Quantcast
Channel: ReciClassíCat
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
↧

WESLEY, Samuel Sebastian (1810-1876) - Anthems

April 23, 2014, 5:26 am
$
0
0
Edward Robert Hughes - Night with her Train of Stars (1912)
Obra d'Edward Robert Hughes (1851-1914), pintor anglès (1)




Parlem de Pintura...

Edward Robert HughesRWS (5 de novembre de 1851 - St Albans, 23 d'abril de 1914) va ser un pintor anglès d'influència prerafaelita. Nebot Arthur Hughes, va estudiar amb William Holman Hunt. Va treballar principalment l'aquarel·la i per aquest motiu va formar part, des del 1891, de la Royal Watercolour Society. De perfil perfeccionista, la seva tècnica va ser ambiciosa al llarg de la seva vida. Abans de pintar una obra es documentava amb rigor per tal de fer-la a consciència i amb la suficient acadèmia per poder-la exposar. Algunes de les seves obres més conegudes van ser Midsummer Eve (1908) i Night With Her Train of Stars (1912). La majoria de les seves obres es poden trobar en col·leccions públiques i en museus anglesos. Va morir l'abril del 1914.

Font: En català: No disponible - En castellano: Edward Robert Hughes (1851-1914) - In english: Edward Robert Hughes (1851-1914) - Altres: Edward Robert Hughes (1851-1914)


Parlem de Música...

Samuel Sebastian Wesley (Londres, 14 d'agost de 1810 - Gloucester, 19 d'abril de 1876) va ser un organista i compositor anglès. Fill del també compositor anglès Samuel Wesley, va ser l'organista més important a Anglaterra després de Purcell i abans de Stanford. Va ser educat musicalment des de ben petit. Admirador, com tota la seva família de Bach (de fet el  nom Sebastian és en homenatge a l'alemany), tan sols se l'ha de considerar romàntic des del punt de vista cronològic. Igual que altres membres de la seva família, va ser un compositor fonamentalment de música eclesiàstica, sent encara avui molt popular a Anglaterra, especialment en els oficis religiosos. Durant tota la seva vida va ocupar diversos càrrecs d'organista en algunes de les més importants catedrals angleses. En la seva producció predominen els salms, càntics i serveis, encara que també va compondre nombroses àries i peces per a orgue. Va escriure dues obres de música anglicana: The English Cathedral Service (1845) i Few Words on Cathedral Music (1849). Va ser autor, per tradició familiar i per obligació del seu càrrec, de nombrosos himnes litúrgics. Va morir l'abril del 1876.

Font: En català: No disponible - En castellano: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) - In english: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876) - Altres: Samuel Sebastian Wesley (1810-1876)


Parlem amb veu pròpia...

Samuel Sebastian Wesley, a qui el seu pare va regalar el nom de Sebastian en honor a Bach, va ser un dels organistes més importants d'Anglaterra. Actualment, en la seva geografia de vida i obra segueix sent un autor reconegut i interpretat, especialment durant els serveis litúrgics. Comprensiblement, el seu nom, més enllà d'Anglaterra, és certament desconegut. De família musical, Charles Wesley i Samuel Wesley són respectivament avi i pare, va seguir de ple la tradició musical d'aquests. L'orgue, amb el que va destacar com a intèrpret i compositor, va ser l'instrument amb el que va enlluernar en les diverses catedrals en les que va treballar. I en el seu cas, com en el de molts dels organistes que van viure en aquell temps a Anglaterra, no se l'ha de contextualitzar, tot i la cronologia, en el romanticisme ja que l'estil i les formes són més properes a la tradició musical anglesa dels segles XVII i XVIII i per extensió properes a l'escola alemanya d'orgue i al gran referent de tota la família Wesley, el germànic Johann Sebastian Bach.

Avui, i ja que amb anterioritat hem tractat a Charles Wesley i a Samuel Wesley, ens fixarem en la tercera generació d'aquesta eminent i il·lustre família anglesa per a recuperar alguns dels himnes litúrgics i peces d'orgue característiques de l'anglès. Els Anthems (himnes) que Wesley va escriure tenien certa llibertat en el text, és a dir, Wesley partia de les sagrades escriptures però tenia la possibilitat de modificar, alterar o fins i tot reescriure alguns versos per adaptar-los millor a la música. D'aquesta forma Wesley estructurava els himnes al seu gust afegint parts d'harmonia més fidel al seu estil i ometen passatges més superficials o que poguessin desdibuixar el conjunt. En definitiva, és possible que adaptés el text a una música prèviament ja escrita per ell mateix. El seu immediat referent, tot i tenir una família musical en la que inspirar-se, va ser, sens dubte, el gran mestre Henry Purcell. Com aquest, la seva música d'església parteix sovint de models de caràcter més popular o secular i no tant de la rigidesa religiosa. Del recull dels himnes que podem trobar en aquesta edició monogràfica, n'escoltarem dos: Ascribe unto the Lord (1851) i Thou wilt keep him in perfect peace per a cor (de veus blanques en aquesta interpretació) i orgue. Entre mig, escoltarem la Choral Song and Fugue per a orgue. Els Wesley, tot i ser desconeguts a casa nostra, ja formen part inesperadament de la nostra gran família musical. Bona diada de Sant Jordi!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Samuel Sebastian Wesley - Anthems

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

CRESCENTINI, Girolamo (1762-1846) - Cantatas and Ariettas for Voice and Fortepiano

April 24, 2014, 6:13 am
$
0
0
Jožef Tominc - Man in Ottoman dress (c.1830)
Obra de Giuseppe Tominz (1790-1866), pintor italià (1)



- Recordatori de Girolamo Crescentini -
En el dia de la commemoració del seu 168è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Giuseppe Tominz (Gorizia, 6 de juliol de 1790 - Gradiscutta, 24 d'abril de 1866) va ser un pintor italià, que va viure i va treballar a l'Imperi d'Àustria i a Itàlia. Va ser un dels més destacats retratistes italians de l'època Biedermeier. Es va fer famós pels seus retrats realistes. Va treballar sobretot al Litoral d'Àustria però també va produir pintures religioses a Carniola i a Croàcia. La seva obra es pot veure a l'Església Santa Maria a Stoliv. Avui en dia, moltes de les seves obres es localitzen al Museu Revoltella a Trieste, algunes a la Galeria Nacional d'Eslovènia a Ljubljana, en el Museu Nacional de Sèrbia i en el Museu d'Història i Art de Gorizia.

Va néixer a Gorizia com el segon d'onze fills d'Ivano Tominz, una ferreter, i de la seva dona Maria Anna Giacchini. Es va educar en un ambient de parla italiana. Va assistir a una escola primària a càrrec dels escolapis a Gorizia, on va començar a aprendre a pintar en el tercer any. Va rebre la seva primera formació com a pintor de l'artista local Karel Keber i probablement també del pintor Franz Caucig. El 1809, se'n va anar a Roma amb l'ajuda de l'Arxiduquessa d'Àustria Maria Anna, la germana de l'emperador Francesc I d'Àustria. A Roma, va estudiar pintura amb Domenico Conti Bazzani i a la Scuola del Nus a l'Accademia di San Luca. El 1814, va ser guardonat amb una medalla de plata pel seu dibuix d'estudi del Apostople. Dos anys més tard, es va casar amb Maria Ricci. En el mateix any, Tominz va tornar amb la seva família a Gorizia. Dels seus primers treballs artístics, diversos estudis anatòmics, dibuixos i alguns dels seus paisatges han sobreviscut. El 1819, Tominz va viure durant algun temps a Viena. Des del 1821 fins el 1823, va viure ocasionalment a Ljubljana, on va exposar les seves obres i alguns dels retrats de nobles de l'època, membres de la burgesia, dignataris religiosos i participants al Congrés de Laibach. Entre els anys 1830 i 1855, va viure i va treballar a Trieste. Més tard es va traslladar de nou a Gorizia i finalment a la seva finca de Gradice nad Prvacino, va morir l'abril de 1866.

Va pintar especialment retrats. L'estil d'aquests va venir marcada per la influència clàssica tardana i l'estil dels retratistes vienesos de l'època Biedermeier. Les personalitats que retratava tenen trets afilats i formes clares però tot i això les representacions són realistes i de vegades amb certs tocs irònics. Els fons es complementen amb paisatges o amb vistes de la ciutat on va néixer o on va viure la persona representada. Tominz també va incloure objectes que fan al·lusió a la professió o a l'estil de vida de la persona a qui pintava. Inspirat per Jean Auguste Dominique Ingres o Vincenzo Camuccini, va utilitzar colors freds i els models de plàstic de persones. És però més conegut per la seva tècnica de pintura a l'oli, les seves habilitats precises d'observació i el seu estil ràpid i precís.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Giuseppe Tominz (1790-1866) - Altres: Giuseppe Tominz (1790-1866)


Parlem de Música...

Girolamo Crescentini (Urbania, 2 de febrer de 1762 - Naples, 24 d'abril de 1846) va ser un cantant castrat i compositor italià. Va estudiar a Bologna amb Lorenzo Gibelli. Pocs anys més tard va començar a interpretar papers femenins a Fano (1776), a Pisa (1777) i a Roma (1778-1779). El 1781 va interpretar, per primera vegada, el rol de primo uomo a Treviso. Al llarg de la seva vida, en la condició de cantant castrat, va interpretar diversos papers en òperes de Paisiello (1789), Andreozzi (Padua, 1792) i Cimarosa (Venècia, 1796). El seu millor èxit va ser en la interpretació, en el paper de Romeo, de l'obra Giulietta e Romeo d'Antonio Zingarelli. El 1805 va viatjar a Viena i els anys 1806-1812 es va establir a París com a professor de cant a la cort de Napoleó I. Al seu retorn a Itàlia, va ser nomenat professor de cant al Conservatori de Bolonya i des del 1825 en el Reial Collegio di Musica de Nàpols. El seu estil va ser elevadament virtuós i representatiu del últims anys del classicisme. Isabella Colbran va ser una de les seves alumnes.

Com a compositor va escriure nombroses àries d'opera i cantates. També va escriure obra de cambra instrumental i cançons de caràcter popular molt famoses a Itàlia. Els seus vocalizzi es van imprimir fins a finals del segle XIX i van ser àmpliament utilitzats pels professors de cant dels més diversos conservatoris d'arreu d'Itàlia. Va ser membre de l'Accademia di Santa Cecília (Roma) i l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya. La seva obra pedagògica va ser, també, destacada. Entre ella cal citar: Raccolta di esercizi per il canto all’uso del vocalizzo (Paris, 1811); Exercises pour se perfectioner dans l’art du chant (Vienna, n.d.); 25 nouvelles vocalises (Paris, n.d.); Nuovi esercizi (Milan, n.d.); Solfeggi progressivi per soprano (Milan, n.d.); 12 solfeggi progressivi (Milan, n.d.); 26 solfeggi progressivi (Naples, n.d.); Ultima e nuova raccolta di 24 solfeggi (Milan i Florence, n.d.); Venti nuovi solfeggi inediti (Naples, n.d.).



Parlem amb veu pròpia...

Girolamo Crescentini va ser un dels últims castrats de l'escena operística italiana. Les seves habilitats vocals així com la seva indispensable capacitat creativa el van convertir, immediatament, en una de les figures prominents a Itàlia i, en general, a Europa. A França, per exemple, i en la interpretació d'una de les òperes més conegudes de Zingarelli, el mateix Napoleó va quedar absolutament captivat per aquest cantant. Tant és així que el va contractar a París on va gaudir d'un èxit sense precedents. A la seva fama de cantant hi hem d'afegir la seva notable labor com a compositor. Recordem que a l'època dels castrats la pràctica totalitat dels cantants, a diferència del que passa actualment, mostraven més o menys interès per la composició musical. Un passatemps per alguns i una veritable obsessió per altres, el cert és que sovint aquesta labor musical va quedar eclipsada per la potència d'unes veus inigualables. El mateix Farinelli va ser compositor tot i que avui el recordem, bàsicament, per la seva condició de castrat i no per la seva música.

Crescentini possiblement va gaudir d'un reconeixement més elevat en aquest sentit. Per tant, en el cas de l'italià no l'hem de considerar, en absolut, com a un neòfit o aficionat en la matèria compositiva. Ans el contrari, va ser particularment actiu tot escrivint més de 60 obres per a veu i piano. Cantates i àries principalment però també dues dotzenes d'obres vocals amb orquestra. L'enregistrament monogràfic d'avui recupera, en primera gravació mundial, algunes de les Cantatas i Ariettas per a mezzosoprano i pianoforte. D'aquestes, 6 cantates i 18 àries les va escriure a París el 1810. Les 6 àries restants les va escriure en honor a la Reina d'Holanda. Aquestes peces, en forma i estil clàssic, es basen en texts de Metastasio. Cada una d'aquestes breus àries, o de les cantates amb recitatius, són indubtablement petites joies de la música de salo per a l'aristocràcia de l'època (de fet, aquesta és la motivació final d'aquestes obres de piano i veu). Pel que fa a l'edició i a la seva qualitat, he de parlar en favor del piano especialment pel bon gust i la delicadesa de l'acompanyament. La cantant solista, tot i l'agradable timbre de veu, és potser excessivament ressonant. Aquest detall no desmereix, en absolut, un conjunt brillant d'una edició convertida en un interessant descobriment d'un autor de qui en prou feines, si més no personalment, n'havia sentit a parlar!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Crescentini: Cantate e ariette a voce sola e fortepiano

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

SIGNORETTI, Aurelio (1567-1635) - Vespertinae omnium solemnitatum psalmodiae

April 25, 2014, 5:35 am
$
0
0
Juan Luis Zambrano - Coronation of the Virgin
Obra de Juan Luis Zambrano (c.1598-1639), pintor espanyol (1)



- Recordatori d'Aurelio Signoretti -
En el dia de la celebració del seu 447è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Juan Luis Zambrano (Córdoba, c.1598 - Sevilla, 1639) va ser un pintor barroc espanyol col·laborador i amic de Francisco de Zurbarán a Sevilla. Es coneixen pocs detalls formatius de la seva vida. Tanmateix, les escasses pintures que es conserven permeten apreciar un artista estimable, d'orientació tenebrista i representatiu de la pintura andalusa del segle XVII, en òrbita de Juan de Roelas o Francisco d'Herrera el Vell. Pel que sembla, el 1634 es va establir a Sevilla on va entrar en contacte amb Zurbarán, que en aquell temps treballava amb uns llenços de la Mercè. Algunes de les obres que podem atribuir a Zambrano són El Martiri de Sant Esteve (Catedral de Còrdoba), David conduint en triomf el cap de Goliat (Museu de Belles Arts de Còrdoba) i l'Anunciació procedent del convent de Santa Maria de Gràcia i actualment al convent de la Puríssima Concepció de Jaén. La seva producció, el volum total de la qual es desconeix, van ser principalment motius religiosos per a diverses esglésies i catedrals d'Andalusia. 

Font: En català: No disponible - En castellano: Juan Luis Zambrano (c.1598-1639) - In english: No disponible - Altres: Juan Luis Zambrano (c.1598-1639)


Parlem de Música...

Aurelio Signoretti (Reggio nell'Emilia, 25 d'abril de 1567 - Reggio nell'Emilia, abans del 2 de novembre de 1635) va ser un cantant, trombonista i compositor italià. Va néixer a l'església de S. Prospero. Pocs detalls es coneixen de la seva infantesa i formació. La primera referència documental apareix com a cantant, el 16 de març de 1596, a la Catedral de Reggio. El 1602 va assolir el càrrec de maestro di canto de la catedral. Aquell mateix any es va convertir, per un breu període, en mestre de capella de Viadana. En aquell temps es va especialitzar en el trombó, instrument amb el que va participar com a intèrpret en diverses ocasions. A partir del 1604, es va convertir en vicemestre de capella de Pisanelli. No seria fins el 1614 que recuperaria el càrrec de mestre primer de capella. Aquest el va mantenir fins el 1632, any que es va retirar definitivament. Va morir en una data anterior al novembre de 1635. Són relativament poques les obres conegudes de Signoretti. D'aquestes destaquen O altitudo divitiarum i Sacra cantica Serafino Patta (Venècia, 1611). El 1619 va compondre una Missa Festiva en honor a la Madonna della Ghiara. També va compondre Vespertinae omnium solemnitatum psalmodiae, 5, 9vv, bc (Venècia, 1629), Il primo libro de mottetti, 2–6, 8vv, bc (org) (Venècia, 1615), 7 Magnificats i 3 Misses, 4vv: I-REm (c.1626). Una Missa a 7 cors, datada del 1619, roman perduda.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Aurelio Signoretti (1567-1635) - Altres: Aurelio Signoretti (1567-1635)


Parlem amb veu pròpia...

