JOSEPH I, Holy Roman Emperor (1668-1711) - Alme Ingrate

Els Habsburg històricament van ser, sens dubte, excepcionals des del punt de vista artístic i no només pel destacat i essencial suport a molts músics d'aleshores, sinó també per la pròpia labor creativa. Recordem que el pare de Josep I, Leopold I, també va ser un destacat compositor de qui en aquest espai ja n'havíem escoltat algunes de les seves obres. No hi ha dubte que amb independència del càrrec solemne i reial que tots aquests personatges de la cort de Viena administraven, la música va assolir una importància cabdal. Josep I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, va dedicar part del seu temps d'oci a la composició, al cant, al ballet i a la flauta. La seva literatura musical no és molt extensa tanmateix és singular per l'idiosincràsia del seu propi creador. Prínceps i reis escrivint música pot semblar, si més no al segle XXI, una paròdia o una ximple ocurrència, tanmateix, als segles XVII i XVIII era una pràctica habitual. Frederic el Gran o Pal Esterhazy són altres exemples que també hem tractat i dimensionat.

Josep I va escriure música de forma esporàdica i de caràcter religiós. Motets i Àries són el gruix del seu escàs repertori que no amaguen, en absolut, una brillant i solvent acadèmia. L'ària Alma Ingrate, amb la seva introducció instrumental deliciosa, és una obra vocal per a soprano i continuo sensible i virtuosa. L'extens Regina Coeli per a soprano, instrumentació i continuo amb les seves seccions dramàtiques i festives ben diferenciades, és una altre regal musical de Josep I. Finalment, l'ària Tutto in pianto per a soprano i continuo estableix un interessant diàleg entre instrument solista i soprano amb el permanent ressò del continuo. Recursos i habilitats que demostren els anys d'aprenentatge de Josep I i la proximitat a la filosofia italiana, on l'estil és fidel i proper al de l'escola veneciana però especialment al de la naixent Escola Napolitana d'Òpera del seu fundador Alessandro Scarlatti. Va haver-hi un temps, no tant llunyà, en què els mandataris polítics i reials entre les seves labors, més o menys despòtiques o encertades segons el cas, hi existia la possibilitat de compondre música i alguns d'ells així ho van fer. Al nostre temps, el soroll de les paraules, sense melodia, harmonia ni tonalitat és la música dels nous reis!

Gaudiu i compartiu!