Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live

NAUMANN, Karl Ernst (1832-1910) - Trio D-Dur Op. 12 (1883)

$
0
0
Alberto Pasini - Damascus (1880)
Obra d'Alberto Pasini (1826-1899), pintor italià (1)



- Recordatori de Karl Ernst Naumann -
En el dia de la commemoració del seu 105è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alberto Pasini (Busseto, 3 de setembre de 1826 - Cavoretto, 15 de desembre de 1899) va ser un pintor italià. El 1828 la seva família es va traslladar a Parma on van viure amb el seu oncle i pintor Antonio Pasini. Amb 16 anys va entrar a l'Acadèmia de Belles Arts de Parma especialitzant-se en paisatgisme i dibuix. El 1850 va realitzar el seu primer encàrrec, una sèrie de litografies amb vistes de castells de la zona. El seu talent amb el dibuix va obrir-li les portes de París on va rebre el suport de Paolo Toschi. Allà va entrar a treballar en el taller de Charles i Eugène Ciceri i també es va adherir a l'Escola de Barbizon. El 1853 va exposar per primera vegada al Saló de París motivant el posterior ingrés al taller de Chassériau. Des d'allà va viatjar a Pèrsia i Armènia especialitzant-se en l'orientalisme. El seu talent en aquest camp fou immediatament reconegut a París assolint un gran èxit per les seves obres en què van destacar la fidelitat del dibuix i la vivacitat del color i la llum. El 1859 va tornar a fer un viatge pel Mediterrani Oriental plasmant novament els paisatges i escenaris que visitava. A partir d'aleshores la seva vida va ser un anar i venir per països com Turquia, el Pròxim Orient i altres països de la zona. També va visitar Espanya entre el 1879 i el 1883. En general la seva vida fou molt productiva amb un miler d'obres les quals van ser molt ben rebudes pels col·leccionistes. Va morir a Cavoretto el desembre de 1899.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Alberto Pasini (1826-1899) - Altres: Alberto Pasini (1826-1899)



Parlem de Música...

Karl Ernst Naumann (Freiberg, 15 d'agost de 1832 - Jena, 15 de desembre de 1910) va ser un editor i compositor alemany, fill de Carl Friedrich Naumann, nét de Johann Gottlieb Naumann i cosí d'Emil Naumann. Va estudiar amb Moritz Hauptmann i E.F. Richter a Leipzig abans d'obtenir el seu doctorat en la Universitat de Leipzig. Entre el 1860 i el 1906 va ser el director musical de la Universitat de Jena, el director acadèmic de concerts i l'organista de la mateixa ciutat. Com a editor va publicar nombrosa obra de Bach així com de Haydn, Beethoven, Handel, Mendelssohn i Mozart, entre altres. Com a compositor va escriure principalment obra de cambra, lieder i algunes obres religioses. Va morir a Jena el desembre de 1910.

OBRA:

published in Leipzig, n.d., unless otherwise stated

Vocal secular i religiosa:

Lieder, opp.3, 11, 15;
Salvum fac regem, TTBB, op.14;
Ehre sei Gott in der Hohe, 4vv;
2 Psalms, Eng. trans. (New York, n.d.), cited in Pazdírek, doubtful

Instrumental:

Sonata, va, pf, op.1;
4 Stücke, vn, pf, op.2;
3 Fantasiestücke, vc/va, pf, op.4;
3 Fantasiestücke, va/vn, pf, op.5;
Str Qnt, 2 vn, 2 va, vc, op.6;
Trio, pf, vn, va, op.7;
5 Impromptus, pf 4 hands, op.8;
Str Qt, op.9, also arr. pf 4 hands;
Serenate (Nonette), 2 vn, va, vc, b, fl, ob, bn, hn, op.10 (Berlin, n.d.);
Str Trio, op.12, also arr. pf 4 hands;
Str Qnt, 2 vn, 2 va, vc, op.13;
Pastorale, small orch, op.16

Literatura:

Über die verschiedenen Bestimmungen der Tonverhältnisse und die Bedeutung des pythagoreischen oder reinen Quinten-Systems für unsere heutige Musik (diss., U. of Leipzig, 1858; Leipzig, 1858) 

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Karl Ernst Naumann (1832-1910) - Altres: Karl Ernst Naumann (1832-1910)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Somriures incontrolables i tremolors espontanis se'm desperten als pocs segons d'escoltar o llegir el cognom Naumann. El culpable d'aquesta inexplicable i recurrent urticària de plaer recau en nom, en veu i esperit de Johann Gottlieb Naumann, compositor fix en la meva llista d'intocables. En aquest espai, particularment, ja n'hem parlat amb obres tant espectaculars com el seu Te Deum, un dels seus concerts de piano o alguns dels seus meravellosos salms. No obstant, avui el cognom Naumann farà referència a un desconegut Karl Ernst, és a dir, al nét de Johann Gottlieb Naumann. Fos com fos i sensiblement menys afortunat que el seu avi immortal, Ernst va fer vida més discreta principalment a Leipzig, on es va formar i on va ser conegut per la seva condició d'organista, editor i director, i a Jena, on des del 1860 hi va viure ininterrompudament com a organista fins el 1910, l'any de la seva mort. Com editor, va conèixer i divulgar l'obra d'autors clàssics com Mozart o Haydn però van ser les figures de Bach i especialment Beethoven les que més curiositat l'hi van despertar. I alhora, especialment aquest darrer, el que amb major intensitat va influenciar la seva obra, repertori principalment farcit de partitures de cambra i cançons. I va ser decisivament l'esperit clàssic vienès del geni de Bonn el més proper a la filosofia musical d'aquest Trio Sonata en Re major opus 12 per a violí, viola i violoncel de 1883. De quatre moviments característics, l'allegro inicial es presenta amb un caràcter desenfadat i ple d'encant jocós i fidel al Quartet No.3 Op.18 de Beethoven. El segon moviment, per nom molto vivace, és amb el seu ritme enèrgic equivalent al scherzo. La calidesa del lento molto expressivo ens fa pensar en el lirisme melindrós d'una cançó sense paraules. Per acabar, l'allegro assai recupera la cinquena marxa per tancar el conjunt de forma alegre i festiva. Estructura romàntica clàssica en una preciosa i delicada partitura per a tres veus de corda que, si més no en aquest espai, ens servirà pertinentment per donar la gustosa benvinguda a un Naumann, el de Karl Ernst!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BALBI, Ludovico (c.1545-1604) - Psalmi ad Vesperas Canendi per Annum

$
0
0
Hans Bol - Landscape with Christ on the road to Emmaus, a woman herding cattle to the right
Obra d'Hans Bol (1534-1593), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Ludovico Balbi -
En el dia de la commemoració del seu 411è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Hans Bol (Mechelen, 16 de desembre de 1534 - Amsterdam, 20 de novembre de 1593) va ser un pintor holandès. Es va iniciar en la pintura de la mà de dos dels seus oncles, també pintors, i treballant com a aprenent d'un artista especialitzat en grans escenes pintades en llenç amb aquarel·la, especialitat que es va convertir en el substitut dels grans i costosos tapissos. Aviat es va instal·lar a la propera Anvers, sent admès el 1574 en el Gremi de Sant Lluc. Va ser el director de la primera escola d'aquarel·la organitzada a Europa per on hi van passar alguns mestres com Dürer. La guerra amb Espanya i els conflictes religiosos van causar freqüents maldecaps en la vida de Bol. Segons Karel van Mander, mestre de Frans Hals, Bol va organitzar un important taller i les seves aquarel·les van ser profusament copiades, obtenint una important fortuna. Els seus treballs van presentar una curiosa barreja d'artificiositat i naturalisme, mostrant el paisatge flamenc ocupat per petites figures que van aportar més vitalitat a les escenes. Va ser autor d'un "Breviari" per un duc francès i de nombrosos dibuixos que van ser posteriorment gravats, convertint-se en un dels mestres més copiats no només a Europa, sinó també a Amèrica. Va morir a Àmsterdam el novembre de 1593.

Font: En català: Hans Bol (1534-1593) En castellano: Hans Bol (1534-1593) In english: Hans Bol (1534-1593) - Altres: Hans Bol (1534-1593)



Parlem de Música...

Ludovico Balbi (Venezia, c.1545 - Venezia, 15 de desembre de 1604) va ser un compositor italià. Va entrar al monestir de Santa Maria Gloriosa dei Frari de Venècia com a membre de la Ordre Menors dels Conventuals Franciscans. Entre els anys 1565 i 1567 va ser alumne de Costanzo Porta qui al seu temps va entrar a la mateixa ordre religiosa. Entre el 1570 i 1578 va ser cantant a San Marco, a les ordres del mestre de capella Zarlino, i a la Cattedrale di Santa Maria Matricolare de Verona. El 1578 va ser nomenat mestre de capella de Santa Maria Gloriosa dei Frari, un càrrec que va mantenir probablement fins el 1582. Després d'intents infructuosos d'entrar com a mestre de capella de la Catedral de Milà, el maig de 1585 va ser nomenat director musical de la Cappella Antoniana de Padua. El 1593 va assumir un nou càrrec a la Catedral de Feltre, on hi va romandre fins l'agost de 1597 ja que el van nomenar mestre de capella de la Catedral de Treviso. Des d'allà va tornar, un any després, a Santa Maria Gloriosa dei Frari de Venècia, ciutat on va morir el desembre de 1604.

OBRA:

all published in Venice

Vocal secular:

Il primo libro de madrigali, 4vv (1570)
Il secondo libro de madrigali, 4vv (1576)
I capricci, 6vv (1586)
Musicale essercitio, 5vv (1589)
1 madrigal, 6vv, 1592; 1 madrigal, 6vv, 1594; 1 madrigal, 5vv, 1598; 1 madrigal, 4vv, 1598

Vocal religiosa:

Ecclesiasticarum cantionum, 4vv (1578)
4 masses: ‘Ecce mitto angelum meum’, ‘Fuggite il sonno’, Missa duodecim toni, Missa alternatim canenda: 5vv (1580)
Ecclesiasticarum cantionum in sacris totius anni sanctorum sollemnitatibus, 4vv (1587)
Graduale et antiphonarium juxta ritum missalis et breviarii novi (1587) [collab. G. Gabrieli, Orazio Vecchi]
Missa defunctorum, 5vv (1595) [pubd with repr. of 1580 masses]
Messe et motetti con il Te Deum laudamus, 8vv (1605); bc pubd separately (1605)
1 psalm, 5vv, 1590; 9 falsobordoni, 1601; 2 motets, 7, 8vv, 1611; 3 motets, 8vv, 1612; 5 motets, 6–8vv, 1613; 1 motet, 6vv, 1617; 4 concerti ecclesiastici, 1622
Several motets, psalms, D-Z, I-Bc, FELc, PL-WRu, Legnica, Biblioteca Rudofina

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Ludovico Balbi (c.1545-1604) - Altres: Ludovico Balbi (c.1545-1604)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Balbi had a thorough mastery of contrapuntal writing, though unequal in artistry to his teacher Porta. The Psalmi ad vesperas (1596, I-FELc), in the usual homophonic and homorhythmic style, show simple melodic and rhythmic invention. The Musicale essercitio, in which Balbi added four voice parts of his own under the superius parts of well-known madrigals, is a curious piece of academicism. His output has yet to be studied fully, however, and perhaps the two books of madrigals for four voices may yield greater musical interest.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

It is the first of three CDs of the complete recording of psalms and magnificats contained herein. The manuscript is almost certain to be an only copy. In fact, no references are made in main repertoires, to other documents, which wholly or partially contain the same music, and it may be an autograph. The verses in the figurative singing of the psalms and magnificats are performed in alternatim with those in cantus planus. This practice is applied also by alternating the performance of Balbi's verses to that of organ verses of the same period. Stefano Lorenzetti's performance of the organ verses took place in the Callido of the Feltre Cathedral. Perhaps for the first time, on a modern recording, it was decided that the practice of alternatim between the organ and polyphonic verses be reintroduced. This custom, widely attested to by sources of the same period, has recently been brought to the attention of scholars again by Arnaldo Morelli. In as much as type, in adherence to the period and the writing of Salmi by Balbi, the choice was made to use verses mainly of the polyphonic type with explicit, even though sporadic, references to fragments of cantus planus: this is the case of Intavolatura facilissima, which can deductively be attributed to Luzzasco Luzzaschi's writing, and Versetti spirituali by the Neapolitan Antonio Valente. In the case of the latter, the traditional contrapuntal role is revived by sporadic figurations of more idiomatically manifested instrumental writing (see. i.e. IV Verse Sopra il re). A structure centered on the even more systematic polyphonic amplificatio of the gregorian melody marks the verses by the Magnificat of Cavazzoni and Diruta. For the performance of the polyphonic verses the Schola Cantorum followed the performance procedure of the period, which, as stated, made use of white voices or acute male voices for the cantus part and only male voices for the inferior parts. In the performance of certain psalms an experimental doubling of parts with bowed instruments was desired, guided by the documented historical use of these instruments by the music chapel of the Feltre Cathedral in the second half of the 16th century . In this regard, a resolution of the Chapter in 1565 specifies, among other things, that in as much as decisions relative to the compensation of musicians, singers were permitted to “spend their earnings, as needed, to purchase a set of violas.”

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

JAQUES-DALCROZE, Émile (1865-1950) - Violin Concerto No.1 (1902)

$
0
0
Giovanni Giacometti - Bühende wiesen bei maloja (Valle fiorita)
Obra de Giovanni Giacometti (1868-1933), pintor suís (1)



- Recordatori d'Émile Jaques-Dalcroze -
En el marc de la celebració del seu 150è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Giovanni Giacometti (Borgonovo di Stampa, 7 de març de 1868 - Glion, 25 de juny de 1933) va ser un pintor suís, pare d'Alberto Giacometti, Fill d'Alberto i Caterina Ottilia Santi, des de petit va mostrar bones aptituds per al dibuix. És per això que el 1886, amb 18 anys, va decidir traslladar-se a Munich per a iniciar els seus estudis a l'Escola d'Arts Decoratives. És allà on va conèixer a qui seria el seu gran amic, el pintor fauvista Cuno Amiet. Posteriorment, i després de conèixer l'impressionisme, va viatjar a França, on va continuar la seva formació a l'Acadèmia Julian per dos anys. El 1891, va tornar a Stampa si bé les seves inquietuds el van motivar a iniciar nous viatges. Va visitar Itàlia si bé els seus primers èxits no van arribar fins el 1900, quan va exposar a Zuric amb Amiet i Holder, sent aquesta la seva etapa de major plenitud, tant en el camp personal com en l'artístic. Entre el 1901 i el 1912 va participar en la Kunstausstellung de Munich i en la Kunstlerhaus de Zurich, així com en una exposició dels pintors del grup Die Brücke a Dresden. En aquests anys va tenir com a deixebles, entre altres, al pintor argentí Raúl Mazza. Després de la Primera Guerra Mundial la seva carrera artística va decaure, morint en l'oblit el juny de 1933.




Parlem de Música...

Émile Jaques-Dalcroze (Wien, 6 de juliol de 1865 - Genève, 1 de juliol de 1950) va ser un pedagog i un compositor suís. Va estudiar música al Conservatori de Ginebra on va rebre, a més, un premi en música i poesia. Poc després va viatjar a París, on va estudiar amb Fauré, Delibes i Lussy, i a Viena on va estudiar amb Bruckner i Fuchs. El 1892 es va convertir en professor d'harmonia del Conservatori de Ginebra on va reemplaçar el mètode tradicional per una nova metodologia més moderna i complexa i enfocada amb la idea de la connexió del ritme amb els moviments corporals. Per aquest motiu va ser reconegut oficialment el 1905 per l'Associació de Músics de Suïssa. El 1910 va rebre una invitació de Wolf Dohrn per fundar una escola de música propera a Dresden. El 1914 va tornar a Suïssa on va fundar l'Institut Jaques-Dalcroze a Ginebra. Va seguir treballant a la ciutat suïssa la resta de la seva vida morint el juliol de 1950.

OBRA:

Vocal secular:

Dramatic:
Riquet à la houppe (operetta, R. Yve-Plessis) (1883);
Par les bois, op.6 (P. Monnier) (1888);
La veillée (suite lyrique, J. Thoiry) (1893);
Janie (idylle musicale, 3, P. Godet, after G. de Peyrebrune) (1894);
Printemps (kermesse, E. Jaques-Dalcroze) (1895);
Sancho Pança (comédie lyrique, 4, Yve-Plessis) (1896);
Le jeu du feuillu (poème printanier, Jaques-Dalcroze) (1900);
Festival vaudois (Jaques-Dalcroze) (1903);
Le bonhomme jadis (opéra comique, Franc-Nohain, after H. Murger) (1905)
Les jumeaux de Bergame (opéra comique, 2, M. Léna, after Florian) (1908);
Fête de juin (spectacle patriotique, 4, D. Baud-Bovy, A. Malche) (1914);
Les belles vacances (cant., P. Girard) (1920);
La fête de la jeunesse et de la joie (J. Chenevière, Girard) (1923);
Les premiers souvenirs (poème en images, Chenevière) (1924);
Le petit roi qui pleure (féerie enfantine, 3, Jaques-Dalcroze) (1932);
Le savetier et le financier (saynète, M. Grange) (1933);
Le joli jeu des saisons (revue, Jaques-Dalcroze) (1934);
Ces bonnes dames (saynète enfantine, Grange) (1935)
Many unpubd works

Instrumental:

Orch:
Nocturne, op.49, vn, orch;
Vn Conc. no.1, op.50 (1902);
Poème (Vn Conc. no.2) (1911)

Chbr:
Str Qt, e (1899);
Novellettes et Caprices, pf, vn, vc (1920);
Rythmes de danse, vn, str qt or pf (1922)
Many other works incl. extracts and arrs. from dramatic pieces, choral works, c600 songs incl. action songs, chbr, inst and pf music

Literatura:

Le coeur chante: sensations d'un musicien (Geneva, 1900)
La réforme de l'enseignement musical à l'école’, Congrès de l'enseignement musical: Soleure 1905
Méthode Jaques-Dalcroze, pt i: Gymnastique rythmique (Paris, 1906; suppl., La respiration et l'innervation musculaire planches anatomiques, 1906); replaced by La rythmique (Lausanne, 1916–17; Eng. trans., 1920); pt ii: Etude de la portée musicale (Paris, 1907); pt iii: Les gammes et les tonalités, le phrasé et les nuances (Paris, 1906–7); pt vi: Exercices de plastique animée (Paris, 1917) [pts iv–v unpubd]
ed. P. Boepple: Der Rhythmus als Erziehungsmittel für das Leben und die Kunst: sechs Vorträge zur Begründung seiner Methode der rhythmischen Gymnastik (Basle, 1907)
Introduction à l'étude de l'harmonie (Geneva, n.d.)
La rythme, la musique et l'éducation (Paris and Lausanne, 1920, 2/1965; Eng. trans., 1921/R, 2/1967)
ed. C. Cox: Eurhythmics, Art and Education (London, 1930/R) [essays written 1922–5; trans. by F. Rothwell]
Solfège rythmique vocal (Lausanne, 1925; Eng. trans., 1994)
Métrique et rythmique (Paris, 1937–8)
La jolie musique (Le Locle, 1939)
Souvenirs: notes et critiques (Neuchâtel, 1942)
La musique et nous: notes sur notre double vie (Geneva, 1945/R)
Notes bariolées (Geneva, 1948) 

Font: En català: Émile Jaques-Dalcroze (1865-1950) En castellano: Émile Jaques-Dalcroze (1865-1950) In english: Émile Jaques-Dalcroze (1865-1950) - Altres: Émile Jaques-Dalcroze (1865-1950)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The method itself, originally intended to develop the sense of rhythm in music students, provides a general training in music theory, improvisation and rhythmic movement and is also used in the education of children, inasmuch as it quickens mental responsiveness and the powers of self-expression. An important element of the method is Jaques-Dalcroze's theory of arrhythmia, in which a conscious and unconscious bodily sense is brought into play, with the feet making automatic patterns while the arms and the voice respond to improvised music. After this training to obtain the pupil's rapid physical reaction to changing rhythms, which are supplied by the teacher improvising at the piano, whole musical compositions are translated into a language of bodily movement. Bach's fugues, Gluck's Orfeo and other works have in this way been given plastic expression by the Jaques-Dalcroze schools, and the principles underlying the method have been applied in varying degrees to theatrical and operatic productions. Among many distinguished students who evolved his method further are the composer Frank Martin, the dancer Mary Wigman, and Elfriede Feudel, Juan Llongueras and Mimi Scheiblauer, who adapted it to both general and special education purposes. Besides having written books, pamphlets and articles in periodicals about his method, Jaques-Dalcroze wrote a large number of musical compositions, some in popular folk style, some for teaching purposes. (A complete catalogue of his works has been published by the Institut Jaques-Dalcroze, Geneva, 1995–9.) Although his compositions are rarely played today, his significance for the field of musical education has remained, with over 30 institutes worldwide offering a professional education in the tradition of his method.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

The restoration of Jaques-Dalcroze’s compositional fortunes continues. Sterling 1057-2 contained some wry orchestral music and as with this Guild disc, it was Moscow forces that paraded them, the same orchestra as here in fact, though Sterling employed Adriano to conduct. Jaques-Dalcroze is best known now for his invention of eurhythmics. But as a musical theoretician Jaques-Dalcroze was also a well received composer of the time – his songs were popular, and he wrote widely. He was also chummy with many leading soloists. In the case of his violin music for example, Ysaÿe premiered the Nocturne in June 1900. Henri Marteau did the honours for the Concerto in C minor which was first heard in 1900. The composer was thirty-six, and writes with mellifluous, if old-fashioned charm. The work is decently structured, buttressed by some columnar orchestral passages, but let down by a first movement fugal section of feebly orthodox, academic windbaggery. There is, otherwise, genial non-virtuoso and slightly meandering progress in which the soloist is more a colouristic agent than a striving propagandist for novelty or melodic distinction. There is chorale solemnity in the central movement, then flowing lyricism; attractive though not especially distinctive. The slightly pomposo pealing motif that starts the finale carries strong late Romantic charges, and then a floridly exciting waltz section enters. This is all nicely pointed though undeniably episodic. It takes the concerto dangerously near ballet music waters, a genre at which he was clearly adept. If this suggests a distillation of the concerto ethos I wouldn’t disagree. It ignores the Brahms-Tchaikovsky axis wholly.

Jonathan Woolf (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

WESLEY, Charles (1707-1788) - The Hymn Makers

$
0
0
William Marlow - View View of Saint Peter, Rome (c.1783)
Obra de William Marlow (1740-1813), pintor anglès (1)



- Recordatori de Charles Wesley -
En el dia de la celebració del seu 308è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

William Marlow (London, 1740 - Twickenham, 14 de gener de 1813) va ser un pintor anglès, especialitzat en paisatges i marines. Es va formar amb Samuel Scott i possiblement també amb Richard Wilson. Els seus primers paisatges van ser principalment vistes topogràfiques, amb quadres de cases de camp, però després d'un viatge per Europa entre els anys 1765 i 1768 va decidir plasmar els seus records dels països que havia visitat com França i Itàlia. El 1788 va viatjar a Twickenham, on hi va viure la resta de la seva vida, tot i que des d'allà va anar exhibint, regularment, a la Royal Academy fins el 1796. Va morir a Twickenham el gener de 1813.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: William Marlow (1740-1813) - Altres: William Marlow (1740-1813)



Parlem de Música...

Charles Wesley (Epworth, 19 de desembre de 1707 - London, 29 de març de 1788) va ser un compositor i un reformador anglès, fundador, amb el seu germà John Wesley, del moviment metodista. Alhora, va ser un dels més coneguts i prolífics compositors d'himnes de la història del protestantisme. Va ser educat a la Westminster School de Londres i després al Christ Church College d'Oxford, on el seu germà gran també hi havia estudiat i a on hi va organitzar els "metodistes d'Oxford", un grup de companys d'estudis que es reunien des del 1727 per experimentar les seves creences cristianes en la vida quotidiana. El calvinista George Whitefield també en va formar part activa d'aquest grup. Charles va seguir al seu pare i al seu germà com a clergue a l'Església d'Anglaterra, graduant-se el 1735. Aquest mateix any, va partir cap a la colònia americana de Geòrgia, com a secretari del governador James Oglethorpe (fundador de la colònia) però va haver de tornar a Anglaterra un any més tard per problemes de salut. Malgrat la seva fraternal proximitat, Charles i el seu germà John no sempre estaven d'acord, ni tan sols pel que fa a les conviccions que els feien participar tan activament en el que en aquell moment ja es coneixia com a "revifalla metodista". En particular, Charles sempre es va oposar tenaçment al fet que el moviment s'apartés de l'Església d'Anglaterra.

El 1749, va contraure matrimoni amb Sarah Gwynne, filla de Marmaduke Gwynne, un ric hisendat gal·lès que s'havia convertit al metodisme amb les predicacions d'Howell Harri. Ella va acompanyar als germans Wesley en els seus viatges evangelistes per tota Gran Bretanya, fins que Charles va deixar de viatjar el 1765, després de servir durant 18 anys com a evangelista, per establir-se a la ciutat de Bristol. Charles i Sarah van tenir vuit fills, encara que només tres van sobreviure a la primera infància, incloent a Samuel Wesley, organista i compositor. La majoria dels himnes de Charles Wesley van tenir el seu origen en alguna experiència personal, per exemple, "Mil veus per celebrar" (1739) va commemorar la seva gratitud a Déu en ocasió del primer aniversari del seu "nou naixement". Va escriure himnes per a gairebé tots els dies especials del Calendari cristià, uns altres van ser inspirats mentre recorria els camps britànics camí d'alguna església, o els va compondre específicament per animar algun predicador local o per mantenir el seu propi entusiasme durant les seves esgotadores gires de predicació. En total, Charles va escriure prop de 6000 himnes, molts d'ells vigents actualment a les esglésies evangèliques de parla castellana. Va morir a Londres el març de 1788.

