Obra de Camile Pissarro (1830-1903), pintor francès
- Recordatori de Giaocchino Rossini -
En el dia de la commemoració del seu 145è aniversari de decés
Parlem de Pintura...
Camille Pissarro (Saint Thomas, 10 de juliol de 1830 - París, 13 de novembre de 1903) va ser un pintor impressionista francès. Camille Pisarro va ser el menys espectacular dels impressionistes perquè és un pintor més tonal que colorista. Tot i això, és considerat el degà de l'Impressionisme, en haver tingut un important paper com a consciència moral i guia artístic..
Jacob Abraham Camille Pissarro va nàixer a Saint Thomas, llavors una colònia danesa a les Antilles, essent fill de Rachel, dona d'ascendència criolla, i Frederick Pissarro, d'ascendència judeoportuguesa. El 1852 va viatjar a Caracas, acompanyat del seu mestre, el pintor danès Fritz Melbye, on va dedicar-se plenament a la pintura, realitzant paisatges i escenes de costums. Però va tornar a Saint Thomas per a ajudar en el comerç dels seus pares. L'any 1855 es trasllada a París, on afrancesa la pronúncia del seu cognom i ingressa a l'Escola de Belles Arts i a l'Acadèmia de Jules Suisse. Estudia amb el paisatgista francès Camille Corot, i fa amistat amb Claude Monet, Cézanne i Guillaumin. Claude Monet i Pissarro van coincidir a Londres, on van conèixer Durand-Ruel (1831-1922), qui va esdevenir a partir d'aquest moment el marxant "oficial" del grup. Pissarro i Monet van fer a Londres estudis d'edificis embolcallats de boires.
El seu estil en aquesta època és bastant tradicional. Se l'associa amb l'Escola de Barbizon, tot i que passat algun temps decideix integrar-se en l'impressionisme. En tornar a França després de la seva estada a Londres, participa plenament en el moviment impressionista, sent cofundador del mateix i l'únic que participa en les vuit exposicions del grup (1874-1886). Durant la Guerra francoprussiana, (1870-1871), torna a residir a Anglaterra, on estudia l'art anglès i en especial els paisatges de William Turner. Durant els anys 80 experimenta amb el Puntillisme. Produeix escenes rurals de rius i paisatges; escenes dels carrers a París com El carrer Saint-Honoré després del migdia, efecte de pluja (1897, Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid), Le Havre i Londres.
Atret per la terra, va pintar la vida rural francesa, en particular paisatges i escenes representant persones treballant en el camp. Del període anomenat de Pontoise (1872-1884, aproximadament) daten les seves millors obres inspirades en Monet i Cézanne: La collita a Montfoucault (1876), Els sostres vermells (1877), Primavera a Pontoise (1877). Després d'un període neoimpressionista, torna al lirisme i a l'esplendor cromàtic de l'impressionisme. També són famoses les seves escenes de Montmartre.
L'any 1895, un empitjorament de la malaltia ocular que patia l'obliga a pintar paisatges urbans de París des de la finestra de casa seva: Avinguda de l'Òpera, Jardí de les Tuileries i Efecte de neu. L'obra de Pissarro, que comprèn tots els gèneres, està representada al Museu d'Orsay de París i a quasi tots els museus d'art modern del món. A Catalunya és representat al Museu de Montserrat. Va tenir com a alumnes Paul Gauguin, Paul Cézanne, el seu fill Lucien Pissarro i la pintora impressionista nord-americana Mary Cassatt.
Font: En català: Camile Pissarro (1830-1903) - En castellano: Camile Pissarro (1830-1903) - In english: Camile Pissarro (1830-1903) - Altres: Camile Pissarro (1830-1903)
Parlem de Música...
El cigne de Pesaro, com va ser conegut Rossini, va néixer tres mesos després de la mort de Mozart i va imprimir al melodrama un estil que va fer època i que va influir en gran manera els operistes posteriors. Va deixar més de trenta òperes en tots els gèneres, des de la farsa a la comèdia, passant per la tragèdia i l'òpera seria. Fill d'un trompetista del municipi de Pesaro, que col·laborava amb les orquestres dels teatres de la província i d'una soprano que va dur a terme una curta carrera com seconda donna, l'existència de Rossini es va veure lligada, des de la infància, a l'univers operístic. Alumne del Liceu Musical de Bolonya des del 1806, és en aquesta institució on va tenir com a mestre de contrapunt al pare Mattei i on va entrar en contacte amb la producció simfònica dels clàssics vienesos Mozart i Haydn els quals exercirien una notable influència en la fisonomia instrumental de les seves populars òperes, d'una riquesa tímbrica i de recursos (els cèlebres i característics crescendi rossinianos) desconeguts a la Itàlia del seu temps .
Després de diverses òperes escrites segons el model seriós (Demetrio i Polibio, Ciro in Babilonia), ja en decadència, i bufo (La cambiale di matrimoni, l'Inganno felice), sense excessives innovacions, el geni de Rossini va començar a manifestar-se en tota la seva grandesa a partir del 1813, any de l'estrena d'Il signor Bruschino. Dotat d'una gran facilitat per a la composició, els títols van anar succeint un darrere l'altre sense pausa (va arribar a estrenar fins a quatre obres en el mateix any). A París, ciutat en la qual es va establir el 1824, va compondre i va donar a conèixer la que seria la seva última partitura per a l'escena, Guglielmo Tell (1829). Malgrat el seu èxit, el compositor va abandonar per complet, amb trenta-set anys i per raons desconegudes, el cultiu de l'òpera.
Font: En català: Gioacchino Rossini (1792-1868) - En castellano: Gioacchino Rossini (1792-1868) - In english: Gioacchino Rossini (1792-1868) - Altres: Gioacchino Rossini (1792-1868)
Parlem amb veu pròpia...
Si a més a més entre aquestes hi trobem cançons de temàtica explícita com per exemple el Duetto buffo di due gatti, una partitura hilarant de Rossini, La passeggiata, La promenade sur l'eau, Oh, Quanto son grate le pene d'amore!, entre altres, tenim la diversió assegurada. Escrites a quatre veus amb acompanyament de piano són cançons informals, de tonalitat plàcida i de melodies agradables. No cal dir que Rossini, aquell que amb 37 anys va decidir que ja en tenia prou de música i directament es va jubilar, és un dels ciutadans musicals més il·lustres de la història. Alhora, també se'l coneix per ser un enamorat de la gastronomia i per ser l'inventor dels canelons, entre moltes altres receptes que va deixar escrites.
I si bé el nostre protagonista d'avui ha de ser Rossini, en la dimensió de la pintura també haurem de commemorar el 110 aniversari de decés de Pissarro, un dels pintors impressionistes francesos més destacats de la història. En nom d'aquest, en el CaixaForum de Barcelona se li dedica una exposició monogràfica la qual, sense dilacions, recomanaré absolutament per tal de conèixer i descobrir el seu univers artístic. En definitiva, dos diamants que ja formen part de les nostres vides perquè no em cansaré de repetir-ho, l'Art és vida!
Informació addicional...
RECICLASSICAT: ROSSINI, Gioacchino (1792-1868)
AMAZON: Christian Ivaldi – Le salon de Rossini
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!