Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live

REICHARDT, Johann Friedrich (1752-1814) - Miltons Morgengesang

$
0
0
George Morland - Selling Guinea Pigs (c.1789)
Obra de George Morland (1763-1804), pintor anglès (1)



- Recordatori de Johann Friedrich Reichardt -
En el dia de la commemoració del seu 200è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

George Morland (London, 26 de juny de 1763 - Brighton, 29 d'octubre de 1804) va ser un pintor anglès. De família d'artistes, sempre va estar envoltat de pintors. El seu primer mestre va ser el seu pare, Henry Robert Morland, un pintor molt apreciat al seu temps. Va donar mostres, ben aviat, d'una afició per a les arts que als 10 anys el va portar a exposar a la Royal Academy School, on hi va estudiar. Sotmès a una severa educació, el seu pare no li permetia més distraccions que la lectura, el violí i llargues excursions, va tenir com a company de jocs a un altre pintor i gravador, Felip Dawe. Va passar una temporada a França com a retratista, sense massa èxit. Quan va tornar a Londres el 1786 es va casar amb una germana del gravador Guillerm Ward, al qual se li deu bona part de la popularitat de Morland gràcies a les seves reproduccions. L'amistat dels dos artistes es va estrènyer més quan Ward va contreure matrimoni amb una germana de Morland. Tots dos matrimonis van residir al mateix domicili, situat en una casa de postes. Aquesta circumstància va propiciar que Morland estudiés amb deteniment els postillons, que figuren en moltes de les obres de l'artista, on destaca, sobretot, la gràcia i soltesa amb la qual retratava als nens. 

Contrasta la seva fama de vida dissipada amb la seva enorme i cuidada producció, de manera que, de ser certa aquesta reputació, en poc o en res va afectar la seguretat de la seva mà i a l'agudesa de la seva observació. La millor època de l'artista va començar el 1790 amb una escena de gitanes, una obra que va ser adquirida a molt baix preu tot i que les seves obres ja es començaven a cotitzar alt. Aficionat a l'equitació i l'estudi de tot tipus d'animals, va mantenir una quadra amb nombrosos cavalls, protagonistes de molts dels seus quadres, i el jardí de casa es va convertir en un veritable parc zoològic. Aquestes costoses aficions el van deixar pràcticament arruïnat i durant un temps va haver de residir en una casa de pagès, on va seguir observant i dibuixant la vida dels camperols i dels animals domèstics. Va residir posteriorment en la casa d'un amic a l'illa de Wight, on va produir una sèrie d'escenes amb pescadors i contrabandistes. Per tal de pagar els seus deutes va iniciar una activitat frenètica durant els últims vuit anys de vida: va arribar a pintar 92 llenços i va produir, a més, més de 1000 dibuixos. El 1802 va patir un atac d'apoplexia que el va deixar invàlid. Va morir dos anys després, l'octubre de 1804.

Font: En català: No disponible En castellano: George Morland (1763-1804) In english: George Morland (1763-1804) - Altres: George Morland (1763-1804)



Parlem de Música...

Johann Friedrich Reichardt (Königsberg, 25 de novembre de 1752 - Giebichenstein, 27 de juny de 1814) va ser un compositor i director musical alemany. El seu pare, músic, va ser el seu primer mestre. Amb ell va aprendre cant, violí i llaüt. Amb només 10 anys va començar a deambular amb el seu violí per les ciutats de l'entorn de Königsberg on va adquirir una fama precoç. Va seguir estudiant amb J.F. Hartknoch, l'organista C.G. Richter i el violinista F.A. Veichtner, un alumne de Franz Benda. Als 15 anys es va matricular a la Universitat de Königsberg on la seva estada fou curta. Anàlogament a molts artistes de l'època, va començar a viatjar per Europa tant aviat com va poder. Aquests periples van començar el 1771, tot recorrent Alemanya. En aquests viatges va conèixer molts compositors de renom com CPE Bach, Franz Benda o Naumann, entre molts altres. A Berlin, on hi va romandre un temps, va entrar en contacte amb la música d'Händel, la qual l'hi va causar un gran impacte. A Leipzig va començar a compondre i a Dresden va tenir a Homilius de mestre durant un breu període de temps. El 1774 va retornar a Königsberg amb un bagatge i una experiència musical impressionant. Allà va publicar un resum dels seus viatges sota el títol de Briefe Eines aufmerksamen Reisenden morir Musik betreffend.

El 1775 va assolir un important càrrec musical a la cort de Frederic el Gran, en substitució de J.F. Agricola. Fervent admirador de Kant, la política "il·lustrada" del Rei alemany el va entusiasmar. En aquell temps, a banda de representar i dirigir obres de Graun i Hasse, entre molts altres, va començar a compondre música teatral. El 1777 va estrenar Cephalus und Prokris. Home d'elevada cultura, va fer amistat amb Goethe, Moses MendelssohnJohann Gottfried Herder. Casa seva es va convertir, ràpidament, en un punt de trobada d'artistes i intel·lectuals. Fins i tot, un joveníssim Ludwig Tieck va fer estada en aquell temps a casa de Reichardt. El 1783 va viatjar a Venècia on va conèixer a Galuppi, a Gluck i al mateix Emperador Josep II. A Itàlia va quedar enamorat de l'art renaixentista de Palestrina. El 1783 va fundar la Berlin Concert Spirituel, en clara imitació a l'existent a França. El 1785 va viatjar a Anglaterra i França. Allà va compondre dues òperes, Tamerlan i Panthée.

Amb la mort de Frederic el Gran l'any 1786, el nou rei, Frederic Guillem II, va donar Reichardt plena autoritat com a mestre de capella, va elevar els seus emoluments, va contractar nous músics, va renovar el teatre de l'òpera i l'hi va donar total llibertat musical. Progressivament, es va anar fent més proper al moviment Sturm und Drang. Va col·laborar amb Goethe en el Singspiel Claudine von Villa Bella (1789). Possiblement, aquests anys van ser els més esplendorosos ja que a partir del 1790 la seva sort va canviar. El 1791 va emmalaltir i els rumors de la seva simpatia amb els revolucionaris francesos van provocar la ira del rei Guillem II. Reichardt va ser destituït el 1794. No obstant, la mort del rei el 1797 va facilitar el seu retorn a la cort. Tanmateix, l'ocupació napoleònica d'algunes zones prussianes van obligar a Reichardt a fugir al Nord d'Alemanya, tot i les simpaties vers la nova república francesa. El nou rei de Westfalia, Jerònim Bonaparte, el va contractar com a Directeur général des Theatres et de són orchestre. Aquest nou càrrec el va assumir amb poc entusiasme i ràpidament va trobar una bona excusa per absentar-se del seu càrrec. Va viatjar incansablement tot i la misèria econòmica amb la que va viure els seus darrers anys. Va morir, absolutament oblidat, el juny de 1814.

Font: En català: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) En castellano: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) In english: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) - Altres: Johann Friedrich Reichardt (1752-1814)



Parlem amb veu pròpia...

Johann Friedrich Reichardt és un nom propi dins de l'extensa cultura alemanya tot i el gran desconeixement que en tenim actualment. Ciutadà d'elevada cultura, va compartir història amb Goethe, el pare de Mendelssohn i molts altres il·lustres alemanys que amb les seves idees van marcar un dels camins a l'emergent romanticisme. En aquest sentit, Reichardt va ser un activista polític durant tota la seva vida que el va portar a la glòria, amb Frederic el Gran, i a la misèria, fruit d'enfrontaments revolucionaris, amb Guillem II. Ara bé, la faceta musical de Reichardt, si més no com a compositor, va ser irregular. La seva bona formació amb instrumentació i cant no va anar aparellada, sembla ser, per una docència teòrica prou consistent per la qual cosa les seves grans composicions, orquestrals, van ser poc celebrades. No va ser així, curiosament, amb les més de 1500 cançons que va escriure inspirades en texts de més de 125 poetes diferents. En el nostre temps, se'l recorda musicalment, i quasi en exclusiva, per aquests Lieder els quals van influenciar posteriorment a Schubert.

Avui, no obstant i en commemoració del seu 200è aniversari de la seva mort, el recuperarem amb una de les grans obres que de moment s'han recuperat del seu repertori. Miltons Morgengesang per a solistes, doble cor i orquestra, va ser un particular homenatge de Reichardt al poeta anglès John Milton. Publicat el 1808, amb dedicatòria expressa a la Berlinische Singakademie i sota la supervisió del nou rei de Westfalia, Jerònim Bonaparte, està escrit en la forma himne secular solemne. Reichardt s'inspira en el famós poema èpic "El Paradís perdut" per a compondre diferents passatges a diferents veus i gran orquestra simfònica. Aquest himne es va recuperar precisament el 2008 per a celebrar el 400è aniversari del naixement de Milton. L'acompanyarà l'obertura del Singspiel "Erwin und Elmire". En ambdós casos la interpretació és acadèmicament impecable per la qual cosa la crítica emanaria de la passió, intensitat i emoció a l'hora de fer la representació. Possiblement, aprofitant aquest any de commemoració, en tornarem a parlar. Mentrestant, gaudim d'aquesta singular i emotiva obra que fa d'enllaç, de passada, amb l'immortal John Milton!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Weimar Staatskapelle – Wolf, E.W.: Symphonies in E Minor / G Major / Destouches, F.S. Von: Symphony in D Major

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SVEINBJÖRNSSON, Sveinbjörn (1847-1927) - Piano Trio in E minor

$
0
0
Stefan Luchian - Femeie cu palarie rosie si voaleta
Obra de Ștefan Luchian (1868-1917), pintor romanès (1)



- Recordatori de Sveinbjörn Sveinbjörnsson -
En el dia de la celebració del seu 167è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Ştefan Luchian (Ştefăneşti, 6 de juny de 1868 - Bucarest, 28 de juny de 1917) va ser un pintor impressionista romanès. Anomenat el poeta plàstic de les flors. Entre els anys 1885 i 1889 va estudiar a l'Escola d'Art de Bucarest, on hi va exposar per primera vegada. Entre els anys 1889 i 1890 va estudiar a l'Acadèmia d'Art de Munich amb Ludwig von Herterich i entre els anys 1890 i 1893 a l'Académie Julian a París. Durant aquest període va rebre les influències de l'impressionisme i del simbolisme. Després de tornar a Bucarest el 1893, va participar per primera vegada en la "Exposició d'artistes vius" del 1894. Va pintar diversos gèneres però a partir del 1908 es va especialitzar en la temàtica natural, especialment de flors. És en aquests quadres on Luchian expressa tota la intensitat dramàtica de la seva separació i allunyament de la Natura que tant estimava (són flors que brillen plenes de cromatisme en un entorn antròpic i allunyat de la llum natural). Després de Grigorescu i Andreescu, Luchian va ser qui va contribuir a mantenir viva a Romania, fins ben entrat el segle XX, una llarga i difosa tradició impressionista en la selecció de motius i en la manera de veure i aplicar el color. Va morir a Bucarest el juny del 1917.

Font: En català: No disponible En castellano: Ștefan Luchian (1868-1917) In english: Ștefan Luchian (1868-1917) - Altres: Ștefan Luchian (1868-1917)



Parlem de Música...

Sveinbjörn Sveinbjörnsson (Reykjavík, 28 de juny de 1847 - Copenhagen, 23 de febrer de 1927) va ser un compositor i pianista islandès i el primer representant musical del seu país. Es va llicenciar en teologia abans de decidir-se, probablement influenciat per la visita del noruec Johan Svendsen a Islàndia el 1867, a emprendre una carrera musical. El 1868 es va traslladar a Copenhagen on va estudiar amb V.C. Ravn. El 1870 es va traslladar a Edimburg on va donar classes de piano per tal de finançar els seus nous estudis amb Carl Reinecke a Leipzig. Des d'allà va retornar a Edimburg on, a banda de compondre, es va dedicar a la labor docent fins el 1919. Allà va ser un dels membres fundadors de la Societat de Músics d'Edimburg (1887). També va realitzar nombrosos concerts i gires europees i americanes. Autor d'unes poques obres de cambra i d'un nombre indeterminat de cançons, el seu estil és nòrdic i proper als autors danesos tot i que també va rebre la influència d'autors com Mendelssohn a Leipzig. Avui dia és conegut per ser l'autor de l'himne nacional d'Islàndia. Els seus últims anys els va passar al seu país abans de morir a Copenhagen el febrer de 1927.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927) - Altres: Sveinbjörn Sveinbjörnsson (1847-1927)



Parlem amb veu pròpia...

Sveinbjörn Sveinbjörnsson, si la memòria no em falla, és el primer compositor islandès que visita aquest espai. La seva descoberta, si més no el meu cas, ha estat casual i fruit d'inesperades caramboles de l'atzar. Per tant i d'entrada, donem la benvinguda a un compositor, imagino que famós a Islàndia ja que va ser l'autor del seu himne nacional, que les cròniques de la seva vida situen a mig camí entre la tradició germànica de Mendelssohn i el folklore danès, especialment en nom de Berggreen i Gade. En nom seu avui escoltarem, recuperat de l'única edició en exclusiva al seu nom, el seu Piano Trio en Mi menor per a violí, violoncel i piano. El seu estil, tal com podrem ràpidament comprovar, a banda de romàntic, és estèticament refinat i profundament líric i sentimental. Quatre moviments, el primer d'ells especialment deliciós i d'extensió bastant limitada, ens donen a conèixer la faceta de cambra de Sveinbjörnsson. Recordem que durant la seva vida va compondre principalment cançons amb acompanyament de piano i sonates per a piano. El Trio en La menor per a piano i una Sonata en Fa per a violí i piano són les obres de cambra restants. Dues breus partitures acompanyaran aquest Trio de piano. Es tracta d'Idyl (1923) i Vikivaki (c.1922) ambdues per a piano. Un descobriment romànticament impactant que ens permetrà celebrar, amb alegria, al millor compositor islandès del segle XIX!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Sveinbjornsson: Piano Trios / Violin Sonata

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

RYELANDT, Joseph Victor Marie (1870-1965) - "Credo" Symphony No. 4

$
0
0
Abbott Handerson Thayer - A Virgin
Obra d'Abbott Handerson Thayer (1849-1921), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Joseph Ryelandt -
En el dia de la commemoració del seu 49è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Abbott Handerson Thayer (Boston, 12 d'agost de 1849 - 29 maig 1921) va ser un naturalista, professor i artista nord-americà. Com a pintor de retrats, figures, animals i paisatges, va gaudir en vida de cert èxit, com demostra el fet que les seves pintures estiguessin en les col·leccions d'art més importants d'Estats Units. També influiria en l'art nord-americà amb la seva tasca docent, que desenvoluparia al seu estudi de New Hampshire. Durant l'últim terç de la seva vida, va treballar amb el seu fill, Gerald Handerson Thayer, en la redacció de Concealing Coloration in the Animal Kingdom: An Exposition of the Laws of Disguise Through. Color and Pattern, un vast llibre sobre la coloració protectora a la naturalesa, que va ser publicat per primera vegada el 1909 per Macmillan, i de nou el 1918. Tindria àmplia repercussió en el camp del camuflatge militar durant la Primera Guerra Mundial.

És difícil classificar a Thayer en la seva contextualització com a artista. Sovint, se'l descrivia, en relats en primera persona, com a un personatge excèntric i voluble amb una barreja contradictòria i singular de la tradició acadèmica, l'espontaneïtat i la improvisació en els seus mètodes artístics. Per exemple, se'l coneix, principalment, com a pintor de "figures ideals," en les quals sovint interpretava a dones com a encarnacions de la virtut, adornades amb túniques blanques i caracteritzades amb ales angelicals. Alhora, usava mètodes que eren, sorprenentment, poc ortodoxos, com ara la barreja a propòsit de la brutícia de la pintura, o (en un cas almenys) l'ús d'una escombra en lloc d'un raspall per a disminuir la sensació de rigidesa..

Font: En català: No disponible En castellano: Abbott Handerson Thayer (1849-1921) In english: Abbott Handerson Thayer (1849-1921) - Altres: Abbott Handerson Thayer (1849-1921)



Parlem de Música...

Joseph Victor Marie Ryelandt (Bruges, 7 d'abril de 1870 - Bruges, 29 de juny de 1965) va ser un compositor belga. Va estudiar música des de ben petit de forma privada. Va estudiar Dret a la Katholieke Universiteit de Leuven tot i que va abandonar l'universitat el 1891 per a dedicar-se a la composició amb Edgar Tinel. En general, la seva vida és poc coneguda. Va ser director del Conservatori de Bruges entre els anys 1924 i 1945, tot i que amb una pausa obligada degut a la Segona Guerra Mundial, i va ensenyar contrapunt al Conservatori de Gant entre els anys 1929 i 1939. El seu període creatiu més important va ser entre els anys 1892 i 1944. Els últims 20 anys de la seva vida es va dedicar a la traducció de poesia. El seu estil musical va ser romàntic tardà especialment entusiasmat per Brahms. Va ser prolífic en composició amb diverses simfonies, música religiosa, obres de cambra, sonates per a piano, cançons i fins i tot una òpera, Sainte Cécile (1902). Va morir oblidat i amb la majoria de les seves obres sense publicar el juny de 1965.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Joseph Victor Marie Ryelandt (1870-1965) - Altres: Joseph Victor Marie Ryelandt (1870-1965)



Parlem amb veu pròpia...

Joseph Victor Marie Ryelandt va ser un compositor belga que va viure, quasi bé sense moure's, a Bruges. Allà, va desenvolupar la seva silenciosa carrera, sense estridències. Perquè Ryelandt va ser en essència un compositor profundament religiós i compromès amb el seu art amb total independència de l'èxit o el fracàs. El seu estil, antagònic a la modernitat emergent i a la progressiva posada en escena de la atonalitat, el van relegar a la marginalitat. De fet, tot i compondre nombrosa obra instrumental, entre ella diverses simfonies, únicament la seva obra religiosa, en nom dels oratoris i misses que va escriure, van traspassar alguna frontera internacional. L'exemple el tenim en la monumental i religiosa simfonia que avui presentarem. En efecte, la Simfonia No. 4 en Mi bemoll menor opus 55, de 1912, no es va representar per primera vegada en públic fins l'any 1960 i en celebració del 90è aniversari del seu autor.

