Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
↧

LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764) - Concertos Op.7 (1737)

October 22, 2016, 2:13 am
$
0
0
Nicolaas Verkolje - De roof van Europa
Obra de Nikolaas Verkolje (1673-1746), pintor holandès (1)


- Recordatori de Jean-Marie Leclair -
En el dia de la commemoració del seu 252è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Nicolaas Verkolje (Delft, 11 d'abril de 1673 - Amsterdam, 21 de gener de 1746) va ser un pintor holandès. Segons l'historiador Houbraken, va ser fill del pintor Jan Verkolje amb qui es va formar inicialment. Quan el seu pare va morir el 1693 es va traslladar amb la seva família a Amsterdam on ràpidament es va convertir en un pintor sol·licitat en temàtica de gènere i d'història. A la capital holandesa es va casar i va realitzar la majoria del seu treball format per un centenar d'obres. Va treballar com a professor amb nombrosos alumnes entre els que van destacar Jan Matthias Kok, Jan Maurits Quinkhard i Arnout Rentinck. També va ser conegut pel retrat que va fer del pintor Gabriel Metsu. Tot i patir diverses malalties al llarg de la seva existència, va viure fins els 72 anys morint a Amsterdam el gener de 1746. 

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Nikolaas Verkolje (1673-1746) - Altres: Nikolaas Verkolje (1673-1746)


Parlem de Música...

Jean-Marie Leclair (Lyons, 10 de maig de 1697 - Paris, 22 d'octubre de 1764) va ser un violinista i compositor francès considerat el fundador de l'Escola de Violí Francesa. Sabater en els seus inicis, a més de coreògraf i ballarí, l'aparició el 1723 del seu "Primer llibre de Sonates per a violí" va determinar de l'esdevenir de la seva brillant carrera. El 1728 va debutar com a virtuós del violí al Concert Spirituel de París, aconseguint un èxit rotund. Aquest mateix any va publicar el seu "Segon llibre de Sonates per a violí". Violinista del rei Lluís XV el 1734, any de publicació del seu "Tercer llibre de Sonates per a violí", Leclair era ja considerat una de les figures preeminents de la història del violí francès. Aquell any va iniciar una sèrie de viatges per Europa i el 1738 va publicar el "Quart llibre de Sonates per a violí". El 1746 va publicar la que seria la seva única òpera, Scylla et Glaucus propera a l'estil de Rameau. Leclair, figura transcendent en l'escena musical del seu temps, va suposar la superació del virtuosisme previ practicat a França per compositors com Bouvard i Francoeur, entre d'altres, adquirint el violí, amb la seva força, la maduresa tècnica, bé que sobre pressupostos sistemàtics abans inexistents, de pur intuïtius. La tècnica de Leclair, amb no poques reminiscències de l'art italià, del qual va mantenir l'inconfusible sentit melòdic procedent de Corelli, a qui admirava profundament, pren de l'estil francès la regularitat de la seva harmonia i l'equilibri en la forma. Compositor molt fèrtil, va deixar així mateix concerts, obertures, sonates per a dos violins i altres obres menors. Les seves obres per a flauta i baix continu, com la Deuxième Recreation de musique Op. 8, o les Sonates Op. 9, figuren entre les pàgines més notables produïdes a la França del segle XVIII dedicades a l'instrument. Leclair, que va passar els últims anys immers ens fosques dificultats, va morir assassinat probablement pel seu nebot Guillaume-François Vial, el 23 d'octubre de 1764 a la porta de casa seva.

OBRA:

all published in Paris
op.
[1]Premier livre de sonates (a, C, B , D, A, e, F, G, A, D, B , b), vn, bc (1723/R), 2 also for fl; ed. in RRMBE, lxxvii (1995)
[2]Second livre de sonates (e, F, C, A, G, D, B , D, E, c, b, g), vn, bc (c1728/R), 5 also for fl; ed. in RRMBE, lvii (1988)
3Sonates (G, A, C, F, e, D), 2 vn/tr viols (1730/R); ed. M. Pincherle (Paris, 1924); ed. S. Beck (New York, 1946); ed. Rost (Locarno, Wilhelmshaven and Amsterdam, 1963)
4Sonates en trio (d, B , d, F, g, A), 2 vn, bc (c1731–3); ed. M. Pincherle (Paris, 1922)
5Troisième livre de sonates (A, F, e, B , b, c, a, D, E, C, g, G), vn, bc (1734/R); ed. in RRMBE, iv–v (1968–9)
6Première recréation de musique d’une exécution facile (D), 2 vn, bc (1736/R) [suite with ov.]; ed. H. Ruf (Kassel, 1976)
76 concertos (d, D, C, F, a, A), vn, str, bc (1737), no.3 for fl/ob, str, bc
8Deuxième recréation de musique d’une execution facile (g), 2 rec/vn, bc (c1737) [suite with ov.]; ed. H. Ruf (Kassel, 1967)
9Quatrième livre de sonates (A, e, D, A, a, D, G, C, E , f, g, G), vn, bc (1743/R), 2 also for fl; 6 pubd as op.1 (London, c1755); ed. in RRMBE, x–xi (1969–72)
106 concertos (B , A, D, F, e, g), vn, str, bc (1745)
11Scylla et Glaucus (opéra tragédie, prol, 5, d'Albaret), Paris, Académie Royale de Musique, 4 Oct 1746, MS with autograph corrections, F-Po; score pubd (1746); rev. Lyons, Concert de l’Académie des Beaux-Arts, c1755, see Vallas
12Second livre de sonates (b, E, D, A, g, B ), 2 vn/tr viols (c1747–9/R); ed. M. Pincherle (Paris, 1950)
13[3] Ouvertures et [3] sonates en trio (G, D, D, b, A, g), 2 vn, bc (1753/R); ov. no.3 is arr ov. to 1746 Scylla et Glaucus; sonata no.1 is arr. op.2 no.8; no.2 is arr. op.1 no.12; no.3 is arr. op.2 no.12
[14]Trio (A), 2 vn, bc (1766), posth. [suite with ov.]; ov. is ?arr. ov. to c1755 Scylla et Glaucus; 2nd movt arr. from op.9 no.11; 3rd movt arr. from prol to Scylla et Glaucus; 4th movt arr. from op.5 no.4

Font: En català: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - En castellano: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - In english: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - Altres: Jean-Marie Leclair (1697-1764) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

We may not instantly associate the solo concerto with French baroque music. It came into existence in Italy around 1700 and was then developed by Vivaldi. His concertos set the standard which was soon to be followed by composers across Europe. They also went down well with audiences. In the 1720s even the French fell for them, after years of resistance to anything Italian. Vivaldi's concertos, and especially his Four Seasons, were regularly performed at the Concert Spirituel, the main institution of public concerts in Paris. There Jean-Marie Leclair also frequently appeared to play his sonatas. His various collections show an increase of Italian influence. Leclair had started his career as a dancer. In 1722 he acted in this capacity in Turin. This was a turning point in his life. He met the then famous violinist Giovanni Battista Somis who may have stimulated Leclair into develop his skills as a violinist. He did so with great success and soon was celebrated as one of the greatest violinists of his time. His fame spread across Europe and he played, for instance, in Germany and the Netherlands. He lived for some years in The Hague, where he was in close contact to the court of the House of Orange. Here he may also have renewed his friendship with his Italian colleague Pietro Antonio Locatelli who at the time lived in Amsterdam. The strong Italian flavour in Leclair's violin concertos may well be due to Locatelli's influence. Some of the solos in the concertos op. 7 show some similarity with the capriccios which Locatelli included in his violin concertos op. 3, L'arte del violino. In order to become a better composer Leclair took lessons from André Chéron, a harpsichordist who regularly accompanied him at the Concert Spirituel. In the dedication of his op. 7, published in 1737, Leclair specifically mentioned Chéron saying that "if any beauty may be found in this work, I credit it to the expert lessons I received from you". These "expert lessons" included harmony and counterpoint. The result was that Leclair wasn't only celebrated as a virtuoso violinist but also ranked among the best composers of his time.

Johan van Veen (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Karl Kaiser (flute); Christine Busch (violin); Camerata Köln
RECICLASSICAT: LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764)
AMAZON: LECLAIR, J.M. - Concertos Op 7
CPDL: No disponible
SPOTIFY: LECLAIR, J.M. - Concertos Op 7



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

RIGATTI, Giovanni Antonio (c.1613-1648) - Mass for the Feast of the Purification

October 23, 2016, 12:55 pm
$
0
0
François de Nomé called Monsù Desiderio - Venice, from the Bacino di San Marco
Obra de François de Nomé (c.1593-c.1644), pintor francès (1)


- Recordatori de Giovanni Antonio Rigatti -
En el dia de la commemoració del seu 368è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

François de Nomé (Metz, c.1593 - Napoli, c.1644) va ser un pintor francès actiu principalment a Nàpols i identificat amb el nom de Monsù Desiderio. Nascut a Metz en una data desconeguda, ben aviat va abandonar la seva ciutat per a traslladar-se a Roma en companyia del pintor flamenc Balthazar Lauwers. El 1610 es va traslladar a Nàpols on va treballar al taller del pintor Louis Croys per poc després casar-se amb la filla del seu mestre. Pel que sembla, a partir del 1617 va començar el seu treball com a pintor independent amb obres de caràcter religiós si bé ràpidament es va especialitzar en vistes urbanes i ruïnes arquitectòniques de caràcter fantàstic les quals van assolir gran èxit i demanda per un públic divers. Aquests paisatges sovint van presentar característiques impròpies de l'època amb tonalitats obscures i tètriques, formes a vegades surrealistes i paisatges decrèpits i apocalíptics. Es creu va viure a Nàpols la major part de la seva vida per la qual cosa la seva mort, incerta, es va situar en aquesta ciutat a l'entorn del 1644. 

Font: En català: No disponible - En castellano: François de Nomé (c.1593-c.1644) - In english: François de Nomé (c.1593-c.1644) - Altres: François de Nomé (c.1593-c.1644)


Parlem de Música...

Giovanni Antonio Rigatti (Venezia?, c.1613 - Venezia, 24 d'octubre de 1648) va ser un cantant i compositor italià. El 1621 va entrar com a cantant del cor de San Marco a Venècia per més tard rebre formació al Seminari Patriarcal. Des del 1635 fins el març de 1637 va ser mestre de capella a la Cattedrale di Santa Maria Maggiore d'Udine on havia substituït a Orindio Bartolini. A partir de l'agost de 1639 va ser nomenat maestro d'organo e musica alle figliole a l'Ospedale dei Mendicati de Venècia. A partir del 1642 va començar. també, a donar classes a l'Ospedale degli Incurabili. Allà va tenir nombrosos alumnes entre els que van destacar Francesco Lucio. El 1642 va ser nomenat capellà al servei de Gian Francesco Morosini, patriarca de Venècia i procurador de San Marco. Poc després va morir a Venècia l'octubre de 1648.

OBRA:

Vocal secular:

Musiche concertate cioe madrigali, 2–4vv, bc, libro I, op.2 (1636); 1 duet ed. in Whenham
Musiche diverse, 1v, bc (1641) [incl. 1 dialogue, 2vv]

Vocal religiosa:

Primo parto de motetti, 2–4vv, con alcune cantilene, con suoi ripieni ad lib (1634)
Messa e salmi parte concertati, 3–8vv, 2 vn, other insts ad lib, e parte, 5vv (1640)
Messa e salmi ariosi, 3vv, concertati e parte con li ripieni ad lib (2/1643)
Motetti, 1v, bc (1643)
Salmi diversi di Compieta … 1–4vv, parte con istromenti e parte senza, con tutte le antiphone dell’anno (1646)
Motetti, 1v, bc (org/hpd/theorbo/other inst), libro II (1647)
Motetti, 2–3vv, con una messa breve (1647)
Musiche diverse, 2vv, bc (1647)
Messa e salmi, 3vv, con 2 vn, 4 parti di ripieno ad lib, libro II (1648)
2 ps repr. in 16464; 1 mass repr. in 16711
12 motets in 16464, 16491, 16531, 16593, S-Uu, F-Pn; other motets in USSR-KA; 1 mass in S-Uu; 2 ps in D-W, PL-WRu

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giovanni Antonio Rigatti (c.1613-1648) - Altres: Giovanni Antonio Rigatti (c.1613-1648)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The high esteem in which he was held at Udine while still in his early twenties is entirely consistent with his being, together with men such as Giovanni Rovetta and Gasparo Casati, one of the outstanding Italian composers of church music working in the 1630s and 40s. Nine of his eleven surviving collections are of church music: two books of solo motets, three of small-scale concertato motets (one including a messa breve) and no fewer than four of psalm settings (three including a mass each). Most of this music includes parts for obbligato instruments, usually violins, and much of it is adaptable, either to an intimate chamber-like medium with solo voices and perhaps violins, or to grander occasions by the addition of a ripieno chorus and sometimes extra instruments. The 1640 Messa e salmi, dedicated to the Emperor Ferdinand III, is the most impressive collection. It maintains a consistently high level of invention and rivals Monteverdi’s Selva morale of the same year in its comprehensive range of contents: one mass and several psalms in the grand concertato manner, psalms for smaller combinations of voices and instruments, and others marked ‘da cappella’ (denoting not the stile antico but the absence of soloists and the instrumental doubling of voices). No matter how grand a texture he was writing for, Rigatti as a monodist was always capable of gracing his music with delightful, memorable melodies, vocal or instrumental (his violin ritornellos are often most attractive). This talent can be seen at its best in the second setting of Nisi Dominus (for SSB, two violins and continuo) in the 1640 volume. 

It is built almost entirely on a descending four-note ground bass (cf the love duet at the end of Monteverdi’s L’incoronazione di Poppea). Its quite romantic expressiveness derives not only from the incredibly varied melodic writing over the anchoring bass, but also from the many tempo and dynamic changes specified by Rigatti himself and integral to his personal style – such markings are often found in his works. His church music is as inventive in other ways, for example in its coherent musical structures involving refrains, ritornellos and ground basses, in the occasional use of fugal exposition and in the often dramatic word-painting, which led him to introduce a ‘toccata da guerra’ in the stile concitato into the ‘Fecit potentiam’ verse of the Magnificat in the 1640 volume. His small-scale Compline setting of 1646, probably written for the Patriarchal household, contains some of his finest music, including a setting of the psalm Cum invocarem for alto and four strings, which is remarkable not only for its length and the virtuosity required of the singer, but also for the expressive word-setting and sense of structure. Ground basses are found too in the secular monodies of 1641; this volume also includes three cantatas – two examples of the now increasingly old-fashioned strophic-bass cantata and one of the new kind of chamber cantata in several contrasting sections, to words from Guarini’s Il pastor fido. The madrigals of 1636, many of which probably date from his late teens, are Monteverdian in manner and include luscious duets, a canzonetta and a piece using the romanesca bass. They demonstrate his melodic gift and talent for expressive word-setting, especially in the trio Ecco che pur baciate, and show clearly why even in his early twenties he was known in Udine as one of the finest musicians of the Veneto.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Vancouver Cantata Singers; James Fankhauser
AMAZON: A 1640 Venetian Mass
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

BALDI, João José (1770-1816) - Marcha de Retirada & Magnificat

November 1, 2016, 3:32 am
$
0
0

- Recordatori de João José Baldi -
En el marc de la commemoració del seu 200è aniversari de decés

( ... tornaré aviat ... )
↧

ARIOSTI, Attilio (1666-1729) - Cantatas (1724)

November 4, 2016, 12:04 am
$
0
0
Giovanni Antonio Pellegrini - Rebecca at the Well
Obra de Giovanni Antonio Pellegrini (1675-1741), pintor italià (1)


- Recordatori d'Attilio Ariosti -
En el dia de la celebració del seu 350è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Giovanni Antonio Pellegrini (Venezia, 29 d'abril de 1675 - Venezia, 2 de novembre de 1741) va ser un pintor italià. Deixeble de Paolo Pagani, va viatjar amb el seu mestre, sent encara molt jove, per Europa, visitant i treballant en diverses corts alemanyes i a Viena (1690-1696). Entre el 1700 i 1701 està documentat a Roma, on va conèixer l'important ambient del classicisme marattiano, i on també va rebre influències diverses, entre elles les dels grans mestres del segle XVII o altres contemporanis, com Solimena i Luca Giordano. Com a pintor, va ser hàbil en les composicions, amb escenes de grandesa decorativa, fluïdesa i facilitat narrativa, molt del gust de l'època, que el van fer aviat famós i apreciat a Itàlia i a l'estranger. Entre 1708 i 1713 va treballar a Anglaterra, on va realitzar frescos i grans llenços, entre els quals hi ha les decoracions de Kimbolton Castle, Howard Castle o Norford Hall. Durant la seva estada a Alemanya (1713-1716) va pintar escenes al·legòriques al castell de Bensberg, actualment a Schleisheim, i va viatjar posteriorment a França, on hi va romandre entre 1720 i 1722. Va viure també als Països Baixos, i més tard a Dresden i Viena, per tornar a Venècia el 1725, ciutat on va morir el novembre de 1741.

Font: En català: No disponible - En castellano: Giovanni Antonio Pellegrini (1675-1741) - In english: Giovanni Antonio Pellegrini (1675-1741) - Altres: Giovanni Antonio Pellegrini (1675-1741)


Parlem de Música...

Attilio Ariosti (Bologna, 5 de novembre de 1666 - London, 3 de setembre de 1729) va ser un compositor italià. Entre el 1672 i el 1684 va ser chierico a San Petronio on va rebre, alhora, formació musical. A partir del 1688 va començar a treballar d'organista a la Basílica de Santa Maria dei Servi de Bolonya. Poc després, el 1692, va esdevenir diaca assumint el nom de "frate" en correspondència amb les seves obligacions tot i que també va ser conegut amb el nom de Padre Ariosti. Les seves primeres obres van aparèixer el 1693 i el 1695 amb dedicació expressa als seus patrons. Aquestes partitures van atraure l'interès del Duc de Mantova qui el va contractar al seu servei el març de 1696 en un fet registrat en un dels seus oratoris amb l'etiqueta "P[adre] Attilio Ottavio Ariosti, virtuoso della [duca di Mantova]". Poc després de publicar la seva primera òpera el 1697, el duc el va enviar a Berlin on va entrar com a maître de musique de la Cort de Sophie Charlotte. Tot i les peticions expeses pel seu retorn a Bolonya, Ariosti va decidir quedar-se al servei de la Cort alemanya fins a la fi del regnat de Sophie Charlotte viatjant, acte seguit, a Viena. Allà hi va romandre 7 anys escrivint una òpera, tres oratoris i una vintena de cantates, entre altres obres. El seu ressò el va convertir en una figura estimada per l'emperador Josep I qui el va acollir com a músic i diplomàtic per la qual cosa va viatjar arreu d'Europa en representació de l'emperador, en un càrrec que va mantenir fins el 1711. A partir d'aleshores, algunes desavinences amb Wilhelmine Amalie von Braunschweig-Lüneburg, l'esposa i viuda de l'emperador, van motivar el seu acomiadament d'aquest càrrec. El 1716 va viatjar a Londres on va realitzar nombroses aparicions públiques com a compositor d'òperes però també com a diplomàtic al servei de Karl III. Allà va conèixer i treballar estretament amb Händel i Bononcini i va assolir el major renom a partir del 1723, any que va publicar una sèrie de partitures que van assolir un gran èxit, com la seva col·lecció de Six lessons for the viola d'amore (1724). Va romandre a Londres la resta de la seva vida, morint el setembre de 1729.

