Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live

HAAS, Joseph (1879-1960) - Sonata Op. 29 (1910)

$
0
0
John Koch - Three musicians (1958)
Obra de John Koch (1909-1978), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Joseph Haas -
En el dia de la celebració del seu 137è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Koch (Toledo, 18 d'agost de 1909 - New York, 19 d'abril de 1978) va ser un pintor nord-americà. Es va iniciar en pintura impressionista abans d'especialitzar-se en el realisme. En aquest sentit la seva carrera va ser notablement prolífica amb temàtiques d'arquitectura, interiors i altres. Va ser mentor del pintor Charles Pfahl i el 1953 va ser triat membre de la National Academy of Design abans d'assolir-ne la condició d'acadèmic el 1954. Va morir a Nova York l'abril de 1978.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: John Koch (1909-1978) - Altres: John Koch (1909-1978)



Parlem de Música...

Joseph Haas (Maihingen, 19 de març de 1879 - München, 30 de març de 1960) va ser un compositor alemany. Es va formar inicialment en magisteri infantil abans de dedicar-se a la música. A partir del 1904 va ser alumne de Max Reger, amb qui va compartir una estreta amistat. El 1907 va viatjar a Leipzig on va estudiar amb Straube i Ruthhardt. El 1911 va ser nomenat docent del Conservatori de Stuttgart i a partir del 1916 professor titular. A partir del 1921 es va dedicar a ensenyar composició en un any en què també va ser nomenat director del departament de música religiosa de l'Akademie der Tonkunst de Munich. Com a compositor va tenir notable èxit, especialment durant el Nazisme amb múltiples representacions de les seves òperes i oratoris. El 1946 va ser nomenat president de la Staatliche Hochschule für Musik de Munich, càrrec que va mantenir fins el 1950, l'any de la seva jubilació. Va morir a Munich el març de 1960.

OBRA:

(selective list) for complete list see Gemeinwieser (1994)

Vocal secular:

Operas:
Die Bergkönigen (Christmas story, F. Rodenstock), op.70 1927;
Tobias Wunderlich (H.H. Ortner and L. Andersen), op.90, 1937;
Die Hochzeit des Jobs (Andersen), op.93, 1943

Others:
3 Lieder, op.1, 1904;
Unterwegs (H. Hesse), op.65, 1925;
Gesänge an Gott (J. Kneip), op.68, 1926;
many other choral and solo songs

Vocal religiosa:

Folk oratorios:
Die heilige Elizabeth, op.84, S, spkr, chorus, orch, 1931;
Christnacht, op.85, female/children's vv, chorus, solo vv, spkr, orch, 1932;
Das Lebensbuch Gottes, op.87, chorus, solo vv, org/f/orch, 1934;
Lied von der Mutter, op.91, S, Bar, chorus, children's, male and female vv, orch, 1939;
Das Jahr im Lied, op.103, chorus, solo vv, spkr, orch, 1952;
Die Seligen (Bible, A. Silesius, Haas, L. Schuster), chorus, children's chorus, solo vv, orch, 1956

Masses:
Eine deutsche Singmesse (Silesius), op.60, chorus unacc., org, 1929;
Speyerer Domfestmesse (op. 80)
Christ-König-Messe (op. 88)
Münchener Liebfrauenmesse (op. 96)
Totenmesse (op. 101)
Deutsche Weihnachtsmesse (op. 105)
Deutsche Chormesse (op. 108)

Others:
Hymnen an das Licht (W. Dauffenbach), op.82, chorus unacc., 1932;
TeD, solo vv, chorus, orch, 1945

Instrumental:

Orch:
Heitere Serenade, op.41 (1913/14);
Variationen und Rondo über ein altdeutsches Volkslied, op.45, 1916/17;
Variationen-Suite über ein altes Rokoko-Thema, op.64, 1924;
Lyrisches Intermezzo, 1937;
Ouvertüre zu einem frohen Spiel, op.95, 1943

Chbr:
2 Sonatinen, op.4, vn, pf, 1905;
Ein Kränzlein Bagatellen, op.23, ob, pf, 1909;
2 Grotesken, op.28, vc, pf, 1909;
Sonata, op.29, hn, pf, 1910;
Ein Sommermärchen, op.30, vc, 1910;
Kammertrio, op.38, 2vv, pf, 1912;
Grillen, op.40, vn, pf, 1912;
Str Qt, op.50, 1919;
2 Kirchen-Sonaten, op.62, vn, org, 1925/6

Pf:
Eulenspeigeleien, op.39, 1912;
Sonata, a, op.46, 1918;
Deutsche Reigen und Romanzen, op.51, 1919;
Schwänke und Idyllen, op.55, 1921;
2 Sonatas, op.61, 1923;
4 Sonatinen, op.94, 1943;
Klangspiele, op.99, 1945;
many small character pieces

Org:
chorale preludes, suites etc.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Joseph Haas (1879-1960) - Altres: Joseph Haas (1879-1960)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The Sonata for Horn and Piano, Op. 29 was written in 1910 and is one of the few late romantic recital pieces available for hornists. In three movements, the work is very traditional in its form and harmonic language. The first movement features high drama in the bold opening and the extensive cantabiles of the various theme groups. Highly sentimental at times, the horn has plenty of opportunity to exhibit a wide range of color and tonal intensity. The second movement frames an intense and heroic middle section within an introspective pastorale. The third movement is the lightest movement of the work. Playful in comparison to the other movements, the good-naturedness is never compromised by the abundance of thematic material selected for this finale.


Progam Notes

---

As a composer Haas felt a strong bond to his teacher, Reger. His preference for small ensembles and genres, particularly character pieces (in the tradition of Schumann), lieder and small choral works led his critics to label him a ‘master of small forms’. Such forms, however, enabled Haas to depart from the dominant programme music aesthetic of his day and achieve his goal of creating a folklike, ‘popular’ art music. He developed a transparent contrapuntal style, which first became evident in works such as the Divertimenti op.22 (1909) and op.32 (1911). By devoting himself to such genres and favouring music for amateur musicians, he supported the 19th-century tradition of domestic music-making, as well as the Gebrauchsmusik of the 1920s. His most important compositional achievement is perhaps in the field of the ‘folk oratorio’, in which he sought to transform the traditional oratorio through allowing the congregation vocal involvement in the performance. In his masses as well as his oratorios Haas achieved a folklike simple style based on unison choirs, basic forms, characteristic melodies, tonal harmony and the influence and presence of Gregorian chant.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Eldon Matlick (horn); Howard Lubin (piano)
AMAZON: Bavarian Horn
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Bavarian Horn



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

Anonyme Tolousian (XVIII Siècle) - Messe Agatange

$
0
0
Nicolas de Largillière - Frances Woollascott, an Augustinian Nun (1729)
Obra de Nicolas de Largillière (1656-1746), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Nicolas de Largillierre (Paris, 10 d'octubre de 1656 - Paris, 20 de març de 1746) va ser un pintor francès. Fill d'un venedor de barrets, va passar la seva infantesa a Anvers on la seva família s'havia traslladat quan tenia 3 anys. Va ser allà on va començar el seu aprenentatge com a pintor al taller d'Antoine Goubeau a partir del 1668. El 1674 va rebre el títol de mestre del Gremi de Sant Lluc de la ciutat. Entre els anys 1675 i 1679 va realitzar un viatge a Anglaterra on va ser reclamat pel rei Carles I. En aquest sentit, hi va tornar el 1685 per tal de realitzar un retrat del successor reial Jaume II. Des d'allà va tornar a França on va esdevenir a partir del 1689 un dels pintors més sol·licitats, alternant els encàrrecs oficials per a exvots o al·legories amb els retrats de la noblesa i de l'alta burgesia. El 1699 es va casar amb Marguerite-Élisabeth Forest. En general, va ser un pintor de marcat talent i es va especialitzar tant en natures mortes, com en quadres històrics, paisatges o retrats. El seu domini tècnic va permetre l'exploració dels materials, els colors i les llums sense fer-ne un exercici fred. Aquest talent va ser el responsable del sistemàtic progrés en la jerarquia de l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura, on va ser admès el 30 de març de 1686. 50 anys més tard en va ocupar el càrrec de director (1736) abans de dimitir oficialment dels seus càrrecs el 1743. Poc després, el març de 1746, va morir a París.




Parlem de Música...

Mathieu Lanes (1660 - Toulouse, 1725) va ser un organista, clavecinista i compositor francès. Es desconeix la quasi totalitat de la seva vida amb l'excepció que va ser mestre de capella i organista de la Cathédrale Saint-Étienne de Toulouse. Es creu que va publicar música d'orgue de la qual només se'n va preservar un manuscrit de 134 pàgines per títol Petites Pièces d’orgue de M. Lanes (1710-1722), en què va incloure obres pròpies, anònimes i d'altres autors com François Couperin. Lanes va morir a Toulouse el 1725.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Mathieu Lanes (1660-1725)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Le père Agathange est un personnage particulièrement énigmatique. C'est par une autre copie de cette même messe, conservée à Rodez, qu'il est permis de penser qu'il en est l'auteur (ce nom est d'ailleurs, en usage, de nos jours encore, dans diverses congrégations). La messe Agathange appartient à un genre musical relativement en faveur jusqu'au milieu du XIXe siècle, la composition liturgique faisant alterner plain-chant et faux-bourdon. Nous sommes ici dans la grande tradition gallicane, élaborée à la suite d'une longue pratique qui doit beaucoup plus à la tradition orale qu'à la musique écrite. Les versets monodiques, écrits en notation carrée typique du plain-chant (et même si cette musique est de composition récente Iors de la copie) alternent avec d'autres versets à une, deux ou trois voix, mais cette fois-ci écrits dans une notation mesurée et solfégique moderne. Cette musique de chantres, réservée aux professionnels, n'est sans doute pas consignée dans son intégralité : on y rajoutera de nombreux ornements, et il n'est pas exclu qu'un organiste accompagne à vue les passages mesurés. La graphie n'est pas sans surprendre : comme souvent pour les recueils liturgiques, les notes et les lettres ont été tracées à l'aide d'un pochoir, créant un effet visuel de « semi-impression » particulièrement sécurisant pour l'interprète. La polychromie employée en outre, n’est pas rare dans les recueils de plain-chant de cette même époque, qui se cantonnent plutôt, il est vrai, dans les seuls noir et rouge.

Jean-Christophe Maillard, Bibliothèque municipale de Toulouse (source/font: aquí)

---

Estic, no oficialment, de vacances. No obstant, deixeu-me fer un incís en relació a aquesta extraordinària missa anònima del segle XVIII francès i recuperada a Toulouse i amb la intercalació de música d'orgue de Mathieu Lanes i d'unes precioses sonates de cambra del compositor De Mondonville. Perquè si podeu i teniu l'ocasió, aneu a l'església o catedral més propera, o llunyana segons el gust de cadascú, embolcalleu les orelles amb uns auriculars decents, tanqueu els ulls i gaudiu d'aquesta música meravellosa!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Jean-Patrice Brosse (orgue); Concert Rococo; Choeur Antiphona; Rolandas Muleika
AMAZON: Messe Agatange
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Messe Agatange



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

PESCETTI, Giovanni Battista (c.1704-1766) - Harpsichord & Organ works

$
0
0
Jean-Baptiste Greuze - The White Hat (c.1780)
Obra de Jean-Baptiste Greuze (1725-1805), pintor francès (1)



- Recordatori de Giovanni Battista Pescetti -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jean-Baptiste Greuze (Tournus, 21 d'agost de 1725 - Paris, 21 de març de 1805) va ser un pintor francès. Després de realitzar els seus primers estudis de pintura amb Charles Grandon a Lió, Greuze se'n va anar a París el 1750 i va entrar, com alumne de Natoire, a l'Acadèmia Reial. El 1755, el seu quadre Pare de família explicant la Bíblia als seus fills va obtenir un gran èxit. La seva popularitat es va confirmar amb altres quadres melodramàtics i Diderot el va elogiar per la moralitat de les seves imatges. La seva Setè-Sever retraient a Caracalla l'haver atemptat contra la seva vida (1769) li va permetre ingressar a l'Acadèmia el mateix any. Va pintar nombrosos retrats i va rebre algunes crítiques per les seves pintures llibertines. Va pintar, així mateix, diferents temes al·legòrics: L'Ofrena d'amor (1769), mitològics: Dana; o religiosos: Santa Maria l'Egípcia; però no van tenir repercussió alguna. La Revolució Francesa de 1789 va fer caure en l'oblit la pintura antiga i, per tant, les obres de Greuze van perdre presència, obligant-lo a viure de les seves classes docents. El retrat de Napoleó Bonaparte, que li van encarregar en els seus últims anys, no va evitar que morís en la misèria.




Parlem de Música...

Giovanni Battista Pescetti (Venezia, c.1704 - Venezia, 20 de març de 1766) va ser un compositor italià. Es va formar amb Antonio Lotti, l'organista de la Basílica de Sant Marc i compositor. Allà va coincidir amb Baldassare Galuppi, en aquell temps estudiant de Lotti també. Amb ell va començar a treballar revisant i escrivint òperes. No obstant, un dels seus primers treballs va ser una missa que va impressionar a J.A. Hasse. Entre els anys 1725 i 1732 va compondre diverses òperes les quals van gaudir de ressò desigual a Venècia. El 1736 va fer el seu debut com a clavecinista a Londres ciutat on la tardor d'aquell mateix any va substituir a Nicola Porpora com a director de l'Opera of the Nobility, en aquella època la companyia d'òpera rival de la d'Händel. I si bé no va prosperar com esperava, Pescetti va seguir vivint a Londres tot component obra vocal secular i sonates de clavecí (1739). Es creu que a l'entorn del 1745 va abandonar Londres tornant, probablement, a Itàlia. El 1747 va tornar a Venècia on va seguir component òperes. El 1752 va postular per un càrrec d'organista a Sant Marc que no va assolir fins el maig de 1762 i que ja va mantenir fins el març de 1766, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal secular:

Operas et al.:
music lost unless otherwise stated
LKH - London, King's Theatre in the Haymarket VS - Venice, Teatro S Samuele
Nerone detronato (G. Pimbaloni), Venice, S Salvatore, carn. 1725, arias GB-Lbl, Favourite Songs (London, 1740)
Il prototipo (D. Lalli), VS, aut. 1726
La cantatrice (Lalli), VS, Ascension 1727
Gli odii delusi dal sangue (A.M. Lucchini), Venice, S Angelo, 1728, acts 1 and 3 by B. Galuppi
Dorinda (pastorale, Lalli), VS, Ascension 1729, collab. Galuppi
I tre difensori della patria (A. Morselli), Venice, S Angelo, aut. 1729; as Tullio Ostilio, wint. 1740
Costantino Pio, Rome, palace of Cardinal Ottoboni, 1730, for the birth of the Dauphin, F-Pn
Siroe re di Persia (P. Metastasio), Venice, 1731, collab. Galuppi [rev. of Vinci]
Alessandro nelle Indie (Metastasio), Venice, S Angelo, carn. 1732, arias I-Bas
Demetrio (Metastasio), Florence, Pergola, carn. 1732; rev., LKH, 12 Feb 1737, Favourite Songs (London, 1737)
La conquista del velo d’oro (A.M. Cori), LKH, 28 Jan 1738, GB-Lbl, arias in Le delizie dell’opere, ii (London, 1740)
L’asilo d’amore (int, Metastasio), LKH, spr. 1738
Diana e Endimione (serenata, Metastasio), London, New, 1 Dec 1739, arias in Le delizie dell’opere, ii (London, 1740), Favourite Songs (London, c1740)
Olimpia in Ebuda (P.A. Rolli, after L. Ariosto: Orlando furioso), LKH, 15 March 1740, doubtful, formerly attrib. J.A. Hasse
Busiri, ovvero Il trionfo d’amore (Rolli), London, New, 10 May 1740
Ezio (Metastasio), Venice, Grimani, carn. 1747
Farnace (Lucchini), Florence, Pergola, carn. 1749
Fra i due litiganti il terzo gode (ob, G. Lorenzi), Venice, S Cassiano, spr. 1749, aria I-Vc
Arianna e Teseo (P. Pariati), Florence, Pergola, carn. 1750
Il Farnaspe (Metastasio), Siena, Rinnovati, 1750; as Adriano in Siria, Reggio nell'Emilia, Moderno, 1750
Artaserse (Metastasio), Milan, Regio, 26 Dec 1751, Fc
Tamerlano (A. Piovene), VS, carn. 1754, collab. G. Cocchi
Solimano (G.A. Migliavacca), Reggio nell'Emilia, Moderno, 1756, Favourite Songs (London, 1765)
Zenobia (Metastasio), Padua, Nuovo, June 1761, P-La
Andimione, D-Hs

Contribs. to the following pasticcios:
Sabrina (Rolli), LKH, 26 April 1737, Favourite Songs (London, 1737);
Arsaces (A. Salvi, Rolli), LKH, 29 Oct 1737;
Angelica e Medoro (C. Vedova), London, Covent Garden, 10 March 1739, Favourite Songs (London, 1739);
Merode e Olympia, 1740, Favourite Songs (London, 1740);
Alessandro in Persia (F. Vanneschi), LKH, 31 Oct 1741, Favourite Songs (London, 1741);
Aristodemo, tiranno di Cuma (Rolli), LKH, 3 April 1744;
Ezio (Metastasio), LKH, 24 November 1764;
Lionel and Clarissa (London, n.d.)

Vocal religiosa:

Mass;
Gionata (orat), Padua, ?before 1769, I-Pca;
Cr, Gl, GB-Ob, Ky, Gl, D-Dkh;

Instrumental:

[10] Sonate, hpd (London, 1739);
hpd sonata and 4 org works, I-Vc;
Sonata, hpd, Gl;
Lesson no.11 in kbd collection, GB-Ob

Font: En català: Giovanni Battista Pescetti (c.1704-1766) En castellano: Giovanni Battista Pescetti (c.1704-1766) In english: Giovanni Battista Pescetti (c.1704-1766) - Altres: Giovanni Battista Pescetti (c.1704-1766)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Queste sonate, in generale sono vicine stilisticamente a quelle di Benedetto Marcello, con l'eccezione di alcuni singoli movimenti di dichiarata derivazione handeliana, che sembrano appartenere a questi primi anni inglesi. Circa poi la persona cui la raccolta è dedicata, presumibilmente una buona dilettante di cembalo, non si è riusciti a trovare nessuna precisa notizia. Le sonate di questa raccolta si compongono di un numero di movimenti variabile da due a quattro, più spesso tre, alternando movimenti differenti per carattere e metro. La tonalità, di norma, resta la medesima all'interno di ogni sonata, sebbene vi siano le eccezioni del brevissimo Adagio della seconda, del movimento conclusivo della quarta (Con spirito) e dell'Allegro della settima, tutti e tre alla tonica minore anziché maggiore. L'impianto formale dei singoli movimenti (con l'eccezione dei due fugati della terza e ottava sonata e del già ricordato Adagio della seconda, che nella sua indeterminatezza formale e armonica ha la funzione di semplice stacco tra due movimenti) è quello consueto delle due sezioni separate dal segno di ritornello, dove nella seconda è riproposto il materiale tematico della prima attraverso l'itinerario tonale di dominante - tonica (oppure tono relativo maggiore - tonica minore). Alcuni movimenti presentano uno schema formale più articolato, che si può definire ternario, con una doppia ripresa dell'incipit tematico nella seconda sezione: questa sorta di "sviluppo", che si viene così a creare subito dopo il segno di ritornello, assume la funzione di valorizzazione espressiva - e talvolta con esiti sorprendenti - del materiale tematico, attraverso una serie di modulazioni che preludono la seconda ripresa dell'incipit nella tonalità di base. 

Questo schema formale si associa generalmente ad un tipo di movimento in tempo mosso di derivazione violinistica: il cui carattere più evidente è l'incisività ritmica e melodica, accentuata dall'organizzazione simmetrica della frase tematica e dal suo semplice giro armonico che conclude saldamente alla tonica. A questa particolare tipologia, presa a modello dalle sonate cembalistiche di Benedetto Marcello, si possono ricondurre in particolare gli Allegro della seconda, quinta e settima sonata. Un altro possibile raggruppamento è costituito da quei movimenti esplicitamente nati sulla tastiera, dove un acceso toccatismo o anche solo un particolare spunto tecnico sostituiscono un vero e proprio motivo tematico: è il caso del Presto della Terza Sonata, che inizia con un impetuoso passaggio di arpeggi, fra l'altro riscontrabile quasi identico in più di una sonata di Galuppi, ed anche negli "ESSERCIZI" scarlattiani. I motivi di tecnica strumentale che si presentano invece nelle variazioni al Menuett della Prima Sonata sono da collegare al modello di Handel, piuttosto che al nascente cembalismo di scuola veneziana. I movimenti lenti presentano forse una minor varietà stilistica rispetto a quelli veloci; manca, ad esempio, quell'adesione diretta al modello di Adagio del concerto strumentale veneziano, che possiamo invece trovare in Platti e ancora in Galuppi, indugiando verso una espressività di carattere vocale, sottolineata anche dal frequente impiego dello schema ternario peculiare dell'aria.

Si può collocare il Pescetti di questa raccolta si Sonate per Gravicembalo in una posizione affinità compositiva tra Platti (è da notare a questo proposito la singolare somiglianza del Menuett con variazioni già ricordato con l'analogo Minuet con Variazioni nell'ultima delle VI Sonates sur le Goût Italien), Galuppi (tramite il comune modello marcelliano, che resta forse la componente più importante nella formazione del linguaggio cembalistico di Pescetti), e Handel, come già Charles Burney non aveva mancato di sottolineare, "Quanto poi a Domenico Scarlatti, i cui "ESSERCIZI" apparvero proprio a Londra nel 1738, se ne possono rinvenire traccia in alcuni tratti marginali, in gran parte vocaboli correnti del linguaggio cembalistico del tempo, ma non nella caratteristica essenziale del sonatismo di Domenico, ossia in quel gioco di fantasia nello sviluppo di una cellula tematica o ritmica che ne costituisce l'autentica e prima ragione formale ed espressiva. Ma è proprio in queste sonate londinesi, più che nella successiva raccolta di Dresda, dove è evidente una certa faticosa necessità di adeguarsi ai nuovi canoni dello Stile Galante, che Pescetti riesce ad esprimere, grazie anche a quel solido mestiere che la rigorosa formazione musicale gli assicurava, una propria definitiva poetica strumentale, dove novità e tradizione trovano una loro equilibrata e logica continuità.

HANDELFOREVER (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Giancarlo Parodi (organ); Filippo Ravizza (harpsichord)
AMAZON: L'arte Organistica del 700 Veneto
PRESTOCLASSICAL: Pescetti: Sonate per Gravicembalo
CPDL: No disponible
SPOTIFY: L'arte Organistica del 700 Veneto



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SEGER, Josef Ferdinand Norbert (1716-1782) - Organ works

$
0
0
François-André Vincent - Zeuxis Choosing his Models for the Image of Helen from among the Girls of Croton (c.1790)
Obra de François-André Vincent (1746-1816), pintor francès (1)



- Recordatori de Josef Ferdinand Norbert Seger -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

François-André Vincent (París, 30 de desembre de 1746 - París, 3 d'agost de 1816) va ser un pintor neoclàssic francès. Va ser alumne del seu pare, el miniaturista François-Élie Vincent, professor de l'Acadèmia de Sant Lluc de París i més tard de Joseph-Marie Vien. Va guanyar el Premi de Roma del 1768, i es va instal·lar a Itàlia entre els anys 1771 i 1775. Després de tornar a París va ser admès a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura el 1777 i a partir d'aquesta data va exposar regularment a la sala d'exposicions de París. El 1790 Vincent va ser contractat com a mestre dibuixant per Lluis XVI de França. El 1799 es va casar amb Adélaïde Labille-Guiard, pintora de gran fama i talent que havia estat instruïda en la seva infantesa pel pare de François-André. Considerat com un dels principals representants de l'escola neoclàssica i un dels principals rivals de Jacques-Louis David, va ser ràpidament eclipsat per la força creativa de David. Durant la Revolució Francesa els seus ideals monàrquics el van enfrontar a David i als revolucionaris. Vincent va ser un dels primers membres de l'Acadèmia de Belles Arts de França, que va reemplaçar a la Reial Acadèmia el 1795. Al final de la seva vida la seva activitat professional va decaure sensiblement per problemes de salut, tot i així, després de la seva mort, va seguir rebent honors oficials.

Font: En català: No disponible En castellano: François-André Vincent (1746-1816) In english: François-André Vincent (1746-1816) - Altres: François-André Vincent (1746-1816)



Parlem de Música...