Una simfonia que ens trasllada a la plenitud del romanticisme tardà, aquell que tant admirava Ryelandt. Brahms, especialment, però també Fauré o Wagner i fins i tot Händel (! en algunes parts del Et resurrexit del Credo final) estan presents en aquest desconegut treball. L'etiqueta "Credo" Symphonyés una forma pròpia de batejar aquesta simfonia ja que el seu moviment final entona, en cant coral, el Credo de l'ordinari de la missa. L'estil, en certa forma eclèctic però sempre en tonalitats fidels al romanticisme, és reverencial, simbolista, eteri i en el seu últim i extens moviment final contundentment solemne. El treball, en el seu conjunt, és certament impressionant i el descobriment sorprenent. Tot i això, Ryelandt, tot i la seva extensa producció, no va ser en absolut un autor ambiciós. Ans el contrari, en una breu anotació en el seu diari personal, Notices sud mes oeuvres: Ryelandt escriu: "Si Déu vol que el meu treball sigui reconegut, algun dia ho serà. Si no, què hi farem? La tasca de l'artista és crear, això és tot". El proper any commemorarem el 50è aniversari de la seva mort, potser serà l'hora de reconèixer el seu treball com Déu mana!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Ryelandt: Symphonie No. 4 en mi B Mineur - Idylle Mystique

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GRAF, Christian Ernst Friedrich (1723-1804) - Cello Concertos & Sinfonias

$
0
0
Jean Joseph Xavier Bidauld - Paysage italien
Obra de Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846), pintor francès (1)



- Recordatori de Christian Ernst Friedrich Graf -
En el dia de la celebració del seu 291è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jean-Joseph-Xavier Bidauld (Carpentras, 10 d'abril de 1758 - Montmorency, 20 d'octubre de 1846) va ser un pintor francès de l'època clàssica. Va estudiar pintura amb el seu germà gran Jean-Pierre-Xavier, a Lió. El 1783 va viatjar a París on va conèixer un marxant d'art que el va ajudar. El va finançar i l'hi va pagar viatges d'estudis a Itàlia on hi va viure durant cinc anys. El 1790 va tornar a París i el 1791 va entrar al Salo d'Art de la ciutat per primera vegada. El 1792 va començar a rebre encàrrecs oficials i el 1823 es va convertir en membre de l'Académie des Beaux-Arts. El 1825 va rebre la prestigiosa Legió d'Honor. Tanmateix, els nous models romàntics van fer decaure la seva obra formada principalment per vistes i paisatges clàssics. Els seus últims anys va viure en la misèria i fortament criticat tot i rebre l'admiració pública de Camille Corot. Va morir l'octubre de 1846.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846) - Altres: Jean-Joseph-Xavier Bidauld (1758-1846)



Parlem de Música...

Christian Ernst Friedrich Graf (Rudolstadt, 30 de juny de 1723 - The Hague, 17 de juliol de 1804) va ser un violinista i compositor alemany. Fill del també compositor Johann Graf, va començar la seva carrera musical a la cort de Rudolstadt. El gener de 1751 va actuar per primera vegada a Arnhem, Holanda, on hi va viure durant un temps tot dirigint el Collegium Musicum de Middelburg. A partir del 1757 va servir a la cort holandesa a La Haia. El 30 de setembre de 1765 va dirigir personalment a Mozart i a la seva germana en un concert a La Haia. Graf va quedar per sempre més vinculat a la cort del rei Guillem V d'Orange-Nassau, oficialment com a mestre de capella des del 1766 i fins a la seva jubilació el 1790. No obstant, el 1802 va ser l'encarregat de dirigir un oratori per a celebrar la pau entre França i Anglaterra. Graf va publicar nombroses obres instrumentals, principalment simfonies i música de cambra. També va escriure una considerable quantitat de música vocal i un mètode de baix continu, Proeve over de natuur der harmonie in de generaalbas (La Haia, 1782). La seva música en general, reflecteix l'estil galant de la generació dels fills menors de Bach. El seu germà Friedrich Hartmann Graf va ser un reconegut flautista i compositor. Va morir a la ciutat holandesa de La Haia el juliol de 1804.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Christian Ernst Friedrich Graf (1723-1804) - Altres: Christian Ernst Friedrich Graf (1723-1804) 



Parlem amb veu pròpia...

Christian Ernst Friedrich Graf va ser un violinista i compositor alemany que va desenvolupar la seva carrera principalment a Holanda, on va treballar durant quasi 25 anys al servei de la cort de La Haia. Allà, mestre de capella, va compondre nombrosa música en la majoria dels gèneres coneguts i en un estil molt proper al de la internacional, aleshores, Escola de Mannheim. No hem d'oblidar que Graf va formar part d'una família musical que avui recordem en nom principalment de Johann Graf, el seu pare, i de Friedrich Hartmann Graf, el seu germà petit. No obstant, poques són les referències discogràfiques d'aquest particular univers musical familiar. Per tant, ara que tot just comencem a asfaltar el camí que ens descobrirà la seva obra, és un bon moment per a recuperar el Graf alemany o millor dit el Graaf (en la seva variant neerlandesa) holandès. Concerts de violoncel i simfonies seran la primera de les aproximacions a la seva música. Sense ser pioners en aquests gèneres, tota simfonia o concert clàssic quasi sempre suposa un deliciós refrigeri per la seva transparència, les formes clares i l'explosivitat del seu estil. Així serà en aquesta edició de la que recuperaré la Simfonia No.3 i el Concert en Re major per a violoncel i orquestra. Artísticament, el segle XVIII va ser l'edat d'or del neoclassicisme. Música com la de Graf ens defineix, perfectament i sense paraules, l'essència i els principis d'aquell temps pretèrit!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Graaf & Abel: Cello Concertos and Sinfonias

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GLUCK, Christoph Willibald (1714-1787) - Les Chinoises

$
0
0
Jacques Sablet - LaTarentelle (c.1799)
Obra de Jacques Sablet (1749-1803), pintor suís (1)



- Recordatori de Christoph Willibald Gluck -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Jacques Sablet (Lausanne, 1749 - París?, 1803) va ser un pintor suís. Fill d'un decorador i orfebre de Laussane, va estudiar amb el seu pare abans de traslladar-se a París el 1772. Allà va estudiar i treballar amb Joseph-Marie Vien durant tres anys. Quan aquest fou nombrat director de l'Acadèmia Francesa de Roma, Sablet va viatjar amb ell. Ràpidament, es va especialitzar en pintura de gènere, paisatges i retrats. Es va centrar en la vida i les costums tradicionals italianes tot pintant quadres realistes adornats amb l'idealisme clàssic dominant. En aquell temps va compartir estudi amb el també pintor Hubert Drouais i es va fer bon amic de Simon Denis. El 1793, fruit d'una rebel·lió antifrancesa va haver de fugir a Florència on des d'allà va tornar a París. Es va convertir en el pintor oficial de Lucien Bonaparte i el va acompanyar a Madrid tot servint com a assessor artístic de la seva col·lecció d'art. Va morir probablement a París el 1803.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Jacques Sablet (1749-1803) - Altres: Jacques Sablet (1749-1803)



Parlem de Música...

Christoph Willibald Gluck (Erasbach, 2 de juliol de 1714 - Vienna, 15 de novembre de 1787) va ser un compositor alemany. Fill d'un guardaboscs, va estudiar música al seminari jesuïta de Komotau (avui dia Chomutov, República Txeca), a Praga i a Milà. En aquesta última ciutat va rebre classes del compositor italià Giovanni Battista Sammartini (1698-1775). La primera òpera de Gluck, Artaxerxes, es va estrenar a La Scala de Milà el 1741. Durant els nou anys següents va compondre i estrenar aproximadament 16 òperes en diverses ciutats europees. Entre elles destaquen Sofonisba (1744) i Artamene (1746). El 1750 va marxar a Viena, on hi treballaria la major part de la seva vida, si s'exceptuen breus períodes a Nàpols, Roma i París. El 1754 Maria Teresa, emperadriu d'Àustria, el va nomenar director d'òpera del teatre de la cort. Entre les òperes que va compondre des del 1750 fins el 1760 es va troben La Clemenza di Tito (1752) i Antígona (1756).

Fins el 1762 va compondre en l'estil dels seus contemporanis, conreat especialment a Itàlia i marcat per una música destinada als virtuosos del cant. Però amb el temps, Gluck es va mostrar en desacord amb el caràcter convencional de l'òpera italiana que es distingia per una brillantor superficial i una densa ornamentació melòdica. Va començar a desenvolupar un nou estil, per mitjà del qual va intentar recuperar el propòsit original de l'òpera: expressar sentiments i emocions transformats en paraules, per mitjà de la música. Perseguint aquesta fita, va col·laborar amb el gran renovador del ballet, el francès Jean Georges Noverre. El 1760 va entrar en contacte amb el poeta italià Ranieri di Calzabigi; aquest va escriure un llibret per Gluck que va coincidir perfectament amb les idees del compositor sobre l'equilibri que havia d'existir entre la música i les paraules. L'òpera que va resultar d'aquesta unió va ser Orfeo i Eurídice, que va sobrepassar en grandesa, qualitat dramàtica i espontaneïtat a totes les seves anteriors composicions. Es va estrenar amb gran èxit a Viena l'any 1762. De la resta de les seves grans òperes en destaquen Alceste (1767) i Paris i Elena (1770), amb texts de Raniero de Calzabigi; Ifigenia en Áulide (llibret de Ruullet, 1774) i Armide (1777).

Les reformes operístiques de Gluck no sempre rebre bones crítiques, especialment a París on, entre els anys 1774 i 1781, hi va haver un enfrontament entre els defensors de les idees del compositor alemany i aquells que preferien les òperes italianes i les del compositor napoleònic Niccolò Piccini. El director de l'òpera de París va encarregar als dos músics la composició d'una obra basada en el mateix text, Ifigènia a Tàurida. La de Gluck (amb llibret de Guillard) es va convertir en la seva obra mestra i es va estrenar a la capital francesa el 1779. La d'Piccini, estrenada el 1781, es va considerar inferior. Les innovacions de Gluck van deixar empremta en el desenvolupament del gènere operístic. Les seves idees van influir en la majoria de compositors clàssics i romàntics com Wolfgang Amadeus Mozart, Luigi Cherubini, Ludwig van Beethoven i Richard Wagner. Gluck va morir a Viena el 15 de novembre de 1787.

Font: En català: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) En castellano: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) In english: Christoph Willibald Gluck (1714-1787) Altres: Christoph Willibald Gluck (1714-1787)



Parlem amb veu pròpia...

Christoph Willibald Gluck és un compositor relativament ben conegut a casa nostra, especialment pels amants de l'òpera. Personalment, és un autor que conec a nivell biogràfic però del qual en desconec, encara, la majoria de les seves grans òperes. Per tant, no sóc el més indicat per emetre judicis de valor a l'entorn del seu nom. Tanmateix, en aquesta efemèride especial de celebració del 300è aniversari seria massa agosarat de la meva part no fer-ne una petita referència. En la d'avui, recuperarem una de les "òperes-serenades" del seu repertori, és a dir, obres teatrals còmiques d'un sol acte. Sota llibret de MetastasioLes Chinoises per a solistes i orquestra és una obra que ens permet traçar una singular realitat del segle XVIII, la de la moda per tot allò provinent d'orient, en especial de la Xina.

La història original bascula a l'entorn de tres noies xineses cadascuna d'elles amb la seva particular existència tragicòmica. Metastasio introdueix un element dissuasiu important, el d'un personatge masculí que s'encarregarà de coquetejar amb dues de les tres dones que participen en aquest drama jocós. Gluck aprofita aquest personatge per escriure àries de gran bellesa per a tenor. Hem de recalcar que l'obra és fidel a la seva primera representació feta a Schlosshof el 24 de setembre de 1754, és a dir, amb extensos recitatius que poden resultar farregosos si es desconeix l'idioma. En la nostra selecció els he omès adhoc per tal de no allargar excessivament l'audició. La interpretació, a càrrec d'un gran mestre com Rene Jacobsés impecable tot i ser una gravació del 1985. Les veus solistes són sòlides, sentimentals i ben implicades. L'únic però el situaria en algun desajust orquestral lleu que no malmet en absolut el conjunt d'aquesta simpàtica partitura del gran mestre alemany a qui avui festivament celebrarem!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Gluck: Les Chinoises

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BENEDETTI, Francesco Maria (1683-1749) - Salmi

$
0
0
Giambettino Cignaroli - Leda and the Swan
Obra de Giambettino Cignaroli (1706-1770), pintor italià (1)



- Recordatori de Francesco Maria Benedetti -
En la setmana de la commemoració del seu 265è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Giambettino Cignaroli (Verona, 4 de juliol de 1706 - Verona, 1 de desembre de 1770) va ser un pintor italià. De família d'artistes, després d'estudiar retòrica amb els jesuïtes es va interessar per la pintura, que va estudiar al taller de Sante Prunati. Amb ell va romandre fins a la seva mort, el 1728, quan Cignaroli va obrir el seu propi taller. Va compartir viatges amb Pietro Antonio Rotari, amb qui es va tornar a trobar a Venècia, on va viatjar el 1735 per treballar al fresc a la casa Labia. Allà va poder conèixer l'obra dels grans mestres de l'escola veneciana del cinquecento, atret especialment per el Veronés. Va rebre també la influència de Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Piazzetta, amb qui va avançar en l'estètica rococó sense abandonar l'equilibri compositiu. El 1738 va retornar a Verona on va desenvolupar una intensa activitat com a pintor i com a teòric d'art, a més d'escriure alguna poesia i promoure la creació de l'Acadèmia de Belles Arts, fundada el desembre de 1764 i de la qual en va ser nomenat director a perpetuïtat. 

Reclamat pels seus mecenes, tant eclesiàstics com laics, va viatjar i va treballar a Parma, Vicenza, Torí i altres ciutats, si bé mai va arribar a sortir d'Itàlia. Va rebre encàrrecs d'altres corts europees, principalment de Madrid i de Viena, on va ser convidat a desplaçar-se tot i que no ho va fer. Entre els seus clients van figurar el comte Karl von Firmian, governador de la Llombardia austríaca, per a qui va pintar dos olis de gust neoclàssic: La mort de Sòcrates i La mort de Cató. Per encàrrec d'Isabel de Farnesio va pintar, el 1759, La Verge i el Nen Jesús amb sants, oli destinat probablement a l'altar de la capella del Palau Reial de Riofrío que ella mateixa havia fet construir després de l'accés al tron ​​del seu fillastre Ferran VI. Cignaroli va morir a Verona el desembre de 1770.

Font: En català: No disponible En castellano: Giambettino Cignaroli (1706-1770) In english: Giambettino Cignaroli (1706-1770) - Altres: Giambettino Cignaroli (1706-1770)



Parlem de Música...

Francesco Maria Benedetti (Assisi, bap. 12 de desembre de 1683 - Assisi, 2 de juliol de 1749) va ser un sacerdot i compositor italià. El 1699 es va unir a l'Ordre dels Franciscans. Va servir a la Capella de la Basílica de Sant Francesc d'Assis abans de traslladar-se a la Città di Castello el 1704. El 1706 es va convertir en organista oficial de la Basílica de Sant Francesc d'Assis, un càrrec que va mantenir fins el febrer de 1707. A finals del 1706 va ser ordenat sacerdot. El març de 1707 va viatjar a Torí, ciutat on hi va romandre fins el setembre de 1711. L'octubre d'aquell any va tornar a Assisi com a mestre de capella i en substitució de F.A. Urio. Progressivament, el seu càrrec eclesiàstic es va fer cada vegada més important fins el punt d'entrar a formar part del Consell de Pares de l'església. L'abril de 1716 va tornar a Torí on va assumir el càrrec de mestre de capella fins el 1721 o 1722. Les composicions posteriors, datades entre els anys 1722 i 1727 suggereixen que possiblement es va instal·lar a Aosta, on va treballar a la seva catedral com a mestre de capella. El juliol de 1727 va retornar a Assisi on va substituir a F.M. Zuccari com a mestre de capella. El 1734 va rebre una oferta per aquest mateix càrrec a la Catedral d'Urbino que va haver de rebutjar per una disposició de l'Ordre dels Franciscans. Va morir a Assisi el juliol de 1749.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Francesco Maria Benedetti (1683-1749) Altres: Francesco Maria Benedetti (1683-1749)



Parlem amb veu pròpia...

Francesco Maria Benedetti va ser un compositor prolífic i uns dels màxims exponents musicals de la ciutat d'Assís. Molt estimat pel pare Martini, un dels més implicats col·leccionistes de les seves obres, va escriure teologia musical de tot tipus. El seu nom, actualment devaluat i relegat a un cert ostracisme, va ser molt apreciat al seu moment i fins i tot una de les seves misses de rèquiem va ser interpretada a Itàlia fins ben entrat el segle XIX. La seva producció, tenint en compte els nombrosos càrrecs en esglésies, va ser principalment religiosa i en un interessant estil contrapuntístic barroc italià. Progressions a diferents ritmes, efectes dinàmics i constants contrasts tímbrics són algunes de les característiques formals de la seva música. La seva obra, amb més de 270 partitures, inclou misses, rèquiems, oratoris, cantates, motets, salms, himnes i tot tipus d'obres vocals menors bàsicament religioses. Els exemples d'avui, en nom del Perge cor per a soprano i baix continuo, el salm In convertendo per a cor, violins i continuo i el Beatus Vir per a cor i instrumentació són alguns dels pocs testimonis musicals existents que ens poden donar fe del seu esplèndid art!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Ensemble Vocale Strumentale Della Cappella Musicale Di S.Grato
AMAZON: Teresio Colombotto – Scarlatti and Benedetti: Gaude flore
AMAZON: Benedetti - Laetamur Augustenses

    Scarlatti and Benedetti: Gaude flore

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

TORRI, Pietro (c.1650-1737) - Missa pro Defunctis

$
0
0
Hendrick ter Brugghen - Christ Crowned with Thorns (1620)
Obra d'Hendrick ter Brugghen (1588-1629), pintor holandès (1)



- Recordatori de Pietro Torri -
En el dia de la commemoració del seu 277è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Hendrick Jansz ter Brugghen, o Terbrugghen, (Deventer, c.1588 - Utrecht, 1 de novembre de 1629) va ser un pintor holandès i un dels més destacats seguidors neerlandesos de Caravaggio. Els seus inicis són poc coneguts. El 1590 se'l situa a Utrecht, la ciutat on va viure gran part de la seva vida. Aquí va començar a pintar, quan tenia 13 anys, amb Abraham Bloemaert. D'aquest, un pintor d'història manierista, va aprendre els elements bàsics del seu art. Al voltant del 1604, Ter Brugghen va viatjar a Itàlia per ampliar els seus coneixements. El 1604 va viatjar a Roma on possiblement va coincidir amb Caravaggio. Certament, va estudiar la seva obra, així com la dels seus seguidors, els caravaggistes italians com Orazio Gentileschi. L'obra de Caravaggio havia causat sensació a Itàlia. Els seus quadres tenien com a característica una marcada tècnica de clarobscur, el contrast produït per superfícies clares i brillants al costat d'altres seccions ombrívoles i fosques, però també pel realisme social dels seus models, d'una banda encantadors, d'altra xocants o directament vulgars. Altres pintors italians que van influir en Ter Brugghen durant la seva estada a Itàlia van ser Annibale Carracci, Domenichino i Guido Reni

En tornar a Utrecht, va treballar amb Gerrit van Honthorst, un altre caravaggista holandès. Els temes favorits de Ter Brugghen van ser figures de mig cos de bevedors o músics, però també va produir imatges religioses a gran escala i retrats de grup. La influència de Caravaggio era evident i en les seves obres hi ha un dramàtic ús de la llum i l'ombra, així com personatges amb una gran càrrega emotiva. Encara que va morir jove, la seva obra va ser ben rebuda i va influenciar molts altres pintors. El seu tractament de temes religiosos pot veure's reflectit en l'obra de Rembrandt i elements del seu estil es poden trobar així mateix en els quadres de Frans Hals i Johannes Vermeer. Rubens va descriure l'obra de Ter Brugghen com "...superior a la de tots els altres dels artistes d'Utrecht...". Ter Brugghen va morir a Utrecht el novembre de 1629.




