Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live

SIMON, Anton (1850-1916) - Quartet in Sonatina Form, Op. 23

$
0
0
Paul Cézanne - Fruit and a Jug on a Table (c.1890)
Obra de Paul Cézanne (1839-1906), pintor francès (1)



- Recordatori d'Anton Simon -
En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Paul Cézanne (Aix de Provence, 19 de gener de 1839 - Aix de Provence, 22 d'octubre de 1906) va ser un pintor francès. Fill d'un banquer ric, va ser amic d'infància d'Émile Zola i, igual que aquest, va mostrar un interès artístic precoç. El 1862, després d'una sèrie de discussions familiars, Cézanne va anar a estudiar a París. Allà es va sentir immediatament atret pels elements més radicals del món artístic parisenc. Va admirar al pintor romàntic Eugène Delacroix i, entre els artistes més joves, a Gustave Courbet i a Édouard Manet, que en aquell temps ja exposaven obres que la majoria dels seus contemporanis consideraven xocants tant pel seu estil com per la seva temàtica. Les primeres obres de Cézanne recordaven a l'expressionisme romàntic i melancòlic de generacions anteriors. No obstant això, igual que Zola en el seu afany per desenvolupar una narrativa realista, també Cézanne va manifestar un interès progressiu per la representació de la vida contemporània, procurant pintar el món tal com es presentava davant els seus ulls, sense preocupar-se d'idealitzacions temàtiques. La influència més significativa als inicis de la seva maduresa artística va ser la de Camille Pissarro ja que no només va proporcionar a l'insegur Cézanne el suport moral que necessitava sinó que el va introduir en la nova tècnica impressionista per aconseguir els efectes de la llum natural. Juntament amb Claude Monet, Auguste Renoir i alguns pintors més, Pissarro havia desenvolupat un estil per treballar a l'aire lliure 'en plein air' de forma ràpida i a escala reduïda, que consistia a utilitzar petits tocs de colors purs, sense recórrer a esbossos preliminars ni a dibuixos.

Era la forma com pretenien atrapar els efectes lumínics fugaços així com la seva interpretació visual, també efímera, de la naturalesa. Sota la tutela de Pissarro, en el curt període comprès entre 1872 i 1873, Cézanne va passar dels tons foscos als colors brillants i va començar a concentrar-se en escenes de la vida rural. Tot i que semblava tenir menys domini tècnic que els altres impressionistes, Cézanne va ser acceptat dins del grup i va exposar amb ells els anys 1874 i 1877. En general, el seu èxit comercial va ser molt limitat, i les obres de Cézanne van tenir una acollida més desfavorable per part de la crítica. Es va distanciar de molts dels seus contactes parisencs a finals de la dècada del 1870 i durant tota la dècada del 1880 va tornar a Aix-en-Provence. A partir del 1882 va deixar de treballar amb Pissarro i el 1886 al creure veure referències als seus fracassos, si bé de forma subtil, en una novel·la de Zola, va trencar les relacions amb ell, tot i el seu suport rebut de Zola anteriorment. Aquell mateix any va heretar la fortuna del seu pare i va aconseguir la independència econòmica, si bé va romandre aïllat socialment. Fou aquesta soledat, així com la singularitat de la seva recerca, la responsable de la increïble evolució del seu estil durant les dècades del 1880 i 1890. 

En aquest període, encara que va continuar pintant directament del natural, va anar simplificant de manera gradual l'aplicació de la pintura fins al punt que amb només unes quantes pinzellades de color juxtaposades ja assolia expressar volum i contingut. Anys més tard, els experts van arribar a afirmar que Cézanne havia descobert una forma de representar la llum i les formes de la naturalesa simplement mitjançant el color. Durant molts anys l'obra de Cézanne només va ser coneguda pels seus antics col·legues impressionistes i per uns quants artistes joves radicals de la línia del postimpressionisme, entre els quals s'incloïen Vincent Van Gogh i Paul Gauguin. No obstant això, el 1895 Ambroise Vollard, ambiciós marxant parisenc, va organitzar una exposició de les seves obres i les va promocionar amb gran èxit durant els anys següents. A l'entorn del 1904, Cézanne va aconseguir la consagració en un dels grans salons oficials de pintura assolint un prestigi considerable. A partir d'aleshores, van ser molts els pintors joves que van viatjar fins a Aix-en-Provence per veure'l treballar i demanar-li consell. És d'aquesta manera que anys més tard va ser considerat el pare de l'art modern. El seu intent per aconseguir una síntesi ideal de la representació naturalista, l'expressió personal i l'ordre pictòric abstracte va ser única i entre tots els artistes del seu temps, Cézanne va ser el de major influència en l'art del segle XX. Reclòs a la seva vil·la natal, va morir a Aix de Provence l'octubre de 1906.

Font: En català: Paul Cézanne (1839-1906) En castellano: Paul Cézanne (1839-1906) In english: Paul Cézanne (1839-1906) - Altres: Paul Cézanne (1839-1906)



Parlem de Música...

Anton Simon (Paris, 5 d'agost de 1850 - Москва, 19 de gener de 1916) va ser un director i compositor rus. Es va formar al Conservatori de París amb Marmontel, Matthais i Duprato abans de viatjar a Moscou el 1871, on va ser nomenat director del Teatre Bouffe. A partir del 1891 va ser professor de piano a l'escola de música de la Societat Filharmònica de Moscou i el 1897 va ser nomenat superintendent de l'orquestra del Teatre Imperial i director musical de l'Institut Aleksandrovsky. Com a compositor, va destacar per les tres òperes que va escriure així com per tres ballets, un concert de piano i altra obra orquestral, música de cambra i un centenar de cançons. Va morir a Moscou el gener de 1916.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
Rolla (op, A.M. Nevsky), op.40, Moscow, 17/29 April 1892;
Pesn' torzhestvuyushchey lyubvi [Song of Love Triumphant] (op, N. Vilde, after I.S. Turgenev), op.46, Moscow, 2/14 Dec 1897;
Zvyozdï [The Stars] (ballet, 5), Moscow, 1898;
Rïbaki [The Fishers] (op, Vilde), op.51, Moscow, 23 Feb/7 March 1899;
Ozhivlyonnïye tsvetï [Living Flowers] (ballet, 1), op.58, c1900-10;
Esmeralda (mimo-drama, 4, after V. Hugo), Moscow, 1902

Vocal religiosa:

Mass, op.22;
3 Choruses, female vv, op.33

Instrumental:

Orch:
Ov., op.13;
Pf Conc., op.19;
Suite, op.29;
Cl Conc., op.30;
Danses des bayadères, op.34;
Ov. on 3 Little Russian themes, op.35;
La revue de la nuit, sym. poem, op.36;
Fantasia, vc, orch, op.42;
La pécheresse, sym. poem, op.44;
Triumphal ov. on 3 Russian themes, op.54 [for the unveiling of the Alexander II monument in Moscow]

Chbr music, pf pieces, songs

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Anton Simon (1850-1916) - Altres: Anton Simon (1850-1916)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

French-born pianist, conductor and composer Anton Simon (Anton Yulevich Simon, 1850–1916) was, from 1871 until his death, active in Russia as conductor at the Théâtre Bouffe in Moscow, piano teacher at the music school of the Russian Philharmonic Society, superintendent of the orchestra of the Imperial Theatre, and subsequently director of Aleksandrovsky Military Academy. The backbone of his oeuvre consists of piano works (salon and character pieces, concert i), and he produced some important and successful stage works (operas: Rolla, Song of love triumphant, The fishers; ballets: The stars, Living flowers, Esmeralda) and orchestral works (Dance des bayadères, Festival orchestral overtures). Anton Simon’s music is rarely played nowadays, and in fact, his name is remembered by stage music aficionados due to a misunderstanding. The pas de deux of The pirate was, when the ballet was once restaged, replaced by Simon’s by-then famous “ Variation de la Reine des Dryades (Souvenir de Bal)” which had originally been a dance variation on Minkus’ Don Quixote, and so the popular dance was for a long time regarded as a piece by Minkus.

In addition to the main trends in his oeuvre, Simon composed several chamber works for brass, including the four-movement Quatuor en forme de Sonatine (op. 23 No. 1) and 22 Petits morceaux d'ensemble (Op. 26) on this recording. The virtuoso, “instrumentally conceived” works were part of the abundant output of music for brass that was highly popular in Russia in the latter half of the nineteenth century. It was a unique culture multifariously connected to the traditions of Russian court horn ensembles that had Mediaeval roots and were unique in Europe. Like everywhere, in Russia too, horns had for centuries been exclusively used as an accessory in hunting, until in 1751 one Jan Mareš, court conductor of Count Narisin, intendant of the Tsar’s Theatre, founded a court horn ensemble with differently-tuned natural horns. Each of the initial 15 and later 30–35 players played just 1 to 3 notes on his instrument made of metal or wood, straight or curved instrument with a conical end. The range of the group would have been around 4 and a half octaves, its slightly vibrating sonority reminiscent of the organ. Its popularity is marked by the fact that Tsarina Elizabeth was one of the first monarchs to establish her own horn ensemble, and shortly every aristocrat hired horn ensembles. Their programmes chiefly consisted of marches, songs, dances and character pieces. They performed mainly at festive court events, such as receptions, ceremonies and boat cruises, frequently to contribute to the success of diplomatic missions, since they usually made a profound impression on foreign guests.

During the nineteenth century this uniquely Russian-style of court music-making waned. The horn ensemble sighed its last in 1896 at the coronation of Tsar Nicholas II, after which historical turmoil confined it to oblivion. It did not die without a trace, however. Russian brass music (in the modern sense) of the nineteenth century until fin-de-siècle period and later was rooted in this tradition – and was shaped by some other favourable conditions, too. These included, for example, the tradition of sextet and septet playing, adopted from Finnish, Swedish and Norwegian military and amateur musicians after the Russian-Finnish war, and the foundation of professional ensembles (e.g. the Chamber Music Society of Saint Petersburg or the Bolshoi Brass Quartet, the Saint Petersburg military band). The expert support of Tsar Alexander III, himself an active cornet player, also gave a boost, in particular the brass evenings he held every three weeks with the participation of 50 instrumentalists. Consisting of members of military bands and aristocrats, the amateur military brass chamber ensembles made it to the press as early as in the middle of the century (the first chamber work for brass composed in Russia was by a foreigner, Ludwig Maurer). The first professional brass quartet on the Moscow music scene was founded in 1888 by musicians from the Bolshoi Theatre. The instruments included two cornets, two horns and a trombone – and Simon composed his op. 23 Quatuor en forme de Sonatine and the first eight of the 22 pieces for an ensemble consisting of these very instruments.

The Brass quartet in sonatina form op. 23 is a regular four-movement chamber work – interestingly all its movements are in triple time. In developing the themes, the composer attached great importance to exploiting every opportunity to effectively introduce each instrument. Consequently, the vigorous, masculine cantilena alternates with signal-like types of theme. The cycle consists of a sonata-form Allegro grazioso opening movement, a lied-form, moderately slow Andante tranquillo, a witty, virtuoso scherzo (quasi presto) and, to round it off, a real speciality, an “à la Russe” Allegro moderato in 6/4: a rondo evocative of the coarse lilt and naïve serenity of Russian folk music. While the quartet was probably performed on concert-like occasions, the movement titles of 22 Little pieces for ensemble (Op. 26, 1887) suggest they were played at open-air events. The locations are varied: parks, gardens, railway stations (travelling by train was a big thing, hence the fact that the railway stations of the holiday resorts in the vicinity of Moscow and Saint Petersburg had restaurants and ballrooms for the train trippers). Arranged in four booklets, the marches, dances and character pieces were written for different (progressively larger, from quartet to septet) ensembles in each volume.

Enikő Gyenge(source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ewald Brass Ensemble
PRESTOCLASSICAL: SIMON, A. - 22 Little pieces for ensemble, Op. 26
CPDL: No disponible
SPOTIFY: SIMON, A. - 22 Little pieces for ensemble, Op. 26



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

FIOCCO, Joseph-Hector (1703-1741) - Petits Motets

$
0
0
Carlo Ceresa - The vision of Saint Eustace, with a portrait of the donor beside his horse
Obra de Carlo Ceresa (1609-1679), pintor italià (1)



- Recordatori de Joseph-Hector Fiocco -
En el dia de la celebració del seu 313è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Carlo Ceresa (San Giovanni Bianco, 20 de gener de 1609 - Bergamo, 10 de febrer de 1679) va ser un pintor italià. Fill d'Ambrogio i de Caterina Carrara, va tenir una infància difícil, viscuda en condicions d'extrema pobresa. El pare, nadiu de Cortenova, va arribar de la veïna Valsassina a la recerca d'una vida millor, treballant com sabater. Carlo, per la seva part, va mostrar interès per la pintura des de ben petit si bé no va tenir una formació acadèmica i va estudiar de forma autodidacta, degut a la complexa situació econòmica familiar. Als 20 anys va començar a pintar els primers frescos per a esglésies de la regió, assolint el reconeixement dels seus clients. Va ser aleshores quan va entrar en el taller de Daniele Crespi, pintor milanès, per tal d'aprendre noves tècniques i afinar la seva pròpia habilitat. La mort del seu mestre, esdevinguda el 1630, el va obligar a tornar a la seva regió natal, on va tornar a pintar en esglésies i santuaris locals. Les seves obres, comprensiblement, van ser de temàtica religiosa, mostrant una gran intensitat emocional, ja que emanaven una gran expressivitat. Ben rebut, va rebre nombrosos encàrrecs de retrats. Va ser en aquesta època que es va casar amb Catalina Zignoni, de bona família. Es va mudar a la Grabbia, en una casa propietat del pare de la seva esposa. Aquesta circumstància va canviar radicalment la vida de Ceresa, que amb millors recursos financers, es va poder concentrar definitivament en el seu art. Dels onze fills que va tenir, Giuseppe i Antonio Ceresa van ser pintors. No obstant, la mort de 5 dels seus fills i de la seva esposa va marcar profundament la seva vida i obra ja que en diverses ocasions els va plasmar, caracteritzats com a àngels o fins i tot com a madonnas, en les seves obres. Els darrers anys, molt sol·licitat, es va traslladar a Bèrgam on es va instal·lar a l'església de Sant Alessandro della Croce. Va ser allà on va morir el febrer de 1679. 

Font: En català: No disponible En castellano: Carlo Ceresa (1609-1679) In english: Carlo Ceresa (1609-1679) - Altres: Carlo Ceresa (1609-1679)



Parlem de Música...

Joseph-Hector Fiocco (Brussels, 20 de gener de 1703 - Brussels, 21 de juny de 1741) va ser un organista i compositor belga. Fill de Pietro Antonio Fiocco i Jeanne Françoise Deudon, es desconeix la primera etapa formativa. El 1726 es va casar amb Marie Caroline Dujardin, amb qui va tenir dos fills. Pel que sembla en aquell temps ja formava part de la capella ducal d'on va dimitir el 1731 per treballar en un nou càrrec de mestre de capella a la Catedral d'Anvers, on va succeir a Willem De Fesch. El 1737 va tornar a Brussel·les on va servir com a mestre de capella de la col·legiata de la Catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula, substituint a Petrus Hercules Brehy. Tot i viure en un context flamenc, Fiocco va partir dels principis francesos a l'hora d'escriure la seva música. Va treballar en aquest càrrec tota la seva vida. Va ser especialment conegut per la nombrosa música religiosa però també per una col·lecció de Pièces de Clavecin molt propera a les formes de François Couperin. Va morir a Brussel·les el juny de 1741.

OBRA:

Vocal religiosa:

3 missa solemnis settings, 1, B-Bc: 7vv, insts; 2, 2vv, insts
Motets, 5vv, insts, Bc: Homo quidem/Ecce panis;
Salve regina
Motets, 4vv, insts, Bc: Alma redemptoris mater;
Ave Maria; Ecce panis;
Exultandi tempus est;
Homo quidem/Ecce panis;
Ite gemmae ite hores;
Laudate pueri Dominum, also F-Pn;
Libera me;
O beatissima;
O salutaris hostia;
Proferte cantica;
Salve regina
Motets, 2vv, insts, B-Bc: Benedicam Domine;
Exaudiat te Dominus, 1728
Motets, 1v, insts, Bc: Ave Maria;
Beatus vir;
Confitebor tibi Domino, also F-Pn;
Jubilate Deo
Motets, 4vv, insts, Br: Festiva lux, dated 1803, 4vv, org reduction;
Sacra trophaea, dated 1800, 4vv, org reduction;
Tandem fuget, 1734
Te Deum, 4vv, bc, in C.J. van Helmont’s Psalmi vesperarum et completi de officiis decanalibus (1737) [survives only in MS, Br]
9 leçons des ténèbres, des mercredi, jeudi et vendredi saints, 1v, vc, bc, Bc

Lost (cited in an inventory compiled by C.J. Van Helmont, c1745; see Baratz):
5 masses;
1 requiem;
12 motets: Ad te Domine, Ascendit fumus, 2 Ave regina settings, Homo quidam, Nobis gaudia, Non me movet, Libera me, 2 Litaniae de venerabili Sacramento settings, Regina caeli, 4vv, insts (see under P.A. Fiocco), Te Deum

Instrumental:

[24] Pièces de clavecin, op.1 (Brussels, 1730)

Font: En català: No disponible En castellano: Joseph-Hector Fiocco (1703-1741) In english: Joseph-Hector Fiocco (1703-1741) - Altres: Joseph-Hector Fiocco (1703-1741) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si la memòria no em falla, dues són les entrades prèvies en relació a un dels més importants compositors del segle XVIII a Bèlgica, geografia poc propícia als grans noms musicals. Doncs bé, Joseph-Hector Fiocco, músic que en el seu dia vaig descobrir majestuosament gràcies a una de les seves Misses Solemnes (escoltar aquí), va ser fill d'un esplèndid compositor italià de nom Pietro Antonio Fiocco, i a qui també escoltarem un bon dia, instal·lat en aquell temps als Països Baixos. Comprensible doncs que Josep-Hector decidís seguir, amb fidelitat i paciència, els passos paterns fins a assolir un gran èxit a Bèlgica i per inèrcia als països del seu entorn. Des d'allà i en contacte amb la música francesa, alemanya, espanyola i italiana, va poder observar, des d'una perspectiva perifèrica, la disputa, agre però inevitablement positiva per l'esdevenir de la història de la música, entre l'estil francès, des de Lully, Rameau i Couperin, i l'estil italià de l'escola napolitana i veneciana. Fiocco, prou espavilat i ideològicament escèptic, va saber integrar, val a dir que amb resultats brillants, ambdós estils convertint aquest peculiar aiguabarreig en el portaestendard de la seva música. Precisament, l'edició d'avui, esplèndida tant per repertori com per interpretació, fa referència a un sub-gènere molt característic de França, el Petit Motet. Obres com el Salve Regina, el Beatus Vir o el Jubilate Deo, fan d'enllaç directe amb l'escola francesa, on la influència i principis hi són evidents, si bé i de forma subtil amb aparicions fulgurants d'espurnes italianes que perfectament podrien situar les nostres oïdes en la plenitud musical de Nàpols o Venècia. Els recursos de Fiocco són en tot moment de gran creativitat i la riquesa tant del timbre vocal com instrumental és precís i virtuós fins el punt que el paisatge que se'n genera resulta, definitivament, deliciós. No tinc el menor dubte que d'ençà que el vaig conèixer, Fiocco s'està convertint en una necessària referència musical del segle XVIII. Meravellós és quedar-se curt!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Scherzi Musicali; Nicolas Achten
RECICLASSICAT: FIOCCO, Joseph-Hector (1703-1741)
JPC: Fiocco - Petits Motets
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CORRETTE, Michelle (1709-1795) - Symphonies des noël

$
0
0
Henri-Pierre Danloux - Portrait of Henry John Lambert
Obra d'Henri-Pierre Danloux (1753-1809), pintor francès (1)



- Recordatori de Michele Corrette -
En el dia de la commemoració del seu 221è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Henri-Pierre Danloux (Paris, 24 de febrer de 1753 - Paris, 3 de gener de 1809) va ser un pintor francès. Criat amb el seu oncle, va ser alumne de Lépicié i després de Vien, amb qui es va unir en el seu viatge a Roma del 1775. El 1783 va tornar a França on va estar al servei del baró Mégret de Sérilly d'Etigny qui al seu torn va procurar nombrosos encàrrecs pel jove pintor. El 1792, i fruit de la Revolució Francesa, va emigrar a Londres. Allà va rebre nous encàrrecs, especialment retrats i va exhibir les seves obres a la Royal Academy. El 1801 va tornar a París on va contactar amb antics amics i clients. La seva estada a Anglaterra va ser decisiva en el seu estil mostrant una clara influència d'autors com Thomas Lawrence, John Hoppner i George Romney. Va morir a París el gener de 1809.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Henri-Pierre Danloux (1753-1809) - Altres: Henri-Pierre Danloux (1753-1809)



Parlem de Música...

Michel Corrette (Rouen, 10 d'abril de 1707 - Paris, 21 de gener de 1795) va ser un professor, organista i compositor francès. Fill de Gaspard Corrette, és probable que es formés inicialment amb el seu pare ja que es desconeixen els seus primers anys. El 1733 es va casar amb Marie-Catherine Morize, amb qui va tenir dos fills, Marie-Anne Corrette (1734-c.1822) i l'organista Pierre-Michel Corrette (1744-1801). En aquells anys Corrette va ser director musical del Foire St Germain i del Foire St Laurent on va tenir la funció d'arranjar i compondre divertiments per les òperes còmiques que s'hi representaven. A partir del 1737, i fins el 1790, va ser l'organista oficial de Sante Marie al servei del Chevalier d’Orléans, més tard príncep de Conti (1749) i finalment duc d’Angoulême (1776). També va ser organista del Col·legi Jesuïta fins el 1762. El 1734 va rebre el títol de Grand maître des Chevaliers du Pivois i a partir del 1750 el de Chevalier de l’Ordre de Christ. Es va fer molt conegut i respectat, també, per la seva condició de professor tot i algunes discrepàncies amb alguns dels seus alumnes. Va visitar Anglaterra si bé la majoria de la seva vida va romandre a França, concretament a París, ciutat on va morir el gener de 1795.

OBRA:

published in Paris unless otherwise stated
reported in periodicals but apparently lost

Vocal secular:

Une élève de Melpomène, vaudeville (1733)
Ier recueil des divertissements de l’opéra comique, op.9 (1733)
Airs parodies in Les ages, op.10 (1733); see ‘Chamber’
IIe recueil de l’opéra comique, op.11 (1734)
†L’amour diable à quatre, cantata parodia de la cantate de Médée (1734–7)
†IIIe recueil d’air a chanter, op.17 (1735)
Menuets nouveaux avec la parodie (c1735–7); see ‘Chamber’
Jeanne, cantatille avec simphonie (1738)
Les délassemens de l’esprit, vaudevilles et ariettes de l’Opéra Comique (c1738–50); 4 vols. (vol.iii as IIIe recueil de l’Opéra Comique; vol.iv as Les vaudevilles de l’Opéra Comique)
Vaudeville au sujet de l’alliance de Madame Ire et Philippe IIe enfant d’Espagne (1739)
†Les plaisirs de l’Europe, parodie (c1742)
Epouvante tes bords, air de basse-taille (1744)
La naissance de la musette, 2e cantatille (c1745)
†Le papillon, cantatille (c1745)
Le retour du roi, cantatille (c1745)
†Ninna, pantomime (1747)
†Divertissement allégorique également convenable à un Prince et à Princesse, le lys naissant, 1750,

Unpubd:
†Le rossignol, ariette, 1v, insts (1757)
†Le coucou, 3e ariette, 1v, insts (1757)
†L’école des jaloux, 1v, insts (1758)
Epithalame à l’occasion du mariage de Monseigneur le comte de la Marche avec Mademoiselle d’Est, princesse de Modène (1759)
Polymnie, cantatille avec symphonie, vc obbl (1760)
†Paphos, cantatille (1762)
†Deuxième livre des Dons d’Apollon contenant des chansons pour chanter avec l’accompagnement pour la guitarre notés par musique et par tablature (1763); see ‘Methods’ for Livre 1er
†50 pièces de canons lyriques, 2–4vv, avec le songe de la Fée Folichonne (1768); †2e livre (1768); †60 pièces de canon lyrique livre III (1768); see ‘Methods’
†Les soirées de la ville, cantate, 1v, hpd (1771)
Trois cens fables en musique dans le gout de M. de La Fontaine. Notées sur des airs connus, vaudevilles, menuets, rondeaux, et autres (Liège, 1777); doubtful, attrib. Corrette in Weckerlin
†Le globe volant, ariette en vaudeville, 1v, hpd/pf/hp/vn (1783)
Malbrough, ariette, 1v, hpd/pf/hp/vn (1783)
†Ça ira, ariette patriotique, with cotillon, 1v, hpd/pf/hp/insts (1790)
†Chaconne du tiers-état, chorus, orch (1790)
†Le triomphe de la garde nationale, 2 ariettes militaires, 1/2vv, vns, hns, b (1790)
†Les mais, ariette comique, 1v (1791)

Vocal religiosa:

†Motets pour grand choeur: Laudate pueri, Levavi oculos, 1745, unpubd
†Lauda Jerusalem, motet à grand choeur, 1748, unpubd
†Te Deum, motet pour grand choeur, 1752, unpubd
Laudate Dominum de coelis, Ps cxlviii, motet à grand choeur arrangé dans le concerto du printemps de Vivaldi (1766)
†Motets à l’usage des dames religieuses, 1v, org (1775)
Premier livre de motets contenant le Credo, avec plusieurs Elévations et Dominum salvum fac (1785)
3 leçons de ténèbres, 1v, org (1784)
4 messes, 2vv, org (1788)

Instrumental:

