BAUR, Jean (1719-c.1773) - Sonates pour harpe et clavecin (c.1773)

Les bifurcacions semblen no tenir fi. Afirmació categòrica per tal de reafirmar un inesperat descobriment d'una família musical de la qual, i ja en van desenes, n'ignorava la seva existència. Els Baur, qui van ser i què van fer... Pregunta que intentarem respondre no amb evidents dificultats tenint en compte l'escàs, per no dir nul, coneixement previ. Avi Jean Baur, filla Marie-Marguerite Baur (1748-c.1790), fill Barthélemy Baur (1751-1823), i net Charles-Alexis Baur (1789-1820), van tenir en comú, genètica a banda, la música i un instrument, l'arpa. Efectivament, arpistes de professió, entre altres facetes de la vida, va ser amb aquest instrument que van construir el seu petit univers. I avui, en nom de l'avi Jean Baur, en descobrirem un brevíssim però meravellós esbós musical. I si bé serien pocs els inversos que donarien un ral per la combinació instrumental tant poc prosaica del clavecí i l'arpa, Baur va trobar pertinent avenir-los. L'explicació teòrica de l'absència d'ambdós instruments en un escenari és en certa manera lògic i previsible, la no coincidència en el temps i espai del clavecí, en clar declivi a partir de la segona meitat del XVIII i de l'arpa moderna, emergent precisament i en sintonia amb l'esdevenir del pianoforte, posterior piano, a partir d'aquesta segona meitat del XVIII. Per tant, en aquest encreuament d'entrades i sortides, pocs van ser els compositors que van decidir combinar-los a veure què en treien de profit. Afortunadament, Jean Baur va ser un d'ells, desconec si el seu fill i net van seguir amb l'atreviment, però en tot cas el testimoni d'aquest interessantíssim diàleg el podrem fruir avui on la modernitat i l'antiguitat s'abracen sinuosament en unes sonates de tanta bellesa que desitjaria no tinguessin fi... gràcies Jean Baur!

Gaudiu i compartiu!