Parlem de Música...

Pietro Torri (Peschiera, c.1650 - Munich, 6 de juliol de 1737) va ser un compositor i organista italià. La primera referència el situa el 1684 com a organista i mestre de capella a la cort del Margrave de Bayreuth, si bé algunes informacions parlen que anteriorment havia substituir a J.P. Krieger com a mestre de capella el 1672. A partir del 1684 va començar a viatjar per Itàlia. El 1689 es va unir a la cort de Maximilià Manel II, elector de Baviera, a Munich, on va treballar com a organista i compositor teatral. Allà va compondre nombroses òperes i serenates teatrals. En el moment en què Maximilià Manel II es va convertir en governador dels Països Baixos Espanyols el 1692, Torri va viatjar amb ell a Brussel·les on va rebre el nomenament de "Torri, maître de chapelle". El 1696 va viatjar a Hannover on es va unir a la cort com a mestre de capella. Probablement, en aquell temps va tenir un contacte proper amb A. Steffani ja que s'estableixen certs paral·lelismes entre les seves obres.

Aquells van ser uns temps convulsos amb la Guerra de Successió Espanyola fent estralls a Europa. El 1703 Torri va haver de tornar a Munich on va assumir un càrrec de director de músic de cambra amb un salari de 1300 florins. En aquella època va compondre principalment música religiosa i oratoris. Al no quedar desvinculat de l'elector Maximilià Manel II, va haver de fer nombrosos viatges a l'exili amb ell. El 1715 l'elector va tornar a Munich amb tota la seva cort i amb Torri com a Hofkapell-Director amb un sou de 2000 florins. La relativa tranquil·litat va facilitar que Torri es pogués concentrar en la literatura musical sent el període 1715-1737 el més creatiu de la seva carrera. L'estil de les òperes de Torri i la seva música instrumental es basen en l'escola veneciana tardana i en la influència d'Alessandro Scarlatti. Torri va morir a Munich el juliol de 1737.

Font: En català: Pietro Torri (c.1650-1737) En castellano: Pietro Torri (c.1650-1737) In english: Pietro Torri (c.1650-1737) Altres: Pietro Torri (c.1650-1737)



Parlem amb veu pròpia...

Pietro Torri va ser un compositor italià, nascut a la vora del llac de Garda, que va creuar els Alps per a fer vida al servei, primer del Margrave de Bayreuth, i més tard de Maximilià II Elector de Baviera a Munich. Amb ell va compartir experiències musicals, polítiques i militars fruit de la convulsió europea d'aquell temps. No va ser fins el 1715, establert definitivament a Munich, que la seva producció és va multiplicar exponencialment fins el punt de compondre una òpera per any fins el seu darrer, és a dir, el 1737. Deixeble d'Agostino Steffani, va rebre la influència principalment de l'escola veneciana i d'Alessandro Scarlatti. Conegut especialment pels seus duos de cambra, el seu nom és actualment poc conegut tot i l'extens repertori d'òperes, oratoris i música religiosa diversa. Poques són les edicions que fan una exploració monogràfica al seu univers. De fet, la d'avui és una de les més representatives i exhaustives pel que fa a recuperació d'alguna de les seves solemnes obres religioses.

La Missa pro defunctis per a solistes, cor i orquestra, escrita el 1726 pel funeral del seu màxim protector Maximilià II, és una partitura emmarcada en la tradició musical italiana. Cordes, dos oboès obbligato i l'aparició estel·lar de les trompetes en el Dies Irae conformen l'orquestra d'aquest rèquiem. L'estil és plenament italià tot i que en certs moments ens semblarà escoltar-hi el llunyà ressò de Lully (possiblement Torri el va conèixer musicalment en la seva llarga estada a Brussel·les). Grans cors polifònics, domini del contrapunt i fins i tot un estil en forma de madrigal hi són ben presents en una missa en general més festiva, o si més no de felicitat contemplativa, que dramàtica tot i la connotació inherent de qualsevol rèquiem. La interpretació és excepcional tant per la qualitat dels intèrprets vocals i instrumentals com també per la puresa i precisió del so. Torri va morir un 6 de juliol i avui, 277 anys després, el seu rèquiem ens dibuixarà un dels quadres de la seva llunyana aventura en aquest Univers!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Pietro Torri – Pro defunctis: Liturgy for the Death of the Baroque Area

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

GRAZIOLI, Giovanni Battista Ignazio (1746-1820) - Sonate Op.3

$
0
0
Louis-Léopold Boilly - The Geography Lesson (1812 Portrait of Monsieur Gaudry and His Daughter)
Obra de Louis-Léopold Boilly (1761-1845), pintor francès (1)



- Recordatori de Giovanni Battista Ignazio Grazioli -
En el dia de la celebració del seu 268è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Louis-Léopold Boilly (La Bassée, 5 de juliol de 1761 - París, 4 de gener de 1845) va ser un pintor francès. Molt prolífic, és especialment conegut pels seus retrats satírics de la vida i els costums parisenques durant la Revolució i l'Imperi. També se'l reconeix per haver estat pioner en l'ús de la tècnica de la litografia. La carrera artística de Boilly va començar a la primerenca edat de 11 anys. El 1785 es va traslladar a París i va començar a pintar escenes elegants per les quals finalment va arribar a obtenir cert renom. Durant la Revolució Francesa va patir el recel oficial pel tema dels seus treballs, satírics amb la moral contemporània. A fi d'aclarir les seves tendències, va pintar Le Triomphe de Marat, un retrat distorsionat del líder revolucionari Jean Paul Marat pintat des d'una perspectiva francament afavoridora. Aquesta obra li va valer a l'artista l'admissió a la Societat Republicana de les Arts. Durant el Directori i el Consolat, va continuar pintant escenes en les que representava els costums de la seva època. El 1804 va enviar al Saló de París (l'exhibició oficial d'art francès) dos treballs: L'Arrivée d'une diligence dans la cour des Messageries i Le Sculpteur Houdon dans son atelier, i tots dos van merèixer sengles premis. El 1823 va produir les seves primeres litografies, una sèrie humorística titulada Grimaces. Va confeccionar més de 5000 retrats al llarg de la seva vida; aproximadament 500 dels seus treballs constitueixen documents gràfics de la vida de París del seu temps. Va morir en aquesta ciutat el gener de 1845.




Parlem de Música...

Giovanni Battista Ignazio Grazioli (Bogliaco, 6 de juliol de 1746 - Venècia, 6 de febrer de 1820) va ser un compositor i organista italià. Pare del també compositor Alessandro Grazioli, des de ben petit es va instal·lar a Venècia on va estudiar amb Ferdinando Bertoni. El 1778 va reemplaçar, temporalment, a Bertoni com a organista a la Basílica de Sant Marco. El 1782 va assolir el càrrec de segon organista i el 1785 el càrrec de primer organista quan Bertoni va assolir el càrrec de mestre de capella oficial. Grazioli va estar a Venècia fins ben bé el 1817. Pel que sembla va intentar, en diverses ocasions, accedir al càrrec de mestre de capella de Sant Marco sense èxit. La seva producció va ser abundant pel que fa a música religiosa (13 Misses, ordinaris de Missa a diferents veus i acompanyaments, 69 salms, 41 motets, himnes, graduals, etc.). Va escriure 12 sonates per a clavecí Opp. 1-2 i 6 sonates per a clavecí i violí Op.3 així com una Simfonia. També va escriure un tractat teòric de música: Istruzione per il maestro di musica, riguardante la funzione del Sabato Santo (perdut). Va morir a Venècia el febrer de 1820.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giovanni Battista Ignazio Grazioli (1746-1820) - Altres: Giovanni Battista Ignazio Grazioli (1746-1820)



Parlem amb veu pròpia...

Giovanni Battista Ignazio Grazioli va ser un compositor i organista italià vinculat, estretament, a Venècia i en especial a la Basílica de Sant Marc on hi va treballar principalment com a organista gran part de la seva carrera artística. Si bé va ser un compositor especialment prolífic pel que fa a música d'església, el cert és que no va poder accedir a l'anhelat càrrec de mestre de capella al qual va postular en diverses ocasions sense l'èxit esperat. Curiosament, tot i parlar d'un compositor de finals del segle XVIII i principis del XIX el cert és que, escoltant-lo, un sembla escoltar-hi el ressò del pre-classicisme i fins i tot del barroc tardà. El recull de Sonates Opus 3 de 1782 per a clavecí o orgue i violí denoten un profund conservadorisme a l'hora de compondre en una època en què la música que escoltarem havia entrat clarament en declivi. Sonates de tres o dos moviments segons el cas, escrites en tonalitats majors i amb els moviments estructurats de forma binària, és a dir, amb dues seccions relacionades i que normalment es repeteixen, una fórmula típica del Barroc. El primer moviment, en general, presenta un perfil temàtic clar, mentre que el segon conté l'escriptura més expressiva. L'estil galant és fàcilment identificable tot i la constant aroma barroca especialment per l'ús del clavecí en un temps en què el piano dominava els escenaris. Del recull seleccionat, Sonata No.4 en Fa major, la Sonata No.5 en Do major i Tema i Variacions en Si bemoll major, m'agradaria destacar aquesta última obra, una autèntica delícia per a clavecí. En definitiva, un interessant descobriment d'un italià a qui agraïm l'alegria clàssica de la seva música!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Giovan Battista Grazioli: Sonate Op. 3 per cembalo e violino obbligato

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

WAELPUT, Hendrik (1845-1885) - Concerto Symphonique

$
0
0
Franz Xaver Winterhalter - Princess Francisca of Brazil (1844)
Obra de Franz Xaver Winterhalter (1805-1873), pintor alemany (1)



- Recordatori d'Hendrik Waelput -
En el dia de la commemoració del seu 129è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Franz Xaver Winterhalter (Menzenschwand, 20 d'abril de 1805 - Frankfurt am Main, 8 de juliol de 1873) va ser un pintor alemany especialment conegut pels seus nombrosos retrats de mitjans del segle XIX. Després d'assistir a l'escola en el monestir benedictí de St Blasien, Winterhalter, amb 13 anys, va deixar el poble de Menzenschwand el 1818 per estudiar dibuix i gravat. Va ser aprenent de delineant i litògraf al taller de Karl Ludwig Schüler (1785-1852) a Friburg. El 1823, als 18 anys, va marxar a Munich, amb el mecenatge de l'industrial Baró von Eichtal. El 1825, se li va assignar un estipendi del gran duc de Baden i va començar a estudiar a l'Acadèmia d'Arts de Munich amb Peter Cornelius, tanmateix, no es va sentir especialment còmode amb els mètodes acadèmics. Winterhalter va congeniar millor amb el retratista de moda Joseph Stieler. Durant aquesta època es va guanyar la vida treballant com litògraf. Winterhalter va entrar en els cercles cortesans el 1828, quan es va convertir en mestre de dibuix de Sofia Guillermina de Suècia, a Karlsruhe. 

L'oportunitat per establir-se més enllà del sud d'Alemanya va arribar el 1832, quan va poder viatjar a Itàlia entre els anys 1833 i 1834, amb el suport de Leopold, gran duc de Baden. A Roma va realitzar quadres romàntics en un estil proper al de Louis-Leopold Robert i va començar a freqüentar el cercle del director de l'Acadèmia Francesa, Horace Vernet. Al seu retorn a Karlsruhe va pintar els retrats del gran duc Leopold de Baden i de la seva esposa, i va ser nomenat pintor de la cort arxiducal. Entre les seves obres més conegudes hi ha el retrat de l'Emperadriu Eugenia envoltada de les seves dames (1855) i els retrats fets a l'Emperadriu Isabel d'Àustria (1864). Winterhalter es va perfeccionar com a pintor de retrats durant el Segon Imperi francès i les seves millors obres van ser realitzades en les últimes dues dècades de la seva vida. Va adaptar el seu estil en el luxe i l'atmosfera relaxada de l'època, en el seu hedonisme i elegància. Els seus models femenins de les dècades de 1850 i 1860 vivien en un clima social i fisiològic diferent de les que havia pintat abans, que mostren una actitud més reticent i reservada.

Winterhalter mai va rebre bons elogis de l'obra que l'havia fet famós per part dels crítics artístics, que el van acusar constantment de superficialitat i afectació. No obstant això, els seus mecenes aristocràtics l'apreciaven especialment. Les famílies reials d'Anglaterra, França, Espanya, Rússia, Portugal, Mèxic i Bèlgica li van encarregar retrats. Els seus monumentals llenços li van proporcionar una gran reputació popular i les còpies litogràfiques dels seus retrats van ajudar a estendre la seva fama. Els retrats de Winterhalter eren apreciats pel seu intimisme subtil. La naturalesa del seu atractiu no és difícil d'explicar. La imatge dels seus models dóna a l'observador una impressió de desig o d'una necessitat de protecció. No només disposava d'una gran habilitat per crear composicions gairebé teatrals amb els seus models, sinó que també va ser un expert en l'art de combinar la textura dels teixits, pells i joies, pels quals dedicava tanta cura com pels rostres. Pintava amb rapidesa i continuïtat, dissenyant la majoria de les seves composicions directament en el llenç. Els seus retrats són elegants, refinats i idealitzats de forma agradable. 

Respecte al mètode de treball de Winterhalter, es creu que a causa de la pràctica que havia adquirit dibuixant i representant figures pintava directament en el llenç sense fer estudis preliminars. Ell mateix decidia el vestit i la postura de la model. Pintava delicadament, utilitzant pinzellades ràpides però impersonals. El seu estil era suau, cosmopolita i plausible. Molts dels retrats van ser copiats o reproduïts en el seu taller com litografies. Com a artista Winterhalter és difícil de classificar, ja que hi ha pocs pintors amb els quals pugui comparar i no encaixa en cap escola específica. Les seves primeres influències són neoclàssiques però el seu estil posterior pot ser descrit com Neo-Rococó. A la seva mort la seva pintura va quedar antiquada, sent considerada massa romàntica, brillant i superficial. No obstant això, una gran exhibició de la seva obra a la National Portrait Gallery de Londres i al Petit Palais a París el 1987 van incrementar de nou la seva popularitat. Les seves pintures s'exhibeixen actualment en els principals museus europeus i americans. El Palau de Llíria de Madrid alberga almenys dues obres seves, entre elles el destacable Retrat d'Eugenia de Montijo




Parlem de Música...

Henrik Waelput (Gant, 26 d'octubre de 1845 - Gant, 8 de juliol de 1885) va ser un director d'orquestra i compositor belga. Es va formar en Filosofia i Literatura a la Universitat de Gant i va estudiar música amb Fetis i Hanssens al Conservatori de Brussel·les. El 1867 va guanyar el Premi de Roma amb la seva cantata Het Woud. El 1869 va ser nomenat director adjunt de l'escola de música de Bruges on també va organitzar i dirigir concerts populars amb gran èxit de públic. El 1871 va renunciar a aquest càrrec i va viatjar a l'estranger durant cinc anys. Va actuar a Holanda i a França. En tornar a Bèlgica es va convertir en director principal al Gran Teatre de Gant i en professor d'harmonia i contrapunt al Conservatori d'Anvers. El 1884 va ser nomenat director de l'Òpera de Gant. Com a compositor se'l va considerar com un dels més grans romàntics de la història de Bèlgica. Pel que fa a música vocal va compondre òperes com La ferme du diable (1865), Berken de diamantslijper (1868) i Stella (Brussels, 1881) i altres obres musicals com per exemple les cantates Het woud (1867), Memlingcantate (1871), De zegen der wapens (1872) i De pacificatie van Gent (1876). També va ser autor de nombroses cançons. Instrumentalment va compondre fins a 5 Simfonies, 4 Obertures, un Concert de flauta i altres obres de cambra. Va morir a Gant el juliol de 1885.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Hendrik Waelput (1845-1885) - Altres: Hendrik Waelput (1845-1885)



Parlem amb veu pròpia...

Hendrik Waelput és un compositor de qui, tot i haver escrit 5 grans simfonies, en prou feines en tenim alguna referència escrita i encara menys musical. De fet, la d'avui és una de les poquíssimes edicions en què el trobarem en bones condicions. L'altra, és en un vídeo de youtube, de qualitat irregular, que recupera una de les seves simfonies. Més enllà d'aquestes dues partitures, silenci d'un autor enigmàtic flamenc tot i ser probablement un dels més il·lustres representats romàntics d'aquell singular i petit territori europeu. I no serà per la pèrdua de les seves obres ja que totes elles descansen parsimoniosament i a l'espera d'alguna ànima despistada a la biblioteca del Conservatori de Gant, la ciutat on va viure la majoria dels seus 40 anys d'existència. En aquest temps, va compondre 3 òperes, 5 simfonies, 4 obertures, aquest concert simfònic d'avui i altres obres de cambra i vocals. Fins i tot va rebre l'estima pública amb els seus concerts periòdics que va popularitzar a Bruges i va ser aclamat per la crítica com un dels més grans compositors romàntics de Bèlgica.