Font: En català: No disponible En castellano: Charles Wesley (1707-1788) In english: Charles Wesley (1707-1788) Altres: Charles Wesley (1707-1788) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

He de reconèixer, parlant estrictament en primera persona, un sentiment irrefrenable d'atracció pels himnes corals amb acompanyament d'orgue. I a tal efecte, en aquest espai ja n'he fet referència en diverses ocasions amb autors tant variats com el mateix Charles Wesley, Isaac Watts o Fanny Crosby així com molts altres de qui encara n'hem de parlar. Mentrestant, recuperarem un dels més coneguts i alhora més productius amb un himnari que, segons algunes fonts, estaria format per més de 8000 himnes, centenars d'ells ben vius a dia d'avui en nombroses esglésies protestants. Wesley, germà del fundador de l'església metodista John Wesley, va contribuir a l'expansió i colonització evangèlica d'aquesta variant singular del protestantisme. I la manera més efectiva i intel·ligent de fer-ho, segons el seu criteri, fou escrivint poètica d'exaltació de la fe pròpia i aliena amb temàtica recurrent i previsible i amb títols com 'Amor diví', 'Alegra't, el Senyor és el Rei' o 'L'heroi arriba' i milers d'altres noms de tota mena i condició. Musicalment, la llibertat a l'hora d'interpretar-los ens permet escoltar des d'interpretacions més o menys clàssiques, com la d'avui on a mode de suport vocal hi ressonarà el timbre de la trompeta, passant per altres més fidels al temps i context que es van escriure i fins i tot interpretacions netament modernes, desfigurades de tota condició temporal o històrica prèvia. En general, de perfil tècnic baix, són adequades pel cant popular ja que són clarament assequibles per a totes les veus i evidentment es presenten amb melodies atraients i festives. En definitiva, un pertinent missatge diví de metodologia fàcil per tal que (el seu) Déu arribi a tothom, fins i tot als que més en reneguen!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MACDOWELL, Edward Alexander (1860-1908) - Lancelot und Elaine (1886)

$
0
0
Eugene Louis Lami - Concert in the Gallerie des Guise at Chateau d’Eu (1844)
Obra d'Eugène Lami (1800-1890), pintor francès (1)



- Recordatori d'Edward Alexander MacDowell -
En el dia de la celebració del seu 155è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Eugène Louis Lami (París, 12 de gener de 1800 - París, 19 de desembre de 1890) va ser un litògraf i pintor francès. Va estudiar pintura amb Horace Vernet, qui el 1817 el va enviar a continuar la seva formació amb el pintor Baró Gros a l'Escola de Belles Arts, on també va conèixer a Théodore Géricault i on va aprendre aquarel·la del pintor romàntic anglès Richard Parkes Bonington. Bona part dels seus primers treballs van ser litografies, una tècnica que començava a ser explotada comercialment. Entre el 1819 i 1821, va produir moltes litografies sobre la cavalleria espanyola, així com sèries important per als uniformes de l'exèrcit francès. Les seves representacions de temes militars van despertar l'interès de la família reial. Louis-Philippe li va encarregar nombroses pintures de temes militars per al museu d'Història de França de Versalles. Més tard es va especialitzar en escenes de gènere i en la vida elegant de la cort i de la burgesia. Anys després va tornar a l'aquarel·la, tècnica que ja no abandonaria. Precisament, als 79 anys va fundar Societat d'Acuarel·listes Francesos. Va morir a París el desembre de 1890.

Font: En català: No disponible En castellano: Eugène Lami (1800-1890) In english: Eugène Lami (1800-1890) - Altres: Eugène Lami (1800-1890)



Parlem de Música...

Edward Mac Dowell (New York, 18 de desembre de 1860 - New York, 23 de gener de 1908) va ser un compositor estatunidenc, considerat un dels músics nord-americans més representatius del segle XIX. De família acomodada, va rebre les seves primeres classes de piano a Nova York, per a més tard perfeccionar el seu art al Conservatori de París i a Alemanya. Amb 21 anys es va convertir en professor de piano al Conservatori de Darmstadt, interpretant per Franz Liszt seu primer Concert per a Piano No.1 a Weimar. El 1886 va compondre el seu Concert per a Piano No.2 que va suposar el seu retorn triomfal als Estats Units dos anys després. La seva reputació va créixer ràpidament i ben aviat es va convertir en el compositor més famós del seu país. A partir d'aleshores va viure a Boston i més tard a Nova York, on va ser professor a la Universitat de Columbia. Va ser un dels fundadors de l'Acadèmia Nord-americana d'Arts i Lletres, transformant la seva casa d'estiu a Peterborough en una colònia per a artistes. Va morir a Nova York el gener de 1908.

OBRA:

Vocal secular:

Songs:
all for 1 voice and piano
Der Fichtenbaum (H. Heine), US-NYcu
Lieber Schatz (W. Osterwald), NYcu
11Drei Lieder, 1881 (Leipzig, 1883): 1 Mein Liebchen, 2 Du liebst mich nicht (Heine), 3 Oben wo die Sterne (Heine)
12Zwei Lieder, 1880–81 (Leipzig, 1883): 1 Nachtlied (E. Geibel), 2 Das Rosenband (F.G. Klopstock); Nachtlied orchd 1880, Wc
O mistress mine (W. Shakespeare), ?1884, Wc
26From an Old Garden (M. Deland), 1886–7 (New York, 1887): 1 The Pansy, 2 The Myrtle, 3 The Clover, 4 The Yellow Daisy, 5 The Bluebell, 6 The Mignonette
33Drei Lieder, 1887–8 (Breslau and New York, 1889): 1 Bitte (A Request) (J.C. Glücklich, trans. MacDowell), 2 Geistliches Wiegenlied (Cradle Hymn) (Lat. anon.), 3 Idylle (Idyll) (J.W. von Goethe, trans. MacDowell); nos.2 and 3 rev. ?1894, no.2 with Eng. text by S.T. Coleridge (New York, 1894)
34/2If I had but two little wings, ?1887, MS lost, photocopies, MacDowell Colony and M.M. Lowens’s private collection
34Two Songs (R. Burns), 1887 (Boston, 1889): 1 Menie, 2 My Jean; no.1 ed. in 1912, no.2 ed. in 1912
40Six Love Songs (W.H. Gardner), 1890 (Boston, Leipzig and New York, 1890): 1 Sweet blue-eyed maid, 2 Sweetheart, tell me, 3 Thy beaming eyes, 4 For sweet love’s sake, 5 O lovely rose, 6 I ask but this; no.3 ed. in 1912, 1912, nos.1–2 in Hi
47Eight Songs, 1893 (Leipzig and New York, 1893): 1 The robin sings in the apple-tree (MacDowell), 2 Midsummer Lullaby (after Goethe), 3 Folksong (W.D. Howells), 4 Confidence (MacDowell), 5 The west-wind croons in the cedar-trees (MacDowell), 6 In the Woods (after Goethe), 7 The Sea (Howells), 8 Through the Meadow (Howells); nos.1–8 in Hi
9Two Old Songs, 1894 (New York, 1894): 1 Deserted (Burns), 2 Slumber Song (MacDowell); no.1 ed. in 19121, 19122
56Four Songs (MacDowell), 1898 (New York, 1898): 1 Long ago, 2 The swan bent low to the lily, 3 A maid sings light, 4 As the gloaming shadows creep; no.2 ed. in 1912, no.3 ed. in 1912, nos.1–4 in Hi
58Three Songs (MacDowell), 1899 (Boston, Leipzig and New York, 1899): 1 Constancy (New England AD 1899), 2 Sunrise, 3 Merry Maiden Spring; nos.1–3 in Hi
60Three Songs (MacDowell), 1901 (Boston, Leipzig and New York, 1902): 1 Tyrant Love, 2 Fair Springtide, 3 To the Golden Rod; no.2 ed. in 1912, no.3 ed. in 1912, nos.1–3 in Hi

Partsongs:
unless otherwise stated, for male chorus in 4 parts and with piano accompaniment
27Drei Lieder für vierstimmigen Männerchor, unacc., 1887 (Boston and Leipzig, 1890): 1 Oben wo die Sterne glühen (In the starry sky above us) (Heine, trans. MacDowell), 2 Schweizerlied (Springtime) (Goethe, trans. MacDowell), 3 Der Fischerknabe (The Fisherboy) (F. von Schiller, trans. MacDowell)
41Two choruses, 1890 (Boston, Leipzig and New York, 1890): 1 Cradle Song (MacDowell, after P. Cornelius), 2 Dance of Gnomes (MacDowell)
43Two Northern Songs (MacDowell), mixed chorus 4vv, 1890–91 (Boston, Leipzig and New York, 1891): 1 The Brook, 2 Slumber Song
44Barcarole (F. von Bodenstedt, trans. MacDowell), mixed chorus 8vv, pf 4 hands, 1890 (Boston and Leipzig, 1892)
3Two choruses (New York, 1897): 1 Love and Time (M. Farley), 1896, 2 The Rose and the Gardener (A. Dobson), 1897
52Three choruses, 1896–7 (New York, 1897): 1 Hush, hush! (T. Moore), 2 From the Sea (MacDowell), 3 The Crusaders (MacDowell)
53Two choruses (R. Burns), 1897 (New York, 1897): 1 Bonnie Ann, 2 The Collier Lassie
54Two choruses (MacDowell) (New York, 1898): 1 A Ballad of Charles the Bold, 1897, 2 Midsummer Clouds, 1887
5The Witch (MacDowell), 1897 (New York, 1898)
Two Songs from the Thirteenth Century (trans. MacDowell), 1897 (New York, 1897): 1 Winter wraps his grimmest spell (after N. von Reuenthal), 2 As the gloaming shadows creep (after Frauenlob)
6War Song (MacDowell), 1898 (New York, 1898)
College Songs for Male Voices, 1900–01 (Boston and New York, 1901): 1 Columbia’s Sons (E. Keppler), unison male vv, 2 We love thee well, Manhattanland (MacDowell), 3 Columbia! O alma mater (MacDowell), 4 Sturdy and Strong (MacDowell), 5 O wise old alma mater (MacDowell), 6 At Parting (MacDowell), unacc.
Two College Songs (MacDowell), female chorus 4vv, ?1901–2 (Boston and New York, 1907): 1 Alma mater, 2 At Parting [rev. of College Songs for Male Voices, nos.3 and 6]
Summer Wind (R. Hovey), female chorus 4vv, ?1902 (Boston and New York, 1902)

Instrumental:

Orch.:
reductions for piano(s) by the composer
op.
15Piano Concerto no.1, a, 1882, 2 pf (Leipzig, Brussels and New York, 1884), fs (Leipzig and New York, 1911); movts 2 and 3, New York, 30 March 1885, complete, Boston, 3 April 1888
22Hamlet, Ophelia, sym. poems, 1884–5 (Breslau and New York, 1885), pf 4 hands (Breslau and New York, 1885);
Ophelia, New York, 4 Nov 1886, complete, Wiesbaden, 26 Dec 1886
23Piano Concerto no.2, d, 1884–6, 2 pf (Leipzig and Brussels, 1890), fs (Leipzig and New York, 1907); New York, 5 March 1889
25Lancelot und Elaine, sym. poem after A. Tennyson, 1886 (Breslau and New York, 1888), pf 4 hands (Breslau and New York, 1888); Boston, 10 Jan 1890
29Lamia, sym. poem after J. Keats, 1887 (Boston, Leipzig and New York, 1908), pf 4 hands (Boston, Leipzig and New York, 1908); ?Boston, 23 Oct 1908
30Die Sarazenen, Die schöne Aldâ, 2 frags. after The Song of Roland, 1886–90 (Leipzig and New York, 1891), pf 4 hands (Leipzig and New York, 1891); Boston, 5 Nov 1891
35Romanze, vc, orch, 1887 (Breslau and New York, 1888), vc, pf (Breslau and New York, 1888); Darmstadt, 1887/8
42Suite, a, 1888–91 (Boston and Leipzig, 1891), pf 4 hands (Boston and Leipzig, 1883), no.3 added 1893 (Boston, 1893): 1 In einem verwünschten Walde (In a Haunted Forest), 2 Sommer-Idylle (Summer Idyll), 3 Im Oktober (In October), 4 Gesang der Hirtin (The Shepherdess’s Song), arr. pf (1906, 1908), 5 Waldgeister (Forest Spirits); Worcester, MA, 24 Sept 1891, complete, Boston, 25 Oct 1895
48Suite no.2 ‘Indian’, e, 1891–5 (Leipzig and New York, 1897): 1 Legend, 2 Love Song, 3 In War-time, 4 Dirge, 5 Village Festival; New York, 23 Jan 1896

Piano:
for 2 hands unless otherwise stated
Improvisations (Rêverie), 1876, MS op.1, US-Wc
8 chansons fugitives, 1876, MS op.2, Wc
Petits morceaux, 1876, MS op.3, Wc
3 petits morceaux, 1876, MS op.4, Wc, also as op.5, NYp
Suite de 5 morceaux, 1876: 1 Barcarolle, MS op.5, Wc; 2 La petite glaneuse, 3 Dans la nuit, 4 Le réveille matin, 5 Cauchemar, lost
10Erste moderne Suite, e, 1880–81 (Leipzig, 1883), rev. 1904–5 (Leipzig and New York, 1906): 1 Praeludium, rev. 1904 (Leipzig and New York, 1904), 2 Presto, 3 Andantino und Allegretto, 4 Intermezzo, 5 Rhapsodie, 6 Fuge
13Prélude et fugue, d, 1881 (Leipzig, 1883)
14Zweite moderne Suite, a, 1882 (Leipzig, 1883): 1 Praeludium, 2 Fugato, 3 Rhapsodie, 4 Scherzino, 5 Marsch, 6 Phantasie-Tanz
16Serenade, 1882 (Leipzig, 1883)
17Zwei Fantasiestücke, 1883 (Breslau and New York, 1884): 1 Erzählung, 2 Hexentanz
18Zwei Stücke, 1884 (Breslau and New York, 1884): 1 Barcarolle, 2 Humoreske
19Wald Idyllen, 1884 (Leipzig, 1884): 1 Waldesstille, 2 Spiel der Nymphen, 3 Träumerei, 4 Driaden-Tanz
20Drei Poesien, 4 hands, 1885 (Breslau and New York, 1886): 1 Nachts am Meere, 2 Erzählung aus der Ritterzeit, 3 Ballade
21Mondbilder nach H.C. Andersen’s Bilderbuch ohne Bilder, 4 hands, 1885 (Breslau and New York, 1886): 1 Das Hindumädchen, 2 Storchgeschichte, 3 In Tyrol, 4 Der Schwan, 5 Bärenbesuch
24Vier Stücke, 1886 (Breslau and New York, 1887): 1 Humoreske, 2 Marsch, 3 Wiegenlied, 4 Czardas; no.1 ed. in A
28Idyllen, 1887 (Breslau and New York, 1887), rev. as Six Idyls after Goethe, 1901 (Boston and New York, 1901): 1 Ich ging im Walde (In the Woods), 2 Unter des grünen blühender Kraft (Siesta), 3 Füllest wieder Busch und Thal (To the Moonlight), 4 Leichte silberwolken Schweben (Silver Clouds), 5 Bei dem Glanz der Abendröthe (Flute Idyl), 6 Ein Blumenglöckchen (The Bluebell); nos.1 and 3 ed. in A
31Sechs Gedichte nach Heinrich Heine, 1887 (Breslau and New York, 1887), rev. as Six Poems after Heine, 1901 (Boston and New York, 1901): 1 Wir sassen am Fischerhause (From a Fisherman’s Hut), 2 Fern an schottischer Felsenküste (Scotch Poem), 3 Mein Kind, wir waren Kinder (From Long Ago), 4 Wir führen allein im Dunkeln (The Postwaggon), 5 König ist der Hirtenknabe (The Shepherd Boy), 6 Der Tod, das ist die kühle Nacht (Monologue); no.2, in 1906, ed. in A
32Vier kleine Poesien, 1887 (Leipzig and New York, 1888): 1 Der Adler (The Eagle) [after Tennyson], 2 Das Bächlein (The Brook) [after Bulwer-Lytton], 3 Mondschein (Moonshine), [after D.G. Rossetti], 4 Winter [after P.B. Shelley]; nos.1 and 3 ed. in A
36Etude de concert, 1887 (Boston, 1889)
37Les orientales, 3 morceaux after V. Hugo, 1887–8 (Boston and Leipzig, 1889): 1 Clair de lune, 2 Dans le hamac, 3 Danse andalouse; no.3 1908, ed. in W
38Marionetten, 1888 (Breslau and New York, 1888); rev. as Marionettes, 1901 (Boston and New York, 1901) [nos.1 and 8 added 1901]: 1 Prologue, 2 Soubrette, 3 Liebhaber (Lover), 4 Bube (Villain), 5 Liebhaberin (Lady-Love), 6 Clown, 7 Hexe (Witch), 8 Epilogue; nos.1 and 8 in 1908, nos.2, 4 and 6 ed. in A
3912 Etüden, 1889–90 (Boston and Leipzig, 1890): 1 Jagdlied (Hunting Song), 2 Alla tarantella, 3 Romanze (Romance), 4 Arabeske (Arabesque), 5 Waldfahrt (In the Forest), 6 Gnomentanz (Dance of the Gnomes), 7 Idylle (Idyl), 8 Schattentanz (Shadow Dance), 9 Intermezzo, 10 Melodie (Melody), 11 Scherzino, 12 Ungarisch (Hungarian); nos.2 and 10 in 1906, 1908, nos.2 and 12 ed. in A
45Sonata tragica, g, 1891–2 (Leipzig and New York, 1893)
46Zwölf Virtuosen-Etüden, 1893–4 (Leipzig and New York, 1894): 1 Novelette, 2 Moto perpetuo, 3 Wilde Jagd, 4 Improvisation, 5 Elfentanz, 6 Valse triste, 7 Burleske, 8 Bluette, 9 Träumerei, 10 Märzwind, 11 Impromptu, 12 Polonaise; nos.1, 4 and 10 ed. in A
49Air et rigaudon, ?1894 (Boston, 1894); Rigaudon ed. in A
50Sonata eroica, g, 1894–5 (Leipzig and New York, 1895)
51Woodland Sketches, 1896 (New York, 1896): 1 To a Wild Rose, 2 Willo’ the Wisp, 3 At an Old Trysting-Place, 4 In Autumn, 5 From an Indian Lodge, 6 To a Water-Lily, 7 From Uncle Remus [after J.C. Harris], 8 A Deserted Farm, 9 By a Meadow Brook, 10 Told at Sunset; nos.5 and 8 in 1906, no.8 in 1908, no.1 transcr. 1v, pf in 19121, 19122, nos.1, 4 and 7–9 ed. in W, nos.1, 5–7 ed. in A, nos. 1–10 in Hii
1Amourette, 1896 (New York, 1896); in 1906
2In Lilting Rhythm, 1896 (New York, 1897)
55Sea Pieces, 1896–8 (New York, 1898): 1 To the Sea, 2 From a Wandering Iceberg, 3 A.D. MDCXX, 4 Starlight, 5 Song, 6 From the Depths, 7 Nautilus, 8 In Mid-Ocean; no.5, as Sea Song in 1906, no.5 in 1908, nos.3 and 5 ed. in W, nos.2, 4, and 5 ed. in A, nos.1–8 in Hii
4Forgotten Fairy Tales, 1897 (New York, 1897): 1 Sung Outside the Prince’s Door, 2 Of a Tailor and a Bear, 3 Beauty in the Rose-garden, 4 From Dwarfland; no.1 ed. in A
7Six Fancies, 1898 (New York, 1898): 1 A Tin Soldier’s Love, 2 To a Humming Bird, 3 Summer Song, 4 Across Fields, 5 Bluette, 6 An Elfin Round; no.2 in 1906, no.1 ed. in A
57Sonata no.3 ‘Norse’, d, 1898–9 (Boston, Leipzig and New York, 1900)
59Sonata no.4 ‘Keltic’, e, 1900 (Boston, Leipzig and New York, 1901)
61Fireside Tales, 1901–2 (Boston, Leipzig and New York, 1902): 1 An Old Love Story, 2 Of Br’er Rabbit [after J.C. Harris], 3 From a German Forest, 4 Of Salamanders, 5 A Haunted House, 6 By Smouldering Embers; no.6 in 1906, no.1 in 1908, nos.1, 4 and 6 ed. in W, no.2 ed. in A, nos. 1–6 in Hii
62New England Idyls, 1901–2 (Boston, Leipzig and New York, 1902): 1 An Old Garden, 2 Mid-Summer, 3 Mid-Winter, 4 With Sweet Lavender, 5 In Deep Woods, 6 Indian Idyl, 7 To an Old White Pine, 8 From Puritan Days, 9 From a Log Cabin, 10 The Joy of Autumn; no.9 in 1908, nos.1, 4, 6, 8 and 9 ed. in W, nos.7 and 9 ed. in A, nos.1–10 in Hii

Other works:
Suite, vn, pf, ?1877, Wc
Cadenza for Mozart: Conc., d, k466, 1st movt, pf, ?1882, Wc
Technical Exercises, Pt 1, pf, 1893–4 (Leipzig and New York, 1894)
Technical Exercises, Pt 2, pf, 1893–5 (Leipzig and New York, 1895)

Editions, arrangements:
Orch:
J. Raff: Romeo und Juliet Ov., Macbeth Ov., 1890–91 (Boston, 1891) [also arr. 2 pf]

Pf:
kbd pieces by J.S. Bach [6], 1890 (Boston and Leipzig, 1890);
H. Huber, Handel-Lavignac, M. van Westerhout, 1894 (New York, 1894);
Glinka-Balakirev, F. Liszt, M. Moszkowski [2], G. Pierné [2], H. Reinhold, N.V. Shcherbachov, J. Ten Brink, van Westerhout, N.A. Rimsky-Korsakov, G. Martucci, P. Geisler, T. Dubois, C. Cui, 1894–5 (New York, 1895);
Liszt, Geisler [2], Alkan, P. Lacombe, F. Couperin, Pierné, 1896 (New York, 1896);
G.B. Grazioli, 1899 (Boston, Leipzig and New York, 1900);
J.B. Loeillet, J.-P. Rameau [2], J. Mattheson, Couperin, C.F. Graun, 1899–1900 (Boston, Leipzig and New York, 1900);
Couperin, 1900 (Boston, Leipzig and New York, 1900);
Loeillet, 1902 (Boston, Leipzig and New York, 1902)

Chorus, 4 male vv:
partsongs by S. Moniuszko, A.P. Borodin, N.A. Sokolov, N.A.M. Filke, G. Ingraham, C. Beines, Rimsky-Korsakov, F. von Holstein, 1897 (New York, 1897);
Sokolov, J.V. von Wöss, M. Arnold, 1897–8 (New York, 1898)

Literatura:

Composer versus Student’, Boston Musical Herald, xiii (1892), 47
Music at Columbia’, Columbia University Bulletin, no.15 (1896), 13
W.J. Baltzell, ed.: Critical and Historical Essays: Lectures Delivered at Columbia University (Boston, 1912/R1969 with introduction by I. Lowens

Font: En català: Edward Alexander Macdowell (1860-1908) En castellano: Edward Alexander Macdowell (1860-1908) In english: Edward Alexander Macdowell (1860-1908) - Altres: Edward Alexander Macdowell (1860-1908)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

That MacDowell was drawn to the symphonic poem is not surprising, given that his stay in Germany brought him into contact with two of the genre's great exponents, Raff and Liszt. His first endeavour, Hamlet, Ophelia op.22 (1884–5), was conceived as two separate works on Shakespearean characters: op.22 was to include Hamlet, Benedick and Othello, and op.23 Ophelia, Beatrice and Desdemona. Drafts of the discarded movements (as well as of Falstaff) are in the Library of Congress. In 1886 MacDowell turned to Tennyson's Idylls of the King as the literary background for his Lancelot und Elaine; he was to return to this source in his ‘Eroica’ Sonata of 1894–5. The third symphonic poem, Lamia (1887–8), is based on Keats. The fourth (1886–90), consisting of Die Sarazenen and Die schöne Aldâ, on the Song of Roland; MacDowell intended these two surviving pieces as the middle movements of a symphony on the epic. Ophelia and Die Sarazenen are one-dimensional character sketches. But in Hamlet and Aldâ MacDowell's approach was like Liszt's in his Hamlet: a character's inner conflicts are brought to life by dramatic juxtaposition of diatonic and chromatic materials. In Lamia MacDowell adopts a different Lisztian technique to convey various aspects of the character's emotional constitution – thematic transformation – and changes of musical character represent a direct response to the detailed programme printed in the score. In Lancelot und Elaine some events are blatantly depicted, and MacDowell, perhaps hesitant about this, withheld the programme when he published the work.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

FRÖHLICH, Friedrich Theodor (1803-1836) - Christmas Mass (1828)

$
0
0
Ferdinand Georg Waldmüller - After School (1841)
Obra de Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865), pintor austríac (1)



- Bon Nadal i Feliç Any Nou -
(... viatjant per l'univers ...)



Parlem de Pintura...