De nou Itàlia i novament Tactus. Aquest segell, difícil de trobar al nostre país, s'està convertint en tota una referència pels cercatresors. La seva sistemàtica labor de cerca i recuperació d'autors desconeguts, principalment italians, l'està consolidant com a un segell discogràfic de primera línia, potser no tant pel que fa a qualitat (que també), però si pel que fa a novetats absolutes ja que la majoria d'obres que sovint presenten són primeres gravacions mundials. Ràpidament, i a tall d'exemple, em venen al cap les nombroses edicions, de contrastada qualitat, de la música del Pare Martini. Però els autors que fins ara ha recuperat són innombrables i de gran valor dins de la descomunal història de la música. Per tant, felicitem-los i en la mesura que ens sigui possible donem suport a la seva labor comprant la música que amb rigor i constància publiquen ja que, a la llarga, redundarà amb més i millors produccions.

Aurelio Signoretti, compositor de qui per trobar-ne detalls de la seva biografia he hagut de recorre a l'enciclopèdia Grove, cal contextualitzar-lo com a un autor situat a la regió d'Emilia Romanya però de gran influència a Venècia, la ciutat on va publicar la majoria dels seus treballs. Un d'aquests, publicat el 1629 va ser la Vespertinae omnium solemnitatum psalmodiae. En aquest recull s'hi presenten els característics vespres, acompanyats pel cant gregorià de les antífones i versicles que els presenten. Introduïts per la Sonata detta a 4, "La Porta", els vespertinae són obres per a solistes, cor rippieno i instrumentació en què hi ha una barreja de característiques convencionals de l'època amb alguns elements que, anys més tard, es van desenvolupar en el barroc. Moments contrapuntístics i altres concertants, la seqüència dels salms dels vespres en honor a les festes marianes, són obres en conjunt molt ben elaborades, profundament contrastades entre l'austeritat renaixentista de les antífones i l'opulència vocal de les vespres. No hi ha dubte que ens trobem, i seguim sumant, amb un descobriment en positiu, és a dir, un nou actor de l'univers musical a qui escoltar i conèixer ha resultat ser, personalment, un gran plaer!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Signoretti: Missa Loquebantur - Vespertina Psalmodia

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

NOBLET, Charles (1715-1769) - Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (1757)

April 26, 2014, 2:46 am
$
0
0
Frans Snyders - Bird Concert (c.1629-1630)
Obra de Frans Snyders (1579-1657), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Charles Noblet -
En el dia de la celebració del seu 299è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Frans Snyders (Anvers, 11 de novembre de 1579 - 19 d'agost de 1657) va ser un pintor flamenc del Renaixement i el Barroc. Un dels seus professors va ser Pieter Brueghel, el Jove. Després de crear-se una reputació com a pintor de bodegons de flors i fruites, Snyders va esdevenir un mestre de la pintura d'animals i va realitzar excepcionals llenços amb escenes de caceres i animals lluitant. Alguns dels seus millors exemples són La caça del ós (Museu Kaiser Friedrich, Berlín), La caça de la guineu (Museu Kunsthistorische de Viena) i La caça del cérvol (Mauritshuis, l'Haia). Snyders va treballar com a ajudant al taller de Petrus Paulus Rubens, en la sèrie d'obres pintades per al pavelló de caça de la torre de la Parada, encarregades pel rei Felip IV d'Espanya i avui conservades en gran part al Museu del Prado (La caça del senglar, c. 1636-1640), i en el de Jacob Jordaens, pintant animals en grans llenços. Una de les creacions de Snyders per a Rubens és l'àguila de la seva obra Prometeu (1611-1612, Museu d'Art de Filadèlfia).

Font: En català: Frans Snyders (1579-1657) - En castellano: Frans Snyders (1579-1657) - In english: Frans Snyders (1579-1657) - Altres: Frans Snyders (1579-1657)


Parlem de Música...

Charles Noblet (Abbeville, 26 d'abril de 1715 - Paris, 26 d'octubre de 1769) va ser un organista, clavicembalista i compositor francès. Cosí segon de Pierre Février, compositor i organista, va treballar a l'església de Ste Catherine d'Abbeville durant els anys 1728-1737 abans d'assolir, el 1 de setembre de 1737, el càrrec de clavecinista a l'Ecole de Chant de París. Va alternar el càrrec d'organista en diverses esglésies i convents parisencs: L'església dels Mathurins (1 d'octubre de 1738), Ste Madeleine-en-la-Cité (1 de març de 1739), Ste. Oportuna (19 de setembre de 1742) i el Convent dels Jacobins a la rue St-Honoré (1 de juliol de 1761), ocupant aquests càrrecs fins el dia de la seva mort. La seva germana gran, Marie-Geneviève Nicole Noblet (1712-c.1800), sovint el substituïa en cas de no poder atendre les nombroses representacions a les que havia de fer front. El dia 1 d'abril de 1739 va substituir a André Chéron (1695-1766) com a clavecinista de l'Òpera de París. Aquest càrrec el va preservar, com els anteriors, fins mesos abans de la seva mort. Va treballar activament com a professor tenint com a alumnes, entre altres, a Mlle. Du Guesclin, el Comte de St Florentin i la Princesa Pignatelli. Va morir a París l'octubre de 1769.

De les seves composicions, en què hi trobarem nombroses obres vocals entre elles una solemne Messe de Ste Cécile, per a l'església dels Mathurins del 22 de novembre de 1764, un Te Deum i l'Oratori du Louvre (1757), en destaca especialment la col·lecció Nouvelles suittes de pièces de clavecin et trois sonates avec accompagnement de violon (Paris, 1757) considerada la seva gran obra mestra.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: No disponible - Altres: Charles Noblet (1715-1769) 


Parlem amb veu pròpia...

Charles Noblet és probablement un dels tants compositors francesos del segle XVIII que van treballar entre bastidors, és a dir, allunyats del protagonisme que en aquell temps dominaven els Couperin, Rameau o Leclair entre altres. Els pilars dels noms més coneguts eren sostinguts per un veritable i nombrós exèrcit d'organistes i clavecinistes que en aquell temps inundaven cada una de les esglésies i/o aristocràcies franceses. La creació musical d'aleshores, i especialment en nom d'aquests dos instruments, no tenia comparació possible en cap altra geografia mundial tot i la potentíssima escola alemanya. França és possiblement un dels països que més aportació, qualitativa i quantitativa, ha fet en nom del clavecí. Un dels representants, el currículum del qual inclou nombrosos càrrecs en diverses esglésies, va ser Noblet. Clavecinista de l'Òpera Reial de París, la seva jerarquia, tot i resultar un nom enigmàtic i profundament desconegut, va ser determinant durant la seva estada a la capital francesa.

Tot i que no va ser un compositor especialment prolífic, comprensible tenint en compte els més de 5 càrrecs que el mantenien ocupat dia i nit, va poder deixar algunes empremtes del seu art. I si bé personalment pagaria per poder gaudir del seu Te Deum, del seu Oratori du Louvre però especialment de la seva gran Messe de Ste Cécile, el cert és que haurem de conformar i satisfer el nostre àvid esperit amb la seva música de clavecí. Aquesta, considerada pels experts la seva gran obra mestra, és, en efecte, una sorprenent producció quasi bé única en relació a l'escola francesa de clavecí per la seva proximitat estètica a la música de Domenico Scarlatti. Si bé els moviments fan referència a les típiques Suites el cert és que el ressò és possiblement més italià que francès. Les Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (París, 1757) són, en realitat, dues suites en què la segona d'elles és sensiblement més extensa que la primera i en què, com a curiositat, finalitza amb una peça per títol Les Catalans. El conjunt exigeix, per a gaudir-lo en la seva plenitud, un bon intèrpret ja que la totalitat d'aquesta col·lecció és d'un virtuosisme extrem. Aquesta edició ho assoleix amb nota i el resultat no pot ser més satisfactori. El descobriment és majúscul i només ens queda lamentar que Noblet només escrivís aquestes dues Suites per a clavecí. Esperem redescobrir el seu nom properament. Tenint en compte que el 2015 celebrem el 300 aniversari del seu naixement tot és possible, fins i tot, que la seva gran Missa sigui editada... tant de bo!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Charles Noblet - Nouvelles Suittes De Pieces De Clavecin (1757)

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FENAROLI, Fedele (1730-1818) - Stabat Mater

April 27, 2014, 3:37 am
$
0
0
Gerrit van Honthorst - Saint Sebastian (c.1623)
Obra de Gerard van Honthorst (1590-1656), pintor flamenc (1)



- Recordatori de Fedele Fenaroli -
En la setmana de la celebració del seu 284è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Gerard van Honthorst (Utrecht, 4 de novembre de 1590 - Utrecht, 27 d'abril de 1656) va ser un pintor flamenc especialitzat en temes d'història, de gènere i retratista. Va ser conegut per les seves escenes nocturnes en un estil proper al de Caravaggio. Format a Utrecht, va adoptar l'estil italià durant un viatge a Roma, on va residir entre els anys 1619 i 1621 i a on era conegut amb el nom de Gerardo della Notte. Allà es va especialitzar en l'ús del clarobscur (marcats contrastos de llums i ombres), els colors forts i el dramatisme en l'expressió de les figures. Moltes de les seves primeres obres representen temes bíblics. Més endavant es va dedicar a la pintura de gènere i als retrats, com mostra el quadre Violinista alegre amb un got de vi (1624, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid) especialment després del seu nomenament com a pintor de cambra a l'Haia el 1637. Va destacar en particular per les seves escenes nocturnes en les que utilitza la llum amb un enorme dramatisme com en la pintura Crist davant Pilat (c.1617, National Gallery, Londres) i El concert (c.1620, Galeria Borghese, Roma). El seu estil va tenir una gran influència en les primeres obres de Rembrandt i els seus últims treballs, realitzats en un estil més lleuger i neoclàssic, van influir en el mestre retratista holandès Frans Hals.

Font: En català: No disponible - En castellano: Gerard van Honthorst (1590-1656) - In english: Gerard van Honthorst (1590-1656) - Altres: Gerard van Honthorst (1590-1656)


Parlem de Música...

Fedele Fenaroli (Lanciano, Abruzzi, 25 d'abril de 1730 - Nàpols, 1 de gener de 1818) va ser un professor i compositor italià. El seu pare, Francesco Antonio, era mestre de capella a l'Església de Santa Maria del Ponte de Lanciano. Ell va ser el seu primer mestre tot i que la seva formació universitària en Dret el va allunyar de la música per un temps. Després de la mort del seu pare, es va matricular al Conservatori de Santa Maria di Loreto a Nàpols on va conèixer i estudiar sota la supervisió de Francesco Durante i Pietro Antonio Gallo (c.1700-1777). El 1762 es va convertir en professor del conservatori en substitució d'Antonio Sacchini. El 1763 va assolir el càrrec de segon mestre de capella del conservatori i el 1777 el càrrec de primer mestre de capella. En aquest paper de director musical va reorganitzar l'estructura dels nombrosos conservatoris de Nàpols. En aquest sentit, va promoure la fusió del Conservatori de Santa Maria di Loreto amb el Conservatori Turchini l'any 1806. Fenaroli, Paisiello i Giacomo Tritto van dissenyar íntegrament el nou pla d'estudis del nou centre musical. Fenaroli es va convertir en mestre de contrapunt. Al llarg de la seva dilatada vida va tenir com a alumnes, entre molts altres, a Cimarosa, Zingarelli, Giuseppe Nicolini i Michele Carafa. Va morir el gener de 1818.

Fenaroli va compondre, principalment, música litúrgica en un estil estrictament contrapuntístic amb el que va exhibir una gran habilitat. Poques són les obres que actualment sobreviuen de l'autor italià. D'aquestes en destaquen algunes cantates (In sacra coeli flamma, 1v, GB-Lbl; Sò benute le Pacche sicche Don Nicò duet, Lbl), obres de teatre, oratoris i nombroses obres religioses, entre elles, un rèquiem (1770), un mínim de 6 misses, un Stabat Mater i obres menors com salms, himnes, lamentacions, etc. No va escriure, pel que sembla, música orquestral i de la seva música instrumental es conserva Intavolature e sonate per cembalo (1793) i alguns pocs exemples de música de cambra. El seu mètode d'ensenyament va rebre nombroses mostres de suport i va ser elogiat arreu d'Itàlia per la seva senzillesa i claredat. Aquest va transmetre, en gran part, l'estil de composició del seu mestre Durante fet que va ajudar a preservar l'anomenada tradició napolitana. Els seus tractats pedagògics, reimpresos en diverses ocasions al llarg del segle XIX van començar a perdre vigència a finals del segle romàntic. No obstant, Verdi, molts anys més tard de la mort de Fenaroli, va ser un dels compositors de renom que va estudiar alguna de les seves obres. D'aquestes cal destacar: Regole musicali per i principianti di cembalo nel sonar coi numeri e per i principianti di contrappunto (Naples, 1775); Partimenti ossia Basso numerato (Rome, c.1800/R); Studio del contrappunto (Rome, c.1800); Solfeggi per soprano, I-Bc; i Scale e cadenze nelle 3 posizioni, Mc.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Fedele Fenaroli (1730-1818) - Altres: Fedele Fenaroli (1730-1818)


Parlem amb veu pròpia...

Fedele Fenaroli va ser un professor que, pel que sembla, va ser determinant en la formació de molts autors clàssics i romàntics especialitzats, la majoria d'ells, en el teatre. Cimarosa, Zingarelli o Nicolini, entre altres, van estudiar amb l'italià en els conservatoris de Nàpols. Per tant, pel que fa a pedagogia musical Fenaroli, si més no a la Nàpols internacional d'aleshores, va ser un autor molt conegut i admirat. Pel que fa a composicions, el seu art va estar definit per l'exigent i refinat contrapunt de la majoria de les seves obres vocals les quals s'han de contextualitzar en l'òrbita del seu mestre barroc Francesco Durante a qui va tenir sempre com a referent absolut. En conseqüència, i talment com quedarà demostrat en el Stabat Mater per a soprano i alto, dos violins, viola, violoncel, clavecí i orgue, de data desconeguda, el seu art, si més no en aquesta partitura, es hereva del barroc més refinat de la tradicional escola napolitana en què el lirisme vocal n'és el protagonista.

Tot i existir nombroses obres vocals religioses de Fenaroli, entre elles un rèquiem de 1770, diverses misses, cantates i oratoris, només s'ha recuperat, per partida doble, aquest Stabat Mater. La interpretació en ambdós casos pateix certs desajustos tot i que en una sensiblement més agreujats que en l'altre. Sense ser una obra extensa, el recorregut és certament fosc i amb escasses referències al classicisme al que teòricament s'emmarcaria Fenaroli en relació a l'època en què va viure. Relíquia històrica sense discussió possible que hauria estat majúscula si la interpretació i/o enregistrament fos de major qualitat. En qualsevol cas, agrair a tots els que han fet possible el poder donar a conèixer a Fenaroli més enllà de l'acadèmia en la que feliçment va viure i educar a tants bons mestres italians!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Fedele Fenaroli – Stabat Mater e Domine Deus

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

MACKENZIE, Alexander (1847-1935) - Pibroch Suite, Op. 42

April 28, 2014, 6:20 am
$
0
0
Émile Bernard - Breton Girl with a Red Umbrella (1888)
Obra d'Émile Bernard (1868-1941), pintor francès (1)



- Recordatori d'Alexander Mackenzie -
En el dia de la commemoració del seu 79è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Émile Bernard (Lille, 28 d'abril de 1868 - París, 16 d'abril de 1941), va ser un pintor postimpressionista francès. Fill d'un comerciant de teles, amb 16 anys ingressa a l'Acadèmia de Fernand Cormon a París, on va coincidir amb Henri Toulouse-Lautrec i de la qual va ser expulsat als dotze mesos, a causa dels seus experiments amb la sintaxi de l'impressionisme i del puntillisme i sobretot per la seva insolència i dissipació. Més tard es dirigeix ​​a Normandia i Bretanya, treballant al costat de Paul Gauguin a Pont Aven i coneixent amb el pas dels anys a Vincent Van Gogh i a Auguste Renoir. Des de llavors reivindicarà la paternitat de l'estil sintetista (plans de color purs i llisos), estil que practicava al costat de Gauguin. El 1893, gràcies al suport econòmic d'Antoine de la Rochefoucaud, va viatjar a Turquia i a Egipte on es va casar i on va viure fins el 1903, amb una interrupció el 1896 amb motiu d'un viatge a Sevilla, on va conèixer al pintor espanyol Ignacio Zuloaga. El 1921 va viatjar a Venècia on hi va estar durant 7 anys dedicat principalment a l'escriptura. Emile Bernard que va ser l'inventor d'un nou plantejament artístic, va exercir també un paper iniciàtic fonamental per al pintor Paul Gauguin. Va morir el 1941 a París, al seu estudi del número 15 del carrer Bourbon.