Josef Ferdinand Norbert Seger (Repin, 21 de març de 1716 - Praha, 22 d'abril de 1782) va ser un professor, organista i compositor bohemi. Va assistir al Gymnasium Jesuïta de Praga i es va graduar en filosofia a la Universitat de Praga. Va ser cantant, contralt, a l'església del convent minorista de Sant Jakub. Més tard, va ser violinista a l'església de Sant Martí. Va estudiar orgue amb Černohorský, composició amb Tuma i Zach i baix continuo amb Felix Benda. El 1741, va ser nomenat organista a l'Església de Týn de Praga, un càrrec que va ocupar fins el dia de la seva mort. Les seves habilitats amb l'orgue eren conegudes a Bohèmia i fins i tot l'emperador Josep II sovint l'escoltava a Praga. El monarca, enamorat de l'art de Seger, el va promocionar a la cort de Viena tot i que aquest va morir abans de poder ocupar el nou càrrec vienès. Seger va ser el compositor més prolífic pel que fa a música d'orgue del segle XVIII a Bohèmia. La mala costum de no publicar els seus treballs ha fet que gran part de les seves partitures s'hagi perdut. Tocates, preludis, fugues reflecteixen la gran diversitat d'estils a l'hora de compondre. Aquests, en una forma propera al barroc més tardà, mostren una desbordant imaginació i inventiva juntament amb una expressivitat harmònica notable. Com a mestre de composició i docència, Seger va ser molt influent ja que les seves obres teòriques van ser editades en nombroses ocasions i van servir de model a molts organistes de l'època clàssica. Seger va tenir importants alumnes com KoprivaJan Antonin KozeluhMysliveček i Pichl, entre altres. El seu repertori, a banda de l'extensa producció organística, és també abundant en música religiosa, amb diverses misses entre elles la Missa quadragesimalis (4v i orgue) i la Missa choralis (4v, orgue concertant), i gran diversitat de motets religiosos com Litanies, Vespres i altres obres menors. A banda de compondre, va escriure alguns tractats de música com per exemple el Fondamenta pro organo, Generalbass-Übungsstücke i el Orgel-Übungsstücke. Va morir a Praga l'abril de 1782.

Font: En català: Josef Seger (1716-1782) En castellano: No disponible In english: Josef Seger (1716-1782) - Altres: Josef Seger (1716-1782)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

I played this CD soon after reviewing a 3-CD Teldec reissue of Herbert Tachezi playing music of much the same period on Austrian organs roughly contemporary with the Mundt instrument employed here (2564 69455-8).  Not having heard Pavel Kohout before, I expected the new Hortus recording to be somewhat overshadowed by that reissue, but such was not the case.  The cover is rather drab and uninviting by comparison with the attractive still life on the front of the Teldec, but this is a most enjoyable recording on a most appropriate instrument.  It’s just right for a Sunday afternoon, when I listened to it. The booklet offers detailed and scholarly notes by Kohout himself on the composers and the music, in French, English and Czech.  I am indebted to these for information on Seger and Kopřiva, whom I had not encountered before, and on Gottlieb Muffat, who had barely registered on my radar by comparison with his much better-known father Georg.  Without claiming him as an undiscovered genius, I thought the one work by Kopřiva which concludes the CD (track 11) well worth hearing.  He died of tuberculosis at the age of 29, so he might well have gone on to achieve greater things.  One of Kohout’s avowed objectives is to make the music of Josef Seger better known.  He certainly achieved that as far as I was concerned and the CD is well worthwhile for that reason alone.  I’d certainly now like to hear more of his music, though there don’t seem to be too many opportunities for that: a Prelude in c minor on a CD of Christmas Music at the Court of Dresden (Carus 83.169) is all that I have been able to find.  Perhaps Pavel Kohout and Hortus could be persuaded to oblige with a second CD.  

As for Kopřiva, I can find only one other work, a Mass in D, in a recital which also includes the same Fugue on DEBEFE as on the Hortus CD, and music by his father Václav Jan and his brother Jan Jáchym (SU39082, 4 CDs, also available as a download from eMusic).  The notes on the Mundt organ, constructed in 1673 and virtually intact in its original state are also extremely informative; non-specialists may balk at such information as “the characteristic sound of the instrument is defined by its labial pipes topped by a six rank mixture stop ...” though a quick self-taught crash course from the article on organ in any edition of the Oxford Companion to Music would help. The complete specification shows what a hefty sound the instrument is capable of making, with a 16’ manual stop and two 16’pedal stops – the commissioners in the 1670s were adamant that they wanted a loud organ and, indeed, the overall sound is less bright, more beefy than that of the Austrian instruments on the Teldec set.  Thankfully, Kohout is sparing in his employment of these 16’ stops, limiting their use to the ‘bigger’ pieces, such as the opening Prelude and Fugue and the closing Fugue – all too often organists get carried away with too much 16’ tone in baroque music.  Throughout the recital Kohout’s playing is idiomatic, instructive and entertaining.  As is apparent from the booklet, he varies his chosen registration to suit the needs of each piece – very light for the Seger Fantasia and Fugue (track 2) much heavier for the preceding Prelude and Fugue (tr. 1) and more varied, though not heavy in the Fischer Aria in which he achieves a number of interesting aural effects with the great variety of solo stops at his disposal (tr.3).  For the Kerll Passacaglia (tr.6) he employs just one 8’ and one 4’ stop to excellent effect.  

The use of the Cymbelstern stop in the Kerll Canzona (tr.5) is particularly effective.  This Kerll Canzona is the one piece which also occurs on the Tachezi recital.  The first, fugue section is lively enough to dispel any notions to which the d minor key may give rise, though the piece later takes on a slightly darker hue.  Both performers offer lively performances of the piece; Tachezi is slightly more nimble, but I much prefer the sound of the Prague organ to that of Tachezi’s Klosterneuburg Festorgel, then in its unrestored state.  The Hortus recording is close but not unduly so – there is a degree of ambience without too much resonance.  It’s at least as good as Teldec’s 1980/1 DDD recordings and better than the 1968 ADD sound on parts of their 3-CD set, good as that is for its age.  The booklet is excellent – not far off the kind of thing one expects from Hyperion: like them, it’s hard to get it back in the case – with external and internal illustrations of the organ.  For all the detail about the organ, I couldn’t find details of the temperament or pitch of the instrument.  The Czech text appears to be the original; the English translation, from which the French version was made, is idiomatic.  This Hortus CD wouldn’t be my first recommendation for a recording of baroque organ music: you might prefer to go for the Teldec recital first – 3 CDs for rather less than this single disc – or one of the three Apex CDs which contain the same music, but those who already have some of the organ works of this period in their collection could do much worse than to acquire the new CD: it shows how far Czech performances of baroque music have come since the 1960s Supraphon LP of Corelli which was my introduction to his Opus 6 Concertos.  If you find it hard to come by, don’t forget that you can order Hortus CDs direct from MusicWeb International.   

Brian Wilson (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Pavel Kohout (organ)
RECICLASSICAT: SEGER, Josef Ferdinand Norbert (1716-1782)
AMAZON: SEGER, F. - Prague l'âge d'or du baroque
CPDL: No disponible
SPOTIFY: SEGER, F. - Prague l'âge d'or du baroque



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BALLIS, Oliviero (c.1550-1616) - Canzonette amorose spirituali

$
0
0
Gortzius Geldorp - The Penitent Magdalen
Obra de Gortzius Geldorp (1553-1616), pintor flamenc.



- Recordatori d'Oliviero Ballis -
En el dia de la commemoració del seu 400è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Gortzius Geldorp (Leuven, 1553 - Köln, 1616) va ser un pintor flamenc, actiu principalment a Alemanya. Es va formar inicialment amb el pintor Frans Francken I per després continuar amb Frans Pourbus 'el vell'. Més tard, Geldorp va assolir el càrrec de pintor de la cort del duc Carlos de Aragón y Tagliavia. Amb ell va viatjar a Koln on el pintor va fer-hi vida i professió fins a la seva mort. Allà es va especialitzar en retrats rebent encàrrecs de personatges prominents. El seu fill Georg Geldorp i el seu fill o nebot Melchior Geldorp, van ser també pintors. Va morir a Koln el 1616.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Gortzius Geldorp (1553-1616) - Altres: Gortzius Geldorp (1553-1616)



Parlem de Música...

Oliviero Ballis (Crema?, c.1550 - Ceneda, 24 de març de 1616) va ser un compositor italià. Nascut probablement a Crema, a la regió de la Llombardia italiana, es desconeix l'any del seu naixement. Tampoc se sap res dels seus estudis musicals i eclesiàstics. Només es coneix amb certesa el seu nomenament com a sacerdot i cantant contralt de la Catedral de Santa Maria de l'Assumpció de Pàdua el 5 de maig de 1577, on va servir en aquest càrrec al llarg de 20 anys. El 1580 va ser candidat al lloc de mestre de capella de la catedral, però no va obtenir el nomenament, però va servir com a suplent en el lloc, sent el principal membre del cor, després de l'acomiadament de Costanzo Porta i fins a l'elecció de G.B. Mosto, i de nou durant l'última absència i després de la seva mort fins a l'elecció de Lelio Bertani (des del març de 1596 fins al novembre de 1598). L'any següent, per recomanació del Bisbe Leonardo Mocenigo, va ser triat mestre de capella de la Catedral de Santa Maria de l'Assumpció de Ceneda, un càrrec que ja va conservar fins a la seva mort, tot i les noves disputes amb un canonge local. Durant aquests anys finals publicar les seves 'Sacri Hymni', que es van caracteritzar per un solemne estil antifonal. Va morir a Ceneda el març de 1616.

OBRA:

Vocal secular:

Canzonette amorose spirituali, 3vv, libro primo (Venice, 1607)
Madrigal: Se Giove, se Pluton, 5vv, in 15987
Musiche, 3, 4vv, lost; see MischìatiI

Vocal religiosa:

Sacri hymni cantiones et litaniae deiparae Virginis Mariae, 8vv (Venice, 1609)
2 masses, 5, 8vv, lost; cited in an inventory of 1602

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Oliviero Ballis (c.1550-1616) - Altres: No disponible



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The composer Oliviero Ballis from Crema (Crema,1540 – Cèneda,1616) started his education as a chorister at the cathedral in Crema, once called the Major Church. There, from 1574 to 1577, he also had the appointment of choirmaster. From 1577 to 1601 he was a chorister as contralto at the cathedral of Padova and from 1596 to 1598 he also had the appointment of vice-choirmaster and was in charge of the choir. From 1601 till his death he was choirmaster at the cathedral of Cèneda (the modern Vittorio Veneto). During this period he published the only work which has reached us complete, the Canzonette amorose spirituali for three voices printed in Venice in 1607. The printing of this work is to be considered a real unicum inside the repertoire of canzonets of the seventeenth century thanks to the metric and poetic choices made by the composer and to the upright level of the whole work, features rarely noticed even in the highest repertoire of the spiritual madrigal. In this collection you can find twenty-two canzonets, each corresponding to a simple tercet of hendecasyllables in terza rima; eleven tercets are taken from Petrarca’s Trionfi, the Triumphus Eternitatis (No. XI-XV) and the Triumphus Temporis (No. XVI-XX); eleven tercets are taken from chapters related to the religious poetic tradition of the fifteenth and sixteenth century, among which the name of Antonio Tebaldeo comes out. Without considering the Petrarchian texts, the canzonets from I to IV are dedicated to the Virgin, the canzonets from VII to X are taken from two chapters inspired by the Passion of Christ to be sung on Good Friday, and the canzonet No.XXII is inspired by the biblical pulvis es et in pulverem reverteris. 

Rodobaldo Tibaldi (booklet notes)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Nuova Musica di Crema; Bruno Gini
PRESTOCLASSICAL: Madrigali - Libro Primo et al.
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BALLIS, O. - Canzonette amorose spirituali



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GRANADOS, Enric (1867-1916) - Follet (1903)

$
0
0
James Sant - The Fairy Tale (c.1860)
Obra de James Sant (1820-1916), pintor anglès (1)



- Recordatori d'Enric Granados -
En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

James Sant (Croydon, 23 d'abril de 1820 - London, 12 de juliol de 1916) va ser un pintor anglès. Es va formar inicialment amb John Varley, després amb Augustus Wall Callcott i finalment a la Royal Academy of Arts. Als inicis de la seva carrera va ser pintor de retrats abans d'assolir, el 1872, la condició de pintor oficial de la Reina Victòria. A partir d'aleshores el seu nom es va fer conegut entre els ambients aristocràtics anglesos rebent nombrosos encàrrecs. Va exposar paral·lelament i de forma quasi ininterrompuda a la Reial Acadèmia des del 1840 i fins el 1915. També va realitzar pintures de gènere i al·legories diverses, entre altres temàtiques. Va morir a Londres el juliol de 1916.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: James Sant (1820-1916) - Altres: James Sant (1820-1916)



Parlem de Música...

Enric Granados (Lleida, 27 de juliol de 1867 - Canal de la Mànega, 24 de març de 1916) va ser un pianista i compositor català. Fill de pare cubà i mare santanderina, des de ben petit va demostrar una gran aptitud per a la música i va rebre les classes de solfeig i piano del director de la banda militar de la qual el seu pare en formava part. Poc després, la seva família es va traslladar a Barcelona on va continuar els seus estudis amb Felip Pedrell, compositor i teòric del nacionalisme musical espanyol, que va marcar-lo profundament. Gràcies a l'ajut de diversos mecenes, Granados va poder continuar la seva formació, que ja es va concretar en un premi de piano als 13 anys i la seva estrena com a concertista de piano. El 1887 va traslladar-se a París on va conèixer a Ricard Vinyes. El 1905 va donar recitals per tot Europa col·laborant amb els millors intèrprets de l'època com el violoncel·lista Pau Casals. El 1914, però, les coses van començar a canviar ja que, mentre l'estrena de les seves obres, especialment les pianístiques, eren un èxit de públic i crítica, va declarar-se la Primera Guerra Mundial. Aquest fet va provocar que l'estrena de l'òpera Goyescas prevista inicialment a París, s'hagués de fer al Teatre Metropolitan de Nova York. Granados, malgrat el seu pànic al mar, va embarcar-se cap als Estats Units on va tenir un èxit sense precedents. Aquesta bona rebuda va motivar una invitació del president Wilson a la Casa Blanca fet que va retardar el viatge de tornada que, en un principi, havien de fer en un vaixell espanyol. A l'arribar a Liverpool unes setmanes més tard, el compositor i la seva dona van embarcar en un vaixell anglès que els havia de dur a França però un submarí alemany, el 24 de març de 1916 va enfonsar-lo. Granados, dins d'un bot, va veure com la seva esposa va caure al mar i va llençar-se darrera per salvar-la. Malauradament van morir els dos. Com a compositor cal destacar el conjunt de la seva obra per a piano (Goyescas, 1911), equilibri musical entre, el llegat romàntic de la música del segle XIX i les influències del nacionalisme.

OBRA:

Published works printed in Madrid unless otherwise stated.

Vocal secular:

Stage:
Miel de la Alcarria (incid music, J. Feliu y Codina), 1895, unperf., E-Bcd, F-Psal
Los Ovillejos (zar, 1, Feliu y Codina), 1897, unperf., E-Bcd; rev. as Ovillejos (sainete lírico, 2), 1897–8, unperf., Bcd
María del Carmen (op, 3, Feliu y Codina), Madrid, Parish, 12 Nov 1898; rev. posth. Eduardo Granados and F. Montserrat i Ayarbe, Msa
La leyenda de la fada (drama líric, 3), c1898–1900, unperf., Bcd (inc., undated)
Blancaflor (incid music, A. Gual), 1899, Barcelona, Lírico, 30 Jan 1899, Bcd
Petrarca (poema dramàtic, 1, A. Mestres), 1899–1900, unperf., F-Psal
Rosamor (drama líric), 1900, inc., E-Bam
Picarol (drama líric, 1, Mestres, after V. Hugo: Notre-Dame de Paris), 1901, Barcelona, Tivoli, 23 Feb 1901, F-Psal
Follet (drama líric, 3, Mestres), 1901-3, concert perf., Barcelona, Liceu, 4 April 1903, E-Bcd
Gaziel (drama líric, 1, Mestres), 1906, Barcelona, Principal, 27 Oct 1906, F-Psal
Liliana (poema lírico, 1, Mestres), 1911, Barcelona, Palau de Bellas Artes, 9 July 1911, Psal
Goyescas (op, 3 tableaux, F. Periquet), 1913–15, New York, Met, 28 Jan 1916, facs. of lost autograph (entitled Goyesca) US-NYgs (New York, 1916)
La cieguecita de Betania o El portalíco de Belén (children’s op, 1, G. Miró), 1914–15, private perf., Vallcarca, nr Barcelona, Christmas 1914, E-Bcd (inc., undated)

Choral:
Cant de les estrelles, SA, SATBarB, c1910, Boc (without pf pt)

Songs:
for soprano and piano unless otherwise stated
El cavaller s’en va a la guerra (A. Mestres), c1880, lost
Canción cartagenera, Bar, pf (1899) [from op María del Carmen, Act 2]
Canción de Fuensantica, pubd in La música ilustrada (1899) [from María del Carmen, Act 2]
La boyra (Mestres), Bar, pf, 1900, E-Bfg
Cançó d’amor (J.M. Roviralta), c1901 (Barcelona, 1902)
Sí al retiro me llevas (tonadilla, anon.), 1910–11 (1971)

[12] Tonadillas en un estilo antiguo (F. Periquet), 1910–11 (1912):
Amor y odio;
Callejeo;
El majo discreto;
El majo olvidado, Bar, pf;
El majo tímido, Boc;
El mirar de la maja;
El tra-la-la y el punteado;
La maja de Goya;
La maja dolorosa:1 ¡Ay majo de mi vida!, 2 ¡oh, muerte cruel!, S, eng hn, pf, Boc;
3 De aquel majo amante;
La currutacas modestas, 2 S, pf
L’ocell profeta (lied, Condessa de Castellá), perf. 1911 (1972), Bcd
Elegia eterna (Mestres), 1914 (1962), Boc; orchd 1914–15, lost

[7] Canciones amatorias, perf. 1915, ed. R. Ferrer (1962):
Descúbrase el pensamiento, pubd as Let the whole world know the secret (New York, 1916);
Mañanica era, pubd as The Goddess in the Garden (New York, 1915);
Llorad corazón (L. de Gongora);
Mira que soy niña;
No lloréis ojuelos (L. de Vega), pubd as Tears those dear eyes sadden (New York, 1916);
Iban al Pinar (Gongora);
Gracia mía, pubd as Grace (New York, 1916)
Song of the Postilion (Sp. anon., trans. H. Flammer), Bar, pf (New York, 1916)

Undated:
Canto gitano (1974);
Cançó de Janer (anon.), E-Bfg;
Cançoneta (anon.), Bfg;
Lo rey y’l juglar (Mestres), lost

Vocal religiosa:

Salve regina, SATB, org, 1896, E-Bfg
L’herba de amor, pregaria en estil gregoría, ATB, org, 1914 (1971), Ma

Instrumental:

Orch.:
La nit del mort, desolacío poema after A. Mestres, S, orch, 1897–8, E-Bcd, F-Psal
Marcha de los vencidos, 1899
Suite sobre cantos gallegos, 1899: En la montaña, Danza gallega, Morriña, Final: Fiesta
Boires baixes, sym. poem after Roviralta, c1901, inc., E-Bam
Dante, sym. poem after Dante: La divina commedia, Mez, orch, 1907–8, 2 pts: Dante e Virgilio, Paolo e Francesca (New York, 1915)
Suite de navidad: Final, pf, chbr orch, 1914–15, inc. [arr. from op La cieguecita de Betania]
Intermezzo, 1916 [from op Goyescas]

Undated:
Pf Concerto, inc.;
Vc Conc., inc., lost;
Danza gitana [arrs. for full and chbr orchs of pf work];
Suite árabe, ou Orientale, inc.;
Torrijos, sym. poem, lost

Chbr.:
More than 6 pfmrs: Elisenda, suite after poems by A. Mestres, 4 movts [no.1 adapted from El jardí d’Elisenda, pf], fl, ob, cl, str qnt, pf, S (no.3 only), perf. 1912, E-Bcd, Boc, Bam

3-6 insts:
Pf Trio, 1894 (1976);
Pf Qnt, 1894–5 (1973);
Escena religiosa, vn, org, pf, timp, Bcd;
Intermedios para la misa de boda de Dionisio Conde, str qt, hp, org, Bcd;
Pequeña romanza, str qt (1975);
Serenata, 2 vn, pf, Bcd;
Oriental, ob, str qt, lost

2 insts:
Melodía, vn, pf, c1903, lost;
Trova [arr. of Elisenda, no.2], vc, pf, 1912–15 (1971), Bcg;
Andante, vn, pf, lost;
Danza gallega, vc, pf (1971) [arr. of Suite sobre cantos gallegos, no.2, orch];
Madrigal, vc, pf (1973), Bcg;
3 preludios, vn, pf, ed. L. Anton: La góndola, Al toque de guerra, Elevación (1971);
Romanza, vn, pf (1971);
Sonata, vn, pf (1971), Bcd

Piano:
Album: Paris 1888, US-NYr, 40 pieces, incl.: Allegro vivace, pubd as Estudio, ed. P. Vallribera (Barcelona, 1982);
Mazurka, E  (New York, 1985);
En la aldea, pf 4 hands
12 danzas españolas, c1888–90, E-Boc (1966): Galante, Orientale, Fandango, Villanesca, Andaluza, Rondalla aragonesa, Valenciana, Sardana, Romántica, Melancólica, Arabesca, Bolero
Escenas románticas, c1903–4 (1930): Mazurka, Berceuse, [untitled], Allegretto: mazurka, Allegro appassionato, Epílogo
Goyescas, o Los majos enamorados:
bk 1, 1909–11 (Barcelona, 1912), Bam, Bcg, Boc: Los requiebros; Coloquio en la reja, duo de amor; El fandango de candil;
Quejas, o La maja y el ruiseñor;
bk 2, 1911–12 (Barcelona, 1913), Bcg: El amor y la muerte, balada;
Epílogo, serenata del espectro
Cuentos de las juventud (Barcelona, 1910): Dedicatoria, La mendiga, Canción de mayo, Cuento viejo, Viniendo de la fuenta, [untitled], Recuerdos de la infancia, El fantasma, La huérfana, Marcha
2 marchas militares, pf 4 hands (Barcelona, 1910)
Escenas poeticas I (1912): Berceuse, Eva y Walter, Danza de la rosa
2 impromptus (1912): Vivo e appassionato, Impromptu de la codorniz
Libro de horas (1912): En el jardín, El invierno (La muerte del ruiseñor), Al suplico
Bocetos, c1912–13 (1918): Despertar del cazador, El hada y el niño, Vals muy lento, La campana de la tarde
Escenas poeticas II (1923): Recuerdos de paísajes lejanos, El ángel de los claustros, Canción de Margarita, Sueños del poeta
6 piezas sobre cantos populares españoles (1930): Añoranza, Ecos de la parranda, Vascongada, Marcha oriental, Zambra, Zapateado
6 estudios expresívos en forma de piezas fáciles (1973): Theme, variations and finale, Allegro moderato, El caminante, Pastoral, La última pavana, María: romarza sin palabras
Escenas infantiles, Bcg: Sueños de oro, Niño que llora, Otra melodía, Hablando formal, Recitado, Pidiendo perdón, El niño duerme

Single-movement works:
Elvira, mazurka, c1884–5, lost;
Clothilde, c1889, E-Bam;
Arabesca, pubd in IMHA (1890);
Capricho español, c1889 (1917);
Carezza, vals, c1889 (1917), Boc;
Cartas de amor, c1889, pubd, Bcg;
Serenata española, c1889, lost;
Canción morisca, Valses íntimos and Valses poéticos, pubd in IMHA (1894);
La sirena, vals mignone (Barcelona, 1894);
Danza aragonesa [adapted from Miel de la Alcarria], 1894–5 (Barcelona, c1895), pubd as 2 danses caracteristiques, no.2 (Paris, 1931);
Balada, before 1895, lost;
L’himne dels morts, 1897, Boc;
Canción de la Zagalica [from op María del Carmen, Act 1] (1899)
Murcianas, baile [from María del Carmen] (1899);
Rapsodia aragonesa, 1901 (1901);
Allegro de concierto, 1903–4 (1930);
El jardí d’Elisenda, c1912 (Barcelona, 1913) [arr. as Elisenda, no.1, chbr work];
Paisaje, c1912–13 (1913), E-Boc;
El pelele, goyesca, c1913 (New York, 1915);
A la cubana (New York, 1914);
Danza lenta (New York, 1914);
Impromptu (New York, 1914);
Marche militaire (New York, 1914), Bcd;
Sardana (New York, 1914);
Vals de concert (New York, 1914);
Tango de los ojos verdes, c1915–16, Bcd (inc.);
Intermezzo [from op Goyescas], perf. 1916 (New York, 1916)

Undated (pubd posthumously):
A la pradera (1966); Aparición (1966);
Barcarola (1966), E-Bcg;
Danza caracteristica (1973);
Danza gitana, pubd as 2 danses caracteristiques, no.1 (Paris, 1931);
Dolora en La menor, apunte goyesca, rev. by Teresina Jordà (Barcelona, 1982), Bcg;
Estudio (1973); Jácara, danza para cantar y bailar (1973);
Mazurka, alla polacca (1973);
Minuetto (Barcelona, n.d.);
Moresque y canción árabe (1973), Boc;
Oriental: canción variada, intermedio y final (1973);
Países soñados: palacio encantado en el mar, leyenda (1918);
Los soldados de cartón, marcha (1973)

Undated (unpubd):
Allegro appassionato, E-Bcg;
El crepúsculo, Bcg;
Impromptu, Bcg;
Marchas militares no.4, Bcd;
Romeo y Julieta: poema, 2 pf, Bam (inc.)