Ferdinand Georg Waldmüller (Wien, 15 de gener de 1793 - Hinterbrühl, 23 d'agost de 1865) va ser un escriptor i pintor austríac i un representant destacat del moviment Biedermeier. Va estudiar durant poc temps a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena per ràpidament independitzar-se tot pintant retrats. El 1811, va obtenir un càrrec de docent per als fills del comte Gyulay, a Croàcia. Tres anys més tard, va tornar a Viena i va treballar el seu estil copiant les obres de grans mestres. Aviat es va interessar per la naturalesa i va començar a pintar paisatges. És en aquesta temàtica on va assolir la seva major originalitat. El seu sentit del color i bon coneixement de la natura, el van ajudar a aconseguir algunes pintures molt notables. El 1823 va fer un retrat de Ludwig van Beethoven que va servir de base a Lazarus Sichling per a realitzar el gravat més conegut del músic. Va estar treballant durant un temps com a professor de l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, però sovint va mostrar divergències amb l'elit de Viena a causa de les seves crítiques sobre el sistema acadèmic de l'Acadèmia, ja que el seu interès era la naturalesa. Va ser autor d'un gran nombre de retrats així com de paisatges i pintures de gènere. Va dedicar temps a la literatura d'art tot escrivint obres de perfil pedagògic en aquest sentit. Va morir a Hinterbrühl l'agost de 1865.

Font: En català: No disponible En castellano: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865) In english: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865) - Altres: Ferdinand Georg Waldmüller (1793-1865)



Parlem de Música...

Friedrich Theodor Fröhlich (Brugg, 20 de febrer de 1803 - Aarau, 16 d'octubre de 1836) va ser un compositor suís. El 1823 va viatjar a Berlín on, tot i estudiar Dret, es va formar musicalment. El 1824 va tornar a Brugg on va rebre classes de composició per tornar a Berlín el 1826 on va estudiar amb C.F. Zelter i Bernhard Klein. Allà va fer amistat amb Felix Mendelssohn i amb el filòleg W.H. Wackernagel i va ser on també va publicar les seves primeres obres. El 1830 va viatjar a Aarau on va assolir un càrrec de professor musical de l'escola local. També va ser director de la Singakademie de la ciutat i va tenir un gran nombre d'alumnes. L'elevada diversitat de càrrecs que va tenir en aquell temps van acabar condicionant la seva labor com a compositor. Aquesta circumstància va ser determinant en la seva vida ja que la seva música no només va perdre presència escènica sinó que també va motivar crítiques per l'excessiva fidelitat al neoclassicisme. El seu repertori tot i no ser molt extens va romandre en general desconegut i poques vegades publicat. Deprimit i incomprès, es va acabar suïcidant l'octubre de 1836.

OBRA:

Printed works published in Berlin unless otherwise stated:

Vocal secular:

Duets:
Hausstandslieder, S, T, pf, 1835

For 1v, pf:
Wanderlieder (W. Müller), op.2 (1828);
8 deutsche Canzonetten, op.3 (1828);
Geistliche Gesänge, op.4 (1829);
9 deutsche Lieder (W.H. Wackernagel), op.5 (1829);
Geistliche Lieder (Novalis), op.6 (1829);
3 aargauische Volkslieder, op.7 (1829);
Lobgesang der Maria, op.9 (1829);
6 Lieder, A, pf, op.8 (Leipzig, 1830);
12 Lieder (J. Kerner), op.10 (1832);
Persische Lieder (F. Rückert), op.12 (1834);
others, unpubd

Vocal religiosa:

Choral with orch (all with solo vv):
Ps cxxxvii, 1827;
2 masses, 1828, 1835;
Totenfeier, 1829;
Passionskantate, 1831;
Jesus der Kinderfreund (cant.), 1834;
Ps i, 1836

Other choral (pf acc. unless stated):
Die Elfen, female vv, 1827;
Schweizerlieder, unacc. male vv, op.1 (Leipzig, 1827);
Weihnachtskantate, solo vv, chorus, 1830;
Grabgesang Heloisens, S, chorus, 1830;
Epiphanias, 3 male vv, 1830;
Gesang der Geister über den Wassern, 1831;
Meeresstille und glückliche Fahrt (J.W. von Goethe), 1831;
Litanei, unacc. chorus, 1832;
Das unser Vater, unacc. chorus, 1832;
Schifferreigung, 3 male vv, op.11 (?1833);
Preis der Liebe, 1834;
Lieder im Volkston, unacc. male vv, op.13 (1834);
several unpubd mass movts

Instrumental:

Orch:
2 syms., A, 1830, 1 lost;
3 ovs., zu Dyhrns Konradin, 1827, B , 1832, zu Passionsmusiken, 1835

Chbr:
numerous str qts, f, 1826, g, 1826, E, 1828, c, 1832;
Qnt, pf, 2 vn, 2 hn, 1833;
Pf Qt, unpubd;
2 sonatas, vn, pf;
Fantasia, vn, pf, 1832;
notturni, vn, pf;
2 sonatas, vc, pf

Pf 4 hands:
Fugues, 1832;
Ov., E , 1833;
Variations

Pf solo:
20 sonatas, A, 1831, 19 lost;
elegies;
fantasias;
variations

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Friedrich Theodor Fröhlich (1803-1836) - Altres: Friedrich Theodor Fröhlich (1803-1836)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Estimades amigues i amics, l'any finalitza i ho fa carregat d'incerteses que ens envolten però el que no canvia és el Nadal, festa espiritual per uns, pornografia i perversió capitalista per altres i per molts excusa per evaporar-se i gaudir d'un pertinent silenci. Aquest serà el cas d'aquest espai, després d'un any en què la música, com sempre, ha estat la verdadera i única protagonista. Si em demanessin un resum, no gosaria elevar al cel a un o altre músic ja que els exemples d'extraordinària bellesa han estat molts i recurrents. El benefici és la constant, inacabable diria, llista de noms que s'amplia sense fi ni horitzó condicionant-me, a mi mateix, a l'hora de visualitzar el final definitiu d'aquesta aventura, que obligadament arribarà. En tot cas, la corda és llarga i resistent i si la salut, els equilibris emocionals i la paciència m'ho permeten, seguiré donant guerra musical alguns anys més. La retòrica pròpia, com sempre prescindible, serà més sintètica i limitada a la ciència musical però no em cansaré de repetir que les meves paraules, en essència, són innecessàries ja que els tangibles que la música transmet són descaradament diferenciats per a cadascun de nosaltres. L'exemple d'avui, en veu d'un enigmàtic i desconegut compositor suís, així ens ho demostra. Una Missa de Nadal per a solistes, cor i orquestra i publicada el 1828 que Fröhlich va escriure amb la mirada clavada al moribund i agonitzant classicisme del seu temps. Una metodologia musical que personalment em fa perdre la consciència del plaer que em provoca però que de ben segur a molts de vosaltres avorreix. I és que la música té aquest poder, universal diria, de transmetre emocions i realitats divergents en tots nosaltres. Així ha estat aquest any 2015 que finalitza, amb quantitat d'efemèrides que incansablement he buscat per tal de celebrar o commemorar, encara que fos fugaçment i per un dia, a totes les ànimes que van donar el seu temps, o part d'aquest, a la música. Un art que no tant sols ens regala somriures i felicitat espontània sinó que ens permet dotar d'un sentit mínim la incomprensible, per sempre més, existència. Bon Nadal i Feliç Any Nou... ens veiem el 2016!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LEDESMA, Nicolás (1791-1883) - Música para Piano

$
0
0
Joseph Caraud - Das Kirschenmädchen (1875)
Obra de Joseph Caraud (1821-1905), pintor francès (1)



- Recordatori de Nicolás Ledesma -
En el dia de la commemoració del seu 132è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Joseph Caraud (Cluny, 5 de gener de 1821 - París, 1905) va ser un pintor francès. Iniciat en l'art neoclàssic, es va decantar per temàtiques provinents de països com Itàlia (neoclassicisme) o Algèria (orientalisme). A poc a poc i amb el temps va anar canviant concentrant-se en escenes de la vida quotidiana de la noblesa del segle XVIII. Per exemple, Maria Antonieta va ser protagonista de diversos dels seus quadres, com en l'obra 'Madame de Lamballe llegint a Marie Antoinette i a la seva filla Marie Thérese Charlotte'. Els seus quadres van mostrar una pinzellada molt lligada al realisme potser inspirada per aquest moviment que començava a manifestar-se a meitat del segle XIX, amb Gustave Courbet com un dels seus referents més propers. Tanmateix, les composicions de Caraud van mantenir una notable fidelitat al neoclassicisme. Va morir a París el 1905.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Joseph Caraud (1821-1905) - Altres: Joseph Caraud (1821-1905)



Parlem de Música...

Nicolás Ledesma (Grisel, 10 de juliol de 1791 - Bilbo, 4 de gener de 1883) va ser un organista i compositor aragonès. Va ser cantant a l'església del seu poble natal on va començar els seus estudis musicals de solfeig. Ben aviat es va traslladar a Saragossa on va continuar estudiant composició i orgue amb Ferreñac abans d'assolir, als 16 anys, la plaça d'organista i mestre de capella de la Col·legiata de Borja. Posteriorment, va ocupar el mateix càrrec a Tafalla i Calataiud. El 1830 va guanyar per oposició la plaça d'organista de la Catedral de Santiago de Bilbao, ciutat en la qual es va establir la resta de la seva vida. Va redactar un reglament de la seva capella de música i va organitzar un centre de formació musical que va exercir una influència decisiva fins a la creació de les primeres acadèmies i escoles de música durant la dècada de 1860, influència patent en la majoria dels músics bascos del segle XIX. Al marge de les seves activitats a la capella, Ledesma va exercir la docència particular, va ser president de la Societat Filharmònica de Bilbao i membre fundador de la Societat L'Harmonia. La major part de la seva producció musical va ser música sacra, destacant un Stabat Mater, diverses Misses (25), Salms (20), Villancets (40), Lamentacions (4), Motets, Nadales, un Miserere, entre altres, a més de peces per a piano i orgue. Es va retirar de l'activitat musical als 91 anys, morint a Bilbao el gener 1883.

Font: En català: Nicolás Ledesma (1791-1883) En castellano: Nicolás Ledesma (1791-1883) In english: No disponible - Altres: Nicolás Ledesma (1791-1883)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

A banzim banzam un nou any va despertant i el 2015 anem acomiadant i aquest espai, en letargia mandrosa, reiniciarà la fotosíntesis per continuar amb la seva particular primavera musical. I com diu la dita de qui per Nadal qui res no estrena res no val, avui començarem l'any 2016 commemorant l'aniversari d'un escorredís compositor de cognom Ledesma i situat en dos espais, el d'Aragó, on va néixer i on es va formar, primer a Tarazona i després a Zaragoza, i a Bilbao on hi va viure la resta de la seva vida. Organista, pianista, compositor però especialment (per mèrits propis) docent, Nicolás Ledesma, a qui per cert no confondrem amb Mariano Rodríguez de Ledesma de qui ja n'havia parlat (veure aquí), va rebre l'admiració pública per la seva labor pedagògica ja que autors com Eslava o Gorriti van ser hereus de la seva essència. Nascut cinc mesos abans de la mort de Mozart, compositor a qui va admirar tota la seva vida, Ledesma es va forma sota supervisió primer de Francisco Javier Gibert i José Ángel Martinduque per posteriorment estudiar, ja a Zaragoza, amb l'organista Ramon Ferreñac (de qui també n'he parlat aquí). Autors que el van formar des d'una perspectiva clàssica i que Ledesma va traslladar al conjunt de la seva obra, val a dir majoritàriament religiosa si bé i malauradament inèdita per la majoria de nosaltres. Tot i els pocs exemples disponibles que en tenim la seva obra de piano, pel que sembla considerable en volum, és la que ha resistit millor l'oxidació del temps i avui, en primícia, recuperarem algunes d'aquestes recòndites partitures. Obres especulars, sense possibilitat d'alternativa, de Mozart i del seu encant, per tant, genuïnament clàssiques d'un mestre de mestres, amagat, i a qui avui gustosament hem recuperat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ana Benavides (piano)
AMAZON: Ledesma - Masters of the 19th Century Spanish Music
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DE NEBRA, Jose (1702-1768) - Cantadas Sacras

$
0
0
Antoni Viladomat - Sant Francesc sent, en èxtasi, músiques angelicals (c.1730)
Obra d'Antoni Viladomat (1678-1755), pintor català (1)



- Recordatori de José de Nebra -
En el dia de la celebració del seu 314è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, abril de 1678 - Barcelona, 22 de gener de 1755) va ser un pintor català. Fill de Salvador Viladomat i de Francesca Manalt, el seu pare, daurador, va treballar sovint amb artistes de l'època realitzant diversos retaules, pel que Viladomat va estar en contacte des de ben petit amb el món artístic. El 15 de juny de 1693 es va incorporar al taller del pintor Joan Baptista Perramon, amb qui va treballar fins a obtenir, als 24 anys, el mestratge. El 1698 va decorar l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 va pintar la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També va ser autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís per al convent de Sant Francesc de Barcelona. El 1714 va morir la seva mare i el 1720 es va casar amb Eulàlia Esmandi a la parròquia de Santa Maria del Pi. Va pintar algunes de les pintures de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis. Va ser molt prolífic al llarg de la seva vida deixant un llegat molt important, especialment d'obra religiosa. Va morir a Barcelona el gener de 1755.




Parlem de Música...

José de Nebra Blasco (Calatayud, 6 de gener de 1702 - Madrid, 11 de juliol de 1768) va ser un compositor i organista espanyol, considerat una de las figures més notables del seu temps. Es va formar musicalment amb el seu pare José Antonio Nebra, organista titular de la Catedral de Santa María y San Julián de Cuenca. Als 17 anys va rebre un primer encàrrec com a primer organista del Monestir de las Descalzas Reales de Madrid. Cinc anys més tard va rebre el mateix nomenament a la Capella Reial i després del devastador incendi de 1734 del Reial Alcàsser de Madrid es va encarregar de recuperar i restaurar els fons musical de la institució. La seva contribució musical fou determinant a l'hora d'introduir reformes estètiques i formals en el sí de l'escola musical espanyola del segle XVIII. Va ser principalment autor de gran quantitat d'obra religiosa així com secular, destacant les desenes de sarsueles que va escriure. Els seus germans Francisco Javier Nebra Blasco i Joaquín Ignacio Nebra Blasco van ser també organistes i compositors. José de Nebra va morir a Madrid el juliol de 1768.

OBRA:

Vocal secular:

Operas, zarzuelas, comedias, bailes:
Las granaderas y Alondón (baile), E-E
La libertad del cautivo (entremés), E
De los encatos de Amor la música es el mayor, ó De los hechizos de amor, la música es el mayor, y el asturiano-montañés en la corte (com, J. de Cañizares), Príncipe, 23 Oct 1725
A un tiempo monja y casada: S Francisca Romana, ó La viuda romana (sacred com, Cañizares), Cruz, 25 Dec 1725
La venerable sor María de Jesús de Agreda, Ia parte (sacred com, M.F. de Armesto y Quiroga), Príncipe, 25 Dec 1725
A cual mejor, confesada y confesor, S Juan de la Cruz y S Teresa de Jesús (sacred com, Cañizares), Cruz, 22 Oct 1727
S Brígida (sacred com, Cañizares), Cruz, 25 Dec 1727
Amor aumenta el valor [Acts 2 and 3, with Falconi] (opera, Cañizares), Lisbon, palace of Spanish ambassador, 18 Jan 1728, Mp [Act 1 by Facco]; ed. M.S. Alvarez Martínez (Zaragoza, 1996)
La presumida no casa hasta que un simple … folla armónica, Cruz, 25 July 1728
S Brígida, la estrella de Septentrión 2a parte (sacred com, Cañizares), Cruz, 25 Dec 1728
La sirena de Tinacria (com, D. de Córdoba y Figueroa), 1729 [Nebra wrote only music for the loa]
Las proezas de Esplandián y el valor deshace encantos (zar, Armesto), Cruz, 12 Feb 1729
La melodrama, o Las tres comedias en una (com, Cañizares), Príncipe, 12 Oct 1729
Hombre, demonio y mujer, Cruz, 14 Oct 1729 [Nebra wrote music only for the loa]
Música discreta y santa: S Matilde (sacred com, Cañizares), Cruz, 25 Dec 1729
La sacra esposa de Cristo y doctora de la iglesia, S Catalina, virgen y mártir (sacred com), Cruz, 21 Oct 1730
No siempre el Destino vence si en su imperio Amor domina (com, J. Fernández de Bustamante), Príncipe, 24 Nov 1730
El sol de la fe en Marsella y conversión de la Francia: S María Magdalena (sacred com, B.J. Reinoso y Quiñones), Cruz, 25 Dec 1730
Venus y Adonis, melodrama, 1733, Padre Otaño’s private collection, Loyola
Más gloria es triunfar de sí: Adriano en Siria (after P. Metastasio), Cruz, 30 May 1737 [in pay accounts called an opera]
Amor, ventura y valor y el invencible Amadis (zar), Cruz, 27 Nov 1739
La Madre Martina de los Angeles, religiosa dominica (com), Príncipe, 22 Oct 1739
Viento es la dicha de Amor (zar, A. de Zamora), Cruz, 28 Nov 1743, Mm, revived Príncipe, 20 May 1748, with 1 new aria, Mm
Nuestra Señora del Pilar de Zaragoza (sacred com), 21 Oct 1743
S Inés de Montepoliciano (sacred com, Armesto), Príncipe, 25 Dec 1743
Donde hay violencia, no hay culpa (zar, N. González Martínez), Medinaceli private theatre, 1744, Zac
Amor, encanto y fortuna restituyen a su dueño el cetro (com), 4 Feb 1744
Vendado es Amor, no es ciego (zar, Cañizares), 3 Aug 1744, Zac
No todo indicio es verdad: Alejandro en Asia (González Martínez, after Metastasio), Cruz, 18 Sept 1744 [in pay accounts called an opera]
Cautelas contra cautelas y el rapto de Ganímedes (zar, Cañizares), Príncipe, 5 June 1745
El mayor blasón de España (sacred com), Príncipe, 25 Dec 1745
La colonia de Diana (zar, M. Vidal Salvador, rev. González Martínez), Príncipe, 7 Sept 1745 [rev. with 3 new arias and added tonadillas, Cruz, 29 April 1746], 1 aria, AS
El amante de María, venerable padre Fray Simón de Rojas (sacred com, rev. Cañizares), Príncipe, 25 Dec 1745
A falta de hechiceros lo quieren ser los gallegos y asombro de Salamanca, 1a parte (magical com, González Martínez), Cruz, 12 Feb 1746
El amante de María, venerable padre Fray Simón de Rojas, 2a parte (sacred com, González Martínez), Cruz, 29 May 1746
El Dómine Lucas (com, Cañizares), 1747, Mm [rev. Buen Retiro, 15 Feb 1764]
Para obsequio a la deidad nunca es culto la crueldad y Iphigenia en Tracia (zar, González Martínez), Cruz, 15 Jan 1747 [rev. with 4 new arias, 30 April 1749], E; ed. M.S. Alvarez Martínez (Zaragoza, 1997)
No hay perjurio sin castigo (zar, González Martínez), Medinaceli private theatre, 8 May 1747
Ni amor ni obligación, temor ni amigo, logran lo que el enemigo (com), 20 May 1747 [Nebra wrote music for only the sainetes]
Donde hay sobras de hechiceros, lo quieren ser los gallegos: el asombro de Salamanca, 3a parte (magical com), 30 Nov 1747
Antes que celos y amor la piedad llama al valor y Achiles en Troya (González Martínez), Príncipe, 1747 [in pay accounts called an opera]
La mágica Cibeles, 2a parte (magical com), Cruz, 19 Oct 1748 [Nebra wrote music for only the sainetes]
Hay venganza que es clemencia (com, González Martíńez), Cruz, 30 Nov 1748
Pues consiste en dar gusto (bailete), 1749, E
Viva el cacique (bailete), 1749, E
El anillo de Giges y mágico rey de Lidia, 2a parte, 24 May 1749 [Nebra wrote music for 1 aria, 1 duet and the sainetes]
El mágico de Ferrara (magical com, A. Merano y Guzmán), 6 Nov 1749
En vano el poder persigue, a quien la deidad protege y primera parte del Mágico Apolonio (magical com, A. Flores), 25 Dec 1749
No hay magias en la invención como la de la diversión y Mágico de tres horas (magical com), 21 Jan 1750
En vano el poder persigue cuando la deidad protege, segunda parte del Mágico Apolonio (magical com, Merano), 25 Dec 1750
Duelas de Amor y Lealtad, Buen Retiro, 14 Feb 1764 [Nebra wrote music for the loa, the overture and a march]

Vocal religiosa:

(selective list)

Autos sacramentales: texts by P. Calderón de la Barca
La vida es sueño, Príncipe, 4 June 1723;
A Dios por razón de Estado, Cruz, 23 June 1724 [Nebra wrote music for only the sainetes];
El año santo en Roma, Príncipe, 8 June 1725;
El pintor de su deshonra, 8 June 1725;
El católico Perseo S Jorge, mártir, Cruz, 18 Oct 1725;
El pastor Fido, Príncipe, 28 June 1726;
La viña del Señor, Cruz, 28 June 1726, rev. Cruz, 21 June 1746;
El valle de la zarzuela, Príncipe, 20 June 1727;
El pleito matrimonial del Cuerpo y el Alma, Príncipe, 4 June 1728;
La semilla y la cizaña, Cruz, 24 June 1729;
La redención del cautivo, Príncipe, 28 June 1729
La cura y la enfermedad, Príncipe, 16 June 1730, rev. †Cruz, 5 June 1739;
Andrómeda y Perseo, 12 June 1744;
El nuevo hospicio de los pobres, Cruz, 3 July 1745;
Amar y ser amado y la divina Philotea, Principe, 3 July 1745, E-Zac;
La nave del mercader, 9 June 1747 [Nebra wrote music only for the sainetes];
Lo que va del hombre a Dios, Cruz, 21 June 1748, rev. 29 May 1761 with 1 new aria;
El laberinto del mundo, 13 June 1749 [Nebra wrote music only for 1 aria];
Primero y segundo Isaac, 13 June 1749;
La segunda esposa, triunfar muriendo, Cruz, 7 June 1750;
El diablo mudo, Príncipe, 18 June 1751

Masses, for 8vv, obs, str, org, unless otherwise stated:
untitled (b), 1731 (inc.), E-CU;
untitled (D), 8vv, hns, str, org, 1738, GRcr;
In coena Domini [Pange lingua], 8vv, obs, tpts, str, org, 1747;
Cantate Domino canticum novum, 1748;
In via pacis, 8vv, obs, harp, str, org, 1748, ed. M.S. Álvarez Martínez (Zaragoza, 1998);
Laudate Dominum de terra, 8vv, fls, obs, hns, str, org, 1748;
Laudate eum in sono tubae, 8vv, obs, hns, str, org, 1748;
Laudate nomen Domini, 1748;
Pinguis est panis [Sacris solemniis], 8vv, obs, hns, tpts, str, org, 1748;
Cantate et exsultate, 1751;
Jubilate in conspectu Regis Domini, 8vv, obs, tpts, hns, str, org, 1751;
Labia mea laudabunt te, 8vv, obs, hns, str, org, 1752;
untitled (D), 8vv, obs, tpts, str, org, 1753;
Servite Domino in laetitia, 1754;
Cantate et exsultate, 8vv, obs, hns, tpts, str, org, 1755;
Te laudamus Deus, 8vv, obs, hns, str, org, 1756;
Domini exaudi vocem meam, 8vv, obs, hns, str, org, 1758;
Misa de requiem, 8vv, fls, obs, str, org, 1758, ed. H. Eslava, Lira sacro-hispana, IIa/i (Madrid, c1869);
Sic benedicam te, 8vv, obs, bn, str, org, 1759;
Per singulos dies benedicamus te, 8vv, obs, bn, str, org, 1762;
Benedicamus Domino, 8vv, obs, bn, str, org, 1764;
De profundis clamavi, 1766;
Sicut lilium inter spinas, 8vv, fls, obs, hns, str, org, ORI;
untitled (D), 8vv, obs, tpts, str, org, ed in Capdepón (1992);
untitled, 8vv, obs, tpts, str, org, GCA-Gc;
untitled (g), 5vv (inc.), Gc; untitled (G), 7vv (inc.), Gc
Lamentations for Holy Week, with orch unless otherwise stated:
Et egressus est, S, T, 1752;
Manum suam, S, SATB, 1752;
Quomodo sedet, S, S, A, T, SATB, 1752;
Cogitavit Dominus, S, A, T, B, SATB, 1753;
Ego vir videns, T, SATB, 1753;
Matribus suis, S, T, 1753;
Misericordiae Domini, S, A, T, B, SATB, 1753;
Quomodo obscuratum, S, T, 1754;
Recordare Domine, S, A, T, B, SATB, 1754;
Et egressus est, A, 1758;
Matribus suis, S, 1759;
Et egressus est, S, 1761;
Manum suam, S, A, T, B, SATB, 1761;
Quomodo sedet, S, A, T, B, SATB, 1761;
Cogitavit Dominus, S, A, T, B, SATB, 1764;
Ego vir videns, SATB, SATB, SATB, unacc., 1764;
Matribus suis, S, 1764;
Misericordiae Domini, S, A, T, B, SATB, 1764;
Quomodo obscuratum, S, 1764;
Recordare Domine, S, S, A, T, B, SATB, 1764

4 Vespers settings:
8vv, orch, org, 1749;
8vv, orch, org, 1749–50;
8vv, vns, org, bc, 1751;
4vv, 1759; E-CU, Mp, MO, SC, SEG, VAc, VAcp, Zac, I-Rvat

