:
Pars hyemalis [winter vespers], 8vv, c1750, begun by Baliani;
Pars aestiva [summer vespers], 8vv, 1752;
Vesperae primae pontificales, 8vv;
vespers, 4vv

Lucernari:
4 for 4vv; 1 for 5vv;
group of Lucernari, hymns and posthymns, 4vv: I-Md, VIMvr
8 Lits, 4vv, 1 in A-Wgm, D-MÜs, I-Ma;
2 in Md;
3 in VIMvr

Pater noster:
1 for 4vv;
1 for 5vv;
8 for 8vv, D-Bsb

Salve regina, pss, hymns, motets:
A-Wn, CH-E, D-Bsb, I-A, Milan, S Marco

Instrumental:

Trio, G, vn, vc, hpd, I-Gl;
trio, B , vn, vc, hpd, D-ZL: both ed. M. Dellaborra (Milan, 1992)
Sinfonia, 2 ob, 2 hn, 2 vn, va, vc, b, I-MAav
Conc., hpd, Gl, inc.
2 Sonate, D, E , hpd, BRs;
2 sonate, F, C, hpd, CH-E: all ed. M. Dellaborra (Milan, 1988)
Sonata, org, 1743, B-Bc;
sonata a traversiere solo e basso, CH-ZZ, ed. M. Dellaborra (Ancona, 1987)
Andante, E , A-Wgm

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giovanni Andrea Fioroni (1716-1778) - Altres: Giovanni Andrea Fioroni (1716-1778)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Dosis equivalents d'estupor, alegria, tristesa, desànim i eufòria, entre altres sensacions, em provoquen els autors com els d'avui. És a dir, d'una banda i sobtadament localitzes, molt sovint fruit de l'atzar més capriciós, compositors benaurats, condecorats i ben considerats al seu temps i que traslladats en el nostre dia a dia, han desaparegut en silenci i misteriosament del mapa. Així és en el cas de Giovanni Andrea Fioroni, un mestre italià que va despertar l'admiració no només de l'incansable viatger Charles Burney, de l'omnipresent Pare Martini o de G.B. Sammartini, qui el considerava el millor mestre de capella de Milà, sinó també dels Mozart que es van reunir amb ell en el període comprès entre el 23 de gener i 24 de març de 1770. Fins i tot, Leopold Mozart no va dubtar en reconèixer que Fiorini va ser una influència necessària en l'aprenentatge del seu fill. Alhora, com a professor va tenir alumnes a qui avui si coneixem amb menys o més fortuna com Carlo Monza, Quirino Gasparini o Alessandro Rolla. Per tant, i a partir dels antecedents, cronologia i repertori, espero i desitjo fer visible l'elevada incredulitat que em provoca el fet que encara sigui un autor quasi íntegrament inèdit. Tant és així, que les obres que avui i prèvia cerca exhaustiva recupero en prou feines superen els 20 minuts de durada i la majoria d'elles extretes de la mina de youtube, per tant, diversitat en la qualitat tant de la pròpia interpretació com de la inherent gravació. Partitures de teclat, és a dir, Sonates a diferents tonalitats per a pianoforte, excepte una d'elles per a orgue, i de regal una partitura religiosa, el breu però interessant Alma Redemptoris Mater. Tant de bo aquest any ens ofereixi alguna sorpresa tenint en compte el tricentenari del seu naixement. Intueixo que serà difícil però per suplicar que no quedi ja que per repertori, precisament, no serà. Per mi i per sempre, gràcies Giovanni Andrea Fioroni!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Michele Gioiosa (piano)
IMSLP: Giovanni Andrea Fioroni (1716-1778)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Sebastian Vrancx and Studio and Jan Breughel the Younger - The Aftermath of a Battle

Obra de Sebastian Vranckx (1573-1647), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Fabian Ximeno -

En el dia de la commemoració del seu 362è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Sebastian Vranckx (Antwerpen, 22 de gener de 1573 - Antwerpen, 19 de maig de 1647) va ser un pintor flamenc. Va ser aprenent al taller d'Adam van Noort, qui també havia format a molts pintors il·lustres com Peter Paul Rubens, Jacob Jordaens i Hendrik van Balen. També va visitar el taller del pintor Paul Brill a Roma al voltant de l'any 1600. Posteriorment, va desenvolupar tota la seva activitat artística a Anvers. La temàtica de les seves obres va ser variada ja que va incloure paisatges, escenes religioses, al·legòriques, entre altres. No obstant, el gènere pel qual es va fer més conegut va ser el de la representació de batalles. Aquests quadres van mostrar alguns esdeveniments històrics concrets però generalment van ser escenes imaginades d'enfrontaments entre exèrcits en les quals el pintor va mostrar gran atenció pels detalls. En aquest sentit va ser l'iniciador d'aquest gènere als Països Baixos i el primer a representar els combats de cavalleria. Les seves obres van ser molt difoses a través de còpies i gravats i van influir en altres pintors flamencs. Va morir a Anvers el maig de 1647.

Font: En català: Sebastian Vrancx (1573-1647) - En castellano: Sebastian Vrancx (1573-1647) - In english: Sebastian Vrancx (1573-1647) - Altres: Sebastian Vrancx (1573-1647)

Parlem de Música...

Fabian Ximeno (Linares de Mora, bap. 21 de gener de 1587 - México D.F., 17 d'abril de 1654) va ser un organista i compositor espanyol. A partir del 1622 va ocupar el càrrec de segon organista de la Catedral de Mèxic, assolint el lloc de primer organista el novembre de 1642. Després de la mort de Luis Coronado (c.1580-1648), va ser nomenat mestre de capella el 31 de març de 1648 tenint com assistent a Juan Coronado. Aquest càrrec el va mantenir la resta de la seva vida, on també va treballar com a professor, entre altres, del seu nebot i compositor Francisco Vidales (1632-1702) qui més tard assoliria el càrrec d'organista i compositor de la Catedral de Puebla. Sota influència de l'espanyol Juan Gutiérrez de Padilla, Ximeno es va especialitzar principalment en música religiosa policoral. Com a compositor va escriure bàsicament música d'església (misses, salms, motets, etc.) i una sèrie de villancets de Nadal (com per exemple, Ay, ay, galeguiños ay que lo veyo) escrits en galego motiu que fa pensar que els seus orígens van ser gallecs. Fabian Ximeno va morir a Mèxic l'abril de 1654 sent el seu successor Francisco López Capillas.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Fabian Ximeno (1587-1654) - Altres: Fabian Ximeno (1587-1654)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El lugar y fecha de nacimiento de Fabián Pérez Ximeno, que eran desconocidos hasta ahora, constan en la declaración de varios testigos del expediente. Su localidad de origen fue probablemente uno de los dos Linares existentes en la actual provincia de Teruel: Linares de Mora o Linares y Cerrito. Mosén Gaspar Sánchez Calvillo dijo que el músico había nacido el 21-01-1587 (imagen 1/8r del expediente), mientras que Miguel Juanes dio esa fecha como la del bautismo (imagen 1/9r); ambos aseguraron haber visto la partida bautismal en la parroquia de Linares. En el momento de partir hacia América Pérez Ximeno tenía, por tanto, treinta y cinco años, como corroboraron diferentes testigos. En la Real Cédula de concesión de la licencia (Madrid, 24-02-1622, imagen 1/2r), sin embargo, se anotó que el músico era «de hedad de treinta años, de mediana estatura, cariagileño [sic], pocas barbas y el pelo tira a rubio con oyos de biruelas en el rostro». El organista obtuvo permiso para viajar con su mujer (Francisca de Salas, de treinta años), sus cuatro hijos (tres niñas y un varón) y su cuñada Tomasa de Salas (de veinte años, registrada como criada). Los cuatro hijos son mencionados en la citada Real Cédula y en otros lugares del expediente. La petición firmada por el propio músico (imagen 1/1r) y la licencia final dada por la Casa de Contratación (Sevilla, 18-06-1622, imagen 1/ 2r), mencionan sólo los nombres de tres hijos: María –al parecer la mayor, de ocho años–, Ignacio y Jusepa. El músico era hijo de Jaime Pérez y Catalina Ximeno. El abuelo y el padre de Fabián habían ejercido en Linares los oficios de «justicia, jurados, almutacén y otros honoríficos, executándolos todos con grande aplauso, respecto y buena administración» (AGI, Contratación, 5381, nº 6, imagen 7v, declaración de Gaspar Sánchez Calvillo). Otros testigos corroboran esta información, mencionando entre los oficios ejercidos por el abuelo y el padre de Pérez Ximeno, el de «juez ordinario» (imagen 1/6v) y el haber sido «lumineros de Nuestra Señora» (imagen 1/10v).

A primera vista resulta también sorprendente el caso de Fabián Pérez Ximeno, nacido en Linares (arzobispado de Zaragoza) en 1587, que en 1622 dejó su puesto de organista en el importante Convento de La Encarnación de Madrid, muy relacionado con la Corte, para marchar como organista a la Catedral de Ciudad de México. El abuelo y el padre del músico (Jaime Pérez Mayor y Jaime Pérez «Segundo») habían ocupado diversos cargos administrativos en Linares. Fabián Pérez Ximeno vivió siendo niño en Valencia, Zaragoza, Cuenca y Madrid. En esta última villa alcanzó la edad adulta y fue el primer organista que tuvo el convento de La Encarnación, cargo que ejerció más de siete años (ca. 1615-1622), hasta que «fue llamado con mil pesos de salario para el mismo ministerio de organista a la Santa Yglesia Metropolitana de México». El salario que se le ofrecía debía de ser muy alto para la época y, de hecho, la catedral mexicana tuvo problemas para podérselo pagar. En 1636 Pérez Ximeno solicitó al cabildo mexicano que le concediera una ración cuando quedara alguna vacante para asegurarse así ingresos regulares y poder renunciar al elevado salario que tenía asignado, que no le llegaba con puntualidad.

LA MÚSICA Y EL ATLÁNTICO - Relaciones musicales entre España y Latinoamérica (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Angelicum de Puebla; Benjamín Juarez Echenique
JPC: XIMENO, F. - Missa de Batalla

IMSLP: Fabian Ximeno (1587-1654)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: XIMENO, F. - Missa de Batalla

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Gonzales Coques - Interior with figures before a picture collection (c.1680)

Obra de Gonzales Coques (c.1614-1684), pintor flamenc (1)

- Recordatori de Jean-Féry Rebel -

En el dia de la celebració del seu 350è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Gonzales Coques (Antwerpen, c.1614 - Antwerpen, 18 d'abril de 1684) va ser un pintor flamenc. Fill de Peter Willemsen Cock i d'Anne Beys, va ser batejat probablement el 8 de desembre de 1614 a l'església de Sant Jordi d'Anvers, si bé altres fonts van situar el seu naixement el 1618. Entre els anys 1626 i 1627 va entrar com a membre del Gremi de Sant Lluc com a aprenent de Pieter Brueghel III, i potser també del mestre David Rijckaert II, pare de Catharina Rijckaert, la futura esposa de Gonzales Coques. A partir del 1640 es va matricular com a mestre independent en el gremi de pintors d'Anvers, del qual va ser elegit degà el 1664 i el 1679. El 1671 va ser nomenat pintor de cambra pel governador dels Països Baixos, Juan Domingo de Zúñiga y Fonseca, comte de Monterrey. Com a pintor es va especialitzar en retrats personals i de grup. Va col·laborar amb freqüència amb altres pintors com Schubert von Ehrenberg, especialitzat en la pintura d'arquitectures, i Jacques d'Arthois o Pieter Neefs el Vell, que li van pintar els fons de paisatge. Coques va morir a Anvers l'abril de 1684.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gonzales Coques (c.1614-1684) - In english: Gonzales Coques (c.1614-1684) - Altres: Gonzales Coques (c.1614-1684)

Parlem de Música...

Jean-Féry Rebel (Paris, bap. 18 d'abril de 1666 - Paris, 2 de gener 1747) va ser un violinista, director i compositor francès. Fill de Jean Rebel (c.1636-1692), va començar a mostrar interès per la música als 8 anys. En aquest sentit, i sota influència del seu pare, Lully el va acceptar com a alumne de violí i composició. A partir del 1700 ja se'l va situar com a instrumentista de l'Òpera de París i a partir del 18 d'agost de 1705 va ser un dels 24 Violons du Roi. El 30 de març de 1718 va rebre de Michel-Richard de Lalande uns drets que li permetrien ser el compositor de cambra del Rei, càrrec que va assumir el 1726. Posteriorment va ser, juntament amb el seu fill François Rebel, instrumentista de la Capella Reial. Admirat tant per la seva condició de violinista com per la seva labor creativa, va tenir molts mecenes com per exemple Eugeni de Savoia, príncep de Carignan, o el financer John Law. Va tenir sis fills i a mesura que es va fer gran va anar deixant els nombrosos càrrecs al seu fill músic François Rebel. Va morir a París el gener de 1747.

