Quantcast
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
↧

MOSONYI, Mihály (1815-1870) - Piano Concerto in E Minor

September 4, 2015, 12:21 am
$
0
0
Obra de Martin Johnson Heade (1819-1904), pintor nord-americà (1)



- Recordatori de Mihály Mosonyi -
En el dia de la celebració del seu 200è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Martin Johnson Heade (Lumberville, 11 d'agost de 1819 - St. Augustine, 4 de setembre de 1904) va ser un pintor nord-americà. Durant els seus inicis va ser retratista i es va dedicar a la pintura de paisatges més endavant. En els seus anys de formació va viatjar per Europa. Aquest primer Grand Tour va marcar l'inici d'una vida ambulant que va mantenir la resta de la seva vida. Entre els anys 1840 i 1859 va viure a Filadèlfia, Nova York, San Luis, Chicago, Trenton i Providence. El segon viatge a Europa, a finals de la dècada del 1840, va motivar un canvi en el seu estil, que va derivar vers una pintura de gènere més sofisticada. A partir del 1859 es va instal·lar a Nova York on va contactar amb alguns paisatgistes com Frederic Edwin Church, amb qui va compartir profunda amistat, i va començar a pintar paisatges. Tot i que va exposar en diverses ocasions a la National Academy of Design, mai en va arribar a ser membre, i tampoc va participar de forma especial en el món artístic novaiorquès

El seu estil madur, de gran precisió i lluminositat, influït per l'obra de Fitz Henry Lane a qui possiblement va conèixer, va ser batejat posteriorment amb el nom de luminisme. Els nombrosos paisatges de calma i esplendor de l'atmosfera de les maresmes són les composicions que més ressò li van proporcionar. A Heade, aquests camps pantanosos li brindaven l'oportunitat de plasmar els canvis climàtics i lumínics. Animat, potser pel seu amic Church, entre el 1860 i el 1870 va viatjar en tres ocasions a l'Amèrica Central i del Sud. En aquests viatges, a més de paisatges, va pintar flors i ocells exòtics. De la combinació d'aquests motius, van sortir les seves originals natures mortes d'orquídies i colibrís sobre fons de paisatges tropicals que han estat reconegudes com la part més emblemàtica de la seva obra. El 1883, amb 64 anys, es va casar i es va traslladar a Saint Augustine, a Florida, on va seguir pintant les flors tropicals de la zona. Va ser allà on va morir, totalment oblidat, el setembre de 1904.

Font: En català: No disponible - En castellano: Martin Johnson Heade (1819-1904) - In english: Martin Johnson Heade (1819-1904) - Altres: Martin Johnson Heade (1819-1904)


Parlem de Música...

Michael Brand Mihály Mosonyi (Boldogasszonyfalva, [ara Frauenkirchen, Àustria], 4 de setembre de 1815 - Pest, 31 d'octubre de 1870) va ser un compositor i professor hongarès. Va néixer a Hongria, en una regió fronterera amb Àustria per la qual cosa va tenir un contacte directe amb la música i cultura del país veí. Es va formar en instrumentació de vent abans d'entrar a l'església local a formar-se en orgue, on també va debutar com a cantant del cor. El 1829 va entrar a treballar en una església de Magyaróvár, on de forma autodidacta va aprendre música copiant obres de piano d'Hummel. El 1832 va viatjar a Pozsony, aquell temps la capital del Regne d'Hongria. Allà va entrar en contacte de forma encara més directa amb la música austríaca de la que en va esdevenir un absolut devot. Abans de dedicar-se de ple a la música, va haver de treballar en múltiples activitats com a copista, professor de cal·ligrafia o venedor de diaris. Durant aquest temps va estudiar amb Károly Turányi, amb qui va aprendre solfeig i piano. Gràcies al seu mestre, va accedir a un càrrec de professor de piano a la residència del Comte Péter Pejachevich a Rétfalu, on hi va viure durant 7 anys (1834-1842).

Precisament allà va conèixer les obres d'Anton Reicha amb les quals es va animar a començar la carrera de compositor. Les seves primeres obres, Grand Duo per a piano, quartets i una obertura ens mostren un Mosonyi d'estil clàssic vienès. El 1842 va viatjar a Pest, on va treballar-hi la resta de la seva vida. La seva condició de músic liberal, no en va no va obtenir cap càrrec públic ni teatral o musical, el van convertir en un dels primers compositors independents d'Hongria, dedicant-se principalment a l'ensenyament i a la composició. Entre els seus alumnes cal destacar a Kornél Ábrányi, Gyula i Sándor Erkel, Sándor Bertha i Ödön Mihalovich. A partir del 1843 es van estrenar algunes de les seves primers obres, entre elles la seva primera simfonia, obertures, misses i un concert de piano. El 1846 es va casar amb Paulina Weber, la germana del pintor Henrik Weber. Aquells anys van ser convulsos i va participar activament en la Guerra de la Independència com a membre de la Guàrdia Nacional. La mort prematura de la seva dona el 1851 va provocar una profunda depressió a Mosonyi motiu pel qual va deixar de compondre durant dos anys. El 1853 va tornar a publicar música en un estil, ara sí, marcadament romàntic. Els darrers anys va mantenir bona amistat amb Liszt fet que va promocionar exponencialment la carrera de Mosonyi. Va morir a Pest l'octubre de 1870.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
Kaiser Max auf der Martinswand (3, E. Pasqué), 1856–7, unperf.
Szép Ilonka [Pretty Helen] (4, M. Fekete, after M. Vörösmarty), Pest, National, 19 Dec 1861, vs (Pest, 1862)
Álmos (3, E. Szigligeti), 1862, Budapest, Royal Hungarian Opera, 6 Dec 1934

Cants.:
A tisztulás ünnepe az Ungnál 886-ik esztendőben [Festival of Purification at the River Ung in 886] (F. Kazinczy), 1859;
Dalra magyar! [Sing, Hungarian!] (E. Ábrányi), 1869;
Cantate a zenekedvelők dalcsarnokának megnyitási ünnepére [Cantata for the Inauguration of the Concert Hall of the Pest Amateur Music Society] (J. Komócsy), 1870

Other secular choral:
Chor zur Feyer des Tondichters Herrn Fr. Erkel, 1844;
A dalárda [The Choral Society] (I. Szepessy), 1857;
Üdvözlet [Greeting], 1857;
Völkerfrühling, 1857;
Fel fel e vérző kebelről [Up from the Bleeding Bosom], 1863;
Tavaszi dal [Spring Song] (L.F. Takáts), 1863;
Keserű pohár [Cup of Bitterness] (M. Vörösmarty), 1863;
Bordal [Drinking-Song] (J. Arany), 1864;
A nagyszombati dalárda jelvénye [Motto of the Nagyszombat Choral Society], 1864;
Kemény-induló [Kemény March] (K. Tóth), 1865;
A pacsirta [The Lark], 1865;
Ébresztő [Reveille] (Z. Balogh), 1865;
Szellemvilág [World of the Spirits], 1865;
Dalárok karéneke [A Song of Singers], 1866;
Szentelt hantok [Consecrated Graves] (Komócsy), 1868–9;
Gróf Batthyány Lajos emlékének [In Memory of Count Batthyány], 1870

Songs:
An Jrma, c1850;
Aus einsamer Zelle (Menner), c1850;
Wunsch im Frühlinge, c1850;
Wiegenlied (Stütze), 1850;
Du schönes Fischermädchen (H. Heine), 1853;
Ob ich dich liebe? (Renniger), c1853;
6 Lieder (N. Lenau, R. Burns, E. Geibel), op.5 (Leipzig, 1853);
Schilflieder (Lenau), op.6 (Leipzig, 1854);
A szerelem, a szerelem [Love, Love] (S. Petőfi) (Pest, 1860);
Letészem a lantot [I lay aside my Lyre] (Arany) (Pest, 1863);
Hat népdal [6 folksongs] (Tóth) (Pest, 1863);
Gara Mária (Tóth) (Pest, 1864);
Mátyás anyja [Mátyás's Mother] (Arany) (Pest, 1864);
Szentelt hantok [Consecrated Graves] (Komócsy) (Pest, 1869);
Boldogság emléke [Souvenir of Happiness] (Komócsy) (Pest, 1870)

Vocal religiosa:

5 masses, 1840-66;
Jubilate Deo, 1843;
Grad, 1843;
Off, 1844;
Grad, 1849;
Lauda Sion, 1855;
Off and Grad, for Liszt's Missa solemnis, 1856;
Das Gebet des Herrn; Halotti ének [Funeral Song], 1865;
Ave verum, Tui sunt, Ave Maria, all late 1850s;
Libera me, 1870 (Budapest, 1871)

Instrumental:

Orch:
Ov., b, 1841–2;
2 syms., D, 1843–4, a, 1846;
Pf Conc., e, 1844, ed. (Budapest, 1966);
A honvédek (Honvéds), fantasia, 1860;
Gyász hangok Széchenyi István halálára [Funeral Music for Széchenyi], 1860;
Hódolat Kazinczy Ferenc szellemének [Homage to Kazinczy], 1860;
Ünnepi zene [Festival Music], 1860

Chbr:
7 str qts, D, g, a, f, c, b, b, before 1846;
Ballade, vn, pf, 1841;
Sextet, 2 vn, 2 va, 2 vc, 1844;
Grand Nocturne, pf trio, 1845;
Pf Trio, op.1 (Vienna, 1851);
Romance, vn, pf/str, 1861

Pf (2 hands unless otherwise stated):
Grand Duo, 4 hands, 1837–8;
3 Klavierstücke, op.2 (Pest, 1855);
2 Perlen, op.3 (Pest, 1856);
Pusztai élet [Puszta Life] (Pest, 1857);
Magyar gyermekvilág [Hungarian Children's World], i–iii (Pest, 1859);
Hódolat Kazinczy Ferenc szellemének (Pest, 1859), arr. orch;
Tanulmányok zongorára, a magyar zene elődásának képzésére [Studies for Development in the Performance of Hungarian Music], i–iv (Pest, 1860);
Magyar zeneköltemény [Hungarian Musical Poem] (Pest, 1860);
Gyász hangok Széchenyi István halálára (Pest, 1860), arr. orch;
A régi Rákóczi nóta [The Old Rákóczi Melody] (1863);
Ünnepi zene, 4 hands (Pest, 1864), arr. orch;
Variations on a theme of S. Elemy (Pest, 1863);
Az égő szerelem hármas szine [Three Colours of Burning Love], 4 hands (Pest, 1864);
Bandérium induló [Band March] (Pest, 1867)

Numerous arrs., incl.:
Beethoven: Syms. 1–9, pf 4 hands (Pest 1866);
Liszt: Missa solemnis (Graner Messe), pf 4 hands (Pest, 1865);
Rákóczi March, pf (Pest, 1863);
Rouget de Lisle: Marseillaise, Bar, vv, orch, 1848;
Schubert: Erlkönig, orch, 1853;
Beethoven: Terzetto op.116, orch, 1856

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Mihály Mosonyi (1815-1870) - Altres: Mihály Mosonyi (1815-1870)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Mihály Mosonyi va néixer amb el nom de Michael Brand a Frauenkirchen el 4 de setembre de 1815, és a dir, avui fa 200 anys. Per tant, aniversari destacat d'aquest 2015, de fet a la seva ciutat natal el celebren amb un exhaustiu festival al seu honor, i que a nosaltres ens motivarà per a descobrir-ne el seu art. Considerat el tercer compositor hongarès més important després de Liszt i Ferenc Erkel, va treballar com a pianista, compositor i director d'orquestra i es va diferenciar dels seus contemporanis per ser un hongarès avesat a l'estil clàssic vienès, après durant els seus anys amb Hummel i també de l'estudi en detall de l'obra d'Anton Reicha i de Beethoven. No fou fins els darrers anys, i en bona part motivat per la mort de la seva dona, que va decidir endinsar-se en el romanticisme d'una forma més evident. En essència, la vida i obra de Mosonyi es pot o s'hauria de dividir en dos capítols diferenciats. Un de primer que finalitzaria a l'entorn del 1858 i en què es dedicaria a escriure música clàssica i preromàntica en un estil clarament germànic; les seves misses són bon exemple d'aquest primer període, inclusive la partitura que avui escoltarem. I un segon període que englobaria a partir del 1859 i fins la seva mort i en què també es produiria el seu canvi de nom pel de Mihály Mosonyi, canviant el seu estil musical i fent-lo més proper al de la seva Hongria natal, és a dir, més romàntic i nacionalista.

No obstant l'obra que avui escoltarem, i com comentàvem, es correspon al primer període. El Concert en Mi menor per a piano i orquestra, de 1844, representa un primer intent de transició del classicisme vienès al romanticisme més genuïnament alemany per part de Mosonyi. El resultat, una obra concertant construïda en la forma d'un únic moviment que no amaga el contorn i el contrast d'un concert amb els tres moviments tradicionals i amb algunes notables connotacions romàntiques en la melodia i en l'harmonia. Un concert, val a dir-ho, descobert en manuscrit el 1950 i representat per primera vegada el 1953 (!), és a dir, més de 100 anys després de la seva creació. La interpretació, tot i ser una edició antiga, és sòlida i brillant tant en la instrumentació solista com en la concertant. Una partitura fantàstica que només s'enfosqueix al pensar que el seu autor no la va poder escoltar en vida. Nosaltres afortunats oients si que ho podrem fer i no ens oblidarem de Mosonyi, a qui avui celebrarem amb respecte i admiració!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

DEVIENNE, François (1759-1803) - Sonate per flauto e clavicembalo

September 5, 2015, 12:43 am
$
0
0
Obra de Jacques-Louis David (1748-1825), pintor francès (1)



- Recordatori de François Devienne -
En el dia de la commemoració del seu 212è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Jacques-Louis David (París, 30 d'agost de 1748 - Brussel·les, 29 de desembre de 1825) va ser un pintor francès que va introduir el neoclassicisme a França i en va ser el seu màxim exponent des de l'època de la revolució fins a la caiguda de Napoleó. Va néixer a París en el si d'una família de classe mitjana alta. Va estudiar a l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura amb el pintor rococó Joseph-Marie Vien. El 1774 va guanyar el Premi de Roma i va viatjar a Itàlia on va rebre la influència de l'art clàssic i de l'obra del pintor Nicolas Poussin, de sòlida inspiració clàssica. David va desenvolupar ràpidament la seva pròpia línia neoclassicista, extraient els seus temes de fonts antigues i basant-se en les formes i la gestualitat de l'escultura romana. El seu famós Jurament dels Horacis (1784-1785, Museu del Louvre) va ser concebut per proclamar el sorgiment del neoclassicisme, i en ell destaquen el dramatisme en la utilització de la llum, les formes idealitzades i la claredat gestual. L'obra presentava una temàtica d'un elevat moralisme i, per tant, de patriotisme que la va convertir en el model de la pintura històrica de to heroic i alliçonador dels revolucionaris. A partir del 1789 va adoptar un estil més realista per tal de registrar les escenes del seu temps relacionades amb la Revolució Francesa (1789-1799), com en l'obra de gran dramatisme La mort de Marat (1793, Museus Reials de Brussel·les). 

Entre els anys 1799 i 1815 va ser el pintor oficial de Napoleó I Bonaparte i va registrar les cròniques del seu regnat en obres de gran format, com en la Coronació de Napoleó i Josefina (1805-1807, Louvre). Després de la caiguda de Napoleó, David es va exiliar a Brussel·les, on hi va viure els darrers anys. Durant aquests últims anys va retornar als temes inspirats en la mitologia grega i romana, que va pintar recorrent a una major teatralitat. David també va ser un prolífic retratista. De dimensions més petites i d'una humanitat més recollida que les seves obres de gran format, els seus retrats, com el de Madame Récamier (1800, Louvre), demostren un gran mestratge en la tècnica i anàlisi de caràcters. Molts crítics moderns consideren els seus retrats com les seves millors obres, sobretot perquè no comporten la càrrega dels missatges moralitzants i la tècnica, sovint artificiosa, de les seves obres neoclassicistes. La carrera artística de David representa la transició del rococó del segle XVIII al realisme del segle XIX. El seu neoclassicisme fred i calculat va exercir una gran influència sobre els seus deixebles Antoine-Jean Gros i Jean Auguste Dominique Ingres, i els seus temes heroics i patriòtics van preparar el camí per al romanticisme. Va morir el desembre de 1825 a Brussel·les.

Font: En català: Jacques-Louis David (1748-1825) - En castellano: Jacques-Louis David (1748-1825) - In english: Jacques-Louis David (1748-1825) - Altres: Jacques-Louis David (1748-1825)


Parlem de Música...

François Devienne (Joinville, 31 de gener de 1759 - Saint-Maurice, 5 de setembre de 1803) va ser un flautista, professor i compositor francès. Setè fill de Pierre Devienne i Marie Petit, es va formar amb l'organista de la seva ciutat natal. Els seus progressos van motivar el seu ingrés, el 1779, a l'orquestra de l'òpera de París com a intèrpret de fagot. Allà va conèixer i estudiar amb el flautista Félix Rault (1736-c.1799). El 1780 va entrar al servei del Cardenal de Rohan com a músic de cambra, càrrec que va mantenir fins el 1785. Aquells anys també es va unir a la maçoneria. La seva primera obra, un concert de fagot, es va publicar i representar a París el 24 de març de 1780. A partir d'aleshores, el seu repertori va anar guanyant protagonisme a París on va ser interpretat, amb èxit, regularment. El 1790 es va unir a la banda militar de la Guàrdia Nacional de París on, entre els seus deures, havia d'ensenyar música als fills dels soldats i participar en tots els esdeveniments musicals de la banda a la ciutat francesa. Aquells anys van ser els més productius de la seva carrera escrivint gran quantitat de música instrumental però també vocal, destacant una desena d'òperes algunes d'elles estrenades al Théâtre Montansier. El major èxit vocal fou la seva òpera Les visitandines (1792), amb més de 200 representacions a París entre els anys 1792 i 1797. Va publicar un tractat teòric per a flauta el 1794 que ràpidament es va convertir en una referència pels flautistes de l'època. A partir del 1795 va treballar al Conservatori de París i a l'orquestra del Théâtre Feydeau. Els darrers anys va patir una malaltia mental que va provocar-li la mort el setembre de 1803.

OBRA:

Vocal secular:

stage
opéras comiques unless otherwise stated; all first performed in Paris
Le mariage clandestin (1, Viscount de Ségur), Montansier, 11 Nov 1790, F-R, 1 air pubd
Les précieuses ridicules (1, P.-L. Moline, after Molière), Montansier, 9 Aug 1791
Encore des Savoyards, ou L’école des parvenus (1, J.-B. Pujoulx), OC (Favart), 8 Feb 1792, 1 air pubd
Les visitandines (2, L.B. Picard), Feydeau, 7 July 1792, rev. in 3 acts, 1793 (c1792), excerpts, arrs. pubd separately
L'enlèvement des Sabines (pièce en vaudevilles, 2, Picard), Feydeau, 31 Oct 1792 [doubtful]
Les quiproquos espagnols (2, J.-E. Dejaure), Feydeau, 10 Dec 1792
Le congrès des rois (cmda, 3, Desmaillots [A.F. Eve]), OC (Favart), 26 Feb 1794, collab. Dalayrac, Grétry, Méhul and 8 others
Rose et Aurèle (1, Picard), Feydeau, 8 Aug 1794 (c1795), excerpts pubd
Agnès et Félix, ou Les deux espiègles (3, C.-A. Demoustier), Feydeau, 22 Aug 1795
Volécour, ou Un tour de page (1, E.-G.-F. Favières), OC (Favart), 22 March 1797
Les comédiens ambulans (2, Picard), Feydeau, 28 Dec 1798 (c1799)
Le valet de deux maîtres (1, J.-F. Roger, after C. Goldoni), Feydeau, 2 Nov 1799 (c1800)

Other vocal:
49 romances in 7 collections, most for 1v, pf [some pf/hp], fl/vn ad lib (1783–97)
7 patriotic songs, most for 1v, bc, some acc. wind band (c1797), some acc. orch (1794), listed in Pierre, 1904

Vocal religiosa:

Messe (1769);

Instrumental:

Orch.:
Sinfonies concertantes (thematic catalogue in BrookSF; only solo insts listed):
no.1, F, hn, bn (1785);
no.2, C, ob/cl, bn (c1786);
1 in F, fl, cl, bn, op.22 (c1788);
1 in B , 2 cl, op.25 (c1788), arr. ?Ducreux for 2 fl;
no.4, F, fl, ob, hn, bn (c1791);
1 in F, fl, ob, hn, bn (c1797);
1 in G, 2 fl, op.76 (1799 or 1801)

Fl concs.:
Concertino ‘d'airs connus’ and 4 concs. [nos.2–5] ‘d'airs connus’ (1782);
12 pubd separately [also arr. fl, vn, vc, by P. Vaillaro (c1811), and cl solo]:
no.1, D (1782), no.2, D (1783), no.3, G (1784), no.4, G (n.d.), no.5, G (before 1792), no.6, D (1794), no.7, e (c1787), no.8, G (c1794), no.9, e (1793), no.10, D (1802), no.11, b (c1806), no.12, A and a (c1806); 1 in D (after 1803)

Bn concs.:
no.1, C (1785);
no.2 (c1794);
no.3, F (1790);
no.4, C (1793)

Hn concs.:
no.1, C, 1785, ed. E. Leloir (Amsterdam, 1974);
no.2; 1 in F (c1788), collab. F. Duvernoy

Other orch:
La bataille de Gemmapp, programmatic ov., D (1794), arr. kbd, vn, vc (1794), and pf solo (c1796);
Ouverture, wind band, F (1794)

Chbr.:
Qts:
21 for fl, vn, va, vc, incl. 6 as bk 1 (1783), 6 as bk 2, op.16 (c1786), 3 as bk 3, op.62 (c1791), 6 as bk 4, op.66 [? and op.67] (c1794);
Sonate en quatuor, fl, va, hn/vc, pf/hpd (1789);
3 for bn, vn, va, vc, op.73 (c1800), arr. cl, vn, va, vc, as op.75

Trios:
6 for fl, va, vc (1784);
6 for bn, vn, vc, op.17 (c1782);
6 for 2 fl, vc, op.19 [also as op.60] (c1787);
1 for fl, bn/vc, pf/hpd (1787);
6 for 2 cl, bn, op.27 (1790);
6 for fl, cl, bn, opp.61–2 [also as op.6] (c1795), also pubd for fl, vn, vc;
6 for fl, vn, vc, ?op.66 [also as op.19] (c1798), also pubd for 3 fl;
3 for fl, vn, vc, ?op.66 (c1795);
3 for 2 cl, bn, op.75 (c1801), also pubd for 2 fl, bn/vc as op.77;
3 for cl, hn, bn (c1805)

Duos:
108 in 18 sets for 2 fl (1782–1820);
15 in 3 sets for fl, vn (c1796–), 6 arr. 2 cl;
6 for fl, va (1784), arr. 2 fl, and cl, va;
12 in 2 sets, cl, bn (c1788–c1803);
6 for 2 bn (c1782)

Sonatas:
7 in 3 sets, hpd/pf, fl obbl (1784–9);
48 in 8 sets for fl, b (1786–?1803), 12 arr. cl, b, 6 arr. vn, b, 6 arr. 2 fl, 6 arr. ob, b;
6 for bn, b (?1788);
6 for pf, vn ad lib (c1800);
2 adagios, hpd (1783)

Arrs.:
Excerpts from ops by Gaveaux and Cherubini, arr. wind band;
Pleyel: 3 qnts, arr. fl, vn, 2 va, vc;
Pleyel: 27 qts, arr. fl, vn, va, vc;
Pleyel: 3 trios, arr. fl, vn, vc;
Pleyel: 6 duos, arr. 2 fl;
Pleyel: 6 sonatas, arr. fl, vc;
P. Kreutzer: 6 sonatas, arr. fl, vc

Literatura:

Nouvelle méthode théorique et pratique pour la flûte (Paris, ?1794/R, and many later edns); music pubd separately (Offenbach, 1793)

Font: En català: François Devienne (1759-1803) - En castellano: François Devienne (1759-1803) - In english: François Devienne (1759-1803) - Altres: François Devienne (1759-1803)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Devienne, magistralment retratat pel pintor neoclàssic Jacques-Louis David, va ser un flautista molt popular al seu temps, especialment a París. Allà, curiosament, va ser conegut per la seva obra instrumental, la que avui ens ha arribat i sovint escoltem en nom seu, però també ho va ser en base a les seves òperes les quals, val a dir, viuen actualment en l'absolut ostracisme ja que, aparentment, només han gaudit d'una representació, concretament la seva òpera Les visitandines, el 31 de maig de 1997 a la Universitat de Califòrnia. Sigui com sigui, el cert és que les cròniques expliquen que Devienne va suposar un punt d'inflexió a França pel que fa a la composició d'obres per a instruments de vent, especialment per a flauta i fagot, instruments que dominava a la perfecció. Tècnicament, els entesos destaquen que 'la textura de les composicions de Devienne és principalment la d'una sola línia melòdica amb un acompanyament subordinat' (source: Grove). Traduït barroerament al llenguatge mundà, bàsicament ve a dir-nos amb paraules tècniques que Devienne escrivia melodies elegants, brillants en atreviments solistes i, pel que fa a les obres concertants i simfonies, d'arquitectura orquestral sòlida. L'estructura formal més comuna és la forma sonata, tema i variacions, rondós i formes binàries. Avui precisament escoltarem les Sonates No.6 en Re i la Sonata No.7 en Mi menor per a flauta, com no podia ser d'altra manera, i clavecí. Una compilació extensa, ben dibuixada i interpretada que explora un total de 9 sonates per aquests dos instruments. Un francès, pictòricament immortalitzat i a qui escoltar és i serà sempre un plaer!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

HARANT, Kryštof (1564-1621) - Missa quinis vocibus super Dolorosi martir

September 6, 2015, 1:43 am
$
0
0
Obra de Filippino Lippi (c.1457-1504), pintor italià (1)



Parlem de Pintura...