Others:
16 Salve regina, 3–8vv, orch, E-AS, CU, GU, Mdr, Mp, MA, Sc, SA, TE, GCA-Gc;
3 Compline settings, 8vv, orch, org, 1749, 1749, 1757;
22 hymns, 8vv, most with orch;
7 pss, E-CU, GU, Mp, Zac, F-Pn, GCA-Gc, Mexico, Archivo Cathedral; Mexico, Colegio de Santa Rosa de Santa Maria;
7 lits, E-E, GRcr, Mdr, Mp, MO, Sc, 1 ed. in Capdepón (1992);
21 Christmas and Epiphany resps, CU, LPA, La Laguna, Cathedral, Mp, MO, ORl, OV, TE;
Ecce enim veritatem, S, S, bc, GCA-Gc;
Mag, 8vv (inc.), 1732, E-CU;
Domine ad adjuvandum, S, A, T, B, SATB, orch, 1751;
Stabat mater, SSAT, orch, 1752, Ac;
Venite adoremus, B, SSAT, 1752;
Circumdederunt me, S, S, A, T, 1758;
Parce mihi Domine, S, orch, 1758;
Regem cui omnia vivunt, B, SSAT, 1758;
Taedet animam meam, S, A, T, B, SATB, orch, 1758;
Regem cui omnia vivunt, S, S, A, T, SATB, orch, 1759;
Ecce enim veritatem, 8vv, fls, obs, vns, 1761, GCA-Gc

Spanish vocal:
Cuatro villancicos y una cantada de José de Nebra (1702-1768), ed. M.S. Álvarez Martínez (Zaragoza, 1995) [AC]
Al arma discurso, villancico, SSAT, SATB, Mexico, Colegio de S Rosa de S Maria;
Aliento fervorosa, 1v, ob, vns, hp, org, GCA-Gc;
A limar las prisiones, SSAT, vns, bc, Mexico, Durango Cathedral;
Al que en solio de rayos, 8vv, hns, vns, Gc;
Al tierno esposo amante, sacred cant., 1v, vns, ?1751, Gc;
Amor inmenso, SSAT, vns, harp, bc, E-MO;
A navegar pues suena, villancico, SSAT, orch, 1750, ed. in AC;
Aplaude, blasona, celebra, ana, S, vns, bc, Bolivia, Sucre Cathedral;
A qué nos convocan (inc.), villancico, SSAT, SATB, obs, vns, vle, org, CU;
Bella Aurora del Carmelo, cant., S, A, vns, org, bc, CU, ed. in AC;
Bello pastor, sacred cant., 1v, obs, vns, GCA-Gc;
Cierto que tiene amor, villancico, SSAT, vns, org, bc, 1750, E-CU;
Con júbilo en el orbe, 8vv, vns, GCA-Gc;
Cuando el maná llovía, 1v, ob, vns, 1734, Gc
De aquel amoroso (inc.), villancico, SSAT, vns, org, bc, E-CU;
De gala y aplauso, villancico, SSAT, SATB, vns, org, bc, CU;
Del dócil pecho mio, aria, S, vns, bc, Bolivia, Sucre Cathedral;
Dilata el orbe, villancico, SSAT, orch, 1750, ed. in AC;
Dulzura espiritual, 1v, ob, vns, GCA-Gc;
El celeste combate, SSAT, vns, Gc;
Grabé en mi pecho tu nombre santo, 1v, vns, Gc;
Hermoso Cupido, SATB, vns, harp, org, E-J;
Hoy hacia el empíreo, villancico, SSAT, vns, org, 1752, CU, ed. in AC;
La batalla, 1v, obs, tpts, hns, timp, vns, GCA-Gc;
La que esparce, cant, S, ob, vns, bc, 1733, E-J;
Las granaderas, SSST, hns, vns, GCA-Gc;
Las maripositas, villancico, SSAT, vns, org, bc, 1752, E-CU;
Llamen, inflamen, villancico, 4vv, vns, Mexico, Colegio de S Rosa de S Maria;
Llegad, llegad creyentes, 1v, vns, GCA-Gc;
Oh, prodigio el mayor, villancico, SSSS, hns, vns, bc, 1758, E-E
Para un triunfo que el orbe festeja, 8vv, vns, org, GCA-Gc;
Por esquivo parece, SSST, bc, D-Mbs;
Pues el destino, aria, 1v, vns, ?lost, formerly GCA-Gc;
Pues el sol divino, bailete, SSAT, hns, vns, ?1750, Gc;
Qué amante, qué benigno (inc.), cant., E-J;
Que contrario Señor, sacred cant., S, vns, GCA-Gc;
Robustas trompas, 8vv, tpts, vns, Gc;
Rompan los vagos espacios del viento, SSAT, vns, org, Gc;
Salva clarines, villancico, SSAT, orch, 1750, ed. in AC;
Sonoras liras, cantad, 8vv, tpts, vns, Gc;
Suenen, resuenen, villancico, SATB, vns, tpt, ?1762, Gc;
Vámosle buscando, SST, ob, vns, Gc;
Venid almas creyentes, sacred cant., ?1737, ?lost, formerly Gc;
Volad suspiros, 1v, vns, Gc;
Ya rasga, la esfera, sacred aria, 1v, tpts, Gc

Instrumental:

Keyboard:
Batalla de clarines, D;
Fandango de España, d (doubtful);
Grave, 8° tono;
Sonata, G (doubtful):
Zárate Cólogan family’s private collection, La Oratava, Tenerife, ed. R. Álvarez Martínez, José Herrando, Domenico Scarlatti, Francisco Courcelle, José de Nebra y Augustino Massa:
Obras inéditas para tecla (Madrid, 1984)
Grave, d (inc.);
Sonata, F;
2 tocatas, G, G;
Tocata, e: Morella, s María la Mayor, ed. R. Escalas, Joseph Nebra (1702-1768):
Tocatas y sonata para órgano ó clave (Zaragoza, 1987)
Sonata, E ;
Sonata, F;
Tocata, 6° tono (inc.): Lothar Siemens’s private collection, Las Palmas, Canary Islands, ed. M.S. Álvarez Martínez, Obras inéditas para tecla de José de Nebra (1702-1768) (Zaragoza, 1995)
Paso en versos para la salmodia, g, E-E; Sonata, G, La Laguna, Cathedral; Sonata, V;
4 sonatas, C, e, F, D, Zac;
7 sonatas (doubtful), C, C, b, g, A, c, C (inc.), Zac;
2 tocatas, D, c, VAcp;
10 versos, org, SC;
1 piece, org, D, VAcp: all (except 10 versos) ed. M.S. Álvarez Martínez, Obras ineditas para tecla de José de Nebra (1702-1768) (Zaragoza, 1995)

Font: En català: Jose de Nebra (1702-1768) En castellano: Jose de Nebra (1702-1768) In english: Jose de Nebra (1702-1768) - Altres: Jose de Nebra (1702-1768)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Considerado por muchos como el compositor más sobresaliente de la primera mitad del siglo XVIII, lo cierto es que la extensión y la variedad de la obra de José de Nebra nos da una idea de lo versátil y prolífico de su genio musical. Aragonés de Calatayud, nacido prácticamente con el siglo, Nebra lleva la música en los genes puesto que su padre y primer maestro, José Antonio Nebra Mezquita, fue organista de la catedral de Cuenca y sus dos hermanos, Francisco Javier e Ignacio, fueron igualmente responsables de la música de tecla de La Seo de Zaragoza. El Nebra que nos ocupa, José, destacó también pronto como organista y obtuvo el puesto de titular de dicho instrumento en las Descalzas Reales de Madrid en 1717 y más tarde, en 1724, en la Capilla Real. Figura además como maestro de músicos de la talla de José Lidón y el mismísimo padre Antonio Soler. José de Nebra llegó a destacar tanto por sus composiciones para la escena como por su obra religiosa, correspondiendo estás dos facetas aparentemente tan opuestas a dos etapas distintas de su vida. Como músico para las tablas, Nebra figura como creador de óperas, zarzuelas, comedias de santos, comedias de magia, autos sacramentales, loas, sainetes y entremeses. A pesar de que a menudo se le ha presentado como baluarte de la música patria frente a la invasión de las formas italianas, sus obras para la escena combinan elementos de los dos mundos, que en palabras del profesor José Máximo Leza de la Univesidad de Salamanca:
Así, será característico el uso de voces agudas femeninas para la interpretación de todo tipo de papeles cantados, la omnipresente presencia de personajes cómicos (graciosos) y el empleo continuado de coros, seguidillas o coplas. Pero junto a ello, Nebra compondrá magníficas arias da capo, precedidas de recitativos, y se aventurará con elaborados y originales conjuntos en forma da capo (tercetos o cuartetos) para rematar algunas de las jornadas (actos) de sus zarzuelas y óperas.”
La carrera de José de Nebra da un giro importante en 1751, cuando es nombrado vicemaestro de la Capilla Real y vicerrector del Colegio de Niños Cantores. El incendio del Alcázar en 1734, y la consecuente pérdida de partituras, hace necesario crear un repertorio nuevo religioso, labor a la que se dedica casi por completo Nebra (abandonando también casi por completo la composición para la escena), en colaboración con Francesco Corselli, maestro de capilla desde 1738. De esta época nos ha llegado una obra rica y abundante en forma de salves, lamentaciones, misas, responsorios, himnos, cantadas y villancicos. Uno de los hitos de José de Nebra como compositor es el Requiem por la muerte de María Bárbara, fechado en 1758, y que ha formado parte de la tradición de la familia real hasta bien entrado el siglo XIX. Resulta curioso como la historiografía musical del XIX y principios del XX presenta a José de Nebra como un defensor a ultranza de los sonidos más españoles, frente a las formas italianas, que son consideradas como decadentes. El propio Rafael Mitjana llega a afirmar (Historia de la música en España, 1920) que el cardenal Mendoza crea exclusivamente el puesto de vicemaestro de capilla para Nebra, “cuyas grandes cualidades apreciaba”, preocupado por la decadencia del repertorio de palacio, cuya verdadera causa era “la despreocupación del maestro de capilla Corselli, cuya única obsesión era la ópera italiana”. Pero lo cierto es que José de Nebra es considerado por otras fuentes, dentro de la vanguardia de la nueva música, como un compositor abierto a los aires extranjeros y a los sones italianizantes. Prueba de ello es la mención que hace Juan Francisco Corominas de él en su obra Aposento Anti-Crítico (Salamanca, 1726), en la cual rebate la crítica del padre Feijoo a la utilización de violines en los templos, y cita a Nebra como ejemplo de la mejor música que se está componiendo en ese momento en España, utilizando los recursos instrumentales y estilísticos de origen italiano.

MUSICAANTIGUA (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: María Espada (soprano); Farran James (violin); Pedro Luis Arteche de la Fuente (viola); James Bush (cello); Francisco Aguiló Matas (double bass); Juan Carlos de Mulder (theorbo); Eduardo López Banzo (conductor & harpsichord)
RECICLASSICAT: DE NEBRA, Jose (1702-1768)
AMAZON: DE NEBRA, J. - Sacred cantatas


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

NOGUERA, Antoni (1860-1904) - Melodies de les Illes Balears

$
0
0
Pascal Dagnan-Bouveret - Gustave Courtois dans son atelier (1880)
Obra de Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Pascal-Adolphe-Jean Dagnan-Bouveret (París, 7 de gener de 1852 - Quincey, 3 de juliol de 1929) va ser un pintor francès, il·lustre representant de l'academicisme oficial de l'època. Fill d'un sastre, va ser criat pel seu avi quan el seu pare va emigrar al Brasil motiu pel qual va afegir el nom del seu avi, Bouveret, al seu cognom. A partir del 1869 va estudiar a l'Escola de Belles Arts amb Alexandre Cabanel i Jean-Léon Gérôme. El 1873 va obrir el seu propi estudi amb el pintor Gustave-Claude-Etienne Courtois. A partir del 1875 va exposar al Saló de París regularment, on el 1880 va guanyar la medalla de primera classe amb la pintura 'Un accident', i una medalla d'honor el 1885 amb l'obra 'Els cavalls a l'abeurador'. A partir de la dècada del 1880, Dagnan-Bouveret i Gustave Courtois van obrir un estudi a Neuilly-sur-Seine, un dels suburbis de moda de París. Va ser en aquell temps que va ser reconegut com a un dels artistes modernistes de primera línia, conegut tant per les seves escenes de gènere i camperoles com per les seves composicions místiques i religiosos. També va pintar retrats per a clients rics, entre ells, pel col·leccionista britànic George McCulloch. Va ser un dels primers a utilitzar la fotografia, en el seu temps un nou mitjà artístic, per dotar de més realisme les seves pintures. El 1891 va ser nomenat Oficial de la Legió d'Honor i el 1900 es va convertir en membre de l'Institut de França. Va seguir pintant fins el juliol 1929, l'any de la seva mort.

Font: En català: No disponible En castellano: Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929) In english: Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929) - Altres: Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929)



Parlem de Música...

Antoni Noguera (Palma, 1860 - Palma, 1904) va ser un compositor balear. Fill d’Honorat Noguera, professor i compositor de música, mort el 1890, va estudiar enginyeria de camins, si bé no en va exercir, i es va dedicar a la música. Amic de Felip Pedrell, va escriure un notable treball titulat Memoria sobre los cantos, danzas y tocatas de la isla de Mallorca (1893). Fou un dels fundadors, el 1890, de la Capella de Manacor, a la qual va dedicar la seva obra coral Himne a la capella. Va ser autor de Trois danses sur des airs populaires de l’île de Majorque, per a piano (1901), on va incloure les obres Festa, Dansa trista i Dansa de Sant Joan. En les harmonitzacions per a cor i en les seves obres Noguera hi va afegir notables elements folklòrics. Els més notables van ser La Balenguera, Hivernenca, Fill d’ànima i La sesta. En la suite Melodies populars mallorquines hi va figurar una estilització de la dansa dels cossiers. Conferenciant i publicista molt conegut a les Illes Balears, va publicar algunes obres del seu oncle compositor Joan Aulí i Caldentey. Va recuperar música antiga d'autors balears i va ser també autor de nombroses obres per a piano. Va morir a Palma de Mallorca el 1904.

Font: En català: Antoni Noguera (1860-1904) En castellano: Antoni Noguera (1860-1904) In english: No disponible - Altres: Antoni Noguera (1860-1904)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Antoni Noguera va ser un músic nascut a les Illes Balears autor, entre altres, de la famosa i coneguda La Balenguera (si bé no la confondrem amb la versió 'oficial' d'Amadeu Vives), i que ens enllaça feliçment amb un altre compositor balear de qui gran il·lusió em va fer parlar-ne, el menorquí Jaume Alaquer, de qui vàrem recuperar un extraordinari i belcantista Rèquiem (veure i escoltar aquí). En tot cas, Noguera, més proper al nostre temps, va ser un destacat folklorista, compositor i crític musical. I a banda de la seva formació musical amb Guillem Massot, va cursar estudis d'enginyer de camins, si bé els va abandonar definitivament en favor de la música. I com el seu bon amic i a vegades incomprès Felip Pedrell (veure i escoltar aquí), va ser un enamorat del cant popular i la seva aplicació al cant coral, per la qual cosa en els seus últims anys, es va convertir en l'ànima de la Capella de Manacor, societat coral que havia fundat el 1897 amb el mossèn i organista Antoni Josep Pont. Va ser allà on va realitzar una enorme tasca en dos àmbits. Primer en el de la gran polifonia clàssica espanyola del segle XVI, i segon en el gènere popular, especialment mallorquí, en el qual tant havia investigat. En el primer aspecte, cal remarcar la seva edició del polifonista mallorquí del segle XIX Fra Joan Aulí. En el segon, la seva Memòria sobre els cants, balls i tocates de l'illa de Mallorca (1893), amb què fou premiat en el II Concurs de la Il·lustració Musical Hispano-Americana de Barcelona. Bon escriptor i conferenciant, Noguera va deixar altres mostres de les seves inquietuds com a folklorista i coralista a La cançó popular i les noves nacionalitats musicals (1895), Música religiosa (1899) i altres ressenyes crítiques i treballs teòrics publicats en la premsa balear de la seva època. I com a compositor, Noguera va ser notablement prolífic en cançons populars però també en obra pianística. Els exemples d'avui així ens ho demostren i ens mostren el seu art al teclat, orientat en tot cas a les melodies tradicionals de les Illes Balears, en essència l'amor de la seva vida!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Xavier Mut (piano)
PRODUCCIONSBLAU: NOGUERA, A. - Obra pianistica
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ARANIÉS, Joan (c.1580-c.1650) - Libro segundo de tonos y villancicos

$
0
0
Simon Vouet and studio - Ceres and Harvesting Cupids
Obra de Simon Vouet (1590-1649), pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Simon Vouet (París, 9 de gener de 1590 - París, 30 de juny de 1649) va ser un pintor francès. Va ser deixeble del seu pare Lorenzo Vouet. Des de la seva joventut va adquirir fama com a retratista i va ser reclamat a Constantinoble, on va retratar Acmet I. El 1612 es va traslladar a Roma a petició d'Urbà VIII per treballar a les esglésies de Sant Pere i Sant Llorenç, romanent en aquest país fins el 1627. Aquesta estada va facilitar el contacte amb el naturalisme de Caravaggio i amb les tendències classicistes bolonyeses, especialment les representades per Guido Reni i Guercino. A aquestes influències va unir el coneixement del color i la llum veneciana. De tornada a França va dirigir a París un taller prestigiós que li va permetre difondre aquest estil entre els seus contemporanis, tot adaptant-lo al gust de les grans decoracions que requeria la cort de Lluís XIII, amb fórmules molt dinàmiques i teatrals. Va ser nomenat primer pintor de cambra del rei i va tenir per deixebles a LebrunLesueurMignard i Dufresnoy, entre altres. De la seva època italiana destaquen obres com Sant Francesc renunciant a les seves riqueses i La temptació de Sant Francesc, pintades per San Lorenzo in Luciani, a Roma, el 1624. De la seva etapa francesa s'han conservat moltes pintures i dibuixos, tot i que s'han perdut les decoracions del castell de Chilly i l'Hôtel Séguier de París. De les que es conserven destaquen La MagdalenaSant Carles Borromeu i La presentació al temple, de 1641, Verge amb el Nen, Crist en el sepulcre, La caritat romana, Reunió d'artistes, Retrat de Lluís XIII, Crist a la creu (Louvre, París). Va morir a París el juny de 1649.

Font: En català: Simon Vouet (1590-1649) En castellano: Simon Vouet (1590-1649) In english: Simon Vouet (1590-1649) - Altres: Simon Vouet (1590-1649)



Parlem de Música...

Joan Araniés (c.1580 - ?Seu d'Urgell, c.1650) va ser un compositor català, actiu principalment a Itàlia. Va estudiar a Alcalá de Henares abans de convertir-se en sacerdot. Es creu que va treballar a Tortosa abans de viatjar, el 1623, a Roma en companyia de l'ambaixador espanyol i duc de Pastrana Ruy Gómez de Silva y Mendoza. Pel que sembla en aquell temps Araniés ja tenia un càrrec de director musical. Des del 1627 i fins el 1634 va ser mestre de cant a la Catedral de Santa Maria d'Urgell de la Seu d'Urgell. Com a compositor va publicar el 1624 a Roma el Libro segundo de tonos y villancicos per a veus i guitarra. Es creu que anteriorment havia publicat un primer llibre del qual no s'han trobat edicions ni manuscrits. Es creu que va morir en una data posterior al 1649 a la Seu d'Urgell.

Font: En català: No disponible En castellano: Joan Araniés (c.1580-c.1650) In english: Joan Araniés (c.1580-c.1650) - Altres: Joan Araniés (c.1580-c.1650)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El Sarao de la Chacona recupera, por primera vez de forma integral, las composiciones de Joan Araniés editadas en Roma en el año 1624. La mayor parte de las piezas allí recopiladas concuerdan con el repertorio profano hispánico característico de la primera mitad del s. xvii. El género más representativo de dicha colección es el romance. Precisamente en estos años, la tesitura narrativa y heroica del romancero viejo abría camino a temáticas más amables de cariz amoroso con trasfondo pastoral propias del romancero nuevo. La base popular, teñida de refinamientos y cultismos, es el elemento dominante de los textos de un repertorio musical que se ha conservado casi todo en forma manuscrita y del que, por esa misma razón, tan sólo podemos conocer una muy pequeña muestra de todo lo que debía circular durante los primeros decenios del s. xvii. Los textos musicados por Araniés son una excelente muestra de esta nueva percepción y sensibilidad poética. Excluyendo el soneto de Lope de Vega (Dulce desdén) y el romance de Luis de Góngora (En dos lucientes estrellas), la mayoría del resto de poemas son anónimos. Algunos (Dígame un requiebro o Mi zagala) alcanzaron una gran popularidad y aparecieron en el creciente repertorio de recopilaciones impresas y manuscritas que inundaron el mercado ibérico al alba del s. xvii. Otras canciones demuestran un refinamiento impregnado de alusiones, metáforas y referencias de mayor altura literaria. Aun así, en todos los casos se confirman los nuevos estilos poéticos dominantes tanto en la temática como en la estructura métrica (romancillos en hexasílabos, romances octosílabos, estructura de seguidilla en los estribillos…) y todo tipo de fórmulas híbridas a partir de dichos elementos. 

A diferencia de los anteriores, la célebre Chacona que cierra el volumen, pone en evidencia un extracto inequívocamente popular tanto en el texto como en la propia música, siendo un caso del todo singular. La evidencia del influjo de giros populares en la composición musical de esta época no es fácil de detectar, por lo que cualquier afirmación se mueve en el terreno de la conjetura. Sin embargo, además de la presencia de la Chacona, el perfume que desprenden los textos, su propia estructura métrica o la inclinación hacia la guitarra así como una determinada forma de tocarla, parecen apuntar a un intento de conciencia popularizante, lo cual puede ser considerado como una seña de identidad de la música hispánica de la época. Aún así, esta rama popular del instrumento no deja de esconder también un síntoma de modernidad. Apropiada para tocar rasgueado, la guitarra supone la toma de conciencia de la nueva mentalidad armónica que empieza a suplantar la conducción contrapuntística de las voces típicamente renacentista por la dimensión vertical del acorde. Tanto en el libro de Araniés como en una importante colección de manuscritos coetáneos que han pervivido, se utiliza un sistema de notación del acompañamiento guitarrístico en el que los acordes se indican mediante unas letras, el alfabeto, que no es otra cosa que la “usanza romana” a la que se refiere el título del libro al indicar que las canciones incluyen la cifra de la guitarra. 

Por suerte, cosa que no sucede siempre, el Libro segundo de tonos y villancicos incorpora también notación mensural para las melodías de las diferentes voces de las canciones. El hecho de que las composiciones de Araniés fueran capaces de encontrar el difícil camino hacia la estampa, al menos para un músico ibérico, es también un hecho notable. Junto con el volumen de Luis de Briceño, Metodo mui facilissimo para aprender a tañer la guitarra a lo español, impreso por Pierre Ballard, en París en 1626, el libro de Araniés demuestra la relativa popularidad que este repertorio —y el instrumento con el que se debe acompañar: la guitarra española— debería tener entre algunas élites de amateurs, incluso también fuera de la península. El Sarao de la Chacona pretende recordar el ambiente y el paisaje sonoro de una de aquellas reuniones festivas que, en determinados ambientes cortesanos o aristocráticos del s. xvii, entretenían a los asistentes con danzas, cortas representaciones teatrales (comedias, entremeses, mascaradas), historias contadas, diálogos y disputas, concursos, juegos de sociedad y refrigerios, naturalmente a parte de intervenciones musicales a cargo de profesionales contratados o de los propios invitados. Los saraos, que podían alargarse durante varias veladas en días sucesivos, se organizaban con el objetivo de celebrar cualquier evento festivo. Las canciones de Araniés podrían haber sonado en cualquier reunión de personajes de alta condición, en alguno de los palacios que el duque de Pastrana frecuentó, en Roma o en Florencia, durante sus años en Italia, quién sabe si en combinación con otras músicas de autores hispanos o italianos. 

Las relaciones políticas y culturales entre las dos penínsulas eran intensas a inicios de s. xvii. La presencia y el influjo de la corona castellana en territorios italianos (Milán, Nápoles, Toscana) así como la continua necesidad de tejer y destejer complicidades políticas y económicas, favoreció una corriente regular de contactos e influencias mutuas entre las dos ribas del Mediterráneo. Naturalmente, la música no quedó al margen. Entre otras cosas, lo que venía de Italia era una nueva consciencia de la música instrumental y de las formas que derivaban de la misma, entre las cuales destaca la incipiente sonata violinística. Las obras del laudista napolitano Andrea Falconieri (1585/6–1656) o del violinista Marco Uccellini (ca. 1603–1680) apuntan en esta dirección. Lo mismo sucedía con los vínculos y el flujo y reflujo de influencias entre la península ibérica y las colonias de ultramar, y por eso hemos querido complementar las canciones de Joan Araniés con algunas piezas testimonio de esta realidad. En este viaje de ida y vuelta, América no solamente absorbió el legado musical venido de Europa a través de España. Pronto generó también formas musicales propias en las que los elementos importados de la tradición europea se fusionaban con otros de marcada huella indígena. Dichas propuestas regresaron al viejo continente. Primero en España, después en Italia y en el resto de Europa, algunos de estos nuevos planteamientos musicales disfrutaron de una gran aceptación y difusión, tanto en los ambientes de la música culta como en la popular. El caso del esquema armónico de la chacona, de probable origen latinoamericano, es seguramente uno de los más emblemáticos y duraderos. Por otra parte, tampoco deja de ser notable que en el Libro segundo de tonos y villancicos de Joan Araniés se recoja la primera chacona completa conocida con la música y el texto poético perfectamente acabados.