El gran Concert Simfònic per a flauta i orquestra ens ajudarà a entendre per què van veure en Waelput el futur musical esplendorós de Bèlgica. Aquesta obra, escrita i publicada el 1867, és una obra de joventut tot i la maduresa de la composició. Tot i parlar d'una obra concertant, el cert és que l'essència és pròpiament simfònica pel notable protagonisme de l'orquestra en tota la partitura. La participació d'instruments com la trompa o els violoncels en l'entrada del moviment lent és particularment atractiva o el moviment breu en fuga del final allegro molto són recursos que Waelput explota amb perícia i amb considerable solidesa tenint en compte que parlem d'un jove de 22 anys. Aquesta obra, per la seva arquitectura dual, és a dir, per una banda la flauta que participa activament però per l'altra l'absoluta presència obligada i en cap cas secundària de l'orquestra, es mereix aquest redescobriment. La interpretació, instrument solista i orquestra, és brillant i acadèmicament precisa per la qual cosa, i personalment, frisaria per poder escoltar en bones condicions les simfonies, no dubto que sorprenents, que va compondre. Seguirem esperant a veure si properament tenim sort!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Gaby Pas-Van Riet – Flute Concertos (Romantic) - Benoit, P. / Waelput, H. / Fetis, F.J.

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

ESNAOLA, Juan Pedro (1808-1878) - Romanticismo Musical en el Rio de la Plata

$
0
0
Prilidiano Pueyrredon - Lavanderas en el bajo de Belgrano (1865)
Obra de Prilidiano Pueyrredón (1823-1870), pintor argentí (1)



- Recordatori de Juan Pedro Esnaola -
En el dia de la commemoració del seu 136è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Prilidiano Pueyrredón (Buenos Aires, 24 de gener de 1823 - San Isidro, 3 de novembre de 1870) va ser un pintor i arquitecte argentí. Als 15 anys va viatjar a Europa i al Brasil amb la seva família on va realitzar els seus primers estudis acadèmics de dibuix i pintura a l'Acadèmia Nacional. El 1844 es va traslladar a París on va conèixer els grans autors francesos així com les tendències artístiques europees. El 1849 va tornar a Argentina on va iniciar la seva carrera com a pintor retratista i de costums. Ben aviat va retratar al seu pare, abans que aquest morís el 1850. També va viure durant dos anys i mig a Cadis on va mantenir una relació amb una noia andalusa amb qui va tenir una filla. El 1854 va retornar novament a Buenos Aires on es va dedicar a l'arquitectura. Va assessorar la majoria de les grans obres públiques que es van realitzar a la ciutat. Va continuar exercint de pintor durant les seves estones lliures. A partir del 1869 la diabetis que va patir va perjudicar greument la seva salut fins a deixar-lo cec. L'any següent seriosament deteriorat va morir a San Isidro el novembre de 1870.

Font: En català: No disponible En castellano: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870) In english: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870) - Altres: Prilidiano Pueyrredón (1823-1870)



Parlem de Música...

Juan Pedro Esnaola (Buenos Aires, 17 d'agost de 1808 - Buenos Aires, 8 de juliol de de 1878) va ser un pianista i compositor argentí sent un dels primers de la història musical a l'Argentina. Va néixer a Buenos Aires on va rebre l'educació del seu oncle José Antonio Picazarri (1769-1843), mestre de capella a la Catedral de Buenos Aires i sacerdot i originari de Segura (País Basc). Gràcies a ell, Esnaola va rebre instrucció musical amb el piano però també en música religiosa la qual va ser una part important del seu futur repertori. Picazarri, amb nacionalitat espanyola, va viatjar el 1818 a Europa en companyia del seu nebot. En aquest viatge, Esnaola va perfeccionar l'art amb el piano, el cant i la composició en ciutats com Madrid i París. El 1822 van retornar a l'Argentina on van fundar una Escola de Música conjuntament. Allà Esnaola es va convertir en professor de cant i piano. Durant aquesta dècada va compondre nombrosa música religiosa amb acompanyament d'orquestra, en particular per a l'Església de Sant Ignaci on Picazarri era mestre de capella. Paral·lelament, va escriure un elevat nombre de cançons i música de cambra, especialment per a piano. Durant els anys 1835 i 1838 va col·laborar activament amb el poeta Esteban Echevarria. Quan aquest va haver d'exiliar-se per raons polítiques, Esnaola va continuar amb la seva activitat musical a l'Argentina. Va realitzar algunes aproximacions a la política tot apropant-se a Manuelita Rosas a qui va dedicar algunes de les seves obres. Anys més tard i després de la caiguda del règim de Juan Manuel de Rosas, es va incorporar a la funció pública on va treballar fins el dia de la seva mort, el juliol de 1878.

Louis Le Breton - Vista de Buenos Aires (c.1860)
Vista de Buenos Aires (c.1860), obra de Louis Le Breton (1818-1866), litògraf francès (2)

El repertori d'Esnaola és extens i variat i és probablement el més representatiu pel que fa a música clàssica a l'Argentina de principis del segle XIX. El seu estil instrumental és hereu de la tradició europea i la seva música religiosa és propera a la tradició barroca i colonial. En detall, la seva producció és la següent:

Música orquestral:

- Cavatina con acompañamiento a grande orquesta (1826).
- 3 sinfonías: Gran Sinfonía, [obertura] (1824). Sinfonía, [obertura] (1826). Sinfonía, [obertura] (1830).
- Vals para orquesta (1837).

Música litúrgica:

- Agnus Innocens, Motete al Sacramento.
- Ave Maris Stella, himno a cuatro voces.
- 2 himnos: Himno a Nuestra Señora de las Mercedes (1868). Himno Iste Confesor.
- Invitatorio (7-11-1828).
- 3 lamentaciones: Cogitabit Dominus, Lamentación a cuatro voces con acompañamiento de orquesta para Jueves Santo (3-03-1845). Dedicatoria: Canónigo Felipe Elortondo y Palacios. Lamentación segunda del Jueves Santo a solo de tenor (ca. 1845). Misericordia Domini, lamentación a cuatro voces con acompañamiento de orquesta para Viernes Santo (13-03-1835). Dedicatoria: Canónigo Felipe Elortondo y Palacios.
- 2 marchas fúnebres: Marcha fúnebre (1827). Marcha fúnebre (1836). Dedicatoria: a la memoria de su madre, Josefa Teresa de Picasarri.
- 3 Misas: Misa de tres voces para contralto, tenor y bajo (1824). Misa a cuatro voces (1825). Misa (1826).
- Miseremini Mei.
- Miserere Mei Deus a cuatro voces con acompañamiento de piano (28-03-1833).
- Pasión (1837).
- Requiem para tenor (1825).
- Requiescant.
- 2 responsorios: Responsorio (ca. 7-11-1828). Responso a tres voces.
- Salve Regina (1827).
- Vexilla Regis a cuatro voces.

Cançons:

- 6 canciones: Canción (3-10-1837). Texto: L. Méndez. Dedicatoria: a la memoria de Sara Irigoyen. Canción (1838). Texto: Francisco Acuña de Figueroa. Canción del Drama Don Quijote (10-05-1839). Texto: Ventura de la Vega. Canción (1840). Texto: Vicente Corvalán. Dedicatoria: Juan Manuel de Rosas. Canción Federal (1843). Texto: Bernardo de Irigoyen. Dedicatoria: Manuelita de Rosas y Ezcurra. Canción (1849). Dedicatoria: Manuelita de Rosas en el día de su cumpleaños.
- 7 himnos: Himno al Colegio de Ciencias Morales (ca. 1826). Texto: Florencio Varela. Himno para la repartición de premios por la Sociedad de Beneficencia (ca. 1837). Texto: Vicente López. Edición:  s/pié de impr., 1837. Himno de Marzo (ca. 1843). Dedicatoria: Juan Manuel de Rosas Texto: J. P. Esnaola. Edición: Bs. As., La Rosa de Marzo, 1843. Himno (ca. 1851). Dedicatoria: Manuelita de Rosas por el Comercio de Buenos Aires. Himno a Rosas a dos voces. Himno a la Sociedad Filarmónica (1856). Estreno: Teatro de la Victoria, 25-5-1856. director: José Amat. Himno Nacional Argentino, arreglo por D. Juan P. Esnaola de la música del Maestro Blas Parera para canto y piano (1860). Edición: Bs. As., Costa Amaro, 1860. Existe una versión anterior a dos voces para el álbum de Manuelita Rosas (1847-1849).
- A Laura (11-06-1833). Texto: Breton de los Herreros (en La Marcela).
- El desengaño (1833) .
- Oh. almas cariñosas... (6-12-1833). Texto: Pablo Delgado. Dedicatoria: C. Alvarez.
- El desamor (28-03-1835). Texto: Echeverría. Edición: Antología de Compositores Argentinos (Fas. I). Bs. As., Comisión Nacional de Cultura, 1941.
- La partenza (5-06-1835). Texto: Metastasio.
- El sueño importuno (11-06-1835). Texto: Arriaza.
- Mi destino (16-06-1835). Texto: Echeverría.
- Ven dulce amiga (29-06-1835). Texto: Echeverría.
- La pubertad (11-09-1835). Texto: Vicente López.
- La ausencia (6-10-1835). Texto: Echeverría.
- Mi ruego (23-10-1835). Texto: Varela.
- La diamela (26-10-1835). Texto: Echeverría.
- El desvío (27-11-1835). Texto: Echeverría.
- La Elmira (1835). Texto: Barros Pazos.
- Como el sencillo Utugamiz (1-12-1836). Texto: Ocampo.
- El ángel (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- Oye el último acento (ca. 1836).
- La aroma (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- A la memoria de mi amiga (ca. 1836). Texto: Juan C. Varela. Dedicatoria: A Corina.
- El desconsuelo (ca. 1836). Texto: Echeverría.
- Elisa (ca. 1836). Texto: Rivera Indarte.
- Elisa y Dalmiro (1837). Texto: D. V. L.
- Lubina (9-03-1837). Texto: N. Belgrano.
- A una rosa (16-04-1837). Texto: Vicente López.
- Julia (2-08-1837). Texto: Méndez.
- El pensamiento importuno (22-08-1837).
- Addio, Canzonetta (23-08-1837).
- A Cloris (24-10-1837). Texto: V. Peralta.
- La nube (18-01-1838).
- Declaración de un amante (21-01-1838).
- Mis lamentos (4-04-1838).
- El trovador (22-06-1838).
- A unos ojos (18-07-1838). Texto: Echeverría.
- A Dios (6-09-1838). Texto: Luis Méndez.
- Elvira (1-10-1838).
- La partida (9-01-1839).
- La ingratitud (11-02-1839).
- La cárcel (15-10-1839).
- A Sofía (31-10-1839).
- A Carmen (3-11-1839).
- La tarde (16-03-1840).
- Robustiana si te miro (16-03-1840).
- Suave zéfiro (ca. 1840-1841).
- Un adiós (4-01-1841).
- A Merceditas Antuña (4-10-1841). Texto: Luis Domínguez.
- La pasión, canción en Los Misterios de París (Bs. As., 1841?).
- La primavera, canzonetta (Bs. As., 1841?).
- El pescador de Palermo (ca. 1841).
- La prisión (ca. 1851).
- La risa de la beldad (ca. 1851).
- El pirata (ca. 1851).
- El cacique (ca. 1851).
- Flor de María (ca. 1851).
- Ah dove siete, canzonetta (ca. 1851).
- Canzonetta (ca. 1851).
- Ya brilla la blanca luna, serenata (ca. 1851).
- Todos me adivinan lo que callo y quiero (ca. 1852). Dedicatoria: Manuelita Rosas.
- Huyo por que te amo, Ay. triste de mi (18-05-1853). Texto: Esteban Moreno.

Piano:

- Colección de piezas de diversas proporciones (Madrid, 1822). Partitura perdida.
- Capricho en forma de “cielito”.
- 7 Contradanzas entre las que se destaca: El sueño (1832).
- Cuadrilla (24-05-1842). Partes: “Pantalon”, “L’Eté”, “La Poule”, “Pastourelle”, “Final”. Dedicatoria: Manuelita Rosas. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 4’25’’
- Galopado.
- 14 Minués: Minué (ca. 1837). Edición: La Moda, 1837. Minué a la Bellini  (ca. 1838). Edición: La Moda, 1838. Minué (ca. 1838). Edición: La Moda, 1838. Minué en la bemol (21-08-1844). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 2’24’’. Minué Federal o Montonero (4-05-1845). Edición: Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 5’28’’. Minué. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892; Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Minué, “La irresolución”. Minué. Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Minué, “Los ojos tiernos”.
- Paso doble (1845).
- 4 polcas: Polca  (1845-1846). Polca  (ca. 1846).  Polca  (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Polca (12-06-1862).
- Rondó a la española (1840).
- 17 valses: Vals en fa (12-04-1845). Grabación: Cosentino 1981. Duración: 1’40’’. Vals (8-12-1846). Vals (13-12-1846). 2 Valses (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Vals en la en el álbum de la Srta. Leopoldina Nin (ca. 1846). Edición: Calzadilla, Santiago: Album de Valses, Minuetes, Contradanzas, Cuadrillas, etc. Bs. As., 1892. Grabación: Cosentino 1981. Duración: 4’12’’ Vals a Clara Etchart  (ca. 1846). 2 Valses (ca. 1846). 3 Valses (ca. 1846). Edición: Antología de Compositores Argentinos. Bs. As. 1941. Vals, “La apuesta”.  Vals, “El 30 de junio”.

Font: En català: No disponible En castellano: Juan Pedro Esnaola (1808-1878) In english: Juan Pedro Esnaola (1808-1878) Altres: Juan Pedro Esnaola (1808-1878)



Parlem amb veu pròpia...

Juan Pedro Esnaola és un nom propi determinant en la recent història musical d'Argentina. De fet, resulta realment difícil trobar i encara menys escoltar compositors de l'època clàssica d'aquell país. A diferència de Brasil, un país on la música clàssica es va consolidar des de principis del segle XVIII, Argentina va viure en el "silenci" fins a principis del segle XIX tot i l'esforç de Luis Ambrosio Morante (1772-1837) i especialment de José Antonio Picazarri (1769-1843), el primer mestre de capella conegut de Buenos Aires. Esnaola, no hi ha dubte, va ser l'iniciador, juntament amb Amancio Alcorta i Juan Bautista Alberdi, de la història musical en un territori que progressivament s'emanciparia de l'arrel europea en favor d'un nacionalisme musical pròpiament argentí i embrionari de tota la música posterior d'aquella geografia. El redescobriment d'aquest autor, juntament amb compositors com Celestino PiaggioAlberto WilliamsErnesto Drangosch i Julián Aguirre, ha de ser obligat des del punt de vista històric per a poder, per fi, cartografiar en detall i temàticament la música de l'Argentina.

Esnaola va ser el més important compositor romàntic argentí per volum i per qualitat. Els seus estudis amb el seu oncle d'origen basc així com el seu posterior viatge a Europa, van facilitar el seu aprenentatge. Alhora, el talent natural que va demostrar amb el piano van ajudar a promocionar-lo activament en un país instal·lat en una aparent indiferència musical. Quan van retornar a Buenos Aires van fundar la que seria la primera gran acadèmica de música on van importar la música europea en un territori on aquesta era totalment desconeguda. Gràcies a l'esforç i a la dedicació, Argentina va entrar, finalment, en l'era romàntica musical i, en definitiva, en la producció i expansió de l'art musical. En aquest sentit, l'exploració d'Esnaola s'ha iniciat a través de les seves cançons moltes d'elles escrites en col·laboració amb el poeta Esteban Echeverría, un dels mentors de la coneguda generación del 37. Aquest grup d'intel·lectuals universitaris insistien en la necessitat de crear una literatura nacional tot editant, el 1832, la que seria la primera obra romàntica en llengua castellana, "Elvira o La novia de la Plata". Ràpidament, aquesta inquietud literària es va traslladar musicalment i en col·laboració amb el pianista i compositor Esnaola.

Echevarria va tenir la bona idea d'escriure cançons en les quals, mitjançant el cant i la poesia, es buscava popularitzar esdeveniments gloriosos de la història argentina, per tant, amb un marcat accent nacionalista. Aquestes es van publicar, durant la dècada de 1830, sota el títol de Melodies Argentines. Curiosament, tot i el perfil aparentment revolucionari i nacionalista, les cançons són efusivament romàntiques ja que creien que per sí mateix l'ideal romàntic ja seria suficient com per construir un nou model social. La força de la poesia en la que fermament creia Echevarria es reforçava amb la idea de modificar-la adhoc i amb missatges que ajudessin a promoure un canvi cultural i profundament intel·lectual de principis comunitaris i solidaris.

L'estil musical del recull de cançons demostra fins a quin punt el compositor dominava el llenguatge, tant del classicisme vienès com el dels operistes italians, utilitzant-los com una de les principals fonts que posteriorment definirien el seu propi estil. La melodia d'Esnaola està plena d'emoció poètica. El seu fraseig, recorda al de Bellini, Donizetti o Rossini i la seva preferència per la cançó estròfica, influenciada pel "Romanç" francès, és un tribut a l'àmbit pel qual van ser destinades: els salons romàntics del Riu de la Plata. Sense pronunciar-se clarament com regionalista, s'adverteix en la seva escriptura un cert perfum local que no arriba a convertir-se en vilatà. Atent als corrents europeus de l'època de la Restauració, Esnaola esdevé cercador, no només d'un estil personal, sinó també d'una veritable música nacional a través d'un projecte estètic clarament definit. Personalment, ignorava la realitat musical argentina. El descobriment inesperat d'aquest recull de cançons per a soprano i pianoforte (l'original d'Esnaola), m'ha obert una apassionant finestra a un nou món al que intentaré seguir explorant amb la més profunda de les curiositats!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Elena Jáuregi (soprano); Norberto Broggini (piano)
MUSICARGENTINA: Romanticismo Musical en el Rio de la Plata
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Romanticismo Musical en el Rio de la Plata















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

FARINA, Carlo (c.1600-1639) - Capriccio Stravagante

$
0
0
Antonio del Castillo Saavedra - Triunfo de José en Egipto (c.1655)





Parlem de Pintura...

Antonio del Castillo Saavedra (Córdoba, 10 de juliol de 1616 - Córdoba, 2 de febrer de 1668) va ser un pintor espanyol. Va ser fill d'un pintor extremeny natural de Llerena, Agustín del Castillo, l'obra és poc coneguda, però al qual Palomino qualifica com d'excel·lent pintor. Va quedar orfe el 1626 i es va formar amb Ignacio Aedo Calderón, un altre pintor del qual no en tenim notícies. En data desconeguda va viatjar possiblement a Sevilla, tot i que manquen proves que així ho demostrin, on Palomino el va promocionar al taller de Zurbarán, fet que es dedueix per la influència estilística del mestre extremeny en l'obra de Castillo Saavedra. El 1635 torna a Córdoba, on es va casar i on es va instal·lar definitivament convertint, sense discussió, en l'artista més important de la ciutat. Allà va realitzar tant obra religiosa d'altar com retrats i sèries de mida. En el seu treball no s'aprecia una evolució i es manté sempre allunyat de les novetats barroques d'altres pintors contemporanis. 