Orch.:
VI concerto, 3 fl/vn/ob, bc (hpd), op.3 (1728)
VI concerto, 3 fl/vn/ob, b, op.4 (c1729); no.3, musette/hurdy-gurdy
†VI concerto, musette/hurdy-gurdy, op.7, (c1731); see also Divertissements, op.7, in ‘Chamber’
3 concertos spirituel en noëls (c1733): Ier concerto spirituel, fl, 2 vn, bc; Pastorale en noëls, IIe concerto, musettes/hurdy-gurdies/fls/vns, b; IIIe concerto de noëls, musette, org
25 concertos comiques, 3 treble insts (vn), bc (c1733–60); nos.1–6 as op.8 (1733); nos.22 and 24 lost
Le phénix, conc., 4 vc/viol/bn (c1734)
Noëls suisses, IVe concerto, musette/hurdy-gurdy/fl/ob/vn/tr viol, bc (c1734)
4 concs.: Le berger fortuné, Les récréations du berger, Les voyages du berger, musette/hurdy-gurdy/ob/vn, bc (1734–7); L’âne d’or, musette/hurdy-gurdy/fl/ob/vn/tr viol, b(vc) (1737–42)
Noël allemand, Ve concerto, fl/vn, bc (1742)
†VI sonates de l’opus I de Mossi mises en grands concerto, 4 vn, vc obbl, org (1743)
†Six concerto dont les quatre premiers sont sur les plus beaux noëls, le cinquieme sur l’O filii, & le sixieme en carillon, vns/fls/obs/musettes, b (1754)
VI concerti a sei strumenti, hpd/org obbl, 3 vn, fl, va, vc, op.26 (c1751, 2/1756); see also IIe livre d’orgue, op.26
Carillon ajouté pour la fin de la messe [des morts de Gilles] … à l’imitation de la Sonnerie de Rouën (1764)
Six symphonies en quatuor contenant les plus beaux noëls français et étrangers, vn/fl, vn, va, bc (1781)
†Ça ira ça ira, sinfonia, orch (1792)

Chbr.:
except accompanied keyboard music; see also Methods
†Sonates, vn, b, op.1 (1727, 2/1740)
Sonates, 2 fl [op.2] (1727, 2/c1730)
Pièces, 2 musettes/hurdy-gurdies (c1728–30); arr. from works of Gaspard Corrette
Pièces, 1–2 musettes/hurdy-gurdies/recs/fls/obs/va d’amores/vns, op.5 (c1730) [4 suites; b no.1 only]
VI fantaisies, hurdy-gurdy/musette, fl, bc, op.6 (c1731)
Les Ages, ballet pantomime [en trio], 2 fl/vn/ob, bc, op.10 (1733, 2/1735)
Divertissements, 2 corni da caccia/tpt, fl etc., op.7 (c1733); see also VI concerto, op.7
†Menuets dans le goût françois et italien, fls/vns/obs, bc (c1733)
Sonates, fl/vn, bc (vc/bn), op.13 (c1734)
Sonates en trio, fl, vn, bc, op.14 (c1734)
Concert de symphonies, vns, fls, ob, bc, op.15 (c1735); only bass extant
Menuets nouveaux exécutés à la comèdie françoise, 2vn/fl, vc/viol, bn (1735–7)
†2e recueil, 2 corni da caccia/tpt (c1737–42)
Sonatilles, fl/vn, b, op.19 (c1739)
Les délices de la solitude, sonates, vc, viol, bn, bc, op.20 (c1739, 2/1766); see ‘Methods’
3 vols. of fl duets (c1739): op.21; †op.22; VI duetti, 2 vn/fl, op.23
†Les plus beaux vaudevilles, chansons et contredanses angloises, 2 fl/vn (1740)
†Contredanses, vn, ?bc (before 1742); 3 vols.
†Recueil de menuet de différens auteurs, 2 musettes/hurdy-gurdies (before 1742)

Organ:
Premier livre d’orgue contenant 4 Magnificat, op.16 (before 1734, 2/1737); see ‘Methods’
†1er livre de noëls, org/hpd (c1737–42); ?1st edn of Nouveau livre, see ‘Harpsichord’
IIe livre de pieces d’orgue contenant le Ve, VIe, VII et VIII ton, ce qui compose avec le Ir livre les huits tons de l’eglise, op.26 (1750); see also VI concerti, op.26
IIIe livre d’orgue … contenant les messes et les hymnes de l’eglise (1756)
†Noëls avec des variations, l’O filii et un carillon, org/hpd (1782)
†XII offertoires, org (1766)
Pièces pour l’orgue dans un genre nouveau, livre Ir (1787)

Harpsichord:
Premier livre de pièces de clavecin, op.12 (1734)
Sonates, hpd, vn, op.25 (1742)
Les amusemens du Parnasse, bk 1 (1749, 2/1779), see ‘Methods’; bk 2 (c1750); bk 3 (1753); bk 4 (1762); †bk 5 (1769); bk 6 (1769); †bk 7 (1771); bk 8 (1772)
Nouveau livre de noëls avec un carillon, hpd/org (1753); ed. in RRMBE, xviii (1974); see ‘Organ’
Divertissements, hpd/pf, contenant Les échos de Boston et la Victoire d’un combat naval (1779)

Methods:
includes important prefaces to music collections
Premier livre d’orgue, op.16 (1737); registration, tempo, articulation, perf. of hpd pieces on the organ: ed. in RRMBE, xviii (1974)
L’école d’Orphée, méthode pour apprendre facilement à jouer du violon dans le goût françois et italien avec des principes de musique et beaucoup de leçons, 1–2 vn, op.18 (1738/R, enlarged †2/1779, ?†3/1790); separate exercises in Fr. and It. styles
Méthode théorique et pratique pour apprendre en peu de tems le violoncelle dans sa perfection. Ensemble de principes de musique avec des leçons, 1–2 vc, op.24 (1741/R, †2/1783)
Méthode pour apprendre aisément à jouer de la flûte traversière avec des principes de musique et les brunettes, 1–2 fl (1740/R, †2/1753, enlarged to include ob, cl, 3/1773/R; 4/1781/R); Eng. trans. in Farrar
Méthode pour apprendre facilement à jouer du par-dessus de viole à 5 et à 6 cordes avec des leçons, 1–2 descant viols (1748/R); Eng. trans. by J.-A. Koch (Boston, 1990)
Les amusemens du Parnasse, méthode courte et facile pour apprendre à toucher le clavecin, avec les plus jolis airs à la mode où les doits sont chiffrés pour les commençans ensemble des principes de musique. Livre Ier (1749, enlarged 2/1779/R); interesting mainly for fingering; see ‘Harpsichord’
Le maître de clavecin pour l’accompagnement, méthode théorique et pratique … avec des leçons chantantes où les accords sont notés (1753/R, †2/1790)
Prototipes contenant des leçons d’accompagnement par demandes et réponses, pour servir d’addition au livre intitulé Le maître de clavecin … avec des sonates, vn, fl, descant viol, où les accords sont notés sur la basse (1754, enlarged with It. ariettes, 2/1775/R)
Le parfait maître à chanter, méthode pour apprendre facilement la musique vocale et instrumentale (1758, enlarged 2/1782)
Les dons d’Apollon, méthode pour apprendre facilement à jouer de la guitarre avec des jolis airs notés en partition, livre 1er (1762); see ‘Secular vocal’ for Deuxième livre
Les délices de la solitude, sonates, vc, viol, bn, bc, nouvelle édition augmentée des principes en abrégé pour le violoncelle (1766); see ‘Chamber’ for 1st edn
†60 pièces de canon lyrique … avec une méthode pour apprendre la musique sans transposer (1768); see ‘Secular vocal’
Nouvelle méthode pour apprendre à jouer en très peu de temps la mandoline, où les principes sont démontrés si clairement que ceux qui jouent du violon peuvent apprendre eux-mêmes. Plus tablature du cistre en musique à 5, à 6, à 7 rangs de cordes (1772)
Méthode pour apprendre à jouer de la contre-basse à 3, à 4, et à 5 cordes, de la quinte ou alto et de la viole d’Orphée, nouvel instrument ajusté sur des sonates, 3 insts (1773, 2/1781/R)
†Nouvelle méthode pour apprendre de la harpe, avec et sans pédale (1775)
†La gamme du hautbois et du basson avec les plus belles marches militaires (1776, 2/1782)
†Méthode pour apprendre facilement à jouer de la quinte ou alto contenant des leçons, des sonates et des préludes (1781)
L’art de se perfectionner dans le violon où l’on donne à étudier des leçons sur toutes les positions … suite de l’école d’Orphée (1782/R); works by 35 composers, mostly It.
La belle vielleuse, méthode pour apprendre facilement à jouer du vielle, contenant des leçons où les doits sont marqués, pour les commençans, avec des jolis airs et ariettes en duo, deux suites avec la basse et des chansons (1785/R, 2/c1825)
†Le berger galant, méthode contenant les veritables principes pour apprendre facilement à jouer de la flûte à bec (1784)

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: - Altres: 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

This little disc emerging from Montreal's fertile historical-performance scene offers music unlike any other from the French Baroque or Classical periods most listeners will have heard before. Michel Corrette, a Parisian (and Rouen-born) organist and prolific composer, wrote works that might be called light music of the eighteenth century. The genres represented here, the Symphonies des Noels and the Concerto comique, differ in their movement structure (the Symphonies des Noel may have a longer sequence of short movements) but are nevertheless cut from the same cloth. Corrette builds his structures out of strings of short, binary tunes, many of them quoted from popular songs and carols. The music no doubt had a dimension of humor in its own time that is difficult to reconstruct at this distance, even with the help of the informative booklet notes by François Filiatrault (the English translation by Fred A. Reed alters certain details). But the music is colorful and filled with programmatic strokes that reflect the musical fashion parade that passed through the long life of Corrette, who was still composing in his 87th and final year. Even if it is difficult to say exactly what is "américain" about the penultimate Allegro of the Symphonie des Noels No. 4 in D minor, the opening "La turque" movement of the Concerto comique No. 19 in A major (track 29) is a striking early example of the Turkish style. The titles of most of the popular tunes quoted are given in the track list, and inasmuch as some of them have appeared in other works (or devolved into popular carols) they will be recognized as they go by. Unusual strokes of instrumentation such as a timpani further break up the texture of a program that could have been monotonous; an audience of Corrette's time would not have heard many concertos in a row like this. The veteran Montreal group Arion plays the music with the broad humor it requires, although the brittle-bright cathedral sound works at cross purposes with what it is trying to do. Recommended not only for French Baroque enthusiasts (the music is really Baroque in style, even though some of it was composed as late as 1781), but also potentially useful for anyone staging a French drama of the eighteenth century.

James Manheim (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensemble Arion
RECICLASSICAT: CORRETTE, Michel (1707-1795)
AMAZON: CORRETTE, M. - Symphonies des noël
CPDL: No disponible
SPOTIFY: CORRETTE, M. - Symphonies des noël


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MORETTI, Federico (1769-1839) - Doce canciones con acompañamiento de Guitarra

$
0
0
John Hoppner - Louisa Lane, Called 'Cecilia'
Obra de John Hoppner (1758-1810), pintor anglès (1)



- Recordatori de Federico Moretti -
En el dia de la celebració del seu 247è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Hoppner (London, 4 d'abril de 1758 - London, 23 de gener de 1810) va ser un pintor anglès. Es va criar a la cort londinenca i degut al tracte preferent que va rebre del monarca, que de nen li va permetre formar-se amb el seu conservador de dibuixos i medalles, es va especular amb la possibilitat que fos fill il·legítim del rei Jordi III. Va entrar a l'escola de la Royal Academy el 1775 i va començar a exposar-hi la seva obra a partir del 1780. En aquesta primera etapa va mostrar clarament la influència de Joshua Reynolds, no en va després de la retirada d'aquest el 1789, Hoppner va ser considerat com el seu hereu en el gènere del retrat. No obstant això, al llarg de la seva carrera no només va adoptar elements de Reynolds, sinó que també va saber harmonitzar aspectes d'altres artistes, com George Romney, Thomas Gainsborough, Henry Raeburn o Thomas Lawrence (considerat el seu gran rival), convertint la seva obra en una combinació eclèctica de la pintura més apreciada del moment, però dotant-la d'un toc personal que la va distingir de la dels altres artistes. Els seus retrats es van caracteritzar per ser molt amables i decoratius i per la seva mestria a l'hora de captar la frescor i la innocència infantil. El 1789 va ser nomenat retratista de cambra del príncep de Gal·les i sis anys més tard va ser elegit acadèmic de la Royal Academy de Londres. Va ser en aquesta ciutat on va morir el gener de 1810.

Font: En català: No disponible En castellano: John Hoppner (1758-1810) In english: John Hoppner (1758-1810) - Altres: John Hoppner (1758-1810)



Parlem de Música...

Federico Moretti y Cascone (Napoli, 22 de gener de 1769 - Madrid, 17 de gener de 1839) va ser un militar, guitarrista i compositor italià. Germà del també guitarrista Luigi Moretti, es va formar amb Girolamo Masi qui al seu torn el va promocionar i el va ajudar a publicar la seva primera obra el 1786, un tractat de Principios para tocar la guitarra de seis órdenes, precedidos de los elementos generales de la música. El 1794 va viatjar a Espanya on va formar part de la Guàrdia Valona el 1796. Poc després, va publicar centenars d'obres per a guitarra sola o amb acompanyament vocal i el seu nom es va fer conegut dins el cercle guitarrístic espanyol, especialment per part d'Aguado i Ferran Sor. Com a militar va participar activament en la Guerra d'Independència Espanyola ascendint a Mariscal de Camp el 1829. Va ser autor de nombrosa literatura militar així com traductor de diverses publicacions de temàtica similar. Va morir a Madrid el gener de 1839.

Font: En català: No disponible En castellano: Federico Moretti (1769-1839) In english: Federico Moretti (1769-1839) - Altres: Federico Moretti (1769-1839)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si bé a dia d'avui resultaria certament improbable, en temps pretèrits no va ser descabellat pensar en militars o fins i tot en reis músics. De Fossa o avui Moretti, van ser exemples pertinents d'aquesta afirmació ja que ambdós autors van combinar l'acadèmia castrense amb la música, curiosament en ambdós casos íntimament relacionada amb un instrument, la guitarra. I en relació amb Moretti, autor a qui avui celebrem, va sàviament compaginar ambdues activitats de forma efectiva i pel que fa a la ciència musical ho va fer amb intel·ligència i acadèmia, especialment a nivell pedagògic, ja que el seu tractat teòric per a guitarra, per títol Principios para tocar la guitarra de seis órdenes, precedidos de los elementos generales de la música (Nàpols 1792) es va convertir immediatament en una referència obligada per a tota una generació de guitarristes, entre ells Aguado, Sor o l'italià Carulli. Com a compositor, Moretti va ser autor de centenars d'obres, si bé al nostre temps sensiblement desconegudes. Moltes d'elles van ser boleros, peces de guitarra i cançons, aquestes darreres les més destacades i conegudes del seu repertori i de les quals van brillar les publicades sota l'etiqueta de Doce canciones con Acompañamiento de Guitarra Compuestas Dedicadas a su Amigo El Conde de Fife Por el Brigadier Dn. Frederico (1812, Londres). Cançons de principis musicals clàssics, en què les melodies parteixen d'un mateix patró o principi i amb clara vocació popular degut a què les va compondre pels salons de moda de l'època. El resultat, com podrem agradablement escoltar, és satisfactori fruit de la bonhomia de la interpretació, si bé algunes cançons ens poden resultar, en termes generals, molt semblants entre elles ja que el llenguatge musical emprat és certament limitat. No obstant, veu i guitarra és un binomi quasi sempre interessant i avui, en nom de Moretti, no en serà l'excepció!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: María Eugenia Boix (soprano); Jacinto Sánchez (guitarra)
LAQUINTADEMAHLER: MORETTI, F. - Doce Canciones con acompañamiento de Guitarra
CPDL: No disponible
SPOTIFY: MORETTI, F. - Doce Canciones con acompañamiento de Guitarra


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

KNORR, Iwan (1853-1916) - Variationen über ein Thema von Robert Schumann

$
0
0
Alexandre Cabanel - The Governess [c.1865-70]
Obra d'Alexandre Cabanel (1823-1889), pintor francès (1)



- Recordatori d'Iwan Knorr -
En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alexandre Cabanel (Montpellier, 28 de setembre de 1823 - París, 23 de gener de 1889) va ser un pintor francès considerat un dels millors acadèmics del seu temps. El seu aprenentatge artístic el va realitzar al taller del pintor François-Edouard Picot, sota influència de Jean Ingres. Més tard va estudiar a l'Escola de les Belles Arts de París, obtenint el segon Prix de Roma el 1845. Es va fer famós amb la seva obra El naixement de Venus (1863), que va ser adquirida per l'emperador Napoleó III. Amb 30 anys va ser nomenat professor de la mateixa escola i escollit membre de l'Acadèmia de Belles Arts de París. Va destacar especialment per la seva labor pedagògica, amb molt alumnes, entre d'altres, Albert Besnard, Vlaho Bukovac, Fernand Cormon, Charles Fouqueray, Aristides Maillol i Edmond Borchard. Pintor històric, pintor de classe i retratista, va evolucionar al llarg dels anys cap a temes més romàntics. Va ser crític amb el naturalisme i l'impressionisme, despertant notable enemistat amb Edouard Manet. Per la seva part, va ser el pintor predilecte de la Cort de Napoleó III i Eugènia de Montijo. Va morir a París el gener de 1889.




Parlem de Música...

Iwan Knorr (Mewe, 3 de gener de 1853 - Frankfurt, 22 de gener de 1916) va ser un professor, escriptor i compositor alemany. Als 4 anys va viatjar a Rússia on va aprendre piano amb la seva mare i on va conèixer la música popular russa. El 1868 la seva família es va instal·lar a Leipzig i Knorr va estudiar al Conservatori amb Moscheles (piano), Richter (harmonia) i Reinecke (composició). El 1874 va assolir el càrrec de professor de l'Institut Imperial de Dones Nobles de Khar'kov i quatre anys després el de director del programa d'estudis de la Societat Musical Imperial Russa. El 1877 va presentar a Brahms un dels seus treballs més reconeguts, les Variacions sobre una cançó popular ucraïnesa Op.7. Brahms va quedar encantat i el va recomanar, el 1883, a un càrrec de professor del Conservatori Hoch de Frankfurt. Allà va ensenyar piano, teoria, història musical i, a partir del 1886, composició. Va tenir notables alumnes com Cyril Scott, Hans Pfitzner i Ernst Toch. El 1895 va ser nomenat professor reial i el 1908 va succeir a Bernhard Scholz com a director del conservatori. El 1911 va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Filharmònica dels Estats Units a Nova York. Els darrers anys va viure a Frankfurt, ciutat on va morir el gener de 1916.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
Dunja (2, Knorr), op.18, Koblenz, 23 March 1904
Die Hochzeit (Knorr), Prague, 1907, not mentioned in Bauer
Durchs Fenster (1, Knorr), Karlsruhe, 1908

Other works:
Marienlegende, solo vv, chorus, orch;
Maria, scena, S, orch;
Ukrainische Liebeslieder, 4vv, pf;
c10 songs, 1v, pf;
choruses, male and mixed vv

Instrumental:

Orch:
Sym., G;
Sym. Fantasia;
Variations on a Ukrainian Folksong, op.7;
Serenade, G;
2 suites;
intermezzos, fugues, other works

Chbr and pf:
Pf Qt, E , arr. of pf qnt;
2 str qts;
Variations on a Theme of Schumann, pf trio;
works for vc, pf;
numerous pf solos, duets and arrangements

Literatura:

Peter Iljitsch Tschaikowsky (Berlin, 1900)
Aufgaben für den Unterricht in der Harmonielehre (Leipzig, 1903, 8/1931)
Lehrbuch der Fugenkomposition (Leipzig, 1911)
Die Fugen des ‘Wohltemperierten Klaviers’ von Joh. Seb. Bach in bildlicher Darstellung (Leipzig, 1912, 2/1926) 

Font: En català: Iwan Knorr (1853-1916) En castellano: No disponible In english: Iwan Knorr (1853-1916) - Altres: Iwan Knorr (1853-1916)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Knorr was an able and enthusiastic teacher, according to Moritz Bauer, a colleague at the conservatory. As a composer he was gifted but not prolific: Bauer attributed this to his strong self-criticism and his interest in teaching. His music shows the influence of Ukrainian folk music and an interest in variation technique and suite forms, and much of it is extremely contrapuntal: he is often ranked with Reger as one of the greatest masters of counterpoint and fugue of his time. Some of his pedagogical works (which include tutors in fugue and harmony, and analyses of works by Bach, Brahms and Tchaikovsky) were published under the pseudonym I.O. Armand.

GROVE MUSIC ONLINE(source/font: aquí)

---

Das Hyperion-Trio komplettiert mit vorliegender Einspielung den Zyklus der Klaviertrios von Johannes Brahms. Als interessante Zugang ist ein Variationswerk von Iwan Knorr zu hören. Die musikalische wie technische Umsetzung ist hervorragend. In den letzten Jahren haben sich mehrere neue Klaviertrios im Musikleben etabliert, darunter auch das Hyperion-Trio. Der Geiger Oliver Kipp (Schüler unter anderen von Thomas Brandis), die Cellistin Katharina Troe (Schülerin von Martin Ostertag und Claus Kanngießer) und der Pianist Hagen Schwarzrock (unter anderen Schüler von Karl-Heinz Kämmerling) musizieren seit 1999 zusammen und haben bereits CDs mit Musik von Robert Schumann, Felix Mendelssohn Bartholdy, Max Reger, Atli Heimir Sveinsson und Paul Graener vorgelegt. Mit der nun veröffentlichten CD mit den beiden späten Klaviertrios von Johannes Brahms komplettiert das Ensemble eine zuvor bei Thorofon begonnene Gesamteinspielung der Brahms-Klaviertrios. Mit erfreulicher Konsequenz erkundet das Ensemble das deutschsprachige Triorepertoire des 19. Jahrhunderts. Und so kommt es nicht von ungefähr, dass die Hyperions von Brahms’ H-Dur-Trio op. 8 beide Fassungen einspielen – jene von 1854 (2006 bei Thorofon vorgelegt) und die nahezu als Neukomposition zu bezeichnende zweite Fassung von 1889. Außerdem finden wir hier das Klaviertrio c-Moll op. 101. Beide Brahms’schen Trios sind traditionell viersätzig, doch in ihren Gestaltungsweisen immer wieder innovativ – man muss nicht laut sein, um Geschichte zu schreiben. 

Als weit mehr als einen Bonus-Track bietet das Ensemble Iwan Knorrs Variationen über ein Thema von Robert Schumann op. 1 aus dem Jahre 1887, ein an Fakturen und Variationsgestalten reiches viertelstündiges Werk, eine der raren selbstständigen Variations-Kompositionen für Klaviertrio überhaupt. Es ist die Initiative solcher Ensembles wie des Hyperion-Trios, die tatkräftig mithilft, die etablierte Musikgeschichtsschreibung zu korrigieren, die allzu lange nahezu blind auf viel zu wenige Werke reduziert wurde, wodurch zahlreiche Querverbindungen und Verwandtschaften übersehen wurden. Mit ihrem makellosen, farbenreichen, bestens ausbalancierten warmen Trioklang mit feinsten dynamischen Schattierungen gelingen dem Ensemble auch bei bekannterem Repertoire Einspielungen, die sich nicht neben den großen Namen der Vergangenheit zu verstecken brauchen. Es ist immer schön, eine CD rückhaltlos empfehlen zu können, und die Vielfalt an Stimmungen, die die Hyperions zu vermitteln wissen, ist beeindruckend. Selbst im Kleinsten finden die drei Musiker großen Reichtum – ihre Liebe zur Musik und zu den eingespielten Werken ist nahezu mit Händen greifbar. Einzig eines mag man bei der Formation vergeblich suchen: sportiven Drive und rekordverdächtige Tempi. Das Hyperion-Trio verlässt sich auf die Überzeugungskraft der Musik und ihrer eigenen Leistungen. Und das ist nicht nur nicht wenig. Das ist sehr viel. Dazu die tadellose, ungemein durchsichtige Aufnahmetechnik (braucht da jemand SACD?) und ein absolut vorbildliches Booklet mit einem umfassenden, überaus kenntnisreichen Beitrag von Michael Struck – all dies lässt nur die Höchstwertung in allen Bereichen zu.

Dr. Jürgen Schaarwächter (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Hyperion Trio
AMAZON: BRAHMS & KNORR - Trios et al.
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BRAHMS & KNORR - Trios et al.



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HOFFMANN, Ernest Theodor Amadeus (1776-1822) - Messa d-Moll (1804)

$
0
0
Bernardo Bellotto - A capriccio river landscape with a church to the left (c.1765)
Obra de Bernardo Bellotto (1721-1780), pintor italià (1)



- Recordatori d'Ernest Theodor Amadeus Hoffmann -
En el dia de la celebració del seu 240è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Bernardo Bellotto, o "Canaletto el jove" (Venezia, 30 de gener de 1721 - Warszawa, 17 d'octubre de 1780) va ser un pintor i gravador vedutista italià. Nebot de Canaletto, Bellotto va començar la seva formació artística als 15 anys al taller del seu oncle Giovanni Antonio Canal i no només va adoptar la seva especialitat, la pintura de veduta, sinó també el seu estil i fins i tot el nom Canaletto. Com el seu oncle, va viure a Venècia fins al 1742, data en què es va traslladar a Roma i potser també a la Toscana. Va treballar en diferents llocs d'Itàlia, a Llombardia i a Torí abans de viatjar a Anglaterra el 1746. Un any després va ser rebut a Dresden per l'aleshores Príncep Elector Frederic August II el Fort, que va mostrar un viu interès per la seva obra. A Viena va treballar per a María Teresa I i l'aristocràcia austríaca, passant per Munich, i retornant el 1762 a Dresden, on després de perdre el seu lloc a la cort, va treballar com a professor de perspectiva a l'acadèmia fundada el 1764. Bellotto no es va establir definitivament fins el 1768, any en què va ser nomenat pintor de la cort d'Estanislau II Poniatowski a Varsòvia. L'estreta col·laboració entre oncle i nebot fan difícil la delimitació entre les obres de joventut d'un i les de maduresa de l'altre. Les obres personals Bellotto es va diferenciar de les de Canaletto per un cromatisme més fred, per un predomini del clarobscur i per una realista precisió topogràfica. Les seves obres principals, com les 14 vedute de Dresden i la Vista de Varsòvia, van mostrar una qualitat semblant a les del seu oncle. Les seves vistes de capitals europees van constituir, per la seva precisió i fidelitat a l'original, una important font històrica, fins el punt que es van utilitzar per a la reconstrucció d'edificis històrics de Dresden i Varsòvia que havien patit danys durant la Segona Guerra Mundial. Va morir a Vàrsovia l'octubre de 1780.