Màrius Bernadó (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ORTIZ, Diego (c.1510-c.1570) - Tratado de Glosas (1553)

$
0
0
Pinturicchio - Portait of a Boy


Parlem de Pintura...

Bernardino di Betto Betti 'Pinturicchio' (Perugia, c.1452 - Siena, 11 de desembre de 1513) va ser un pintor italià. Possiblement, va treballar inicialment com ajudant de Perugino en els frescs de la Capella Sixtina de Roma. A l'entorn del 1485 va pintar els frescs amb escenes de la vida de Sant Bernadí de Siena a l'església de Santa María in Aracoeli de Roma. Entre els anys 1492 i 1494, i després d'haver realitzar dues obres per a la Catedral d'Orvieto, va pintar sis frescs en els Apartaments Borgia, avui la Biblioteca Vaticana. Entre el 1502 i el 1507 va realitzar els seus últims i més refinats treballs, els deu frescs de la Biblioteca Piccolomini a la Catedral de Siena. En aquests va representar la vida del Papa Pius II, membre de la família Piccolomini, amb colors brillants i detalls marcadament realistes. També va ser autor de llenços com els de la 'Verge en la Gloria' (1510, Museu Municipal, Barbiano) i 'Crist amb la creu' (1513, Col·lecció Borromeo, Milà). Se l'ha comparat sovint amb mestres de la talla de Raffaello i Perugino. Va morir a Siena el desembre de 1513.




Parlem de Música...

Diego Ortiz (Toledo, c.1510 - ?Napoli, c.1570) va ser un compositor i teòric musical espanyol. Nascut probablement a Toledo a l'entorn del 1510, són poques les notícies de la seva joventut. La primera referència fiable el situa a Nàpols el desembre de 1553 quan va dedicar la seva publicació Trattado de glosas al noble espanyol Pedro de Urríes, baró de Riesi. Pel que sembla, tot i estar a Itàlia, va treballar bona part de la seva vida al servei de la cort espanyola. El 1558 va assolir el càrrec de mestre de capella al servei de Fernando Alvarez de Toledo, tercer duc d'Alba. El 1565 va ser mestre de capella de Pedro Afán de Rivera, duc d'Alcalà i a qui va dedicar la seva publicació religiosa Musices liber primus. Es creu que va morir a Nàpols a l'entorn del 1570.

OBRA:

Trattado de glosas sobre clausulas y otros generos de puntos en la musica de violones (Rome, 1553; also pubd in It. as: Glose sopra le cadenze et altre sorte de punti in la musica del violone); ed. M. Schneider (Kassel, 1967)
Musices liber primus hymnos, Magnificas, Salves, motecta, psalmos (Venice, 1565); ed. in Borrowdale

Font: En català: Diego Ortiz (c.1510-c.1570) En castellano: Diego Ortiz (c.1510-c.1570) In english: Diego Ortiz (c.1510-c.1570) - Altres: Diego Ortiz (c.1510-c.1570)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

El Trattado de glosas sobre clausulas y otros generos de puntos en la musica de violones nuevamente puestos en luz, también conocido simplemente como Tratado de Glosas es un libro de música para viola da gamba (Ortiz la llama vihuela de arco o violón) y clavicémbalo, publicado en 1553 por el compositor y violista español Diego Ortiz, dedicado al barón de Riesy, Pedro de Urries. Fue publicado en Roma el 10 de diciembre de 1553 en dos versiones, una en español, con el nombre ya citado y otra en italiano, cuyo título es Glose sopra le cadenze et altre sorte de punti in la musica del violone. Los impresores fueron los hermanos Valerio y Luis Dorico. El libro tiene 61 hojas en formato apaisado y usa letra romana. Está dividido en dos libros que se pueden descargar en este enlace, por cortesía de IMSLP. La antología contiene una amplia explicación sobre su práctica y ejecución. Además, marcó un hito tras su publicación, ya que está considerado uno de los más elegantes y sofisticados trabajos de música instrumental del S. XVI.

Diego Ortiz (c.1510-c.1570) fue un compositor, violagambista y teórico musical español. Se sabe muy poco de su vida e incluso se ignoran las fechas exactas de su nacimiento y defunción. Sabemos que nació en Toledo y probablemente murió en Nápoles. En 1553 residía en el virreinato de Nápoles y cinco años más tarde, en 1558, asume las funciones de maestro de capilla en la capilla napolitana mantenida por el virrey, el tercer duque de Alba, Fernando Álvarez de Toledo. Sabemos que todavía en 1565, siendo ya virrey el duque de Alcalá, Pedro Afán de Ribera, seguía ocupando el mismo puesto en Nápoles. Diego Ortiz publicó dos libros de música durante su vida: el Tratado de Glosas en 1553 y el Musices liber primus en 1565. También se conoce Doulce Memoire, aunque ésta no es un libro, sino una obra, quizá de las más conocidas de este compositor.

Escribe Jordi Savall: «El 10 de diciembre de 1553, en uno de los momentos de máximo esplendor de la vida musical hispana, se imprimió en Roma el “Trattado de Glosas sobre Clausulas y otros generos de puntos en la Musica de Violones nuevamente puestos en luz”, de Diego Ortiz el Toledano. Referencia indispensable para el estudio de la práctica instrumental en el siglo XVI, esta obra de Diego Ortiz ofrece un interés excepcional, tanto desde el punto de vista histórico como por su valor artístico, al contener los más bellos ejemplos que se conocen de lo que fue el repertorio para Viola de gamba (= Vihuela de arco o Violón), y Clavicémbalo durante el Renacimiento musical europeo. Testimonio indiscutible del alto nivel alcanzado por los músicos españoles del siglo XVI en el arte de la variación instrumental, la obra de Diego Ortiz -como la producción de Antonio de Cabezón y los vihuelistas contemporáneos suyos-, además de reflejar la genial personalidad musical de su autor, posee una completa madurez técnica y una calidad musical de primer orden. El término “Recercada” designa en la obra de Diego Ortiz, más bien la intención compositiva -recercar, es decir, “buscar de nuevo”- que no la forma adoptada al realizar dicha intención. Según los procedimientos y estructuras empleados, el aspecto formal de las Recercadas de Ortiz se relaciona en algunos casos al género de la “fantasía” (Recercadas sobre “la Spagna” y Recercadas para Viola sola), en otros pertenece al género de la “variación” (Recercadas sobre Tenores), o al de las “diferencias” (recercadas sobre el Madrigal y sobre la Canción)».

MUSICAANTIGUA (source/font: aquí)

---

The Trattado de glosas, or ‘treatise on the ornamentation of cadences and other types of passage in the music of viols’, is the first printed ornamentation manual for the player of bowed string instruments. It teaches neither how to improvise nor how to add ornamentation at sight, but provides numerous written-out ornaments fitting exactly prescribed time limits. The player is told in book 1 to inspect the dozen or more ornamented variants provided after each simple cadence or passage, to choose the most apt and to write it into his part at the appropriate place. The accidentals shown in the simple cadence are to be retained in whatever ornamented variant the player selects. The second book begins with four solo recercadas (studies) for bass viol, followed by six recercadas on the bass La spagna in which agile tenor-clef counterpoints for violón are accompanied by keyboard harmonizations of the theme. Next come four recercadas (ornamented versions) of Arcadelt's four-voice madrigal O felici occhi miei for viol and keyboard, followed by four of Pierre Sandrin's four-part chanson Douce mémoire. Book 2 concludes with eight recercadas for bass viol and keyboard over passamezzo basses. Neither book quotes any distinctively Iberian air. Ortiz's preoccupation with bowed rather than plucked instruments contrasted with contemporary Spanish preference. 

The sole 16th-century peninsular manuscript that cites his ornamentation formulae is a Portuguese keyboard source (P-C Mus.242), not a Spanish viol source. The hymns, psalms, Salves and alternatim Magnificat settings of Ortiz's Musices liber primus, for four to seven voices, are without exception based on plainsong. Although one setting of Pange lingua gloriosi quotes a Spanish chant, few other native traits are evident in the collection. His use of accidentals (the same note may be unaltered in one verse and sharpened in the next) agrees with Infantas's treatment of plainsong cantus firmi in Plura modulationum genera (1579). In his dedication Ortiz encouraged the Spanish predilection for accompanying sacred polyphony with instruments. In his preface he referred to Ockeghem, Josquin Des Prez and Mouton as the ‘true doctors of music’, a view in accord with the conservative style of his compositions, which show the distinctive influence of Morales. A five-part funeral motet, Pereat dies (ed. H. Eslava in Lira sacro-hispana, Madrid, 1869), is not in the book of 1565 and may be by another Ortiz, like the three long six-part motets of I-Rvat C.S.24, copied in 1545. Vicente Lusitano, the probable author of an anonymous treatise (ed. in Collet), mentioned a Missa ‘L'homme armé’ by ‘Ortiz’. Two intabulations in Valderrábano's Silva de sirenas (1547) are ascribed in that collection not to Diego but to Miguel Ortiz.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DE SAN JUAN, José (c.1685-c.1747) - Missa a 8

$
0
0
Miguel Cabrera - Retablo de la virgen de Guadalupe con san Juan Bautista, fray Juan de Zumárraga y Juan Diego
Obra de Miguel Cabrera (1695-1768), pintor mexicà (1)





Parlem de Pintura...

Miguel Cabrera (Tlalixtac de Cabrera, 27 de maig de 1695 - Mèxic D.F., 16 de maig de 1768) va ser un pintor mexicà, considerat el màxim exponent de la pintura virreinal novohispana. Va arribar a la ciutat de Mèxic el 1719 on va entrar al taller de José de Ibarra per iniciar la seva formació artística, la qual va estar influenciada per les escoles flamenca i espanyola. Cabrera va ser pintor de cambra de l'arquebisbe José Manuel Rubio i Salinas, gràcies a qui va pintar una de les seves obres més transcendents, Nuestra Señora de Guadalupe. A més, el 1753, va ser president de la primera acadèmia de pintura a Mèxic, antecedent de l'Acadèmia de Sant Carles. Va ser autor d'una gran quantitat d'imatges entre les quals van destacar El Retrato de Sor Juana Inés de la Cruz, La Vida de San Ignacio, El Martirio de San Sebastián de la iglesia de Taxco, La Virgen del Apocalipsis i una sèrie de 16 pintures sobre castes. No va ser ni desconegut ni desestimat en el seu temps, es va col·locar en el gust de la societat a tal grau que, per satisfer els seus clients, es creu que el seu taller va arribar a semblar una cadena de muntatge. Això va motivar una producció de més de 45 obres situant a Miguel Cabrera com un dels més il·lustres pintors de Nova Espanya. Va morir a Mèxic D.F. el maig de 1768.

Font: En català: No disponible En castellano: Miguel Cabrera (1695-1768) In english: Miguel Cabrera (1695-1768) - Altres: Miguel Cabrera (1695-1768)



Parlem de Música...

José de San Juan (?Siguenza, c.1685 - Madrid, c.1747) va ser un compositor espanyol. Es va formar com a cantant d'un cor a la Catedral de Santa María de Siguenza sota la direcció de Benito Ambrona. Poc després es va situar a Madrid abans d'assolir, el 1708, el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Siguenza. Anys més tard, concretament el 1715, va ser nomenat mestre de capella del Monestir de las Descalzas Reales de Madrid on hi va romandre fins el 1747. A partir d'aleshores la seva música es va estendre arreu d'Espanya i fins i tot a Mèxic, on va ser àmpliament representat. Va compondre principalment música religiosa formada per Misses, Oratoris, nombrosos villancets, cantates i obra menor. També va publicar tres sarsueles, Telémaco y Calipso (1723, Madrid), La enigma cómica (1723) i Eurotas y Diana (1729, Barcelona) així com altra obra secular. Es creu que va morir a Madrid en una data a l'entorn del 1747.

Font: En català: No disponible En castellano: José de San Juan (c.1685-c.1747) In english: José de San Juan (c.1685-c.1747) - Altres: No disponible



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Anem finalitzant aquesta primera setmana del 2016 en què, de forma monogràfica, he recuperat músics i músiques properes al nostre espai, no així al nostre temps. I avui no serà l'excepció i ens centrarem en la figura d'un enigmàtic compositor manxec la música de qui resulta realment difícil escoltar. I això que segons els contemporanis que hi van conviure, José de San Juan va ser un autor prominent i respectat. Es creu que va néixer el 1685 no obstant emanen seriosos dubtes al respecte tenint en compte que el 1694 va publicar un Arte del Canto llano del 'Padre Fray Joseph de San Juan' i en un any en què també se'l va situar com a mestre dels novicis del Convent de Santo Tomás de Madrid. En tot cas, a partir del 1708 va ser mestre de capella a Siguenza abans d'assolir el mateix càrrec a les Descalzas Reales de Madrid, una posició que va mantenir fins l'any 1747, any en què va literalment desaparèixer del mapa. Algunes fonts apunten en la possibilitat, bastant probable, que fes les amèriques ja que bona part del seu repertori roman conservat a la Catedral Basílica de Nuestra Señora de la Inmaculada Concepción de Puebla, a Mèxic. De fet, ha estat precisament allà on s'ha recuperat, estudiat i interpretat la festiva i 'galant'Missa a ocho con violines, trompas y clarines per a solistes, cor i orquestra de data desconeguda. Clar reflex del canvi d'idioma musical que s'estava gestant a Europa, és també un testimoni d'alt valor per observar i gaudir de la música que en aquella època es destil·lava a les capelles espanyoles i mexicanes. Una obra clarament avantguardista i moderna tenint en compte la probable data de composició anterior, possiblement, al 1747. En tot cas, dualitat de sensacions a l'hora d'avaluar l'edició on la trobarem ja que hi ha un daltabaix insalvable entre veus, al meu parer desesperadament irregulars, i instruments, per fortuna fantàstics en el seu paper i que salven els mobles d'una obra que mereixeria una major acadèmia vocal. Llàstima, si bé hem de qualificar, edició i repertori, com a notable tresor en nom d'un compositor espanyol tristament abandonat i oblidat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

JENSEN, Adolf (1837-1879) - Der Gang nach Emmahus, Op. 27 (1865)

$
0
0
Alexander Helwig Wyant - Split Rail Fence
Obra d'Alexander Helwig Wyant (1836-1892), pintor nord-americà (1)



- Recordatori d'Adolf Jensen -
En el dia de la celebració del seu 179è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Alexander Helwig Wyant (Port Washington, 11 de gener de 1836 - New York, 29 de novembre de 1892) va ser un pintor nord-americà especialment destacat en vistes i paisatges. Va ser alumne del pintor noruec Hans Gude a Karlsruhe. Ràpidament, Wyant es va especialitzar en vistes i paisatges realitzats a les muntanyes Adirondack. El 1869 va ser triat membre honorari de la National Academy of Design a Nova York. Durant una exploració patrocinada pel govern nord-americà a Arizona i Nou Mèxic del 1872, Wyant va patir una paràlisi al braç dret i es va veure obligat a pintar amb el braç esquerra. Tot i això, va ser molt prolífic al llarg de la seva carrera. Va morir a Nova York el novembre de 1892.

Font: En català: No disponible En castellano: Alexander Helwig Wyant (1836-1892) In english: Alexander Helwig Wyant (1836-1892) - Altres: Alexander Helwig Wyant (1836-1892)



Parlem de Música...

Adolf Jensen (Königsberg [ara Kaliningrad], 12 de gener de 1837 - Baden-Baden, 23 de gener de 1879) va ser un compositor alemany. Provinent d'una família de músics, va estudiar primer amb el mestre de capella de Königsberg, Eduard Sobolewski. Entre els anys 1849 i 1852 va ser alumne de Louis Ehlert, Louis Köhler i Friedrich Marpurg. Un primer volum de cançons Op.1 va ser publicat pel seu pare el 1849. A principis de 1856 va viatjar a Brest Litovsk com a professor de música de la família del governador rus Rejch. Allà va compondre, entre altres obres, un trio de piano que va dedicar a Liszt. El 1857-58 va treballar com a mestre de capella als teatres de Posen, Bromberg i Copenhaguen, on va romandre com a professor de piano i on va entrar en contacte amb Gade i J.P.E. Hartmann. Va ser allà on també va realitzar una sèrie de gires de concerts per Escandinàvia amb el violoncel·lista Christian Kellermann. Degut a una inoportuna infecció a la gola, no va poder acceptar una invitació per a convertir-se en mestre de capella de l'orquestra privada del príncep Nicolau Yusupov a Sant Petersburg. Al febrer de 1861 es va convertir en el segon director de l'acadèmia musical de Königsberg. Després de la seva renúncia al febrer de 1862 va continuar fent aparicions freqüents com a pianista.

Durant l'octubre de 1866 va viatjar a Berlín invitat per Carl Tausig per tal d'ensenyar a la seva escola de piano però dos anys més tard va renunciar per establir-se a Dresden on es va dedicar a la composició. El 1869 va buscar una cura per la seva infecció a la gola i als pulmons tot visitant Ems, Reichenhall i Meran, però la seva salut va anar empitjorant gradualment. Va cultivar, al llarg de la seva vida, bones relacions d'amistat amb artistes ben coneguts del seu temps tot dedicant composicions a Bülow (opp.4, 20 no.4, 36), Brahms (opp.7, 25), Gade (opp.10 no.1, 23), Franz (op.14), Paul Heyse (op.22), Berlioz (op.27), Emanuel Geibel (op.29) i Raff (op.31). El seu avi, Wilhelm Gottlieb Martin (c.1780-1842), va ser organista, professor de música a la universitat i compositor de corals, cançons i altres obres vocals. El seu pare, Julius, va ser professor de piano, afinador de pianos i copista. El seu oncle Eduard va ser professor de cant i cantant, també actiu a Königsberg, i el fill d'Eduard, Paul (1850-1931), va ser un cantant d'òpera i un professor al conservatori de Dresden. El seu germà Gustav Jensen va ser violinista i compositor. Adolf Jensen va morir a Baden-Baden el gener de 1879.

OBRA:

Vocal secular:

Opera i coral:
Die Erbin von Montfort (op, 2, A. Jensen), 1858–65; rev. W. Kienzl as Turandot (op with ballet, 3, E. Jensen), vs (Leipzig, 1888)
Frithjof, MS fragment, c1858
Gesang der Nonnen (L. Uhland), S, female vv, 2 hn, hp; Brautlied (Uhland), chorus, 2 hn, hp; pubd together as op.10 (Hamburg, 1863)
Am Pregelstrom am Ostseestrand, 8 male vv, c1864
Jephthas Tochter (after Byron), solo vv, chorus, orch, op.26 (Leipzig, 1864)
[8] Lieder von Geibel, SATB, op.28 (Leipzig, 1865)
8 Lieder von Geibel, SATB, op.29 (Leipzig, 1865)
Donald Caird ist wieder da! (W. Scott), T/Bar, male vv, orch, op.54 (Breslau, 1875)
3 Lieder (P. Heyse, R. Hamerling, W. Hertz), female vv, op.63 (Berlin, 1881)
2 Marienlieder (Heyse, after Sp. poems), T, vas, vcs, dbs, timp, op.64 (Berlin, 1881)
Adonis-Klage (A. Wolf); pt.1 rev. G. Jensen as Adonisfeier, solo vv, chorus, pf (Berlin, 1881)
Einkehr (G.A. Bürger), 3 female vv (Berlin, 1882)

Lieder:
[?6] Gesänge (C. Beck and others), op.1 (Königsberg, 1849) [withdrawn];
6 Lieder (H. Heine, R. Gottschall, G. Pfarrius, Heyse, folksong, J. Eichendorff), op.1 (Breslau, 1859);
7 Gesänge aus dem Spanischen Liederbuch (F.E. Geibel, Heyse), op.4 (Hamburg, 1860);
4 Gesänge (G. Herwegh, Eichendorff), op.5 (Hamburg, 1861);
[6] Minneweisen (Geibel), op.6 (Leipzig, 1862);
8 Lieder (A. Traeger), op.9 (Leipzig, 1863);
[7] Lieder des Hafis (trans. G. Daumer), op.11 (Hamburg, 1863);
[6] Liebeslieder (F. Rückert, O. Roquette, T. Ullrich, Traeger, J. Grosse, G. Kühne), op.13 (Leipzig, 1863);
6 Lieder im Volkston (W. Hertz), op.14 (Leipzig, 1864)
7 Gesänge aus dem Spanischen Liederbuch (Geibel, Heyse), op.21 (Hamburg, 1864);
12 Gesänge (Heyse), op.22 (Leipzig, 1864);
6 Lieder (Geibel, Rückert, K. Beck, Hamerling, Roquette, Uhland), op.24 (Leipzig, 1864);
6 Lieder (H. Hertz, J.W. von Goethe, F. von Schiller and others), op.23 (Leipzig, 1865);
Alt-Heidelberg, du feine (J.V. von Scheffel), op.34 (Leipzig, 1867);
Dolorosa (A. von Chamisso), 6 songs, op.30 (Leipzig, 1868);
6 Lieder (Roquette), op.35 (Dresden, 1870);
12 Lieder aus Scheffels Gaudeamus, op.40 (Dresden, 1870);
2 Lieder (A.S. Pushkin), op.39 (Vienna, 1871);
[6] Romanzen und Balladen (Hamerling), op.41 (Vienna, 1871);
7 Lieder (R. Burns), op.49 (Breslau, 1875)
6 Gesänge (Scott), op.52 (Breslau, 1875);
2 Lieder (O. von Brandenburg, Roquette), op.55 (Berlin, 1875);
7 Lieder (T. Moore), op.50 (Breslau, 1876);
4 Balladen (A. Cunningham), op.51 (Breslau, 1876);
6 Gesänge (A. Tennyson), op.53 (Breslau, 1876);
4 Gesänge aus Stimmen der Völker (J.G. Herder), op.58 (Breslau, 1877);
6 Lieder (Geibel, Beck, Heyse, Eichendorff, Goethe), op.57 (Dresden, 1878);
6 Lieder (Roquette, H.J.C. von Grimmelshausen, W. Müller, C. Lemcke, R. Urban, P.B. Shelley), op.61 (Breslau, 1880)

Without op. no.:
7 Lieder (Eichendorff, R. Reinick, Hoffmann von Fallersleben, F. Bodenstedt, Goethe), 1855–7; Nacht liegt auf fremden Wegen (Heine), 1857;
Lasst mich ruhen (Hoffmann von Fallersleben), ed. in Im Frühling: Lenzlieder (Leipzig, c1870);
6 Lieder (Heyse, Beck, T. Storm, F. Kugler, Goethe), ed. R. Becker (Berlin, 1881);
3 Lieder (W. Osterwald, Heine, H. von Meissen), 2vv, pf (Berlin, 1882);
3 Lieder (Hoffmann von Fallersleben, Beck, Eichendorff), ed. Becker (Berlin, 1883);
2 Lieder (W. Marsano, Geibel), ed. (Baden-Baden, 1899);
Leis rudern hier (Moore), 1864, facs. in Niggli (1900), 108f

Instrumental:

Orch:
Der Gang nach Emmahus: geistliches Tonstück, op.27 (Hamburg, 1865);
Konzertouvertüre [ov. to Die Erbin von Montfort] (Berlin, 1882)

Chbr:
Pf Trio, f [op.6], 1856, unpubd

Piano:
Innere Stimmen, 5 pieces, op.2 (Hamburg, 1861);
Valse brillante, op.3 (Breslau, ?1861);
[6] Fantasiestücke, op.7 (Hamburg, 1862);
[17] Romantische Studien, op.8 (Hamburg, 1862);
Berceuse, op.12 (Hamburg, 1863);
Jagdszene, op.15 (Leipzig, 1864);
Der Scheidenden, 2 romances, op.16 (Leipzig, 1864);
[12] Wanderbilder, op.17 (Leipzig, 1864);
Präludium und Romanze, op.19 (Leipzig, 1864);
4 Impromptus, op.20 (Hamburg, 1864);
Sonata, f , op.25 (Leipzig, 1864);
3 Valses-caprices, op.31 (Leipzig, 1866);
25 Klavier-Etüden, op.32 (Leipzig, 1866);
[20] Lieder und Tänze, op.33 (Leipzig, 1866)
Deutsche Suite, b, op.36 (Berlin, 1869);
Impromptu, op.37 (Leipzig, 1869);
2 Nocturnos, op.38 (Leipzig, 1869);
Alla marcia, Canzonetta, Scherzo, op.42 (Hamburg, 1871);
[8] Idyllen, op.43 (Breslau, 1873);
Eroticon, 7 pieces, op.44 (Berlin, 1873);
[14] Ländler aus Berchtesgaden, op.46 (Breslau, 1874);
Waldidyll, scherzo, op.47 (Breslau, 1874);
[5] Erinnerungen, op.48 (Leipzig, 1874);
[18] Scènes carnavalesques, op.56 (Berlin, 1876);
Ricordanza, study, ed. in Ein Studienwerk (Budapest, 1880)

4 hands:
Scherzo, Wiegenlied, Pastorale, op.18 (Hamburg, 1864);
Hochzeitsmusik, op.45 (Breslau, 1874);
Abendmusik, op.59 (Breslau, 1877);
[5] Lebensbilder, op.60 (Breslau, 1877);
[6] Silhouetten, op.62 (Breslau, 1878);
2 Klavierstücke, op.65 (Berlin, 1881);
Ländliche Festmusik (Berlin, 1882) [arr. from Die Erbin von Montfort]

Font: En català: Adolf Jensen (1837-1879) En castellano: No disponible In english: Adolf Jensen (1837-1879) - Altres: Adolf Jensen (1837-1879)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Jensen possessed one of the most delicate sensibilities of all late Romantic composers. The model for his early works was Schumann, and he succeeded in his mature piano music and songs in assimilating the stylistic influences of Chopin and Liszt into a thoroughly personal style. His professed aspiration in his later works was ‘to translate Wagner's ideas of beauty and truth into music in the smaller forms’. His best piano compositions are distinguished by their melodic richness, rhythmic impetus, sonorous textures and by their colourful, at times almost impressionistic, harmonies. His songs, though uneven, include individual pieces belonging to the finest of their time; in these, Jensen showed himself a born lyricist, with a gift for translating poetic moods into music with assurance and imagination. A distinctly dramatic range of utterance is especially evident in the late English and Scottish songs and ballads; throughout these works his careful word-setting is notably impressive. He was less successful in handling larger forms, and his choral works and compositions with orchestra, despite some arresting features and distinguished scoring, were destined to failure. His only opera remained unperformed.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

This is Steven Haller territory, but Steven has not been well lately, so I will review it and dedicate the review to him. This is Adolf Jensen, a German composer, not to be confused with a Danish composer with the same last name, whose music we have reviewed before. (“Jensen” could be German, Dutch, or Scandinavian.) Adolf was born in 1837 in what is now Kaliningrad (then Konigsberg). Tausig appointed him to teach in his music school in Berlin, but in 1868 he moved to Dresden and spent his time composing. The last five years of his life were spent in Baden-Baden (I wouldn’t mind spending five years there myself), and he died there in 1879. So he was very much a romantic German composer, a follower of Schumann (he planned to study with him, but Schumann died) and later Wagner and Liszt. All of this music is pleasant and well crafted, but mostly not very memorable. The Wedding Music is attractive; it was written in Graz for two pianos, for a Berlin banker’s wedding. The excellent orchestration is by Reinhold Becker (1842–1924). Becker’s instrumentation is so good that you cannot imagine it was not by Jensen himself (especially after hearing the other pieces here). On the Road to Emmaus is a scene every Christian knows from the gospel of Luke. It has great possibilities: a conversation with an unknown stranger who gradually reveals himself to be Jesus. The music is somewhat descriptive—at least of emotional states—and brilliantly instrumented. He dedicated it to Berlioz, who wrote him in response that “it is full of vitality and captivating fervor. Your instrumentations and modulation are masterly.” Gregorian elements and chorales are blended into it. The opera excerpts are instrumental: the overture, the introduction to Act II, and an entertaining ballet. In fact, it is the ballet that I think Steven Haller would like best. It is bright and lively but not frivolous. It also has melodies that may very well stick in your mind. 