Font: En català: Émile Bernard (1868-1941) - En castellano: Émile Bernard (1868-1941) - In english: Émile Bernard (1868-1941) - Altres: Émile Bernard (1868-1941) 


Parlem de Música...

Sir Alexander Campbell Mackenzie (Edinburgh, 22 d'agost de 1847 - London, 28 d'abril de 1935) va ser un director d'orquestra i compositor. Va néixer en una família de músics. El seu pare, Alexander Mackenzie (1819-1857), va ser director de l'orquestra al Teatre Real d'Edimburg on va ser un violinista respectat, compositor i arranjador de música tradicional. Abans que el seu pare morís, el va enviar a Alemanya on va estudiar i on va actuar en estrenes d'obres de Liszt, Wagner i Berlioz. El 1862 va retornar a Londres on va rebre formació de Prosper Sainton. El 1865 Mackenzie va tornar a Edimburg on va seguir en la seva formació. Va començar a tocar el violí en orquestres locals on va conèixer compositors com Bülow o Clara Schumann. El 1879 va abandonar Edimburg per recorre Europa. El 1885 va tornar a Londres on va dirigir el Novello Choir. El 1888 va ser escollit director de la Royal Academy of Music, càrrec que va ocupar durant 36 anys. Com a director d'orquestra va estar al càrrec de la Royal Choral Society i de l'Orquestra de la Societat Filharmònica durant els anys 1892-1899. Com a president de la Societat Internacional Musical, (1908-1912), Mackenzie va supervisar els congressos de Viena (1909) i Londres (1911). Va ser nomenat cavaller el 1895. També va ser president del Col·legi Real d'Organistes (1893-7 i 1914-16). Es va retirar de la vida pública a mitjans de la dècada de 1920. Va morir l'abril de 1935.

Les primeres obres de maduresa de Mackenzie van ser compostes a finals de 1860. La primera, el Quartet de cordes en Sol, mostra un compositor sòlid (Mackenzie va interpretar la part del violí en la primera representació a Edimburg el 1875). A partir d'aleshores va començar a compondre en gran quantitat i varietat. Obres orquestrals, concertants i de cambra així com nombroses obres corals i unes poques òperes són el repertori de l'anglès. Tot i la bellesa de la majoria de les seves obres, l'irrupció de nous estils i formes més moderns van relegar Mackenzie en un profund oblit que s'ha allargat la quasi totalitat del segle XX.

Font: En català: Alexander Mackenzie (1847-1935) - En castellano: No disponible - In english: Alexander Mackenzie (1847-1935) - Altres: Alexander Mackenzie (1847-1935)


Parlem amb veu pròpia...

La Suite Pibroch opus 42, per a violí i orquestra, la va escriure Mackenzie a petició de Sarasate per tal d'incloure-la el programa del Festival de Leeds del 1889. Pel que sembla la va compondre relativament ràpid, en només deu dies. L'obra, conseqüentment, va ser estrenada, sota la batuta del seu compositor, el dia 10 d'octubre de 1889 a Leeds, en el marc del seu festival. El primer moviment de la Suite, rhapsody-lento, té un estil i una forma bastant lliure. L'entrada, sinuosa i tranquil·la és de gran bellesa amb el violí parafrasejant delicadament el camí a l'orquestra. Aquesta melodia inicial té un regust celta proper, per l'estructura i els colors orquestrals, a la Fantasia Escocesa de Max Bruch. La diferència rau en el contingut ja que Mackenzie utilitza material propi de la seva Escòcia natal que el diferencia del seu col·lega alemany.

El segon moviment, Caprice, és una introducció, tema i variacions sobre la melodia tradicional, "There's Three Good Fellows Down in Yon Glen". Aquesta cançó va aparèixer en col·leccions impreses des de la dècada de 1740 per McGibbon, Oswald i altres. Interludis melòdics s'insereixen després de la variació No. 6 i la variació final No. 9. El moviment finalitza amb una cadència no acompanyada que ens introdueix i ens invita a escoltar l'últim moviment. Aquest, en la forma dance allegro vivace, incorpora dos temes tradicionals. El més important "Leslie's Lilt"és a partir del manuscrit Skene (c.1625), que Mackenzie coneixia a través de la publicació Dauney's Ancient Scottish Melodies. La contrapartida i contrast sorgeix amb "The Humours of Glen", una cançó que va aparèixer en moltes col·leccions del segle XVIII com el Flores Musicæ i el Neil Gow's Complete Repository. Música realment curiosa i agradable que en certs moments ens traslladarà de ple a la nòrdica i verda regió escocesa!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Scottish Fantasies for Violin And Orchestra

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

KREUTZER, Conradin (1780-1849) - Te Deum D-Dur, KWV 3301

May 1, 2014, 12:55 pm
$
0
0


... Estaré absent per uns dies ...
↧

VOGLER, Georg Joseph (1749-1814) - Großes Requiem in E-flat

May 11, 2014, 5:14 am
$
0
0
Charles Le Brun - The Road to Calvary (c.1640)
Obra de Charles Le Brun (1619-1690), pintor francès (1)



- Recordatori de Georg Joseph Vogler -
En la setmana de la commemoració del seu 200è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Charles Le Brun (París, 24 de febrer de 1619 - París, 22 de febrer de 1690) va ser un pintor francès que amb recarregats dissenys barrocs va dominar l'art realitzat a França durant dues generacions. Va néixer a París, en el si d'una família d'artistes, i va rebre la seva formació artística a la seva ciutat natal i a Roma, on va treballar amb el pintor classicista francès Nicolas Poussin. Al seu retorn a París el 1646, Lebrun va anar desenvolupant de manera gradual un estil clàssic basat en el gust barroc pel drama, el naturalisme i la decoració. El 1648, amb el ministre de finances francès Jean-Baptiste Colbert, i altres, va intervenir en la fundació de la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura. Lebrun va pintar els frescos de grans castells com Vaux-le-Vicomte que estan considerats com la seva obra mestra, Sceaux i la Galeria d'Apolo, al Louvre. Va obtenir el favor del rei Lluís XIV gràcies a una sèrie de cinc llenços que documentaven les gestes d'Alexandre el Gran (1661-1673, Museu Louvre, París), va ser nomenat pintor del rei i va aconseguir la noblesa el 1662. Un any més tard Lebrun es va convertir en el director de la Reial Fàbrica dels Gobelins de tapissos i mobles, per a la qual va pintar diferents cartrons. A partir del 1679-1684 va dirigir la decoració del Palau de Versalles, incloent l'Escala d'Ambaixadors i el Saló dels Miralls i a més a més va concebre el disseny dels seus jardins.

Font: En català: Charles Le Brun (1619-1690) - En castellano: Charles Le Brun (1619-1690) - In english: Charles Le Brun (1619-1690) - Altres: Charles Le Brun (1619-1690)


Parlem de Música...

Georg Joseph Vogler (Würzburg, 15 de juny de 1749 - Darmstadt, 6 de maig de 1814) va ser un teòric, professor, pianista, constructor d'orgues i compositor alemany. La seva teoria de l'harmonia va influenciar alguns dels enfocaments del segle XIX. Es va anticipar a l'època romàntica amb la seva harmonia cromàtica, orquestració colorista i melodies provinents de la tradició popular i de les cultures exòtiques. El seu concepte radical en el disseny d'orgues va despertar l'interès però també la controvèrsia generalitzada; els seus escrits sobre la reforma de la música sacra van anticipar el moviment cecilià. El treball de Vogler no va deixar indiferent. Se'l va criticar per les seves excentricitats i els seus detractors el van titllar de "xarlatà". Ell, però, va gaudir de l'admiració de la majoria dels seus clients i alumnes al llarg de la seva carrera i, en retrospectiva, es va destacar com un pensador musical profundament innovador i professional. Els seus èxits no només agreguen una nova veu a la vida musical europea de finals del segle XVIII i principis del XIX sinó també una notable influència en els seus successors romàntics.

Fill d'un fabricant d'instruments de Würzburg, Vogler va assistir a un Gymnasium jesuïta abans de matricular-se als estudis humanístics a la Universitat de Würzburg el 1763. Anys més tard va estudiar Dret Canònic. En aquests primers anys va compondre ballets i música teatral per a diverses actuacions universitàries. El 1770 va obtenir una plaça de capellà de la Cort de Mannheim. Ambiciós en la seva carrera musical, ben aviat va tenir la confiança dels electors i va poder realitzar diversos viatges d'estudis a Itàlia. Allà va conèixer i estudiar amb el Pare Martini a Bologna i amb Francesco Antonio Vallotti a Padova. A Roma va entrar com a soci de l'Accademia dell'Arcadia i el Papa Pius VI el va nomenar protonotari papal, camarlenc i Cavaller de l'Esperó Daurada. El 1775 va tornar a Mannheim ja amb el càrrec de conseller espiritual i segon mestre de capella de la Cort. Va fundar la Mannheimer Tonschule i va començar a publicar escrits didàctics, incloent el manual Tonwissenschaft und Tonsezkunst (1776), un recull de material pedagògic titulat Kuhrpfälzische Tonschule (1778) i la sèrie de tres volums Betrachtungen der Mannheimer Tonschule (1778-81).

El 1780 va viatjar a París per guanyar-se l'aprovació de la seva teoria de l'harmonia de l'Académie Royale des Sciences. En aquells anys va treballar tant a París com a Versalles. El 1783 va viatjar a Londres. El 1784 va tornar a Alemanya on va succeir a Andrea Bernasconi com a primer mestre de capella. El 1786 va abandonar aquest càrrec per entrar al servei, com a director musical i mestre del príncep hereu, del Rei Gustav III de Suècia. A Estocolm va reprendre el seu treball pedagògic sense abandonar la composició i els seus viatges. En un d'aquests, concretament a Espanya, va ser arrestat al confondre'l amb un espia. Sense més conseqüències va continuar viatjant per la Mediterrània a la recerca de cançons tradicionals. El 1793 va retornar a Suècia on va conservar el seu càrrec reial fins el 1799. A partir d'aleshores va continuar viatjant en la seva nova faceta de dissenyador d'orgues. Copenhaguen (1799-1800), Berlin (1800-1801), Praga (1801-2) i Viena (1802/3-5), on va conèixer a Haydn i on va competir amb Beethoven. Va obtenir una comissió d'Emanuel Schikaneder per la seva òpera Samori (1804) i es va convertir en mestre d'un jove Carl Maria von Weber. El 1810 es va unir a un cercle d'amics de Weber, a qui va ensenyar, amb, entre altres, compositors com Meyerbeer, el teòric Gottfried Weber i l'austríac Johann Gänsbacher. Va continuar treballant en el disseny innovador d'orgues fins el mes de maig de 1814, any de la seva mort.

Musicalment Vogler va ser un compositor extraordinàriament prolífic tot i el seu treball polifacètic en diversos camps. Les seves composicions inclouen obres sacres vocals, òperes, nombrosa música instrumental i innovadora música de teclat. Si bé van ser poques les obres de Vogler que van aconseguir el reconeixement públic, alguna de la seva música es va guanyar immediatament l'admiració. Diversos dels seus treballs es van dur a terme en molts concerts fins ben entrat el segle XIX i, entre altres, el mateix Robert Schumann va elogiar ferventment, el 1838, la música de Vogler. Extraordinàriament reeixit com un organista virtuós se'l coneixia pels efectes sonors sorprenents. El mateix Mozart va poder gaudir d'alguna de les seves interpretacions en viu tot afirmant, en una carta a Leopold Mozart del 18 de desembre de 1777, que possiblement "era un dels organistes i clavecinistes més sorprenents d'Europa"



Parlem amb veu pròpia...

La història de Vogler, tot i estar ben documentada, és poc coneguda tot i ser un dels màxims acadèmics alemanys del segle XVIII. En certa manera, proper al que va representar el Pare Martini a Itàlia, va ser l'exponent d'una innovadora corrent musical, va gaudir del suport i de l'admiració de molts dels que sol·licitaven els seus serveis així com dels nombrosos alumnes que va tenir. No obstant, en vida la seva música "diferent", avançada al seu temps i més pròxima al romanticisme que al classicisme en el que va viure, el van situar a l'ombra i sovint en el menyspreu. Viatger incansable, va recorre la quasi totalitat del territori europeu, primer com a virtuós organista i després com a arquitecte d'orgues el disseny dels quals va despertar la controvèrsia de molts contemporanis. Va ser autor, així mateix, de nombrosos tractats teòrics els quals van ser àmpliament editats i publicats a Alemanya, especialment durant el segle XIX. Musicalment, va ser un autor extraordinàriament prolífic tot i que la majoria de les seves obres romanen inèdites, fins i tot, a dia d'avui: Òperes (la més coneguda de les quals va ser Samori, 1804), Música Incidental (Hamlet, Die Spanier in Peru, et al.), Ballets (Utili Dulci, 1808; La soirée enchantée, 1771; et al.), Música religiosa (Missa pastorella, 1768; Missa pastoritia, 1775; Missa Solennis, 1784; Rèquiems, 1776 i 1809; Motets, Vespres, Salms, Himnes, Cantates et al.), Obra vocal secular (Le dernier morceau de la cantate suédoise, 1786; Amore prigionero de P. Metastasio, 1804; et al.) i música instrumental (Simfonies, Concerts de Pianoforte, Variacions per a piano i orquestra, obra de cambra per a diversos instruments, sonates per a piano, clavecí i orgue).

Avui explorarem algunes de les poques edicions disponibles de la seva extensa obra. Tenint en compte que aquesta setmana es commemora el 200 aniversari de la seva mort, és una llàstima observar el silenci a l'entorn del seu nom. En qualsevol cas, recuperarem una de les grans obres del seu repertori litúrgic. El Großes Requiem en Mi bemoll per a solistes, cor i orquestra va ser escrit durant la seva estada a Munich en els anys 1805-1806. Publicat probablement a Viena el 1809, Vogler tenia l'esperança de poder-lo representar en el funeral del seu amic Joseph Haydn. No va ser així i, de fet, el mateix Vogler no va poder escoltar en vida el seu propi rèquiem. El 1818 es va publicar i interpretar oficialment. Aquest rèquiem va ser particularment ben conegut pels coetanis alemanys de Vogler, especialment pel seu fidel alumne Carl Maria von Weber. No obstant, el propi rèquiem com la majoria de les obres de Vogler van desaparèixer d'escena pocs anys després de la seva mort. Considerat com un "Rèquiem divi" en paraules de Weber, la crítica de l'època el va "lloar" tot comparant-lo amb el de Mozart. Tant l'estil, a vegades proper al del seu propi rèquiem de 1776 com a vegades visionari i romàntic, és únic i hereu de l'empremta heterodoxa i informal d'un Vogler que tant va ser admirat com defenestrat però a qui avui, 200 anys després de la seva mort, hem de recuperar ja que forma part, indiscutiblement, de la història de la música!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Mozart And His Contemporaries: Kraus, Vogler And J.G. Berwald

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

VON HENSELT, Georg Martin Adolph (1814-1889) - Piano works

May 12, 2014, 5:10 am
$
0
0
Joseph Garibaldi - Vieux port par temps dorage
Obra de Joseph Garibaldi (1863-1941), pintor francès (1)



- Recordatori de Georg Martin Adolph von Henselt -
En el dia de la celebració del seu 200è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Joseph Garibaldi (Marsella, 12 de maig de 1863 - Marsella, 1941) va ser un pintor francès. Fill d'un empleat italià de l'empresa de Noilly Prat de Marsella, el seu talent és detectat per Louis Prat, director de la companyia, que va decidir inscriure'l a l'Escola de Belles Arts. L'arribada a Marsella des de Lió del pintor Antoine Vollon va ser important ja que sota la seva influència i els seus consells Garibaldi no només es va poder convertir en un amic proper del pintor sinó que també va aprendre'n el seu art. Es va inscriure a l'Associació d'Artistes de Marsella. El seu àmbit de treball va ser la geografia mediterrània i la ciutat de Marsella de la qual va pintar-ne diverses vistes, especialment portuàries. Durant alguns anys va viatjar a Venècia, Còrsega i Savoia. Aquests viatges queden documentats per les pintures que va realitzar. La majoria de la seva obra, poc coneguda en general i en un estil proper al romanticisme de Turner pels colors, el realisme i fins i tot la pinzellada, roman al Palau de les Arts a Marsella.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Joseph Garibaldi (1863-1941) - Altres: Joseph Garibaldi (1863-1941)


Parlem de Música...