OBRA:

Vocal secular:

Ulysse (tragédie lyrique, prol, 5, H. Guichard), Paris, Académie Royale, 23 Jan 1703 (1703)
19 airs in Recueils d'airs sérieux et à boire (1695–1708)

Vocal religiosa:

[6] Leçons de ténèbres, perf. Concert Spirituel, lost, collab. M.-R. de Lalande

Instrumental:

Pièces … divisées par [3] suites de tons (vn, bc)/hpd/viol (1705)
Recueil de 12 sonates à II et III parties (2 vn, b viol, bc)/hpd (1712)
[12] Sonates, vn, bc, … mellées de plusieurs récits, b viol (1713)
3 pieces in collections of airs by Lalande

Choreographed ‘symphonies’:
Caprice, 3 vn, vc, bc (1711);
Boutade (2 vn, viol, bc)/hpd (1712);
Les caractères de la danse, fantaisie, 2 vn, bc, with opt. fl, ob, bn in some movts (1715);
La Terpsicore, sonate, vn, fl, bc (1720);
Fantaisie, 5 fl, 2 vn, bc, with opt. vc, tpt, timp in some movts (1729);
Les plaisirs champêtres, 2 vn, bc, with opt. fl, ob, bn in some movts ([1734]);
Les elemens, simphonie nouvelle (2 vn, 2 fl, bc, with opt. va, ob, bn, hn, vc in some movts)/hpd ([1737–8]), ed. C. Cessac (Paris, 1993);
La petite Drôt, 2 vn, b viol, bc, D-Dlb

Font: En català: Jean-Féry Rebel (1666-1747) - En castellano: Jean-Féry Rebel (1666-1747) - In english: Jean-Féry Rebel (1666-1747) - Altres: Jean-Féry Rebel (1666-1747)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Catherine Cessac, especialista en música barroca, nos apunta que a Jean Baptiste Fery Rebel “le hubiera bastado con componer únicamente Les Elements y su asombrosa obertura, Le Chaos, para hacer de él una celebridad”. Claro, esto hubiera sido imposible toda vez que se llega a algo después de mucho andar. ¿Es que acaso estos pocos compases convierten a Rebel en un progresista, en un adelantado a su época? Claro que no, más bien diría que las épocas que le siguieron deben mucho a su genio. Haydn es un claro ejemplo de ello: la obertura de La Creación tiene las mismas intenciones que la de Les elements (1737) de Rebel. ¿No es el caos primigenio del universo propuesto por Rebel una sugerencia del big-bang? No es que quiera ir más allá ni siquiera sugiero que él lo haya pensado, pero no cabe duda que había leído a los filósofos de su tiempo y también a los antiguos. Rebel era un hombre muy culto y muy profundo. Nada en su obra está librado al azar. En el siglo de las luces una armonía oscura seguramente habría sido un inequívoco símbolo del caos (“Me he atrevido a combinar la idea de la confusión de la armonía con la de la confusión de los elementos. He tenido la osadía de hacer oir primero todos los sonidos entremezclados o, más bien, todas las notas de la octava reunidas en un único sonido”, nos cuenta Rebel). La armonía perfecta con la que concluye la obra será lógicamente la luz (“Tras la disonancia se escucha el acorde perfecto”). Seguramente conocedor de la filosofía de J.J. Rousseau (quien eraadmirador de la obra del músico –si es que podría decirse que J.J.R. admirara a alguien…) no escaparía Rebel a sus enseñanzas. Su genio musical se ayudaba de un equilibrado carácter con unos “empujoncitos” de coincidencias afortunadas que guiaron su vida y su carrera. Con todo, y haciendo honor a su apellido, Rebel se las ingeniaría maravillosamente para lograr acuerdos entre su genialidad creativa y las convenciones de su época.

Por eso pudo ser un pionero en su propio tiempo y un profeta en su propia tierra. Rousseau afirma sobre “Caprice” que es una “suerte de pieza libre, no atada a ningún género, dando al compositor completa libertad de imaginación e ímpetus”. Siendo Rebel un niño, su precoz genialidad fue descubierta por Lully, para quien su padre, cantante, había trabajado. La admiración de Jean padre hacia quien era por entonces superintendente de la música de Luis XIV era tal que puso a su hijo el mismo nombre. Esto determinó sus próximos años, dedicados a la composición en música vocal (inerciado por el ambiente musical familiar), a la ejecución del violín y del clave en distintos organismos reales, y a la dirección. Culmina este período con Ulysses (1703), su única tragedia musical. A partir de allí compuso otras obras vocales menores hasta que en 1711 escribe “Caprice”, una obra con toda la intención de mostrar las virtudes del instrumento que mejor dominaba, y para el cual Rebel escribió las primeras obras de tour de force. Pero el destino le tendría deparada otra sorpresa: tuvo el acierto de estar en la representación Francoise Prevostla notable bailarina Fracoise Prevost, quien imaginó estar bailando esa música mientras la escuchaba. “La creación de la sinfonía de danza surgió pues de una circunstancia poco común: el encuentro ingenioso entre un compositor y una bailarina”, nos dice Cessac. Rebel encontró en la bailarina un alma artística gemela: de allí en más las obras de Rebel tendrían a la Prevost y a sus alumnas más destacadas como destino.

Su genialidad encontró la razón que necesitaba para desarrollarse: “La Boutade” (1712), “Les Caracteres de la danse” (1715), “Terpsichore” (1720), “La Fantaisie” (1729), de la cual tomaría números que desarrollaría en trabajos posteriores, “Les plaisirs champetres” (1734) y finalmente “Les Elements” (1737), su obra más significativa. A su vez, la música de Rebel sirvió de inspiración artística a la coreógrafa y maestra, así como a generaciones posteriores de danzantes. La dupla Rebel – Prevost gozó de gran fama y reconocimiento. Este feliz trabajo conjunto dio su fruto en la unión matrimonial del hijo del músico (el no menos genial Francois) con la hija de ella. La maestría de Rebel en estas obras dancísticas, además de su libertad compositiva, fue el original agrupamiento de estilos, dando por resultado una mixtura con lo más apasionado de la música italiana y la delicadeza de la música gala, dándoles un dinamismo y unos contrastes que marcarían el futuro compositivo de éste y otros géneros musicales. Revisando los movimientos de las sonatas o las sinfonías de danza surgen sorpresivos números llenos de energía donde tradicionalmente se esperaban momentos de serenidad y, por el contrario, un final sonata, sereno y austero, que inexplicablemente dejaba la necesidad de una obra nueva. Este factor sorpresa, junto el notable respeto que sus pares y su público dispensaban a este hombre sencillo y profundo a la vez, dio la posibilidad a Rebel de ser querido y admirado en vida.

Juanjo Cura (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Byron Schenkman (clavecin); Ingrid Matthews (violin); Margriet Tindermanns (viola da gamba)
AMAZON: REBEL, J.F. - Sonatas pour le violon

IMSLP: Jean-Féry Rebel (1666-1747)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: REBEL, J.F. - Sonatas pour le violon

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Giovanni Antonio Canal Canaletto - San Cristoforo, San Michele, and Murano from the Fondamenta Nuove, Venice (1722)

Obra de Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (1697-1768), pintor italià (1)

Parlem de Pintura...

Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (Venezia, 7 d'octubre de 1697 - Venezia, 19 d'abril de 1768) va ser un pintor italià, un dels més importants de la història del seu país. Va estudiar pintura i perspectiva amb el seu pare, un escenògraf de tradició barroca. El 1716 va començar a treballar com a aprenent del seu pare juntament amb el seu germà. Sota aquesta primerenca influència, l'artista va començar a familiaritzar-se amb grans paisatges urbans alhora que va començar a estudiar amb Luca Carlevarijs, pintor de ciutats i arquitectures. Tres anys després de començar a treballar amb el seu pare, el 1719, Canaletto es va desplaçar al costat de Bernardo Canal a Roma per pintar durant un any les decoracions de les òperes de Scarlatti. Aquest viatge va esdevenir crucial en la seva vida ja que va conèixer l'obra de Giovanni Paolo Pannini un gran pintor de l'època, seguidor de l'emergent corrent vedutista, i especialitzat en grans paisatges i ruïnes clàssiques. Va ser a Roma on va començar a pintar vistes i zones urbanes. Finalitzat el treball a Roma, va tornar a Venècia el 1720 on es va registrar en el gremi de pintors de la ciutat. En aquest moment, la seva tècnica pictòrica de es va centrar en forts contrasts de llum, així com en una tècnica directa sense l'ús d'esbossos previs preparatoris del quadre final. Les seves primeres obres van datar de la dècada de 1720 a 1730.

En aquesta època va començar a entaular amistat amb qui seria el seu major client, mecenes i ambaixador de la seva obra, Joseph Smith, cònsol anglès a la república de Venecia. Va ser en aquest període que Canaletto va firmar els seus millors treballs. Entre els anys 1740 i 1741 va realitzar un viatge pel riu Brenta durant el qual va crear nombroses pintures. En la dècada del 1740 va començar a variar la seva tècnica i sovint va usar una pinzellada solta i potser més imprecisa. Els seus colors abandonen la foscor i accentuen l'ús de la llum, els daurats, vermells i altres colors vius que van dotar els quadres de gran lluminositat. El 1746 es va traslladar a Anglaterra per treballar en aquest país fins al seu retorn a Venècia el 1755. Al tornar a Venècia el 1756, va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Pintura i Escultura el 1763. La tècnica dels seus últims anys es va caracteritzar per un estil menys elaborat, més superficial i per la repetició de paisatges de forma sistemàtica. No obstant, la qualitat que va donar a la textura de l'aire en les seves millors obres va esdevenir una influència molt important per a la pintura paisatgística del segle XIX. Va morir a Venècia l'abril de 1768.

Font: En català: Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (1697-1768) - En castellano: Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (1697-1768) - In english: Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (1697-1768) - Altres: Giovanni Antonio Canal 'Canaletto' (1697-1768)

Parlem de Música...

Prospero Cauciello (c.1730 - Napoli?, c.1794) va ser un flautista i compositor italià. Es desconeix la seva vida més enllà de les certeses que va ser primer flautista de l'orquestra del Rei de Polònia, virtuoso del Cor Reial de Nàpols i violinista a l'orquestra del Teatro San Carlo de Nàpols. Com a compositor va escriure 3 simfonies concertants, 3 quintets de flauta i violí, trios per a 2 violons i violoncel, 5 trios per a dos mandolines i baix continuo, 6 duets per a violons i mandolines i 6 duets per a flautes travesseres. Unes obres que va publicar a Lyon, Paris i el seu Op. IV (1766-1780) a Londres. Va morir en una data i ciutat desconegudes.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Prospero Cauciello (c.1730-c.1794)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

“Journey” is the word that best evokes the figure of the eighteenth-century artist, who carried around with him all his store of poverty and hope, success and oblivion. This was the fate of many unknown men and women who left their country in quest of new horizons, this is how things went in the many-sided world of art, music and theatre: throngs of comedians, itinerant actors and virtuoso musicians, with their travels, overcame the felicitous confusion of languages that to this day makes Europe an inexhaustibly rich source of transversal, universal culture. Prospero Cauciello, First Flute to the King of Poland, Virtuoso of the Royal Choir of Naples, violinist in the orchestra of the Teatro San Carlo, published his music in Lyons and Paris, and his Opus IV in London between 1766 and 1780. Practically unknown to posterity, he is a perfect embodiment of the personality of the virtuoso, the versatile instrumentalist, the Neapolitan musician, who, like many fellow countrymen of his, crossed the frontiers of his country in the second half of the eighteenth century, and, though he did not go down in history as one of the great musicians of his age, managed to carve out for himself a considerable niche within the area of instrumental music and of the Italian violin school of that period.

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Elena Parasacco (mandolin); Mauro Squillante (mandolin); Francesca Odling (flute); Fiorella Andriani (flute); Tesoro Harmonico
TACTUS: CAUCIELLO, P. - Trios & Duets

IMSLP: Prospero Cauciello (c.1730-c.1794)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: CAUCIELLO, P. - Trios & Duets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Obra de Briton Rivière (1840-1920), pintor anglès (1)

- Recordatori de Samuel Sebastian Wesley -

En el dia de la commemoració del seu 140è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Briton Riviére (London, 14 d'agost de 1840 - London, 20 d'abril de 1920) va ser un pintor anglès. Es va formar amb el seu pare William Rivière (1806-1876), un mestre de dibuix en el Cheltenham College, i més tard professor d'art a la Universitat d'Oxford. Més tard es va formar al Cheltenham College i a Oxford, on es va graduar el 1867. Les seves primeres pintures les va exposar a la British Institution i el 1857 va exposar tres treballs a la Royal Academy, però no va ser fins el 1863 que es va convertir en pintor habitual de les exposicions de l'acadèmia. Tot i que la temàtica de les seves obres inicials el van donar a conèixer en els cercles artístics, ràpidament es va especialitzar en pintura de gènere animal, principalment gossos, que va plasmar en la majoria de les seves obres. Aquesta singularitat va ser determinant pel seu esdevenir ja que va assolir gran èxit entre el públic victorià, sovint pel caràcter còmic de les seves produccions. De fet, la seva obra més coneguda va ser "Sympathy" on la imatge d'una nena trista reconfortada pel seu gos va causar notable sensació quan va ser exposada el 1878. Va seguir pintant tota la vida i principalment a Londres, ciutat on va morir l'abril de 1920.

Font: En català: No disponible - En castellano: Briton Rivière (1840-1920) - In english: Briton Rivière (1840-1920) - Altres: Briton Rivière (1840-1920)

Parlem de Música...