Donald R Vroon (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Philharmonie Baden-Baden; Pavel Baleff
PRESTOCLASSICAL: JENSEN, A. - Orchestral works
CPDL: No disponible
SPOTIFY: JENSEN, A. - Orchestral works


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DE ZUBIAURRE, Valentín Maria (1837-1914) - Sinfonía en Mi Mayor (1870)

$
0
0
Valentín de Zubiaurre - Retrato familiar
Obra de Valentín de Zubiaurre (1879-1963), pintor basc (1)



- Recordatori de Valentín María de Zubiaurre -
En el dia de la commemoració del seu 102è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Valentín de Zubiaurre Aguirrezábal (Madrid, 22 d'agost de 1879 - Madrid, 24 de gener de 1963) va ser un pintor basc. El seu pare, Valentín Maria de Zubiaurre, va ser compositor i mestre organista de la Capella Reial. Tot i que els dos van ser sordmuts, van rebre una educació avançada que els va permetre superar aquesta deficiència. Es va formar, com el seu germà Ramon de Zubiarre, a l'Escola de Belles Arts de la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid, on va ingressar als 15 anys, després d'haver rebut classes del pintor Daniel Perea, també sordmut. Va ser deixeble del paisatgista Carlos de Haes i dels pintors Muñoz Degrain, Ferrant i Moreno Carbonero. Va obtenir una sòlida preparació a la qual va contribuir el seu coneixement del Museu del Prado, on va copiar als mestres. Acabats els seus estudis va viatjar amb el seu germà per França, Països Baixos i Itàlia. El 1902 van rebre una beca de la Diputació de Biscaia que els va permetre instal·lar-se a París, on van estudiar a l'Académie Julian, i a on van conèixer la pintura moderna i es van interessar per l'impressionisme, si bé sense rebre'n influència destacable, degut al pes de la seva formació acadèmica i a les seves preferències pels primitius flamencs i italians, i entre els espanyols coetanis Ignacio Zuloaga, i, en menor mesura, Darío de Regoyos. Participant assidu a les Exposicions Nacionals de Belles Arts, va obtenir diverses medalles (segona el 1908 i primera el 1917). La dècada del 1920 i fins la Guerra Civil Espanyola va ser l'època de major èxit internacional de tots dos germans, ja diferenciats estilísticament, Ramon més colorista, Valentín més classicista, però sense rigideses acadèmiques. Després de la guerra, Valentín va seguir a Madrid, mentre que el seu germà va viure a Amèrica fins el 1951. El reconeixement oficial a Espanya de la seva trajectòria artística es va assentar amb el seu nomenament com a acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando el 1945 que va culminar amb la medalla d'honor a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1957. Les seves pintures més característiques van representar escenes costumistes basques i castellanes, d'un realisme el qual la forma de les figures i sobretot el color van tenyir les escenes d'un cert simbolisme. De Zubiaurre va morir a Madrid el gener de 1963.

Font: En català: Valentín de Zubiaurre (1879-1963) En castellano: Valentín de Zubiaurre (1879-1963) In english: No disponible - Altres: Valentín de Zubiaurre (1879-1963)



Parlem de Música...

Valentin Maria de Zubiaurre (Garai, 13 de febrer de 1837 - Madrid, 13 de gener de 1914) va ser un compositor basc. Es va formar com a cantant de cor a la Catedral Basílica de Santiago a Bilbao abans d'estudiar orgue amb Nicolás Ledesma. El 1852 va ser nomenat organista a una església de Santurce i el 1853 va viatjar a Sud Amèrica on va treballar com a professor. El 1866 va tornar a Espanya on va iniciar estudis d'harmonia i composició amb Hilarión Eslava al Conservatori de Madrid. Allà va guanyar, precisament, dos premis en ambdues especialitats (harmonia i composició). El 1873 va viatjar a Roma on va ser alumne de la recent creada Acadèmia Espanyola de Belles Arts. Poc després va iniciar una gira per Europa abans de tornar a Espanya. El 1875 va ser nomenat segon mestre de la Capella Reial de Madrid. El 1878 va succeir a Eslava en el càrrec de primer mestre i es va convertir, també, en professor al Conservatori on va continuar treballant la resta de la seva vida. Com a compositor fou molt prolífic en el camp religiós escrivint nombroses misses i ordinaris de missa així com motets, vespres, un Rèquiem, un Te Deum, una Passió de Sant Mateu i un Stabat Mater. També va ser autor de música instrumental entre ella una Simfonia (1870). No obstant, va ser amb les seves òperes amb què es va donar a conèixer. Entre elles van destacar Don Fernando el emplazado (1869) i Ledia (1877). Va morir a Madrid el gener de 1914.

Font: En català: No disponible En castellano: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914) In english: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914) - Altres: Valentín Maria de Zubiaurre (1837-1914)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Zubiaurre began his musical life as a chorister in Bilbao. 1852 saw him moving to Venezuela for an eight-year stay. There he spent his twenties travelling widely and teaching music. Three years after his return he was awarded the Concours National de Musique for his opera Don Fernando El Emplazado – a lyric tragedy in three acts. With a grant from the Académie des Beaux Arts he toured France, Italy and Germany in 1873. He became Second Kapellmeister of the Capella Real two years later and First Kapellmeister in 1878. These positions he held in parallel with his academic activities at the Madrid Conservatory. Among two hundred works there are three operas written between 1869 and 1874: the first of which is Don Fernando El Emplazado and the last Ledia. Other works range across zarzuela, masses, orchestral, chamber and vocal ensemble music. Zubiaurre’s Symphony in E Major is a serious-minded, four-movement, forty-two minute structure and is the main event here. It’s his only symphony and was written in Rome. If there was a constituency between Schubert’s Great C major and Brahms’ last two symphonies then this symphony would occupy it. The performance, as with all of the works here, is polished and concentrated. It emerges as a sturdy piece that for all its length holds the interest with clear orchestration, incisive ideas and dynamic contrast. 

All of this is attended to with some zeal and communicative engagement by a well-prepared orchestra and conductor. Zubiaurre clearly has a penchant for smoothly polished long lyrical lines for the upper strings and these dominate. After an agitated and sometimes irritable Allegretto (III) there’s a final unfailingly smiling Allegro ma non troppo. There is more tempest to be heard in the prelude to Don Fernando El Emplazado as befits the overture to a full-scale tragedy encompassing all the usual extremes of the opera-house: death, betrayal and lovers triumphant. The Ledia prelude also has its stormy episodes but this aspect is relieved by a gentle predominance. The little charmer that is Ecos de Oiz is for cello and orchestra. It’s seemingly the only example of Zubiaurre engaging with solo instrument and orchestra. This is roundedly romantic music in the pattern familiar from the short lyrical solos by Tchaikovsky, Bridge and Saint-Saens. A nostalgic and sentimental piece, this is evocative of the composer’s home town of Garay and the surrounding mountains although their drama is not what we hear from Zubiaurre.

Rob Barnett (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Euskadiko Orkestra SinfonikoaJuan José Ocón (conductor)
AMAZON: ZUBIAURRE, V.M. - Symphony et al
CPDL: No disponible
SPOTIFY: ZUBIAURRE, V.M. - Symphony et al



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GEIJER, Erik Gustaf (1783-1847) - Songs

$
0
0
Carl Anton Joseph Rottmann - Eine mannigfaltig abwechselnde Landschaft in welcher eine Bauersfrau mit ihrem Kinde, 1824
Obra de Carl Anton Joseph Rottmann (1797-1850), pintor alemany (1)



- Recordatori d'Erik Gustaf Geijer -
En el dia de la celebració del seu 233è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Carl Anton Joseph Rottmann (Handschuhsheim, 11 de gener de 1797 - München, 7 de juliol de 1850) va ser un pintor alemany i un dels més importants paisatgistes romàntics del seu país. Procedent d'una família d'artistes, va rebre de mans del seu pare les seves primeres lliçons de pintura, abans de marxar a Munich el 1822. Allà es va casar amb la seva cosina Friedericke, filla de l'influent arquitecte de jardins Friedrich Ludwig von Sckell. Sota el patrocini del rei Lluís I de Baviera, va realitzar dos viatges, el primer a Itàlia i el segon a Grècia, on va pintar nombrosos paisatges. El seu quadre més representatiu d'aquella època va ser 'Taormina amb l'Etna' (1829), realitzat durant el viatge a Itàlia, i on s'aprecien bé les característiques de la seva pintura, destacant el gust pels paisatges de l'antiguitat clàssica i on els temes heroics i mítics del món greco-romà apareixen implícitament evocats en el paisatge. També s'observa un component literari, present ja en el mateix títol de l'obra, i una tendència a idealitzar el paisatge, que en qualsevol cas va ser d'un verisme gairebé fotogràfic gràcies al virtuosisme tècnic desplegat amb un estudi sobre el color que va procurar ressaltar les possibilitats d'atmosferes sempre canviants. Va viure la resta de la seva vida a Munich, ciutat on va morir el juliol de 1850.

Font: En català: No disponible En castellano: Carl Anton Joseph Rottmann (1797-1850) In english: Carl Anton Joseph Rottmann (1797-1850) - Altres: Carl Anton Joseph Rottmann (1797-1850)



Parlem de Música...

Erik Gustaf Geijer (Ransäter, 12 de gener de 1783 - Stockholm, 23 d'abril de 1847) va ser un poeta, historiador i compositor suec. Es va formar a la Universitat d'Uppsala entre els anys 1799 i 1806. El 1810 va assolir un càrrec de professor adjunt a la mateixa universitat abans d'assolir un càrrec definitiu el 1817. Allà hi va romandre fins el 1846 tot exercint una notable influència, a través dels seus escrits, en filosofia i teologia i en la defensa intel·lectual del liberalisme. No va arribar a ser músic professional si bé va compondre música de cambra i obra per a piano així com nombroses cançons. Va morir a Estocolm l'abril de 1847.

OBRA:

Vocal secular:

Partsongs:
4 male vv; chorus, pf
c60 songs, 1v, pf [selections in Musik för sång (Uppsala, 1824) and Geijers sånger vid piano, ed. A. Lundquist (Stockholm, n.d.)]

Instrumental:

Pf qnt, f, 1823;
pf qt, e (Stockholm, 1825);
pf trio, A , 1827
2 str qts: no.1, F; no.2, B , 1846
2 sonatas, vn, pf: no.1, g, 1819; no.2, F;
Sonata, vc, pf, ?1838
2 sonatas, pf 4 hands: no.1, E  (Stockholm, 1819); no.2, F, 1819–20

Pf solo:
sonata, g, 1810;
fantasia, 1810;
divertimento (Uppsala, 1824)

Font: En català: Erik Gustaf Geijer (1783-1847) En castellano: Erik Gustaf Geijer (1783-1847) In english: Erik Gustaf Geijer (1783-1847) - Altres: Erik Gustaf Geijer (1783-1847)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Geijer va ser una d'aquelles personalitats de recorregut transversal, és a dir, capaç de sorprendre la seva audiència amb múltiples habilitats, entre elles, la música. De fet, aquesta fou una activitat lúdica ja que professionalment els seus camps de treball van estar més relacionats amb la història, i el seu estudi, la poesia, la filosofia, la literatura i la política, sent un ferm divulgador de les virtuts del liberalisme. Per tant, col·lateralment hem de contextualitzar el seu opus en relació a tota una existència il·lustrada que en tot cas, al ser una figura pública reconeguda i respectada, va poder promocionar amb certa facilitat, tot i el perfil 'baix' i amateur, ja que el seu nom va gaudir de notable ressò assolint presència escènica a Estocolm, la ciutat on hi va viure bona part de la seva vida. Allà va publicar obra de cambra però especialment cançons, moltes d'elles recuperades a partir del dia que va fundar, amb altres col·legues, la Societat Gòtica, dedicada a l'estudi, recopilació i divulgació de les antigues tradicions sueques. És d'aquesta manera que molts dels seus assaigs i poemes que va escriure es van acabar convertint, amb el temps, en himnes populars, alguns d'ells a dia d'avui vigents en el sí de la societat sueca. Convenientment arranjats van ser publicats en forma de cançons, bona part d'elles disponibles en aquesta estupenda edició que escoltarem. Cançons que mostren una rica varietat d'estils i formes i ens ofereixen un valuós i deliciós testimoni del seu treball com a poeta i compositor en un estil essencialment clàssic però de textura romàntica. Un autor, en tot cas, a qui avui donarem gustosament la benvinguda!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Catharina Olsson (mezzosoprano); Per-Arne Wahlgren (bariton); Thomas Schuback (piano)
AMAZON: GEIJER, E.G. - Songs
IMSLP: No disponible
SPOTIFY: GEIJER, E.G. - Songs


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ATTERBERG, Kurt Magnus (1887-1974) - Symphony No.1 (c.1910)

$
0
0
John Philip Falter - The visit
Obra de John Philip Falter (1910-1982), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Kurt Magnus Atterberg -
En el dia de la commemoració del seu 42è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

John Philip Falter (Plattsmouth, 28 de febrer de 1910 - University of Pennsylvania Hospital, 20 de maig de 1982) va ser un pintor nord-americà. Va estudiar a l'Institut d'Art de Kansas City i més tard es va traslladar a Nova York on es va matricular a l'Art Students League. Més endavant va assistir a classes a la Grand Central School of Art on va estudiar amb George Wright. El 1930 va iniciar professionalment la seva carrera com a pintor en un any en què va vendre la seva primera obra a la revista Liberty. A partir d'aquest primer èxit, va poder fer nous contactes i va continuar publicant moltes de les seves obres en revistes 'pulp magazines'. Poc després es va convertir en l'il·lustrador del The Saturday Evening Post. Durant els seus anys amb el Post, va pintar més de 200 portades, majoritàriament amb escenes que va experimentar en la seva joventut a Nebraska i Kansas, així com 47 llibres. Va ser també un bon retratista i va tenir l'oportunitat de pintar els ídols del jazz de l'època com Louis Armstrong i Art Tatum. Els darrers anys, va pintar retrats d'una sèrie de personatges famosos, probablement per encàrrec, entre ells l'actriu Olivia de Havilland, l'actor James Cagney i l'almirall William Halsey. Va morir a Pennsylvania el maig de 1982.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: John Philip Falter (1910-1982) - Altres: John Philip Falter (1910-1982)



Parlem de Música...

Kurt Magnus Atterberg (Göteborg, 12 de desembre de 1887 - Stockholm, 15 de gener de 1974) va ser un compositor suec i germà del famós químic Albert Atterberg. Es va formar al Conservatori d'Estocolm on va acabar els estudis el 1911. Poc després va realitzar diverses activitats abans d'assumir, el 1916, la direcció de l'orquestra del Teatre Reial i a partir del 1940 del secretariat permanent de l'Acadèmia Reial de Música. Com a compositor va destacar pel seu cicle de nou Simfonies escrites en un període comprès entre el 1911 i el 1957, la majoria d'elles, en un estil neo-romàntic i properes a la filosofia de Sibelius. Va ser autor també de nombrosa música de cambra, d'obra vocal secular (òperes com 'Fanal' de 1934 o 'Aladdin' de 1941) i religiosa (cantates i una Missa de Rèquiem, entre altres) així com de dos Concerts per a violí, un Concert per a Piano i altres obres orquestrals. Considerat un dels més grans compositors moderns de Suècia, juntament amb Hugo Alfven, va morir als 86 anys a Estocolm.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

stage
op.
Jefta (incid music, Didring), 1913; used in Suite no.1
9Per Svinaherde (ballet), 1914–15; Stockholm, 1921
Mats och Petter (incid music, J. Bauer), 1915; used in Suite no.2
12Härvard harpolekare [Härvard the Harpist] (op, K. Atterberg), 1916–18, Stockholm, 1919; rev. 1934–5; rev. 1952 as Härvards hemkomst [Härvard’s Homecoming], Stockholm, 1954
Syster Beatrice (incid music, M. Maeterlinck), 1917; used in Suite no.3
13Perseus och vidundret (incid music, T. Hedberg), 1918
Balettskizzer, 1919; Stockholm, 1920
17De fåvitska jungfrurna [The Foolish Virgins] (ballet), 1920; Paris, 1920
Turandot (incid music, C. Gozzi), 1920; used in Suite no.4
18Stormen (incid music, W. Shakespeare), 1921; orch suite
De tre mostrarna (incid music, G. Holmgren), 1923
En vintersaga (incid music, Shakespeare), 1923; used in Suite no.5
24Bäckahästen [The White Horse] (op, A. Österling), 1923–4; Stockholm, 1925
Hassan (incid music, J.E. Flecker), 1925; used in Suite no.6
Antonius och Kleopatra (incid music, Shakespeare), 1926
35Fanal (op), 1929–32; Stockholm, 1934
43Aladdin (op), 1936–41; Stockholm, 1941; ov., op.44, 1941
49Stormen (op), 1946–7; Stockholm, 1948

Others:
Järnbäraland, op.16, solo vv, chorus, orch, 1919;
Sången, op.25, solo vv, chorus ad lib, orch, 1925;
Sångens land, op.32, solo vv, chorus ad lib, orch, 1928

Vocal religiosa:

Requiem, op.8, solo vv, chorus, orch, 1914;
Cantates;

Instrumental:

Orch.:
Syms.:
no.1, b, op.3, 1909–11;
no.2, F, op.6, 1911–13;
no.3 (Västkustbilder), op.10, 1914–16;
no.4 (Sinfonia piccola), g, op.14, 1918;
no.5 (Sinfonia funebre), d, op.20, 1919–22;
no.6, C, op.31, 1927–8;
no.7 (Sinfonia romantica), op.45, 1942;
no.8, e, op.48, 1944;
no.9 (Sinfonia visionaria), op.54, solo vv, chorus, orch, 1955–6 [after Voluspa]

Concertante works:
Rhapsody, op.1, pf, orch, 1909;
Vn Conc., e, op.7, 1913;
Vc Conc., c, op.21, 1922;
Hn Conc., A, op.28, 1926;
Pf Conc., b , op.37, 1935;
Double Conc., g–C, vn, vc/va, str, 1959–60

Suites:
no.1 (Orientalisk svit), 1913;
no.2, 1915;
no.3, op.19/1, vn, va, str, 1917;
Stormen, op.18, 1921;
no.4 (Turandot), op.19/2, 1920;
no.5 (Suite barocco), op.23, 1923;
no.6 (Orientalisk legend), op.30, 1925;
no.7, op.29, str/str qnt, 1926;
no.8 (Suite pastorale in modo antico), op.34, 1931;
no.9 (Suite drammatica), op.47, 1944

Chbr.:
Str Qt no.1, D, op.2, 1909;
Str Qt no.2, op.11, 1918;
2 Höstballader, op.15, pf, 1918;
Sonata, b, op.27, vc, pf, 1925;
Pf Qnt, op.31 bis [arr. of Sym. no.6];
Str Qt no.3, D, op.39, 1937;
Variations and Fugue, op.46, str qt, 1944

Other works:
Concert Ov., a, op.4, 1910;
Rondeau rétrospectif, op.26, 1925;
Älven [The River], sym. poem, op.33, 1929;
Ballad och passacaglia, op.38, 1935;
Concert Ov., op.41, 1940;
Rondeau caractéristique, op.42, 1940;
Indian Tunes, sym. movt, op.51, 1950;
Svensk sommarfest, 1957

Literatura:

ed.: Föreningen svenska tonsättare 25 år (Stockholm, 1943)
Med notpenna och taktpinne: ett och annat om partiturskrivning och taktslagning (Stockholm, 1946)
In- och utländska musikminnen från tidigt 1900–tal’, Musikrevy, xii (1967), 322–6 

Font: En català: Kurt Magnus Atterberg (1887-1974) En castellano: Kurt Magnus Atterberg (1887-1974) In english: Kurt Magnus Atterberg (1887-1974) - Altres: Kurt Magnus Atterberg (1887-1974)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Atterberg’s manifold activities have diluted appreciation of his music, and in later years he met with less response than at the beginning of his career. Nevertheless, with Rangström, he was one of the leading Swedish composers in the generation after Peterson-Berger, Stenhammar and Alfvén, producing his best work in symphonies and stage music. The point of departure for his first two symphonies was German and Scandinavian Romanticism (Brahms and Alfvén), though he inclined less to detailed thematic working than to a kind of al fresco technique, with melodic lines – often cantilenas in an assimilated folk style – set off against colourful backgrounds. Having added an impressionist touch in the Third Symphony (arguably his best) and realistic effects in the symphonic poem Älven (‘The River’, 1929), he completed his repertory of symphonic procedures with polytonal elements, which he used in varying degrees up to his last symphony, the Ninth (1955–6). His Sixth Symphony won the prize awarded by the Columbia Graphophone Company for the Schubert centenary (1928). Some of his five operas and his two best ballets had many performances in Europe during the 1920s and 1930s, particularly in Germany. Best known of these was the ballet De fåvitska jungfrurna (‘The Foolish Virgins’, 1920), written for the Ballets Suédois of Paris. Bäckahästen (‘The White Horse’, 1923–4), with its naive folkloristic tone and Singspiel character, also met with success, and Fanal (1929–32) is an effective, ballad-style drama of freedom in 16th-century Germany. All Atterberg’s stage works rely on decorative effect rather than psychological profundity. His music for Maeterlinck’s Soeur Béatrice is typical in its lyrical-elegiac, slightly Impressionist treatment of sentiment; the suite drawn from it is one of his most frequently performed works.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Swedish Radio Symphony Orchestra; Stig Westerberg (1918-1999, conductor)
STERLING: ATTERBERG, K. - Symphony No. 1 & Symphony No. 4
CPDL: No disponible
SPOTIFY: ATTERBERG, K. - Symphony No. 1 & Symphony No. 4


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SAMMARTINI, Giovanni Battista (1700-1775) - Te Deum

$
0
0
Sebastiano Conca - La idolatría de Salomón (c.1750)
Obra de Sebastiano Conca (1680-1764), pintor italià (1)



- Recordatori de Giovanni Battista Sammartini -
En el dia de la commemoració del seu 241è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Sebastiano Conca (Gaeta, 8 de gener de 1680 - Napoli, 1 de setembre de 1764) va ser un pintor italià i un dels més importants i cèlebres pintors romans del segle XVIII. Va assolir fama internacional gràcies a les seves pintures de cavallet, repartides per nombroses col·leccions europees. Va iniciar la seva formació al voltant del 1690, any en què va marxar a Nàpols. Allà va estudiar, a partir del 1693, amb Francesco Solimena, col·laborant amb el seu mestre el 1703 en la decoració de l'Abadia de Montecassino. Quatre anys després es va traslladar a Roma i es va dedicar a l'estudi dels grans mestres, amarant-se de les obres de Miquel Àngel, Raffaello i els germans Carracci. Va entrar en el cercle de Carlo Maratta, reconciliant l'estil barroc del seu antic mestre Solimena amb els conceptes acadèmics del pintor romà. El cardenal Pietro Ottoboni va ser el seu mecenes i li va facilitar el contacte amb la Cúria romana, rebent l'encàrrec de diversos retaules i pintures al fresc, com els de Sant Climent i el de Sant Joan del Laterà. Entre 1721 i 1724 va realitzar el fresc de la Coronació de Santa Cecília de la volta de Santa Cecília a Trastevere, obra clau per al desenvolupament del rococó romà. Els models van ser enviats per Francesco Acquaviva, ambaixador d'Espanya, a la reina Isabel Farnese. Conca va rebutjar la invitació de Felip V per treballar en les obres de decoració del Palau de La Granja de Sant Ildefons, però el 1735 va enviar una escena de la vida d'Alexandre i que formava part d'una sèrie en què van participar importants artistes de l'època, però que no van arribar mai a col·locar-se en aquest palau. Entre les dècades de 1730 i 1750, va viure la seva plenitud, treballant activament per complir amb els nombrosos encàrrecs de retaules sol·licitats. El seu estil líric de pinzellada expressiva i colors fluids va meravellar a la seva clientela. Va ser, també, un gran teòric i docent, que va dirigir una important acadèmia de dibuix a la qual van acudir molts deixebles de tot Europa, entre ells artistes de la talla de Pompeo Girolamo Batoni, Corrado Giaquinto i Anton Raphael Mengs. Entre 1729 i 1731 va ocupar la presidència de l'Acadèmia de Sant Lluc. Va morir a Nàpols el setembre de 1764.

