Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live

ZELIOLI, Giuseppe (1880-1949) - Messa facile e melodica

$
0
0
Paul Charles Chocarne-Moreau - Playing Croquet
Obra de Paul Chocarne-Moreau (1855-1931), pintor francès



- Recordatori de Giuseppe Zelioli -
En el dia de la commemoració del seu 65è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Paul Charles Chocarne-Moreau (Dijon, 1855 - Neuilly-sur-Seine, 1931) va ser un pintor i il·lustrador francès. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de París, on va ser alumne de Tony Robert-Fleury i William Bouguereau. Va fer el seu debut en el Salon des artistes français el 1882 i des d'aleshores va exposar-hi regularment. Es va especialitzar en la pintura de gènere en un estil naturalista. Les seves pintures mostren sovint escenes de la vida quotidiana parisenca, amb especial atenció a les famílies pobres però també a escenes en què molts nens participen en esports o en diferents jocs. Va ser precursor de l'art del nord-americà Norman Rockwell. Va morir a Neuilly-sur-Seine el 1931.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Paul Chocarne-Moreau (1855-1931) - Altres: Paul Chocarne-Moreau (1855-1931)



Parlem de Música...

Giuseppe Zelioli (Caravaggio, 13 de març de 1880 - Lecco, 18 d'octubre de 1949) va ser un organista i compositor italià. El seu pare, organista de la Basílica de Caravaggio, va ser el seu primer mestre. Va estudiar piano, orgue i composició a l'escola del seu pare. Amb 9 anys es va convertir en organista a Casirate, una petita població de la Llombardia. El 1904 va assolir el càrrec d'organista de la Basílica de Lecco on va viure la resta de la seva vida. Allà es va dedicar de ple a la composició, a la interpretació amb el piano i a la docència. La majoria de les seves obres van ser religioses tot i que també va compondre fins a 7 òperes, la més destacada de les quals va ser "Il Buon Pastore". El seu estil va ser conservador i fidel a la tradició organística del segle XVIII. Va destacar com a improvisador i el seu talent amb l'orgue va causar gran admiració. Com a profund devot catòlic que va ser, afirmava que "la música sagrada és una de les formes més nobles d'apropar-se a Déu". Fins a 13 misses, motets, ofertoris, salms, etc., i nombrosa música per a orgue es preserva del seu repertori. Va morir a Lecco l'octubre de 1949.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giuseppe Zelioli (1880-1949) Altres: Giuseppe Zelioli (1880-1949)



Parlem amb veu pròpia...

Néixer a Caravaggio no ha de ser fàcil ja que d'entrada tens molts números per ser artista i com bé sabem aquest món és més sovint de penúries financeres que d'abundància opulent... Bromes a banda, el cert és que Zelioli és un compositor a dia d'avui totalment desconegut de qui només he pogut localitzar aquesta interessant, breu i simpàtica missa i obres menors. Tanmateix, la simple cerca i el fet de trobar-me en la dificultat de no tenir en prou feines informació al respecte, m'ha permès gaudir de la seva música sense barreres ja que les paraules escrites, al seu nom, són realment poques. Messa facile e melódica per a cor de nens i orgue així com dues breus partitures vocals, el Regina Coeli i el Laudate Dominum Omnes Gentes, són la seva carta de presentació al món discogràfic. Obres restringides a un estil "molt italià" i conservador. Polifonia, orgue en mode seguiment i amplificació de les veus, equilibri profund en la tonalitat i contrapunt sever. Zelioli segueix aquest model i l'aplica de forma impecable tot construint una partitura moderna però alhora molt propera a temps pretèrits però també propera al romanticisme ja que ràpidament identificarem en la seva música la influència de Gounod, un autor francès profundament religiós com Zelioli. Facile, ho desconec, melódica, però hi afegiria dolça, agradable i espiritual, totalment. Una espurna fugaç d'un italià del segle XX de conviccions del segle XVI!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Atanas Atanassov (orgue); Sofia Boys' Choir; Adriana Blagoeva
JPC: Sofia Boys' Choir – Laudate Dominum Omnes Gentes
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

    Sofia Boys' Choir – Laudate Dominum Omnes Gentes

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MOÓR, Emánuel (1863-1931) - Sonata in G major No.2 Op.55

$
0
0
Carl Holsöe - Girl in an Interior
Obra de Carl Holsoe (1863-1935), pintor danès.



- Recordatori d'Emánuel Moór -
En el dia de la commemoració del seu 83è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Carl Holsøe (Arhus, 1863 - Asserbo, 1935) va ser un pintor danès. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen (1882-1884). A partir d'aleshores, va continuar la seva educació a Kunstnernes Studieskole, escola-estudi de l'artista P.S. Kroeyer. Va viatjar a Itàlia, el 1889 va rebre la Menció d'Honor (París) i va rebre la beca de l'acadèmia entre els anys 1890-1898. Va ser també a l'acadèmia on va guanyar el premi d'or el 1901 i el premi Eckersberg el 1908, així com altres beques i premis. Carl Holsøe es va convertir en membre de la junta directiva de la Kunstforeningen. Va exposar-hi durant molts anys. Es va fer amic de Vilhelm Hammershoi i mútuament es van inspirar. Les seves obres estan relacionades amb escenes d'interiors, sovint de caràcter romàntic i melancòlic. També va pintar paisatges, bodegons i quadres de flors. Va morir a Asserbo el 1935.

Font: En català: No disponible En castellano: Carl Holsoe (1863-1935) In english: Carl Holsoe (1863-1935) - Altres: Carl Holsoe (1863-1935)



Parlem de Música...

Emánuel Moór (Kecskemét, 19 de febrer de 1863 - Mt Pélerin, Vevey, 20 d'octubre de 1931) va ser un pianista i compositor hongarès. Va estudiar a Budapest i posteriorment a Viena. Ràpidament va viatjar per Europa com a director i pianista. El 1885 va viatjar a els EUA com a director de concerts. Allà va conèixer i treballar amb Lilli Lehmann, Ovide Musin i altres cèlebres artistes. El 1887 va viatjar a Anglaterra, després a Suïssa i finalment a Alemanya. Va estrenar nombroses òperes, com Die Pompadour i Andreas Moser (1902). Va compondre fins a vuit simfonies, de les quals es van publicar tres (Op. 45 en Re menor, Op. 65 en Mi menor, Op. 67 en Do). Va escriure, així mateix, tres concerts de piano, quatre concerts de violí i dos de violoncel. La seva música de cambra va ser molt popular i es va interpretat sovint als programes de la Classical Concert Society. Va ser l'inventor del Moór-Duplex piano, que consistia en un teclat doble amb un acoblador manual entre els dos pianos. Pau Casals va admirar profundament a Moór i el va interpretar sovint. Va morir a Vevey l'octubre de 1931.

OBRA:

Vocal:

Secular:

La Pompadour (Cologne, February 22, 1902)
Andreas Hofer (or Moser) (Cologne, November 9, 1902)
Hochzeitsglocken (Kassel, August 2, 1908; in London as Wedding Bells, January 26, 1911)
Der Goldschmied van Paris (n.d.)
Herlha (unfinished)
Numerous songs

Religiosa:

Requiem (1916)

Instrumental:

3 piano concertos (1886, 1888, 1906)
8 symphonies (1893-1910)
4 violin concertos (1905-1907)
2 cello concertos (1905-1906)
Triple Concerto for Violin, Cello, Piano, and Orchestra (1907)
Harp Concerto (1913)
Much chamber music

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Emánuel Moór (1863-1931) - Altres: Emánuel Moór (1863-1931)



Parlem amb veu pròpia...

Pau Casals afirmava que Emánuel Moór va ser "un geni" i en favor d'aquesta afirmació l'interpretava sempre que podia. Tot i el reconeixement públic d'un dels catalans més internacionals de la història, el cert és que actualment el cognom Moór segueix essent eminentment desconegut tot i les 123 composicions que va deixar escrites entre elles, ni més ni menys, que fins a vuit simfonies, tres concerts de piano i altres obres instrumentals i vocals. Oblidat i enterrat, hem hagut d'esperar al segle XXI per veure'l renéixer de l'erm assedegat en el que malvivia. La primera prospecció té a veure amb la seva obra de cambra, la que va gaudir de major ressò quan el compositor va viure. En relació amb l'obra d'avui, el mateix Casals va deixar escrit que aquesta Sonata en Sol major No.2opus 55 per a piano i violoncel era una obra mestra. Composta al voltant del 1900, l'obertura allegro moderato s'introdueix amb una melodia majestuosa, amb un desenvolupament dramàtic i fosc i amb un final enèrgic. El scherzo segueix amb el violoncel iniciant el seu camí en el registre més baix mentre el piano brilla per la seva lleugeresa. Canvis constants, moments incerts que ens despisten a l'hora d'anticipar el poderós adagio, impregnat de profunda tristesa que sobtadament es trenca pel final vivace i enèrgic. Una obra emmarcada en el post-romanticisme però encara propera a l'herència de Brahms. La interpretació, fantàstica, dibuixa el primer esbós consistent del que va ser el majestuós quadre musical d'Emánuel Moór!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Moór: Works for Cello

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764) - 12 Concertos Op.7 & Op.10

$
0
0
Jean-Honoré Fragonard - Young Woman (c.1769)
Obra de Jean Honoré Fragonard (1732-1806), pintor francès (1)



- Recordatori de Jean-Marie Leclair -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jean-Honoré Fragonard (Grasse, 5 d'abril de 1732 - París, 22 d'agost de 1806) va ser un pintor francès del període rococó, un dels artistes favorits de la cort de Lluís XV i Lluís XVI per les seves escenes amoroses de delicats colors, situades sovint en jardins i en frondosos boscos. Va començar a estudiar pintura als 18 anys a París amb Jean Baptiste Simeon Chardin, però el seu estil es va formar principalment a partir de l'obra del seu mestre posterior, François Boucher. El 1752 va guanyar el gran premi de Roma, després de ser deixeble durant tres anys del pintor francès Charles Van Loo, Fragonard va estudiar i va pintar durant sis anys a Itàlia, on va rebre la influència del mestre venecià Giovanni Battista Tiepolo. Al principi Fragonard va desenvolupar un estil d'acord amb la temàtica religiosa i històrica. No obstant això, després del 1765 va seguir l'estil rococó, que llavors estava de moda a França. Les obres d'aquesta última època, que són les més conegudes, reflecteixen l'alegria, frivolitat i voluptuositat del període. Es caracteritzen per la fluïdesa de línies, les vaporoses flors enmig d'un suau fullatge i les figures amb postures plenes de gràcia i elegància, normalment de dames amb els seus amants o de camperoles amb els seus fills. 

La Revolució Francesa, i els seus ideals frontalment oposats als del gust monàrquic, el van dur a la ruïna econòmica en perdre, la noblesa, la seva posició i per tant els nombrosos encàrrecs que rebia. Encara que va comptar amb l'ajuda de Jacques-Louis David, el pintor més important de la nova escola neoclàssica francesa, Fragonard no es va arribar a adaptar mai al nou estil. Les taules que li va encarregar Marie-Jeanne Barry, amant de Lluís XV, per decorar el seu palau de Louveciennes constitueixen la seva obra més important. En aquesta sèrie, coneguda com Els progressos de l'amor, es troben La persecució i L'amant coronat (ambdós de 1771-1773, Col·lecció Frick, Nova York). Al Louvre de París es conserven cinc obres seves, entre elles Les banyistes (c.1760) i L'estudi (1769). Altres obres notables són El gronxador (c.1766, Col·lecció Wallace, Londres) i La carta d'amor (c.1769-1770, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Va morir en la pobresa l'agost de 1806 a París.




Parlem de Música...

Jean-Marie Leclair (Lyons, 10 de maig de 1697 - Paris, 22 d'octubre de 1764) va ser un violinista i compositor francès considerat el fundador de l'Escola de Violí Francesa. Sabater en els seus inicis, a més de coreògraf i ballarí, l'aparició el 1723 del seu "Primer llibre de Sonates per a violí" va determinar de l'esdevenir de la seva brillant carrera. El 1728 va debutar com a virtuós del violí al Concert Spirituel de París, aconseguint un èxit rotund. Aquest mateix any va publicar el seu "Segon llibre de Sonates per a violí". Violinista del rei Lluís XV el 1734, any de publicació del seu "Tercer llibre de Sonates per a violí", Leclair era ja considerat una de les figures preeminents de la història del violí francès. Aquell any va iniciar una sèrie de viatges per Europa i el 1738 va publicar el "Quart llibre de Sonates per a violí". El 1746 va publicar la que seria la seva única òpera, Scylla et Glaucus propera a l'estil de Rameau.

Leclair, figura transcendent en l'escena musical del seu temps, va suposar la superació del virtuosisme previ practicat a França per compositors com Bouvard i Francoeur, entre d'altres, adquirint el violí, amb la seva força, la maduresa tècnica, bé que sobre pressupostos sistemàtics abans inexistents, de pur intuïtius. La tècnica de Leclair, amb no poques reminiscències de l'art italià, del qual va mantenir l'inconfusible sentit melòdic procedent de Corelli, a qui admirava profundament, pren de l'estil francès la regularitat de la seva harmonia i l'equilibri en la forma. Compositor molt fèrtil, va deixar així mateix concerts, obertures, sonates per a dos violins i altres obres menors. Les seves obres per a flauta i baix continu, com la Deuxième Recreation de musique Op. 8, o les Sonates Op. 9, figuren entre les pàgines més notables produïdes a la França del segle XVIII dedicades a l'instrument. Leclair, que va passar els últims anys immers ens fosques dificultats, va morir assassinat, probablement pel seu nebot Guillaume-François Vial, el 23 d'octubre de 1764 a la porta de casa seva.

Font: En català: Jean-Marie Leclair (1697-1764) En castellano: Jean-Marie Leclair (1697-1764) In english: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - Altres: Jean-Marie Leclair (1697-1764)



Parlem amb veu pròpia...

Jean Marie Leclair va ser, sens dubte, el "Vivaldi francès". El reconeixement que de forma sòlida i contrastada se'n fa rau en el fet d'haver estat enginyosament capaç d'unificar o entrellaçar de forma intel·ligent l'estil sonata de Corelli i el gust rococó francès. Aquesta combinació tant evident de la música italiana i francesa el situa en un lloc prominent de l'escola francesa de violí i en general de la mateixa història de la música per la notable contribució d'unificació, sense malmetre, de dues escoles musicals europees. En síntesi, els seus concerts són propers a Vivaldi en els moviments ràpids i gustosament francesos en els moviments més lents. 250 anys ens separen de la seva mort i avui commemorar-lo no és una possibilitat sinó un deure per la irresistible bellesa de la seva música.

Aquesta edició, majúscula en tots els sentits i aparentment descatalogada, comprèn fins a dotze concerts de violí o flauta segons el cas dels seus opus 7 i 10. Enregistrats en la llunyana dècada dels anys 70, el cert és que ens trobem amb una edició d'una qualitat sonora immillorable, amb una interpretació de luxe i de música excelsa. La pirotècnia de Leclair és, d'entrada, enganyosa ja que ràpidament tendim a comparar-lo amb Vivaldi amb qui les similituds són evidents. Tanmateix, els seus concerts estan plens de gràcia i d'encant rococó. Orfebreria meravellosa que els sentits gaudeixen de principi a fi. El so del clavecí, dolç i delicat, "jugant" amb el violí és d'una elegància sublim. Per moments orquestra i per moments aparença d'obres de cambra, tot funciona a la perfecció. El virtuosisme és permanent tot i la paraula d'un violí que comparteix constantment el seu protagonisme amb els seus companys de concert. Leclair va ser un extraordinari violinista exigent amb sí mateix i amb aquells atrevits que afrontessin el seu repertori. Personalment, considero aquesta edició com un dels més grans descobriments d'aquest 2014, una meravella imprescindible per tots els cors enamorats del segle XVIII!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gerard Jarry (violin); Christian Lardé (flute); Orchestre de Chambre Jean François Paillard; Jean François Paillard
IMSLP: Jean-Marie Leclair (1697-1764)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible
















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

NAUMANN, Johann Gottlieb (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

$
0
0
Achille Etna Michallon - Goatherd Opposite the Falls of Tivoli (c.1817)
Obra d'Achille Etna Michallon (1796-1822), pintor francès (1)



- Recordatori de Johann Gottlieb Naumann -
En el dia de la commemoració del seu 213è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Achille-Etna Michallon (París, 22 d'octubre de 1796 - París, 24 de setembre de 1822) va ser un pintor francès. Fill de l'escultor Claude Michallon, va estudiar pintura amb Jacques-Louis David i Pierre-Henri de Valenciennes. El 1817 va guanyar el premi inaugural del Prix de Roma amb una pintura d'un paisatge. Va viatjar a Itàlia el 1818 on hi va romandre durant dos anys. La influència d'aquest viatge va quedar plasmada en diverses pintures de paisatges italians. Tot i l'enorme talent que va demostrar, fins i tot es creu que Jean Baptiste Corot va ser el seu alumne, la prematura mort, sobrevinguda per una pneumònia, va privar el món del seu esplèndid art. Va morir a París el setembre de 1822.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Achille Etna Michallon (1796-1822) - Altres: Achille Etna Michallon (1796-1822)



Parlem de Música...

Johann Gottlieb Naumann (Blasewitz, 17 d'abril de 1741 - Dresden, 23 d'octubre de 1801) va ser un director i compositor alemany. Es va educar a la Kreuzschule de Dresden i el maig de 1757 va anar a Itàlia com a company de viatge del violinista suec Anders Wesstrom. A Pàdua, Tartini es va interessar per l'alemany, igual que el pare Martini a Bolonya (1762) i Hasse a Venècia. El 1762 va fer el seu debut a Venècia com a compositor d'òperes amb l'intermezzo Il tesoro insidiato. Durant el Carnestoltes de 1764 va col·laborar amb altres dos compositors en l'òpera bufa Li creduti spiriti, i el mateix any, sota recomanació d'Hasse, va ser contractat com a segon compositor d'església a la cort de Dresden. Allà va ser promocionat com a compositor de cambra i d'església (1765) i finalment a mestre de capella el 1776. Va tornar a viatjar a Itàlia durant els anys 1765-68 i 1772-74 on les seves òperes van gaudir de gran èxit. Fins i tot el mateix Joseph Haydn va dirigir Le nozze disturbate el 1780.