Georg Martin Adolph von Henselt (Schwabach, 12 de maig de 1814 - Cieplice Śląskie-Zdrój, 10 d'octubre de 1889) va ser un pianista i compositor alemany. El seu pare era un fabricant de cotó en Schwabach. La família, amb sis fills, es va traslladar a Munich el 1817. Henselt i una de les seves germanes més grans van començar els seus estudis musicals des de ben petits. El petit Henselt va estudiar violí i piano amb el que va progressar ràpidament. Des del principi, es va sentir atret per la música de Weber. El 1826, va començar a estudiar amb Frau von Geheimratin Fladt un antic alumne d'Abbé Vogler. Von Fladt va ajudar a Henselt a aconseguir el favor del Rei Lluís I. Aquest el va enviar a Weimar on va estudiar, fins el 1832, amb Hummel. El novembre d'aquell any va debutar oficialment a Munich on va rebre un gran suport i unes millors crítiques. A partir del 1834 va estudiar a Viena amb Simon Schechter. El 1837 es va casar amb Rosalie Vogel, una bona amiga de Goethe.

La felicitat d'aquella època matrimonial queda constància en els seus opus 2 i 5 de 1837-1838. De gran bellesa i recarregats de passió, mostren trets característics i propers a la música de Chopin. La majoria de la producció d'Henselt d'aquell temps van ser obres per a piano. Majoritàriament peces de saló, poemes, estudis, nocturns i romances. Bon amic dels Schumann (Robert i Clara), va compartir sovint escena amb ambdós. Les úniques obres de gran abast que va compondre Henselt van ser el seu conegut Concert per a piano Op. 16 (publicat el 1847), les Variacions per a piano i orquestra en base a una melodia de Robert le diable de Meyerbeer Op. 11 (1840) i el Trio amb piano Op. 24 (1851). A principis del 1838, Henselt va arribar a Sant Petersburg on va interpretar, en privat, pel Comte Mikhail Vielgorsky, pianista i compositor. Allà va treballar també com a professor. Un dels seus alumnes va ser Vladimir Stasov. A la ciutat russa va conèixer a Liszt amb qui va compartir escenaris i una càlida amistat. El 1844 va rebre la visita dels seus bons amics alemanys Robert i Clara Schumann.

A principis de la dècada de 1850, Henselt es va embarcar en una gira de concerts per França, Alemanya i Anglaterra. En aquest país va dedicar un temps a visitar a Johann Baptist Cramer un dels pianistes a qui més admirava. El 1853 va retornar a Rússia on va iniciar una gira concertant. Si bé els seus actes públics van disminuir considerablement a partir d'aleshores. L'aparició de Leschetizky i Anton Rubinstein a Sant Petersburg van motivar, en part, el seu progressiu abandonament dels escenaris. És d'aquesta manera que Henselt es va concentrar en la docència a partir del 1861. D'entrada a Moscow i a partir del 1887 en el Conservatori de Sant Petersburg. Dos anys més tard, va morir a Cieplice Śląskie-Zdrój, Polònia.



Parlem amb veu pròpia...

Henselt va ser un virtuós pianista, compositor i professor que va viure l'efervescència nacionalista russa a Sant Petersburg. Tot i ser alemany, a Rússia el van cuidar, promocionar i celebrar amb sincera veneració. La seva condició de professor del Conservatori de Sant Petersburg i de professor al Conservatori de Moscou el van consolidar en aquella geografia i, en certa forma, l'alemany va ser un dels teòrics musicals més influents de la nova generació de pianistes russos. Henselt, musicalment, va compondre principalment música per a piano sol. De fet, el seu temperament perfeccionista va condicionar la seva obra ja que va ser, al llarg de la seva carrera, reticent a les grans obres orquestrals. En aquest sentit, el Concert de Piano Op. 16 i les Variacions per a piano i orquestra Op. 11 són les dues grans partitures del seu repertori. Les altres, amb excepció d'unes poquíssimes cançons i un parell d'obres de cambra, són per a piano.

L'edició d'avui, de les poques monogràfiques existents al seu nom, recopila una bona part del seu opus per a piano. Des dels seus estudis característics Op. 2 i Op. 5 fins a breus partitures individuals per nom, entre altres, de Poème d'amour, Rhapsodie, Frühlingslied, La GondolaoToccatina. Algunes d'aquestes obres són primeres gravacions mundials per la qual cosa, i per celebrar el seu 200 aniversari de naixement, ja serà motiu de benaurança. No són obres pensades per a interpretacions altament exigents, virtuoses i fins i tot públiques ja que Henselt es va guanyar bé la vida com a professor per la qual cosa no tenia la més mínima necessitat de publicar el seu repertori el qual escrivia majoritàriament per a sí mateix. Aquest fet és important per entendre'n la temàtica i fins i tot per a intuir l'estat d'ànim del propi compositor. D'elevada sensibilitat romàntica i gràcies a la impecable interpretació, ens podrem introduir en la ment creativa d'aquest pianista alemany a qui avui celebrem. Poesia pianística, de tonalitat molt semblant en cada una de les partitures però que ràpidament captiva pel seu missatge nostàlgic i profundament sentimental!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Henselt Piano Works

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

SULLIVAN, Arthur Seymour (1842-1900) - Overtures

May 13, 2014, 5:20 am
$
0
0
Kitagawa Utamaro I - Two Geishas and a Tipsy Client (c.1805)
Obra de Kitagawa Utamaro (1753-1806), pintor i gravador japonès (1)



- Recordatori de Sir Arthur Seymor Sullivan -
En el dia de la celebració del seu 172è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Kitagawa Utamaro (喜多川 歌麿, ca. 1753 - Tokyo, 31 d’octubre de 1806) va ser un dels principals mestres del gravat i l'estampa japonesa, que va dominar la popular escola Ukiyo-e durant la dècada del 1790 en l'anomenat Període Edo. Va néixer a les rodalies d'Edo (ara Tòquio) i es va traslladar sent encara jove a la ciutat, començant la seva carrera com gravador de belles estampes femenines amb el nom de Toyokai. En la seva primera obra important, el llibre il·lustrat Gahon chusen (Insectes, 1788), va realitzar els gravats utilitzant les regles d'estricta observació desenvolupades pels pintors naturalistes japonesos. Des de l'any 1791 va retornar als retrats de dones i a les escenes galants i eròtiques al flotant món dels animats barris de plaer d'Edo. En les seves subtils estampes a color de cortesanes i dones d'aquests barris, Utamaro va retratar els prototips de l'encant femení en tots els seus aspectes, dominant el gènere del retrat femení de manera tan perfecta que grans contemporanis com Hokusai van eludir aquests temes de forma deliberada per no competir amb ell. 

Va destacar sobretot per la gràcia i elegància dels seus dissenys, pel delicat tractament dels personatges i les seves expressions i per la seva intrèpida execució de la difícil tècnica del gravat en fusta (xilografia), com es pot observar quan representa les transparències de la roba. Els seus bells dissenys, interpretats amb més audàcia i voluptuositat que en el delicat estil creat pel gravador Harunobu, van establir noves formes i models tant per la moda com per la pintura. Va realitzar sovint cicles pictòrics, com ara Fu ninsogaku jittai (Deu tipus fisonòmics de dones, 1801-1803). Utamaro va aconseguir un enorme èxit i popularitat motiu pel qual els seus últims gravats de la dècada del 1800 van perdre qualitat en benefici d'una major quantitat. El 1804 va realitzar una sèrie d'escenes del dictador militar Toyotomi Hideyoshi i de les seves concubines les quals van ser considerades com a sedicioses pel Shogunat Tokugawa. Utamaro va ser condemnat a 50 dies de presó. Va exercir una enorme influència en posteriors gravadors. Va morir l'octubre de 1806.

Font: En català: Kitagawa Utamaro (1753-1806) - En castellano: Kitagawa Utamaro (1753-1806) - In english: Kitagawa Utamaro (1753-1806) - Altres: Kitagawa Utamaro (1753-1806)


Parlem de Música...

Sir Arthur Seymour Sullivan (Lambeth, Londres, 13 de maig de 1842 - Londres, 22 de novembre de 1900) va ser un compositor britànic famós per les seves òperes còmiques escrites en col·laboració amb el llibretista de la mateixa nacionalitat William Gilbert. Aquestes obres i la mostra que van crear (barreja de paròdia, burla i sàtira) van rebre el nom d'òperes savoy ja que van estrenades, diverses d'elles, al Teatre Savoy de Londres. Va néixer el 13 de maig de 1842 a Londres, va estudiar a la Royal Academy of Music d'aquesta ciutat, al Conservatori de Leipzig i amb el seu pare, Thomas Sullivan, director d'orquestra i professor de clarinet. Sullivan va ser nomenat organista de l'església de Sant Miquel de Londres el 1861. El 1862 va escriure la música per a l'obra La tempesta de William Shakespeare, el que li va valer una gran reputació. El 1866 va ser nomenat professor de composició de la Royal Academy of Music de Londres. La primera òpera còmica de Sullivan, Cox and Box (1867) va posar de relleu el seu notable talent. El 1871 va conèixer a Gilbert i tots dos van començar una fecunda col·laboració que va durar 25 anys. Junts van produir 14 òperes còmiques, entre les quals cal citar Trial by Jury (1875), HMS Pinafore (1878), The Pirates of Penzance (1879), The Mikado (1885), The Yeomen of the Guard (1888) i The Gondoliers (1889).

Des del punt de vista musical les òperes de Gilbert i Sullivan estan considerades com les millors òperes còmiques escrites en llengua anglesa. Sullivan tenia un do especial per la melodia i per la paròdia musical, especialment d'estil barroc com ara l'òpera italiana i el madrigal isabelí anglès. A més va crear nous tipus d'escenaris còmics musicals i un tipus de cançó especial que consistia en una melodia lleugera dins d'una gamma vocal limitada amb la recitació d'un text llarg i ràpid. Entre les seves últimes obres es troba la cantata popular The Golden Legend (1886), un Te Deum (1897), la gran òpera Ivanhoe (1891) i cançons entre les que destaquen les escrites per uns poemes de Shakespeare i la famosa "Onward! Christian Soldiers" (1872) i "The Lost Chord" (1877). Sullivan va morir el 22 de novembre de 1900 a Londres.

Font: En català: Arthur Seymour Sullivan (1842-1900) - En castellano: Arthur Seymour Sullivan (1842-1900) - In english: Arthur Seymour Sullivan (1842-1900) - Altres: Arthur Seymour Sullivan (1842-1900) 


Parlem amb veu pròpia...

Personalment, l'any 2013 i el que portem de 2014, entre molts altres, m'han descobert a una figura musical a la que ignorava completament. Arthur Sullivan és un d'aquells autors que havia escoltat però no per música. Fa uns mesos el vaig descobrir a través de la seva música religiosa la qual, pel que sembla, forma part del repertori més desconegut d'aquest compositor. La òpera, en treball conjunt amb el seu inseparable llibretista Sir William Schwenck Gilbert, va ser el cos principal del seu repertori. Avui, tanmateix, seguirem sense parlar de lírica i ens centrarem, en exclusiva, en la seva música instrumental. En aquesta edició monogràfica, en què podrem escoltar la òpera La Rosa de Pèrsia, de 1899, és a dir la última del seu extens catàleg, també hi trobarem un interessant recorregut per algunes de les obertures més conegudes. Entre elles la de l'òpera Mikado, ambientada al Japó, però també una curiosa peça simfònica, no associada a cap òpera, per títol Obertura di ballo i una introducció a l'univers de Sheakspeare amb l'obertura Macbeth. Sullivan va ser, possiblement, un dels exponents de l'orientalisme musical, és a dir, de la fascinació per la cultura de països llunyans d'aleshores com el Japó, la Xina i especialment els països Àrabs. Exemples d'orientalisme n'hem vist sovint en pintura però no tant, fins ara, en música. Sullivan n'és un representant però no l'únic així que, properament, en seguirem parlant!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Sullivan, A.: Rose of Persia (The) / Opera and Concert Overtures

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FÖRTSCH, Johann Philipp (1652-1732) - Musica sacra

May 14, 2014, 5:09 am
$
0
0
Girolamo da Carpi - Cardinal Ippolito de Medici and Monsignor Mario Bracci (c.1532)
Obra de Girolamo da Carpi (1501-1556), pintor italià (1)



- Recordatori de Johann Philipp Förtsch -
En el dia de la celebració del seu 362è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Girolamo da Carpi (Ferrara, 1501 - 1 d'agost de 1556) fou un pintor i decorador a la Cort dels Este del Ducat de Ferrara. Va començar a pintar a en aquesta ciutat com a aprenent de Benvenuto Tisi (il Garofalo) però abans dels 20 anys, va viatjar a Bolonya, per la qual cosa sovint se'l considera una figura del primer renaixement de l'Escola Bolonyesa. Es va influenciar de l'estil manierista de Giulio Romano. Va tornar a Ferrara i va col·laborar amb Dosso Dossi i Garofalo entre altres en alguns encàrrecs de la família d'Este. Girolamo es va convertir en l'arquitecte del Papa Juli III el 1550 i va supervisar la remodelació dels palaus del Vaticà. De tornada a Ferrara, se li van encarregar les ampliacions del Castello Estense. Les pintures de Da Carpi inclouen, entre altres, el "Descens de l'Esperit Sant", a l'Església de Sant Francesc a Rovigo; una "Madonna", una "Adoració dels Mags", una "Santa Caterina" a Bolonya i el "Sant Jordi" i "Sant Jeroni" a Ferrara.

Font: En català: Girolamo da Carpi (1501-1556) - En castellano: Girolamo da Carpi (1501-1556) - In english: Girolamo da Carpi (1501-1556) - Altres: Girolamo da Carpi (1501-1556)


Parlem de Música...

Johann Philipp Förtsch (Wertheim am Main, bap. 14 de maig de 1652 - Eutin, 14 de desembre de 1732) va ser un compositor alemany. Amb 7 anys va entrar al Gymnasium de Frankfurt am Main on va rebre una formació acadèmica i musical amb Johann Andreas Herbst. El 1671 es va matricular a la Universitat de Jena on va estudiar Filosofia i Medicina. L'any següent va estudiar Dret a Erfurt. A partir del 1674 es perd el seu rastre durant uns anys. Es creu que va viatjar per Alemanya i França. En aquest període indeterminat es creu que possiblement va seguir la seva formació (segons Musicalisches Lexicon de Johann G. Walther, 1732) i que també va conèixer a Johann Philipp Krieger, amb qui segurament va col·laborar professionalment. El 1678 es va traslladar a Hamburg, la ciutat on va desenvolupar una part important de la seva carrera. Primer va actuar com a cantant al Ratschor però ben aviar es va unir a l'òpera com a cantant solista. El 1680 va succeir a Theile com a director de la Hofkapelle a Schloss Gottorf, Schleswig, la residència de Christian Albrecht de Schleswig-Holstein. El 1681 es va graduar en Medicina a la Universitat de Kiel. Entre els anys 1684 i 1690 es va convertir en el principal compositor a Hamburg, escrivint un mínim de 12 òperes. A partir del 1690 va abandonar la música i es va dedicar a la Medicina, primer a Schleswig i després a Eutin, la ciutat on va morir el desembre de 1732.