Filippino Lippi (Prato, c.1457 - Florència, abril de 1504) va ser un pintor italià del Renaixement. Fill del també pintor Fra Filippo Lippi, un dels grans mestres renaixentistes italians, es va formar al taller del seu pare, amb qui va viatjar regularment fins a la mort d'aquest el 1469. El seu estil va anunciar el manierisme. En els seus primers treballs s'aproxima a l'obra de Sandro Botticelli, a qui havia estudiat en el taller florentí, combinant la gràcia, agilitat i desimboltura tant de l'estil del seu mestre com del del seu pare. En les seves obres de maduresa, però, que comencen amb L'aparició de la Verge a Sant Bernat (c.1486, Abadia, Florència), augmenta l'esforç i la tensió mitjançant colors foscos, forts contrastos lumínics i línies més trencades. Els últims treballs de Filippino van culminar en els magnífics frescos de la capella Strozzi (c.1497-1502, Església de Santa Maria Novella, Florència). Il·lustrant la vida de Sant Joan Evangelista i Sant Felip, aquests frescos representen un món antic ple de detalls arqueològics i estranyes perspectives arquitectòniques dins les quals s'escenifiquen els dramàtics, cruels i durs episodis de la vida de tots dos sants, prefigurant, com ja s'ha indicat, l'estil manierista italià. Va viure a Roma i Florència, ciutat on va morir l'abril de 1504.

Font: En català: Filippino Lippi (c.1457-1504) - En castellano: Filippino Lippi (c.1457-1504) - In english: Filippino Lippi (c.1457-1504) - Altres: Filippino Lippi (c.1457-1504)


Parlem de Música...

Kryštof Harant (Klenové Castle, 1564 - Praga, 21 de juny de 1621) va ser un escriptor i compositor txec. Amb 12 anys va viatjar a la cort de l'arxiduc Ferran II a Innsbruck, on va estudiar amb Gerard van Roo i Alexander Utendal la polifonia flamenca. El 1584 i degut a la mort del seu pare va tornar a Bohèmia on es va fer càrrec del patrimoni immobiliari familiar. Va entrar a formar part de l'exèrcit i va participar activament en les guerres turques (1593-1597) i va ser condecorat amb una pensió vitalícia. El 1597 va viatjar a Terra Santa amb el cavaller Heřman Černín z Chudenic. Allà va escriure un extens diari amb les experiències d'aquest viatge i va incloure algunes partitures religioses escrites el 1598 durant la seva visita a Jerusalem. Al tornar a Bohèmia fou ascendit a músic de cambra del rei Rodolf II a Praga on hi va romandre-hi fins a la mort del rei el 1612. El 1615 va anar a viure al castell de Pecka, on va seguir actiu musicalment. En motiu d'una revolta i de la Batalla de la Muntanya Blanca, va ser arrestat i condemnat a mort. Fou decapitat el 21 de juny de 1621 a Praga.

OBRA:

Edition: Harant z Polžic a Bezdružic, Kryštof: Opera musica, DHM, ii (1956)

Vocal religiosa:

Mass, 5vv, 160210 [based on Dolorosi matir by Marenzio]
Maris Kron (motet), 16047
Qui confidunt in Domino (motet), 6vv, Sept 1598, in Putowanj, aneb Cesta z Kralowstwj Czeského do Města Benátek [Wandering, or Journey from the Bohemian kingdom to the city of Venice] (Prague, 1608), 400–05
4 other sacred pieces, 3–8vv, CZ-Pnm (inc.)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Kryštof Harant (1564-1621) - Altres: Kryštof Harant (1564-1621)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Quan parlem del Renaixement ho fem, sovint, en nom d'un brillant i extraordinari moviment artístic i cultural. Ara bé, dins de l'amplitud del concepte hi podríem observar quasi infinits matisos i característiques diferenciades. En el cas de Bohèmia, el renaixement englobaria el període comprès, aproximadament, entre els anys 1420 i 1620, és a dir, l'època del moviment hussita, la reforma i ascens dels Habsburg per a finalitzar en la Batalla de la Muntanya Blanca, precisament un esdeveniment històric en què el nostre músic d'avui en va ser part activa tot i que malauradament per ell amb un final dramàtic. Abans no obstant d'aquest tràgic esdevenir, Harant va formar part de la generació d'artistes del renaixement txec en què hi va destacar, a banda del seu nom, Jan Campanus Vodňanský. Ambdós van compartir principis hussites, humanisme, art i desgràcia quan els catòlics van envair Praga. Harant va morir decapitat i Campanus va optar pel suïcidi. En qualsevol cas, ambdós són reconeguts, per mèrits propis, com dues personalitats imprescindibles per entendre la cultura bohèmia.

Harant, a qui avui recuperem en veu de la seva música, va ser també escriptor, pintor, diplomàtic, viatger i militar. Precisament, una de les partitures que avui escoltarem, fou escrita en el transcurs d'un viatge a Terra Santa (1598-1599) que ell mateix va documentar i il·lustrar en un diari. Musicalment, va formar una orquestra pròpia, finançada pel seu protector Rodolf II, i va escriure gran quantitat de partitures la majoria de les quals s'han perdut per sempre. De fet, les obres recuperades són el breu llegat sonor del seu pas per aquest món. La Missa Quinis Vocibus i els motets Qui confidunt in Domino, escrit a Terra Santa, i Maria Kron, die Engel schon són el testimoni de l'excel·lència del músic txec. D'estricte contrapunt, amb polifonia vocal dominant i de perfil conservador, el ressò i l'elegància renaixentista és indiscutible. Música meravellosa que ens traslladarà al llunyà i inhòspit paisatge bohemi on Harant, tot i l'obscuritat, va saber trobar la llum per a regalar al món tresors com aquests!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Duodena Cantitans; Capella Rudolphina; Michael Consort; Petr Danek (conductor)
CDMUSIC: HARANT, K. - Missa Quinis Vocibus Super Dolorosi Martir

Image may be NSFW.
Clik here to view. HARANT, K. - Missa Quinis Vocibus Super Dolorosi Martir

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

NERUDA, Franz Xaver (1843-1915) - Cello concerto No. 2 in D minor, Op. 59

September 7, 2015, 12:34 am
$
0
0



- Recordatori de Franz Xaver Neruda -
En el marc de la commemoració del seu 100è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Anna Mary Robertson Moses (Greenwich, 7 de setembre de 1860 - Hoosick Falls, 13 de desembre de 1961) va ser una pintora nord-americana. Grangera i mare de família, va començar a pintar quan ja tenia 70 anys, realitzant quadres naïfs en què va representar principalment escenes rurals de la vida quotidiana de la seva granja i el seu entorn. Les seves obres es van exposar en un supermercat, lloc on van captar l'atenció del col·leccionista de Nova York Louis Calder, que va mostrar la seva troballa per tot el món artístic novaiorquès. El 1939 es van penjar tres paisatges seus en una exposició del Museu d'Art Modern de Nova York. El 1940 va tenir lloc la seva primera exposició individual a la Galeria Saint Étienne de Nova York, que la va donar a conèixer al públic. Tota la seva obra va estar caracteritzada per la simplicitat i harmonia de les seves figures, així com pel tractament decoratiu de la composició, com en El gall dindi del dia d'acció de gràcies (1943, Metropolitan Museum of Art, Nova York). Grandma Moses va morir a Hoosick Falls, el desembre de 1961, als 101 anys d'edat.

Font: En català: No disponible - En castellano: Anna Mary Robertson “Grandma” Moses (1860-1961) - In english: Anna Mary Robertson “Grandma” Moses (1860-1961) - Altres: Anna Mary Robertson “Grandma” Moses (1860-1961)


Parlem de Música...

Franz Xaver Neruda (Brno, 3 de desembre de 1843 - Copenhagen, 20 de març de 1915) va ser un violoncel·lista i compositor txec. Fill de Josef Neruda, es va formar amb el seu pare juntament amb el seu germà Viktor Neruda (1836-1852) i les seves germanes, la pianista Amálie Neruda i la violinista Wilma Neruda. Si bé es va iniciar amb el violí, a partir del 1852 es va especialitzar amb el violoncel després de la mort del seu germà Viktor aquell any. Va estudiar violoncel a Brno per després viatjar a Varsovia el 1859, on va estudiar amb el belga François Servais. El 1860 va fer la seva primera aparició en públic a Brno en companyia de les seves germanes. Amb elles va viatjar el 1861 a Escandinàvia on va assolir notable ressò a Copenhagen. El 1864 va decidir instal·lar-se a la capital danesa on va entrar a l'orquestra reial. El 1874 va visitar Anglaterra on hi va viure entre els anys 1876 i 1879. Des d'allà va tornar a Dinamarca on va fundar el Quartet Neruda amb Anton Svendsen, Nicolai Hansen i Christian Pedersen. El 1889 va ser nomenat professor al Conservatori de St Petersburg. El 1891 va tornar a Copenhagen on es va convertir en director de la Societat Musical, un càrrec que va mantenir la resta de la seva vida. Com a compositor va escriure 5 concerts de violoncel, una sèrie d'obres orquestrals per títol Fra Bøhmerwald, obra de cambra i peces per a piano i violoncel. Va morir a Copenhagen el març de 1915.

Font: En català: Franz Xaver Neruda (1843-1915) - En castellano: No disponible - In english: Franz Xaver Neruda (1843-1915) - Altres: Franz Xaver Neruda (1843-1915)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Franz Xaver Neruda va viure en un clar entorn musical a la seva família ja que el seu pare va ser organista, el seu germà violoncel·lista i les seves dues germanes pianistes. La seva història parteix de dues coordenades essencials, Anglaterra i especialment Dinamarca, on va fer carrera a Copenhaguen. Allà va publicar precisament els cinc concerts de violoncel amb què se'l coneix i sovint aplaudeix avui dia. Obres de característiques formals semblants, estructura en únic moviment de tempos diferents i amb una més que notable capacitat d'atracció. Consumat mestre amb el violoncel, cadascun dels seus concerts són petites però brillants produccions musicals per a un instrument destacat dins el repertori romàntic. Exemples contemporanis i per tant propers a Neruda van ser les obres de Dvorak i pretèritament de Schumann. De les cinc partitures concertants, escoltarem el Concert No. 2 en Re menor opus 59 per a violoncel i orquestra. Escrit el 1887, Neruda va dedicar el concert a l'extraordinari violoncel·lista i compositor rus Carl Davidoff, a qui hem escoltat en anteriors edicions. Tota una declaració d'intencions construït en un únic moviment que flueix contínuament de principi a fi amb un absolut domini tant de l'instrument solista com de l'orquestra. Filosofia romàntica en tota la seva dimensió per a commemorar el centenari d'un gran mestre violoncel·lista!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Morten Zeuthen (cello); The Bohemian Chamber Philharmonic; Douglas Bostock
AMAZON: Romantic Danish Cello Concertos
CPDL: No disponible
SPOTIFY: No disponible

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

MARIN, Marie-Martin Marcel (1769-c.1830) - Nocturne in Quintet op. 14

September 8, 2015, 12:29 am
$
0
0
Obra d'Antoine de Favray (1706-1798), pintor francès (1)



- Recordatori de Marie-Martin Marcel Marin -
En el dia de la celebració del seu 246è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Chevalier Antoine de Favray (Bagnolet, 8 de setembre de 1706 - Malta, 9 de febrer de 1798) va ser un pintor francès. Es va formar a Roma amb Jean-François de Troy abans d'establir-se i treballar a Malta. Allà va viure la major part de la seva vida exceptuant el període 1760-1770, dècada que va viure a Constantinople. Va ser dels pocs pintors europeus que va desenvolupar la seva carrera a l'illa de Malta. Va morir en aquesta ciutat el febrer de 1798.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Antoine de Favray (1706-1798) - Altres: Antoine de Favray (1706-1798)


Parlem de Música...

Marie-Martin Marcel Marin (Saint Jean-de-Luz, 8 de setembre de 1769 - Toulouse, c.1830) va ser un arpista i compositor francès d'ascendència italiana. Fill del violinista Guillaume Marcel de Marin (1737-c.1800), es va formar amb el seu pare. Ben aviat va viatjar a Itàlia on es va formar amb Nardini al violí. Posteriorment es va instal·lar a París on va estudiar arpa amb Christian Hochbrucker i Krumpholtz. Als 14 anys va entrar com a membre de l'Acadèmia Arcadia de Roma tot demostrant la seva precocitat musical. Després d'un breu període militar a França, va viatjar per Europa el 1786. Va emigrar a Anglaterra després de la Revolució Francesa. Allà va treballar com a professor i compositor. Anys més tard es va retirar a Toulouse on va seguir interpretant en salons i en cercles privats. D'estil eminentment clàssic, va publicar nombroses obres per a arpa a París i Londres incloent les Sonates Opp. 6, 10, 15 i 16. També va escriure obres per arpa amb violí o piano, quintets, quartets de corda i arranjaments d'obres de Mozart i Beethoven. Va morir a Toulouse en una data desconeguda.

Font: En català: No disponible - En castellano: Marie-Martin Marcel Marin (1769-c.1830) - In english: Marie-Martin Marcel Marin (1769-c.1830) - Altres: Marie-Martin Marcel Marin (1769-c.1830)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Founder of the French School of Harp, his methods and techniques were used by generations of players and composers. His students included Charles Nicolas Robert Bochsa (1789-1856), who was a professor of harp at London’s Royal Academy of Music and Théodore Labarre (1805-1870), who was a professor of harp at the Paris’ Conservatoire. Born in Saint-Jean de Luz, his parents began teaching music to him by the time he was four years old. By seven, he already composed a piano concerto. He travelled to Italy where he studied violin under Nardini, who got to consider him his best student and with whom he made much progress thanks to his great organizational skills. On his return to France, he took harp lessons from Hochbrucker; however, upon realizing that plenty of ideas came to him on their own, he soon decided he would no longer have any other teacher but himself. He found existing harp music terrible, except for Krumpholtz’s compositions. He went even further than the latter, though, both in harmonic boldness and the variety of styles he used. As a harp player he was unrivaled. In a second trip to Italy, in 1783, when he was fourteen years old, he was welcome as a member of the «Rome Arcades», improvised on the street with his harp, played Bach fugues also with his harp and with it he also accompanied other instruments, as if his were a piano. 

Having returned to France, he entered Versailles’ Military Academy from which he emerged as a captain in 1788. Soon after he obtained a leave to travel; he visited Austria, Prussia and Spain, putting to good use everything he heard and so developing further his triple talent as a violinist, harpist and composer. Far from home at the time of the French Revolution, he was placed on the list of absentees and his properties were expropriated. As his requests to be admitted back into his motherland went unheeded, he decided to go to England. It is here where his skilfulness with the harp reached its zenith of perfection as his gentlemanly qualities and his personal beauty, the nobility of his manners and the variety of his teaching were fully recognized. On his return to France his properties were finally restituted and he retired to Toulouse, where he found alleviation in music. Labarre who in his youth had the chance of listening to, and playing before, Marin Marie Martin understood this artist’s merit and decided to be part of his school. In sum, Marin’s music is truly classical in spirit and will remain as a model for generations of composing harpists. 

The Nocturne in Quintet op. 14 is his only piece for harp and a string quartet. The introduction, in the form of an Adagio, is a direct immersion into the romantic atmosphere of this piece. It is followed by a quasi-adagio Andantino, which intertwines the harp and string melodies and a lively and rigorous Allegro Agitato and an Adagio that recalls the beginning of the piece and is linked to a classical Minuetto. A Cossack in Rondeau, which demands great technical mastery from the harp concludes this piece beautifully. The first of the two trios for violin, cello and harp on themes by Mozart starts with an Andante Grazioso inspired in the Andante from Piano Trio K542 followed by the Turkish March of the Piano Sonata K331. The Adagio in the second trio takes its inspiration in the adagio of Piano Trio K254 while its Allegretto con Variazioni is inspired in the Allegro from the Violin Sonata K481. The New Grand Sonata opus 31 was written when he was a Cavalry Colonel and consists of four movements. The first is an Adagio; the second is an Allegro Maestoso, which highlights the technical difficulties of the piece and demands a bewildering articulation; the third is an Andante that develops a monotonous chant that is dressed in virtuoso adornments; and the fourth is a classical Rondo. This great sonata is a musical and technical challenge for the harp.

Harp & Co (font/source: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

MASSANA, Antoni (1890-1966) - Cançons

September 9, 2015, 12:08 am
$
0
0
Obra de Léon De Smet (1881-1966), pintor belga (1)



- Recordatori d'Antoni Massana -
En el dia de la commemoració del seu 49è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Léon De Smet (Gent, 20 de juliol de 1881 - Deurle, 9 de setembre de 1966) va ser un pintor belga. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Gent. Va formar part del grup d'expressionistes de Latem i va ser membre del cercle de Vie et Lumière amb Theo Van Rysselberghe. Els seus inicis van ser en base a l'impressionisme d'Emile Claus, principalment en paisatgisme i natures mortes. El 1914 va emigrar a Londres on va iniciar una reeixida carrera com a pintor. A partir del 1920 va derivar cap a una barreja de traçades suaus amb una paleta pastel. Més endavant, i rebent la influència del seu germà Gustave De Smet, es va orientar vers l'expressionisme tot i que mai va abandonar l'impressionisme de la seva joventut. Va morir a Deurle el setembre de 1966.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Léon De Smet (1881-1966) - Altres: Léon De Smet (1881-1966)


Parlem de Música...

Antoni Massana (Barcelona, 24 de febrer de 1890 - Raïmat, 9 de setembre de 1966) va ser un organista i compositor català. Es va formar a Barcelona amb Domènec Mas i Serracant, piano amb Frank Marshall i Enrique Granados, orgue amb Vicenç Maria de Gibert i harmonia i composició amb Enric Morera i Cristòfor Taltabull. El 1911 es va unir al Jesuïtes convertint-se en sacerdot el 1922. El 1923 va viatjar a Roma on va estudiar a la Scuola Superiore di Musica Sacra amb Raffaele Casimiri i Eduardo Danigno, tot graduant-se en cant gregorià i obtenint un doctorat en composició. Va completar la seva formació a Munich i Solesmes i a partir del 1925, i fins el 1936, va viure a Espanya treballant com a professor, organista i compositor. Durant la Guerra Civil Espanyola va viure a Itàlia i després a la Argentina, Uruguai i Brasil on va tenir molt èxit com a compositor. El 1953 va tornar a Espanya, instal·lant-se a Raïmat fins el setembre de 1966, l'any de la seva mort.

OBRA:

Principal music publishers: Balmes, Union Musical, Ibérica, Biblioteca de Catalunya
(selective list)

Vocal secular:

Opera:
Canigó (J. Carner, after J. Verdaguer), concert version, 1936, stage version, 1953, op version perf. Barcelona, Liceo, 1953;
Nuredduna (M. Forteza, after M. Costa i Llobera), 1947, unperf.;
El paradís perdut (after Milton: Paradise Lost), 1953, unperf.