Si en les figures de sants es manté més proper a l'estricte naturalisme, en les produccions historiades sol mostrar-se més obert, sobretot pel guarniment d'arquitectures i paisatges amb els quals les ornamenta. Enquadrat ja entre els paisatgistes per Lázaro Díaz del Valle, Palomino el va lloar per la seva capacitat per a la captació de la naturalesa, qualificant-lo com "excel·lent paisatgista, que sortia alguns dies a passejar, amb encàrrec de dibuixar, i copiava alguns llocs del natural". No deixa de ser interessant, aquesta asseveració del tractadista, que mostra a Antonio del Castillo especialment interessat en la plasmació del natural, tant en els paisatges com en personatges quotidians i animals. A tots ells retrata amb immediatesa en els abundants dibuixos que se'n conserven. L'amor al dibuix de Castillo Saavedra, segons Palomino, el va convertir en un dibuixant "espontani". Les seves obres són directes i veritablement singulars. Algunes de les seves obres es conserven actualment al Museu del Prado on en destaca la sèrie de sis llenços de la història de Josep, adquirida el 1863 per al Museu de la Trinitat, des d'on va passar al Prado. Castillo Saavedra va morir a Córdoba el febrer de 1668.




Parlem de Música...

Carlo Farina (Mantua, c.1604 - Vienna, juliol de 1639) va ser un violinista i compositor italià. Es creu que va néixer a Mantua ja que apareix en la portada de les seves col·leccions musicals. No obstant, pocs detalls es coneixen de la seva primera formació. Fill de Luigi Farina de Casalmaggiore, es creu que va ser el seu pare, intèrpret de viola, el primer en instruir-lo. Ben aviat Farina es va fer molt conegut amb el violí en un temps en què Mantua era un centre musical destacat a Itàlia. El 1625 va rebre el nomenament de concertino de la cort del príncep Elector de Saxònia, Johann Georg I, a Dresden, on va treballar directament amb Heinrich Schütz. El seu va quedar definitivament vinculat a la cort fins que la Guerra dels Trenta Anys va obligar-lo, el 1629, a tornar a Itàlia. El 1631 va assumir el càrrec de violinista de la capella de la Madonna della Steccata, a Parma. Va viure a Itàlia fins el 1635, quan va decidir viatjar primer a Danzig, com a violí de la seva orquestra durant els anys 1636 i 1637, i després a Viena on va treballar al servei de l'emperadriu Eleonora I. En aquesta ciutat va morir probablement a finals de juliol de 1639.

Font: En català: No disponible En castellano: Carlo Farina (c.1600-1639) In english: Carlo Farina (c.1600-1639) - Altres: Carlo Farina (c.1600-1639)



Parlem amb veu pròpia...

La major part de l'obra de Farina està escrita íntegrament per a instruments de la família del violí i va ser publicada a Dresden durant els anys que va romandre-hi. El seu repertori es compon de cinc volums impresos realitzats majoritàriament per a dos i tres parts de sonates, canzonas sinfonias així com el famós Capriccio Stravagante, la seva obra actualment més coneguda del seu llegat. El tractament melòdic i harmònic de les parts en les peces de dansa es relaciona amb la música consort que es va desenvolupar al nord i el centre d'Alemanya durant les tres primeres dècades del segle XVII sota la influència de músics anglesos com John Dowland, Daniel Norcombe, Thomas Simpson i William Brade. No obstant això, l'escriptura de Farina és més complexa i virtuosa, especialment en les difícils parts per al violí. La seva influència en el conjunt de violinistes alemanys va ser immensa i duradora en el temps. En certa forma, abans del seu trasllat a Dresden, no hi havien destacats violinistes alemanys però, fruit dels seus nombrosos treballs, alguns noms van començar a destacar. David Cramer, Johann Schop i Johann Vierdanck van ser dels primers a mostrar una influència que es va allargar fins a finals del segle XVII.

La sofisticada imaginació musical de Farina es revela en les quatre parts del seu Capriccio Stravagante (1627), que avui escoltarem i que van consistir en un grup de peces descriptives unides per seccions en un estil en forma de danses curtes. Les peces sovint tracten d'imitar els sons dels instruments i dels animals (gats, gossos, gallines així com instruments com la lira, clarino, tambor militar, guitarra espanyola, etc.), explotant el potencial del violí d'una forma absolutament innovadora i a vegades extravagant mitjançant l'ús de tècniques expressives com el glissandopizzicatotremolo i la doble parada així com per efectes particulars com col legno i el sul-ponticello (sobre el pont, indica a l'executant que fregui l'arc el més a prop possible del pont de l'instrument. Produeix un so dur i agre que pot resultar apte en certs contexts, per exemple per aconseguir una atmosfera de misteri). Acompanyarà el capriccio, la Pavana a 4 No. 3, Libro IV i el Balletto a 3, Libro 1. Sens dubte Farina passarà a la història amb aquesta divertida i heterodoxa extravagància musical!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Farina: Capriccio stravagante & Sonate

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

BANCHIERI, Adriano (1568-1634) - Vespro per la Madonna

$
0
0
Attributed to Bartolomeo Cavarozzi - The Supper at Emmaus (c.1615)
Obra de Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625), pintor italià (1)





Parlem de Pintura...

Bartolomeo Cavarozzi (Viterbo, c. 1590 - Roma, 21 de setembre de 1625) va ser un pintor italià del Barroc, proper al moviment caravaggista, que va desenvolupar part de la seva carrera a Espanya. Natural de Viterbo, va marxar aviat a Roma, on va ingressar al taller del seu compatriota Tarquinio Ligustri, per després posar-se sota la tutela del Pomarancio. No va trigar gaire a travar relació amb la rica família dels Crescenzi que el van acollir sota el seu patronatge. Giovanni Battista Crescenzi era també pintor i es va dur a Cavarozzi a Espanya quan va ser sol·licitat per col·laborar en les decoracions del Monestir de l'Escorial el 1617. Només va romandre a Espanya uns dos anys, malgrat el gran èxit que hi va aconseguir amb les seves obres de caràcter devocional. La seva Sagrada Família amb Santa Caterina, conservada al Prado, va ser una obra molt apreciada pels seus contemporanis com ho demostren les abundants còpies de l'obra localitzades en diverses col·leccions d'Europa. Atribuïda durant molt de temps a Guido Reni o Orazio Gentileschi, l'expert Roberto Longhi la va tornar al catàleg de Cavarozzi.

De nou a Roma (1619), va començar a pintar les figures en quadres de natures mortes d'altres artistes, sobretot del mestre de la natura morta Acquavella, bodegonista de gran talent. Cavarozzi va practicar un tenebrisme elegant, amb figures naturalistes però plenes de serenitat i una mica idealitzades. El seu ús d'efectes de llum extrems va deixar una empremta profunda en els artistes espanyols. Va crear uns models que marcarien posterior producció de Zurbarán, fins el punt d'atribuir a l'extremeny algunes obres executades per Cavarozzi durant el seu periple espanyol. A Cavarozzi se li han atribuït algunes obres de tipus caravaggesco d'autoria dubtosa, com el Tocador de flauta de Cecco del Caravaggio o fins i tot el Sant Joan Baptista de Caravaggio conservat a la Catedral de Toledo.

Font: En català: No disponible En castellano: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625) In english: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625) - Altres: Bartolomeo Cavarozzi (c.1590-1625)



Parlem de Música...

Adriano Banchieri (Bolonya, 3 de setembre de 1568 - Bolonya, 1634), de nom de naixement Tomaso Banchieri, va ser un monjo benedictí, compositor, organista, teòric de la música i poeta italià de finals del Renaixement i principis del Barroc. La seva obra més popular és el Festino, un madrigal on, entre altres coses, es fan imitacions vocals de diferents animals. El 1587 va prendre els hàbits de l'orde de Sant Benet, i va fer els seus vots el 1590, canviant el seu nom, Tomaso, per Adriano, que és amb el qual és recordat. En el monestir un dels seus mestres va ser Gioseffo Guami, que va modelar el seu estil. Durant la seva vida monàstica va estar a Lucca, Siena, Imola, Gubbio, Venècia i Verona. El 1609 es va mudar al Monestir de San Michele in Bosco (Sant Miquel del Bosc), a Bolonya, on hi va ser fins a la seva mort (1634). El 1613 és nomenat professor de música i el 1615 va fundar l'Accademia dei Floridi, dedicada a l'estudi de les arts musicals. El 1618 és designat abat del monestir. Se sap que va conèixer i va realitzar treballs de teoria de la música amb Monteverdi.

Com Orazio Vecchi, va estar interessat en transformar el madrigal amb finalitats dramàtiques. Va ser un dels creadors de la forma anomenada "comèdia madrigal", que sense arribar a representar-se en escena, narrava una història mitjançant la interpretació seqüencial d'una col·lecció de madrigals. Moltes d'aquestes col·leccions van ser compostes com un entreteniment en les reunions dels cercles socials de Bolonya. Entre molts exemples, mereixen destacar-se:

-La pazzia senile (Bogeria senil) (1598)
-Il metamorfosi musicale (Metamorfosi musical) (1601)
-Virtuoso ridotto (Virtuós disminuït) (1601)
-Festino (1608), on satiritza diversos estils musicals de l'època, i presenta una imitació d'animals fent un "contrapunt bestial" sobre un cantus firmus.

En el seu moment, la comèdia madrigal va ser considerada una de les precursores de l'òpera, però la majoria dels estudiosos veuen avui un desenvolupament separat, conseqüència de l'interès general en la Itàlia de l'època per crear formes de música dramàtiques. Banchieri va ser a més un important compositor de canzonettas, una alternativa lleugera i popular als madrigals de finals del segle XVI. Va escriure també misses, sèries de salms, motets, música per a oficis, i obres de teatre. Les obres de Banchieri són uns referents importants en els inicis del Barroc musical. Cartella, obra en diversos volums, (Venècia, 1601) inclou la part titulada Moderna Practica Musicale, on proposa el reconeixement de la variable del setè grau, desenvolupa el concepte modern de compàs, i recull taules d'ornamentació vocal. L'organo suonarino, (Venècia, 1605) descriu diversos acompanyaments utilitzant un baix figurat.



Parlem amb veu pròpia...

Adriano Banchieri va ser, abans que músic, un monjo vinculat als olivetans. No obstant, la seva carrera va ser àmpliament artística ja que, a banda de compositor i organista, es va dedicar al teatre, a la poesia, a la docència i a l'organologia. Així mateix, va ser el fundador de l'Accademia de’Floridi. Aquesta versatilitat no va impedir que musicalment fos considerat com un dels més grans organistes i compositors del seu temps. Alhora, fruit de la seva curiositat innata, va ser un innovador atent a totes les novetats en l'estil i les formes musicals d'aleshores. Autor de nombroses obres sacres i seculars, avui dia se'l recupera amb una certa regularitat, especialment a Itàlia. Del seu repertori, els volums Nuovi pensieri ecclesiastici són els més coneguts. En aquests Banchieri adopta un nou estil en què destaca la veu solista amb acompanyament de baix continu. És precisament en el Terzo Libro di nuovi pensieri ecclesiastici on trobarem aquests Vespro per la Madonna. Salms concertants on s'alterna el cant pla gregorià de les antífones amb els passatges vocals dels propis salms en què Banchieri explora la gamma completa d'estils coneguts d'aleshores: passaggiati (és a dir, amb passatges ràpids i virtuosos), accentuati (adorns rics amb funcions expressives), affettati (que presenta una àmplia gamma d'afectes), en eco (explotava l'entorn de ressonància de les esglésies), en sinfonia (amb repeticions instrumentals), en diàleg (a dues veus, alternant i entrellaçant) i en ricercata (a dues veus, en imitació entre elles mateix i amb el baix). Banchieri, de qui recordo haver-ne parlat anteriorment, és un autor singularment atractiu, si més no personalment, pel que sento una estima especial. Avui un nou plat de la seva interessant gastronomia!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Banchieri: Vespro Per La Madonna

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

MALLING, Jørgen Henrik (1836-1905) - Piano Trio in A Minor

$
0
0
Robert Henri - The Reader in the Forest (1918)
Obra de Robert Henri (1865-1929), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Jørgen Henrik Malling -
En el dia de la commemoració del seu 109è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Robert Henri (Cincinnati, 25 de juny de 1865 - 12 de juliol de 1929) va ser un pintor i professor d'art nord-americà i membre del grup de pintors coneguts com "Els Vuit". Es va formar a l'Acadèmia de Belles Arts de Pennsilvània, i a París a l'Académie Julien i a l'Escola de Belles Arts. El 1891 va començar a pintar i a fer classes a Filadèlfia, on va conèixer a pintors com John Sloan, William Glackens i George Luks, als quals va convèncer per a reflectir la temàtica de la vida nord-americana dins d'un estil realista vigorós i dramàtic. Es van traslladar a Nova York i allà, amb altres pintors i amb Henri com a guia espiritual, van formar el grup dels Vuit, també conegut com la Ashcan School, que va trencar amb la tradició acadèmica, sobretot en les escenes de la vida de la ciutat que van reflectir amb cru vigor. El 1913 van participar en l'Armory Show que va donar a conèixer l'art modern nord-americà i europeu a una àmplia audiència dins dels Estats Units. Henri va oferir conferències sobre art a l'Associació Estudiantil d'Art i en altres escoles de Nova York, va organitzar exposicions de participació lliure i va emprendre nombrosos viatges. El 1923 es va publicar la recopilació de les seves conferències amb el títol L'esperit de l'art. Es va especialitzar en els retrats de nens, càlids i vibrants, i se'l reconeix per la utilització d'una pinzellada lliure i enèrgica i pel to rotund de les seves composicions. Va morir el juliol de 1929.

Font: En català: Robert Henri (1865-1929) En castellano: Robert Henri (1865-1929) In english: Robert Henri (1865-1929) - Altres: Robert Henri (1865-1929)



Parlem de Música...

Jørgen Henrik Malling (Copenhagen, 31 d'octubre de 1836 - 12 de juliol de 1905) va ser un compositor, organista i professor danès. Germà del també compositor Otto Malling, va aprendre a tocar el piano i el violí amb la seva família. Posteriorment, va estudiar amb Christian Gebauer i Niels W. Gade. El 1857 va publicar la primera de les seves col·leccions de cançons i el 1859 la segona. Ambdues van ser molt ben rebudes per la crítica del moment. A partir d'aquest moment Malling es va concentrar en el cant i en la cançó popular. Va viatjar a París on va conèixer a Émile Cheve que el va introduir a un nou sistema musical que el va entusiasmar. A partir d'aleshores va alternar la docència i la composició amb la traducció literària. A partir del 1869 es va convertir en organista a la Vor Frue Kirke de Svendborg fins el 1872 any que va decidir viatjar de nou a l'estranger, primer a Sant Petersburg i Estocolm i després a Norrköping on es va convertir en professor de música durant els anys 1877 i 1879. A partir del 1880 va viatjar a Munich i Zurich on, a banda de la docència, va treballar com a director d'un cor. A Munich hi va viure durant 13 anys com a professor de la seva Universitat. El 1900 va decidir tornar a Dinamarca on va treballar a la Universitat i al Conservatori. Va rebre una pensió del Govern danès fins el juliol de 1905, any de la seva mort.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible Altres: Jørgen Henrik Malling (1836-1905)



Parlem amb veu pròpia...

La família Malling s'està donant a conèixer amb comptagotes, no obstant, en el moment que llampega i l'espurna elèctrica del seu art emergeix els espectadors quedem garratibats. Així va ser el dia que vaig descobrir a Otto Malling amb el seu extraordinari Concert de piano i així ha estat avui, amb aquest Trio en La menor per a piano, violoncel i violí. L'entrada, allegro molto, ràpidament ja ens desperta la curiositat amb la fogositat dels tres instruments dansant en un ball que desitjaríem que fos etern. El to, entre la foscor del dramatisme i la sensibilitat més romàntica, és d'una bellesa desbordant. L'andante entra sense pausa amb una introducció del violoncel en to sensiblement nostàlgic. A partir d'aquí i lentament, el piano augmenta el seu protagonisme fins que el violí fa la seva estel·lar aparició. L'últim moviment, rondo allegretto, és el més festiu, alegre i breu dels tres moviments fruit del seu caràcter desenfadat i desenfrenat. Escrit durant la seva estada a Munich, per tant durant la dècada de 1890, ens trobem amb una obra de plenitud del seu autor. De fet, aquesta és una de les poques obres de cambra que va compondre ja que en general Malling es va dedicar de ple a la composició de cançons, el seu gènere preferit, tot i que també va escriure algunes òperes. El seu repertori, val a dir-ho, roman en l'oblit. La d'avui és l'única edició monogràfica que, afortunadament, recupera amb decència i qualitat algunes de les obres més representatives. Espero que l'espurna dels Malling ens segueixi sorprenent com, de moment i romànticament, ja ha fet!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: John Damgaard (piano); Ulrikke Host-Madsen (cello); Kim Sjogren (violin)
AMAZON: Malling: Songs / Piano Trio

    Malling: Songs / Piano Trio

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

SALAS, Esteban (1725-1803) - Misa en Sol menor

$
0
0
Anonymous Cusco School - Holy Family with Saint John and a Goldfinch (c.1740)
Obra d'autor anònim del segle XVIII, membre de l'escola cusquenya de pintura (1) 



- Recordatori d'Esteban Salas -
En el dia de la commemoració del seu 211è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

La cèlebre escola de pintura cusquenya o pintura colonial cusquenya, potser la més important de l'Amèrica colonial espanyola, es caracteritza per la seva originalitat i el seu gran valor artístic, resultat de la confluència de dues corrents importants: la tradició artística occidental d'una banda, i l'afany dels pintors indis i mestissos d'expressar la seva realitat i la seva visió del món de l'altra. L'aportació espanyola i, en general, europea, a l'escola cusquenya de pintura es dóna des d'època molt primerenca, quan s'inicia la construcció de la gran Catedral de Cusco. Serà l'arribada del pintor italià Bernardo Bitti, el 1583, el que marca el primer punt i a part en el desenvolupament de l'art cusqueny. Aquest jesuïta introdueix en el Cusco un dels corrents en voga a Europa d'aleshores, el manierisme, en què les principals característiques eren el tractament de les figures de manera una mica allargada i amb la llum focalitzada en elles.