Parlem de Música...

Ernst Theodor [Wilhelm] Amadeus Hoffmann (Königsberg, 24 de gener del 1776 - Berlin, 25 de juny del 1822) va ser un escriptor i compositor alemany. Va néixer amb el nom d'Ernst Theodor Wilhelm, però va canviar 'Wilhelm' per 'Amadeus', fruit de la profunda admiració que va sentir per Mozart. Membre d'una família de juristes, va continuar amb la tradició familiar i va estudiar Jurisprudència, càrrec que va exercir en ciutats com Posen, Plock i Varsòvia. El 1806, després de l'entrada de les tropes franceses, va perdre el seu lloc i va haver de dedicar-se a exercir com a professor de música i mestre de capella, compositor d'encàrrecs teatrals i dibuixant d'escenaris també per al teatre, fins que el 1814 va aconseguir d'un nou un càrrec en l'administració prussiana. No obstant, la seva producció no es va limitar exclusivament als àmbits literari i musical, sinó que va abastar també el dibuix i la pintura. Com a crític musical va exercir també una activitat molt destacable, en la qual cal remarcar especialment el fet d'haver estat un dels primers a reconèixer el geni de Beethoven. La seva obra literària el va convertir en un dels principals representants del Romanticisme alemany, influït sobretot per Novalis i Ludwig Tieck. La seva insatisfacció amb la realitat quotidiana, amb el món filisteu, va despertar en ell l'anhel d'una existència superior, l'única possibilitat d'existir residia en la màgia, en aquesta altra realitat en què es fan realitat anhels i somnis, i que es mou en el més profund del subconscient. Aquest altre món va tenir en la seva obra un caràcter ambivalent, ja que en ell es feien realitat els somnis, però sempre amb un caràcter amenaçador i demoníac. La seva genialitat va ser per tant la perfecció del contrast, ja que el conte es feia realitat en la quotidianitat: la fantasia de la realitat va ser la temàtica de la seva obra literària. I si bé va ser notablement prolífic com a compositor, el seu èxit en aquest sentit fou escàs, només redescobert musicalment anys després de la seva mort, esdevinguda a Berlin el juny de 1822.

OBRA:

Voca secular:

Stage:
AVno. from Allroggen Verzeichnis (1970):
4Die Maske (Spl, 3, Hoffmann), 1799, D-Bsb; excerpts ed. F. Schnapp, vs (Berlin, 1923)
8Scherz, List und Rache (Spl, 1, Hoffmann, after J.W. von Goethe), Posen, 1801, lost
19Die lustigen Musikanten (Spl, 2, C. Brentano), Warsaw, 6 April 1805, F-Pn, D iv–v
20Das Kreuz an der Ostsee, i: Die Brautnacht (incid music, Z. Werner), 1805, D-Bsb, D ix
21Die ungebetenen Gäste, oder Der Kanonikus von Mailand (Spl, 1, Rohrmann, after A. Duval: Le souper imprévu), 1805, lost
33Liebe und Eifersucht (Spl, 3, Hoffmann, after P. Calderón de la Barca: La banda y la flor), 1807, Bsb, D vi–viii
34Der Trank der Unsterblichkeit (romantische Oper, 4, J. von Soden), 1808, Bsb
37Das Gelübde (incid music, 1, H. Cuno), Bamberg, 16 Oct 1808, lost
38Die Wünsche (incid music, 1, Cuno), Bamberg, 9 Nov 1808, lost
39Die Pilgerin (incid music, 1, Hoffmann), Bamberg, 18 Nov 1808, lost
41Arlequin (ballet, C. Macco), Bamberg, 1 Jan 1809, Bsb, D ix
44Das Gespenst (incid music, A. von Kotzebue), Bamberg, 9 April 1809, lost
51Dirna (melodrama, 3, Soden), Bamberg, 11 Oct 1809, BAs
53Wiedersehn! (prol, 1, Hoffmann), 1809, Bsb
54Sabinus (melodrama, Soden), 1810, Bsb, inc.
55Aurora (grosse romantische Oper, 3, F. von Holbein), 1811–12, rev. and reorchd L. Böttcher, Bamberg, 5 Nov 1933, BAs, WÜsa, ed. in DTB, v (1984); orig. version, Bamberg, 9 Sept 1990
56[quodlibet], Bamberg, 2 Feb 1811, lost
59Saul, König in Israel (melodrama, 3, J. Seyfried, after L.C. Caigniez: Le triomphe de David), Bamberg, 29 June 1811, BAs, WÜsa
61Heinrich von Wolfenschiessen (incid music, A. Klingemann), Bamberg, 14 Jan 1812, lost
63Roderich und Kunigunde, oder Der Eremit vom Berge Prazzo, oder Die Windmühle von der Westseite, oder Die triumphierende Unschuld (Parodie, prol, 2, J.F. Castelli), Bamberg, 23 Feb 1812,

Others:
3Judex ille (J.W. von Goethe: Faust), solo v, 4vv, org, orch, 1795, inc., lost
6Kantate zur Feier des neuen Jahrhunderts: Singet Chronos’ jüngstem Sohne (J.L. Schwarz), Posen, 31 Dec 1800, lost
31Canzonets and duettinos, 1805–7, lost
32Trois canzonettes, 2–3vv, pf (Berlin, 1808): Già riede primavera (P. Metastasio), Senza di te, ben mio, Oh che cucagna
50Songs from Golo und Genoveva (F. Müller), 1809, lost [see AV77]
64Tre canzonette italiane, S, 2 T, B, pf, 1812, A-Wgm, D xii: Spuntar la sol d’aprile, La tortorella amante, Sento l’amica speme
65Prendi, l’acciar ti rendo (G.M. Foppa), recit and aria, S, orch, 1812, D-Bsb, D xi
66Mi lagnerò tacendo della mia sorte amara (Metastasio), 1812, lost
67[Sei] Duettini italiani, S, T, pf, 1812, Bsb (Berlin, 1819), D xii: Ombre amene (Metastasio); Dove sei, mio caro bene?; Vicino a quel ciglio (Metastasio); Viver non potrò mai lungi da te, mio bene; Vicino a te, ben mio, mi sento giubilar; Ah che mi manca l’anima
68O nume che quest’anima, S, 2 T, B, 1808–12, Bsb, D xii
77Still und hehr die Nacht: Nachtgesang (Müller: Golo und Genoveva), 6 male vv, 1819, CH-Bu, facs. in Schnapp, ii (1967), 224
78Türkische Musik: Ein Kaiser einst in der Türkei (F. Förster), 4 male vv, 1820, RUS-KAu, D xii
79Schwer ist die Kunst und kurz das Leben, canon, 4vv, 1820; unknown private collection
80Ach warum weiter du fliehende Welle (Fouqué), lied, male vv, 1820–21, lost
81Two drinking-songs (H.G. von Ahlefeldt), male vv, 1820–21, lost: Tafel halten bei drei Speisen, Wir trinken Wein vom freien Rhein
82Walpurgisnacht (cant., Förster), 4vv, 1820–21, lost
83Jägerlied (L. Tieck), solo vv, 4 male vv, ?1820–21, frag., D-Bsb, D xii
84Katzburschenlied (Hoffmann), 4–5 male vv, 1821, frag., Allroggen (1970), 128, D xii

Lost:
70Undine (Zauberoper, 3, F.H.C. de la Motte Fouqué), Berlin, 3 Aug 1816, Bsb, D i–iii
74Thassilo (chorus and melodrama, Fouqué), Berlin, 22 Oct 1815, lost; rev. as drama, Berlin (1), 18 Jan 1817, lost
85Der Liebhaber nach dem Tode (op, 3, C.W. Salice-Contessa, after Calderón: El galan fantasma), 1818–22, inc., lost
Several single pieces, AV nos.43, 45–7, 57–8, 69, 71, all lost
Other canzonets and songs, AV nos.2, 5, 35, 48–9, all lost

Vocal religiosa:

9–10Masses, Vespers, 1802–3, lost
11Mass, G, 2 S, 2 vn, org, 1802–3, lost
12–15Motets, choruses, 4vv, 1802–3, lost
18Mass, d, 4vv, orch, 1803–5, D-Bsb, D x
36[Sex] Canzoni, 4vv, 1808, Bsb, B iv, D x: Ave maris stella, De profundis, Gloria Patri et Filio, Salve Redemptor, O sanctissima, Salve regina
42Miserere, b , 2 S, A, T, B, 4vv, orch, 1809, Bsb, D x
72Hymn, 1813, lost

Instrumental:

Orch.:
7Overture: Musica per la chiesa, orch, 1801, D-Bsb, D x
23Symphony, E , 1805–6, Bsb, D xi

Chbr.:
24Quintet, c, hp, 2 vn, va, vc, before Oct 1807, Bsb, B ii, D xii
25Quintet, D, pf, 2 vn, va, db, before Oct 1807, lost
52Piano Trio, E, 1809, private collection, D xii

Piano:
1Kleine Rondos, 1794–5, lost
16Fantasia, c, 1803, lost
17Sonata, A , 1803, lost
22Sonata, A, in Wybor pieknych, vii (Breslau, 1805); ed. F. Schnapp (Kassel, 1968), D xii
26Sonata, b , ?1807–8, lost
27Sonata, f, ?1807, D-Bsb, B i, D xii
28Sonata, C, ?1807, lost
29Sonata, F, ?1807, Bsb, B i, D xii
30Sonata, f, ?1807–8, Bsb, B i, D xii
40Sonata, c , c1808, Bsb, B i, D xii
62Waltzes, pf/?orch, 23 Jan 1812, lost
73Deutschlands Triumph im Siege bei Leipzig (Leipzig, 1814) [pubd under pseud. A. Vollweiler]
76Serapions-Walzer, c1818–21; unknown private collection

Literatura:

Music reviews and related essays:
‘Schreiben eines Klostergeistlichen an seinen Freund in der Hauptstadt’, Der Freimüthige, (1803), 573 [on use of Greek chorus in Schiller’s Braut von Messina]
‘Über Salomons Urtheil’, Allgemeine deutsche Theater-Zeitung (17 and 20 May 1808) [review of A. Quaisin: Le jugement de Salomon]
F. Witt: Symphonies nos.5 and 6, AMZ, xi (1808–9), 513–17
L. van Beethoven: Symphony no.5, AMZ, xii (1809–10), 630–42, 652–9
V. Fioravanti: I virtuosi ambulanti [vs by L. Wolff], AMZ, xii (1809–10), 204–8
C.W. Gluck: Iphigénie en Aulide [vs by G.C. Grosheim], AMZ, xii (1809–10), 770–71, 784–9
A. Romberg: Pater noster, AMZ, xii (1809–10), 209–12
J. Weigl: Das Waisenhaus, AMZ, xii (1809–10), 809–19
F. Paer: La Sofonisba [vs by C.F. Ebers], AMZ, xiii (1811), 185–95
L. Spohr: Symphony no.1, AMZ, xiii (1811), 797–806, 813–19
L. van Beethoven: Overture to Coriolan, AMZ, xiv (1812), 519–26
A. Gyrowetz: Der Augenarzt, AMZ, xiv (1812), 855–64
E. Méhul: Ouverture de chasse from Le jeune Henri, AMZ, xiv (1812), 743–7
A.H. Pustkuchen: Choralbuch und kurze Anleitung, AMZ, xiv (1812), 791–7
L. van Beethoven: Incidental music to Goethe’s Egmont, AMZ, xv (1813), 473–81
L. van Beethoven: Mass in C, AMZ, xv (1813), 389–97, 409–14
L. van Beethoven: Two piano trios op.70, AMZ, xv (1813), 141–54 [music exx. in suppl. 3]
C.A.P. Braun: Symphony no.4 and J.W. Wilms: Symphony op.23, AMZ, xv (1813), 373–80
‘Alte und neue Kirchenmusik’, AMZ, xvi (1814), 577–84, 593–603, 611–19
J.C. Ambrosch: Two songs, AMZ, xvi (1814), 811 only
A. Bergt: Christus, durch Leiden verherrlicht, AMZ, xvi (1814), 5–17
A. Boieldieu: Der neue Gutsherr [Le nouveau seigneur de village], AMZ, xvi (1814), 669–73
‘Der Opern-Almanach des Hrn. A. v. Kotzebue’, AMZ, xvi (1814), 720–21, 736–41
J. Elsner: Overtures to Andromeda and Leszek bialy, AMZ, xvi (1814), 41–6
M.K. Ogiński: 12 polonaises for piano, AMZ, xvi (1814), 792–4
J.F. Reichardt: Piano Sonata in F minor, AMZ, xvi (1814), 344–50
W.F. Riem: 12 lieder op.27, AMZ, xvi (1814), 680–92
F. Schneider: Piano Sonata op.29 [4 hands], AMZ, xvi (1814), 221–7
B. Stiastny: Il maestro ed il scolare and J. Stiastny: 2 pièces faciles et progressives, AMZ, xvi (1814), 726–8
‘Über einen Ausspruch Sacchini’s und Über den sogenannten Effect in der Musik’, AMZ, xvi (1814), 477–85
A. André: Piano variations on Ah vous dirai-je, maman and O du lieber Augustin and P.J. Riotte: Piano variations on a theme from Weigl’s Schweizerfamilie, AMZ, xvii (1815), 138–40
J. Fröhlich: Piano Sonata [4 hands] and Piano Concerto [4 hands], AMZ, xvii (1815), 806–8
Aus Hoffmann’s Leben und Nachlass, ed. J.E. Hitzig (Berlin, 1823/R), 246 only [frag.; orig., 1808, lost]

Concert reviews:
‘Briefe über Tonkunst in Berlin: erster Brief’, AMZ, xvii (1815), 17–27 [incl. remarks on concert by B. Romberg and perfs. of Sacchini’s Oedipe à Colone and Spontini’s Fernand Cortez]
E. Méhul: Ariodant, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 195
W.A. Mozart: Don Giovanni, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 107
W.A. Mozart: Die Zauberflöte, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 158
F. Paer: Camilla, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 92
A. Sacchini: Oedipe à Colone, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 99
A. Sacchini: Oedipe à Colone and R. Kreutzer: Paul et Virginie, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 179
B.A. Weber: Sulmalle and Maler Tenier, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 114
P. Winter: Das unterbrochene Opferfest, Dramaturgisches Wochenblatt, i (1815–16), 91
J.P. Schmidt: Die Alpenhütte, Berlinische Nachrichten von Staats- und gelehrten Sachen (12 Sept 1816)
G. Spontini: La vestale, Dramaturgisches Wochenblatt, ii (1816–17), 18
‘Einige Bemerkungen zu den Worten, die der Königl. Kammersänger Hr. Fischer in Nr.32 des “Gesellschafters” über das Verhältnis des Künstlers zum Publikum ausgesprochen hat’, Der Freimüthige, xv (Leipzig, 1818), 175
J.P. Schmidt: Das Fischermädchen oder Hass und Liebe, KPBZ (Vossische Zeitung) (3 Dec 1818)
‘An den Herrn Konzertmeister Möser’, KPBZ (6 Nov 1819)
‘Ein Brief des Kapellmeisters Johannes Kreisler’, Der Freimüthige, xvi (1819), 337, 342
‘Noch einige Worte über das Konzert des Herrn Konzertmeister Möser, am 26sten März d.J.’, KPBZ (30 March 1820)
‘Rüge’, KPBZ (25 April 1820) [reproof of anti-Semitic sentiments in a review in Der Freimüthige of works by Méhul and Meyerbeer]
‘Gruss an Spontini’, KPBZ (6 June 1820)
‘Über ein Konzert unter Leitung Spontinis zum Geburtstag Friedrich Wilhelms III’, KPBZ (5 Aug 1820)
C.W. Gluck: Armide, KPBZ (16 Sept 1820)
‘Zufällige Gedanken bei dem Erscheinen dieser Blätter’, Allgemeine Zeitung für Musik und Musikliteratur (9 and 16 Oct 1820)
‘Bescheidene Bemerkung zu dem die letzte Aufführung der Oper Don Juan betreffenden in No.142 dieser Zeitung enthaltenen Aufsatze’, KPBZ (30 Nov 1820); correction (2 Dec 1820)
G. Spontini: Lalla Rükh, Zeitung für Theater und Musik (24 Feb 1821)
‘Nachträgliche Bemerkungen über Spontinis Oper Olympia’, Zeitung für Theater und Musik (9, 16, 23 and 30 June, 14, 21 and 28 July, 4, 18 and 25 Aug, 1, 8 and 22 Sept 1821) [inc.] 

Font: En català: Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) En castellano: Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) In english: Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) - Altres: Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Parlar d'Hoffmann en aquest espai pot semblar estrany pels neòfits de l'univers musical ja que com la majoria de nosaltres sabem, va ser més conegut i admirat literàriament que musicalment. Les seves obres de ficció, combinant gràcilment el dibuix grotesc amb el paisatge sobrenatural i simbòlic, amb un hipnòtic realisme psicològic, van resultar determinants i certament influents en el sí del moviment romàntic alemany. No obstant, Hoffmann i anàlogament amb molts personatges més o menys il·lustres del seu temps, va ser un mestre polifacètic que va saber explorar la literatura, el dibuix, la pintura, la jurisprudència i circumstancialment la música. Perquè en el seu cas, el pentagrama fou més una afició tardana, si bé molt profunda i compromesa, que una professió a l'ús tot i haver estudiat piano amb Carl Gottlieb Richter (1728-1802), contrapunt amb Christian Wilhelm Podbielski, violí amb Christian Otto Gladau (1770-1853) i, anys més tard, cant amb J.F. Reichardt. De fet, no va ser oficialment reconegut com a compositor de ple dret fins el 1808, l'any en què va assolir un càrrec de mestre de capella en diversos teatres. Hoffmann, per la seva part, va viure en contacte permanent amb l'escola austríaca de música la qual va resultar determinant a l'hora de construir la seva peculiar producció musical, principalment teatral i religiosa.

L'etiqueta Amadeus del seu nom no fou casual i va ser motivada adhoc per la seva incontrolable admiració per Mozart la influència de qui es va fer perceptible en nombroses de les seves obres, entre elles el benaurat Miserere (per cert mai publicat en vida d'Hoffmann i que tristament no va poder escoltar... cosa que nosaltres si ho podem fer aquí) o en la seva sorprenent Missa en Re menor per a solistes, cor i orquestra de 1804 que avui recuperarem. Una partitura amb un primer i inesperat regal en forma d'obertura en la tonalitat de re menor i amb una esplèndida fuga que introdueix brillantment la missa. De fet, es creu que aquesta breu obertura instrumental va ser escrita per Hoffmann per una altra missa de la qual només se'n conserva un esbós i que convenientment adaptada a la missa d'avui, en resulta un recurs poc habitual però certament pertinent. A partir del Kyrie inicial, la declaració de principis d'Hoffmann es basa en dues referències, Mozart i Haydn. Ambdós mestres, i en el cas d'Haydn més proper a la filosofia religiosa de Johann Michael Haydn que a la del seu germà Joseph, van ser la literatura en la que es va emmirallar per a construir una partitura de clara orientació solemne i on les similituds amb alguns compassos del mateix Rèquiem de Mozart són evidents. Una obra de gran escala, eminentment clàssica, si bé amb tocs de foscor romàntica, i especialment opulent en fugues ja que tots i cadascun dels moviments presenten aquest recurs en un moment o altre del seu discurs. Cal destacar, l'esforç en la recuperació del Hoffmann més musical ja que tot i el que pugui semblar escoltant-lo, al seu temps no va ser especialment respectat ni celebrat en aquest sentit. El seu Miserere, extroardinari, o l'exemple d'aquesta Missa ens obliguen a reconsiderar el seu estatus perquè no hi ha dubte que s'ho mereix. Celebrem-lo amb alegria i ben acompanyats de l'eucaristia de cada diumenge!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

FRANCHOMME, Auguste-Joseph (1808-1884) - The Franchomme Project

$
0
0
Carlo Bossoli - The ruins of Chersonesus, Crimea (1855)
Obra de Carlo Bossoli (1814-1884), pintor italià (1)





Parlem de Pintura...

Carlo Bossoli (Lugano, 6 de desembre de 1815 - Torino, 1 d'agost de 1884) va ser un pintor italià. Es va formar a Odessa, Ucraïna, abans de tornar a Itàlia el 1839. Allà va conèixer Roma, Nàpols i altres ciutats que artísticament va plasmar en molts dels seus treballs. El 1840 va retornar, per última vegada, a Crimea abans d'establir-se a Torí el 1853. Des d'allà va iniciar una sèrie de viatges summament productius que el van dur a Anglaterra, Espanya i el Marroc. El 1854 va publicar Les vistes de la península de Crimea, en què va mostrar algunes de les obres realitzades durant la seva joventut. Entre els anys 1859 i 1861 va treballar amb Eugenio di Savoia Carignano per tal de documentar les escomeses militars de la Segona Guerra de la Independència Italiana. Aquests anys van ser convulsos i la salut de Bossoli en va patir les conseqüències. Tot i això, no va deixar de viatjar i el 1867 va fer una gira per Escandinàvia i l'Europa Central. En vida, va rebre nombroses condecoracions, fins i tot la de Pittore Reale di storia a càrrec del Rei d'Itàlia Vittorio Emanuele II. Va exposar en nombroses acadèmies europees. La seva fidelitat a l'hora de pintar, sovint en aquarel·la, els esdeveniments històrics el van convertir en un dels pintors "periodistes" més importants d'Europa. El detall, així com la tonalitat del color, el situen com un dels grans mestres del realisme italià. Va morir a Torí l'agost de 1884.

Font: En català: No disponible En castellano: Carlo Bossoli (1814-1884) In english: Carlo Bossoli (1814-1884) - Altres: Carlo Bossoli (1814-1884) 



Parlem de Música...

Auguste-Joseph Franchomme (Lille, 10 d'abril de 1808 - Paris, 21 de gener de 1884) va ser un violoncel·lista i compositor francès. Segons Fetis, va començar a estudiar violoncel als 12 anys al Conservatori de Lille. El 1821 va guanyar un primer premi i va continuar els seus estudis amb Pierre Baumann. Després va viatjar a París on va seguir formant-se al Conservatori estudiant amb Norblin abans de guanyar un premi el desembre de 1825. A partir del mateix any va començar a treballar als teatres l'Ambigu-Comique i l'Italien i des del 1828 a la Capella Reial. Va ser alhora molt actiu com a músic independent fins el punt que va treballar com a freelance fins el 1853, any en què es va unir a l'orquestra de Napoleó III. Va ser membre fundador de la Société des Concerts du Conservatoire i va substituir al seu mestre Norblin com a professor el 1846, mantenint aquesta posició fins el 1884. En col·laboració amb el violinista Delphin Alard, el 1834 van fundar els Concerts du Cercle Musical i el 1847 els Matinées Annuelles de Quatuors. Va tenir col·laboracions esporàdiques amb notables compositors del seu temps com Mendelssohn, Charles Hallé, Ignaz Moscheles, Liszt i Chopin. Va viure la major part del seu temps a França si bé va visitar Moscheles a Anglaterra el 1837 i el 1856. Com a compositor va publicar obra instrumental, principalment per a violoncel. Va morir a París el gener de 1884.

OBRA:

Most published in Paris and Leipzig

Instrumental:

Vc Conc., op.33, also arr. vc, pf

Thèmes variés:
at least 10 op. nos., most for vc, pf/str qt/orch

Caprices:
12 for vc, vc ad lib, op.7;
at least 6 others in 4 op. nos., most for vc, pf

Nocturnes:
3 for 2 vc, op.14;
3 for vc, pf, op.15;
3 for vn/vc, pf, op.19;
arr. Chopin: 2 nocturnes, vc, pf as op.55;
?others

Fantasias:
at least 10 op. nos., most for vc, pf/str qt/orch

Other works;
Mostly for vc, pf/str qt/orch, incl. 12 études, op.35, vc, vc/pf

Font: En català: Auguste-Joseph Franchomme (1808-1884) En castellano: Auguste-Joseph Franchomme (1808-1884) In english: Auguste-Joseph Franchomme (1808-1884) - Altres: Auguste-Joseph Franchomme (1808-1884)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

This long-overdue tribute to the French Romantic-era virtuoso cellist and composer August Franchomme brings to light many of his long-neglected original compositions and arrangements for cello(s), most of which have remained unpublished and unheard for well over a century. This release thus fills a longstanding gap in the annals of music history, revealing fresh perspectives on an important and influential figure of his day whose significant role has long been underappreciated.  As “poet of the piano” Frédéric Chopin’s close friend, confidante and musical partner, Franchomme transcribed many of the Polish master’s famous piano works for cellos in various combinations and/or with piano; he penned many remarkable original compositions as well. Some of the best of both are recorded here for the first time.  This project is the musically delectable fruit of years of research by distinguished cellist Louise Dubin, who is also perhaps the world’s leading scholar of Franchomme’s life and work. She performs here as lead cellist, with the sonorous collaboration of fellow cellists Julia Bruskin, Sæunn Thorsteinsdóttir and Katherine Cherbas as well as pianists Hélène Jeanney and Andrea Lam.

DELOSMUSIC (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Louise Dubin (cello); Julia Bruskin (cello); Katherine Cherbas (cello); Saeunn Thorsteinsdóttir (cello); Hélène Jeanney (piano); Andrea Lam (piano)
AMAZON: FRANCHOMME, A. - The Franchomme Project
CPDL: No disponible
SPOTIFY: FRANCHOMME, A. - The Franchomme Project



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SANTINI, Alessandro (c.1700-c.1740) - Sonate a flauto e basso

$
0
0
Pompeo Batoni - Diana and Cupid (1761)
Obra de Pompeo Batoni (1708-1787), pintor italià (1)





Parlem de Pintura...

