Obra de Modest Urgell i Inglada (1839-1919), pintor català.
Parlem de Pintura...
Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839 - Barcelona, 1919) fou un pintor i autor teatral català, reconegut com a pintor tan internacionalment com nacionalment. La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe.
Deixeble de Ramon Martí i Alsina a l'Escola de la Llotja. Va contactar amb Gustave Courbet a París. Els anys seixanta les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions oficials barcelonines organitzades a la Llotja, i exposà sense èxit en les exposicions nacionals de Madrid del 1864, el 1867 i el 1871. Fugint de l’epidèmia que assolava Barcelona, va anar a Olot el 1870, on es va relacionar amb l’escola aglutinada per Joaquim Vayreda, que el va influir decisivament. Va signar auques i dibuixos amb el nom de Katúfol. Va exposar habitualment a la Sala Parés de Barcelona des de la seva fundació, el 1877.
Va obtenir el reconeixement en les exposicions nacionals de Madrid (segones medalles el 1876 i el 1892, primera el 1895 amb El Pedregal, poble civilitzat i condecoració el 1904) i els premis màxims de les exposicions de belles arts de Barcelona (1894, 1896 i 1898), i també altres guardons en diverses exposicions europees i americanes, com les de Filadèlfia i Munic. Va fundar i encapçalar la Societat Artística i Literària de Catalunya. Va ser, des del 1894, professor de paisatge a l’Escola de la Llotja.
La seva obra, molt homogènia i d’escassa evolució, es centra en paisatges i marines solitaris, sovint molt simples de composició i caracteritzats pel seu ambient trist i misteriós, centrat de vegades en cementiris i ermites, obres que ell mateix intitulava El de sempre assumint les acusacions dels qui el titllaven de reiteratiu. Autoqualificat de romàntic, hom ha relacionat el seu estil amb Böcklin. La seva acceptació fou molt gran al seu temps, i és representat al Museu d’Art Modern de Barcelona, als museus provincials de Girona, Mallorca i Lugo, a la Kunsthalle d’Hamburg, etc. Va reunir reproduccions d'una bona part de la seva obra a l'àlbum Catalunya (1905).
La seva gran vocació va ser, així mateix, el teatre, com a actor i com a autor (va estrenar algunes comèdies), i va publicar Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898), Añoranza! (1899), Por (1901, traduïda al castellà) i el drama Valor (1907). Va publicar l’autobiografia El murciélago. Memorias de una patum (1913).
Font: En català: Modest Urgell i Inglada (1839-1919) - En castellano: Modest Urgell i Inglada (1839-1919) - In english: Modest Urgell i Inglada (1839-1919) - Altres: Modest Urgell i Inglada (1839-1919)
Parlem de Música...
Entre elles destaquen un concert simfònic per a orgue amb acompanyament d'orquestra, diverses sonates, un Mètode per a orgue (1893), en col·laboració amb Tebaldini: un Rèquiem, un Aleluya (solistes, cor i orquestra), la cantata bíblica Cantica Canticorum, l'escena Il cieco, el poema simfònic amb cors Il Paradiso Perduto, algunes obres de música de cambra i 4 òperes. El 1916 fou nomenat professor de l'Acadèmia de Santa Cecília de Roma. A part de les nombroses composicions abans nomenades, escriví per l'escena les òperes Paquita, estrenada a Milà el 1881; El veggente (Milà, 1890), i L'Angelo della notte, estrenada a Como. Continuant amb la música instrumental de Bossi, produí una Obertura simfònica i un Impromtus per a orquestra: un Concerto per a orgue; una bella Sonata per a violí i dos Trios per a instruments d'arc.
Mereix especial menció l'obra per a veus i orquestra Giovanna d'Arco, estrenada a Colònia el 1914. Bossi va tenir una mort tràgica a bord del transatlàntic que el conduïa a Europa després de la triomfal tournée de concerts d'orgue a les principals ciutats dels Estats Units. El seu fill Renzzo Bossi i el seu germà Costante Adolfo Bossi, també foren uns músics i molt bons compositors.
Font: En català: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - En castellano: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - In english: Marco Enrico Bossi (1861-1925) - Altres: Marco Enrico Bossi (1861-1925)
Parlem amb veu pròpia...
Ara bé avui l'orgue, tot i ser protagonista, restarà en segon pla en favor de les veus renaixentistes romàntiques d'aquesta bellíssima Missa pro defunctis opus 83, escrita el 1906 i per a cor a capella amb orgue ad libitum. En la nostra edició, de qualitat contrastada, l'orgue hi és present tot i que podria no ser-hi ja que és opcional. La Missa compleix totalment les aspiracions del "Moviment Ceciliano" al referir-se als models polifònics del Renaixement (amb l'anhelat "retorn a la música antiga" tant desitjat i reclamat per Verdi) amb una reinvenció i amb una plasticitat evidents. La Missa es va estrenar el 14 març 1906 en una cerimònia commemorativa del rei Humbert I d'Itàlia.
Amb l'esperit sant renovat, he de reconèixer una agradable sensació tant bon punt gaudeixes d'una música com aquesta. Bossi ha resultat ser un descobriment. Alhora, si cerquem el seu cognom en la discogràfica italiana de Tactus descobrirem una important compilació de la seva obra. Per tant, nous camins se'ns obren i ens inviten gustosament a recorre'ls amb determinació i tafaneria. Una curiositat que, com bé sap la naturalesa que ens ha creat, és intrínseca al nostre Ser i al nostre Sentir!
Informació addicional...
TACTUS: Marco Enrico Bossi: Missa pro defunctis, Op. 83
CPDL: No disponible.
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!