El 1777, gràcies a les negociacions del Comte Löwenhjelm, el diplomàtic suec a Dresden, Naumann va rebre el nomenament per reformar la Stockholm Hovkapell i reorganitzar el panorama teatral del rei Gustavus III de Suècia. Els fruits del seu treball van culminar en dues de les seves obres mestres, l'òpera Cora och Alonzo (1782) i Gustaf Wasa (1786) inspirada en una idea del mateix rei i considerada, per molts contemporanis, com la millor òpera sueca de la història. El 1786 va ser amablement convidat per la direcció de l'òpera de Copenhaguen per a què iniciés la reforma de la Hofkapelle i reorganitzés l'òpera de la cort danesa. Precisament allà va estrenar, el 1786, l'òpera Orpheus og Eurydike. Tot i rebre una suculent oferta per part de la cort danesa, va decidir tornar a Dresden on va treballar, la resta de la seva vida, com a Oberkapellmeister. Allà va esdevenir tota una figura pública tot dirigint concerts i actuacions de grans oratoris. Va moure's per Alemanya a petició de Friedrich Wilhelm II i el 1788 va estrenar Medea i Protesilao al Teatre d'Òpera Reial de Berlín. El 1792 es va casar amb Catarina von Grodtschilling, filla d'un vice-almirall danès. Els seus néts Emil Naumann (1827-1888) i Karl Ernst Naumann (1832-1910) van ser també compositors. Va continuar la seva carrera de compositor fins l'octubre de 1801, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal:

Òperes:

Il tesoro insidiato, Intermezzo, 2 Teile (28. Dezember 1762, Venedig)
Li creduti spiriti, dramma giocoso, 3 Akte (18. Februar 1764,Venedig)
L’Achille in Sciro, dramma per musica, 3 Akte (5. September 1767, Palermo, Teatro Santa Cecilia)
Alessandro nelle Indie, dramma per musica, 3 Akte (nicht aufgeführt; 1768 für Venedig komponiert)
La clemenza di Tito, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1769, Dresden)
Il vilano geloso, dramma giocoso, 3 Akte (20. November 1770, Dresden)
Solimano, dramma per musica, 3 Akte (Karneval 1773, Venedig)
L’isola disabitata, azione per musica, 2 Teile (Februar 1773, Venedig)
Armida, dramma per musica, 3 Akte (13. Juni 1773, Padua)
La villanella incostante, dramma giocoso, 3 Akte (Herbst 1773, Venedig)
wiederaufgeführt als Le nozze disturbate (16. November 1774, Dresden)
Ipermestra, dramma per musica, 3 Akte (1. Februar 1774, Venedig)
L’Ipocondriaco, dramma giocoso, 3 Akte (13. März 1776, Dresden)
Amphion, opéra-ballet, 1 Akt (24. Januar 1778, Stockholm)
Cora och Alonzo, tragédie lyrique, 3 Akte (30. September 1782, Stockholm)
Elisa, dramma per musica, 2 Akte (21. April 1781, Dresden)
Osiride, dramma per musica, 2 Akte (27. Oktober 1781, Dresden)
Tutto per amore, dramma giocoso, 2 Akte (5. März 1785, Dresden)
Gustaf Wasa, tragédie lyrique, 3 Akte (19. Januar 1786, Stockholm)
Orpheus og Eurydike, 3 Akte (31. Januar 1786, Kopenhagen)
La reggia d’Imeneo, festa teatrale, 1 Akt (21. Oktober 1787, Dresden)
Medea in Colchide, dramma per musica, 3 Akte (16. Oktober 1788, Berlin)
Protesilao, dramma per musica, 2 Akte (1. Akt von Johann Friedrich Reichardt; 26. Januar 1789, Berlin)
mit nachkomponiertem 1. Akt von Naumann (Februar 1793, Berlin)
La dama soldato, dramma giocoso, 2 Akte (30. März 1791, Dresden)
Amore giustificato, festa teatrale, 1 Akt (12. Mai 1792, Dresden)
Aci e Galaea, ossia I ciclopi amanti, dramma giocoso, 2 Akte (25. April 1801, Dresden)

Religiosa:

Orats (texts by Metastasio and for Easter Saturday performances in Dresden unless otherwise stated): La passione di Gesù Cristo, 1767, Padua, 1768, D-Bsb, Dlb, I-Pca, ed. in IO, xxvii (1986);
Isacco, figura del Redentore, 1772, D-Bsb, Dlb, GB-Lbl;
S Elena al calvario, 1775, D-Bsb, Dlb;
Giuseppe riconosciuto, 1777, Bsb, Dlb, LEm;
Il ritorno del figliolo prodigo (G. Migliavacca), 1785, Dlb;
La passione di Gesù Cristo, 1787, Bsb, ed. in IO, xxvii (1986);
La morte d’Abel, 1790, Dlb;
Davide in Terebinto, figura del Salvatore (C. Mazzolà), 1794, Bsb, Dlb;
I pellegrini al sepolcro, 1798, A-Wgm, D-Bsb, Dlb, MR, song arr. hp/hpd (Dresden, 1798), Eng. trans. (London, n.d.);
Il ritorno del figliolo prodigo (?Migliavacca), 1800;
Betulia liberata, 1805, Dlb;
Joseph reconnu de ses frères (after Metastasio), ?Paris, Dlb;
miscellaneous arias from orats, Bsb

Sacred choral cants. (composed for the court at Schwerin, texts by H.J. Tode):
Zeit und Ewigkeit, 1783, A-Wgm, Wn, D-MR, SWl, rev. 1797, Bsb;
Unsere Brüder, 1785, A-Wn, D-Dlb, SWl;
Gottes Wege, c1795, A-Wn, D-Bsb, Dlb, SWl;
3 others, Bsb

Masses: Missa solenne, A  (Vienna, 1804);
20 others, Dlb; copies and individual movts, most in Bsb, some in A-KN, Wgm, Wn, CH-E, D-LEt, SWl

Other works: Singet dem Herrn ein neues Lied (Leipzig, c1786);
Um Erden wandeln Monde, with Vater Unser (F.G. Klopstock), score and vs (Leipzig, c1798);
Lobe den Herrn, meine Seele, 4vv, orch (Vienna, n.d.);
20 offs; Si torrente, motet, S, orch; In coelo tam serena, motet, T, orch; Pange lingua, hymn, 4vv, orch; 9 vespers; many individual psalms for choir, soloists and orch; 19 Marian ants;
3 TeD;
2 lits: liturgical works catalogued in MS Verzeichniss derer sämtlichen Kirchen Musicalien so vom Herrn Capellmeister Naumann verfertiget worden sind, presumably 1801, Dlb;
most works in autograph in Dlb, copies in A-KN, Wn, B-Bc, D-Bsb, LEt, Mbs, SWl, Z, GB-Lbl, I-Baf, USSR-KAu

Miscel·lània vocal:

Lieder: Freimäurerlieder … zum Besten der neuen Armenschule (Leipzig, 1775);
40 Freymäurerlieder zum Gebrauch der teutschen auch französischen Tafellogen (Berlin, 1782, 2/1784);
Sammlung von [36] Liedern (Pförten, 1784), also pubd as Sammlung von [36] deutschen, französischen und italiänischen Liedern (Leipzig, n.d.);
12 von Elisens geistlichen Liedern (E. von der Recke) (Dresden, 1787);
6 neue Lieder, 1v, pf/hp (Berlin, c1795);
25 neue Lieder verschiedenen Inhalts (Recke) (Dresden, 1799);
at least 11 pubd separately, incl. Aedone und Aedi, oder Die Lehrstunde (Klopstock) (Dresden, 1786), Die Ideale (F. von Schiller) (Dresden, 1796), Elegie (Hartmann) (Dresden, n.d.), many in contemporary anthologies and periodicals; 2, A-Wn

Solo cants.: Versuch über … Ode an den Mai (C.A. Clodius) (Berlin, 1779); Cantatina an die Tonkunst (Kühnel) (Vienna and Leipzig, 1801); 12 in D-Dlb, incl. La Didone abbandonata (Maria Antonia Walpurgis), Fileno a Nice che parte, S, 2 vn, bc, De idolo mio trafitto, with orch

Other works: Canzonetta, Ecco quel fiero istante (Metastasio), S, 2 vn, hpd (Leipzig, 1778); 6 ariettes (F. Hartig) (Dresden, c1790); 6 ariettes … italiänisch, 6 ariettes … französisch, both (?1790); 12 Canons, 3vv, bc (Oranienburg, n.d.); Rundgesang (Brunswick, n.d.); Skalen mit unterlegtem Bass zur Übung der Stimme (Leipzig, 1805); many It. songs pubd separately; Bey der Tonkunst Hochaltar, canon, B-Bc, arias, rondos, trios, duets etc., A-Wgm, Wn, B-Bc, D-Bsb, Dlb, LEm, LÜh, Mbs, SWl, W, GB-Lbl, I-Mc, Pca, S-Uu, USSR-KAu

Instrumental:

Orch: Conc., hpd/pf, orch (Darmstadt, c1793);
12 syms., D-Bsb, LEm, RH, Rtt, RUl, SWl, Z, 4 others, lost, listed in Breitkopf catalogue and suppls., 1766–77;
some op ovs. also pubd as syms. (see thematic index of syms. in The Symphony 1720–1840, ser. C, x, New York, 1984)

Chbr: 6 Qts, hpd/pf, fl, vn, b, op.1 (Berlin and Amsterdam, 1786);
Airs françois, pf, gui (Hamburg, 1792);
6 Sonatas, kbd, vn, op.2 (Berlin, n.d.);
6 duos faciles, 2 vn (Leipzig, n.d.), ed. P. Bormann (Kassel, 1951);
Sonatina, hpd, (ob, bn)/(fl, b), D-Dlb;
2 trios, 2 vn, va, I-Pca, no.4 ed. E. Sauter (Gräfelfing, 1993), no.5 ed. P. Bormann (Hamburg, c1953);
sonatas, kbd, vn, 6 each in B-Bc, D-Bsb, 4 in Dlb, 1 each in W, I-Pca;
duo, lute, glass harmonica, D-Bsb

Kbd: [12] sonates, glass harmonica/pf, i–ii (Dresden, 1786–92), 3 ed. H. Eppstein (Stockholm, 1950); 6 sonates, pf/glass harmonica, op.4 (Berlin and Amsterdam, n.d.); Conc., 2 hpd, Dlb; 7 sonatas, Dlb; 3 movts, W

Font: En català: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) En castellano: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) In english: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) Altres: Johann Gottlieb Naumann (1741-1801)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Gottlieb Naumann és un dels grans mestres alemanys del classicisme a l'espera d'un major protagonisme ja que el seu repertori, per extensió i especialment per qualitat, està bullent de tresors. Autor de més de 20 òperes, 12 oratoris, 21 misses, 12 simfonies i nombrosa música vocal i instrumental, estem parlant d'un dels compositors més importants de la segona etapa del segle XVIII i del major exponent de la cort alemanya de Dresden entre Hasse i Weber. El seu estil, en els seus inicis proper a l'escola napolitana però també hereu del pare Martini, Paisiello i Galuppi, entre altres, evoluciona en les seves òperes més tardanes apropant-se a Gluck i a l'opera francesa amb la inclusió de ballets i grans cors. Fins i tot, la seva òpera Cora och Alonzo, anticipa la famosa Der Freischütz de Weber. Alhora, Naumann conscient de les manifestacions literàries del Sturm und Drang, introdueix idees romàntiques embrionàries en la música de la seva última etapa com a compositor, fent especial èmfasi en el culte a la naturalesa i en el valor de l'amistat.

Naumann, no obstant, en la seva labor de mestre de capella també va ser obligadament autor de nombroses obres religioses. Misses, algunes d'elles impressionants, oratoris, motets, ofertoris, etc., formen part també del seu repertori. I dins d'aquest també hi trobarem un capítol dedicat a la cantata alemanya, l'obra del seu repertori més propera, salvant les distàncies, a Bach però especialment al seu col·lega Homilius. La cantata "Zeit und Ewigkeit" per a solistes, cor i orquestra, i escrita pel teòleg Heinrich Julius Tode, estratificada de forma característica per recitatius (els he omès voluntàriament per centrar-me en la part musical, en qualsevol cas en la pertinent edició l'obra està completa), àries, cors i corals, és una de les obres més properes a la tradició musical germànica més conservadora de tot el repertori de Naumann. Estrenada probablement el dia 1 de gener de 1784, el text de la cantata fa referència al "contrast entre el mundà que es lliura al plaer sense preocupacions i al cristià que piadosament té en compte el final de la vida. Mentre que el primer, sorprès per la mort, es desespera, aquest últim l'acull amb satisfacció i veu la tomba com un lloc de repòs i de transició a l'última sentència i a l'anhelada vida eterna." Una obra madura, en certs moments fosca i dramàtica per acabar amb el jubili de la salvació. Són poques les reminiscències de Bach en l'obra de Naumann, no obstant, la d'avui la referència és obligada... i benvinguda sigui!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) - Zeit und Ewigkeit

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CARNICER, Ramon (1789-1855) - Elena e Constantino

$
0
0
Ricard Urgell - Opera (1922)
Obra de Ricard Urgell (1873-1924), pintor català (1)



- Recordatori de Ramon Carnicer -
En el dia de la commemoració del seu 225è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ricard Urgell i Carreras (Barcelona, 1874 - Barcelona, 1924) va ser un pintor català, fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on en va ser professor de dibuix artístic des del 1902. Va exposar per primer cop a la Sala Parés el 1889. Va començar pintant figures i retrats, caracteritzant-se en escenes de teatre, circ, música, etc. Va obtenir diversos premis en diverses exposicions de Barcelona (1896, 1907), Madrid (1897, 1910, 1917, 1920), Buenos Aires (1910) i a la internacional de Brussel·les. A l'exposició barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d'honor. Va ser, amb Anglada i Camarasa, un dels pocs pintors que va explorar a fons les possibilitats de la llum artificial i en el seu estudi de la Vila de Gràcia tenia una bateria d'il·luminació elèctrica. Pintor d'estil realista, es va dedicar al paisatge, però va destacar en la descripció d'ambients d'interiors públics, amb una certa tècnica postimpressionista. Actualment, a Catalunya hi ha obres d'aquest artista al Museu Nacional d'Art de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Va morir a Barcelona el 1924.

Font: En català: Ricard Urgell (1873-1924) En castellano: Ricard Urgell (1873-1924) In english: No disponible - Altres: No disponible



Parlem de Música...

Ramon Carnicer i Batlle (Tàrrega, 24 d'octubre del 1789 - Madrid, 17 de març del 1855) va ser compositor d'òpera, mestre de música i l'autor de l'himne nacional de Xile, tot i que mai va estar a Amèrica. Va iniciar els seus estudis musicals amb Bonaventura Feliu, mestre de capella de l'església de Tàrrega i, amb 7 anys va ingressar, per oposició, en el cor de la Catedral de la Seu d'Urgell. El 1806 es va traslladar a Barcelona, on va ser alumne de Carles Baguer i Francesc Queralt. El 1808 es va veure obligat a fugir a Maó on hi va romandre fins el 1814 treballant com a organista i professor de cant. De tornada a Barcelona, va ocupar la direcció del Teatre de la Santa Creu. És a Barcelona on entra en contacte amb les òperes de Cimarosa, Paisiello, Guglielmi, Paër, Mayr i Generali, experiència que li atorgarà un ampli coneixement del repertori, com posteriorment revelarà la seva obra operística. Precisament, el 1818 va escriure l'obertura d'El barber de Sevilla de Rossini per a la seva estrena a la ciutat comtal. Un any després va tenir lloc l'estrena de la seva òpera Adele di Lusignano, melodrama seriós. El 1821 es va estrenar amb gran èxit la seva Elena i Constantí, així com també va ser molt ben acollida pel públic la seva òpera Il dissoluto punito, o sia, Don Giovanni Tenorio, estrenada el 20 juny 1822.

El 1823, a la fi del Trienni Constitucional i a causa de les seves idees liberals, Ramon Carnicer i la seva família es van exiliar primer a París i, més endavant, a Londres. A la capital britànica va publicar diverses obres, entre elles, els seus Six Spanish Airs, Tres Nocturns i Il Sogno, i va conèixer a músics espanyols dels cercles liberals londinencs com Mariano Rodríguez de Ledesma, José Melchor Gomis o Ferran Sor. També a Londres va rebre l'encàrrec de compondre l'Himne Nacional de Xile. De tornada a Barcelona, per incorporar-se de nou al Teatre de la Santa Creu, va ser conduït a Madrid en qualitat de pres per ordre reial de Ferran VII, que el va obligar a establir-se a Madrid per a succeir Mercadante en la direcció dels principals teatres de la capital, el de la Creu i el del Príncep. Va dirigir aquests teatres durant set temporades en què va dignificar l'estat de l'escena musical madrilenya. El 1831 es va fer càrrec de la Càtedra de Composició del recentment creat Conservatori de Madrid, del que més endavant en seria director. El Divendres Sant de 1833 va dirigir l'estrena del Stabat Mater de Rossini a l'Església de Sant Felip de Madrid. A més de les òperes ja esmentades, podríem citar Elena e Constantino: Dramma eroico-cómico in due atti, Cristóforo Colombo, Laura y Don Gonzalo o Eufemia di Messina. Va compondre també cançons per incloure en les representacions d'altres compositors, música religiosa, peces instrumentals, diversos himnes i tonades amb les quals va aconseguir una gran popularitat. Van ser deixebles seus Barbieri i Gaztambide. Va morir a Madrid el març de 1855.

OBRA:

Vocal:

Secular:

Adele di Lusignano (melodramma semiserio, 2, F. Romani), Barcelona, S Cruz, 15 May 1819; I-Mr, excerpt E-Bc
Elena e Costantino (opera semiseria, 2, A.L. Tottola), Barcelona, S Cruz, 16 July 1821; lib (Madrid, 1827)
Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (opera semiseria, 2, G. Bertati, after Da Ponte), Barcelona, S Cruz, 20 June 1822
Elena e Malvina (melodramma semiserio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 11 Feb 1829, Mn
Cristoforo Colombo (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 12 Jan 1831
Eufemio di Messina, ó Los sarracenos en Sicilia (melodramma serio, 2, Romani), Madrid, Príncipe, 14 Dec 1832; lib (Madrid, 1832)
Ismalia, ossia Morte ed amore (melodramma, 2, Romani), Madrid, S Cruz, 12 March 1838
Ipermestra (dramma, 3, P. Metastasio), Zaragoza, Liceo, early 1843 [this perf. is mentioned in AMZ, xlv (1843), 483]
Contrib. to: Los enredos de un curioso (melodrama lirico, 1), Madrid, Conservatorio, 6 May 1832

Other vocal: numerous Sp. songs, incl. El nuevo Serení (Madrid, ?1820); 6 Sp. Airs (London, 1826); La criada (Madrid, ?1830); El chairo (London, n.d.), Delia á sus amigos, in Colecció de peces d’opera, E-Bc; La currilla; El agua vá (for Elisir d’amore); El Caramba; El no se qué; 3 [It.] notturnos, 2vv, pf (London, 1826); Il sogno, terzettino notturno, S, A, B, pf (London, 1826); Dulce patria: hymno patriotico de Chile (London, 1828); 23 other hymns celebrating public events; 3 odes setting Sp. trans. of Anacreontic odes 16, 26, 30 (1832)

Religiosa:

Missa solemnis, 8vv, orch, 1828, Mp;
2 requiems, 4vv, orch, 1829, 1842;
Vigil of the Dead, for funeral of Fernando VII, 1833;
Tantum ergo, 5vv, orch;
Tota pulchra, 4vv, orch, 1814, Bc;
Libera me domine, 8vv;
Lamentations;
Hymns

Instrumental:

Ov. to Rossini: Il barbiere di Siviglia, Barcelona, 10 July 1818; part pubd in EMDC, I/iv (1920), 2310
Ov. to Rossini: Il turco in Italia, Barcelona, 9 June 1820; Bc
Llwyn An [‘The Ash Grove’], variations, pf (London, 1826);
Sinfonia, 3 orch, for opening of Masked Ball, 1838;
Sinfonia, D, orch;
military marches;
solos for various insts

Font: En català: Ramon Carnicer (1789-1855) En castellano: Ramon Carnicer (1789-1855) In english: Ramon Carnicer (1789-1855) Altres: Ramon Carnicer (1789-1855)



Parlem amb veu pròpia...

Ramon Carnicer, nascut a la urgellenca vila de Tàrrega, va ser una de les personalitats musicals més importants d'Espanya durant la primera meitat del segle XIX. La seva interessant obra teatral així com les seves cançons i música religiosa el situen en un dels cims musicals del nostre país. Tristament, un país on tendim massa sovint a obviar l'existència de ciutadans com el d'avui, que van triomfar en el seu temps i que en el nostre la seva realitat és la inexistència i el que possiblement sigui més dramàtic, la indiferència. Des d'aquí intentarem fer justícia amb alguna de les escasses obres que se n'han recuperat. Autor de simfonies, obertures, cançons, obra de cambra i fins i tot d'una grandiloqüent Missa solemne (1828) i de dos Rèquiems (1829, 1842), la seva recuperació hauria de ser una qüestió d'Estat, malauradament, Carnicer seguirà probablement en silenci...