Pompeo Girolamo Batoni (Lucca, 25 de gener de 1708 - Roma, 4 de febrer de 1787) va ser un pintor italià. Fill d'orfebre, el 1727 es va traslladar a Roma on es va guanyar inicialment la vida dibuixant estàtues antigues. Aviat va començar a rebre encàrrecs importants per a realitzar pintures històriques, principalment de temàtica religiosa. El 1755 va finalitzar La caiguda de Simó el Mag per a la Basílica de Sant Pere de Roma, però l'obra va ser rebutjada i traslladada poc després a l'església de Santa Maria degli Angeli. Desil·lusionat, Batoni va començar a realitzar retrats, especialment de viatgers britànics que visitaven Roma, gènere en el qual va assolir un èxit immediat. Les seves primeres pintures històriques van posar de manifest una varietat d'influències. Des de pintors de la primera meitat del segle XVII, com Guido Reni i Domenichino, o inspirat pel ric cromatisme d'artistes com Federico Barocci i Benedetto Luti. La influència més important en la seva obra va ser, tanmateix, la de Rafael, pintor al qual va admirar per l'elegància expressiva de les seves figures i per l'harmonia i el classicisme de les seves composicions, qualitats que van ser particularment evidents en els seus retrats. Realitzats en un estil clàssic, els retrats de Batoni presenten normalment al model amb un fons d'escultures antigues, com en el seu Retrat d'un cavaller (c.1758, National Gallery, Londres). També posen en relleu el notable domini de la tècnica del dibuix que va caracteritzar tota la producció artística de Batoni. El seu mestratge com a retratista i coneixedor de l'estil clàssic va exercir una enorme influència en altres artistes, particularment en els primers neoclàssics com Anton Raphael Mengs. Va morir a Roma el febrer de 1787.

Font: En català: Pompeo Batoni (1708-1787) En castellano: Pompeo Batoni (1708-1787) In english: Pompeo Batoni (1708-1787) - Altres: Pompeo Batoni (1708-1787)



Parlem de Música...

Alessandro Santini (c.1700 - c.1740) va ser un sacerdot i un compositor italià. Es desconeix la totalitat de la seva vida i es dedueix la seva existència en base a un manuscrit anònim publicat a Venècia i per títol  "Sonate a flauto e basso del Sigr Alessandro Santini, in I-Vqs, MS. 1 129, Cl. VIII, Cod. 29.". També apareix citat en algunes composicions religioses pel que es creu que va ser sacerdot: Salve Regina Antifona a 5 voci misteMelodie gregoriane per la benedizione e per varie circostanze / accompagnamento per organo od armonio a cura del m.° p. Alessandro SantiniConcentus eucharistici 2-3-4 paribus vocibus organo comitante.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: No disponible



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Tot i ser-ne 'especialistes', són realment poques les vegades en què no tenim, ni per aproximació o col·lateralment, cap notícia del compositor a qui recuperem. Avui és un d'aquests casos en què una edició, monogràfica tot sigui dit, recupera un músic italià, geografia que deduïm pel nom pròpiament de l'autor. Perquè efectivament Alessandro Santini, de qui no en sabem res de res, es creu que va viure en un moment donat a Venècia, on va publicar un recull de Sonate a flauto e basso, i que va romandre actiu durant el segle XVIII amb un marge d'error considerablement ample. De fet, escoltant aquestes sonates, tant les podríem situar a finals del segle XVII com a mitjans del segle XVIII, per tant, no tenim fórmula màgica per endevinar-ne la cronologia. En tot cas, un tresor inesperat gràcies a la dignitat musical amb què es recuperen així com de la pròpia naturalesa del fruit recollit, certament inèdit. Oda a Santini, l'italià desconegut que un bon dia, no sabem si professionalment o inesperadament, va decidir regalar al món aquest breu però divertit opus musical!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Francesca Seri (flute); Offerta Musicale
AMAZON: SANTINI, A. - Flute Sonatas Nos. 1-6
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: SANTINI, A. - Flute Sonatas Nos. 1-6



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MOZART, Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus (1756-1791) - Organ Suite & Lo Sposo Deluso

$
0
0
Marguerite Gérard - Interior with a Man holding a Lyre and a Woman with a Music Score
Obra de Marguerite Gérard (1761-1837), pintora francesa (1)



- Recordatori de Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart -
En el dia de la celebració del seu 260è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Marguerite Gérard (Grasse, 28 de gener de 1761 - Paris, 18 de maig de 1837) va ser una pintora francesa. De família burgesa acomodada, el seu pare, Claude Gérard, era fabricant de perfums. Tenia poc més de 8 anys quan Marguerite es va traslladar a viure a París amb la seva germana Marie-Anne i el marit d'aquesta, el famós pintor Jean-Honoré Fragonard. Marguerite no va havia rebut fins aleshores una educació formal però ben aviat va saber aprofitar l'oportunitat de viure al costat d'un pintor de la talla del seu cunyat. Fragonard es va convertir en el seu professor amb el qual va començar a col·laborar en el seu taller amb tan sols 14 anys. Quan el recarregat estil rococó va començar a perdre valor, Marguerite, convertida ja en pintora professional i exhibint les seves obres en els principals salons de París, es va decantar per un estil senzill i precís. Els seus llenços van plasmar la vida de la burgesia i aristocràcia parisenca arribant fins i tot a pintar per al mateix Napoleó Bonaparte i dedicant-se a la seva obra pictòrica i mantenint-se soltera per no perdre la seva independència. Al final de la seva carrera va començar a rebre crítiques per la temàtica repetitiva de les seves obres si bé no van restar valor a la seva persona i a la seva producció. Va morir a París el maig de 1837.

Font: En català: No disponible En castellano: Marguerite Gérard (1761-1837) In english: Marguerite Gérard (1761-1837) - Altres: Marguerite Gérard (1761-1837)



Parlem de Música...

Johann Chrysostom Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 27 de gener de 1756 - Wien, 5 de desembre de 1791) va ser un compositor i pianista austríac. Considerat com un dels més grans genis musicals de tots els temps, Mozart va compondre una obra original i extensa que va abastar gèneres tant diferents com l'òpera bufa, la música sacra i les simfonies, i es va fer cèlebre no tan sols per les seves extraordinàries dots com a músic, sinó també per la seva agitada biografia personal, marcada per la rebel·lia, les conspiracions en contra seva i la seva mort prematura. Personatge rebel i impredictible, Mozart va prefigurar la sensibilitat romàntica. Va ser, juntament amb Händel, un dels primers compositors que van intentar viure al marge del mecenatge de nobles i religiosos, fet que va posar en relleu el pas a una mentalitat més lliure respecte la normativa de l'època. El seu caràcter anàrquic i aliè a les convencions va despertar adhesions i enemistats. Fill del compositor Leopold Mozart i d'Anna Maria Mozart, la seva va ser una família benestant de funcionaris públics. Leopold era compositor i violinista de la cort del príncep arquebisbe de Salzburg i autor d'un manual d'iniciació en l'art del violí, publicat el 1756. Mozart va ser el setè fill d'aquest matrimoni, però només ell i la seva germana Maria Anna Nannerl van sobreviure. Ambdós van créixer en un ambient en el qual la música va dominar el paisatge, ja que el pare era un excel·lent violinista que treballava com a compositor i vicemestre de capella a la cort del príncep-arquebisbe Segimon de Salzburg. En aquell temps, Salzburg començava a recuperar-se dels desastres humans i econòmics de les guerres civils del segle XVII, però tot i així la vida cultural i econòmica girava gairebé exclusivament al voltant de la figura feudal de l'arquebisbe, alhora que començaven a circular idees il·lustrades entre una naixent burgesia urbana, si bé aliena als centres socials de més prestigi i poder com Viena. Va ser en aquest context social i polític on Mozart va viure els primers anys.

Leopold, ferm i de conviccions profundes, va educar als seus fills des de ben petits com a músics capaços de contribuir al benestar econòmic de la família i de convertir-los en servidors a sou del príncep de Salzburg. Una aspiració lògica i comuna en el seu temps. Nannerl Mozart, cinc anys més gran que Wolfgang, va ser la primera mestra de Mozart. L'interès i les atencions de Leopold es van concentrar al principi en la formació de la dotada Nannerl, sense adonar-se de la primerenca atracció que el petit Mozart sentia per la música ja que als 3 anys ja interpretava amb el teclat del clavecí, assistia a les classes de la seva germana i s'amagava sota de l'instrument per escoltar al seu pare quan componia les seves obres. Pocs mesos després, Leopold es va veure obligat a donar lliçons als dos i va quedar sorprès en contemplar el seu fill de 4 anys llegir les notes sense dificultat i tocar minuets amb més facilitat del que es podia imaginar. Va ser evident, per tant, que la música era la segona naturalesa del precoç Wolfgang, capaç a tant tendra edat de memoritzar qualsevol passatge escoltat a l'atzar, de repetir al teclat les melodies que li havien agradat a l'església i d'apreciar amb tant encert com innocència les harmonies d'una partitura. Un any més tard, Leopold va descobrir en el quadern de notes de la seva filla les primeres composicions de Wolfgang, escrites amb cal·ligrafia infantil i plenes de taques de tinta, però correctament desenvolupades. Possiblement emocionat, Leopold va decidir dedicar-se en cos i ànima en la seva educació. L'orgull patern no va poder contenir-se i Leopold va decidir presentar als seus dos petits genis en el món dels aristocràtics i nobles, a fi tant de delectar-se amb les previsibles lloances com de trobar generosos mecenes i protectors disposats a assegurar la carrera dels futurs músics. Renunciant a tota ambició personal, es va dedicar exclusivament a la missió de conduir als germans prodigiosos fins a la plena maduresa musical. 

Tot i que el nen era sens dubte un geni, cal observar que el seu talent va ser educat, esperonat i polit per la diligència del pare, al qual només cal atribuir haver exposat a un nen de salut trencadissa als constants rigors d'uns viatges certament incòmodes. La iconografia del Mozart infant no ens ofereix un retrat fidel del seu aspecte, però els testimonis coincideixen en una pal·lidesa extrema, gairebé malaltissa. Així, els germans Mozart es van convertir en concertistes infantils en gires cada vegada més ambicioses alhora que van comptar amb el beneplàcit del príncep, sense el qual no haurien pogut abandonar la ciutat. Entre els anys 1762 i 1766 van realitzar diversos viatges per Alemanya, França, Gran Bretanya i els Països Baixos. El 1762, un any després de la primera composició escrita per Mozart, tant ell com la seva germana van començar a realitzar concerts en els salons de Munich i Viena. En el mateix any van viatjar a Frankfurt, Suro, Brussel·les i París. A Versalles, aquell nen mimat per l'aplaudiment de tots, però nen al cap i a la fi, va saltar espontàniament a les faldilles de l'emperadriu per abraçar-la, i li va proposar a la futura reina Maria Antonieta, de la seva mateixa edat, casar-se amb ell. Des d'allà van marxar a Londres, on van tocar al palau de Buckingham i van conèixer a Johann Christian Bach, fill de Johann Sebastian Bach, les composicions de qui van marcar profundament a Mozart. En només sis setmanes, Wolfgang va ser capaç d'assimilar l'estil de Johann Christian i compondre versions personals de la seva música. La primera gira va concloure el 1766. Entre els anys 1767 i 1769 van donar concerts per Àustria, i des d'aquesta data fins el 1771 a Itàlia, on va rebre la protecció del Pare Martini, que va gestionar el seu ingrés a l'Accademia Filarmonica. Des d'allà van tornar a Salzburg on va ser rebut amb el títol honorífic de Konzertmeister de la cort. Mozart aviat es va haver de familiaritzar amb el violí i l'orgue, amb el contrapunt i la fuga, la simfonia i l'òpera. La permeabilitat del seu caràcter va facilitar l'assimilació de tots els estils musicals. També va començar a compondre seriosament, primer minuets i sonates, després simfonies i més tard òperes i obra religiosa, encàrrecs ben pagats però poc interessants per les seves aspiracions, i que va acceptar per la imperiosa necessitat de guanyar diners suficients per sobreviure i seguir viatjant. En aquell temps també va donar classes de clavicèmbal. 

A partir del 1770 el Papa Clement XIV va atorgar a Mozart l'Ordre de l'Esperó d'Or amb el títol de cavaller i l'Acadèmia de Bolonya el va distingir amb el títol de compositoreEl 16 de desembre de 1771 els Mozart van tornar a Salzburg, aureolats pel triomf assolit a Itàlia però sempre a mercè de les circumstàncies. Mozart, amb 15 anys, ja tenia en el seu haver l'escriptura de més de 100 composicions (concerts, simfonies, misses, motets i òperes) si bé la mort de l'arquebisbe de Salzburg, i les idees i el caràcter del nou mitrat, el comte Gerónimo Colloredo, van alterar el rumb de la vida de Mozart. Contràriament al que hom pot imaginar, l'atmosfera de l'Àustria catòlica era menys rígida i puritana que la de l'Alemanya protestant, sobretot a Viena, i el nou arquebisbe no era un senyor feudal a la manera antiga, sinó tot un reformista il·lustrat, que va convertir als servents i criats de la seva cort en funcionaris públics. En aquesta operació, però, Colloredo va actuar amb la rigidesa d'un dèspota, i per al jove Mozart, equiparat administrativament als jardiners de palau, la modernització de la cort li va resultar més humiliant i costosa que el tracte benvolent i paternal, encara que arbitrari, del seu antic protector. La cort de Salzburg va estar, a més, impregnada de clericalisme i intrigues en la tradició vaticana, i el vitalisme i cosmopolitisme de Mozart anhelava la vida de Viena, per la intensitat de la seva obertura i curiositat musical i l'animació artística dels seus teatres. Només la seva naturalesa alegre i despreocupada va salvar al jove de l'apatia o la rebel·lió i li va permetre crear en aquesta època més i millor que mai. Era la fi del nen prodigi i el començament de la maduresa musical. En els seus concerts va trencar amb les concepcions tradicionals aconseguint un veritable diàleg entre l'orquestra i els solistes. Mozart resultava per tots alhora nou i estrany. Però tampoc la seva següent òpera, La finta giardiniera, en què va fusionar per primera vegada drama i sàtira, va constituir un èxit, encara que havia tractat de seguir al peu de la lletra les regles de la moda i els convencionalismes. El jove es va sentir frustrat, i desitjava compondre amb llibertat i fugir del marc estret i provincià de la seva ciutat natal. Noves i breus visites a Itàlia i Viena van augmentar les seves ànsies d'ampliar horitzons.

Durant aquest període la seva producció d'encàrrec va ser principalment religiosa, tot i que Mozart va compondre diverses òperes, quartets de corda, sonates i divertiments. Després d'una estada a Munich el 1775, per representar, davant l'elector Maximilià IIILa finta giardiniera, Mozart va aconseguir finalment autorització de Colloredo per a una nova gira. Acompanyat aquesta vegada de la seva mare, va partir de Salzburg, feliç d'abandonar la seva 'salvatge ciutat natal' i amb l'esperança de reviure els seus èxits infantils a París. Però primer es va aturar llargs mesos del 1777 a Munich, Augsburg i Mannheim, entre altres ciutats. En l'última va fer amistat amb Ramm, Wendling i Cannabich i va escriure un Concert per a pianoEl 23 de març de 1778 va arribar a París, on va conèixer la primera de les seves més amargues experiències, la ignorància de la ciutat. Mozart va escriure dures paraules per la frivolitat i insensibilitat musical vers la seva obra. Les seves condicions de subsistència es van fer sensiblement precàries, motiu que va contribuir a minar la ja precària salut de la seva mare i Anna Maria va morir el 3 de juliol, una mort que va contribuir a incrementar els malentesos i les tenses relacions entre pare i fill. Abans de tornar a Salzburg, Mozart va entrar en contacte amb la família Weber a Mannheim. De fet, en la primera estada a la ciutat s'havia enamorat d'Aloysia Weber, una prometedora cantant. Els dos anys següents els va passar a Salzburg fins que li va arribar un encàrrec de Munich, la composició de l'òpera Idomeneu. El 1781 Mozart i la família Weber van coincidir a Viena. Ell, com a membre de la cort de Colloredo, i la família Weber, per seguir els esdeveniments musicals de la temporada. Rebutjat anteriorment per Aloysia, Mozart es va fixar en la seva germana Constance

Mentrestant, les relacions amb l'arquebisbe es van deteriorar i Mozart, per a desesperació de Leopold, va mostrar una actitud rebel i poc diplomàtica. A principis de maig, Mozart va rebre l'ordre, a través d'un lacai de Colloredo, d'abandonar immediatament Viena, pel que sembla, per portar un paquet a Salzburg, on se l'obligava a romandre a la ciutat. Mozart, ofès, va presentar la seva carta de dimissió a l'arquebisbe, que la va acceptar immediatament. Lliure de patrons, Mozart va decidir viure a Viena la resta de la seva vida. Mozart sense voler-ho va anticipar a l'artista modern del romanticisme, molt en consonància amb l'esperit rebel del Sturm und Drang i la sensibilitat wertheriana que va commocionar la joventut alemanya de l'època, la d'un artista que anhelava alliberar-se de la servitud feudal, que es resistia a inserir-se en les files del funcionariat cultural, i que pretenia, en darrera instància, sobreviure per sí mateix. A Viena va començar a donar lliçons de piano i a compondre sense descans. Molt aviat va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per a commemorar la visita del gran duc de Rússia a Viena. Com en aquell temps estaven de moda els temes turcs, exponents de l'exotisme oriental amb certs tocs lleument eròtics, Mozart va abordar la composició de El rapte del serrall, que, estrenada un any més tard, es va convertir en el seu primer gran èxit vienès, i no solament a Àustria sinó també a Alemanya i altres ciutats europees com Praga. El 4 d'agost de 1782, poc després d'aquest gran triomf, Mozart es va casar amb Constance Weber, a qui va dedicar la serenata Nachmusik k.388

El matrimoni es va instal·lar a Viena en un pis cèntric que es va omplir aviat d'alegria desbordant, amb festes fins a la matinada, balls, música i nens. Era un ambient embogit, anàrquic i despreocupat, molt al gust de Mozart, que enmig d'aquell caos va poder desenvolupar el seu enorme impuls creador. En els nou anys del seu matrimoni van donar a llum set fills, dels quals només van sobreviure dos, Karl Thomas i Franz Xaver, nascut quatre mesos abans de la mort de Mozart, i futur pianista i compositor. Constance, afeblida pels embarassos, es va veure obligada a seguir cures de repòs precàries degut a la feble economia familiar. El 1784 es va apropar a la francmaçoneria per saciar una ànsia d'universal fraternitat i espiritualitat que Mozart, com molts catòlics austríacs, sacerdots inclosos, va trobar en els símbols i els ritus maçons abans que en la pompa clerical de l'Església. Una simbologia que més endavant va saber plasmar musicalment en la composició de La flauta màgicaFins el 1787, i sobretot a partir dels èxits vienesos de 1784, Mozart va gaudir d'uns anys que s'han de qualificar de feliços. Durant aquest primer període, la seva producció va ser ingent en tots els gèneres: concerts per a piano, trios, quartets, quintets, etc. El 1783 havia escrit una de les seves millors obres, la Missa en do menor. I de 1784 daten els més cèlebres Concerts per a piano si bé el públic va continuar mostrant-se reticent i consternat davant d'una música que no va acabar d'entendre. El 1786 va compondre Les noces de Fígaro, amb llibret de Lorenzo da Ponte a partir de l'obra de Beaumarchais. L'elecció del tema va ser arriscat i subversiu ja que l'obra original estava prohibida però en aquesta mateixa elecció es va posar de manifest el principi liberal del compositor en participar de la crítica suau, però en el fons corrosiva, que hàbilment havia dut a terme Beaumarchais. Mozart va esperar amb impaciència el dia de l'estrena de la seva nova òpera però després d'algunes representacions, els vienesos no van tornar al teatre i la crítica va desqualificar l'obra titllant-la d'excessivament audaç i difícil.

Els darrers anys, va iniciar un període gris i dolorós que ja s'allargaria fins a la seva mort. Els biògrafs ho van atribuir als vicis excessius així com a les costoses malalties de Constance i de les maquinacions dels músics vienesos, envejosos del seu geni. Mozart es va haver d'enfrontar a l'amenaça real de la misèria sense saber molt bé com aturar-la. El matrimoni va canviar de casa en diverses ocasions a la cerca de vivenda més econòmica. Van rebre diners d'amics generosos que finalment van declinar de nous préstecs assumint que Mozart no els hi tornaria. La salut de Constance va empitjorar i Mozart va haver de enviar-la, malgrat els seus deutes, a un sanatori. Aquesta circumstància va entristir profundament a Mozart i per sobreviure va haver de donar classes particulars. Tot i les dificultats, les composicions d'aquesta època ens parlen d'un Mozart tendre, lleuger i en general alegre, encara que amb alguns tocs de melangia. La Petita música nocturna i la cèlebre Simfonia Júpiter van ser bons aquests exemples d'aquests darrers anys. Alhora, va rebre des de Praga l'encàrrec d'una òpera. El resultat va ser Don Giovanni, estrenada amb gran èxit el 29 d'octubre de 1787. Praga, enamorada del mestre, li va suplicar que romangués allí, però Wolfgang va rebutjar l'atractiva oferta, que segurament hagués millorat la seva posició, per estar més a prop de la seva esposa. El 1790 es va estrenar a la capital austríaca la seva òpera Così fan tutte i l'any següent La flauta màgica. Inesperadament, ambdues van ser rebudes amb entusiasme pel públic i la crítica. Semblava que els vienesos començaven a apreciar, finalment, el seu geni sense reserves i van començar a mostrar la seva gratitud. Tanmateix, el dia de l'estrena de La flauta màgica, el 30 de setembre de 1791 a Viena, ja no va poder assistir al gran triomf popular de la més optimista i estimada de les seves composicions degut a febres intenses i a estranys tremolors.

Mesos abans, el juliol de 1791, quan Mozart ja començava a patir els símptomes de la malaltia que mesos més tard li provocaria la mort, s'especula que urèmia, va rebre la visita d'un personatge 'prim i alt que s'embolicava en una capa grisa', que li va encarregar la realització d'un rèquiem. La llegenda posterior, de connotacions romàntiques, ha pretès fer entendre que Mozart va veure en l'anònim personatge l'encarnació de la seva pròpia mort. Des de 1954 es coneix, per un retrat, l'aspecte físic del visitant, un tal Anton Leitgeb, enviat pel comte Franz von Walsegg, per demanar la composició d'un missa de rèquiem en honor a la seva esposa morta. El fet que personatges amb recursos encarreguessin secretament composicions a músics famosos i les presentessin en públic com a obres pròpies no era infreqüent en aquell temps, i no podia sorprendre Mozart qui, en qualsevol cas, va acceptar els diners de l'encàrrec. Però l'ominosa coincidència del sinistre aspecte del missatger, la condició fúnebre de l'encàrrec i la consciència de la pròpia debilitat de les seves forces va haver d'impressionar profundament la sensibilitat del músic, qui no va ocultar als seus amics la seva creença d'estar component el seu propi rèquiem. Mozart si va encertar en la seva intuïció que moriria abans d'acabar el seu Rèquiem. Com en les altres obres d'aquest últim període, el seu estil va ser més contrapuntístic, la seva escriptura melòdica més depurada i senzilla, i sota marcada influència del Rèquiem que Johann Michael Haydn havia escrit el 1771. El matí del 4 de desembre de 1791, Mozart encara va treballar en el Rèquiem, preparant l'assaig que els seus amics músics haurien de realitzar durant la tarda del mateix dia. La darrera nit va donar les seves últimes instruccions per a després de la seva mort i va entrar en coma. Va morir a les poques hores, la matinada del 5 de desembre de 1791 a Viena.

Font: En català: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) En castellano: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) In english: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) Altres: Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Lo sposo deluso ossia La rivalità di tre donne per un solo amante (L'espòs enganyat o La rivalitat de tres dones per un sol amant) és una òpera bufa en dos actes, composta per Wolfgang Amadeus Mozart (1783), inacabada, sobre llibret italià que s'atribueix a Lorenzo da Ponte. Els fragments que es van escriure, de l'Acte I, porten per número de catàleg K. 430. En l'última edició del catàleg Köchel apareix com a K6. 424a. Té una durada de vint minuts. La noble romana Eugènia està enamorada de Don Asdrubale. Li fan creure que el seu enamorat és mort, perquè així consent a casar-se amb Bocconio Papparelli. En arribar a Liorna per a casar-se amb el ric pretendent, Eugènia torna a trobar a Don Asdrubale, cortejat per les efusives Bettina i Metilde. Finalment, Eugènia es casarà amb Don Asdrubale, Bettina amb Pulcherio i Metilde amb Gervasio. L'orquestra consisteix en corda, dues flautes, clarinets, oboès, fagots, trompes, trompetes i timbals. De la correspondència entre Mozart i el seu pare Leopold sembla deduir-se que el llibret de Lo sposo delusoés obra de Lorenzo da Ponte, si bé aquest fet és encara objecte de discussió entre els estudiosos. Constituiria la primera col·laboració entre el llibretista i Mozart. S'ha conservat el text amb modificacions de la mà de Mozart.

Es conserva l'obertura completa, en re major, i diversos fragments del primer acte:
Quartet inicial ah, ah Che Ridere! (Bettina, Don Asdrubale, Pulcherio i Bocconio), sobre el qual Einstein va dir: "Aquest quartet, després d'un andantino deliciós i sincerament commovedor, reprèn l'al·legro triomfal de l'obertura" (citat per A. Poggi).
Dues àries, d'Eugenia: Nacqui all'aria trionfale i de Pulcherio: Dove mai trobar quel ciglio; la de Pulcherio és una "peça única en el seu gènere i que podríem imaginar cantada per un jove Basilio" (Einstein, citat per A. Poggi).
Trio Che accidenti! (Eugenia, Don Asdrubale i Bocconio, d'"excel·lent qualitat" (Einstein, citat per A. Poggi). Se'n conserva la partitura completa.