Pedagogical vols.:
Breves consideraciones sobre el ligado, E-Bcg;
Dificultades especiales del piano, Bam;
Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano (1954)

Arrangements and editions:
I. Albeniz: Azulejos, pf [completed by Granados], 1910 (Paris, 1911), E-Bcd
I. Albeniz: Triana [from Iberia], arr. 2 pf (Barcelona, 1990)
J.S. Bach: Coral [Chorale], transcr. str orch, Bcd
J.S. Bach: Fugue, c , arr. fl, ob, cl, bn, hn, tpt, Bcd
F. Chopin: Piano Concerto no.2, f [orch of movt 1], perf. 1900, lost
M. Clementi: 6 sonatinas, op.36 nos.1–4, arr. vn, va, vc, 1891, Bcd
N. Otaño: Vuelta de la romerio [from Suite vasca], arr. pf, Bcd
A. Noguera i Balaguer: Jota aragonesa, arr. pf, orch, before 1904, Bcd
D. Scarlatti: 25 sonatas, 2 vols. (Barcelona, 1905)

Literatura:

Apuntes para mis obras (MS notebook, c1890–1912, US-NYpm)
La opera española moderna: “Goyesca”’, World’s Work (1916), April, 177
Parcival’, Teatre català, no.216 (1916), 351
Correspondence collections: E-Bbc, Bih, Bit, Bmm, US-NYs 

Font: En català: Enric Granados (1867-1916) En castellano: Enric Granados (1867-1916) In english: Enric Granados (1867-1916) - Altres: Enric Granados (1867-1916)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

"L’òpera Follet està basada en un relat del folklore bretó sobre un jove empès al su´cidi que es llança per un precipici per la fatalitat de l’amor (reminiscències de Tosca i fins i tot de l’Holandès errant). Granados començà a compondre aquesta obra el juliol de 1901. Aquesta obra havia de ser part de la temporada de Teatre Líric Català projectada per Granados mateix, Isaac Albéniz i Enric Morera al teatre Novedades.9 Tanmateix, aquesta temporada no s’esdevingué i el procés de composició va durar fins al començament de 1903, quan Granados va tocar la partitura al piano en una audició privada a casa de Mestres.El drama es va publicar el març de 1903 (Barcelona: Salvat y Cía.), però la partitura romangué inèdita." [...] "L’obra Follet de Granados té un mèrit artístic intrínsec que transcendeix la història de l’òpera catalana i mereix una producció completa."

Walter Aaron Clark(source/font: aquí)

---

El dissabte 13 de febrer l’Auditori Enric Granados de Lleida va acollir un nou concert commemoratiu del centenari de la mort del compositor que dóna nom a aquest equipament musical de la ciutat on va néixer. Aquesta vegada, l'esdeveniment feia història, perquè era la primera vegada que se sentia la seva òpera en català Follet, després que se’n fes una representació al Gran Teatre del Liceu el 4 d’abril de 1903, ara fa més de cent anys, quan la va publicar Salvat i Cia. Al llarg de tot aquest segle, Follet –drama líric en tres actes que Granados va compondre amb un llibret escrit pel gran representant del modernisme literari Apel·les Mestres– havia quedat inèdit entre els manuscrits d’aquest compositor i que actualment es troben conservats a la Biblioteca de Catalunya. L’editorial Tritó i l’Orquestra de Cadaqués van voler recuperar l’obra i situar-la al catàleg compositiu de Granados com es mereix: amb l’edició, la interpretació i amb una gravació en CD. Tal com diu en el programa de mà el musicòleg Josep Dolcet, que ha intervingut en la publicació d’aquesta òpera, editada pel musicòleg nord-americà especialista en Granados Walter Clark i revisada pels responsables de Tritó, es tracta de “la recuperació de la «cara oculta» de Granados, la d’un compositor implicat a fons en el regeneracionisme de l’art modernista català, i que, per tant, esdevé una tasca obligada que ja no es podia ajornar més”. Aquesta “cara oculta” de Granados a què al·ludeix Dolcet respon a les cinc obres escèniques que va compondre amb textos en català d’Apel·les Mestres: Petrarca (1899), Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i Liliana (1911). 

Granados també va compondre la música incidental per a l’obra Blancaflor d’Adrià Gual, i en una carta dirigida al seu amic Pau Casals li parlava d’un encàrrec que havia fet a Àngel Guimerà per al llibret d’una òpera que no va començar. Sobre aquest tema, cal recordar l’estudi acadèmic que va publicar el musicòleg britànic Mark Larrad sobre la composició escènica d’Enric Granados en el marc del Teatre Líric Català (The Catalan Theatre works by Enrique Granados. University of Liverpool, 1992). Per escriure l’òpera Follet, Apel·les Mestres es va inspirar en una llegenda medieval bretona que ens evoca molts títols de la literatura romàntica i de la Renaixença catalana, com Tristany i Isolda o Terra baixa. Aquesta reestrena de Follet, que va tenir lloc el 13 de febrer a Lleida, es va oferir en una versió semiescenificada, amb l’Orquestra de Cadaqués i el seu director Jaime Martín dalt de l’escenari, i amb el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida dividit en dos grups asseguts en uns cubs de diverses mides situats a banda i banda, mentre que els cantants actuaven movent-se per punts diferents. Una vela enorme sortia del sostre per quedar suspesa sobre part de la platea com una gran cortina que jugava amb els colors dels focus i en la qual es projectava el text, d’una banda, i la imatge d’una lluna, que feia de decorat al segon acte. Uns recursos mínims però molt ben pensats pel director de l’escenografia, Llorenç Corbella, que va comptar amb Òscar Dasi com a ajudant de direcció i per al moviment de tots els cantants. Potser el Teatre de La Llotja de Lleida, que és on es programa habitualment l’òpera en aquesta ciutat, hauria estat l’espai natural per representar escènicament aquesta obra de Granados i perquè músics i cantants poguessin disposar de més espai. No obstant això, aquesta versió semiescenificada permet que la producció sigui menys costosa i es pugui portar a més sales de concerts.

En el repartiment, el tenor Albert Casals en el paper principal de Follet, un personatge a mig camí entre la realitat i la fantasia, el geni poètic que viu a la muntanya, apartat de la gent del poble, enamorat dels seus ideals i que defuig qualsevol contacte amb la societat (per als wagnerians: una mena de Parsifal esdevingut Kundry). Casals el va interpretar amb la candidesa i el fervor que demana el rol, amb una veu de timbre brillant i potent, i amb el lirisme adequat al caràcter musical del personatge. Un rol que es va fer perfectament seu. El personatge femení de la història és Nadala, que cantava la soprano Erika Escribá-Astaburuaga, la qual va mostrar una certa dificultat en la dicció cantada del català, però que va posar-hi el dramatisme i la feminitat que exigia. Al primer acte de Follet ja assistim al casament de Nadala, la filla del senyor feudal, el comte Martí, amb el comte Guillem, que va cantar amb la seva coneguda presència dramàtica i sonora el baríton Carlos Daza, tot lluint-se en l’ària “Nadala i vós, senyor, veniu a rebre l’homenatge”. Follet s’enamora de la bellesa de Nadala, però la seva rebel·lia contra el poder que ella representa, el converteix en un amor impossible. En aquest primer acte també apareix el personatge d’Arnau, l’alter ego de Follet, la veu que representa el poble en la seva submissió i vulgaritat, interpretat pel també baríton Àlex Sanmartí, que comparteix el protagonisme del tercer acte amb Follet amb una gran força dramàtica. El Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida, que dirigeix Xavier Puig, és el gran protagonista del primer acte, que canta gairebé des de l’impuls enèrgic de la primera nota, en una escena coral molt intensa, de gran dificultat, en la qual van cantant: “Mengem, beguem, cantem, ballem!”, i que es manté omnipresent en les intervencions dels quatre personatges que van apareixent al llarg de les tres escenes que conté aquest primer acte. 

El cor encara canta en una altra ocasió: “Accepteu, senyora, els humils presents”, i tanca l’acte amb la música esplendorosa de “Visca el senyor de les nostres vides!”. En el teixit orquestral en què s’insereix el cor, s’hi reconeix un motiu popular a Catalunya, que és el “toc de castells”, el que se sent tocar en la festa dels castellers. En aquest primer acte, cal destacar també la balada de Follet “Mon niu és un palau”, en la qual reconeixem el do melòdic que tenia Enric Granados i que el va fer tan reconegut en peces com La maja y el ruiseñor. El segon acte, amb la imatge d’una lluna plena que omple la vela del decorat, comença amb un preludi orquestral, amb un nocturn que fa d’introducció al sentiment de Follet expressat en la seva ària “Jo et tinc de veure de lluny”. En la segona escena apareix per sorpresa Nadala, que inicia un diàleg amorós amb Follet i s’estableix una atmosfera molt pròxima al wagnerisme de Tristany, que ressona en el solo del corn anglès i fa que els sentiments fluctuïn amb la nit, entre el desconcert de la foscor i la llum de la lluna, a la qual canten tots dos “El bon Déu va dir al sol” i “Per què m’estimes tant?”. Un moment d’èxtasi que es manifesta amb una gran força vocal i orquestral en el duet “Voldria que la nit sigués eterna”. El tercer i últim acte de Follet comença amb un preludi orquestral, també de factura wagneriana, però amb la llum sonora que trobem habitualment en l’obra de Granados i que es podria incorporar perfectament al repertori simfònic amb la mateixa autonomia amb què ho ha fet l’“Intermezzo” de Goyescas. Després d’aquests gairebé vuit minuts de música, torna a cantar Follet amb un recitatiu en el qual sospira per la nit d’amor que ha tingut amb Nadala i que s’expandeix en la cançó “Vosaltres, roures vells”. Però la seva felicitat es veu trencada per l’aparició d’Arnau (Àlex Sanmartí), l’home del poble, que amb la seva veu greu i forta esborra tot el lirisme a què ens havia portat Follet, per retornar-nos amb violència a la realitat prosaica dels humans. 

En aquest moment comença l’escena segona del tercer acte, en la qual es desencadena un diàleg ple de tensió entre els dos personatges, Arnau i Follet, en el qual Arnau a poc a poc va portant Follet cap a l’abisme de la confessió del seu amor secret vers Nadala. Un abisme al qual, després del duet “Per què tant de misteri?”, cauran tots dos fatalment. Un final de reminiscències puccinianes que acaba amb la intervenció del cor de noies, com en una veu del Més Enllà. Follet s’ha de sentir i s’ha de veure perquè aquesta obra d’art vagi agafant el cos que té. I ara que Lleida ha tingut les ganes i el coratge de fer-la reviure de nou, no pot tornar a tancar-se en un calaix cent anys més. Tot i que el text d’Apel·les Mestres sigui prefabrià, té una força lírica notable, que potser es podria pensar de revisar, de la mateixa manera que s’han revisat algunes obres de Guimerà o d’altres escriptors de la seva època, amb l’única finalitat d’acostar-la una mica més al català dels nostres dies i evitar que se senti com una relíquia del passat o com una postal de principis de segle plena de purpurina. Així com el modernisme arquitectònic ha estat restaurat i adequat a les necessitats d’ús del nostre temps, les obres literàries i escèniques també són subjectes de revisions filològiques i dramatúrgiques i poden ser subjectes d’una actualització de l’essència estètica. La música de Follet ja es presenta amb una plantilla orquestral de dimensions postromàntiques, les pròpies del simfonisme del segle XX, amb un gran gruix de corda i una gran presència de vent, amb fustes a tres i quatre trompes. Una densitat sonora que, encara que la vulguem ubicar en el període modernista, ens arriba lliure d’etiquetes, plena d’una força atemporal i d’un geni universal com el de Granados que, en aquesta obra desconeguda fins ara, es confirma i es reafirma per a enhorabona de tots, especialment dels que volem que el patrimoni musical català continuï recuperant l’espai i el reconeixement que es mereix.

Mònica Pagès i Santacana (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Grup Ílica; Núria Feliu (narradora)
RECICLASSICAT: GRANADOS, Enric (1867-1916)
PRESTOCLASSICAL: GRANADOS, E. - Follet
IMSLP: Enric Granados (1867-1916)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: GRANADOS, E. - Follet



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DE CABEZÓN, Antonio (1510-1566) - Musica para Tecla, Arpa y Vihuela

$
0
0
Maerten van Heemskerck - Portrait of a Lady spinning (c.1531)
Obra de Martin van Heemskerck (1498-1574), pintor holandès (1)



- Recordatori d'Antonio de Cabezón -
En el dia de la commemoració del seu 450è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Martin van Heemskerck (Heemskerk, 1 de juny de 1498 - Haarlem, 1 d'octubre de 1574) va ser un pintor del manierisme holandès que va rebre la influència de l'obra de Miquel Àngel. La gran part de la seva carrera es va desenvolupar a Haarlem. Va ser deixeble de Jan van Scorel, i va adoptar l'estil italià del seu mestre. Maerten va passar el període comprès entre el 1532 i el 1536 a Itàlia. Va fer molts dibuixos i gravats i va ser especialment conegut per la seva interpretació de les set meravelles del món. En les seves nombroses obres mitològiques i religioses va realitzar composicions complexes de colors brillants i figures musculades en moviments tumultuosos. Els seus dos quaderns de dibuixos (Kupferstichkabinett, Berlín) realitzats a Roma entre els anys 1532 i 1535 van tenir gran importància perquè van documentar molts monuments romans que amb el temps van ser derruïts o que van patir notables transformacions. Com a exemple poden citar-se els dibuixos que va fer de la construcció de la Basílica de Sant Pere sobre les restes d'un antic temple cristià. Va morir a Haarlem l'octubre de 1574.




Parlem de Música...

Antonio de Cabezón (Castrillo de Matajudíos, 1510 - Madrid, 26 de març de 1566) va ser un organista i compositor espanyol, considerat un dels més importants del gènere instrumental a la Península Ibèrica durant el segle XVI. Cec de naixement, es va traslladar a Palència per continuar els seus estudis amb García de Baeza, organista de la Catedral de San Antolín. Va ser músic de cambra de Carles V i, anys més tard, del seu fill Felip II. Gràcies als seus viatges per Europa acompanyant al Rei, va tenir l'oportunitat de conèixer als músics més destacats de les escoles europees. D'aquestes trobades van sorgir interessants intercanvis, com la influència que va exercir el compositor francès Josquin Des Prés en l'estil polifònic de Cabezón i la d'aquest al seu torn sobre les variacions de Des Prés. La major part de la seva producció va estar dedicada a la música de tecla, en què va aconseguir desenvolupar un estil propi i una excel·lent tècnica instrumental. Va preferir treballar sobre noves formes com els tientos, una forma de motets instrumentals basats en la imitació, les glosses de romanços i les diferències o variacions sobre cançons franceses. La seva obra va ser publicada a Madrid pel seu fill Hernando de Cabezón 12 anys després de la seva mort sota el títol Obras de música para tecla, arpa y vihuela de Antonio de Cabezón (1578). En el segle XX Higini Anglès va elaborar una nova edició en tres volums en què no va incloure les glosses i que va publicar a Barcelona el 1966. De Cabezón va morir a Madrid el març de 1566.

Font: En català: Antonio de Cabezon (1510-1566) En castellano: Antonio de Cabezon (1510-1566) In english: Antonio de Cabezon (1510-1566) - Altres: Antonio de Cabezon (1510-1566)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El sutil lenguaje de su música -serenidad, elevación, claridad de ideas-, apo­yado por primera vez en los recursos propios de los instrumentos de tecla, va a hacer avanzar en muchos lustros, con su genial intuición y dotes técnicas, a la música de su época. Su inspiración va a llegar a desbordar en muchos casos las mismas posibilidades físicas del instrumento, pareciendo como si su ceguera hu­biera acentuado excepcionalmente su capacidad de abstracción e informalismo, llegando a alcanzar por estas vías muy altas cimas de interioridad y trascendencia. Aparte de sus valores estéticos y artísticos, pensamos que aquel momento del teclado representa hoy un campo de trabajo muy útil para una época como la nuestra de exigencia revisora y apertura de formas. La «modernidad» de Cabezón es en efecto constante sorpresa, y la problemática de alguna de sus «situaciones» de creación, en extremo interesante y fructífera. Y para esa vertiente empeñada­mente analítica en que se mueve el arte de nuestro tiempo, pueden ser «lección» importante estas estructuras nacidas en una situación de cruce entre momentos tan fundamentales de nuestra cultura: Edad Media y Barroco. Con elementos de uno y otro es «inventado» este estilo, armónico equilibrio desde la dimensión «interior» de su ser renacentista: una técnica que sabe fundir intimismo y color con densidad expresiva, emoción y disciplina que prestan a su mensaje el más singular atractivo. Y sus Tientos, Diferencias, Versos, Himnos, Glosas, no son sino el resultado de aquella síntesis, resumen de una época y primer eslabón de un «tiempo nuevo». Pero en su obra todo nos enriquece e interesa principalmente por el aliento hu­mano que, tras sus cifras, nos llega de su colosal personalidad: ciego, introvertido, místico, poseído por su talento creador consiguió a lo largo de su vida ese estadio de concentración y cuantía técnica, capaz de dar soporte a las manifestaciones de un genio musical de primer orden. 

Se le ha llamado el Bach español, pero sus páginas, ocurridas ciento setenta y cinco años antes de las del gran «padre de la música», tienen en sí su propia razón y significado. Su música fluye a manera de meditación musical «concéntrica», y como experimentación de una «libertad» de creación que une a la fuerte im­pronta simbólica del material heredado una cálida comunicación personal. Esto es lo que hace de su lenguaje teclístico un asunto tremendamente vivo, actual, sin extrañarnos que su «visión» en los enriquecidos recursos que la historia ha depo­sitado en nuestro instrumento de teclado de hoy -el piano- sea reveladora, increíblemente auténtica. Su producción aborda todos los géneros usados por la música instrumental de la época: son como las últimas vidrieras del Gótico, alentadas ya por el ímpetu rena­centista, por una presencia personal que, por desarrollo técnico y «luz» instru­mental, viene a ser ya denso y original Barroco. Un Barroco -como el de Teresa de Jesús- a la hispánica, «entre Dios y entre los pucheros», donde el más deci­dido ensimismamiento corre paralelo a una diafanidad móvil y audaz, no reñida con ese realismo práctico que es, en su base, consecuencia de viejos saberes arte­sanos. En su obra Cabezón nos hablará a través de un «sentido» instrumental no importante por complicaciones externas, pero «transido» de vivencias interiores. Sus composiciones delatan las «obradas» de aquel espíritu suyo, sosegado y exi­gente, seráfico como un canto de río, pero tenso como el «buen pan» de sus tierras de Castrojeriz... («limpio, seco y enjuto», dirá el propio Antonio de Cabezón en un documento de arrendamiento de 1563). Burgos es tierra alta, país de frío, donde las intuiciones de lo sensible penetran como el arado bajo la tierra gélida. Castrojeriz une raigambre a silencio, y Castrillo de Matajudíos (sobre él hay mu­cho que hablar) es el pueblo más entrañable y radiante que he visto en mi vida. Esto es Cabezón: historia, individualidad, «misterio»... Difícilmente ha hablado el espíritu castellano de una manera más transfigurada y certera como en las medita­ciones musicales de «Antonio el ciego».

Ayuntamiento de Castrillo Matajudios (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

DE GARAY, Ramon (1761-1823) - Sinfonia No. 6 (1791)

$
0
0


(Vacances de Setmana Santa - Easter Week Holiday)

GUILMANT, Alexandre (1837-1911) - Piano & Harmonium

$
0
0
Georges Seurat - Circus Sideshow (1887-88)
Obra de Georges Seurat (1859-1891), pintor francès (1)



- Recordatori de Félix Alexandre Guilmant -
En el dia de la commemoració del seu 105è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Georges Seurat (Paris, 2 de desembre de 1859 - Paris, 29 de març de 1891) va ser un pintor francès i un dels més destacats del neoimpressionisme. Va rebre la seva formació a l'Escola de Belles Arts. Rebutjant els efectes borrosos de les pintures impressionistes, realitzades amb pinzellades irregulars, va inventar la tècnica més científica del puntillisme, en el qual les formes sòlides es construeixen a partir de l'aplicació de molts petits punts de colors purs sobre un fons blanc. Aquest revolucionari puntillisme de Seurat va trobar molts seguidors i imitadors. Moltes de les teories de Seurat referides a la pintura van derivar de l'estudi dels tractats contemporanis d'òptica i la seva tendència científica es reflecteix també en els seus hàbits de treballar, que van incloure horaris fixos i una meticulosa sistematització de la seva tècnica. El 1884 va acabar Els banyistes (National Gallery, Londres), una escena on uns joves es banyen al riu Sena, sent aquest el primer dels sis grans llenços que van conformar la major part del seu treball artístic. En aquesta i altres pintures posteriors, va continuar la tradició impressionista de mostrar les activitats ludíques dels dies festius. La seva obra mestra, Un diumenge d'estiu a la Grand Jatte (1884-1886, Institut d'Art, Chicago), va representar els passejants de diumenge d'una illa del Sena. La pintura mostra una atmosfera de dignitat monumental a través d'un ordre equilibrat dels seus elements i dels contorns de les seves figures. Les models (1888, Fundació Barnes, Filadèlfia), La parada (1889, Col·lecció de Stephen Clark, Nova York), El chahut (1889-1891, Museu Kröller-Müller, Otterlo) i El circ (1890, Museu del Louvre, París) van ser altres de les seves grans obres. Va morir a París el març de 1891.

Font: En català: Georges Seurat (1859-1891) En castellano: Georges Seurat (1859-1891) In english: Georges Seurat (1859-1891) - Altres: Georges Seurat (1859-1891)



Parlem de Música...

Félix Alexandre Guilmant (Boulogne-sur-Mer, 12 de març de 1837 - Meudon, 29 de març de 1911) va ser un professor, editor, organista i compositor francès. Fill de Jean-Baptiste Guilmant, organista a St Nicolas de Boulogne, es va formar amb ell abans de rebre classes de Gustav Carulli. Aficionat a l'orgue des de ben petit, es va formar també de forma autodidacta tot practicant i estudiant tractats de composició. Als 16 anys va esdevenir organista de l'església de St Joseph i dos anys més tard va representar la seva primera obra, una Messe solemnelle. Poc després va assolir un càrrec de professor de l'Ecole Communale de Musique. El 1860 va viatjar a Brussel·les on va rebre formació de J.N. Lemmens i amb qui va entrar en contacte estret amb la música de Bach. El seu ràpid progrés va ser determinant per assolir el prestigiós càrrec d'organista de La Trinité el 1871. El 1878 va ser nomenat organista del Palau del Trocadéro on va iniciar una brillant carrera com a intèrpret d'orgue. Alhora va ser editor i divulgador d'obres antigues d'autors com Titelouze, Grigny, Clérambault i Couperin, entre molts altres. També va ser un prolífic intèrpret de recitals per Europa, Anglaterra i Amèrica on va ser rebut amb tots els honors. En els seus anys de professor al Conservatori de París, entre el 1896 i 1911, va tenir molts alumnes, entre ells, Marcel Dupré, Nadia Boulanger, Clarence Eddy i William C. Carl. El 1894 va fundar, juntament amb Vincent d’Indy i Charles Bordes, la Schola Cantorum on van procurar seguir el model iniciat per César Franck. Guilmant va morir a Meudon el març de 1911.