En qualsevol cas, rascarem enèrgicament el sòl pedregós per explorar-ne l'escàs mineral del seu repertori editat. D'aquest en destaquen dues òperes, Don Giovanni Tenorio, ossia Il convitato di pietra (1822), i la que avui recuperarem, Elena e Costantino (1827). En un estil proper al de Rossini, Carnicer demostra un gran domini del belcantisme tot combinant cavatines, duets, àries i cors evidenciant el seu coneixement i domini de la tècnica compositiva. Alhora, tracta l'orquestra amb mestria i dóna gran importància escènica i musical al cor. En definitiva, una obra digne de qualsevol teatre i que precisament fou estrenada a Barcelona el 1821. N'escoltarem l'obertura, i tres àries les quals intercalarem amb unes breus partitures per a violoncel i guitarra, el nuevo sereni, la criada i el currillo. L'òpera, recuperada a Madrid el 2005 en versió concert, demostra per ella mateixa i sense necessitats d'afegir gaire retòrica, fins a quin punt Espanya però especialment Catalunya han abandonat la seva història musical. Estic segur que si Carnicer fos italià, probablement la totalitat de les seves òperes estarien editades i sovint representades. En un temps en què incomprensiblement les teles de tots colors dominen el paisatge, no entenc com no fem bandera de la nostra cultura, aquella que podríem feliçment compartir amb la resta del món, el nostre món!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

   Carnicer: Elena e Constantino

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DITTERSDORF, Joannes Carolus Diters (1739-1799) - Litaniae laurentanae

$
0
0
Ricard Urgell - Opera (1922)
Obra de David Roberts (1796-1864), pintor anglès (1)



- Recordatori de Joannes Carolus Diters von Dittersdorf -
En el dia de la commemoració del seu 215è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

David Roberts (StockbridgeEdimburg, 24 d'octubre de 1796 - Londres, 25 de novembre de 1864) va ser un pintor romàntic escocès conegut per les seves aquarel·les i gravats representant els monuments egipcis i espanyols. Va néixer en un suburbi d'Edimburg i els seus inicis com a artista van ser modestos: pintor de parets i escenògraf. No obstant això, la tasca de crear telons amb paisatges i arquitectures li va permetre dominar la perspectiva. El 1832-33, Roberts va travessar Espanya i va arribar fins a Tànger, prenent múltiples apunts que de tornada a Londres serien plasmats en litografies per altres artistes. Roberts realçava els racons que veia, mitjançant alteracions d'escala i sumant vegetació i altres elements que aportaven un toc romàntic i pintoresc a llocs ja de per si evocadors. Les imatges d'Espanya difoses per Roberts van aconseguir gran èxit i van imposar una imatge novel·lesca i exòtica d'Andalusia, igual que va fer la novel·la Carmen de Prosper Merimée. El pintor espanyol Jenaro Pérez Villaamil va acusar una clara influència de Roberts, i anys després, Gustave Doré recorreria Espanya emulant el seu precedent.

Però el major èxit de David Roberts es deu al seu viatge a Egipte i terres limítrofes, on va dibuixar múltiples temples i racons que després es plasmarien en aquarel·les, quadres i gravats. El mateix Roberts ha afirmat que aquest viatge li va assegurar el suport per a la resta de la seva vida ja que li va donar inspiració per a produir obres en gran quantitat. Les seves litografies sobre Egipte, executades per ajudants seguint els seus dissenys, idealitzaven les ruïnes d'Abu Simbel i altres monuments mitjançant l'ús del color i de textures borroses. Roberts no dubtava a afegir esfinxs, relleus i altres ornaments en les ruïnes que veia, i els donava una escala gegant per contrast amb les figures de vilatans que incloïa a escala diminuta. El conjunt de les seves 248 litografies s'ordena en sis volums, dedicats els tres primers a Egipte i Núbia. Com a reflex del seu èxit, Roberts va ser promocionat a la Royal Academy de Londres el 1841. Després de l'auge d'estimació que va experimentar en vida, David Roberts va ser subestimat posteriorment i les seves obres van passar de moda. Actualment, han recobrat valor al mercat de l'art, gràcies al col·leccionisme sorgit als països àrabs pel petroli. El Museu del Prado posseeix quatre pintures de Roberts, entre elles una Vista de Sevilla amb la Torre del Oro, un paisatge d'Alcalá de Guadaíra i un interior de la catedral de Burgos. Va morir a Londres el novembre de 1864.

Font: En català: No disponible En castellano: David Roberts (1796-1864) In english: David Roberts (1796-1864) - Altres: David Roberts (1796-1864) 



Parlem de Música...

Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (Viena, 2 de novembre de 1739 - Neuhof, Bohèmia, 24 d'octubre de 1799) va ser un compositor i violinista austríac. Representant i fèrtil compositor del període clàssic vienès, es va sentir atret, des dels primers anys, per la música i va formar part amb el violí, sent nen encara, de la orquestra de l'església dels Benedictins de Viena. Del 1751 al 1761, de la capella privada del príncep d'Hildburghausen, i després de l'abolició d'aquesta capella (1761), de la orquestra del Hoftheater de Viena. Sense deixar aquesta plaça de mestre, va fer un viatge a Itàlia (1763) on va assolir un èxit notable com a violinista. El 1764 va acabar el seu contracte amb aquest teatre i va ocupar la plaça de mestre de la capella episcopal de Grosswardein. El 1769 va entrar al servei del bisbe príncep de Breslau a Johannisberg amb l'encàrrec d'organitzar-hi una capella: allà es va formar en l'art de la composició musical i aviat es va donar a conèixer a Viena amb l'execució de les seves pròpies obres. Els seus oratoris Esther i Hiob (1773 i 1786) van rebre molt bones crítiques arreu d'Europa.

També va gaudir de gran reputació com a compositor instrumental (avui en dia és sobretot conegut per la seva música instrumental). Va escriure 32 òperes i singspiels, molts llibrets de les quals va escriure ell mateix. Una col·lecció ingent de música religiosa i instrumental. En aquest sentit va compondre més de 120 simfonies i nombrosos concerts, quartets, quintets, concerts de violí, piano, etc. En vida, el seu major èxit musical va ser l'òpera còmica singspiel, Doktor und Apotheker, (1786), la qual va obtenir un gran èxit no solament a Alemanya, sinó també a Anglaterra, creant-li una popularitat superior a la del mateix Mozart i Haydn. Igual èxit mereixeren moltes de les seves últimes òperes, especialment Hieronymus Knicker (1789). Tant bon punt va morir el comte Schaffgotsch, el seu mecenes (1796), se l'hi va atorgar una mòdica pensió, insuficient per viure, però gracies al baró de Stillfried, el qual el va adoptar en el seu castell de Bohèmia va poder gaudir de benestar i abundància, fins la fi dels seus dies. A banda de compositor i violinista, també se'l va conèixer com a escriptor d'obres com: Brief ueber die Grenzen des Komischen und Heroischen in der Musik, i Brief ueber die Behandlung italianischer Texte bei der Composition und ueber andere Gegenstaende. Pocs dies abans de morir va recitar al seu fill una interessant autobiografia que fou publicada a Leipzig el 1801. Va morir a Neuhof l'octubre de 1799.

OBRA:

Veure repertori aquí.

Font: En català: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) En castellano: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) In english: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) Altres: Joannes Carolus Diters von Dittersdorf (1739-1799) 



Parlem amb veu pròpia...

Inevitablement Dittersdorf va ser un compositor del seu temps. El seu repertori, ingent quantitativament (més de 1000 obres), explora la quasi totalitat del classicisme vienès i la seva obra és d'una importància a dia d'avui desconeguda ja que bona part de la seva producció roman inèdita pels oients. Accessible i atractiu, el seu estil és proper al dels seus contemporanis més coneguts i la seva producció, al seu temps, va gaudir de gran ressò i difusió, especialment en terres austríaques i bohèmies. Si bé al segle XXI se'l coneix com a un autor simfònic, més de 100 partitures l'avalen en aquest sentit, a la seva època va destacar per la nombrosa obra vocal teatral i religiosa. De fet, ell mateix així ho va remarcar en la seva autobiografia. La seva obra més desconeguda és, sempre fent referència al nostre espai-temps, la música religiosa. Aquesta, formada per nombroses misses, oratoris, rèquiems i inclassificable nombre de motets, himnes, salms, graduals, ofertoris, etc., va gaudir de notable presència en el segle XVIII i fins i tot el mateix Dittersdorf interpretava les parts del violí en moltes de les seves misses que sovint s'escoltaven. En aquest sentit, i per ara, cap d'elles ha estat estudiada i recuperada. El seu rèquiem, que podrem trobar en l'edició d'avui, és de les poques grans obres religioses, juntament amb alguns oratoris, editades.

Doncs bé, dins de l'univers sacre de Dittersdorf hi trobarem també i a banda de la corresponent diversitat, les dues obres restants que podrem escoltar avui. D'entrada, el Motetto pro Offertorio in honorem St. Joanis Nepomuceni per a baix, cor i orquestra, i el Litaniae laurentanae en Re major per a solistes, cor i orquestra. Obres menors i secundàries tot i la importància de la pregària del Litaniae laurentanae (lletanies) en el sí de l'església catòlica. Escrites probablement en la seva etapa de Grosswardein, on va succeir a Michael Haydn el 1765, són obres diferenciades, el motet ofertori té un perfil més contundent i festiu, especialment amb les trompetes i timbales del cor, i la lletania presentat un major equilibri tot i que parlem d'obres plenament clàssiques, per tant, clares en les formes, d'alegria subjacent i d'arquitectura ordenada. La interpretació, no obstant, pateix en certs moments l'efecte de la reverberació, és a dir, de vegades fa que sembli que l'orquestra i el cor es situïn lleugerament per darrere del ritme. Com a curiositat destacarem que el director, Georg Ratzinger, és el germà de Joseph Aloisius Ratzinger (Benet XVI). Si bé aquesta edició no farà justícia plenament al Dittersdorf més religiós, si que ens obrirà la porta a tot un món nou del qual n'espero, personalment, continuïtat en un futur proper!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Dittersdorf, C.D. von: Requiem / Offertorium / Litaniae lauretanae

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GRECHANINOV, Alexander Tikhonovich (1864-1956) - Viola Sonata No. 1 in B flat major, Op. 161

$
0
0
Arkady Rylov - In the Blue Expanse (1918)
Obra d'Arkady Rylov (1870-1939), pintor rus (1)



- Recordatori d'Alexander Grechanínov -
En el dia de la celebració del seu 150è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Arkady Alexandrovich Rylov (Аркадий Александрович Рылов) (Orlov, 29 de gener de 1870 - Sant Petersburg, 22 de juny de 1939) va ser un pintor simbolista rus. Criat pel seu padrastre, ja que el seu pare biològic va patir una malaltia mental, es va traslladar a Sant Petersburg on va estudiar a l'Escola de Disseny Tècnic de Baron Schtiglitz i també a l'Acadèmia Imperial de les Arts amb Arkhip Kuindzhi. Allà es va convertir en membre del moviment Mir iskusstva, de la Unió d'Artistes de Rússia i de l'Associació d'Artistes de la Rússia revolucionària. Va ser el president de la Societat Kuindzhi. Inicialment es va especialitzar en pintura història però ràpidament va orientar la seva carrera vers el paisatge. Molts dels seus paisatges es van convertir en símbols de la revolució russa. Com a simpatitzant del moviment bolxevic, va ser autor de la famosa obra Lenin a Razliv. Gran amant de la naturalesa, va convertir el seu estudi-taller en un ecosistema natural amb animals vivint en llibertat. Va morir a Sant Petersburg el juny de 1939.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Arkady Rylov (1870-1939) - Altres: Arkady Rylov (1870-1939)



Parlem de Música...

Aleksandr Tíkhonovitx Gretxanínov (Александр Тихонович Гречанинов) (Kaluga, 25 d'octubre de 1864 - Nova York, 3 de gener de 1956) va ser un compositor rus. Va començar els seus estudis de piano amb 14 anys i el 1881 va abandonar l'escola i es va matricular al Conservatori de Moscou on va estudiar piano amb Kashkin i Safonov, contrapunt i teoria amb Gubert, Laroche, Arensky i forma musical amb Taneyev. Una disputa relativa a l'ensenyament de composició amb Arensky va motivar la seva renúncia al Conservatori de Moscou per traslladar-se al Conservatori de Sant Petersburg on va conèixer i estudiar amb Rimsky-Korsakov. El 1892 va estrenar la seva Obertura Concert en Re menor amb un èxit considerable. El 1894 va obtenir un premi en el concurs Belyayev amb el seu Quartet de corda Op.2. El 1895 Rimsky-Korsakov va ser l'encarregat de dirigir la primera simfonia de Gretxanínov. Establert a Sant Petersburg, va treballar com a professor de piano fins el 1896 any que va viatjar a Moscou on també es va dedicar a la docència. També va treballar a la Societat Etnogràfica de la Universitat de Moscou.

També va dedicar temps a la composició de música religiosa fruit de la seva devoció. Va introduir instrumentació a la litúrgia, fet prohibit fins aleshores per l'Església Ortodoxa. Fruit de la Revolució Russa, Grechaninov va perdre la seva pensió i va decidir emigrar davant la incomoditat amb el Règim Soviètic. Va visitar diverses ciutat europees i es va establir a París el 1925, on va compondre nombrosa música i on va treballar com a pianista. El 1939 va fer un viatge al Estats Units on va viure-hi la resta de la seva vida. Instal·lat a Nova York, es va nacionalitzar nord-americà el 1940. Allà va rebre homenatges i concerts en honor seu i fins i tot va estar present en la celebració del seu 90è aniversari en el New York Town Hall. Va morir a Nova York el gener de 1956.

OBRA:

Vocal secular:

Dobrïnya Nikitich (op-bïlina, 3, Grechaninov), op.22, 1895–1901, Moscow, Bol'shoy, 14/27 Oct 1903;
Tsar' Fyodor Ioannovich (incid music, A.K. Tolstoy), 1898, Moscow Arts Theatre, 14 Oct 1898;
Smert' Ioanna Groznogo [The Death of Ivan the Terrible] (incid music, A.K. Tolstoy), 1899, Moscow Arts Theatre, 29 Sept 1899;
V mechtakh [In Dreams] (incid music, V. Nemirovich-Danchenko), 1899, Moscow Arts Theatre;
Snegurochka [The Snow Maiden] (incid music, A. Ostrovsky), op.23, 1900, Moscow Arts Theatre, 24 Sept 1900;
Sestra Beatrisa [Sister Beatrice] (op-legend, 3, Grechaninov, after M. Maeterlinck), op.50, 1908–10, Moscow, Zimin Theatre, 12/25 Oct 1912;
Yelochkin son [The Little Fir Tree's Dream] (children's op, 1, N. Dolomanov and Grechaninov), op.55, 1911;
Kot, petukh i lisa [The Cat, the Cock and the Fox] (children's op, 1, Grechaninov, after A. Afanas'yev), op.103, 1919–24;
Mïshkin teremok [The Little Mouse's Hut] (children's op, V. Popov), op.92, 1921;
Lesnaya idilliya [A Woodland Idyll] (ballet-divertissement), op.117, 1925;
Zhenit'ba [The Marriage] (comic op, 3, after N. Gogol'), op.180, 1945–6, Paris, Russian Opera Theatre, 8 Oct 1950

Vocal religiosa:

Sacred: 4 Liturgies of St John Chrysostom: op.13, 1897, op.29, 1902, op.79 (S/T, str, hp, org) (T, B, chorus, str, harp, org), 1917–26, op.177, chorus, 1943;
Missa oecumenica, op.142, 4 solo vv, chorus, orch, org, 1933–6;
Mass, op.165, female/children’s chorus, org, 1939;
Mass ‘Et in terra pax’, op.166, chorus, org, 1942;
Missa Sancti Spiritus, op.169, 4 solo vv, chorus, org, 1943

Miscel·lània vocal:

Songs (1v, pf): 2 muzïkal'nïye kartinki [2 Musical Pictures] (V. Bryusov), op.35, 1905;
Shotlandskiye pesni [Scottish Songs] (R. Burns), op.49, 1909;
Snezhinki [Snowflakes] (S. Gorodetsky), cycle, op.47, 1909;
Tsvetï zla [The Flowers of Evil] (C. Baudelaire: Les fleurs du mal), cycle, op.48, 1909;
Poème dramatique (H. Heine, V. Solov'yov), op.51, 1910;
V sumerki [In the Twilight] (A. Blok, Heine, F. Tyutchev, K. Bal'mont), op.63, 1913;
Pchelka [The Bee] (trad.), op.66, 6 children's songs, 1914

Other: Samson (cant.), chorus, orch, 1893;
Na rasputi [At the Crossroads] (I. Bunin), op.21, B, orch (1901);
Myortvïye list'ya [Dead Leaves] (Minsky), 3 pictures, op.52, 1v, str qt, 1911;
Vers la victoire, sym. poem, chorus, orch, 1941–3;
Music for chorus and vocal ens, folksong arrs.

Instrumental amb orquestra:

Kontsertnaya uvertyura, 1892–3;
Sym. no.1, b, 1894, arr. pf duet, n.d.;
Vc Conc., 1895;
Sym. no.2 ‘Pastoral'naya’, A, op.27, 1902–09;
V starinnom stile (In modo antico), op.81, vn, orch, 1918;
Suite, op.86, vc, orch, 1919–29;
Sym. no.3, E, op.100, 1920–23;
Sym. no.4, C, op.102, 1923–4;
Vn Conc., c, op.132, 1932;
Sym. no.5, g, op.153, 1936–8;
Rapsodiya na russkuyu temu [Rhapsody on a Russian Theme], op.147, 1940;
Triptych, op.163, str, harp, 1940;
Valse de concert, op.190, 1949

Intrumental de cambra:

4 str qts: G, op.2 (1894); op.70, 1913; c, op.75, 1915; F, op.124, 1929
15 bashkirskikh melodiy, op.28, vn/fl/ob, pf, 1902–23;
Pf Trio [no.1], c, op.38, 1906;
Vn Sonata, op.87, vn, pf, 1919;
Vc Sonata, op.113, vc, pf, 1927;
Bashkiriya-fantaziya, op.125, fl, hp, 1930;
Pf Trio [no.2], G, op.128, 1930;
Vn Sonata, op.137, vn, pf, 1933;
op.161, cl, pf, 1940;
op.172, cl, pf (1943);
op.199, balalaika, pf, 1948
Pf: Pastel', album no.1, op.3, 1894;
4 mazurki, op.53, 1911;
Pastel', album no.2, op.61, 1913;
Detskiy al'bom [Children's Album], op.98, 1924;
Na zelenom lugu [In the Green Meadow], op.99, pf duet (1924);
Den' rebyonka [The Child's Day], op.109 (1927);
2 Sonatinas, op.110, 1927;
Dedushkin al'bom [Grandfather's Album], op.119, 1929;
Businki [Beads], op.123, 1929–30;
Sonata, op.129, 1931;
Aquarelles, op.146, 1935;
4 morceaux, op.167, 1942;
Petite suite, op.176, 1944;
Sonata no.2, op.174, 1944;
Lettres amicales, op.197, 1950

Font: En català: Alexander Tikhonovich Grechanínov (1864-1956) En castellano: Alexander Tikhonovich Grechanínov (1864-1956) In english: Alexander Tikhonovich Grechanínov (1864-1956) - Altres: Alexander Tikhonovich Grechanínov (1864-1956)



Parlem amb veu pròpia...