OBRA:

Vocal secular:

Stage:
music lost unless otherwise stated
Erifile (dramma per musica, 3, G.B. Neri), Venice, S Salvatore, carn. 1697
L'Inganno vinto dalla Costanza [Atys, Atide] (pastorale, 3, O. Mauro), Berlin, Lietzenburg, 6 June 1700
La fede ne' tradimenti (dramma per musica, 3, after G. Gigli), Berlin, Lietzenburg, 12 July 1701, GB-Lbl
Il bene dal male (trattenimento carnavalesco), Vienna, Hof, ?1704, Act 1 A-Wgm
Amor tra nemici (dramma per musica, 3, P.A. Bernardoni), Vienna, Hof, 4 Sept 1708, Wn, Act 3 Wgm; rev. as Almahide, London, Queen's, 10 Jan 1710, incl. arias by G. Bononcini, Songs (London, 1710); Bayreuth, carn. 1715
Tito Manlio (dramma per musica, 3, ?N.F. Haym), London, King's, 4 April 1717, GB-Lbl
Caio Marzio Coriolano (dramma per musica, 3, Haym, after P. Pariati), London, King's, 19 Feb 1723, arias US-BEm, 26 arias (London, 1723/R1984 in BMB, iv/75); London, King’s, 25 March 1732
Vespasiano (dramma per musica, 3, Haym, after G.C. Corradi), London, King's, 14 Jan 1724, arias CA, 35 arias and lib (London, 1724/R1977 in IOB, xxvi and lx); rev. and Ger. trans. G.C. Schürmann, Brunswick, wint. 1732
Aquilio consolo (?Haym, after F. Silvani: Arrenione), London, King's, 21 May 1724, 6 arias (London, 1724)
Artaserse (dramma per musica, 3, after Pariati ?and Zeno), London, King's, 1 Dec 1724, 7 arias (London, 1724)
Dario (dramma per musica, 3, ?Haym, after Silvani: L'inganno scoperto per vendetta), London, King's, 10 April 1725, 10 arias (London, 1725)
Lucio Vero, imperator di Roma (dramma per musica, 3, ?Haym, after Zeno), London, King's, 7 Jan 1727, 6 arias (London, 1727)
Teuzzone (melo-drama, 3, ?Haym, after Zeno), London, King’s, 21 Oct 1727 [possibly arr., rather than composed by, Ariosti]

Cantatas:
†doubtful
for soprano and basso continuo unless otherwise stated
dates are of earliest known MS copy unless otherwise stated
6 cantatas (London, 1724): Ahi qual cruccio, qual pena (La gelosia), A, bc; Da procella tempestosa (La rosa), S, 2 vn, bc; Freme l'onda e fischia il vento (Il naufragio), A, 2 vn, bc; La dove d'atre tenebre vestito (L'olmo), S, 2 vn, bc; Pesan troppo su l'alma (Libertà acquistata in amore, A, bc; Ritrosetta pastorella semplicetta (L'amor onesto)
Quanto è possente Amor (Diana in Latmo) (P.A. Rolli), S, vn, bc (arias only) (London, 1719)
 Abbastanza delusa hai la mia fé Licori, S. Fileno, S. Licori, bc, US-LAuc;
Al tribunal d'Amore ove correan gl'amanti, S-Uu;
Al voler del bene amato, A-Wn;
†Amarissime pene svenate omai, D-Bsb, S-L (attrib. G. Bononcini);
Amo Clori che mi fugge, A, bc, A-Wn;
A piè dell'alto monte (Il ratto di Proserpina), I-Bc;
Ardo ne so per chi (A. Ottoboni), 1709, GB-Lbl;
A te bella cagion de miei sospiri, D-DS, S-L;
Augelletto garruletto (A. Ottoboni), A, bc, 1709, GB-Lbl;
Aure o voi ch'accogliete, I-Rc;
Belle stille che grondate, A-Wn, D-Bsb;
Che dura pena è questa, DS, GB-Cfm;
Che fiero tormento, S, S, bc, D-Bsb;
Che mi giova esser regina (P.A. Bernardoni), S, vn, bc, A-Wn;
Che più mi resta oh Dio, D-SHs;
Che sento Irene amato, Bsb, SHs;
Che si può far già sono amante, A-Wn;
Che ti fece mai quest'alma, D-Bsb, SHs, US-NH;
Cieco dio foss'io quel fiore, 1714, GB-Ob;
Cieco nume alato arciero, A-Wn, B-Bc, D-Bsb;
Ciò che trova amore lega, lost, listed in B.S. Brook, ed.: The Breitkopf Thematic Catalogue … 1762–1787 (New York, 1966, 190–191);
Con troppo rigore la pace al mio destin, DS;
Così tosto o mio bel sole, A-Wn, D-Bsb, MEIr, GB-Lbl
Dirmi ch'io non adori, A, bc, I-Nc;
Di valle in monte, D-Bsb;
D'una rosa che mi punse, GB-Lbl;
Ecco che già ritorna il Tauro eterno, D-DS;
E in sen mi resta core, S, ob, 2 chalumeaux, 2 vn, va, bc, DS;
E pur dolce a un cor legato, S/A, bc, A-Wn;
Erbe nuove e nuovi fiori, D-SHs;
Eurilla vel concesso cara, 1v, bc, B-Bc, D-MEIr, GB-Lgc, I-Fc;
Fileno che le frodi, A, 2 vn, va d'amore, bc, US-LAuc;
Filli gentil nel tuo bel fior degli anni, A-Wgm;
Furie che negl'abissi, A, bc, Wn;
Genio che amar volea, Wn, D-Bsb;
Già che intender non vuole, A, bc, A-Wn;
Già per il tuo rigore (P.A. Rolli), S, 2 vn, va, bc, B-Bc, GB-Er;
Il mio cor sin'or fu mio, 1714, Ob;
Il più fiero dolor, A-Wn;
Il zeffiretto che tutto amore, 1v, bc, B-Lc;
Incolte piante erbe odorose, D-DS;
Insoffribile tormento, A-Wn;
Io parto ma ben presto, S, S, bc, D-Bsb
L'idol mio de pianti, A, bc, A-Wn;
Lisetta mi tradisti ma forse ancor, D-DS;
Lontananza crudel quanto m'affanni, Bsb, DS, GB-Lbl;
Luci voi siete quelle, D-Bsb, DS;
Lungi son io dal caro mio bene, DS;
Lungo un placido rio porto il fianco, Bsb, SHs;
Mentre dorme a Nice al dolce mormorio, DS;
Mi convien soffrir in pace, S/A, bc, A-Wn, D-Bsb;
Mio ben mia vita t'adorerò, S, S, bc, Bsb;
Mio nemico pensier perché alla mente infido, GB-Lbl;
Mirate occhi mirate, D-Bsb, GB-Lbl, I-MOe (attrib. G. Bononcini);
Morto è Amor ninfe piangete, D-DS;
Ne' spatiosi campi, A, bc, A-Wn;
Nice quella severa amabil ninfa (Bernardoni), Wgm, D-DS;
Non han più gl'occhi, lost, listed in EitnerQ;
†Non torni mai quella funesta notte, B-Bc (attrib. F. Conti), D-Bsb;
Non v'è pena maggior del mio tormento, A-Wn, D-Bsb, I-MOe (attrib. G. Bononcini);
Non voglio udirti o core, US-LAuc;
Occhi belli ma troppo superbi, B-Bc, D-SHs, SWl;
O Filli o dolce, lost, listed in EitnerQ;
O miseria d'amante core, S/A, bc, A-Wn, D-Bsb, SHs;
Or vantatevi o pupille (A. Ottoboni), 1709, GB-Lbl
Pasce al suono, S, 2 vn, bc, US-LAuc;
Pastori o voi ch'in pianto stillate, A-Wn;
Pastor pastore hai vinto, A, bc, Wn;
Poiché Fidalbo amante da Clorinda, D-SHs;
Pur al fin gentil viola, S, va d'amore, bc, Bsb, DS;
Qual cara fiamma io senta, DS;
Quando Nice era fide, A-Wn;
Quanti sospiri quanti crudel martiri, D-Bsb, DS;
Quell'augel che sciolto vola, DS, GB-Cfm, Lbl, Lgc;
Questo mar di vita infido, B, str, bc, D-Bsb;
Qui dove ai colpi di nemica sorte, S, 2 vn, bc, US-LAuc;
†Qui dove il fato rio, 1v, 2 ob, 2 vn, va, bc, J-Tn, D-Bsb (attrib. L. Mancia), S-Uu (attrib. Mancia);
Risolvo ad adorarvi, D-Bsb;
Se lontan sta l'idol mio, DS;
Semplicetta farfalletta, I-Rc;
Sento dirmi con placide forme, D-DS;
Senza te dolce tiranno (Lontananza), A-Wn;
Se t'offesi o bella Irene, Wn;
Sia con me Fillide irata, A, bc, Wn, D-Bsb;
Simbolo del mio ben rosa gentile, MEIr;
S'io rimiro quel bel seno/S’io vagheggio quel bel viso, S. Silvio, S. Filli, bc, GB-Er, US-LAuc;
Sudor del foco è il pianto, 1v, bc, D-MEIr;
Tante e tante del ciel sono le stelle, A-Wn, D-DS;
Un barbaro rigor, A-Wn; Voti offersi al cor, A, bc, Wn

Serenatas:
music lost unless otherwise stated
La festa del Himeneo (balletto, O. Mauro), Berlin, 1 June 1700, D-Bsb; collab. K.F. Rieck
Le fantôme amoureux, Lietzenburg, 1701
Mars und Irene (Spl, C. Reuter), Lietzenburg, 12 July 1703
La più gloriosa fatica d'Ercole (poemetto drammatico, P.A. Bernardoni), Vienna, Hof, 15 Nov 1703
I gloriosi presagi di Scipione Africano (trattenimento musicale, D. Cupeda), Vienna, Hof, 19 March 1704, A-Wn
Marte placato (poemetto drammatico, Bernardoni), Vienna, Hof, 19 March 1707, Wn
La gara delle antiche eroine ne' campi Elisi (S. Stampiglia), Vienna, Hof, 21 April 1707, Wn
La Placidia (poemetto drammatico, Bernardoni), Vienna, Hof, 15 July 1709, Wn, arias GB-Lbl

Doubtful:
Tirsi (dramma pastorale, 5, A. Zeno), Venice, S Salvatore, aut. 1696, arias B-Bc, collab. A. Caldara and A. Lotti [according to Allacci (1755)]
Elisa (dramma per musica, 3, ?Haym, after ?: Annibale pacificatore), London, King's, 15 Jan 1726, arias mainly by N. Porpora, 6 arias (London, 1726)

Vocal religiosa:

Oratorios:
La Passione (C. Arnoaldi), 5 solo vv, chorus, orch, Modena, 6 March 1693, I-MOe; rev. Vienna, 1709, A-Wn
S Radegonda, reina di Francia (G.B. Taroni), Bologna, Arciconfraternità de' SS Sebastiano e Rocco, 10 Dec 1694; Ferrara, Chiesa de' Servi, 19 Feb 1695
Dio sempre grande (A. Gargiera), Mantua, 20 March 1696
La madre dei Maccabei (after G. Gigli), Vienna, imperial chapel, 1704, F-Pc, parts CH-E
Le profezie d'Eliseo nell'assedio di Samaria (G.B. Neri), Vienna, imperial chapel, 1705, A-Wn; Bologna, S Filippo Neri, 1705
Nabuccodonosor (R.M. Rossi), Vienna, 1706, Wn

Sacred latin:
Mass, 1699, lost, mentioned in Casimiri and Vicentini;
Salve regina, 4vv, I-Fa;
O quam sauvis, cantata, T, str, ob, org, D-Dkh

Instrumental:

[12] Divertimenti, vn, vc (Bologna, 1695);
Concerti da camera (?Amsterdam, 1700; see Casimiri and Vicentini);
6 lessons, va d'amore, bc (London, 1724);
57 pieces [?=15 sonatas], va d'amore, bc, S-Skma, 6 sonatas ed. G. Weiss (Kassel, 1974–7), 2 sonatas (Mainz, n.d.)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Attilio Ariosti (1666-1729) - Altres: Attilio Ariosti (1666-1729)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Attilio Ariosti was born in Bologna in 1666 into an illegitimate branch of a noble family. He joined the Servite order in 1688, taking his vows and lower orders the following year, to be ordained deacon in 1692. He left the monastery in 1696 and entered the service of the Duke of Mantua and Monferrato. His earlier compositions had included, in 1693, the oratorio La passione, and 1696 brought the first performance of his pastoral opera Tirsi, with a libretto by Apostolo Zeno, at Carnival in Venice. The following year he went to Berlin at the request of Sophie-Charlotte, Queen of Prussia, a great-granddaughter of James I of England and daughter of the Electress Sophie of Hanover, an enlightened patroness of the arts, with a keen interest in music. Ariosti, who enjoyed the particular favour of the Queen, wrote or collaborated in the writing of a number of stage works performed for the court in Berlin. Service at a Protestant court led Ariosti’s religious superiors to recall him to Italy, but he delayed his departure, and on his way back spent time in Vienna, where he provided in 1703 a poemetto drammatico for the name-day of the Emperor Leopold I, La più gloriosa fatica d’Ercole (The Most Glorious Labour of Hercules). His connection with the Habsburg court continued, with the office of minister and agent to all the courts of Italy, bestowed by the Emperor Joseph I. In 1708 he returned to Vienna, but on the death of the Emperor in 1711 he found himself banned for religious reasons from all Austrian territories by the Empress, who asked the Pope to have him expelled from his order. It is not clear whether this last actually happened.

By 1716 Ariosti was in London, where he played the viola d’amore at performances of Handel’s opera Amadigi di Gaula. His own opera Tito Manlio was staged there in 1717, and he continued to write for the stage, his name joined with those of Handel and Bononcini. An American writer of the time distinguishes the particular qualities of each, suggesting that Ariosti can give expression to ‘good Dungeon Scenes, Marches for a Battel, or Minuets for a Ball, in the Miserere’ (quoted by Christopher Hogwood: Handel, 1984). The ‘dungeon scenes’ seem to allude to Ariosti’s most successful work for the London stage, Coriolano, the prison scene in which is praised by Sir John Hawkins as ‘wrought up to the highest degree of perfection that music is capable of’. The opera Vespasiano, staged in 1724, contained not only a diplomatic preponderance of arias for Anastasia Robinson, soon secretly to marry the Earl of Peterborough, but provides evidence of the other characteristics noted above; one performance of the opera caused an uproar, when Anastasia Robinson objected to the too close proximity on stage of the castrato Senesino, leading to the violent intervention of her elderly beau. Mainwaring, in his 1760 Memoirs of the Life of the late George Frederic Handel indulges in an imaginative account of Ariosti’s earlier acquaintance with Handel in Berlin, when he showed the latter much kindness, encouraging him to play the harpsichord and seating him on his knee. It was in 1724 that Ariosti published his Six Cantatas and a collection of six lessons for the viola d’amore, dedicated to King George I, brother of Queen Sophie-Charlotte who had died in 1705 at the early age of 36. The work attracted a distinguished list of royal and noble subscribers, fraudulently included, if Sir John Hawkins’s later report is to be believed. Ariosti’s contribution to the repertoire of the viola d’amore is extensive, including a large number of sonatas and other compositions for the instrument. His final years brought less success, with the apparent failure of the last opera with which he was concerned, Teuzzone, in 1727. 

NAXOS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Musica Solare
NAXOS: ARIOSTI, A. - 6 Cantatas
CPDL: No disponible
SPOTIFY: ARIOSTI, A. - 6 Cantatas



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

BAINES, William (1899-1922) - Piano Music

November 5, 2016, 2:44 am
$
0
0
William Merritt Chase - Friendly Call (1895)
Obra d'William Merritt Chase (1849-1916), pintor nord-americà (1)


- Recordatori de William Baines -
En el dia de la commemoració del seu 94è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

William Merritt Chase (Williamsburg, 1 de novembre de 1849 - New York, 25 d'octubre de 1916) va ser un pintor nord-americà. Fill d'un pròsper comerciant de sabates, va estudiar a Nova York (1869) abans de viatjar, el 1872, a Europa. A Munic va assistir a les classes de Karl Theodor von Piloty, especialista en pintura d'història, i del realista Wilhelm Leibl, admirador de Gustave Courbet, de qui va aprendre a pintar amb una paleta fosca, directa i amb pocs retocs. Allà també va entrar en contacte per primera vegada amb la pintura espanyola del segle XVII i amb Frans Hals. El 1878 va tornar a Nova York on va obrir un gran estudi inspirat en el de Marià Fortuny, un dels grans triomfadors entre els col·leccionistes americans. Allà ràpidament es va convertir en un dels retratistes de moda i en un estil proper al del català Fortuny, autor que l'havia impressionat intensament en la seva visita a Europa. El 1881 va viatjar a Espanya on va fer diverses còpies de quadres del Museu del Prado, especialment obres de Velázquez, pintor a qui admirava fins el punt que va posar el nom d'Helen Chase Velázquez a la seva filla en honor al pintor espanyol. Bon amic de Joaquín Sorolla, va importar la pintura impressionista francesa als Estats Units (1883) i va començar a treballar sota aquesta influència a partir del 1900. A Nova York va donar classes des del 1878 amb alumnes com Geòrgia O'Keeffe i Edward Hopper amb qui fins i tot va viatjar a Espanya en el transcurs de la seva formació. Va viure la major part de la seva vida Nova York, la ciutat on va morir l'octubre de 1916.

Font: En català: No disponible - En castellano: William Merritt Chase (1849-1916) - In english: William Merritt Chase (1849-1916) - Altres: William Merritt Chase (1849-1916) 


Parlem de Música...

William Baines (Horbury, 26 de març de 1899 - York, 6 de novembre de 1922) va ser un pianista i compositor anglès. Tot i provenir d'una família de tradició musical, es va formar al Yorkshire Training College of Music i posteriorment amb el pianista Frederick Dawson. A partir del 1917 va començar a compondre regularment i a participar en alguns recitals com a solista. El 1918 va realitzar el servei militar viatjant a York en el seu retorn el 1919, on va treballar com a pianista del Fossgate Cinema. Allà va realitzar nombrosos recitals amb obra pròpia però també d'autors com Debussy o Ravel. No obstant, i fruit d'una malaltia contreta durant la seva etapa militar, va morir prematurament a York el novembre de 1922.