Mozart desitjava compondre una òpera bufa a la italiana. Ho va intentar amb L'oca del Cairo, però la inconsistència del llibret i problemes econòmics el van fer desistir-hi. Finalment va poder comptar amb un llibret de Da Ponte, escriptor al qual admirava. Mozart va iniciar la composició de Lo sposo deluso, al juliol de 1783, i va treballar-hi fins al novembre d'aquell mateix any. No se sap el motiu de l'abandó de la composició. És possible que, novament, Mozart va trobar inadequat el material dramàtic. Havia pensat fins i tot en els cantants de l'estrena:

Bocconio Papparelli, el baix Francesco Benucci.
Eugenia, la soprano Nancy Storace (1765-1815).
Don Asdrubale, el tenor Stefano Mandini.
Bettina, Catarina Cavalieri (1755-1801).
Pulcherio, el tenor Francesco Bussani.
Gervasio, el baix Signore Pugnetti.
Metilde, la soprano Thérèse Teyber.

Lo Sposo Deluso (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Herman Bekaert (baritone); Rolande van der Paal (soprano); Ioan Micu (tenor); Bernard Loonen (tenor); Leonie Schoon (soprano); Gretje Anthoni (soprano); Romain Bischoff (baritone); Antwerp Transparant Chamber Opera Ensemble and Orchestra,Hans Rotman
INTERPRETS: Hans Fagius (organ)
RECICLASSICAT: MOZART, Wolfgang Amadeus (1756-1791)
PRESTOCLASSICAL: Mozart - L'Oca del Cairo et al
PRESTOCLASSICAL: Mozart on the Organ
SPOTIFY: Mozart - L'Oca del Cairo et al
SPOTIFY: Mozart on the Organ



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SCIGALSKI, Franciszek (1782-1846) - Symfonia D-Dur (c.1810)

$
0
0
Ivan Khrutsky - Flowers and fruits (1839)
Obra d'Ivan Khrutsky (1810-1885), pintor polonès (1)



- Recordatori de Franciszek Ścigalski -
En el dia de la celebració del seu 234è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ivan Fomich Khrutsky (Аграгарадок Ула, 8 de febrer de 1810 - Аграгарадок Захарнічы, 26 de gener de 1885) va ser un pintor polonès que va néixer a Bielorússia. El 1827 va viatjar a Sant Petersburg i el 1830 va entrar a l'Acadèmia Imperial de les Arts de la ciutat. La seva primera obra va ser del 1832 tot i que també va compaginar la pintura amb el disseny d'interiors, sent molt popular entre les classes benestants. El 1836 va ser premiat amb la Medalla Major de Plata i va començar a rebre bones crítiques. Es va especialitzar en pintura de gènere, retrats i natures mortes. El 1839 va ser noment acadèmic a Sant Petersburg si bé un any després va decidir tornar a la seva regió natal. A partir d'aleshores es va especialitzar en pintura religiosa i retrats. Va morir a Zacharnicze el gener de 1885.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Ivan Khrutsky (1810-1885) - Altres: Ivan Khrutsky (1810-1885)



Parlem de Música...

Franciszek Ścigalski (Grodzisk, 29 de gener de 1782 - Gniezno, 27 d'agost de 1846) va ser un violinista, professor i compositor polonès. Es va formar inicialment amb el seu pare Stanisław Ścigalski (1750-1823), mestre de capella a Grodzisk, abans de continuar el seus estudis amb Adalbert Dankowski, músic a l'orquestra d'Obra. A l'entorn del 1797 va viatjar a Poznań on va estudiar amb Augustyn Braun al Maria Magdalena Gymnasium. Va ser en aquest període en què va destacar com a violinista sent membre del quartet de corda Antoni Radziwiłł. També va exercir de professor de violí abans d'assumir, el 1821, la direcció de l'orquestra d'una església de Poznań. A partir del 1825 i fins el 1834 va ser professor de música del Maria Magdalena Gymnasium. I a partir de l'abril de 1834 va ser director i primer violí de l'orquestra de la Catedral de Gniezno, ciutat on va morir l'agost de 1846.

OBRA:

Vocal religiosa:

12 Masses;
Requiem, F;
3 cants., 1839, 1840, 1844;
Responsorium, perf. Poznań, 1817;
Veni Creator;
TeD, c1810;
Salve regina, c1815;
7 grads;
6 offs;
3 lits

Instrumental:

Sym., D, c1810 (Kraków, 1956);
8 vn duets;
3 polonaises, pf, a, D, a (Poznań, 1825)

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Franciszek Ścigalski (1782-1846) - Altres: Franciszek Ścigalski (1782-1846)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Què poden tenir en comú Marcin Józef Żebrowski, Michał Kazimierz Ogiński, Wojciech Dankowski o el nostre protagonista del dia Franciszek Ścigalski amb Franciszek LesselKarol Kurpiński o Fryderyk Chopin... Doncs bé, la resposta és fàcil, tots ells van ser compositors polonesos. Els primers del segle XVIII i els segons, més coneguts per les nostres oïdes, també amb la pertinent excepció de Chopin. Per tant, i mirant des d'una llunyana perspectiva mediterrània, queda clar que a Polònia, talment com al nostre país, el camí a recorre és llarg i tenebrós per tal de poder admirar, amb tota la seva dimensió, la cartografia musical que allà, a consciència i amb acadèmia, s'hi va desenvolupar. Els melòmans obsessius com servidor tenen la virtut o el degenerat defecte de buscar incessantment tot tipus de músiques si el ressò de la qual es situa, principalment, al segle XVIII. Un temps musicalment extraordinari que personalment em té absolutament hipnotitzat, vingui d'on vingui, i en el cas d'avui, de la Polònia més recòndita i desconeguda. Perquè si bé no situarem a Ścigalski al nivell del pobre italià Santini, de qui no en tenim la menor referència, el cert és que el seu nom resulta vagament conegut, per dir-ho amablement, fronteres enllà de Polònia. Violinista, director, professor i compositor, va destacar especialment per la seva labor docent amb la qual va enlluernar aprenents de violí vinguts d'arreu. Complementàriament, i deduïble del seu càrrec a la Catedral de Gniezno, va ser considerablement prolífic en música religiosa la qual, tot i la tristesa que em provoca reconèixer-ho, totalment inèdita a dia d'avui. Per tant, haurem de saciar-nos amb la única partitura que bonament sobreviu a la implacable erosió del temps. La Simfonia en Re major, consistent tant en la forma com en el desenvolupament, s'ha de situar en la cima del seu repertori instrumental. Obra breu, estèticament clàssica, en la seva versió més genuïna, i de quatre moviments característics, on destacaria el primer adagio maestoso, allegro. I si bé moltes de les seves obres van explorar temàtica popular polonesa, el cert és que aquesta simfonia emana, en totes direccions, una clara naturalesa, la del classicisme vienès. Tant de bo, les referències setcentistes poloneses fossin més recurrents en aquest espai, per ara, serà difícil. Per tant, celebrem-lo amb vehemència i naturalment fem-ho amb l'alegria desbordant de la seva simfonia i amb l'inesperat bis que l'acompanyarà!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Poznan Philharmonic OrchestraStanislaw Wislocki (1921-1998, conductor) 
CLASSICSONLINE: SCIGALSKI & KURPINSKI - Symfonia D-Dur
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

NIELSEN, Karl Henrich Ludolf (1876-1939) - Babelstaarnet (1913)

$
0
0
Elihu Vedder - The Pleiades (1885)
Obra d'Elihu Vedder (1836-1923), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Karl Henrich Ludolf Nielsen -
En el dia de la celebració del seu 140è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Elihu Vedder (New York, 26 de febrer de 1836 - Roma, 29 de gener de 1923) va ser un pintor nord-americà. Es va formar inicialment a París amb el pintor François Édouard Picot. Després de la seva formació, va viatjar per Itàlia on va conèixer Giovanni Costa i on es va relacionar amb els membres dels Macchiaioli. Durant la Guerra Civil dels Estats Units va viatjar als EUA on es va relacionar, entre altres, amb el pintor William Morris Hunt i on va entrar com a membre de l'American Academy of Arts and Letters. Un cop finalitzada la guerra va tornar a Itàlia, on va viure a Roma. Des d'allà va visitar Anglaterra on va rebre la influència dels Pre-rafaelites. La seva temàtica, principalment simbolista, va atraure nombrosos clients i ràpidament es va fer molt conegut. I si bé va viatjar ocasionalment per Europa i els EUA, va viure la resta de la seva vida a Roma, ciutat on va morir el gener de 1923.

Font: En català: No disponible En castellano: Elihu Vedder (1836-1923) In english: Elihu Vedder (1836-1923) - Altres: Elihu Vedder (1836-1923)



Parlem de Música...

Karl Henrich Ludolf Nielsen (Naestved, 29 de gener de 1876 - København, 16 d'octubre de 1939) va ser un compositor danès. El 1892 va viatjar a Copenhagen on va estudiar violí al Conservatori Reial Danès amb Valdemar Tofte i després amb J.D. Bondesen (teoria) i Albert Orth (piano). Com a compositor va ser essencialment autodidacta publicant les seves primeres obres a la capital danesa. A partir del 1898 va ser solista de viola a l'orquestra Tivoli i des del 1903 en va ser l'assistent de la direcció orquestral. Va ser molt actiu també en el Bjørvig Quartet i el 1903 va ser un dels membres fundadors de l'Associació Danesa de Compositors. També va treballar com a professor de teoria i composició. Entre el 1914 i el 1920 va ser director de l'orquestra simfònica Euphrosyne. Els darrers anys va romandre actiu com a consultor musical per la Danish State Broadcasting Company. Va morir a Copenhagen l'octubre de 1939.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Stage:
Isbella (op, P.A. Rosenberg), op.16, 1907, Copenhagen, 1915;
Uhret [The Clock] (op, A. Lind), op.16, 1911;
Lola (op, Rosenberg, after V. Hugo), op.43, 1920;
Lackschmi, ballet, op.45, 1921, Copenhagen, 1922;
Rejsekammeraten [The Travelling Companion] (ballet, after H.C. Andersen), op.54, 1928;
incid music

Choral:
Sct. Hans [Midsummer Day] (V. Stuckenberg), op.14, Bar, SATB, orch, 1908;
Babelstaarnet [The Tower of Babel] (G. Lemche), op.35, solo vv, SATB, orch, 1913;
Danmark (S.S. Blicher), op.39, SATB, orch, 1914;
Dronning Margrethe [Queen Margrethe] (Lemche), op.50, solo vv, SATB, orch, 1919;
Valdemars Taarn [Valdemar’s Tower] (J.L. Heiberg), op.34, TTBB, brass, 1920;
Højsommer [High Summer], op.52, SATB, wind, 1923;
Freemasons’ cants., many smaller choral songs

Songs (1v, pf unless otherwise stated):
Skaersommerduft [Midsummer Scent], op.4, 1901;
Media vita, op.12, 1906;
Foraar [Spring] (Stuckenberg), op.15, 1906;
Sommer (Stuckenberg), op.18, 1908;
Efteraar [Autumn] (Stuckenberg), op.22, 1909;
Stemninger [Moods] (Lind), op.23, 1909;
Skaemteviser [Jocular Ballads], op.24, 1909;
Erotiske Stemninger [Erotic Moods] (E. Aarestrup), op.26, 1910;
Efteraarsaften [Autumn Evening] (Stuckenberg), op.31, spkr, pf trio/orch, 1912;
3 Lieder (F. Köpp), op.34, 1912;
2 Sange (H.H. Seedorf), op.59, T, orch, 1935

Instrumental:

Orch:
I Ørkenen [In the Desert], 1899;
Regnar Lodbrog, op.2, 1901;
Sym. no.1, b, op.3, 1903;
Sommernatsstemning [Summer Night Mood], op.6, 1903;
In memoriam, op.7, 1904;
Berceuse, op.9, vn, str, 1905;
Fra bjaergene [From the Mountains], suite, op.8, 1905;
Romance, op.11, vc, orch, 1905;
Koncertouverture, C, op.13, 1906;
Romance, op.20, vn, orch, 1908;
Sym. no.2, E, op.19, 1909;
Sym. no.3, C, op.3, 1913;
Skovvandring [Woodland Ramble], suite, op.40, 1922;
Nocturne lyrique, op.48, 1923; Hjortholm, op.53, 1912;
Foraars Ouverture [Spring Ov.], op.56, 1932;
Kildemarked [Source Fair], op.60, 1936;
arrs. of works by Weyse, Dupuy, Kuhlau and others

Chbr and solo inst:
Str Qt no.1, A, op.1, 1900;
Str Qt no.2, c, op.5, 1904;
4 Pf Pieces, op.17, 1907, arr. orch;
Novelletter, op.21, pf, 1908;
Aus dem Skizzenbuch, op.30, hmn, 1911, arr. orch;
Str Qt no.3, C, op.41, 1920

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Karl Henrich Ludolf Nielsen (1876-1939) - Altres: Karl Henrich Ludolf Nielsen (1876-1939)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Nielsen achieved his greatest success with his many romances, but the emphasis in his fairly extensive output is on orchestral music, which is generally of a high quality. Stylistically he expanded the Danish Romantic tradition by combining in an original way elements of symbolism, French Impressionism and German late Romanticism with the often national subjects of his works. His predilection for cyclic themes was unusual in Danish music of the period, and he seems to have been the first Danish composer to work with whole-tone and pentatonic scales. His later works increasingly emphasize counterpoint and bitonality. After the outbreak of war in 1914 he did not write music for a number of years. At that time, his most ambitious works, the Third Symphony and the choral work Babelstaarnet (‘The Tower of Babel’), met with an indifferent reaction from the Danish public. His only notable success thereafter was the ballet Lackschmi (1921). From the 1930s Nielsen came to be regarded as conservative in musical circles, and after his death his works largely disappeared from the repertory.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

"Da Capo do not lack for staying power. Having recorded all three of the symphonies by Ludolf Nielsen they might have been tempted to take a long sabbatical. Not a bit of it. Instead they tackle the massy heights of Nielsen's setting of a poem by Gyrithe Lenche. The poem extols the perfection to be achieved through spiritual exaltation. The setting runs to 35 minutes and is for substantial forces including three soloists and a semi-chorus of four other voices alongside a very full choir all with orchestra. While the first symphony threshes about under the shadow of Brahms this work is far more distinctive and imposing. Baritone, Per Høyer is in darkly stern and secure voice - another Jörma Hynninen if ever I heard one. The work has the flaming conviction and some of the sound-world of Rudolph Tobias's Jonah's Mission, of Verdi's Requiem and of Havergal Brian's Siegeslied Symphony. With Rued Langgaard and Louis Glass, Nielsen had idealistic Millenarian visions as also some years later had John Ireland in These Things Shall Be. It is intriguing to hear this work alongside Langgaard's Music of the Spheres and Sinfonia Interna (also on Da Capo) and when you come to the beginning of Part 2 of the Tower one can hear the clearest kinship with the Langgaard work woven with the lyric lambency of Lange-Muller and Gade and the outdoor songs and pastoral idylls of namesake's Carl's Springtime on Fyn. This part becomes increasingly pastoral and serenade-like as if retreating to a Utopian greensward but accented in a way that all but suggests Vaughan Williams' Sir John in Love or Holst's A Choral Symphony. In the peroration the music develops a confident bell swing. Extremely enjoyable!

Rob Barnett(source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

HAIGH, Thomas (1769-1808) - Concertos for Harpsichord (1783)

$
0
0
John Thomas Serres - A view of the Old Castle at Leghorn (1797)
Obra de John Thomas Serres (1759-1825), pintor anglès (1)



- Recordatori de Thomas Haigh -
En el dia de la celebració del seu 247è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

John Thomas Serres (London, desembre de 1759 - London, 28 de desembre de 1825) va ser un pintor anglès. Fill de Dominic Serres, pintor destacat i membre fundador de la Royal Academy, es va formar amb el seu pare. Amb ell va publicar una guia marítima il·lustrada per nom Liber Nauticus abans d'assolir la condició de pintor independent. Va ser alhora professor de dibuix a la Royal Naval College de Chelsea. A partir del 1793, i després de la mort del seu pare, va assolir la condició de Pintor Marítim del Rei. La seva temàtica va ser principalment de paisatges i vistes marítimes i al llarg de la seva carrera va exposar més de 100 obres a la Royal Academy and British Institution. Va morir a Londres el desembre de 1825.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: John Thomas Serres (1759-1825) - Altres: John Thomas Serres (1759-1825)



Parlem de Música...

Thomas Haigh (Wakefield, bap. 30 de gener de 1769 - London, abril ?1808) va ser un violinista, clavecinista i compositor anglès. La seva formació i vida inicial es desconeix. A partir del 1790 va viure a Londres on va ser alumne de Joseph Haydn entre els anys 1791 i 1792 dedicant les seves sonates opus 8 i 10 al seu mestre. També es va encarregar de fer l'arranjament de diverses obres d'Haydn en la seva reducció al piano, com per exemple les Simfonies Nos. 70 i 80 i l'obertura Armida. A partir del 1793 va viure a Manchester on es va convertir en una figura pública i admirada fins el punt que se'l va conèixer amb el títol del ‘Thomas Haigh of Manchester’. Allà va ser violinista i pianista i va participar en diverses vetllades musicals de la Westminster Abbey. El 1799 va ser nomenat membre de la Royal Society of Musicians abans de tornar a Londres el 1801. Aquells anys i fins el 1807, va realitzar nombrosos viatges a Irlanda on va realitzar diverses interpretacions. Es creu que va morir a Londres l'abril de 1808 si bé altres fonts asseguren que va morir en una data compresa entre el 1815 i el 1819.

OBRA:

Instrumental:

all published in London

Orch.:
6 Concertos, hpd/pf, 2 vn, vc, op.1 (c1783)
A Favourite Symphony in 9 parts (c1794)

Chbr.:
Sonatas, pf, inst acc.:
op.3, pf/hpd, 4 with vn acc., 2 with fl acc. (c1790);
op.4, 6 with vn acc. (c1790);
op.6, 3 for hpd/pf, vn acc. (c1795);
opp.8–10, 3 each with vn acc. (c1795);
op.11, 3 with fl/vn acc. (c1797);
op.12, 2 with vn acc. (c1797);
opp.15–16, 3 each with vn acc. (c1797);
opp.18–20, 3 each with fl/vn acc. (c1799);
op.22, 1 with vn obbl (c1800);
op.26, 2 with fl acc. (c1800);
opp. 33–4, ?3 each with vn acc. (c1800);
op.36, ?3 with vn acc. (c1800)
3 Serenatas, pf, fl acc., op.40 (c1815)
3 Duetts, pf, op.5 (c1795); op.7 (c1795)

Sonatas, pf:
3 each in opp.13–14 (c1797), opp.28, 30, 36 (c1800);
2 each in op.31 (c1805), op.41 (c1817);
1 in op.24 (c1800)
12 petites pièces, pf, op.32 (1801);

Others:
2 Military Divertimentos, pf, fl and 2 hn acc., op.37 (c1805);
3 Capriccios, pf, op.38 (c1805);
28 Sonatinas, pf (c1795);
A Second Set … (c1808)
A 2nd Divertimento, fl/vn, op.40 (c1815);
8 Divertimentos with Preludes, pf, op.42 (c1815)
Opp.2, 23, 25, 27, 29, 35 unknown
Numerous sonatas, chbr works, airs arr. as rondos, variations, medleys, divertimentos, all for pf, some with other insts, pubd singly and in 18th-century anthologies: see MGG1

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Thomas Haigh (1769-1808) - Altres: Thomas Haigh (1769-1808)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Pels iniciats en la història de la música, tots sabem que tant Beethoven com Pleyel, mestres especialment el primer coneguts per tots, van ser alumnes de Joseph Haydn. Però comprensiblement, la llista d'afortunats pupils del polifacètic austríac devia ser més extensa del que imaginem. Un d'ells, va ser un anglès que va saber situar-se en el temps i espai adequats per tal de coincidir amb ell. Thomas Haigh va ser un violinista, pianista i compositor anglès que durant la dècada del 1790 va viure a Londres i va poder gaudir d'un aprenentatge de luxe amb Haydn. Tal fou l'agraïment, que posteriorment va dedicar-li sonates i va arranjar al piano diverses de les seves obres. I contràriament al que puguem pensar, Haigh va ser un il·lustre compositor i intèrpret àmpliament respectat, sol·licitat i musicalment prolífic. Autor d'obra instrumental, de fet no se'n coneixen partitures vocals, va escriure principalment obra de cambra per a piano i/o clavecí. Tanmateix, i curiosament, el seu primer opus va ser una col·lecció de Concerts de clavecí de 1783 on la instrumentació addicional, formada per dos violins i violoncel era ad libitum, és a dir, prescindible. En el cas d'avui serà així, concerts per a clavicèmbal en què l'instrument de tecla ha de dibuixar un paisatge concertant a diferents veus sense més suports que als propis de sí mateix. Concerts brillantment construïts, variats en les formes i melodies i que parteixen del llenguatge intel·ligentment après del seu mestre. Algunes de les característiques comunes que observarem en els dos concerts que escoltarem, el No.1 en Re major i el No.3 en la menor, inclouen escales cromàtiques, ritmes creuats, figuracions i adorns així com una gran diversitat de melodies i l'acompanyament del famós Baix d'Alberti, batejat en honor a Domenico Alberti, autor de qui precisament ara n'estic escoltant unes precioses sonates de clavecí. Obres indubtablement ben plantejades, fresques i imaginatives que en cert moment ens faran oblidar que Haigh va ser alumne de Haydn i potser ens enllaçaran, sobtadament, amb els anglesos Boyce i Arne. Serà que en essència Haigh en va ser l'hereu... tot fa pensar que sí!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Barbara Harbach (harpsichord)
AMAZON: HAIGH, T. -  6 Concertos for Harpsichord (1783)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: HAIGH, T. -  6 Concertos for Harpsichord (1783)



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CARDOSO, Manuel (1566-1650) - Missa Miserere Mihi Domine

$
0
0
Georges de La Tour - Saint Sebastian Tended by Irene (c.1630)
Obra de Georges de La Tour (1593-1652), pintor francès (1)



- Recordatori de Manuel Cardoso -
En el marc de la celebració del seu 450è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Georges de La Tour (Vic-sur-Seille, 13 de març de 1593 - Lunéville, 30 de gener de 1652) va ser un pintor francès. A partir de 1616 apareix documentat a Lorraine, data en què es creu que va poder realitzar un viatge a Itàlia. El 1620 es va traslladar a Lunéville residència de l'amant del Duc de Lorena i de la Cort. A partir d'aquest moment va treballar amb continuïtat en aquesta ciutat, fins i tot després de l'annexió del Ducat a França el 1638. Va ser un artista molt actiu que va assolir una gran notorietat, però del qual es conserven escasses obres, ja que avui només es coneixen uns 50 quadres. Es considerat com un dels millors seguidors de la línia naturalista de Caravaggio. Les seves primeres obres de joventut, El pagament dels deutes i l'aiguafort El tocador de trompeteta, el situen al costat dels protagonistes del naturalisme, en la millor línia romana. Només hi ha dues obres datades amb absoluta seguretat, El penediment de Sant Pere, de 1645, i La negació de Sant Pere, de 1650. Els cèlebres nocturns s'atribueixen a l'última etapa de la seva vida. En aquesta línia es troben les seves Magdalenes, Sant Josep fuster i Sant Sebastià. Tant les seves pintures religioses com els seus quadres de gènere es caracteritzen per composicions construïdes mitjançant volums plans i geomètrics i pels estudis de llum que envolten els personatges que alhora serveixen per definir l'espai. La llum l'utilitzava de diverses formes; amb obres clares i diürnes, com Sant Jeroni penitent o El trampós, o amb forts contrastos de clarobscurs però situant els focus de llum a l'interior del mateix quadre, a diferència de l'obra de Caravaggio que són exteriors i indefinits. Al seu Sant Josep fuster el focus de llum és la vela que sosté el nen. Aquesta tendència s'aguditza en els seus nocturns, servint al pintor per aïllar i concentrar-se en allò fonamental de l'obra, deixant la resta entre tenebres. Sovint va pintar diferents variacions d'un mateix tema, i la seva producció és relativament petita. El seu fill Étienne (1621-1652) va ser el seu deixeble, i actualment es fa difícil distingir les obres de l'un o de l'altre. Ell i la seva família van morir d'una epidèmia el gener de 1652.




Parlem de Música...

Manuel Cardoso (Fronteira, 1566 - Lisboa, 24 de novembre de 1650) va ser un compositor portuguès. Des del 1574 o 1575 va estudiar música i teoria al cor de l'escola de la Catedral d'Évora, probablement amb Manuel Mendes. El dia 1 de juliol de 1588 va entrar al Convent do Carmo de Lisboa. Va assolir el càrrec de mestre de capella i de sub-prior del Carmo. El seu nom es va fer famós a Portugal per la seva música però també per la seva religiositat rebent l'honor públic del Rei João IV. El 1625 va dedicar, precisament, el primer dels seus llibres de misses al rei. A partir d'aleshores va seguir publicant música en diverses col·leccions de misses i motets. Més endavant, en un viatge a Madrid del 1631, va aconseguir el patrocini del Rei Felip IV d'Espanya a qui va dedicar el seu tercer llibre de misses (1636). Moltes de les seves obres es van perdre durant el terratrèmol que va arrasar Lisboa el 1755. Va morir en aquesta ciutat el novembre de 1650.