Les obres de Grechaninov cobreixen molts gèneres diferents i el seu estil és principalment decadent, influenciat en els seus inicis per Txaikovski, Borodin, Rimski-Korsakov i Ippolitov-Ivanov i posteriorment per autors com Debussy, Strauss i Reger, però sense renunciar al seu conservadorisme innat. A Rússia se'l coneix especialment per la seva música infantil i per les seves obres litúrgiques que van encendre els ànims en el moment en què es va enfrontar a la rigidesa de l'Església Ortodoxa. La seva devoció, lliure i ecumènica, queda palesa en la seva Missa oecumenica escrita amb melodies ortodoxes, gregorianes i hebrees. Un altre punt important del seu repertori fou el de la música instrumental. Autor de 5 simfonies i de nombrosa música de cambra, val la pena fer un punt i apart en aquest sentit. La Sonata en Si bemoll major opus 161 per a viola (o clarinet) i piano, escrita entre els anys 1935-1940 i representada per primera vegada el desembre de 2013, és una obra basada en expressions i melodies russes, de lirisme profund en un estil impressionista, d'alternança de notes dissonants i de modulacions inesperades que canvien constantment de ritme. En resum, és una partitura que possiblement hauríem de situar a mig camí de la modernitat avantguardista i del nacionalisme rus. Brillantment recuperada, ens ajudarà a descobrir i conèixer a un compositor rus que en les seves estades a Rússia, a França i als Estats Units no va deixar a quasi bé ningú indiferent!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Alexander Grechaninov: Complete Music for Viola and Piano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HASSLER, Hans Leo (1564-1612) - Missa super dixit Maria

$
0
0
Francesco Vanni - La Virgen con el Niño, Santa Cecilia y Santa Inés (c.1600)
Obra de Francesco Vanni (1563-1610), pintor italià (1)



- Recordatori d'Hans Leo Hassler -
En el dia de la celebració del seu 450è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Francesco Vanni (Siena, 1563 - Siena, 26 d'octubre de 1610) va ser un pintor i gravador italià. Va estudiar amb Salimbeni a Siena, amb Giovanni de Vecchi a Roma i possiblement amb Passarotti a Bolonya. No obstant això, la més destacada influència en la seva pintura va ser la de Barocci. Com altres artistes del seu temps, va reaccionar vers el manierisme més intel·lectual per atendre les severes demandes de la Contrareforma catòlica. La claredat expositiva i un cert naturalisme són elements que presideixen les seves obres, en una línia similar a la dels Carracci. Aquest estil va agradar a dos importants cardenals, Cesare Baronio i Paolo Emilio Sfondrati, que li van obrir les portes del mercat romà. D'aquesta manera, Vanni va assolir el zenit de la seva carrera en pintar el Simó per Sant Pere del Vaticà el 1603. Va morir a Siena l'octubre de 1610.

Font: En català: No disponible En castellano: Francesco Vanni (1563-1610) In english: Francesco Vanni (1563-1610) - Altres: Francesco Vanni (1563-1610)



Parlem de Música...

Hans Leo Hassler (Nuremberg, 26 d'octubre de 1564 - Frankfurt del Main, 8 de juny de 1612) va ser un organista i compositor alemany pertanyent a una cèlebre família de músics. Va rebre formació del seu pare, l'organista Isacc Hassler (Joachimsthal, c.1530 - Nuremberg, 14 de juliol de 1591), i el 1584 va marxar a Venècia per estudiar amb Andrea Gabrieli. Dos anys després es va traslladar a Augsburg com a organista de cambra d'Octavi II, membre de la família Fugger, a qui va dedicar les Cantiones sacrae (1591) i les misses de 1599. En aquest període l'emperador li va concedir un títol nobiliari. Després de la mort d'Octavi el 1600 va tornar a Nuremberg, la seva ciutat natal, on va ser director musical. Des de principis del 1602 va estar en contacte amb l'emperador Rodolf II, a qui en diverses ocasions va sol·licitar privilegis per als orgues automàtics que havia inventat. El 1604 va demanar l'excedència i va marxar a Ulm, on va contreure matrimoni i es va ocupar de mines i del comerç de plata. No va tornar a Nuremberg en expirar el seu permís i el 1608 va ser nomenat organista de cambra de la cort del príncep electe Christian II de Saxònia a Dresden, a qui va dedicar els seus càntics espirituals. La música d'Hassler va estar molt influïda pels mestres flamencs, especialment per Lassus, i el nou estil venecià. Va compondre tant per al ritu luterà com per al romà, i se'l recorda especialment pels seus lieder alemanys sacres i profans. Va morir a Frankfurt del Main el juny de 1612.

Font: En català: Hans Leo Hassler (1564-1612) En castellano: Hans Leo Hassler (1564-1612) In english: Hans Leo Hassler (1564-1612) Altres: Hans Leo Hassler (1564-1612)



Parlem amb veu pròpia...

Hans Leo Hassler va ser un fenomen inusual en l'àmbit musical protestant de finals del Renaixement. Va ser un personatge intel·ligent i cosmopolita que dominava àgilment i amb èxit diversos idiomes. Musicalment va conrear amb fortuna una gran varietat de gèneres i tècniques d'una forma original i genial. Capaç i versàtil, va combinar estils i formes musicals de l'Alemanya del Nord i del Sud amb l'esplendorosa escola italiana veneciana i romana. Fins i tot, després de la seva mort la seva ciutat natal de Nuremberg el va caracteritzar amb el nom "Musicus inter Germanos sua aetate summus", un epitafi totalment merescut. Hassler, no hi ha dubte, va ser autor d'algunes de les millors obres musicals de l'Alemanya de finals del XVI i principis del XVII. Els seus texts en llatí, alemany i italià, per a cor sol o policorals homofònics, polifònics o de mixtura d'ambdós mètodes, mostren una gran subtilesa expressiva així com una inherent obsessió per la bellesa més pura de les veus. Hassler, va ser un compositor voraç i insaciable que va compondre una descomunal obra centrada en la música religiosa ja fos per a congregacions catòliques o protestants. 

El seu cognom, actualment desconegut més enllà de les fronteres germàniques, va ser una referència absoluta per tota la generació de compositors alemanys, fins i tot, pel mateix Bach. No hi ha dubte que Alemanya, especialment en el camp religiós, és única en el món per quantitat (estem parlant de milers de partitures) i per qualitat. En aquest sentit, i acompanyada pels dolços motets In dulci jubilo i Inter natos mulierum, la Missa Super Dixit Maria a capella publicada en el seu Missa Quaternis, V, VI ET VIII VOCIBVS, (Nürnberg 1599), és una paròdia del seu motet Dixit Maria ad Angelum. D'exigència màxima per les veus, no tenen el suport instrumental en cas d'error, és una obra mestra sublim fruit de la interpretació extraordinària del conjunt dirigit per Philippe Herreweghe. Les veus són celestials i la pell de gallina és espontània i generalitzada. Tot un descobriment germànic imprescindible a partir d'ara en tota discoteca bachiana perquè Hassler ens anticipa, 100 anys abans, un dels perquè(s) situem a Bach en el cim de la història de la música. Un cim en què, evidentment, ja no està sol!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Hassler: In dulci jubilo

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HUGUES, Pietro Eugenio Luigi (1836-1913) - Flute Concerto, Op.56

$
0
0
Pierre Auguste Renoir - Two Sisters (1881)
Obra de Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), pintor francès (1)



- Recordatori de Pietro Eugenio Luigi Hugues -
En el dia de la celebració del seu 178è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Pierre-Auguste Renoir (Llemotges, 25 de febrer de 1841 - Cagnes, 3 de desembre de 1919), és un dels més cèlebres pintors francesos. No és fàcil classificar-lo, va pertànyer a l'escola impressionista, però es va separar d'ella ràpidament pel seu interès per la pintura de cossos femenins sobre els paisatges, el pintor Rafael va tenir una gran influència en ell. Famós per les seves pintures resplendents i íntimes, en particular les que representen nus femenins, se'l considera un dels més grans artistes independents de la seva època. És famós per l'harmonia de les seves línies, la brillantor del seu color i l'encant íntim dels seus molt variats temes pictòrics. A diferència d'altres impressionistes, es va interessar més per la representació de la figura humana individual o en retrats de grup que dels paisatges, a més, tampoc va subordinar la composició i plasticitat de la forma als intents d'interpretació dels efectes lumínics. 

Renoir va néixer a Llemotges, el 25 de febrer de 1841. De nen va treballar com a decorador en una fàbrica de porcellanes de París, als 17 anys copiava pintures sobre ventalls, pantalles de làmpades i persianes. Després del seu ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts el 1862, Renoir es va matricular a l'acadèmia del pintor suís Charles Gabriel Gleyre, on va conèixer a Frideric BazilleClaude Monet i Alfred Sisley. La seva obra més primerenca va estar influenciada per dos pintors francesos, Monet en el seu tractament de la llum, i el pintor romàntic Eugène Delacroix en el seu tractament del color. El 1864 va exhibir per primera vegada la seva obra a París, però no va obtenir cert reconeixement fins el 1874, en la primera exposició de pintors de la nova escola impressionista. El ball del Moulin de la Galette (1876, Museu d'Orsay, París) és una de les obres més famoses de l'impressionisme, una escena d'un cafè, a l'aire lliure, en la qual queda palès el domini de Renoir en el tractament de les figures i en la representació de la llum. 

Altres exemples extraordinaris del seu talent com a retratista són, Madame Fuster i els seus nens (1878, Museu Metropolità de Nova York) i Jeanne Samary (1879, Museu del Louvre de París). Renoir va consolidar la seva reputació amb l'exposició individual celebrada a la galeria Durand - Ruel de París el 1883. Entre els anys 1884 i 1887 va realitzar unes sèries d'estudis de grup de figures nues conegudes com Les grans banyistes (Museu d'Art de Filadèlfia). Aquestes obres revelen la seva extraordinària habilitat per mostrar el brillant i nacrat color i textura de la pell i per comunicar un sentiment líric unit a la plasticitat del tema. La seva representació de la gràcia femenina no ha estat superada en la història de la pintura moderna. Molts dels seus últims quadres tracten també el mateix tema però en un estil cada vegada més accentuat rítmicament. Durant els últims 20 anys de la seva vida va patir d'artritis. Encara que li era impossible moure les mans lliurement, va continuar treballant amb un pinzell lligat al braç. Renoir va morir el 3 de desembre de 1919 a Cagnes, una vila al sud de França.




Parlem de Música...

Luigi Hugues (Casale Monferrato, 27 d'octubre de 1836 - Casale Monferrato, 5 de març de 1913) va ser un geògraf i músic aficionat italià. Va estudiar enginyeria, ciències i literatura abans de dedicar-se a la geografia. Conegut principalment per la seva contribució a l'ensenyament de la història de la geografia, Hugues va dedicar part del seu temps a la composició de forma esporàdica i lliure. Bon intèrpret de la flauta, va ser per aquest instrument que va compondre diverses obres de les que en destaquen el seu concert per a flauta i orquestra Op.56. Fruit del seu perfil més aficionat, musicalment no se l'ha tingut en compte a l'hora d'estudiar la història de la música per a flauta a Itàlia. Va morir a Casale Monferrato el març de 1913.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Luigi Hugues (1836-1913) - Altres: Luigi Hugues (1836-1913)



Parlem amb veu pròpia...

La sort del músic aficionat, tot i la restricció de la manca d'acadèmia, és la total llibertat a l'hora d'escriure música. Aquest sembla el camí que traça el repertori de Luigi Hugues, un geògraf que per afició va dedicar-se a la composició. I el resultat, escoltant aquesta fantàstica edició, no pot ser més satisfactori. Amb tot, un es pregunta si realment Hugues no es fa el despistat amb nosaltres perquè tendeixo a creure que alguna acadèmia i estudis musicals havia de tenir per escriure obres de tant bon gust com les que es presenten en aquesta edició. Emmarcades en la filosofia del risorgimento, Hugues dibuixa un paisatge de colors i de màgia en què la flauta, i especialment el flautista, ha de demostrar una dosis de tècnica i de força pulmonar remarcable. Obres com el preciós Notturno opus 54 o el seu Concert en Re major opus 56, ambdós en la seva versió per a flauta i piano, són sensibles, dolces i líricament properes a l'òpera però també obligadament virtuoses i exigents. El contrast i el diàleg que s'estableix entre el piano i la flauta, fruit de la brillant interpretació, és senzillament deliciós tot convertint a Hugues, el geògraf, en un autèntic mestre en aquest art!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Musiche originali ed inedite per flauto e pianoforte

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DESSOFF, Felix Otto (1835-1892) - Streichquartett F-Dur Op. 7

$
0
0
Eugenio Lucas Villaamil - Arriving at the Theatre on a Night of a Masked Ball (c.1895)
Obra d'Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Felix Otto Dessoff -
En el dia de la commemoració del seu 122è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Eugenio Lucas Villaamil (Madrid, 14 de gener de 1858 - Madrid, 23 de gener de 1919) va ser un pintor espanyol, Cavaller de l'Ordre de Carles III. Algunes obres que s'han atribuït a Goya en realitat pertanyen a Lucas Villaamil. Fill del prestigiós pintor Eugenio Lucas Velázquez, que va morir quan el que havia de ser el seu hereu, només tenia 12 anys. Les seves pintures mantenen la influència de les característiques de les del seu pare, amb la repetició dels temes de Goya, que tan genialment va tractar el seu pare Lucas Velázquez, copiant diversos temes de l'aragonès al Museu del Prado. Va ser un pintor d'estil extraordinàriament versàtil, va aconseguir suplir les seves discretes dots artístics amb una indiscutible fecunditat creativa, especialment atractiva en les seves estampes del Madrid goyesc, resoltes amb gran habilitat compositiva i alegria de color, amb les que va aconseguir cert èxit entre un tipus de clientela mitjana, que li va permetre sobreviure, encara que mai va aconseguir introduir-se en els grans cercles artístics públics i oficials del seu temps. Va morir a Madrid el gener de 1919.

Font: En català: No disponible En castellano: Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919) In english: No disponible - Altres: Eugenio Lucas Villaamil (1858-1919)



Parlem de Música...

Felix Otto Dessoff (Leipzig, 14 de gener de 1835 - Frankfurt am Main, 28 d'octubre de 1892) va ser un compositor i director alemany. Va estudiar amb Moscheles, Plaidy (piano), Hauptmann (composició), i Reitz (instrumentació) al Conservatori de Leipzig (1851-1854). La seva bona nota va afavorir el ràpid assoliment del càrrec de director musical de l'Actientheater de Chemnitz. Paral·lelament, va dirigir orquestres a Altenburg, Düsseldorf, Cassel, Aix-la-Chapelle i Magdeburg. El 1860 va ser nomenat director de l'orquestra de l'Òpera Imperial de Viena un any que també va assolir el càrrec de director de concerts de la Filharmònica de Viena. A la capital austríaca va començar a treballar com a professor de composició al Conservatori. Entre els any 1875 i 1881 va assolir el càrrec de mestre de capella de la Badische Staatskapelle de Karlsruhe per després assolir el mateix càrrec en el Stadttheater de Frankfurt. Va ser poc prolífic com a compositor ja que només va escriure música de piano, lieder i pocs exemples d'obra de cambra. Va morir a Frankfurt am Main l'octubre de 1892.

Font: En català: Felix Otto Dessoff (1835-1892) En castellano: In english: Felix Otto Dessoff (1835-1892) Altres: Felix Otto Dessoff (1835-1892)



Parlem amb veu pròpia...

Otto Dessoff va ser més director i gerent que compositor. Els seus èxits en aquest darrer aspecte són insignificants en relació amb l'alçada dels càrrecs que va assolir. Director d'orquestra de l'Òpera Imperial i de la Filharmònica de Viena, professor del Conservatori de Viena, mestre de capella a Kalsruhe i a Frankfurt... Per tant, com és possible que amb aquest currículum en prou feines dediqués temps a una labor "obligada" com la composició. La resposta és desconeguda, tanmateix, avui intentarem posar una llum fugaç a alguna de les poques obres que d'ell se'n conserven. El Quartet opus 7 per a dos violins, viola i violoncel és un dels seus tres intents per explorar la composició de música de cambra. Dedicat a Brahms, amb broma inclosa: "...vostè sentirà alleujament al veure el seu nom al títol d'aquest quartet conservat per a la posteritat. Quan la humanitat hagi oblidat el seu Rèquiem alemany la gent dirà aleshores; dedicat a Brahms? Oh, sí, aquell a qui Dessoff dedica el seu Opus 7".

Una broma invertida ja que ningú recorda a Dessoff no així a Brahms i al seu Rèquiem. En favor de Dessoff hem de dir que si amb la seva dedicatòria es referia a una semblança musical doncs aleshores si que podem fer una lleu aproximació entre ambdós alemanys. De quatre moviments, l'allegro ben moderato comença amb un tema joiós i alegre que enllaça amb un segon tema més romàntic i proper a l'estil de Brahms. Una introducció pizzicato quasi fúnebre inicia el larghetto que canvia vers un tema més líric i optimista. El tercer moviment, el breu poco andantino, és un vals lent però suaument contrastat. El final allegro con brio s'inicia amb una melodia jovial que tanca el quartet d'una forma festiva. Dessoff va escriure aquest opus 7 el 1878, és a dir, en plena maduresa compositiva fet que hàbilment queda demostrat en la filosofia musical d'aquesta obra. Una partitura fresca i original, rítmicament més senzilla que les obres del seu estimat Brahms però que agradablement ens permet posar nom, cognoms i música a un alemany a qui tots havíem oblidat!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Felix Otto Dessoff: Kammermusik

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

HAMMERSCHMIDT, Andreas (c.1611-1675) - Machet die Tore weit

$
0
0
Guercino - The Woman taken in Adultery (c.1621)
Obra de Giovanni Francesco Barbieri (1591-1666), pintor italià (1)



- Recordatori d'Andreas Hammerschmidt -
En el dia de la commemoració del seu 339è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Giovanni Francesco Barbieri (Cento, 8 de febrer de 1591 - Bologna, 9 de desembre de 1666), més conegut amb el sobrenom Guercino o Il Guercino, va ser un pintor barroc italià nascut a la regió d'Emilia, encara que va viure i va pintar també a Roma i Bolonya. Representa el període de transició del classicisme romà-bolonyès al barroc ple. «Guercino» significa «guerxo» en italià. Tenia aquest sobrenom perquè patia d'estrabisme. Amb 17 anys es va associar amb Benedetto Gennari "el Vell", un pintor de l'Escola de Bolonya. El 1615 es va traslladar a Bolonya, on les seves obres es van guanyar els elogis de Ludovico Carracci, ja ancià. Després de la mort de Gregori XV, el 1623 es va traslladar de nou a Cento. El 1642 es va instal·lar a Bolonya com a successor de Guido Reni a la direcció de l'Escola de Bolonya. 

Va intentar imitar l'assossegat classicisme de Reni pel que la seva obra va perdre força però va guanyar en refinament i solidesa, com pot apreciar-se en el seu Sant Tomàs d'Aquino (1663, Sant Domenico, Bolonya). Les seves obres anteriors, com la Mort de Dido (1630, Galeria Spada, Roma) i Crist a la columna (1657, Palau Chigi, Roma), són més apassionades. Influenciat per Ludovico Carracci a Bolonya i per l'obra de Ticià a Venècia, Guercino va desenvolupar un estil barroc de rics colors, forts contrastos de llums i ombres i gràcil representació del moviment. Sota el mecenatge del papa Gregori XV, Guercino va pintar el fresc de l'Aurora (1621, Vila Ludovisi, Roma) i altres obres d'inspiració més clàssica, com l'Enterrament de Santa Petronila (1621, Museu Capitolí, Roma). Va morir a Bolonya el desembre de 1666.




Parlem de Música...

Andreas Hammerschmidt (Brüx, actualment Most, Bohemia, c.1611 - Zittau, 29 d'octubre de 1675) va ser un compositor i organista alemany i el major exponent de la música religiosa de la meitat del segle XVII. El seu pare, Hans Hammerschmidt, era un talabarder originari de Carthause prop de Zwickau. El 1626 la família es va veure forçada a emigrar de Brux (Most) a Freiberg a causa de la re-catolització forçosa de Bohèmia durant la Guerra dels Trenta Anys. El 1629 el seu pare va obtenir la ciutadania de Freiberg. No es coneixen qui van ser els mestres musicals d'Hammerschmidt, però es creu que va estudiar amb Balthasar Springer (1608-1654), organista de la catedral de Freiberg, amb Christoph Demantius, cantor de la catedral, i amb Christoph Schreiber, l'organista de la església de Sant Pere. Entre els anys 1633 i 1634 va exercir el seu primer lloc com a organista en el castell Weesenstein del comte Rudolf von Bünau. Al juliol del 1634 és nomenat successor de Christoph Schreiber (que havia acceptat un lloc a Zittau) com a organista de l'església de Sant Pere a Freiberg. El 1637 es va casar amb Ursula Teufel, la filla d'un comerciant de Praga, amb qui va tenir sis fills, dels quals només van sobreviure tres nenes. Aquest mateix any va obtenir la ciutadania de Freiberg.