Samuel Sebastian Wesley (London, 14 d'agost de 1810 - Gloucester, 19 d'abril de 1876) va ser un organista i compositor anglès. Fill del també compositor anglès Samuel Wesley, va ser l'organista més important a Anglaterra després de Purcell i abans de Stanford. Va ser educat musicalment des de ben petit. Admirador, com tota la seva família de Bach, de fet el nom Sebastian va ser en homenatge a l'alemany, tan sols se l'ha de considerar romàntic des del punt de vista cronològic. Igual que altres membres de la seva família, va ser un compositor essencialment de música eclesiàstica, sent encara a dia d'avui considerablement popular a Anglaterra, especialment en els oficis religiosos. Durant tota la seva vida va ocupar diversos càrrecs d'organista en algunes de les més importants catedrals angleses. En la seva producció van predominar els salms, càntics i serveis, encara que també va compondre nombroses àries i peces per a orgue. Va escriure dues obres de música anglicana: The English Cathedral Service (1845) i Few Words on Cathedral Music (1849). Va ser autor, per tradició familiar i per obligació del seu càrrec, de nombrosos himnes litúrgics. Va morir a Gloucester l'abril de 1876.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Ballet music, ? for an opera, c1825, GB-Cfm*
The Dilosk Gatherer (E. Fitzball), ov. and incid music, London, Olympic, 30 July 1832, Lbl

Secular choruses, glees, partsongs:
5 male-voice glees [4 for annual competitions at the Gentlemen’s Glee Club, Manchester]:
I wish to tune my quivering lyre (Byron), 5vv, 1833, GB-Mp* (1839);
At that dread hour (W. Linley: Faith), 4vv, 1834, Mp (1839);
Fill me, boy, as deep a draught (T. Moore), 5vv, 1834, Mp;
When fierce conflicting passions (Byron, after Euripides), 5vv, ?1837 (1839);
[text unknown] (W.H. Bellamy), 1838, lost
Arising from the deep, 5vv (1874)
Millions of spiritual creatures (J. Milton), S, A, T, B, orch, 1835, Lcm*
Shall I tell you?, 4vv, vc, pf (1862)
Then sing we in chorus (T. Oliphant: The Praise of Music), S, A, T, B, 10vv, 1872 (1874)
When from the great creator’s hand (W.H. Bellamy: Ode to Labour), S, S, A, T, B, 5vv, orch, 1864, Lcm* (1865) [for the North London Working Men’s Industrial Exhibition]
When the pale moon (C.A. Burroughs: The Mermaid), 4vv (1874)

Songs (sacred and secular):
Almighty God, give us grace (W.H. Bellamy), S, pf, 1848 (1848)
Blessed are the dead (Byron), S, pf (1835)
Butterfly, butterfly, brilliant and bright (Lady F. Hastings: The Butterfly), 1v, pf (1872–6)
Did I possess the magic art (S. Rogers), 1v, pf (1835)
For Charity’s Sake (M.F. Tupper), 1v, pf (Liverpool, 1849)
God moves in a mysterious way (W. Cowper), 1v, pf (c1832) [no copy known; advertised in The Musical World, i (1836), cover to no.4]
I beheld her from my casement (after P.J. de Béranger: The Smiling Spring), 1v, pf (1832)
I have been young, B, orch, c1848, perf. Gloucester 1850, GB-Lcm*
Most blessed Lord (Bellamy), S, pf, 1848 (1848)
O Lord Jesu Christ (Bellamy), B, pf, 1848 (1848), ed. in MB, xliii
Orphan hours, the year is dead (P.B. Shelley), S/T, pf, c1836, Lbl* (1867)
Shall I tell you, 1v, vc, pf (1868) [version of chorus listed above]
Take thou my son (Bellamy: Abraham’s Offering), B, orch, perf. Hereford 1834, Lcm*, inc.
The bruised reed (Bellamy), S/T, pf, 1834, Lcm*, Mr* (1839)
There be none of beauty’s daughters (Byron), S/T, pf, (1835); orchd, perf. Worcester 1839, Lcm, Lcm*, inc.
There breathes a living fragrance, S/T, pf, 1833, Lbl
They tempt me from my native land (Bellamy: Song of the Seamstress), S, orch, 1864, lost
We sat down and wept (Byron: By the Rivers of Babylon), S/T, pf, Lbl* (1867), ed. in MB, xliii
Wert thou, like me, in life’s low vale (W. Scott), S/T, pf, 1832, Lcm* (1836)
When we two parted (Byron), S/T, pf, Lbl (1832) [no copy known]
Young Bacchus in his lusty prime, T, 3 male vv, orch, c1829, Lcm*
You told me once, 1v, pf (1831)

Vocal religiosa:

Service music
Morning and Evening Service, E (1845):
TeD, 1/7vv, org acc., 1842–3;
Jub, 8/8vv, org acc., 1842–3;
Ky I, 5vv, org, 1842–3;
Ky II, 5vv, org, ?1833–4;
San, 5vv, org, 1835–6?, GB-Lbl*;
Cr, 1/4vv, org acc., ?1833–4;
Mag, 6/8vv, org acc., 1842–3;
Nunc, 7vv, org acc., 1842–3
Short Full Service, F, 4vv, org, c1865, H* (1869)

Chant Service, F, 4vv, org:
TeD, Jub (1855);
Mag, Nunc, 1845–6 (1851)
Chant Service ‘Letter B’, F, 4vv, org (1869)
Chant Service, G, 4vv, org, EP
Benedicite (triple-time chant), D, 4vv, EP
Deus misereatur, F, 4/4vv, org acc., 1858, Lbl
Responses, c1845 [lost]
Kyrie, E , 4vv, org, c1830, Lcm*
Kyrie, E, 4vv, org, c1833, Lcm*
Kyrie, Sanctus, F, 4vv, org, EP
Kyrie, f , 4vv, org, EP
Sanctus, D, 4vv, org, EP
Gloria in excelsis, C, 7vv, org, 1846–7 (1869)
Man that is born of a woman (Burial Service), 4vv, org, c1845, An, H1

Anthems and hymn settings:
All go to one place, 4vv, org acc. (1862) [on the death of the Prince Consort], H3
Ascribe unto the Lord, 7/4vv, org acc., 1851, An; orch acc., 1865, Lcm*, both versions H2
At thy right hand, 4vv, org, 1869, Lbl*, EP [chorus for S. Wesley’s duet, ‘O remember not’], H3
Blessed be the God and Father, 1/5vv, org acc., 1833–4, H*, An, H1
Blessed be the Lord God of Israel, 4vv, org acc., 1868 (1868), H3
Blessed is the man that feareth the Lord, 5vv, org, 1848–9; ed. in Three Introits (1906), H3
Blessed is the man unto whom the Lord imputeth no sin, 4 male vv, org, copyist MS Lbl*, EP, H3
By the word of the Lord, 4/5vv, org acc., 1854, Lcm*, inc., H3
Cast me not away, 6vv, org, 1848, An, H3
Give the king thy judgments, 6/7vv, org acc., 1863, Lcm* (1870), H3
Glory to God on high, 6vv, org, c1831, Lcm*, H1
God be merciful unto us, 4/4vv, org acc., 1866, Lbl* (1867), H3
Hear thou in heaven, 5vv, org, 1848–9; ed. in Three Introits (1906), H3
I am thine, O save me, 5vv, org acc. (1857), H3
I will arise, D, 4vv, org, 1869, Lbl*, EP, H3
I will arise, F, 4vv, org, c1869, Lbl*, H3
I will wash my hands in innocency, 4vv, org, ?1849; ed. in Three Introits (1906), H3
Let us lift up our heart, 5/8vv, org acc., c1836, An, H1
Let us now praise famous men ‘Letter A’, 1/4vv, org acc., 1874, MS at Clifton College (1874), H3
Let us now praise famous men ‘Letter B’, 4/4vv, org acc., 1873, MS at Clifton College (1875), H3
Lord of all power and might, 4vv, org, Lbl* (1873), H3
O give thanks unto the Lord, 1/5vv, org acc., c1835, An, H1
O God, whose nature, 4vv, org, c1831, H* (1831), H1
O how amiable, 4vv, org acc., last section (‘The Lord will give grace and mercy’) Lbl* (1874), H3
O Lord my God, 4vv, org, c1850, An, H3
O Lord, thou art my God, 5/8vv, org acc. [DMus exercise], c1836 (1840), An, H1
Praise the Lord, O my soul, 5/5vv, org acc., 1861 (1862), H3
Praise ye the Lord, ?4vv, ?org, c1873, lost
The face of the Lord, 8/5vv, org, 1848, An, H3
The Lord is my shepherd, 2/4vv, org acc. (1875), H3
The wilderness and the solitary place, 4/4vv, pf/org acc. [for the reopening of Hereford Cathedral organ], 1832, H* (1840), An; orch acc. [for Birmingham Festival], 1852, Lcm, both versions H2
Though round thy radiant throne [charity hymn], 2/2 female vv, org acc., c1827, Lbl*, H1
Thou wilt keep him in perfect peace, 5vv, org acc., c1850, An, H3
To my request and earnest cry, 1/8vv, org acc., c1836, Lbl*, inc., movts 1, 2 (1840); ed. (1906), H1
Trust ye in the Lord, 1/4vv, org acc., c1835, Lcm* inc., H1
Turn thee unto me, 4vv, org [chorus for S. Wesley’s duet ‘Oh deliver me’], EP, H3
Wash me throughly, 1/4vv, org acc., c1840, An, H1
Wherewithal shall a young man, 1/4vv, org acc., c1870–75, Lbl*, inc. (1875), H3
182 further hymn tunes and 39 chants, incl. 142 tunes and 26 chants pubd in EP; for full pubn details see Horton (1983), 357–83
2 tunes, D, carillon, 1874 [for Holsworthy Church, Devon]; 1 arr. with variations, see organ

Latin sacred music:
Gloria in excelsis, inc., E , 4vv, orch, c1830, GB-Lcm*
Benedictus qui venit, A , S, A, T, B, orch/pf, 1832, Lcm*
Agnus Dei, G, S, orch, c1830–32, Lbl
Sanctus, perf. Hereford 1834, lost

Instrumental:

Orchestral:
March, B , c1830, GB-Lcm*
Symphony, 1 movt, C, c1834, Lcm*
Overture, E, Lbl, inc., perf. Hereford Festival, 1834 (attrib. (4) Samuel Wesley in some sources)
Concertante, 12 wind insts, scheduled for Gloucester Festival, 1835, but not perf., lost

Organ:
Variations on God Save the King, 1829 (1831, 2/1869); Ga
Larghetto, f, c1835, GB-Lbl* (1893)
Introduction and Fugue, c , ?1835, in Studio for the Organ, i (1836, 2/1869) [no further numbers pubd]; Ga
A Selection of Psalm Tunes (1834, 2/1842); Ga
3 Pieces for a Chamber Organ, bk 1 (1842): Andante, E , 4/4, Andante, F, Choral Song; Ga
3 Pieces for a Chamber Organ, bk 2 (1842–3): Andante, G, [Larghetto], f , Andante, E , 3/4; Ga
Andante, D, 1846, P. Horton’s private collection, London
Andante cantabile, G (1864); Ga [for organ opening at the Agricultural Hall, Islington, Nov 1863]
Andante, C, org/hmn, Musical Standard, xiv (1871), 40–41; ed. J.E. West as ‘Meditation’ (1909)
Voluntary, d/F (1872); Ga
Andante, C, Lbl, ed. T.R. Matthews: The Village Organist, ii (1872)
Holsworthy Church Bells, air with variations, F, 1874, Lbl* (1877); tune orig. for carillon, see anthems and hymn settings
2 Andantes: A, e, Lbl* (1877)

Piano:
Waltz, The Harmonicon, viii (1830)
Introduction and Rondo on an Air from Spohr’s Azor and Zemira, ?c1831 [no copy known; advertised Leeds Intelligencer, 1842]
Original Air, with Variations, ded. to J.B. Cramer (c1831) [no copy known; reviewed The Harmonicon, x (1832), 15, and The Atlas, vii (1832), 92]
Rondo, ‘La violette’, ?c1832 [no copy known; advertised Leeds Intelligencer, 1842]
Dance, D, c1833–4, GB-Lcm*
Rondo, G, 1834, Lcm* (1835–6)
Piece, e, 1834, Lcm*
Presto, inc., c, 1834, Lcm*
March, c, and Rondo, C, (1842), ed. in LPS, xvi (1985)
Jeux d’esprit, quadrilles à la Herz, 2 or 4 hands (1847)