La vida musical de Förtsch és breu i geogràficament localitzada a Hamburg. El teatre i l'òpera van ser els gèneres amb els que va treballar tot i que la majoria de la seva obra s'ha perdut. Es conserva un extracte d'una publicació que conté fins a 20 àries. Aquestes mostren un estil propi, característicament alemany en el seu ús. Förtsch, per altra banda, va ser també un compositor prolífic de cantates (80), la majoria d'elles escrites en el període de Gottorf (1686-1688), motets i altra obra religiosa i secular vocal. Va publicar, així mateix, dos tractats teòrics: Musicalischer Compositions Tractat i Von dem dreyfachen Contrapunct.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Philipp Förtsch (1652-1732) - Altres: Johann Philipp Förtsch (1652-1732)


Parlem amb veu pròpia...

El barroc alemany, com ja he comentat anteriorment, és una autèntica mina de tresors. Dels molts compositors que van existir en aquell temps i més enllà dels primera fila, hi ha tota una generació impossible de quantificar d'autors més o menys coneguts que van conviure i treballar en aquell apassionant segle d'or de la cultura barroca alemanya. Probablement, el cas de Johann Philipp Förtsch és peculiar per la seva pròpia història de vida. Förtsch va ser "metge", entenent la medicina com quelcom més proper a l'alquímia i no tant a la ciència, per tant, la seva vocació fou pròpiament aquesta. La música va ser un passatemps complementari a la seva formació en Medicina a Jena i Erfurt. Ara bé, la seva afició musical anava més enllà d'un simple divertimento ja que fou nomenat, el 1680, mestre de capella de Schleswig. I si bé el seu període musical va ser molt breu, entre els anys 1674-1690, va ser suficient com per deixar una empremta prou interessant com per recuperar-lo, amb decència, en aquest dia de celebració del seu aniversari.

El seu repertori, tot i ser abundant i estar documentat de la seva etapa d'Hamburg, en prou feines ha sobreviscut al pas del temps. De les 12 òperes que va escriure només en sobreviuen 40 àries individuals. També es documenten fins a 82 cantates, incloent les 11 peces en alemany i llatí de la present edició, així com una col·lecció de cànons i dos tractats teòrics musicals. Aquesta edició és, en la majoria d'obres que es presenten, una primícia mundial pel que fa a la recuperació d'aquest enigmàtic autor alemany. L'estil de la música de Förtsch és proper al de Schütz i Buxtehude i, en general, està ben elaborada i la podem situar al nivell de mestres com Bruhns, Weckmann o Reincken. La qualitat de l'edició, tenint en compte que parlem de Carus, està al nivell que correspon, és a dir, el so té una gran profunditat, riquesa i amplitud. Les parts vocals, com marcava la tradició teològica de l'època, són intel·ligibles tant en les obres en alemany com les que trobarem en llatí. Les partitures que escoltarem són, per ordre, les següents: Veni Creator Spiritus [Soli SB, Vl, Vga, Bc (Vne, Theorbe, Cemb, Org)]; Ach, dass die Hülfe aus Zion [Soli SB, Vl, Vga, Bc (Vne, Org)]; Verbum caro factum est [Soli ATB, 2 Vl, Bc (Vga, Vne, Theorbe, Cemb, Org)]; i Ich freue mich im Herrn [Soli SS, 2 Vga, Dulzian, Bc (Vga, Vne, Theorbe, Cemb, Org)]. Possiblement, a Förtsch l'oblidarem amb facilitat, no obstant, aquest testimoni és l'exemple de com amb pocs efectius es pot assolir una gran varietat d'efectes sonors de gran bellesa i rigor!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

INTÈRPRETS: Alex Potter (alto); Markus Flaig (bass); Monika Mauch (soprano); Barbara Bubl (soprano); Hans Jorg Mammel (tenor); L'Arpa festante
CARUS: Johann Philipp Förtsch: Ich freue mich im Herrn · I rejoice in the Lord
IMSLP: No disponible
CPDL: No disponible

    Johann Philipp Förtsch: Ich freue mich im Herrn

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

BALFE, Michael William (1808-1870) - Songs and Ballads

May 15, 2014, 5:10 am
$
0
0
Richard Rothwell - Unknown man, formerly known as Michael William Balfe
Obra de Richard Rothwell (1800-1868), pintor irlandès (1)



- Recordatori de Michael William Balfe -
En el dia de la celebració del seu 206è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Richard Rothwell (Athlone, Irlanda, 20 de novembre de 1800 - Roma, 13 de setembre de 1868). El 1814 va ingressar a l'Escola d'Arts de Dublín i va estudiar durant cinc anys abans d'iniciar el seu camí independent en la pintura, el dibuix i especialment en el retrat. El 1824 va entrar a la Royal Hibernian Academy i es va convertir en membre de ple dret el 1826. Va exposar-hi les seves obres regularment fins el 1829, any que es va traslladar a Londres. Allà va rebre diversos encàrrecs de l'aristocràcia i la reialesa. El 1831 es va traslladar a Itàlia on va conèixer i estudiar els grans mestres renaixentistes i barrocs. El seu retorn a Londres no va ser fàcil i va haver de diversificar els gèneres de treball. Va tornar a Irlanda el 1847 abans de tornar a Londres el 1852. El 1854 va viatjar als Estats Units abans d'instal·lar-se, havent caigut en l'oblit, a Roma, la ciutat on va morir el 1868.

Font: En català: No disponible - En castellano: Richard Rothwell (1800-1868) - In english: Richard Rothwell (1800-1868) - Altres: Richard Rothwell (1800-1868)


Parlem de Música...

Michael Williams Balfe (Limerick, 15 de maig de 1808 - Dublín, 20 d'octubre de 1870) va ser un baríton i compositor irlandès. Balfe va iniciar la formació amb el seu pare, un violinista i mestre de ball, i amb el compositor William Rooke. Quan el seu pare va morir el gener de 1823, se'n va anar a Londres on va continuar la formació amb Charles Frederick Horn. Aquells primers temps van ser difícils abans d'explotar la seva bona veu de baríton en els escenaris. La seva primera actuació en l'òpera Der Freischütz va ser prou bona com per començar una carrera de cantant. El 1825 es va traslladar a Roma on va estudiar composició amb Paer, i després a Milà per estudiar contrapunt amb Francesco Federici i cant amb Filippo Galli. Aquell mateix any va publicar la primera de les seves obres, el pantomim seriós Il naufragio di La Pérouse.

Els següents anys Balfe va continuar la seva carrera de cantant d'òpera. Va viatjar a París on va conèixer a Cherubini i a Rossini. Aquest va quedar fascinat per la seva veu i el va recomanar a diversos teatres italians. El 1827 va debutar a París, en el paper de Figaro de l'òpera Il Barbiere di Siviglia de Rossini. El 1829 va tornar a Itàlia on va interpretar diversos papers en òperes de Bellini. En un viatge a Bergamo va conèixer la que seria la seva esposa, la cantant Lina Roser. El 1831 va rebre l'encàrrec d'escriure una farsa giocosa per nom Un avvertimento ai gelosi. María Malibrán amb qui mantenia una bona amistat el va convèncer de tornar a Anglaterra el 1835. Aquells anys Balfe va viure l'èxit i la popularitat a Londres gràcies a la seva òpera The Siege of Rochelle (1835), representada fins a 73 vegades en la seva primera temporada. Aquesta dual carrera de compositor i cantant el va situar a un nivell professional quasi únic per la seva singularitat. El 1838 va interpretar el paper de Papageno en l'estrena en anglès de Die Zauberflöte, de Mozart.

A partir d'aquí la seva carrera com a empresari va decaure fruit d'una ambició personal sense èxit, la de convertir-se en mànager de sí mateix tot llogant grans escenaris per a representar les seves pròpies obres. Va fracassar en l'intent tot i assolir èxits parcials amb la seva òpera Këolanthé (1841). Desanimat, va provar fortuna a París. Allà, tot i algun revés inesperat, va assolir la fama amb l'òpera còmica Le puits d’amour (1843). El gran triomf, no obstant, va produir-se el 27 de novembre de 1843 amb l'estrena de l'òpera The Bohemian Girl, una de les òperes més internacionals del repertori anglès. El furor fou de tal magnitud que es va representar més de 100 vegades en la seva primera edició. Va continuar escrivint òperes si bé mai va tornar a assolir l'èxit de The Bohemian Girl. L'òpera The Rose of Castille (1857) el va situar de nou en escena tot i trobar a un Balfe progressivament més envellit. El 1864 es va retirar a una petita finca a Hertfordshire. Encara va tenir forces d'escriure uns primers passatges de l'òpera The Knight of the Leopard (estrenada pòstumament el 1874) tot i que no la va poder finalitzar. Va morir a l'octubre de 1870.

Font: En català: Michael William Balfe (1808-1870) - En castellano: Michael William Balfe (1808-1870) - In english: Michael William Balfe (1808-1870) - Altres: Michael William Balfe (1808-1870)


Parlem amb veu pròpia...

Michael William Balfe va ser un dels compositors irlandesos més internacionals juntament amb John Field i Charles Villiers Stanford. Avui dia conegut per la seva admirada òpera The Bohemian Girl, basada en part en una novel·la de Cervantes, Balfe va compaginar un espectacular paper de cantant (interpretava per Rossini o Bellini entre altres) i de compositor, amb òperes, com dèiem, internacionalment conegudes. En total va escriure 28 òperes, més de 250 cançons i altres obres vocals menors. També va escriure alguns tractats teòrics com The Italian School of Singing (1850); Indispensable Studies for a Soprano Voice (1851); Indispensable Studies for a Bass Voice (1851); i A New Universal Method of Singing, without the use of Solfeggi (1857). L'edició d'avui, dedicada íntegrament a Balfe, explora algunes de les seves cançons i balades per a soprano i piano. D'aquestes escoltarem cançons com Le Crépuscule, I'm a merry Zingara, A home in the heart o Old friends, entre altres. La qualitat de l'escriptura així com la delicadesa de la interpretació les converteixen en obres meravelloses, que immediatament captiven per una aparent simplicitat que, no obstant, amaga una deliciosa bellesa tant per la sensibilitat de la veu com per la impecable interpretació en el piano. Absolutament recomanables en aquest dia de recordatori d'un gran mestre i cantant!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Michael William Balfe - Songs and Ballads Rediscovered

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FLORIDIA, Pietro (1860-1932) - Symphony in D Minor

May 16, 2014, 5:13 am
$
0
0
Francesco Lojacono - Pescatorelli (c.1900)
Obra de Francesco Lojacono (1838-1915), pintor italià (1)




Parlem de Pintura...

Francesco Lojacono (Palerm, 16 de maig de 1838 - Palerm, 28 de febrer de 1915) va ser un dels pintors paisatgistes més importants del segle XIX a Itàlia. Locajono es va iniciar en la pintura amb el seu pare Luigi. Amb 18 anys, i una vegada après els rudiments de la seva professió, va marxar a Nàpols, on va perfeccionar el seu estil de la mà dels nombrosos paisatgistes que feien estada a la ciutat, i sobretot gràcies al seu ingrés a l'escola dels germans Giuseppe i Filippo Palizzi. Posteriorment, va marxar a Florència, on va conèixer l'escola dels Macchiaioli. Allà va entaular contacte amb Giuseppe Garibaldi formant part de la seva cèlebre Expedició dels Mil. El 1870 va exposar a Viena i a París La vall dell'Oreto i el 1874 els seus quadres es van exposar a Bordeus. Van ser anys d'èxit internacional, el que li va permetre fer amistat amb grans figures com Gabriele d'Annunzio. Gran part de la seva obra es preserva a les sales del Museu Cívic d'Agrigento.

Font: En català: No disponible - En castellano: Francesco Lojacono (1838-1915) - In english: Francesco Lojacono (1838-1915) - Altres: Francesco Lojacono (1838-1915)


Parlem de Música...

Pietro Floridia (Modica, 5 de maig 1860 - Nova York, 16 d'agost de 1932) va ser un compositor italià. Va néixer a Modica, una petita ciutat de Sicília tot i que la seva formació musical la va realitzar a Nàpols on va escriure Carlotta Clepier, la primera de les seves òperes. El 1888 va escriure la que seria la primera i única simfonia del seu repertori. Es va convertir en professor del Conservatori de Palerm i va escriure diverses òperes, entre elles, Maruzza (1894, Venècia) i La Colonia Libera (1899, Roma). El 1904 es va traslladar als Estats Units on es va guanyar la vida com a professor de l'Escola Superior de Música de Cincinnati abans d'instal·lar-se, definitivament, a Nova York. En aquest període va escriure algunes òperes més: Paoletta in Cincinnati (1910), The Scarlet Letter (c.1900) i Malia, la seva última òpera. A Nova York va ser el director de la Italian Symphony Orchestra. Va morir en aquesta ciutat l'agost de 1932. A banda d'òperes, també va compondre música instrumental incidental com la Oscar Wilde's A Florentine Tragedy, interpretada a Nova York el 1917. Altres treballs van ser l'Ouverture Festiva (1897), en honor a la celebració del centenari del naixement de Donizetti, Maruzza (1894), la Serenata Op. 1 (1895) i diverses cançons i peces per a piano.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Pietro Floridia (1860-1932) - Altres: Pietro Floridia (1860-1932)


Parlem amb veu pròpia...

Pietro Floridia va ser un compositor italià que va fer vida musical als Estats Units. Allà va treballar de professor al Conservatori de Cincinatti abans d'instal·lar-se a Nova York, la ciutat on va dirigir l'Orquestra Simfònica Italiana. Actualment, tot i que al seu temps va viure rodejat d'admiració i reconeixement, el seu nom malviu en l'oblit més absolut. A Itàlia, a banda del conegut segell discogràfic Tactus, existeixen diferents empreses musicals dedicades a recuperar i difondre repertori rar, oblidat i desconegut d'autors de tots els temps. Un d'aquests, de qui alguna vegada ja n'hem parlat, és el segell Bongiovanni el qual, tot i trobar-nos amb edicions de qualitat irregular, és una font de tresors important per a dimensionar, especialment, la música italiana. Doncs bé, una de les recuperacions fa referència a Floridia, un autor l'estil del qual hem de situar en el post-romanticisme.

Autor de diverses òperes de més o menys ressò a la seva època, va escriure alguns testimonis instrumentals, entre ells, la grandiloqüent Simfonia en Re menor. Composta el 1888, in quattro tempi per grande orchestra, la va utilitzar per a presentar-se al concurs de la  Società del Quartetto di Milano l'any 1889, una Societat que actualment segueix activa i que celebra aquest any el 150è aniversari (web oficial). Doncs bé, no només va guanyar el concurs sinó que va rebre molt bones crítiques. El mateix Hans von Bulow va quedar gratament sorprès per aquest treball. Aquesta poderosa simfonia, en la seva concepció solemne i monumental, va decaure en l'oblit tot i l'èxit de la seva presentació pública. Dedicada a Lina Bickel, l'esposa del compositor, està escrita en els quatre moviments característics romàntics. La qualitat de la interpretació és millorable ja que possiblement erosiona i distorsiona les virtuts d'aquest gran treball simfònic. En qualsevol cas, aquesta és, de moment, la única edició disponible d'aquesta enigmàtica simfonia d'un autor italià que, literalment, va fer les amèriques!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Floridia: Composizioni per orchestra sinfonica

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

RICCI, Francesco Pasquale (1732-1817) - Pianoforte Selections & Symphonies

May 17, 2014, 5:34 am
$
0
0
Isaak Ouwater - A view of the Westerkerk seen from the Prinsengracht, Amsterdam (1778)
Obra d'Isaac Ouwater (1748-1793), pintor holandès (1)



- Recordatori de Francesco Pasquale Ricci -
En el dia de la celebració del seu 282è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Isaac Ouwater (Àmsterdam, 31 de juliol de 1748 - Àmsterdam, 4 de març 1793) va ser un pintor holandès especialitzat en arquitectures, vistes de ciutats i paisatges holandesos. D'acord amb la Rijksbureau voor Kunsthistorische Documentatie, Ouwater va treballar a Àmsterdam, Haarlem i Utrecht. En aquestes ciutats va desenvolupar un art d'estètica i formes clàssiques. Els seus referents en el gènere van ser Jan van der Heyden i Gerrit Berckheyde. Va morir a Àmsterdam.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Isaac Ouwater (1748-1793) - Altres: Isaac Ouwater (1748-1793)


Parlem de Música...