Després de la mort de Schreiber, Hammerschmidt és nomenat novament el seu successor, aquest cop a l'església de Sant Joan de Zittau, una ciutat molt rica en aquesta època i on viuria la resta de la seva vida. Entre els seus col·legues a la ciutat hi havia el cantor Simon Crusius (1607-1678) i el rector de l'escola Johanneum, Christian Keimann (1607-1662). Hammerschmidt va escriure la música de diversos himnes de Keiman i a més va publicar les seves pròpies composicions amb prefacis escrits per Heinrich Schütz i Johann von Rist. La seva tasca li va permetre viure de forma benestant i ser respectat en la comunitat. L'himne de Keimann "Meinen Jesum laß ich nicht" amb música d'Hammerschmidt va ser, i segueix sent, molt popular en les congregacions luteranes. El 1757 hi va haver un incendi a Zittau que va destruir les fonts documentals sobre la vida d'Hammerschmidt. Es coneix poc dels seus viatges i contactes. Se sap que va visitar a Schütz a Dresden, on va escoltar les seves obres i les de compositors italians. Se sap igualment que es va traslladar a Görlitz per la dedicatòria en uns motets per al Collegium Musicum d'aquesta ciutat. Una composició per a la consagració de l'església de Santa Isabel demostra que va tenir contacte amb la ciutat de Breslau. Com a compositor, va escriure himnes, cantates, motets, àries i altres composicions vocals i instrumentals. Tot i que Hammerschmidt va ser organista durant tota la seva vida, d'entre les 400 obres que se'n conserven cap d'elles és per a orgue. Va morir a Zittau l'octubre de 1675.

OBRA:

Vocal religiosa:

Musicalischer Andacht, erster Theil, das ist, Geistliche Concerten, 1–4vv, bc (Freiberg, 1639)
Musicalischer Andachten, ander Theil, das ist, Geistliche Madrigalien, 4–6vv, chorus 5vv (ad lib), bc (Freiberg, 1641)
Musicalischer Andachten, dritter Theil, das ist, Geistliche Symphonien, 1, 2vv, 2 vn, vc, bc (Freiberg, 1642)
Dialogi, oder Gespräche zwischen Gott und einer gläubigen Seelen, erster Theil, 2–4vv, bc (Dresden, 1645); ed. in DTÖ, xvi, Jg.viii/1 (1901/R)
Geistlicher Dialogen ander Theil, darinnen Herrn Opitzens Hohes Lied Salomonis, 1, 2vv, 2 vn, vc, bc (Dresden, 1645)
Vierter Theil, Musicalischer Andachten, geistlicher Moteten und Concerten, 5–10, 12 and more vv, bc (Freiberg, 1646)
Motettae, 1, 2vv, bc (Dresden, 1649)
Chormusic auff Madrigal Manier: fünffter Theil Musicalischer Andachten, 5–6vv, bc (Freiberg and Leipzig, 1652–3)
Musicalische Gespräche über die Evangelia, 4–7vv, bc (Dresden, 1655)
Ander Theil geistlicher Gespräche über die Evangelia, 5–8vv, bc (Dresden, 1656)
Fest-, Buss- und Danklieder, 5vv, 5 insts (ad lib) (Zittau and Dresden, 1658–9)
Kirchen- und Tafel-Music, 1–3vv, 4–6 insts, bc (Zittau, 1662)
Missae, tam vivae voci, quam instrumentis variis accommodatae, 5–12 and more vv (Dresden, 1663)
Fest- und Zeit-Andachten, 6vv, bc (Dresden, 1671)
2 pieces in C. Keimann: Samuel, school play (Freiberg, 1646)
5 hymn melodies in C. Keimann: Mnemosyne sacra (Leipzig, 1646)
10 hymn melodies, 1v, bc, in J. Rist: Neue himmlische Lieder (Lüneburg, 1651)
38 hymn melodies, 1v, bc, in J. Rist: Neue musikalische Katechismus Andachten (Lüneburg, 1656)
7 hymn melodies, 3, 4vv, in G. Vopelius: Neu Leipziger Gesangbuch (Leipzig, 1682)

Vocal secular:

Erster Theil weltlicher Oden oder Liebesgesänge, 1, 2vv, vn obbl, va da gamba/theorbo (Freiberg, 1642); ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)
Ander Theil weltlicher Oden oder Liebesgesänge, 1–3vv, vn obbl, va da gamba/theorbo (Freiberg, 1643); ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)
Dritter Theil geist- und weltlicher Oden und Madrigalien, 1–5vv, bc (Leipzig, 1649) [also incl. sacred works]; ed. in EDM, 1st ser., xliii (1962)

Miscel·lània vocal:

Hertzliche Aufmerkung und heiligen Weihnachtsgruss zu Ehren Matthiä Albert und Jacob Rüdiger, 4vv (Freiberg, 1639), lost
Stölichen Schiessen bei der Hochzeit Herrn Rothens zu Zittau und Christine Stoll, 29 Oct 1640 (Görlitz, 1640), lost
Der auff den … seligen Hintritt des … Herrn M. Michaelis Theophili Lehmanns … erwehlte Leichen-Text: Ich bin gewiss, dass weder Tod noch Leben, 5vv (Freiberg, 1650)
Lob- und Danck Lied aus dem 84. Psalm … auff die rümliche Einweihung der wieder erbauten Kirche S Elisabeth in Breslau, 9vv, 5 tpt, 3 trbn, 5 va, bc (Freiberg, 1652)
Bussfertiges Friedens-Seuffzerlein … Ihr Jungen und ihr Alten hört (M. Francke), 3vv (Coburg, 1658)
Sirachs Lob- und Dankspruch … Concert, darein … die Engel zu St Petri mit zu gebrauchen, 8vv, 1634, Freiberg, Ratsbibliothek
Hochzeitsgesang für Daniel Sartorius: Es ist nicht gut, dass der Mensch allein sei, 5vv, 2 vn, 2 trbn, bn, bc, transcr. C. von Winterfeld, D-Bsb

Instrumental:

Erster Fleiss allerhand neuer Paduanen, Galliarden, Balletten, Mascharaden, françoischen Arien, Courenten und Sarabanden, 5 viols, bc (Freiberg, 1636); ed. in EDM, 1st ser., xlix (1957)
Ander Theil neuer Paduanen, Canzonen, Galliarden, Balletten, Mascharaden, 3, 5 viols, bc (Freiberg, 1639); ed. in EDM, 1st ser., xlix (1957)
Dritter Theil neuer Paduanen, 3–5 insts, bc (Leipzig and Freiberg, 1650)

Font: En català: No disponible En castellano: Andreas Hammerschmidt (1611-1675) In english: Andreas Hammerschmidt (1611-1675) - Altres: Andreas Hammerschmidt (1611-1675)



Parlem amb veu pròpia...

Andreas Hammerschmidt ens situa, de nou, en la descomunal constel·lació d'alemanys il·lustres del segle XVII. Un segle que a mesura que vaig ensumant i descobrint em va captivant irrefrenablement. Avui, en nom d'un dels compositors més populars del seu temps, recuperarem una d'aquelles meravelles vocals imprescindibles en les nostres biblioteques musicals. Hammerschmidt va néixer en un any desconegut situat probablement entre els anys 1611 i 1612, Ho remarco ja que el fet de desconèixer l'efemèride exacte ha provocat un efecte col·lateral fantàstic pels melòmans. El segell Carus, un dels millors quan parlem de música coral, va decidir celebrar per duplicat el 400è aniversari de naixement, per tant, dues edicions d'extraordinari talent i de música divina ens obren la porta a la música d'un autor ben conegut a Alemanya. En aquest dia de commemoració del 339è aniversari de decés, recuperarem una d'elles.

Per nom Machet die Tore weit, i en què també hi trobarem un preciós Magnificat de Rosenmüller, el rival públic d'Hammerschmidt, escoltarem alguna de les 400 obres vocals que va compondre. Concretament, aquelles incloses dins la col·lecció Musicalischer Andachten (Freiberg, 1642). Concertants, comprenen obres en diverses formes i estils musicals: àries, motets, concerts, etc,. Paraula sagrada en idioma alemany són els principis literaris d'unes partitures, si més no les que avui escoltarem, de festivitat i celebració. Motets a 4 o 6 veus amb baix continuo i amb cornetes i sacabutx ad libitum (no és el cas d'aquesta edició), en cas que els mitjans així ho permetessin (en paraules del mateix Hammerschmidt), per duplicar les veus. Una de les particularitats d'Hammerschmidt és l'ús brillant del cor solista i el ripieno, una de les característiques musicals més singulars del barroc. Obres de gran bellesa que, sumades a l'alegria vocal amb què es presenten, converteixen al nostre autor en un mestre genuí l'estocada del qual trasbalsa, i de quina manera, els nostres sentits!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Andreas Hammerschmidt & Johann Rosenmüller - Machet die Tore weit

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

VOLKMANN, Friedrich Robert (1815-1883) - Cello Concerto in A minor Op.33

$
0
0
Alfred Sisley - Women going to the woods (1866)
Obra d'Alfred Sisley (1839-1899), pintor francès (1)



- Recordatori de Friedrich Robert Volkmann -
En el dia de la commemoració del seu 131è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alfred Sisley (París, 30 d'octubre de 1839 - Moret-sur-Loing, 29 de gener de 1899) va ser un pintor francès impressionista. De pares anglesos, va ser enviat a Anglaterra per a aprendre'n l'idioma i realitzar estudis de comerç, contraposats als seus desitjos artístics. Va començar a pintar com a aficionat tot i que ràpidament va poder entrar a l'estudi de Charles Gleyre on va conèixer a Renoir i Bazille. La guerra franc-prusiana de 1870 va arruïnar a la seva família i va obligar a Sisley a marxar a Londres. En aquest impàs és quan decideix ser pintor. El 1874 va exposar en la primera exposició dels impressionistes i ho va continuar fent els anys 1876, 1877 i 1882. 

Sisley va ser eminentment un pintor paisatgista, que es va distingir dels seus col·legues impressionistes per la decisiva intervenció als seus quadres dels elements més imponderables: l'aigua, la neu, el cel, la boira, de tal forma que ha estat considerat, al costat de Monet, com un dels impressionistes més purs. Entre 1872 i 1880 va realitzar el millor de la seva producció: paisatges de gran espontaneïtat dels voltants de París, de Marly-le-Roi, Louveciennes, Bougival, Sèvres, Saint-Cloud o Meudon. Va morir com havia viscut, en la pobresa, abans de poder contemplar com els seus quadres, que en angoixants moments de penúria havia venut a preus irrisoris, poc després de la seva mort començaven a ser apreciats per la crítica i el públic i arribaven a elevades cotitzacions al mercat artístic. Va morir a Moret-sur-Loing el gener de 1899.

Font: En català: Alfred Sisley (1839-1899) En castellano: Alfred Sisley (1839-1899) In english: Alfred Sisley (1839-1899) - Altres: Alfred Sisley (1839-1899) 



Parlem de Música...

Friedrich Robert Volkmann (Lommatzsch, 6 d'abril de 1815 - Budapest, 29 d'octubre de 1883) va ser un compositor alemany. El seu pare, kantor i professor a Lommatzsch, va ser el seu primer mestre en el piano i l'orgue. Amb 17 anys va entrar al Gymnasium de Freiberg on va estudiar música amb August Ferdinand Anacker. El 1836, va viatjar a Leipzig on va estudiar composició amb Carl Ferdinand Becker. Allà va entrar en contacte amb Schumann i va assistir en diversos concerts de Mendelssohn a la Gewandhaus. L'estil d'ambdós compositors marcaria el camí musical de Volkmann. El 1841 va viatjar a Budapest on, exceptuant un període de quatre anys a Viena (1854-58), hi va viure la resta de la seva vida. Allà, en una ciutat amb poca presència musical, es va convertir en una de les figures musicals més preeminents. Allà va treballar amb Liszt i Erkel a la recentment fundada Reial Acadèmia de Música Nacional Hongaresa. Va morir a Budapest l'octubre de 1883.

OBRA:

Vocal religiosa: 

Off, S, chorus, orch;
2 masses, male vv;
6 choruses, 3 with pf acc., 3 unacc.;
2 songs, 1v, orch

Vocal secular: 

29 partsongs, 7 for mixed chorus, 18 for male chorus, 3 for female/children's chorus, 1 for female/children's chorus, pf/hmn acc.;
6 songs, 2vv, pf; 2 arias, 1v, orch;
3 songs, 1v, vc, pf;
37 songs, 1v, pf

Instrument amb orquestra:

2 syms.;
4 ovs.;
3 serenades, str;
Vc Conc.;
Concert Piece, pf, orch;
Incid music

Instrumental de cambra:

6 str qts;
2 pf trios;
2 sonatas, vn, pf;
2 sonatinas, vn, pf;
Shorter works, vn, pf and vc, pf;
Sonatina, pf 4 hands;
Sonata, 2 variation sets, pf solo;
Numerous character-pieces, pf solo and pf 4 hands

Font: En català: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) En castellano: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) In english: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883) Altres: Friedrich Robert Volkmann (1815-1883)



Parlem amb veu pròpia...

Robert Volkmann va ser un compositor alemany que va fer les maletes per viure la major part de la seva vida a Hongria. Allà, va revolucionar, a mitges, la vida musical de Budapest. I diem a mitges perquè en la seva arribada a la ciutat se'l va veure com un renovador que importaria la música de la nova escola alemanya en terres hongareses. La realitat va ser diferent ja que el seu llibre d'estil va ser, amb matisos, el classicisme. La seva obra, dividida en música vocal (misses, cançons i algun intent d'oratori i òpera) i en música instrumental (simfonies, concerts, obra de piano, etc,.), va ser extensa i acadèmicament molt ben elaborada. Instrumentalment, hem de diferenciar les simfonies i els quartets de corda, en un estil clàssic evident, d'altres obres com el concert de violoncel que avui escoltarem o el trio de piano, més properes als models alemanys de Mendelssohn i Schumann, els dos màxims referents del seu repertori. Punt i apart va ser la seva música per a piano, d'estil més inconnex i recognoscible i possiblement la més propera al ritmes folklòrics hongaresos, en sintonia amb Lizst.

Doncs bé, d'aquest autor alemany, escoltarem el Concert en La menor opus 33 (1855) per a violoncel i orquestra i l'encantador Souvenir de Maroth, Op. 6 per a piano sol. Parlant del concert, Volkmann va tractar d'imitar una característica molt comuna en l'obra de Mendelssohn, la de la unificació, és a dir, tot un concert escrit com si fos un únic moviment tot i els canvis de ritme, forma i tema evidents. En essència, aquest concert es presenta en una forma sonata de diferents capítols. L'obertura la introdueix el violoncel que proposa el tema i que solemnement l'orquestra emfatitza d'una forma brillant en un dels moments més antològics, segons el meu parer, d'aquest concert. Frases de transició accentuades pel violoncel i per la utilització de la gamma completa de registres de l'instrument, ens introdueixen a un segon tema més tranquil. Un diàleg entre el violoncel, fagot i oboè, en una curiosa forma quasi recitativa, condueix a la part central del concert, que s'aproxima melòdicament al primer moviment si bé amb noves idees hàbilment combinades. Girs dramàtics, llargs silencis orquestrals pel lluïment solista i un retorn al primer tema ens van dibuixant lentament les bases dels darrers acords finals. La interpretació, sonata però especialment concert, és de gran qualitat. Actualment, Volkmann gaudeix, tot i el silenci de la seva obra en els escenaris, d'un benestar discogràfic instrumental sorprenent motiu pel qual, de ben segur, en seguirem parlant!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    The Romantic Cello Concerto, Vol. 2 - Volkmann, Dietrich, Gernsheim & Schumann

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

LEO, Leonardo (1694-1744) - Miserere Mei Deus

$
0
0
Titian - Ecce Homo (1547)
Obra de Tiziano Vecellio (1477-1576), pintor italià (1)



- Recordatori de Leonardo Leo -
En el dia de la commemoració del seu 270è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Tiziano Vecellio (Pieve di Cadore, 1477 - Venècia, 27 d'agost de 1576) va ser un pintor italià i la figura principal de l'escola veneciana del segle XVI. A Venècia, va ser condeixeble de Giorgione al taller dels Bellini, un autor que va deixar una destacada empremta en la seva obra. Les obres juvenils de Tiziano es confonen amb les del pintor venecià Giorgione, creant problemes als especialistes a l'hora de diferenciar-les. La primera referència documental que tenim de Tiziano data del 1508, arran de l'encàrrec dels frescos per l'exterior del Fondaco dei Tedeschi (Llotja dels alemanys), en col·laboració amb Giorgione. Per desgràcia, els frescos ens han arribat només de manera fragmentària. Els especialistes dissenteixen sobre les obres de principis del segle XVI que s'han d'adscriure a Tiziano ja que algunes d'elles es confonen amb les de Giorgione. A Pàdua, Tiziano realitza el 1511 els frescos dels Miracles de Sant Antoni per la Scuola del Sant. Aquestes narracions demostren la seva capacitat per dotar les figures d'un sentiment d'aflicció convincent, de vida impulsiva, alhora que ordena els fets amb realisme en el marc d'uns paisatges de gran vivesa. 

Tiziano poc a poc va enriquir l'idíl·lic estil de Giorgione. Els cossos i els objectes adquireixen progressivament una sensual densitat i esplendor, els paisatges es tornen més ressonants, la gamma cromàtica guanya en intensitat i profunditat però també en harmonia com s'observa en Les tres edats de l'home (c.1513) i Amor diví i amor profà (c.1515). El procés va culminar en les bacanals que Tiziano va pintar per al duc Alfons d'Este en una estada al seu palau de Ferrara entre els anys 1518 i 1522. Aquestes obres es consideren les més famoses i influents del renaixement, i transformen la idíl·lica Arcàdia de Giorgione en celebracions dionisíaques. Estan basades en la literatura clàssica i adapten personatges de l'estatuària antiga i de Miquel Àngel però reprodueixen un món de vital sensualitat, bellesa i contemporaneïtat. Les dinàmiques vibracions d'aquestes peces tenen el seu paral·lel en la seva obra de temàtica religiosa corresponent del mateix període. Entre les primeres obres sobre aquest tema destaca l'Assumpció de la Mare de Déu (1516-1518) sobre l'altar de Santa Maria dei Frari a Venècia, que destaca pel mestratge en la composició i moviments d'un nodrit nombre de personatges tractats amb un sorprenent sentit de la monumentalitat.

La mateixa tònica de monumentalitat s'observa en la Mare de Déu de Pesaro (1519-1526) del mateix temple, on Tiziano realitza un canvi crucial en el model renaixentista de sacra conversazione (pintures de la Verge amb el Nen entre sants, establint-se alguna relació entre els personatges sagrats), situant a la Mare de Déu, tradicionalment col·locada en el centre de la composició, a la part dreta del quadre, i pintant després d'ella dues enormes columnes en perspectiva que s'eleven més enllà de l'espai pictòric. Aquest nou esquema va ser adoptat per artistes posteriors, com Paolo Veronese o els Carracci, obrint el camí de l'estil barroc pel seu sentit de moviment i d'infinit. La més dinàmica de les obres de Tiziano d'aquest període va ser la colossal Mort de Sant Pere màrtir (1530, destruïda), on l'acció violenta troba ressò en la convulsió dels arbres i del cel. Aquestes obres, religioses i profanes, revelen el coneixement de Tiziano dels èxits aconseguits pel renaixement a Roma i Florència. Abans que visités Roma els anys 1545-1546, el coneixement d'aquests treballs el faria l'artista a través de dibuixos i gravats, que actuarien com un estímul i ajuda per crear un equivalent venecià, un estil renaixentista de la mateixa manera complex, monumental, dinàmic, però amb la particularitat d'explotar al límit els recursos cromàtics tradicionalment venecians, la pinzellada solta, impressionista en el cas de Tiziano, i la creació d'efectes atmosfèrics. 