Editions and arrangements:
L. Kozeluch: Air with Variations, arr. organ, c1830, GB-Lcm
L. Spohr: The Witches’ Rondo (Faust), arr. pf, c1832, Cfm
J. Connolly: Oh when do I wish for thee, song, pf acc. by Wesley (1832)
E. Harwood: Vital spark of heav’nly flame, set piece, arr. 1v, pf (1832)
Melodia Sacra [selections from Handel and Haydn], arr. pf, 12 nos. (c1834 [no copy known; advertised Musical World, i (1836), cover to no.4])
The Psalter … with Chants, ed. (Leeds, 1843)
Harmonizations of 4 tunes in J. Hullah: Psalter (1843)
W.A. Mozart: songs, duets & trios, 36 nos., ed. (1849–51)
W. Owen: ‘By the streams of Babylon’/‘Wrth Afonydd Babilon’, anthem, org/pf acc. by Wesley (1854)
E. Stephen: The Storm of Tiberias/Ystorm Tiberias, orat, org/pf acc. by Wesley (1854)
Mozart: Ten Songs, ed. (1861)
The Hundredth Psalm, SATB, org, with varied harmonies, 1856 (1864) [also orch, lost]
S. Wesley: ‘Thou, O God, art praised in Sion’, anthem, ed. (1865)
The European Psalmist, ed. (1872) [EP]
Spohr: Psalm 24, ed. (1874)
Wesley: (5) Samuel Sebastian Wesley

Literatura:

Preface to A Selection of Psalm Tunes [for organ] (London, 2/1842)
Notes for Liverpool lectures on church music (MS, 1844, GB-Lcm 2041f)
Preface to Service in E major (London, 1845)
A Few Words on Cathedral Music (London, 1849)
Reply to the Inquiries of the Cathedral Commissioners Relative to the Improvement in the Music of Divine Worship in Cathedrals (London, 1854)
Words of Anthems Used in Cathedral and Other Churches (Gloucester, ?1869)

Font: En català: No disponible - En castellano: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) - In english: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) - Altres: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Samuel Sebastian Wesley (1810-76) is one of the most intriguing figures in nineteenth century English music. At an early age he made his mark in London, as both organist and composer, but forsook the capital to become organist at Hereford Cathedral in 1832. He seems to have been of a disputatious temperament, and quarrels with deans and chapters arising from his outspoken comments on the need for the reform of church music were to be a constant feature of his career. He must hold some sort of record for the number of major organ posts he occupied: Hereford was to be followed by Exeter (1835), Leeds Parish Church (1841), Winchester (1849) and finally Gloucester (1865). As an organist he was particularly renowned for his improvisations. As a composer, his early promise was never quite fulfilled: his output was relatively small and rarely ventured beyond the fields of church and organ music. Yet on the evidence of this disc he stood head and shoulders above his contemporaries. Unfortunately he was easily discouraged - in the 1850s he gave up composing altogether - which is not surprising given that his music seemingly did not find favour with the church authorities (the magnificent anthem To My Request and Earnest Cry, here recorded for the first time, was written while he was at Exeter: but it was probably never performed in his lifetime).

He possessed an easy mastery of chromatic harmony, boldly deploying a notable degree of dissonance. Another quality he displayed was a wonderful ability to match music to the meaning of particular texts. Take Trust Ye in the Lord (another anthem receiving its first recording): the words '… the labour of the olive shall fail and the fields shall give no wheat' are clothed in music of gentle pathos; but the following 'Yet will I rejoice in the Lord' is notable for the soaring, exultant treble line to which they are entrusted. The whole disc abounds with similar felicities - the exquisite dissonances in the concise, moving Man that is Born of a Woman, written for the Burial Sentences, the affecting simplicity of Lead Me Lord, the tremendous fugue leading to the climax of To My Request and Earnest Cry, followed by a coda of moving serenity. And the organ Introduction & Fugue in C# minor is a splendidly structured affair. I cannot recommend this disc too highly. The acoustic of York Minster is a perfect setting for the music, and the choir is thoroughly on top of its work: it fields splendid soloists, trebles Alastair Hewish and Matthew Ferguson are particularly outstanding). Telling contributions come from Stephen Varcoe (baritone) and John Scott Whiteley (organ); and Philip Moore is the authoritative conductor. Peter Horton's sleeve notes are a model of their kind.

Adrian Smith (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: John Scott Whiteley (organ); The Choir of York Minster; Philip Moore
RECICLASSICAT: WESLEY, Samuel Sebastian (1810-1876)
GUILD: WESLEY, S.S. - Anthems

IMSLP: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876)

CPDL: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876)

SPOTIFY: WESLEY, S.S. - Anthems

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Yosa Buson - Liu Bei visiting Zhuge Liang

Obra de Yosa Buson (1716-1784), pintor japonès (1)

- Recordatori de Barthélemy de Caix -

En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Yosa Buson [与謝蕪村] (Kema, 1716 - Osaka, 17 de gener de 1784) va ser un pintor japonès, especialitzat en Haiku i en pintura Nanga. Al 20 anys es va traslladar a Edo, on es va dedicar a l'estudi de la poesia japonesa sota la tutela del mestre Hayano Haijin. A la mort d'aquest, va marxar a viure a la província de Shimosa. Seguint l'estela deixada per Matsuo Bashō, va decidir viatjar per les zones salvatges del nord d'Honshū, on es localitzen els paisatges que van inspirar el famós diari de viatge de Basho Oku no Hosomichi (L'Estret Camí cap al Interior). Allà va ser on va realitzar les seves primeres publicacions per a les que el poeta va utilitzar el nom de Buson. Als 42 anys va viatjar a la ciutat de Kyoto on hi va viure durant un temps. En aquesta època va començar a utilitzar el nom de Yosa, que va adoptar del lloc de naixement de la seva mare. Allà es va casar amb 45 anys i va tenir una filla, Kuno. A Kyoto es va dedicar a escriure poesia i a donar classes de lírica japonesa. Els darrers anys va tornar a Osaka, on va morir el gener de 1784.

Font: En català: Yosa Buson (1716-1784) - En castellano: Yosa Buson (1716-1784) - In english: Yosa Buson (1716-1784) - Altres: Yosa Buson (1716-1784)

Parlem de Música...

Barthélemy de Caix (Lyon, 20 d'abril de 1716 - c.1790) va ser un intèrpret de viola i un compositor francès. Fill de François-Joseph de Caix (c.1680-1751), i membre d'una respectada família de músics, es va formar inicialment amb el seu pare abans de viatjar a París el 1730. El 1738 va viatjar a Lió no obstant el 1746 va tornar novament a París on va ser intèrpret en un concert celebrat el 16 de setembre d'aquell mateix any. El seu talent va motivar una petició des de Versalles per tal de ser professor de pardessus de viole de la princesa Sofia. Com a compositor va publicar VI sonates pour deux pardessus de violes Op. 1 (París, c.1745). Entre els anys 1775 i 1789 es té constància que va ser professor de pardessus de viole i violoncel. El 1775 va aparèixer documentat com a violoncel·lista del Concert Spirituel si bé es creu que la referència era en nom de Timoléon Louis d’Hervelois de Caix (c.1715-1792). Barthélemy de Caix va morir en una data i ciutat desconegudes.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Barthélemy de Caix (1716-c.1790) - Altres: No disponible

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

This paper is a series of musings inspired by an apparently simple story. In 1730, when he was fourteen years old, Barthélemy de Caix left Lyon with his family to work for King Louis XV at Versailles. At the age of 22, in 1738, he and his brother returned home to Lyon while the rest of the family remained at Versailles. In 1745, after seven years in Lyon, he published six bravura sonatas for two pardessus de violes, his opus 1. Barthélemy and his brother performed for the King during the summer of 1745. Soon after, he was recalled to the King’s service to instruct Princess Sophie on the pardessus de viole.1 Without venturing too far into speculation it is possible to flesh out some of the details. Why did he return to Lyon? Perhaps it had something to do with his participation in the five concerts that the de Caix family performed at Versailles in 1738. Why did he write such virtuosic music for the five-string pardessus? Probably because both its composition and performance were designed to showcase his skill at the instrument, with the goal of returning to the King’s service as a pardessus teacher, a goal that he achieved. It could be inferred that when de Caix and his brother performed for the King in 1745, they played some of this newly published repertoire. This explanation seems straightforward enough, but upon examination of de Caix’s oeuvre two unexpected details give pause: the music’s extreme difficulty, and its violin-like idiom.

First, de Caix’s sonatas are uncharacteristically demanding for the pardessus. The fivestring pardessus’s main function was to borrow from the vast repertoire of baroque chamber sonatas and suites for bass viol, violin, recorder, flute and oboe for private music-making by women amateurs. Although public performers on the pardessus were reputed to perform concerti, the vast majority of the more than two hundred published works that mention the pardessus on their title page, and the fifty or so works written specifically for the instrument, fall into two basic genres: “galant” solo suites and sonatas with basso continuo, and pastoral treble duets intended to be played in combination with rustic instruments like the recorder, musette, and vielle à roue. While some works contain difficult passages, none are remotely as challenging as the de Caix, either technically or musically. Twenty-first century pardessus players categorize these sonatas as some of the hardest viol music ever written, on a par with Forqueray, Graun and Kühnel. Next, de Caix seems to have employed every bit of idiomatic violin technique he could – bariolage, double and triple stops, high position work, complicated bowings and extended slurs, as well as using such extreme keys as A major and C minor. Indeed, there is a strong stylistic similarity between his treble duos and the violin duos of Jean-Marie Leclair, a longtime family friend.

Tina Chancey (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Tina Chancey& Catharina Meints (viola)
AMAZON: DE CAIX, B. - Six sonatas

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: DE CAIX, B. - Six sonatas

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Obra de Francesco de Mura (1696-1782), pintor italià (1)

- Recordatori de Juan Domingo Vidal -

En el dia de la commemoració del seu 208è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Francesco de Mura (Napoli, 21 d'abril de 1696 - Napoli, 19 d'agost de 1782) va ser un pintor italià. Es va formar inicialment al taller de Domenico Viola, i a partir del 1708 va entrar a formar part del taller-estudi de Francesco Solimena, on hi va romandre fins el 1730. La influència de Solimena i de la seva tècnica pictòrica es va apreciar especialment en obres com el Crist mort a la creu amb sant Joan, pintat el 1713 per a l'església de Sant Girolamo alle Monache i les realitzades al començament de la dècada de 1720. A partir de 1728, amb les obres executades per a l'església de Santa Maria Donnaromita, es poden apreciar unes formes més personals tot i que sempre sota influència de la temàtica dels acadèmics de l'Arcàdia, de moda a Nàpols en el seu temps. Entre els anys 1741 i 1743, va romandre a Torí on va conèixer a l'arquitecte Benedetto Alfieri i al pintor Corrado Giaquinto. Al seu retorn a Nàpols, va mantenir el contacte amb pintors actius a Roma, especialment amb el francès Pierre Subleyras. Va ser la seva millor etapa ja que va gaudir de tanta fama que va ser reclamat a Madrid per treballar al servei de la cort espanyola. Allà va pintar el gran llenç de la Visitació a l'església del convent de les Salesas Reals i el de Sant Francesc Xavier amb Santa Bàrbara d'un dels altars col·laterals, ambdós in situ. Amb la seva tècnica cromàtica i els continguts realistes, propis del classicisme rococó, va influir àmpliament en els ambients artístics del Settecento napolità. L'escola barroca, en particular sota influència de Francesco Solimena i Luca Giordano, és evident tant en les seves obres de caràcter profà com en els frescos pintats per als palaus reials de Torí i Nàpols, així com en les obres pintades per a l'església com la Epifania de l'església de la Nunziatella a Nàpols, la Multiplicació dels pans de la Catedral de Foggia i la tela de Sant Plácido a l'església de Poggio Imperiale. Va morir a Nàpols l'agost de 1782.

Font: En català: No disponible - En castellano: Francesco de Mura (1696-1782) - In english: Francesco de Mura (1696-1782) - Altres: Francesco de Mura (1696-1782)

Parlem de Música...

Juan Domingo Vidal (Reus, bap. 23 de maig de 1734 - Cádiz, 22 d'abril de 1808) va ser un organista i compositor català. Es va formar inicialment a Reus abans de postular, el 1759, per la plaça de mestre de capella de la Real Colegiata de Santa María la Mayor d'Antequera. Al no assolir aquest càrrec, va viatjar a Sevilla on va ser admès com a mestre de capella de l'església Colegial del Salvador de la ciutat. Allà hi va romandre fins el 1788, ja que aquell any fou reclamat per la Catedral de la Santa Cruz de Cádiz per ocupar el càrrec interí de mestre de capella fruit que el seu titular, Francisco Delgado, estava convalescent. No obstant, el 1792 va passar a ocupar el càrrec titular que va mantenir la resta de la seva vida. Com a compositor, va escriure abundant obra religiosa, entre ella, 3 misses solemnes, una missa de rèquiem i un extens catàleg d'obres menors com salms, himnes, villancets i altres. El seu estil, a cavall de la polifonia antiga i la nova modernitat, va ser el comú denominador del seu repertori. Va morir a Cádiz l'abril de 1808.