Un altre dels grans exponents del manierisme cusqueny va ser el pintor Luis de Riaño, nascut a Lima i deixeble de l'italià Angelino Medoro. El barroc en la pintura cusqueña és sobretot el resultat de la influència del corrent tenebrista a través de l'obra de Francisco de Zurbarán i de l'ús com a font d'inspiració dels gravats d'art flamenc provinents d'Anvers. Marc Ribera, nascut en el Cusco pels vols de 1830, va ser el màxim exponent d'aquesta tendència. Cinc apòstols seus s'aprecien a l'església de Sant Pere, dos al retaule major i un altre en un retaule lateral. El Convent de Santa Caterina guarda La Pietat, i el de Sant Francesc, alguns dels llenços que il·lustren la vida del fundador de l'ordre, que pertanyen a diversos autors.

La creixent activitat de pintors indis i mestissos a finals del segle XVII, fa que el terme "Escola Cusquenya" s'ajusti més estrictament a aquesta producció artística. Aquesta pintura és "cusquenya", d'altra banda, no només perquè surt de mans d'artistes locals sinó, sobretot, perquè s'allunya de la influència dels corrents predominants en l'art europeu i segueix el seu propi camí. Aquest nou art es caracteritza, en allò temàtic, per l'interès per assumptes costumistes com, per exemple, la processó del Corpus Christi, i per la presència, per primera vegada, de la flora i fauna andines. Pel que fa al tractament tècnic, es prescindeix de la perspectiva i es realitzar una fragmentació de l'espai en diverses zones concurrents o en escenes compartimentades. Noves solucions cromàtiques, amb la predilecció pels colors intensos, són un altre tret típic del naixent estil pictòric.

La sèrie més famosa de l'escola cusquenya és, sens dubte, la dels setze quadres del Corpus Christi, que originalment van estar a l'església de Santa Anna i ara es troben al Museu d'Art Religiós de l'arquebisbat, excepte tres que estan a Xile. De pintor anònim de finals del segle XVII (alguns investigadors els atribueixen als tallers de Quispe Tito i Pumacallao), aquests llenços són considerats veritables obres mestres per la riquesa del seu colorit, la qualitat del dibuix i l'assoliment dels retrats dels personatges principals de cada escena. Per si fos poc, la sèrie té un enorme valor històric i etnogràfic, ja que mostra en detall els diversos estrats socials del Cusco colonial, així com gran quantitat d'altres elements d'una festa que ja llavors era central en la vida de la ciutat. Tal és la fama assolida per la pintura cusquenya en el segle XVII, que durant la centúria següent es produeix un singular fenomen que, curiosament, va deixar empremta no només en l'art sinó en l'economia local. Ens referim als tallers industrials que elaboren teles en grans quantitats per encàrrec de comerciants que venen aquestes obres en ciutats com Trujillo, Ayacucho, Arequipa i Lima, o fins i tot en llocs molt més allunyats, en els actuals Argentina, Xile i Bolívia.

Font: En català: No disponible En castellano: Escola cusquenya de pintura In english: Escola cusquenya de pintura - Altres: Escola cusquenya de pintura 



Parlem de Música...

Esteban Salas (La Habana, 25 de desembre de 1725 - Santiago de Cuba, 14 de juliol de 1803) va ser un compositor cubà. Fill d'espanyols originaris de les Illes Canàries, va començar a estudiar música mentre cantava en el cor de la Catedral de l'Habana. Amb 15 anys es va matricular al seminari per estudiar teologia tot i que va haver d'abandonar els seus estudis degut a la sobtada mort del seu pare. Les seves obligacions familiars el van obligar a treballar per tal de poder mantenir econòmicament la seva mare i germans. Es va convertir en l'organista i director del cor de l'església de Sant Cristobal. Allà va atraure l'atenció del bisbe Pablo Agustín Morell que ràpidament el va nomenar director musical de la Catedral de Santiago de Cuba. Allà, establert el 1764, es va fer càrrec del cor i d'un nombrós conjunt instrumental, inclòs l'organista José Nicolás de Villavicendo. El 1769 va finalitzar un exhaustiu estudi, inventari i classificació dels arxius de la catedral. Allà va compondre nombroses obres religioses de les que destaquen fins a 7 misses, 31 villancets i més de 60 obres menors. Alhora, va promocionar la música d'autors europeus i espanyols. El 1790 va ser ordenat sacerdot i es va dedicar a la docència de filosofia i teologia en el Seminari de San Basilio fins el dia de la seva jubilació, el 1798. Va morir en la penúria el juliol de 1803.

Dominic Serres the Elder - The Piazza at Havana (c.1762)
Vista de La Habana (c.1762), obra de Dominic Serres (1722-1793), pintor francès (2)

Font: En català: No disponible En castellano: Esteban Salas (1725-1803) In english: Esteban Salas (1725-1803) - Altres: Esteban Salas (1725-1803)



Parlem amb veu pròpia...

Esteban Salas és probablement el compositor, en singular, del segle XVIII cubà. Per sí mateix, la seva història és, obligadament, la història de tot un segle musical a la caribenya illa de Cuba. Allà va néixer i allà va desenvolupar tota una carrera centralitzada en la litúrgia musical. En nom d'aquesta, va compondre misses, motets, salms, himnes, villancets, etc. Curiosament, tot i el desconeixement que en tenim a casa nostra, la seva veu s'està deixant sentir amb força en els darrers anys amb la recuperació sistemàtica de la seva música. La curiositat en el seu cas resideix probablement en dos factors importants. D'entrada, en el propi aïllament musical que va haver de viure a Cuba que el va desconnectar de les innovacions estètiques i formals que s'estaven produint a la llunyana Europa. Aquest aïllament va afavorir un segon factor característic, el del seu propi estil, diferenciat i propi i sovint contradictori en funció de si parlem de música d'església de perfil ordinari (misses, salms, motets, etc) o de perfil extraordinari, és a dir, d'obres creades adhoc per a celebracions especials (villancets, cançons, etc.).

En el domini de la composició musical, Esteban Salas va ser creador de música litúrgica, concebuda sovint per a conjunts vocals, en els quals utilitzava texts principalment en llatí (dins d'aquest grup hi ha la major part de la seva obra que ha sobreviscut), i composicions profanes o religioses no llatines (entre elles les nombroses nadales, villancets i pastorals), amb lletres en forma de romanç en castellà. La seva tasca com a autor i proveïdor de repertori per a totes les parròquies de la governació oriental de Cuba va incloure actuacions sacramentals, misses, salves, nadales, poemes pastorals i les que escrivia cada any per a la celebració pasqual. Gran part de la seva obra musical s'inscriu dins de models espanyols, conservadors de la tradició pre-clàssica, especialment, a l'estil barroc i, sobretot, en cànons de l'Escola Napolitana, especialment emmirallat en Francesco Durante i Pergolesi. Tanmateix, Salas va ser un compositor de transició en la mesura que va pertànyer a dues èpoques dins de la història de la música, a to amb els profunds canvis que es van succeir a finals del segle XVIII.

Per entendre la dualitat d'estils, antic i modern de Salas, recuperarem dues obres diferenciades tant per la forma com per la motivació. D'entrada, l'espectacular, no sabria dir-ho d'altra forma, villancet Guerra viene declarando per a doble cor i instrumentació de 1798. En els villancets, conscient que la seva glòria era efímera ja que probablement s'interpretaven en una única ocasió, Salas procurava introduir-hi elements innovadors i desvinculats de l'ortodòxia amb la que escrivia la música "ordinària" litúrgica. Clar és en aquest villancet on Salas l'estructura en quatre parts, introducción, estribillo, coplas i final, i en format policoral. Tot un exemple de villancet de "batalla", amb tambors solemnes i amb uns tremolos de violí esplèndids. Contraposició absoluta a l'equilibri tranquil de la Misa en Sol menor on Salas, a diferència del villancet, retorna a un estil antic hereu de la polifonia clàssica espanyola tot imprimint un caràcter eminentment sobri i auster en l'ordinari de la missa. Cal tenir en compte que aquestes eren obres destinades al culte setmanal, per tant, havien de mantenir les formes i el respecte per la qual cosa Salas es manté fidel a la tradició més pre-clàssica. Dues edicions diferenciades, una d'elles d'una qualitat exageradament bona, característica del segell K617, i l'altra de perfil més local i, per tant, més irregular en la interpretació. En qualsevol cas, exemples de l'art de Salas, el nom propi de la música clàssica cubana!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

CIRRI, Giacomo Matteo Ignazio (1711-1787) - Dodici Sonate per Organo

$
0
0
Alexander Roslin - Självporträtt med hustrun Marie Suzanne Giroust målande Henrik Wilhelm Peills porträtt (1767)
Obra d'Aleksandr Roslin (1718-1793), pintor suec (1)



- Recordatori de Giacomo Matteo Ignazio Cirri -
En el dia de la commemoració del seu 227è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

Alexander Roslin (Malmö, 15 de juliol de 1718 - París, 5 de juliol de 1793) va ser un pintor suec. Es va formar al seu país natal, Suècia. Durant dos anys va estar treballant a la cort del marcgravi de Bayreuth (1745-1747). Després va passar per Itàlia, on va poder estudiar la història i la obra dels pintors manieristes (TiciàVeronès) i la dels classicistes (CarracciGuido Reni). El 1752 va marxar a París, gràcies a la recomanació de Lluïsa Isabel de França, duquessa de Parma. Allà es va fer famós com a pintor retratista. Va retratar a l'aristocràcia europea de mitjans del segle XVIII. Es va casar el 1759 amb Marie-Suzanne Giroust. Va gaudir de l'amistat de François Boucher. Des del 1750 en endavant, va treballar principalment a París, però hi va haver períodes en què va treballar en altres llocs, sol·licitat per les diferents corts de l'època: Estocolm (1774), Sant Petersburg (1775, on va pintar una sèrie de retrats d'homes d'estat de la Rússia Imperial, incloent-hi els d'Iván Betskói i Ivaán Shuvalov), Varsòvia i Viena (1778). Va morir a París el juliol de 1793.




Parlem de Música...

Giacomo Matteo Ignazio Cirri (Forli, b. 20 de novembre de 1711 - Forli, 13 de juliol de 1787) va ser un compositor, organista i sacerdot italià. La seva etapa formativa és desconeguda no obstant es creu que un dels seus mestres va ser Giovanni Battista Martini ja que, a banda de compartir una bona amistat, les seves obres guarden certes similituds de forma i estil. Les primeres referències daten del 1759 any que va accedir a mestre de capella de la Catedral de la Santa Creu de Forli. Aquell mateix any va accedir a la prestigiosa Acadèmia Filharmònica de Bolonya. Anys més tard, el 1765, va col·laborar amb el compositor Andrea Favi abans de cedir el seu càrrec de mestre de capella, el 1780, al seu germà petit i ja famós violoncel·lista Giovanni Battista Cirri. La seva obra està formada, principalment, per obres d'orgue (12 Sonates Op.1) i per a obres per a clavecí amb acompanyament de violí (Op.2). Moltes de les seves obres no es van arribar a publicar per la qual cosa romanen, a dia d'avui, en manuscrit original a l'arxiu de la Catedral de Forli. Va morir en aquesta ciutat el juliol de 1787.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: Giacomo Matteo Ignazio Cirri (1711-1787) Altres: Giacomo Matteo Ignazio Cirri (1711-1787)



Parlem amb veu pròpia...

Ignazio Cirri va ser un compositor vinculat a la italiana geografia de Forlì, una ciutat propera a Bologna, on va ser mestre de capella de la seva catedral abans que fos substituït pel seu germà Giovanni Battista Cirri. Alumne de l'internacional Pare Martini, el seu estil és molt proper al del gran pare del classicisme italià. Sota una aparent i simple estètica galant s'adverteix una profunda sensibilitat harmònica així com un domini excel·lent del contrapunt. De fet, Cirri adopta sovint una forma més propera al barroc i en les obres corals religioses fa un ús del doble cor, a capella i fins i tot en cant pla, amb acompanyament d'orgue però també d'instruments de corda. Pel que fa a la música estrictament d'orgue, l'exemple les Dodici Sonate per Organo de 1770, l'estil és sensiblement proper al de Martini tot i que també hi escoltarem el ressò de Bach. Aquestes dotze sonates s'introdueixen amb un moviment lent (en forma de preludi) i un moviment allegro o allegretto segons el cas. Les sonates que escoltarem seran la No.2 en Fa major, la No.5 en Do menor, la No.8 en Re major i la No.12 en Re major. Aparença clàssica en una música arquitectònicament interessant que ens dóna a conèixer al Cirri més desconegut!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Cirri : Dodici Sonate per Organo, Op. 1

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

VIVIANI, Giovanni Buonaventura (1638-c.1692) - Capricci, Armonici da Chiesa e da Camera, Op. 4

$
0
0
Rembrandt van Rijn - The Mill (c.1645)
Obra de Rembrandt Harmenszoon van Rijn (1606-1669), pintor holandès (1)



- Recordatori de Giovanni Buonaventura Viviani -
En el dia de la celebració del seu 376è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Rembrandt Harmenszoon van Rijn (Leiden, 15 de juliol de 1606 - Àmsterdam, 4 d'octubre de 1669) va ser un pintor i gravador neerlandès i possiblement un dels més grans pintors de la història de l'art occidental. Va ser un intèrpret excepcional de la naturalesa humana i un mestre de la tècnica, no només pictòrica sinó també del dibuix i del gravat. La seva obra va produir un gran impacte en els seus contemporanis i va influir en l'estil de molts artistes posteriors. És probable que no hi hagi cap pintor que hagi igualat a Rembrandt en la seva utilització dels efectes del clarobscur o de l'empastament vigorós. Rembrandt va néixer a Leiden el 15 de juliol de 1606. El seu pare era moliner. Malgrat el fet de provenir d'una família amb escassos mitjans, els seus pares li van procurar una bona educació. Rembrandt va començar els seus estudis a l'Escola Llatina, i a l'edat de 14 anys va ser admès a la Universitat de Leiden. No obstant això la va abandonar aviat per estudiar art, al principi amb un mestre local, Jacob van Swanenburch i després, a Àmsterdam, amb Pieter Lastman, cèlebre per les seves pintures històriques. 

Després de dominar tot el que havia après, Rembrandt va tornar a Leiden, on aviat se'l va començar a tenir en molt alta consideració i amb 22 anys, va començar a acceptar els seus primers deixebles, entre els quals va destacar Gerrit Dou. El 1631 Rembrandt es va traslladar a Àmsterdam. Va pintar nombroses obres mestres de gran dramatisme, com El cegament de Samsó (1636, Städelsches Kunstinstitut, Frankfurt). La seva gran fama com a mestre, va proporcionar un enorme nombre de deixebles, alguns dels quals, com Carel Fabritius, ja eren artistes experimentats. Molts dels seus quadres són, en certa forma, obra de molts pintors dels seu taller. Esbrinar quines obres són les de Rembrandt i identificar-les és una tasca difícil. En contrast amb la fortuna de la seva carrera pública, la vida familiar de Rembrandt va estar marcada per la desgràcia. Entre els anys 1635 i 1641 Saskia va donar a llum quatre nens, dels quals només va sobreviure l'últim, Titus. Saskia va morir el 1642. Hendrickje Stoffels, contractada com majordoma al voltant de 1649, va acabar convertint-se en la seva concubina i en model de moltes de les seves obres. 

Malgrat el seu èxit financer tant en el camp de l'art, com en el de professor i marxant, la seva inclinació a la vida ostentosa el va dur a la ruïna el 1656. L'inventari de la seva col·lecció d'art i antiguitats, realitzat abans que celebrés la subhasta pública per pagar els seus deutes, posa en relleu l'amplitud dels seus gustos artístics, escultura antiga, pintura flamenca i italiana del renaixement, art oriental, obres holandeses coetànies, armes i armadures. Per desgràcia, els resultats obtinguts en la subhasta, inclosa la venda de casa seva, no van poder sufragar tots els deutes. Aquests problemes no van afectar al treball de Rembrandt, i si algun canvi es percep és el de l'increment de la seva mestria artística. Algunes de les grans obres pertanyents a aquest període són La núvia jueva (1666), Els síndics del gremi de drapers (1661, Rijksmuseum, Àmsterdam), Bathsheba (1654, Louvre, París), Jacob beneint Efraïm i Manassès (1656, Staatliche Gemäldegalerie, Kassel) i un autoretrat (1658, Frick Collection). La seva vida personal va continuar, però, marcada per la desgràcia, ja que la seva estimada Hendrickje va morir el 1663 i el seu fill Titus el 1668. 

L'estil de les seves primeres pintures, realitzades en la dècada de 1620, denota la influència del seu mestre, Pieter Lastman, en l'elecció de temes de gran dramatisme, composicions amb gran profusió d'elements i contrastos molt marcats de llums i ombres. A El noble eslau (1632, Museu d'Art Metropolità, Nova York) s'aprecia la seva predilecció pels vestits exòtics, element característic de moltes obres de la seva primera època. La magnífica obra Retrat de marit i dona (1633, Isabella Stewart Gardner Museum, Boston), posa en relleu l'estil dels seus primers retrats, preocupació pels trets dels personatges retratats, els detalls de la roba i els mobles de l'habitació, aquesta acurada representació dels interiors desapareixerà en les seves obres posteriors. També els membres de la seva família que posaven per a ell apareixen retratats amb diferents disfresses, com en el cas de la mare de Rembrandt com la profetessa Anna (1631, Rijksmuseum), o la malenconiosa Saskia com Flora (1634, Hermitage, Sant Petersburg). Potser no hi hagi un artista que hagi pintat tants autoretrats, al voltant de 60, o s'hagi sotmès a una anàlisi tan profund de sí mateix. 

Les obres de tema bíblic representen un terç de tota la producció artística de Rembrandt, la qual cosa era una cosa inusual en l'Holanda protestant del segle XVII, ja que no existien encàrrecs per part de l'Església i l'art religiós no es considerava important. Les seves primeres obres de tema bíblic presenten un accentuat dramatisme, dins la tònica del gust barroc. Un dels primers encàrrecs públics importants que va rebre Rembrandt a Amsterdam va ser La lliçó d'anatomia del doctor Tulp (1632, Mauritshuis, l'Haia), obra que retrata els membres del gremi de cirurgians reunits en una classe pràctica de dissecció. Aquests retrats en grup van constituir un gènere únic a Holanda i van proporcionar voluminosos ingressos als artistes en un país en què ni l'Església ni la casa reial actuaven com a mecenes de l'art. Rembrandt va pintar més de 600 quadres i va produir nombrosos dibuixos i gravats. Rembrandt va morir l'octubre de 1669 a Àmsterdam. 