Font: En català: No disponible En castellano: Sebastiano Conca (1680-1764) In english: Sebastiano Conca (1680-1764) - Altres: Sebastiano Conca (1680-1764)



Parlem de Música...

Giovanni Battista Sammartini (Milano, c.1700 - Milano, 15 de gener de 1775) va ser un compositor, organista i mestre de cor italià. Fill de l'oboista francès Alexis Saint-Martin i germà del també compositor Giuseppe Sammartini, es va educar inicialment amb el seu pare abans d'accedir, el 1728, al càrrec de mestre de capella de Sant'Ambrogio de Milà, ciutat on va viure-hi tota la seva vida. Els anys 1730 es va dedicar de ple a la composició de simfonies, concerts, sonates i obres dramàtiques rebent el reconeixement de la seva música fora d'Itàlia. La seva primera òpera, Memet, es va estrenar a Lodi el 1732, i possiblement a Viena el mateix any. A Milà va estrenar, el 1734, L'ambizione superata dalla virtù, amb Vittoria Tesi i el castrat Angelo Maria Monticelli. A mitjans de la dècada del 1730 ja s'havia convertit en la figura principal de l'escola simfònica més antiga d'Europa, que va incloure altres compositors propers com Brioschi, Galimberti, Giulini, Lampugnani i Chiesa. En aquell temps també es va convertir en professor al Collegio de'Nobili on va tenir, entre molts altres, els alumnes Giorgio GiuliniChristoph Willibald Gluck. A partir del 1733 va exercir de jurat en múltiples premis i en concursos i oposicions a diversos càrrecs per a esglésies i la mateixa Catedral de Milà. Com a compositor més famós de Milà, Sammartini va tenir un paper destacat en la vida de la ciutat i en la composició i realització de músiques per a ocasions religioses i reials. Per exemple, el 1741 va escriure una Missa en honor al cardenal Benedetto Odescalchi i per celebrar el naixement de l'arxiduc Leopold II va compondre la cantata secular La dei gara geni (1747).

El 1758 es va convertir en membre fundador de la Societat Filharmònica de Milà amb l'objectiu de promocionar activament la música orquestral. Va ser en aquell temps que va conèixer i contactar amb J.C. Bach, en aquell temps resident a Milà (1755-1762), i amb Luigi Boccherini qui va estar a les ordres de Sammartini el 1765. També va entrar en contacte amb Mozart i el seu pare Leopold donant el seu suport a l'estrena de l'òpera Mitridate, re di Ponto de Mozart. El 1770 es va reunir amb Charles Burney, de visita a Milà. Durant la seva maduresa Sammartini va convertir en el compositor d'església més actiu a Milà. L'almanac Milano sacre de 1761-1775 el va incloure com a mestre de capella de vuit esglésies, mentre que l'almanac La Galleria delle stelle de 1775 la llista es va ampliar a onze. Els darrers anys va viure en contacte permanent amb els membres il·lustres de l'Accademia dei Trasformati i entre l'abril i el setembre de 1773 va escriure les que serien les seves últimes obres, una sèrie de sis quintets de corda. La seva mort, esdevinguda el gener de 1775, fou totalment inesperada ja que aquell any ja tenia calendari per un mínim de 24 actuacions en diverses esglésies de Milà. El seu funeral, massiu, es va celebrar el 18 de gener amb la interpretació d'una Missa Solemne.

OBRA:

Vocal secular:

first performed in Milan, Regio Ducal Teatro, unless otherwise stated
Memet, j-c88 (tragedia, 3), Lodi, 1732, A-HE; ov. ed. B.Churgin, The Symphonies of G.B. Sammartini, i: The Early Symphonies (Cambridge, MA, 1968)
L'ambizione superata dalla virtù, j-c89 (drama, 3, after A. Zeno: Alessandro Severo), 26 Dec 1734
L'Agrippina, moglie di Tiberio, j-c90 (dramma per musica, 3, G. Riviera), 3 Feb 1743
La gara dei geni, j-c91 (componimento drammatico, Riviera), 28 May 1747; 1 aria extant
Ballet music, partly by Sammartini, lost, in: Antigono (pasticcio, arr. M. Chiesa), 26 Dec 1752; Demofoonte (N. Jommelli), 3 Feb 1753; Ciro in Armenia (M.T. Agnesi-Pinottini), 26 Dec 1753; Lucio Vero (Jommelli), 26 Jan 1754; Il trionfo d'amore, 1773 [not attrib. Sammartini]
Campana che suona, glee, SAB, j-c98, ed. T. Warren, A Collection of Catches, Canons, and Glees, i (London, 1762)

Cants.:
Paride riconosciuto, j-c C13, Milan, 1750, lost;
La reggia de' fati (G.E. Pascali), j-c91.1, Milan, 1753, collab. N. Jommelli, F-Pn [as Serenata, Acts 1–2];
La pastorale offerta (Pascali), j-c91.2, Milan, 1753, collab. Jommelli, Pn [as Serenata, Act 3];
Iride (F.A. Mainoni), j-c C16, Milan, 1772, lost

Arias:
Chiusi i lumi cheto giace, S, 2 vn, va, bc, j-c93, F-Pc;
Deh spiegate quel affanno, S, 2 tpt, 2 vn, va, bc, j-c94, Pc;
Fieri venti già soffiano, S, 2 tpt, 2 vn, va, bc, j-c96, D-KA;
Non così rapido scende dal monte, S, 2 tpt, 2 vn, va, bc, j-c92, F-Pc;
Non hà dolor più rio, A, 2 vn, va, bc, j-c95, B-Bc;
Se voi che serva almen, S, 2 vn, va, bc, j-c97, Bc

Terzetto:
Perché sì lento il giorno, 3 S, 2 tpt, 2 vn, va, bc, j-c99, F-Pc

Vocal religiosa:

Orats:
1 aria, lost, in La calunnia delusa (G. Machio), j-c C18, Milan, 1724;
Gesù bambino adorato dalli pastori, j-c116, Milan, 11 Jan 1726, 1 aria extant;
L'impegno delle virtù (T.A.Ricchini), j-c C19, lost

Others:
Ky–Gl, j-c100;
Ky, j-c101;
Gl, j-c102;
Cr, j-c103;
2 lits, j-c109–10;
Mag, j-c111, ed. M. Alberti (London, 1972);
2 TeD, j-c114–15, 1 dated 1771;
Beatus vir, j-c104;
2 Dixit Dominus, j-c105–6;
2 Laudate pueri, j-c107–8;
Miserere, j-c112, 1750;
Nisi Dominus, j-c113;
other works not evaluated

8 Lenten cants.:
Il pianto di S Pietro, j-c117, 5 March 1751;
Il pianto delle pie donne, j-c118, 12 March 1751, ed. in RRMCE, xxxiv (1990);
Il pianto degli angeli della pace, j-c119, 19 March 1751;
Pianto di Maddalena al sepolcro, j-c120, 26 March 1751;
Maria addolorata, j-c121, 2 April 1751;
Gerusalemme sconoscente ingrata, j-c122, 9 March 1759;
L'addolorata divina madre, j-c123, 6 April 1759, ed. in Vaccarini;
Della Passione di Gesù Cristo, j-c124, 14 March 1760
11 contrafacta, j-c B1–11; no.1 ed. J. Corfe, Sacred Music (London, c1800), Eng. text; no.3 also in CH-SAf with different text

Doubtful:
The Lord is righteous (contrafactum), ed. J. Corfe, Sacred Music (London, c1800);
2 masses;
2 Ky–Gl–Cr;
Ky; 2 Cr;
2 lits;
Mag;
Miserere;
Tantum ergo

Lost:
40 sacred cants.;
Mag, Prague, 1738;
Stabat mater, Milan, 1762

Instrumental:

Orch:
Extant works:
142 syms. (incl. 75 doubtful and spurious; 5 lost);
30 concs. (4 spurious, 9 doubtful);
12 concs., vn, orch; conc., 4 vn orch;
2 concs., fl, orch; conc., 2 ob, 2 vn, orch;
conc., 2 ob, vn, orch;
8 orch concertinos (incl. 1 doubtful, 1 lost);
4 marches and minuets. Principal MS sources CZ-Pnm; D-KA; F-Pc, Pn; S-Skma;

Chbr:
Extant works:
6 qnts, 3 vn, va, b, 1773, ed. in Cattoretti (1991–2);
29 qts (incl. 6 solo concertinos, 5 dated 1763–7, and 6 quartetti dated c1771), 3 vn, vc/b, or fl, 2 vn, vc/b, or 2 vn, va, vc/b; c170 trios (incl. 24 doubtful, 17 lost), 17 more not evaluated, most for 2 vn, bc;
8 sonatas, fl (incl. 2 doubtful);
10 sonatas, vn (incl. 1 doubtful);
6 sonatas, hpd, vn; 8 sonatas, vc (incl. 2 doubtful);
c40 sonatas, hpd/org (many doubtful);
28 sonatas, 2 fl/vn (most doubtful);
2 sonatas, mand (not yet evaluated)

Doubtful and spurious:
Sonata no.3, 2 vn, bc, in Six Sonatas … by Lampugnani and St Martini, op.1 (London, 1744), same as no.1 in Six Sonatas (Edinburgh, c1760), attrib. Lampugnani (c1745);
Six Sonatas … St Martini, Brioschi and Other Masters, 2 vn, bc, 3rd set (London, 1746);
Six Sonatas or Duets, 2 fl/vn, op.4 (London, 1748);
A Second Set of Six Sonatas or Duets, 2 fl/vn, op.7 (London, 1757);
Sonata, hpd, no.7 (D), in XX sonate, op.2 (Paris, 1760);
Six Sonatas or Duets, 2 fl/vn, op.V[II] (London, c1760);
Six Sonatas, 2 vn, bc (Edinburgh, c1760);
Six Easy Solos, fl/vn, bc (London, 1765);
Sonata, hpd, no.5 (F), in Raccolte musicale, op.5 (Nuremberg, 1765);
A Favourite Lesson (G), hpd (London, c1775), except third movement;
Sonata, G, vc, bc, by M. Berteau (see Adas)

Font: En català: Giovanni Battista Sammartini (c.1700-1775) En castellano: Giovanni Battista Sammartini (c.1700-1775) In english: Giovanni Battista Sammartini (c.1700-1775) - Altres: Giovanni Battista Sammartini (c.1700-1775) 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Quan fem referència al segle XVIII, si més no des d'una perspectiva musical, són dos els noms que amb més força se'ns dibuixen al nostre interior, Mozart i Haydn. No obstant, el reguitzell de mestres d'aquest període musical de gran plenitud dista considerablement més enllà d'aquests dos grans genis de la música. M'hi podria estendre amb desenes de compositors que van ser més o menys il·lustres, des del Pare Martini, passant per C.P.E. Bach o Hasse fins a Michael Haydn o els Stamitz per citar-ne breument una pinzellada. Però van ser molts més, alguns d'ells molt importants per entendre les formes i principis del classicisme fins i tot les pròpies dels citats Mozart i Haydn. Avui, per exemple, la referència és obligada i Giovanni Battista Sammartini, i col·lateralment la geografia on va viure, Milà, va ser fonamental i decisiva en bona part en la formació, desenvolupament i consolidació de l'estil clàssic tant característic d'aquell temps. El seu esperit curiós i musicalment experimental va ser determinant en molts sentits però especialment en el sí del gènere simfònic, amb què va sorprendre els públics vinguts adhoc d'arreu, des del mateix Pare Martini, passant per Mozart pare i fill i fins a Johann Christian Bach, entre molts altres. Per mèrits propis, Sammartini se l'ha de situar entre els primers simfonistes de la història de la música, i si bé és un autor que roman en bona part allunyat dels escenaris, la seva influència, cabdal arreu d'Europa, va anar acompanyada d'un lideratge musical indiscutible.

Però bé, Sammartini va ser un ciutadà del seu temps i professionalment la seva formació va anar inherentment acompanyada i compassada d'un gènere musical, el religiós. Els seus nombrosos càrrecs a Milà, en diverses de les seves esglésies, l'hi imposaven un deure inalienable, el de compondre obra litúrgica per a les més diverses ocasions. Alhora, tenint en compte el paisatge i la cultura catòlica d'Itàlia, les obligacions en aquest sentit devien ser constants i possiblement esgotadores. Paradoxalment, el repertori de Sammartini recuperat en aquest sentit és sensiblement inferior al que hom pot imaginar i deduir d'un mestre de capella titular d'un mínim de 8 esglésies de Milà. Previsiblement, l'explicació rau que moltes d'aquestes obres, mai publicades i preservades en manuscrit, s'han perdut pels segles dels segles. Afortunadament, per dir-ho d'alguna manera, algunes d'elles s'han conservat i fins i tot recuperat i ens mostren un estil essencialment galant, amb àries de gran escala, amb moviments en forma sonata tant per a solistes com per a grups corals i amb fugues finals de gran presència i solemnitat. El Te Deum d'avui, que pertinentment introduirem amb una de les seves obertures-simfonies (recordem que en va compondre més de 100), és clar testimoni del llibre d'estil de Sammartini i ens permet delimitar la seva ciència i acadèmia però també, i naturalment, la intrínseca bellesa d'un opus, el religiós, encara per conèixer i admirar com pertoca!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

MANCINI, Francesco (1672-1737) - Recorder Sonatas

$
0
0
Adriaen Coorte - Three peaches on a stone ledge with a Red Admiral butterfly
Obra d'Adriaen Coorte (c.1665-c.1710), pintor holandès (1)



- Recordatori de Francesco Mancini -
En el dia de la celebració del seu 344è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Adriaen Coorte (?Middelburg, c.1665 - ?Middelburg, c.1710) va ser un pintor holandès, actiu entre el 1683 i el 1707. Pintor de quadres de petit format, sovint de natures mortes o d'escenes amb animals, la seva formació i biografia són desconegudes. Per tant, es creu que va néixer a Middelburg i que es va formar a Àmsterdam amb Melchior d'Hondecoeter a l'entorn del 1680 fruit d'algunes similituds de forma, estil i signatura d'obres. A partir del 1683, es creu que va tornar Middelburg, on va obrir un taller, i on va signar els seus petits però curosament equilibrats bodegons. Les seves obres van seguir, en general, un mateix patró pel que fa a composició, tècnica i temàtica: petits arranjaments de flors, fruites o verdures, petxines en lloses de pedra i il·luminació zenital amb un fons fosc que contrasta amb el primer pla de l'escena. El seu treball va ser hereu d'una tradició més pròpia de principis del segle XVII. A partir del 1695 va formar part de la Confraria de Sant Lluc de Middelburg. Va morir en una data posterior al 1707.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Adriaen Coorte (c.1665 - c.1710) - Altres: Adriaen Coorte (c.1665 - c.1710)



Parlem de Música...

Francesco Mancini (Napoli, 16 de gener de 1672 - Napoli, 22 de setembre de 1737) va ser un compositor italià. El 1688 va entrar al Conservatori di S Maria della Pietà dei Turchini com estudiant d'orgue de Provenzale i Ursino. Després de sis anys de formació, va entrar a treballar com a organista a la mateixa ciutat de Nàpols. A l'entorn del 1700 va entrar al servei del rei abans d'assolir, el 1704, la condició de principal organista de la Capella Reial. El 1708 va ascendir al càrrec de mestre de capella però el desembre del mateix any va haver de cedir el seu lloc a Alessandro Scarlatti quedant relegat a les funcions de segon mestre de capella, si bé el 1718 va ser notificat per escrit que seria oficialment el successor de Scarlatti quan aquest abandonés el càrrec. El 1720 va ser nomenat director del Conservatori di S Maria di Loreto on va tenir un rol important en la formació dels nous alumnes. El 1725 va succeir a Scarlatti i va romandre en aquest càrrec la resta de la seva vida si bé el 1735 es va jubilar prematurament fruit d'una malaltia, morint el setembre de 1737 a Nàpols.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
performed in Naples unless otherwise stated
Il nodo sciolto e ligato dall’affetto, o vero L’obligo e l disobligo vinti d’amore (dm boscareccio, 3), Rome, Jan 1696
Ariovisto (dm, 3, P. d’Averara), NB, 10 Nov 1702
Silla (melodramma, 3, A. Rossini), NB, ?27 Jan 1703; for musical source of Act 2 scene xxiv see Romagnoli (1995)
La costanza nell’honore (dm, 3, F. Passarini), NB, 1st week of June 1704
Gli amanti generosi (dm, 3, G.P. Candi, rev. G. Convò and S. Stampiglia), NB, ?carn. 1705, I-Mc (facs. in IOB, li, 1978) [see also L’Idaspe fedele, 1710]
La serva favorita (melodramma, 3, G.C. Villifranchi, rev. Convò), NB, sum. 1705, Mc
Alessandro il grande in Sidone (dm, 3, A. Aureli, rev. Convò), NB, 1706, Act 1 Nc, arias in Nc and D-MÜs (Sant. Hs. 2464, listed as Chi scherzo d’amor col foco)
Turno Aricino (dm, 3, Stampiglia and F. Falconi), Fiorentini, 4 Feb 1708, MÜs
Artaserse [12 arias and scene buffe] (dm, 3, ?rev. G. Papis), NB, 2 July 1708, arr. of G.M. Orlandini, Artaserse, 1706
L’Engelberta, o sia La forza dell’innocenza [Act 3 and part of Act 2] (dm, 3, A. Zeno and P. Pariati), Palazzo Reale, 4 Nov 1709, A-Wn, with Albinoni, Pimpinone (int); also perf. with Melissa Schernita [Act 1 and part of Act 2 by A. Orefice] (int), lib US-Wc
L’Idaspe fedele [Hydaspes] (op, 3, G.P. Candi, rev. Convò and others), London, Queen’s, 23 March 1710, arias in GB-Ge, Lbl, I-Rsc, US-Cu, arias (London, 1710) [rev. by ?N. Grimaldi of Gl’amanti generosi]
Mario fuggitivo (dm, 3, Stampiglia), NB, 27 Dec 1710
Abdolomino [10 arias] (dm, 3, Stampiglia), NB, 1 Oct 1711, arr. of G. Bononcini, Abdolomino, 1709
La Semele (favola per musica, N. Giuvo), Piedimonte Matese, Palazzo Ducale, 14 Dec 1711
Selim re d’Ormuz (dm, 3, G.D. Pioli), NB, 24 Jan 1712
Agrippina [16 arias and int] (dm, 3, V. Grimani), NB, 18 Feb 1713, arias in D-Dl, I-Nc, arr. of Handel, Agrippina, 1709
Artaserse re di Persia [prol, int and 14 arias] (dm, 3, F. Silvani), Palazzo Reale, 8 Oct 1713, arr. of A. Lotti, Il tradimento traditor di se stesso, 1711
Il gran Mogol (dm, 3, D. Lalli and A. Birini), NB, 26 Dec 1713, MC
Il Vincislao (dm, 3, Zeno), NB, 26 Dec 1714, aria in Nc
Alessandro Severo (dm, 3, Zeno), Rome, Alibert, carn. 1718, arias in D-MÜs
La fortezza al cimento (melodramma, 3, Silvani), NB, 16 Feb 1721
Il Trajano (dm, 3, ?G. Biavi), NB, 17 Jan 1723, I-Nc, with Colombina e Pernicone (int) (int ed. C. Gallico, Milan, 1989), arias in Rc
L’Oronta (dm, 3, C.N. Stampa), NB, carn. 1728, with Perichitta e Bertone (int)
Il Cavalier Bardone [Bertone] e Mergellina (int, ?A. Belmuro), Turin, Carignano, aut. 1730
Il ritorno del figlio con l’abito più approvato [arias] (pasticcio, 3), Prague, Sporck, carn. 1730
Alessandro nell’Indie (dm, 3, P. Metastasio), NB, carn. 1732, with La Levantina (Eurilla e Don Corbolone) (int), aria in D-Bsb
Don Aspremo [13 arias] (commedia, 3, D. Carcajus), Nuovo, wint. 1733
Demofoonte [6 arias] (dm, 3, Metastasio), NB, 20 Jan 1735, without int, I-MC, Acts 1–2 and int, Nc, collab. D. Sarro and L. Leo, int and recit G. Sellitti
Doubtful: Alfonso [prol and int] (G.D. Pallavicini), Collegio dei Nobili, 20 Oct 1697; Il Cavalier Brettone (int), Conservatorio di S Maria di Loreto, 1720; see Romagnoli (1998)
Music in: F. Gasparini: Ernelinda, 1713; Creso re di Lidia, London, 1714

Other secular vocal:
Cara mura adorate (serenata), 1702, D-MÜs
Il giorno eterno (serenata, N. Giuvo), Naples, Palazzo Reale, 19 March 1708
Amore nel cuore di Partenope (serenata, G. Papis), Naples, Palazzo Reale, 1 Oct 1708
Dafne in alloro (cant. a 3), Naples, Palazzo Reale, 19 Oct 1716
Cori per il Maurizio, in A. Marchese, Tragedie Christiane (Naples, 1729)
Mentre in dolce riposo (serenata), MÜs, I-Plc
Nell’ore più quiete (serenata), Nc
Over 200 cants. (see Wright)

Vocal religiosa:

Oratorios:
Dolorose canzoni, Naples, Congregazione di SS Spirito di Palazzo, 1698
L’amor divino trionfante nella morte di Cristo, Rome, Arciconfraternita della Pietà della Nazione dei Fiorentini, 4th Sunday of Quaresima 1700
La notte gloriosa (G.A. Minotti), Naples, S Maria del Porto, Christmas 1701
La nave trionfante sotto gli auspici di Maria Vergine (F. Falconi), Palermo, Convento dell’immacolata Concezione del Sacro, 1701
L’Arca del Testamento in Gerico (A. Perrucci), Naples, Oratorio del SS Rosario di Palazzo, 1704
Gli sforzi della Splendidezza e della Pietà, Palermo, S Lorenzo, 1707
Il genere umano in catene, Siena, Collegio Tolomei, 1708
Il Giuseppe venduto, Palermo, Ospedale di S Bartolomeo, 1711
Il sepolcro di Cristo Signor nostro, Naples, Congregazione della Madonna, 6 April 1713
Il sepolcro di Cristo fabbricato dagli Angeli, Florence, Compagnia di S Jacopo, 12 April 1716
La caduta di Gerico, Lucca, S Maria Corteorlandini, 1721
Il zelo animato, ovvero Il gran profeta Elia (rev. A. Perrucci), Naples, Conservatorio di S Maria di Loreto, 1733, I-Nc

Music in: Sara in Egitto [1 aria] (pasticcio, D. Canavese), Florence, Congregazione ed ospizio di Gesù, Maria e Giuseppe e della SS Trinità, 2 Feb 1708; Dal trionfo le perdite, ovvero Jefte che sagrifica la figlia [2 arias] (pasticcio, Canavese), Florence, ?Compagnia della Purificazione, 2 Feb or 19 March 1716

Other sacred vocal:
Cants., masses, motets, Mag, Vesper, Pss: A-KR, Wn; B-Bc; CZ-Pak, Pnm, Prague, Křižovnici; D-Bsb, Dl, GB-Lbl; I-Nc, Nf

Instrumental:

2 Toccata di cembalo, 1716, Nc
XII Solos, fl, hpd/b vn (London, 1724); rev. Geminiani (1727)
10 sonatas a 4, fl, 2 vn, vc, bc;
2 sonatas a 5, fl, 2 vn, va, vc, bc: in Concerti di flauto, violini, violetta, e basso di diversi autori, 1725, Nc (see Giani)

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: - Altres: 



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

As far as is known, Mancini’s first composition was the pastoral opera Il nodo sciolto e ligato dall’affetto, written for Rome. From 1702 onwards Mancini worked almost continuously at composing and arranging operas. He was most productive when he was Scarlatti’s deputy; his creative output slowed down following his appointments as Director of S Maria di Loreto and then as maestro of the royal chapel. While Mancini composed serenades, pieces for special occasions and cantatas throughout his life, his oratorios are concentrated in the period 1698–1708, with several later exceptions, including his last oratorio, Il zelo animato, which appears to have been intended as an exercise for his pupils at S Maria di Loreto. Mancini’s contribution to sacred music was considerable, and the wide distribution of his music in libraries throughout Europe is a reflection of its popularity. Instrumental music was not of primary concern to Mancini, and that which remains appears to have been intended for teaching purposes (for example the two toccatas for harpsichord).