OBRA:
(selective list)

Vocal secular:

Songs:
2 Songs, op.12b, 1917;
Nights of Music, 1919;
5 Songs, 1919

Instrumental:

Orch:
Sym., c, op.10, 1917;
Andante, a, 1918–19;
Island of the Fay, 1918–19 [arr. of pf work];
Prelude to a Doll's Ballet, str, 1920;
Thought Drift, 1921 [arr. of no.3 of Twilight Pieces];
Poem [from Poème de concert], pf, orch, 1921

Chbr:
Pf Trio, d, op.5/2, 1917, rev. 1 movt, 1918;
Aubade, op.8b, str qt, 1917;
Sonata, G, vn, pf, 1917, rev. 1919;
Str Qt, E, op.2, 1917–18;
2 Pieces, vc, pf, 1918;
Romance, F, vc, pf, 1918;
Rain Splash, vc, pf, 1919, unfinished;
Marionettes, vn, pf, 1919;
Piece, C, str qt, 1919;
Rhapsody, f , str qt, 1920;
Dream Temple, vn, pf, 1920;
2 Fragments, str qt, 1920–21;
Andante, str qt, 1922

Piano
3 Slumber Songs, op.6, 1917;
4 Miniature Tone Pictures, 1917, withdrawn 1922;
Impression from Cherry Ripe, 1917, withdrawn 1922;
5 Pieces, op.8a, 1917;
3 Impressions, op.9, 1917;
2 Elegies, op.11, 1917;
3 Playtime Sketches, op.12a, 1917;
Sonata no.2, a, op.13, 1917;
6 Pieces, op.14, 1917;
Rococo, 1917;
Passion of Destiny, 1917, unfinished;
4 Sketches, 1917–18;
6 Dream Impressions, op.16, 1918;
Sonata, f , op.4, 1918, rev. 1919 and 1921;
Poem, B, op.6/2, 1918;
Introduction and Valse Caprice, op.3/1, 1918;
Concert Study, a, op.6/3, 1918;
The Island of the Fay, 1918–19;
Paradise Gardens, 1918–19;
7 Preludes, 1919;
Dead Heart Flower, 1919
The Little Wavelets, 1919 [from Sonata no.2];
February Pastoral, 1919;
Vale of Memories, 1919;
4 Poems, 1919–20;
Coloured Leaves, 4 pieces, 1919–20;
3 Concert Studies, 1919–20;
Milestones, 3 pieces, 1920;
Prelude, D , 1920;
Cyril Scott Fragment, 1920;
Silverpoints, 4 pieces, 1920–21;
Tides, 2 pieces, 1920–21;
Pictures of Light, 3 pieces, 1920–22;
7 Preludes, set 2, 1920–22;
Prelude and 7 Diversions, 2 pf, 1921;
Twilight Pieces, 3 pieces, 1921;
Poème de concert, 1921 [from final movt of Sonata, 1919];
Idyll (Nocturne), 1921, rev. 1922;
Prelude-Filigree, 1921;
A Last Sheaf, 4 pieces, 1921–2

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: William Baines (1899-1922) - Altres: William Baines (1899-1922)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

This is a very important issue indeed. The name William Baines may be unfamiliar to many readers but I would certainly place him among the major figures in English piano music in the early part of this century. The output he produced during his tragically short life - he succumbed to incipient tuberculosis at the age of 23 in 1922 - is truly phenomenal. Not only did he compose a remarkable amount of very fine and highly original piano music, but he also produced a Symphony, a concertante work for piano and orchestra (yet to be heard), a tone-poem entitled The Island of the Fay after an Edgar Allan Poe poem, as well as a dozen or so songs. To my knowledge this is only the second commercial recording ever made of his music (Eric Parkin also recorded a volume of piano music for Lyrita back in the 1970s, 5/72 - nla) so Priory are to be greatly applauded for their vision and enterprise in releasing this long overdue tribute. One of the remarkable things about Baines is the rapidity with which he seemed to find a unique voice. He fell under the spell of Scriabin and Cyril Scott early on in his musical development - in fact he was one of the few composers to fully personalize Scriabin’s harmonic sound world - but one need only sample, say, the evocative seascape “Goodnight to Flambro” from Tides or the shimmering Pool-Lights to realize just how fast Baines assimilated these influences into his own personal voice. There is great consistency of quality in Baines’s piano music too, perhaps because he was such a fine pianist as well. All of the pieces presented on this disc are delightful, but I would single out the beautiful Paradise gardens (which at times recalls the music of John Ireland), Tides, Twilight Pieces and the Seven Preludes of 1919 as representing Baines at his most inspired. Eric Parkin, who of course is no stranger to this music (having presented a good deal of Baines’s piano music on radio as well as the earlier Lyrita disc), plays beautifully and with conviction, and the recorded sound is good, if a little hard-edged in some of the more forceful passages. If you have the slightest interest in English music I urge you to explore this very rewarding disc which I hope will encourage other record companies to take up the cause.'

Michael Stewart (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Eric Parkin (piano)
AMAZON: BAINES, W. - Piano Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BAINES, W. - Piano Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

VON SEYFRIED, Ignaz Joseph Ritter (1776-1841) - Missa Solemnis (1830)

November 6, 2016, 1:14 am
$
0
0
Anonymus - Ansicht von Stift Melk c.1835
Vista de l'Abadia de Melk (c.1835), obra d'autor anònim (1)



Parlem de Pintura...

---

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: No disponible


Parlem de Música...

Ignaz Joseph Ritter von Seyfried (Wien, 15 d'agost de 1776 - Wien, 27 d'agost de 1841) va ser un professor, director i compositor austríac. Es creu que es va formar inicialment amb Mozart i J.A. Kozeluh a Viena per posteriorment estudiar amb Albrechtsberger i Von Winter. Entre els anys 1792 i 1793 va estudiar Filosofia a Praga si bé va finalment renunciar-hi en favor de la música. A partir del 1797 va treballar com a director en el Theater an der Wien on també hi va participar musicalment amb nombroses partitures des dels anys 1797 i fins el 1827. Tant conegut era el seu nom que la seva música es va representar en més de 1700 ocasions a Viena si bé mai va ser considerat com a un compositor especialment dotat i creatiu. Va compartir amistat amb Beethoven i va dirigir l'estrena de Fidelio el 1805. Com a compositor va ser notablement prolífic amb ballets, òperes, cantates, simfonies, cançons, concerts, marxes, peces per a instruments de vent i, sobretot després del seu retir del càrrec de director musical al Theater an der Wien, una gran quantitat de música de cambra i d'església, incloent una vintena de misses. També va realitzar nombrosos arranjaments d'autors diversos del seu temps però també més antics com Händel, Pergolesi o Palestrina. Com a professor va tenir molts alumnes entre els quals van destacar Karl Binder i Franz von Suppé. El seu germà Joseph von Seyfried (1780-1849) va ser llibretista i escriptor. Ignaz Joseph Ritter va viure la major part de la seva vida a Viena, ciutat on va morir l'agost de 1841.

Font: En català: Ignaz Joseph Ritter von Seyfried (1776-1841) - En castellano: Ignaz Joseph Ritter von Seyfried (1776-1841) - In english: Ignaz Joseph Ritter von Seyfried (1776-1841) - Altres: Ignaz Joseph Ritter von Seyfried (1776-1841)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

L'estudi de l'univers Mozart ha obviat sovint el reguitzell d'alumnes que es van formar sota la seva tutela. I això es deu, potser, al fet que Mozart no va mostrar especial vocació per la docència, més aviat si va veure econòmicament obligat, motiu pel qual no ha estat històricament reconegut per aquest fet, circumstancial, però també important per entendre i contextualitzar la seva vida, especialment la de la seva darrera etapa a Viena. Precisament, en aquesta ciutat hi va néixer Ignaz Joseph Ritter von Seyfried, un músic que fins a dia d'avui ha viscut plàcidament, per desgràcia nostra, en l'anonimat però que a Viena va esdevenir tant famós, que Beethoven el va seleccionar com a director en l'estrena de la seva òpera Fidelio el 1805. Doncs bé, Von Seyfried es va formar musicalment amb Mozart a l'entorn del 1785 per després estudiar amb altres mestres de renom com Albrechtsberger i Von Winter. El seu ràpid ascens social motivat també pel seu càrrec directiu al Theater an der Wien va facilitar el seu contacte amb la "crème de la crème" vienesa de la qual Beethoven en va ser l'il·lustre més destacat. Un compositor que evidentment va impactar a Von Seyfried i que posteriorment va intentar emular, sense èxit, en algunes de les seves obres. No obstant, tot i no gaudir del talent i la creativitat de l'alemany, el cert és que Von Seyfried va ser una de les figures musicals més importants de la Viena d'entre segles sent el seu nom, i el seu opus, habitual en les sales de concerts.

La paradoxa absurda s'ha produït al nostre temps ja que en prou feines n'existeixen referències tot i aquesta fama que el va precedir en vida i que va tenir un reflex creatiu en desenes d'obres de tota mena i condició com simfonies, òperes, oratoris, misses i abundant obra de cambra molta de la qual es preserva, en perfectes condicions i a dia d'avui, a Viena. Curiosament, la monumental Missa Solemnis en si menor per a solistes, cor i orquestra i escrita l'any 1830, es va localitzar casualment en un àtic de la ciutat polonesa de Lublin i en un estat realment precari que va obligar a una heroïcitat per a recuperar-la en la seva totalitat. Feliçment, el fruit d'aquest esforç el podrem gaudir en so d'una missa que el compositor va escriure amb l'ajuda del seu fill Leopold von Seyfried (1806-1888), qui en aquell temps treballava a l'Abadia Benedictina de Melk i a on precisament aquesta missa es va estrenar el 1831. Una obra, per altra banda, d'esperit clàssic en tota la seva concepció, propera i fidel als cànons de l'escola vienesa de finals del XVIII però que la tonalitat en si menor la converteix en una obra per moments més dramàtica però de solemnitat cerimonial i que fa justícia, i de quina manera, al seu creador. Oportunitat immillorable, sens dubte, per a descobrir i presentar en escena un gran mestre, director i compositor austríac!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Justyna Stępień (soprano); Ewa Mikulska (contralto); Krzysztof Machowski (tenor); Krzysztof Matuszak (bass); Przemyśl Archdiocesan Choir Magnificat; Rzeszów University Choir; Artur Malawski Philharmonic Orchestra; Mieczysław Gniady (conductor)
PRESTOCLASSICAL: VON SEYFRIED, I.R. - Missa Solemnis
SPOTIFY: VON SEYFRIED, I.R. - Missa Solemnis



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

BUTTERWORTH, George (1885-1916) - Orchestral works

November 6, 2016, 11:04 pm
$
0
0
Pierre Puvis de Chavannes - Peace (1867)
Obra de Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898), pintor francès (1)


- Recordatori de George Sainton Kaye Butterworth -
En el marc de la commemoració del seu 100è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Pierre Cécile Puvis de Chavannes (Lyon, 14 de desembre de 1824 - Paris, 24 d'octubre de 1898) va ser un pintor francès. Després d'estudiar a l'École polytechnique, va passar una temporada a Itàlia. Va decidir consagrar-se en la pintura estudiant l'obra d'Eugène Delacroix i de Thomas Couture. Va exposar al Saló de 1850, però va tenir problemes per a tornar-ho a fer. El 1854 i el 1855, Puvis de Chavannes va realitzar frescos i pintures murals a Amiens i al Panteó de París. Les seves obres, entre les quals es troben nombroses pintures murals, són pròpies del simbolisme pictòric. A Montmartre, va tenir una relació amb una de les seves models, Suzanne Valadon, que es convertiria més tard en una de les artistes més importants de la seva època. El 1890, va ser un dels fundadors de la Société Nationale des Beaux-Arts de la qual més tard seria president, i que més tard posaria el seu noms a uns premis, primer al Musée d'art moderne du Trocadero i després al Grand Palais dels Camps Elisis. La seva tècnica preferida fou l'oli sobre llenç, però amb una característica que el feia molt especial, que era la de simular el fresc. Organitzava les obres sobre teles de gran mida que després encolava a les parets. Els seus temes estan inspirats en mitologia, història i literatura. Les referències clàssiques en la seva forma de treballar estan inspirades en els artistes que va conèixer durant el seu viatge a Itàlia. Es dedicà a simplificar el dibuix i en l'aplicació del color, treballa a base de grans superfícies d'un mateixa tonalitat, que es poden considerar l'anticipament de Paul Gauguin. Les seves obres presenten una atmosfera de calma, repòs. Semblen visions que van més enllà del temps i de l'espai. Va morir a Paris l'octubre de 1898.

Font: En català: Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) - En castellano: Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) - In english: Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) - Altres: Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) 


Parlem de Música...

George Sainton Kaye Butterworth (London, 12 de juliol de 1885 - Pozières, 5 d'agost de 1916) va ser un compositor anglès. Es va formar inicialment a Aysgarth (1896-9), Eton (1899-1904) i en el Trinity College d'Oxford (1904-8), on va llegir obres clàssiques i on va ser triat president del Club Musical de la universitat motivant la seva dedicació en exclusiva a la música. També va rebre formació de Christian Padel, un antic alumne de Moscheles, a York, i de C.H. Lloyd i de Thomas Dunhill a Eton. Poc després va treballar al servei de Fuller Maitland i posteriorment com a professor de piano a Radley. El 1910 va entrar en el Royal College of Music on va estudiar amb Walter Parratt i Charles Wood si bé el 1911 va abandonar els estudis tornant a la seva residència familiar de Londres. De caràcter introvertit i perfeccionista, va destruir la majoria de les seves composicions abans de participar, el 1914, en el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, on va morir en el transcurs de la contesa l'agost de 1916.

OBRA:

Vocal secular:

I Fear Thy Kisses (P.B. Shelley), 1v, pf, 1909;
I Will Make You Brooches (Stevenson), 1v, pf;
Requiescat (O. Wilde), 1v, pf, 1911;
6 Songs from A Shropshire Lad (A.E. Housman), 1v, pf (1911);
Love Blows as the Wind Blows (Henley), 1v, str qt, 1911–12, orchd c1914;
Bredon Hill and Other Songs (Housman), 1v, pf (1912);
In the Highlands (Stevenson), SSA, pf (1912)

Arrs.:
11 Folk Songs from Sussex, 1v, pf, 1912;
On Christmas Night, carol, SATB (1912);
We Get Up in the Morn, harvest song, TTBB (1912);
Morris Dance Tunes, pf, 1913

Other works incl. juvenilia, lost early works
MSS in GB-Ouf, Ob, Lbl, WRec, Lcs

Instrumental:

(orch, unless otherwise stated):
Barcarolle, perf. 1903, lost;
2 English Idylls, 1911;
A Shropshire Lad, rhapsody, 1912;
The Banks of Green Willow, idyll, 1913;
Fantasia, 1914, inc.;
Suite, str qt, unpubd

Font: En català: No disponible - En castellano: George Butterworth (1885-1916) - In english: George Butterworth (1885-1916) - Altres: George Butterworth (1885-1916)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Grant Llewellyn's Butterworth is a model of sensitivity and poise. To be truthful, I don't think I've ever heard the Two English Idylls imbued with a fresher sense of re-creative wonder—and how tellingly this gifted young conductor manages to convey the vulnerable poignancy behind this thoroughly engaging music. Similarly, the misty introduction to A Shropshire Lad is breathtaking in its evocative power, with scrupulously observed dynamics to boot (the clarinets' first entry really is a genuine, ear-bending ppp), whilst the central portion brings with it just the right amount of pulse-quickening passion. Only, perhaps, in The banks of green willow do the RLPO seem marginally less responsive to Llewellyn's specific (in this case unusually gentle, almost dreamy) demands: here Marriner and the ASMF (mid-price Decca), aided by beefier sonics, create a rather more personable impression. Generally speaking though, Llewellyn presides over quite the most exquisitely-honed and illuminating readings of these lovely miniatures since Sir Adrian Boult's outstandingly sensitive Lyrita accounts from the mid-1970s (1/76—as yet unavailable on CD). Samuel Coleridge-Taylor completed his Ballade in 1898, the same year as the first scene (''Hiawatha's wedding feast'') of his once widely popular cantata The Song of Hiawatha. It's an enjoyable essay, full of effective orchestral bluster, but in no way distinctive—only the touchingly sweet secondary melody lingers in the memory for any period of time. 

The Symphonic Variations on an African Air of 1906, on the other hand, show a far greater imaginative scope and emotional variety; stylistically, I was strongly reminded of another underrated orchestral set of variations, namely Grieg's charming Old Norwegian Romance. The African air in question is the resonant black spiritual I'm troubled in mind, and Argo's exemplary and thoughtful booklet-annotator, Stephen Banfield, rightly cites Delius's Appalachia as a kindred creation, though Coleridge-Taylor's inspiration, for all its agreeable fluency and occasional moments of harmonic subtlety, never honestly comes close to matching the universal properties of Delius's sublimely naive vision. Again, excellent, vibrant performances, though. Under Llewellyn, Hamish MacCunn's delightful Victorian concert overture, The land of the mountain and the flood, also receives crisp yet affectionate treatment: its indelible 'big' tune is most stirringly attended to here, with RLPO strings producing a firmer body of tone than do the SNO on either of Sir Alexander Gibson's recordings (Chandos and mid-price EMI). Chris Hazell's Liverpool Philharmonic Hall production is both irrepressibly vivid and impeccably well-lit, with keen-voiced horns cutting through the orchestral texture in characteristically exciting Decca/Argo manner; now and then, some of the cymbal-led tuttis in the Coleridge-Taylor items acquire a certain aggressive edge, but never too distractingly so. A lovely collection.'

Andrew Achenbach (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Royal Liverpool Philharmonic Orchestra; Grant Llewellyn
AMAZON: BUTTERWORTH, G. - The Banks of Green Willow
CPDL: No disponible
SPOTIFY: BUTTERWORTH, G. - The Banks of Green Willow et al



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

HESSE, Ludwig Christian (1716-1772) - Chamber music

November 7, 2016, 11:10 pm
$
0
0
Joseph-Marie Vien - Jeun fille arrosant des fleurs
Obra de Joseph-Marie Vien (1716-1809), pintor francès (1)


- Recordatori de Ludwig Christian Hesse -
En el dia de la celebració del seu 300è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Joseph-Marie Vien (Montpellier, 18 de juny de 1716 - Paris, 27 de març de 1809) va ser un pintor francès. Protegit pel Comte de Caylus, es va formar inicialment a l’estudi de Natoire. El 1745 va obtenir el Prix de Roma i va viatjar a Itàlia on va viure i estudiar a l’Acadèmia Francesa de Roma. De tornada a París va presentar la seva obra Daedalus i Icarus provocant l’admiració però també el rebuig, especialment de François Boucher. El 1776 va ser nomenat director de l’Escola de França a Roma on va desistir de rebre com a alumne a Jacques-Louis David. Va ser un dels darrers pintors en tenir el títol de Premier peintre du Roi, càrrec que va exercir entre els anys 1789 i 1791. Poc després Napoleó el va nomenar senador. Com a professor va tenir molts alumnes entre els que van destacar François-André Vincent, Jean-Antoine-Théodore Giroust i Jean-Baptiste Regnault. Va morir a París el març de 1809.

Font: En català: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - En castellano: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - In english: Joseph-Marie Vien (1716-1809) - Altres: Joseph-Marie Vien (1716-1809) 


Parlem de Música...

Ludwig Christian Hesse (Darmstadt, 8 de novembre de 1716 - Darmstadt, 15 de setembre de 1772) va ser un intèrpret de viola de gamba i compositor alemany. Es va formar inicialment amb el seu pare Ernst Christian Hesse i amb la seva mare Johanna Elisabeth. Poc després va entrar a la Universitat de l'Halle on va estudiar Dret si bé ràpidament es va decantar per la música assolint un càrrec de músic de cambra al servei del landgravi Ernst Ludwig. No obstant, la mort del landgravi el 1739 el va obligar a viatjar a Berlin on va entrar al servei de la cort de Frederic II. Allà va fer amistat amb Carl Philipp Emanuel Bach, amb qui va treballar sovint, i va començar a compondre. Més tard va ser admès a la capella de l'òpera on va treballar al servei del príncep August Wilhelm. En aquest càrrec hi va romandre fins a la mort del príncep el 1758. Com a compositor va crear principalment arranjaments de peces d'òpera per a una o dues violes, algunes amb acompanyament de baix continu. A partir del 1760 va tornar a Darmstadt on hi va romandre la resta de la seva vida i a on hi va morir el setembre de 1772.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Ludwig Christian Hesse (1716-1772)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The designation "trios" on the cover of this French release may be puzzling to average listeners, inasmuch as only two players are listed, and only one of the works actually involves a trio. The flexibility of instrumentation during this period is a subject under debate, and it is possible that musicians of Carl Philipp Emanuel Bach's time might have arranged multiple, single-line parts for a single keyboard, as the players do here. That produces a rather odd texture in which the keyboard, usually in an accompanimental role in a trio sonata, emerges as a melody instrument. This said, there are some intriguing works here, none more so than the final Sonata in C minor, titled Gespräch zwischen einem Sanguineus und Melancholicus, Wq. 161/1. The title means "Conversation Between a Hopeful Person and a Melancholic One," and the structure of the opening movement reflects that quite ingeniously. The other two composers represented, Johann Gottlieb Graun and (probably) Ludwig Christian Hesse, who never signed his works, are quite obscure, but the virtuoso Graun piece, especially, is worth a look for cellists as well as gambists. The viola da gamba was on its way out by this time, and it doesn't fit with the aesthetic of so-called Empfindsamkeit under which these works can be classed. But somehow the sheer oddness of it all, in the midst of an era of balance and elegance, holds the listener's attention. Beyond the works of the imperfectly understood C.P.E. Bach, the music of the mighty Berlin court of the middle 18th century is almost terra incognita for performers. This release offers at least a way into a fascinating repertory.

