PLEYEL, Ignace (1757-1831) - Serenade for Violin & Cello Op.27

Ignace Pleyel (1757-1831) compositor i pianista austríac nascut a Ruppersthal. Déu n'hi do el temps que ha passat des de l'última de les entrades en honor i en recordatori de l'austríac. Quasi un any, des d'aleshores ha plogut, nevat i comença a fer calor però bé avui tenim una bona i eloqüent excusa per a recuperar-lo amb la decència que se'ns dubte mereix. Curiosament, les dues referències anteriors en nom de l'il·lustre pupil de Joseph Haydn, fan referència al gènere simfònic concertant. Poca varietat en relació a un actor que bonament va ensumar i destil·lar tots els gèneres coneguts i per conèixer. Sonates per a piano, obra de cambra i concertant, simfònica, vocal secular i vocal sacre.

Pleyel, a qui també molts de nosaltres relacionarem amb la construcció i deconstrucció de pianos, va ser un compositor eminentment fidel a l'estil del seu mestre de Rohrau. De fet, aquesta és possiblement una de les restriccions que l'ha "penalitzat", per dir-ho d'alguna manera, al llarg de la història de vida, tan la seva pròpia com la posterior, en el sentit que aquest emmirallament permanent amb la música extraordinària del seu Haydn estimat ha passat factura al conjunt del seu repertori. Per fortuna, tot i els esdeveniments en aquest sentit, el seu catàleg musical podríem dir que sobreviu a la potència del seu mentor i gaudeix d'una discografia consistent i abundant.

I observant l'anterior entrada, m'hauré de fer una correcció a mi mateix quan afirmava que no va compondre obra religiosa. Afirmació, afortunadament, incorrecte ja que no només existeix registrada  en els arxius pertinents sinó que fins i tot, ben amagada això sí, ha estat convenientment editada a petita escala. Tot i les temptacions, la música religiosa de Pleyel la deixarem per una propera edició i ens centrarem gustosament en dues variants instrumentals. Una d'elles tindrà molt a veure amb el piano i amb el seu discurs solista. La segona, s'introduirà en l'univers concertant d'una preciosa serenata.

Per tant, començarem el festival musical de Pleyel amb un arranjament d'un dels seus duets de violí per a piano a quatre mans. Val a dir que aquesta transcripció la va fer, possiblement, el 1790. Es tracta de la Sonata en Si major Ben. 5203 per a dos pianos arranjada del seu Duet de Violins en Si major Ben. 522. Dos moviments, allegro i rondo allegro ens informen, clarament, de l'esperit simpàtic i desenfadat d'una sonata propera estèticament a la filosofia del primer Beethoven. L'acompanyarà la preciosa Serenade Ben. 201a opus 27 per a violí, violoncel i orquestra. Durant la segona meitat del segle XVIII era relativament habitual escriure serenates per a diversos instruments. La de Pleyel, escrita el 1780 en una primera versió per a violí, viola, violoncel, contrabaix, oboè i dos trompes, és un d'aquests exemples tardans de serenata. Aquestes, en què l'etimologia de la paraula prové de serenitat, eren formes musicals divertides de fins a deu moviments sense una altra ambició que la d'entretenir. En aquest sentit, les més famoses són les que va compondre Mozart per a celebracions cortesanes o casaments.

En el cas de Pleyel, la serenata es configura, en l'edició d'avui, com a un doble concert de violí i violoncel de quatre moviments. Aquesta forma concertant fa que l'essència pròpiament de la serenata es dilueixi en favor d'un format més tradicional. No obstant, no desmereix l'empremta d'aquesta curiosa i desconeguda obra d'un Pleyel de qui avui en festegem l'aniversari. Per tant, celebrem aquest important esdeveniment d'un dels compositors, en òrbita dels clàssics de sempre, més influents del classicisme musical!

La sonata ens la interpreta Wolfgang Brunner i Leonore von Stauss al piano.

La serenata ens la interpreta la Erdody Chamber Orchestra, amb Vilmos Szabadi al violí, Péter Szabó al violoncel sota la direcció de Zsolt Szefcsik.

Gaudiu i compartiu!