Les seves obres de la dècada del 1530 estan traspassades per una relativa serenitat, subtilesa i refinament cromàtic, com s'observa en la seva Venus d'Urbino (1538-1539), que fa una revisió de la Venus adormida de Giorgione (c.1510). No obstant això, un nou ímpetu d'energia es plasma en La batalla de Cadore (c.1540, en la seva època en el Palau Ducal de Venècia i avui coneguda a través de còpies) i en tres grandioses pintures de sostres (1543-1544, Santa Maria della Salute, Venècia), en què escorços violents i figures titàniques indiquen el coneixement de l'estil manierista per part del pintor. Tiziano va ser un retratista de primera qualitat i les seves innovacions més importants es centren en aquest camp entre les dècades dels anys 1530 i 1550. El 1516 havia estat nomenat pintor oficial de la República veneciana i va treballar a les corts de Ferrara i Màntua. En les dècades dels anys 1530 i 1540 va viatjar a Bolonya per a realitzar els retrats de l'emperador Carles V i del papa Pau III, i va visitar Roma per ordre d'aquest últim, on va conèixer a Miguel Ángel. Entre els anys 1548 i 1550 consta la seva permanència a la cort de Carles V a Augsburg, Alemanya, el que li proporcionaria l'encàrrec de multitud de retrats. Tiziano crea com a retratista un tipus de descripció solemne i opulenta, fent una síntesi entre la captació de la psicologia i temperament del personatge i l'atenció als detalls de vestuari i l'escenari, que defineixen al seu torn la categoria social de la persona retratada. 

Entre els seus nombrosos retrats cal destacar el del Cavaller del guant (c.1520), i la significativa col·lecció que posseeix el Museu del Prado de Madrid, Federico Gonzaga (c.1526), el famós Autoretrat (c.1560-1566) del pintor als 80 anys, amb una tècnica gairebé impressionista, Carles V a la batalla de Mühlberg (1548), que és un retrat eqüestre, els dos de Felip II, un jove amb armadura (1551) i un altre de grans dimensions, l'Emperadriu Isabel de Portugal (c.1548), i el del Marquès del Vast arengant les seves tropes. Enfront dels fons neutres dels seus primers quadres d'aquest gènere, introdueix en la majoria d'aquests retrats cortesans algun detall d'ambientació com pot ser una columna, una cortina o una vista del paisatge. A partir del 1550, de tornada a Venècia, el seu estil va canviar de nou. En les sèries de pintures mitològiques realitzades pel rei Felip II d'Espanya, les formes perden de forma gradual solidesa, diluint-se parcialment en vagues textures i pinzellades vibrants, alhora que el color es fa més intens. Exemples d'això són La nimfa amb el pastor i El rapte d'Europa (c.1559-1562). El punt culminant s'aconsegueix en la violenta Mort d'Acteón (c.1561), amb la seva tonalitat broncínea i textures espentejants. De major profunditat és Marsias escorxat (c.1570-1576). Dins del capítol de la faula pagana portada als seus màxims extrems de sensualitat i magnífica interpretació del nu femení tenim Danae rebent la pluja d'or, un dels més bells nus sortits del seu pinzell, Venus i Adonis, i Venus i la música, pintades en la dècada de 1540 per encàrrec de Felip II i avui al Museu del Prado. 

Tiziano va utilitzar el terme poesies per a denominar aquestes pintures mitològiques. Aquestes obres són contemporànies d'una sèrie de pintures religioses en què s'observa la mateixa dissolució progressiva de les formes a través del color i la llum. Sovint en escenaris nocturns, destaquen La Anunciació (1560-1565) i La coronació d'espines (c.1570). En aquestes obres l'estil desmaterialitzat de Tiziano busca crear un ambient transcendent. Aquest estil tardà, com a fenomen sorprenent en el context de l'art renaixentista, té la seva última manifestació a La Pietat, realitzada per Tiziano per a la seva capella sepulcral, obra que va deixar inacabada i que avui es conserva a l'Acadèmia de Venècia. Tiziano va morir a Venècia el 1576. La seva obra, que va afectar de manera decisiva a l'evolució de la pintura europea, va proporcionar una alternativa igualment poderosa i atractiva que la lineal i plàstica tradició florentina seguida per Miguel Ángel i Rafael. Aquesta alternativa, que seria presa per Petrus Paulus Rubens, Diego Velázquez, Rembrandt, Eugène Delacroix i els impressionistes, segueix viva en l'actualitat. Per dret propi, l'obra de Tiziano es considera un dels cims de la història de l'art. Va morir a Venècia l'agost de 1576.




Parlem de Música...

Leonardo Leo (San Vito degli Schiavoni, actualment San Vito dei Normanni, 5 d'agost de 1694 - Nàpols, 31 d'octubre de 1744) va ser un professor i compositor italià i un dels més importants representants musicals de l'Escola Napolitana. A partir del 1709 va estudiar al Conservatori de la Pietà dei Turchini de Nàpols, on va ser deixeble d'A Basso i N. Fago. Tres anys després, es va estrenar al Teatre de la Cort la seva primera òpera sacra, L'infidelitá abbattuta in Assisi con la fuga dei Saraceni a gloria di S. Chiara. El 1713 va ser nomenat organista adjunt de la capella reial, passant a ocupar el lloc de primer organista després de la mort d'Alessandro Scarlatti (1725), vicemestre assistent (1730), vicemestre (1737) i mestre poc abans de la seva mort, el 1744. Entre els anys 1734 i 1737 també va ser vicemestre de capella del Conservatori de la Pietà dei Turchini, el 1739 va ser mestre de capella del Conservatori de S. Onorifio i el 1741 primer mestre de la Pietà dei Turchini. Es va destacar també com un magnífic pedagog, i entre els seus deixebles hi destaquen Jommelli, Piccini i Cafaro.

Malgrat tota aquesta activitat, va ser també un compositor molt prolífic, tant en el camp de la música sacra com en l'òpera i la música instrumental. Va destacar en el camp de la música vocal, en la qual va mantenir una concepció propera a l'estil antic. En les seves obres teatrals i els seus oratoris es va distingir pel seu domini de l'ofici, l'escriptura coral i la riquesa harmònica. A partir del 1714 va escriure una trentena d'òperes, de les quals només se'n conserven vuit, i que el van situar com a una de les principals figures nacional. Va viatjar constantment per supervisar les estrenes i atendre encàrrecs. El 1725 la seva supremacia a l'òpera seriosa es va debilitar a Nàpols en favor de Vinci i Hasse, el que el va portar a dedicar-se principalment a l'òpera còmica, gènere amb el qual va aconseguir grans èxits. També va ser famós pels seus oratoris i, des dels seus càrrecs a S. Onorifio i la Pietà, es va concentrar en la reforma de la música sacra, en què va tornar a introduir la tècnica contrapuntística i les sonoritats de conjunt. Va morir a Nàpols l'octubre de 1744.

Font: En català: Leonardo Leo (1694-1744) En castellano: Leonardo Leo (1694-1744) In english: Leonardo Leo (1694-1744) - Altres: Leonardo Leo (1694-1744)



Parlem amb veu pròpia...

Quan parlem dels inicis de l'Escola Napolitana ràpidament associem un nom, el de Pergolesi. Tanmateix, en l'embrió de la que posteriorment seria una de les escoles líriques més importants d'Itàlia, hi trobem desenes d'autors amb major o menor presència. Un dels més destacats, per la seva versatilitat a l'hora d'ensenyar i compondre va ser Leonardo Leo, a qui hem de situar en un lleu esglaó per sota del mateix Pergolesi o dels seus rivals directes d'aleshores, Francesco DuranteLeonardo Vinci i Johann Adolph Hasse. Si bé Leo va emprar un llenguatge conservador en el seu estil, les cantates de cambra per exemple segueixen fidels al llenguatge barroc, la seva música instrumental i especialment les seves simfonies representen un salt endavant i una de les llavors de la posterior simfonia pre-clàssica. Ara bé, i en relació a la seva música religiosa, aquesta denota una devoció sincera vers el renaixement. I una d'aquestes partitures, considerada una de les obres mestres del seu extens repertori, va ser el Miserere Mei Deus a capella i amb acompanyament, quasi imperceptible, d'orgue. De profunda espiritualitat, el tall precís de les veus així com la puresa en la interpretació, el converteixen en un Miserere sensible i penitencial. Una obra que acompanyarem amb l'oració Christus factus estpro nobis obediens usque ad mortem, autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum et dedit illi nomen, quod est super omne nomen (Crist es va fer obedient per nosaltres fins a la mort, precisament en la creu. Per la qual cosa, Déu també l'ha exalçat i li va donar un nom sobre tots els noms) per a soprano i orgue. Palestrinaés el referent pretèrit d'un Leonardo Leo que religiosament va decidir fixar la mirada al renaixement!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Miserere: Works by Gregorio Allegri, Leonardo Leo, Giovanni Moro da Viadana & Francesco Scarlatti

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MALDERE, Pierre van (1729-1768) - Symphonies

$
0
0
Jacques Wilbaut - Presumed Portrait of the Duc de Choiseul and Two Companions (c.1775)
Obra de Jacques Wilbault (1729-1816), pintor francès (1)



- Recordatori de Pierre Van Maldere -
En el dia de la commemoració del seu 246è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Jacques Wilbault (Château-Porcien, 28 de març de 1729 - Château-Porcien, 18 de juny de 1816) va ser un pintor francès. Va estudiar amb el seu oncle, el pintor Nicolás Wilbault. El 1750 es va traslladar a París on va estudiar a l'Académie royale de peinture et de sculpture i on va treballar al taller de Jean Restout, un amic del seu oncle. El 1752 va retornar a la regió on va néixer per a quedar-s'hi la resta de la seva vida. El 1765 es va casar amb Marie-Nicole Coutier. Artísticament es va especialitzar en pintura religiosa i en retrat. Va treballar per esglésies i col·leccionistes locals. Moltes de les seves obres van desaparèixer durant la Revolució Francesa. Va morir oblidat el juny de 1816.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: Jacques Wilbault (1729-1816)



Parlem de Música...

Pierre van Maldere (Brussel·les, 16 d'octubre de 1729 - Brussel·les, 1 de novembre de 1768) va ser un violinista i compositor flamenc. Es va formar inicialment amb Jean-Joseph FioccoHenri-Jacques de Croes, El 1746 va assolir el lloc de primer violí quan De Croes va succeir a Fiocco com a director musical de la Capella Musical de la Cort de Brussel·les. La seva excel·lència amb el violí el va convertir en un dels músics preferits del príncep Carles Alexandre de Lorena alhora que el va ajudar a consolidar i fomentar la seva carrera. Els anys 1751-53 va viatjar a Dublín on va dirigir la Philarmonick Concerts i on també va publicar algunes de les primeres composicions. El 1754 va viatjar a França on la seva virtuosa interpretació va encantar al príncep Carles Alexandre de Lorena que el va acollir a la seva cort durant la resta de la seva vida. Allà, nomenat director de concerts, va compondre nombroses òperes i música instrumental. El fet que Carles fos germà polític de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria va ajudar a Maldere a fer-se famós en aquell país. El 1756 es va estrenar la seva òpera còmica Le déguisement pastoral a Viena. Allà va viure-hi fins el 1758, any que va estrenar la seva òpera Les amours champêtres. Aquell mateix any va tornar amb el príncep Carles als Països Baixos i des d'allà van fer viatges a França, Alemanya i Àustria. Es va fer especialment conegut per les nombroses simfonies que va compondre. Va morir a Brussel·les el novembre de 1768.

OBRA:

Vocal secular:

Le déguisement pastoral (oc), Vienna, Schönbrunn, 12 July 1756, A-Wn
Les amours champêtres (oc), Vienna, Schönbrunn, 5 Nov 1758, lost
La bagarre (opéra bouffon, 1, J.F. Guichard and A.A.H. Poinsinet), Paris, Italien, 10 Feb 1763 (Paris, 1763), lost
Le médecin de l'amour (oc, 1, L. Anseaume), 1766 (Brussels, 1766), lost
Le soldat par amour (opéra bouffon, 2, F. Bastide), Brussels, Grand, 4 Nov 1766, collab. I. Vitzthumb, lost
Revisions of works by J.-B. Chrétien, Desbrosses

Instrumental amb orquestra:

6 sinfonie a più strumenti, ded. Duke of Antin (Paris and Lyons, ?1760–62);
Sinfonia a più stromenti, in Sinfonie composte da varii autori (Paris, ?1760–62);
Simphonie périodique a più stromenti (Paris and Lyons, 1764), also pubd as A Periodical Overture in Eight Parts (London, c1775), and arr. as An Overture, hpd/org/pf (London, n.d.);
6 sinfonie a più strumenti, op.4 (Paris and Lyons, 1764), also pubd as [6] Select Overture[s] in 8 Parts (London, 1764–5), and 6 Favourite Overtures in 8 Parts (London, 1765);
6 sinfonie a più strumenti, op.5 (Paris, 1768), also pubd as A Second Set of Six Favourite Overtures (London, n.d.);
A Select Overture in 8 Parts (London, c1775);
10 syms., I-Mc;
4 syms., MOe;
4 syms., D-Bsb: 6 syms., Dlb;
Other ovs., concs., syms.

Instrumental de cambra:

6 Sonatas, 2 vn, bc (London, 1758), also pubd as 6 sonate a tre (Paris, 1765);
3 trio, hpd, vn, vc, op.7 (Brussels, n.d.) [pubd version incorrectly attrib. G. van Maldere];
2 sonatas, vn, b, B-Bc;
6 sonatas, vn, b, A-Wgm;
6 trios, Wgm;
6 sonatas, 2 vn, b, I-Mc;
8 trios, 2 vn, b, Mc

Font: En català: Pierre van Maldere (1729-1768) En castellano: Pierre van Maldere (1729-1768) In english: Pierre van Maldere (1729-1768) Altres: Pierre van Maldere (1729-1768)



Parlem amb veu pròpia...

Pierre van Maldere va viure condicionat des del dia que el príncep Carles Alexandre de Lorena es va fixar amb ell ja que, a partir d'aleshores, Maldere voluntàriament, o a contracor, va haver de compartir la resta de la seva vida amb el seu protector flamenc. En qualsevol cas i molt probablement, la majoria del seu repertori el va escriure en honor i glòria del seu mecenes. I les seves simfonies, per nombre però també per creativitat, són possiblement les composicions més interessants del gran desconegut Maldere. Així ho van ratificar anys més tard autors com Hiller o J.A. Sulzer i així ho comprovarem nosaltres mateixos 246 anys després de la mort d'un dels pocs exemples, juntament amb De Croes (de qui ja n'havíem parlat aquí), del classicisme flamenc. El fet remarcable en el seu cas va ser la conjunció i equilibri de formes musicals tant dispars com; les sonates de Corelli, el virtuosisme italià i l'estil francès. De la combinació d'aquestes en naixerà l'extensa obra simfònica de Maldere de la que avui n'escoltarem dos exemples diferenciats. D'entrada, la preciosa Symphonie XIII en La major en una partitura simfònica concertant en què la mandolina n'és la protagonista. L'acompanyarà la més extensa i ben desenvolupada Simfonia en Sol menor No.1 opus 4. A mig camí de la simfonia pre-clàssica i de l'Escola de Mannheim o fins i tot de les posteriors simfonies de Mozart i Haydn, les simfonies de Maldere presenten un discurs més simple, de melodies populars, algunes en forma de fanfàrries o danses, i en què cada instrument té el seu paper ben delimitat. Classicisme esplendorós d'un flamenc poc afortunat discogràficament parlant tot i la bellesa i la fulgurant llum de la seves simfonies!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Maldere: 4 Symphonies

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SCHEIDT, Samuel (1587-1654) - Cantiones sacrae

$
0
0
Hans Memling - Probably portrait of Benedetto Portinari (c.1487)
Obra d'Hans Memling (1440-1494), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Samuel Scheidt -
En el dia de la celebració del seu 427è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Hans Memling (Seligenstadt, c.1430 - Bruges, 11 d'agost de 1494) va ser un pintor flamenc, l'art del qual va il·lustrar Bruges (Bèlgica) en el període del seu declivi polític i comercial. Va ser un pintor gòtic del segle XV, pertanyent al grup que va treballar en l'últim terç del segle XV i principis del XVI. D'origen possiblement alemany, es creu que es va formar en algun taller de la zona del Rin o de Colònia. Està documentada la seva presència a Brussel·les el 1465 i a Bruges el 1466. El 1467 va ingressar a la corporació de pintors de Bruges. Va ser deixeble de Roger van der Weyden; també el va influir Dirk Bouts. Va ser un pintor molt popular, fet que l'hi va reportar una enorme fortuna. Li van arribar encàrrecs d'altres països, com Anglaterra o Espanya. De fet, va ser un dels pintors predilectes d'Isabel I de Castella. Juntament amb Gerard David, va pertànyer al grup de pintors que millor representen la tradició flamenca fidel a les formes anteriors. El seu estil és suau i delicat, amb figures belles i magníficament cromàtiques. Aporta una concepció germànica, sensual, de la bellesa humana i dels fons paisatgístics, sempre ben presents, dels seus quadres. Solia pintar Verges amb el Nen, envoltades d'àngels músics. Normalment, es tracta de díptics en què la Verge està en una taula i, en l'altra, els donants. Tanmateix, amb el transcurs dels segles, les taules han acabat separades en molts casos. La seva obra és realment extensa amb una Llista de quadres d'Hans Memling impressionant. Va morir a Bruges l'agost de 1494.

Font: En català: Hans Memling (1440-1494) En castellano: Hans Memling (1440-1494) In english: Hans Memling (1440-1494) - Altres: Hans Memling (1440-1494) 



Parlem de Música...

Samuel Scheidt (Halle, 3 de novembre de 1587 - Halle, 24 de març de 1654) va ser un organista i compositor alemany i un dels membres més importants de la primera generació de compositors barrocs germànics. Va ser organista de la Moritzkirche de l'Halle entre els anys 1603 i 1609, any en què va passar a ser organista de la cort de Christian Wilhelm de Brandenburg. El 1619 va ser designat mestre de capella de la Cort d'Halle, on va dedicar al seu protector els motets a doble cor de Cantiones sacrae (1620). Un any després, inspirant-se en les últimes composicions de Praetorius, va compondre Concertus sacri I. A partir d'aleshores també va publicar obres per a conjunt instrumental, de les quals només se n'han conservat la primera de les quatre part de Ludi musici, dedicades als membres de la capella de la Cort de Halle. Va ser molt reconegut a partir de Tabulatura nova (1624), en la qual per individualitzar les veus va triar la tabulatura del teclat italià, llavors poc coneguda a Alemanya. Després de la desaparició de la cort a causa de la guerra (1605), es va crear expressament per Scheidt el lloc de director musices de l'església principal de l'Halle, que va ocupar fins el 1630. La resta de la seva vida la va viure de la venda de les quatre parts dels seus Geistliche Konzerte (de 1631-1640). El restabliment de la cort de l'Halle el 1642, Scheidt va entrar al servei d'August de Saxònia, a qui va dedicar la LXX Symphonien auff concerten manin. El 1650 es va publicar Görlizer Tabulaturbuch, composta per cent harmonitzacions corals per a instruments de teclat. Va ser autor de centenars de partitures i va establir les bases de la música d'orgue a Alemanya. En aquest sentit, la seva obra va ser molt important i d'ús sistemàtic fins a la irrupció de Johann Sebastian Bach. Va morir a l'Halle el març de 1654.

OBRA:

Més de 500 partitures.
Veure arxiu de la DEUTSCHEN NATIONALBIBLIOTHEK.