OBRA:

Vocal religiosa:

all printed works published in Lisbon:
Cantica BMV, 4, 5vv (1613); ed. in PM, ser.A, xxvi (1974)
Missae, 4–6vv, lib.1 (1625); ed. in PM, ser.A, v–vi (1962–3)
Missae, 4–6vv, lib.2 (1636); ed. in PM, ser.A, xx (1970)
Missae de BVM, 4–6vv, lib.3 (1636); ed. in PM, ser.A, xxii (1973)
Livro de varios motetes, officio da semana santa e outras cousas, 4–6vv (1648); ed. in PM, ser.A, xiii (1968)
6 motets, 4vv: Lisbon, Biblioteca do Museu Nacional de Arqueologia

Obra perduda:

5 masses;
Magnificat;
2 Te Deum settings;
Salve regina;
5 vesper psalms;
2 villancicos: listed in JoãoIL

Font: En català: Manuel Cardoso (1566-1650) En castellano: Manuel Cardoso (1566-1650) In english: Manuel Cardoso (1566-1650) - Altres: Manuel Cardoso (1566-1650) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

I wonder what the seventeenth-century Portuguese composer Manuel Cardoso(1566-1650), for most of his life a monk at a Carmelite monastery in Lisbon, would have made of the idea that his music would enjoy a revival in the 1990s? This recording of his Missa Miserere mihi Domine (a first) from the Ensemble Vocal Europeen is a further – and very welcome – contribution to our knowledge and appreciation of the flowering of sacred polyphony in Portugal in the first half of the seventeenth century, music that, seen in a wider European context, seems “out of phase with its time” (to quote the accompanying notes). With music as fine as this, however, any latter-day perception of an unbroken line of musical progress seems completely irrelevant. The penitential nature of the chant on which this Mass is based is reinforced here by the choice of two wonderfully gloomy motets that are interpolated as if for performance at the Elevation and the Communion respectively, though that may not have been their original function. In particular, “Sitivit anima”, more usually associated with the Requiem Mass, is one of those marvellously expressive texts that so inspired Iberian composers, and Cardoso’s setting, highly reminiscent of Victoria with its never-ending sequence of suspensions, is up there with the best. Only the more straightforward, five-voice Magnificat lightens the tone of a disc that otherwise wallows in glorious misery. Throughout, Herreweghe and his European choir sing superbly, responding sensitively to the words – notably in the longer movements of the Mass which are too often performed perfunctorily – and creating a full and sonorous sound that well suits Cardoso’s music. Full credit, too, to Herreweghe – and the Harmonia Mundi technicians – for achieving such an exceptionally satisfactory balance between the voice parts. A must for all Iberian enthusiasts, present and future.'

GRAMOPHONE(source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ensemble Vocal Européen; Philippe Herreweghe
RECICLASSICAT: CARDOSO, Manuel (1566-1650)
AMAZON: CARDOSO, M. - Missa Miserere mihi Domine & Magnificat
SPOTIFY: CARDOSO, M. - Missa Miserere mihi Domine & Magnificat



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

KREBS, Johann Ludwig (1713-1780) - Sinfonien & Sonaten

$
0
0
Luis Eugenio Meléndez - Bodegón con ciruelas, brevas, pan, barrilete, jarra y otros recipientes
Obra de Luis Eugenio Meléndez (1716-1780), pintor espanyol (1)




Parlem de Pintura...

Luís Eugenio Meléndez (Napoli, 1716 - Madrid, 11 de juliol de 1780) va ser un pintor espanyol. Nascut a Itàlia, però de família espanyola d'origen asturià, va ser fill de Francisco Antonio, miniaturista, i nebot de Miguel Jacinto, també pintor. Va iniciar la seva educació a Madrid al costat del seu pare, després va seguir la seva formació a la Junta Preparatòria de l'Acadèmia de San Fernando i va ser alumne de Louis-Michel van Loo, arribant a dominar a fons la tècnica del retrat, com va quedar demostrat en el seu magnífic Autoretrat (Musée du Louvre). Poc després va marxar a Itàlia i va tornar a Espanya, on va treballar inicialment com a miniaturista, però el seu paper preponderant el va desenvolupar en natures mortes convertint-se en un dels pintors més importants de la història del gènere. Els quadres de Meléndez, en general, van ser d'una gran sobrietat i van estar executats amb gran solidesa, especialment en el dibuix, d'un realisme perfeccionista que va arribar fins als més mínims detalls. Les seves composicions ordenades i clares, amb marcats contrasts de llums i ombres, van rebre la influència dels autors Sánchez Cotán i Zurbarán. Meléndez va ser, alhora, un expert en el tractament de les superfícies, evidenciant una extraordinària habilitat per aconseguir donar idea de les qualitats d'allò que representava: fruites, ceràmica, vidre, suro, tèxtils, metalls o pedra. En alguns llenços va introduir el fons de paisatge fet que el va aproximar al bodegó napolità. Mestre de gran força expressiva i extraordinari en la tècnica, va ser un reflex del desig d'exactitud, és a dir, els principis del món il·lustrat en la seva aplicació a l'hora de descriure els elements d'una forma realista, científica i didàctica. Va morir a Madrid el juliol de 1780.




Parlem de Música...

Johann Ludwig Krebs (Buttelstedt, 12 d'octubre de 1713 - Altenburg, 1 de gener de 1780) va ser un organista i compositor alemany. Va ser el tercer fill de Johann Tobias Krebs, qui des de l'any 1710 era Kantor a la ciutat de Buttelstedt. Es va formar inicialment amb el seu pare, tant en orgue com en composició. El juliol de 1726 va viatjar a Leipzig on va estudiar a la Thomasschule. Allà va aprendre llaüt i violi, va seguir la seva formació a l'orgue i va ser cantant del cor. El 1734 va postular per un càrrec d'organista St Wenzel de Naumburg, càrrec que va recaure en favor de C.P.E. Bach. Va seguir a Leipzig on va ser alumne de Johann Sebastian Bach, rebent recomanacions del seu mestre. Aquesta circumstància va ser determinant a l'hora de rebre el nomenament a St Katharinen de Zwickau. Entre el 1735 i el 1737 es va formar a la Universitat de Leipzig en Dret i Filosofia alhora que treballava com assistent ocasional de Bach a la Thomaskirche i com a intèrpret de clavecí del Bach collegium musicum. Poc després, entre els anys 1737 i 1743, va ser nomenat organista a St Marien de Zwickau. El 1744 va viatjar a Zeitz on va ser organista del seu castell. El 1755 va canviar novament d'aires i es va situar a Altenburg, on va ser nomenat, gràcies al suport de Georg Benda, organista de la cort del príncep Frederic de Gotha-Altenburg. Allà va viure la resta de la seva vida fins el gener de 1780, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal religiosa:

sources: D-Bsb, LEm
Oratorio funebre all’occasione della morte di Maria Gioseppa Regina di Pollonia, SATB, 2 ob, str, bc, cNov 1757
Missa (F), SATB, 2 hn, str, bc, 24 June 1755, ed. N. Klose (Embühren, 1998), ed. F. Friedrich (St Augustin, 1999);
Sanctus (D), SATB, 2 hn, 2 ob, str, bc;
Sanctus (D), SATB, 3 tpt, 2 ob, str, bc, timp;
Sanctus (F), SATB, 2 hn, 2 ob, str, bc (bwv Anh.27, see Kobayashi), ed. F. Friedrich (St Augustin, 1999);
Magnificat deutsch (F), SATB, bc;
Magnificat (D) SATB, 3 tpt, str, bc, timp
Bist du noch fern (aria), S, hpd;
Der Herr hat Grosses an uns getan (cant.), SATB, 2 tpt, 2 ob, str, bc, 23 Dec 1739;
Erforsche mich, Gott (motet), SSATB, ed. in Cw, lxxxix (1963), ed. K. Tittel (Stuttgart, 1983);
Gott fähret auf mit Jauchzen (cant.), SATB, 2 hn, str, bc, 27 April 1766;
Jesu, meine Freude (cant.), SATB, ob, str, bc, ed. N. Klose (Embühren, 1993);
Seid barmherzig (cant.), SATB, 2 bn, str, bc, ed. N. Klose (Embühren, 1995)
Tröste uns Gott (motet), 8vv, lost

Instrumental:

Chbr.:
VI Trio, 2 fl/vn, hpd (Nuremberg, n.d.);
no.1 ed. in Collegium musicum, xxxi (Leipzig, c1910);
no.6 ed. in NM, cix (1934);
nos.2, 5 ed. H. Ruf (Wilhelmshaven, 1968);
MS copies, US-CA
[6] Sonata da camera, hpd, fl/vn (Leipzig, 1762);
ed. B. Klein as Sechs Kammersonaten (Leipzig, 1963)
Musikalischer und angenehmer Zeitvertreib bestehet in zwey Sonaten, hpd, fl/vn (Nuremberg, [1752])
III sonate, fl, vn, bc, cited in Breitkopf catalogue, 1762, MS copies in D-Bsb, ed. F. Nagel, no.1 (Wolfenbüttel, 1975), nos.2, 3 (Heidelberg, 1975);
VI soli, vn, hpd, cited in Breitkopf catalogue, 1767 (suppl. 2), autograph frag. ALa, MS copies of 4 sonatas B-Bc, D-Bsb
2 sinfonias, 2 vn, va, bc, ed. F. Friedrich (Stuttgart, 1998);
2 concs., lute, str, bc, ed. R. Chiesa (Milan, 1970–71);
Conc., hpd, ob, str, bc, ed. K. Jametzky (Heidelberg, 1976);
2 sonatas, vn, bc: all in Bsb;
Conc., vn, str;
Sonata, vn, bc: both cited in Breitkopf catalogue

Organ:
for organ alone unless otherwise stated
principal MS sources, including numerous autographs, D-Bsb, LEm, F-Pn; also A-Wn, B-Bc, Br, D-Dlb, DS, GOl, GB-Lbl, US-NH, private collection, Montclair, NJ
7 praeludia (C, c, D, d, f, F , G), W i;
2 toccatas and fugues (E, a), W i;
1 fantasia and fugue (F);
11 free preludes/fantasias;
11 fugues;
17 trios, W ii
41 chorale settings (incl. 6 doubtful), W iii
4 fantasias, ob, org;
1 fantasia, fl;
1 fantasia, ob d’amore;
chorale fantasia, tpt, org;
15 chorale settings, 1 inst, org (8 for ob or ob/tpt, 1 for ob d’amore, 1 for hn, 5 for tpt/clarino): ed. H. McLean (Borough Green, 1981), ed. G. Weinberger (Wiesbaden, 1991)

Other keyboard:
Erste Piece, Bestehend In sechs leichten … Praeambulis (Nuremberg, 1740), ed. F. Friedrich (Wilhelmshaven, 1994)
Andere Piece, Bestehend In einer leichten … Suite (Nuremberg, 1741), ed. F. Friedrich (Wilhelmshaven, 1994)
Dritte Piece, Bestehend In einer … Ouverture (Nuremberg, 1741), ed. F. Friedrich (Wilhelmshaven, 1994)
Vierte Piece, Bestehend In einem … Concerto (Nuremberg, 1743), ed. F. Friedrich (Wilhelmshaven, 1994)
Clavier Ubung Bestehend in verschiedenen vorspielen und veränderungen einiger Kirchen Gesaenge (Nuremberg, n.d.), W iv
Clavier-Ubung bestehet in einer … Suite … Zweyter Theil (Nuremberg, n.d.)
Clavier-Ubung bestehend in sechs Sonatinen … IIIter Theil (Nuremberg, n.d.), ed. F. Friedrich (Stuttgart, 1999)
Exercice sur le clavessin consistant en VI suites, op.4 (Nuremberg, n.d.), part ed. K. Herrmann, Leichte Tanzstücke (Hamburg, 1949); nos.2 and 6 ed. in Organum, v/32, 34 (Lippstadt, 1965)
Sonata, in Musicalisches Magazin, in Sonaten … bestehend, pt.2 (Leipzig, 1765)
3 sonatas cited in Breitkopf catalogue
3 partite, D-Bsb, Dlb, 2 ed. in Alte Meister, nos.11–12 (c1870); Conc. 2 hpd, LEb, ed. B. Klein (Leipzig, 1966)

Font: En català: No disponible En castellano: Johann Ludwig Krebs (1713-1780) In english: Johann Ludwig Krebs (1713-1780) Altres: Johann Ludwig Krebs (1713-1780) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Contemporaries spoke well of Krebs. Charles Burney, for example, reported that ‘M. Krebs of Altenburg, scholar of Sebastian Bach, has been much admired for his full and masterly manner of playing the organ’. Forkel considered his organ compositions as among the most important of their time. Others praised his expert knowledge in matters connected with organ building. Krebs may not have been the favourite in the circle of Bach’s pupils, as some have suggested; in Spitta’s opinion his place in the hierarchy was next to Altnickol, Bach’s future son-in-law. But Bach certainly regarded him very highly, if there is any truth to the contemporary pun on ‘Krebs’ (crayfish) and ‘Bach’ (stream): ‘In this great stream only a single crayfish has been caught’, reported by C.F. Cramer in the Magazin der Musik for 1784. The close association between teacher and pupil has given scholars reason to be grateful as well as perplexed. Krebs, with others in the Thomaskirche circle, found useful occupation as a copyist. His work in the period 1729–31 is particularly important, as the parts he made then for cantatas 192, 37 and 140 are primary sources. Other compositions of Bach in his hand have prompted the speculation that Krebs had access to Bach’s musical estate. Löffler, for example, whose research into Krebs’s life and works was so extensive, thought that this was the case with the unique Krebs copy of Bach’s Fantasia and Fugue in C minor bwv537. In fact most of the manuscript (D-Bsb P803) is in the hand of Tobias Krebs, presumably copied when he was studying with Bach; O’Donnell argues that the repetition of the fugal exposition that Ludwig wrote out on 10 January 1751 provides at best only a makeshift solution for an incomplete but otherwise ‘noble’ and ‘balanced’ work. Other problems concern the authenticity of works which appear in the hands of both Bach and Ludwig Krebs or bear their ascription. H.-J. Schulze discovered that the Trio in C minor bwv585 was composed by neither man but by J.F. Fasch. Tittel considers the chorale Wir glauben all an einen Gott in similar settings in four parts (Krebs) and five (Bach, bwv740) to be both by the former. Bach’s Eight Short Preludes and Fugues bwv553–60 have also been attributed to both Tobias and Ludwig; on stylistic grounds neither seems likely.

Only a handful of the Bach pupils who became professional organists wrote for the instrument, and among these Krebs and J.G. Kittel stand out. Krebs’s compositions are the more diverse in free forms, toccatas and trios, as well as in the variety of the chorale-based works. The organ works of the younger and more prolific Kittel (who also copied a great many of Krebs’s organ pieces) anticipate the new currents of pre-Classical change. The style of Krebs’s music, on the other hand, reflects the transitional period in which he lived. Some of his pieces, such as the chorale Jesu, meine Freude for obbligato oboe and organ, are cast in a Bachian mould; others show the leavening influence of the galant style. But even in his warmest melodic works he could not altogether deny the contrapuntal influence of his youth. Few of the lesser composers of the mid-century share his proclivity towards counterpoint. Some of the organ pieces are modelled on his teacher’s work. Bach’s Toccata in F bwv540 was undoubtedly the stimulus for Krebs’s E major Toccata; the Toccata in C bwv564 for a Praeludium in C; and so on. In general his fugues are thoroughly worked out but show few touches of originality. He seems to have considered them more as examples of the craftsman’s art than the artist’s craft. One fugue on B–A–C–H pays direct homage to his teacher. The chorales and fantasias for organ and solo instrument show a more consistent level of invention, and in the case of the fantasias have no parallel in the music of G.F. Kauffmann, J.B. Bach, G.A. Homilius and others who wrote for such combinations of instruments. Krebs’s Fantasia in F minor for oboe and organ has rightly been praised by Sietz, and may well be one of his most expressive works in any form.

Unlike the organ compositions, most of Krebs’s clavier works were published in his own lifetime. They range in style from the simpler settings of German chorales in the Clavier Ubung to sophisticated examples in the ‘French and Italian taste’. It is tempting to speculate that, like Bach before him, he wished to leave a representative anthology of works in all the current idioms to demonstrate that he was fluent in all styles. His Concerto in A minor for two harpsichords is perhaps superior to the solo pieces; he wrote it for the Dresden court where he performed in 1753. Gerber’s account of his success is undoubtedly true, for Krebs’s inspiration remains remarkably high, not only in the lively dialogue of the outer movements but also in the appealing slow movement; here the fusion of Baroque and galant is extremely well contrived. Much the same is true of Krebs’s sonatas for one and two flutes and harpsichord, where again his contrapuntal skill saves him from writing music of merely empty elegance. Krebs’s three surviving sons were all musicians, the eldest being (3) Johann Gottfried Krebs. Carl Heinrich Gottlieb Krebs (1747–93) was court organist in Eisenberg from 1774; no compositions by him survive. Ehrenfried Christian Traugott Krebs (1753–1804) succeeded his father as court organist at Altenburg from 1780 and published a collection of six organ chorale preludes (Leipzig, 1787); he also wrote a jubilee cantata (music lost) to a text published in Altenburg in 1793. His son, Ferdinand Traugott Krebs, was awarded the post of ‘Mittelorganist’ at Altenburg in 1808 but nothing further is known of him.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Leipziger Concert
RECICLASSICAT: KREBS, Johann Ludwig (1713-1780)
AMAZON: KREBS - Sinfonien & Sonaten
CPDL: No disponible.
SPOTIFY: KREBS - Sinfonien & Sonaten



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HALM, August Otto (1869-1929) - Sinfonie A-Dur (c.1915)

$
0
0
Pal Szinyei Merse - Picnic in May (1873)
Obra de Pál Szinyei Merse (1845-1920), pintor hongarès (1)



- Recordatori d'August Otto Halm -
En el dia de la commemoració del seu 87è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Pál Szinyei Merse (Szinyeújfalu, 4 de juliol de 1845 - Jernye, 2 de febrer de 1920) va ser un pintor hongarès. Entre els anys 1864 i 1870 es va formar a l'Acadèmia de Belles Arts de Munich amb els pintors Alexander von WagnerKarl von Piloty. El 1870 va viatjar a Gènova abans de tornar a Alemanya el 1872. Allà va entrar al taller del pintor Arnold Böcklin i van ser aquells els anys més productius de Merse si bé la seva pintura, bàsicament realitzada a l'aire lliure, no va assolir gaire ressò. Durant uns anys va abandonar la pintura i es va centrar en la política del seu país. El 1896 va reiniciar la seva activitat assolint més èxit que els seus primers anys i exhibint a diferents ciutats, entre elles, París i Berlín. Els darrers anys de la seva vida, i especialment poc després de la seva mort, la seva obra va gaudir de notable revalorització fins el punt que es va crear una societat al seu nom per tal de posar en valor la seva obra i formar a futurs artistes.

Font: En català: Pál Szinyei Merse (1845-1920) En castellano: No disponible In english: Pál Szinyei Merse (1845-1920) - Altres: Pál Szinyei Merse (1845-1920)



Parlem de Música...

August Otto Halm (Grossaltdorf, 26 d'octubre de 1869 - Saalfeld, 1 de febrer de 1929) va ser un escriptor i compositor alemany. Es va formar inicialment amb la seva família i posteriorment al Gymnasium de Schwäbisch Hall. Poc després va viatjar a Tübingen on va estudiar Teologia i on també va estudiar composició amb Emil Kauffmann (1836-1909). Mesos més tard va conèixer Hugo Wolf i a partir del 1893 es va formar oficialment a l'Akademie der Tonkunst de Munich amb Rheinberger i Weingartner. Posteriorment va començar a donar classes de música a Heilbronn, on també va ser director de la Societat de Música Clàssica d'Església. El 1903 va ser nomenat instructor musical a Haubinda. En aquell temps també va treballar com a director i crític musical. Com a compositor, va escriure música en diversos gèneres però majoritàriament ho va fer per la seva labor docent. Fou molt prolífic a l'hora d'escriure assaigs teòrics de música i va ser en aquest camp on va ser àmpliament reconegut. Va morir a Saalfeld el febrer de 1929.

OBRA:

Instrumental:

Symphonie in A-Dur
Symphonie for String Orchestra in D-Dur
Sonate in f-Moll für Viola und Klavier
Suite in D-Dur für Violine, Klavier und Cello
Große Suite Nr. 3 in h-Moll

Literatura:

‘Bruckner als Melodiker’, Der Kunstwart, xviii (1904–5), 242–7
Harmonielehre (Leipzig, 1900/R)
‘Über den Wert der Brucknerschen Musik’, Die Musik, vi/1 (1906–7), 3–20
‘Die Musik in der Schule’, Die Freie Schulgemeinde, i (1910–11), 11–18, 45–52
‘Musikalische Bildung’, Wickersdorfer Jb, ii (1911), 48–73
Von zwei Kulturen der Musik (Munich, 1913, 3/1947)
Die Symphonie Anton Bruckners (Munich, 1914, 2/1923/R)
Von Grenzen und Ländern der Musik: gesammelte Aufsätze (Munich, 1916)
‘H. Schenker’, Die Freie Schulgemeinde, viii (1917), 11–15
‘Musik und Volk’, Musikalische Jugendkultur, ed. F. Jöde (Hamburg, 1918), 9–22; repr. in Die Laute, v (1921–2), 40–44
‘Über J.S. Bachs Konzertform’, BJb 1919, 1–44
‘H. Schenker's “Neue musikalische Theorien und Phantasien”’, Der Merker, xi (1920), 414–17, 505–7
‘Chromatik und Tonalität’, Neue Musik-Zeitung, xlv (1924), 270–78; xlvi (1925), 44–6
Einführung in die Musik (Berlin, 1926/R)
Beethoven (Berlin, 1927/R)
‘Sozialisierung der Musik’, Vossische Zeitung (20 March 1927)
‘Über den Wert musikalischer Analysen’, Die Musik, xxi (1928–9), 481–4, 591–5
Von Form und Sinn der Musik: gesammelte Aufsätze, ed. S. Schmalzriedt (Wiesbaden, 1978) 

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: August Otto Halm (1869-1929) - Altres: August Otto Halm (1869-1929)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El segell Sterling si per alguna cosa es caracteritza és, precisament, per la important i impagable labor de recuperació d'autors romàntics. I sovint ho fa en veu de compositors realment peculiars, oblidats i notablement desconeguts dels escenaris i repertoris habituals. I en molts casos la recuperació ve de la mà d'una obra simfònica, motiu de celebració pels molts aficionats al gènere, dels quals m'hi incloc. I el que sovint sobta, des d'una perspectiva estrictament musical o acadèmica, és observar com molts d'aquests autors perduts en la immensitat de la història, van escriure simfonies. Curiós tenint en compte la complexitat i l'envergadura d'unes obres que durant el romanticisme van viure una segona edat d'or. En el cas d'August Otto Halm va ser així tot i que professionalment va ser un professor acadèmic ja que la major part del seu repertori, modest en quantitat, està clarament orientat a aquesta finalitat. Per tant, la Simfonia en La Major, escrita en el dilatat període comprès entre el 1910 i el 1925, s'ha de considerar com el llegat musical més important del seu desconegut opus. Potser perquè en essència Halm va ser conscient del seu talent limitat i sovint parlava de sí mateix amb modèstia i elevades mostres de prudència. Actitud intel·ligent que no va limitar la creativitat d'una partitura que es va allunyar dels seus dos grans referents, Bach i Beethoven, i es va apropar als models conceptuals de Strauss però especialment de Bruckner. Una simfonia de dilatat desenvolupament temàtic, de quatre moviments, notablement romàntica tant en la forma com en el mètode i de profunda expressivitat, si bé el tercer i quart moviment parteixen d'un ideari considerablement més eclèctic. Una obra majúscula des de la perspectiva històrica i des de la mirada tècnica fruit d'una recuperació absolutament brillant en l'execució tot i que potser no tant en la naturalesa pròpia de l'obra. En qualsevol cas, no deixa de ser un esplèndid treball orquestral propi d'un compositor romàntic de l'escola alemanya, i naturalment, imprescindible en totes les discoteques simfòniques!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Württembergische Philharmonie ReutlingenPer Borin
JPC: HALM, A. - Sinfonie A-dur
CPDL: No disponible
SPOTIFY: HALM, A. - Sinfonie A-dur

HALM, A. - Sinfonie A-dur

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

COLBRAN, Isabel Angela (1785-1845) - Italian Arias for Voice and Harp

$
0
0
Adam Buck - Three young women making music (1811)
Obra d'Adam Buck (1759-1833), pintor irlandès (1)



- Recordatori d'Isabel Angela Colbran -
En el dia de la celebració del seu 231è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Adam Buck (Cork, 1759 - London, 1833) va ser un pintor irlandès. Nascut a la població irlandesa de Cork, on va treballar durant dues dècades, Buck es va establir a Londres el 1795. Allà va triomfar immediatament per l'excel·lència neoclàssica del seu estil i es va fer àmpliament conegut en ambients aristocràtics. Va ser autor de nombrosos retrats, entre ells, el de príncep regent Jordi IV. Altres clients de gran renom que van encarregar retrats a Buck van ser Frederic de York, també pretendent al regnat i comandant en cap dels exèrcits britànics, i la seva famosa concubina, Mary Anne Clarke, una de les cortesanes més belles de Londres i organitzadora de festes tant fastuoses com les cerimònies reals. Va ser molt actiu com a professor i miniaturista exhibint diverses de les seves obres a la Royal Academy entre els anys 1795 i 1833, any que va morir a Londres.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Adam Buck (1759-1833) - Altres: Adam Buck (1759-1833)



Parlem de Música...

Isabel Angela Colbran (Madrid, 2 de febrer de 1785 - Castenaso, 7 d'octubre de 1845) va ser una soprano i compositora espanyola. Es va formar inicialment amb Francisco Pareja, Gaetano Marinelli i Crescentini abans d'estrenar-se en públic a París el 1801. El 1806 va tornar a Espanya, on va debutar aquell any, abans de marxar rumb a Itàlia on es va estrenar a Bolonya. Poc després va fer recitals a La Scala de Milà abans d'establir-se, durant 10 anys, a Nàpols. Va ser allà on va participar en diverses òperes de Spontini, Mayr i especialment Rossini. Va ser precisament amb el compositor italià amb qui es va casar, després de conviure prèviament, el 15 de març de 1822. Van viatjar juntament a Londres, on Colbran va ser la seva última aparició a l'òpera Zelmira. El 1837 es va divorciar de Rossini però va seguir vivint amb el pare del compositor fins el 1845. Com a compositora, va escriure quatre volums de cançons amb acompanyament instrumental. Va morir a Castenaso l'octubre de 1845.