Font: En català: No disponible - En castellano: Juan Domingo Vidal (1734-1808) - In english: No disponible - Altres: No disponible

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Avui permeteu-me donar les gràcies especialment al lector i bon amic 'Milton' que en el seu dia em va fer conèixer l'autor d'avui qui, tot i ser paisà de qui us escriu, va viure principalment restringit en un espai, el de Cádiz, ciutat on l'han recuperat amb respecte i descarada qualitat. I curiosament, cal destacar que Vidal, abans d'assumir l'important càrrec de mestre de capella de la Catedral de la Santa Cruz de Cádiz, va viure i treballar 29 anys a la Col·legiata del Salvador de Sevilla tot i que avui dia no se'n preserva cap obra de la seva estada a Sevilla. En qualsevol cas, la seva arribada a Cádiz, l'abril de 1788, va marcar sens dubte una nova etapa en la vida musical de la ciutat. El bagatge acumulat per Vidal, el seu contacte amb les noves tendències emergents però alhora el seu profund amor per la polifonia i el cant pla van suposar l'inici d'aquest període musical daurat que va durar exactament 20 anys, fins el 1808, l'any de la seva mort. Abans del seu adéu, Vidal va deixar tot un reguitzell de partitures, actualment se'n conserven 199 a la Catedral de Cádiz, totes elles en llatí i de les quals en destaquen 11 misses, 53 salms, una passió i una quinzena de lamentacions. Avui, en què escoltarem, entre altres, la seva Missa a 5 con violines, la Sequientia Lauda Sion o el Pange Lingua, amb intercalacions de cant pla, ens demostraran, d'entrada, la deliciosa interpretació per ràpidament introduir-nos en el precís i intel·ligent llenguatge musical de Vidal on la convergència del contrapunt barroc i la melodia galant és, simplement, sensacional si bé és un músic a qui hem de considerar, en termes generals, més proper al barroc que al classicisme tot i trobar-nos als contraforts del 1800. En definitiva, un tresor sense pal·liatius possibles i una meravella d'un català emigrat a Andalusia que, ben rebut i ben pagat, va saber agrair amb una música celestial!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Conjunto Vocal e Instrumental Virelay; Jorge Enrique García Ortega
IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Johann Christian Fiedler - Bildnis des Landgrafen Ludwig VIII. von Hessen-Darmstadt

Obra de Johann Christian Fiedler (1697-1765), pintor alemany (1)

- Recordatori de Johann Samuel Endler -

En el dia de la commemoració del seu 254è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Johann Christian Fiedler (Pirna, 31 d'octubre de 1697 - Darmstadt, 5 de setembre de 1765) va ser un pintor alemany. Fill d'un mestre cerveser i d'una funcionària, es va graduar a la Lateinschule de Pirna a l'entorn del 1715. Aquell any va viatjar a Leipzig on va estudiar Dret a la universitat. No obstant, ben aviat va començar a pintar miniatures de forma autodidacta que va exposar el 1719 a una fira de Braunschweig. Al tornar a Leipzig es va formar, també per sí mateix, en pintura a l'oli. El 1720 va rebre el suport econòmic del duc Augustus William de Brunswick-Luneburg per tal de fer un viatge a París on va rebre formació d'Hyacinthe Rigaud i de Nicolas de Largillière. De camí a Leipzig va fer parada, el 1724, a Darmstadt on el landgravi Ernest Louis el va contractar amb l'obligació de viure a la ciutat. Va acceptar l'oferta i va viure al servei de la cort de Darmstadt la resta de la seva vida. Com a pintor va realitzar principalment retrats i escenes religioses tot i que també va pintar natures mortes. Va morir a Darmstadt el setembre de 1765.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Christian Fiedler (1697-1765) - Altres: Johann Christian Fiedler (1697-1765)

Parlem de Música...

Johann Samuel Endler (Olbernhau, 26 de juliol de 1694 - Darmstadt, 23 d'abril de 1762) va ser un compositor alemany. El seu pare, organista i mestre d'escola a Olbernhau, va ser el seu primer mestre. Es creu que posteriorment es va formar a la Thomasschule de Leipzig si bé no existeixen registres que ho certifiquin. El 1716 es va matricular a la Universitat de Leipzig i el 1720 va rebre el primer encàrrec d'organista de la Neukirche. Entre el 1721 i el 1723 va dirigir el collegium musicum de Fasch. A Leipzig va conèixer a Graupner, amb qui va compartir una estreta amistat. En aquest sentit, Graupner li va oferir, el 1723, un càrrec a Darmstadt que Endler va acceptar ocupant una plaça de violinista i cantant. A l'entorn del 1740 va ser ascendit a Konzertmeister i el 1744 va ser nomenat vice-Kapellmeister sota la direcció del mateix Graupner. Quan aquest va morir el 1760, Endler va rebre en herència el càrrec de mestre de capella, que ja va mantenir fins l'abril de 1762, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal secular:

Der Nachtwächter, 1746, lost;
Der Raritätenmann (J.A. Buchner), B, orch, 1747

Vocal religiosa:

Church cants.:
Da die Zeit erfüllet war (J.C. Lichtenberg), T, 4vv, str, bc, 1729;
Ihr Lieben glaubet nicht einen jeglichen (Lichtenberg), 4vv, orch, 1729;
Jesus stirbt! Ach, soll ich leben (G.C. Lehms), 5vv, orch, 1713, D-DS (mostly autograph)

Instrumental:

30 sinfonias;
3 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. C, lix–lxxiv (New York, 1984)
7 ovs. [Nagel gives incipits for 10], orch;
c10 marches;
partita (C), hpd;
2 pieces, 1755, 1759;
5 riddle canons [anon. in Endler's script], facs. in MGG1 (F. Noack)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Samuel Endler (1694-1762) - Altres: Johann Samuel Endler (1694-1762)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si miro enrere, fa relativament poc temps que he tingut el plaer de conèixer el compositor d'avui. Un autor de qui he escoltat concerts, simfonies i obertures resultant, totes elles, d'una bellesa sorprenent. Però qui va ser Johann Samuel Endler? Pel que sembla, es va formar amb el seu pare organista per ràpidament traslladar-se a Leipzig, un dels nuclis musicals més importants en aquell temps. Allà va rebre la tutela de Graupner, un extraordinari mestre a qui encara hem de dimensionar com pertoca. Gràcies a l'amabilitat del seu mentor, va rebre diferents càrrecs a Darmstadt, ciutat en la que va viure la resta de la seva vida. I si bé avui dia es preserven tres cantates litúrgiques, dedueixo que properes a la filosofia made inBach et al., el cert és que Endler es va fer un nom a Alemanya per l'opulència i solemnitat de la seves obres orquestrals dotades de tal disbauxa, enrenou i gresca que van esdevenir el seu inseparable segell personal. Comprensible tenint en compte que bona part de les seves simfonies i obertures que va compondre, de les quals escoltarem la Simfonia No. 15 en Fa major i l'Obertura en Re major, van ser pensades adhoc per a festivitats i celebracions que el landgravi Lluís VIII va realitzar entre els anys 1748 i 1761 a Kranichstein, el seu castell de caça favorit. Per tant, esdeveniments d'eufòria desenfrenada en què la música havia d'estar en sintonia amb aquest sentiment d'alegria i desori. Endler, expert en el seu art, va regalar al món unes partitures en què la riquesa orquestral era imprescindible, on els allegros van brillar amb obligada intensitat i solemnitat i en què les danses també hi van ser molt presents. Simfonies en forma de suites però també amb elements concertants en un batibull de propostes que a oïdes nostres resulten 'esfereïdorament' fascinants. En definitiva un esplèndid descobriment d'un alemany que amb les trompetes, timbales i oboès va fer cantar el cel!

Feliç Diada de Sant Jordi!

Informació addicional...

INTERPRETS: Reinhold Friedrich (trumpet); Cappella Istropolitana
IMSLP: Johann Samuel Endler (1694-1762)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Ansicht des Jagdschlosses Kranichstein um 1760

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Fedele Fischetti - The Madonna and Child with Saints Anthony of Padua and Januarius (c.1760)

Obra de Fedele Fischetti (1732-1792), pintor italià (1)

Parlem de Pintura...

Fedele Fischetti (Napoli, 30 de març de 1732 - Napoli, 25 de gener de 1792) va ser un pintor italià. Es coneixen pocs detalls de la seva vida. Es creu que es va especialitzar en frescs que va realitzar en diverses esglésies, palaus i cases de Nàpols i el seu entorn. També va realitzar obres seculars, com una sèrie de les 'Estacions'. Va treballar com a professor amb alumnes com Paolo Girgenti i Giuseppe Camerata. Va morir a Nàpols el gener de 1792.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Fedele Fischetti (1732-1792) - Altres: Fedele Fischetti (1732-1792)

Parlem de Música...

Alessandro Salvolini (c.1700 - Ravenna?, c.1770) va ser un director i compositor italià. Es va formar al cor de la Basílica de Sant Francesc d'Assís sota la direcció de Bohuslav Czernohorsky. Poc després va procurar accedir a un càrrec d'organista de la Basílica del Santo de Pàdua, lloc que no va assolir. Des d'allà va viatjar a Ravenna on apareix documentat el 1723 en què se'l cita com a compositor, director i organitzador de festes musicals de la ciutat de Ravenna en un càrrec que va desenvolupar fins el 1760 conjuntament amb el càrrec de mestre de capella de la Cattedrale metropolitana della Risurrezione di Nostro Signore Gesù Cristo de la mateixa ciutat. Hi ha constància documentada que la seva producció va ser ingent deixant centenars de manuscrits si bé la majoria d'ells es van perdre amb el pas del temps. El seu repertori, principalment religiós, va incloure desenes d'oratoris, misses, cantates i altres obres menors tals com himnes, salms, motets, etc. Tot i no existir cap document que ho acrediti, es probable que Salvolini morís a Ravenna a l'entorn del 1770.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Alessandro Salvolini (c.1700-c.1770) - Altres: No disponible

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

These masses and motets embrace quite a variety of styles. If, on the one hand, the former testify to the composer’s contrapuntal training, there emerges in the hymns and motets, on the other hand, his familiarity with more “worldly” genres, and they feature stylistic elements which at times might even be called “gallant”. Such different stylistic models are perfectly comprehensible in the eighte- enth century, a period which had thoroughly assimilated the theoretical division of styles laid out in the treatises of the late seventeenth century. The Stylus ecclesiasticus, polyphonic and rigorous, and championed by Palestrina, was distinguished from both a theatrical style and a “chamber” style. The latter came to include the concerted motets for a small number of voices, where polyphony gave way to homophonic writing and experimentation with timbres and vocal virtuosity. Ravenna had a long and solid polyphonic tradition which began with the period under Costanzo Porta at the end of the sixteenth century and continued with the performances of the Cappella Metropolitana. These perfor- mances did not foresee the presence of instruments other than the organ, and the polyphonic works of the late sixteenth-century masters were often presented. The masses of Salvolini, including above all Missa defunctorum, a particularly elaborate and complex work, adapted the rules and characteristics of the contrapuntal school to the modern harmonic sensibilities: the result on the whole was light and airy. The stylistic devices employed in order to create variety include the use of the voices in alternating duets, or the grouping together of three low or three high voices, immediately followed by a tutti response. In the longer pieces, such as the Credo and Gloria, sections in ternary meter often appear, usually associated with parts of the text communicating “positive” sentiments, thus breaking up the constant duple meter in common or cut time.

Despite the unvaried tactus within every piece of the mass (excluding the binary-ternary variations mentioned above), a certain variety of tempos have been employed in the performances heard here. These changes in tempo are suggested by the late date of the composition and the presence of certain indications in the text (adagio, allegro), which seem to imply a modulated rather than mechanical pulse in accordance with the musical expression. The motets are an entirely different matter. The more or less extended solo sections reveal a taste for cantabile writing, melodic line and monodic expressivity, all of which are absent from the masses. Particularly characteristic are the duets, where classic progressions by parallel thirds and sixths alter- nate with sections in dialogue. In the tutti sections, on the other hand, homophonic writing predomi- nates, dictated by the very quick and captivatingly rhythmic declamation of the text. The instrumentation adopted here deserves a separate discussion. On this recording, we have used only two violins and a cello rather than a string quartet. In the late eighteenth century, sacred music no longer required that clarity of contrapuntal texture which the sixteenth and a good part of the seventeenth centuries considered indispensable. Experimentation with sonorities tended, instead, toward underlining contrasts in timbre, and emphasizing the lower or upper parts. Thus, in many balance sheets and expense records concerning musicians employed for particular occasions (concerts or celebrations), we find indications for one or two violins, a cello and a violone, but not a viola. This latter instrument only appeared at especially important events which would have allowed for more sumptuous and therefore more costly forces.

Maria Luisa Baldassari (booklet notes)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Marina Scaioli (organ); I Luoghi dello Spirito; Maria Luisa Baldassari
TACTUS: ALESSANDRO SALVOLINI - Missa Defunctorum, Missa brevis, Missa in D & Sacred Works

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: SALVOLINI, A. - Masses, Motets & Hymns

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

William Bradford - Ship Trapped in Pack Ice (c.1871)

Obra de William Bradford (1823-1892), pintor nord-americà (1)

- Recordatori de John Knowles Paine -

En el dia de la commemoració del seu 110è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

William Bradford (New Bedford, 30 d'abril de 1827 - New York, 25 d'abril de 1892) va ser un pintor nord-americà, especialitzat en escenes marítimes. Es va formar estrictament de forma autodidacta realitzant vistes marines i dibuixos d'embarcacions marítimes. Ràpidament, va participar en diverses expedicions a l'Àrtic amb Isaac Hayes sent un dels primers pintors en plasmar els entorns freds i inhòspits del nord de la Terra. A partir del 1861 i fruit de l'èxit dels seus treballs, va finançar diverses expedicions per tal que de rebre fotografies d'aquests viatges per després utilitzar-les en les seves pintures. La seva obra, sota influència d'Albert van Beest, va tenir notable ressò pel seu realisme i pel cromatisme i paisatges exòtics. Va ser membre de la National Academy of Design. Va morir a Nova York l'abril de 1892.