OBRA:

Vocal secular:

Ariane, symphonie-cantate (c1890);
Balthazar, scène lyrique, soloists, chorus, orch (1879);
Couronnement de Notre Dame de Boulogne-sur-mer, 1v, chorus, orch, op.62 (1885);

Vocal religiosa:

Messe solemnelle;
Echos du mois de Marie (1875);
12 motets, 1/2/3/4vv, org/hmn (1876);
Motets, solo vv, org (1874–94);
Ecce panis, op.66 (c1890);
O salutaris, op.37 (1895);
Mass no.1, solo vv, chorus, orch/org, op.6 (1887);
Mass, 4 vv, chorus, orch/org, op.11 (1865);
Christus vincit, chorus, orch, hps, org, op.64 (1886)

Instrumental:

8 sonatas, org:
no.1, d, op.42 (1875);
no.2, D, op.50 (1883);
no.3, c, op.56 (1883);
no.4, d, op.61 (1885);
no.5, c, op.80 (1885);
no.6, b, op.86 (1897);
no.7, F, op.89 (1902);
no.8, A, op.91 (?1912)

Org, orch:
Sym. no.1, op.42 (1879);
Marche-fantaisie, op.44 (1886);
Méditation sur le Stabat mater, op.63 (1886);
Final alla Schumann, op.83 (1897);
Sym. no.2, op.91 (1911)

Org collections:
L’organiste practique (1874–83) [12 bks];
Pièces de différents styles pour orgue (1869–1912) [18 bks];
L’organiste liturgiste, op.65 (1887–99) [10 bks];
18 pièces nouvelles pour orgue (1914)

Other insts:
Idylle, pf (1872);
Pauline polka, pf (1872);
Prière, vc, vn (1873);
Mazurka de salon, hmn (1874);
Mélodie, vn, pf, hmn (1880);
2 romances sans paroles, vc/vn, op.67 (1888);
Chant du matin, pf (1911)

Editions:
André Campra: Tancrède, tragédie (Paris, 1882)
André Campra: Les festes vénitiennes, opéra-ballet (Paris, 1883)
Ecole classique de l'orgue (Paris, 1898–1903)
Archives des maîtres des 16e, 17e, 18e siècles (Paris, 1898–1914)

Font: En català: Alexandre Guilmant (1837-1911) En castellano: Alexandre Guilmant (1837-1911) In english: Alexandre Guilmant (1837-1911) - Altres: Alexandre Guilmant (1837-1911)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Guilmant’s own large output for the organ includes eight attractive sonatas which, if much less original and exploratory than Widor’s organ symphonies, have at least the merit of greater accessibility. Yet striking passages can be found, notably the impressionistic stream of dominant 7th chords in the Seventh Sonata’s Lento assai, reflecting his broad-minded approval of Debussy’s then controversial Pelléas et Mélisande. He also wrote ‘La musique d’orgue: les formes, l’exécution, l’improvisation’ (printed in EMDC, II/ii (1926), 1125–80). Here is something typically inovative from Hortus. A collection of Christmas music for the Parisian salon by Alexandre Guilmant, performed on the composer's own Mustel harmonium, dating from around 1870. The instrument had, in fact, not been played since Guilmant's death in 1911, and was specially restored to playing condition by Yves Fossaert for this recording. The Mustel harmonium was apparently especially useful to Guilmant during his early years as organist in La Trinité, as the Cavaillé-Coll was unplayable following the Franco-Prussian war. Guilmant performed regularly with Saint-Saëns at the Société National de Musique, and well-known Christmas songs were a core influence on his prodigious output as a composer. He was of course not incidentally famed for his improvisations. Here, the influence of other composers also plays its part, for example Mozart and Haydn, as Kurt Lueders suggests "perhaps to recall for the young lady the memory of some particularly appealing piece for piano studied during her youth...." In any case Mozart and Haydn are clearly dressed in 19th century Parisian attire.

It is difficult to imagine today the popularity enjoyed by the harmonium after its invention in the 1840s. In the salons it rivalled that of the piano, through its mobility and expressivity. Lefébure-Wély described it, not unreasonably, as a 'symphonic' instrument. Further testament to its popularity is given by the scale of its repertoire from composers such as Guilmant, Lefébure-Wély, Chauvet, Karg-Elert, Vierne and even Bizet! Guilmant himself commented in a book published in 1903 about the history of the instrument, "my admiration for the marvellous harmoniums by Mustel is well known! … one day your organs will be snatched up like Stradivarii". His faith in the instrument's future perhaps doesn't quite rival Alkan's fervent faith in the 'pedalier' in terms of being misplaced, but readers will get my point. How good then that the current movement towards heightened awareness of all aspects of the relationship between literature and specific instruments in the organ world has encompassed the harmonium. Leading figures include the Belgian, Joris Verdin, and, in Britain, Anne Page. The American-born musicologist and organist of Paris's Reformed church of the 'Saint-Esprit', Kurt Lueders, is another leading figure in the championing of the harmonium and his exquisite playing here, matched by the beautiful contributions of soprano Francoise Masset - 'Coeur de Jesus' especially irresistible - and the young pianist Francois Lambret, playing a 1905 Pleyel, make this an essential purchase. This is quite brilliantly conceived, performed and presented. Well done, yet again, Hortus. 

Chris Bragg (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: François Lambret& Ernst Breidenbach (piano); Kurt Lueders& Johann Matthias Michel (harmonium)
RECICLASSICAT: GUILMANT, Alexandre (1837-1911)
HORTUS: GUILMANT-Noel au Salon
AMAZON: GUILMANT-Duos pour Piano et Harmonium
SPOTIFY: GUILMANT-Noel au Salon



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

STAEHLE, Hugo (1826-1848) - Lieder

$
0
0
Louise Élisabeth Vigée Le Brun - Baronne de Crussol (1785)



- Recordatori d'Hugo Staehle -
En el dia de la commemoració del seu 168è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Louise Élisabeth Vigée Le Brun (Paris, 16 d'abril de 1755 - Paris, 30 de març de 1842) va ser una pintora francesa. El seu pare, Louis Vigée, va ser pintor retratista, membre i professor de l'Acadèmia de Sant Lluc. La mort prematura del seu pare va obligar a Louise Élisabeth a formar-se amb Pierre Davesne i Doyen de Briard. Aquest últim va ser qui la va posar en contacte amb les col·leccions reials de pintura, fet que li va permetre estudiar als grans mestres. Poc després va entrar en contacte amb Claude-Joseph Vernet i amb Jean-Baptiste Greuze. El 1774 va ser nomenada membre de l'Acadèmia de Sant Lluc. Dos anys després es va casar amb el marxant d'art Jean-Baptiste Le Brun. Aquest mateix any va pintar al germà del rei i es va introduir en els cercles cortesans. El 1779 va realitzar el seu primer retrat de la reina Maria Antonieta. Cap el 1782 va viatjar als Països Baixos, si bé poc després va ser sol·licitada per la reina francesa. El 1783 va ser nomenada membre de la Reial Acadèmia i es va convertir en la retratista preferida de la societat aristocràtica del París prerevolucionari. Després de l'esclat de la Revolució Francesa, va abandonar França amb destinació a Itàlia. Després de realitzar nombrosos retrats d'importants personatges d'aquest país, va decidir marxar a Viena, on es va establir durant els anys 1793 i 1794. Va continuar el seu periple europeu, passant per les corts de Praga, Dresden i Berlín, per recalar finalment a Sant Petersburg, on hi va romandre sis anys. El seu retorn a París es va produir el gener de 1802 i després va abandonar un cop més la ciutat per Londres, on va residir durant tres anys i on va retratar la noblesa britànica, incloent al príncep de Gal·les. Va tornar a París, però molt aviat es va traslladar a Suïssa entre els anys 1808 i 1809. Els darrers anys es va establir a Louveciennes des d'on va seguir enviant obres als diferents Salons de París fins el 1824, si bé la seva obra va entrar en decadència i en l'oblit a partir del 1810. No obstant, va ser una de les artistes femenines més valorades de la seva època, i de les més injuriades, sobretot per ser autora d'algunes de les més grans obres pictòriques de propaganda política del segle XVIII al servei d'una idealitzada Maria Antonieta. Va morir a París el març de 1842.




Parlem de Música...

Hugo Staehle (Fulda, 21 de juny de 1826 - Kassel, 29 de març de 1848) va ser un compositor alemany. Es va formar amb Wilhelm Deichert (1828-1871), un alumne de Ludwig Spohr. Poc després va estrenar la seva primera obra, una obertura. A partir del 1839 va rebre formació de Moritz Hauptmann fins el seu trasllat a Leipzig el 1842. Va ser en aquells anys que va rebre formació directa de Spohr estrenant la seva primera òpera, Àrria, el 1847. Un any després es va incorporar com a violinista de l'orquestra de Kassel càrrec que tot just va desenvolupar poques setmanes abans de morir, de meningitis i als 22 anys, a la ciutat alemanya. Tot i aquest poc temps de vida, com a compositor va publicar una simfonia, una obertura, una òpera, un quartet de piano, peces de piano i algunes col·leccions de Lieds i cançons.

Font: En català: Hugo Staehle (1826-1848) En castellano: No disponible In english: Hugo Staehle (1826-1848) - Altres: Hugo Staehle (1826-1848)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Hugo Staehle was an extremely gifted and promising composer, who died far too young, he lived from 1826 till 1848. A pupil of the famous Louis Spohr he settled in Dresden, where he met famous musicians and composers, like the violinist Ferdinand David, Ferdinand Hiller and Robert and Clara Schumann. Staehle’s few surviving works include a grand scale opera, a piano quartet and several song cycles, a selection of which is presented on this new recording. They were composed for the fast‐emerging middle class, where music was a important part of the social culture. The songs are modelled on Schumann’s lieder, in mood ranging from charm and “Sehnsucht” to heroic pathos and tragedy. Sung by Italian soprano Eleonora Contucci, accompanied on the fortepiano by Costantino Mastroprimiano. Recorded in the splendid and suitable environment of the Palazzo Contucci, the piano a magnificent 1826 Broadwood. Booklet contains detailed notes on the music, artist biographies, sung texts and information on the Graf fortepiano (1826).

PRESTOCLASSICAL (source/font: aquí)

---

Hugo Staehle (1826-1848) gehört in eine ganze Reihe von Komponisten der Romantik, die noch in ihren Zwanzigern oder frühen Dreißigern verstarben (Franz Schubert, Norbert Burgmüller, Julius Reubke) und denen somit eine weitere Reifung als Künstler versagt blieb. Staehle war ein Schüler Louis Spohrs und lernte u. a. den jungen Richard Wagner, Ferdinand David sowie Clara und Robert Schumann persönlich kennen. Sein schmales Werk enthält immerhin verschiedene Klavierstücke, diverse Kammermusik, eine Sinfonie sowie eine Ouvertüre, eine Oper, eine Reihe von Psalmen und einige Liederzyklen. Der italienische Fortepiano-Spezialist Costantino Mastroprimiano, bekannt geworden durch seine hochgelobte Gesamteinspielung der Klaviersonaten Clementis, hat mit der Sopranistin Eleonora Contucci zwei Liedzyklen Staehles aufgenommen: Die „Sechs Lieder“ op. 2 und „Acht deutsche Lieder von Emanuel Geibel für eine Singstimme und mit Begleitung des Pianoforte“. Staehle erweist sich hierbei als hochtalentierter Komponist, der in der Tradition Schumanns empfindsame Lieder zu schreiben vermochte. Das Duo Contucci-Mastroprimiano hat sich vergangenes Jahr mit seiner CD mit Liedern Norbert Burgmüllers (94244) einen Namen als sensible Interpreten romantischer Lied-Raritäten gemacht. Die Aufnahmen entstanden zwischen 2011 und 2012 in der Familienvilla der Contuccis in Montepulciano; das Booklet enthält einführende Anmerkungen zu den Werken, sämtliche Liedtexte sowie Biografien der Künstler und Informationen über das verwendete Graf-Fortepiano von 1826.

JPC (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Eleonora Contucci (soprano); Costantino Mastroprimiano (fortepiano)
AMAZON: Staehle - Lieder & Songs
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Hugo Staehle - Lieder



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MIRECKI, Franciszek Wincenty (1792-1862) - Symphony No. 1 (1855)

$
0
0
John Constable - Wivenhoe Park, Essex (1816)
Obra de John Constable (1776-1837), pintor anglès (1)



- Recordatori de Franciszek Wincenty Mirecki -
En el dia de la celebració del seu 224è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Constable (East Bergholt, 11 de juny de 1776 - London, 31 de març de 1837) va ser un pintor anglès i un dels més destacats paisatgistes europeus. Les seves obres, extretes directament de la natura, van influir en els pintors francesos de l'Escola de Barbizon i en el moviment impressionista. Va treballar en el seu negoci familiar, transportant gra i carbó importat en les seves pròpies barcasses i també fent farina. El 1795, va conèixer a George Beaumont, que li va mostrar un paisatge de la seva col·lecció pintat per Claude Lorrain, un pintor determinant en la vida de Constable. Va començar a estudiar teoria de l'art i el 1799 va persuadir al seu pare perquè li permetés estudiar pintura a Londres amb Joseph Faringdon a les Royal Academy Schools. La crisis que afectava a la Royal Academy va motivar a Constable a fer còpies precises d'obres de Jacob van Ruysdael, Claude Lorrain i altres mestres. Va exposar els seus primers paisatges el 1802 i des d'aleshores es va dedicar a l'estudi del paisatge rural anglès, desenvolupant un estil marcadament propi. El 1816, després de la mort del seu pare, va començar a rebre una renda personal i aquesta li va permetre, entre altres coses, casar-se amb Maria Bicknell. Les seves pintures, que es duien a terme a l'aire lliure com era costum en aquella època, van suposar una innovació per a l'art anglès. Constable va abandonar les tradicions pictòriques holandesa i anglesa descartant l'aplicació de l'habitual base de color castany i aconseguint efectes de llum més naturals i brillants, mitjançant l'ús del color en brut aplicat amb petites pinzellades. Es va esforçar a retratar l'efecte de l'escena, suavitzant sovint els detalls físics. Estava fascinat pels reflexos a l'aigua i per la llum sobre els núvols, això el va portar a produir molts estudis del cel. Des de Londres va fer molts viatges al camp, reunint material per a les seves obres però la majoria dels seus treballs millor coneguts retraten la zona que envolta el seu lloc de naixement.

Els seus paisatges han rebut diferents consideracions, alguns crítics veuen una veritable i sensible traducció de l'escenari familiar, altres perceben un to moralitzant inspirat pels discursos de Joshua Reynolds, que eleva la vida natural i el paisatge natural al to pastoral de Claude, però alguns posen en relleu en les obres altament estructurades de Constable el reflex del temps idíl·lic perdut, durant un període en què la Revolució Industrial estava canviant irremissiblement l'aspecte del camp. Durant la seva vida i molts anys després de la seva mort, no es va reconèixer massa a Anglaterra el treball de Constable. No obstant això, a França, on el seu famós Haywain (1821, National Gallery, Londres) va ser exhibit per un marxant francès al Saló de París de 1824, va ser molt admirat pel pintor francès Eugène Delacroix, pels pintors de Barbizon, que van començar a pintar a l'aire lliure, i pels impressionistes, que buscaven capturar els efectes de la llum. El 1829, va ser triat membre de la Royal Academy. Entre els treballs de Constable van destacar Construcció de vaixells prop de Flatford Mill (1814-1815, Museu Victoria i Alberto, Londres), El cavall blanc (1919, Frick Collection, Nova York), El camp de blat (1826) i La granja Valley (1835). Molts dels seus esbossos a l'oli es troben al Museu Victòria i Albert de Londres, el que ha permès augmentar la seva reputació a Anglaterra. Es té la certesa que alguns dels seus treballs van ser obra del seu fill Lionel Constable. John va morir a Londres el març de 1837.

Font: En català: John Constable (1776-1837) En castellano: John Constable (1776-1837) In english: John Constable (1776-1837) - Altres: John Constable (1776-1837)



Parlem de Música...

Franciszek Wincenty Mirecki (Kraków, bap. 31 de març de 1791 - Kraków, 29 de maig de 1862) va ser un professor, director i compositor polonès. Es va formar amb el seu pare organista abans d'entrar, el 1810, a la Universitat de Cracòvia, on es va especialitzar en llengua grega. El 1814 va viatjar a Viena on va rebre classes de J.N. Hummel mentre treballava al servei de Joseph Maximilian Ossoliński. En aquells primers anys va publicar obres per a piano que van facilitar el seu contacte amb Beethoven ja que l'alemany es va sentir atret pel llenguatge folklòric de Mirecki. Des de Viena va viatjar a Itàlia i posteriorment a París on va rebre classes de Cherubini. El seu mestre italià va motivar-lo a redescobrir la música antiga italiana, especialment l'obra de Benedetto Marcello. Entre el 1826 i 1838 es va instal·lar a Gènova des d'on va desenvolupar una intensa activitat com a director de la companyia d'òpera de la ciutat. El 1838 va tornar a Polònia on va obrir una escola de cant que posteriorment es va convertir en la primera escola pública de música de Cracòvia. Allà va ser professor de cant i director i gràcies als seus mèrits el 1844 va assolir el càrrec de director artístic i conductor de l'Òpera de Cracòvia, ciutat on va morir el maig de 1862.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
Pułavski, before 1822, lost
Cyganie [The Gypsies] (Spl, 3, after F.D. Kniaźnin), Warsaw, National, 23 May 1822, ov. and vs (Warsaw, n.d.)
Piast [The Piast] (J.U. Niemcewicz), Warsaw, National, 22 Nov 1822, lost
Evandro in Pergamo (os, 2, A. Peracchi), Genoa, S Agostino, 26 Dec 1824, excerpts vs (Milan, c1844)
Adrian en Syrie, 1825–6, unfinished, lost
I due forzati (os), Lisbon, March 1826, ov. PL-Kj, excerpts vs (Milan, c1844)
Cornelio Bentivoglio (os), Milan, Scala, 18 March 1844 (Milan, n.d.)
Nocleg w Apeninach [A Night in the Apennines] (oc, 2, N. Ekielski, after A. Fredro), Kraków, Miejski, 11 April 1845, vs (Milan, 1850)
Rajmund mnich [Raymond the Friar] (Fredro), aria (Lwów, 1860)

Songs:
Krakowiaki ofiarowane Polkom [Krakowiaks Offered for Polish Women] (A. Górecki), op.4 (Warsaw, 1816)

Arrs.:
G.C.M. Clari: 25 madrigals and 14 tercetti (Paris, c1820);
F. Durante: 13 duets (Leipzig, 1824);

Vocal religiosa:

Mass, E , 4vv, org, c1841, PL-Wn

Arrs.:
B. Marcello: 50 Psalms, 2–4vv, pf (Paris, c1828)

Instrumental:

Orch.:
Symphony no.1, 1855, ed. (Kraków, 1972)

Chbr:
Pf Trio, op.22 (Milan, c1830);
Adagio and Allegro concertant, pf, 2 vn, va, vc, db, op.24 (Vienna, 1837);
2 sonatas, vn, pf

Pf:
Variations, op.6 (Vienna, c1815);
3 sonatinas, F, D, B , op.12 (Paris, c1818);
3 sonatas, a, C, E , op.14 (Paris, c1818);
Variations Sur un air de l'opéra Faniska de Cherubini, op.9 (Milan, c1819);
3 sonatinas, C, a, G, op.19 (Milan, c1822);
Rondo, op.7 (Milan, c1825);
Grand Variations sur un air national français, A, op.18;
fantasies, krakowiaks, marches, mazurkas, polonaises

Font: En català: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862) En castellano: No disponible In english: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862) - Altres: Franciszek Wincenty Mirecki (1792-1862)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Darrerament m'he atipat, en bon sentit i literalment, d'una integral de simfonies d'un extraordinari compositor de cognom Jadassohn les simfonies de qui han estat recentment, i de forma completa i brillant, editades pel segell CPO. Unes obres tant fascinants, totes elles, que m'han incentivat a descobrir, encara més, l'immens i sovint oblidat repertori simfònic del segle XIX. En aquest sentit, la quantitat de compositors que van escriure simfonies és probablement molt elevat i fins i tot a dia d'avui es fa realment difícil delimitar. Un d'ells va ser el nostre interessant i personalment desconegut compositor del dia. Franciszek Wincenty Mirecki va ser un polonès que va mostrar, gràcies a la seva formació amb Cherubini, una apassionada devoció per l'òpera italiana i per l'estil neoclàssic fins el punt que en el seu tractat Pogląd na muzykę (Praga, 1860) va formular una extensa declaració d'amor pel classicisme considerant-lo la cima de tota creació musical. Complementàriament, va ser un explorador incansable a la cerca de melodies populars i folklòriques de la seva Polònia natal que va gràcilment introduir en moltes de les seves obres, especialment les de piano, i que van despertar el sobtat i sincer interès de Beethoven. Com a compositor, va destacar per les seves òperes les quals van mostrar una evident proximitat amb el clímax italià de l'època, principalment en veu de Rossini. El seu repertori instrumental va ser, per altra banda i coherentment amb els seus principis, més proper a l'escola de Viena i que va teoritzar en el seu tractat d'orquestració per nom Trattato intorno agli instrumenti ed all'instrumentazione (Milan, 1825). L'exemple pràctic del seu art, per tant, el podrem degustar en la seva única obra instrumental per a gran orquestra. La Simfonia No. 1 en Do menor, escrita el 1855 i sota petició de Mannheim, ens mostra ràpidament dos detalls de la filosofia de Mirecki. L'un, el llenguatge clàssic i l'altre el folklore polonès, com la presència d'algunes formes pròpies de les masurques si bé i en general l'obra sembla sentir-se còmode amb les formes abans explorades per Beethoven. En tot cas un esplèndid i valuós treball simfònic d'un ciutadà d'una geografia massa sovint ignorada més enllà de les seves fronteres naturals!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Polish Radio Symphony Orchestra; Bogdan Oledzki (conductor)
YOUTUBE: Franciszek Mirecki - Symphony in C minor
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

STAINER, John (1840-1901) - The Crucifixion (1887)

$
0
0
Prospero Mallerini - A trompe l'oeil vanitas still life with a bronze crucifix
Obra de Prospero Mallerini (c.1780-c.1830), pintor italià (1)



- Recordatori de John Stainer -
En el dia de la commemoració del seu 115è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Prospero Mallerini (Martinengo?, c.1780 - Roma?, c.1830) va ser un pintor i arquitecte italià. Es desconeix bona part de la seva vida. La seva cronologia s'inicia a partir de la data de la seva primera obra, un retrat d'un monjo caputxí de 1794 i conservat al Museo Francescano de Roma. Es creu que va romandre actiu a Roma, tant com a pintor, la seva darrera obra data de 1829, com d'arquitecte. Es creu que va morir a Roma a l'entorn del 1830.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Prospero Mallerini (c.1780-c.1830) - Altres: No disponible



Parlem de Música...

John Stainer (London, 6 de juny de 1840 - Verona, 31 de març de 1901) va ser un musicòleg i compositor anglès. Es va formar inicialment amb el seu pare William Stainer i a partir del 1849 va ser cantant del cor de la Catedral de Saint Paul. El 1854 va assolir el càrrec d'organista de St Benet Paul's Wharf de Londres. Des d'allà i gràcies al seu talent, fou promocionat al St Michael's College de Tenbury Wells. El 1859 va entrar a la Christ Church d'Oxford, el 1860 va ser nomenat organista de la Magdalen College de la mateixa ciutat i el 1861 organista de la prestigiosa Universitat d'Oxford. Va ser fundador de la Oxford Philharmonic Society dirigint el primer concert el 1866. El seu èxit va anar creixent i el 1872 va succeir a John Goss com a organista de la Catedral de Sant Pau on va introduir considerables reformes tant d'organització com de propostes musicals. Per aquest motiu ben aviat va assolir la condició del més important músic d'església de Londres. El 1874 va fundar la Royal Musical Association i el 1876 va ser nomenat organista de la National Training School for Music. El 1888 fou nomenat Cavaller si bé aquell any va renunciar al seu càrrec a Sant Pau per la progressiva pèrdua de visió. El 1889 va tornar a Oxford on va treballar de professor i on va ser ser vicepresident del Royal College of Organists, president de la Musical Association, de la Plainsong and Mediaeval Music Society i de la London Gregorian Association. Va morir sobtadament a Itàlia durant una visita a la ciutat de Verona el març de 1901.