James Manheim (source/font: aquí)

---

A punto de desaparecer del mapa musical después de la descomunal importancia que tuvo a lo largo del renacimiento y del barroco, la viola de gamba resurge por un corto espacio de tiempo en Berlín, durante el reinado de Federico el Grande. Es el canto del cisne de un instrumento inevitablemente asociado al Ancien Régime y carente del poderío sonoro de su rival más directo, el violonchelo, circunstancias ambas que significan su sentencia de muerte. Aquel breve renacer violagambístico es posible gracias a tres músicos que coinciden en la corte prusiana: Carl Philipp Emanuel Bach, Johann Gottlieb Graun y Ludwig Christian Hesse (excepcional tañedor y profesor del príncipe Federico Guillermo, sobrino del propio Federico II), quienes, ignorando la desdichada suerte que corre la viola da gamba en el resto de Europa, componen un buen puñado de obras en las que esta recupera su protagonismo.  El presente disco nos devuelve a aquel Berlín del Empfindsamkeit, si bien aquí la viola da gamba se ve obligada a compartir el estrellato con un instrumento emergente, el fortepiano, que amenazaba asimismo con poner punto final a la hegemonía del que había sido el más fiel partenaire de la viola da gamba a lo largo de los siglos, el clavicémbalo. Pero hagamos ciertas precisiones, que son de todo punto necesarias. Las tres obras de Carl Philipp Emanuel Bach son en realidad sendas transcripciones de una sonata para “cembalo concertato” y violín compuesta en 1731, de una sinfonía para dos violines y bajo continuo (1754) y de una sonata en trío para dos violines y bajo continuo titulada Gespräch zwischen einem Sanguineus und Melancholicus (1749). La sonata que se atribuye a Hesse es, hasta que no se demuestre lo contrario, de autoría anónima (Hesse tenía la mala costumbre de no firmar ninguna de sus composiciones, lo cual dificulta enormemente las identificaciones). Por tanto, la única obra original del programa es el trío de Graun, que lo compuso ex profeso para que fuera interpretado por el virtuoso Hesse. Alpha, que siempre ha tenido el hábito de apostar por jóvenes intérpretes franceses, envidó fuerte en su momento por la violagambista Lucile Boulanger y por el clavecinista Arnaud de Pasquale, los cuales debutaron en este sello hace tres años con una muy meritoria lectura de las tres sonatas para viola de gamba y bajo continuo de Johann Sebastian Bach. El presente disco confirma en todos sus extremos las excelentes maneras que demostraron ambos en aquella grabación. De Pasquale aquí utiliza dos fortepianos distintos, copia uno de un silbermann y el otro, de un cristofori. Les acompaña en el trío de Graun, también al fortepiano, Laurent Stewart. Estamos en el adiós de la viola da gamba, sí, pero… ¡menudo adiós!

Eduardo Torrico (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Lucile Boulanger (viola da gamba); Arnaud de Pasquale (fortepiano)
INTERPRETS: Musicke & Mirth
LAQUINTADEMAHLER: Trios for Fortepiano & Viola da Gamba
PRESTOCLASSICAL: Feuer und Bravour
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Feuer und Bravour
SPOTIFY: Trios for Fortepiano & Viola da Gamba



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

SCHUMANN, Georg Alfred (1866-1952) - Choral music

November 8, 2016, 11:06 pm
$
0
0
Gari Melchers - The Sermon (1886)
Obra de Gari Melchers (1860-1932), pintor nord-americà (1)


- Recordatori de Georg Alfred Schumann -
En el marc de la celebració del seu 150è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Julius Garibaldi Melchers (Detroit, 11 d'agost de 1860 - Fredericksburg, 30 de novembre de 1932) va ser un pintor nord-americà. Fill de l'escultor alemany Julius Theodore Melchers, va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf, on també va ser membre de l'Escola de Pintors de la ciutat, a l'Académie Julian i a l'Escola de Belles Arts de París. Va ser també professor a l'Escola de la Saxònia Ducal de Weimar. Defensor del naturalisme va ser guardonat el 1932 amb la Medalla d'Or de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres. Va morir a Fredericksburg el novembre de 1895.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Gari Melchers (1860-1932) - Altres: Gari Melchers (1860-1932)


Parlem de Música...

Georg Alfred Schumann (Königstein, 25 d'octubre de 1866 - Berlin, 23 de maig de 1952) va ser un director i compositor alemany. Es va formar a al violí amb el seu pare Clemens Schumann (1839-1918) i a l'orgue amb el seu avi. Ben aviat, als 9 anys, va participar a l'orquestra de Königstein i als 12 va començar a treballar com a organista. Més tard es va traslladar a Dresden on va estudiar piano si bé ràpidament va viatjar a Leipzig on va entrar al conservatori i va estudiar composició amb Reinecke, Jadassohn i Zwintscher. Entre els anys 1890 i 1896 va ser director del Danzig Gesangverein i entre els anys 1896 i 1899 va ser el director del Bremen Philharmonische Gesellschaft. El 1900 va ser nomenat director de la Berlin Sing-Akademie amb el títol de 'professor reial'. Allà hi va romandre pràcticament la resta de la seva vida treballant com a professor, director i compositor. El 1907 va ser admès a la Preussische Akademie der Künste de la qual en va ser el president el 1934, i on va treballar com a professor entre els anys 1913 i 1945. La seva obra més coneguda, l'oratori Ruth, va patir la intolerància del nazisme motivant el seu aïllament musical durant el Tercer Reich. Va morir a Berlín el maig de 1952.

OBRA:
(selective list)
for fuller list see Biehle (1925)

Vocal secular:

Choral orch:
Amor und Psyche, op.3;
Totenklage, op. 33;
Sehnsucht, op.40;
Das Tränenkrüglein, op.57;
David und Absalon, Ständchen, dramatische Burleske, op.70

Other:
Lieder;

Vocal religiosa:

Ruth, orat, op.50;

Instrumental:

Orch:
Zur Karnevalszeit, suite, op.22;
Variations on ‘Wer nur den lieben Gott lässt walten’, op.24, org, orch;
Variationen und Doppelfuge über ein lustiges Thema, op.30;
Serenade, op.34; Sym., f, op.42;
Variations on ‘Gestern Abend war Vetter Michel da’, op.77;
sym. poems, ovs., other syms.

Chbr:
Pf Qnt, e, op.18;
Vc Sonata, op.19;
Pf Qt, f, op.29
pf pieces

Org:
Passacaglia über BACH, op.39;
10 Chorale Preludes, op.77

Font: En català: Georg Alfred Schumann (1866-1952) - En castellano: No disponible - In english: Georg Alfred Schumann (1866-1952) - Altres: Georg Alfred Schumann (1866-1952) 


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

La hipnòtica figura de Georg Schumann, compositor incomprensiblement oblidat i essencialment desconegut a oïdes neòfites, em va captivar des del dia que el vaig descobrir, per casualitat cal reconèixer, a través de la seva Preis-Symphonie (escoltar aquí). I si bé el cognom fàcilment ens pot confondre, el cert és que aquest Schumann no té res a veure amb el Schumann romàntic de sempre. De fet, el Schumann d'avui va ser una persona de perfil discret i profundament acadèmic i que va viure quasi en règim de reclusió voluntària al servei de la Berlin Sing-Akademie durant més de 50 anys. I si bé va ser autor d'obra instrumental, el cert és que el gruix del seu corpus va ser el coral religiós, amb centenars de partitures en aquest sentit sent, la majoria d'elles, a capella si bé, i com descobrirem, alguna d'elles amagant interessants acompanyaments instrumentals. Música com la d'avui, d'harmonia exuberant i profundament expressiva en un estil hauríem de dir-ne, de transició, entre el romanticisme alemany més clàssic, l'impressionisme més subtil o fins i tot el d'un desconcertant misticisme eteri. Alhora, la solidesa tant de la construcció més formal com del discurs del text no es conjuguen aleatòriament sinó amb precisió i exquisida pulcritud. A tot plegat sumar-hi, evidentment, l'excelsa interpretació que per moments ens commourà amb tristesa les emocions en una edició, en definitiva, impressionant i sensiblement impactant. Personalment, Georg Schumann ha esdevingut, per mèrits propis, un dels grans descobriments d'aquest any, una efemèride pertinent en qualsevol cas, perquè 150 anys és un temps considerable que nosaltres celebrarem, com no podia ser d'altra forma, amb música... la seva música!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 
↧
↧

VAN WASSENAER, Unico Wilhelm (1692-1766) - Concerti armonici

November 9, 2016, 11:07 pm
$
0
0
William Hogarth - Marriage A-la-Mode - 4, The Toilette (c.1743)
Obra de William Hogarth (1697-1764), pintor anglès (1)


- Recordatori d'Unico Wilhelm van Wassenaer -
En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

William Hogarth (London, 10 de novembre de 1697 - Chiswick, 26 d'octubre de 1764) va ser un pintor i gravador anglès. En acabar el seu aprenentatge com a argenter el 1718, es va dedicar al gravat, i va començar a ser conegut a partir del 1726 per les il·lustracions que va realitzar per a la novel·la Hudibras (1726) de Samuel Butler. Va començar a pintar al voltant del 1728, realitzant petites escenes de grup, com Vetllada musical (c.1730, Museu Fitzwilliam, Cambridge). Cap el 1735 va assolir el reconeixement com a pintor d'usos i costums anglesos per les seves dues sèries de pintures, Vida d'una cortesana (1731-1732, destruïda en un incendi el 1755) i Vida d'un llibertí (1735, Museu de Sir John Soane, Londres). Va realitzar una sèrie de gravats a partir d'aquestes pintures, gràcies als quals va aconseguir renom com a pintor satíric de gran brillantor i preocupació moralitzadora. Degut a la popularitat dels seus gravats, es van falsificar massivament fet que va motivar l'aprovació d'una pionera llei de drets d'autor el 1735, coneguda com la Llei Hogarth. Dues de les seves obres més ambicioses, encara que menys característiques, van ser els murals El bon samarità i La piscina de Betsaida, pintats a l'escala de l'hospital de Sant Bartomeu de Londres entre 1735 i 1736. Aquests murals van ser realitzats en un estil barroc molt ornamentat i amb temes mitològics o bíblics que estaven molt de moda en l'art francès i italià de l'època. 

El 1743 va acabar sis teles titulades Casament a la moda (National Gallery, Londres) i el 1745 es van publicar els gravats basats en aquesta sèrie. La sàtira brillant que fa de les noces per diners, els detalls mordaços de la vida de la classe alta i el mestratge en la complexitat de les escenes troben la seva màxima expressió en aquesta sèrie, considerada la seva obra mestra. D'aquesta època pertanyen també molts dels seus retrats, entre els quals destaquen el famós Garrick com a Ricard III (1745, col·lecció del Comte de Feversham) i La venedora de gambetes (1759, National Gallery, Londres). El 1753 va escriure L'anàlisi de la bellesa, un tractat sobre els seus principis estètics. Quatre anys després va ser nomenat pintor de Jordi II. Durant els últims cinc anys de la seva vida es va veure embolicat en aferrissades baralles polítiques amb el controvertit reformista polític britànic John Wilkes, a qui havia caricaturitzat en un gravat. Wilkes li va tornar el cop amb un atac a l'obra de Hogarth Segismunda (1759). El seu últim gravat, La trivialitat, pensat com un comiat, va ser editat el 1764. Va morir a Chiswick l'octubre de 1764. L'epitafi del seu monument el va escriure el seu amic actor David Garrick.

Font: En català: William Hogarth (1697-1764) - En castellano: William Hogarth (1697-1764) - In english: William Hogarth (1697-1764) - Altres: William Hogarth (1697-1764) 


Parlem de Música...

Unico Wilhelm van Wassenaer (Delden, 2 de novembre de 1692 - Den Haag, 9 de novembre de 1766) va ser un compositor holandès. Va néixer en el sí d'una de les famílies nobiliàries holandeses més influents. Es creu es va formar musicalment amb l'organista i compositor Quirinus van Blankenburg a La Haia. Entre l'octubre de 1707 i l'abril de 1709 va possiblement acompanyar el seu pare de visita a l'Elector Palatí Johann Wilhelm a Düsseldorf. Un any més tard es va matricular a la Universitat de Leiden i després de finalitzar els seus estudis va iniciar una gira, entre el 1714 i el 1718, per Europa i Anglaterra. A La Haia, va dedicar algunes de les seves obres al duc Friedrich Ludwig von Württemberg i va ser bon amic del comte Willem Bentinck, amb qui va organitzar nombrosos concerts. Més tard, i novament establert a La Haia, va compondre, en una data incerta entre el 1725 i el 1740, els seus famosos VI concerti armonici amb dedicació expressa a Willem Bentinck. Uns concerts que Wilhelm van Wassenaer no va signar i que posteriorment es van atribuir erròniament a Carlo Ricciotti, i anys més tard a Händel i fins i tot a Pergolesi atribució que va motivar un sobtat interès per aquests concerts al llarg del segle XX. Wilhelm van Wassenaer va treballar també i durant molts anys com a diplomàtic davant dels Estats Generals i va fins i tot compondre alguna obra en honor a Lluís XV qui al seu torn el va descriure com a ‘grand compositeur: il accompagne fort bien’ i ‘presque aussi bonne que celle de Corelli’. Wilhelm van Wassenaer va viure els darrers anys a La Haia on va morir el novembre de 1766.

OBRA:

VI concerti armonici, 4 vn, va, vc, bc (The Hague, 1740); ed. F. Caffarelli (Rome, 1940) [attrib. G.B. Pergolesi]; ed. in HM, cl, lxxxii, clix, cxlix; cliv, clv (1951–9) [attrib. C. Ricciotti or Pergolesi][3] Sonate, rec, bc, *D-ROu; ed. A. Dunning and W. Brabants (Amsterdam, 1992)Gebed voor de predicatie, *NL-DEta [in an exemplar of G.F. Witvogel: De zangwysen van de CL Psalmen Davids (Amsterdam, 1731)]

Doubtful:
Menuet van de Hr. van Opdam, De tweede menuet, Hollantsche schouburgh en plugge dansen (Amsterdam, 1718);
Laudate Dominum, SSB, bc, DEta

Lost:
Nunc dimittis, B;
concs., fl, 3 vn etc.;
3 concs., 4, 5, 7 insts;
sonata, vc, bc;
sonata, 2 vn, bc

Font: En català: Unico Wilhelm van Wassenaer (1692-1766) - En castellano: Unico Wilhelm van Wassenaer (1692-1766) - In english: Unico Wilhelm van Wassenaer (1692-1766) - Altres: Unico Wilhelm van Wassenaer (1692-1766)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Unico Wilhelm, Graf van Wassenaer (1692-1766) was a Dutch nobleman, diplomat and amateur musician whose name is not to be found in "Grove"; nor did it grace the publication of his "Concerti Armonici" (1740) by Carlo Ricciotti, an Italian violinist who dedicated it to another Dutch nobleman and who was wrongly named as the composer when Walsh republished the works in 1755. A nineteenth-century manuscript copy by a Polish composer, Francois Lessel, attributed them to Pergolesi and this led to their inclusion in Pergolesi's "Opera Omnia from which Stravinsky imported several themes 'by Pergolesi' for his ballet "Pulcinella". Though this attribution has long been doubted it was only in 1979 that a manuscript was discovered, in an unknown hand but with an introduction in Wassenaer's own, which places his authorship of the "Concerti Armonici" beyond doubt. Such is their marvellous quality, not least their harmonic richness, that it is impossible to believe that they could have been his only works, and to wonder what happened to the rest maybe lurking amongst the spurious or doubtful ones by others. All are in four-movement "da chiesa" form and reflect Wassenaer's wide knowledge of the music of his time, with his taste for Italian composers well to the fore and even with the occasional hint of Bach!

GRAMOPHONE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: L'Orfeo Ensemble di Spoleto; Hermans Consort; Fabrizio Ammetto
AMAZON: WASSENAER, U.W. - Concertos Armonico Nos. 1- 6
CPDL: No disponible
SPOTIFY: WASSENAER, U.W. - Concertos Armonico Nos. 1- 6



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

GIULIANI, Mauro (1781-1829) - Opere per voce e chitarra

November 10, 2016, 11:11 pm
$
0
0
Joseph Karl Stieler - A Lady of the Petre Family Playing the Guitar
Obra de Joseph Karl Stieler (1781-1858), pintor alemany (1)



Parlem de Pintura...

Joseph Karl Stieler (Mainz, 1 de novembre de 1781 - München, 9 d'abril de 1858) va ser un pintor alemany. Es va formar a partir del 1798 amb Christoph Fesel a Würzburg i a partir del 1800 amb Heinrich Füger a Vienna on el seu estil va rebre la influència del retrat anglès. Més tard, va estudiar amb François Gérard a París qui al seu torn el va introduir al neoclassicisme. Poc després va viatjar un temps a Itàlia abans de tornar a Alemanya on va treballar a la Cort de Baviera. El 1820 va ser nomenat pintor de la cort de Ludwig I realitzant nombrosos retrats del rei i d'altres famílies benestants alemanyes. El 1823 va fundar, juntament amb Domenico Quaglio, Peter von Hess i Friedrich von Gärtner, la Munich Kunstverein per tal de promocionar els artistes locals. Al llarg de la seva carrera va ser considerat com un dels pintors neoclàssics més importants d'Alemanya i els seus retrats van gaudir d'àmplia acceptació realitzant pintures de grans personatges de l'època com Franz Brentano i Antonie Brentano (1808), Johann Wolfgang von Goethe (1828), Ludwig Tieck (1838), del geògraf Alexander von Humboldt (1843) i del músic Ludwig van Beethoven, entre molts altres. Si bé la seva temàtica principal fou el retrat, també va ser autor de pintura de gènere i d'escenes religioses. Va morir a Munich l'abril de 1858.

Font: En català: No disponible - En castellano: Joseph Karl Stieler (1781-1858) - In english: Joseph Karl Stieler (1781-1858) - Altres: Joseph Karl Stieler (1781-1858)


Parlem de Música...