Font: En català: Samuel Scheidt (1587-1654) En castellano: Samuel Scheidt (1587-1654) In english: Samuel Scheidt (1587-1654) Altres: Samuel Scheidt (1587-1654)



Parlem amb veu pròpia...

A vegades els indicadors ens situen ràpidament en context i ens permeten fer-nos una ràpida idea i aproximació al nostre objecte d'estudi. I en aquest cas, si parlem d'Alemanya i Schütz ja podrem situar en l'espai i el temps al nostre extraordinari protagonista d'avui. Novament Alemanya i ja són uns quants anys reafirmant la idea en base a l'observació empírica, que aquella geografia va ser la més revolucionària musicalment parlant. La quantitat de referències en aquest espai ja són, fins i tot per mi mateix, incomptables i no gosaria afirmar quin serà el dia que en deixarem de parlar si és que això és possible. Samuel Scheidt potser, d'entrada, no us dirà gran cosa, tanmateix, estem parlant d'un dels compositors a tenir en compte no només si fem cas a la matemàtica pura de la seva descomunal producció, sinó per la importància que va representar per l'escola d'orgue alemanya enllaçant-la directament amb l'omnipresent Bach. Però bé, en aquest espai i fidels a la tradició dominical, en parlarem en relació amb l'altre monumental corpus del seu repertori, el de la música sagrada.

Luterà, com tants altres i seguint la lògica religiosa d'Alemanya, a Scheidt l'hem de situar de ple i en germanor amb el seu col·lega i coetani Heinrich Schütz. I no només per la proximitat espacial entre ambdós sinó per la genial combinació de la tradició polifònica germànica amb els nous estils italians, amb especial èmfasi en la forma madrigal. Les Cantiones sacrae, que avui recuperarem, representen una de les culminacions musicals del renaixement i de retruc marquen un dels camins sòlidament més destacats del barroc. Recordem que Scheidt va publicar fins a 7 col·leccions (conegudes) de música vocal entre els anys 1620-1640 en què s'hi representen tres gèneres diferenciats; el motet, el gran concert policoral amb instrumentació i el petit concert de fins a 4 veus amb baix continuo. En llengua alemanya o llatina, per a diferents veus, instrumentació, arquitectura i condició, les obres que es presenten comparteixen una característica comuna, la naturalitat de la seva bellesa. La seva música desprèn una harmonia quasi màgica que impregna la totalitat de la seva obra d'una forma supèrbia convertint automàticament a Scheidt en tota una referència obligada i a qui, inevitablement, haurem de seguir de ben a prop!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Scheidt: Sacrae Cantiones

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MENDELSSOHN, Felix (1809-1847) - Sextet for Piano and Strings in D major, Op. 110

$
0
0
Felix Mendelssohn - Fine Landscape of the Amalfi Coast (1839)
Obra de Felix Mendelssohn (1809-1847), pintor i compositor alemany (1)



- Recordatori de Felix Mendelssohn -
En el dia de la commemoració del seu 167è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

... Les primeres lliçons de piano les va rebre Félix de la seva mare i al poc temps va donar mostres de gran talent musical. Quan va complir els 11 anys, el seu pare Abraham va acabar de convèncer-se de les extraordinàries disposicions del seu fill per la música i, contra tot pronòstic, provenint d'un personatge lligat als negocis, va anotar en una carta familiar la següent frase: "la música serà per a ell potser un ofici ". I perquè la formació artística del fill fos completa, Abraham va fer que Fèlix prengués classes a l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín. Durant tota la seva vida, Fèlix va a pintar extraordinàriament bé, mostrant en les seves aquarel·les una prodigiosa tècnica ...




Parlem de Música...

Felix Mendelssohn Bartholdy (Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847) va ser un compositor alemany, pianista i director d'orquestra del primer període romàntic. Va néixer a Hamburg, fill d'un banquer i nét del famós filòsof Moses Mendelssohn. El seu nom complet és Jacob Ludwig Felix Mendelssohn-Bartholdy. Quan tenia tres anys, la seva família es va traslladar a Berlín. Mendelssohn era un infant prodigi, que tocava el piano amb mestria i componia peces musicals. Va tenir una professora de piano formada a París i un professor de composició de Berlín. Als nou anys va fer la seva primera aparició en públic, en participar a un concert de música de cambra. Als 13 anys va compondre la seva primera obra publicada, un quartet per a piano. En una trobada amb Goethe, el famós escriptor va quedar impressionat de la forma en què Mendelssohn tocava el piano i li va dir que si algun dia estava trist, li agradaria que Mendelssohn acudís a visitar-lo amb la seva música. Entre 1821 i 1823, quan tenia entre 12 i 14 anys va compondre un conjunt de 12 simfonies per a orquestra de corda, i als 17 la seva obertura "Somni d'una nit d'estiu", basada en l'obra del mateix nom de Shakespeare, i probablement l'obra més coneguda de la seva adolescència.

Un any més tard es va representar per primera vegada una òpera seva, encara que ja n'havia compost d'altres amb anterioritat. El 1830 va escriure l'obertura Les Hèbrides, que continua sent interpretada regularment en l'actualitat. La música està inspirada en temes escocesos, país que havia visitat uns anys abans. Aquesta mateixa música va influir en la seva tercera simfonia, denominada Escocesa, que Mendelssohn va escriure de manera intermitent entre 1830 i 1842. Un dels seus nombrosos viatges per Europa va portar-lo a Itàlia, on es va inspirar per a la seva quarta simfonia anomenada Italiana, una de les seves obres més conegudes. En total va escriure cinc simfonies. Mendelssohn va compondre també dos concerts per a piano que gaudeixen d'una gran acceptació, i un concert per a violí que és una de les obres mestres de la música romàntica. També va escriure música de cambra, entre les que es troba el seu conegut octet per a corda, obres per a piano, i dos grans oratoris.

En aquests últims s'aprecia una gran influència de Bach, la música del qual Mendelssohn va popularitzar davant d'un públic encara poc coneixedor de la música barroca. El 1842 Mendelssohn va compondre música per a determinats passatges de l'obra de Shakespeare Somni d'una nit d'estiu, per a la que ja havia escrit l'obertura. Una de les peces d'aquesta obra és la famosa Marxa nupcial, que es continua tocant en l'actualitat en nombroses bodes. Encara que Mendelssohn no va influir especialment sobre altres compositors coetanis o d'èpoques posteriors, la seva música va ser molt popular en el seu temps i segueix sent-ho en l'actualitat. El catàleg de les seves composicions comprèn 72 obres publicades en vida i 49 obres pòstumes. En els últims anys de la seva vida, Mendelssohn va patir una salut precària. Sembla que, a més, la mort de la seva germana Fanny, el maig de 1847, el va fer caure en una profunda depressió. Pocs mesos després de la seva germana, Mendelssohn va morir a Leipzig als 38 anys d'edat.

OBRA:

List of compositions by Felix Mendelssohn

Font: En català: Felix Mendelssohn (1809-1847) En castellano: Felix Mendelssohn (1809-1847) In english: Felix Mendelssohn (1809-1847) - Altres: Felix Mendelssohn (1809-1847) 



Parlem amb veu pròpia...

Dins de l'univers hi podem observar tota mena d'astres interessants com per exemple galàxies espirals, el·líptiques, irregulars, nanes i fins i tot en fusió en un ball còsmic de bellesa indescriptible. Tanmateix, dins del vast univers també hi podem trobar singularitats que si bé no són úniques ja que les lleis físiques són universals, si que presenten característiques poc comunes. En música, reduint l'escala al nostre món, també hi trobem singularitats que si bé parteixen de les lleis universals inviolables si que han evolucionat fins a diferenciar-se del seu entorn i dels éssers que hi habiten. Mendelssohn va ser una singularitat i la seva obra, tot i no ser excessivament extensa, si que va dibuixar un nou escenari imprescindible per entendre l'evolució i l'essència del romanticisme. Obres com el Sextet en Re major opus 110 per a piano i cordes, de 1824, o el Concert Piece en Fa menor opus 113 per a clarinet, corno di bassetto i orquestra, ens ajudaran a conèixer una mica més a un autor tant mediàtic com necessari per entendre la història de la música.

Mendelssohn va ser un artista íntegre, de vasta cultura i d'una curiositat insaciable. Musicalment, va transmetre les seves emocions amb una elegància indiscutible i el seu repertori bull d'obres mestres. Les simfonies, l'obra de piano, les cançons, les òperes, la música religiosa... el bon gust i la passió amb què escriu cada nota es percep immediatament fet que ajuda a situar-lo en el cim del seu temps. Amb aquestes paraules, a banda d'emfatitzar el profund amor que sento per l'alemany, m'agradaria remarcar per damunt de la necessària acadèmia, el poder de les emocions com una font indispensable per convertir-se en un geni. Mozart, Bach, Schubert són exemples de temperaments imprevisibles i d'emocions fluint a alta intensitat i alhora de genis incomparables. Mendelssohn, que va patir la dolorosa mort de la seva estimada germana (el detall de regalar-hi un concert de piano a quatre mans pel seu aniversari és tant commovedor que m'emociona imaginar-me Fanny i Felix al piano celebrant-ho), va demostrar una sensibilitat musical incomparable. Per cert, el Sextet d'avui el va compondre Mendelssohn amb 15 anys...!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    The Clarinet in Concert, Vol. 1

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CAMPIANI, Lucio (1822-1914) - Musica da camera

$
0
0
Peder Balke - Nordland
Obra de Peder Balke (1804-1887), pintor noruec (1)



- Recordatori de Lucio Campiani -
En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Peder Balke (Helgøya, 4 de novembre de 1804 - Oslo, 5 de febrer de 1887) va ser un pintor noruec. Es va fer conegut per la forma amb què va interpretar la naturalesa noruega amb una atmosfera dramàtica i profundament romàntica. Va néixer a l'illa d'Helgøya on els seus habitants van ajudar a pagar les despeses dels seus estudis artístics. Com a contrapartida, Balke va pintar diverses obres que va regalar en agraïment. El 1827 Balke va estudiar amb Heinrich Grosch i dos anys més tard va estudiar amb el danès Jens Funch. Entre els anys 1829 i 1833 va ser alumne de Carl Johan Fahlcrantz a l'Acadèmia d'Art d'Estocolm. Anys més tard va estudiar amb el famós pintor noruec Johan Christian Dahl. Els seus viatges arreu de la freda geografia noruega van marcar la seva obra pictòrica. Va acumular una gran fortuna quan el 1846 va vendre una trentena de les seves obres a Lluís Felip de França. Les seves obres van gaudir d'un gran èxit per la seva traçada singular, per la paleta cromàtica i per l'estil proper a Turner. Va ser un activista social tota la seva vida amb especial repercussió a Oslo, on fins i tot un barri va dur el seu nom. Va morir en aquesta ciutat el febrer de 1887.

Font: En català: No disponible En castellano: Peder Balke (1804-1887) In english: Peder Balke (1804-1887) - Altres: Peder Balke (1804-1887)



Parlem de Música...

Lucio Campiani (Mantova, 16 de setembre de 1822 - Mantova, 4 de novembre de 1914) va ser un compositor italià. Fill d'artistes, el seu pare era oboista i la seva mare pianista, va aprendre música amb ells des de ben petit. Va estudiar piano i viola i amb 18 anys es va traslladar a Bolonya on va estudiar al Conservatori amb G. Rossini, que el va ajudar a promocionar-se musicalment. El 1856 va rebre la invitació d'Amilcare Ponchielli, en un acte de reconeixement del seu talent, per visitar Bèrgam. El 1864 va obtenir la càtedra de professor de l'Escola de Música de Mantova la ciutat on es va convertir en mestre de capella de la seva Catedral. Va treballar com a organista i va compondre nombrosa obra de cambra i religiosa. El 1905 es va jubilar i va morir el novembre de 1914 a Mantova.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible Altres: Lucio Campiani (1822-1914)



Parlem amb veu pròpia...

Poca serà la informació addicional que podré aportar en relació a un autor que essencialment no es va moure d'Itàlia i que va gaudir de la comoditat d'un càrrec com el de mestre de capella d'una ciutat intermèdia, és a dir, sense necessitat de fer musicalment gaire soroll més enllà de satisfer les necessitats artístiques locals. Aquest escenari va ser aproximadament el de Lucio Campiani, un italià de qui les referències són poques i una de les quals, que amb certesa commemorem, és la del seu aniversari de decés. En qualsevol cas, Campiani va ser un autor que va escriure nombrosa música religiosa a diferents veus i formacions instrumentals i un nombre indeterminat de música de cambra i de piano. D'aquesta n'existeix una edició monogràfica que explora diverses partitures per a piano sol, per a piano a quatre mans, per a quartet de corda i per a quartet de violí, flauta, clarinet i piano. El dibuix és proper al del seu mestre Rossini la traçada del qual s'evidencia en la música de Campiani. No obstant, altres formes musicals hi són presents, com així ho testimonia el preciós vals La ferrovia mantova per a piano a quatre mans. El Terzo quartetto in Re maggiore per a instruments de corda segueix la pauta dels famosos quartets de Donizetti, un dels referents instrumentals de corda a la Itàlia del XIX. La interpretació en general és bona i més que suficient per dimensionar la desconeguda història de Lucio Campiani, un compositor a qui gustosament donem la benvinguda!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Luca Bertazzi (violin), Paolo Ghidoni (violin), Andrea Maini (viola), Francesco Ferrarini (cello); Camillo e Umberto Bertetti (piano)
AMAZON: Lucio campiani: Musica da camera
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

    Lucio campiani: Musica da camera

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MONTGOMERY, James (1771-1854) - The Hymn Writers

$
0
0
Auguste-Antoine Ernest Hébert - Virgin of the Deliverance (c.1872)



- Recordatori de James Montgomery -
En el dia de la celebració del seu 243è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ernest Hébert (Grenoble, 3 de novembre de 1817 - La Tronche, 5 de novembre de 1908) va ser un pintor francès. La seva formació va anar a càrrec de Benjamin Rolland, David d'Angers i Paul Delaroche. Va entrar a l'Ecole des Beaux-Arts de París on va guanyar el prestigiós Prix de Roma amb només 22 anys i amb la seva obra Le tasse en prison, exposada al Salo de París l'any 1839. Va viatjar a Roma on durant uns anys va pintar diverses obres paisatgístiques. A la tornada a França, va obtenir fama i notorietat amb la seva obra La malaria, exposada al Saló de París el 1850. Tot i la seva cronologia de vida, el seu estil va ser generalment clàssic amb figures d'aspecte melancòlic. El seu art va evolucionar i al final de la seva carrera va explorar el simbolisme. Va ser autor de nombrosos retrats de profunda personalitat. El seu nom forma part de la generació de pintors il·lustres francesos del segle XIX. Va morir a La Tronche el novembre de 1908.

Font: En català: No disponible En castellano: Antoine Auguste Ernest Hébert (1817-1908) In english: Antoine Auguste Ernest Hébert (1817-1908) - Altres: Antoine Auguste Ernest Hébert (1817-1908)



Parlem de Música...

James Montgomery (Irvine, 4 de novembre de 1771 - Sheffield, 30 d'abril de 1854) va ser un poeta, un escriptor d'himnes i un religiós anglès. Va estudiar a l'escola de Fulnech, un enclavament de la Germandat Morava. El 1792 es va instal·lar a Sheffield, la ciutat on viuria la resta de la seva vida. Allà va ser propietari i editor del diari The Iris. Va passar uns anys a la presó condemnat per imprimir el poema The Bastile, prohibit aleshores. Va participar activament en nombroses campanyes en favor de les llibertats civils i per l'abolició de l'esclavitud. De forma paral·lela, va desenvolupar una carrera literària, especialment en el gènere poètic sent autor de nombrosos poemes dels que destaquen, entre molts altres, els següents: The Wanderer of Switzerland, and Other Poems (Londres, 1806); Poems on the Abolition of the Slave Trade (en col·laboració amb J. Grahame i E. Benger, 1809); The West Indies (1810); The World before the Flood (1813); Greenland 1819); The Songs of Zion, being Imitations of the Psalms (1822); Our Savior's Miracles. Six Original Sketches in Verse (Bristol, 1840); The Poetical Works of J. M., Collected by himself (4 volums, Londres, 1841). Les seves obres es van editar arreu d'Anglaterra i fins i tot als EUA. Va ser autor de més de 400 himnes, molts dels quals segueixen sent populars en les congregacions evangèliques. El 1830 va pronunciar una sèrie de conferències sobre poesia i literatura davant la Royal Institution i el 1846 el Govern anglès li va atorgar una pensió vitalícia de 150 lliures. Tot i l'activisme de joventut, que l'havia dut a la presó, la seva mort es va convertir en un assumpte d'Estat i el seu comiat fou multitudinari. Va morir a Sheffield l'abril de 1854.

Font: En català: No disponible En castellano: James Montgomery (1771-1854) In english: James Montgomery (1771-1854) - Altres: James Montgomery (1771-1854)



Parlem amb veu pròpia...

La Germandat Moràvia, si fem cas de les estadístiques, és una religió practicada, com a una de les moltes variants del protestantisme, als EUA. Ara bé, els seus orígens es situen al segle XV a l'antiga Bohèmia (actualment Rep. Txeca). Des d'allà es va estendre per Alemanya fins arribar a Anglaterra, la geografia del nostre protagonista d'avui. En el paisatge anglès aquesta religió, que entre altres principis predicava el de l'educació universal, es va estendre amb certa facilitat pels bons valors que defensava però també per la música que alguns dels seus representants van escriure. Precisament, compositors de qui ja n'hem parlat com Issac Watts, CharlesWesley o Fanny Crosby (més de 10000 himnes) van ser autors, juntament amb Montgomery i imagino que amb molts altres, de la quantitat d'himnes protestants existents, fossin moravians, calvinistes, metodistes o d'altres congregacions. Tots ells amb característiques formals comunes, és a dir, obres per a cant coral i orgue. Partitures d'església per ser cantades en comunió i en el context de les celebracions litúrgiques i que presenten una arquitectura bastant lineal i assequible que les converteixen, fins i tot a dia d'avui, en obres populars i recurrents en incomptables esglésies protestants. Sembla ser que un dia a Montgomery li van preguntar "... quins serien els poemes que sobreviurien a la seva mort ..." pel que ell va respondre "... cap ni un, excepte potser algun dels meus himnes ...". El temps l'hi ha donat la raó, la seva poesia en prou feines es coneix en canvi els seus himnes estan en boca de milers de fidels arreu del món!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    The Hymn Writers: James Montgomery

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BAX, Arnold Eduard (1883-1953) - Symphony in F

$
0
0
James Abbott McNeill Whistler - Harmony in Flesh Colour and Red
Obra de James Abbott McNeill Whistler (1834-1903), pintor nord-americà (1)



- Recordatori d'Arnold Eduard Bax -
En el dia de la celebració del seu 131è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

James Abbott McNeill Whistler (Lowell, 14 de juliol de 1834 - Londres, 17 de juliol de 1903) va ser un pintor, dissenyador i artista gràfic nord-americà conegut per la seva pintura innovadora i per la defensa de l'art modern. Amb 21 va viatjar a París on va estudiar amb el pintor clàssic suís Charles Gabriel Gleyre. No obstant, la major influència la va rebre del pintor realista francès Gustave Courbet i d'altres importants artistes contemporanis, així com dels seus propis estudis sobre els grans mestres antics i sobre l'art japonès. A París va aconseguir fama com a gravador després de l'aparició el 1858 de la seva primera sèrie d'aiguaforts Dotze aiguaforts del natural (anomenada Sèrie francesa). Poc després es va traslladar a Londres, on les seves obres, rebutjades en repetides ocasions en les galeries d'art parisencs, van trobar bona acollida. El 1862 La noia blanca (National Gallery, Washington) va causar gran sensació al Saló des Refusés de París. Tres dels seus millors retrats els va pintar al voltant de 1872. Retrat de la mare de l'artista (1871, Museu d'Orsay, París), Retrat de Thomas Carlyle (1873, City Art Gallery and Museum, Glasgow) i Retrat de Cicely Alexander (1874, Tate Gallery, Londres). 