OBRA:

Vocal religiosa:

Gideon (orat), Oxford, 1865 (1875)
The Daughter of Jairus (cant.), Worcester Festival, 1878 (1879)
St Mary Magdalen (cant., W.J. Sparrow Simpson), Gloucester Festival, 1883 (1884)
The Crucifixion (orat, Sparrow Simpson), St Marylebone Parish Church, 24 Feb 1887 (1887)
The Story of the Cross (cant., E. Monro) (1893)
5 evening services: A (‘Magdalen’), c1864, D, F (1894), E (1894), F (1895)
3 communion services: A (1865), F (1887), C (1901)
4 full services: E  (1874), A/D (1877), B  (1884) and D, male vv (1898)
6 morning services: C (after 1877), G (1893), D (1894), F (1896), A  (1899), G (1915)
4 chant services (1895–7)
Sevenfold Amen (1873) [arr. of Dresden Amen]
12 Sacred Songs for Children (E. Oxenford) (1889)
[156] Hymn Tunes (1900)
44 anthems, org works, madrigals, partsongs, songs, str qt

Editions:
with H.R. Bramley: Christmas Carols, New and Old (London, 1871)
with S. Flood Jones and others: The Cathedral Psalter (London, 1874)
with W. Russell: The Cathedral Prayer Book (London, 1891)
Six Italian Songs (London, 1896)
The Church Hymnary (Edinburgh, 1898)
with J.F.R. and C. Stainer: Early Bodleian Music (London and New York, 1901/R)
with W.H. Frere and H.B. Briggs: A Manual of Plainsong (London, 1902)

Literatura:

A Theory of Harmony, Founded on the Tempered Scale (London, 1871, 7/1884 as A Treatise on Harmony and the Classification of Chords, 8/c1895)
with W.A. Barrett: A Dictionary of Musical Terms (London, 1876, 4/1974)
The Organ (London, 1877/R)
Music of the Bible, with an Account of the Development of Modern Musical Instruments from Ancient Types (London, 1879, 2/1914 with suppl. by F.W. Galpin)
Music in its Relation to the Intellect and Emotions (London, 1892/R)
with J.F.R. and C. Stainer: Dufay and his Contemporaries (London, 1898/R) 

Font: En català: John Stainer (1840-1901) En castellano: John Stainer (1840-1901) In english: John Stainer (1840-1901) - Altres: John Stainer (1840-1901)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

In his lifetime and for a considerable period after his death, Stainer was known primarily as a composer of cathedral music and hymn tunes. His services and anthems, most of them written for St Paul's, were fashionable throughout the Anglican communion and beyond it. His fine literary feeling in his choice of texts was not always matched by an ability to set them appropriately to music. He himself came to regret that he had published his compositions, and said to Fellowes that he knew they were ‘rubbish’; they have been so judged by severe critics of more recent times. Nevertheless, a few works remain favourites: The Crucifixion is usually broadcast every Passiontide and several of the hymn tunes can be heard in churches of almost every denomination. Wienandt and Young (1970) pointed out ‘a dramatic element in Stainer's anthems not often seen in the works of his predecessors’ and a balanced appreciation of Stainer's output of cathedral music has been provided by Gatens (1984). His hymn tunes have been rehabilitated by Routley (1981), who called him ‘a matchless part-writer, contrapuntist and handler of the musical language’. Today Stainer is venerated not as a composer but as a pioneer of English musicology. His edition of Early Bodleian Music, completed shortly before his death, was the first serious effort by an English scholar to explore music before Palestrina and Tallis. Also of value is his edition, with the Rev. H.R. Bramley, of Christmas carols. His professorial lectures at Oxford, and his papers to the Musical Association (six of which were printed in PMA), were excellent models for younger scholars, often venturing into almost unexplored musical territory. In general, he was a benign influence on musicians of the younger generation, most notably Hubert Parry, his successor at Oxford. Stainer was a noted collector of music, specializing in 18th-century songbooks. His elder daughter, Eliza Cecilia, who helped him with Early Bodleian Music, published a Dictionary of Violin Makers (London, 1896/R), and contributed, along with her father and a brother, John F.R. Stainer, to earlier editions of Grove.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

The Crucifixion was composed in 1886-87 and first performed in St Marylebone Parish Church on Good Friday 1887. The work’s dedicatee, William Hodge was a pupil and friend of the composer and, aside from being the assistant sub-organist at St Paul’s was also the organist at St Marylebone (The church has kept up a fine tradition of performing the oratorio on every Good Friday since the premiere). Scored for tenor and bass soloists, choir and organ, Stainer conceived The Crucifixion as ‘A Meditation on the Sacred Passion of the Holy Redeemer’, a work that would not be too taxing for the average village choir and which might also immediately engage an audience. Given its immense popularity, Stainer obviously succeeded in the latter. As to the forces: while the choir parts are more than manageable for a decent amateur choir, the organist has to be more than competent, and the singers, who carry most of the narrative, need to be quite exceptional amateurs and preferably professionals. The structure of The Crucifixion is inspired by J.S. Bach, the scheme of arias recitatives, choruses and chorales (hymns) reflecting that of the St John and St Matthew Passions. Unlike the passions, however, there is no orchestra to provide light and shade to accompaniments and add piquancy or punch to the drama. It is testament to Stainer’s economy of scale and his deft organ writing that we are barely aware of a solitary instrument accompanying the choir and soloists. Central to the work’s structure and impact are the five hymns which are interspersed throughout the oratorio. These are intended for congregational participation and are as key to the work’s success as even the most lyrical passages for the solo voices or organ. The congregation is invited to stand for these hymns and so directly take part in a communal celebration at this crucial point in the liturgical year. While the first performance was a success, the libretto, by the Reverend William Sparrow-Simpson would soon attract ferocious criticism and the music has also been vilified down the years. It is true that there are some cloying sentimental passages by Sparrow-Simpson and perhaps, at times, an excess of High Victorian piety from Stainer, too—the ‘Fling wide the gates’ chorus has taken many a critical bashing—but there are many more passages of real beauty and invigorating drama. The Crucifixion can still bat with the best of them every season, its many performances and broadcasts every year at Passiontide gladly attended and participated in with great British gusto.

HYPERION (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Andrew Kennedy (tenor); Neal Davies (bass); Darius Battiwalla (organ); Huddersfield Choral Society
HYPERION: STAINER, J. - The Crucifixion (1887)
SPOTIFY: STAINER, J. - The Crucifixion (1887)



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BUSONI, Ferruccio (1866-1924) - Piano works

$
0
0
Albert Anker - Die Kinderkrippe I (1890)
Obra d'Albert Anker (1831-1910), pintor suís (1)



- Recordatori de Ferruccio Busoni -
En el dia de la celebració del seu 150è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Albert Anker (Ins, 1 d'abril de 1831 - Ins, 16 de juliol de 1910) va ser un pintor suís. Fill de veterinaris, es va formar, a partir del 1845, en dibuix amb Louis Walhinger si bé els primers anys no va destacar de la resta de companys. El 1851 va entrar a la Universitat de Berna i posteriorment a la de Halle per estudiar Teologia, però el 1853 els va abandonar per a dedicar-se a la pintura. Ben aviat va viatjar a París on va ser alumne del pintor Charles Gleyre i més tard de Renoir. Entre el 1853 i el 1860 va viure en contacte amb l'Escola Imperial de Belles Arts. A partir del 1861 va viatjar a Itàlia, geografia de gran atractiu pels pintors d'aquella època. El 1864 va tornar a França, on es va casar, i on va començar a destacar per les seves pintures de gran realisme i precisió en el dibuix. El 1870 va diversificar la seva vida social convertint-se en diputat del Gran Consell de la regió de Berna, va treballar en diverses revistes i el 1878 va organitzar la secció suïssa de l'Exposició Universal de París. En agraïment, aquell any va ser condecorat amb la Legió d'Honor. El 1890 es va traslladar a Ins, renunciant a la seva vida a París a la cerca d'ambients més tranquils. El 1900 va rebre el títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Berna. Com a pintor es va fer conegut pels seus retrats infantils així com per les escenes de gènere i natures mortes totes elles caracteritzades per un realisme intens i pel seu naturalisme. Va morir a Ins el juliol de 1910.

Font: En català: No disponible En castellano: Albert Anker (1831-1910) In english: Albert Anker (1831-1910) - Altres: Albert Anker (1831-1910)



Parlem de Música...

Ferruccio Busoni (Empoli, 1 d'abril de 1866 - Berlin, 27 de juliol de 1924) va ser un pianista, director i compositor italià. Es va formar amb els seus pares, músics, abans d'estudiar composició a Graz amb Wilhelm Mayer i posteriorment a Leipzig, on va conèixer i admirar la música de Bach. El seu talent prematur va motivar que ràpidament fos contractat com a professor, primer a Helsinki, i posteriorment a Berlín, Moscú i en el conservatori de Nova Anglaterra a Boston (1891-1893). Alhora, va realitzar nombrosos recitals com a pianista, tant per Europa com pels Estats Units. Com a compositor, va ser un ferm innovador procurant incentivar el progrés de la música moderna tot inventant noves escales i divulgant l'obra d'autors contemporanis. Com a teòric, va ser autor de diversos tractats, entre ells, Entwurf einer neuen Ästhetik der Tonkunst (Trieste, 1907) i Von der Einheit der Musik (Berlin, 1922). Paral·lelament a la seva important labor de promoció de la música moderna, va ser un dels majors arranjadors de l'obra de teclat de Bach, motivant àmpliament el seu redescobriment. El seu estil musical, per altra banda, fou eclèctic i sovint inclassificable situant-se en l'avantguarda del seu temps i fent molt difícil classificar o delimitar l'estil de la seva obra, sent el contrapunt de Bach i les tonalitats indeterminades de Liszt els seus principals referents. Els darrers anys els va viure a Berlín, on va morir el juliol de 1924.

Font: En català: Ferruccio Busoni (1866-1924) En castellano: Ferruccio Busoni (1866-1924) In english: Ferruccio Busoni (1866-1924) - Altres: Ferruccio Busoni (1866-1924)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Busoni's attitude to his extensive output of juvenilia was equivocal. ‘My early works on your desk! I blush’, he wrote to Leichtentritt, his first biographer; yet the catalogue of compositions he prepared in 1921 lists every item published during his early years, including many long out of print. Thanks to the recordings of Geoffrey Douglas Madge, the early piano works have become more readily accessible. The young Busoni is revealed as a composer of taste and imagination, impeccable technique, clear, well organized forms and a precise sense of colour, well versed in counterpoint but of stereotyped melodic invention. In place of original ideas he often alludes to extrinsic material, particularly folksong or plainchant. Melodic pluralism was increasingly to dominate his mature style. He later came to rationalize the ‘latently allusive character’ of his music (Reithmüller, 1988) by hypothesizing the ‘omnipresence of Time’. ‘The absolutely modern does not exist’, he wrote, ‘only that which arises at an earlier or later moment of time … “Modern” and “old” have always existed’ (Entwurf einer neuen Ästhetik der Tonkunst, 1907). Another of his catchwords was ‘Toujours recommencer’, a motto reflected in his disordered opus numberings. He declared the Second Violin Sonata op.36a to be his true op.1 but continued to sanction performances of several earlier works, including the D minor String Quartet, the Konzertstück, the Violin Concerto and the Lustspielouvertüre.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Roland Pöntinen (piano)
AMAZON: BUSONI, F. - Elegien
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BUSONI, F. - Elegien, 7 Kurze stucke, Prelude et etude en arpeges & Perpetuum mobile



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MADLSEDER, Nonnosus (1730-1797) - Missa Solemnis (c.1765)

$
0
0
Bartolomé Esteban Murillo - Magdalena penitente
Obra de Bartolomé Esteban Murillo (1617-1682), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Nonnosus Johannes Baptist Madlseder -
En el dia de la commemoració del seu 219è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Bartolomé Esteban Murillo (Sevilla, 1617 - Sevilla, 3 d'abril de 1682) va ser un pintor espanyol i un dels més importants del segle XVII a Espanya. A les col·leccions privades de Sevilla va tenir l'oportunitat de conèixer l'obra dels mestres barrocs italians i flamencs, al costat de la dels seus precursors espanyols, pintures que el van influir intensament. A partir de les seves primeres obres, representacions de la Mare de Déu o la Sagrada Família, d'esperit una mica distant, va evolucionar cap a un tractament dels temes en un to més humà i senzill, dins d'interiors quotidians, en els que va introduir detalls i escenes de la vida diària. Els seus personatges es van caracteritzar per aquesta dolçor i sentimentalitat propis del seu estil, fugint dels rampells tràgics que tant van atreure a altres artistes del barroc. Entre els anys 1645 i 1646 va realitzar 11 escenes de vides de sants que el van promocionar notablement. El 1660 va fundar i va ser president de l'Acadèmia de Dibuix de Sevilla. Com a pintor d'escenes de gènere, va destacar per la interpretació de personatges infantils marginats de manera emotiva, com per exemple en el Nen captaire (1645, Museu del Louvre, París). Per altra banda, en l'obra La Verge i el Nen amb Santa Rosalia de Palerm (1670, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid) va posar de manifest l'harmonia tant de la composició com de la exquisida precisió del dibuix. Entre el 1671 i el 1674 va realitzar les pintures de l'Església de la Caritat de Sevilla. Murillo també va ser un dels millors a l'hora de reflectir a la Immaculada Concepció, temàtica que va representar en nombroses versions, destacant la gràcia juvenil, el rostre amorós de la Verge i el vol dels àngels que l'envolten. Les seves representacions de sants, autèntics retrats de tipus espanyols de l'època, es corresponen al realisme imperant en l'art religiós del segle XVII. Segles després, Murillo fou redescobert fins el punt que la seva obra va ser font d'importants estudis acadèmics. Va viure la quasi totalitat de la seva vida a Sevilla, ciutat on va morir l'abril de 1682.




Parlem de Música...

Nonnosus Johannes Baptist Madlseder (Meran, 20 de juny de 1730 - Andechs, 3 d'abril de 1797) va ser un organista i compositor alemany. Es va formar com a cantant d'un cor a la capella reial d'una església de la població de Hall per posteriorment estudiar al Gymnasium Jesuïta de la mateixa ciutat entre els anys 1743 i 1745. Més tard, va entrar al Monestir de Polling i al Monestir de Freising per a seguir estudiant música. El 1749 es va traslladar al Monestir Benedictí d'Andechs on el 1754 va ser ordenat sacerdot. Allà va ser on va publicar el seu primer opus, una sèrie d'ofertoris on va documentar que havia estudiat a Andechs amb el director musical Gregor Schreyer. La seva carrera fou ascendent progressivament amb un primer càrrec d'assistent del director (1755), organista i director del Tafelmusik (1757), líder del cor (1760) i mestre de cant (1762-63). A partir del 1763 es va centrar en la composició i a tal efecte l'abat Meinrad Moosmüller el va enviar a Munich on va rebre formació a l'Òpera Italiana de la ciutat. El 1767 va tornar a Andechs on va assolir el càrrec de director musical i líder del cor de nens. A partir del 1772 va ser el sacerdot del Convent de Lilienberg, prop de Munich. Es creu que els darrers anys es va centrar en l'activitat litúrgica tornant a Andechs al final de la seva vida i a on va morir l'abril de 1797.

OBRA:

Vocal religiosa:

Masses:
Mass, a, A-ST;
Mass, C, D-MR;
Requiem, d, HR, CH-E;

Doubtful:
Requiem, c, D-BAR, OB (attrib. Wolfgang Schaller), CH-E (attrib. Holzbauer)

Cants. (all lost):
Intellectus, Meditation II (F. Neumayr), Munich, Lent 1762;
Detrimentum honoris, Meditatio II (Neumayr), Munich, Lent 1764;
Ezechias (P. Scharl), Andechs, Jan 1770;
Il viaggio di Febo a Spitzberga (Scharl), Andechs, 1775

Other sacred:
15 offs, op.1 (Augsburg, 1765);
15 offs, op.2 (Augsburg, 1767);
5 miserere, Stabat mater, op.3 (Augsburg, 1768);
5 vespers, op.4 (Andechs, 1771);
TeD, A-ST;
Salve regina, g, ST;
Parvulus natus est, D, S, orch, D-Rp;
lit, F, Rp;
Stabat mater, F, WEY;
Stabat mater, E , CH-E;
Aeterna Christi munera, D, E;
Jesu corona virginum, A, E;
Justus germinabit, F, A-ST;
3 Rorate coeli, C, E , B , D-BAR;
Tota pulchra es, D, CH-E;
Venite adoremus, G, E;
Vespers, C, inc., D-KZa;
In exitu, D, inc., KZa

Instrumental:

Sym., E , A-Imf, ed. in DTÖ, lxxxvi (1949);
8 partitas, hpd, CH-Mü;
2 divertimentos, C, B , hpd, Mü;
Conc., hpd, lost

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Nonnosus Johannes Baptist Madlseder (1730-1797) - Altres: Nonnosus Johannes Baptist Madlseder (1730-1797)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Certament, l'àrea resultant del triangle geogràfic que geomètricament s'estableix entre el sud d'Alemanya, el Tirol suís i la regió d'influència de Salzburg, és una bulliciosa i fascinant mina de tresors musicals. Qui us escriu, tot i les notables dificultats, hi busca amb devoció tot allò que desprengui so i que provingui d'aquell extraordinari ecosistema musical i és d'aquesta manera que de tant en tant, emergeixen noms i personatges raríssims a les nostres oïdes. No així, suposem, a les dels ciutadans de parla alemanya on, segurament, resulten menys desconeguts que a casa nostra. En tot cas, una de les virtuts de la globalització és precisament la de poder escoltar el ressò llunyà amb independència de la nostra coordenada geogràfica. Lectors d'aquí, d'allà i del més enllà, som plenament partícips d'aquesta afortunada possibilitat i a tal efecte així ho aprofitarem. I avui ho farem en veu d'un sacerdot organista i mestre de capella per nom Nonnosus [Johannes Baptist] Madlseder que al seu haver, tal com podem comprovar, hi consta un repertori prou considerable, entre aquest, el preciós Salve Regina i la majestuosa i extensa Missa Solemne en La menor per a solistes, cor i orquestra, que avui recuperem.

I com tantes vegades reiteraré, compositors com Madlseder van ser la norma i no pas l'excepció, és a dir, possiblement mai podrem arribar a ser plenament conscients de la brutalitat numèrica de mestres musicals de, per exemple, el segle XVIII on tranquil·lament els podríem quantificar en milers i no en els pocs centenars que actualment coneixem. En tot cas, un d'ells va ser Madlseder qui va tenir una sòlida formació amb un mestre molt admirat (i també desconegut avui dia) per nom Gregor Schreyer (1719-1767) qui al seu torn va introduir-lo en l'art de l'esplèndid Johann Joseph Fux (escoltar aquí). I què podem dir de la música de Madlseder doncs que es mou còmodament en els límits establerts per l'escola de Viena, sent més propera als col·legues de Mannheim en la seva simfonia, i més pre-clàssica en el conjunt de la seva obra religiosa si bé amb mostres de notable creativitat tant vocal com instrumental i que podrem comprovar en el conjunt de la missa i en moviments com el d'introducció al Glòria. Bon ritme, cromatisme tímbric i seccions fugades corals intercalades amb exigents àries solistes. Finalment i com anècdota, permeteu-me recordar breument al seu germà Josef Madlseder (1740-1806) qui va ser cantant i membre del cor de la Catedral de Salzburg, on possiblement va estar al servei de Mozart (escoltar aquí) i Michael Haydn (escoltar aquí), i de qui es creu que va compondre una Missa Allemande que, malauradament, difícilment escoltarem. En tot cas, celebrem joiosament la recuperació, amb decència i acadèmia, de Nonnosus Madlseder!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Wolf Matthias Friedrich (Bass); Bernhard Landauer (Alt); Martina Janková (Sopran); Johannes Chum (Tenor); Kammerchor des Ferdinandeums; Kammerorchester des Ferdinandeums 
TIROLER LANDESMUSEEN: Music from Stams Monastery XVI
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MARTINI, Giovanni Battista (1707-1784) - L'Opera per Flauto

$
0
0
Angelo Carescimbeni - Ritratto di Padre Giovanni Battista Martini (c.1770)
Obra d'Angelo Crescimbeni (1734-1781), pintor italià (1)



- Recordatori de Giovanni Battista Martini -
En el dia de la commemoració del seu 232è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Angelo Crescimbeni (Bologna, 1734 - Bologna, 4 d'agost de 1781) va ser un pintor italià. Es va formar amb el pintor Giuseppe Pedretti amb qui va aprendre l'art del retrat, una temàtica que explotaria la resta de la seva vida. I si bé va realitzar una gira europea i va viure durant tres mesos a Venècia, on va realitzar una seixantena de retrats, va passar la major part de la seva vida a Bolonya sent un dels retratistes més destacats de la ciutat durant bona part de la segona meitat del segle XVIII. Va ser allà on va morir l'agost de 1781.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Angelo Crescimbeni (1734-1781)



Parlem de Música...

Giovanni Battista Martini (Bologna, 24 d'abril de 1706 - Bologna, 3 d'agost de 1784) va ser un teòric, professor, organista i compositor italià i un dels més importants mestres de la història de la música. Va estudiar inicialment amb el seu pare, més tard contrapunt amb Giacomo Antonio Perti i amb Antonio Riccieri i finalment clavicordi amb Giovanni Battista Predieri (fl.1730-1755). Poc després, es va formar en teologia a Lugo di Romagna abans de tornar a Bolonya el 1722, on va fer els vots menors tres anys més tard i a on el van ordenar sacerdot franciscà el 1729. A partir del 1725 i fins gairebé el final de la seva vida va servir com a mestre de capella a l'església de Sant Francesc de la ciutat i rarament va viatjar lluny de Bolonya. Des d'allà va construir un immens entorn musical sense perdre's cap notícia del món que l'envoltava. Per exemple, sabia de l'existència de Johann Sebastian Bach, i es va cartejar freqüentment amb Mozart, Rameau, Giuseppe Tartini, Joachim Quantz i Andrè Grétry, entre molts altres. En aquest sentit El Pare Martini, nom amb què se'l va conèixer arreu, es va convertir immediatament en una de les figures més famoses i estimades de la música durant el segle XVIII. Alhora, la seva labor com a docent i teòric el van convertir en un dels mestres més cotitzats i sol·licitats de la història amb quasi un centenar d'alumnes com Wolfgang Amadeus Mozart, Johann Christian Bach, André Grétry, Niccolò Jommelli, J.G. Naumann i Christoph Willibald Gluck, entre molts altres. També va ser autor de valuosos tractats i assaigs musicals, entre ells, el famós 'Storia della Musica' (Tres volums, 1757-1781).

El mateix Mozart va admirar intensament al Pare Martini i no va deixar mai d'intercanviar correspondència amb l'italià. Una correspondència d'altíssim valor per entendre la història de la música durant el segle XVIII i anys anteriors i de la qual es creu va superar les 6000 cartes entre Martini i autors tant diversos com Burney, Locatelli, Marpurg, Metastasio o el Pare Soler. El 1758 Martini va esdevenir membre de l'Accademia dell’Istituto delle Scienze de Bolonya després de presentar públicament la seva ‘Dissertatio de usu progressionis geometricae in musica’. Aquell mateix any va ser admès, tot i una prohibició expressa d'acceptar monjos a la institució que va haver de ser cancel·lada, a l'Accademia Filarmonica. Anys més tard, el 1776 va ser triat membre de l'Acadèmia Arcadia de Roma sota el nom d'Aristosseno Anfioneo. Com a compositor el seu llegat va ser descomunal (a l'entorn de 1500 obres) explorant els gèneres emergents i contemporanis, tant profans com religiosos sense abandonar el vell stile antico del seu admirat Palestrina. I si bé no es va moure de Bolonya, algunes fonts indiquen que per motius de salut precària, Martini va practicar tot tipus d'estils de composició demostrant un perfil poc ortodox tot i que les formes musicals van ser, en general, de precisa fidelitat al barroc o classicisme del seu temps. I tot i la manca de detalls biogràfics, moltes descripcions de la seva creativitat van destacar la vida extremadament activa de Martini en totes les àrees que va tractar, entre elles, el col·leccionisme, tant de publicacions i partitures com de retrats de músics d'arreu (a l'entorn d'uns 300), acumulant una biblioteca de més de 17000 volums. La fama del Pare Martini com a estudiós i teòric de la música va ser tant destacada que va eclipsar totalment les seves composicions morint musicalment oblidat a Bolonya l'agost de 1784.

OBRA:

c1500 compositions are extant, and c1000 canons, mostly in I-Bc;
other sources include A-Wn, B-Bc, D-Bsb, Dlb, MÜp, Rp, I-Ac, Baf, Bsf, Bsp, BGc, Fc, LT, MOe, Nc, PAc, PIst, Ps, Rsc, Vc, GB-Cfm, Lbl. No definitive catalogue exists;
Busi and Zaccaria have incomplete lists, Wiechens has an extensive list of the sacred music, Brofsky (1963) a thematic catalogue of the instrumental music.