Font: En català: Isabel Angela Colbran (1785-1845) En castellano: Isabel Angela Colbran (1785-1845) In english: Isabel Angela Colbran (1785-1845) - Altres: Isabel Angela Colbran (1785-1845)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

With many of the famous opera singers of the pre-recording era, all we can really go by are the written descriptions of their voices and personalities, and we know from the reviews of their performances that they almost all ad-libbed improvisations and cadenzas in their arias liberally and often without good taste. I was therefore interested to hear how Isabella Colbran’s musicianship, as reflected in her songs, compared to that of some of her contemporaries. Because of this, I began not with the Barcarolle or any of the four books of Canzoncine ou petits airs italiens, but with the variations on “O nume tutelar,” the great and noble aria from Spontini’s masterful opera La Vestale. By and large, I found the variations a bit overdone (much like listening to some early 20th-century sopranos overdo the variants in Rossini’s “Una voce poco fa”), but musically sensible and tasteful. They would never do in a stage performance of the opera, of course, but as a concert piece with piano or harp accompaniment (and all of these pieces give that option), it makes a fine set-piece. Thus I was expecting the Barcarolle and the Canzoncine to be similar pieces, somewhat ornate showoff pieces for the voice. I was mistaken. They are elegant chamber works, very well written and, in fact, similar to the music of her famous husband, Rossini. Ah, but there is a catch here: Colbran wrote these pieces between 1805 and 1809, long before she even met, let alone married, the famous composer. Perhaps she had a musical influence on him that will never be proven? Quite possibly. Rossini was one composer who never passed up a good tune he could pilfer, as witness his using the melody of “Caro mio ben” in his opera Armida. 

The point, however, is that this music is much more like violin music of the period than the usual innocuous songs one would expect. This makes sense when you read in the liner notes that her initial musical education was with her father, Juan, who was the violinist in the Capilla Real. In short, Colbran was a musician first and a singer second, not the usual career route for someone of her profession in those days. Thus one listens to these charming vignettes in a different way than if one were judging them as songs to be interpreted. We know from the descriptions of her voice that Colbran was particularly noted for the extreme beauty of her voice, and the accuracy of her intonation and embellishments. In short, that she used her voice like an instrument, which was exactly the opposite of what we read about Giuditta Pasta or the even more fiery Maria Malibran. Colbran, then, was the Carole Bogard or Kathleen Battle of her day, Pasta and Malbran being closer in voice and temperament to Leyla Gencer or Maria Callas. The pity of this disc is that not a single text for any of these songs is printed in the booklet. Yes, these songs don’t exactly set great poetry or really meaningful lyrics, but I would like to know what the heck they are about, and this time Emily Ezust’s magnificent online edifice, the Lied, Art Song and Choral Texts Archive, isn’t of any help, possibly since every piece on this disc is a world premiere recording. Consequently, one must judge the general feeling and mood of each piece from translations of the individual song titles: “My poor heart is palpitating,” “Although you are cruel,” “For the costume of my beautiful name,” “And foremost I should like that for the game,” “My heart gives me hope,” “Your beautiful lights,” etc. 

Not exactly deep-sounding titles, you see, but the point is that Colbran, having been raised and given her musical education by a violinist-father, knew music well enough that she could write in an interesting style that does not bore the listener. I would go so far as to say that most of these songs bear comparison with some of the most famous arie antiche of the previous (18th) century; that’s how good they are. To add to the delight of this disc, soprano Pizzoli seems to have done her homework in regards to capturing the correct style and phrasing for these songs. Not merely beauty of tone, but also phrasing and coloration, bring these songs across with exactly the right feeling. Occasionally, Pizzoli’s highest notes turn a bit wiry, but never so much that it is annoying or abrasive to the listener. I would go so far as to say that she seems to pay particular attention to keeping her high notes rounded as much as possible; and, being a fine musician, she does not unduly drag out these pieces or inflict cockamamie “interpretive” distortions on them. In addition, harpist Gubri plays her instrument with fine musical sensibility, accenting the rhythms of the music as if she were playing the piano instead (although in two of the livelier songs, Se son lontano and Quel ruscelletto , not only is the vocal writing more florid than elsewhere but the accompaniment sounds more like a guitar than a piano). This, too, gives a good feeling of structure and momentum to each song and makes the listener feel as if he or she is privy to a private recital. In addition to recommending this disc as a whole, I would go so far as to suggest that sopranos who are so inclined to this style of music use some of these as encore pieces in their recitals. The recorded sound is a bit on the reverberant side, but when you have a pure-toned soprano like this it is not always detrimental to put some space around her voice. All in all, this is a real musical “find” and highly recommended. 

Lynn René Bayley (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Maria Chiara Pizzoli (soprano); Marianne Gubri (harp)
TACTUS: COLBRAN, I. - Italian Arias for Voice and Harp
CPDL: No disponible
SPOTIFY: COLBRAN, I. - Italian Arias for Voice and Harp



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MYSLIVECEK, Josef (1731-1781) - Sinfonias

$
0
0
John Hamilton Mortimer - A Caricature Group (1766)
Obra de John Hamilton Mortimer (1740-1779), pintor anglès (1)



- Recordatori de Josef Mysliveček -
En el dia de la commemoració del seu 235è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

John Hamilton Mortimer (Eastbourne, 17 de setembre de 1740 - London, 4 de febrer de 1779) va ser un pintor anglès. Es va formar a partir del 1757 a Londres a l'Acadèmia del Duc Richmond. Allà va fer amistat amb el pintor Joseph Wright of Derby i va començar la seva carrera com a pintor i professor. Va obtenir diversos premis amb els seus quadres, entre ells el de Sant Pau convertint els britans, fet que va redundar en una bona posició social. Va ser autor, així mateix, de nombrosos gravats, especialment de personatges de Shakespeare. Va ser membre de la Societat d'Artistes i a partir del 1778 va exhibir a la Royal Academy si bé un any després va morir per causes desconegudes a Londres.

Font: En català: No disponible En castellano: John Hamilton Mortimer (1740-1779) In english: John Hamilton Mortimer (1740-1779) - Altres: John Hamilton Mortimer (1740-1779)



Parlem de Música...

Josef Mysliveček (Praha, 9 de març de 1737 - Roma, 4 de febrer de 1781) va ser un compositor txec. Es creu que es va formar inicialment amb Felix Benda abans d'entrar a la Dominican Normalschule de l'església de St Giles de Praga. Més tard, es va formar al Gymnasium jesuïta i a la Universitat de Charles-Ferdinand. El 1753 va abandonar els seus estudis per tal de rebre formació, juntament amb el seu germà bessó, en el negoci familiar. No obstant, a principis del 1760 va abandonar la professió paterna i es va dedicar, de forma autodidacta, a la música. Es creu que va iniciar estudis de composició amb Franz Habermann abans d'entrar en contacte amb Josef Seger, l'organista de l'Església Týn de Praga. Es creu també que va ser intèrpret de violí a l'església. El novembre de 1763 va viatjar a Venècia on va entrar en contracte amb el teatre. Allà es va formar amb G.B. Pescetti i va estrenar la seva primera òpera Semiramide (Bolonya, 1765). Va ser aleshores que a Itàlia se'l va començar a conèixer amb el nom de 'Il Boemo'. El seu reconeixement públic va arribar a partir del 1767 amb l'estrena de Il Bellerofonte a Nàpols. A partir d'aquell èxit, va decidir viure la resta de la seva vida a Itàlia si bé va continuar viatjant en diverses ocasions per Europa. A Bolonya va fer estreta amistat amb el Pare Martini qui el va recomanar, el 1771, a l'Accademia Filarmonica. El 1768 va tornar a Praga, probablement en motiu de la mort de la seva mare. El 1772 va provar fortuna a Viena sense èxit i el 1777 va viatjar, prèvia invitació de Maximilià III de Baviera, a Munich on la seva òpera Ezio i el seu oratori Isacco van ser molt ben rebuts. El 1778 va tornar a Itàlia on va seguir conreant èxits a Nàpols i Venècia. Tot i la seva fama assolida en vida, va acabar morint en la pobresa a Roma el febrer de 1781 fins el punt que el seu funeral el va costejar un dels seus alumnes de cognom Barry.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
Semiramide (3, P. Metastasio), Bergamo, Cittadella, sum. 1765, CZ-Pnm (inc.), P-La; sinfonia, CZ-Pnm, US-Wc
Il Bellerofonte (3, G. Bonecchi), Naples, S Carlo, 20 Jan 1767, D-Dlb, F-Pn, I-Fc, Rdp (frag.), P-La; sinfona, CZ-Pnm, D-SWl
Farnace (3, A.M. Lucchini), Naples, S. Carlo, 4 Nov 1767, D-Mbs, H-Bn, I-Nc*, P-La; sinfonia, CZ-Pnm, I-Gl
Il trionfo di Clelia (3, Metastasio), Turin, Regio, 26 Dec 1767, Fc, Tf, P-La; sinfonia, CH-E, EN, CZ-KRa, Pnm, D-W, S-Skma, ed. in The Symphony 1720–1840, ser. B, xiii (New York, 1984)
Demofoonte [1st version] (3, Metastasio), Venice, S Benedetto, 17 Jan 1769, I-Vnm (Act 1), P-La; sinfonia, CZ-Pnm, D-Rtt, E-Mp, US-Wc
L’Ipermestra (3, Metastasio), Florence, Pergola, 27 March 1769, A-Wn*, CZ-Pnm, I-Fc, P-La (Acts 1 and 3); sinfonia, CZ-Pnm, D-W
La Nitteti (3, Metastasio), Bologna, Nuovo Pubblico, 29 April 1770, I-Fc, P-La, RF-SPit* (Acts 1 and 2); sinfonia, CZ-Pnm, D-Rtt, ed. E. Hradecký (Prague, 1957)
Motezuma (3, V.A. Cigna-Santi), Florence, Pergola, 23 Jan 1771, A-Wgm*, CZ-Pnm, I-Fc, P-La (Acts 2 and 3), US-Wc, 1 aria in Journal d’ariettes italiennes (Paris, 1784); sinfonia, D-WEY
Il gran Tamerlano (3, A. Piovene), Milan, Regio Ducal, 26 Dec 1771, A-Wn*, F-Pn, I-Fc, P-La (Acts 1 and 3); sinfonia, CH-Zz, I-Mc, ed. H. Müller (Zürich, 1975)
Il Demetrio [1st version] (3, Metastasio), Pavia, Quattro Cavalieri, 24 May 1773, D-Bsb*, I-Fc; sinfonia, CH-EN, I-Mc, Mcom, MAav, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777), ed. G. Zampieri, in Bollettino storico pavese, ii (1939), 1–32
Romolo ed Ersilia (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 13 Aug 1773, CZ-Pnm (Act 2), I-Fc, Nc, P-la; sinfonia, F-Pn
Antigona (3, G. Roccaforte), Turin, Regio, 26 Dec 1773, A-Wn*, P-La (Act 1); sinfonia, I-MAav, Rdp, RVE, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777)
La clemenza di Tito (3, Metastasio), Venice, S Benedetto, Jan 1774, P-La
Atide (3, based on T. Stanzani, after P. Quinault), Padua, Nuovo, June 1774, A-Wn*, I-Pl; sinfonia from Antigona
Artaserse (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 13 Aug 1774, Fc, Nc; sinfonia, CH-EN, I-MAav, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777), ed. J. Sehnal (Prague, 1973)
Il Demofoonte [2nd version] (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 20 Jan 1775, A-Wn*, I-Fc, Nc, P-La, US-Wc, 1 aria in Journal d’ariettes (Paris, 1782); sinfonia, D-WEY, I-MAav, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777)
Ezio [1st version] (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 30 May 1775, A-Wn*, CZ-Pnm (Act 2), F-Pn (Acts 1 and 2, attrib. P. Anfossi), I-Fc, Nc, P-La, 2 arias ed. J. Branberger, Album českého bel canta (Prague, 1949); sinfonia, CH-EN, F-Pn, I-MAav, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777), also pubd separately (Florence, ?c1777)
Adriano in Siria (3, Metastasio), Florence, Cocomero, 8 Sept 1776, I-Fc (without sinfonia); sinfonia, D-WEY, I-MAav, in 6 sinfonie (Florence, ?c1777), also pubd separately (Florence, ?1776)
Ezio [2nd version] (3, Metastasio), Munich, Hof, carn. 1777, D-Mbs (2 copies); sinfonia, CH-EN, CZ-Pnm, ed. R. Münster (Milan, 1962)
La Calliroe (3, M. Verazi), Naples, S Carlo, 30 May 1778, F-Pn, I-Nc*, P-La (Acts 1 and 2), 1 aria in Journal d’ariettes italiennes (Paris, 1783); sinfonia, CH-E, EN, CZ-NR, Pnm, I-Mc, MOe, S-Skma (Florence, ?c1777–8), ed. H. Müller (Zürich, 1979)
L’olimpiade (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 4 Nov 1778, I-Nc, P-La; sinfonia, S-Skma
La Circe (3, D. Perelli), Venice, S Benedetto, 12 May 1779, aria and terzetto, D-Mh, 3 arias and 1 duet, D-MÜs
Demetrio [2nd version] (3, Metastasio), Naples, S Carlo, 13 Aug 1779, I-Nc, P-La
Armida (3, based on G.A. Migliavacca, after Quinault), Milan, Scala, 26 Dec 1779, F-Pn (inc.), P-La, 1 aria in Journal d’ariettes italiennes (Paris, 1782); sinfonia, CZ-Bm, I-MOe, Rc, ed. E. Hradecký (Prague, 1957)
Il Medonte (3, G. De Gamerra), Rome, Argentina, 26 Jan 1780, F-Pn* (Act 1), I-Rc (Act 1), RF-SPsc (inc.), 1 aria in Journal d’ariettes italiennes (Paris, 1786), 1 aria in Musikaliskt tidsfördrif (Stockholm, 1794); sinfonia, CZ-KRa, I-MOe, PEsp, US-AAu (attrib. D. Cimarosa)
Antigono (3, Metastasio), Rome, Alibert, 5 April 1780, aria, A-Wn, CH-Fcu, D-Bsb, Mh, DK-Sa, I-BGc, Rc, US-R, pubd (London, 1790), 2 arias, D-Mh, 1 duet, E-Mp

Other dramatic works:
Il Parnaso confuso (dramatic cant., Metastasio), ?c1765-6, CZ-Pnm, I-Rsc, sinfonia, CZ-Pnm, D-AB, I-Gl;
Elfrida (verse play with choruses, A. Pillori), Florence, Piazza Vecchia, 8 Dec 1774, music lost;
Das ausgerechnete Glück (children’s operetta, after J.C. Krüger: Herzog Michel), Prague, Divadlo v Kotcích, 22 April 1777, music lost;
Theodorich und Elisa (melodrama), ? Munich, 1777-8, kbd arr. D-DO

Music in:
?Orfeo ed Euridice, Naples, 1774;
Creso, Naples, 1776;
Adriano in Siria, Livorno, 1777;
Ezio, Genoa, 1777;
Demofoonte, London, 1778, 2 arias in Favourite Songs;
Alessandro nell’Indie, London, 1779, 2 arias in Favourite Songs;
?Erifile (? Genoa, 1779);
Il soldano generoso, London, 1780;
Il Begliar-Bey di Caramania, Dresden, 1780;
Mitridate a Sinope, Genoa, 1781;
Giunio Bruto, Genoa, 1782;
Giannina e Bernardone, Vienna, 1784

Doubtful:
Medea, Parma, Ducale, 1764;
Erifile, Munich, 1773;
Achille in Sciro, Naples, 1775;
Merope, Naples, 1775;
Armida, Lucca, Pubblico, 15 Aug 1778

Arias and ensembles:
Il caro mio bene, CZ-Pnm, F-Pn, I-Vc, ?c1773, arr. ?W.A. Mozart as Ridente la calma (k152/210a);
Ah che fugir … Se il ciel mi chi rida (scene and aria), D-Bsb;
3 duetti notturni, 2 vv, insts (probably from a cycle of 6), CZ-Pnm, ed. in MAB, 2nd ser., vii (1972/R);
over 550 arias and ensembles most from ops, many with sacred Lat. texts substituted, principal sources CZ-Pnm, D-MÜs, F-Pn, I-Nc

Vocal religiosa:

Oratorios:
Il Tobia (2) Padua, 1769, D-Mbs, Rp, I-Pca
I pellegrini al sepolcro (2, ?S.B. Pallavicino), Padua, 1770, lost
Giuseppe riconosciuto (2, Metastasio), Padua, ?c1770, lost (music in score attrib. Mysliveček, Pca, is by J.A. Hasse)
Adamo ed Eva (2), Florence, 24 March 1771, I-Rf; sinfonia, Gl
Betulia liberata (2, Metastasio), Padua, 1771, lost
La passione di Nostro Signore Gesù Cristo (2, Metastasio), Florence, 24 March 1773, D-F (facs. in IO, xxiii, 1986), Mbs (pt i), Rp (as La morte di Gesù)
La liberazione d’Israele (2, G. Basso Bassi), Prague, Crusaders’ Church, Good Friday 1775, lost
Isacco figura del redentore (2, Metastasio), Florence, 10 March 1776, CZ-Nlobkowicz, Pnm, Pu, D-Bsb (attrib. J. Haydn), Dlb (attrib.Haydn), Mbs, Rp, F-Pn, H-Bn, I-Fc (attrib. W.A. Mozart), MOe (in Ger.), Rf; sinfonia, D-MÜs, WEY

Spurious:
‘L'ascenza di S Benedette’, cited in ČSHS

Other:
Cants.:
Cantata per S.E. Marino Cavalli (N. Mussato), Padua, Accademia dei Ricovrati, 30 Aug 1768, lost;
Narciso al fonte (Zangarini), Padua, 1768, lost;
Cantata a 2, by 1771, CZ-Pnm, D-AB, I-Gl;
Enea negl'Elisi (Il tempio d'eternità), Munich, 1777, lost;
Armida, A-Wn;
Ebbi, non ti smarir, GB-Lbl;
Non, non turbati, o Nice (Metastasio), Lbl, I-CRE;
6 birthday cants., Naples, S Carlo, 1767–79, lost

Veni sponsa Christi (ant), test composition for admission to Accademia Filarmonica, Bologna, 1771, I-Baf, Bc;
Lytanie laurentanae, D-Mbs;
Offertorium Beatus Bernardy, D-EB, doubtful;
2 masses, lost, mentioned in DlabacžKL;
other works; attrib. Mysliveček, doubtful

Instrumental:

Symphonies:
c45 syms.: C, 1762, CZ-Pnm, ed. H.H. Stuckenschmidt (Vienna, 1940);
6 sinfonie a quattro op.1, hn and ob ad lib, as op.1 (Nuremberg, c1764);
2 syms., D, G, by 1768, 1 in CZ-Pnm, I-Gl, 1 in A-LA, D-Rtt; D, E , by 1769, CZ-Pnm, 1 also in US-Wc, ed. E. Hradecký (Prague, 1957);
F, by c1770, D-Rtt;
2 syms., C, F, by 1771, CZ-Pnm, I-Gl, 1 also in D-AB, US-Wc;
D, by 1771, A-VOR;
F, 1771, CZ-Pnm US-Wc;
6 Overtures (London, 1772);
1 in 6 Overtures … Collected by A. Kammell (London, 1773);
6 syms., C, D, E , F, G, B , 1778, D-WEY, 2 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. B, xiii (New York, 1984);
5 syms., C, D, F, F, G, by c1780, CZ-Pnm, 1 also in D-Rtt, 1 also in D-W (incl. extra movt), 1 ed. E. Hradecký (Prague, 1956);
D, 1780, I-RVE;
E, CZ-Pnm;
G, US-Wc;
Sinfonia-serenade, G, I-MOe, 5 syms., str, D, E , G, A, B , CZ-Pnm, 1 ed. E. Hradecký (Prague, 1957);
25 separately preserved ovs. to ops, orats and cants. (see above)

Doubtful:
D, by 1766, CZ-Pnm, I-Gl, D, 1769, CZ-Bm, D-Rtt, SQ-BRnm, MO, F, CZ-Pnm, D-Bsb, Z, E , by 1771, PL-CZ, all also attrib. C. Ditters von Dittersdorf;
D, by 1774, F-Pn, also attrib. J.C. Bach

Syms. with conflicting attribs.:
D, by 1766, CZ-KRa, by Dittersdorf;
C, Pnm, by P. van Maldere, op.4 no.2;
D, US-AAu, by D. Cimarosa;
E , D-Dlb, I-MAav, by F.A. Hoffmeister

Lost:
5 syms., by 1771, formerly A-VOR;
6 syms., cat. 1776–7;
Sym., C, formerly Berlin, Staatsbibliothek Preussischer Kulturbesitz, destroyed

Concertos:
8 for vn, by ?1772, A-Wgm (1 frag.), CZ-Pnm, Pu, I-Gl, 2 ed. in RRMCE, xli (1994), 1 ed. J. Čeleda (Kutná Hora, 1928/R), 3 ed. E. Hradecký (Prague, 1956–7), 1 ed. E. Hradecký (Prague, 1957), 1 ed. K. Moor and L. Láska (Prague, 1948);
1 for vn, by 1769, CZ-Pnm, S-Sm, ed. in RRMCE, xli (1994);
1 for vn, by 1770, D-WRl, arr. for vc, A-Wgm, CZ-Pnm, Pu, ed. O. Pulkert (Leningrad, 1973);
2 for kbd, ?1777–8, F-Pn, CZ-Pnm, D-MÜs, I-Rc, S-Skma, 1, ed. E. Fendler (London, 1958);
1 for fl, PL-WRu, ed. M. Munclinger (Prague, 1969) and in MVH, xxiii (1969);
Concertino, D-BFb, Rtt

Chbr.:
Octets:
3 for 2 ob, 2 cl, 2 hn, 2 bn, 1777–8, D-DO, ed. in MAB, lv (1962/R)
Qnts:
6 for 2 vn, 2 va, vc, op.2 (Paris and Lyons, 1767–8);
6 for 2 vn, 2 va, vc, ?1773, I-Mc, MOe, 3 ed. in MAB, xxxi (1957, 2/1973), 3 ed. in MAB, lxxxiii (1988);
6 for ob/fl, 2 vn, va, b, ?1777, Br. cat. 1782–4, 1 in E-Mp, 1 in I-Rc, others lost;
6 for 2 ob, 2 hn, bn, c1780, D-MÜs*;
1 for 2 vn, 2 va, b, CZ-Pnm, doubtful;
Cassation, 2 cl, 2 hn, b, CZ-Bm, doubtful
Str qts:
6 as op.3 (Paris and Lyons, 1768–9), 1 ed. F.X. Thuri (Prague, 1992), 1 ed. A. Martínková (Prague, 1971);
6 as op.1 (Offenbach, 1778);
6 str qts (Berlin and Amsterdam, 1781);
5 str qts, CZ-Pnm, also arr. str orch, Pnm;
?1 qt listed in J.N. Weigl: Quartbuch, c1775, lost;
1, F, Pu, by I. Pleyel
Trios:
6 for 2 vn, b, Br. cat. 1767, 1, in US-BE, others lost, 6 for 2 vn, b, op.1 (Paris, 1768), also as op.2 (Offenbach, 1779), 4 also in 6 Trios (London, 1772);
6 for 2 vn, b, op.4 (Paris, 1772);
6 for 2 fl, b, op.5 (Paris, c1775–7);
6 for fl, vn, b (Florence, c1775–85), 4 as op.1 (Amsterdam, n.d.), ed. in MVH, xlii (1978), 2 ed. W. Kölbel (Wilhelmshaven, 1991), 1 ed. H. Steinbeck (Zürich, 1972);
6 for 2 vc, b, by c1780, CZ-Pnm;
2 for fl, vn, b, in 6 Trios (London, c1795), incl. works by Venturini and L. Leo;
10 for vn, vn/vc, b, CZ-Pnm, 6 concordant with printed sources, 1 ed. B. Malotín (Prague, 1975);
6 for 2 fl, b, A-HE, all concordant with printed sources, ed. T.D. Thomas (Bellingham, WA, 1983–5);
1 for 2 vn, b I-Pca;
1 for 2 vn, b CZ-Pu;
1 for hn, vn, b, Br. cat. 1778, 1781, also attrib. G. Punto, doubtful, lost;
1 for cl, 2 hn, RF-SPsc

Other chbr:
Sonata, vc, b, Br. cat. 1770, lost;
6 sonatas, vn, kbd (London, 1775), 1 ed. S. Gerlach and Z. Pilková (Munich, 1985);
12 sonatas, vn, kbd, CZ-Pnm;
5 sonatas, vn, b, I-Gl;
Adagio, vn, hpd, ed. J. Čeleda (Kutná Hora, 1933);
Minuet, 2 fl/2 ob/2 vn, in Thompson’s Miscellaneous collection of Elegant Duettinos (London, c1790), doubtful;
2 minuets, vn, pf, CZ-Pnm, doubtful, 1 ed. J. Čeleda in Česka hudba, xxxi (1928–9), ed. B. Šťedron in Čestí klasíkové (Prague, 1953)

Solo inst:
6 Easy Divertimentos, kbd (London, 1777), ed. L. Salter (London, 1983);
6 Easy Lessons, kbd (Edinburgh, 1784), ed. J. Branberger and V. Růžková (Prague, 1938);
Kbd Sonata, I-PEsp

Font: En català: Josef Mysliveček (1731-1781) En castellano: Josef Mysliveček (1731-1781) In english: Josef Mysliveček (1731-1781) - Altres: Josef Mysliveček (1731-1781)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Mysliveček’s relations with the Mozart family form a topic of considerable interest. After meeting Leopold and Wolfgang in Bologna in March 1770, he was an intimate friend of both for about eight years. He is one of the composers most frequently mentioned in the Mozart correspondence, which is the only source of a number of personal details (including a reputation for sexual promiscuity). For years the Mozarts found his dynamic personality (full of ‘fire, spirit and life’) irresistibly charming, but their friendship soured in 1778 when Mysliveček failed to fulfil a boastful promise to arrange an operatic commission for Wolfgang at the Teatro S Carlo in Naples for Carnival 1779. Leopold also resented Mysliveček’s shameless (but successful) efforts to obtain patronage through him from the Prince-Archbishop of Salzburg. During the period of their friendship, Mozart undoubtedly turned to Mysliveček for stylistic models; for example, he composed his first opera seria, Mitridate, with reference to Mysliveček’s Nitteti, and he borrowed musical ideas from Mysliveček’s concertos, symphonies and keyboard sonatas in various works (see e.g. Freeman, 1995). The incipit of a symphony particularly admired by Mozart (the overture to Demofoonte, 1769) is quoted in a postscript to a letter written by Leopold in Milan on 22 December 1770. Mysliveček’s most famous composition is the aria ‘Il caro mio bene’ as arranged (supposedly by Mozart) with the substitute text ‘Ridente la calma’ (k152/210a). Mysliveček adopted italianate modes of expression in almost all his compositions. At the centre of his output were of course his opere serie: in the period 1765–80 he was the most prolific composer of opera seria in Europe. 