Mauro Giuseppe Sergio Pantaleo Giuliani (Bisceglie, 27 de juliol de 1781 - Napoli, 8 de maig de 1829) va ser un guitarrista i compositor italià. Es va formar en violoncel i contrapunt abans d'especialitzar-se en l'estudi de guitarra. El 1806 es va establir a Viena degut a què Itàlia l'interès per la guitarra era molt limitat tot i els excel·lents instrumentistes del seu temps com Agliati, Carulli, Gragnani o Nava, entre altres. A Viena ràpidament es va fer famós tant per la seva faceta d'intèrpret com de compositor competint directament amb músics locals com Simon Molitor i Alois Wolf. L'abril de 1808 va presentar, amb gran expectació, el seu Concert de guitarra Op.8. A l'entorn del 1814 va assolir la condició de ‘virtuoso onorario di camera’ de l'emperadriu Marie-Louise. El 1819 va tornar a Itàlia on va viure a Roma fins el 1823 abans d'establir-se, definitivament, a Nàpols, on va treballar al servei de la cort fins a l'últim dels seus dies. El seu fill Michel Giuliani (1801-1867) i la seva filla Emilia Giuliani van ser músics. Mauro Giuliani va morir a Nàpols el maig de 1829.

OBRA:

Vocal secular:

Lieder, arias, gui/pf acc.: opp.13, 22, 27, 39, 79, 89, 95;
16 works without op. no.

Instrumental:

Orch.:
Concerto n. 1 in la maggiore op. 30;
Concerto n. 2 in la maggiore op. 36;
Concerto n. 3 in fa maggiore op. 70 (per chitarra terzina);
Concerto n. 4 op. 129 (lost);

Chbr:
gui, str qt, opp.65, 101–3;
gui, fl/vn, opp.24a, 25, 52–3, 63, 74–7, 80–82, 84–6, 126–7, 6 works without op. no.;
gui, pf, opp.68, 93 (with Hummel), Grand duo concertant (with Moscheles; known also as Moscheles’s op.20), 1 work without op. no.;
2 gui, opp.66–7, 130, 137, 5 works without op. no., 5 works posth. pubd

Solo gui:
Sonate, op.15;
Grand ouverture, op.61;
12 variation sets, opp.6, 9, 20, 38, 49, 64, 88, 91, 97, 104, 112, 118;
2 character studies, opp.46, 148;
3 Sonatinas, op.71; most ed. T.F. Heck, Le pupitre, xlvi (Paris, 1973) and R. Chiesa (Milan, 1974–94);
31 works without op. no., 15 works posth. pubd

Font: En català: Mauro Giuliani (1781-1829) - En castellano: Mauro Giuliani (1781-1829) - In english: Mauro Giuliani (1781-1829) - Altres: Mauro Giuliani (1781-1829)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

The practice of accompanying the voice with the guitar in Vienna during the classical period was so widespread among amateurs, the aristocracy and the new bourgeoisie that even the editor Diabelli seriously considered publishing a version for guitar of extremely famous Lieder, including some by Schubert. Diabelli was not only a fine pianist: he also possessed a profound knowledge of the guitar and participated in the frenetic activity of transcribing vocal works which substituted the timbre of the piano with the more seductive nocturnal sound of the six strings. This exercise occupied lesser-known guitarists who were variously employed as teachers, composers and concert artists in Vienna. The Bohemian Wenzel Matiegka brilliantly transcribed two of the most famous Lieder of Mozart and Beethoven, while Carl Maria Von Weber himself, who fancied and was quite familiar with the guitar, composed an extraordinary cycle of Lieder for these forces. Mauro Giuliani from Puglia, who was living in the Austrian capital during the extraordinary, unrepeatable and completely excessive craze of the Guitarrische Sensucht, became its unparalleled protagonist, both for his genteel instrumental writing and for his perspicacious ability to penetrate the forms, styles and expressive language of the first Viennese school.

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Cristina Curti (soprano); Aldo Vianello (guitar)
RECICLASSICAT: GIULIANI, Mauro (1781-1829)
TACTUS: GIULIANI, M. - Vocal and Guitar Music
CPDL: No disponible
SPOTIFY: GIULIANI, M. - Vocal and Guitar Music



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

MÜLLER, Johann Michael (1683-1743) - XII Sonates Op.1 (1712)

November 12, 2016, 2:09 am
$
0
0
Jacob de Wit - Jupiter, vermomd als Diana, verleidt de nimf Callisto (1727)
Obra de Jacob de Wit (1695-1754), pintor holandès (1)



Parlem de Pintura...

Jacob de Wit (Amsterdam, 19 de desembre de 1695 - Amsterdam, 12 de novembre de 1754) va ser un pintor holandès. Es va formar inicialment a Amsterdam amb Albert van Spiers i posteriorment a Anvers on va estudiar, en profunditat, l'obra de Rubens. No obstant, el seu estil ràpidament va evolucionar vers el neoclassicisme, sent més lluminós i rococò. La seva condició de catòlic practicant va motivar que fos l'encarregat de la decoració de nombroses esglésies si bé també va ser autor d'abundant obra de temàtica mitològica. També va treballar com a gravador, va ser un col·leccionista d'art notable i va exercir de professor amb alumnes com Jan Punt i Pieter Tanjé. Per la seva trajectòria, va ser considerat com un dels pintors decoratius més destacats del seu temps, especialment a Amsterdam ciutat on va viure bona part de la seva vida i a on hi va morir el novembre de 1754.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jacob de Wit (1695-1754) - Altres: Jacob de Wit (1695-1754)


Parlem de Música...

Johann Michael Müller (Schmalkalden, 1683 - Hanau. 1743) va ser un organista i compositor alemany. Es desconeix bona part de la seva formació fins a la seva primera documentació, el 1706, com a substitut de Franz Piscator en el càrrec d'organista i director musical de la Marienkirche d'Hanau, ciutat on el 1737 va ser nomenat vice-director de la seva escola musical. Com a compositor va escriure himnes i obres religioses però també diverses col·leccions de música de cambra, la majoria d'ella en un estil clarament barroc. El 1712 va publicar a Amsterdam el seu recull més famós de 12 Sonates per a oboè i continuo. Johann Michael Müller, també conegut amb el nom afrancesat de Jean-Michel, es creu va viure i treballar a França abans de morir a Hanau el 1743.

Fr. Zollmann, Verleger J. C. Homann, Nürnberg 1728 - Comitatus Hanau
Fr. Zollmann, Verleger J. C. Homann - Comitatus Hanau (1728) (2)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Johann Michael Müller (1683-1743)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Johann Michael Müller es troba entre l'incomptable grup de compositors il·lustres dels quals en prou feines en trobarem informació, fins i tot en les enciclopèdies musicals més exhaustives. Per tant, i de nou, un músic ocult i oblidat que mereix, tal com avui comprovarem, albirar la llum del Sol. En certa manera, aquest oblit ha estat motivat per l'escassa producció conservada del seu repertori i que avui recuperarem íntegrament. Es tracta ni més ni menys que d'un recull de 12 Sonates Op. 1 per a oboè en solitari però també amb dues parts ripieno ad libitum per a dos oboès, fagots i taille o per a instruments de corda, tots ells imprescindiblement acompanyats amb baix continuo de clavecí. Unes sonates que mostren esplèndids detalls de clara factura barroca amb paisatges italians, alemanys i francesos en una col·lecció que Müller va publicar a Amsterdam el 1712, amb el títol en francès i en què es descrivia a sí mateix com a "Director de música i organista" de la Cort de Felip Reinhard d'Hanau. Alhora, va ser conegut amb el nom afrancesat de Jean Michel cosa que fa pensar que va treballar, un temps per determinar, a França, país que musicalment escoltarem, amb reiteració i en les formes característiques, en aquestes sonates. Unes obres, per altra banda, interpretades a un nivell superb, enèrgic i amb una tècnica impecable fet que redunda a l'hora d'avaluar-ne el seu autor l'acadèmia de qui, com avui es demostra, va ser extraordinària!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Marianne Pfau (oboè); Toutes Suites Ensemble
AMAZON: MULLER, J.M. - Sonatas Nos. 1-12
CPDL: No disponible
SPOTIFY: MULLER, J.M. - Sonatas Nos. 1-12



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

SASNAUSKAS, Ceslovas (1867-1916) - Requiem (1915)

November 13, 2016, 1:04 am
$
0
0
Mikalojus Konstantinas Ciurlionis - Fairy Tale (1909)


- Recordatori de Česlovas Sasnauskas -
En el marc de la commemoració del seu 100è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (Druskininkai, 22 de setembre de 1875 - Marki, 10 d'abril de 1911) va ser un escriptor, compositor i pintor lituà, recordat per haver consolidat l'art a nivell professional al país bàltic i per exemplificar les particularitats dels moviments simbolista i modernista a través dels seus llenços i de les seves cromàtiques, enigmàtiques, folklòriques i cosmopolites composicions. Va assistir al Conservatori de Leipzig, on va ser deixeble del pianista, compositor i director d'orquestra Carl Reinecke i del teòric i compositor Salomon Jadassohn. Després d'obtenir la idoneïtat necessària per a impartir la docència, es va guanyar la vida fent classes particulars a la capital Varsoviana. Una sèrie de viatges a prop de Rússia va estimular el seu interès per la cultura i la política nacional lituana, traslladant-se a Vilnius el 1907, fet que modelaria la concreció de la seva música i del seu art. En pocs anys va aprendre a parlar lituà, va dirigir el primer cor professional lituà i va exhibir el mostrari de les seves teles a la Primera Exhibició d'Art del país fundant, per la seva part, l'Associació d'Art de Lituània amb la col·laboració d'altres artistes. La seva obra artística va ser lloada per la musicalitat de les pintures i compositors com Stravinsky van comprar les seves obres de forma immediata. Les seves composicions sonores dibuixaven ritmes tediosos i suaus melodies mancades d'artificialitat. El tènue llanguiment de les cançons populars del país va caracteritzar la seva música més madura. Malauradament, al seu retorn de Rússia i després d'una visita a la seva ciutat natal, Druskininkai, va ser víctima d'una greu depressió, tractant-se en un sanatori polonès on va ser afectat de pneumònia. Admirat músic, va preferir expressar-se a través de les variacions, explorant en profunditat la polifonia en l'equador del seu periple artístic, escrivint moltes peces basades en l'harmonia atonal i ampliant la seva carrera a través d'escrits. Els treballs que van contribuir a erigir-lo en un prominent compositor van incloure la seva obra orquestral Polonez (1900), la cantata De Profundis (1900) i els poemes simfònics Miske (1900) i Jura (1907). També va compondre obres per a piano, quartets de corda i diverses cançons per a orgue. Va morir a la ciutat polonesa de Marki l'abril de 1911.

Font: En català: Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (1875-1911) - En castellano: Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (1875-1911) - In english: Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (1875-1911) - Altres: Mikalojus Konstantinas Čiurlionis (1875-1911)


Parlem de Música...

Česlovas Sasnauskas (Kapčiamiestis, 19 de juny de 1867 - Sant Petersburg, 18 de gener de 1916) va ser un organista i compositor lituà. Es va formar inicialment amb el seu pare, l'organista Tomo Sasnausko. Poc després i a partir del 1880 va començar a treballar oficialment com a organista. Més tard va accedir també a un càrrec d'organista de la Catedral de la Santíssima Verge Maria de Vilkaviškis. Anys més tard va accedir al Conservatori de Sant Petersburg on va rebre formació en cant d'Antonio Cotogni. A la ciutat russa es va fer càrrec d'un cor infantil a través del qual va divulgar intensament repertori musical lituà a banda de representar obra pròpia. En aquest sentit, va escriure principalment opus religiós format per dos rèquiems, cantates, himnes i cants corals. També va ser autor d'obra teatral i de cançons tradicionals. El seu estil va ser arcaic, és a dir, proper al classicisme i al primer romanticisme. Va morir a Sant Petersburg el gener de 1916.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Ceslovas Sasnaukas (1867-1916) - Altres: Ceslovas Sasnaukas (1867-1916)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Tot i no gaudir d'una memòria gaire afortunada, no recordo haver parlat amb anterioritat de compositors originaris de Lituània, petit país bàltic i gran desconegut musicalment per nosaltres. De fet, i segons les fonts consultades, un dels primers compositors lituans va ser precisament el nostre protagonista del dia. Si bé, Česlovas Sasnauskas va viure i treballar bona part de la seva vida a la propera Sant Petersburg, capital imperial russa i centre musical de primera magnitud. Conseqüentment, és possible que el mèrit a l'hora d'establir les bases musicals de Lituània no l'hi haguem d'atorgar a Sasnaukas sinó al nostre pintor lituà del dia, qui també va ser un compositor destacat i de qui en un futur en parlaré musicalment. Mentrestant, ens haurem de centrar en l'enigmàtica, si més no per mi, figura bàltica del dia. Un compositor que va llegar un centenar d'obres, la majoria d'elles cançons corals amb o sense acompanyament instrumental, obra d'orgue i la seva partitura més famosa, un Rèquiem per a solistes, cor i orgue, si bé avui l'escoltarem acompanyat d'orquestra, i escrit a l'entorn del 1915. Una partitura d'extensió moderada, amb espurnes neoclàssiques però en bona part de factura romàntica i de la qual en destacaria especialment la sorprenent seqüència del Dies Irae, si bé el conjunt de l'obra presenta una tonalitat i unes característiques solemnes que conjuguen perfectament amb la filosofia inherent d'una missa de difunts. Una obra que malauradament el seu creador no va poder escoltar en vida ja que la primera representació es va realitzar a Praga el 1930, per tant, vet aquí el nostre homenatge sincer per a commemorar el centenari del seu adéu!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Inesa Linaburgyte (mezzo-soprano); Algirdis Janutas (tenor); Vladimiras Prudnikovas (bass); Kaunas State Choir; Lithuanian State Symphony Orchestra; Petras Bingelis
YOUTUBE: Česlovas Sasnauskas - Requiem
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

KELLY, Frederick Septimus (1881-1916) - Violin Sonata "Gallipoli" (1915)

November 13, 2016, 11:08 pm
$
0
0
Vasily Surikov - Girl portrait


- Recordatori de Frederick Septimus Kelly -
En el dia de la commemoració del seu 100è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Vasili Ivánovich Súrikov [Василий Иванович Суриков] (Krasnoiarsk, 24 de gener de 1848 - Moscou, 19 de març de 1916) va ser un pintor rus. L'any 1869 va entrar a estudiar a l'Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg sota la supervisió de Pável Chistyakov i a on hi va romandre tres anys. El 1877 es va traslladar a Moscou on va pintar alguns frescs de la Catedral del Crist Salvador. El 1878 es va casar amb Yelizavete Avgustovne Share (1858-1888), néta del desembrista Pyotr Svistunov. L'any 1881 es va unir al moviment Peredvízhniki i des del 1893 va ser membre de ple dret de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Petersburg. Com a pintor va destacar per les seves obres de gran format i de dibuix precís i realista sobre temes històrics relacionats amb Rússia. Va morir a Moscou el març de 1916 sent considerat, juntament amb Ilya Repin, com un dels pintors russos més famosos del segle XIX.

Font: En català: Vasilij Ivanovič Surikov (1848-1916) - En castellano: Vasilij Ivanovič Surikov (1848-1916) - In english: Vasilij Ivanovič Surikov (1848-1916) - Altres: Vasilij Ivanovič Surikov (1848-1916) 


Parlem de Música...

Frederick Septimus Kelly (Sydney, 29 de maig de 1881 - Beaucourt-sur-Ancre, 13 de novembre de 1916) va ser un pianista i compositor australià. Es va formar al Grammar School de Sydney (1891-92), a l'Eton College (1893-99) i al Balliol College d'Oxford (1900-03). A Anglaterra va participar activament en la vida musical però també en la vida esportiva sent fins i tot guanyador d'una medalla d'or en la regata olímpica del 1908. En aquells anys va estudiar a l'Hoch Konservatorium de Frankfurt amb Ernst Engesser i Iwan Knorr. Després de graduar-se el 1908, va viatjar a Sydney on va realitzar les seves primeres aparicions com a pianista. Poc després va tornar a Londres on també va debutar com a pianista. Com a president de la Classical Concert Society (1912-14), es va especialitzar ràpidament vers la música de cambra realitzant interpretacions acompanyat de Donald Tovey, Jelly d'Arányi i Pau Casals. El 1914 es va unir a Royal Naval Division, on va ascendir a tinent comandant, i va participar activament en la Primera Guerra Mundial. Dos anys més tard, el novembre de 1916, va morir abatut en el transcurs de la Batalla del Somme.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Vocal:
45 songs, 1v, pf, 1899–1915, incl. 2 Songs (W. Shakespeare, J. Todhunter), op.1, 1901–3;
6 Songs (P.B. Shelley and others), op.6, 1909–13

Instrumental:

Orch:
Scherzo, c, 1905;
Suite, E , 1905–8;
Serenade, e, op.7, fl/vn, hn, str, 1911, arr. fl, pf, 1914;
Elegy, str, hp, 1915–16

Chbr:
Sonata, d, vn, pf, 1901;
Str Trio, b, op.8, 1910–11;
Sonata, G, vn, pf, 1915–16

Pf:
In May, 1895;
Irish Air with Variations, 1898;
Theme, Variations and Fugue, op.5, 2 pf, 1905–13;
Waltz–Pageant, op.2a, 4 hands, 1905–12, op.2b, solo, 1911–13;
Allegro de concert, op.3, 1907–13;
A Cycle of Lyrics, op.4, 1907–10;
12 Studies, op.9, 1908–15;
Rule Britannia (Arne, arr. Kelly), 2 pf, 1910;
Sonata, t, 1910–14; Jig, 1912;
Polka, 1912–15;
24 Monographs, 1912-15

Org:
2 preludes, 1914–15

Font: En català: Frederick Septimus Kelly (1881-1916) - En castellano: No disponible - In english: Frederick Septimus Kelly (1881-1916) - Altres: Frederick Septimus Kelly (1881-1916)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Frederick Kelly's Violin Sonata in G is the centre-piece of the programme. It has been given the subtitle Gallipoli where he was posted in 1915, a year before his death on the Somme. The work was written for the violinist Jelly d'Aranyi with whom Kelly had given recitals pre-War. Marshall-Luck hears remembrance of times past in the work - others might simply hear music of a rather conservative stance. Certainly, it is remarkable that any Art of worth could be formed in the environment of total War but Marshall-Luck quotes Leonard Borwick, a pianist and friend of Kelly, who said; "It is not the discomfort of the trenches that bears most hardly upon him ... with high explosive and gas shells dropping all around ... what 'gave him no peace' was an ... overmastering concern that his utterance might not lack one perfecting touch or last fine shade of expression." This says to me that the drive to write the work is an internal one to create something of beauty and worth - regardless of the immediate environment. That this is a worthy and serious work is not in doubt but I struggle to hear in it the quality and individuality that oozes from the Bax in every bar. Do not forget Bax was two years younger than Kelly but in 1915 he was in one of the great floods of his inspiration with a level of genius that leaves Kelly in the shade. The death of any person in war is a tragic loss but I do wonder if the tragedy here is what dictates the music being recorded rather than it having any exceptional worth in its own right. Kelly's Sonata is in the standard three movements with rather extended opening and middle movements over-balancing the terse, but most interesting, Finale - based on a Ground. Marshall-Luck writes persuasively and passionately about the level of invention and intent in the music and I can hear what he means but this leaves me relatively unmoved. The musical influences sound more Germanic than British - certainly no trace of the folksong revival here and perhaps not wholly surprising given his post-graduate training in Frankfurt. In purely objective terms I find it hard to believe that if Kelly had survived, given the stature and genius of the generation of composers into which he was born, his reputation would have been other than as a minor composer.