Vocal secular:

5 int:
Azione teatrale, 1726;
La Dirindina (G. Gigli), 1731;
L’impresario delle Canarie (Metastasio), 1744, facs. (Bologna, 1984);
Il maestro di musica, 1746;
Don Chisciotte, 1746;
other music for the stage

Other:
Numerous arias, canons, incl. 52 canoni, 2–4vv (Venice, 1785);
cantatas and duets, incl. Duetti da camera (Bologna, 1763)

Vocal religiosa:

Oratorios:
L’assunzione di Salomone al trono d’Israello (G. Melani), Bologna, S Maria di Galliera, 1734;
S Pietro (N. Coluzzi), 1738;
S Pietro, 1739;
Il sagrificio d’Abramo, unfinished;
Deposizione dalla croce, lost

Other:
Litaniae atque antiphonae finales Beatae Virginis Mariae, 4vv, org, insts, op.1 (Bologna, 1734)
Pieces in La recreazione spirituale nella musica (Bologna, 1730)
c32 masses, incl. 12 masses, 4vv, insts, incl. 1 requiem;
2 masses, 8vv, insts;
3 masses, 4vv [2 with org, incl. Missa pro defunctis];
3 masses, 8vv [incl. Messa de’ morti with org];
5 messe brevi, 8vv, insts;
7 masses, 2–3vv, inc.;
3 Ky, 2 Gl, 12 Cr;
40 series of Proprium Missae, vv, insts;
c101 int,
c25 grad,
c26 off,
c32 comm;
54 Responsoria Hebdomadae Sanctae;
c198 pss, vv, insts [51 with double chorus], incl. 2 Salmi concertati, ed. E. Desderi (Brescia, 1964);
Laudate pueri, ed. P. Kiel (Hilversum, 1965);
26 Mag; Mag a 8, 1746, ed. R. Bloesch (Champaign, IL, 1981);
5 Nunc dimittis; numerous vespers etc., hymns, seq, ant, lit, etc., incl. De profundis, ed. E. Desderi (Brescia, 1963), Domine ad adjuvandum, ed. J. Castellini (St Louis, 1958);
motets, incl. Motetti, 4vv, ed. E. Desderi (Bologna, 1956), 6 motetti eucaristici, ed. F. Benetti (Padua, 1960);
Ego sum panis, 1753, ed. M. Jarczyk (Berlin, 1980)

Instrumental:

24 sinfonias, incl. Sinfonia a 4, ed. E. Desderi (Padua, 1956);
4 syms., ed. H. Brofsky (New York, 1983);
Sinfonia con violoncello e violino obbligati, ed. I. Homolya, Concerto for Violoncello and Strings (Kunzelmann, 1987)
12 concs., various insts, incl. Conc., G, hpd, str, ed. E. Desderi (Padua, 1955);
Conc., C, hpd, str, ed. G. Piccioli (Milan, 1956);
Conc., D, hpd, str, ed. P. Bernardi and F. Sciannameo (Rome, 1968);
Conc., F, vn, str, ed. E. Desderi (Padua, 1960), 1 conc., vc, str, ed. I. Koloss (Mainz, 1986);
1 conc., fl, str, ed. I. Homolya (Mainz, 1984);
1 conc., vn, ob, vc, str
96 kbd sonatas, incl. Sonate d’intavolatura per l’organo e ’l cembalo (Amsterdam, 1742/R); as 12 sonate d’intavolatura, ed. A. Farrenc, Le trésor des pianistes (Paris, 1862) and M. Vitali (Milan, c1927);
Sonate per l’organo e il cembalo (Bologna, 1747), ed. L. Hoffmann-Erbrecht, 6 Sonaten (Leipzig, 1954);
1 sonata, hpd, ed. in F.G. Marpurg, Raccolta della più nuove composizioni (Leipzig, 1756), and in Raccolta musicale contenente sonate per il cembalo (Nuremberg, 1760); as 7 composizioni inedite per clavicembalo, ed. G. di Toma (Padua, 1976)
5 ens sonatas, incl. 1 for vc, 3 for 2 fl, 1 for 4 tpt, str, ed. G.C. Ballola (Milan, 1986)
Numerous versetti, other short liturgical org pieces, incl. 20 composizioni originali per organo, ed. I. Fuser (Padua, 1956), 11 composizioni per organo, ed. A. Bortolozzo (Padua, 1983), sonate per organo, ed. D. Masarati (Brescia, 1988)
Incidental music for Trinummus (play, Plautus), Parma, 1780
Various untitled kbd and ens pieces

Literatura:

Attestati in difesa del Sig. D. Jacopo Antonio Arrighi, maestro di cappella della cattedrale di Cremona (Bologna, 1746)
Regola agli organisti per accompagnare il canto fermo (Bologna, 1756); ed. in BMB, section 4, cci (1969)
Storia della musica, i (Bologna, 1761/R [dated 1757]), ii (1770/R), iii (1781/R)
Onomasticum, seu synopsis musicarum graecum atque obscuriorum vocum, cum earum interpretatione ex operibus Io. Bapt. Donii Patrici Florentini’, in G.B. Doni: Dei trattati di musica, ed. A.F. Gori, ii (Florence, 1763)
Dissertatio de usu progressionis geometricae in musica’, Commentari dell’Istituto delle scienze di Bologna, v (Bologna, 1767) [pubd separately (Bologna, 1767)]
Compendio della teoria de’ numeri per uso del musico (Bologna, 1769)
Esemplare, o sia Saggio fondamentale pratico di contrappunto sopra il canto fermo, i (Bologna, 1774/R); ii (1776/R)
Serie cronologica dei principi dell’Accademia dei filarmonici di Bologna’, Diario bolognese (Bologna, 1776/R)
Lettere del Sig. Francesco Maria Zanotti, del padre Giambattista Martini, min. con., del padre Giovenale Sacchi (Milan, 1782)

Font: En català: Giovanni Battista Martini (1707-1784) En castellano: Giovanni Battista Martini (1707-1784) In english: Giovanni Battista Martini (1707-1784) - Altres: Giovanni Battista Martini (1707-1784)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Dir que Giovanni Battista Martini va ser un compositor i teòric de l'ordre franciscana, que més tard va rebre el títol afectuós i per unanimitat de 'Pare Martini' i que la seva personalitat fou universal, és a dia d'avui, quedar-se realment curts en la nostra descripció. Segurament, de la totalitat de compositors dels quals he parlat en aquest espai el que major admiració em desperta, i de llarg, és la figura de Martini. I de fet, no sabria donar una raó científica a tal sensació, que més aviat és una intuïció i no tant una mesura empírica. I potser us preguntareu per què quan molts de vosaltres, estic segur, en prou feines coneixeu en profunditat l'obra, vida i esperit sant d'aquest simpàtic monjo que un bon dia es va dedicar a la música, rebent cartes d'arreu d'Europa, viatgers infatigables a la cerca del seu saber i centenars o potser milers de peticions per tal d'aprendre, de tu a tu, del seu coneixement. Mozart, per exemple, se l'estimava tant que no va dubtar en viatjar a Bolonya, com fos, per tal de conèixer qui era aquell savi prodigiós que, entre altres, devia dominar el transcurs del temps perquè sinó se'm fa quasi impossible assumir com materialment va ser capaç d'escriure la voluminosa Storia della musica (descarregar aquí) que va deixar inacabada, de compondre més de 1500 obres, de rebre més de 70 alumnes o de col·leccionar partitures, retrats i milers de llibres, sense oblidar les seves labors pròpies de la litúrgia i les milers de cartes que va intercanviar amb músics d'arreu, fossin francesos, alemanys, italians o fins i tot catalans. Rau aquí l'explicació de l'admiració irracional que sento... Probablement, fruit que musicalment avui dia és encara en prou feines conegut si bé aquí ja n'he parlat totes les vegades que bonament he pogut descobrint obres de tal pulcritud formal, acadèmicament parlant, que m'han deixat absolutament trasbalsat (el seu Rèquiem per exemple). Per tant i evidentment, poder-ne parlar en so de la seva preciosa música, tal com ràpidament comprovarem en aquest parell d'obres per a flauta, l'Allegro en Do major per a dues flautes i continuo i el Concert en Sol major per a flauta i orquestra, em fa tant feliç que només puc dir que Martini és i serà sempre, si més no en veu i vot de qui us parla, un dels més grans de la història de la música i en molts sentits, insuperable!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Massimo Mercelli (flute); Nicola Guidetti (flute); Marco Vangi (cello); Giovanni Perrucci (harpsichord); Orchestra da Camera Benedetto Marcello; Lucas Ferrara
RECICLASSICAT: MARTINI, Giovanni Battista (1707-1784)
PRESTOCLASSICAL: Martini - L'Opera per Flauto
SPOTIFY: Martini - L'Opera per Flauto



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SCHIEFERDECKER, Johann Christian (1679-1732) - Musicalische Concerte

$
0
0
Melchior d'Hondecoeter - Een pelikaan en ander gevogelte bij een waterbassin, bekend als ‘Het drijvend veertje’ (1680)
Obra de Melchior d'Hondecoeter (c.1636-1695), pintor holandès (1)



- Recordatori de Johann Christian Schieferdecker -
En el dia de la commemoració del seu 284è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Melchior d'Hondecoeter (Utrecht, 1636 - Amsterdam, 3 d'abril de 1695) va ser un pintor holandès. Conegut amb el nom del Rafael dels Ocells, es va formar amb el seu pare Gijsbert d'Hondecoeter qui al seu torn s'havia format amb l'avi de Melchior, Gillis d'Hondecoeter. Posteriorment es va formar amb Jan Baptist Weenix abans de començar a treballar a La Haia on va ser membre del Gremi de Sant Lluc a partir del 1659. El 1664 es va traslladar a Àmsterdam on va rebre l'encàrrec de la decoració del Palau d'Adolphe Visscher a Driemond. També va estar al servei de Guillem III d'Anglaterra i va treballar en els palaus de Bergisch Gladbach i Oraniestein. I si bé els darrers anys va decaure en l'oblit, el cert que en vida va ser reconegut com un dels millors pintors d'escenes amb animals. Va morir a Àmsterdam l'abril de 1695.




Parlem de Música...

Johann Christian Schiefferdecker (Teuchern, 10 de novembre de 1679 - Lübeck, 5 d'abril de 1732) va ser un organista i compositor alemany. Fill de Christian Schiefferdecker, un kantor, organista i professor de Teuchern, es va formar inicialment amb el seu pare abans d'entrar, el 1692, a la Thomasschule de Leipzig. Més tard va entrar a la Universitat de la mateixa ciutat sense abandonar la música ja que precisament en aquells anys va publicar les seves primeres òperes Justinus (1700) i Medea (1700). El 1702 va accedir al seu primer càrrec d'assistent de l'Òpera d'Hamburg on va col·laborar amb Georg Bronner i Johann Mattheson en els actes de celebració de la coronació de la Reina Anna. El gener de 1707 va rebre la petició de succeir a Buxtehude com a organista de la Marienkirche de Lübeck i aquell mateix any, com obligava la tradició, es va casar amb Anna Margreta, la filla de Buxtehude. Schiefferdecker va viure la resta de la seva vida a Lübeck, ciutat on va morir l'abril de 1732.

OBRA:

Vocal secular:

Heilig ist der Herr Zebaoth, 4vv, str, bc, D-Bsb; ed. B. Grusnick (Kassel, 1959)
2 wedding arias, both for T, insts: Keuscher Flammen Liebesfeuer (Lübeck, 1707); Glück zu euren Hochzeitshertzen (Lübeck, 1707)

Ops, music lost: 
Justinus, Leipzig, 1700; 
Medea, Leipzig, 1700; 
Regnerus und Svanvite, Weissenfels, 1701 (rev. as Der königliche Printz Regnerus, Hamburg, 1702); 
Alaricus, Hamburg, 1702; 
Victor, Hertzog der Normannen, Hamburg, 1702 [only act 1 by Schiefferdecker]

Vocal religiosa:

Missa brevis (Ky, Gl), 4vv, str; 
In te speravi, T, vn; 

In te Domine speravi, T, vn, bc [copies by G. Österreich from the Bokemeyer collection, 1704]: all Bsb

3 cants., B, vn, bc, all B-Bc: 
Auf, auf, mein Herz; 
Weicht ihr schwarzen Trauer-Wolken; 

Triumpf! Beliel ist nun erleget

22 Abendmusiken, texts and music lost, incl.: 
Die Historia der ersten Eltern (A. Lange), 1708; 
Der streitbare und siegende Gideon (C. Brandenburg), 1716; 
Der geduldige Kreutzträger Hiob (J.F. Holten), 1720

Geistliche Cantaten nach Ordnung der Sonn- und festtäglichen Evangelien; texts and music lost, see Moller (1744)

Instrumental:

Meine Seele erhebet den Herren, org, D-LÜh, ed. in EDM, 1st ser. ix (1937/R)
XII musikalische Concerte, bestehend in auserlesenen Ouverturen nebst einigen schönen Suiten und Sonaten, 3 vn, 3 ob, b, bc (Hamburg, 1713)
Org pieces, formerly in Berlin-Grünewald, Bibliothek Wolffheim, cited in EitnerQ 

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Johann Christian Schieferdecker (1679-1732) - Altres: Johann Christian Schieferdecker (1679-1732) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Schieferdecker was, by any stretch of the imagination, a solid, well-educated, and talented composer. He was the son of an organist, attended school in Leipzig where he wrote his first operas, and returned to Hamburg to become a colleague of Telemann, Keiser, Mattheson, and Handel, toiling away in the opera house there. When Buxtehude sought a successor, it was Schieferdecker who was able to walk away with the job. Apparently he did not have the same qualms about marrying Buxtehude’s long-in-the-tooth daughter as his other friends, and when she died a couple of years later, he raised their child to continue the musical succession. As a composer, he was a chronological contemporary of Telemann (though he died in 1732, more than three decades before his colleague), but it is not clear exactly how much music he actually wrote. There were about a dozen operas written for Leipzig and Hamburg (all seemingly lost), and he certainly was active in Lübeck as Buxtehude’s successor, writing Abendmusik , pieces for organ, and in 1713 publishing a set of 12 Musicalische Concerte (probably best translated literally as “Musical Concerts,” rather than concertos, but in the insecure generic designation of the time indicating simply pieces—in this case each a rather conventional French suite).

Bertil van Boer (source/font: aquí)

---

Quizá una de las anécdotas más célebres de la música llamada clásica es la que detalla los ímprobos esfuerzos de Dietrich Buxtehude para casar a su hija. Para sucederle como organista de la Marienkirche de Lübeck, ponía como condición sine qua non contraer matrimonio con la nada agraciada Anna Margreta. Cuentan que los amigos Händel y Mattheson, tras haber superado las pruebas musicales a que les sometió Buxtehude, salieron despavoridos cuando vieron a la dama. Algún tiempo después fue Johann Sebastian Bach el que renunció al cargo con tal de no tener que cargar con la muchacha. Fue finalmente Johann Christian Schieferdecker el que hizo de tripas corazón, aunque es posible que la leyenda haya sido magnificada, pues parece que no se trataba de una imposición de Buxtehude, sino de una inveterada tradición que regía Lübeck, el que el nuevo organista  de la Marienkirche contrajera matrimonio con la hija de su predecesor a la muerte de éste. Pese a lo poco conocido que es hoy, Schieferdecker tuvo que ser un músico muy considerado en el norte de Alemania, como lo demuestra el hecho de que, siendo aún estudiante en la Thomasschule, estrenara dos óperas en Leipzig. Colaboró en alguna ocasión, ya establecido en Hamburgo, con Mattheson y mantuvo una larga amistad con Keiser. Hace bien poco aparecían, en la fastuosa interpretación de Elbipolis, seis de sus Musicalische Concerte, compuestos en 1713 en la ciudad hanseática (que no son conciertos, sino suites orquestales al más puro estilo francés). 

Eduardo Torrico (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensemble Toutes Suites; Marianne Richert Pfau
RECICLASSICAT: SCHIEFERDECKER, Johann Christian (1679-1732)
JPC: Music for Hautbois Band
CPDL: No disponible.
SPOTIFY: Music for Hautbois Band



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

KUHNAU, Johann (1660-1722) - German Cantatas (c.1710)

$
0
0
Attributed to Jean Tassel - Rest on the Flight into Egypt
Obra de Jean Tassel (1608-1667), pintor francès (1)



- Recordatori de Johann Kuhnau -
En el dia de la celebració del seu 356è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jean Tassel (Langres, c.1608 - Langres, 6 d’abril de 1667) va ser un pintor francès. Va estudiar a Itàlia, on va rebre la influència dels mestres italians, i molt especialment de l'obra de Caravaggio. Al tornar a França, va treballar a Dijon, Troyes i Langres, on es troben molts dels seus quadres, als quals recentment s'ha afegit una gran part de l’obra atribuïda fins ara al seu pare, Richard Tassel. D’entre la seva obra van destacar Caterina de Montholon (Musée des Beaux-Arts, Dijon), L’arbre de Jessè (Musée des Beaux-Arts, Troyes) i Els serradors (Musée des Beaux-Arts, Estrasburg). Va morir a Langres l’abril de 1667.

Font: En català: Jean Tassel (1608-1667) En castellano: Jean Tassel (1608-1667) In english: No disponible - Altres: Jean Tassel (1608-1667)



Parlem de Música...

Johann Kuhnau (Geising, 6 d'abril de 1660 - Leipzig, 5 de juny de 1722) va ser un organista i compositor alemany. De ben petit va mostrar un gran talent vocal i un profund interès musical. El 1669 va ser matriculat a la Kreuzschule de Dresden, on va assolir la condició de Rathsdiscantist, i va obtenir instrucció regular en música. En canviar la veu va haver de treballar més dur i a més de la seva música va aprendre italià. La plaga de 1680 el va obligar a tornar a casa però ben aviat es va decantar per viatjar a Zittau on va ser professor abans de rebre l'encàrrec de Kantor de la ciutat. El 1682 va viatjar a Leipzig, ciutat on va viure la resta de la seva vida. Allà va succeir, el 1684, a Kühnel com a organista de l’església de Sant Tomàs on també va treballar com a professor amb alumnes com Johann David Heinichen i Christoph Graupner. El 1688 va fundar el 'Collegium Musicum' de la ciutat. Paral·lelament, es va graduar en Jurisprudència a la Universitat de Leipzig i el 1700 es va convertir en director musical de la mateixa universitat i d’un parell d’esglésies de la ciutat. El 1701 va ser nomenat Kantor, el càrrec més important de Leipzig. A banda de la seva labor musical, també va escriure tractats i traduccions diverses així com obra poètica de temàtica profana i satírica. Com a compositor, van destacar les nombroses partitures religioses així com obra secular la majoria de la qual es va perdre posteriorment. Kuhnau va morir a Leipzig el juny de 1722 sent Johann Sebastian Bach el seu substitut com a Kantor de la ciutat.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
Orpheus, opera, lost (mentioned in Der musicalische Quack-Salber) [probably for Weissenfels]
Singspiel, lost (according to Scheibe)
Music for school plays by C. Weise, lost
Dramma per musica, lost [for welcome of Elector-Prince Johann Georg, Michaelmas 1683]

Vocal religiosa:

German:
Ach dass Hülfe aus Zion käme (I Christmas), 25 Dec 1709, D-LEm (text only);
Ach Herr, wie sind meiner Feinde so viel, 2vv, 2 clarinos, trbn, 2 vn, bc, Bsb;
Also hat Gott die Welt geliebet (Whit Monday), 25 May 1711, LEm (text only);
Also werden die letzten die ersten sein (Septuagesima), 16 Feb 1710, LEm (text only);
Christ lag in Todesbanden, 4vv, 2 vn, 2 va, vle, 2 cornetts (ad lib), org, 1693 or earlier, Bsb, ed. H. Fishback (Glen Rock, NJ, n.d.);
Daran erkennen wir, dass wir in ihm verbleiben (Whit Sunday), 5vv, 2 ob, bn, 2 clarinos, timp, 2 vn, 2 va, org, Bsb;
Das Alte ist vergangen, 4vv, 2 clarinos, bn, timp, 2 vn, va, bc, B-Bc;
Der Herr, dein Gott wird selber mit dir wandeln (II Easter), 6 April 1711, D-LEm (text only);
Dies ist der Tag der heiligen Dreyfaltigkeit (Trinity Sunday), 31 May 1711, LEm (text only);
Du Arzt in Israel (Trinity XVII), Leipzig Nikolaikirche Archive (text only); Du weisst, mein Gott, dass ich dich liebe, III Christmas, 27 Dec 1710, LEm (text only);
Du wirst, mein Heyland, aufgenommen (Ascension), 14 May 1711, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only)
Ende gut und alles gut (Trinity XXVII), date unknown, LUC;
Erschrick mein Hertz vor dir (Trinity XIV), 1v, chorus 4vv, 2 vn, violetta, org, before 1712, LEm;
Es steh Gott auf (Easter), 5vv, chorus 5vv, 2 clarinos, tamburi, 3 trbn, 2 va, bc, 1703, Dl (doubtful);
Fleuch, mein Freund, und sei gleich einem Reh (Sunday after New Year), 5 Jan 1710, LEm (text only);
Flöss mir von deinen süssen Lehren (Epiphany I), 11 Jan 1711, LEm (text only);
Fürchtet euch nicht für denen, die den Leib tödten (II Christmas), 26 Dec 1709, LEm (text only);
Für uns ein Mensch gebohren (III Christmas), 27 Dec 1720, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only);
Gott der Vater, Jesus Christus, der Heil'ge Geist wohn uns bey, 4vv, ob (tromba da tirarsi), 2 vn, va, bc, Bsb;
Gott sei mir gnädig (Quinquagesima), 4vv, chorus 4vv, 2 vn, 2 va, bn, bc, 22 Feb 1705, Dl, ed. in DDT, lviii–lix (1918/R);
Himmel, bricht der Abgrund auf? (pts.i–iii) (I–III Easter), 1717, Leipzig Nikolaikirche Archive (text only)
Ich freue mich im Herrn (Epiphany II), 4vv, 2 vn, va, bc, 17 Jan 1712, Dl, ed. in DDT, lviii–lix (1918/R);
Ich habe Lust abzuscheiden (Purification), 4vv, chorus 4vv, ob, bn, 2 vn, va, vc, bc, lost (doubtful), ed. in Organum, i/14 (Leipzig, 1928);
Ich hebe meine Augen auff, 1v, 2 vn, vle, org, LEm (text only) (also attrib. Telemann);
Ich ruf zu dir Herr Jesu, 4vv (St Matthew), 10 insts, lost;
Ich unterrede mich mit deinem Hertzen (III Easter) 1711, LEm (text only);
Ich will aufstehen und in der Stadt umhergehen (Epiphany I), 12 Jan 1710, LEm (text only);
Ich will dich erhöhen, mein Gott (Circumcision), 1 Jan 1711, LEm (text only);
Ihr Himmel jubilirt von oben (Ascension), 5vv, 2 fl, 3 clarinos, 2 vn, va, bc, 6 May 1717, LEm;
Ist denn keine Salbe in Gilead? (Epiphany III), 26 Jan 1710, LEm (text only); Jesu, hier ist deine Stadt (Trinity XIX), Leipzig Nikolaikirche Archive (text only)
Kommt her und sehet an die Werke des Herrn (Sunday after Christmas), 28 Dec 1710, LEm (text only);
Kündlich gross ist das gottseelige. Geheimnis (New Year), 1 Jan 1721, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only);
Leite mich in Liebesseilen (Trinity XVIII), Leipzig Nikolaikirche Archive (text only);
Lobe den Herrn meine Seele (Trinity VII), 2vv, vn, ob, org, 19 July 1722, Dl;
Lobe den Herrn meine Seele, 5vv, 2 cornetts, 3 trbn, bn, 2 vn, 2 va, bc, Bsb;
Lobet, ihr Himmel, den Herrn (Ascension), 4vv, 2 ob, 2 clarinos, timp, 2 vn, 2 va, org, Bsb;
Mache dich auff, werde Licht (Epiphany), 6 Jan 1710, LEm (text only);
Mein Alter kommt, ich kann nicht sterben, 5vv, 2 vn, 2 va, bn, bc, 1696, Dl;
Michael, wer ist wie Gott? (St Michael), Leipzig Nikolaikirche Archive (text only);
Muss nicht der Mensch auf dieser Erden, 1v, clarino, bn, vn, org, 1715, LUC
Nicht nur allein am frohen Morgen (II Christmas), 4vv, 2 clarinos, 2 hn, timp, 2 vn, va, bc, 26 Dec 1718, LEm;
O heilige Zeit, wo Himmel, Erd und Lufft, 2vv, 2 ob, 2 vn, va, bc, LEm (doubtful);
O heilige Zeit, wo Himmel, Erd und Luft, 4vv, 2 vn, 2 va, bc, Bsb;
O mehr als englisches Gesichte (I Christmas), 25 Dec 1710, LEm (text only);
O süssester Jesu, o freundliches Kind (Epiphany I), Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only);
Passion according to St Mark (Good Friday), 11 April 1721, lost, formerly RUS-KA (inc.);
Redet unter einander von Psalmen und Lobgesängen (New Year), 1 Jan 1721, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only);
Sammle dir, getreue Seele (I Easter), 5 April 1711, D-LEm (text only);
Sanffter Wind, beliebtes Brausen (Whit Sunday), 24 May 1711, LEm (text only);
Schmücket das Fest mit Meyen, 4vv, 2 rec, 4 vn, violetta, bc, Bsb; Seyd willkommen, frohe Stunden (Sunday after New Year), 5 Jan 1721, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only)
Siehe da, ich lege einen auserwehlten, köstlichen Edelstein (Sunday after Christmas), 29 Dec 1709, LEm (text only);
Siehe, es kommt ein Tag, der brennen soll (Epiphany V), 9 Feb 1710, LEm (text only);
Siehe, ich komme, im Buch ist von mir geschrieben (Quinquagesima), 2 March 1710, LEm (text only);
Siehe, ich will meinen Engel senden (Purification), 2 Feb 1710, LEm (text only);
Siehe, ich will mich meiner Heerde selbst annehmen (Whit Tuesday), 26 May 1711, LEm (text only);
Singet dem Herrn ein neues Lied, 4vv, 2 tpt, bn, 2 vn, va, org, Bsb;
Thue mir auff, liebe Freundin (1st Sunday in Advent), 1 Dec 1709, LEm (text only);
Träum ich nicht, so spricht mein Jesus (Sunday after New Year), 4 Jan 1711, LEm (text only);
Um deines Tempels Willen zu Jerusalem (Epiphany), 6 Jan 1711, LEm (text only);
Und ist ein Kind geboren (I Christmas), 25 Dec 1720, Bibliothek des Vereins für die Geschichte Leipzigs (text only);
Und ob die Feinde Tag und Nacht (Trinity XXIII), 1v, vn, org, LEm
Vermischte Traurigkeit und Freude (Easter III), 26 April 1711, LEm (text only);
Vom Himmel hoch, da komm ich her, 4vv, 2 clarinos, timp, 2 vn, va, bc, LEm;
Was betrübst du dich meine Seele (Epiphany I), 12 Jan 1710, LEm (text only);
Weicht ihr Sorgen aus dem Hertzen (Trinity VII/XV), 1v, 2 vn, 2 va, org, LUC;
Welt adieu, ich bin dein müde (Trinity XXIV), 5vv, fl, ob, 2 hn, 2 vn, 2 va, bc, LEm (inc.);
Wenn ihr fröhlich seid an euren Festen (Easter), 5vv, chorus 5vv, 2 clarinos, ‘principale’, trbn, tamburi, bn, 2 vn, 2 va, org, 1716, Dl, ed. in DDT, lviii–lix (1918/R);
Wer Ohren hat zu hören (Sexagesima), 23 Feb 1710, LEm (text only);
Wie gross ist deine Güte, Gott (Easter IV), 3 May 1711, LEm (text only);
Wie schön leuchtet der Morgenstern, 5vv, 2 vn, 2 va, 2 hn, bc, Bsb, ed. in DDT, lviii–lix (1918/R);
Wiltu, mein Gott, diss Hertz verlassen (II Christmas), 26 Dec 1710, LEm (text only);
Zeuch mich nach dir, so laufen wir (III Christmas), 27 Dec 1709, LEm (text only)