Parlem de Música...

Giovanni Buonaventura Viviani (Florence, 15 de juliol de 1638 - Pistoia? c.1692) va ser un compositor i violinista italià. La seva etapa formativa es desconeix ja que la primera referència el situa a Innsbruck, on va treballar com a violinista de la seva cort com a mínim entre els anys 1656 i 1660. A partir del 1672 i fins el 1676, va ser director musical de la cort a Innsbruck. Algunes publicacions de 1678 el situen encara en aquest càrrec a la ciutat austríaca tot i que altres el situen a Venècia on va realitzar la presentació de la seva òpera Astiage. També el 1678 es situa a Roma on va dirigir un oratori en què van participar Corelli i Pasquini. Aquell any va rebre el nomenament de "Nobile del Sacro Romano Imperio". Durant els anys 1678 i 1682 va residir a Nàpols com a director d'un grup de cantants d'òpera. Allà va presentar algunes de les seves òperes i oratoris. El 1686 va accedir al càrrec de mestre de capella del Príncep de Bisignano. El 1687 i fins la seva mort, probablement en una data desconeguda de 1692, va ser el mestre de capella de la Catedral de Pistoia.

Operes:

- Astiage (3, M. Noris, after G.F. Apolloni), Venice, SS Giovanni e Paolo, wint. 1677, 21 arias I-Vqs, pubd lib Bc; rev. Naples, S Bartolomeo, Dec 1682, Mc, Nc, arias in Vqs
- Scipione affricano (3, T. Fattorini, after N. Minato), Venice, SS Giovanni e Paolo, carn. 1678, 1 aria Vqs, pubd lib Vnm [rev. of Cavalli’s 1664 opera]
- Mitilene, regina delle Amazoni (3, Count G. Barbò), Naples, Palazzo Real, 13 Nov 1681; Fiorentini, 1681–2, Nc
- L’Elidoro, o vero Il fingere per regnare (3, after J.B. de Villegas), Saponara, 15 June 1686, pubd lib Nn
- La vaghezza del fato (3, P. Guadagni), ?unperf., A-Wn

Oratorios:

- La strage degli innocenti, Naples, 1682, I-Nf
- L’Esequie del Redentore, Naples, 1682, Nf
- Le nozze di Tobia (A. Fineschi), Florence, 1692, only lib extant
- L’Abramo in Egitto, MOe
- Faraone, Nf

Altres obres vocals:

op.
- 3Intreccio armonico di fiori ecclesiastici (Augsburg, 1676), lost
- 5Salmi, motetti e litanie, 1–3vv, vn, bc (Bologna, 1688)
- 6[10] Cantate, 1v, bc (Bologna, 1689)
- 7[11] Veglie armoniche, 1–3vv, vn, bc (Florence, 1690)
- 8[12] Solfeggiamenti, 2vv (Florence, 1693)
- Several arias, solo cants., A-Wn, GÖ, I-Nc

Instrumental:

- 1[12] Suonate a 3 (Venice, 1673)
- 4Capricci armonici da chiesa e da camera, vn … et sonate, tpt, bc (Venice and Rome, 1678)

Font: En català: No disponible En castellano: Giovanni Buonaventura Viviani (1638-1693) In english: Giovanni Buonaventura Viviani (1638-1693) - Altres: Giovanni Buonaventura Viviani (1638-1693)



Parlem amb veu pròpia...

Giovanni Buonaventura Viviani va ser un compositor que va viure en geografies properes però de tradicions diferenciades. D'entrada, a la cort d'Innsbruck on va treballar al servei dels Habsburgs. I posteriorment a Venècia on va poder interactuar amb la internacional escola de música veneciana. Arrel d'aquestes dues realitats, el seu estil, tot i ser eminentment italià, també va recollir àmpliament les formes més pròpies d'Alemanya i òbviament d'Àustria. La seva obra vocal, nombrosa, és testimoni fidel de l'estil d'Antonio Cesti, un compositor que avui dia en prou feines identifiquem però que va ser molt famós durant el segle XVII, i amb qui probablement va estudiar a Innsbruck. No obstant, i a diferència de l'obra teatral profana i sagrada, la música instrumental de Viviani parteix de models més heterogenis i d'influència variable. El seu Capricci, Armonici da Chiesa e da Camera, Op. 4, on hi trobarem sonates, capricis, sinfonies, suites, toccates, ballets iàries instrumentals formen part d'aquesta filosofia més internacional de Viviani. Influències d'estil per a tres instruments comuns en el repertori d'aleshores; violí, violoncel i clavicèmbal. Música de cambra per a celebrar un aniversari, el de Giovanni Buonaventura Viviani!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: István Kertész (violin); Rezsõ Pertorini (cello); Judit Péteri (harpsichord)
NAXOS: VIVIANI: Capricci armonici da chiesa e da camera, Op. 4
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Giovanni Buonaventura Viviani (1638-1693) - Capricci armonici da chiesa e da camera, Op. 4

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

TUNDER, Franz (1614-1667) - Sacred Music

$
0
0
Giuseppe Maria Crespi - The Sacrifice of Abraham (c.1690)
Obra de Giuseppe Maria Crespi (1665-1747), pintor italià (1)



- Recordatori de Franz Tunder -
En el marc de la celebració del seu 400è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Giuseppe Maria Crespi (Bologna, 14 de març de 1665 - Bologna, 16 de juliol de 1747), anomenat també Lo Spagnuolo va ser un pintor italià del barroc tardà de l'Escola Bolonyesa. La seva eclèctica producció inclou pintura religiosa i retrats però actualment se'l reconeix, especialment, per les seves obres de gènere. Crespi va iniciar el seu aprenentatge amb 12 anys al taller d'un pintor poc conegut de la seva ciutat natal. A principis de la dècada del 1680 va estudiar amb Domenico Maria Canuti i cap el 1684 va ingressar a l'acadèmia de dibuix dirigida en aquell temps per Carlo Cignani. Des dels seus començaments es va interessar per l'obra dels mestres bolonyesos de finals del segle XVI i va copiar els frescos dels Carracci i els treballs de Guercino. El 1686 va començar a treballar amb Gian Antonio Burrini, que el va ajudar a posar-se en contacte amb el marxant d'art Giovanni Ricci. Amb aquest suport financer va poder viatjar durant els anys següents a Urbino, Parma i Venècia, fet que li va permetre estudiar l'obra dels grans mestres del nord: Correggio, Veronés i Ticià

El 1690 va pintar la seva primera gran obra, Les temptacions de Sant Antoni, per a l'església de San Nicolò degli Albari. El 1700 va obrir la seva pròpia escola de pintura a Bolonya. Durant la primera dècada del segle XVIII, Crespi va treballar per al gran príncep Ferran de Toscana, per a qui va realitzar L'èxtasi de Santa Margarida de Cortona, encara a Cortona, al Museu Diocesà, i l'ambiciosa Matança dels innocents, a Florència, a la Galleria degli Uffizi. Gràcies al seu contacte amb la cort de Florència, Crespi va conèixer i estudiar la col·lecció de pintura flamenca i holandesa dels Medici, que va marcar una decisiva influència en el seu art. El 1712, el bolonyès va pintar, per encàrrec del cardenal Pietro Ottoboni, la seva famosa sèrie dedicada a Els set sagraments, conservada a Dresden, a la Gemäldealerie Alte Meister. Al llarg de la seva trajectòria, Crespi va pintar composicions de tema religiós i històric, però la seva major originalitat resideix en els seus retrats i en els seus quadres costumistes. Entre els seus millors exemples en aquest gènere es troben: Dona fregant plats i La puça, ambdues a Florència, a la Galleria degli Uffizi. Va morir a Bologna el juliol de 1747.

Font: En català: No disponible En castellano: Giuseppe Maria Crespi (1665-1747) In english: Giuseppe Maria Crespi (1665-1747) - Altres: Giuseppe Maria Crespi (1665-1747)



Parlem de Música...

Franz Tunder (Bannesdorf, 1614 - Lübeck, 5 de novembre de 1667) va ser un organista i compositor alemany. Tot i desconèixer la seva etapa inicial, sabem que va ser el fill d'Hans Tunder. El seu primer mestre va ser, probablement, Christian Prusse, Kantor de la Stadtkirche de Burg fins el 1629. El 1632 es va traslladar a Copenhagen on va estudiar amb Melchior Borchgrevinck, mestre de capella de la cort i alumne de Giovanni Gabrieli. El desembre d'aquell any Tunder va succeir a Johann Heckelauer com a organista del duc Friedrich III d'Holstein-Gottorf. Des d'allà es va traslladar a Florència on probablement va estudiar amb Frescobaldi. El 10 de febrer de 1640 Tunder es va casar amb Elisabeth Voigt, filla del sastre de la cort de Gottorf. El 1641 va assumir, en substitució de Peter Hasse, el càrrec d'organista a la Marienkirche de Lübeck. Allà va treballar la resta de la seva vida assumint la direcció, des de l'orgue, de la direcció musical de l'església i comptant amb un cor i una petita orquestra en la que destacava el violinista Nathanael Schnittelbach i el llaütista Joachim Baltzer. Es creu que Tunder era un destacat improvisador amb l'orgue fet pel qual són relativament poques les partitures per aquest instrument que han sobreviscut. Va compondre nombrosa música vocal pels serveis ordinaris de l'església. El seu successor Dietrich Buxtehude es va casar amb la seva filla. Va morir a Lübeck el novembre de 1667.

Vocal:

Amb instrumentació en baix continuo:
- Latin: Da mihi, Domine, 1v, 5 str; Dominus illuminatio mea, 5vv, 2 str; Nisi Dominus aedificaverit, 3vv, 2 str; Nisi Dominus aedificaverit, 5vv, 4 str; O Jesu dulcissime, 1v, 2 str; Salve coelestis pater, 1v, 1 str; Salve mi Jesu, 1v, 5 str [arr. of G. Rovetta: Salve regina]: all ed. in S
- German: Ach Herr, lass deine liebe Engelein, 1v, 4 str; An Wasserflüssen Babylon, 1v, 4 str; Ein feste Burg, 4vv, 6 str; Ein kleines Kindelein, 1v, 4 str; Helft mir Gott's Güte preisen, 6vv, 5 str; Herr, nun lässest du deinen Diener, 2vv, 5 str; Hosianna dem Sohne Davids, 5vv, 5 str; Streuet mit Palmen, 5vv, 5 str; Wachet auf, ruft uns die Stimme, 1v, 3 str; Wend ab deinen Zorn, 6vv, 5 str: all ed. in S

Orgue:

- Free works: Canzona, G; 4 praeludia, F, g, g, g; Praeludium, g (frag.): all ed. in B
- Chorale settings: Auf meinen lieben Gott; Christ lag in Todesbanden; Herr Gott dich loben wir; In dich hab ich gehoffet, Herr; Jesus Christus unser Heiland der von uns; Jesus Christus, wahr'r Gottes Sohn; Komm heiliger Geist; Was kann uns kommen an für Not (2 versions, 1 inc. all ed. in B)

Instrumental:

- Sinfonia, 7 str, to lost motet, Da pacem; ed. in S

Font: En català: No disponible En castellano: Franz Tunder (1614-1667) In english: Franz Tunder (1614-1667) - Altres: Franz Tunder (1614-1667)



Parlem amb veu pròpia...

Aquest any, tot i la potent atracció magnètica de Carl Philipp Emanuel Bach, també celebrem un aniversari, que si be presenciarem malauradament en silenci, ha de ser d'obligada visita. Em refereixo al també alemany Franz Tunder, un important compositor l'obra del qual va influenciar, molt probablement, al gran mestre Bach. Desgraciadament, i a diferència del gran Déu alemany, l'obra de Tunder és poc nombrosa ja que molta d'ella s'ha perdut. La que sobreviu ho fa en nom de 14 peces d'orgue, 17 obres vocals i una simfonia que formava part d'una desconeguda partitura també vocal. Aquest escàs nombre de partitures no amaga la brillant qualitat del seu repertori, ans el contrari, ens descobreix un compositor majúscul a qui en prou feines coneixem. Avui, en el marc de la celebració del seu 400è aniversari de naixement, ens fixarem en un monogràfic i esplèndid treball de recuperació d'algunes de les seves partitures religioses vocals. Obres en llatí i en alemany en un estil molt proper al de la moderna Itàlia d'aleshores, l'autèntic referent musical europeu, i comprensible tenint en compte que Frescobaldi va ser un dels seus mestres. Streuet mit PalmenDominus illuminatio mea i el Nisi Dominus aedificaverit per a solistes, cor i orquestra, de data indeterminada, seran les protagonistes del dia. Personalment, he gaudit i m'he emocionat amb la textura de les veus, la calidesa del cor i la precisió instrumental. Un regal de Tunder, l'alemany a l'ombra dels grans!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Mária Zádori (soprano); Andrea Csereklyei (soprano); Péter Bárány (counter-tenor); Timothy Bentch (tenor); Zoltán Megyesi (tenor); István Kovács (bass); Pál Benkõ (bass); Orfeo Orchestra; Purcell Choir; György Vashegyi
AMAZON: Franz Tunder: Sacred Music

    Franz Tunder: Sacred Music

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

EDELMANN, Jean-Frederic (1749-1794) - 4 Quartets for Keyboard & Strings

$
0
0
John Singleton Copley - Study for 'The Red Cross Knight' (c.1793)
Obra de John Singleton Copley (1738-1815), pintor americà (1)



- Recordatori de Jean-Frederic Edelmann -
En el dia de la commemoració del seu 220è aniversari de decés



Parlem de Pintura...

John Singleton Copley (Boston, 3 de juliol de 1738 - Londres, 9 de setembre de 1815) va ser un artista nord-americà famós pels seus retrats de figures importants de la Nova Anglaterra colonial, en particular homes i dones de classe mitjana. Els seus retrats van ser innovadors ja que tendien a mostrar als subjectes amb objectes que aportaven informació sobre les seves vides. John Singleton Copley va ser fill d'un immigrant irlandès anomenat Richar Copley i de la seva esposa Mary Singleton Copley. Els seus pares posseïen i treballaven en una botiga de tabacs de Boston, Massachusetts. El 1749, la data exacta es desconeix, Richard Copley va morir i el 22 maig 1748 Mary Copley es va casar amb Peter Pelham (no confondre amb el compositor i organista Peter Pelham), un gravador i professor, i es va traslladar amb el seu fill a una part més respectable i tranquil·la de Boston. 

El 1774, Copley va emigrar a Anglaterra per tal de desenvolupar la seva carrera artística. Més tard visitaria París, Gènova i Roma abans de tornar a Londres nou mesos més tard. John es va casar amb Susanna Farnham Clarke el pare de la qual, Richard, era un dels mercaders més rics de Boston i agent local de la East Índia Company. La parella va tenir sis fills en els quaranta-cinc anys de matrimoni. Es va especialitzar en escenes històriques que en ocasions van ser criticades pels experts per la manca de vigor dels seus primers retrats. Es va unir a la influent Royal Academy of Art. Copley va destacar tant en el seu període nord-americà com en el britànic per la seva capacitat per a representar textures i capturar emocions. Va morir a Londres el 1815, als 77 anys d'edat.

Font: En català: No disponible En castellano: John Singleton Copley (1738-1815) In english: John Singleton Copley (1738-1815) - Altres: John Singleton Copley (1738-1815)



Parlem de Música...

Jean-Frederic Edelmann (Strasbourg, 5 de maig de 1749 - Paris, 17 de juliol de 1794) va ser un compositor francès. Va estudiar Dret a la Universitat de Strasbourg sota el mecenatge del Baró Dietrich i en companyia del seu fill Philippe-Frédéric Dietrich. El 1774 es va instal·lar a París on va esdevenir un clavecinista, professor i compositor reconegut. Entre els seus alumnes cal destacar a Méhul i a Jean-Louis Adam. En aquell temps, durant el període de 1775 a 1786, va publicar fins a 15 volums de música piano o clavecí amb acompanyament. Va treballar a l'Òpera de París on va estrenar el 1782 i amb gran èxit la seva òpera Ariane dans l’isle de Naxos. El 1789 va retornar a Strasbourg on va ser nomenat administrador del Baix Rin. Va treballar amb Philippe-Frédéric Dietrich, alcalde de Strasbourg. A partir del 1792 ambdós van rivalitzar políticament i fins i tot el testimoni d'Edelmann va ser crucial per condemnar a Dietrich, el seu antic company universitari, a la guillotina el 28 de desembre de 1793. Malauradament per Edelmann, ell i el seu germà Geofrey-Louis Edelmann (1753-1794) van ser guillotinats pels revolucionaris a París, sota acusació de traïdors, el 17 de juliol de 1794. Si bé políticament el seu nom va caure en desgràcia, musicalment va ser un compositor destacat del classicisme francès. El seu fill Jean Frédéric (1795-?) va emigrar a Cuba on va treballar com a compositor a La Habana.

Vocal:

- La bergère des Alpes (scène lyrique, P.-J. Moline), Paris, Tuilleries, 20 July 1781; as op.11 (c1781)
- Esther (orat), Paris, Concert Spirituel, 8 April 1781; lost
- Ariane dans l’isle de Naxos (drame lyrique, 1, Moline), Paris, Opéra, 24 Sept 1782 (c1782)
- Feu (ballet, 1, from P.-C. Roy: Les éléments), Paris, Opéra, 24 Sept 1782; airs (c1782)
- Diane et l’amour (opéra-ballet, Moline), Paris, Jeunes-Elèves, 1802, mentioned in FétisB ed., with J.-L. Adam: airs by other composers, 1v, hpd, vn, in Délices d’Euterpe (1778–84)

Instrumental:

- Hpd, vn ad lib: 6 sonates, op.1 (1775); 6 sonates, op.2 (1776), nos.1–2 ed. in DTB, xxviii, Jg.xvi (1915/R); [2] Divertissements, op.3 (1776); 4 sonates, op.5 (1777); 3 sonates, op.6 (1778); 2 sonates, op.7 (1779); 3 sonates, op.8 (1779), no.2 by Edelmann’s sister, no.1 ed. in MGG1; 4 sonates, op.10 (1782)
- Altres: Sinfonie, hpd, acc. 2 vn, 2 hn, b ad lib, op.4 (1776); 4 quatuor, hpd, 2 vn, va, op.9 (1781); Concerto, hpd, orch, op.12 (1782); 4 sonates en quatuor, hpd, acc. 2 vn, b ad lib, op.13 (1784); 3 concerts, hpd, 2 vn, va, op.14 (1785); 4 divertissements, hpd, 2 vn, va, op.15 (1786); Airs, hpd/pf, op.16 (1788)
- Kbd/harp arrs.: excerpts from C.W. Gluck: Orphée et Euridice, Iphigénie en Aulide; chaconne from E.-J. Floquet: L’union de l’amour et des arts, vn ad lib

Font: En català: Jean-Frederic Edelmann (1749-1794) En castellano: No disponible In english: Jean-Frederic Edelmann (1749-1794) Altres: Jean-Frederic Edelmann (1749-1794)



Parlem amb veu pròpia...