Other:
Songs, v, pf

Vocal religiosa:

Orat:
Montserrat, 1925;
Xavier, 1932;
La Creació;
Miles Christi, 1949;
Ignis flagrans charitatis

Other:
Cantos de pietad;
7 palabras;
TeD, 4 mixed vv, org;
TeD, 4vv;
masses;
motets;
org works;
8 children's plays

Instrumental:

Orch:
Suite, hpd, str/small orch;
Fantasia simfònica, 1929;
Elegia a Debussy, pf. orch, 1930;
Vc Conc., 1945;
Sym., C, 1952;
Pf Conc., 1953

Chbr:
Suite, chbr orch;
Berceuse, vn, pf;
Melodía, vc, pf;
Sonata, vn, pf

Pf:
Danza selvática;
Suite no.1

Font: En català: Antoni Massana (1890-1966) - En castellano: Antoni Massana (1890-1966) - In english: Antoni Massana (1890-1966) - Altres: Antoni Massana (1890-1966)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Antoni Massana va ser un compositor i organista que va viure a Barcelona però també a Roma, potser condicionat per la seva vocació religiosa i a l'Amèrica del Sud on la comunitat jesuïta hi tenia una presència molt important. El seu estil, en general conservador i proper a la tradició romàntica alemanya, no va evitar una constant exploració d'estils i gèneres observant-se, en la seva enorme producció, el ressò d'autors com Wagner, Strauss, Debussy o Scriabin. I com dèiem, el llegat de Massana és tant ingent com malauradament desconegut per la qual cosa la feina, si algun dia es decideix a abordar-lo com cal, és i serà descomunal. Un dels primers, i per ara quasi únics repertoris editats amb dignitat és precisament aquesta edició on es recupera la totalitat de les seves cançons en català. Cançons emmarcades clarament dins de la simbologia tant característicament catalana de l'època, el noucentisme, un moviment que no s'ha de confondre, per antagonista, al modernisme. I si bé un dels principis era el del retorn a l'art clàssic, el cert és que musicalment Massana s'endinsa en el romanticisme més pur si bé ell mateix es referia a sí mateix com a compositor 'moderadament modern' per la seva subtilesa melòdica i el seu mirall en autors post-romàntics. La col·lecció de cançons a dues veus, soprano i tenor en solitari o en duet i sempre acompanyades del piano, representen el testimoni d'una banda de la poètica catalana de l'època ja que majoritàriament, tot i algunes cançons en castellà i francès, la lletra és obra d'autors com Jacint Verdaguer o Apel·les Mestres, i de l'altra de la brillant acadèmia musical de Massana, hereva de l'incommensurable Felip Pedrell!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Maria Teresa Garrigosa i Massana (soprano); Francesc Garrigosa i Massana (tenor); Alan Branch (piano)
LAQUINTADEMAHLER: MASSANA, A. - Cançons
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

CAMPAGNOLI, Bartolomeo (1751-1827) - Flute Quartets

September 10, 2015, 12:09 am
$
0
0
Obra de Pierre-Antoine Demachy (1723-1807), pintor francès (1)



- Recordatori de Bartolomeo Campagnoli -
En el dia de la celebració del seu 264è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Pierre-Antoine Demachy (París, 17 de setembre de 1723 - París, 10 de setembre de 1807) va ser un pintor francès. Actiu durant la segona meitat del segle XVIII, Demachy es va especialitzar en pintures de ruïnes, decoracions arquitectòniques i vistes de París. Fill d'un mestre fuster, va ser alumne de Servandoni, l'escenògraf més gran de l'època a França, d'origen italià. Més tard va rebre el reconeixement de 'pintor d'arquitectura' de la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura de París. A partir del 1757, i fins el 1802, va exhibir les seves obres al Saló de París. Després de la mort del pintor Jacques-François Amand, es va instal·lar al Palau del Louvre on el seu taller de pintura es va fer molt popular i concorregut. Especialista reconegut en el seu gènere, Demachy va ser nomenat més tard professor de perspectiva de la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura de París. Va morir en aquesta ciutat el setembre de 1807.

Font: En català: No disponible - En castellano: Pierre-Antoine Demachy (1723-1807) - In english: Pierre-Antoine Demachy (1723-1807) - Altres: Pierre-Antoine Demachy (1723-1807)


Parlem de Música...

Bartolomeo Campagnoli (Cento, 10 de setembre de 1751 - Neustrelitz, 7 de novembre de 1827) va ser un violinista i compositor. Es va formar amb el violinista Dall’Ocha, un dels alumnes d'Antonio Lolli. El 1763 es va instal·lar a Modena on va estudiar amb Paul Guastarobba, antic alumne de Tartini. El 1766 va tornar a Cento on va accedir a un càrrec a l'orquestra local. Allà va conèixer al violinista Lamotta, amb qui es va unir a una gira per Venècia i Padua. El 1770 va ser rebut amb entusiasme a Roma abans de viatjar a Faenza. Posteriorment es va instal·lar a Florència on va estudiar amb Nardini i on va treballar com a segon violinista al Teatro della Pergola. El 1775 va tornar a Roma on va assolir un càrrec al Teatro Argentina abans d'entrar al servei de l'arquebisbe de Freysingen, amb qui va viatjar a Polònia i Escandinàvia. Precisament a Estocolm va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Sueca de Música. El 1779 es va convertir en director musical a la Cort del Duc de Courland a Dresden. Des d'allà va realitzar nombroses gires concertants entre els anys 1780 i 1795. El 1797, i després de la mort del Duc de Courland, va viatjar a Leipzig on es va fer càrrec de l'orquestra Gewandhaus. Va ser allà on va publicar l'obra amb què es va fer conegut arreu, el seu tractat teòric Nouvelle méthode de la mécanique progressive du jeu de violon publicat el 1824. Els darrers anys es va dedicar a promocionar la carrera de les seves dues filles, viatjant a Hanover el 1820 i a Neustreliz el 1826. Va ser allà on va morir el novembre de 1827.

OBRA:

Instrumental:

published Leipzig, n.d., unless otherwise indicated

Orch.:
3 fl concs, op.3 (Berlin, n.d.);
Vn Conc., op.15
Others orchestral works: sinfonie, concertos;

For 2 vn:
3 thèmes d’airs [by Mozart] connus variées, op.7;
3 thèmes d’airs étrangers variées, op.8;
3 duos concertans, op.9; 6 duos … faciles et progressives, op.14;
3 duos, op.19;
3 Airs with Variations, arr. C. Reeves (London, 1799)

For vn solo:
6 fugues, op.10; 30 préludes … dans tous les différens tons, op.12;
6 polonoises, vn acc., ad lib, op.13;
L’art d’inventar à l’improviste des fantaisies et cadences … formant un recueil de 246 pièces, op.17;
7 divertissements, op.18;
Recueil de 101 pièces faciles et progressives, op.20

For fl, vn:
6 duos, op.6 (Berlin, n.d.);
6 duos, op.2 (Berlin, n.d.);
3 duos, op.4 (Berlin, n.d.)

Other works:
6 sonate, vn, b, op.1 (n.p., n.d.);
6 quartetti per archi;
L’illusion de la viole d’amour, sonate notturne, vn, va, op.16;
41 caprices, va solo, op.22;
3 trios, 2 vn, b and 6 str qts, cited in EitnerQ

Literatura:

Nouvelle méthode de la mécanique progressive du jeu de violon … distribuée en 132 leçons progressives pour deux violons, et 118 études pour un violon seul, op.21 (Leipzig, 1824; It. trans., n.d.; Eng. trans., 1856) 

Font: En català: Bartolomeo Campagnoli (1751-1827) - En castellano: No disponible - In english: Bartolomeo Campagnoli (1751-1827) - Altres: Bartolomeo Campagnoli (1751-1827)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Bartolomeo Campagnoli is known today above all as the author of the “Nouvelle méthode de la mécanique progressive du jeu de violon”, one of the best treatises of his time and the inspiration to entire generations of violinists. Moreover, Campagnoli wrote a significant part of his own compositions for didactic purposes (see, for example, his Preludi op. 12, Divertissements op. 18 or 101 pezzi facili e progressivi op. 20). The son of a rich merchant, Campagnoli completed his first musical training in Bologna and Modena. In 1771 he transferred to Florence where he studied with Nardini and became friends with Cherubini. The need to expand his own musical culture, as well as the desire to measure himself against the best musicians of his time led him to travel frequently to different cities: Venice, Rome, Faenza, Florence and Padua, where he settled for some months to study with Tartini. From 1776, Campagnoli’s career developed primarily in Germany. His concerts as a soloist and his orchestral playing as first violin surprised and charmed both audiences and players alike. Indeed, as Campagnoli himself writes in a letter, one day his colleagues told him that “no one can play better than me, and they thought: here is an artist on the violin with German knowledge and an Italian soul. ”This synthesis of styles was made possible by the numerous concerts given in the principal cities of Germany as well as by the posts he held as Konzertmeister for Brass Instruments in Freysingen (1776) and (from 1779) as director of music at the court of the Duke of Courland in Dresden.

TACTUS (Font/Source: aquí)

---

As a performer, Campagnoli’s style seems to have stemmed, through Guastarobba and Nardini, entirely from the school of Tartini. The influence of Lolli through Dall’Ocha is dubious, and it would not in any case have represented the more modern French school at that time. Spohr, who heard Campagnoli in 1804, reported that his playing was clean and fluent but his method old-fashioned. Other contemporary reports praised his playing of adagios and his facility in double stops. Campagnoli himself quoted with pleasure the judgment that his performance combined ‘German learnedness with Italian soul’ (see Schmid, p.160). As a composer, his finest contributions were pedagogical works. His other creations, mostly issued by Breitkopf & Härtel while he was in Leipzig, were pleasant and skilful but thoroughly conventional, with the exception of L’illusion de la viole d’amour, which used scordatura to imitate the sound of that instrument. His pedagogical works, including the fugues for violin alone, served several generations of violinists admirably, and his last opus, the 41 caprices for viola, is a minor classic of its genre, still in use. The Nouvelle méthode, op.21, occupied Campagnoli’s attention from the 1790s until its publication in 1824 by Breitkopf & Härtel. In part because of the unsupported assumption that an Italian edition appeared in 1797, the significance of the work has sometimes been overestimated. Although the treatment of tuning, as well as a few other matters, is forward-looking, some aspects – for example the holding of the bow – are distinctly old-fashioned. However, its systematic organization and the well graded exercises led to a deserved popularity. Both Lucca and Ricordi brought out Italian editions. An edition in English was issued in London in 1856 and was later published in Boston, Massachusetts.

GROVE (Font/Source: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view. CAMPAGNOLI, B. - Flute Quartets Nos, 1-6

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

OTT, Hans Jakob (1715-1769) - Die Jahreszeiten

September 11, 2015, 12:46 am
$
0
0
Obra d'Antoni Viladomat (1678-1755), pintor català (1)



- Recordatori d'Hans Jakob Ott -
En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, abril de 1678 - Barcelona, 22 de gener de 1755) va ser un pintor català. Fill de Salvador Viladomat i de Francesca Manalt, el seu pare, daurador, treballava sovint amb artistes de l'època realitzant diversos retaules, pel que Viladomat va estar en contacte des de ben petit amb el món artístic. El 15 de juny de 1693 es va incorporar al taller del pintor Joan Baptista Perramon, amb qui va treballar fins a obtenir, als 24 anys, el mestratge. El 1698 va decorar l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 va pintar la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També va ser autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís per al convent de Sant Francesc de Barcelona, actualment exposades al MNAC gràcies a un dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1714 va morir la seva mare i el 1720 es va casar amb Eulàlia Esmandi a la parròquia de Santa Maria del Pi. Va pintar algunes de les pintures de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis. Fins fa poc temps, es pensava que era l'autor de totes les pintures i la decoració mural i de la volta d'aquesta capella: Francesc Miralpeix demostra a la seva tesi doctoral que l'atribució és incorrecta i que aquestes pintures i les del retaule es deuen a altres autors, entre ells Pere Pau Muntanya i d'altres. 

Igualment, se li havien atribuït les pintures de la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, també a la basílica de Santa Maria, i que semblen ser de Joan Gallart en la seva totalitat. Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l'església de Santa Maria del Pi a Barcelona. Està representat en una estàtua situada al passeig de Lluís Companys, davant del Parc de la Ciutadella de Barcelona, ciutat on s'anomenà el carrer Viladomat en honor seu. El seu retrat, obra d'Antoni Caba, fou un dels primers que s'incorporaren a la Galeria de Catalans Il·lustres (1872). Durant el 2011 el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya va confirmar que dues obres conservades al convent de les Carmelites Descalces de Lleida havien sigut pintades pel mestre. Viladomat va beure de la pintura hispànica siscentista, de les obres dels pintors Juncosa i de la renovada estètica en clau italiana introduïda per Gallart. El pintor barceloní també va aprendre d'escultors i argenters, i el seu estil serè i emotiu el va convertir en el pintor predilecte de l'església i dels ordes religiosos. Mentrestant, el seu taller va ser un espai de formació per a joves artesans que volien aprendre els rudiments de l'art del dibuix. Per poder pintar lliurement va haver de pledejar contra el Col·legi de Pintors de Barcelona en dues ocasions (1723 i 1739). Lliure d'imposicions gremials, també es va convertir en el pintor preferit de la burgesia, que li va demanar temàtiques noves que va resoldre amb creativitat i qualitat, com Les Estacions (Barcelona, MNAC) o La dona del ventall (Barcelona, col·lecció particular).

Font: En català: Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755) - En castellano: Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755) - In english: Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755) - Altres: Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755)


Parlem de Música...

Hans-Jakob Ott (Zurich?, 1715 - Zurich?, 1769) va ser un polític i compositor suís. Es desconeix la seva vida i formació més enllà del seu càrrec com a membre del Parlament a Zurich i de la Societat d'Economia Fiscal de Zurich i Berna. Es creu que la música fou per Ott un passatemps ja que només s'han conservat quatre publicacions musicals al seu nom, sent la més destacada l'obra coral dedicada a Les Estacions, publicada a Zurich el 1747. Va morir probablement en aquesta ciutat el 1769.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: No disponible


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Ott, un compositor de qui en prou feines en podem esbrinar la procedència, fa d'enllaç amb autors suissos sensiblement més coneguts com Schmidlin i Bachofen, compositors a qui ja hem visitat en anterioritat. Com bé sabem i en general, el segle XVIII musical a Suïssa ha estat poc explorat i és molt probable que la seva magnitud sigui més brillant del que, d'entrada, sembla per la qual cosa avui intentarem ampliar el brevíssim i escàs coneixement que en tenim. La condició de compositor d'Hans Ott sembla més aviat circumscrita a una afició i no tant a una feina. Funcionari suís de professió, la música fou de ben segur un ideal passatemps amb el qual es devia donar a conèixer en ambients relativament reduïts o espacialment limitats a Zurich i el seu entorn. Ara bé, la condició d'amateur queda apaivagada per la notable habilitat i la descarada acadèmia italiana. L'exemple aquest extens poema Die Jahreszeiten (Les Estacions) i que anys més tard es convertiria en internacionalment conegut gràcies a Joseph Haydn. Publicat a Zurich el 1747, representa per sí mateix una de les partitures més extenses mai abans publicades en territori suís, un extrem evidentment pendent de confirmar fruit de la gran quantitat de música absolutament desconeguda conservada en arxius i esglésies suïsses. Doncs bé, Ott divideix el poema en diferents seccions musicals cada una d'ella amb poques línies de text. Exempt de recitatius, les veus, bàsicament cantades pel cor, estan formades per sopranos, baix i cor amb acompanyament instrumental d'orgue, tiorba i violoncel, sent aquest darrer impropi per la qual cosa es planteja la possibilitat que Ott fos violoncel·lista tot emfatitzant o fins i tot interpretant ell mateix la part del violoncel. Inspirat, en paraules del mateix Ott, en alguns salms de Benedetto Marcello, l'estil és clarament italià tant en la forma com en els ritmes i melodies. La interpretació, tot i ser aparentment equilibrada, no acaba de fer justícia a una partitura extensa i de notable solidesa arquitectònica. Una llàstima tenint en compte la raresa de la vida i obra d'Hans Ott a qui difícilment tornarem a escoltar!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

RIETZ, Julius (1812-1877) - Sonate für pianoforte und flöte oder violine Op.42

September 12, 2015, 1:00 am
$
0
0
Obra d'Anselm Feuerbach (1829-1880), pintor alemany



- Recordatori de Julius Rietz -
En el dia de la commemoració del seu 138è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Anselm Feuerbach (Espira, 12 de setembre de 1829 - Venècia, 4 de gener de 1880) va ser un pintor alemany, considerat un dels millors pintors neoclàssics de l'Escola Alemanya del segle XIX, al costat d'Arnold Böcklin i Hans von Marées. Va néixer en el si d'una notable família de Jena, va ser nét del filòsof Paul Johann Anselm von Feuerbach, fill de l'arqueòleg Joseph Anselm Feuerbach i nebot de Ludwig Feuerbach, filòsof, i del matemàtic Karl Wilhelm Feuerbach. Com a pintor va ser un gran retratista, va pintar innumerables autoretrats, va realitzar nombroses escenes inspirades en l'antiguitat clàssica, mitològiques i literàries. Es va formar a les escoles d'art de Munich i Dusseldorf. Posteriorment es va traslladar a residir a Anvers. Després va viatjar a París, on va rebre classes de Thomas Couture i va pintar la seva primera gran obra 'Hafiz a la font' el 1852. A continuació va marxar a Venècia, on va rebre la influència de l'estil més colorista de la ciutat. Durant el seu pas per Viena, va fer amistat amb Brahms. Decebut amb la recepció de la seva obra 'La caiguda dels titans', va tornar a Venècia, on va residir la resta de la seva vida. Les seves pintures estan representades fonamentalment en els grans Museus alemanys i entre les seves obres mestres destaquen 'La batalla de les amazones', 'Pietà', 'El simposi de Plató', 'Orfeu i Eurídice', 'El jardí d'Ariosto' i 'El concert', la seva última gran obra. Va morir a Venècia, el gener de 1880.

Font: En català: Anselm Feuerbach (1829-1880) - En castellano: Anselm Feuerbach (1829-1880) - In english: Anselm Feuerbach (1829-1880) - Altres: Anselm Feuerbach (1829-1880)


Parlem de Música...

Julius Rietz (Berlin, 28 de desembre de 1812 - Dresden, 12 de setembre de 1877) va ser un violoncel·lista, director, editor i compositor alemany. Germà del violinista Eduard Rietz es va formar amb el violoncel amb Franz Schmidt, Bernhard Romberg i Moritz Ganz. El 1829 es va unir a l'orquestra del Teatre de Königstadt. Més tard va rebutjar una oferta de Spontini per a unir-se a l'orquestra de la cort de Berlin. El 1834 va viatjar a Düsseldorf on va servir com a assistent de director en una òpera de Mendelssohn. Poc després es va convertir en el director musical de la ciutat de Düsseldorf, consolidant la seva carrera en aquesta ciutat. Va publicar una dotzena llarga de composicions, entre elles, dues simfonies, un concert de violoncel, obra de cambra, el Singspiel Jery und Bately i cançons. Va ser el director, així mateix, del Lower Rhine Festival el 1845, 1856 i 1869. El 1847 va succeir a Stegmayr com a director de l'Opera de Leipzig i de la Singakademie. Més tard es va convertir en professor de composició al Conservatori de la ciutat i va succeir a Niels Gade com a director de la Gewandhaus. Va ser secretari de la Bach-Gesellschaft (1855-60) i va editar la Missa en Mi menor i la Passió de Sant Mateu de Bach. El 1860 va succeir a Reissiger com a director musical de Dresden, ciutat on hi va viure fins el setembre de 1877, l'any de la seva mort.

Font: En català: Julius Rietz (1812-1877) - En castellano: Julius Rietz (1812-1877) - In english: Julius Rietz (1812-1877) - Altres: Julius Rietz (1812-1877)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Exemples com el de Rietz, és a dir, artistes de factura acadèmica impol·luta i de currículum brillant ja són habituals en aquest espai, i especialment en veu de l'escola alemanya. La pregunta, doncs, és per què el repertori d'aquests autors roman, tot i estar editat, en l'oblit més incomprensible. Julius Rietz va ser un compositor a l'estela de Mendelssohn a qui admirava amb devoció i a qui va seguir de prop. Tant és així que Rietz va heretar diversos càrrecs anteriorment propietat del gran geni alemany. No obstant, el seu ressò com a compositor fou escàs i geogràficament molt limitat a la seva Alemanya natal. De fet, si fem una ullada ràpida al repertori publicat observarem, amb desencant, com el seu nom forma part del reliquiari musical. I el més sorprenent és observar com les seves tres simfonies (No.1 de 1843; No.2 de 1846; No.3 de 1854) no han gaudit encara d'interpretació moderna. Això en part es deu a la (im)merescuda etiqueta de compositor d'estil musical tradicional, és a dir, hereu i potser excessivament fidel a Mendelssohn, en el seu temps superat pel ressò d'autors com Liszt i Wagner. Alhora, el seu posicionament públic en favor de la tradició romàntica va definitivament enfonsar en l'oblit més recòndit un llegat que a dia d'avui, i sense discussions, mereix un redescobriment. Un dels pocs exemples del seu repertori més citats és precisament l'obra d'avui, la Sonata en Sol menor opus 42 per a piano i flauta de 1870. Considerada pels entesos com una de les obres mestres de Rietz, el seu recorregut temàtic, més favorable al llenguatge pur i no tant a un virtuosisme ostentós, l'ha preservat de la crítica i la situat en el punt més àlgid de la seva carrera com a compositor. De quatre moviments característics, destaca el tercer escrit en una forma de brevíssim intermezzo proper a l'essència de Brahms i que ens anticipa un enèrgic final. Tot un descobriment d'un autor a qui marcarem en groc, a l'espera de les anhelades simfonies, dels seus concerts i obertures o fins i tot del seu Te Deum!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Bruno Meier (flute); Roger Bruegger (piano)
AMAZON: Romantic Flute
CPDL: No disponible

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

ALAQUER, Jaume (1785-1823) - Missa de Rèquiem (1818)

September 13, 2015, 1:00 am
$
0
0
Obra de José Camarón Boronat (1731-1803), pintor espanyol (1)



- Recordatori de Jaume Alaquer -
En el dia de la commemoració del seu 192è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

José Camarón Bonanat (Segorbe, 18 de maig de 1731 - València, 14 de juliol de 1803) va ser un pintor, gravador i il·lustrador espanyol, i un dels pintors valencians més destacats de la segona meitat del segle XVIII. Procedent d'una família d'artistes, va ser pare del també pintor José Camarón i Melià, les pintures del qual es van confondre sovint amb les de Bonanat, en signar tots dos de la mateixa manera. Camarón Bonanat es va formar primer en el taller del seu pare, l'escultor Nicolás Camarón abans de va seguir els seus estudis sota la direcció del seu oncle, el pintor de miniatures Eliseus Bononat, que li va transmetre un virtuós detallisme, i després, durant breu període de temps, amb el pintor rococó Miguel Posadas. El 1749 Camarón es va traslladar a València, on hi va romandre fins que el 1752 va marxar a Madrid per completar la seva formació. Probablement va acudir al taller del pintor i miniaturista valencià Francisco Bonay i, potser, a les classes d'estudi de l'Acadèmia de San Fernando, on Corrado Giaquinto va deixar empremta en el seu estil. En la seva primera etapa es va dedicar a la pintura de paisatges, va pintar miniatures i va copiar als mestres del barroc, com Tiziano, Rubens, Van Dyck i Murillo. El 1754 va tornar a València, on va ser nomenat professor de pintura a la recentment creada Acadèmia de Santa Bàrbara. L'Acadèmia de San Fernando de Madrid el va acceptar el 1762 com a membre de mèrit, i el 1768 va figurar entre els fundadors de l'Acadèmia de Sant Carles, on va exercir la plaça de director de pintura, vacant des de la mort de Cristòfor Valero el 1790, i entre 1796 i 1801 el lloc de director general. 