Latin:
Missa, 4vv, lost, formerly D-MÜG
Missa, lost, formerly MY
Magnificat, 5vv, 2 ob, 3 clarinos, timp, 2 vn, 2 va, bc, Bsb
Bone Jesu, chare Jesu (13th Sunday after Trinity), 1v, 2 vn, bc, 6 Aug 1690, Dl;
In dulci jubilo (Sunday after Christmas), 29 Dec 1720, LEm (text only);
In te Domine speravi (23rd Sunday after Trinity), 1v, 2 vn, 2 va, bn, bc, Dl;
Laudate pueri, 1v, 2 vn, trbn (va da gamba/vc), bc, Bsb;
Spirate clementes, 3vv, 2 vn, bc, Bsb;
Tristis est anima mea, 5vv, Bsb

Other:
German; some edited in Rimbach
Ach Gott, wie lästu mich erstarren, aria, 5vv, bc, D-ZI [for burial of Rektor Titius, Zittau, 19 May 1681]; Der Herr erhöre dich in der Not, with Verleih uns Frieden, 2 choirs, lost [for election of Zittau town council, 1682];
Der Herr hat Zion erwehlet, LEm (text only) [for Leipzig University jubilee, 4 Dec 1709];
Der Herr ist Gott, der uns erleuchtet, lost [for dedication of new altar in Leipzig Thomaskirche, 25 Dec 1721];
Deutsches Te Deum, 3 choirs, tpts, timp, lost (probably by Kuhnau) [for Reformation Jubilee, 1717];
Dies ist der Tag, den der Herr gemacht hat, LEm (text only) [for Leipzig University jubilee, 4 Dec 1709];
Erschallt, Gott zu loben, lost [for investiture of Superintendent Deyling, Leipzig Nikolaikirche, 13 Aug 1721];
Herr, der Feinde sind zu viel, Leipzig Nikolaikirche Archive (text only) [for Leipzig Evangelische Kirche jubilee, 2 Nov 1717];
Tobet, ihr Pforten der Hölle, LEm (text only) [for Leipzig Evangelische Kirche jubilee, 1717];
Trauerkantate, lost [on the death of Rektor Titius, 18 April 1714];
Zion auf ermuntre dich, Leipzig Nikolaikirche Archive [text only) (for Leipzig Evangelische Kirche jubilee, 1717]

Latin
Confitebor tibi, lost [for ded. of new anatomical theatre, 10 Sept 1704];
Ecce quam bonum et iucundum, lost (probably by Kuhnau) [for performance before the oration of Prof. B. Mencke, 6 Aug 1707];
Hodie collaetantur coeli cives (Christmas Day), 25 Dec 1709, LEm (text only) [for performance after the oration];
I, Fama, pennas indice praepetes, ode, lost [for performance after the oration of Prof. B. Mencke, 6 Aug 1707];
Non mortui laudabunt te, lost [for performance after the oration at the dedication of new anatomical theatre, 10 Sept 1704];
Oda secularis, tibi litamus, lost (probably by Kuhnau) [for Leipzig University jubilee, 4 Dec 1709];
Ode, 3 choirs, lost (probably by Kuhnau) [for wedding celebration of Elector-Prince Friedrich August and Maria Josepha of Austria, 8 Sept 1719];
Salve, theatrum, splendida funerum, ode, lost [for dedication of new anatomical theatre, 10 Sept 1704];
Summe terrarum moderator, ode, lost [for dedication of new anatomical theatre, 10 Sept 1704];
Verbum caro factum est (Christmas Day), 25 Dec 1709, LEm (text only) [for performance before the oration]

Instrumental:

Keyboard:
Neuer Clavier-Übung, erster Theil (7 suites) (Leipzig, 1689); ed. in DDT, iv (1901/R)
Neuer Clavier-Übung, anderer Theil (7 suites, 1 sonata) (Leipzig, 1692); ed. in DDT, iv (1901/R)
Frische Clavier Früchte (7 sonatas) (Leipzig, 1696); ed. in DDT, iv (1901/R)
Musicalische Vorstellung einiger biblischer Historien (6 programme sonatas) (Leipzig, 1700/R); ed. in DDT, iv (1901/R)
Prelude, G, US-NH;
Praeludium alla breve, NH;
Fugue, C, NH (orig. version of 2nd movt, Sonata, B , 1692);
Fugue, G, D-MY, tablature book, 1750;
Toccata, Bsb: ed. in Organum, iv/19 (Leipzig, n.d.)

Literatura:

Divini numinis assistentia, illustrisque jure consultorum in florentissima academia Lipsiensi (Leipzig, 1688)
Der musicalische Quack-Salber, novel (Dresden,1700); ed. K. Benndorf (Berlin, 1900/R)
Letter, 8 Dec 1717, in J. Mattheson: Critica musica, ii (Hamburg, 1725/R) [on solmization etc.]
Fundamenta compositionis, 1703, D-Bsb
Tractatus de tetrachordo seu musica antiqua ac hodierna, lost
De triade harmonica, lost 

Font: En català: Johann Kuhnau (1660-1722) En castellano: Johann Kuhnau (1660-1722) In english: Johann Kuhnau (1660-1722) - Altres: Johann Kuhnau (1660-1722)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Kuhnau's surviving music belongs to two categories: keyboard music, nearly all published by 1700, and sacred music, mostly cantatas and all of it unpublished. His secular vocal works are all lost. His reputation as a composer rests almost entirely on the four printed sets of keyboard pieces, especially the last of them, the Biblische Historien. This consists of six multi-movement ‘sonatas’, each prefaced by a prose description of a particular incident from the Old Testament illustrated in the music: The Fight between David and Goliath; Saul cured by David through Music; Jacob's Wedding; Hezekiah, Sick unto Death and Restored to Health; Gideon, Saviour of Israel; Jacob's Death and Burial. Kuhnau emphasized in a learned and valuable preface that this type of programme music was not new, and he referred to models by Froberger and ‘other excellent authors’. His purpose was to demonstrate, among other things, how keyboard music, without the benefit of a poetic text, could capture the emotional states emanating from an action or the description of a character. The various sections of each sonata bear Italian subtitles as clues to the particular emotional state or action being described by the music. For example, the second sonata begins with ‘The sadness and the fury of the king’, which is followed first by ‘The calming song from David's harp’ and finally by ‘The tranquil and contented soul of Saul’. As with other keyboard works by Kuhnau, these sonatas are quite simple both melodically and, on the whole, harmonically. The rather naive programmatic details are, however, sustained by a rich variety of rhythms and especially textures: massive chords, often in both hands, motivic interplay in the manner of the style brisé, poignant dissonances, rapid toccata-like passages, and fugal sections. 

Each of the two parts of the Neue Clavier-Übung contains seven suites, those in the first in major keys, those in the second in minor keys. The suites have the same basic series of movements. They usually begin with a prelude and continue with an allemande, courante, sarabande and gigue; in a few the gigue is omitted entirely or replaced by another dance or an aria, and no.4 of the second set begins with a ciacona. A particularly interesting work is the Sonata in B  appended to the second part. Becker claimed that this was the first ever keyboard sonata, but, as more recent research has shown (see especially Newman, 1953–4), Kuhnau was simply following a tradition, already established in the keyboard music of other countries, in which composers used the styles and forms of the instrumental ensemble sonata. His sonata is, however, the earliest known work of its type published in Germany.  More than half of Kuhnau's known vocal compositions, of which there were originally over 100, have been lost, and of those known to be extant only a handful have been published in modern editions (see Rimbach, however, for transcriptions of almost all the church cantatas). Critical opinion has generally dismissed the cantatas as routine and uninspired, though competently composed. Such judgments are not borne out by the music itself. While Kuhnau's cantatas are to some extent modelled on those of Knüpfer and Schelle, his predecessors at the Thomaskirche, they are on the whole simpler in style, at least in their melodic and harmonic elements. 

But they are far from mediocre; on the contrary, most of them are strikingly beautiful and often dramatic. They show a stability of formal structure previously unknown in German cantatas that strongly anticipates the Leipzig cantatas of Bach (Kuhnau's successor as Thomaskantor). The cantatas usually begin with an instrumental introduction (designated ‘sonata’) followed by an alternation, in the solo works, of aria and recitative or, in the choral works, of chorus, aria and recitative in various orders. Many of the arias, though brief, have a da capo structure and are markedly more lyrical than the songlike movements found in earlier German cantatas. Some of the cantatas open and close with chorales, a few of which are given instrumental concertato settings. The chorale, however, plays only a minor role in Kuhnau's conception of the cantata, and only two of the extant works are true chorale cantatas. The most impressive elements in the cantatas with chorus are the elaborately constructed choral movements, which include frequent dramatic shifts between homophonic sections and powerful, often complex fugues; such a structure gives various kinds of rhetorical emphasis to the poetic texts (a number of which are by Neumeister). In these works Kuhnau created a musical oratory which, according to his own detailed comments regarding cantata texts (see Richter: ‘Eine Abhandlung’), was uppermost in his mind in his efforts to write church music that was untainted by the tendency towards the secularism arising from the growing popularity of opera.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

MATTEIS, Nicola (c.1660-c.1714) - Suites and Sonatas

$
0
0
Nicolas Tournier - Musician
Obra de Nicolas Tournier (1590-c.1639), pintor francès.




Parlem de Pintura...

Nicolas Tournier (Montbéliard, 12 de juliol de 1590 - Toulouse, 1639) va ser un pintor francès. Fill de protestants refugiats a la seva localitat natal, el 1619 ja es trobava a Roma, vivint en l'ambient dels pintors propers a l'obra de Caravaggio que en aquell temps atreia artistes d'arreu. Entre aquests es trobava Valentin de Boulogne, probablement el mestre de Tournier. També es va atribuir còpies d'obres de Manfredi, pintor amb el qual va compartir el gust per la pintura de temes de la vida popular i de la baixa societat. El 1627, va viatjar a Carcassona i el 1632 a Tolosa, establint-se posteriorment entre Tolosa i Narbona. El seu treball va ser proper a l'univers dels caravaggistes, de tema històric i religiós. Estilísticament es va anar allunyant progressivament del dramàtic contrast de llums i ombres per a desenvolupar, finalment, una poètica d'un sobri i auster classicisme. Va morir a Toulouse a principis del 1639.

Font: En català: No disponible En castellano: Nicolas Tournier (1590-c.1639) In english: Nicolas Tournier (1590-c.1639) - Altres: Nicolas Tournier (1590-c.1639)



Parlem de Música...

Nicola Matteis (Napoli?, c.1660 - Colkirk?, c.1714) va ser un violinista i compositor italià. Es desconeix el lloc de naixement encara que es pensa que va poder néixer a Nàpols a mitjans del segle XVII. Tampoc es coneix qui va o van poder ser els seus mestres. Les primeres notícies ens informen de la seva arribada a Anglaterra a principis de la dècada dels setanta, on hi va romandre la resta de la seva vida, amb excepció d'algun que altre viatge de curta durada. Allà va obtenir el mecenatge d'un ric comerciant, en companyia del qual, va poder entrar en contacte i obtenir el favor d'alguns aristòcrates aficionats a la música i, d'aquesta manera, fer-se un nom en els cercles musicals de Londres, gràcies a la seva habilitat per a la improvisació i a un extraordinari virtuosisme amb el violí. Va ser en aquell període que va escriure les seves publicacions que van ajudar a consolidar el seu prestigi. El 1676 va publicar els dos primers llibres d'Arie diverse per il violino, i el 1685, els llibres tercer i quart. En ells ens trobem amb una col·lecció de peces per a violí organitzades en suites i destinades, en part, a un públic aficionat al qual el compositor va proporcionar nombroses indicacions sobre la manera d'interpretar les seves obres. Matteis, a dir dels que el van conèixer, va ser també un excel·lent guitarrista, qualitat que ve acreditada pel seu tractat Le false consonanze della musica, un mètode per executar el baix continu amb la guitarra. Malgrat l'enorme èxit aconseguit com a intèrpret i compositor, a principis de la dècada del 1690, les notícies que se'n tenen tornen a ser escasses i confuses, fins a tal punt, que es desconeix la data en què va morir. Un dels seus fills, Nicola Matteis (c.1680-1737), va ser també violinista i expert compositor de Balletti, que va treballar gran part de la seva vida a Viena.

OBRA:

Vocal secular:

When e’er I gaze on Sylvia’s face (P. Motteux), 1v, bc (London, 1692)
Assist, assist! You mighty sons of art (ode), St Cecilia’s Day, London and Oxford, 1696, lost
A Collection of New Songs, bk 1, 1v, bc (1696); with airs, vn, bc
A Collection of New Songs, bk 2, 1v, hpd/theorbo/b viol (London, 1699); most also arr. fl, bc
Songs in 1699, 1699, and numerous 18th-century anthologies

Instrumental:

Arie diverse … preludy, alemande, sarabande, correnti, gighe, fantasie, minuite ed altre toccate a due corde, libro primo, libro secondo, vn, b (London, 1676); as Ayrs … Preludes, Allmands, Sarabands, Courantes, Gigues, Divisions and Double Compositions, 1st Part, and Other Ayrs, 2nd Part (London, 2/c1679); MS 2nd tr pt, GB-Lbl; as Senr Nicola’s 1st and 2nd Book’s of Aire’s in 3 Parts … the 2nd Treble Part Never Being Printed Before (London, 2/1703)
Ayres … Preludes, Fuges, Allmands, Sarabands, Courants, Gigues, Fancies, Divisions, and Likewise Other Passages, Introductions and Fuges for Single and Double Stops, with Divisions Somewhat More Artificial, 3rd and 4th Parts, vn, b (London, 1685); as Other Ayrs and Pieces, 4th Part, and The 2nd Treble of the 3rd and 4th Parts (London, 2/1687) [incl. trio, 3 tpt, ed. P. Holman (London, 1982)]
Songs arr. fl, bc (1699), see vocal
Solo, A, vn secundo, bc (London, 1704)
Other inst music, F-Pn, GB-En, Lbl, Ob

Literatura:

Le false consonanse della musica per poter apprendere a toccar da se medesimo la chitarra sopra la parte (London, c1680; Eng. trans., 1682/R)

Font: En català: Nicola Matteis (c.1660-c.1714) En castellano: Nicola Matteis (c.1660-c.1714) In english: Nicola Matteis (c.1660-c.1714) - Altres: Nicola Matteis (c.1660-c.1714)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Matteis, fue un extraordinario violinista que gozó de una enorme popularidad en su tiempo y al que se atribuye un papel esencial en la modernización de los gustos musicales de la Inglaterra del siglo XVII, sustituyendo en el favor del público el estilo francés de tocar el violín por el italiano. Nuestro protagonista, fue un personaje muy peculiar tanto por su técnica como violinista -tocaba el violín situándolo a la altura de las costillas- como por su carácter altivo que, según testimonios de la época, le privó  de ocupar un puesto de relevancia en la corte. Se dice de él, que le molestaban los aplausos a destiempo y, lo que es aún peor, exigía absoluto silencio en sus representaciones, algo totalmente inusual en la época. En sus cuatro libros de Ayres para violín, se suceden piezas de baile con otras más elaboradas, que muestran un excelente dominio de la técnica contrapuntística. Música de gran expresividad, brillante en sus movimientos rápidos y con acento nostálgico en los lentos, seguro que satisfará a los amantes del violín barroco. Disfrutemos, pues, la música de este compositor que decía, de si mismo, haber tratado de acomodarse a los gustos de su país de acogida pero sin separase demasiado de la escuela italiana.

Javier 'Frantisek' (lector inseparable a qui agraeixo la seva amable i valuosa col·laboració!)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: The Arcadian Academy; Nicholas McGegan (conductor)
AMAZON: MATTEIS - Ayres for the Violin
CPDL: No disponible
SPOTIFY: MATTEIS - Ayres for the Violin



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MERULO, Claudio (1533-1604) - Motets

$
0
0
El Greco - The Annunciation (c.1595)



- Recordatori de Claudio Merulo -
En el dia de la celebració del seu 483è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Doménikos Theotokópulos 'El Greco' [Δομήνικος Θεοτοκόπουλος] (Càndia, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614) va ser un pintor grec i un dels més originals i interessants del segle XVI. Va néixer a l'illa de Creta, que en aquell moment es trobava sota el domini de la República de Venècia. Es coneixen poques dades sobre el seu aprenentatge. Fins el 1567 va treballar a la seva ciutat natal com a pintor postbizantí havent rebut, es creu, una formació en patrons occidentals i orientals. Al començament d'aquell mateix any es va establir a Venècia amb l'objectiu d'esdevenir un pintor occidental. Va estudiar l'obra d'autors com El Veronés, Tintoretto i Tiziano, entre d'altres i el 1570 es va traslladar a Roma, allotjant-se en el Palazzo Farnese. Allà va tenir ocasió de conèixer la col·lecció del cardenal Alejandro Farnesio i de formar part d'un selecte cercle d'erudits i estudiosos entre els quals es trobava Giulio Clovio. A partir del 1577 se'l documenta a Espanya, concretament a Toledo, encoratjat pel desig de treballar en la decoració del Monestir de l'Escorial. A la ciutat castellana El Greco va desenvolupar la seva producció més personal. Els seus primers encàrrecs, com el retaule per Santo Domingo el Antiguo (1577-1579), presenten un estil ple de records italians que s'aniran transformant en obres com El Expolio para la catedral (1579), El martirio de san Mauricio (1580-1582 ) o El entierro del conde de Orgaz para la capilla de la iglesia de Santo Tomé (1586-1588). Cap a finals de segle el seu estil va adquirir una estètica encara més personal, com s'aprecia en el conjunt, avui dispers, del Retablo del Colegio de doña María de Aragón. Figures que allarguen el cànon, espais que es transfiguren, la llum concedeix a les seves composicions una aparença espectral, alhora que es produeix un enfortiment d'elements doctrinals, van ser algunes característiques del seu treball. Va morir a Toledo l'abril de 1614, llegant el seu taller al seu fill Jorge Manuel Theotokópoulos.




Parlem de Música...

Claudio Merulo (Correggio, 8 d'abril de 1533 - Parma, 4 de maig de 1604) va ser un organista i compositor italià. Es va formar amb T. Menon i G. Donati i a partir del 1556 va ser organista de la Catedral de Brescia i a partir del 1557 segon organista de la Basílica de Sant Marc de Venècia, on va obtenir el càrrec d'organista principal el 1566. Juntament amb F. Betanio va fundar una editorial de música (1566-1571), on va publicar les seves pròpies composicions així com les col·leccions de diversos autors com Verdelot y C. Porta. El 1574 va ser autor de la música de l'obra La Tragedia, de G. Frangipane, en motiu de la visita a Venècia d'Enric III de França així com d'una peça per a la boda de Francesc de Medicis l'any 1579. El 1584 va abandonar Venècia camí a Mantova on va entrar al servei del Ducat de Parma i a on també va ser nomenat, el 1587, organista de la Catedral de Parma i l'any 1591 organista de la Capella Ducal dels Steccata. Com a compositor va destacar per la seva extensa producció instrumental sent la seva obra per a teclat la més citada. Autor d'abundant obra vocal, el seu estil va ser proper al de l'escola veneciana tant per la seva complexitat com pel seu cromatisme. Va morir a Parma el maig de 1604.