Nick Barnard (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Rupert Marshall-Luck (violin); Matthew Rickard (piano)
AMAZON: Dream Shadows
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Dream Shadows



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

HERSCHEL, William (1738-1822) - Accompanied Keyboard Sonatas (1769)

November 14, 2016, 11:09 pm
$
0
0
William Turner of Oxford - Donati's Comet (1859)
Obra de William Turner (1789-1862), pintor anglès (1)


- Recordatori de Friedrich William Herschel -
En el dia de la celebració del seu 278è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

William Turner (Black Bourton, 29 de novembre de 1789 - Oxford, 7 d'agost de 1862) va ser un pintor anglès. Sense parentiu amb el famós pintor Joseph Mallord William Turner, es va formar inicialment amb John Varley a Londres. A partir del 1807 va començar a exhibir a la Royal Academy i el 1808 va entrar com a membre de la Watercolour Society en la qual hi va participar en totes les exhibicions fins els darrers anys de la seva vida. El 1810 va tornar a Oxfordshire, el 1811 es va instal·lar a Woodstock i finalment va viure a Oxford. Com a pintor es va especialitzar en paisatges de l'entorn on va viure, principalment d'Oxford, de fet, una de les seves millors obres va ser "View of the city of Oxford from Hinksey Hill". Va morir a la ciutat anglesa l'agost de 1862.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: William Turner (1789-1862) - Altres: William Turner (1789-1862)


Parlem de Música...

Friedrich William Herschel (Hannover, 15 de novembre de 1738 - Slough, 25 d'agost de 1822) va ser un astrònom, organista i compositor alemany. Fill d'Isaac Herschel (1707-1767), es va formar en estudis científics abans d'estudiar oboè i violí. El 1756, i en previsió d'un possible atac francès durant la Guerra dels Set Anys, la família Herschel es va traslladar a Anglaterra si bé aquell mateix any van retornar a Alemanya. A finals del 1756, William i el seu germà Jacob Herschel van tornar a Anglaterra on van procurar establir-se com a músics. Jacob, tot i treballar com a professor privat i compositor, va decidir tornar a Hannover el 1759. William, per la seva part, va provar fortuna en una banda de música militar de Yorkshire. Allà, a banda de realitzar nombrosos concerts, va començar a compondre regularment amb èxit tot publicant simfonies, concerts i abundant obra de cambra. A partir del 1761 va dirigir, també, una banda de 30 músics a Newcastle, en honor a la coronació del rei, i a partir del 1762 va ser l'encarregat d'organitzar concerts a Leeds. El març de 1766 va ser nomenat organista de St John the Baptist d'Halifax, en un càrrec que tant sols va desenvolupar tres mesos. El 1767 va assolir la condició d'organista de l'Octagon Chapel de Bath, ciutat on també va desenvolupar una prominent activitat científica, especialment en el camp de l'astronomia. I si bé la seva carrera com a compositor fou relativament curta, el seu llegat va ser destacat amb un mínim de 24 simfonies, 12 concerts, 45 peces d'orgue, 24 capricis i altra obra de cambra així com himnes, salms i altres peces religioses. Com a astrònom, el seu descobriment del planeta Urà, el 13 de març de 1781, va motivar el seu reconeixement immediat i el rei d'Anglaterra el va premiar amb una remuneració anual per tal que Herschel es centrés en els seus estudis astronòmics, i en la construcció de telescopis, i abandonés definitivament la música. En aquest sentit va ser, juntament amb altres científics, un dels membres fundadors de la Royal Astronomical Society. Va treballar molts anys amb la seva germana Caroline Herschel, qui també va ser astrònoma, reconeguda pels nombrosos descobriments de cometes, entre altres. William Herschel, qui va assolir la nacionalitat anglesa el 1793, va viure la resta de la seva vida a Anglaterra, morint a Slough l'agost de 1822.

William Herschel i Carolina Herschel pulint una lent de telescòpi.
Sir William Herschel i Carolina Herschel pulint una lent de telescòpi (2)

OBRA:

Vocal secular:

The Favorite Eccho Catch Sung at the Vauxhall Gardens (London, c1780);

Vocal religiosa:

Service in A, GB-WRsg;
TeD and Jub, Lcm;
4 ps settings, 4vv, Lcm;
numerous anthems, etc., perf. Bath, Octagon Chapel, 1767–82, most lost;
Vocal works, vv, orch, Cpl

Instrumental:

Syms. (all in GB-Lbl):
nos.1–6 (G, D, C, d, f, B ), str, bn, hpd, 1760;
nos.7–12: 5 a 4 (d, c, F, g, F), 1 a 10 (D), 1761;
nos.13–18: 2 a 4 (E , E ), 4 a 8 (D, E, C, E ), 1762;
nos.19–24, for Grand Orch (c, C, b, a, D, C), 1762–4:
nos.2, 5, 13 ed. in The Symphony 1720–1840, ser. E, iii (New York, 1983)

Concs (all US-BEm, unless otherwise stated):
E , ob, str, bc, May 1759;
d, va, str, bc, Aug 1759;
F, va, str, bc, Oct 1759;
a, vn, str, bc, bns, July 1760;
G, vn, str, 1761;
C, vn, str, bc, Sept 1762;
d, vn, str, bc, July 1764;
C, ob, str, bc;
C, ob, str, 2 hn, 2 bn;
Allegro, C, ob, str [possibly opt. 3rd movt to preceding conc.];
C, vn, str, hns;
C, inc., vn, str [last movt not scored];
D, org, str, G, org, orch [with alternative Andante 2nd movt], both 1767, in S. Jeans's private collection, now in GB-Lbl: ob concs. all ed. W. Davis Jerome (Philadelphia, 1998)

Chbr and solo inst:
6 sonate, hpd, vn, vc (Bath, 1769) [also for hpd alone];
3 sonatas, hpd, US-BEm [may be identical with 3 of above entry];
Andantino, arr. 2 basset-hn, 2 ob, 2 hn, 2 bn, GB-Lbl;
XII Solos, vn, bc, c1763, 10 in US-BEm;
24 capriccios, sonata, vn solo, BEm

Kbd (all GB-Eu, unless otherwise stated):
6 fugues, org;
24 Sonatas, org [14 extant];
33 Voluntaries and Full Pieces, org, inc.;
24 Full Pieces, org [2 sets, some inc.];
12 Voluntaries, org [1 extant];
25 Variations upon the Ascending Scale of the Treble, US-BEm;
2 minuets, see Lubbock

Font: En català: Friedrich William Herschel (1738-1822) - En castellano: Friedrich William Herschel (1738-1822) - In english: Friedrich William Herschel (1738-1822) - Altres: Friedrich William Herschel (1738-1822)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si la ciència en general, o alguna de les múltiples disciplines astronòmiques en particular, fossin les protagonistes d'aquest espai, parlar de Sir William Herschel seria, òbviament, una pura formalitat històrica en clar reconeixement d'un dels pares més importants de l'astronomia moderna. No obstant, fer-ho en un espai musical pot despertar alguna inesperada sorpresa, com la d'avui. I si bé Herschel és un vell amic nostre (escoltar aquí), el cert és que amb el temps el seu nom, i sempre des d'una perspectiva exclusivament musical, ha anat ampliant horitzons en l'espectre relatiu al seu repertori. Per situar-nos en l'espai-temps, Herschel abans d'abanderar al costat de la seva germana Caroline, coautora de la majoria dels seus descobriments, una de les revolucions científiques de la història de la civilització humana, va ser músic. I valgui l'equació diferencial, quin músic! Autor d'un centenar llarg d'obres, va ser curiosa i gustosament reconegut en aquest sentit per la frescor, estil i clarividència creativa, pròpia per altra banda del seu temps. Organista per obligació, ràpidament va explorar altres vies per donar-se a conèixer a Anglaterra, geografia on circumstancialment hi va emigrar degut a una de les tantes guerres absurdes que van afectar Europa. De fet, Herschel va viure dos períodes musicals clarament diferenciats, el comprès entre el 1759 i 1762 en què va emular l'estètica nord-alemanya pròpia d'autors com CPE Bach i la compresa entre el 1762 i 1780, d'orientació neoclàssica. Murri i espavilat, va saber adaptar i transformar el seu estil vers aquestes tendències que tants bons resultats, i diners, reportaven. Precisament, l'edició del dia explora les Six Accompanied Keyboard Sonatas per a clavecí, violí i violoncel de 1769 i publicades a Bath sent, molt probablement, una de les darreres obres que va compondre abans d'ascendir als cels amb la perícia i artesania dels seus telescopis. Obres emmarcades en la plenitud clàssica italiana, galants i de formes aparentment superficials però de notable dificultat en una edició irregular en la interpretació, no pel benaurat i esplèndid clavecí, sinó per unes cordes menys afortunades que no apaivaguen la nostra eufòria de poder fruir de tant interessant repertori del músic (i astrònom) Herschel!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Herschel Ensemble
RECICLASSICAT: HERSCHEL, William (1738-1822)
AMAZON: HERSCHEL, W. - Keyboard Sonatas
CPDL: No disponible
SPOTIFY: HERSCHEL, W. - Keyboard Sonatas



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

STADEN, Johann (1581-1634) - Motetten (1625)

November 15, 2016, 10:57 pm
$
0
0
Pierre Mignard - San Juan Bautista (1688)
Obra de Pierre Mignard (1612-1695), pintor francès (1)


- Recordatori de Johann Staden -
En el dia de la commemoració del seu 382è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Pierre Mignard (Troyes, 7 de novembre de 1612 - Paris, 30 de maig de 1695) va ser un pintor francès. Es va formar inicialment amb Jean Boucher a Bourges i poc després, el 1633, va entrar a l'estudi de Simon Vouet a París. Dos anys més tard va viatjar a Roma, on hi va arribar el 1636 i a on hi va romandre més de 20 anys, fins a octubre de 1657. Allà va conèixer l'art clàssic de Domenichino i Nicolas Poussin, entre altres. No obstant això, Mignard no va deixar d'estar atent les noves tendències de la pintura romana del seu temps, com les provinents de Venècia. El 1657 va tornar a França, passant per Avinyó i Fontainebleau, on va retratar a Lluís XIV, abans d'arribar a París. Precisament, va ser el retrat el gènere en què va destacar, i va obtenir una gran reputació amb les representacions de destacats personatges de la cort en elegants composicions al·legòriques. Tampoc va menysprear la pintura històrica, el gènere més honorable segons els postulats acadèmics contemporanis i al mateix temps va realitzar obres de gran interès, com la decoració de la cúpula de l'església de Val-de-Grâce de París per Ana d'Àustria el 1663, on va poder aplicar els ensenyaments de Giovanni Lanfranco que havia rebut a Roma. El 1690, i després de la mort de Le Brun, va assolir la condició de pintor del rei i de director de l'Acadèmia Francesa. Mignard va morir a París el maig de 1695.

Font: En català: No disponible - En castellano: Pierre Mignard (1612-1695) - In english: Pierre Mignard (1612-1695) - Altres: Pierre Mignard (1612-1695)


Parlem de Música...

Johan Staden (Nürnberg, bap. 2 de juliol de 1581 - Nürnberg, bur. 15 de novembre de 1634) va ser un organista i compositor alemany. Es desconeix la formació inicial i la primera documentació va aparèixer en un escrit de Doppelmayr que el va situar com a organista a Nuremberg. Allà també es documenta el seu casament el 16 d'abril de 1604. Més endavant va ser organista de la Cort de Bayreuth fins el 1605, any que la cort es va traslladar a Kulmbach i a on hi va treballar fins el 1610. A partir d'aquí el seu rastre es perd fins el seu retorn a Nurember el gener de 1611, any del baptisme de la seva filla. Després de la mort de Hans Leo Hassler el juny de 1612, Staden va ocupar el càrrec vacant a Dresden fins a principis del 1614. Aquell mateix any va tornar a Nuremberg on va treballar al servei de la ciutat i a la Spitalkirche. El novembre de 1616 va substituir a Kaspar Hassler com a organista de l'església de San Lorenz i el 1618 va ser nomenat organista a San Sebaldus el qual ja va mantenir fins el novembre de 1634, l'any de la seva mort a Nuremberg. Els seus dos fills, Sigmund Theophil Staden i Adam Staden, van ser compositors.

OBRA:

Vocal secular:

Neue teutsche Lieder nach Art der Villanellen beyneben etlicher Baletti oder Tantz, 3–5vv (1606)
Neue teutsche Lieder mit poetischen Texten samt etlichen Galliarden, 4vv (1609); 3 in S ii; 1 in J iv; 4 ed. in W. Vetter, Das frühdeutsche Lied, ii (Münster, 1928), 20ff
Venus Kräntzlein, newer musicalischen Gesäng und Lieder, 4, 5vv (1610); 7 in S ii; 1 in J iv; 15 ed. in NM, cxix (1936, 2/1959)
Orpheus redivivus, MS, lost, see Zirnbauer, 1960, p.346

Vocal religiosa:

Neue teutsche geistliche Gesäng, 3–8vv (1609)
Harmoniae sacrae pro festis praecipuis totius anni, 4–8vv, quibus … adjectae sunt … novae inventionis italicae cantiones, 1–5vv, bc (1616); Angelicus hymnus, no.11, pubd separately (1615); 7 in S i; 1 in J ii
Jubila sancta Deo per hymnum et echo, 8vv (1617)
Harmoniarum sacrarum continuatio, 1–12vv, bc (1621); 3 in S i; 3 in S ii
Drey christliche Betgesäng, 4vv (1622)
Harmonicae meditationes animae, 4vv (1622)
Hauss-Music, geistliche Gesäng, 3, 4vv: vol.i (1623, 2/1634), 4 in S i; vol.ii (1628), 2 in S i, 1 in J ii; vol.iii (1628), 9 in S i, 6 in J v; vol.iv (1628), 4 in S i; 4 vols. pubd together (1646), 2 in S i
Kirchen-Music, geistliche Gesang und Psalmen: vol.i, 2–14vv (1625), 1 in S i, 1 in S ii; vol.ii, 1–7vv/insts, bc (1626), 5 in S ii; incl. in bc of vol.ii, Kurz und einfältig Bericht für die jenigen, so im Basso ad Organum unerfahren; pr. in AMZ, new ser., xii (1877), 99–103, 119–23; extracts trans. in Arnold, 100–09
Harmoniae novae sacrarum cantionum, 3–12vv, bc (1628); 4 in S ii
Hertzentrosts-Musica, geistliche Meditationen, 1v, bc (1630); copy in D-Nst incl. MS organ tablature of nos. 1–9; 1 in S ii
Musicalischer Freuden- und Andachtswecker oder Geistliche Gesänglein, 4–6vv (1630); 3 in S i; 2 in J ii, iv
Hertzens Andachten, geistliche Gesänglein, 1, 4vv, bc (1631); 2 in S ii
Harmoniae variatae sacrarum cantionum, 1–12vv, bc (1632); 1 in S ii
Plausus Noricus praecelsissimo atque potentissimo principi ac domino, domino Gustavo Adolpho, 9vv/insts, bc (1632)
Geistliche Music-Klang, 1, 3vv, 2, 3 viols, bc (1633); 1 in S ii
Davids Harpffe, 1v, bc (1643), lost
Ach bleib bey uns, 8vv (n.d.)
1 Magnificat, 1620, incl. in Kirchen-Music, i
12 songs, 4vv, 1637
5 motets, 1672, 4 from Harmoniae novae
Lamb Gottes, das du weg nimbst Sünd der Welt, response, 4vv, D-Nla

Instrumental:

Neue Pavanen, Galliarden, Curanten, a 4, 5 (1618) [incl. 1 repr. from 1616]; 6 in S ii; 6 ed. in NM, lxxx (1932, 2/1955); 2 balletti ed. in E. Mohr, Die Allemande, ii (Zürich and Leipzig, 1932), nos.46–7
Opusculum novum, a 4 (1625)
Operum musicorum posthumorum pars prima, a 3–8 (1643); 8 in S ii; 3 ed. in W. Hillemann, Im Trio (Mainz, 1954)
Inst pieces in secular vocal collections, see above
5 suite movts, a 3, Nuremberg, Staatsarchiv (score)
21 pieces incl. 4 toccatas, kbd, and org transcrs. of inst works, I-Tn (see Mischiati)

Literatura:

Letter, 4 Dec 1626, Nuremberg, Staatsarchiv
Kurz und einfältig Bericht, see Kirchen-Music, ii (1626)

Font: En català: Johann Staden (1581-1634) - En castellano: No disponible - In english: Johann Staden (1581-1634) - Altres: Johann Staden (1581-1634)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

German composer and organist. He was a distinguished and versatile composer, and one of the outstanding German musicians of his day. In his later years he was the leading musician in Nuremberg and established the so-called Nuremberg school of the 17th century. Staden published no further secular vocal music after leaving the Bayreuth court about 1610. His principle sacred works are a mixture of old and new styles: some motets without basso continuo, some with continuo as well as other instruments, and choral and solo concertos. His first major work, Harmoniae sacrae (1616), contains all these types and is of considerable historical interest. The first 21 pieces are five- to eight-part motets without continuo, modelled after Lassus; an appendix consists of six pieces for two to five voices with continuo (some also have other instrumental parts) in the style of Lodovico Viadana's Cento concerti ecclesiastici (1602). Furthermore, the eighth partbook has all the parts in open score for the organist, which appears to be the earliest German instance of this Italian practice. Along with Aichinger's Cantiones (1607–9), Michael Praetorius's Urano-Chorodia (1613), the first part of Schein's Opella nova (1618) and Schütz's Psalmen (1619), Staden's Harmoniae sacrae offers some of the earliest sacred concertos in Germany; through it he introduced to Nuremberg an obligatory basso continuo (in the style of Viadana), independent instrumental accompaniment, the solo concerto and the modern score. Nevertheless, the basic style is still that of the motet; melodically and harmonically there is no trace of the seconda pratica anywhere in Staden's output. Other collections that can be grouped stylistically with Harmoniae sacrae are Harmoniarum sacrarum continuatio (1621), which also contains open scores, Harmoniae novae sacrarum cantionum (1628, ‘cum & sine Basso ad Organum’) and Harmoniae variatae sacrarum cantionum (1632), though the continuo part of all three is usually a basso seguente.