Camarón Bonanat va ser un bon docent i un pintor fecund que va tractar tots els gèneres. Va realitzar nombroses pintures de caràcter religiós i profà, al·legories, retrats, paisatges i marines. Va dominar la pintura de cavallet, la miniatura i les tècniques del fresc i del pastel. Pel que fa a la pintura religiosa, ressalten els vint retaules realitzats entre 1781 i 1783 per a la Catedral de Santa Maria de València. A Madrid hi va pintar els llenços de la sèrie de Sant Francisco el Gran (1788-1789), en la qual van col·laborar molts dels seus contemporanis. Malgrat el gran nombre d'obres religioses conservades, són les escenes de gènere la part més reeixida i innovadora de la seva obra. Aquestes destaquen pel seu caràcter festiu i pels seus protagonistes estilitzats, dels quals emana un típic encant rococó a l'espanyola, creat per mitjà de pinzellades cuidades i tonalitats alegres. Moltes de les delicades escenes galants de Camarón s'acosten a les exquisides composicions d'Antonio Carnicero o de Luis Paret i Alcázar. Camarón va produir també un incomptable nombre de dibuixos per estampes, gravades algunes per ell mateix. Va lliurar, per exemple, vint il·lustracions per a Vida, excel·lències i mort del gloriosíssim Patriarca Sant Josep, de José de Valdivieso. Va inventar les trenta-una làmines per a l'edició del Quixot de 1777, i el 1797 va realitzar les il·lustracions corresponents de l'edició de luxe de Pellicer. Va morir a València el juliol de 1803.

Font: En català: José Camarón Boronat (1731-1803) - En castellano: José Camarón Boronat (1731-1803) - In english: José Camarón Boronat (1731-1803) - Altres: José Camarón Boronat (1731-1803)


Parlem de Música...

Jaume Alaquer (Maó, 14 de setembre de 1785 - La Habana, 12 de setembre de 1823) va ser un compositor i organista balear. Es va formar a Maó en piano i orgue. A Menorca en aquell temps la música més coneguda era la procedent d'Itàlia motiu pel qual Alaquer va rebre una formació principalment relacionada amb el bel canto italià. Ben aviat es va convertir en l'organista oficial de l'Església de Santa Maria, un càrrec que anys més tard va ser ocupat per l'organista Benet Andreu. Alaquer com a compositor va escriure dues òperes, Il capello parlante i La vedova di Padiglia, molt ben rebudes pel públic local i el 1818 va escriure la major producció i possiblement la més coneguda del seu repertori, la Missa de Rèquiem, considerada una de les més importants composicions religioses de les Illes Balears. Anys més tard, tot i l'èxit aparentment assolit, va emigrar a Cuba si bé poc temps després, i fruit d'una sobtada malaltia, va morir a La Habana el setembre de 1823.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Jaume Alaquer (1785-1823) - Altres: Jaume Alaquer (1785-1823)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Possiblement, i més enllà de les més de 1100 entrades publicades, aquesta és la primera visita a la petita i encantadora illa mediterrània de Menorca. Una curiosa geografia coneguda, a dia d'avui, per les aigües cristallines de les seves platges. Doncs bé allà hi va néixer Jaume Alaquer un autor a qui merescudament presentarem, en primícia, en aquest espai. Per entendre la vida d'Alaquer i per comprendre bé la seva música hem de situar-nos en el llunyà Maó de principis del segle XIX, en una ciutat convulsa, atzarosa i bullent d’aventures. Si viatgem una mica més enrere, durant la segona meitat del segle XVIII, Menorca fou francesa (1756), després britànica (1763), més tard espanyola (1782), per tornar als anglesos (1798) i definitivament espanyola a partir del Tractat d'Amiens (1802). Per tant, Alaquer va néixer espanyol, va ser durant un temps anglès, va tornar a recuperar la condició espanyola i finalment, potser fart de tantes trifulgues, va emigrar a Cuba. En qualsevol cas, Jaume Alaquer fou un home del seu temps, un clergue abrandat i ambiciós que va procurar obrir-se pas en el món social i artístic de la seva època. Tanmateix, la sort no el va beneir especialment i, decebut pel poc cas que li féu la societat menorquina, va emigrar a Cuba on va morir aviat a conseqüència d'unes febres que el seu cos no va superar. Abans d'aquest inesperat i dramàtic desenllaç, Alaquer fou probablement el primer i més important compositor menorquí de tots els temps, amb el permís de Benet Andreu. Musicalment, fou deixeble del compositor i professor Carles Ernest Cook en una Menorca que en aquell temps vivia immersa en una més que notable ignorància musical que en bona part obviava sistemàticament l'obra dels grans mestres barrocs i clàssics com Bach, Händel, Mozart i fins i tot Beethoven.

Quedava clar que, entre altres, el seu aïllament marítim havia preservat el desconeixement i Alaquer, en gran part inconscient de tota la música que s'estava perdent, va fixar la seva mirada a Itàlia, geografia que pel que sembla havia colonitzat lleument l'illa en veu d'autors com Piccini, Paer i especialment Rossini la música dels quals començava a ser habitual en els teatres menorquins. I fou un joveníssim Rossini l'autor que més curiositat va despertar en Alaquer convertint-se, immediatament, en el seu referent musical. La gran òpera italiana, amb el seu encant, i fruit del romanticisme de l'època, va configurar tot un gust i una estètica que va afectar irremeiablement la societat menorquina, l'escena i, naturalment, la composició musical. L'única partitura disponible de Jaume Alaquer així ens ho demostra i alhora ens dóna a conèixer, sobtadament i sorprenentment, la grandesa del seu art, immerescudament oblidat. La Missa de Rèquiem de 1818 és una de les obres més importants entre la seva producció avui conservada i una fita en la producció musical menorquina de les primeres dècades del segle XIX. Indubtablement, és una obra que hauria d'ocupar un lloc molt destacat en la producció religiosa d'aquells anys en el context de les geografies de parla catalana. Aquesta recuperació, incentivada per la Fundació de l’Orgue de Santa Maria i la Fundació Rubió i Tudurí, s'ha de considerar un autèntic tresor, no tant sols per la singularitat del seu creador, sinó també per la imponent obra en sí mateixa, d'una qualitat excelsa. Sens dubte, la carta de presentació d'Alaquer és immillorable i se'ns presenta com un testimoni musicalment imprescindible per entendre la Menorca del seu temps. La interpretació, brutal, no fa sinó augmentar hiperbòlicament la perplexitat d'aquest Rèquiem misteriós i fascinant!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Raquel Pierotti (mezzosoprano); Luca Casalin (tenor); Joan Pons (baríton); Orquestra de Cambra Illa de Menorca; Coral Sant Antoni de Maó; Joan Company (director)
AMAZON: ALAQUER, J. - Missa de Requiem
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FRYKLÖF, Harald Leonard (1882-1919) - Organ works

September 14, 2015, 12:28 am
$
0
0
Obra d'Hilda Fearon (1878-1917), pintora anglesa (1)



- Recordatori d'Harald Leonard Fryklöf -
En el dia de la celebració del seu 133è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Hilda Fearon (Banstead, 14 de setembre de 1878 - Londres, 2 de juny de 1917) va ser una pintora, dibuixant i escultora anglesa. Hilda va estudiar a la Slade School de Londres abans de viatjar a Alemanya on va continuar estudiant, juntament amb la seva germana Annie Fearon Walke, amb Robert Sterl. En tornar a Anglaterra, va estudiar amb el pintor impressionista Algernon Mayow Talmage, a St Ives, amb qui més tard va mantenir una relació formal. Tots dos es van traslladar a Londres el 1908, on van viure la resta de la seva vida. Hilda es va caracteritzar per pintures d'escenes de gènere amb dones com a protagonistes, que solien estar en companyia de nens, i situades en interiors o en paisatges combinats amb les figures. També, va pintar paisatges però són les seves escenes, en un estil impressionista anglès, el més destacat de la seva obra. Tea party (1916, Tate Museum), és una de les pintures que millor van definir el seu treball. Va morir a Londres el juny de 1917.

Font: En català: No disponible - En castellano: Hilda Fearon (1878-1917) - In english: Hilda Fearon (1878-1917) - Altres: Hilda Fearon (1878-1917)


Parlem de Música...

Harald Leonard Fryklöf (Uppsala, 14 de setembre de 1882 - Estocolm, 11 de març de 1919) va ser un professor, organista i compositor suec. Va estudiar orgue, contrapunt i composició amb Lindegren a la Reial Acadèmia Sueca de Música, posteriorment va ampliar els seus estudis al piano amb Andersson (1904-1910) i orquestració amb Scharwenka a Berlín (1905). El 1908 va ser nomenat organista a la Catedral de Sant Nicolau d'Estocolm i paral·lelament professor al Conservatori de la ciutat. Va ser un compositor molt auto-crític i especialment preocupat amb la forma. La seva música va ser propera a l'harmonia de Reger. La seva obra més destacada va ser Sonata alla leggenda per a violí i piano. Va publicar un estudi per nom Harmonisering av koraler i dur och moll jämte kyrkotonarterna (Stockholm, 1916). Va morir a Estocolm el març de 1919.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular i religiosa:

2 sånger, op.4, 1v, orch, 1911;
Lovsång, chorus;
Ps lxxxix, chorus

Songs for 1v, pf:
[3] Sånger, pt 1 (E.A Karlfeldt, J.L. Runeberg, V. Krag), 1905–6;
[2] Digte (T. Lange), op.2;
Idag vill jag tacka dig [Today I will thank you] (S. Lidman);
[3] Sånger, pt 2 (Runeberg, S. Lidman, V. Ekelund), 1910–11

Instrumental:

Orch:
Konsertuvertyr, op.1, 1908

Chbr.:
Fuga, op.3, org, 1909;
Doppel-Canon, org, 1910;
Symfoniskt stycke, org;
Passacaglia, org;
[8] Mindre pianostycken;
Fuga, c , pf;
Impromptu, A , pf;
Sonata alla leggenda, vn, pf, 1919

Literatura:

Ed., with H. Palm, O. Sandberg and A. Hellerström: Musica sacra: körsånger för kyrkan och skolan (Stockholm, 1915).
Harmonisering av koraler i dur och moll jämte kyrkotonarterna (Stockholm, 1916)

Font: En català: Harald Fryklöf (1882-1919) - En castellano: No disponible - In english: Harald Fryklöf (1882-1919) - Altres: Harald Fryklöf (1882-1919)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Històricament, si la memòria no em falla, el 14 de setembre era un dia intocable en aquest espai ja que és el dia en què va néixer el meu estimadíssim Johann Michael Haydn. No obstant, i observant que en l'efemèride del dia hi ha coincidència amb tercers autors a qui no he recuperat encara, el petit Haydn, com sempre panxacontent, cedirà el seu protagonisme en favor d'altres compositors de mèrit, com en el cas que avui ens ocupa. Harald Fryklöf va ser un organista romàntic suec a l'estela de l'alemany Max Reger. Primer organista a la Catedral de Sant Nicolau i contemporani del seu amic Johan Gustav Emil Sjögren, amb qui possiblement va estudiar, Fryklöf va seguir la pauta de la singular escola d'orgue sueca formada per autors en general desconeguts però àmpliament respectats al seu temps. Doncs bé, del seu repertori, per ara inèdit exceptuant la seva producció per a orgue, escoltarem el seu alegre Impromptu festivo i la solemne Passacaglia en Fa menor. El seu estil es presenta líricament càlid, d'harmonia diversa i amb una gran atenció al contrapunt, tot partint d'un model molt semblant al de Reger, especialment en la seva Passacaglia. Orgue nòrdic, per moments fred i fosc però, en qualsevol cas, impressionant!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

HUBAY, Jenö (1858-1937) - Viola and Piano

September 15, 2015, 12:14 am
$
0
0
Obra d'Alfred Kowalski (1849-1915), pintor polonès (1)



- Recordatori de Jenö Hubay -
En el dia de la celebració del seu 157è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Alfred Jan Maksymilian Kowalski (Suwałki, 11 d'octubre de 1849 - Munich, 16 de febrer de 1915) va ser un pintor polonès que va formar part de l'Escola de Pintura de Munich. Es va formar a Varsovia primer i a Dresden després abans d'establir-se el 1873, i de manera permanent, a Munich. Allà va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts amb Josef Brandt. Poc després va anar adquirint fama com a pintor realista d'escenes quotidianes però també plenes d'emotivitat. Escenes que va incloure carros tirats per cavalls impulsant el transport de passatgers a les carreteres enfangades al capvespre, excursions al mercat, passejades en trineu, processons de noces, i altres escenes pastorals. Va ser condecorat i el 1890 va ser nomenat professor honorífic de l'Acadèmia de Belles Arts de Munich. El seu quadre El llop solitari fou un dels més reproduïts del segle XX. Va morir a la ciutat alemanya el febrer de 1915.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Alfred Kowalski (1849-1915) - Altres: Alfred Kowalski (1849-1915)


Parlem de Música...

Jenö (Eugen) Hubay (Huber) (Budapest, 15 de setembre de 1858 - Budapest, 12 de març de 1937) va ser un violinista i compositor hongarès, considerat un dels més grans violinistes hongaresos de tots els temps. Va començar a estudiar música amb el seu pare Karoly Huber, professor del Conservatori de la capital hongaresa i director principal del Teatre Nacional d'Hongria. El 1872 va debutar amb èxit interpretant el Concert en La menor de Viotti. L'any següent es va traslladar a Berlín, on hi va romandre tres anys estudiant violí amb Joseph Joachim i composició amb Benno Hartel. Després del seu retorn a Budapest, Friedrich Volkmann i Liszt van influir de manera important en la seva carrera. Va donar recitals amb aquest últim a Budapest, en els quals van interpretar sovint la Rapsòdia No.12 del compositor hongarès i la Sonata Kreutzer de Beethoven. Seguint el consell de Liszt, Hubay va viatjar a París on va debutar amb èxit el 1878 i en els salons musicals va ser un convidat d'excepció. Així mateix, va donar nombrosos recitals a França, Anglaterra i altres països europeus. A la capital francesa va fer amistat amb Vieuxtemps, que va quedar impressionat pel seu talent i el va animar a orquestrar el seu Concert per a violí No.7. A més, el músic francès li va proporcionar un càrrec de professor al Conservatori de Brussel·les que ell mateix i Wieniawski havien ocupat anteriorment. Hubay va assumir el lloc el 1882 i quatre anys més tard va acceptar el càrrec de cap del departament de violí a l'Acadèmia de Música de Budapest, institució que a més va dirigir entre els anys 1919 i 1934. Entre els seus alumnes van destacar Istvan Partos, Erna Rubinstein, Joseph Szigeti o Jelly d'Aranyi, el que va convertir l'Acadèmia en un prestigiós centre per a l'estudi del violí.

A partir de la dècada del 1880, i després de diversos anys dedicats gairebé de ple a la pedagogia, va realitzar nombroses gires per Europa amb pianistes com Backhaus o Dohnányi. El 1886 va formar un quartet que portava el seu nom i amb el qual va estrenar diverses obres de Brahms en presència del propi compositor. La primavera de 1919 es va traslladar a Suïssa amb la família, però mesos després va tornar a la seva ciutat natal i va continuar amb el seu lloc a l'Acadèmia de Budapest fins el 1936. En les últimes dècades de la seva vida, es va convertir en una figura destacada en l'ambient musical i en l'aristocràcia hongareses i va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Kolozsvár. El seu estil musical va mostrar clares influències dels francesos Vieuxtemps i Massenet, així com certes ressonàncies de l'obra de R. Strauss i Debussy. Tot i estar fermament inscrites en la tradició romàntica europea, moltes de les seves composicions utilitzen també temes populars hongaresos. De la seva obra cal destacar dos centenars de peces per a violí i una gran quantitat d'obres vocals entre les que es troben Lieder, melodies i cançons hongareses. Com a compositor de música escènica, va recrear el món del teatre popular en òperes com A falu rossza i Lavotta szerelme. La seva òpera A cremonai Hegedus (El constructor de violins de Cremona) va ser la primera òpera hongaresa estrenada a Amèrica (1897). Va publicar també revisions de peces per a violí de R. Kreutzer, Bach, Paganini i Rode. Va morir a Budapest el març de 1937.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

Operas:
all first performed at the Royal Hungarian Opera House, Budapest
Aliénor (4, E. Haraucourt, trans. L. Dóczy, A. Váradi), op.28, c1886–1890, 5 Dec 1891
A cremonai hegedűs (Le luthier de Crémone) (2, F. Coppée and H. Beauclaire, trans. M. Kalbeck, E. Ábrányi), op.40, 1892, 10 Nov 1894
A falu rossza (Der Dorflump) (3, Váradi, E. Tóth), op.50, 1894–5, 20 March 1896
Moharózsa (Moosröschen) (4, M. Rothauser, after Ouida), op.85, 1897–8, 21 Feb 1903
Lavotta szerelme [Lavotta’s Love] (3, epilogue, Á. Berczik and I. Farkas), op.96, 1904, 17 Nov 1906
Az álarc (Die Maske) (3, R. Lothar and S. Góth, after F. Martos), op.106, 1909–10, rev. 1924–30, 26 Feb 1931
A milói Vénusz (Die Venus von Milo) (prologue, 1, Góth and Farkas, after L. d’Assas and P. Lindau), op.107, 1908–9, rev. 1926 and 1932, 1 March 1935
Anna Karenina (3, Góth and A. Gábor, after L. Tolstoy), op.112, 1914, 10 Nov 1923

Choral:
Ara pacis (Friedens Sym.) (R. Rolland), op.114, solo vv, chorus, children’s chorus, orch, c1916–1937;
Dante Sym. (Vita nuova), op.118, 4vv, chorus, children’s chorus, orch, 1921;
Petőfi Sym., op.119, 4vv, chorus, male chorus, children’s chorus, orch, 1922;
other choruses

Songs:
over 100, incl. 18 magyar dal [18 Hung. Songs] (S. Petőfi), op.2, 1877–8;
5 Lieder (F. Werner and others), op.8, c1876;
3 mélodies (V. Hugo), op.12, c1882;
5 mélodies (L. Paté, Sully Prudhomme), op.17, c1882;
5 Gedichte von Carmen Sylva, op.29, 1888;
5 Petőfi Lieder im ungarischen Styl, op.31, c1889;
5 Gesänge (E. Im Hof and others), op.53, 1894;
3 mélodies (F. Coppée, Hugo), op.71, c1898;
3 magyar dal (M. Szabolcska), op.77;
Simon Judit (melodrama, J. Kiss), op.91, c1884;
7 dal [7 Songs] (I. Farkas, Szikra, S. Sajó, J. Kerner), op.100, c1906, nos.4–7 orchd;
2 Petőfi-dal, op.103, 1v, pf, orch;
6 neue Lieder (E. Halbert and others), op.122–3, 1v, pf, c1920–22

Instrumental:

Orch:
Va Conc. (Morceau de concert), C, op.20, 1884–8, 1st movt arr. vc, orch;
Vn Conc. no.1 (Conc. dramatique), a, op.21, 1884;
Sym. no.1, B, op.26, 1885, rev. 1923;
Vn Conc. no.2, E, op.90, c1900;
Biedermeyer Suite, op.116, c1907–15;
Sinfonie 1914 (Sym. no.2 ‘War Sym.’), op.93, 1914, rev. c1922;
Vn Conc. no.3, g, op.99, 1906–7;
Vn Conc. no.4 (Conc. all’antica), a, op.101, 1907

Chbr (all for vn, pf unless otherwise stated):
Chant de plevna, op.1, 1878, orchd;
Suite sur ‘Le roi de Lahore’ de Massenet, op.3 no.1, 1880, orchd;
Carmen, fantasie brillante, op.3 no.3, 1877, orchd;
Fantaisie tziganesque, op.4, 1879;
Suite, op.5, 1877–8, rev. 1882, orchd;
Pusztaklänge (Echos de la Puszta), op.7, 1880;
Scènes de la Csárda no.1, op.9, 1879, rev. 1882, orchd;
3 morceaux, op.10, 1876–80;
Kis furulyám … [My Little Pipe] (Scènes de la Csárda no.2), op.13, c1880–81, orchd;
Maggiolata, op.15 no.2, va/vc, pf, c1882, orchd;
Sonate romantique, op.22, 1884;
Romance, op.25, c1882–6, orchd;
6 poèmes hongrois, op.27, 1885;
Blumenleben (La vie d’une fleur), op.30, 1887/89
Hejre Kati [Hey, Katie] (Scènes de la Csárda no.4), op.32, c1882–6, orchd;
Hullámzó Balaton [Choppy Balaton] (Scènes de la Csárda no.5), op.33, c1887, orchd;
Sárga cserebogár [Yellow May Bug] (Scènes de la Csárda no.6), op.34, c1887, orchd;
Impressions de la Puszta, op.44, 1893;
Ataïr, roman musical en 5 chapitres, op.47, 1893;
3 morceaux, op.48, 1894;
Mosaïque, 10 morceaux, op.49, 1894;
5 morceaux caractéristiques, op.51, 1893;
3 morceaux, op.52, 1894;
2 mazurkas de concert, op.54, 1895;
3 poèmes d’après François Coppée, op.56, 1895;
3 morceaux, op.58, 1895;
Fantasie élégiaque, op.62, 1896, orchd;
Szalatnai emlék [Souvenir of Szalatna] (Scènes de la Csárda no.10), op.69, c1897–8, orchd;
Variations sur une thème hongrois, op.72, 1897, orchd
6 nouveaux poèmes hongrois, op.76, c1899;
6 pièces caractéristiques, op.79, c1899;
Arlequin, scherzo, op.81, c1899;
Szomorúfűz hervadt lombja [The Weeping Willow’s Faded Foliage] (Scènes de la Csárda no.11), op.82, c1900, orchd;
Pici tubiczam [My Little Pigeon] (Scènes de la Csárda no.12), op.83, c1898, orchd;
Scènes d’enfants (Kinderszenen), 10 pieces, op.84, 1898;
Perpetuum moblie, op.88, 1899, orchd;
Scènes de la Csárda no.13, op.102, 1908, orchd;
Walzer-paraphrase, op.105, 1911, orchd;
Fliederbusch, op.109, c1915;
2 morceaux, op.110, c1919;
Adieu, op.111, c1920;
5 Konzertetüden, op.115;
Scènes de la Csárda no.14, op.117, c1920;
Frühlings-Liebeslieder (Chanson d’amour printanier), op.120, 1923;
6 Stücke, op.121, 1925

Font: En català: Jenö Hubay (1858-1937) - En castellano: Jenö Hubay (1858-1937) - In english: Jenö Hubay (1858-1937) - Altres: Jenö Hubay (1858-1937)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Violinista y compositor húngaro. Formado bajo la tutela de su padre, el violinista y pedagogo Karl Huber, Hubay debutó como virtuoso del arco en 1872, perfeccionando a continuación su técnica en Berlín con Joachim. Desde entonces desarrollaría su carrera de virtuoso viajando por toda Europa. Escribió cuatro melódicos conciertos para violín, que son lo más representativo de su producción -destacando el primero de ellos, ‘Concierto dramático’, Op. 21 (1884), obras de escasa inventiva musical, con una arquitectura mediocre, en las que prevalece el oficio del virtuoso sobre el del compositor. Pero lo más conocido salido de su pluma son las ‘Scènes de la Csárda’, estampas de carácter húngaro dotadas de un programa folclórico-literario, con una brillante orquestación y cálidas melodías donde el fraseo del violín solista alcanza su máxima expresión en el ligero arte pequeño burgués de Hubay.

