MAADER, Ludwik (c.1760-c.1805) - Requiem in Dis

L'entrada d'avui ens enllaçarà, obligadament, amb una llunyana visita a l'univers d'Amando Ivancic un autor, com comentava aleshores, imprescindible per entendre l'extraordinària recuperació musical que sense estridències ni publicitat estant duent a terme sistemàtica i tranquil·lament al monestir de Jasna Góra on es creu que al seu interior s'hi conserven, cada dia que passa una mica menys desordenades, unes 3000 partitures de músiques dels segles XVII i XVIII. El resultat de la recerca que allà s'hi està realitzant no només es pot visualitzar empíricament en la col·lecció discogràfica (veure aquí) a tal efecte, on ja van per l'edició 56, sinó en la quantitat de noms inèdits i àmpliament desconeguts per la majoria de nosaltres. Marcina Józefa Żebrowskiego (1702-1770), Franciszka Perneckhera (c.1700-1769), Ignacego Rygalla (c.1700-c.1750), Jan Engel (c.1700-1788) o els més coneguts Amando Ivancic o Józef Elsner són alguns d'ells. I dins el gremi musical d'aquella singular escenografia polonesa també hi trobarem el nostre protagonista del dia, un oblidat i ignot compositor, per nom Ludwik Maader, que es creu que va viure per un temps a Jasna Góra abans de marxar, a rumb incert, el 1794. La seva existència tant desconeguda com misteriosa ens parla del més que probable mestre de capella del monestir entre els anys 1777 i 1783 si bé la ciència històrica no és del tot precisa en el seu cas.

Conscients del marge d'error, ens centrarem en el seu opus, millor indicador com a mínim de les influències que va rebre. I en general l'obra de Maader, que avui ressonarà penitencialment en veu del seu Rèquiem en Mi bemoll Major per a cor, solistes, violins, trompes i orgue, en la funció de continuo, i de data incerta, ens mostra d'entrada un perfil acadèmic interessant i subtilment ens informa d'una pauta generalitzada en la seva obra, la de la importància de la instrumentació fins i tot per damunt de les veus. En aquest sentit Maader sovint la situa en primer pla o bé per marcar el cromatisme de la tonalitat o bé per emfatitzar el dramatisme, solemnitat o teatralitat del moviment i segons el cas. En essència, aquesta circumstància va ser un recurs habitual durant el classicisme els principis del qual són imprescindibles per entendre el repertori de Maader. Per la filosofia inherent de la missa de difunts, la majoria dels moviments parteixen d'un temps lent però gustosament líric i harmoniós. Altres, com el Dies Irae, de gran bellesa, mostren una virtuosa integració de les veus solistes, del cor i de la instrumentació que s'hi relaciona. Pel que fa a la interpretació pròpiament, he de reconèixer certes mancances en la compactació de les veus que, no obstant, no són crítiques ni lesives a l'hora de gaudir un rèquiem que potser no passarà als anals de la història però que ens mostrarà l'esplèndid art de l'esquiu Ludwik Maader!

Gaudiu i compartiu!