Staden's first major work with German texts is Kirchen-Music (1625–6), which contains several examples of concerted writing for solo voices, chorus and mixed vocal and instrumental groups. Volume i makes extensive use of chorale texts, whose melodies often serve as cantus firmi in the manner of the chorale motets of Senfl and Heinrich Finck a century earlier; in general, however, chorales play a lesser role in Staden's music. The texts of volume ii are psalms and other biblical verse, usually set in concerto style. The careful attention to declamation and pictorial aspects of the texts makes Kirchen-Music Staden's most expressive work. The basso continuo partbook of volume ii contains his well-known ‘brief and simple introduction’ to ‘basso ad organum’ (see Arnold, 100ff, and the foreword to edn of vol.i, DTB, xii, Jg.vii/1, p.xlii). He added nothing to the theories of Viadana, Agazzari and Michael Praetorius, but he provided a clear summary of these earlier writings and showed his thorough understanding of the various types of basso continuo (see Eggebrecht). His Hertzens Andachten (1631) and Geistliche Music-Klang (1633) also contain solo concertos, and his lost Davids Harpffe (1643) probably did so too. With his Hertzentrosts-Musica (1630) he introduced the solo continuo song to Nuremberg, and along with Schein and Melchior Franck he was an early composer of motet dialogues, two of which appear in Hauss-Music (1628). To sum up, Staden was one of Germany's earliest exponents of the concertato style (both choral and solo) and the continuo. But his maxim, according to Herbst and Walther, was: ‘the Italians do not know everything, the Germans can also do something’. And indeed his output shows neither a complete surrender to, nor a stubborn evasion of, new Italian styles, forms and textures, including those based on the continuo, such as concertato, monody and recitative. Instead his works reveal a conservative interpolation of these elements with the German traditions of syllabic treatment of the text, unadventurous harmony and counterpoint and the dominating sacred songs with their restricted melodic flow and limited forms.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Windsbacherknabenchor; Concerto Palatino; Capella de la Torre; Martin Lehmann
AMAZON: STADEN, J. - Motetten
SPOTIFY: STADEN, J. - Motetten



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

KREUTZER, Rodolphe (1766-1831) - Violin Concertos Nos.13 & 14 (1803)

November 16, 2016, 11:02 pm
$
0
0
François-Joseph Navez - Scène de musique (1819)
Obra de François-Joseph Navez (1787-1869), pintor belga (1)


- Recordatori de Rodolphe Kreutzer -
En el dia de la celebració del seu 250è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

François-Joseph Navez (Charleroi, 16 de novembre de 1787 - Brussels, 12 d'octubre de 1869) va ser un pintor belga. Un any després de guanyar el gran premi de pintura de Gant el 1812 amb el seu quadre Virgili llegint l'Eneida a August, es va traslladar a París, on va treballar amb Jacques-Louis David, i després a Roma. De retorn a Bèlgica, va ser director de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les i va contribuir a la renovació de la pintura del seu país. De la seva obra pictòrica, d'estil neoclàssic i dedicada principalment al retrat i al gènere històric, van destacar el Retrat de David, La família de Hemptinne, Agar en el desert i Les filadores de Fundi. Va treballar també com a professor amb alumnes com, entre altres, Jean-François Portaels. Va viure la major part de la seva vida a Brussel·les, ciutat on va morir l'octubre de 1869.

Font: En català: No disponible - En castellano: François-Joseph Navez (1787-1869) - In english: François-Joseph Navez (1787-1869) - Altres: François-Joseph Navez (1787-1869) 


Parlem de Música...

Rodolphe Kreutzer (Versailles, 16 de novembre de 1766 - Genève, 6 de gener de 1831) va ser un violinista, professor i compositor francès. Es va formar inicialment amb el seu pare, un músic al servei del duc de Choiseul i posteriorment professor a Versalles. A partir del 1778 es va formar en violí i composició amb Anton Stamitz fent la seva primera aparició pública el maig de 1780 en el Concert Spirituel de Paris on va ser immediatament reconegut pel seu virtuosisme. El 1782 va escoltar una interpretació de violí de Viotti, autor que el va marcar definitivament la resta de la seva vida. El maig de 1784 va interpretar el seu primer concert de violí al Concert Spirituel entrant a formar part de la comitiva musical reial a partir del 1785 al servei de Marie Antoinette. Allà va compondre abundant obra de cambra així com alguns dels seus concerts de violí (Nos. 2-7). A partir del 1790 va enfocar la seva carrera vers l'opera escrivint la seva primera obra teatral el 1790. El 1793 va entrar a treballar a l'Institut National de Musique i el 1795 al Conservatori de París, en ambdues institucions com a professor de violí. En el conservatori hi va romandre fins el 1826 publicant el seu famós recull de 42 études ou caprices for violin (1796). Aquell any va realitzar una gira per Itàlia i va compondre un mínim de vuit concerts de violí (Nos. 8-15). El 1802 es va unir a la capella musical de Napoleò i el 1806 a la seva orquestra privada. El 1804 va entrar en contacte amb Beethoven qui al seu torn va dedicar la Sonata Op. 47 al seu amic Kreutzer si bé el mateix Kreutzer, i fruit de la dificultat tècnica d'aquesta obra, la va considerar "d'impossible interpretació". A partir d'aquells anys Kreutzer es va centrar de ple en la composició d'òperes les quals van tenir un èxit desigual. Durant les vacances de 1810 es va trencar un braç obligant-lo a finalitzar, de sobte, la seva carrera com a solista no obstant va preservar els seus càrrecs com a compositor. A partir del 1815 va ser nomenat maître de la chapelle du roi i el 1817 va assolir el càrrec de director de l'Òpera de París. El 1824 i pels mèrits assolits va ser condecorat amb la Legió d'Honor. A partir del 1826 la seva salut es va deteriorar motivant el seu retir definitiu dels escenaris i càrrecs, morint a París el gener de 1831.

OBRA:

selective list; printed works published in Paris unless otherwise stated

Vocal secular:

Stage:
first performed and published in full score in Paris unless otherwise stated
Jeanne d’Arc à Orléans (drame historique mêlé d’ariettes, 3, Desforges [P.J.B. Choudard]), Comédie-Italienne (Salle Favart), 10 May 1790, unpubd
Paul et Virginie (cmda, 3, E.G.F. de Favières), Comédie-Italienne (Salle Favart), 15 Jan 1791 (1791)
Lodoïska, ou Les tartares (cmda, 3, J.E.B. Dejaure), Comédie-Italienne (Salle Favart), 1 Aug 1791 (1792)
Charlotte et Werther (comédie, 1, Dejaure), Comédie-Italienne (Salle Favart), 1 Feb 1792, unpubd, F-R(m)
Le franc breton (comédie, 1, Dejaure), Comédie-Italienne (Salle Favart), 3 Nov 1792 (1803–10); collab. J.-P. Solié
Le siège de Lille [Cécile et Julien] (trait historique, 1, L.A.B. d’Antilly), Feydeau, 14 Nov 1792, extracts (1792), F-R(m)
La journée de Marathon (incid music, J.F. Guéroult), 1792, ov. (1794)
Le déserteur de la montagne de Ham (fait historique, 1, Dejaure), Comédie-Italienne (Salle Favart), 6 Feb 1793, unpubd
Le congrès des rois (cmda, 3, Desmaillot [A.F. Eve]), OC (Favart), 26 Feb 1794; collab. N.-M. Dalayrac, A.-E.-M. Grétry, E.-N. Méhul and 8 others, unpubd
Le lendemain de la bataille de Fleurus (impromptu, 1, d’Antilly), Egalité, 15 Oct 1794, unpubd
Encore un victoire, ou Les déserteurs liégeois (1, d’Antilly), OC (Favart), 30 Oct 1794, unpubd
On respire (cmda, 1, C.L. Tissot), OC (Favart), 9 March 1795, lib. (c1795)
Le brigand (drame mêlé d’ariettes, 3, F.-B. Hoffman), OC (Favart), 25 July 1795, F-Pc
La journée du 10 août 1792, ou La chute du dernier tyran (opéra, 4, G. Saulnier and Darrieux), Opéra, 10 Aug 1795, lib (1795)
Imogène, ou La gageure indiscrète (cmda, 3, Dejaure), OC (Favart), 27 April 1796, unpubd
Le petit page, ou La prison d’état (cmda, 1, R.C.G. de Pixérécourt and L.T. Lambert), Feydeau, 14 Feb 1800 (c1800); collab. N. Isouard
Flaminius à Corinthe (opéra, 1, Pixérécourt and Lambert), Opéra, 27 Feb 1801, Po (inc.); collab. Isouard
Astyanax (opéra, 3, Dejaure), Opéra, 12 April 1801, Po
Le baiser et la quittance, ou Une aventure de garnison (oc, 3, L.B. Picard, M. Dieulafoy and C. de Longchamps), OC (Feydeau), 18 June 1803, B-Bc; collab. A. Boieldieu, Isouard and Méhul
Harmodius et Aristogiton, 1804 (tragédie lyrique, E.-J.-B. Delrieu), unperf., lost
Les surprises, ou L’étourdi en voyage (2, C.A.B. Sewrin), OC (Feydeau), 2 Jan 1806, unpubd
Paul et Virginie (ballet-pantomime, 3), St Cloud, 12 June 1806, F-Po
François I, ou La fête mystérieuse (cmda, 2, Sewrin and A. de Chazet), OC (Feydeau), 14 March 1807 (c1807)
Les amours d’Antoine et Cléopâtre (ballet, 3, P. Aumer), Opéra, 8 March 1808, vs (Vienna, ?1809)
Aristippe (comédie lyrique, 2, P.F. Giraud and M.T. Leclercq), Opéra, 24 May 1808 (c1808), ov. ed. D. Charlton, The Symphony 1720–1840, ser. D, vii (New York and London, 1983)
Jadis et aujourd’hui (opéra bouffon, 1, Sewrin), OC (Feydeau), 29 Oct 1808 (c1808)
La fête de Mars (divertissement-pantomime, 1), Opéra, 26 Dec 1808, Po
Abel (tragédie lyrique, 3, Hoffman), Opéra, 23 March 1810, Po; rev. as La mort d’Abel (2), Opéra, 17 March 1823, vs (c1824)
Le triomphe du mois de mars (opéra-ballet, 1, E.M. Dupaty), Opéra, 27 March 1811, Po
L’homme sans façon, ou Les contrariétés (cmda, 3, Sewrin), OC (Feydeau), 7 Jan 1812 (c1812)
Le camp de Sobieski, ou Le triomphe des femmes (comédie mêlée de chant, 2, Dupaty), OC (Feydeau), 19 April 1813
Constance et Théodore, ou La prisonnière (oc, 2, B.-J. Marsollier des Vivetières), OC (Feydeau), 22 Nov 1813
L’oriflamme (opéra, 1, C.-G. Etienne and L.P.-M.-F. Baour-Lormian), Opéra, 1 Feb 1814, Pn, Po, I-PAc; (1814); collab. H.-M. Berton, Méhul and F. Paer
Les Béarnais, ou Henri IV en voyage (comédie mêlée de chants, 1, Sewrin), OC (Feydeau), 21 May 1814; collab. Boieldieu
La perruque et la redingote (oc, 3, A.E. Scribe), OC (Feydeau), 25 Jan 1815; collab. C.F. Kreubé
La princesse de Babylone (opéra, 3, L.J.B.E. Vigée), Opéra, 30 May 1815, F-Po
L’heureux retour (ballet, 1), Opéra, 25 July 1815, Po [collab. Berton, Persuis]
Le carnaval de Venise (ballet, 2), Opéra, 22 Feb 1816 [collab. Persuis]; rev. in 1 act, 7 Sept 1817, Po
Les dieux rivaux (opéra-ballet, 1, C. Briffaut and Dieulafoy), Opéra, 21 June 1816, Po; collab. G. Spontini, Persuis and Berton
Le maître et le valet (oc, 3, M. A. J. Gensoul), OC (Feydeau), 8 Aug 1816
La servante justifiée, ou La fête de Mathurine (ballet villageois, 1), Opéra, 30 Sept 1818, Po
Clari, ou La promesse de mariage (ballet-pantomime, 3), Opéra, 19 June 1820, Po
Blanche de Provence, ou La cour des fées (opéra, 1, M.E.G.M. Théaulon and de Rancé), Tuileries, 1 May 1821, Po; collab. Berton, Boieldieu, L. Cherubini and Paer
Le négociant de Hambourg (oc, 3, J.B.C. Vial and J.A. de R. St-Cyr), OC (Feydeau), 15 Oct 1821
Le paradis de Mahomet (oc, 3, Scribe and Mélesville [A.-H.-J. Duveyrier]), OC (Feydeau), 23 March 1822; collab. Kreubé
Ipsiboé (opéra, 4, M. de St-Lyon), Opéra, 31 March 1824, Po
Pharamond (opéra, 3, J.A.P.F. Ancelot, P.M.T.A. Guiraud and L.A. Soumet), Opéra, 10 June 1825, Pn, Po, R(m), vs (Paris, n.d.); collab. Berton and Boieldieu
Matilde, c1826–7 (3), unperf.
La Prise de Toulon par les Français (opéra, 3, d’Antilly), lib only publ, unperf, F-R(m)

Instrumental:

Orch.:
Ouverture de la journée de marathon, ww, brass (1794)

Vn concs. (composition and publication dates from Williams, 1973):
no.1, G, op.1, 1783–4 (c1801);
no.2, A, op.2, 1784–5 (c1801);
no.3, E, op.3, 1785 (c1800);
no.4, C, op.4, 1786 (up to 1808);
no.5, A, op.5, 1787 (by 1808);
no.6, e, op.6, c1788 (?);
no.7, A, op.7, c1790 (by 1808);
no.8, d, op.8, c1795 (by 1809);
no.9, e, op.9, by 1802 (Leipzig, by 1802);
no.10, d, op.10, by 1802 (Leipzig, by 1802);
no.11, C, op.11, by 1802 (Leipzig, by 1802);
no.12, A, op.12, 1802–3 (Leipzig, c1803);
no.13, D, op.A, 1803 (c1804);
no.14, E, op.B, 1803–4 (c1804);
no.15, A, op.C, 1804 (c1805);
no.16, e, op.D, 1804 (Leipzig and Paris, c1805) [on themes by Haydn];
no.17, G, op.E, 1805 (c1807);
no.18, e, op.F, 1805–9 (Offenbach, c1811);
no.19, d, op.G, 1805–10 (?)

Sinfonia concertantes:
no.1, F, 2 vn, c1793 (c1803);
no.2, F, 2 vn, vc, c1794 (Offenbach, c1819) [?B-Bc];
no.3, E, 2 vn, 1803 (1803);
no.4, F, 2 vn, F-Pc

Chbr.:
Qnt, ob/cl, str qt (between 1790 and 1799)

Str qts:
6 quatuors concertans (c1790);
3 qts, op.2 (Offenbach, c1795);
2 qts (Leipzig, between 1790 and 1799);
6 nouveaux quatuors, op.2, pt.1 (c1798)

Trios:
Premier pot-pourri, vn solo, vn, b (c1800);
Trio, ob/cl, bn, va (Offenbach, c1803);
3 trios brillans, 2 vn, b (c1803) [as op.16 (Leipzig, c1804)]

Duets:
Duos, vn, va (Versailles, 1783);
3 vn duos, op.11, pt.2 (Offenbach, c1800);
3 vn duos, op.3 (between 1800 and 1809);
3 duos concertans, 2 vn, op.B (Offenbach, c1820);
6 nocturnes concertans, hp, vn (c1822) [collab. R.N.C. Bochsa]

Sonatas:
3 sonatas, vn, b, op.1 (between 1790 and 1799);
3 sonatas, vn, b, op.B (between 1790 and 1799);
Grande sonate, vn, pf (?Paris, 1799);
3 sonates faciles, vn, b (before 1804);
3 sonatas, vn, b, op.2 (between 1800 and 1809)

Vn solo:
42 études ou caprices (1796), 1st extant edn. (c1807) [40 studies in c1807 print; other 2 ?authentic];
18 nouveaux caprices ou études (Leipzig, c1815) [? later pubd as 19 études]

Pedagogical:
Méthode de violon (1803) [collab. P.J.J. Rode, P.M. Baillot]

Font: En català: Rodolphe Kreutzer (1766-1831) - En castellano: Rodolphe Kreutzer (1766-1831) - In english: Rodolphe Kreutzer (1766-1831) - Altres: Rodolphe Kreutzer (1766-1831)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Ludwig Spohr va descriure els germans Kreutzer amb l'afirmació 'de tots els violinistes de París, ells són els més cultivats', i Beethoven va declarar de Rodolphe 'prefereixo la seva modèstia i el seu comportament natural que els virtuosos que ho exterioritzen tot'. De fet, Kreutzer va ser, juntament amb Baillot i Rode, la 'santíssima' trinitat fundadora de l'escola de violí francesa marcada, entre altres, per un estil brillant, un enfocament objectiu i un extrem virtuosisme. En qualsevol cas, Rodolphe Kreutzer, germà de Jean Nicolas Auguste Kreutzer i oncle de Léon Charles François Kreutzer (1817-1868), va mostrar unes dots excepcionals amb el violí des de ben petit motivant la seva carrera d'intèrpret però combinant-la, sàviament, amb la de compositor. I en aquest sentit, i a diferència d'altres violinistes, va ampliar els gèneres creatius enfocant-se, especialment, en l'òpera en la qual també va destacar. Avui, no obstant i a banda de l'Obertura de l'òpera La mort d'Abel que escoltarem, ens centrarem en dos concerts de violí, concretament el Concert No. 13 en Re major, dedicat al seu alumne Julie d'Alberganti, i el Concert No. 14 en Mi major. Kreutzer, amo i senyor d'un preciós Stradivari, va escriure una vintena de concerts els quals van mostrar diversitat d'opinions i registres però la majoria d'ells van ser molt propers a la filosofia estètica del seu temps. Per exemple, els seus primers concerts van ser més clàssics en les formes i propers a Stamitz, posteriorment, Viotti també va ser una clara influència a partir de la dècada del 1790 per finalment anar sofisticant el mètode, ampliant la complexitat del violí solista i enriquint l'orquestració. En els dos concerts d'avui, consecutius en el temps, podrem escoltar una amalgama d'aquests sabors clàssics i pre-romàntics tant característics, per altra banda, de l'Europa d'entre segles, en unes partitures d'orfebreria acadèmica i de llenguatge precís i a on el violí, evidentment, viu en la plenitud però sense desentonar amb una orquestra de perfil solemne. Menú, en qualsevol cas, ideal per a celebrar l'esplèndid art del francès Kreutzer!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Les Agrémens; Guy Van Waas
INTERPRETS: Saskia Lethiec (violin); Orquesta Do Norte Porto; Jose Ferreira Lobo (conductor) 
INTERPRETS: Peter Sheppard Skærved (violin); Slovak State Philharmonic Orchestra; Andrew Mogrelia (conductor)
IMSLP: Rodolphe Kreutzer (1766-1831)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Rodolphe Kreutzer

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

DE MAJO, Giuseppe (1697-1771) - Opera arias

November 18, 2016, 12:19 am
$
0
0
Giovanni Battista Pittoni - The Sacrifice of Polyxena
Obra de Giovanni Battista Pittoni (1687-1767), pintor italià (1)


- Recordatori de Giuseppe de Majo -
En el dia de la commemoració del seu 245è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Giovanni Battista Pittoni (Venezia, 20 de juny de 1687 - Venezia, 17 de novembre de 1767) va ser un pintor italià. Provinent d'una família de pintors, es va formar amb el seu oncle Francesco Pittoni, amb qui el 1716 va realitzar el quadre Samsó i Dalila. El seu estil va ser inicialment barroc tot i que ràpidament el va adaptar al cromatisme càlid més càlid del neoclassicisme alhora d'enriquir les formes, la composició i el dibuix. En aquest sentit va mostrar una proximitat amb autors com Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Tiepolo, pintors que va emular en obres per a diverses esglésies italianes en les quals va treballar. La seva temàtica, principalment religiosa, també va explorar motius històrics i mitològics i si bé no va sortir pròpiament d'Itàlia, va rebre encàrrecs de països com Suècia, Àustria i Alemanya. Els darrers anys de vida va mostrar una certa nostàlgia del seu passat tot recuperant alguns principis estètics en les seves composicions de maduresa. Pittoni va viure la major part de la seva vida a Venècia, ciutat on hi va morir el novembre de 1767. 

Font: En català: Giovanni Battista Pittoni (1687-1767) - En castellano: Giovanni Battista Pittoni (1687-1767) - In english: Giovanni Battista Pittoni (1687-1767) - Altres: Giovanni Battista Pittoni (1687-1767)


Parlem de Música...