Jeno Hubay en EPDLP (source/font: aquí)

---

The viola, which has always played a less prominent part in music literature, received only exceptionally attention among 19th-century violinists. Jenõ Hubay (1858–1937) was one of these rare exceptions: he belonged to the foremost violin virtuosos of his time, yet he also liked playing the five tones deeper-sounding larger brother of his own instrument. Performing his Viola Concerto and Pieces for Viola and Piano is Péter Bársony (1975), who graduated from the Budapest Liszt Ferenc Academy of Music. He has won prizes at several competitions, and regularly gives concerts in Hungary and abroad. Also features pianist Márta Gulyás.

Prestoclassical (source/font: aquí)

---

Hubay’s legacy includes a compositional output of considerable breadth. A significant proportion of his approximately 200 violin pieces and the majority of his songs date from 1880 to 1900. In the second half of his life he turned his attention increasingly towards large-scale genres. Liszt, Vieuxtemps and Massenet were decisive influences on the formation of his musical style, while his acquaintance with the music of Debussy and Richard Strauss contributed more modern elements to his compositional technique. Hubay adhered constantly, however, to the framework of triadic harmony and traditional tonality. His works betray also a sense of patriotism: the fantasias make use of Hungarian popular themes (sometimes from folksongs) and possess an improvisational quality, while the (Hungarian) art songs continue the tradition of popular song; in addition, the operas A falu rossza (‘The Village Vagabond’) and Lavotta szerelme (‘Lavotta’s Love’) quote the world of popular theatre. However, the majority of his works are tied firmly to the west European Romantic tradition. A cremonai hegedűs (‘The Violin Maker of Cremona’) was produced at some 70 opera houses around the world, and was the first Hungarian opera to be staged outside Europe (New York, 1897). In the first few decades after Hubay’s death, only a few of his pieces remained in the repertory at large: the Sonate romantique and Zephir from Blumenleben op.30. In the 1990s, however, there was a revival of interest in Hubay’s work, with the foundation (1999) of a Hubay society and several new recordings and publications of his music.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

BACH, Heinrich (1615-1692) - Ich danke dir, Gott

September 16, 2015, 12:20 am
$
0
0
Obra de Gerard Seghers (1591-1651) pintor flamenc (1)



- Recordatori d'Heinrich Bach -
En el dia de la celebració del seu 400è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Gerard Seghers (Antwerp, 1591 - Antwerp, 18 de març de 1651) va ser un pintor flamenc i un dels més destacats caravaggistes dels Països Baixos. Descendent d'una família calvinista convertida al catolicisme després del Setge d'Anvers, Seghers va ser batejat en aquesta ciutat el 17 de març de 1591. La seva formació inicial la va rebre del seu germà Jan Baptista Seghers, orfebre de professió. Algunes fonts parlen també d'una possible formació en els tallers d'Abraham Janssens o d'Hendrick van Balen, si bé es creu que fou Gaspar Crayer el responsable de la seva formació com a pintor. Artista precoç, ja el 1608 i amb només 17 anys, va ser admès com a mestre pintor al Gremi de Sant Lluc de la ciutat. El 1613 va viatjar a Itàlia on va entrar en contacte amb els nombrosos seguidors de Caravaggio i en particular amb Bartolomeo Manfredi la influència del qual quedaria palesa en l'obra de Seghers. Poc després va viatjar a Espanya on va treballar al servei de Felip III. El 1620 va tornar definitivament a Anvers on el 1621 es va casar amb Catherine Wouters. Tot i la influència i ressò de l'obra de Rubens, Seghers es va mantenir fidel al tenebrisme italià fins la dècada del 1630 en què va canviar la seva paleta de colors fent-la més propera a la de Rubens. Va destacar com a professor amb alumnes com Thomas Willeboirts Bosschaert i Peter Franchois. Va cultivar el gènere històric, mitològic i especialment religiós. Va morir a Anvers el març de 1651.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gerard Seghers (1591-1651) - In english: Gerard Seghers (1591-1651) - Altres: Gerard Seghers (1591-1651)


Parlem de Música...

Heinrich Bach (Wechmar, 16 de setembre de 1615 - Arnstadt, 10 de juliol de 1692) va ser un organista i compositor alemany. Fill de Johannes Hans Bach, va estudiar música amb el seu pare i el seu germà gran Johannes Bach. El seu primer càrrec, tot i que no es pot precisar cronològicament, fou el d'organista a l'Església St Johannis de Schweinfurt en una data compresa entre el 1629 i el 1634. El 1636 va viatjar a Erfurt on possiblement es va reunir amb el seu germà Johannes Bach. El 1641 va assolir el càrrec de music de la cort a Arnstadt on va ser, també, organista de la Liebfrauenkirche. Allà va assolir certa fama com a intèrpret d'orgue i com a compositor ja que va ser on va publicar la majoria de la seva obra formada principalment per peces d'orgue, cantates, motets i sonates de cambra. Va morir a Arnstadt el juliol de 1692.

Font: En català: Heinrich Bach (1615-1692) - En castellano: Heinrich Bach (1615-1692) - In english: Heinrich Bach (1615-1692) - Altres: Heinrich Bach (1615-1692)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Les ramificacions de la família Bach són tant diverses que, sens dubte, un esdeveniment històric serà el dia que s'assoleixi el tancament definitiu del cercle familiar musical més extraordinari de la història. No serà fàcil perquè d'entrada parlem d'una trentena llarga de músics molts dels quals romanen encara a l'espera de ser redescoberts com molts desitjaríem. No obstant, les dificultats són massa sovint extremes i en casos com el d'avui aquesta evidència es posa de manifest ja que Heinrich Bach, a qui avui celebrem 400 anys després, va ser un dels membres més destacats de la família Bach durant el segle XVII. I poques seran les paraules que podrem dir a l'entorn del seu nom ja que en prou feines som capaços d'ensumar les engrunes del seu bagatge artístic, majoritàriament perdut. Format musicalment amb el seu pare Johannes Hans Bach i el seu germà Johannes Bach, va treballar principalment com a organista a la Liebfrauenkirche, on va ser sistemàticament admirat. Autor de corals, motets, concerts i cantates, la producció que ha pogut evitar la meteorització del temps ha estat mínima i poquíssims seran els exemples del seu esplèndid art. Avui una mostra coral de factura impecable per nom Ich danke dir, Gott, per sí mateix un testimoni musical de valor incalculable. L'acompanyarà dues obres instrumentals, la Sonata I a cinque en Do i la Sonata II a cinque en Fa. No es pot entendre la civilització humana sense Johann Sebastian Bach, i el Bach omnipotent no es pot entendre sense tots els antecedents familiars, un d'ells, majúscul, el d'Heinrich Bach!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view. Image may be NSFW.
Clik here to view.

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

KJERULF, Halfdan (1815-1868) - Songs

September 17, 2015, 12:30 am
$
0
0
Obra de Laurits Andersen Ring (1854-1933), pintor danès (1)



- Recordatori d'Halfdan Kjerulf -
En el dia de la celebració del seu 200è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Laurits Andersen Ring (Ring, 15 d'agost de 1854 - Skt. Jørgensbjerg, 10 de setembre de 1933) va ser un pintor danès. Fill d'un fuster, va néixer a la petita població de Ring en honor de la qual es va assignar, el 1881, el cognom Ring. Va ser alumne a l'Acadèmia Reial de Belles Arts de Copenhaguen abans de viatjar a París el 1889 i a Itàlia la dècada del 1890. Com a pintor va destacar per les escenes rurals amb una atmosfera a la vegada realista, romàntica i sovint simbòlica. El seu referent fou el seu coetani i pintor danès Vilhelm Hammershøi. Es va casar amb la pintora Sigrid Kähler, a qui va fer servir de model en una de les seves millors obres. Va morir a la localitat danesa de Skt. Jørgensbjerg el setembre de 1933.

Font: En català: No disponible - En castellano: Laurits Andersen Ring (1854-1933) - In english: Laurits Andersen Ring (1854-1933) - Altres: Laurits Andersen Ring (1854-1933)


Parlem de Música...

Halfdan Kjerulf (Christiania [ara Oslo], 17 de setembre de 1815 - Christiania, 11 d'agost de 1868) va ser un professor i compositor noruec. Es va formar en piano i teoria musical de ben petit abans d'estudiar Dret a la Universitat. El 1839 va patir una greu malaltia que per raons de salut el va obligar a viatjar a París el 1840. Allà va entrar en contacte amb la música d'una forma més intensa que a Noruega. Possiblement aquesta circumstància va ser determinant en l'esdevenir de la seva carrera musical posterior. La tardor del 1840 va tornar a Oslo, on va viure la sobtada mort del seu pare, germà i germana. Aquest drama familiar va obligar a Kjerulf a treballar de periodista per a mantenir la família. La tardor del 1841 va publicar les seves 6 Cançons Op.1. Es va seguir formant musicalment de forma autodidacta i va fundar, el 1845, una societat coral per nom Norske Studentersangforening i el quartet vocal Kjerulf's Quartet. Aquell mateix any va començar a donar classes de piano i va estudiar composició amb el pianista Carl Arnold, qui el va ajudar a entrar en contacte amb Gade a Copenhaguen i amb E.F. Richter a Leipzig. El 1851 va tornar a Suècia on es va establir com a mestre de piano, la principal professió de la seva vida. Entre els seus alumnes cal destacar a Agathe Grøndahl i Erika Nissen. Els darrers anys va ser condecorat en diverses ocasions i en general ben rebut com a compositor, convertint-se en membre de la Reial Acadèmia Sueca de Música el 1865. Va morir a Oslo l'agost de 1868.

OBRA:

(selective list)

Vocal secular:

printed works published in Stockholm unless otherwise stated

Male choruses:
Barcarole (J.L. Heiberg);
Brudefaerden i Hardanger [The Bridal Procession in Hardanger] (A. Munch);
Aftensang [Evening Song] (Munch), Den blide dag [The Mild Day] (J.S. Welhaven);
Norges fjelde [Norway’s Mountains] (H. Wergeland); Gildesang [Banquet Song] (C. Frimann);
Studenter-sommervise [Students’ Summer Song] (P.A. Jensen);
Tonernes flugt [The Tone’s Flight] (H. Hertz);
Serenade ved strandbredden [Serenade at the shore] (C. Winther);
Frejdigt liv [Peaceful life] (anon.)
Serenade (Hugo), Norges natur (Wergeland);
Jaegersang [Hunter’s Song] (Welhaven);
Morgenvandring [Morning Wandering] (E. Geibel);
I skoven [In the Woods] (Geibel);
Solvirkning [Sun’s Effect] (Welhaven);
Unge piger og gammel vin [Young Girls and Old Wine] (Geibel);
Sangerhilsen til damerne [Song-Greeting to the Ladies] (Welhaven);
Natten [The Night] (Carl XV);
Aus dem Schenkenbuch II (Geibel);
Kan det trøste [Can it Console] (Winther);
Kavalierernes sang af Woodstock [The Cavalier’s Song from Woodstock] (W. Scott)
Jubilate (T. Moore);
Livets seilads [The Voyage of Life] (A. Stub);
Jaegeres sang paa fjeldet [Hunter’s Song on the Mountain] (Welhaven);
Sanger-hilsen til bruden [Song-Greeting to the Bride] (T. Kjerulf);
Serenade (T. Kjerulf);
I granskoven [In the Spruce Forest] (J. Monrad);
Til Bergen [To Bergen] (Bjørnson);
Ton, søde strenge [Sound, Sweet String] (A. Oehlenschläger);
Haev dig, vor sang [Let our Song Arise] (Welhaven)

Arrs.:
Bonden i Brydlupsgaren [The Peasant at the Wedding] (Nor. folksong);
Heimreise fraa saeteren [Journey Home from the Summer Farm] (Nor. folksong);
Pilgrimssang (anon. 12th century);
Ho Guro (Nor. folksong);
Druens pris [In Praise of Wine] (E. Falsen) [melody by F.L.A. Kuntzen];
Astri, mi Astri (Nor. folksong);
Døl’n [Mountaineer] (Nor. folksong), KA;
Paal paa Haugen [Pål on the Hill] (Nor. folksong);
E mindes vael den gøng [I Remember] (Nor. folksong);
Du rossignol qui chante (Fr. folksong);
Quand la bergère (Fr. folksong)
Les compagnons de la Marjolaine (Fr. folksong);
La pêche des moules (Fr. folksong);
Le célèbre menuet d’Exaudet (Fr. folksong);
Santa Lucia (It. folksong);
La gondoletta (It. folksong);
[9] Fredmans epistlar (nos.16, 20, 31, 48, 52, 58, 60, 64, 75) (C.M. Bellman);
[3] Fredmans sånger (nos.9, 28, 41) (Bellman)

Songs:
op.
1Sex sange (Christiania, 1841): Nøkken [The Water Elf] (J.S. Welhaven), Romance Agnete og Havmanden (H.C. Andersen), Min skat [My Treasure] (C. Winther), Laengsel [Longing] (Winther), Lied (A. von Platen), Violen [The Violet] (A. Oehlenschläger, after J.W. von Goethe)
2Romancer (Christiania, 1851–2): Buesnoren [The Bowstring] (Welhaven), Af Alfernes hvisken [From the Elves’ Whisper] (Welhaven), Elveløbet [The Torrent] (Welhaven), Paa fjeldet [In the Mountains] (Welhaven), En vaarnat [A Spring Evening] (Welhaven), Syng, syng (T. Kjerulf), Romance af Aly og Gulhundy (Oehlenschläger), Og vil du vaere vennen min [And will you be my Friend] (T. Kjerulf)
3Sex sånger (1856): Min elskte, jeg er bunden [My Beloved, I am not Free] (Welhaven), Laengsel [Longing] (Winther), Du fragst mich du (E. Geibel), Det var då [It was Then] (J.L. Runeberg), Vidste du vei [If you Knew the Way] (T. Kjerulf), Lokkende toner [Enticing Sounds] (Welhaven)
5Otte sånger (1858): Chanson (V. Hugo), Så ensam uti natten [So Lonesome in the Night] (Carl XV), Hvile i skoven [Rest in the Woods] (Welhaven), I søde blege kinder [You Sweet Pale Cheeks] (T. Kjerulf), Spansk romans ur Spanisches Liederbuch (trans. P. Heyse and Geibel), Framnäs (Carl XV), Liebespredigt (F. Rückert), I skoven [In the Woods] (Winther)
6Otte norske viser (1859): Vejviseren synger [The Guide-post Sings] (Welhaven), Ved sjøen den mørke [By the Dark Lake] (H. Wergeland), Synnøves sang (B. Bjørnson), Ingrids vise (Bjørnson), Solskins-vise [Sunshine Song] (Bjørnson), Venevil (Bjørnson), Over de høje fjelde [Over the High Mountains] (Bjørnson), Hjemad [Homeward] (J. Moe)
9Sex franska romanser (1861): Quand tu dors (Hugo), Romance, from Ruy Blas (Hugo), Les rayons et les ombres (Hugo), Le retour (Hugo), Chanson (Hugo), L’attente (Richer)
11Syv sange (1863): Naar kommer rosentiden? [When will the Time of Roses Come?] (T. Kjerulf), Bøn for den elskede [Prayer for the Beloved] (T. Kjerulf), Foraarsdigt [Spring Poem] (Welhaven), Aftenstemning [Evening Mood] (Welhaven), Den långa dagen [The Long Day] (Runeberg), Gud vet det, hvar han vankar [God knows Where he Walks] (D. Klockhoff), Albumsblatt (Hoffmann von Fallersleben)
14Fem sange (Bjørnson) (1865): Aftenstemning [Evening Mood], Søvnen [Sleep], Dulgt kjaerlighed [Hidden Love], Ved søen [By the Lake], O, vidste du bare! [O, If you Only Knew!]
15Sex sange (1866): Svundne dage [Bygone Days] (Munch), Den friske sang [The Gay Song] (Welhaven), Taylors sang (Bjørnson), En sommersang (Welhaven), Laengsel [Longing] (T. Kjerulf), Natten paa fjorden [The Night on the Fjord] (A. Munch)
16Sange (trans. from Eng., Caralis) (1867): Det var så tyst [It was so Silent] (J.J. Callanan), Mit hjerte og min lyra [My Heart and my Lyre] (Moore), Hyrdepigens sang [The Shepherdess’s Song] (R.M. Milnes), Serenade (Byron), Skovbaekken [The Brooklet in the Woods] (Moore)
17Danske og norske sange (Copenhagen, 1867): Hvad har jeg vel andet villet [What More could I have Wanted] (Winther), Ved sundet [By the Sound] (Welhaven), Du kommer [You are Coming] (C. Ploug), Ved afskeden [At the Parting] (T. Kjerulf), Den elsktes naerhed [The Nearness of the Beloved] (E. Aarestrup, after Goethe), Paa fjellet [In the Mountains] (K. Janson)
18Tre sånger, B, pf (1868): Saknaden [The Absent One] (Runeberg), Der Einsiedler (J. von Eichendorff), Das Schiff (K. Vollheim, after C. Mackay)
19Fyra sånger (1868): Sjömansflickan [The Sailor’s Girl] (Runeberg), Ynglingen [The Youth] (Runeberg), Modren vid vaggan [The Mother by the Cradle] (F.M. Franzén), Förställningen [The Dissimulation] (Runeberg)
20Fire sange (Geibel) (1869): Lass Andre nur, Des Mondes Silber rinnt, Vöglein wohin so schnell?, Sehnsucht
23Fem sange (1870): Bergens stift [Bergen’s Diocese] (Welhaven), I granskoven [In the Spruce Forest] (M.J. Monrad), Sangfugl fra de dunkle buske [Songbird from the Dark Bushes] (Bjørnson), Alfeland [Fairyland] (Welhaven), Just som jeg favned dit liv [Just as I Embraced You] (Bjørnson)
25Fyra sånger (1871): Die Schwester (after F. Hemans), Guten Morgen (K. Vollheim, after C. Mackay), Gute Nacht (Vollheim, after Mackay), Ich fuhr über Meer (Sp., trans. Heyse and Geibel)
26Sange (Moore, trans. Caralis) (1872): Gaa kun glands at vinde [Only go to Win Glory], Vagtskuddet [The Watch’s Shot], Om jeg elske vil dig [Will I Love You]

Täuschung (K. Beck);
Es stand ein Veilchenstrauss (Geibel);
Waldabendlust (C. Mayer);
Hjemfart [Journey Home] (Welhaven);
Nachwirkung (A. Meissner);
Wie rafft ich mich auf (Platen);
Scheiden, Leiden (Geibel);
Höchstes Leben (Geibel);
Nach langen Jahren (Geibel);
Serenade (P.A. Jensen);
In der Ferne (H. Kletke);
Den hvide, røde rose [The White, Red Rose] (Bjørnson);
Treibe nur mit Lieben Spott (Sp., trans. Heyse);
Murmelndes Lüftchen (Sp., trans. Heyse and Geibel);
Ingen vej [No Way] (T. Kjerulf);
Taushed og sang [Silence and Song] (Welhaven)

Other vocal:
Søcadetterne iland [The Naval Cadets Ashore] (H. Wergeland), Singspiel, solo vv, chorus, orch [orchd by P. Sperati], N-Oum
Serenade ved strandbredden [Serenade at the Shore] (Winther), T, SSA, pf, op.8 (1861)
Troubadouren (Welhaven), T, SATB, pf, op.17b (1868)

Duets:
4 sange, op.10, 2vv, pf (1863):
Ved havet [At the Sea] (Welhaven), Kein Wort und keinen Hauch (M. Harmann), Fuglekvidder [Bird Warbling] (C. Richardt), Barcarole (J.L. Heiberg)

Instrumental:

Piano:
for 2 hands unless otherwise stated
Intermezzo and Springdance, in Album for piano (Christiania, 1852), as op.27 (Berlin, c1870);
3 pieces, op.4 (1857);
Bondedans [Farmer’s Dance], ed. N. Grinde (Oslo, 1961) [orig. in op.4];
6 Sketches, op.7 (1860);
[6] New Sketches, op.12 (1863);
Polonaise, 4 hands, op.13 (1864);
March, 4 hands, op.21 (1869);
Rondino, 4 hands, op.22 (1869);
4 pieces, op.24 (1871);
Scherzo, op.29 (Christiania, c1870)

Arrs.:
25 udvalgte norske folkedandse (1861);
Norske folkeviser (Christiania, 1867)
Impromptus, sketches and other pieces

Font: En català: Halfdan Kjerulf (1815-1868) - En castellano: Halfdan Kjerulf (1815-1868) - In english: Halfdan Kjerulf (1815-1868) - Altres: Halfdan Kjerulf (1815-1868)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Poques seran les paraules en primera persona que podré aportar a l'entorn d'aquest, si més no personalment, desconegut autor noruec. Per tant, i 200 anys després del seu naixement, serà l'enciclopèdica Grove la que us podrà il·lustrar amb major consistència. Ara bé, el meu cor si us recitarà, amb apassionat èmfasi, que aquest recull de cançons m'han semblat meravelloses i d'un romanticisme èpic!

---

Most of Kjerulf’s works were composed after his studies in Copenhagen and Leipzig. He wrote no symphonic music, but restricted his output to smaller forms, of which his songs (about 130) are the most important, both for their intrinsic merit and for their place in the development of Norwegian music. In them influence of lieder by Schubert and Schumann is evident, as is that of folk music, which Kjerulf knew well from published collections and from his travels in Norway. His settings include Norwegian, Swedish, Danish, German and French texts, and the poets include his younger brother Theodor as well as King Carl XV. Inevitably the folk influence is strongest in the Norwegian songs, especially in those set to poems by the nationalist writer Bjørnsterne Bjørnson. The flavour of folk melody is obvious in Synnøves sang (‘Synnøve’s Song’) op.6 no.3 and Aftenstemning (‘Evening Mood’) op.14 no.1, and Ingrids vise (‘Ingrid’s Song’) op.6 no.4 is rhythmically and melodically modelled after the springdans, a characteristic Norwegian folkdance. The first phrase of Ingrid’s Song(ex.1) shows the springdans rhythm with its accent on the second beat of the bar; the use of the open 5th pedal point is also a characteristic borrowed from folk music. In such other songs as Lokkende toner (‘Enticing Sounds’) op.3 no.6 and Hvile i skoven (‘Rest in the Woods’) op.5 no.3, both to texts by J.S. Welhaven, the specific features of folk music are less prominent, but the basic Norwegian atmosphere is still perceptible.