Francesco Pasquale Ricci (Como, 17 de maig de 1732 - Loveno di Menaggio, 7 de novembre de 1817) va ser un compositor italià. Nascut en una família de classe mitjana, va rebre una educació liberal abans d'enfocar la seva vida a la música amb Giuseppe Vignati (c.1690-1768) a Milà. Es va unir a l'Ordre Franciscana dels frares menors i va usar el títol d'Abat. El 1759 va ser nomenat mestre de capella de la Catedral de Como. No obstant, aquells anys va viatjar sovint per Europa. Els anys 1766-1780 els va passar a Holanda treballant per a la cort reial. Aquells anys va publicar diversos treballs a Àmsterdam. El fet que algunes de les seves obres es publiquessin també a París i Londres denota la internacionalització del seu nom. Es creu que Ricci va publicar, el 1767, la que seria la primera simfonia concertant coneguda, gènere important en el classicisme. La seva fama es va estendre arrel de la publicació de la seva música sacra, distribuïda arreu d'Europa. Va morir el novembre de 1817.

El nom de Ricci apareix juntament amb el de Johann Christian Bach en el Méthode de connoissances elementaires pour le forte-piano ou clavecin (París, c.1788), ideat per un dels conservatoris de Nàpols. La naturalesa de la col·laboració és incerta però és probable que els dos músics s'haguessin conegut a Milan mitjançant el Comte Litta, el mecenes d'ambdós compositors, i havien continuat la seva amistat a Londres. És possible que Ricci simplement hagués arreglat i editat l'obra en memòria del seu amic mort el 1782. En qualsevol cas, l'adscripció a Bach no es pot comprovar històricament. Ricci va ser, musicalment, molt prolífic. Instrumentalment, 9 simfonies, 3 simfonies concertants, un nombre indeterminat de concerts de flauta i violí, nombrosa obra de cambra per a diversos instruments, entre altres. Pel que fa a música vocal, va compondre nombrosa música religiosa, entre ella, el famós Dies Irae (La Haia, c.1773), una extensa col·lecció de Misses (Londres, 1792) i altra obra vocal sacra i secular. Va ser autor, també, d'algunes obres pedagògiques.

Font: En català: Francesco Pasquale Ricci (1732-1817) - En castellano: No disponible - In english: Francesco Pasquale Ricci (1732-1817) - Altres: Francesco Pasquale Ricci (1732-1817)


Parlem amb veu pròpia...

Francesco Pasquale Ricci va néixer en la preciosa geografia de Como, a Itàlia. Proper a l'estil de Giovanni Battista Sammartini, tot i ser d'una generació posterior, va viure la major part de la seva vida als Països Baixos on va publicar la majoria de les seves obres, entre elles, les Simfonies Op. 2 i el Méthode de connoissances elementaires pour le forte-piano ou clavecin. Aquest últim, durant anys, es va atribuir, erròniament, a Johann Christian Bach. La primera edició, publicada a la Haya el 1779 estava ben impresa en el nom de Ricci. La segona edició, de 1786, publicada a París incloïa en portada, no sabem per què, l'etiqueta ... com­pose par J. Ch. Bach et F. P. Ricci. Potser Ricci, amic de Bach, va decidir afegir-lo en memòria pòstuma del seu col·lega mort el 1782. Amb independència d'aquesta circumstància històrica avui dia resolta pel que fa a l'autoria d'aquest mètode de clavecí i/o pianoforte, el cert és que aquest recull l'hem d'entendre, estrictament, com a una eina d'aprenentatge. Del centenar de peces que en formen part, avui escoltarem la No. 72 Cantabile, la No. 89 Siciliana i la No. 97 Fuga.

També escoltarem dues de les simfonies publicades el 1766 a Holanda. Concretament, la Simfonia No.2 i la brevíssima Simfonia No. 6. Argument plenament clàssic, de tres moviments ràpid-lent-ràpid. Sense més pretensions que les pròpies d'un classicisme de forma i estètica prou coneguda com per entendre'n, fàcilment, el missatge que Ricci vol transmetre. La interpretació en ambdós edicions és pertinent, sòbria i suficient com per gaudir-ne amb plenitud. De Ricci si així ho volem, i a banda d'aquestes obres instrumentals, també trobarem dos edicions de la seva música religiosa (Sacred Works 1 i Sacred Works 2). Música per distreure el nostre esperit i per fer cas a Goethe quan afirmava que "cada dia hauríem d'escoltar una mica de música, llegir una bella poesia, contemplar un bon quadre i si és possible, dir algunes paraules assenyades"!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Francesco Pasquale Ricci: 6 Sinfonias Op II

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

DE SAYVE, Lambert (c.1549-1614) - Messe pour le Sacre de l'Empereur Matthias

May 18, 2014, 5:38 am
$
0
0
Hans von Aachen - Matthias, Holy Roman Emperor (c.1600)
Obra d'Hans von Aachen (1552-1615), pintor alemany (1) 


- Recordatori de Lambert de Sayve -
En el marc de la commemoració del seu 400è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Hans von Aachen o Johann von Aachen (Köln, 1552 - Praga, 4 de març de 1615) va ser un pintor alemany. Des de la seva infància va mostrar un gran talent per la pintura. Va treballar com a aprenent per a Jerrigh, pintor flamenc que tenia el seu estudi a Colònia. Va arribar a ser un notable retratista, pintant a més temes religiosos i mitològics, alguns dels quals presenten escenes descaradament eròtiques. Algunes de les seves obres es poden veure al Kunsthistorisches Museum de Viena. Cap el 1574 va visitar Venècia i Roma tot quedant profundament impressionat pels treballs de Tintoretto. Al retornar a Alemanya, va introduir el manierisme a Alemanya. El 1592 el van nomenar pintor de cambra de l'emperador Rodolf II. A Itàlia va estudiar a Miquel Àngel i als manieristes. Va ser pintor de la aristocràcia i cortesà, els seus retrats s'aprecien pel seu valor històric. També va deixar quadres de tema religiós i mitològic i altres de gènere més informal i burlesc.

Font: En català: Hans von Aachen (1552-1615) - En castellano: Hans von Aachen (1552-1615) - In english: Hans von Aachen (1552-1615) - Altres: Hans von Aachen (1552-1615)


Parlem de Música...

Lambert de Sayve (Saive, c.1548 - Linz, 16-28 de febrer de 1614) va ser un compositor i cantant, segon fill de Raskin de Seave i el membre més important d'aquesta família musical flamenca. Va entrar a la capella imperial de Viena com a nen del cor el 1562 i un primer indici del seu precoç talent va ser la publicació de tres motets en els llibres 3 i 4 de Novi atque catholici thesauri musici (1568) de Pietro Giovannelli. L'emperador Maximilià II el va promocionar com a cantant a l'Abadia de Melk, Àustria, el 1569. El 1570-1571, va viatjar amb l'arxiduquessa Anna-Maria en el seu viatge a Espanya pel seu enllaç amb Felip II. En els anys 1577-1582 va treballar com a tutor dels nens del cor de la capella de l'Arxiduc Carles II a Graz i el 1583 es va convertir en director de cor a la capella de l'arxiduc Matías d'Àustria. El 1612 es va convertir, oficialment, en el mestre de capella imperial.

Precisament, la Sacrae Symphoniae de Sayve (1612) la va dedicar a l'emperador per a la seva coronació. Es tracta d'una extensa col·lecció de motets litúrgicament ordenats i escrits durant l'etapa compositiva de Sayve. L'estil musical és proper al de l'Escola Veneciana amb obres policorals a 8, 12 i 16 parts. La publicació incloïa un retrat de De Sayve quan aquest tenia 63 anys. També va publicar un enginyós i creatiu Teutsche Liedlein, proper a l'estil de Regnart. Praetorius es va referir a De Sayve amb radiant entusiasme en la seva Syntagma musicum (Wolfenbüttel, 1614-1618), va tornar a editar i imprimir la sèrie completa de Lieder de De Sayve a Wolfenbüttel el 1611.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Lambert de Sayve (1549-1614) - Altres: Lambert de Sayve (1549-1614)


Parlem amb veu pròpia...

Lambert de Sayve, de qui aquest any commemorem el 400 aniversari de decés, va ser el compositor més conegut d'una extensa família de músics flamencs. Matthias de Sayve (c.1540-1619), Erasme de Sayve (c.1563-c.1631), Arnold de Sayve (c.1574-1618) i Matthias (II) de Sayve (c.1576-c.1616) van ser, a banda de Lambert, músics més o menys importants vinculats, especialment, al Sacre Imperi Romanogermànic. Compositors i cantants, van treballar en un estil molt proper al de l'Escola Veneciana el model de la qual era, en aquell temps, el més popular i internacional. En aquest context, hem de situar la Missa Super Dominus Regnavit a 16 veus amb instruments. Escrita en una data indeterminada i recopilada en la seva col·lecció Sacrae Symphoniae (1612) en honor a la coronació de l'emperador Matthias d'Àustria, és una esplèndida obra policoral amb acompanyament ostentós d'instrumentació de corda i percussió. La fastuositat d'una celebració de coronació reial queda àmpliament demostrada en la superba representació d'aquesta edició on intèrprets vocals i instrumentals ens regalen una autèntica meravella pels sentits. Alhora, el contrast majúscul que s'estableix entre el cant gregorià dels introïtus, graduals, ofertoris, prefacio i communio amb la pròpia missa i els motets que l'acompanyen, trasbalsen de tal manera que, sense saber com i per què, de cop el regne celestial fa acte de presència. Aquesta és una de les poquíssimes edicions que trobarem de Lambert de Sayve. Tanmateix i en aquest cas amb una n'hi ha prou ja que el nivell és, simplement, insuperable!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Lambert de Sayve - Messe du Sacre de L'Empereur Matthias

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Search

STANLEY, John (1712-1786) - Six Organ Concertos Op.10

May 19, 2014, 5:22 am
$
0
0
Francis Wheatley - Soldier with Country Women Selling Ribbons, near a Military Camp
Obra de Francis Wheatley (1747-1801), pintor anglès (1)



- Recordatori de John Stanley -
En el dia de la commemoració del seu 228è aniversari de decés


Parlem de Pintura...

Francis Wheatley (Londres, 1747 - 28 de juny de 1801) va ser un pintor anglès. Es va donar a conèixer a Londres com a pintor de petits retrats de grup realitzats a l'oli o en aquarel·la. En aquests reflectia ambients campestres o domèstics on els personatges apareixen conversant o realitzant alguna altra activitat pròpia del protocol de l'elegant societat del segle XVIII. En aquest gènere, la conversation piece, Wheatley va seguir l'estil dels mestres de l'època i sobretot va imitar la manera de Johann Zoffany. Resulten característics els seus foscos paisatges sobre els quals destaquen les pàl·lides figures de dames i cavallers. Entre els anys 1779 i 1783 va treballar a Dublín. Quan va tornar a Londres es va especialitzar en escenes de la vida rural o domèstica, un gènere on havia triomfat William Hogarth un segle abans, a les que va dotar de l'elegància pròpia del segle XVIII. El 1791 es va convertir en membre de la Royal Academy of Arts. El seu interès per les escenes populars el va portar a editar una sèrie de gravats, Els crits de Londres, on mostrava comerciants, lleteres, artesans, etc. Actualment, se'l recorda per aquesta obra gràfica de gran valor històric. 

Font: En català: No disponible - En castellano: Francis Wheatley (1747-1801) - In english: Francis Wheatley (1747-1801) - Altres: Francis Wheatley (1747-1801)


Parlem de Música...

John Stanley (London, 17 de gener de 1712 - London, 19 de maig de 1786) va ser un organista i compositor anglès. Degut a un accident domèstic va quedar cec quan tenia 2 anys. Amb 7 anys va començar a estudiar música sota la direcció de John Reading. Poc després va conèixer i estudiar amb Maurice Greene a la Catedral de Sant Pau. Amb 12 anys va ser nomenat organista a l'Església All Hallows Bread Street de Londres. A partir d'aleshores es va convertir en un cotitzat organista que va alternar diferents càrrecs en esglésies londinenques. Els seus voluntaris per a orgue el van fer famós i van atreure músics de la talla d'Händel. Com a violinista va interpretar, també, diversos concerts. El 1738 es va casar amb la filla gran d'Edward Arlond de la East India Company. Va heretar una fortuna de 7000 lliures angleses, una quantitat molt elevada en aquell temps. En general, Stanley va gaudir d'una vida plaent com a organista amb plena llibertat creativa. Durant la dècada del 1750 va dirigir diversos oratoris d'Händel juntament amb Thomas Linley. El 1770 se'l va nomenar governador de l'Hospital Foundling incentivant la música que s'hi representava, entre ella, El Messies d'Händel. El 1779 va succeir a William Boyce com a mestre de la King's Band of Musicians. Va morir el maig de 1786.

A Stanley se'l recorda principalment pels seus tres grans grups de voluntaris per a orgue que si be es van publicar entre els anys 1748 i 1754, incloïen peces que daten de finals de la dècada del 1720 i del 1730. En la forma de dos moviments, reminiscència del seu mestre Greene, consten d'una introducció lenta per diapasons i un moviment ràpid. Cada volum finalitza amb tres o quatre preludis i fugues per orgue complet. La seva sèrie concertant també va gaudir d'ampli ressò per marcar la transició entre el model handelià i l'estil galant de Johann Christian Bach. Els Concerts Op. 2 se'ls considera un dels millors exemples del segle XVIII anglès. Els Concerts per a Orgue Op. 10 mostren un estil més clàssic on el compositor abandona les fugues en favor de moviments basats en el ritornello, balls i simetries elegants. També va compondre cantates (Opp. 3, 8 i 9), una òpera, Teraminta, 3 oratoris (Jephtha,1751; Zimr, 1760; i The Fall of Egypt, 1774) i nombrosa música religiosa entre himnes, odes i obres menors.

Font: En català: John Stanley (1712-1786) - En castellano: No disponible - In english: John Stanley (1712-1786) - Altres: John Stanley (1712-1786)


Parlem amb veu pròpia...

John Stanley va ser un dels compositors més importants del classicisme anglès. El seu estil primerenc situat entre la influent herència de Corelli i el domini d'Händel va marcar els seus primers anys de vida professional, una existència, recordem-ho, marcada pel greu accident que el va deixar cec quan tenia 2 anys. Aquesta circumstància, lluny d'intimidar-lo, el va ajudar, encara més, en la seva vocació per la música tot demostrant, amb les seves virtuoses interpretacions a l'orgue i al violí, que la seva desgràcia no el condicionaria. I així va ser. Ràpidament, el seu nom es va convertir en un imprescindible dels escenaris londinencs. Alhora, les seves composicions per a orgue i clavecí, en concert o en solitari, van assolir elevades quotes de popularitat. El 6 Concerts opus 10 per a orgue i orquestra, de 1775, s'emmarquen en l'estil galant que en aquell temps Johann Christian Bach havia importat a Anglaterra. Són concerts majoritàriament de dos moviments ràpids, a diferència de la forma dominant aleshores. De fet, el Concert No. 4és l'únic que es presenta amb els tres moviments característics, amb un andante affetuoso realment virtuós i preciosista. També escoltarem el Concert en Mi major No.1 i el Concert en Do major No. 6. De Stanley ja n'havíem parlat en relació als Concerts Op. 2 per a clavecí. Si aleshores el model era Händel, en el seu opus 10 s'observa una clara evolució en un estil, ara sí, plenament clàssic!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Stanley: Six Organ Concertos, Op. 10

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

REBIKOV, Vladimir (1866-1920) - Piano Music

May 20, 2014, 5:13 am
$
0
0
Vasily Polenov - Moscow patio (1878)
Obra de Vasily Polenov (1844-1927), pintor rus (1)



- Recordatori de Vladimir Rebikov -
En el dia de la celebració del seu 148è aniversari de naixement


Parlem de Pintura...