El 1877 va exposar diversos paisatges a la manera japonès. aquests quadres (que Whistler va denominar nocturns) van ser rebutjats pels crítics d'art de l'època, molt conservadors, que no van saber entendre l'absència de detall narratiu, les seves capes de color atmosfèric i la seva fe en l'art per l'art. El crític anglès John Ruskin va escriure un mordaç article sobre aquest tema acusant a Whistler de llançar un pot de pintura a la cara del públic. Whistler el va demandar per difamació. Va guanyar el judici, un dels més cèlebres del moment, però l'elevada despesa del procés el va portar a la ruïna. Va vendre el contingut del seu estudi, va abandonar Anglaterra i, entre 1879 i 1880, va treballar de manera intensiva a Venècia. Va retornar després a Anglaterra, reprenent el seu atac contra l'art acadèmic i tradicional. Durant els últims anys es va dedicar per complet a produir aiguaforts, litografies i dissenys d'interior. Les sèries d'aiguaforts Tàmesi (1860), Venècia primera (1880) i Venècia segona (1881) li van donar prestigi com a gravador, aconseguint un gran èxit quan les va exposar a Londres entre els anys 1881 i 1883. La Peacock Room, que va decorar per a una residència particular londinenc (començada el 1876 i traslladada el 1919 a la Freer Gallery of Art, a la ciutat de Washington) és el seu exemple més rellevant de decoració d'interiors. Cap al final de la seva vida, mentre residia a París, Whistler va assolir l'èxit com a artista i se'l va considerar un pioner de l'avantguardisme de les primeres dècades del segle XX. Va morir a Londres el juliol de 1903.




Parlem de Música...

Sir Arnold Eduard Bax (Streatham, 7 de novembre de 1883 - Cork, 3 d'octubre de 1953) va ser un compositor i escriptor anglès. Bax va iniciar la seva formació acadèmica a la Reial Acadèmia de Música de Londres on va estudiar amb F. Corder i va guanyar una beca Macfarren. Tot i els seus estudis de piano, es va decantar per la composició. Els seus estudis de la poesia irlandesa van despertar l'interès de Bax per aquell territori. El 1902 va viatjar a Irlanda en una experiència que va descriure amb la proclamació que va fer el 1943: "Em va revelar el meu esperit Celta". Durant molts anys va viatjar a Irlanda un territori que el va inspirar musicalment i literàriament en tota la seva obra. Va viatjar també a Alemanya, on va escoltar a Strauss, i el 1910 va viatjar a Rússia. Arrel del seu matrimoni amb Elsita Sobrino, es va traslladar a Dublin on hi van viure fins el 1914. Allà es va familiaritzar amb la novel·la i poesia de l'irlandès William Butler Yeats. El 1916 va tornar a Londres degut a la rebel·lió militar coneguda com l'Alçament de Pasqua de Dublín. Bax va documentar aquests esdeveniments de forma poètica tot i la censura britànica.

Bax va conèixer a la pianista Harriet Cohen, de qui es va enamorar. El 1920 va conèixer a Maria Gleaves amb qui també va mantenir una relació íntima. Al finalitzar la Gran Guerra, Bax va reforçar el seu lideratge musical a Anglaterra on es va convertir en una referència tot i el llenguatge conservador del seu estil. Va ser durant la dècada del 1920 que va compondre les tres primeres grans simfonies, amb excepció de la Simfonia en Fa de 1907, obres corals i nombrosa música de cambra. No obstant, la força simfònica de Vaughan Williams va eclipsar el repertori de Bax. A partir del 1930 la seva creativitat va decaure ja que el seu desig era el de "retirar-se treballant de botiguer". Va rebre el títol de Cavaller el 1937 i el de Mestre de Música del Rei l'any 1942. A partir d'aquell any es va centrar en la seva autobiografia Farewell, My Youth (London, 1943), tot i que no va deixar de compondre. Va morir en l'oblit a Cork l'octubre de 1953, enmig del paisatge irlandès que tant estimava.

OBRA:

Veure repertori aquí.

Font: En català: Arnold Eduard Bax (1883-1953) En castellano: Arnold Eduard Bax (1883-1953) In english: Arnold Eduard Bax (1883-1953) Altres: Arnold Eduard Bax (1883-1953)



Parlem amb veu pròpia...

Arnold Bax va ser un compositor anglès enamorat d'Irlanda, geografia d'on va extreure gran part de la inspiració de la seva obra poètica, literària i musical. Polifacètic, com podem comprovar, el seu estil va recorre entre el romanticisme més naturalista i el modernisme més avantguardista d'autors com Stravinsky. Influenciat per Wagner, Strauss, Sibelius o Ravel, entre altres, el seu discurs orquestral va ser singular i sovint estimulat per melodies d'arrel celta. El seu primer èxit com a compositor va ser el seu poema impressionista In the Faery Hills (1909), no obstant, abans d'aquesta partitura ja havia escrit diverses obres avui dia considerades menors. El seu reconeixement es consolidaria anys més tard fins a l'assoliment del títol de Cavaller el 1937. Tanmateix, una de les obres ignotes i que actualment ha generat un cert debat acadèmic va ser la Simfonia en Fa del 1907.

De fet, Bax va completar la partitura al piano i no en va arribar a fer la orquestració. Ha estat precisament el director d'orquestra d'aquesta edició qui ha realitzat la orquestració de la simfonia. Una obra èpica, tant pel llenguatge utilitzat com per la temàtica que explora, els recursos utilitzats i especialment per l'extensió final. Configurada probablement com a un poderós poema simfònic, és una obra eclèctica i summament complexa pels intèrprets per la gran diversitat d'idiomes de la instrumentació. Dels quasi 80 minuts de simfonia, escoltarem el primer moviment Allegro molto vivace - Molto più lento (Andante) - Allegro molto vivace. En el seu defecte, i per la filosofia de la simfonia, cada moviment s'estructura en la forma poema simfònic que representen, en sí mateixos, un decàleg impressionant de la seva creativitat. Amb 24 anys Bax va compondre aquesta ambiciosa simfonia que no va arribar a orquestrar potser observant, anys més tard, la magnitud de la feina... per fortuna, un expert en orquestracions l'ha ajudat i de quina manera!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Bax: Symphony in F

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ERKEL, Ferenc (1810-1893) - Choral Works

$
0
0
Hans Thoma - Die Flucht nach Ägypten (1879)
Obra d'Hans Thoma (1839-1924), pintor alemany (1)


- Recordatori de Ferenc Erkel -
En el dia de la celebració del seu 204è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Hans Thoma (Bernau im Schwarzwald, 2 d'octubre de 1839 - Karlsruhe, 7 de novembre de 1924) va ser un pintor alemany. Va començar pintant rellotges abans d'entrar a l'Acadèmia d'Art de Karlsruhe el 1859 on va rebre classes de Schirmer i Des Coudres. Posteriorment, va estudiar i treballar, sense gran fortuna, a Düsseldorf, París, Itàlia, Munich i Frankfurt del Main. Va ser a Munich on va consolidar la seva carrera exhibint una trentena d'obres. Tot i la seva formació acadèmica, sempre va mantenir una traçada pròpia que l'emparentava amb alguns pintors renaixentistes com Albrecht AltdorferLucas Cranach el Vell. La producció va ser molt extensa i va tractar temàtiques diverses. Va ser autor també de nombroses litografies, dibuixos i alguns murals, situats en un cafè de Frankfurt del Main i al saló de música de Mr Pringsheimer de Munich. Va morir a Karlsruhe el novembre de 1924.

Font: En català: No disponible En castellano: Hans Thoma (1839-1924) In english: Hans Thoma (1839-1924) - Altres: Hans Thoma (1839-1924) 



Parlem de Música...

Ferenc Erkel (Németgyula, 7 de novembre de 1810 - Budapest, 15 de juny de 1893) va ser un pianista, director i compositor hongarès, membre d'una extensa família de música i autor de l'himne nacional hongarès. Es va formar amb el seu pare i amb només 12 anys ja va destacar com a pianista. Va seguir la formació amb Turanyi i el 1827 es va convertir en professor de música amb el Comte Csaky. Va iniciar la que seria una brillant carrera musical que el situaria el 1838 al capdavant de l'orquestra del Teatre Nacional de Pest. Va crear la Societat Filharmònica de Budapest el 1853, entre els anys 1875 i 1889 va ser el director de l'Acadèmia Reial de Budapest i el 1884 va assolir el càrrec de director musical vitalici de l'Òpera de Budapest culminant la seva trajectòria com a compositor de de les primeres òperes hongareses. Precisament, la primera d'elles, Sátori Mária (1840), el va situar a la cúspide en aquest gènere a Hongria i la seva òpera Hunyadi Lazlo (1844) va gaudir fins i tot de major èxit. Amb el seu estil, Erkel va cultivar tots els gèneres i se'l considera un dels grans referents romàntics a Hongria sent una de les influències directes de Bartok. Els seus quatre fills, Gyula Erkel (1842-1909), Elek Erkel (1843-1893), László Erkel (1844-1896) i Sándor Erkel (1846-1900), van ser també músics i compositors. Ferenc va morir a Budapest el juny de 1893.

OBRA:

Vocal secular:

Bátori Mária (2, B. Egressy, after A. Dugonics, after L.V. de Camoëns: Os Lusíadas), 8 Aug 1840, ov., 1841; rev. version, 1 Feb 1858; march arr. pf (1846), ov. (1860)
Hunyadi László (4, Egressy, after L. Tóth), 27 Jan 1844, vs (1896), ov., 1845 (1846), arr. pf (1846)
Sakk-játék [A Game of Chess], ballet, J. Szén and Erkel, 2 Feb 1853; lost
Erzsébet [Elizabeth] (3, J. Czanyuga), 6 May 1857; collab. F. and K. Doppler
Bánk bán (3, Egressy, after J. Katona), 9 March 1861, vs (1957); orchd with G. and S. Erkel
Sarolta (comic op, 3, Czanyuga), 26 June 1862, ov. and excerpts arr. pf (1862); mainly orchd G. Erkel
Dózsa György (folk music drama, 5, later 4, E. Szigligeti, after M. Jókai), 6 April 1867, Hymnusz [Hymn] vs (1865), Rózsa végbúcsuja [Rózsa's Farewell] arr. pf (1867); collab. G. and S. Erkel
Brankovics György (folk music drama, 4, L. Odry and F. Ormai, after K. Obernyik), 20 May 1874; collab. G. and S. Erkel
Névtelen hősök [Unknown Heroes] (comic op, 4, E. Tóth), 30 Nov 1880, Takarodó [Tattoo] vs (1882); collab. G., S., E. and L. Erkel
István király [King István] (4, A. Váradi, after L. Dobsa), Budapest, Royal Hungarian Opera, 14 March 1885, Budapest, Opera; mainly G. Erkel

Velencei csajkás [Boatman of Venice], 7 insts, ?1834–6; lost
Alpenunschuld (J.N. Vogl), 1836, copy H-Bami; song
Kegyenc [Minion] (L. Teleki), 1841; lost
A kalandor [The Adventurer] (F. Ney), 1844
Két pisztoly [Two Pistols] (Szigligeti), 1844, vs (1844); collab. F. Doppler
A zsidó [The Jew] (Szigligeti), 1844
Nemesek hadnagya [The Squire's Lieutenant] (P. Kovács), 1844
Debreczeni rüpők [A Bounder from Debrecen] (Szigligeti), 1845; lost
A rab [The Prisoner] (Szigligeti), 1845, copy only Bn
Egy szekrény rejtelmei [The Secrets of a Wardrobe] (Szigligeti), 1846
Székely leány Pesten [A Székely Girl in Pest] (N. Pajor), 1855; collab. K. Huber, lost
Salvator Rosa, melodrama (A. Degré), 1855; collab. F. and K. Doppler
Késő ősznek hideg szele [Cold Wind in Late Autumn], song (E. Tóth), 1876 (1876); ? by G. Erkel
2 songs (S. Petőfi), male vv, unacc., ?1892 (1892): 1 Elvennélek én, csak adnának [I should marry you if I caught you], 2 A faluban utcahosszat [Along the Street in the Village]
Ungarisches Nationallied (J. Eötvös), 1842, in Der Ungar, i (1842), suppl.
Szózat [National Anthem] (M. Vörösmarty), 1843 (1847)
Méhkashoz [Beehive] (J. Garay), children's song, 1845; lost
Auf einer Ungarhaide (J. Vogl), ?1845 (Vienna, ?1845)
Keserű bordal [Bitter Drinking-Song] (Vörösmarty), Bar, orch, ?1845; incl. in op Bánk bán, acc. arr. pf (?1861)
A magyarok istene [God of the Hungarians] (S. Petőfi), pf, hp, 1863 (1880)
Erdei madárka [Little Bird of the Forest] (Vörösmarty), 1870; acc. inc.
Románcz (M. Jókai), female v, 1887 (1887); from projected op, Kemény Simon

Vocal religiosa:

Litánia, chorus, orch, ?1825; lost
Hymnusz [National Anthem] (F. Kölcsey), chorus, orch, 1844 (1953); arrs. by Erkel: chorus, pf/org (1844); male vv (?1884)
Köri kördal [Song of the Circle] (J. Garay), unacc., 1844; in Uj zenei szemle, iv (1953)
Kar Ének Pestalozzi Emlékünnepére (Chorus for Pestalozzi's Commemoration], mixed chorus, org/hmn acc., 1846, E
A halálnak éjszakája [The Night of Death] (author unknown), male vv, unacc., ?1856 (?1884)
Magyar Cantate [Hungarian Cant.] (Szigligeti), solo vv, chorus, orch, 1867, copy in H-Bn; collab. G. and S. Erkel; as Ünnepi kantáta [Festival Cant.] (I. Raics) (1963)
Kiért ürítsem e pohárt? [Raise my Glass to Whom?], male vv, unacc., 1869–70, E
Dalár-induló [Choral Society March] (E. Ábrányi), male vv, unacc., 1872, E
Hymnus (First Royal Anthem) (Szigligeti), mixed chorus, orch, 1873, E; collab. S. Erkel
Buzgó kebellel [With Devout Bosom] (B. Göndöcs), male vv, org, 1875, GYm; ? by S. Erkel
Üdvözlő dal [Welcoming Song] (K. Szász), male vv, unacc., 1881; inc.
Magyar király-himnusz (Second Royal Anthem) (M. Jókai), male vv, orch, 1892; arr. female/mixed vv, pf by G. Erkel (1893)

Instrumental amb orquestra:

Phantasia és változatok Rákóczynak erdélyies nótájára [Fantasy and Variations on the Transylvanian Rákóczi Song], pf solo, orch, 1838; lost
Begleitungs Stimmen zu den Csel Variationen, pf solo, str, ?1839
Hunyadi László induló [Hunyadi László March], military band, ?1847; also arr. pf (?1847)
Magyar induló [Hungarian March], 1850, unpubd [incl. in op Erzsébet]; arr. pf, ?1852 (1852)
Csárdás, 1853, ? incl. in op Bánk bán]; lost
Díszinduló [Festival March], 1865, ? incl. in op Dózsa György]; lost
Ünnepi nyitány [Festival Ov.], 1887 (1960); mainly by G. Erkel

Instrumental de cambra:

Duo brillant en forme de fantaisie sur des airs hongrois concertant, pf, vn, 1837 (Mainz, ?1838); collab. Vieuxtemps
Adagio Bartay Endre ‘Csel’ című operájából vett témára [Adagio on a Theme from the opera ‘Artifice’ of E. Bartay], hn, pf, 1838; lost
Változatok Bartay Endre ‘Csel’ című operájából a magyar toborzó themájára [Variations on the Hungarian Recruiting Music from the opera ‘Artifice’ of E. Bartay], vc, pf, 1839; collab. J. Menter, lost
Magyar album-lap [Hungarian Albumleaf], va, pf, ?1890, in Zenetudományi irások (Budapest, 1980)

Piano:

Magyar változatok [Hungarian Variations], ?1834; lost
Magyar ábránd [Hungarian Fantasy], ?1834; lost
Albumlap [Albumleaf], 1839 (?1968)
Phantasia klavirra az erdélyi Rákóczy-dal themájára [Fantasy for Clavier on the Transylvanian Rákóczy Song], 1839; lost
Adagio and Presto, ?1839; part of larger, untitled work
Emlékül Liszt Ferenczre Rákóczy indulója [Souvenir for Liszt: Rákóczy's March], ?1840 (1840)
Rákóczy indulója könnyű módszerben zongorára [Rákóczy's March in the light manner], ?1840 (?1858)
Erinnerungen an H.W. Ernst: Introduction (Elegie von H.W. Ernst) und Capriccio, 1840 (?1840)
Der Ungar (1845)

Arranjaments per a orquestra:

Eskü (Il giuramento) (S. Mercadante), 1838 (1839)
Nemzeti dal (National Song) (Egressy), Budapest, Opera

Font: En català: Ferenc Erkel (1810-1893) En castellano: Ferenc Erkel (1810-1893) In english: Ferenc Erkel (1810-1893) Altres: Ferenc Erkel (1810-1893)



Parlem amb veu pròpia...

Ferenc Erkel formarà part de la història de la música per dues raons essencials. La primera, la de ser capaç de crear del no res l'òpera hongaresa, és a dir, ser l'autor d'aquest gènere al seu país fins a convertir-se en el màxim responsable de l'Òpera de Budapest. La segona, per ser el compositor de l'himne nacional d'Hongria, per tant, la seva música està present, tot i que molts dels seus conciutadans no ho deuen saber, sistemàticament al seu país. Tanmateix, Erkel va ser autor de nombroses partitures en una geografia, recordem que ell va renunciar a la comoditat musical de Viena o Praga, musicalment pobre i amb pocs recursos. A Hongria, la cultura musical era quasi inexistent, de fet els compositors hongaresos més "coneguts" eren János BihariJános LavottaAntal György Csermák i Márk Rózsavölgyi (potser algun dia, amb sort, en parlarem tot i la probable dificultat de trobar-ne edicions) ja que els seus representants que avui tots coneixem, com Liszt, van emigrar a la veïna Àustria per buscar major fortuna. Erkel va decidir romandre a Hongria, un territori que formava part de l'Imperi Austríac i anys més tard de l'Imperi Austrohongarès, per transformar el desert en un camp de flors i pel que sembla, i així ho confirmen les cròniques, ho va assolir.

Tot i l'enorme atracció magnètica de Viena, la seva independència va permetre construir una cultura pròpia, de moment allunyada del nacionalisme, i amb l'únic objectiu d'apropar la música i la seva inherent bellesa al maltractat i abandonat, culturalment parlant, poble hongarès. Doncs bé, a Budapest Erkel va compondre un elevat nombre de partitures de tot tipus, gènere i condició. Des de l'himne del seu país fins a obra orquestral i de cambra però també vocal religiosa i profana. Del repertori editat d'Erkel, abundant tenint en compte la importància històrica, escoltarem algunes de les obres corals. Per a veus masculines, femenines o mixtes i a capella o amb acompanyament de piano, orgue o orquestra, ens trobem amb partitures de gran bellesa. Obres com God Bless the Hungarians with good cheer (Hungary Hymn), A halalnak ejszakaja, Buzgo kebellel, Magyar kiraly-himnusz i la fantàstica i solemne Magyar Cantate per a solistes, cor i orquestra, són alguns dels exemples que podrem escoltar d'un Erkel a qui, si més no personalment, en prou feines coneixíem. Interpretació excel·lent, contrastada i vocalment impecable. En definitiva, tot just comencem a dibuixar la cartografia musical d'Hongria, un territori ple de tresors inèdits que amb perseverança intentarem, en un futur, desenterrar!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Béla Bartók Male Choir Pecs; King István Opera Choir; Tamás Lakner& Ákos Somogyváry (conductors)
AMAZON: Erkel: Choral Works

    Erkel: Choral Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>