His contributions did not involve innovation, however, but rather the refinement of existing (usually conservative) traditions. At first he composed works dominated by elaborate dal segno arias with brilliant passage-work and sophisticated accompaniments, but in 1773 (especially with Romolo ed Ersilia) he began to respond to trends associated with reform opera by constructing almost all of his arias in sonata and other forms; he also began to introduce more accompanied recitative and to use simpler, more tuneful aria themes. Beginning with La Calliroe (1778), his operas generally feature even more elaborate sections of accompanied recitative and many arias of the slow–fast rondò type, in which he excelled. His arias and ensembles from all periods are distinguished by a fertile melodic invention and skilful techniques of phrase extension. Mysliveček was also a fine composer of oratorios; his setting of Metastasio’s Isacco figura del redentore is perhaps his greatest work. Mysliveček’s symphonies form his principal contribution to instrumental music. All are cast in three-movement format and are essentially indistinguishable in style from his opera overtures, which were unsurpassed in Italy and frequently disseminated as independent works. The strength of his writing lies in his keen mastery of textural subtleties, lyrical melodic style and harmonic inflection. His violin concertos are also among the greatest of his day. Mysliveček’s chamber and keyboard works are generally less interesting, but he did produce a great variety of chamber works cast in the three-movement arrangements common to Italian chamber music of the day. His Quintets op.2 (Paris and Lyons, 1767–8) are among the earliest scored for two violins, two violas and cello. Similarly, his wind octets (probably composed in Munich, 1777–8) are among the earliest compositions scored for pairs of oboes, clarinets, horns and bassoons.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Prague Chamber Orchestra; Bretislav Novotný
RECICLASSICAT: MYSLIVECEK, Josef (1731-1781)
IMSLP: Josef Mysliveček (1731-1781)
SPOTIFY: MYSLIVECEK, J. - Sinfonias
SPOTIFY: MYSLIVECEK, J. - Sinfonias



















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BACH, Johann Ludwig (1677-1731) - Cantatas

$
0
0
Luca Giordano - Allegory of Prudence (c.1682)
Obra de Luca Giordano (1634-1705), pintor italià (1)



- Recordatori de Johann Ludwig Bach -
En el dia de la celebració del seu 339è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Luca Giordano (Napoli, 18 d'octubre de 1634 - Napoli, 12 de gener de 1705) va ser un pintor italià. Conegut amb el nom de "Luca fa Presto", per la rapidesa amb que executava les seves obres, va estudiar amb el pintor espanyol José de Riberael Espanyoleto, i amb el pintor i arquitecte italià Pietro da Cortona l'estil del qual, conjuntament amb el de Paolo Veronese, va influir en el de Giordano. Va viure i treballar principalment a Nàpols, encara que també va dur a terme importants obres a Florència. Entre els anys 1692 i 1700 va residir a Madrid, on va treballar per Carles II d'Espanya. Va pintar nombrosos quadres, potser uns 5.000. Les característiques principals van ser l'harmonia dels colors, l'encant i la facilitat d'invenció. Entre els seus frescos hi ha els de la cúpula de la Capella Corsini de Florència, Crist expulsant els mercaders del temple (Església de Sant Filippo da Girolami, Nàpols), la Batalla de Sant Quintí i la Presó del de Memoranci (fresc de l'escala del Monestir de Sant Llorenç de l'Escorial, Madrid). Entre les seves pintures de cavallet s'inclouen Venus i Mart (Museu del Louvre, París) i el Naixement de sant Joan Baptista (Museu Metropolità d'Art, Nova York). Després de la seva mort va ser desacreditat amb duresa per artistes i crítics, ja que el van considerar responsable de la decadència de la pintura després dels anys esplendorosos d'Espanya. El nou interès que va suscitar l'època barroca a principis del segle XX, va contribuir decisivament a la revaloració del pintor. Va morir a Nàpols el gener de 1705.

Font: En català: Luca Giordano (1634-1705) En castellano: Luca Giordano (1634-1705) In english: Luca Giordano (1634-1705) - Altres: Luca Giordano (1634-1705)



Parlem de Música...

Johann Ludwig Bach (Thal, 4 de febrer de 1677 - Meiningen, 1 de maig de 1731) va ser un compositor alemany, fill de Johann Jacob Bach. És realment escassa la informació relativa als seus primers anys. El que és probable, tenint en compte que va néixer en la família Bach, és que algun dels seus membres, possiblement el seu pare, fos el seu primer mestre. La primera referència documental és la de la seva assistència formativa al Gymnasium de Gotha en els anys 1688-1693. A partir del 1699 es va convertir en músic a la Cort de Meiningen, el 1703 Kantor i el 1711 mestre de capella de la mateixa Cort. El duc Ernst Ludwig va ser el seu protector durant molts anys i va ser la persona a qui va dedicar, l'any 1724, la música per al seu funeral. El seu repertori és extens en obres vocals tot i que també es creu que va escriure gran quantitat de música instrumental tot i que molta d'ella s'ha perdut. En gran part, és gràcies a Johann Sebastian Bach que moltes de les obres de Johann Ludwig es preserven ja que va ser l'encarregat de custodiar així com d'estudiar l'obra del seu familiar. Fins i tot, va interpretar en públic algunes de les seves obres a Leipzig els anys 1726, 1735 i 1750. Algunes de les obres vocals de Ludwig es van atribuir erròniament i durant molts anys a Johann Sebastian Bach. Denn du meine Seele Wirst BWV15 és una d'elles. El gènere cantata i motet és el més nombrós de la seva obra. La influència que van exercir en la posterior i monumental obra de J.S. Bach és evident tant per la forma com per l'emoció i espiritualitat que transmeten. Ludwig Bach va morir a Meiningen el maig de 1731.

OBRA:

Vocal religiosa:

Messe sopra cantilena Allein Gott in der Höh, e, 1716, bwv Anh.III.166 [opening of Gl by J.S. Bach]; ed. K. Hofmann (Stuttgart, 1976)
Mass, G, bwv Anh.III.167
Magnificat, 8vv

23 church cants.:
Darum säet euch Gerechtigkeit;
Darum will ich auch erwählen;
Denn du wirst meine Seele nicht in der Hölle lassen, bwv15, ed. in Johann Sebastian Bachs Werke, ii (Leipzig, 1851/R);
Der Gottlosen Arbeit wird fehlen;
Der Herr wird ein neues im Land erschaffen;
Die mit Tränen säen, ed. H. Hornung and M.G. Schneider (Neuhausen-Stuttgart, 1980);
Die Weisheit kommt nicht in eine boshafte Seele;
Du sollst lieben Gott, D-Gs;
Durch sein Erkenntnis;
Er machet uns lebendig;
Es ist aus der Angst und Gericht;
Es wird des Herrn Tag kommen, F-Pn;
Gott ist unser Zuversicht, ed. A.M. Owen (St Louis, n.d.);
Ich aber ging für dir über; Ich will meinen Geist in euch geben;
Ja, mir hast du Arbeit gemacht, ed. H. Max (Neuhausen-Stuttgart, 1984);
Kommt, es ist alles bereit, lost, formerly in Berlin, Singakademie;
Küsset den Sohn, dass er nicht zürne (frag.);
Mache dich auf, werde Licht, ed. H. Max (Neuhausen-Stuttgart, 1984);
Siehe ich will meinen Engel senden;
Siehe, ich will viele Fischer ausssenden (frag.);
Und ich will ihnen einen einigen Hirten erwecken;
Wie lieblich sind auf den Bergen

11 motets:
Das Blut Jesu Christi; Das ist meine Freude, ed. G. Graulich (Neuhausen-Stuttgart, 1980);
Die richtig für sich gewandelt haben;
Gedenke meiner, mein Gott;
Gott sei mir gnädig;
Ich habe dich ein klein Augenblick;
Ich will auf den Herrn schauen;
Sei nun wieder zufrieden, ed. in Cw, xcix (1964);
Unser Trübsal, ed. in Cw, xcix (1964);
Uns ist ein Kind geboren, ed. R. Moser (Leipzig, 1930), ed. K. Hofmann (Stuttgart, 1984);
Wir wissen so unser irdisches Haus

Klingt vergnügt, secular cant.
Funeral music, 1724, 3 pts; pt 2 ed. K. Geiringer, Music of the Bach Family (Cambridge, MA, 1955)
Passion; cant. cycle for 1713, cited in S. Kümmerle: Enzyclopädie der evangelischen Kirchenmusik, i (Gütersloh, 1888/R), 67

Instrumental:

Suite, G. orch, 1715; ed. K. Hofmann (Neuhausen-Stuttgart, c1984)

Font: En català: Johann Ludwig Bach (1677-1731) En castellano: Johann Ludwig Bach (1677-1731) - In english: Johann Ludwig Bach (1677-1731) - Altres: Johann Ludwig Bach (1677-1731) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Johann Ludwig wrote an imposing number of vocal works. Although orchestral music was probably his principal activity from 1711 onwards, hardly any music at that type is extant. The preservation of the cantatas is due primarily to Johann Sebastian, who performed 18 of them, as well as the two masses, in Leipzig in 1726; some were given again between 1735 and 1750. Denn du wirst meine Seele was long considered an early work by Johann Sebastian (bwv15). The cantatas constitute the most important part of Johann Ludwig’s work; in contrast with the main corpus of Johann Sebastian’s cantatas, they represent the older type of mixed cantata, consisting essentially of biblical text and chorale in the following scheme: text from the Old Testament; recitative; aria; text from the New Testament; aria; recitative; chorus; chorale. The standard scoring is for four-part choir, strings and (usually) two oboes; in one cantata two horns are required, but there are no solo woodwind. These works had at least some small influence on Johann Sebastian, for example in his use of a string ensemble to accompany the words of Jesus.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

BULL, Ole Bornemann (1810-1880) - Violin concerto in A Major (1834)

$
0
0
Carl Spitzweg - Ständchen (1854)
Obra de Carl Spitzweg (1808-1885), pintor alemany (1)



- Recordatori d'Ole Bornemann Bull -
En el dia de la celebració del seu 206è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Carl Spitzweg (Germering, 5 de febrer de 1808 - München 23 de setembre de 1885) va ser un pintor alemany. Es va formar inicialment en Farmàcia a la Universitat de Viena i va treballar com a farmacèutic abans de començar a pintar el 1832. En aquest sentit va ser autodidacte, estudiant els antics mestres, especialment la pintura holandesa. En la seva obra va procurar representar la vida dels ciutadans del seu temps, que va interpretar amb un gran sentit humorístic. A més, va realitzar diversos paisatges i vistes romàntiques sovint sota llum lunar. Els seus quadres, sovint de petit format, van gaudir d'una acurada execució i de bon dibuix i detall en les figures. A partir del 1844 va ser col·laborador de la revista Fliegende Blätern. Les seves principals obres van ser El poeta pobre, El savi a les golfes i L'anacoreta (Nova Pinacoteca, Munich); La serenata del barber de Sevilla, L'hipocondríac i El comiat (Museu Schak, Munich); Bany de dones a Dieppe i El senyor rector (Museu Nacional, Berlín). Va morir a Munich el setembre de 1885.

Font: En català: Carl Spitzweg (1808-1885) En castellano: Carl Spitzweg (1808-1885) In english: Carl Spitzweg (1808-1885) - Altres: Carl Spitzweg (1808-1885)



Parlem de Música...

Ole Bornemann Bull (Bergen, 5 de febrer de 1810 - Lysøen, 17 d'agost de 1880) va ser un violinista i compositor noruec, considerat el primer músic de renom internacional del seu país. De ben petit el seu pare va procurar una formació religiosa per Bull, no obstant, ben aviat es va decantar per la música gràcies a l'afició materna. Als 18 anys va entrar a la Universitat de Cristània (Oslo) si bé no va acabar els seus estudis. Poc després va viatjar a Alemanya amb la idea d'estudiar Dret tanmateix allà va entrar en contacte amb Ludwig Spohr qui es va oferir a formar-lo musicalment. El 1832 va viatjar a París on va conèixer i estudiar amb H.W. Ernst qui, al seu torn, el va induir a estudiar l'obra musical de Paganini. Un any més tard va assolir el seu primer gran èxit a Bolonya com a intèrpret solista. A partir d'aleshores, va ser reclamat en diverses ciutats europees fins a assolir una fama llegendària. A Anglaterra, per exemple, el 1837 va ser intèrpret en més de 274 representacions. No obstant, pocs anys més tard i potser degut a l'enorme estrès que va patir, es va intentar suïcidar llançant-se al riu Sena a París. Afortunadament, va quedar en intent i una ciutadana francesa el va acollir a casa seva casant-se, mesos més tard, amb la seva filla. Com a compositor i intèrpret el seu model i referent va ser el del seu mentor Ernst però especialment el de l'italià Paganini. A llarg de la vida va assolir una gran fortuna fins el punt que va comprar un petit territori als EUA on hi va fundar l'assentament New Norway. Amb èxit i ressò desigual, va desistir de l'ambient americà per tornar a Noruega, on va morir l'agost de 1880.

OBRA:

Many lost

Instrumental i vocal:

Hymne til friheden [Hymn to Liberty], Tordenen [In the thunder] (H. Wergeland), 1829;
Cantata, wind insts, for the funeral of Westye Egeberg, 1830;
Song (Bjerregaard), 1830;
Souvenirs de Norvège (? = Norges fjelde), Hardanger fiddle, 2 vn, va, vc, db, fl, 1832–3;
Fantaisie et variations de bravoure sur un thème de Bellini, 1832–3, pubd vn, orch, op.3 (Hamburg and Leipzig, 1843);
Aria appassionata with variations, June 1833;
Vn Conc., A, 1834;
Capriccio fantastico, solo vn, 1834;
Capriccio; Qt, solo vn, 1834;
Adagio religioso (A Mother’s Prayer), vn, orch, op.1, 1834 (Hamburg and Leipzig, 1843), arr. pf (Christiania, n.d.);
Recitativo, adagio amorosa con polacca guerriera, 1835, Polacca guerriera, pubd vn, pf (Christiania, n.d.)
Concerto irlandais (Farewell to Ireland), 1837;
Homage to Edinburgh (Fantasy on Scottish Folk Melodies), 1837;
Preghiera dolente e rondo ridente (Cantabile dolorosa e rondo giocoso), perf. Berlin, 19 Feb 1839;
Nordmannens heimlengt (Norwegers Traum und Heimweh), perf. Vienna, 1839;
Vn Conc., e, Feb 1841, Adagio arr. pf, vn (Christiania, n.d.);
Grüss aus der Ferne (En fjern hilsen), March 1841;
Concerto romantico, begun 1834, perf. Christiania, 1841;
Til hende [To Her], 1842;
Villspel i Lio [Wild Playing in Lio], 1842;
Nocturne, vn, orch/pf, op.2, 1842 (Hamburg and Leipzig, 1843);
Siciliano e Tarantella, vn, orch, perf. Bremen, 1843, arr. vn, pf (Oslo, 1949), full score N-Ou;
El agiaco cubana, 1844;
Recuerdos de Habana, 1844;
Niagara, 1844;
The Solitude of the Prairies, 1844;
Davids Salme, 1844;
Washingtons minde [In Memory of Washington], perf. New York, 1845, march, arr. pf (Christiania, n.d.);
La verbena de San Juan, 1847;
Guitarspilleren fra Sevilla, 1847;
Et saeterbesøg [A Visit to the Mountain Pasture] (Den 10. December), vn, orch/pf, 1848 (Christiania, n.d.);
music for prol for opening of Norwegian Theatre, Bergen, 2 Jan 1850;
music for Wergeland’s play Fjeldstuen [The Mountain Cottage], Bergen, 1850
I ensomme stunde [In Moments of Solitude] (M.J. Monrad), song, arr. male vv by J. Behrens, orig vn, pf (?=Ensomhed [Solitude], perf. Bergen, 16 June 1850); also arr. str orch by J. Halvorsen as La mélancolie (Copenhagen, 1914);
Kunstens magt [The power of art] (H. Ibsen), male vv, orch, 1851, autograph score Ou;
Lørdagskveld på saetren [Saturday Night in the Mountain Pasture], perf. Drammen, 1859;
Kringen, perf. Drammen, 1859;
?Carnival in Venice (Paganini), variations;
Kjaempeslåtten [Giant’s Folkdance], perf. Christiania, 10 Oct 1862;
Hommage à Moscou, vn, vv, orch, April 1866;
Nattergalen, fantasia on Russ. folksong, April 1867
Lily Dale, fantasia on American folksong, 1872;
Vision, 1872;
Arioso, vn, orch, Ou (inc.)

Font: En català: Ole Bornemann Bull (1810-1880) En castellano: Ole Bornemann Bull (1810-1880) In english: Ole Bornemann Bull (1810-1880) - Altres: Ole Bornemann Bull (1810-1880)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

He de reconèixer, d'entrada, ignorància total a l'entorn de l'autor d'avui, pel que sembla un virtuós violinista de qui es diu que va ser, amb diferència, la figura cabdal de la vida musical noruega fins a límits interestel·lars. Tant és així, que el seu funeral va ser un dels més fastuosos de la història ja que el vaixell que transportava el seu fèretre va ser guiat per una quinzena de vaixells a vapor i un seguici de milers (!) d'embarcacions de totes les edats i dimensions. Ciutadà excèntric i d'emocions acalorades, va ser la primera superestrella de Noruega. Es comenta que els seus admiradors més fidels compraven l'aigua de la seva banyera en flascons de perfum, mentre ell anava a la conquesta del món amb el seu violí. Alhora, el seu estil, tarannà i posat, va captivar en dosis proporcionals a dones i probablement homes del seu temps així com a la seva voluminosa audiència. La seva vida va ser esbojarrada i sense límits, com ho era, de fet, el propi Bull. Va ser el gran ídol del seu temps i un ardent nacionalista, que va acabar convertint-se en la icona de la lluita per fer de Noruega una nació independent. I si bé se l'ha de considerar, juntament amb Rikard Nordraak, com el gran precursor del nacionalisme musical del seu país, la seva obra com a compositor, de caràcter rapsòdic, va ser molt menor ja que la seva fama va emanar de la seva condició de violinista. Per tant, explorar el Bull més creatiu serà, en tot cas, una interessant aventura per conèixer o si més no fer-nos una fugaç idea de qui va ser i del per què va ser tant aclamat arreu. En aquest sentit, recuperaré un dels seus concerts, el Concert en La Major per a violí i orquestra, escrit durant l'estada que va fer el compositor a Itàlia el 1834. Una partitura concertant de recorregut romàntic, plena de sentiment, expressionisme, ritmes i velocitats canviants i, evidentment, virtuosa, vertiginosa i fascinant. Tot un repte pel violinista però suposem que no així pel considerat el Paganini escandinau!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Annar Follesø (violin); Norwegian Radio Orchestra; Ole Kristian Ruud
AMAZON: BULL, O. - Violin Concertos
SPOTIFY: BULL, O. - Violin Concertos



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

AZOPARDI, Francesco (1748-1809) - Messa de Morti (1792)

$
0
0
Henry Fuseli - Dido (1781)
Obra de Johann Heinrich Füssli (1741-1825), pintor suís (1)



- Recordatori de Francesco Azopardi -
En el dia de la commemoració del seu 207è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Johann Heinrich Füssli (Zürich, 7 de febrer de 1741 - Putney Hill, 16 d'abril de 1825) va ser un pintor suís. Va desenvolupar la major part de la seva carrera artística a Gran Bretanya. Aconsellat pel pintor anglès Joshua Reynolds, va passar gairebé una dècada a Itàlia (1770-1778) estudiant l'obra de Miquel Àngel abans d'instal·lar-se a Anglaterra el 1779. Es va fer molt famós gràcies a la seva pintura històrica de gran expressivitat i sovint melodramàtica, per la qual va ser elegit membre de la Royal Academy el 1799 i conservador de la institució cinc anys després. No obstant això, la seva fama va emanar de les seves pintures plenes d'imaginació, en què es va exaltar el melodrama, la fantasia i l'horror, i que al seu torn van exercir una important influència en el romanticisme, especialment a Anglaterra però també a la resta d'Europa. Una de les més cèlebres va ser El malson (dues versions, 1781, Institut d'Art de Detroit i c.1790, Goethemuseum de Frankfurt), en què es veu a una jove sensualment abillada, ajaguda sobre el seu llit i enmig d'un malson habitada per horribles aparicions, un gnom, un dimoni i el cap d'un cavall amb ulls incandescents. Va exercir una forta influència en l'obra dels artistes romàntics, especialment en la del poeta i pintor anglès William Blake. Va morir a Putney Hill, Londres, l'abril de 1825




Parlem de Música...

Francesco Azopardi (Rabat, 5 de maig de 1748 - Rabat, 6 de febrer de 1809) va ser un organista i compositor maltès. Després d'una primera formació a Malta amb Michel'Angelo Vella, va viatjar a Nàpols on va estudiar al Conservatorio di S Onofrio a Capuana amb Carlo Contumacci i Joseph Doll. El 1767 va finalitzar la formació però va seguir a Nàpols com a mestre de capella i estudiant, de forma privada, amb Niccolò Piccinni. L'estiu de 1774 va rebre una oferta de treball a la Catedral de Sant Pau de Mdina fet que va motivar el seu retorn definitiu a Malta. Allà va ser organista i posteriorment mestre de capella a partir del 1785 en substitució de Benigno Zerafa. Va compaginar el seu temps professional amb la docència, amb alumnes com P.P. Bugeja (1772-1828), Nicolò Isouard i Giuseppe Burlon (1772-1856), i la teoria amb tractats com Il musico prattico (1786). Va romandre la resta de la seva vida Malta, morint a Rabat el febrer de 1809.

OBRA:

(selective list)

Vocal religiosa:

Masses:
6, 1768–1806, 1 ed. M. Frendo (diss., U. of Malta, 1987);
3 for 8vv, insts, 1775–98;
Cr solenne, 1804;
San, 1804;
2 requiem settings, 1792, ed. F. Aquilina (diss., U. of Malta, 1993), 1799;
Mass propers, vv, insts

Pss, canticles:
4 Dixit Dominus, 1772–90;
Domine probasti, 1772;
2 Laudate pueri, S, insts, 1775–6;
Confitebor, S, insts, 1776;
Confitebor, T, insts, 1780;
De profundis, S, insts, 1781;
Mag, 1781;
Beatus vir, S, SATB, insts, 1783;
Confitebor, S, SATB, insts, 1791;
Miserere, SATB, 2 va, bc, 1793;
Laudate pueri, S, SATB, insts, 1796

Ants, hymns, seqs:
Ave maris stella, 1772;
TeD, 1776;
Sancte Paule, 1780;
Veni Creator Spiritus, 1782;
Te Joseph celebrant, 1787;
Lauda Sion, 1793;
TeD, 1798;
Vade Anania, T, insts, 1807

Instrumental:

Ov., 2 ob, 2 vn, 2 hn, db, org, 1782;
Sinfonia, 2 ob, 2 vn, va, 2 hn, bc, 1797;
Sinfonia, ob obbl, ob, 2 vn, 2 hn, bc, 1799

Lost:
Malta felice (cant.), 1775;
La magica lanterna (ob per Carnevale, 1), 1791;
La passione di Cristo (orat, P. Metastasio), 1802

Literatura:

Il musico prattico, Fr. trans. by N.E. Framery (Paris, 1786), by A. Choron (Paris, 1816, 2/1824); ed. and Eng. trans. by O.B. Adams (diss., U. of Texas, 1991); rev. and expanded as Il musico prattico ossia Guida che conduce lo studente nell'arte del contrappunto divisa in quattro libri, after 1786
Dissertazione sulla risoluzione della quinta falsa in 6/4 rivolto dell'armonia di 5/3 [refuting Eximeno's Dell'origine e delle regole della musica]
Dissertazione sulla musica greca 

Font: En català: Francesco Azopardi (1748-1809) En castellano: No disponible In english: Francesco Azopardi (1748-1809) - Altres: Francesco Azopardi (1748-1809)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Most of Azopardi's works, written mainly for the cathedral, are extant. Recent revivals have disclosed a gifted composer who fused contemporary Classical techniques with the austere contrapuntal practices of earlier periods. This approach, which shows Piccinni's influence, is most evident in his large-scale ‘Kyrie–Gloria’ masses. That composed in 1776, for example, for soloists, double chorus and double orchestra, contains an eight-movement Gloria in which the inner sections of virtuoso arias in flexible ternary form and an eight-voice, madrigal-like ‘Qui tollis’ are framed by double-chorus numbers, with the closing ‘Cum sancto spirito’ starting homophonically but swelling into a majestic double fugue. The essentially symphonic conception of a whole movement is often dramatic, without however destroying a scrupulous concern for the music's appropriateness to textual spirit and meaning. Azopardi's few instrumental works, though inventive and melodious, are of less significance.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

The original source and score of this Requiem, in the composer’s handwriting, is preserved at Mdina Cathedral Museum. This large-scale work, the Dies Irae is 38 minutes long, is composed to commemorate the Death of Leopold II, the Holy emperor of Austria. This Requiem Mass has eight sections of movements, only the Gradual is not available and is even not composed. The melodic and harmonic lines are in style with the Classical period and Azopardi has added some interesting arias for Soprano, Alto, Tenor and Bass. The Orchestra is divided in : vl1, vl2, vla, vlc, 2 db, fl-tr1-2, hn1-2, fgt, org.

REQUIEMSURVEY (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Rosabelle Bianchi (soprano); Claire Massa (mezzo-soprano); Frans Mangion (tenor); Albert Buttigieg (bass); The Collegium Musicum Choir and Orchestra; Dion Buhagiar (conductor)
GEGANEW: AZOPARDI, F. - Messa de Morti
CPDL: No disponible
SPOTIFY: AZOPARDI, F. - Messa de Morti



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live