Vasili Dmitrievich Polenov (Sant Petersburg, 1844 - Óblast de Tula, 1927) va ser un pintor rus del segle XIX. És un dels pintors russos més coneguts, especialitzat en paisatges, quadres històrics i temes costumistes. Es va formar amb Pavel Chistiakov a l'Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg entre el 1863 i el 1871 al mateix temps que obtenia la llicenciatura d'advocat a la universitat. Va ser pensionat per aquesta acadèmia per completar la seva formació a Viena, Mònaco, Venècia, Florència i Nàpols, on va desenvolupar un estil fred i acadèmic amb temes basats en la història europea (per exemple, «Li droit du Seigeur» a la Galeria Tretiakov de Moscou ), però també va desenvolupar un estil més lliure en una sèrie de quadres pintats a l'aire lliure.

Polenov va participar en la Guerra Russo-Turca entre els anys 1877 i 1878, com a pintor. A la tornada de la guerra es va unir al moviment de pintors realistes denominat com «Els Errants» (Peredvizhniki), prenent part en diverses exposicions itinerants. El seu treball va causar una gran admiració en el col·leccionista Pavel Tretiakov, que va adquirir una gran part de les seves obres per a la seva galeria. A finals de la dècada de 1870 va començar a dedicar-se gairebé exclusivament al paisatgisme realista en la tradició d'artistes com Alekséi Savrásov i Fiódor Vasíliev, intentant reflectir la silenciosa poesia de la naturalesa russa i dels seus habitants. Va ser el primer pintor rus que va desenvolupar la pintura "en plein air", d'aquí la frescor dels seus colors, al que cal unir el mestratge de les seves composicions. Els recursos pictòrics desenvolupats per Polenov van causar un gran impacte en la pintura paisatgista de la Rússia moderna (especialment a l'escola soviètica). Més endavant va viatjar per Egipte, Síria, Palestina i Grècia, amb l'objecte de prendre apunts per realitzar una sèrie d'obres sobre la vida de Crist. Algunes d'elles considerades de les millors de la seva carrera. En elles va intentar superar la pintura academicista, intentant desenvolupar un programa pictòric en què les escenes religioses fossin veraces i convincents.

Polenov ser nomenat membre de l'Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg el 1893 i nomenat artista del poble pels soviètics el 1926. Durant molts anys es va dedicar a la divulgació artística organitzant l'anomenat Teatre popular i ensenyant a joves artistes a l'Escola de Pintura, Escultura i Arquitectura de Moscou. Entre els seus alumnes, sobresurten Abram Arjípov, Isaak Levitán, Konstantin Korovin o Aleksandr Golovin, entre d'altres. Després de la seva mort, la localitat va ser rebatejada, en el seu honor, com Polénov i la seva antiga casa es va convertir en un Museu Nacional d'Art. Com a compositor amateur, va escriure diverses peces de música entre elles algunes òperes que es van arribar a representar al seu local privat on els decorats els havia dissenyat ell mateix.

Font: En català: No disponible - En castellano: Vasili Dmítrievich Polénov (1844-1927) - In english: Vasili Dmítrievich Polénov (1844-1927) - Altres: Vasili Dmítrievich Polénov (1844-1927)


Parlem de Música...

Vladimir Rebikov (Krasnoyarsk, 19 de maig de 1866 - Yalta, 4 d'agost de 1920) va ser un compositor i pianista rus. Es va graduar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Moscou, ciutat on va rebre la seva educació musical sota la direcció de Klenovsky i després a Berlín sota K. Meyerberger i G. Müller. El 1893 es va convertir en professor a diferents escoles de música de Moscou, Kiev i Odessa. En aquests primers anys, va viatjar a Viena i Munich on es va familiaritzar amb la música europea. El 1901 va iniciar una gira de concerts per Rússia i Europa que es va allargar fins el 1909. Aquell any es va instal·lar a Yalta, la ciutat on va morir l'agost de 1920. La música de Rebikov va seguir les noves tendències simbolistes i postimpressionistes. L'ús de la literatura i de l'art popular van ser recurrents en la seva obra. L'atmosfera de la pintura d'Arnold Böcklin i altres es manifesta en algunes de les seves nombroses obres per a piano. Alhora, la seva amistat amb el poeta simbolista Valery Bryusov també es reflexa en el seu repertori.

El manifest que Rebikov va firmar sobre Psicografia Musical, basat en la tesi de Tolstoi que "la música és la taquigrafia dels sentiments", va determinar l'estil de la seva música, tot construint partitures totalment desvinculades de les normes preestablertes aleshores. La seva llibertat creativa el va convertir en un dels autors més experimentals fet que va provocar sentiments contradictoris en molts dels seus contemporanis. Pioner en moltes de les tendències de la música moderna del segle XX, va posar les bases d'una nova metodologia musical. Va escriure òperes, Yolka; Andersen i Dostoyevsky (1900), entre altres, així com nombrosa música per a piano.

Font: En català: Vladimir Rebikov (1866-1920)- En castellano: Vladimir Rebikov (1866-1920) - In english: Vladimir Rebikov (1866-1920) - Altres: Vladimir Rebikov (1866-1920)


Parlem amb veu pròpia...

Rebikov és un nom absolutament nou en el meu repertori. He de reconèixer que, fins fa pocs dies, desconeixia l'existència d'aquest pianista i compositor rus d'estil eclèctic i poc definit i, per tant, el fet de parlar-ne és només una espontània coincidència de calendari ja que, personalment, no sentia especial atracció per la seva música. Tanmateix, l'esforç per descobrir-lo ha resultat ser prou interessant com per plantejar-me recuperar-lo en aquest espai. De fet, i en relació amb aquesta edició d'obres de piano, un sembla percebre-hi des de compositors romàntics fins a compositors plenament contemporanis. Possiblement, Rebikov va ser un dels pares del modernisme musical a Rússia. El "desconcert" d'estils així com l'ús de l'escala de tons completa, una forma característica de l'impressionisme musical, denoten el caràcter experimental de Rebikov i el seu perfil heterodox. Defensat o defenestrat segons el cas, el cert és que no va deixar a ningú indiferent. Personalment, algunes obres em resulten agradables i altres no tant. Les que he seleccionat són, probablement, les més "formals" i properes al romanticisme del seu repertori. D'aquestes escoltarem Feuilles d'automne, Op. 29; Chansons blanches, Op. 48 i Yolka, Op. 21, "The Christmas Tree". Música moderna, diferent i ideal per a pianistes i melòmans sense preferència de gèneres!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Russian Piano Music Series, Vol. 2 - Rebikov

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
↧

NICOLAI, Carl Otto (1810-1849) - Psalmen

May 21, 2014, 5:23 am
$
0
0
Louis Janmot - Fleur des champs (1845)
Obra d'Anne-François-Louis Janmot (1814-1892), poeta i pintor francès (1)




Parlem de Pintura...

Anne-François-Louis Janmot (Lyon, 21 de maig de 1814 - Lyon, 1 de juny de 1892) va ser un pintor i poeta francès i representant del període de transició entre el Romanticisme i el Simbolisme. Va néixer en una família profundament religiosa. La mort del seu germà el 1823 i de la seva germana el 1829 el va marcar profundament. Va estudiar al Royal College de Lió on va conèixer a Frederic Ozanam i a altres seguidors del filòsof Abbe Noirot. El 1831 va ser admès a l'Escola de Belles Arts de Lió i un any després li van donar la més alta condecoració, el "llorer d'or". El 1833, va anar a Paris per estudiar pintura amb Victor Orsel i Jean-Auguste Dominique Ingres. El 1835 se'n va anar a Roma amb Claudius Lavergne, Jean-Baptiste Frenet i altres estudiants i va conèixer a Hippolyte Flandrin. Després de tornar a Lió el 1836, Janmot va atreure l'atenció de la crítica del Saló de París amb uns grans quadres d'inspiració religiosa. El 1845 el seu quadre "Flors dels camps" li va facilitar l'accés al Saló del 1846. Theophile Gautier es va quedar impressionat pel seu retrat de "Lacordaire" (1846). Però el fracàs del seu "Poema de l'ànima" a l'Exposició Universal del 1855 el va decebre.

El 1856, Janmot va aconseguir un encàrrec per a un fresc (destruït) representant l'Últim Sopar per a l'església de St Polycarp. Altres encàrrecs van incloure la decoració de la cúpula de l'església de Sant Francesc de Sales i pel salo principal de l'ajuntament que havia estat renovat pel seu amic i arquitecte T. Desjardins. Després va ser nomenat professor de l'Escola de Belles Arts. A causa de diversos problemes econòmics familiars, Janmot va acceptar una càtedra a l'Escola Dominicana d'Arcueil. En aquesta època, a Bagneux, va fer molts retrats dels membres de la seva família (quadres perduts). Després del naixement del seu setè fill a l'agost del 1870, la seva esposa va morir a Bagneux. Quan les tropes prussianes van ocupar casa seva, va fugir a Alger amb el seu padrastre i es va dedicar a la pintura de paisatges. Va tornar al juny de l'any següent a París i va portar una vida solitària. El 1878, va fer un fresc a la capella dels franciscans a Terra Santa, l'última de les seves grans obres. El 1885, Janmot es va tornar a casar amb una antiga alumna, Antoinette Currat, i va tornar a Lió. Va fer dibuixos al carbó sobre temes místics, com una mena de continuació del Poema de l'ànima, incloent el Purgatori (1885) i La Fi del Temps (1888). El 1887 es van publicar a Lió i a París. Va morir a Lió cinc anys més tard a l'edat de 78 anys.

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Anne-François-Louis Janmot (1814-1892) - Altres: Anne-François-Louis Janmot (1814-1892)


Parlem de Música...

Carl Otto Nicolai (Königsberg, 9 de juny de 1810 - Berlin, 11 de maig de 1849) va ser un director d'orquestra, fundador de l'Orquestra Filharmònica de Viena i compositor alemany. Nicolai va ser el primer fill del compositor Carl Ernst Daniel Nicolai (1785-1854) i de la seva esposa Christiane Wilhelmine. El seu pare va ser el responsable de la seva educació des de ben petit. Va assistir al Friedrich-Gymnasium de Königsberg. El 1826 va fugir del centre i va anar a veure la seva mare, que patia una greu malaltia mental, a Breslau. La incapacitat de la seva mare va provocar que Nicolai s'hagués de guanyar la vida com a pianista itinerant. La pobresa va marcar els primers anys de Nicolai. A Berlin, l'ajuda del compositor i amic Carl Friedrich Zelter va determinar la seva carrera. Zelter el va promocionar a l'Institut für die Ausbildung von und Organisten Musiklehrer on va rebre classes d'Emil Fischer (cant), Ludwig Berger (piano) i Bernhard Klein (composició). Aquells primers anys va compondre diverses cançons, obres corals a capella, i el seu esplèndid Te Deum a gran orquestra. Va rebre la influència, en aquell temps, de la Berlin Sing-Akademie, amb membres virtuosos com Friedrich Schleiermacher, August Hoffmann von Fallersleben, Karl von Bunsen, Georg Poelchau i la família Mendelssohn.

L'ambaixador prussià Karl von Bunsen va persuadir a Nicolai per tal d'estudiar a Itàlia. Els anys 1834-1836 va ocupar el càrrec d'organista de la capella musical de l'ambaixada a Roma. Alhora va estudiar contrapunt i música de l'escola romana amb Giuseppe Baini. Va seguir a Itàlia, com a músic independent, un cop finalitzat el seu contracte com a organista. Allà el van nomenar membre de la reconeguda Acadèmia Filharmònica de Bolonya com a mestre compositore onorario. El 1837 va viatjar a Viena on va ser nomenat mestre de capella en el Kärntnertortheater. L'experiència musical que va adquirir a Viena va determinar la música que escriuria a partir d'aquell moment. Va compondre la seva primera òpera, Rosmonda d'Inghilterra, que el va promocionar a Àustria i a Itàlia. Va tornar a viatjar a Itàlia i a Torí va estrenar, el 1840, la seva gran òpera Il templario, rebuda amb gran entusiasme. La seva fama el va convertir en un compositor d'èxit, especialment a Itàlia. La seva tercera òpera, Gildippe ed Odoardo, es va estrenar a Gènova el desembre del 1840 i posteriorment, Il proscritto a La Scala de Milà el març del 1841. Aquell mateix any, alguns fracassos el van dissuadir de quedar-se a Itàlia i va decidir tornar a Viena.

Després de les seves experiències a Itàlia, Nicolai aviat va canviar els seus ideals artístics. A finals de l'estiu del 1841 va ser nomenat director principal del l'Hofoper al Kärntnertor, i es va concentrar en l'estudi de les òperes de Mozart i Beethoven, a qui particularment admirava. Va començar a compondre òperes en alemany, entre elles, Die Heimkehr des Verbannten (1844) i Der Tempelritter (1845), revisions de les seves òperes italianes. La primera òpera en alemany, creada des de zero, va ser Die lustigen Weiber von Windsor. El 1847 va ser nomenat mestre de capella a la Königliches Opernhaus de Berlín i va succeir a Mendelssohn com a director artístic del cor de la catedral. Va començar a escriure obres religioses de gran format. Alhora, van començar els preparatius per l'estrena de la que seria la seva gran òpera, Die lustigen Weiber von Windsor. Aquests es van interrompre durant la Revolució de Març del 1848. Aquell mateix any es va unir a la Tonkünstlerverband, una societat que pretenia reorganitzar la vida musical de Prússia. El 9 de març de 1849 es va estrenar la seva òpera còmica Die lustigen Weiber von Windsor. Només dos mesos més tard, el dia 11 de maig de 1849, Nicolai va morir a Berlin. Aquell mateix dia va rebre el nomenament com a membre de l'Akademie der Künste.

Nicolai va compondre unes 235 obres. En vida del seu creador van ser relativament poques les que es van publicar. No obstant, algunes d'elles van gaudir de gran popularitat al seu temps com moltes de les seves òperes, cançons i obres corals així com la seva gran Missa en Re, el seu Te Deum o la seva Simfonia en Re. Nicolai va viatjar per diversos països durant la seva vida per la qual cosa va absorbir una gran varietat d'estils i formes musicals que amb major o menor intensitat es troben presents en les seves obres. Si bé el seu llenguatge de base va ser, quasi sempre, el classicisme, la diversitat de formes queda palesa, entre altres, en la seva música religiosa a capella, propera a Palestrina a qui havia estudiat en detall en la seva estada a Itàlia. També va compondre Lieder, influenciat per Zelter i Goethe. La influència d'Händel queda palesa en el seu Te Deum, escrit en l'estil barroc característic del gran mestre alemany. En altres obres s'apropa, fins i tot, a Bach. En definitiva, Nicolai va ser un compositor receptiu a tot tipus d'arguments musicals sempre i quan fossin adequats pel que ell creia. Actualment, és un compositor apreciat especialment a Àustria on regularment s'interpreten les seves obres, entre elles, la gran Missa en Re. L'òpera Die lustigen Weiber von Windsor forma part del repertori operístic internacional.

Font: En català: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - En castellano: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - In english: Carl Otto Nicolai (1810-1849) - Altres: Carl Otto Nicolai (1810-1849)


Parlem amb veu pròpia...