Kjerulf’s songs are usually composed in simple or varied strophic form. In only a few examples, such as Du kommer (‘You are Coming’) op.17 no.3, does the extent of strophic variation approach Durchkomponierung and nearly all the songs that have a folk musical colouring are simple in structure, a natural consequence of their close relation to the ubiquitous strophic style of Norwegian folksong. Kjerulf generally allowed the voice a certain predominance over the piano part, which is nevertheless carefully worked out and often has an independent prelude, interlude and postlude. The accompaniment normally depicts the general atmosphere of the text by simple means, but in the more elaborate songs it may also reflect the poem’s changing moods. In his finest songs Kjerulf achieved an artistic fusion of text and music equal to the masterworks of European Romanticism. Kjerulf’s compositions for male chorus were the direct result of his conducting activities and the first products of his artistic maturity; two of the best-known, Solvirkning (‘Sun’s Effect’) and Brudefaerden i Hardanger (‘The Bridal Procession in Hardanger’), were written before 1849. In addition to about 40 original compositions, he made about 60 arrangements of his own compositions, folksongs and other songs, which occupy an important place in the Norwegian choral repertory.

A third important group of Kjerulf’s compositions, his piano works, consists largely of Romantic character pieces, such as the Wiegenlied from op.4 and the Berceuse and Caprice from New Sketches op.12. They are carefully worked out and expressive compositions, but are less interesting than the two volumes of folk arrangements, especially the 25 udvalgte norske folkedandse (1861), some of which point towards Grieg’s slåtter arrangements in his op.72. Such pieces as Hildalshalling and Brureslått from the 1861 collection transform folkdances into a convincing artistic form, and show both effective writing for the piano and a bold treatment of harmony. The strong discord at the beginning of the last bar of the passage from Brureslått (ex.2) is probably unique in Norwegian music of that period, consisting of a French 6th chord over an A pedal point. Another striking use of dissonance showing the influence of folk music occurs at the beginning of Bondedans (‘Farmer’s Dance’), which originally belonged to op.4, but was not printed in that volume probably because the style seemed too bold to the publisher (ex.3). The dissonance in the opening chord results from a tonic pedal point played with two notes of the dominant triad. In the same example, the melodic construction of two-bar motifs is another element taken from folk music.

Kjerulf also composed 20 songs and arrangements for mixed chorus, 11 vocal duets and some songs for vocal ensembles (trios and quartets). His works for larger forces include music for comic opera, Søkadetterne iland (‘Midshipmen in Port’), and a polonaise for a carnival of 1863 (both orchestrated by the conductor Paolo Sperati). As already demonstrated, some of Kjerulf’s compositions are clearly founded on a Norwegian folk style. In other works the currents of German Romanticism and Norwegian folk music are more nearly fused, and Kjerulf created a stylistic synthesis of the two, but this dualism, controlled by a cultured and self-critical musical intellect, permeates his entire output and is its most prominent characteristic. He virtually created the Norwegian art song with his outstanding single achievement, the transplanting of the German lied to Norwegian soil, and laid the groundwork for Grieg and his successors.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

DANIELIS, Daniel (1635-1696) - Caeleste convivium

September 18, 2015, 12:26 am
$
0
0
Obra de Peter Paul Rubens (1577-1640), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Daniel Danielis -
En el dia de la commemoració del seu 319è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 28 de juny del 1577 - Anvers, 30 de maig del 1640) va ser un diplomàtic i pintor barroc, el més popular de l'Escola Flamenca. El seu estil exuberant emfasitzava moviment, color i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i Anton van Dyck. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon diplomàtic. El 1591 va iniciar el seu aprenentatge en el taller de Verhaecht. Amb van Noort aprengué la tècnica pictòrica, que l’adreçà molt aviat a Itàlia (1600). Aquest viatge l’endinsà en l’òptica plàstica italiana on alguns dels seus il·lustres pintors el marcaren profundament. A les seves primeres obres és palès un fort eclecticisme estilístic. 

Havent tornat a Anvers (1609), fou nomenat pintor de cambra i es casà amb Isabella Brandt. La seva cotització artística era forta i es veié necessitat de col·laboradors: Frans Snyders i Peter de Vos per a les natures mortes; Wildens i Van Uden per als paisatges. Pel que fa a les composicions amb figures, Van Dyck fou el seu millor col·laborador. Molt vinculat a la Companyia de Jesús, les seves obres són un clar exponent de les idees contrareformistes, tant a nivell formal com ideològic. De l’any 1627 al 1630, essent conseller d’Isabel Clara Eugènia, estigué a la cort de Madrid, on conegué Velázquez i realitzà un nombre considerable d’obres personals i còpies de Ticià. El 1629-30 anà a Londres, on negocià la pau entre Espanya i Anglaterra i fou nomenat Sir per Carles I. Retirat de la política aquest mateix any i morta la seva primera esposa, tornà a casar-se amb la jove de setze anys Hélène Fourment, que esdevingué la seva model preferida. S'establí a Anvers fins a la seva mort. Hom pot plantejar-se l’art de Rubens des de tres punts de vista: formal, estètic i ideològic. Des del punt de vista formal Rubens assoleix la perfecció compositiva mitjançant la interrelació de les formes, els colors i les llums. Les Tres Gràcies (Museo del Prado) i El rapte de les filles de Leucip (Alte Pinakothek, Munich) són una bona mostra d’aquesta manera de fer. 

Des del punt de vista estètic, Rubens representa un clar enfrontament amb referència als models actuals estètics. Les seves formes femenines, arrodonides i plenes, i el seu horror vacui contrasten amb els models estilitzats i la ideologia racionalista predominants actualment. Ideològicament, la seva obra és al servei d’un poder totalitari de l’Església, malgrat que la major llibertat de Flandes li permet d’excel·lir per damunt de l’obscurantisme imperant a la resta dels països catòlics. És obvi, doncs, que l’estudi de la seva obra s’ha de fer valorant la seva contribució en l’aspecte compositiu i la seva adequació als models ideològics imperants. La historiografia de l’art, considerant en excés el valor sociològic i ideològic amb menyspreu del formal, ha subvalorat la contribució d’aquest artista a la història de l’art. Un estudi profund porta a considerar Rubens la culminació de l’evolució estilista del Ticià i el màxim exponent d’allò que, segons Wölfflin, és el barroc.

Font: En català: Peter Paul Rubens (1577-1640) - En castellano: Peter Paul Rubens (1577-1640) - In english: Peter Paul Rubens (1577-1640) - Altres: Peter Paul Rubens (1577-1640)


Parlem de Música...

Daniel Danielis (Visé, bap. 1 de maig de 1635 - Vannes, 17 de setembre de 1696) va ser un cantant, organista i compositor flamenc. Amb 22 anys es va convertir en organista a la Catedral de St Lambert de Liège. El 1658 va marxar a Spa on va conèixer el duc Gustav Adolf de Mecklenburg-Güstrow que el va contractar com a cantant. El 1661 va ser nomenat mestre de capella a la cort del duc Gustav, càrrec que va mantenir fins el 1681, any que va emigrar a França amb la idea de postular al famós càrrec de la Capella Reial de 1683. Sense fortuna, el 1684 va ser nomenat maître de musique a la Catedral de St Pierre de Vannes, càrrec que va mantenir fins el setembre de 1696, l'any de la seva mort.

OBRA:

Vocal religiosa:

4 motets, 2vv, bc, in Mélanges de musique latine, françoise et italienne (Paris, 1725–7)
c75 motets, 1–4vv, insts, F-Pc, Pn
6 motets, 1–4vv, 2 vn/va, bc, S-Uu; ed. J.R. Jamelot (Versailles, 1996)
Miserere en plain-chant, 1v, F-Pc
Masses; lost
Te Deum: lost
Ménalque (pastorale en musique, 5, ? J.J. Bochard de Saron), 1688, lib, VA
Tout passe dans le monde, cant., 1v, bc, in Nouvelles poésies spirituelles et morales (Paris, 1731)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Daniel Danielis (1635-1696) - Altres: Daniel Danielis (1635-1696)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Es difícil que el nombre de Daniel Danielis (Lieja, 1635-Vannes, 1696) diga algo al lector; parece un enunciado de la tercera declinación latina. Unas líneas apenas en el New Grove Dictionary, si se empeña uno en buscar... Ni siquiera el ínclito Fétis da noticia de su existencia. La labor musicológica del Centro de Música Barroca de Versalles depara frutos tan interesantes como éste. La recuperación y edición de las partituras a partir del original manuscrito permite poner rostro sonoro a lo que no era hasta ahora sino una referencia erudita, perdida, o casi, entre la nada exigua nómina de músicos del Grand Siècle. Un descubrimiento. Entre los motetistas de entonces, Danielis destaca por una peculiaridad: a la influencia italiana común a todos, en su caso se superpone la alemana -inédita en la Francia del Rey Sol-, resultado del trabajo de más de veinte años en tierras de allende el Rin. La huella de Buxtehude se advierte en ciertos rasgos como las frecuentes frases en eco, pero sobre todo en el sentido de la construcción y de la línea, en un aliento melódico dúctil y sostenido con sello propio reconocible. Aunque nunca lograría un puesto en la versallesca Chapelle Royale (donde aspiró a suceder a Henry du Mont y Pierre Robert), la enorme calidad de las composiciones de este maestro de capilla de la catedral de Vannes, en Bretaña, no era desconocida de sus contemporáneos. 

Caeleste convivium ("Celestial banquete", diríamos) es el título de una colección de piezas reunida por un ilustre colega, Sébastien de Brossard, tal vez dispuesta para la imprenta, destino que la muerte del autor acabaría frustrando. Once petits motets con único acompañamiento de continuo, escritos a tres voces repartidas entre dos dessus -o sopranos-, haute-contre -o contratenor-, taille -o tenor- y bajo, siguiendo la nomenclatura gálica. Reina en ellos una exuberante diversidad, y no sólo en la combinatoria de las voces. La variedad es la nota general del ciclo, su auténtico tour de force -en la armonía, en los climas creados, en los colores vocales- y la contrapartida a su unidad de espíritu (un permanente lirismo de exaltación del misterio eucarístico, que va de la agitación al éxtasis: género dulce e inflamado que llegará hasta Messiaen). Su despliegue de recursos, añadido a una intensidad constantemente renovada en la expresión, coloca a estos pequeños motetes a la altura de los primeros de su tiempo. Frédéric Desenclos dirige desde el gran órgano a su grupo, formado por los cantantes Francine van der Heijden, Johannette Zomer, Marcel Beekman, Robert Getchell y Robbert Muuse, con el apoyo instrumental del violonchelo de Emilia Gliozzi y el fagot de Laurent Le Chenadec. Un conjunto embebido hasta el tuétano de idiomatismo. Miman las obras, que cantan en un sabroso latín pronunciado a la francesa, según era habitual en la época. Cuesta mucho imaginar a este Danielis mejor servido en su estreno discográfico. Ni mejor presentado.

Jesús S. Villasol (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Ensemble Pierre Robert; Frédéric Desenclos (director & organ)
LAQUINTADEMAHLER: Danielis - Caeleste convivium 
CPDL: No disponible

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

FRANCHETTI, Alberto (1860-1942) - Sinfonia in Mi minore (1884)

September 19, 2015, 12:54 am
$
0
0
Obra de Telemaco Signorini (1835-1901), pintor italià (1)



- Recordatori d'Alberto Franchetti -
En el dia de la celebració del seu 155è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Telemaco Signorini (Florència, 18 d'agost de 1835 - Florència, 10 de febrer de 1901) va ser un pintor italià. Va començar la seva carrera artística a la Scuola Peu di San Giovanni degli Scolopi, on va conèixer a Diego Martelli i al poeta Giosuè Carducci. Gràcies a aquests contactes, va iniciar una carrera com a crític d'art i poesia. El 1852 es va iniciar en la pintura induït pel seu pare, pintor del Gran Duc de Toscana. Primerament va explorar la pintura de gènere, per després explorar el paisatgisme i finalment la pintura a l'aire lliure amb Odoardo Borrani. El 1856 va viatjar a Venècia on va coincidir amb Giuseppe Abbati. El 1861 va viatjar a París, on va conèixer l'obra dels impressionistes francesos, fet que va marcar la seva obra posterior. Amb altres pintors italians, va inaugurar l'Escola de Piagentina a Florència. Els darrers anys es va dedicar a viatjar per Europa i Anglaterra abans de tornar a Florència, on va morir el febrer de 1901.

Font: En català: No disponible - En castellano: Telemaco Signorini (1835-1901) - In english: Telemaco Signorini (1835-1901) - Altres: Telemaco Signorini (1835-1901)


Parlem de Música...

Alberto Franchetti (Torino, 18 de setembre de 1860 - Viareggio, 4 d'agost de 1942) va ser un compositor italià. D'orígens nobles i amb mitjans econòmics, va estudiar a Venècia, a Dresden amb el professor i compositor Felix Draeseke i al Conservatori de Munich amb Josef Rheinberger. Ràpidament es va especialitzar en el gènere teatral i el 1888 va estrenar la seva òpera Asrael. Proper a l'estil de Wagner però també del verisme italià, sovint va ser anomenat el 'Meyerbeer' de la Itàlia moderna. El 1892 va publicar la que es considera la seva millor obra, Cristoforo Colombo, si bé la seva òpera més popular fou Germania (1902), interpretada durant molts anys. Va ser autor d'altres obres si bé el seu nom va ser oblidat abans fins i tot de la seva mort l'agost del 1942.

OBRA:

Vocal secular:

Operas:
first performed at Milan, La Scala, unless otherwise stated; all printed works published in Milan
Asrael (leggenda, 4, F. Fontana), Reggio nell’Emilia, Municipale, 11 Feb 1888 (1888)
Cristoforo Colombo (dramma lirico, 4, epilogue, L. Illica), Genoa, Carlo Felice, 6 Oct 1892 (1893); rev. version (3, epilogue), 17 Jan 1923, I-Mr*
Fior d’Alpe (os, 3, L. di Castelnuovo), 15 March 1894 (1894)
Il signor di Pourceaugnac (op comica, 3, Fontana, after Molière), 10 April 1897 (1898)
Germania (dramma lirico, prol., 2, epilogue, Illica), 11 March 1902 (1902)
La figlia di lorio (tragedia pastorale, 3, G. D’Annunzio), 19 March 1906 (1906)
Notte di leggenda (tragedia lirica, 1, G. Forzano), 14 Jan 1915 (1915)
Giove a Pompei (operetta, 3, Illica and E. Romagnoli), Rome, Pariola, 5 July 1921, unpubd, collab. Giordano
Glauco (os, 3, Forzano), Naples, S Carlo, 8 April 1922 (1922)
Fiori del Brabante (azione coreografica), Turin, 10 Feb 1930

Unperf.:
Zoroastro (Fontana), c1890;
Il finto paggio (commedia musicale, Forzano), 1924;
Il gonfaloniere (Forzano), 1927;
Don Bonaparte, opera comica, 1941, vs (ed. A. Ferraresi, forthcoming);
Moabita (idillio biblico)

Other works:
5 romanze (Turin, before 1880) [under pseud. ‘Tito’]
Idillio campestre (Milan, before 1880) [under pseud. ‘Tito’]
Nella Foresta Nera (Milan, 1902) [extract from Germania]
Ballata di primavera, T, pf (Milan, 1915)
Ninna nanna, per la figlia Elena, c1930
Il mattino della domenica, chorus, unpubd

Instrumental:

Sinfonia, e (Dresden, 1884)
Loreley, poema sinfonico
Variazioni, str qt

Font: En català: Alberto Franchetti (1860-1942) - En castellano: Alberto Franchetti (1860-1942) - In english: Alberto Franchetti (1860-1942) - Altres: Alberto Franchetti (1860-1942)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Per la meva inherent incultura en el gènere, dedueixo que el verisme italià va tenir múltiples representants. Un d'ells, tot i que principalment en les seves òperes més tardanes, fou l'italià Alberto Franchetti. Format inicialment amb la seva mare Sara Luisa Rothschild (1834-1924), de qui es diu que havia estat alumna de Chopin, ben aviat va viatjar a Venècia per ampliar coneixements teòrics i pràctics amb Fortunato Magi. Poc després es va traslladar a Alemanya on va consolidar la seva carrera teatral amb autors de gran solvència acadèmica com Rheinberger, Draeseke i Kretschmer. A través d'ells va assumir el discurs wagnerià, molt present en les seves obres de joventut per posteriorment evolucionar vers el verisme de Puccini. Abans del seu èxit, assolit en part gràcies a l'opulència financera del seu pare Raimondo Franchetti sr. (1829-1905) que va facilitar la promoció de les composicions del seu fill, Franchetti era un desconegut de l'escena que no va despertar interès fins que el 1884 va estrenar a Dresden la seva Simfonia en Mi menor. Considerada una de les simfonies primordials del que s'anomena el 'renaixement simfònic italià', en part motivat per obres de Sgambati i Martucci, Franchetti construeix una complexa obra simfònica que va fer servir de mirall instrumental en moltes de les seves òperes. Una obra de quatre moviments, d'extensió desigual, i que parteix d'una precisa, equilibrada i sòlida arquitectura alhora caracteritzada per un admirable domini de la tècnica orquestral i una marcada expressivitat, suavitat i bellesa melòdica. Tot un descobriment en nom del 'Meyerbeer' de la Itàlia Moderna!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

DE RORE, Cipriano (c.1515-1565) - Missa Praeter rerum seriem

September 20, 2015, 1:01 am
$
0
0
Obra de Pieter Brueghel el Vell (c.1525-1569), pintor holandès (1)



- Recordatori de Cipriano de Rore -
En el dia de la commemoració del seu 450è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Pieter Bruegel o Brueghel 'el Vell' (Breda, c.1525 - Brussel·les, 5 de setembre de 1569) va ser un pintor holandès. Va néixer, segons Karel van Mander, en un petit llogaret del Brabant septentrional prop de Breda. Poques són les notícies que ens han arribat sobre la seva vida. Va haver de realitzar el seu primer aprenentatge a Anvers al taller de Pieter Coecke de Aelts, que no obstant això no va deixar empremta en l'art de Bruegel, si bé es va casar anys després amb la filla del seu mestre. El seu nom va aparèixer documentat per primera vegada el 1551 quan va ser rebut com a mestre en el Gremi de Pintors de Sant Lluc d'Anvers. Va viatjar a França i Itàlia, on no va mostrar cap interès per l'arquitectura i escultura antiga que van atreure a tants col·legues seus dels Països Baixos, sent els paisatges de les muntanyes dels Alps i els Apenins la principal font de la seva apassionada inspiració. Es creu que Bruegel, format en l'ambient culte i humanista del cercle de Coecke, va establir amistat amb Giulio Clovio i va col·laborar amb ell en alguna ocasió. Al seu retorn a Anvers, va establir una estreta i fecunda relació amb el gravador i, al seu torn, prolífic editor de gravats, Hieronymus Cock, apassionat per El Bosco com el mateix Bruegel, que segueix l'estela de l'artista d'Hertogenbosch dibuixant diverses de les seves obres per a ser gravades al taller de Cock.

Estèticament no s'aprecia una evolució notòria a través dels quadres datats, de manera que els antics historiadors han preferit catalogar la seva obra segons la temàtica, sent el paisatge el més característic dels seus primers anys. Entre 1557 i 1563 el van fascinar la tècnica i els assumptes capritxosos i diabòlics del Bosco, que interpreta amb personalitat pròpia, per la qual cosa se'l va conèixer amb el sobrenom de 'Pierre li Drôle', (Pere el Graciós). Els anys posteriors es va dedicar a assumptes religiosos abans de culminar la seva vida amb l'exaltació febril i lliure del món pagès a les festes, segons Mander, on acudia disfressat per barrejar-se amb els vilatans. Encara que alguns autors apunten diferències tècniques, aquestes no afecten sempre la seva evolució sinó que poden estar condicionades també per les dimensions de l'obra, la temàtica o l'estat emocional del mateix artista, com es pot comprovar a La torre de Babel (Kunsthistorisches Museum, Viena), de major grandària i de tècnica més solta que la versió del Boymans van Beuningen de Rotterdam. 

Únicament podem deduir la personalitat de l'artista a través dels seus fets i de les seves obres ja que res diuen els comentaristes de l'època. No obstant això, alguna notícia tenim de la seva inquietud intel·lectual al trobar-se entre el seu cercle d'amistats el geògraf Abraham Ortelius i el tipògraf Plantin. La seva proximitat al cardenal Granvela i a nobles propers a la Casa d'Àustria contradiu l'oposició al sistema polític de Felip II, que alguns autors proclamen que es mostra en uns dibuixos perduts, així com la seva relació amb grups esotèrics. Les al·lusions populars, com la lluita entre Carnestoltes i la senyora Quaresma, és un tema folklòric contra l'autoritat que va apassionar en totes les èpoques. Tot i la influència d'Itàlia en els pintors del seu temps, Pieter Bruegel va retenir el seva veta popular i un sentit profund i directe de la realitat al costat d'un gran sentit crític, assumint les seves pintures la filosofia popular amb tal sagacitat, intel·ligència i verisme que el seu amic Ortelius va escriure: 'El nostre Brueghel ha pintat, com diu Plini a propòsit d'Apel·les, moltes coses impossibles de pintar'. Va morir el setembre de 1569 a Brussel·les. 

Font: En català: Pieter Brueghel el Vell (c.1525-1569) - En castellano: Pieter Brueghel el Vell (c.1525-1569) - In english: Pieter Brueghel el Vell (c.1525-1569) - Altres: Pieter Brueghel el Vell (c.1525-1569)


Parlem de Música...

Cipriano de Rore (Ronse, c.1515 - Parma, 11-20 setembre de 1565) va ser un compositor flamenc. A l'entorn de 1535 va marxar a Venècia, on va ser xantre de la Basílica de Sant Marc amb Willaert. El seu primer llibre de madrigals es va publicar el 1542 i uns anys després va assolir el càrrec de mestre de capella de la cort de Ferrara. A principis de la dècada del 1560 va entrar al servei de la regent dels Països Baixos, Margarita de Parma, però ràpidament va passar al servei del seu espòs, Octavio Farnesio. A la mort de Willaert, el 1563, el va succeir com a mestre de capella a la Basílica de Sant Marc si bé, donades les difícils circumstàncies de l'època, va lamentar haver acceptat el lloc i en menys d'un any de servei va tornar a Parma. Va ser un dels compositors de madrigals més importants del seu temps. En les tres primeres col·leccions de madrigals (1542, 1551 i 1557) va utilitzar, especialment, texts de Petrarca i sonets de poetes contemporanis. Posteriorment, va triar poetes contemporanis, com Alfonso d'Avalo, autor d'un dels madrigals més difosos i parodiats per Rore, Anchor che col partire. No obstant això, és la seva música religiosa la que demostra clarament el seu estil. Tres de les seves cinc misses són paròdies sobre motets de Josquin des Prés. Els seus salms i passions són d'estil tradicional, mentre que els seus motets mostren una profunda influència de Willaert i se situen entre les obres litúrgiques severes i els madrigals. A més d'utilitzar texts litúrgics i bíblics, Rore va fer ús de texts llatins d'humanistes contemporanis. Va morir a Parma el setembre de 1565.