Font: En català: No disponible - En castellano: William Bradford (1823-1892) - In english: William Bradford (1823-1892) - Altres: William Bradford (1823-1892)

Parlem de Música...

John Knowles Paine (Portland, 9 de gener de 1839 - Cambridge, 25 d'abril de 1906) va ser un compositor nord-americà, i el primer compositor nascut als Estats Units en assolir, musicalment, una notorietat a gran escala gràcies, especialment, a la seva música orquestral. Membre del famós grup de compositors coneguts amb el nom dels Boston Six, Paine ser un dels primers organitzadors de concerts, de forma sistemàtica, als Estats Units. Fill d'un botiguer que venia música, paraigües i altres dispositius mecànics, ràpidament va demostrar la seva aptitud musical. Hermann Kotzschmar, la seva primera professora de procedència alemanya i amb qui va compondre el seu primer quartet de corda, va captar l'enorme potencial de Paine i el va invitar a viatjar a Alemanya. A Berlín hi va viure durant tres anys, ciutat on va rebre classes d'orgue i de composició. Algunes de les seves primeres obres van tenir en l'orgue el seu protagonista i amb elles es va presentar en els seus primers recitals. En el seu retorn als Estats Units, es va convertir en membre de la facultat de la Universitat d'Harvard, càrrec que va mantenir durant molts anys. Va pertànyer al col·lectiu de compositors anomenat "Boston Six", al costat de George Chadwick, Horatio Parker, Arthur Foote, Edward MacDowell i Amy Beach. Una composició seva de 1889 va ser una de les primeres gravacions de so que es van fer amb el recentment inventat fonògraf. Entre les seves obres destaquen, les Simfonies No. 1, Op. 23 i No. 2, Op. 34 "A la primavera", l'Obertura As You Like It, Op. 28, el Poema simfònic "La Tempesta", el Oedipus Tyrannus, Op. 35 (per a cor i orquestra) i l'òpera Azara la qual, tot i l'enorme esforç que hi va dedicar en vida, no va poder veure representada. Va morir a Cambridge l'abril de 1906.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
op.
— Il pesceballo (comic op, F.J. Child, J.R. Lowell), 1862, lib (Cambridge, MA, 1862), music (mostly arrs. of pieces by Mozart, Rossini, Bellini, Donizetti) lost
35 Oedipus tyrannus (incid music, Sophocles), T, male chorus, orch, 1880–81, Cambridge, 17 May 1881 (Boston, 1881); rev. 1895; version for large orch (Boston, 1908); Prelude pubd separately (Leipzig, 1903/R)
— Azara (grand opera, 3, Paine), 1883–98, concert perf., Boston, 7 May 1903 (Leipzig, 1901)
— The Birds (incid music, Aristophanes), T, male chorus, orch, 1900, Cambridge, 10 May 1901 (Boston, 1902)

Songs: all for 1v, pf
29 Four Songs, c1866–c1878 (Boston, 1879):
Matin Song (B. Taylor), ed. R. Hughes, Songs by Thirty Americans (Boston, 1904/R);
I wore your roses yesterday (C. Thaxter);
Early Springtime (T. Hill);
Moonlight (J. von Eichendorff)
— Spring, 1869
— The Fountain (G.P. Lathrop), c1878
— The clover blossoms kiss her feet (O. Laighton), 1882
40/1 A bird upon a rosy bough (C. Thaxter) (Boston, 1884)
40/2 A Farewell (C. Kingsley) (Boston, 1885)
40/3 Beneath the starry arch (H. Martineau) (Boston, 1885)
40/4 Music when soft voices die (P.B. Shelley), lost
Other songs

Vocal religiosa:

— Agnus Dei, 1861, lost
— Benedictus, 1861, lost
— Hymn for Harvard Commencement (J.B. Greenough), 1862, rev. 1883 (Boston, 1883)
8 Domine salvum fac, inauguration hymn for Harvard president, male chorus, orch, 1863 (Cambridge, 1915)
10 Mass, D, S, A, T, B, chorus, org, orch, 1865, Berlin, 16 Feb 1867 (New York, 1866)
14/1 Funeral Hymn for a Soldier, male chorus, c1863
14/2 The Summer Webs, male chorus, c1863
14/3 Minstrel’s Song (T. Chatterton), male chorus, c1863
— Peace, peace to him that’s gone (T. Moore), male chorus, c1863
— Radway’s Ready Relief (advertisement text), male chorus, c1863 (Boston, 1883)
— Soldier’s Oath (C.T. Brooks), male chorus, 1865
— O bless the Lord, my soul (I. Watts), male chorus (Boston, 1911)
20 St Peter (orat), S, A, T, B, chorus, org, orch, 1870–72, Portland, ME, 3 June 1873 (Boston, 1872/R)
27 Centennial Hymn (J.G. Whittier), chorus, org, orch, 1876 (Boston, 1876), for Centennial Exposition, Philadelphia, 1876
36 The Realm of Fancy (after J. Keats), cant., S, A, T, B, chorus, orch, 1882 (Boston, 1882)
37 Phoebus, Arise! (W. Drummond), cant., T, male chorus, orch, 1882 (Boston, 1882)
38 The Nativity (after J. Milton), cant., S, A, T, B, chorus, orch, 1883 (Boston, 1883), for Handel and Haydn Society, Boston; rev. 1903 as op.39 (Boston, 1903)
— Divine Love (C. Wesley), 1883, lost
43 Song of Promise (after G.E. Woodberry), cant., S, chorus, org, orch, 1888 (Cincinnati, 1888), for Cincinnati May Festival
— Columbus March and Hymn (Paine), chorus, org, orch, 1892 (Boston, 1892), for World’s Columbian Exposition, Chicago, 1893
— Freedom, our Queen (O.W. Holmes), children’s chorus, 1893, for World’s Columbian Exposition, Chicago, 1893 (London, 1893); arr. SATB (New York, 1902)
— Hymn of the West (E.C. Stedman), chorus, orch, 1903 (St Louis, 1904/R), for Louisiana Purchase Exposition, St Louis, 1904
Other occasional works, chorus, kbd

Instrumental:

Orch.:
23 Symphony no.1, c, 1875 (Leipzig, 1908); repr. in H.W. Hitchcock, ed., Earlier American Music, i (New York, 1972)
28 As you Like it, ov., c1876, pubd as Was ihr wollt (Leipzig, 1907/R)
31 The Tempest, sym. poem after Shakespeare, c1876 (Leipzig, 1907/R)
33 Duo concertante, vn, vc, orch, c1877
34 Symphony no.2 ‘In the Spring’, A, 1879 (Boston, 1880)
44 An Island Fantasy, sym. poem, c1888, pubd as Poseidon and Amphitrite: an Ocean Fantasy (Leipzig, 1907R; T, x)
— Lincoln: a Tragic Tone Poem, c1904–6, inc.

Chbr.:
5 String Quartet, D, c1855 (New York, 1940)
22 Piano Trio, d, c1874
24 Violin Sonata, b, 1875, rev. c1905; ed. J.C. Schmidt (Madison, Wis., 1991)
30 Romanza and Humoreske, vc, pf, c1875; ed. J.C. Schmidt (Madison, Wis., 1991)
32 Larghetto and Humoreske, vn, vc, pf, c1877; ed. J.C. Schmidt (Madison, Wis., 1991)

Organ:
— Prelude and Fugue, g, 1859; LS
— Prelude, c; LS
2/1 Fantasia and Fugue, e, 1860; LS
2/2 Double Fugue on God Save the Queen or Heil dir im Siegeskranz, D, 1860; LS
3/1 Concert Variations on the Austrian Hymn, F, 1860 (Boston, 1876); L, LS
3/2 Concert Variations on The Star-Spangled Banner, c1861 (Boston, 1865); L [as op.4], LS
— Concert Variations upon Old Hundred, c1861 (Cambridge, 1916); L, LS
6 Fantasia, F, 1865, lost
— Reverie, after Longfellow’s Song of the Silent Land, c1862, lost
17 Andante con variazioni, from lost Fantasia Sonata, c1863; LS
— Caprice, c1863, lost
19 Two Preludes, D, b, c1864 (Boston, 1892); L, LS
— Fantasia on the Portuguese Hymn, c1864, lost
— Pastorale, c1865, lost
13 Fantasie on Ein’ feste Burg, c1869 (Cambridge, 1916); L, LS
Many preludes, fugues, other pieces

Piano:
1 Sonata no.1, a, 1859
4 Sonata no.2, f, before 1861, lost
7 Christmas Gift, 1862 (Boston, 1864); ed. M. Hinson, Piano Music in 19th-Century America, ii (Chapel Hill, 1975); S
9 Funeral March in Memory of President Lincoln, 1865 (New York, 1865); S
— Valse Caprice
11 Four Character Pieces, c1868 (Leipzig and Boston, 1872), incl. Welcome Home to my Darling Lizzie! From John
12 Romance, c, c1868 (Boston, 1869); S
15/1 Prelude and Fugue, b, before 1865
15/2 Prelude, f, before 1865
15/3 Fugue, A, before 1865
25 Four Characteristic Pieces, 1876 (Boston, 1876); S
26 Ten Sketches: In the Country, c1873 (Boston, 1876); S
39 Romance, D, c1882 (Boston, 1883); S
41 Three Piano Pieces, c1882–4 (Boston, 1884), no.2 previously pubd (Boston, 1882); S; nos.2–3 ed. J. Gillespie, Nineteenth Century American Piano Music (New York, 1978)
45 Nocturne, B, c1889 (Boston, 1889); S
MSS of most unpubd works in US-CA

Literatura:

ed., with T. Thomas and K.Klauser: Famous Composers and their Works (Boston, 1891, 2/1894, rev. 3/1901) [incl. ‘Beethoven as Composer’ and ‘Music in Germany’ by Paine]
The History of Music to the Death of Schubert (Boston, 1907/R)

Font: En català: No disponible - En castellano: John Knowles Paine (1839-1906) - In english: John Knowles Paine (1839-1906) - Altres: John Knowles Paine (1839-1906)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Paine’s second symphony, In the Spring, was a significant step forward in his development as a composer. He began work on the piece sometime before January 1877 and had hoped to premiere it in Berlin while visiting there during the summer of 1879 but, to his disappointment, the Germans programmed his first symphony instead. The première eventually took place in Boston on March 10, 1880, at the first concert presented by the Boston Philharmonic, with a repeat performance given the following afternoon under the auspices of the Harvard Musical Association. As the result of a successful subscription effort, Arthur P. Schmidt of Boston published the symphony, making it the first American orchestral work to appear in print. Early audiences were enthusiastic. In one local critic’s assessment, “The symphony is delightfully clear from beginning to end. Its learning, which is great, is unobtrusive, and properly falls into its place as a means and not an end.” At least eight more performances followed during the next two decades; it entered the repertoire of the newly formed Boston Symphony Orchestra and appeared in concerts by the Brooklyn Philharmonic and the Chicago Orchestra under Theodore Thomas. A Tribune review following the New York première declared Paine “easily foremost of American composers” and described the symphony as “a serious, important and totally beautiful work”. The Spring Symphony was reportedly Paine’s favourite among his own works. Whereas the shadow of Beethoven loomed large over his first symphony, in his second Paine created a work that was more firmly rooted in the nineteenth century—with nods to Mendelssohn, Schumann, Liszt—and even the young Brahms. But the influences are well-absorbed, resulting in a symphony that is no mere compilation of borrowed or recycled ideas but very much a reflection of its composer’s freshness and originality.

Frank K. DeWald (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: New York Philharmonic; Zubin Mehta (conductor)
RECICLASSICAT: PAINE, John Knowles (1839-1906)
AMAZON: Paine - Symphony No.2

IMSLP: John Knowles Paine (1839-1906)

CPDL: John Knowles Paine (1839-1906)

SPOTIFY: Paine - Symphony No.2

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Guglielmo Ciardi - Veduta sulla laguna (c.1869)

Obra de Guglielmo Ciardi (1842-1917), pintor italià (1)

- Recordatori de Marco Enrico Bossi -

En el dia de la celebració del seu 155è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Guglielmo Ciardi (Venezia, 13 de setembre de 1842 - Venezia, 5 d'octubre de 1917) va ser un pintor italià. El 1861 va entrar a l'Acadèmia de Belles Arts de Venècia on va estudiar perspectiva amb Federico Moja i paisatgisme amb Domenico Bresolin. El 1868 va viatjar a Florència on es va formar amb Giovanni Costa i amb el cercle de pintors Macchiaioli. Poc després va visitar Roma abans de viatjar a Nàpols, ciutat on va conèixer a Filippo Palizzi i als artistes de l'Escola de Resina. Des d'allà va tornar a Venècia on va participar activament en les exposicions de l'Acadèmia de Belles Arts i de la Società Promotrice di Belle Arti. Entre els anys 1870 i 1880 va exposar, també, a diverses ciutats italianes. El 1894 va assolir el càrrec de professor de paisatgisme de l'Acadèmia de Belles Arts de Venècia. La seva obra va gaudir de notable projecció rebent una exposició monogràfica el 1909 i una medalla d'or a l'Exposició de Sant Francesc del 1915. Els seus fills, Emma i Beppe Ciardi, van ser també pintors. Guglielmo va morir a Venècia l'octubre de 1917.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Guglielmo Ciardi (1842-1917) - Altres: Guglielmo Ciardi (1842-1917)

Parlem de Música...