Giuseppe de Majo (Napoli, 5 de desembre de 1697 - Napoli, 18 de novembre de 1771) va ser un organista i compositor italià. Entre els anys 1706 i 1718 va estudiar al Conservatori de la Pietà dei Turchini de Nàpols sota la supervisió de Nicola Fago i Andrea Basso. El 1725 va estrenar la seva primera òpera còmica, Lo finto laccheo, al Teatro dei Fiorentini. A partir del maig del 1736 va treballar com a organista soprannumerario de la capella reial, d'on va ser vicemaestro a partir del 1744. Després de la mort del primo maestroLeonardo Leo el 1744, De Majo va opositar al càrrec amb la competència dels compositors Porpora, Fago i Durante i amb un jurat format per Hasse, Jommelli, Perti i Constanzi. Tot i rebre el suport únicament d'Hasse, De Majo va assolir el càrrec el setembre de 1745 gràcies al suport de la reina Maria Amalia. En aquest càrrec, que ja va conservar fins al final dels seus dies, va compondre principalment obra religiosa. El seu fill Gian Francesco de Majo va ser també compositor. Giuseppe de Majo va viure la major part de la seva vida a Nàpols, on hi va morir el novembre de 1771.

OBRA:

Vocal secular:

Stage (all first performed in Naples):
Lo finto laccheo (commedia, 3), Fiorentini, 1725;
Lo vecchio avaro (commedia, 3, F.A. Tullio), Fiorentini, carn. 1727;
La milorda (commedia, 3), Nuovo, wint. 1728;
Erminia (commedia, B. Suddumene, after T. Tasso: Gerusalemme liberata), Nuovo, wint. 1729;
La baronessa, ovvero Gli equivoci (commedia, Saddumene), Fiorentini, 10 Dec 1729;
Egeria (favoletta, G. Torriani), Palazzo Pignatelli, 1732;
Arianna e Teseo (os, 3, P. Pariati), S Carlo, 20 Jan 1747, I-Nc;
Il sogno d'Olimpia (serenata, R. de' Calzabigi, after L. Ariosto: Orlando furioso), Palazzo Reale and Teatro S Carlo, 6 Nov 1747, F-Pn;
Semiramide riconosciuta (os, 3, P. Metastasio), S Carlo, 20 Jan 1751;
Il napolitano nelli fiorentini (farsa), I-Nc

Other:
6 cants., formerly in Herzogliche-öffentliche Bibliothek, Meiningen

Vocal religiosa:

Audite coeli, 2 choirs, 1732, I-Nf;
Dixit, 8vv; S Agata (orat), 4vv, chorus, Gallipoli, 1752;
Mottetto per l'anime del Purgatorio, 5vv, orch, 1754, Nf;
Salve regina, S, insts, D-Dlb;
Kyrie–Gloria, 5vv, insts, GB-Lbl*

Instrumental:

Conc., 2 vn, 1726, I-Nc;

Font: En català: Giuseppe de Majo (1697-1771) - En castellano: No disponible - In english: Giuseppe de Majo (1697-1771) - Altres: Giuseppe de Majo (1697-1771)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Compositore non privo di qualità e, come tutti gli allievi dei conservatori napoletani, fornito di una tecnica agguerrita che gli consentì di affrontare immediatamente al termine degli studi sia le scene teatrali sia il repertorio di genere religioso, ha lasciato una non copiosa produzione teatrale di buona fattura ma per lo più convenzionale e legata ad una tradizione ormai cristallizzata entro formule adusate che i libretti del Tullio e del Saddumene, ormai stanchi e privi di una efficace vis comica, non seppero sollevare al di sopra d'una dignitosa mediocrità. Più apprezzabile la copiosa produzione di genere sacro che, pur legata alle esigenze della cappella reale e condizionata pertanto da precise scelte stilistiche legate al servizio liturgico, si rivelò più originale e destò l'ammirazione dei contemporanei per la piacevole scorrevolezza della linea melodica e la padronanza della tecnica compositiva. Oggi in gran parte perduta, ma conosciuta anche fuori d'Italia per merito del Burney, tale produzione si manifesta come un felice connubio tra la grande tradizione polifonica e gli apporti dello stile concertante, rivelando una particolare attitudine per una vocalità fiorita, influenzata anche dal crescente predominio del melodramma, e una invenzione melodica di facile presa sostenuta da solide strutture contrappuntistiche.

TRECCANI (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: La Capella dei Turchini; Antonio Florio
INTERPRETS: Simone Kermes (soprano); La Magnifica Comunita; Isabella Longo
AMAZON: Cantate napoletane del '700
PRESTOCLASSICAL: Dramma
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Cantate napoletane del '700
SPOTIFY: Dramma



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

BISCOGLI, Francesco (c.1700-c.1760) - Concerto in Re maggiore (c.1760)

November 19, 2016, 1:00 am
$
0
0
Louis Tocqué - Allegorical Portrait of Urania, Muse of Astronomy
Obra de Louis Tocqué (1696-1772), pintor francès (1)



Parlem de Pintura...

Louis Tocqué (Paris, 19 de novembre de 1696 - Paris, 10 de febrer de 1772) va ser un pintor francès. Es va formar amb el seu pare abans de rebre classes de Jean-Marc Nattier, Nicolas Bertin i Hyacinthe Rigaud. Amb ells va aprendre l'art del retrat, gènere en el qual es va especialitzar i treballar bona part de la seva carrera. Observador i bon colorista, va viatjar a Rússia i als països nòrdics entre els anys 1756 i 1759 on va ser molt apreciat. Va realitzar nombrosos retrats entre els quals van destacar els de la reina María Leszczynska (1740), el del Marquès de Marigny (1775) i el del pintor Nattier (1761). Va viure la major part de la seva vida a París, on també va realitzar un retrat de Lluis XV, i a on hi va morir el febrer de 1772.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Louis Tocqué (1696-1772) - Altres: Louis Tocqué (1696-1772)


Parlem de Música...

Francesco Biscogli (Napoli?, c.1700 - c.1760) va ser un compositor italià. Es desconeix la totalitat de la seva vida més enllà de la seva única obra existent, un extens Concert en Re major per a trompeta, oboè, fagot, dos violins i continuo (c.1760). També existeix un Concert de Flauta atribuït a Don Antonio Biscogli si bé es creu que Antonio i Francesco podien ser la mateixa persona. En ambdós casos, l'absència de part de viola suggereix que Biscogli era originari de Nàpols o del seu entorn. Alhora, l'extrema dificultat de les parts solistes dels instruments de vent poden indicar que va ser escrit en un context acadèmic, potser per als alumnes del conservatori.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Francesco Biscogli (c.1700-c.1760)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Si a Catalunya resulta relativament fàcil (si fem una cerca ràpida a la Biblioteca de Catalunya ho podrem observar) localitzar partitures d'autors barrocs i clàssics absolutament inèdits i desconeguts per a grans i petits i per a les enciclopèdies de totes les èpoques, classes i condicions, com ha de ser en altres geografies europees? La meva intuïció, en tant que reforçada pels anys de recerques, ja em deixa entreveure que l'univers musical invisible és, possiblement, centenars de vegades superior a tot allò conegut. Per tant, no ens ha de resultar estrany el localitzar una partitura com la d'avui en què un autor ignot, de qui només el cognom n'és probablement verídic, en va ser el creador. Un compositor de qui tant sols n'existeixen dues partitures, ambdues concertants i per conjectures formals situades en un espai proper a Nàpols. Més enllà de la música pròpiament, silenci, però en qualsevol cas, un silenci enriquit per una música la qual pot aportar-nos pistes o idees del qui i del com va treballar aquell que la va escriure. Per exemple, el Concert en Re major per a tres instruments solistes, trompeta, oboè i fagot, és d'entrada un concert, o potser l'hauríem de situar més proper a la filosofia d'una simfonia concertant. Alhora, una de les característiques tècniques més destacades, per omnipresència, és la forma ritornello, és a dir la repetició d'una secció o fragment de l'obra, principi àmpliament desenvolupat per Vivaldi, autor de necessària referència en aquesta partitura. Aquest ús excessiu del ritornello, fet que redunda en la pròpia extensió de l'obra, podria ser també un indicador d'un escàs bagatge acadèmic de Biscogli que, no obstant, va saber dissimular amb perícia i fruit de la inclusió dels tres instruments solistes que comentàvem de timbres i registres clarament diferenciats. Els entesos pensen, potser amb encert, que l'essència final d'aquest concert no era altra que la formativa fet que explicaria les mancances i l'escàs desenvolupament temàtic d'una obra, per moments, d'elevada exigència pels solistes... Altres hipòtesis en relació a aquest misteriós concert parlen que el copista de l'obra, localitzada a la biblioteca del Conservatori de París, va alterar el nom del compositor, per motius desconeguts, canviant el cognom de Besozzi pel de Biscogli... Tot és possible, si bé i personalment, són els compositors com Biscogli, malgrat els dubtes i les incerteses, els que més m'atrauen, noms la naturalesa vital de qui només podem imaginar, deduir i entendre mitjançant elucubracions a l'entorn de la seva música... Fantàstic!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Donato De Sena (trumpet); Luca Vignali (oboe); Paolo Carlini (bassoon); I Virtuosi Italiani
AMAZON: Concerto for Trumpet & Symphonies
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible
SPOTIFY: Concerto for Trumpet & Symphonies



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

VON LA HACHE, Theodor Felix (1822-1869) - Mass in Honor of St Louis

November 20, 2016, 1:00 am
$
0
0
Vicente López y Portaña - Saint Sebastian Tended by Saint Irene (c.1800)
Obra de Vicent López i Portaña (1772-1850), pintor valencià (1)


- Recordatori de Theodor Felix von La Hache -
En el dia de la commemoració del seu 147è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Vicent López i Portaña (València, 19 de setembre de 1772 - Madrid, 22 de juliol de 1850) va ser un pintor valencià. Format a l'Acadèmia de Sant Carles de València, el seu ascens professional va ser molt ràpid gràcies a les prematures habilitats com a dibuixant i colorista. El 1789 va obtenir, en el concurs general anual de l'acadèmia, una pensió que li va permetre traslladar-se a Madrid durant 3 anys. Allà va seguir els seus estudis i el 1790 va rebre el primer premi de l'Acadèmia de Sant Ferran amb la seva pintura Los Reyes Católicos recibiendo una embajada del rey de Fez. Allà va entrar en contacte amb Mariano Salvador Maella, de qui va aprendre l'ofici de les grans composicions decoratives així com el del dibuix precís i acurat, i qui el va introduir a pintors com Luca Giordano i Corrado Giaquinto la influència de qui fou determinant en la seva carrera. El 1792 va tornar a València on va rebre aviat importants encàrrecs, sobretot decoratius i religiosos, que el van consolidar com el gran pintor valencià del seu temps. Així, per exemple, el 1802 va realitzar el retrat de Carlos IV y su familia, homenajeados por la Universidad de Valencia. Durant la invasió francesa va ocupar el càrrec de pintor al servei de Louis Suchet. Posteriorment, i en el retorn de Ferran VII, va assumir el 1815 el càrrec de pintor de cambra. Al seu servei, i a banda de desenes de retrats, va realitzar algunes decoracions del Palau Reial. Al final de la seva carrera, tot i perdre protagonisme en favor dels nous romàntics, va saber adaptar el seu estil vers les noves tendències com es va demostrar en el seu retrat de Maria Francisca de la Gándara. López i Portaña va morir a Madrid el juliol de 1850.

Font: En català: Vicent López i Portaña (1772-1850) - En castellano: Vicent López i Portaña (1772-1850) - In english: Vicent López i Portaña (1772-1850) - Altres: Vicent López i Portaña (1772-1850)


Parlem de Música...

Theodor Felix von La Hache (Dresden, 21 de març de 1822 - New Orleans, 21 de novembre de 1869) va ser un compositor holandès. El seu origen, formació i joventut es desconeix més enllà que va rebre classes de Karl Gottlieb Reissiger al Conservatori de Dresden i en el marc de la tradició de l'escola alemanya. El 1842 va emigrar als Estats Units on va començar a treballar com a professor de piano i a compondre les seves primeres obres. Establert a Nova Orleans, es va casar el 1846 amb Maria Emilia Johnston, amb qui va tenir dos fills. Poc després, el 1850, va ser nomenat primer organista de l'església de Santa Teresa de la ciutat on el 1851 va presentar la seva Missa Grand Jubilee. El 1852 va fundar l'associació musical The New Orleans Philharmonic Society en la qual va organitzar nombrosos concerts, molts d'ells de beneficència, entre els anys 1853 i 1869. Aquells anys va seguir publicant abundant obra religiosa, entre ella la seva obra més coneguda la Missa de Santa Teresa (1855), cançons i obra de piano. L'esclat de la Guerra Civil el 1861 va motivar un retir provisional que es va restablir el 1865 amb la publicació de la Missa Pro Pace Op. 644 i que va tancar el seu repertori com a compositor. El 1866 va fundar una nova associació musical, la Harmonic Association of New Orleans en un any en què també va obrir una botiga de venda de pianos i partitures. El 1868 va realitzar la seva darrera aparició en escena amb la representació d'una missa de Mozart. Greument malalt, va morir a Nova Orleans el novembre de 1869.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Theodor Felix von La Hache (1822-1869) - Altres: Theodor Felix von La Hache (1822-1869)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Von La Hache: el organista y maestro de coro

En 1850 llega a ser el primer organista de la iglesia de Santa Teresa de Ávila, situada en la esquina de la calle de Camp Street y la calle de Erato Street en Nueva Orleans. Esta iglesia es una iglesia en estilo gótico nuevo, construida en los años de 1848 y 1849, según un diseño del arquitecto T.E. Giraud. El terreno de construcción formaba parte de la plantación de Saulet y ha sido regalado a la junta parroquial por la señora Teresa Saulet. Von La Hache no es sólo organista de la iglesia de Santa Teresa, también es director musical de la iglesia de San Patricio, hasta que Gregorio Curto asume esta función de él en 1855.

Von La Hache: compositor de música sacra

Tan sólo en 1850 Von La Hache comienza también a componer música sacra, misas y otros tipos de música eclesiástica. Es esta música en particular que hace de Von La Hache uno de los compositores más conocidos de Nueva Orleáns. En 1851 acaba su primera grande obra religiosa: “La Misa de la Grande Conmemoración”, dedicando esta obra a la Sociedad de Händel y Haydn en Boston. En su edición del 21 de junio de 1851 el “The Daily Crescent” le da buena prensa, ovacionando a Von La Hache:

“… Saludamos con alegría y orgullo cada nueva expresión artística en nuestra ciudad, y es por eso que estamos tan felices de que conociéramos una nueva obra musical del señor T. Von La Hache, digna de las más cálidas alabanzas. Este compositor ya está conocido al público por varias publicaciones como Polcas, Variaciones y Fantasías. Además, es una de las figuras más populares que contribuyen al nivel prominente e influyente de la música de nuestro país. Ahora ha editado una Misa de Grande Conmemoración para 4 voces, dedicada a la Sociedad de Händel y Haydn de Boston. Poniendo su obra bajo patrocinio de una asociación de tal denominación, el autor ya indica en la portada cuál es su predilección musical, dónde se sitúan sus preferencias y en cuál ambiente y a base de cuáles principios musicales compuso esta Misa. Se ha quedado fiel a la ‘Escuela alemana’, siguiéndola estrictamente, quitando todos los falsos embellecimientos, no perteneciendo estos a ese estilo sublime de componer. Tal vez que sea exactamente por esa razón que le corresponde al señor Von La Hache el mayor honor: ha llevado a cabo una composición espléndida sin perder de vista el marco. Es realmente música sacra, del principio al fin, sin ninguna mezcla añadida. Para poder componer así, se requiere una predisposición natural, talento y estudios. No podemos hacer otra cosa que desearle al compositor todo éxito. Ahora, ya habiendo tratado de extender sus alas sobre la música eclesiástica, se debería elevar un poquito más, regalándonos como pieza siguiente un oratorio. Quisiéramos también oír su misa más nueva interpretada por un coro bien formado en esta ciudad, ya que no dudamos de ninguna manera que esto es el deseo de gran número de gente, que todavía no ha podido escuchar la misa, solamente habiendo podido admirarla desde la partitura…”

Sin embargo, durante unos años sigue reinando la silencia en el campo de obras religiosas, hasta el año 1855, cuando repentinamente parece que Von La Hache va dedicándose casi exclusivamente a la compostura de misas. Entonces, al menos 6 misas son editadas por Philipp P. Werlein. En 1855 Von La Hache emite también un conjunto de 3 misas, una especie de trilogía pues, dedicadas respectivamente a San Pedro, San Antonio y Santa Teresa. La Misa de San Pedro es la única de las tres que se ha conservado en su forma de publicación original. Marcada como opus 141, es una pieza para 3 partidos, destinada al Ordinario de la misa, incluyendo acompañamiento de órgano y diferentes pasajes para solistas vocales. Después salen aún la Misa de la Unión (publicado en noviembre de 1858) y por fin su última Misa: la “Misa por la Paz” del año 1864. Solo después de que se muera Von La Hache, aparecen otras misas, incluso hasta mucho años después del año 1880, cuando la editorial de B. Schott’s Sohne publica no menos de 9 misas, de las cuales entonces 2 todavía no han sido publicadas antes. Pero, de todos modos: ¡es casi seguro que todas estas composiciones se escribieron alrededor del año 1855! La Misa por la Paz, la Missa Pro Pace, es una reacción de Von La Hache a los horrores de la guerra civil americana en 1863, cuando prácticamente toda la Luisiana se había convertido en un escenario de muerte y destrucción. Aunque hasta en 1864 los soldados confederados aún siguen combatiendo con una tenacidad sorprendente, es en ese año que se hace patente que la lucha por una independiente Nación de Estados Sureños es inútil. 

La Misa por la Paz es hoy día la única obra religiosa todavía conocida que haya sido compuesta por un americano en tiempo de la guerra civil americana. Es editada en 1867 por Henry Tolman & Company de Boston como opus 644 de Von La Hache. La obra tiene una reimpresión en 1869 con S.T. Gordon de Nueva York, y más tarde es reeditada por Hamilton Gordon, también de Nueva York, en 1895. A lo mejor es bueno darse cuenta del hecho de que esta misa consta de 10 partes, siendo así la obra más larga jamás realizada por Von La Hache. La primera interpretación de esta misa se efectúa el domingo de Ramos al día del 9 de abril de 1865 a las 10 de la mañana en la Iglesia de la Santa Teresa en la calle de Campstreet. Por su duración hay que reanudarla a las 7 de la noche del martes del 11 de abril. El resultado de la colecta cuando la misa está destinado para el orfanato de niñas en la calle de Campstreet. Después de que se muera Von La Hache en 1869, solo B. Schott’s Sohne sigue editando la música sacra de Von La Hache en su versión original. Los arreglos de sus misas siguen sin tardar. Llegan a ser famosos los arreglos de B. Hamma. Así la editorial de Fisher & Bothers publica en 1891 el arreglo de Hamma de la “Misa en Honor de Santa Teresa”, clasificando este arreglo como opus 421. Todavía en el mismo año de 1891 siguen los arreglos de Hamma de la “Misa en Honor del Benedicto Sacramento” y la “Misa en Honor de San Luis”. Más tarde siguen en Fisher los arreglos de la “Misa Unísono en G” (en 1896), de la “Misa del Cuerpo de Cristo” (en 1897) y de la “Misa Unísono en F” (en 1903). Finalmente aparece en 1925 en la editorial de James A. Reilly el arreglo de la “Misa en F”.

VONLAHACHE.COM (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTERPRETS: Mannenkoor Goirke; Gemengd Koor Goirke; R.K. Koor Gasgothe; Harry Swinkels (organ); Jos Vingerhoets (dirigent)
IMSLP: Theodor Felix von La Hache (1822-1869)
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible



Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
Search
<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>