OBRA:

Printed works except anthologies published in Venice unless otherwise stated
Edition: Cipriano de Rore: Opera omnia, ed. B. Meier, CMM, xiv (1959–77) [M]

Vocal secular:

Madrigals
I madrigali, 5vv (1542, enlarged 2/1544 as Il primo libro de madregali cromatici) [1542; 2/1544]
Il secondo libro de madregali, 5vv (1544) [1544]
Il terzo libro di madrigali, 5vv (1548, supp. 1549) [1548; 1549a]
Musica … sopra le stanze del Petrarcha … libro terzo, 5vv (1548, supp. 1549) [1548; 1549]
Il primo libro de madrigali, 4vv (Ferrara, 1550) [1550]
Il quarto libro d’imadregali, 5vv (1557) [1557]
Il secondo libro de madregali, 4vv (1557) [1557]
Li madrigali libro quarto, 5vv (1562) [1562]
Le vive fiamme de’ vaghi e dilettevoli madrigali, 4, 5vv (1565) [1565]
Il quinto libro de madrigali, 5vv (1566) [1566]
Works in 1547, 1548, 1549, 1560, 1561, 1564, 1565, 1566, 1568, 1570

Alcun non può saper (Ariosto), 5vv, 1557; M iv, 87
Alla dolce ombra (Petrarch), 4vv, 1550; M iv, 7
Alma real, se come fida stella, 5vv, 1565; M v, 83
Alma Susanna, 5vv, 1565; M v, 49
Altiero sasso (F.M. Molza), 5vv, 1542; M ii, 25
Amor ben mi credevo, 4vv, 1550; M iv, 28
Amor che t’ho fatt’io, 5vv, 1565; M v, 71
Amor che vedi (2p Ben veggio di lontano) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 87
Amor se così dolce, 8vv, 1557; M iv, 120
Anchor che col partire (?A. d’Avalos), 4vv, 1547; M iv, 31
Beato mi direi, 4vv, 1557; M iv, 64
Ben qui si mostra il ciel, 4vv, 1561; M v, 1
Ben si conviene a voi, 5vv, 1542; M ii, 93
Candido e vago fiore, 5vv, 1565; M v, 74
Cantai mentre ch’i arsi (G. Brevio), 5vv, 1542; M ii, 1
Cantiamo lieti, 5vv, 1544; M ii, 108
Chi con eterna legge, 4vv, 1548; M iv, 51
Chi non sa, 4vv, 1557; M iv, 58
Chi vol veder quantunque (2p Vedrà, s’arriva) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 69
Come la notte (Ariosto), 5vv, 1557; M iv, 93
Com’havran fin, 4vv, 1547; M iv, 34
Convien ch’ovunque (Ariosto), 5vv, 1566; M v, 108
Da le belle contrade, 5vv, 1566; M v, 96
Da l’estrem’orizonte, 5vv, 1565; M v, 53
Da quei bei lumi (G. Brevio), 5vv, 1542; M ii, 100
Datemi pace (Petrarch), 4vv, 1557; M iv, 73
Deh, se ti strinse, amore, 5vv, 1544; M ii, 143
Di tempo in tempo (Petrarch), 4vv, 1550; M iv, 36
Di virtù di costumi (2p Così’l mio stil), 5vv, 1557; M iv, 100
Donna ch’ornata sete, 4vv, 1550; M iv, 39
Era il bel viso (2p E ne la face) (Ariosto), 4vv, 1561; M v, 3
Far potess’io vendetta (2p Così gli afflitti) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 81
Felice sei, Trevigi, 4vv, 1565; M v, 12
Fera gentil (2p Perchè si stretto è’Lnodo), 5vv, 1565; M v, 43
Fontana di dolore (Petrarch), 4vv, 155724; M iv, 70
Fu forse un tempo (2p Ogni mio ben) (Petrarch), 5vv, 1544; M ii, 137
Gravi pene in amor (2p Io dico e dissi) (Ariosto), 3vv, 1549; M iv, 1
Hor che l’aria (2p Sol nel mio petto), 5vv, 1542; M ii, 96
Hor che’l ciel (2p Così sol d’una chiara fonte) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 4
Il desiderio, 4vv, 15662; M v, 23
Il mal mi preme (2p Ben ch’i non sia) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 44
I mi vivea (2p O natura, pietosa) (Petrarch), 5vv, 1544; M ii, 126
Io canterei d’amor (Petrarch), 4vv, 1550; M iv, 19
Io credea che’l morire, 4vv, 1550; M iv, 33
Ite rime dolenti (2p E se qualche pietà), 5vv, 1548; M iii, 80
La bella Greca, 5vv, 1557; M iv, 82
La bella netta ignuda, 4vv, 1548; M iv, 21
La giustitia immortale (G. Cinzio), 4vv, 1548; M iv, 26
L’alto signor (2p L’una piagh’arde) (Petrarch), 6vv, 1557; M iv, 113
Lasso che mal accorto (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 41
L’augel sacro di Giove (2p Ondi’il bel nome vostro), 5vv, 1548; M iii, 76
La vita fugge (2p Tornami avanti) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 34
L’inconstantia che seco han (Giraldi Cinzio), 4vv, 1548; M iv, 46
L’ineffabil bonta (Ariosto), 5vv, 1557; M iv, 105
Madonn’hormai (A. Molino), 4vv, 156416; ed. S. Cisilino, Celebri raccolte musicali venete del Cinquecento, i (Padua, 1974); M v, 7
Mentre la prima mia novella etade, 4vv, 155724; M iv, 76
Mentre lumi maggior, 5vv, 156617; M v, 92
Mia benigna fortuna (2p Crudele acerba) (Petrarch), 4vv, 155724; M iv, 79
Ne l’aria in questi dì, 4vv, 156813; M v, 26
Non è ch’il duol, 4vv, 1550; M iv, 23
Non è lasso martire (F. Spiro), 5vv, 156617; M v, 105
Non gemme non fin’ oro, 4vv, 1550; M iv, 44
O dolci sguardi (2p E se talhor) (Petrarch), 5vv, 154417; M ii, 121
O morte, eterno fin (G. Brevio), 5vv, 155723; M iv, 84
O santo fior felice, 5vv, 156617; M v, 115
O sonno (G. della Casa), 4vv, 155724; M iv, 66
O voi che sotto l’amoroso insegne (2p Si dirà poi ciascun) (Guidiccioni), 5vv, 156023; M v, 34
Padre del ciel (2p Hor volge, Signor) (Petrarch), 5vv, 154417; M ii, 132
Per mezz’i boschi (2p Parmi d’udirla) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 51
Perseguendomi amor (2p Io dicea franio cor) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 62
Poggiand’al ciel (2p Tal si trova), 5vv, 1542; M ii, 9
Poi che m’invita Amore (2p E se pur mi mantiene), 5vv, 156518; M v, 78
Pommi ov’il sol (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 68
Qual donn’attende (2p Ivi’L parlar) (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 52
Qual’è più grand’o amore, 4vv, 1550; M iv, 49
Qualhor rivolgo il basso (2p Ma pur in te sperar), 5vv, 1566; M v, 99
Quand’io son tutto volto (2p Così davanti ai colpi) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 14
Quand’io veggio (2p Poscia in pensar), 5vv, 1548; M iii, 72
Quand fra l’altre donne (2p Io benedico ’l loco) (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 64
Quando signor lasciaste (2p Ma poi che vostr’altezza) (Giraldi Cintio), 5vv, 1557; M iv, 96
Quanto più m’avicino (2p Perchè con lui cadrà) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 56
Quel foco che tanti anni, 4vv, 1547; M iv, 52
Quel sempre acerbo (2p L’atto d’ogni gentil pietate) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 76
Quel vago impallidir (2p Conobbi allhor) (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 48
Quest’affanato mio doglioso core, 5vv, 1565; M v, 61
S’amor la viva fiamma (2p Novo consiglio), 5vv, 1548; M iii, 84
Scarco di doglia (2p Ma il ben pensier), 5vv, 1548; M iii, 88
Schiet’arbuscel, di cui (B. Ferrino), 4vv, 1557; M iv, 60
Scielgan l’alme sorelle (2p Ardir, senno, virtù), 5vv, 1544; M ii, 116
Se ben il duol (2p Ben voi), 5vv, 1557; M iv, 107
Se’l mio sempre per voi, 4vv, 1550; M iv, 41
Se voi poteste (2p Che gentil pianta) (Petrarch), 5vv, 15489; M iii, 60
Sfrondate, o sacre dive, 5vv, 1544; M ii, 113
S’honest’amor può meritar (2p Ond’io spero) (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 43
Signor mio caro (2p Carità di signore) (Petrarch), 4vv, 1550; M iv, 15
S’io’l dissi mai, fortuna (2p Ma s’io no’l dissi), 5vv, 2/1544; M ii, 103
Sì traviato è ’l folle (2p E poi che’l fren) (Petrarch), 5vv, 1548; M iii, 56
Solea lontana (2p Non ti soven) (Petrarch), 5vv, 1542; M ii, 20
Strane ruppi (2p A guisa d’horn) (L. Tansillo), 5vv, 1542; M ii, 29
Tra più beati (2p Io qui non miro), 5vv, 1565; M v, 56
Tu piangi (2p Lei tutta intenta) (Tebaldeo), 5vv, 1542; M ii, 40
Tutto’L dì piango (2p Lasso, che pur) (Petrarch), 3vv, 1549; M iv, 4
Un’altra volta la Germania strida, 4vv, 1557; M iv, 54
Vaghi pensieri, 5vv, 1565; M v, 66
Vieni dolce Himineo, 5vv, 1570; M v, 123
Vergine bella (Petrarch), 5vv, 1548 (strophes 1–6 only), 1548 (complete); M iii, 1
Volgi’l tuo corso (G.B. Pigna), 5vv, 1557; M iv, 90
doubtful madrigals
A che con nuovo laccio, 5vv 1549b; M iii, 37
A che più strali amor (2p Hor non ricuso) (Ariosto), 4vv, 1575; M v, 29
Alme gentili, 5vv, 1576(doubtful); M v, 131
Che giova dunque (Petrarch), 5vv, 1576; M v, 127
Chi vol veder tutta (2p Vedrà i biondi capei) (G. Parabosco), 4vv, 1565 ( also attrib. Ingegneri); M v, 15
Deh hor foss’io (Petrarch), 5vv, 1562; M v, 41
Lieta vivo e contenta, 6vv, 1591 (cf I-MOe C.311); M v, 136
Non mi toglia, 4vv, 156518 ( also attrib. Ingegneri); M v, 18
Quando lieta sperai (E. Anguisciola), 5vv, 1549 (? by Morales); M iii, 34
Se com’il biondo crin, 5vv, 1566; M v, 121
S’eguale a la mia voglia, 6vv, 1591; M v, 138
Se qual è ’l mio dolore, 4vv, 1575; M v, 32
Spesso in parte (L. Gonzaga), 4vv, 1565 ( also attrib. Ingegneri); M v, 10
Volgend’al ciel, 5vv, 1562; M v, 38
secular latin compositions
Motetta, 5vv (1545) [1545]
Le vive fiamme de’ vaghi e dilettevoli madrigali, 4, 5vv (1565) [1565]
Il quinto libro de madrigali, 5vv (1566) [1566]
Works in 1544, 1544, 1549, 1549, 1555

Calami sonum ferentes, 4vv, 1555; M vi, 108
Concordes adhibete animos, 5vv, 156617 (lacking 2p); M v, 118
Dispeream nisi sit dea, 5vv, 1549; M i, 140
Dissimulare etiam (2p Quin etiam hiberno, 3p Me ne fugis) (Virgil), 5–7vv, M vi, 6
Donec gratus eram tibi (Horace), 8vv, M vi, 16
Hesperiae cum laeta (2p Quis mihi te similem) (G. Faletti), 5vv, 1549; M i, 127
Itala quae cecidit (2p Una tibi floret), 5vv, 15446; M i, 7
Labore primus Hercules, 5vv, M vi, 53
Mirabar solito laetas (N. Stopius), 6vv, M vi, 87
Musica dulci sono, 4vv, 1565; M v, 20
O fortuna potens (2p Haec aufert iuvenes) (C.F. Symphosius, attrib. Virgil), 5vv, M vi, 73
O qui populos suscipis (G.B. Pigna), 5vv, M vi, 70
O socii neque enim (2p Per varios casus) (Virgil), 5vv, 1566; M v, 110
Pulchrior italicis [= Beatam me dicent], 5vv, 1545; M i, 48
Quis tuos presul (2p Quin tenes legum), 6vv, 1544; M vi, 176
Rex Asiae et Ponti, 5vv, 1565; M v, 88
chansons
Il primo libro de madrigali, 4vv (Ferrara, 1550) [1550]
Amour ne faict, 5vv, 1570; M viii, 54
En voz adieux, 4vv, 1550; M viii, 39
Susann’un iour, 5vv, 1570; M viii, 49
Tout ce qu’on peut, 4vv, 1557; M viii, 46

Early or doubtful:
Mon petit cueur, 8vv, 1550 (doubtful); M viii, 8;
Reiouyssons nous, 4vv, 1545; M viii, 37;
Vous scavez bien, 4vv, 1552, F-CA 125–8 (anon., dated 1542); M viii, 44

Vocal religiosa:

Motets
Motectorum liber primus, 5vv (1544) [1544]
Motetta, 5vv (1545) [1545]
Il terzo libro di motetti, 5vv (1549) [1549]
Passio … secundum Joannem, 2–6vv (Paris, 1557) [1557]
Motetta, 4vv (1563) [1563]
Sacrae cantiones, 5–7vv (1595) [1595]
Works in 1549, 1551, 1554, 1555, 1566, 1567, 1569

Ad te levavi (2p Miserere nostri), 5vv, 15673; M vi, 135
Agimus tibi gratias, 5vv, 15832; M vi, 47
Angustiae mihi sunt (2p Deus aeternae), 5vv, 15497; M i, 147
Ave regina, 7vv; M vi, 95
Beati omnes (2p Ecce sic benedicetur), 4vv, 15634; M vi, 23
Beatus homo (2p Dominus sapientia), 5vv, 1545; M i, 34
Benedictum est nomen (2p Ad te, Domine), 5vv; M vi, 57
Benedictus Deus, 5vv, 15446; M i, 26
Cantantibus organis (2p Biduanis ac triduanis), 5vv, 1545; M i, 79
Caro mea (2p Hic est panis), 4vv, 15634; M vi, 34
Da pacem, 5vv, 1595; M vi, 67
Descendi in hortum meum, 7vv, 1595; M vi, 1
Deus pacis, 4vv, 15634; M vi, 40
Domine Deus (2p Quis enim tibi dicet), 5vv, 15498; M i, 133
Domine quis habitabit (2p Ad nihilum deductus est), 5vv, 1545; M i, 104
Ecce odor filii mei (2p Esto dominus fratrum), 5vv; M vi, 78
Et in saecula saeculorum, frag., D-Mbs
Exaudiat me Dominus (2p Impleat Dominus), 5vv, 1545; M i, 56
Exspectans exspectavi (2p Et immisit in os meum), 5vv, 1595; M vi, 158
Gaude, Maria virgo (2p Gabrielem archangelum), 5vv, 15446; M i, 12
Gratia vobis et pax, 4vv, 15634; M vi, 38
Hodie Christus natus est, 6vv, 15804; M vi, 83
Illuxit nunc sacra dies, 5vv, 15497; M i, 152
In convertendo (2p Converte Domine), 5vv, 1545; M i, 40
In die tribulationis, 5vv, 15446; M i, 18
In Domino confido (2p Dominus in templo sancto suo), 5vv, 1545; M i, 51
Infelix ego (2p Ad te igitur), 6vv, 1595; M vi, 184
Iustus es Domine, 5vv, 1595; M vi, 61
Laudem dicite Deo, 5vv, 1595; M vi, 64
Levavi oculos (2p Dominus custodit te), 5vv, 1545; M i, 98
Miserere mei Deus (2p Ecce enim, 3p Ne projicias), 5vv; M vi, 198
Miserere nostri Deus (2p Alleva manum tuam), 4vv, 15634; M vi, 26
Nulla scientia melior (2p O quam necessaria), 5vv, 15446; M i, 1
Nunc cognovi (2p Beata servi tui), 6vv, 1545; M i, 114
O altitudo divitiarum (2p Quis enim cognovit), 5vv, 15497; M i, 122
O crux benedicta, 4vv, 15634; M vi, 32
Pater noster, 5vv, M vi, 49
Plange quasi (2p Accingite vos), 5vv, 1545; M i, 63
Quanti mercenarii (2p Pater peccavi), 5vv, 1545; M i, 86
Quem vidistis, pastores, 7vv; M vi, 100
Quid gloriaris (2p Videbunt iusti), 5vv, 1545; M i, 90
Regina caeli, 3vv, 155116; M viii, 34
Repleatur os meum (2p Clementissime pater), 5vv; M vi, 169
Si ignoras te (2p Surge, propera), 5vv, 1545; M i, 74
Si resurrexistis, 5vv, formerly I-TVca, destroyed World War II
Stetit Jesus in medio (2p Haec cum dixisset), 4vv, 15634; M vi, 111
Sub tuum praesidium, 4vv; M vi, 209
Sub tuum praesidium, 4vv, 15634; M vi, 30
Tribularer, si nescirem (2p Secundum multitudinem), 5vv, 15446; M i, 29
Usquequo Domine (2p Illumina oculos meos), 5vv, 1545; M i, 68
Vado ad eum, 5vv, 15446; M i, 22
Vias tuas (2p Notam fac mihi viam), 5vv, 1545; M i, 109
contrafactus of motets
Beatam me dicent [= Pulchrior italicis], 5vv, 1595
Hic vir despiciens [= Angustiae mihi], 5vv, I-TVca
Hodie scietis [= Pulchrior Italicus], 5vv, TVca
Mulier quae erat [Domine quis habitabit], 5vv, TVca,
O Gregori [= Cantantibus organicis], 5vv, TVca
Petre amas me [= Domine confido], 5vv, TVca
Prudentes virgines [= Exaudiat me Dominus], 5vv, TVca
Regnum mundi [= Usquequo Domine], 5vv, TVca
doubtful motets
Clamabat autem, 5vv, 15498 (actually by Morales); M i, 143
Cum sublevassit oculos, 4vv, E-Mmc; M viii, 81
Dinumerabo eos, 5vv, Mmc; M viii, 90
Fratres: Scitote, 5vv, 158917; M vi, 164
Fulgebunt iusti, 4vv, 15697; M vi, 114
Hic est panis, 5vv, 1595; M vi, 149
Iubilate Deo (2p Populus eius), 5vv, 1595; M vi, 118
Levate in caelum (2p Salus autem Domini), 5vv, 1595 (? by Porta); M vi, 141
O salutaris hostia, 5vv, 1595; M vi, 124
Parce mihi (2p Peccavi quid faciam), 5vv, 1595; M vi, 128
Quae est ista, 4vv; M vi, 116
Sacerdos et pontifex, 4vv, Mmc; M viii, 93
Salve crux pretiosa, 5vv, 1595; M vi, 147
Sicut cervus desiderat, 4vv, Mmc; M viii, 87
Sumens illud, 4vv, Mmc; M viii, 95
Tu es Pastor ovium, 4vv, Mmc; M viii, 84
Virtute magna (2p Repleti quidem), 5vv, 15496; M vi, 153
Voce me ad Dominum, 5vv, 1595 (? Porta or P Animuccia); M vi, 126

Masses:
Missa a note negre, 5vv (on Rore’s Tout ce qu’on peut); M vii, 91
Missa ‘Doulce mémoire’, 5vv, 1566 (on Sandrin’s chanson); M vii, 122
Missa ‘Praeter rerum seriem’, 7vv (on Josquin’s motet); M vii, 55
Missa Vivat felix Hercules, 5vv (c.f. on soggetto cavato); M vii, 32
Missa ‘Vous ne l’aurez pas’, 5vv, 1555 (incomplete, doubtful); M vii, 1

Other liturgical music:
Beatus vir, vesper psalm, 4vv, 1554; M viii, 7
Confitebor tibi, vesper psalm, 4vv, 1554; M viii, 3
De profundis, vesper psalm, 4vv, 1554; M viii, 11
Dixit Dominus, vesper psalm, 4vv, 1554; M viii, 1
Momento Domine David, vesper psalm, 4vv, 1554; M viii, 14
Magnificat (primi toni) (odd verses), 4vv, M viii, 22
Magnificat (sexti toni) (even verses), 4vv, 1554; M viii, 26
Passio … secundum Joannem, 2–6vv, (Paris, 1557) (doubtful; attrib. Willaert); ed. A. Schmitz, Oberitalienische Figuralpassion (Mainz, 1955), 57

textless works
1 textless, inc., 5vv; M vi, 211
1 canon, 6vv; M viii, 67 (doubtful)
1, 4vv; M viii, 70 (doubtful)
2, 5vv; M viii, 74 (doubtful)
3, 5vv; M viii, 77 (doubtful)

Font: En català: Cipriano de Rore (c.1515-1565) - En castellano: Cipriano de Rore (c.1515-1565) - In english: Cipriano de Rore (c.1515-1565) - Altres: Cipriano de Rore (c.1515-1565)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Cipriano de Rore va ser, probablement, el més gran compositor flamenc del segle XVI que, no obstant, va passar la major part de la seva carrera a Itàlia, concretament a la cort de Ferrara on havia substituït al descomunal compositor francès Josquin des Prez. Obligat pels antecedents, De Rore es va haver d'esmerçar a consciència per tal d'igualar, com a mínim, al francès. Els elogis a l'entorn del seu nom no es van fer esperar i el mateix Monteverdi va quedar meravellat a l'escoltar els seus madrigals. La pregunta que cal fer-se és... què va fer que fos tant especial i significatiu pels seus contemporanis. Pel que sembla, la rara combinació d'una genial habilitat en el contrapunt amb un impecable discurs expressiu van ser el punt d'inflexió pel seu notable ressò. Tanmateix actualment, tot i edicions de qualitat explosiva com aquesta, el seu nom segueix sent, en general, considerablement ignot. Avui l'explorarem en nom de la que possiblement fou la seva millor obra, la Missa Praeter rerum seriem (c.1550) a set veus. De Rore no va ser especialment productiu pel que fa a composició de misses, per tant, aquesta missa paròdia pren un valor considerablement més elevat. I en diem paròdia perquè De Rore la va escriure en base al motet Praeter rerum seriem de Des Prez i ho va fer en honor al duc Hèrcules II d'Este. Potser condicionat per ser el successor i hereu de Josquin des Prez, De Rore s'exprimeix a sí mateix fins a construir una missa paròdia en què, sorprenentment, també s'inclou el cantus firmus, escrit aquest amb notes llargues i amb una precisió vocal sorprenent. No tinc el menor dubte que ens trobem, cara a cara, amb l'edició més extraordinària del repertori del compositor flamenc on la interpretació no només fa honors celestials al propi De Rore, sinó que ipsofactament trastoca en positiu tots els nostres sentits físics, metafísics i espirituals. No en va, meravellosa és quedar-se curt!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

FRANCOEUR, François (1698-1787) - Le Trophee Suite

September 21, 2015, 12:15 am
$
0
0
Obra de Louis Joseph Watteau (1731-1798), pintor francès (1)



- Recordatori de François Francoeur -
En el dia de la celebració del seu 317è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Louis Joseph Watteau (Valenciennes, 10 d'abril de 1731 - Lille, 17 d'agost de 1798) va ser un pintor francès. Conegut com el nom de Watteau de Lille, va ser un pintor francès actiu principalment a la ciutat de Lille. El seu pare Noël Joseph Watteau va ser el germà de Jean-Antoine Watteau, pintor de festes galants, i Louis Joseph fou, al seu torn, el pare del pintor François Watteau. Es va formar a París amb Jacques Dumont, i a l'Académie Royale, on el 1751 va ser guardonat amb el primer premi de pintura. El 1755 es va instal·lar a Lille on es va convertir en professor assistent a l'escola de dibuix, però en va ser acomiadat degut a la introducció de l'estudi del nu, com a París. Poc després va tornar a Valenciennes on hi va viure uns 15 anys. Pels vols de 1770 es va convertir en professor assistent de Louis-Jean Guéret, director de l'escola de dibuix a Lille, a qui va succeir en el càrrec el 1778. El 1795 va ser triat per elaborar un inventari de les obres d'art confiscades durant la Revolució Francesa de les fundacions religioses i de les cases dels emigrants, per tal d'establir el Museu de Belles Arts de Lille. Va morir en aquesta ciutat l'agost de 1798.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Louis Joseph Watteau (1731-1798) - Altres: Louis Joseph Watteau (1731-1798)


Parlem de Música...