Carl Otto Nicolai és conegut avui dia, principalment, per la seva simpàtica, festiva i divertida òpera Les alegres comares de Windsor i per ser el fundador de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Aquesta òpera, present quasi tots els anys en algun o altre repertori operístic, és possiblement la veu i la carta de presentació de Nicolai. No obstant, el seu repertori inclou altres obres particularment atractives i sensiblement interessants. Algunes d'elles són la gran Missa en Re, el Te Deum, i nombrosa música orquestral, entre ella, la Simfonia en Re. D'aquestes, les obres religioses gaudeixen de notable presència en nombroses esglésies austríaques. I específicament del gènere religiós cal destacar la singularitat dels motets i salms a capella hereus de la tradició romana de Palestrina de la que Nicolai en va ser un ferm estudiós i divulgador. Aquestes peces corals, austeres en la concepció ja que són corals sense acompanyament instrumental, són obres modestes i probablement de les més desconegudes del seu extens catàleg. No obstant, tot i la simplicitat inherent, el cert és que si l'execució és superba, com en el cas que ens ocupa, el descobriment es converteix en un autèntic tresor. La sobrietat, present en cada un d'aquests salms i litúrgies alemanyes, no amaga l'esplèndida qualitat i l'estil depurat de totes i cadascuna d'aquestes, en general, breus partitures corals. El resultat, fruit d'una interpretació celestial, és magnífic i ens dóna a conèixer al Nicolai que, entre molts càrrecs, va substituir a Mendelssohn al capdavant de la direcció del cor de la Catedral de Berlín. Avui, entre altres raons, podem entendre perquè!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Otto Nicolai Herr, auf dich traue ich

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

FISCHER, Johann Carl Christian (c.1733-1800) - Symphonie in C-Dur mit acht obligaten Pauken

May 22, 2014, 4:00 am
$
0
0
Thomas Gainsborough - Johann Christian Fischer (c.1780)
Obra de Thomas Gainsborough (1727-1788), pintor anglès (1)




Parlem de Pintura...

Thomas Gainsborough (Sudbury, 14 de maig de 1727 - Londres, 2 d'agost de 1788) va ser un pintor anglès considerat com un dels grans mestres del retrat i del paisatge. Des de primerenca edat va mostrar habilitats artístiques i als 15 anys va anar a estudiar dibuix i gravat a Londres amb el gravador francès Hubert François Gravelot. Més tard va estudiar pintura amb Francis Hayman, pintor de temes històrics. A través de Gravelot, que havia estat deixeble del gran pintor francès Antoine Watteau, va rebre la influència d'aquest últim i, més endavant, també la d'artistes de l'escola flamenca i de la del pintor holandès Anthony van Dyck. Entre els anys 1745 i 1760 va viure i va treballar a Ipswich. Entre els anys 1760 i 1774 va viure a Bath, balneari costaner de moda, on va pintar nombrosos retrats i paisatges. El 1768 va ser triat membre de la Royal Academy of Arts i el 1774 el rei Jordi III el va convidar a pintar el seu retrat i el de la reina consort, Carlota Sofia. Aquest mateix any va fixar la seva residència a Londres. Va ser el pintor favorit de l'aristocràcia britànica i va aconseguir una gran fortuna amb els seus retrats. Va morir el 2 d'agost de 1788 a Londres. 

Va realitzar més de 500 obres de les quals més de 200 són retrats que es caracteritzen per la noble i refinada elegància de les figures, l'encant poètic i els colors freds, principalment verds i blaus, de pinzellada solta, prima i llarga en el seu traç. Les seves obres estan imbuïdes de malenconia poètica, efecte aconseguit a través d'una llum molt tènue, clara reminiscència dels paisatges flamencs del segle XVII que tant el van influir. Sovint va pintar els seus retrats a l'aire lliure. Per exemple, el retrat del Senyor i la Senyora Andrews (c.1750, National Gallery, Londres) mostra les figures en un paisatge i és un dels primers exemples de la capacitat de Gainsborough per fusionar dos gèneres diferents creant una obra d'art harmoniosa. El mateix es pot dir del Retrat de les germanes Linley (1772, Galeria de Pintura de Dulwich) en el qual els càlids colors de tardor del bosc es fonen amb els colors dels vestits de les germanes de tal manera que les cares semblen emergir de l'escenari que les envolta. Es creu que aquesta relació entre els éssers humans i la naturalesa deriva de l'obra literària d'Henry Mackenzie, que descriu l'home dels sentiments, i de Jean-Jacques Rousseau, que descrivia un amor apassionat per la natura. 

Gainsborough va pintar també paisatges sense figures, sobretot boscos o camps oberts i agrestes, entre els quals destaquen el Bosc de Cornard (1748) i El abeurador (c.1777), tots dos a la National Gallery. Altres dels seus retrats importants són Sara Buxton (1776-1777, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid), El metge Isaac Henrique Sequeira (Museu del Prado, Madrid), La família Baillie (1784), La senyora Siddons (1785) i el passeig matinal (1785-1786), aquests últims a la National Gallery. Destaquen també Perdita Robinson (1781, Col·lecció Wallace, Londres), L'honorable Francis Duncombe (c.1777, Col·lecció Frick, Nova York), La senyora Tenant (1786-1787, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Moltes de les seves obres també es localitzen en diverses col·leccions privades. També va realitzar nombrosos dibuixos i gravats a l'aiguafort.

Font: En català: Thomas Gainsborough (1727-1788) - En castellano: Thomas Gainsborough (1727-1788) - In english: Thomas Gainsborough (1727-1788) - Altres: Thomas Gainsborough (1727-1788)


Parlem de Música...

Johann Christian Fischer (Freiburg, 1733 - Londres, 29 d'abril de 1800) va ser un compositor i oboista alemany. Segons Charles Burney, va rebre educació musical i violí des de ben petit. El seu contacte amb l'oboè va començar més tard però quan ho va fer ja no el va abandonar. Ben aviat va iniciar els seus estudis musicals acadèmics amb Alessandro Besozzi. Va ser precisament en un dels seus concerts per a oboè del seu mestre que va actuar per primera vegada a Varsòvia el 1757. Durant aquesta primera època també va començar a compondre. A partir del 1760 es va convertir en membre de la capella del rei August III de Polònia a Dresden. La dissolució de la capella un any més tard de la mort del seu rei el va dur a la cort de Frederic el Gran amb qui, probablement, va actuar conjuntament en els nombrosos concerts que l'il·lustrat rei organitzava. El 1764 va viatjar a Mannheim i mesos més tard a París on va actuar en els famosos Concert Spirituel, on va rebre molt bones crítiques. El 1765 va actuar a l'Haia, amb els Mozart entre el públic assistent, a Dresden i a Berlín. Va tornar a França abans d'establir-se a Londres. Allà va actuar el 1768 conjuntament amb Johann Christian Bach.

A Londres se'l va contractar per les actuacions diàries en els Jardins Vauxhall. El 1774 es va unir al conjunt de cambra, amb Abel i JC Bach, de la reina Charlotte. La seva fama va ser llegendària per la seva virtuosa interpretació amb l'oboè. Com a compositor, també va deixar mostres, segons Burney, d'un "art pulcre, fantasiós, inventiu i amb un to, gust i expressió d'una elevada sensibilitat". El 1780 es va casar amb la filla gran del famós pintor i retratista Thomas Gainsborough qui, també, va pintar un retrat del seu gendre. El matrimoni va durar poc temps. El 1784 va actuar en l'homenatge públic a Handel organitzat pel rei George III. El 1786 va iniciar la darrera gira concertant per Europa en companyia del virtuós oboista alemany Friedrich Ramm. El 1787 va coincidir novament amb Mozart a Viena. Va retornar a Londres, ciutat on l'abril de 1800 va morir d'una apoplexia.

Com a compositor, Fischer va escriure nombrosa música de cambra tot i que al nostre temps se'l coneix, principalment, per les seves obres concertants (10 concerts d'oboè i alguns concerts de flauta, de violí i de trompa). La seva fama va fer que les seves obres fossin publicades i estudiades per diversos compositors. Fins i tot el mateix Mozart va escriure les variacions Kv179-189a en base a una partitura de Fischer. També va compondre diverses sonates a tres, divertimentos, duets i altres obres menors. Va escriure alguns tractats per a l'estudi acadèmic de l'oboè: The Compleat Tutor for the Hautboy (1770, Londres) i The Oboe Preceptor (c.1800, Londres)

Font: En català: No disponible - En castellano: No disponible - In english: Johann Carl Christian Fischer (c.1733-1800) - Altres: Johann Carl Christian Fischer (c.1733-1800)


Parlem amb veu pròpia...

Johann Carl Christian Fischer va ser un oboista, compositor, director teatral i editor alemany. La seva labor musical és, a dia d'avui, anecdòtica i generalment desconeguda. No obstant, en el seu repertori format, principalment, per una sèrie concertant per a oboè, flauta, violí i trompa, divertimentos, sonates i obres menors, també hi podem trobar una de les simfonies més peculiars de tot el repertori musical del segle XVIII. En efecte, la Simfonia en Do major per a orquestra i vuit timbales, escrita en la dècada del 1780, és una de les curiositats musicals més rares i fascinants del classicisme. Atribuïda durant molts anys a Johann Wilhelm Hertel, ja que de fet presenta certs paral·lelismes amb les seves simfonies, un estudi de Reinhard Diekow, de la Universitat Wilhelm-Pieck de Rostock, va concloure que l'autoria de la simfonia era de Fischer. Pensada per a quatre parelles de timbales, dues trompetes, dos oboès i instruments de cordes, la va escriure, probablement, pel virtuós timbaler Johann Georg Hoese (c.1750-1801). De tres moviments, el primer d'ells és el més virtuós amb un contrast molt marcat entre l'orquestra i les timbales solistes. La potència així com el calibratge i la precisió són elements imprescindibles en el conjunt del concert. L'adagio més breu enllaça directament amb l'allegretto-rondó final. L'acompanyarà, també, un dels seus concerts per a oboè, concretament, el Concert en Fa major No.7. Estructura clàssica d'un autor alemany a qui molts contemporanis van estudiar, entre ells, el mateix Wolfgang Amadeus Mozart. La interpretació, en ambdós casos, és acadèmicament impecable fet que ens permetrà gaudir amb alegria, entre altres, de la contundència de la timbales!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    VIRTUOSO TIMPANI CONCERTOS

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧

GRANDI, Alessandro (1586-1630) - Motetti a cinque voci

May 23, 2014, 6:32 am
$
0
0
Cima da Conegliano Giovanni Battista - Maria met kind (c.1517)
Obra de Giovanni Battista Cima (c.1459-c.1518), pintor italià.




Parlem de Pintura...

Giovanni Battista Cima (Conegliano, c.1459 - Conegliano, c.1518) va ser un pintor italià. Pocs detalls biogràfics es coneixen de la seva vida. No obstant es creu que les influències artístiques d'autors com Bartolomeus Montagna, són ben presents en la seva obra. Aquesta es caracteritza pels encàrrecs de poca varietat a Venècia i els seus voltants. Se'l coneix principalment pels seus nombrosos quadres de verges seguint el model de Belliniano. La seva tècnica es caracteritza per la lluminositat i el modelatge de les formes que, en les seves obres, transmeten la sensació de surar per sobre de la llum, sense afectació dramàtica o sensibilitat exagerada. La seva obra revela la influència de Vivarini i en això segueix una trajectòria afí a l'art de Mantegna. La Verge amb els sants Joan i Jeroni (Museu de Vicenza) es resol amb una equilibrada composició on la Verge està situada davant d'una pèrgola i els sants davant d'un mur. Dos focus de llum li donen una força natural a aquest retaule. Després de realitzar el gran retaule de la Catedral de Conegliano, Cima va centrar la seva atenció a les formes arquitectòniques de la composició i de les figures. Des de l'any 1500 la influència de l'estil tardà de Giovanni Bellini i la seva relació amb Leonardo i Giorgione van determinar un canvi en l'obra de Cima da Conegliano. Les seves formes es van suavitzar i la importància de la llum va adquirir una nova dimensió. Al principi va fer petits quadres mitològics influïts per Giorgione però en un nou estil senzill. La incredulitat de Sant Tomàs (c.1504, National Gallery, Londres), va passar a caracteritzar la seva obra, reprenent la visió geomètrica amb la qual desenvoluparia composicions plenes de força, dominades per unes diagonals. Els seus dos últims treballs demostren senzillesa i delicadesa, caracteritzats per una tènue i difusa lluminositat. Es creu que va morir a Conegliano.

Font: En català: Giovanni Battista Cima (c.1459-c.1518) - En castellano: Giovanni Battista Cima (c.1459-c.1518) - In english: Giovanni Battista Cima (c.1459-c.1518) - Altres: Giovanni Battista Cima (c.1459-c.1518)


Parlem de Música...

Alessandro Grandi (1586 - Bergamo, 1630) va ser un compositor italià. Va ser un dels compositors més importants de la primera meitat del segle XVII a Itàlia. La seva principal contribució va ser la música religiosa en un nou estil concertant i la cantata secular en solitari i en ària. També va escriure un gran nombre de madrigals concertants. La seva vida és, d'entrada, poc coneguda. Pel que sembla va néixer a Sicília si bé no existeix informació que així ho corrobori. La primera referència escrita esmenta, el 1600, el càrrec de mestre de capella a l'Accademia della Morte de Ferrara, un confraria de caritat laica. En els anys 1604-1608 va ocupar el càrrec de giovane di coro a la Basílica de San Marco de Venècia on va estudiar a Gabrieli i a Croce. El 1610 va tornar a Ferrar com a mestre de capella de l'Accademia dello Spirito Santo. En aquest càrrec va iniciar la publicació d'una sèrie de col·leccions de motets a dos i quatre veus amb acompanyament d'orgue. El 1615-1617 va ocupar el càrrec de mestre de capella de la Catedral de Ferrara.

El 31 d'agost del 1617 se'l va nomenar, amb un salari de 80 ducats, cantant a la Basílica de San Marco de Venècia. Monteverdi era, aleshores, el mestre del cor. El 1618 va assolir el càrrec de professor de cant en el seminari ducal i el 1620 va ser nomenat ajudant de Monteverdi amb un salari de 120 ducats. El seu període creatiu es va expandir a la composició de motets en solitari, amb o sense instrumentació. El 1627 va intentar sortir de Venècia tot aspirant a un càrrec vacant a l'Església de Santa Maria Maggiore de Bérgamo. Va guanyar la plaça amb un salari de 1628 lires. Per fi va poder tenir tot un cor a la seva disposició tot escrivint música de gran format per primera vegada ja que disposava de recursos humans i instrumentals per fer-ho. La seva fama va créixer i la seva música es va començar a internacionalitzar. Sens dubte, aquells últims anys van ser els més productius d'una vida malaurada per un abrupte final, el 1630, a conseqüència de la pesta.

Font: En català: No disponible - En castellano: Alessandro Grandi (1586-1630) - In english: Alessandro Grandi (1586-1630) - Altres: Alessandro Grandi (1586-1630)


Parlem amb veu pròpia...

Alessandro Grandi hauria estat més "grandi" si Monteverdi, i el seu esplendor venecià, no haguessin eclipsat el virtuós camí que va emprendre a Bérgamo, on va deixar autèntiques obres mestres avui dia considerades de les més importants de la primera meitat del segle XVII a Itàlia. Si bé avui dia és relativament fàcil trobar-ne repertori editat, el cert és que el seu nom ha prescrit en relació a autors com el mateix Monteverdi o Gabrieli. La música de Grandi mostra les característiques formes de l'escola veneciana: combinació de prima prattica (estil antic) i seconda prattica (estil modern) amb especial atenció al text litúrgic. Doncs bé, la col·lecció de Motetti a cinque voci daten de 1614, quan encara treballava a Ferrara. El conjunt de l'obra està dedicada a Margherita Gonzaga d'Este, vídua d'Alfons II d'Este. Hem de tenir en compte que aquests motets, si bé es van compondre originalment per a dos tenors, baix, soprano i alto, s'interpretaven en convents de monges per la qual cosa les parts que corresponien al baix normalment s'interpretaven amb notes més agudes. En la present edició, interpretada per tres sopranos, una mezzo i una contralt, directament les parts del baix queden omeses. De fet, les parts solistes són per a soprano i alto, limitant la veu més greu de la mezzo a les parts corals. La interpretació, sense ser una meravella, és prou correcte com per apreciar l'art de Grandi i per a contextualitzar un temps en què molts músics van tenir, únicament, cors femenins a les seves ordres havent d'adaptar les partitures a les restriccions vocals que aquesta circumstància implicava. Alessandro ho va resoldre amb perspicàcia i intel·ligència per la qual cosa no dubto que en tornarem a parlar!

Gaudiu i compartiu! 


Informació addicional...

    Grandi, A.: Motetti a cinque voci

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
↧
Viewing all 1710 articles
Browse latest View live
Search
<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>