The peculiarity of his instrumental writing can be seen in his sonatas, for example the rich harmonies accompanying the melodies and the contrapuntalism of the second movements, which are often almost proper fugues (see Giani). While Mancini did not travel far from Naples, except for the occasional trip to Rome, stylistically his music fits into the transition between Scarlatti’s generation and the era of the spread of Neapolitan opera across Europe. His operas, which display a preference for the pathetic style (but he was no stranger to the comic), make simultaneous use of archaic features, such as a thick contrapuntal texture, swift rate of harmonic change and fast-moving bass line, as well as more modern features, such as the precise delimitation and greater extension of the sections of his arias and the use of the harmonic pedal. Mancini’s instrumentation is varied and colourful; the many directions for the bass part, which often indicate detailed orchestration and which may vary within a single aria, are also of importance. He was a skilful writer of melodies, able to achieve a perfect balance between words and intonation, even in recitatives, and able to shape the vocal line effectively as well as simply.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Ricardo Kanji (recorder); Marc Destrubé (violin); Irmgard Schaller (violin); Emilio Moreno (viola); Hidemi Suzuki (violoncello); Jacques Ogg (harpsichord)
AMAZON: MANCINI, F. - Seven Recorder Sonatas
SPOTIFY: MANCINI, F. - Seven Recorder Sonatas



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LÓPEZ CAPILLAS, Francisco (c.1605-1674) - Missa Re Sol

$
0
0
Carlo Dolci - Mater dolorosa (c.1655)
Obra de Carlo Dolci (1616-1686), pintor italià (1)



- Recordatori de Francisco López Capillas -
En el dia de la commemoració del seu 342è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Carlo Dolci (Firenze, 25 de maig de 1616 - Firenze, 17 de gener de 1686) va ser un pintor italià. Va ser un artista precoç que als 15 anys ja havia realitzat la seva primera obra, el retrat de Stefano della Bella, conservat al Palazzo Pitti de Florència, i considerat una obra de referència fonamental. El 1625 va entrar al taller de Jacopo Vignali i el 1632 el seu nom apareix en el cens de Florència com a pintor independent. El seu estil va combinar l'expressivitat heretada de Vignali amb el disseny elegant i els colors vius característics de l'escola florentina. Una de les principals característiques de la seva pintura va ser l'acabat fi que va impregnar les seves obres, especialment les religioses. Segons Filippo Baldinucci, els seus primers patrons van ser Piero de 'Medici', el músic Antonio Landini, i el cardenal Leopoldo de Medici, gaudint des dels seus inicis d'un èxit que va mantenir al llarg de tota la seva carrera. Durant els seus anys de joventut es va dedicar a copiar obres dels grans mestres del segle XV i XVI, entre els quals van destacar Fra Angelico, Ghirlandaio, Miquel Àngel i Correggio. També va conèixer i estudiar, a través de la col·lecció Medici, els pintors holandesos contemporanis, especialment a Willem van der Aelst. Si bé va treballar el retrat i el bodegó, es va especialitzar en temes piadosos als quals va inculcar un caràcter didàctic. Entre els seus olis més importants cal citar a Sant Andreu pregant abans del martiri (Birmingham, City of Birmingham Museum and Art Gallery), La visió de Sant Lluís de Tolosa (Florència, Palazzo Pitti), L'àngel de la guarda (Prato, Museu Prato Duomo) i El sopar a la casa del fariseu (Wiltshire, Corsham Court). Va tenir nombrosos seguidors i imitadors, entre els quals va destacar la seva pròpia filla, Agnese Dolci, qui es va dedicar a fer rèpliques i còpies de les obres del seu pare. La seva pintura va ser, des del segle XVII, especialment apreciada a Anglaterra. Va morir a Florència el gener de 1686.

Font: En català: Carlo Dolci (1616-1686) En castellano: Carlo Dolci (1616-1686) In english: Carlo Dolci (1616-1686) - Altres: Carlo Dolci (1616-1686)



Parlem de Música...

Francisco López Capillas (México D.F., c.1605 - México D.F., 18 de gener de 1674) va ser un organista i compositor mexicà. Fill del notari reial Bartolomé López i de Maria de la Trinidad, es va formar al cor de la Catedral Metropolitana de Mèxic a l'entorn del 1625 on probablement va estudiar amb el mestre de capella Antonio Rodríguez Mata. Es creu, tot i les poques fonts que ho avalen, que un any després es va graduar en Teologia a la Universitat de Mèxic. Poc després va viatjar a Jaén on possiblement va estudiar amb Juan de Riscos (1598-c.1643), el mestre de capella de la ciutat fins el 1643. El desembre de 1641 va ser nomenat organista assistent de la Catedral Nuestra Señora de la Inmaculada Concepción de Puebla sota la direcció del mestre Juan Gutiérrez de Padilla. Allà també va ser intèrpret de baixó, un instrument de vent típic del renaixement. Es creu que abans de la tardor del 1646 es va llicenciar a la Universitat de Mèxic. Entre els anys 1642 i 1647 va substituir amb freqüència a Pedro Simon, l'organista titular en aquell temps de la catedral. Un càrrec que va assolir el gener de 1647. No obstant, el 1648 el càrrec va tornar a Simon i López Capillas va decidir tornar a Puebla el maig de 1648 a la cerca de noves oportunitats. A partir d'aquí el seu rastre es perd fins el març de 1654 any en què va publicar una extensa col·lecció amb les seves composicions. Potser fruit d'aquest treball, el 1655 va ser nomenat organista i mestre de capella de la Catedral de Mèxic en substitució de Fabian Ximeno, mort aquell mateix any. El gener de 1656 i a petició del duc d'Alburquerque, va compondre quatre misses en honor a la investidura de quatre bisbes durant la festivitat de Sant Joan. Va seguir exercint de mestre de capella de la catedral fins el 1668 any en què va cedir la seva condició d'organista a Joseph Ydiáquez. El març de 1673 va fer entrega d'una extensa col·lecció de la seves obres a les autoritats de Madrid. En aquell moment, López Capillas era un dels músics més admirats de Mèxic així com un dels més ben pagats, amb un salari anual de 1000 pesos. El gener de 1674, i després d'anys d'èxits, López Capillas va morir a la ciutat de Mèxic.

OBRA:

Vocal religiosa:

Masses:
Missa Pange lingua, 6vv;
Missa super scalam Aretinam, 5vv [on hexachord], ed. in Brothers, The Hexachord Mass (1973) and (1989), second Ky in S;
Missa Aufer a nobis, 4vv [on López's motet];
Missa super Alleluia, 5vv [on López's motet];
Missa Benedicta sit Sancta Trinitas, 4vv [on Palestrina's motet];
Missa Quam pulchri sunt gressus tui, 4vv [on Palestrina's motet], second Ag, ed. in Brothers (1989), S;
Missa Re Sol, 4vv [on Riscos's canción];
Missa batalla, 6vv [on Janequin's chanson]

8 Mag, alternate verses 4vv, E-Mn, Museo del Virreinatato, Tepotzotlán, nr Mexico City; ed. in Johnson, 1 ed. S. Barwick, Motets from Mexican Archives (New York, 1952–68);
Mag secundi toni, ed. in Tesoro de la música polifónica en México, i (Mexico City, 1952), ed. in Stevenson, ‘Mexico City Cathedral Music’ (1987–8)
Passio Domini nostri Jesu Christi secundum Matthaeum, 4vv, L ii
O admirabile commercium, motet, 4vv, insts, Colección Sánchez Garza, Centro Nacional de Investigación, Documentación e Información Musical, Mexico City

13 motets:
Adiuva nos, Deus [pt i by A. Rodriguez Mata], L ii;
Aufer a nobis, 4vv, ed. in Brothers (1989), L i, S;
Christus factus est, 4vv, L ii;
Cui luna, sol et omnia, 4vv, L i;
Cum iucunditate, 4vv, L i;
Ecce nunc tempus, 4vv, L ii;
Ego enim, 6vv, L i;
Et incarnatus est, L i;
In horrore visionis nocturnae, 6vv, L i;
Lumen ad revelationem, L i;
Quicumque voluerit apostolorum, 4vv, L i;
Tenebrae factae sunt, 4vv, L ii;
Velum templi, 4vv, L ii

Other works:
Alleluia, 4vv, ed. in Brothers (1989), L ii, S;
Alleluia, dic nobis, Maria, 4vv, ed. in Brothers (1989), ed. S. Barwick, Two Mexico City Choirbooks of 1717 (Carbondale, IL, 1982), L ii, S;
Ante diem festum Paschae, 4vv, L ii;
Dic nobis Maria, L;
Gloria, laus, 4vv [2 versions], ed. in Brothers (1989), L ii, S;
In horrore visionis nocturnae, 6vv, L i;
Israel es tu rex, 3vv, 4vv [2 versions], L ii;
Lamentatio Hieremiae prophetae, 5vv, L ii;
Laudate Dominum, ed. in Tesoro de la música polifónica en México, iv (Mexico City, 1990);
Sanctus Deus, 4vv, L ii;
Tantum ergo, 6vv, L i

Lost:
Mass, 4 choirs, 1656; villancicos for the dedication of Mexico City Cathedral, 1656;
Villancicos in honour of the Virgin of Guadalupe, 1669;
Other villancico sets

Font: En català: No disponible En castellano: Francisco López Capillas (c.1605-1674) In english: Francisco López Capillas (c.1605-1674) - Altres: Francisco López Capillas (c.1605-1674)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Uno de los más grandes músicos mexicanos, contemporáneo de la excelsa poetisa mexicana Sor Juana Inés de la Cruz, fue Francisco López Capillas. Vivió en el siglo XVII y es considerado el primer Maestro de Capilla de la Catedral de México nacido en tierras mexicanas. Francisco López Capillas nació en 1614, en la capital del Virreinato. Poco se sabe de su infancia pero muy seguramente fue ‘seise’ del coro de la Catedral de México. Recordemos que en aquella época las voces femeninas estaban prohibidas en el culto público de la Iglesia, por lo que las voces agudas eran cantadas por niños que se agrupaban de seis en seis. López Capillas recibió la instrucción musical de la época: canto llano (gregoriano) y el ‘canto de órgano’ que no era otra cosa que composición polifónica. Se cree que pudo haber sido discípulo de Antonio Rodríguez de Mata, músico español, maestro de capilla de la Catedral de México de 1614 a 1643. Hacia 1641 encontramos a Francisco López en la Catedral de Puebla donde, bajo la autoridad de Juan Gutiérrez de Padilla ocupó el cargo de segundo organista, ‘baxonero’ y cantor. Era la época, aunque muy breve, del gran obispo Juan de Palafox y Mendoza quien estimuló la cultura, defendió a los indios, fundó seminarios y colegios, inauguró la biblioteca que lleva su nombre, contribuyó a la construcción de la Catedral de Puebla y además fue escritor y poeta. Más tarde, López Capillas sucedió en el cargo de primer organista al Pbro. Pedro Simón aunque conservando el cargo de ‘baxonero’. El baxonero era el encargado de tocar el ‘baxón’ que es un instrumento parecido al fagot y que apoyaba al coro en las partes graves. Este cargo en la Catedral de Puebla duró poco tiempo: alrededor de un año, pero aprovechó en gran manera la continua convivencia con Juan Gutiérrez de Padilla, además de tener contacto directo con las obras de otros músicos, guardados en el archivo. En 1648 lo encontramos en la Catedral de México como organista y en 1654 es nombrado Maestro de Capilla y Organista por su “suficiencia y habilidad para dichos ministerios”. Es de esta época la mayoría de sus obras hasta hoy conocidas y rescatadas por los musicólogos. Sus obras son principalmente vocales, polifónicas, destinadas al servicio litúrgico como son Misas, Pasiones, Motetes, Salmos, Lamentaciones, Secuencias, etc. Pero se sabe que también compuso villancicos, ensaladas, tocotines, chanzonetas, cantadas, etc., en español, náhuatl, mestizo y negro, como era la usanza de la época. Desafortunadamente mucha de su música está perdida.

Una anécdota curiosa que podría ayudarnos a calcular su ingenio y su musicalidad: A petición del virrey, Francisco Fernández de la Cueva, Francisco López compuso una misa a cuatro coros para la dedicación de la Catedral Metropolitana en 1656. Eran cuatro coros locales, cada uno con su órgano y demás músicos y cada uno con su propio director que cantarían todos, una misa completa en sí misma y diferente a las otras tres, y que, sin embargo, se amalgamarían en un todo armonioso y perfecto.  La crónica de la época lo refiere así: “Acudió todo el reino y las religiones por la novedad de cantarse cuatro misas a un tiempo, juzgado por acto de mofa; pero quedaron confusos y admirados de ver el acto más grave y más grande que la Iglesia de Dios ha usado, y lo que más admiró fue el ver obrar a cada uno lo que le competía como si fuera solo… sin confundirse ellos ni sus ministros, acólitos y músicos… Acabáronse las misas… con tanta alegría… que fue admiración, y los que pretendían censurar quedaron confusos y avergonzados”. Como muchos músicos a lo largo de la historia, Francisco López tuvo problemas de diversa índole, desde la mala remuneración por su trabajo hasta digresiones por su forma de componer.  Aun así, el trabajo que realizó denota una gran personalidad, de exquisita y profesional preparación.  Sabemos que fue un gran estudioso, conocedor de la ciencia musical de su época, buen intelectual que, al igual que Sor Juana Inés de la Cruz estuvo influenciado por el pensamiento pitagórico y neoplatónico acerca de la “armonía del cosmos” y la “música de las esferas”. Después de una vida musicalmente fecunda, Francisco López Capillas murió el 18 de enero de 1674, aproximadamente a los 60 años de edad, tras una breve enfermedad. Afortunadamente nos legó obras polifónicas admirables en las que podemos reconocer tanto sus conocimientos teóricos como su buen gusto de cantor, de verdadero artista.

La Música Sacra (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Capella Prolationum; Ensemble La Danserye
LAQUINTADEMAHLER: CAPILLAS, F.L. - Sacred works
IMSLP: No disponible
SPOTIFY: CAPILLAS, F.L. - Sacred works


















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

KAPSPERGER, Giovanni Girolamo (c.1580-1651) - Alla Luce

$
0
0
Ambrosius Bosschaert - Bouquet of Flowers on a Ledge (c.1620)
Obra d'Ambrosius Bosschaert (1573-1621), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Giovanni Girolamo Kapsperger -
En el dia de la commemoració del seu 365è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Ambrosius Bosschaert de Oude (Antwerpen, 18 de gener de 1573 - Den Haag, 1621) va ser un pintor flamenc. Pocs detalls es coneixen de la seva vida més enllà que el 1585 figurava com a membre del gremi de pintors de la seva ciutat natal, la qual va haver d'abandonar quan va ser ocupada per les tropes espanyoles. Entre els anys 1597 i 1613 va treballar com a degà o superior de la guilda holandesa de Middelbourg, on es creu que hi va romandre fins el 1614. Entre els anys 1616 i 1618 va treballar a Utrecht i posteriorment, a l'entorn de 1620, a Breda. Com a pintor va destacar pels seus quadres de flors de gran detall i harmonia formal. Va morir a La Haia el 1621.

Font: En català: No disponible En castellano: Ambrosius Bosschaert (1573-1621) In english: Ambrosius Bosschaert (1573-1621) - Altres: Ambrosius Bosschaert (1573-1621)



Parlem de Música...

Giovanni Girolamo Kapsperger (?Venezia, c.1580 - Roma, 17 de gener de 1651) va ser un compositor italià. El seu pare, el coronel Guglielmo Kapsperger va ser un oficial militar de la Casa Imperial d'Àustria i es creu que va viure a Venècia, la ciutat on probablement va néixer Kapsperger. A partir del 1604 va treballar a Venècia i el 1610 a Roma on va estar al servei de la Cort Papal. Allà va començar a publicar música per a llaüt i guitarra així com motets en estil modern. També va compondre música dramàtica i un oratori. Va fer amistat amb diverses personalitats de l'època i ràpidament va assolir bona fama com a intèrpret del llaüt. Va ser un temps molt productiu amb col·leccions notables com el cèlebre Libro d'intavolatura di lauto (1611). El 1624 Kapsperger va entrar al servei del cardenal Francesco Barberini, on va treballar amb nombrosos compositors importants, com Girolamo Frescobaldi i Stefano Landi, i poetes com Giulio Rospigliosi, més tard el papa Climent IX. Compositor prolífic i molt original, Kapsperger va ser principalment recordat per la seva música de llaüt, tiorba i guitarró, que va ser fonamental en el desenvolupament d'aquests com a instruments solistes. Va morir a Roma el gener de 1651.

OBRA:

Published in Rome unless otherwise stated.

Vocal secular:

Libro I de madrigali, 5vv, bc (1609)
Libro I di [20] villanelle, 1–3vv, bc, theorbo [tablature], gui [alfabeto system] (1610/R1979)
Libro I di [22] arie passeggiate, 1v, bc, theorbo (1612/R1980); 1 ed. C. MacClintock, The Solo Song 1580–1730: a Norton Music Anthology (New York, 1973), 32ff
Maggio Cantata nel Real Palazzo de Pitti (Florence, 1612), lost, lib in I-Fn
Libro II di [21] villanelle, 1–3vv, bc, gui (1619/R1979); 2 in 161815
Libro III di [20] villanelle, 1–3vv, bc, gui (1619/R1979)
Libro IV di [23] villanelle, 1–3vv, bc, gui (1623/R1979)
Libro II d'[30] arie [passeggiate], 1–2vv, bc (1623/R1980)
[10] Poematia et carmina … liber I, 1v, bc (1624)
Coro musicale, wedding cant, 1–5vv, insts, bc (1627)
Epitalamio … recitativo a più voci (1628), lost
Libro V di villanelle, 1–4vv, bc, gui (1630)
Libro III d'arie passeggiate a una e più voci (1630), lost
Li fiori, Libro VI di villanelle, 1–4vv, bc, gui (1632)
Poematia et carmina … liber II (1633), lost
Libro VII di villanelle, 1–3vv, bc, gui (1640)
Arie, bks IV–VI; Carmina Cardinalis Barberini, bk III; Dialoghi latini diversi; Dialoghi volgari diversi: listed by Allacci, pubn doubtful

Stage:
Apotheosis sive Consecratio SS Ignatii et Francisci Xaverii (prol, 5, O. Grassi), Collegio Romano, Rome, 1622, A-Wn, F-Pn*
La vittoria del principe Vladislao in Valacchia (op, 3, G. Ciampoli), Rome, 1625, lost; lib in Rime scelte di Monsignor Ciampoli (1666)
Fetonte (dramma recitato a più voci, 5, O. Tronsarelli), Rome, 1630, lost; lib in Drammi musicali di Ottavio Tronsarelli (1632)
Drammi diversi, listed by Allacci, pubn doubtful

Doubtful:
Il contrasto di Apollo con Marsia (Tronsarelli), palace in via Quattro Fontane, Rome, Aug 1628, lost; lib in Drammi musicali di Ottavio Tronsarelli (1632)

Vocal religiosa:

Libro I di [20] mottetti passeggiati, 1v, bc (1612/R1980)
[21] Cantiones sacrae, 3–6vv, bc (1628)
Modulatus sacri diminutis voculis concinnati, 1v, bc (1630)
I pastori di Bettelemme … dialogo recitativo (G. Rospigliosi), 6vv, bc (1630)
[3] Missae urbanae, 4, 5, 8vv, bc (1631)
[4] Litaniae deiparae virginis, 4, 6, 8vv, bc (1631)
Mottetti passeggiati, bks III–IV;
Salmi per vesperi, bks I–III;
Concetti spirituali: listed by Allacci, pubn doubtful
Motets, 2–4vv, listed in Franzini catalogue, 1672, see Wessely

Instrumental:

Libro I d'intavolatura di chitar[r]one (Venice, 1604/R1982); ed. D. Benkö (Budapest, 1983)
Libro I d'intavolatura di lauto (1611/R1970, 1982); ed. K. Gilbert (Bologna, 1997)
Libro I de [8] balli, [6] gagliarde et [6] correnti, a 4 (1615); ed. in IIM, xxv (1993)
Libro I di [18] sinfonie a 4, bc (1615); ed. in IIM, xxv (1993)
Libro II d'intavolatura di chitarrone (1616), lost
Libro II d'intavolatura di lauto (1619), lost
Libro III d'intavolatura di chitarrone (1626), lost
Libro IV d'intavolatura di chitarrone (1640/R1982); 12 toccatas, ed. M. Lubenow (Germersheim, 1994)
3 gagliarde, I-Bc
Other pieces, F-Pn, I-MOs
Intavolatura di chitarrone, bks V–VI; Intavolatura di lauto, bks III–IV;
Balli, bks II–III;
Sinfonie, bks II–III: listed by Allacci, pubn doubtful
Intavolatura di chitarra;
Intavolatura di chitarra spagnola spizzicata: listed in Franzini catalogue, 1672, see Wessely

Literatura:

Il Kapsperger della musica, treatise, mentioned in Libro IV d'intavolatura di chitarrone (1640) as forthcoming, lost

Font: En català: Giovanni Girolamo Kapsperger (c.1580-1651) En castellano: Giovanni Girolamo Kapsperger (c.1580-1651) In english: Giovanni Girolamo Kapsperger (c.1580-1651) - Altres: Giovanni Girolamo Kapsperger (c.1580-1651)



Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Unless you’re a lutenist or a rabid devotée of the early Italian Baroque, you’re probably not familiar with either the name or the music of Giovanni Girolamo Kapsperger (aka Kapsberger), who was born in Venice around 1580 and died in Rome in 1651. The Pittsburghbased trio, Chatham Baroque, has now added an attractive anthology of Kapsperger’s works to a list of earlier recordings by lutenists Paul O’Dette, Rolf Lislevand, Hopkinson Smith and the vocal and instrumental ensembles Il Furioso and L’Arpeggiata. Alla luce (named for one of Kapsperger’s vocal duets) is a collection of 26 short pieces for lutes, strings and two male voices performed by violinist Andrew Fouts, viola da gambist Patricia Halverson and theorbist and guitarist Scott Pauley with the assistance of guest artists Philip Anderson, tenor, Gregory Purnhagen, baritone, Allison Edberg, violin, Daniela Giulia Pierson, viola and percussion, and William Carter, archlute and guitar. As his family name suggests, Kapsperger was German by ancestry - Italians referred to him as “Il Tedesco della Tiorba” - and he enjoyed a reputation as a virtuoso performer on plucked instruments that admitted him to the circles of noble families and earned him the respect of distinguished composers like Frescobaldi and Luigi Rossi. He moved to Rome in 1605. 

In an odd turn of events, Rolf Lislevand took the occasion of his 1993 recording of Kapsberger’s Fourth Book of Tabulatures for the Chitarone to fire a potshot at the composer whose music he had just recorded: “Kapsberger was as bad a composer as he was a fine instrumentalist”, he wrote, and went on to trash both his ideas and their development as well as his rhythm, which “wavers between inspired cleverness and total confusion”. In case you missed out on that controversy, which seems to have gone viral in lute circles, Scott Pauley is at pains in the liner notes of Alla luce to redeem Kapsberger’s reputation, but there is nothing not to like in the music you’ll find on this disc. Dance pieces (Gagliardas, Correntes, a Ballo, a Sarabande, a Colascione, a Piva and a Canario), Sinfonias and vocal duets accompanied by strings and lutes all make for charming listening. The single piece for solo lute that you can imagine Kapsperger himself playing is only mildly improvisatory, and seasoned with a few gentle cross relations. The prevailing style resembles that of Monteverdi and his circle, and it’s all enjoyable. Just about a third of the tracks are devoted to vocal duets expertly sung by Messrs Anderson and Purnhagen and expressively accompanied by gamba and lutes, usually with interludes by the violins. The subjects are stock Italian Renaissance/Baroque subjects: shepherds, shepherdesses, nymphs and fishermen pursue their idyllic rustic activities, love is cruel and laughing eyes turn into fiery darts. 

Lascivette pastorelle is lively and suggestive, Torna di nova and S’io sospiro abound with expressive dissonance in the tradition of Monteverdi’s Ninth Book, and Alla caccia is a startlingly crude evocation of a hunting scene in spring. Three of the dances stand out for their special character: the Colascione (named after a folk lute), the Piva (played over a drone bass) and the Canario (variations over a repeated bass figure) all venture outside familiar patterns to find fresh material from outside cultivated musical circles. (Those three tracks are continuous on the recording). Throughout, Chatham Baroque and their guests play with precision and transparency, finding all the nuance and expressiveness in Kapsperger’s music and putting it across to the listener in a recording which makes you feel that you’re in the same small room with the musicians. For a niche recording by a well-known Early Music ensemble, the documentation is refreshingly free of musicological details (though short pedigrees of all the instruments are provided). Still, it would be good to know the sources of the pieces in case people want to look them up, and in some cases, it would be useful to know who played on which track. Full texts of the vocal pieces are given side by side with good translations. The inclusion of some of the composer’s drawings (a dog, a rabbit, a fish and some calligraphic squiggles) is a nice touch. Alla luce provides a fine introduction to the music of G. G. Kapsperger, attractively packaged for the general public. Scott Pauley notes that “there are many other types of music he wrote that will need to be explored another time”. Soon, we hope!

Daniel Hathaway (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional... 

INTERPRETS: Chatham Baroque
AMAZON: KAPSPERGER. J.H. - Alla Luce
SPOTIFY: KAPSPERGER. J.H. - Alla Luce



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>