François Francoeur (Paris, 21 de setembre de 1698 - Paris, 5 d'agost de 1787) va ser un violinista i compositor francès. Fill de Joseph Francoeur (c.1662-1741), es va formar amb ell al violí abans d'entrar, amb només 12 anys, a l'Òpera de París com a dessus de violon del Grand Choeur. Poc després va entrar com a membre de la Musique de la Chambre du Roi. El 1720 va publicar la seva primera col·lecció de sonates per a violí. El 1726 va iniciar la col·laboració musical amb François Rebel amb qui publicaria de forma conjunt durant més de 45 anys, sent la seva primera col·laboració l'òpera Pyrame et Thisbé. Tant estreta fou la seva relació musical que la confusió de l'autoria d'obres d'un o altre és habitual. El 1727 va ser nomenat compositeur de la chambre du roi i el 1729 va ser admès a les ordres militars reials de Nostra Senyora del Mont Carmel i Sant Llàtzer de Jerusalem, honors poques vegades concedits a un músic. El 1730 va substituir a Senaillé a 24 Violons du Roi. El 1739 va ser nomenat maître de musique a l'Òpera i el 1743 en général inspecteur juntament amb Rebel. A partir del 1753 es va retirar de l'òpera i va abandonar el seu càrrec de músic de cambra del rei. Es va decidir a centrar-se en la composició d'òperes amb el seu col·lega Rebel. El març de 1757 va ser contractat durant més de 30 anys si bé va veure rescindit el contracte per el 1767 per disputes populars diverses. No obstant, i anys abans, el 1764 Lluís XV el va condecorar pel seu servei lleial. El 1776 es va jubilar i va ser substituït per Antoine Dauvergne. Va morir a París l'agost de 1787.

OBRA:

Vocal secular:

all published in Paris in year of composition
Pyrame et Thisbé (tragédie en musique, prol, 5, J.-L.-I. de La Serre, after Ovid), Paris, Opéra, 17 Oct 1726, collab. F. Rebel, F-Pn, Po*
Tarsis et Zélie (tragédie en musique, prol, 5, La Serre), Paris, Opéra, 15 Oct 1728, collab. F. Rebel, Pn*, Po (printed score with perf. annotations by Francoeur)
Scanderberg (tragédie en musique, prol, 5, A.H. de Lamotte and La Serre), Paris, Opéra, 27 Oct 1735, collab. F. Rebel, Pc (pts for Act 1 excerpt), Pn (1 autograph; 1 copy with annotations by Francoeur), Po (incl. autograph passages by Francoeur)
Le ballet de la Paix (ballet-héroïque, prol, 3, P.-C. Roy), Paris, Opéra, 29 May 1738, collab. F. Rebel, Pn*, Po (ov., prol; 2 sets of pts), pubd with 2 addl entrées (c1739)
Le retour du Roi à Paris, dialogue chanté devant Sa Majesté (divertissement, 1, Roy), Paris, Hôtel de Ville, 15 Nov 1744, collab. F. Rebel, Pc; rev. Versailles, 8 Sept 1745
Les Augustales (divertissement, 1, Roy), Paris, Opéra, 15 Nov 1744, collab. F. Rebel
Zélindor, roi des Sylphes (divertissement, 1, F.-A. P. de Moncrif), Versailles, 17 March 1745; with Le trophée (prol, Moncrif), Paris, Opéra, 10 Aug 1745, collab. F. Rebel, Pn (autograph with later revs.), Po
La Félicité (ballet-héroïque, prol, 3, Roy), Versailles, 17 March 1746, collab. F. Rebel, lib Po
Ismène (pastorale-héroïque, 1, Moncrif), Versailles, Petits Cabinets, 20 Dec 1747, Paris, 28 Aug 1750, collab. F. Rebel, Pc (pts), Pn (autograph with later revs.; printed score with perf. annotations), Po (1 score with autograph passages and revs. by Francoeur; 1 with pts)
Le Prince de Noisy (ballet-héroïque, 3, C.-A. LeClerc de la Bruère), Versailles, Petits Cabinets, 13 March 1749, Paris, 16 Sept 1760, collab. F. Rebel, Pn*, Po (incl. autograph passages by Francoeur)
Les génies tutélaires (divertissement, 1, Moncrif), Paris, Opéra, 21 Sept 1751, collab. F. Rebel, Po (pts)
Le temple de Mémoire (prol, M. Nonant), music lost
De profundis (motet), March 1752, ? music lost
Prol and intermèdes for Les fées (comédie, 3, F. Dancourt), Fontainebleau, 23 Oct 1753
2 intermèdes for Le magnifique (comédie, prol, 2, Lamotte), Fontainebleau, 15 Nov 1753
Rev. versions of Lully's Thésée, 1754; Proserpine, 1758, Pn (excerpts), Po; Amadis de Gaule, 1759, Po (printed score of 1684 with autograph perf. annotations by Rebel); Armide, 1761, Pn*, Po (pts); Persée, 1770, collab. B. de Bury and A. Dauvergne
Iphis et Iante (ballet-héroïque, 1, Roy), Fontainebleau, 26 Oct 1769 [music from Act 2 of Le ballet de la Paix]
Final duo to scene 7 of Dauvergne, La Tour enchantée (ballet-figuré, after N.-R. Joliveau), Versailles, 20 June 1770, music lost; scene 3 taken from Rameau
Les mélanges lyriques (ballet-héroïque), Paris, Opéra, 1773 [music arr. from Ismène and Zélindor]
Addns to Marais' Alcyone, and Rameau's Dardanus, Hippolyte et Aricie, Zaïs, Zoroastre, Pc, Po
Pièces arrangées par M. Francoeur, transcrs., Po

Instrumental:

[10] Sonates, vn, bc, livre 1er (Paris, 1720)
[12] Sonates, vn, bc, 2e livre (Paris, after 1720), no.12 also with vc/viol
Symphonies du Festin Royal de Mgr le Comte d'Artois, fanfares (Paris, 1773)
Recueil de différents airs de symphonies de M. Francoeur, F-Pc
Recueil de symphonies composées soit pour les opéras de ces auteurs [Francoeur and Rebel], soit pour les opéras d’autres auteurs, Pc
Airs propres, dulcimer, Pc
Pièces de trompettes copiées par Philidor, Pc

Font: En català: François Francoeur (1698-1787) - En castellano: François Francoeur (1698-1787) - In english: François Francoeur (1698-1787) - Altres: François Francoeur (1698-1787)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Rebel and Francoeur's divertissement Zélindor, roi des Sylphes does not seem to have been performed since the end of the 18th century and the performances by Opera Lafayette, on which this recording is based, were the work's modern première. Francoeur and Rebel met in their teens when they were both members of the Paris Opera orchestra. Their friendship and professional association lasted a lifetime and culminated in their joint directorship of the Opera from 1757. Along the way, they wrote a series of opera divertissements, all produced jointly. According to the 18th century musicologist Jean-Benjamin de Laborde, Rebel wrote the dramatic bits and Francoeur the lyrical ones. But when taxed, the composers said that their pieces were by both of them. And they do seem to have hit upon a consistency of approach. Listening to Zélindor or the suite from La Trophée on this disc, the music sounds uniform throughout. Judging by the photographs in the CD booklet, Opera Lafayette's performances were charmingly staged and it is a shame that a DVD could not have been produced as this is music that cries out for staging and for dance. The plot of Zélindor is slight. Zélindor (Jean-Paul Fouchecourt) is King of the Sylphs and is in love with a mortal, Zirphe (Heidi Grant Murphy). He needs to test her before finally agreeing to marry her. Along the way there are the usual dance episodes, attractive without showing any of the drama and invention of Rameau. The whole manages to stretch to some 50 minutes.

The work was first performed before King Louis XV in 1745 and went on to be popular at the Paris Opera. In 1753 Madame de Pompadour performed the role of Zélindor (suitably transposed up) in her private theatre at Versailles. It seems to have been a work popular for private performances. Voltaire's mistress, Madame du Chatelet, sang the role of Zirphe at performances put on by the Duchesse de Maine. Voltaire himself admired the libretto by Moncrif. The work is indeed charming and attractively melodic, but lacks the depths and the dramatic vividness that is found in the best of Lully and Rameau. Jean-Paul Fouchecourt is stylishly excellent in the title role. Heidi Grant Murphy charms as his lover Zirphe, though there were moments when her voice seemed to want to apply more vibrato than is needed. They are well supported by William Sharp and Ah Young Hong. The Opera Lafayette Orchestra and Chorus are not Les Arts Florissants, but under Ryan Brown's direction they manage to find charm and crisp pungency in the music. Zélindor is accompanied by an attractive suite from La Trophée, another divertissement premièred the same year as Zélindor. The CD booklet contains the libretto in French and English, an informative essay and a selection of photographs from the Opera Lafayette production. This is a performance that successfully evokes the charm - and the shallowness - of Louis XV's Versailles.

Robert Hugill(source/font: aquí)

---

Misconceptions surrounding the sources of the Francoeur-Rebel operas have given rise to persistent misattributions. Scores copied by professional scribes have been erroneously identified in the Paris Conservatoire catalogue (now in F-Pn) as autographs of François Francoeur, while François's own revisions are attributed to his nephew (4) Louis-Joseph Francoeur. Louis-Joseph, whose handwriting is easily distinguished from François's, did not revise his uncle's scores, though he did stamp his signature in them. Between 1777 and 1783 (i.e. after Rebel's death) François revised seven of their works, although there were no plans for further performances. With the help of professional scribes who wrote in the text, and other verbal material, he made changes in some existing manuscripts and produced several new manuscript ‘final editions’. All manuscripts involved in this process bear an autograph statement that ‘the score found here conforms to the intentions of the authors’, but do not represent versions of the operas that were actually performed. In the lyrical field Francoeur and Rebel remained devoted to the tradition of Lullian opera, even in their arrangements for revivals. Francoeur's style is more modern in his chamber music, however, which bears comparison with contemporary Italian sonatas.

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

DE MONTÉCLAIR, Michel Pignolet (1667-1737) - Quatrième concert pour hautbois

September 22, 2015, 1:07 am
$
0
0



- Recordatori de Michel Pignolet de Montéclair -
En el dia de la commemoració del seu 278è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Alexandre-François Desportes (Champigneulle, 24 de febrer de 1661 - París, 20 d'abril 1743) va ser un pintor francès, considerat el fundador del gènere animalístic francès. Va ser aprenent de Nicasius Bernaerts, alumne de Frans Snyders, resident en aquell temps a París. Amb el seu mestre es va impregnar de la tradició flamenca que va endolcir amb la força del barroc en les seves composicions. El 1699 va ser admès a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura i des del 1700 i fins a la seva mort, va pintar nombrosos quadres per a les residències reials franceses de Versalles, Marly-le-Roi, Meudon, Compiègne i Choisy ja fos per a Lluís XIV com per a Lluís XV. Pintor de caça i dels gossos favorits dels reis, va acompanyar sovint a la reialesa en les habituals caceres, realitzant esbossos en viu dels quals el rei n'escollia els dels seu gust. Desportes va tenir una vida benestant abans de morir a París l'abril del 1743.

Font: En català: No disponible - En castellano: Alexandre-François Desportes (1661-1743) - In english: Alexandre-François Desportes (1661-1743) - Altres: Alexandre-François Desportes (1661-1743)


Parlem de Música...

Michel Pignolet de Montéclair (Andelot, 4 de desembre de 1667 - Domont, 22 de setembre de 1737) va ser un compositor francès. Fill d'un teixidor, va entrar als 9 anys com a cantant d'un cor abans de traslladar-se, el 1687, a París on es va unir a l'orquestra de l'Òpera com a basse de violon. Allà va estudiar amb Jean-Baptiste Moreau. Pel que sembla va ser maître de musique del Príncep de Vaudémont abans de viatjar a Itàlia. Va treballar com a professor i va publicar diverses obres teòriques. No va ser especialment productiu com a compositor si bé al seu temps se'l va tenir en consideració per les seves innovacions en l'orquestració. Les seves obres principals van ser les òperes Festes de l'été and Jephté, considerades un repte pels seus contemporanis. Va morir a Domont el setembre de 1737.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Michel Pignolet de Monteclair (1667-1737) - Altres: Michel Pignolet de Monteclair (1667-1737)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Michel Pignolet de Montéclair va ser un compositor i escriptor francès del barroc de qui poca cosa en sabem de la seva existència. Fill d'un teixidor, la seva entrada al cor de la Cathédrale Saint-Mammès de Langres als 9 anys s'ha d'entendre com una de les poques oportunitats d'escapar de la pobresa endèmica en la que vivia. Sense antecedents musicals en la seva família, el seu camí formatiu no fou fàcil abans d'assolir els seus càrrecs musicals més importants. Però fou gràcies als seus escrits teòrics que Montéclair va arribar molt aviat a ser mestre de música de Charles-Henri de Lorraine, comte i després príncep de Vaudémont i de Commercy, governador del Milanesat, a qui va acompanyar probablement a Itàlia. Com a compositor no va destacar en abundància, però si en qualitat ja que fou molt valorat pels seus contemporanis, que apreciaven la delicadesa i la sensibilitat de les seves partitures moltes d'elles, val a dir, perdudes com per exemple un Rèquiem o nombrosos Motets. Avui per tant ens haurem de conformar amb un concert de cambra per nom Quatrième concert pour hautbois per a oboè, clavecí i viola de gamba. Construït en la forma de Suite, si més no pel que fa als moviments, els discurs de De Montéclair es situa clarament a mig camí de la França rococó i de la Itàlia virtuosa en una obra de curta volada però d'impol·luta elegància!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

ALBERGATI, Pirro (1663-1735) - Magnificat

September 23, 2015, 12:20 am
$
0
0
Obra d'Hendrik Frans van Lint (1684-1763), pintor flamenc (1)




Parlem de Pintura...

Hendrik Frans van Lint (Anvers, 1684 - Roma, 24 de setembre de 1763) va ser un pintor flamenc. Fill del pintor Peter van Lint, es va formar amb el seu pare abans d'entrar al taller de Peter van Bredael, un pintor especialitzat en paisatgisme italià. Poc després va viatjar a Roma, on va viure-hi la resta de la seva vida. Allà es va unir a la societat de pintor neerlandesos, Schildersbent. A Roma va entrar en contacte amb el famós pintor Caspar van Wittel la influència del qual va ser decisiva en la seva obra. Conegut amb el sobrenom de 'studio', Frans van Lint es va especialitzar en paisatges i vistes urbanes d'estètica clàssica. Va morir a Roma el setembre de 1763.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Hendrik Frans van Lint (1684-1763) - Altres: Hendrik Frans van Lint (1684-1763)


Parlem de Música...

Pirro Albergati (Bologna, 20 de setembre de 1663 - Bologna, 22 de juny de 1735) va ser un compositor italià. Fill de Marcantonio Albergati Capacelli i Vittoria Carpegna, es va formar en l'ambient musical de Bolonya on va conèixer, i possiblement estudiar, a G.A. Perti i a Corelli. Tot i no existir documentació oficial, pel que sembla Albergati va treballar al servei de Leopold I. El 1728 va ser nomenat mestre de capella a Puiano. Al ser una persona adinerada, es va convertir en mecenes de diversos músics, entre ells G.M. Bononcini i Giuseppe Jacchini. Va compaginar la seva labor artística amb diversos càrrecs polítics de Bolonya. Com a compositor va ser considerablement prolífic, majoritàriament d'obra religiosa. Va morir a Bolonya el juny de 1735.

OBRA:

Vocal secular:

Operas and serenatas:
all lost
Serenata, 2vv, Bologna, public square, 27 Aug 1692
Gli amici (pastorale, P.J. Martelli), Bologna, Malvezzi, Aug 1699
Il principe selvaggio (op, F. Silvani), Bologna, Formagliari, Jan 1712

Other vocal:
op.
3Cantate morali, 1v (Bologna, 1685)
6Cantate da camera, 1v (Bologna, 1687)
9Cantate spirituali, 1–3vv, insts (Modena, 1702)
10Cantate et oratorii spirituali, 1–3vv, insts (Bologna, 1714)
13Corona de pregi di Maria (cant), 1v (Bologna, 1717)
—Già ch'Amor così vuole (cant), in Melpomene coronata da Felsina: cantate musicali … date in luce da signori compositori bolognesi, 1v (Bologna, 1685)
—3 cants, A, bc: Cintia appassionata, Io ti lascio, Sfogava un dì sue pene; I-Bsp
—Quella cara pupilletta (cant), 1v, I-Pca

Vocal religiosa:

Oratorios:
music lost unless otherwise stated

Nabucodonosor, Bologna, S Maria di Galliera, Palm Sunday 1686
Giobbe, Bologna, S Maria di Galliera, 3rd Sunday in Lent 1688
S Orsola, Bologna, S Maria di Galliera, Palm Sunday 1689
L'Iride di pace, o sia il B. Nicolò Albergati, Bologna, S Maria di Galliera, Palm Sunday 1690
Il convito di Baldassare, Bologna, S Maria di Galliera, 1691, score, 1702, A-Wn; facs. in IO, vii (1986)
L'innocenza di S Eufemia, Bologna, S Maria di Galliera, Passion Sunday 1694, score, 1700, Wn
Il martirio di S Sinibaldo, Bologna, Palazzo Albergati, 13 May 1696
Il ritorno dalla capanna, Bologna, Congregazione di S Gabriele, Christmas 1696
La B. Caterina da Bologna tentata di solitudine, Bologna, Congregazione di S Gabriele, All Saints Day 1697, pubd in op.10
S Eustachio, Bologna, Congregazione di S Gabriele, Palm Sunday 1699, pubd in op.10
Maria Annunciata dall'Angelo, Bologna, Congregazione di S Gabriele, 19 March 1701
S Ottilia, Bologna, Congregazione di S Gabriele, Palm Sunday 1705
Morte di Cristo, Bologna, Arciconfraternità della Morte, Good Friday 1719
Il trionfo della Grazia ovvero la conversione di Maddalena, Bologna, 1729
S Petronio principale protettore di Bologna, Bologna, 1732

Other sacred vocal:
op.
4Messa e salmi concertati, 1–4vv, insts (Bologna, 1687); score, I-Bc
7Motetti e antifone della B. Vergine, 1v, bc (Bologna, 1691)
11Hinno e antifone della B. Vergine, 1v, insts (Bologna, 1715)
12Motetti con il responsorio di S Antonio di Padoa, 1–3vv, insts (Bologna, 1717)
15Messa, Litanie della BV, Tantum ergo, etc., 4vv (Venice, 1721)
—Laudate Dominum, 4vv, insts, GB-Lbl
—Missa, 4vv, insts, org, F-Sm

Instrumental:

op.
1Balletti, correnti, sarabande e gighe, 1/2 vn, vle (Bologna, 1682)
2Suonate, 2 vn, org, theorbo/vc (Bologna, 1683)
5Pletro armonico composto di 10 sonate da camera, 2 vn, bc, vc obbl (Bologna, 1687)
8Concerti varii da camera a 3, 4 e 5 (Modena, 1702)
14Caprici vari da camera a 3 (Venice, 1721)
—Sonata a 5 strumenti con tromba, Bsp

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Pirro Albergati (1663-1735) - Altres: Pirro Albergati (1663-1735)


Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Although never a member of the important Accademia Filarmonica, Albergati was a prolific composer, publishing 15 sets of instrumental works, sacred music and cantatas. He also made significant contributions to the Bolognese oratorio, though mostly only the librettos of his works survive, as do those for several theatrical works. Albergati's ties with the Bolognese instrumental school of the late 17th century are evident in the sonatas and dance pieces (especially the sonata for trumpet and strings), though they lack the skill shown by his more famous contemporaries. He was at his best in vocal music: the solo cantatas and oratorios show considerable vocal virtuosity, dramatic vigour and interesting instrumental settings. His fast movements are written in an idiosyncratic manner in which fugal passages are frequently interrupted by rests, producing an abrupt style. In both fast and slow movements he frequently employed the term spicco (detached, accentuated) for notes separated by rests in all parts. The mass and psalm settings of op.4 show him firmly rooted in the Bolognese tradition of concerted sacred music established by his contemporaries, G.P. Colonna and Perti. Two of his letters to Perti are extant (in I-Bc).

GROVE MUSIC ONLINE (source/font: aquí)

---

Count Capacelli Pirro, or “P. C. A. ” as he usually signed himself, was part of the noble Albergati family. He was born in Bologna on 20th September 1663 and was an amateur violinist and composer (at that time a nobleman could only be described as an “amateur”) and was undoubtedly one of the most important and well-liked musicians in Bologna at the end of the 17th century. He studied with Giacomo Antonio Perti and was particularly friendly with Arcangelo Corelli. Giovanni Bononcini and Giuseppe Iacchini dedicated works to him. He took a very lively part in the life of the town and was appointed Anziano and Gonfaloniere of Bologna more than once. Bologna was a very wealthy town and was the cultural cross roads for old and new trends. Most interestingly, it had a lively musical scene, and was the seat of important institutions and academies, and famous singers and instrument players who founded schools and originated genres and styles. Bologna was famous for the sumptuous feasts, banquets and receptions attended by princes and nobility from all over Europe, and held in palace courtyards, piazzas and villas. There was music everywhere. The Albergati family were famous for continua festa (continuous festivities) even though it involved grandissime spese (vast amounts of money). In the race to achieve honour and prestige, it was natural for a young nobleman to try to obtain favours from the powerful, and Conte Pirro somehow managed to gain the confidence of Leopold I, Emperor of Austria.

TACTUS (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional... 

INTÈRPRETS: Fortuna Ensemble; Roberto Cascio (conductor)
TACTUS: ALBERGATI, P.C. - Magnificat et al

Image may be NSFW.
Clik here to view.

















Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
Search
<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>