Marco Enrico Bossi (Saló, 25 d'abril de 1861 - Oceano Atlantico, 20 de febrer de 1925) va ser un organista i compositor italià. Es va formar des de ben petit en el Liceo Musicale de Bolonya i més tard en el Conservatori de Milà, on va ser alumne de Bazzini i Ponchielli, en composició, i de Fumagali en orgue. Ben aviat va assolir el càrrec d'organista de la Catedral de Como i més tard el de professor d'orgue i teoria en el Conservatori de Nàpols, el de director del Conservatori de Venècia (1902-05), i després el del Liceu Musical de Bolonya. Les seves primeres obres van despertar gran interès a Alemanya per la seva tècnica i acadèmia. Entre elles van destacar un concert simfònic per a orgue amb acompanyament d'orquestra, diverses sonates, un Mètode per a orgue (1893), en col·laboració amb Tebaldini, un Rèquiem, la cantata bíblica Cantica Canticorum, l'escena Il cieco, el poema simfònic amb cors Il Paradiso Perduto, algunes obres de música de cambra i 4 òperes. El 1916 va ser nomenat professor de l'Acadèmia de Santa Cecília de Roma. Va ser autor també per a l'escena de les òperes Paquita, estrenada a Milà el 1881, El veggente (Milà, 1890), i L'Angelo della notte, estrenada a Como. Una de les seves millors obres va ser Giovanna d'Arco, estrenada a Colònia el 1914. El seu fill Renzzo Bossi i el seu germà Costante Adolfo Bossi, també van ser músics i compositors. Bossi va tenir una mort tràgica a bord del transatlàntic que el conduïa a Europa després de la triomfal tournée de concerts d'orgue a les principals ciutats dels Estats Units.

OBRA:

(selective list): Most dates are those of publication

Vocal secular:

Operas:
Paquita (i), unpubd, Milan, Conservatorio, 1881
Il veggente (1, G. Macchi), op.69, Milan, Dal Verme, 4 June 1890; rev. as Il viandante (lib rev. C. Zangarini), Mannheim, 7 Dec 1906
Malombra (R. Simoni), conceived 1904, posthumously completed from sketches by R. Bossi [music] and L. Orsini [lib]
2 others, unperf., 1 unfinished

Other:
Il paradiso perduto (poema sinfonico-vocale, L.A. Villanis, after J. Milton), op.125, solo vv, chorus, orch, org, 1902;
Giovanna d’Arco (mystery, L. Orsini), op.135, solo vv, chorus, orch, org, 1914
smaller choral works, songs and partsongs

Vocal religiosa:

Messa da Requiem, op.90, male vv, str, hp, hmn/org, 1892–3;
Messa da Requiem, op.83, chorus, org ad lib, 1893, later rev.;
Mossa d’Averno (cant., Leo XIII), op.87, 4vv, pf, hmn/org, 1893;
Il cieco (G. Pascoli), op.112, Bar, chorus, orch, 1898;
Canticum canticorum cantata biblica, op.120, Mez, Bar, chorus, orch, org, 1900;
Much other church music, incl. at least 6 masses, mass movts and smaller pieces;

Instrumental:

Orch:
Conc., op.100, org, hns, timp, str, 1895 (1900);
Suite, op.126, 1904;
Intermezzi goldoniani, op.127, str, 1905;
Konzertstück, op.130, org, brass, timp, str, 1908, rev. 1910, also version for org solo;
Theme and Variations, op.131, 1908;
Fantasia sinfonica, op.147, org, brass, hp, timp, str, 1923

Chbr:
Vn Sonata [no.1], op.82, 1893;
Pf Trio [no.1], op.107, 1896;
Vn Sonata [no.2], op.117, 1899;
Pf Trio [no.2], op.123, 1901;
Santa Caterina da Siena, op. posth., sketched for vn, pf, 1924, posth. realized by R. Bossi for composer’s intended instrumentation of vn, hp, cel, str qt, org

Kbd:
over 30 op. nos. for org, other org pieces, c30 op. nos. for pf, other pf pieces, pf duet music, hmn pieces

Font: En català: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - En castellano: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - In english: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - Altres: Marco Enrico Bossi (1861-1925)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Quantunque la fama del Bossi sia affidata, non giustamente, alla sua eccezionale capacità di organista e di compositore per organo, è opportuno operare una buona distinzione tra le composizioni per organo e tutte le altre, segnatamente quelle che riguardano il melodramma, il poema sinfonico, la cantata e il mistero. La mancanza di fortuna del Bossi compositore in Italia, mentre, le sue opere venivano invece rappresentate con successo, spesso grandissimo e sempre confortante, in Europa, specialmente in Germania e in America, testimonia il trapasso dall'opera verista alla musica strumentale, ma soprattutto come coincidenza storica e non stilistica. Bossi non ebbe alla base della formazione del suo carattere musicale la grande scuola o il grande docente capaci di operare profondamente nelle sue scelte. Fu lui stesso, assistito dalla sua intelligenza e anche da un'educazione ordinariamente scolastica, a cercare di risolvere i propri problemi di studente prima e d'insegnante, di rinnovatore militante, di compositore e di concertista poi, attratto fatalmente dalla ricchezza autorevole delle scuole straniere, ma attingendo più ai risultati esteriori che ai profondi motivi estetici, sociali, politici e del costume in genere. È caratteristico lo spirito di adattamento alle esigenze di complessità, di dottrina e di spettacolarità del gusto tedesco, al quale il B. ha sacrificato talvolta la discrezione e la misura che facevano parte del suo gusto naturale e della sua musicalità d'istinto.

Si deve, tuttavia, riconoscergli il merito d'avere aperto alla cultura musicale italiana le porte della spesso diffidente, se non sprezzante, cultura europea. Ben diversa fu l'autorità del Bossi come organista, intesa in quel senso integrale e affascinante d'improvvisatore, di compositore, di esecutore e di filologo. Nello sdegnoso giovanile rifiuto del diploma d'organo, nell'assunto di emulare e di superare le grandi scuole straniere, di cui studiava accuratamente la tecnica, nel rinnovamento attuato dal Bossi direttore e docente, sia nel metodo sia nella meccanica, si riconosce la indiscutibile forza di una personalità largamente espressiva, valorosa e non convenzionale. La tecnica dello strumento viene creata dalle basi, non rinnovata o modellata sulle altre, e l'esame delle sue composizioni per organo mostra sino a che punto sia stata superata l'umiliante condizione d'inferiorità: in pochi anni la scuola d'organo italiana, per esclusivo merito del Bossi, divenne potente e brillante in senso moderno. Le stesse polemiche odierne sul rinnovamento dell'organo come strumento educatore del gusto sono vicine agli interessi e ai temi bossiani più di quanto non sappiano gli stessi polemizzatori, e non riguardano l'opera del Bossi, ma quello che fu fatto male prima di lui e quello che non venne attuato dopo di lui. Infatti, a parte la rettifica di certe deformazioni strutturali, il B. s'impegnò per la creazione di una coscienza organistica, cioè dello sviluppo armonioso e spregiudicato della personalità del musicista, ponendo le radici dell'umanesimo organistico alle sorgenti stesse dell'organologia classica italiana, di cui fu conoscitore e critico.

MUSICA BRESCIANA (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Arturo Sacchetti (organ); Minsk Philharmonic Orchestra; Silvano Frontalini
RECICLASSICAT: BOSSI, Marco Enrico (1861-1925)
PRESTOCLASSICAL: BOSSI, M.E. - Organ Concerto in B-Flat Minor, Fantasia sinfonica

IMSLP: Marco Enrico Bossi (1861-1925)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: BOSSI, M.E. - Organ Concerto in B-Flat Minor, Fantasia sinfonica

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Eugene Isabey - Nonnenwerth Rolandseck Siebengebirge (1840)

Obra d'Eugène Isabey (1804-1886), pintor francès (1)

- Recordatori de Fanny Hünerwadel -

En el dia de la commemoració del seu 162è aniversari de decés

Parlem de Pintura...

Eugène-Louis-Gabriel Isabey (Paris, 22 de juliol de 1804 - Lagny, 27 d'abril de 1886) va ser un pintor francès. Fill de Jean-Baptiste Isabey, cèlebre retratista i miniaturista. es va formar al Museu del Louvre. El 1820 va viatjar a Normandia i després a Bretanya, on va començar a emprar una tècnica més lliure d'aquarel·la. En moltes ocasions va tornar a Normandia a pintar escenes marines i paisatges que li van donar la reputació de mestre del romanticisme, amb pintures plàcides i dramàtiques. Es va fer amic d'Eugène Delacroix i Richard Parkes Bonington, pintors que el van influenciar decisivament. Els tres artistes van viatjar junts a Anglaterra el 1825, on Isabey va poder estudiar l'obra de Turner i els aquarel·listes anglesos. Al seu retorn a França, es va instal·lar a Normandia, on va fer innombrables esbossos i pintures dels paisatges costaners. També es va fer amic d'un altre jove artista, Paul Huet, qui compartia la seva afició per la feina en plein aire. Isabey també va realitzar dibuixos d'altres llocs de França per il·lustrar relats de viatges i multitud de dibuixos i aquarel·les. El 1830 va acompanyar a una expedició francesa a Algèria com a artista oficial.

Durant una visita a Holanda el 1846 va conèixer a Johan Jongkind, qui més tard es va convertir en el seu estudiant a París. Altres alumnes d'Isabey van ser Eugène Ciceri, Adolphe Hervier, Félix Ziem, Eugène Boudin i Johan Jongkind. La seva primera exposició va ser el 1824, i aquell any, va guanyar una medalla per les seves pintures marines que Isabey va exhibir en la sèrie de vistes de Normandia al Saló de París de 1827, amb notable èxit. Dos anys més tard va contribuir amb il·lustracions per al Voyage pittoresque et de l'ancienne romantiques, publicat per Charles Nodier, Alphonse de Cailleux i Isidore Taylor en 26 volums entre el 1820 i el 1863. En anys posteriors va rebre diversos encàrrecs oficials i va produir una sèrie de quadres històrics de gran format, tipificats pel retorn de les cendres de Napoleó a Versalles. En vida no va perdre el seu interès per l'aquarel·la i el 1879 va ser membre fundador de la Société donis Aquarellistes Français. En general la seva obra va proporcionar un vincle entre la tradició romàntica i la dels pre-impresionistes. La destresa d'Isabey per pintar elegants vestits i cerimònies elaborades de segles anteriors va afavorir el seu nomenament com a pintor de cambra del rei Lluís Felip I. Els darrers anys va pintar escenes de temàtica fosca i violenta. Va morir a Lagny l'abril de 1886.

Font: En català: No disponible - En castellano: Eugène Isabey (1804-1886) - In english: Eugène Isabey (1804-1886) - Altres: Eugène Isabey (1804-1886)

Parlem de Música...

Fanny Hünerwadel (Lenzburg, 26 de gener de 1826 - Roma, 27 d'abril de 1854) va ser una pianista, cantant i compositora suïssa. Filla del físic Johann Friedrich Hunerwadel i de Speerli Regula, va viure en un ambient cultural i musical des de ben petita. Es va educar amb la seva mare, pianista amateur, per després estudiar piano amb Philipp Tietz, Joseph Breitenbach i Ludwig Kurz. També va formar part de la societat coral local on va aprendre a cantar. A partir del 1846, es va formar en piano, veu i composició amb Hans Nägeli i Alexander Müller a Zurich, fent les seves primeres aparicions públiques com a cantant i pianista el 1849. El 1851 va visitar París i Londres i el 1852 va fer un recital de piano amb obres d'Hummel a Zurich. L'any següent va visitar Florència, on va rebre classes de cant de Romani, i Roma. A la capital italiana, a banda de realitzar alguns recitals, va rebre formació de Parisotti. Com a compositora va escriure una col·lecció de 7 cançons per a veu i piano. Tot i el seu futur prometedor, a Roma va patir una sobtada febre tifoide, morint l'abril de 1854.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Fanny Hunerwadel (1826-1854) - Altres: Fanny Hunerwadel (1826-1854)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Coming immediately after I finished reviewing a disc of Fanny Mendelssohn comes a disc regarding another Fanny, who had some circumstances in common. Both Mendelssohn and Hünerwadel were artists in their own right and composed on their own. Both held long-standing musical salons. Both died young, Hünerwadel at a much younger age, succumbing to typhoid at only 28. Her experience with her family was much more supportive than that of Mendelssohn. Hünerwadel was given a musical education by her mother, then allowed to pursue studies with town musicians and was then supported by an uncle. Various artists attested to her abilities - she performed in Zurich and, in a move unusual at the time, regularly visited mental institutions to perform in the belief that music would have a therapeutic and calming effect on the inmates. This collection is based on her music album, including a great range of composers, from childhood teachers to Wagner and Liszt, which also shows the social network that Hünerwadel enjoyed in her short life. All but three of these 29 tracks are world premiere recordings. The pieces are charming and a glimpse into what the Hünerwadel salon may have been like. Some of the works were incompletely written by the composer when making the entry and, as with the Liszt and Wagner, have relation to works that appeared elsewhere. Charming is the word for many of these works, especially the solo piano pieces by Müller, Eschmann, and Ernst. For those that enjoy salon music and Lieder, this disc holds great riches.