Abans de ser guillotinat, Jean-Frederic Edelmann va ser un compositor de notable presència en els escenaris francesos gràcies principalment a la seva òpera Ariane dans l’isle de Naxos la qual va tenir múltiples representacions entre els anys 1782 i 1801. 220 anys més tard, el seu nom és esporàdicament recordat únicament per la seva nombrosa música instrumental per a piano i/o clavecí. Aquesta, recuperada en la seva major part, parla una llenguatge pròpiament clàssic però també amb evocadores referències a Couperin i al famós sentimentalisme de l'Empfindsamkeit de CPE Bach. Alhora, els poètics noms d'alguns dels moviments de les sonates, Les adieux d’E (op.2 no.3), La capricieuse (op.7 no.1), Avec énergie (op.9 no.1), Les regrets d’Herminie (op.15 no.3), denoten fins a quin punt Edelmann va partir de la tradició francesa per escriure alguns dels seus millors exemples creatius. Tanmateix, alguns historiadors el critiquen per no haver estat capaç d'innovar o de crear una harmonia més depurada. Avui en nom seu recuperarem dues obres en què el teclat n'és el protagonista. D'entrada, el Quartet en Mi bemoll major No.1 opus 9 per a tangent piano, dos violins i viola. Els tres moviments, de noms rococós (Gaiement, tres lentement i avec vivacite) són l'exemple perfecte de la seva brillant acadèmia. L'acompanyarà la clàssica Sonata en Si bemoll major No.6 opus 2 per a clavecí i de tres moviments allegro, andante i prestissimo. La guillotina el va silenciar però el seu record romandrà amb nosaltres gràcies a una música feliçment encantadora!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

INTÈRPRETS: Sylvie Pecot-Doucatte (harpsichord)
INTÈRPRETS: Miklós Spányi (tangent piano); Erika Petöfi & Lázló Paulik (violins); Balázs Bozzai (viola)
AMAZON: Edelmann - 7 sonates pour clavecin
AMAZON: Jean-Frederic Edelmann – Edelmann: 4 Piano Quartets
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

    Jean-Frederic Edelmann – Edelmann: 4 Piano Quartets

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

WATTS, Isaac (1674-1748) - The Hymn Writers

$
0
0
Isaac Watts by unknown artist (c.1720)
Obra d'autor anònim del segle XVIII (1)



- Recordatori d'Isaac Watts -
En el dia de la celebració del seu 340è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Retrat d'Isaac Watts, obra d'un pintor anònim del segle XVIII.

Font: En català: No disponible En castellano: No disponible In english: No disponible - Altres: No disponible 



Parlem de Música...

Isaac Watts (Southampton, 17 de juliol de 1674 - Abney Park, 25 de novembre de 1748) va ser un teòleg i compositor d'himnes anglès. De família protestant, es va formar a la dissident acadèmia Stoke Newington de Londres fins el 1694. El 1696 es va convertir en tutor i capella de la família de Sir John Hartopp de Leicestershire. El 1699 es va convertir en ministre assistent de la Mark Lane Independent Chapel de Londres on va esdevenir-ne pastor el 1702. El 1712 es va traslladar a viure amb Sir Thomas Abney a Hertfordshire, membre d'una família rica. Tot i que en principi la seva visita era temporal, va romandre a Hertfordshire per la resta de la seva vida. Va escriure nombrosos himnes litúrgics que ràpidament es van estendre per les congregacions angleses. La seva poesia i cançons van ser molt ben rebudes pels feligresos. Watts va ser autor de més de 750 himnes i cançons. Va morir a Abney Park el novembre de 1748.

Font: En català: No disponible En castellano: Isaac Watts (1674-1748) In english: Isaac Watts (1674-1748) Altres: Isaac Watts (1674-1748)



Parlem amb veu pròpia...

Immediatament després de la Reforma Protestant, les esglésies que es van desvincular de Roma van decidir iniciar un camí propi pel que fa a l'escriptura d'himnes i cants litúrgics. Escrits en la llengua vernacular del propi país, es va desenvolupar una rica tradició pel que fa a la composició d'aquest càntics religiosos, especialment, a Anglaterra. En anteriors edicions hem explorat aquest singular univers en nom de Charles Wesley i Fanny Crosby. Avui explorarem un dels pares de tot plegat, si més no, pel que fa a composició d'himnes. Watts, va seguir fidel a la tradició calvinista, per tant, la seva retòrica es relaciona directament amb els salms en la seva traducció a l'anglès. El per què de la ràpida propagació de la seva obra arreu d'Anglaterra té a veure, possiblement, amb el seu estil. Simple, de lletra fàcil i propera a àmplies capes de població sovint analfabeta, són arguments que van facilitar la difusió i normalització d'uns himnes fidels amb la "veritat del Nou Testament". A més a més, Watts conscient del públic al qual es dirigia, va evitar qualsevol complexitat. Els seus himnes, amb independència del credo de cadascú, i una vegada alliberats del dogmatisme sectari religiós, sorprenen i meravellen precisament per una aparent simplicitat irresistiblement atractiva. Els que avui escoltarem, per a cor i orgue, són eloqüents en sí mateixos i ens donen a conèixer a un compositor amb més de 700 himnes a les esquenes... alguns dels quals més propers del que pensem!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    The Coventry Singers – The Hymn Writers: Isaac Watts

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!

DAVAUX, Jean Baptiste (1742-1822) - Sinfonie concertante melee d'airs patriotiques

$
0
0
Paul Delaroche - Napoleon Crossing the Alps (1850)
Obra de Paul Delaroche (1797-1856), pintor francès (1)



- Recordatori de Jean-Baptiste Davaux -
En el dia de la celebració del seu 272è aniversari de naixement



Parlem de Pintura...

Hippolyte Delaroche (París, 17 de juliol de 1797 - París, 4 de novembre de 1859) va ser un pintor francès i un dels més destacats pintors romàntics de la primera meitat del segle XIX. Va estudiar al costat del pintor Antoine-Jean Gros, i amb els anys, va ser elegit professor de l'Escola Superior de Belles Arts de París (1832). Es va casar amb la filla del pintor Horace Vernet, va gaudir de la fama i va acumular una gran fortuna. Les reproduccions gravades dels seus quadres, van fer que la seva obra fos coneguda i estigués present en milers de llars a través de les litografies que se'n van fer. Les seves escenes representen, amb molt realisme, un moment àlgid on els personatges, en el paper d'actors, recreen la situació dramàtica com si d'una tragèdia es tractés. Va ser celebrat pels seus retrats, als quals va dotar de gran força dramàtica, el que el qualifica també com un destacat exponent del moviment romàntic. Els seus quadres més famosos són, L'assassinat del duc de Guisa (1834), Bonaparte creuant els Alps (c.1850) i potser la seva obra més coneguda, l'Apoteosis de l'Art, un fresc situat a l'hemicicle de l'Escola de Belles Arts. Va morir a París el novembre de 1859.

Font: En català: No disponible En castellano: Paul Delaroche (1797-1856) In english: Paul Delaroche (1797-1856) - Altres: Paul Delaroche (1797-1856)



Parlem de Música...

Jean Baptiste Davaux (La Côte-St André, 19 de juliol de 1742 - Paris, 2 de febrer de 1822) va ser un violinista i compositor francès. Es va formar amb la seva família abans de traslladar-se a París el 1767. Allà ràpidament va ser admirat com a violinista i compositor. Si bé professionalment va treballar en diversos càrrecs públics i polítics, la seva afició va ser la música. Fins i tot va rebre la Legió d'Honor en reconeixement als seus 30 anys de servei al govern. Musicalment les seves primeres composicions daten de 1768. Si bé esporàdicament va compondre música vocal, el corpus principal del seu treball va ser instrumental i d'aquest especialment el gènere simfònic concertant. Davaux sempre es va considerar un músic aficionat, sense pretensions i amb la particular ambició de crear una música d'entreteniment. Així va ser i el públic i la crítica ho van agrair reiteradament. Juntament amb Gossec, va ser un dels compositors més estimats pels francesos d'aleshores. La seva fama lluny de ser local es va internacionalitzar fins el punt que nombroses edicions van aparèixer en països com Anglaterra, Alemanya i fins i tot els EUA. El seu punt fort era la senzillesa, la temàtica rica i creativa i una sòbria acadèmia compositiva. Va morir a París el febrer de 1822.

Instrumental:

- Symphonies concertantes: 2, no.1, F, for 2 vn, vc, orch, no.2, D, for 2 vn, orch, op.5 (c1772), as op.3 (The Hague, c1780), no.1 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, v (New York, 1983); 2, no.1, C, for 2 vn, va, orch, no.2, A, for 2 vn, 2 ob, orch, op.7 (1773), as op.4 (The Hague, c1780), no.2 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, v (New York, 1983); 2, no.1, B , for 2 vn, orch, no.2, D, for 2 vn, fl, orch, op.8 (1776), as op.5 (The Hague, c1781); 2, no.1, G, for 2 vn, orch, no.2, D, for 2 vn, fl, orch, op.12 (1784), as op.9 (The Hague, n.d.); Ouverture et entractes de Théodore formant une simphonie concertante, fl, ob/vn, bn/vc, orch (1785), lost; 2, D, A, 2 vn, orch, op.13 (1787); Sinfonie concertante mêlée d’airs patriotiques, G, 2 vn, orch (1794); Simphonie concertante, D, 2 vn, orch, op.16 (1800)

- Other orch: [4] Conc., vn, orch (1769–71), as op.2 (The Hague, 1775–9); 3 simphonies, E , F, D, str, 2 ob, 2 hn, op.11 (1784), no.3 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. D, v (New York, 1983); 1 sym., C, unpubd, mentioned by Eitner, I-Mc

- Chbr: 6 quartettos, 2 vn, va, b, op.6 (1773), as op.1 (The Hague, n.d.), numerous other edns; 6 quatuors concertants, str qt, op.9 (1779), as op.6 (The Hague, n.d.); 6 quatuors d’airs connus, str qt, op.10 (1780); 6 duos, 2 vn (1788), as op.7 (The Hague, n.d.), as op.9 (London, n.d.); 4 quartetti, str qt, op.14 (London, 1790); 6 trios, 2 vn, va, op.15 (c1792); 3 quatuors concertans, 2 vn, vc, b, op.17 (?1800); 4 Quintettos, 2 vn, 2 va, vc (London, n.d.), as op.10, bks 1 and 2; Qt, D, fl, vn, va, vc, c1776, D-Rtt, ed. H.-D. Sonntag (Berlin, 1959), doubtful, previously attrib. (J.) M. Haydn

Vocal:

- Théodore, ou Le bonheur inattendu (cmda, 3, B.-J. Marsollier des Vivetières, after H. Kelly: False Delicacy), Fontainebleau, 4 March 1785, lost; numerous pubd airs, arrs. extant
- Cécilia, ou Les trois tuteurs (cmda, 3, Descombles, after F. Burney, Comédie-Italienne, 14 Dec 1786, F-Pc (partly autograph)
- Ariettes: Les charmes de la liberté (1768), lost; Le portrait de Climène, ‘à grande symphonie’ (1768), lost; other works

Font: En català: Jean Baptiste Davaux (1742-1822) En castellano: Jean Baptiste Davaux (1742-1822) In english: Jean Baptiste Davaux (1742-1822) Altres: Jean Baptiste Davaux (1742-1822)



Parlem amb veu pròpia...

"El término sinfonía concertante denomina aquellas composiciones sinfónicas que datan de finales del siglo XVIII escritas para dos o más instrumentos solistas y orquesta. El género floreció en París durante las dos décadas anteriores a la Revolución y alcanzó una gran popularidad. Este acontecimiento es consecuencia de cambios sociales ya mencionados: la floreciente burguesía, aumento de las salas públicas de conciertos, mayores orquestas, etc. Musicalmente encarna el gusto de este público por el virtuosismo instrumental y especialmente el apego a las melodías suaves y agradables, le chant, tal como se denominaba entonces. La mayor parte de estas obras se interpretaba en las salas de conciertos por virtuosos que viajaban de diferentes ciudades a la capital para hacerse un hueco en la intensa vida musical parisina y del mismo modo actuaban los compositores galos y los grandes maestros extranjeros.
Puesto que los primeros compositores en abordar el género procedían de Mannheim y de la propia París y las primeras obras publicadas pertenecían a autores franceses, la sinfonía concertante puede considerarse un producto genuinamente parisien al menos durante sus primeras dos décadas de existencia. Los principales compositores parisienses fueron Jean­Baptiste Bréval (1756-­1825), Giovanni Giuseppe Cambini (1746-1825), Jean-­Baptiste Davaux (1742-­1822), François Devienne (1759-­1803), François-­Joseph Gossec (1734-­1829), Ignace Pleyel (1757-­1831) y el Chevalier Joseph de Saint-­Georges (1739-­1799). Sin embargo, podemos afirmar que Davaux fue el compositor más popular a partir de 1772. Su popularidad se mantuvo incluso ya entrado el siglo XIX, siempre gracias a sus sinfonías concertantes. En las sinfonías concertantes Davaux logra una equilibrada combinación de elegancia y virtuosismo. Las secciones a solo siempre muestran la habilidad del intérprete con melodías agradables y espontáneas que nunca se consideraron demasiado complicadas. 
Si bien nuestro autor no es el inventor de la sinfonía concertante, aunque en ocasiones se le atribuyera tal mérito, sí es cierto que fue uno de los primeros compositores que las escribieron y publicaron. Desde el principio escribió estas obras en dos movimientos. De hecho, resultó habitual que las sinfonías concertantes francesas tuvieran dos movimientos, probablemente debido a que los compositores trataban de evitar la inquietud entre el público durante los movimientos lentos. Al publicarse tempranamente las sinfonías concertantes de Davaux podemos asumir que éstas probablemente condicionaron la preferencia francesa por los dos movimientos. Del total de 13 sinfonías concertantes solamente dos de ellas están escritas en tres movimientos y éstas fueron compuestas tras la Revolución. Todas están compuestas en tonalidades mayores para dos violines solistas y ocasionalmente un tercer instrumento como el violonchelo, la viola o la flauta. En su symphonie concertante de 1794 Davaux utiliza aires patrióticos en cada movimiento, incluyendo La marseillase en el primero y Ca ira en el tercero. 
La preferencia de Davaux por el violín resulta natural teniendo en cuenta su propia habilidad como intérprete. Además, los solistas que las interpretaban solían pertenecer a la orquesta del Concert Spirituel y algunas de las obras fueron interpretadas en repetidas ocasiones por los mismos intérpretes en la famosa serie de conciertos. Gracias al éxito que obtuvo con estas composiciones, Davaux fue enormemente estimado por colegas y público aunque curiosamente él siempre se consideró a sí mismo un músico amateur. Nunca estuvo bajo la protección de aristócratas o instituciones. Por el contrario, ejerció numerosas ocupaciones no-­musicales: sirvió en la guardia del Príncipe de Rohan desde 1775 y posteriormente como Secretaire des Commandements del Príncipe de Guénémée en 1779. Después de la Revolución trabajó como oficial en el Ministerio de la Guerra durante nueve años y se convertiría en jefe de la Gran Cancillería de la Légion d'Honneur desde 1803 hasta su clausura en 1815, momento en el que se le concedió una pensión de 4000 libras. 
La estructura de estas sinfonías sigue la forma del concierto clásico; constan de seis secciones principales de las cuales tres secciones a solo funcionan como la exposición, desarrollo y reexposición de la forma sonata. Las características más sobresalientes que comparten todas ellas son las siguientes: 
1. El ritornello inicial comienza con el primer tema y avanza hacia otro material temático, todo en la tónica.
2. El primer solo reproduce el tema principal en la tónica y modula hacia la dominante. El siguiente material en la dominante reafirma la nueva tonalidad.
3. El segundo ritornello recupera el primer tema pero en la dominante.
4. La segunda sección a solo tiene un carácter modulante y puede conducer al relative menor o de nuevo hacia la dominante.
5. La tercera intervención solista reintroduce el tema principal y más tarde material en la tónica, pudiendo conducir a una cadencia. 
En el caso concreto de la Sinfonía Mélé d´Airs patriotiques también sigue el esquema descrito anteriormente, con la particularidad de que el segundo tema comienza con La Marsellaise, la canción revolucionaria compuesta tras la Revolución. Probablemente Davaux utilizó este recurso para agradar a la burguesía que frecuentaba los conciertos públicos. Otros autores como Cambini también incorporaron a sus sinfonías este tipo de melodías en un intento de crear obras populares."
Text extret de (García Sánchez, Rocio "Sinfonismo concertante para violín en Francia").

Curiosament, la història ha estat tant implacable amb Davaux que avui dia en prou feines trobarem discografia que mínimament faci honors al que va ser un dels majors exponents del gènere simfònic concertant d'Europa. Fins i tot, la seva biografia en francès és més difícil de trobar que la pròpiament amb altres idiomes. Incomprensible tenint en compte la importància musical del seu singular univers d'aleshores. Revolucionari i amic polític de Napoleó, va treballar pel seu govern al llarg de tota la seva vida. La generosa pensió que va rebre al jubilar-se és un indicador pertinent, tanmateix, els francesos del segle XXI semblen haver silenciat misteriosament el seu nom fins a un punt de no retorn. En qualsevol cas, avui dia del seu aniversari, és interessant fer un lloc a aquest compositor "amateur" l'ambició del qual va ser, ni més ni menys, que la de passar-s'ho bé i fer gaudir al públic francès. La Sinfonie concertante melee d'airs patriotiques publicada el 1794 per a dos violins solistes i orquestra, és un bon exemple per a dimensionar la música revolucionària francesa. Els temes populars i patriòtics que incorpora són el testimoni històric de la política francesa post-revolucionària. Tècnicament i en detall, l'article de Rocio García Sánchez és el millor anàlisis possible a l'entorn de Davaux i la seva apassionant aventura en aquest planeta!

Gaudiu i compartiu! 



Informació addicional...

    Martin, F.: Symphony, Op. 4 / Dittersdorf, C.D. Von: La Prise De La Bastille / Gossec, F.-J.: Symphony, Op. 3, No. 6

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>