OBRA:

Vocal secular:

Italian:
Il primo libro de madrigali, 5vv (Venice, 1566) [1566]
Il primo libro de madrigali, 4vv (Venice 1579) [1579]
Il primo libro de madrigali, 3vv (Venice, 1580) [1580]
Il secondo libro de madrigali, 5vv (Venice, 1604) [1604]

Alcun non può saper, 3vv, 1580, B viii;
Alla Sibilla, 3vv, 1565, B viii;
Allor ch'io vi mirai, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Alma ch'or vivi in ciel, 5vv, 1566, B vii, O i;
Amor co’ i strai, 5vv, 1596;
Amor n'è causa, 3vv, 1580, B viii;
Amorosetto neo, 5vv, 1592, B vii;
Ancor ch'io possa dire, 4vv, 1579, B viii;
Anzi via più, 3vv, 1580, B viii;
Bella fanciulla, 3vv, 1580, B viii;
Caro amoroso neo, 5vv, 1577;
Che pena si può dire, 3vv, 1580, B viii;
Chiara beata luce, 5vv, 1566, B vii, O i;
Chi non sa ciò, 4vv, 1579, B viii;
Cintia tu sei più bella, 5vv, 1566, B vii, O i;
Come al partir, 3vv, 1580, B viii;
Come la notte, 3vv, 1580, B viii;
Cor mio senza cervello, 7vv, 1564, B viii;
Da' bei raggi, 5vv, 1567, B vii;
Dalle perle e rubini, 5vv, 1577, B vii;
Deh avesse Amor, 3vv, 1580, B viii
Deh ferma, Amor, 3vv, 1580, B viii;
Deh perchè il lungo pianto, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Deh perchè, morte mia, 5vv, 1576, B vii;
Deh perchè voglio, 3vv, 1580, B viii;
Deh torna a me, mio sol, 3vv, 1580, B viii; D
i neve e fresche rose, 6vv, 1579, B viii;
Donna, poichè non puote, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Donna poi che volete, 5vv, 1566, B vii, O i;
Donna, se l'occhio mio, 4vv, 1564, B viii;
Donna s'io resto vivo, 5vv, 1566, B vii, O i;
D'una gioia, 5vv, 1593; Dunque fia ver, 3vv, 1580, B viii;
Ero così dicea, 4vv, 1588, B viii;
Fida scorte, 7vv, 1584;
Gelo ha Madonna il seno, 6vv, 1579, B viii (1610 as Hymnum cantate);
Gioia m'abonda, 4vv, 1579, B viii;
Gravi pene in amor, 5vv, 1562, B vii;
Il desiderio e la speranza, 5vv, 1566, B vii, O i;
Il dolce aspetto, 5vv, 1562, B vii
Il vago e lieto aspetto, 5vv, 1566, B vii, O i;
Ingiustissimo Amor, 5vv, 1562, B vii;
Ingrato Amor, 3vv, 1570, B viii;
Innanzi a te che dalle prime, 4vv, 1579, B viii;
Io non potria goder, 5vv, 1576, B vii;
L'alma mia fiamma oltra, 6vv, 1560, B viii;
La mia spietata sorte, 6vv, 1579, B viii;
Lasso, chè desiando, 5vv, 1578, 1604, B vii, O ii;
Liete fiore e felici, 5vv, 1562, B vii;
Ma di che debbo lamentarmi, 4vv, 1579, B viii (arr. 3vv, 1580, B viii);
Madonna, poi ch'uccidermi volete, 4vv, 1561, B viii (arr. 3vv, 1580, B viii; arr. L. Balbi, 5vv, 1589, B vii);
Mai non vo' più cantar, 3vv, 1586 (1p. of a 6p. cycle with other composers), B viii;
Ma non apparirà, 3vv, 1580, B viii;
Mentre ad ogni stagion, 3vv, 1580, B viii
Mentre il lauro gentil, 5vv, 1582, B vii;
Mentre l'acerbo duolo, 4vv, 1579, B viii;
Mentre, mia stella, miri, 6vv, 1579, B viii (1610 as In toto corde);
Mirami, vita mia, 5vv, 1583, B vii (1604 as Domine quid multiplicati; Il secondo libro della musica di Claudio Monteverdi, 1608, as Respice ò Jesu; further Latin contrafacta, 1588, 1589);
Nel grato e dolce albergo, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Non è ver, 3vv, 1580, B viii;
Occhi, che fia di voi, 8vv, 1584, B viii;
Occhi leggiadri, 4vv, 1579, B viii;
O di che grato odor, 5vv, 1566, B vii, O i;
O dolce servitù, 5vv, 1566, B vii, O i;
O liete piante, 5vv, 1578, B vii;
O se, quanto è, l'ardore, 3vv, 1580, B viii;
O voi felici, 5vv, 1604, B vii, O ii;
O voi, servi d'Amore, 4vv, 1579, B viii;
Padre del ciel, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Perchè aspra e cruda sei, 4vv, 1579, B viii;
Perché sopporti, 7vv, 1584;
Punge l'ape amorosa, 5vv, 1604, B vii, O ii
Qual maggior segno Aurora, 5vv, 1566, B vii, O i;
Quand'io penso al matire, 5vv, 1566, B vii, O i;
Queste alme da natura, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Questi della mia musa, 4vv, 1579, B viii;
S'al vostro mal consente, 5vv, 1562, B vii;
S'amar si deve il bello, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Sa questo altier, 3vv, 1580, B viii;
Se'l sol si scosta, 3vv, 1580, B viii;
Se nel mirar quel lume, 5vv, 1566, B vii, O i;
Se non m'inganna Amore, 3vv, 1586, B viii;
Se non volete, 4vv, 1579, B viii;
Sento l'aura vital, 5vv, 1566, B vii, O i;
Se potesse morir, 4vv, 1579, B viii;
S'ergan carchi di spoglie, 5vv, 1566, B vii, O i;
S'è ver, donna gentile, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Signor che del peccato, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Signor, cui fu già poco, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Signor, fra tutte le opre, 5vv, 15861, 1604, B vii, O ii
Signor l'ardente fuoco, 5vv, 1566, B vii, O i;
Si rubella d'Amor, 4vv, 1579, B viii;
Son simile all'avar, 3vv, 1580, B viii;
Sorgi, popol felice, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Svelto ha di morte, 5vv, 1568, B vii;
Tanto coi lieti suoni, 5vv, 1566, B vii, O i;
Tanto è il piacer ch'io sento, 5vv, 1566, B vii, O i;
Tanto t'amo, tanto t'adoro, 3vv, 1565, B viii;
Tra pure nevi alme, 6vv, 1579 (3p. of a sestina with other composers), B viii;
Un breve sì, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Vergine bella, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Vergine Madre, figlia, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Vergine sacro vel, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Vergine, son già stanco, 5vv, 1604, B vii, O ii;
Vi colse, o donna, 4vv, 1579, B viii;
Vide l'Arno superbo ambe, 5vv, 1586, B vii;
Vivea solo per voi, 5vv, 1570 (2p. of an 11p. canzone with other composers), B vii;
Vorrei lasso, 5vv, 1583, B vii
Intermedi for L. Dolce: Marianna, 1565; L. Dolce: Le troiane, 1566; C. Frangipane: Tragedia, 1574; all lost

Vocal religiosa:

Editions:Claudii Meruli: Opera omnia, ed. J. Bastian, CMM, li (1970–) [vols i-vi entitled Musica sacra] [B i–ix]
Claudio Merulo: Messe d'intavolatura d'organo, ed. R. Judd, CEKM, xlvii/5 (1991) [J]
Claudio Merulo: Canzoni d'intavolatura d'organo, ed. W. Cunningham and C. McDermott, RRMR, xc–xci (1992) [C]
Claudio Merulo: Messe d'intavolatura d'organo, ed. R. Walter, Diletto musicale, nos.1121–4 (Munich and Vienna, 1992–5) [W i–iv]
Claudio Merulo: Il primo libro de' madrigali a cinque voci (Venice, 1566), ed. J.A. Owens, SCMad, xviii (1993) [O i]
Claudio Merulo: Il secondo libro de' madrigali a cinque voci (Venice, 1604), ed. J.A. Owens, SCMad, xix (1994) [O ii]

Latin:
Missarum liber primus, 5vv (Venice, 1573) [1573]
Liber primus sacrarum cantionum, 5vv (Venice, 1578) [1578a]
Liber secundus sacrarum cantionum, 5vv (Venice, 1578) [1578b]
Il primo libro de mottetti, 6vv (Venice, 1583) [1583]
Il primo libro de mottetti a voci pari, 4vv (Venice, 1584) [1584]
Il secondo libro de mottetti, 6vv (Venice, 1593) [1593]
Sacrorum concentuum, 5, 6, 10, 12, 16vv (Venice, 1594) [1594]
Il terzo libro de mottetti, 6vv (Venice, 1605), inc. [1605]
Missae duae, 8, 12vv, org (Venice, 1609) [1609]
1585, 1590, 1593, 1599

Mass:
Aspice domine, 5vv, 1573, B i;
Benedicam Dominum, 12vv, 1609, Bii;
Benedicta es, coelorum regina, 5vv, 1573, B i;
Cara la vita mia, 8vv, 1609, B ii;
Oncques amour, 5vv, 1573, B i;
Susanne un giour, 5vv, 1573, B i;
Kyrie quinti toni, 5vv, 1594, B vi;
Kyrie sexti toni, 8vv, 1594, B vi;
Kyrie sexti toni, 12vv, 1594, B vi;
Sanctus primi toni, 16vv, 1594, B vi;
Sanctus sexti toni, 8vv, 1594, B vi;
Sanctus sexti toni, 12vv, 1594, B vi

Other latin texted:
Adoramus te, Domine, 6vv, 1593, B iv;
Anima nostra sustinet Dominum, 8vv, 1594, B v;
Apparuit benignitas, 6vv, 1593, B iv;
Assumpsit Jesus Petrum, 6vv, 1583, B iv;
Ascendens Christus in altum, 5vv, 1578a, B iii;
Audi, Domine hymnum, 6vv, 1593, B iv;
Ave gratia plena, 8vv, 1594, B v;
Ave Maria, 5vv, 1578a, B iii;
Beata Elisabeth, 5vv, 1578a, B iii;
Beata es, Virgo Maria, 7vv, 1593, B iv;
Beata viscera, 6vv, 1593, B iv;
Beati qui custodiunt judicium, 4vv, 1584, B v;
Beati qui habitant in domo tua, 4vv, 1584, B v;
Benedicite, spiritus, 6vv, 1583, B iv;
Benedictus Dominus, 8vv, 1594, B v;
Bonum certamen certavi, 5vv, 1578a, B iii;
Bonum est confiteri, 7vv, 1593, B iv;
Cantabo Domino in vita mea, 4vv, 1584, B v;
Cantate Domino, 7vv, 1593, B iv;
Clamavi in toto corde meo, 4vv, 1584, B v
Cogitavi dies antiquos, 4vv, 1584, B v;
Confiteantur tibi populi, 8vv, 1594, B v;
Cumque beatissimus Marcus Evangelista, 5vv, 1578a, B iii;
Delicta juventutis meae, 6vv, 1583, B iv;
Deus noster refugium, 8vv, 1594, B v;
Domine, si adhuc populo, 5vv, 1578b, B iii;
Dominus dedit, 6vv, 1583, B iv;
Dominus illuminatio, 7vv, 1593, B iv;
Dominus regit me, 4vv, 1584, B v;
Dum illucescente, 4vv, 1584, B v;
Ecce Maria genuit, 7vv, 1593, B iv;
Ego sum panis vivus, 5vv, 1578a, B iii;
Eminente coeli dulcedine, 5vv, 1578b, B iii;
Exaudi, Domine, 7vv, 1593, B iv;
Exaudi me, Domine, 6vv, 1593, B iv;
Gaude, felix parens Hispania, 5vv, 1578b, B iii;
Gaude Maria Virgo, 10vv, 1594, B vi;
Gaude sponsa cara Dei, 6vv, 1583, B iv;
Haec est dies, 5vv, 1578a, B iii;
Haec est dies, 8vv, 15905, B v
Haec est domus Dei, 5vv, 1578b, B iii;
Haec est Virgo prudens, 5vv, 1578b, B iii;
Hei mihi! Domine, 7vv, 1593, B iv;
Hodie beata Virgo Maria, 5vv, 1578a, B iii;
Hodie Christus natus est, 10vv, 1594, B vi;
Hodie Spiritus Sanctus, 5vv, 1578a, B iii;
Homo Dei, 8vv, 1594, B v;
Inclina Domine aurem tuam, 4vv, 1584, B v;
In Deo laudabo, 7vv, 1593, B iv;
In Deo speravit, 6vv, 1583, B iv;
Indicabo tibi, homo, 8vv, 1594, B v;
Innocentes pro Christo, 5vv, 1578a, B iii;
In te Domine speravi, 6vv, 1583, B iv (arr. lute, 159919);
In tribulatione mea, 8vv, 1594, B v;
Iste est Joannes, 4vv, 1584, B v;
Iste Sanctus Theodorus, 4vv, 1584, B v;
Jesum quem quaeritis, 6vv, 1593, B iv;
Judica me, Domine, 6vv, 1593, B iv;
Jubilate Deo, 4vv, 1584, B v;
Jubilate Deo, 6vv, 1593, B iv;
Laetabimur, 6vv, 1593, B iv
Laudate Dominum, 8vv, 1594, B v;
Levita Laurentius, 5vv, 1578b, B iii;
Litaniae Beatae Mariae virginis, 8vv, 1609, B ii;
Lux fulgebit, 7vv, 1593, B iv;
Magna enim sunt, 6vv, 1583, B iv;
Magnificat primi toni, 8vv, 1594, B vi;
Magnificat primi toni, 12vv, 1594, B vi;
Magnificat quinti toni, 8vv, 1594, B vi;
Magnificat sexti toni, 8vv, 1594, B vi;
Magnum haereditatis mysterium, 8vv, 1594, B v;
Magnus Dominus, 7vv, 1593, B iv;
Maria Mater gratiae, 4vv, 1584, B v;
Maria unxit pedes Jesu, 5vv, 1578a, B iii;
Maria Virgo, 8vv, 1594, B v;
Maria Virgo assumpta est, 6vv, 1605, B vi (org. tablature, D-Mbs Mus.265);
Maria Virgo caelos ascendit, 5vv, 1578b, B iii;
Maximum hoc omnium, 5vv, 1578a, B iii;
Memento mei Deus, 4vv, 1584, B v;
Mirabiles elationes maris, 8vv, 1594, B v
Nativitatem hodiernam, 5vv, 1578b, B iii;
Ne projicias me, 4vv, 1584, B v;
Ne reminiscaris, 6vv, 1583, B iv;
O admirabile commercium, 5vv, 1578a, B iii;
O adoranda Trinitas, 5vv, 1578a, B iii;
O Alberte, norma munditiae, 5vv, 1578b, B iii;
O altitudo divitiarum, 6vv, 1583, B iv;
O altitudo divitiarum, 7vv, 15811, B iv;
O crux benedicta, 5vv, 1578b, B iii;
O Doctor optime, 5vv, 1578b, B iii;
O gloriosa Domina, 4vv, 1584, B v;
O quam gloriosum, 5vv, 1578b, B iii;
O quam suavis est, 6vv, 1593, B iv;
O Rex gentium, 6vv, 1583, B iv;
O rosa incorruptibilis, 8vv, 1594, B v;
O sacrum convivium, 6vv, 1583, B iv;
O virgo justa, 5vv, 1578b, B iii;
Pax vobis, ego sum, 5vv, 1578b, B iii;
Peccantem me quotidie, 6vv, 1583, B iv;
Peccavi super numerum, 6vv, 1583, B iv
Puellae saltanti, 5vv, 1578b, B iii;
Puer qui natus est, 5vv, 1578a, B iii;
Puer qui natus est nobis, 6vv, 1593, B iv;
Quae sunt in corde, 6vv, 1583, B iv;
Quantas ostendisti mihi, 6vv, 1593, B iv;
Qui manducat, 4vv, 1584, B v;
Qui me confessus fuerit, 5vv, 1578b, B iii (arr. lute, 159311);
Quis est homo, qui vivet?, 4vv, 1584, B v;
Regina caeli laetare, 8vv, 1594, B vi;
Repleatur os meum laude, 4vv, 1584, B v;
Respice, Francisce, 5vv, 1578b, B iii;
Sacerdos et Pontifex, 5vv, 1578b, B iii;
Salvum fac populum tuum, 12vv, 1594, B vi;
Sancta et immaculata virginitas, 4vv, 1584, B v;
Sancti et justi, 5vv, 1578a, B iii;
Salvator noster, dilectissimi, 5vv, 1578a, B iii;
Similabo eum, 5vv, 1578b, B iii;
Simile est regnum caelorum, 6vv, 1583, B iv;
Spiritus Sanctus, 7vv, 1593, B iv;
Stephanus autem plenus gratia, 5vv, 1578a, B iii;
Tanquam aurum in fornace, 5vv, 1578b, B iii
Tribuat tibi, 7vv, 1593, B iv;
Tribulationem et dolorem, 5vv, 1578b, B iii;
Tribus miraculis ornatum diem, 5vv, 1578a, B iii;
Tu es Petrus, 5vv, 1578a, B iii;
Ubi caritas, 6vv, 1583, B iv;
Ubi sunt misericordiae, 6vv, 1583, B iv;
Ure igne Sancti Spiritus, 6vv, 1583, B iv;
Veni Sancte Spiritus, 6vv, 1583, B iv;
Verbum iniquum, 6vv, 1583, B iv;
Vias tuas Domine, 4vv, 1584, B v;
Vias tuas Domine, 10vv, 1594, B vi;
Vigilate ergo, quia nescitis, 4vv, 1584, B v;
Vos qui reliquistis omnia, 5vv, 1578b, B iii

Instrumental:

Organ masses:
Messe d’intavolatura d’organo (Venice, 1568):
Missae Apostolorum, 4vv, J, W i;
Missae in Dominicis diebus, 4vv, J, W ii;
Missae Virginis Mariae, 4vv, J; W iii;
Credo in dominicis diebus, 4vv, J; W iv;
Credo Angelorum, 4vv, J; W iv;
Credo Cardinalium, 4vv, J; W iv

Versetti:
all in I-Tn; ed S. dalla Libera (Padova, 1971)
Versetti del secondo tono;
Magnificat primi toni;
Messa Domenicale;
Messa degli Apostoli;
Versi del secondo tono;
Versi dell’ottavo tono;
Versi del primo tono (Magnificat primi toni);
Passo e mezzo

Ricercares:
Ricercari d’intavolatura d’organo … libro primo (Venice, 1567); ed. A. Marcon and A. Gaus, Musica antiqua nova arte scripta, ii (Zimmern ob Rottweil, 1995)
Il primo libro de ricercari da cantare, 4vv (Venice, 1574); B ix; IIM, v (1987)
Ricercari da cantare, libro secondo, 4vv (Venice, 1607); IIM, vi (1987)
Ricercari da cantare, libro terzo, 4vv (Venice, 1608); IIM, vii (1987)

Toccatas:
Toccate d’intavolatura d’organo, libro primo (Rome, 1598/R in Archivium musicum, xliii (Florence, 1982)); ed. S. dalla Libera (Milan, 1959/R)
Toccate d’intavolatura d’organo, libro secondo (Rome, 1604/R in Archivium musicum, xliii (Florence, 1982)); ed. S. dalla Libera (Milan, 1959/R)
2 toccatas, 1593, 1607

Canzonas:
Canzoni d'intavolatura d'organo fatte alla francese, 4vv (Venice, 1592)
Libro secondo di canzoni d'intavolatura d'organo fatte alla francese, 4vv (Venice, 1606)
Terzo libro de canzoni d'intavolatura d'organo fatte alla francese, 4vv (Venice, 1611)
Canzonas, insts, kbd, 1588, 1607, 1608, 1617, A-Wm, I-VEcap, Tn

Font: En català: Claudio Merulo (1533-1604) En castellano: Claudio Merulo (1533-1604) In english: Claudio Merulo (1533-1604) - Altres: Claudio Merulo (1533-1604)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Merulo's sacred music is centrally positioned in the Venetian polychoral tradition of the High Renaissance, while facing toward the burgeoning concertato style of the Baroque. In his mass cycles, Merulo paid homage to his models, often borrowing liberally in opening and closing sections, while skilfully camouflaging pre-existing material and, throughout a composition's central section, rearranging the order of themes. While maintaining a conservative care for his models, Merulo revealed an intent to recast older materials into a new and original language, especially avoiding the strict contrapuntal procedures of the past. In his masses for divided choirs, he placed emphasis on musical textures and upon the kaleidoscopic designs which result from the interplay of parts. The autonomy of each separate choir is maintained, while choirs are pitted against each other until the identity of each finally merges into a combined flow of sound. Of his motets, most seem to be intended for the Office, of which a quarter are antiphons predominantly for Vespers and another quarter are set to Psalm settings. In keeping with the fashions of his day, he took great care to set texts for clarity and proper declamation, maintaining spacious textures which, nevertheless, are permeated with imitative counterpoint. These he sometimes contrasted with homorhythmic, chordal sections, juxtaposing high timbres with low in varying combinations and giving extended treatments to refrains. Merulo's parody masses remain among the more conservative examples of his compositional style, while his motets explore new techniques of contrast and surprise, breaking new ground and pointing firmly to future developments.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Laura Antonaz (soprano); QUONIAM Consort di fagotti rinascimentali
TACTUS: MERULO, C. - Motets
SPOTIFY: MERULO, C. - Motets



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BERARDI, Angelo (c.1636-1694) - Sinfonie Op.VII (1680)

$
0
0
Herman van Swanevelt - Classical Landscape
Obra d'Herman van Swanevelt (1603-1655), pintor holandès (1)



- Recordatori d'Angelo Berardi -
En el dia de la commemoració del seu 322è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Herman van Swanevelt (Woerden, c.1600 - Paris, 1655) va ser un pintor holandès. Va formar part de l'escola desenvolupada a la ciutat d'Utrecht, on va realitzar la seva formació al costat d'Abraham Bloemaert. Seguidament, va viatjar a París, abans d'instal·lar-se a Roma el 1624. A la ciutat italiana va desenvolupar una gran part de la seva carrera, romanent-hi fins el 1641 i col·laborant amb Claude Lorrain i Jan Both. A l'entorn del 1646, va tornar a París, on va viure-hi fins a la seva mort. Swanevelt va treballar principalment la pintura de paisatge, on va tenir una gran importància en la creació i evolució del paisatge italianitzant durant la dècada de 1625 a 1635. Va representar un tipus de natura que no va optar tant pel sentit bucòlic i idíl·lic de la generació anterior, sinó que el va derivar cap a un sentiment heroic que es va convertir en una formulació molt popular. El seu treball al costat de Lorrain va haver d'influir en la seva concepció del paisatge que va dur a terme en els seus llenços, però va mantenir la independència de les seves composicions. En la majoria d'elles va contraposar una zona arbrada sota una llum ombrívola que va contrastar amb una altra més il·luminada, plena d'efectes coloristes, que sovint s'obria en un gran espai. El seu treball, d'estreta col·laboració amb Jan Both, ha fet confusa en ocasions l'atribució de les pintures d'un o altre pintor. Swanevelt va morir a París el 1655.

Font: En català: No disponible En castellano: Herman van Swanevelt (1603-1655) In english: Herman van Swanevelt (1603-1655) - Altres: Herman van Swanevelt (1603-1655)



Parlem de Música...

Angelo Berardi (Sant'Agata Feltria, c.1636 - Roma, 9 d'abril de 1694) va ser un teòric i compositor italià. Va rebre la seva primera formació a Forlì amb Giovanni Vincenzo Sarti (1600-1655). A partir del 1662 va ser mestre de capella a Montefiascone, on va estudiar amb Marco Scacchi. El 1668 va arribar a ser mestre de capella a Viterbo, i probablement va ser ordenat sacerdot a Roma el 1672 o 1673. Va estar al servei com a mestre de capella a la Catedral de Tívoli entre els anys 1673 i 1679, més endavant va treballar al servei de la Catedral de Spoleto (1679-1683) i finalment a Santa Maria in Trastevere, a Roma a partir del 1693. Berardi va compondre un volum significatiu d'obres, la majoria d'elles religioses però és va fer més conegut pels seus escrits i assaigs de teoria musical i contrapunt. El seu primer tractat, publicat el 1670, es va perdre però el seu Ragionamenti musicali (1681) tracta sobre els orígens de la música i la proliferació dels estils musicals. Per altra banda, el Documenti armonici (1687) i Miscellanea musicale (1689) contenen les pràctiques contrapuntístiques d'aquella època. Berardi va morir a Roma l'abril de 1694.

OBRA:

Vocal religiosa:

14 masses, 4–16vv;
Missa pro defunctis, 5vv, ?op.1 (Rome, 1663)
Libro III de motetti, 2–4vv (Bologna, 1665); cited in FétisB
Sacri concentus, liber I, 2–5vv, op.2 (Rome, 1666)
Salmi vespertini concertati, liber I, 3vv, org ad lib, op.4 (Bologna, 1667)
Salmi concertati, liber II, 3vv, op.5 (Bologna, 1668)
Sacri concentus, liber II, 2–5vv, con una missa, 6vv, op.6 (Bologna, 1669)
Psalmi vespertini, con una missa, 4vv, org ad lib, op.8 (Rome, 1675)
Psalmi vespertini, 3–6vv, con una missa, 5vv, op.9 (Bologna, 1682)
2 libri de offertorii concertati, 2–3vv (Bologna, 1680); cited in FétisB
Musiche diverse variamente concertate, 2–4vv, op.13 (Bologna, 1689)
Alleluia, Qui timent Dominum; 51 ant;
11 grad;
4 hymns; 3 off;
8 ps;
8 motets;
9 specific liturgies: I-Rsg

Instrumental:

Sinfonie, vn, op.7 (Bologna, 1670)
Canon, 3vv, 1689, lost

Literatura:

Dicerie musicali, before 1681, lost
Ragionamenti musicali, ed. G. Orsolini (Bologna, 1681)
Documenti armonici (Bologna, 1687/R)
Miscellanea musicale (Bologna, 1689/R)
Arcani musicali suelati dalla vera amicitia (Bologna, 1690)
Il perchè musicale (Bologna, 1693) 

Font: En català: No disponible En castellano: Angelo Berardi (c.1636-1694) In english: Angelo Berardi (c.1636-1694) - Altres: Angelo Berardi (c.1636-1694)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Molta de la informació a l'entorn de Berardi deriva dels seus treballs publicats. Per tant, com a font d'informació resulten especialment reveladors del qui i del que va fer. Per exemple, el seu lloc de naixement està indicat en les pàgines del títol de quatre de les seves obres teòriques, però no obstant això, no s'ha establert del cert en quin dels molts nuclis per nom Sant'Agata era originari si bé s'ha considerat el de Feltria com a més probable. Per altra banda, en el seu opus 4 de 1667 va citar a Marco Scacchi, qui es creu per aquesta font que va ser el seu professor. En tot cas, Berardi va ser un compositor en general poc destacat al seu temps que va poder contrarestar fruit del seu esforç com a teòric. En aquest sentit, el seu "Ragionamenti musicali", escrit en la particular forma de diàleg, va incloure anotacions com la definició, divisió i origen de la música i també la seva naturalesa noble, la música de les esferes i la diversitat d'estils, convertint-se ràpidament en una obra de referència. En els seus últims dos tractats, "Arcani musicali" i "Il Perché musicale", va omplir buits dels altres escrits i va emfatitzar en alguns temes que va considerar imprescindibles, com el contrapunt o la música religiosa a capella. Però en darrera instància, Berardi també va ser un compositor prolífic, gairebé exclusivament de música d'església i en un estil proper i fidel al de Palestrina, si bé menys conservador i calçant perfectament amb les característiques del primer barroc. La sorpresa radica en l'extraordinària, tot i que fugaç, aportació en l'art del violí amb les seves Sinfonie a violino solo opus VII que poc a veure tenen amb el gènere simfònic del XVIII o XIX. Obres per a violí i baix continuo de clavecí, de 1680, on Berardi demostra un elevat grau de fantasia i una intensa riquesa creativa, fins el punt que aquest únic treball assignat al violí i dedicat a la monja agustina de Viterbo, Anna Maria Francesca Rossi, sembla cobrir la totalitat espectral de l'instrument!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Fabrizio Longo (baroque violin); Anna Clemente (harpsichord)
TACTUS: BERARDI, A. - Sinfonie, Op. 7
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BERARDI, A. - Sinfonie, Op. 7



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>