The mezzo-soprano tends to sing with more expansive tone than is necessary here; her first appearance in Huber’s Sehnsucht nach der Heimat being a prime example. The ending yodel is oversung and has too much vibrato. More sensitively done, this part could be light and lilting. On the quieter pieces, both Howard and tenor Edgar-Wilson work wonderfully. As mentioned, the Wagner entry to the book was incomplete and subsequently extended by other hands. The opening bars to this familiar section are quite sparsely accompanied by piano, and the result will be of interest to Wagner fans. Hünerwadel being a singer, most of the contributions to her book are songs; for me the instrumental pieces, aside of course from the vocal piece by Wagner, hold the most interest for this reviewer - full of innocent charm and sunny brevity. There is an anonymous, Vocalizzo, which is languid and a brief minute and a half of sheer beauty. Another standout is Hünerwadel’s own Sonntagsfrühe for piano, flute and soprano, which is a lovely piece that holds its own quite well. The booklet includes the texts to the songs, with various translations, along with helpful notes regarding Hünerwadel’s life. A very pleasant disc.

David Blomenberg (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Adalberto Maria Riva (piano)
INTERPRETS: Yvonne Howard (mezzo-soprano); Richard Edgar-Wilson (tenor); Kathron Sturrock (piano)
GUILD: HUNDERWADEL, F. - Music for an by Fanny Hunderwadel
JPC: Musique et nature

IMSLP: No disponible

CPDL: No disponible

SPOTIFY: HUNDERWADEL, F. - Music for an by Fanny Hunderwadel
SPOTIFY: Musique et nature

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Konstantin Makovsky - Portrait of a Young Girl

Obra de Konstantin Makovsky (1839-1915), pintor rus (1)

- Recordatori de Georgy Lvovich Catoire -

En el dia de la celebració del seu 155è aniversari de naixement

Parlem de Pintura...

Konstantin Jegorowitsch Makowski [Константин Егорович Маковский] (Moscou, 20 de juny de 1839 - Petrograd, 17 de setembre de 1915) va ser un pintor rus. El 1851 va entrar a l'Escola de Pintura, Escultura i Arquitectura de Moscou. El 1858 es va matricular a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Petersburg. L'any 1873 va pintar el famós quadre "Els nens que fugen de la tempesta". Més tard va viatjar a Egipte i Sèrbia. El resultat d'aquestes visites van ser pintures com "Els màrtirs búlgars" que va rebre el reconeixement internacional. A principis del 1880 es va inclinar pel retrat, convertint-se en un dels retratistes de moda a Rússia. Més tard va organitzar exposicions personals de les seves pintures. A l'Exposició Universal de París del 1889, va rebre una medalla d'or per les seves obres "La mort d'Ivan el Terrible", "Demon i Tamara" i "El Judici de París". Va morir a Petrograd el setembre de 1915.

Font: En català: No disponible - En castellano: Konstantin Makovsky (1839-1915) - In english: Konstantin Makovsky (1839-1915) - Altres: Konstantin Makovsky (1839-1915)

Parlem de Música...

Georgy Lvovich Catoire [Георгий Львович Катуар] (Москва, 27 d'abril de 1861 - Москва, 21 de maig de 1926) va ser un musicòleg i compositor rus, d'ascendència francesa. Es va formar en piano amb Karl Klindworth, qui al seu torn el va motivar a conèixer l'obra de Wagner. En aquest sentit, el 1879 es va unir a la Societat Wagner. El 1884 es va graduar en matemàtiques a la Universitat de Moscou si bé ràpidament es va començar a dedicar professionalment a la música. El 1885 va visitar Berlín, on va continuar la seva formació novament amb Klindworth i posteriorment en composició amb Tirsch i Rüfer. Més tard va tornar a Moscou on va decidir seguir la seva formació per lliure i on va conèixer a Arensky i a Sergey Taneyev. El 1916 va ser nomenat professor de composició al Conservatori de Moscou, un càrrec que va ocupar la resta de la seva vida. Com a compositor, va escriure una simfonia, un concert de piano i diverses obres de cambra així com unes poques obres vocals. Va morir a Moscou l'abril de 1926.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Rusalka [The Mermaid] (cant., Lermontov), op.5, 1888;
Romances, 1v, pf, op.29, 1915, opp.32–3, 1916;
choruses

Instrumental:

Orch:
Sym., c, op.7, 1889;
Mtsïri (after Lermontov), sym. poem, op.13, 1899;
Pf Conc., op.21, 1909

Chbr:
Pf Trio, op.14, 1900;
2 vn sonatas, op.15, 1900, op.20, 1906;
Str Qnt, op.16, 1901;
Str Qt, op.23, 1909;
Pf Qnt, op.28, 1914;
Pf Qt, op.31, 1916

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Georgy Lvovich Catoire (1861-1926) - Altres: Georgy Lvovich Catoire (1861-1926)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Moscovita de 1861 y ruso hasta la médula pese a su ascendencia francesa, Georgy Catoire constituye un ejemplo elocuente de las contradicciones, la ignorancia y, desde luego, la injusticia con que la posteridad ha tratado a una parte nada desdeñable de la música que floreció en la Rusia presoviética. Catoire se graduó en Matemáticas en 1884 y trabajó inmediatamente en el próspero negocio familiar, pero su inclinación por la música le hizo desplazarse a Berlín, donde estudió piano con Karl Klindworth, amigo y estrecho colaborador de Wagner que le inoculó el contagioso virus tetralógico. Un virus que, en el Moscú conservador y nacionalista de la época menos abierto a las novedades extranjeras que San Petersburgo nunca gozó de difusión excesiva. En la capital rusa, Catoire entabló contacto con Chaikovski, que inmediatamente le tomó bajo su protección. “Sería un enorme pecado que no se dedicara a la composición”, afirmaría el autor de Eugene Oneguin. A pesar de que, recomendado por éste, recibiera lecciones de Rimski y estudiara contrapunto con Liadov, el wagneriano Catoire fue básicamente un autodidacta, lo que no le impidió convertirse en profesor del Conservatorio de su ciudad natal en 1919 y publicar un Curso teórico de armonía en 1925, un año antes de su muerte, que gozaría de gran predicamento en la posterior enseñanza musical soviética. De temperamento nervioso, lo que le provocaba crisis de agorafobia, discreto y ajeno a la menor autopropaganda, Catoire sería relegado al olvido por los mandarines estéticos de la Rusia bolchevique, para los que su obra debió de constituir algo así como el paradigma del decadente y burgués cosmopolitismo musical decimonónico.

Catoire bebe sin moderación en las fuentes de su contemporáneo Scriabin y su música, apasionada y sensual, participa de las febriles atmósferas wagnerianas tanto como de la finura armónica de la escuela franco-belga. Basten como ejemplo algunas de sus mejores partituras de cámara ?su terreno predilecto? como el Trío con piano, op. 14, el Cuarteto con piano, op. 31 o su Sonata para violín y piano nº 2 “Poème”, op. 20, una auténtica perla del romanticismo tardío, compuesta en 1906, que el gran David Oistrakh apreció, interpretó e incluso llegó a grabar (como también hizo Goldenweiser con algunas de sus mejores páginas pianísticas). El presente recital, centrado en su legado violinístico de cámara, se completa con dos deliciosas miniaturas (Elegia, “elegantísima, bella y sincera” al decir de Miaskovski, y Romanza) y la Sonata nº 1, otra obra formidable, fechada en 1899-1902 e inexplicablemente desconocida. Como en el mencionado “Poème”, el alemán Laurent Albrecht Breuninger que ya ha grabado para CPO músicas de Ysaÿe y De Bériot y la rusa Anna Zassimova autora de una edición crítica de la correspondencia ente Chaikovski y Catoire, demuestran conocer en todos su pliegues el original idioma practicado por este músico considerado hasta ahora como menor. “¡Ustedes, los jóvenes, deben salvar nuestro arte! escribía en el París de 1923, donde marchó a enseñar teoría musical y composición, a uno de sus alumnos. Porque sólo por él vale la pena vivir en este mundo”. ¿A qué esperan para descubrirlo?

Jean Marie Viardot (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: Laurent Albrecht Breuninger (violin); Anna Zassimova (piano)
LAQUINTADEMAHLER: Catoire - Works for violin and piano

IMSLP: Georgy Lvovich Catoire (1861-1926)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: Catoire - Works for violin and piano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Obra de Gari Melchers (1860-1932), pintor nord-americà (1)

Parlem de Pintura...

Julius Garibaldi Melchers (Detroit, 11 d'agost de 1860 - Fredericksburg, 30 de novembre de 1932) va ser un pintor nord-americà. Fill de l'escultor alemany Julius Theodore Melchers, va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf, on també va ser membre de l'Escola de Pintors de la ciutat, a l'Académie Julian i a l'Escola de Belles Arts de París. Va ser també professor a l'Escola de la Saxònia Ducal de Weimar. Defensor del naturalisme va ser guardonat el 1932 amb la Medalla d'Or de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres. Va morir a Fredericksburg el novembre de 1895.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Gari Melchers (1860-1932) - Altres: Gari Melchers (1860-1932)

Parlem de Música...

Cecil Frances Alexander (Dublin, abril de 1818 - Derry, 12 d'octubre de 1895) va ser una poeta i compositora d'himnes anglesa. Filla de John Humphreys i d'Elizabeth Frances Reed, va mostrar un talent innat per la poesia des de ben jove. No obstant, es desconeix la formació que va seguir. El 1848 va publicar els Hymns for Little Children, una col·lecció on va incloure alguns dels himnes que posteriorment la van fer coneguda com "Once in Royal David's City", "All Things Bright and Beautiful" i "There is a Green Hill Far Away". Aquests poemes van arribar a mans de Charles Gounod qui entusiasmat va decidir arranjar-los musicalment. El 1850 es va casar amb William Alexander, qui posteriorment es va convertir en el bisbe de la ciutat. Cecil Frances va continuar escrivint himnes (a l'entorn d'un centenar) i treballant en la comunitat religiosa de Derry, ciutat on va viure a la residència del bisbe, propera a la St Columba's Cathedral. Va ser en aquesta ciutat on va morir l'octubre de 1895.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Cecil Frances Alexander (1818-1895) - Altres: Cecil Frances Alexander (1818-1895)

---

Frances Ridley (Astley, 14 de desembre de 1836 - Caswell Bay. 3 de juny de 1879) va ser una poeta i compositora d'himnes anglesa. Va néixer en el sí d'una família anglicana. El seu pare, William Henry Havergal, era un clergue, escriptor, compositor i autor d'himnes i el seu germà, Henry Medi Havergal, va ser un sacerdot de l'església anglicana i un organista. Els anys 1852 i 1853 va estudiar al Louisenschule de Düsseldorf i a Oberkassel. De salut fràgil tota la seva vida, va realitzar alguns viatges a Suïssa abans de treballar com a missionera de l'església. Com a poeta va escriure uns 200 himnes molts dels quals van ser arranjats musicalment. Va morir a Caswell Bay el juny de 1879.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Frances Ridley (1836-1879) - Altres: Frances Ridley (1836-1879)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Una de les singularitats d'aquest espai és la que fa referència a la recuperació dels compositors, o compositores, d'himnes. A tal efecte i si mirem en retrospectiva, observarem com de forma esporàdica però sistemàtica, hem anat descobrint autors que essencialment es van caracteritzar per l'escriptura de poètica religiosa. Des de d'Isaac Watts o Charles Wesley, passant per William Billings o James Montgomery i fins a Fanny Crosby, han estat protagonistes, juntament amb altres compositors més coneguts, d'aquest peculiar gènere, sovint per a orgue i cor però també per a solistes o cor a capella. Per tant, quan parlem dels 'The Hymn Makers' no ens haurà de semblar estrany sinó més aviat una quotidianitat per nosaltres. I això es deu a què personalment em desperten una irrefrenable atracció potser motivada per la notable qualitat amb què es recuperen i per les delicioses melodies amb què es presenten. I avui novament no serà l'excepció en veu dual de Cecil Frances Alexander i Frances Ridley, dues ciutadanes fidelment compromeses i estretament relacionades amb l'església anglicana. Himnes com Who Is on the Lord's Side? (1877) o Take My Life and Let It Be (1874), entre altres, són els que escoltarem i que fàcilment ens demostraran un impecable poder de convicció. I potser no tant per la lletra adoctrinadora, sinó més aviat per una música preciosa i inherentment fascinant!

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...

INTERPRETS: St Michael's Singers
AMAZON: RIDLEY & ALEXANDER - The Hymn Makers

IMSLP: Cecil Frances Alexander (1818-1895)
IMSLP: Frances Ridley (1836-1879)
CPDL: Cecil Frances Alexander (1818-1895)

CPDL: Frances Ridley (1836-1879)

SPOTIFY: RIDLEY & ALEXANDER - The Hymn Makers